CLAIRE DE LOON!

!
!
És… és la sensació que alguna cosa va malament, que tot és inestable i que s’esquerda per la
cua de l’ull… Saps? Són aquelles ombres estranyes, aquelles que són més fosques que les
altres i que semblen moure’s quan no les mires. O quan les mires massa.!
I ho he intentat tot, saps? He intentat fixar-ho en els detalls, captar-ho amb la meva màquina de
fotografiar… Però no serveix de res; quan revelo les imatges no hi ha res en aquell racó els
angles del qual són impossibles. Ni el regust a metall. Ni els sons… els crits… ni la sang.!
A vegades crec que simplement estic massa boja, com la mare. Que potser tot està dins el meu
cap, que està trencat i se’n riu de mi. Que estic trencada.!
!
Però llavors, per què segueixo veient-ho tot quan prenc les pastilles?!
!
!
Claire De Loon ha tingut una vida difícil: la seva mare va suïcidar-se quan ella tenia set anys i del pare no
n’ha sabut mai gaire. Com a molt, la seva mare li deia que era un monstre, un dimoni que la va forçar i va
desaparèixer al dia següent.!
!
La primera vegada que van institucionalitzar-la en un sanatori mental fou als tretze anys, després de clavar-
li un llapis al seu company de classe. Segons va dir en la seva defensa, malgrat havia sospitat sempre que
ell era malvat, no va ser fins aquell dia, quan va arrencar-se la cara mentre reia, que va veure clarament que
era un dimoni que volia fer-li coses dolentes. El llapis va perforar-li l’ull i el cervell, matant-lo a l’instant. Però
no va parar de riure.!
!
Ara, amb vint anys, intenta sobreviure com pot i evitar tornar a ser institucionalitzada. Pren les seves
pastilles quan toca, malgrat no li fan tant com l’alcohol o les altres drogues, i fa les visites regulars amb el
Dr. Cobe. Per sort, vol creure que no l’ha intentat violar cap vegada, i que li recorda el pare Noel. És el més
proper al Nadal que ha sentit mai.!
!
Immersa en la subcultura gòtica del New York de mitjans dels noranta, viu amb la seva parella, Dante, i es
guanyala vida com a fotògrafa freelance.!
!
Últimament les coses no han anat gaire bé, des que se li va caure l’últim pot de pastilles. O va ser l’esperit
de la mare qui el va llançar? No ho recorda. El cas és que continua veient coses, i cada cop més té la
sensació que alguna cosa, algun d’aquells dimonis, la segueix. Per sort el Dante se la creu. La cuida i la
protegeix, i bé sap que necessita algú per recolçar-se, perquè li digui que no està boja com la mare, que no
para de parlar-li. Que no està trencada. !
!
Mentrestant, els darrers mesos una detectiu privada li ha estat encarregant feines. Li agrada aquella dona,
sempre seriosa: creu que comparteixen alguna cosa. Que, com ella mateixa, ha vist fragments de la
veritable realitat…