 Pregar Temps de Pasqua

Diumenge de Pentecosta
la Paraula 15 de maig de 2016

Pregària inicial
Pare, tu que ets font de vida, dóna’ns la gràcia de respondre a la crida del
teu Fill Jesús que ens ha fet amics seus. Fes que seguint-lo a Ell, el nostre
mestre i pastor, visquem el seu manament nou i ens mantinguem en el
camí de la veritat. Per Jesucrist, el teu Fill i Senyor nostre.

Llegeixo la Paraula Jn 20,19-23

Al vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les
portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles
s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el
Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà
damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui
perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els
perdoneu, quedaran sense perdó».

Entenc la Paraula
És una falta de perspectiva exegètica creure que la fe dels deixebles es va
fonamentar en les aparicions de Jesús, o en el sepulcre buit. Els evangelis
ens diuen més aviat, que per «veure» Jesús després de la seva mort, s’ha
de tenir fe. El sepulcre buit, sense fe, només porta a la conclusió que algú
s’ha endut el cos de Jesús, com ho fa Magdalena.
El relat que llegim avui, va ser escrit cap a l’any cent, és a dir 70 anys
després de la mort Jesús. Com tots els relats guarda un missatge teològic.
Cada frase, cada detall té un significat concret. El fet d’entendre’l
literalment ens priva del veritable contingut.
Reunits el primer dia de la setmana. Una vegada més insisteix en el primer
dia de la setmana. Els que seguien Jesús, van començar a reunir-se després
d’acabar la celebració del dissabte. Com que el pas d’un dia a l’altre, es
produïa a la posta del sol, quan es reunien al vespre, ja era el diumenge
per a ells. El text demostra que en les comunitats cristianes ja s’havia
consolidat el ritme de les reunions litúrgiques: cada vuit dies.
Amb les portes tancades, per por dels jueus. No eren jueus ells? Ja els
havien expulsat de la sinagoga, per tant se sentien cristians, no jueus. El
local tancat delimita l’espai de la comunitat enmig del món hostil.
Al mig. No va recórrer cap espai, la seva presència s’efectua directament.
Jesús havia dit: «On n’hi hagi dos o més de reunits en el meu nom, jo sóc
allí, enmig d’ells». Per a la comunitat ell és font de vida, referència i factor
d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i en ningú més.
Jesús es manifesta, es posa al mig i els saluda. No són ells els qui busquen
l’experiència, sinó que se’ls imposa.
Els va mostrar les mans i el costat. Els signes del seu amor evidencien que
és el mateix que va morir a la creu. Ja no té raó de ser, la por a la mort. La
veritable vida, ningú no la pot prendre a Jesús ni els la prendrà a ells. La
permanència dels senyals, indica la permanència del seu amor. La
comunitat té l’experiència que Jesús comunica vida.
Rebeu l’Esperit Sant. «Alenà» és el verb usat a Gènesi 2, 7. Amb aquella
alendada l’home-fang esdevingué ésser vivent. Ara Jesús els comunica
l’Esperit que dóna l’autèntica Vida. Acaba ara i així la creació de l’home.
«De l’Esperit neix esperit» (3, 6). És això el que vol dir «néixer de Déu».
S’ha fet realitat la capacitat per ser fills de Déu. La condició d’home-carn
queda transformada en home-esperit.
A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però
mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó. És el resultat positiu i
negatiu de la missió (23), en paral·lel amb la missió de Jesús. El pecat –la
repressió o supressió de la vida que impedeix la realització del projecte
creador– es comet quan s’accepten els valors d’un ordre injust. Els pecats
són les injustícies concretes que es deriven d’aquesta acceptació.
El testimoniatge dels deixebles (15,26s), la manifestació de l’amor del Pare
(9,4), obtindrà les mateixes respostes que el de Jesús: uns ho acceptaran i
uns altres s’enduriran en la seva actitud (15, 18-21; 16,1-4).
Als qui ho accepten i són admesos en el grup cristià –i trenquen de fet amb
el sistema injust– la comunitat els declara que el seu passat ja no pesa sobre
seu; Déu confirma aquesta declaració infonent-los l’Esperit que els purifica
(19,34) i els consagra (17,16s). Als qui rebutgen el testimoniatge –i
persisteixen en la injustícia, en la seva conducta perversa (en contrast amb
l’activitat a favor dels homes que el grup cristià exerceix) a aquests els
imputa els seus pecats. La confirmació divina significa que aquests homes
es mantenen voluntàriament a la zona de la reprovació (3,36).

Medito la Paraula
Avui sabem que l’Esperit Sant no és altra cosa que Déu mateix sota
l’aspecte d’energia, força, motor de tota Vida. Per tant, està dintre de
nosaltres mateixos i no ha de venir d’enlloc. Està en mi, abans que jo
mateix comencés a existir. És el fonament del meu ser i la causa de totes
les meves possibilitats de créixer en l’ordre espiritual. Res no puc fer sense
ell i mai no estaré privat de la seva presència.
Està sempre en nosaltres, però no en som conscients i com que Déu no
pot violentar cap naturalesa, en realitat és com si no hi fos per a nosaltres.
Un exemple pot il·lustrar aquesta idea. En una llavor, hi ha vida, però en
estat latent. Si no col·loco la gla en unes condicions adequades, mai no es
convertirà en un roure. Perquè la vida que hi ha en ella es desenvolupi,
necessita una terra, una humitat i una temperatura adequada, així com
una absència de llum, sense la qual mai desenvoluparà la seva
potencialitat. Però una vegada que es troba en les condicions adequades,
és ella la que germina; és ella la que, des de dins, desenvolupa l’arbre que
portava en potència.
Déu (Esperit) és el mateix en tots i ha d’empènyer cap a la mateixa meta.
Però com cadascun està en un «lloc» diferent, i de vegades molt divers, el
camí que ens obliga a recórrer, serà sempre diferent. No són, doncs, els
camins allò que distingeix els que es deixen moure per l’Esperit, sinó la
meta cap a la qual es dirigeixen. El pagès, el metge, el sacerdot han de
tenir el mateix objectiu vital si estan moguts pel mateix Esperit. Però la
seva tasca és completament diferent.
 Jesús confirma els seus deixebles com els seus testimonis. ¿Em
considero un evangelitzador? ¿Em preocupo per anunciar Jesús,
sobretot amb el meu testimoniatge de vida? ¿Em sento Església
missionera?
 ¿De quina manera m’haig de disposar perquè el Senyor pugui
realitzar en mi una Pentecosta com ho va fer amb els seus deixebles,
i així ens ompli del seu Esperit Sant?
  ¿A què em compromet el fet que Jesús ens enviï a cadascun de
nosaltres, tal com Ell mateix va ser enviat?, ¿com haig de viure
aquesta dimensió missionera i testimonial de la meva fe?
 ¿A qui, a on i per a qui, sóc enviat? Avui, aquí i ara, què puc fer en i
per la meva Església, en la meva comunitat, per transmetre i fer
conèixer la meva fe?

Prego amb la Paraula

Que no ens tanquem al teu Esperit!
Et donem gràcies, Pare, pel do generós de l’Esperit
amb què has beneït el nostre món,
amb què has beneït la teva Església
i cadascun dels teus fills i filles.
Fes que sapiguem reconèixer i agrair
l’acció en el món de l’Esperit creador,
de la mateixa manera que pels fruits
sabem reconèixer l’arbre que els ha donat.
Els qui ens sentim fatigats de tant remar
per les aigües contràries del cada dia,
t’adrecem, oh Pare, un prec confiat:
Ja que el teu Esperit és i serà sempre
font constant i poderosa de vida i d’amor,
fes-nos capaços de desplegar davant seu
les veles –sovint oblidades– de la nostra vida.
Que el teu Esperit irrompi sobre l’Església i el món,
i ens ompli els teus fills i filles amb els teus dons:
l’amor, la pau, la justícia, la llibertat... i l’audàcia.

Pregària final
Senyor Jesucrist, et donem gràcies per l’amor amb què has acompanyat i
continues acompanyant els teus deixebles. Gràcies per haver compartit amb
nosaltres la teva relació amb el Pare i amb l’Esperit. Fes, Senyor, que ens
mantinguem en tu com els sarments en el cep que els sosté i els nodreix i que
per això donem fruit. Tu que ens vas estimar fins al límit i vius i regnes amb el
Pare en la unitat de l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.
  Orar Tiempo de Pascua
Domingo de Pentecostés
la Palabra 15 de mayo de 2016

Oración inicial
Padre, tú que eres fuente de vida, danos la gracia de responder al llamado
de tu Hijo Jesús que nos ha hecho sus amigos. Haz que siguiéndole a Él,
nuestro maestro y pastor, vivamos su mandamiento nuevo y permanezca-
mos en el camino de la verdad. Por Jesucristo tu Hijo y Señor nuestro.

Leo la Palabra Jn 20,19-23

Al anochecer de aquel día, el día primero de la semana, estaban los discípu-
los en una casa, con las puertas cerradas por miedo a los judíos. Y en esto
entró Jesús, se puso en medio y les dijo: «Paz a vosotros.» Y, diciendo esto,
les enseñó las manos y el costado. Y los discípulos se llenaron de alegría al
ver al Señor. Jesús repitió: «Paz a vosotros. Como el Padre me ha enviado,
así también os envío yo.» Y, dicho esto, exhaló su aliento sobre ellos y les
dijo: «Recibid el Espíritu Santo; a quienes les perdonéis los pecados, les que-
dan perdonados; a quienes se los retengáis, les quedan retenidos.»

Entiendo la Palabra
Es una falta de perspectiva exegética el creer que la fe de los discípulos se
basó en las apariciones de Jesús, o en el sepulcro vacío. Los evangelios nos
dicen más bien, que para «ver» a Jesús después de su muerte, hay que
tener fe. El sepulcro vacío, sin fe, sólo lleva a la conclusión de que alguien
se ha llevado el cuerpo de Jesús, como hace Magdalena.
El relato que hemos leído hoy, fue escrito hacia el año cien, es decir 70
años después de morir Jesús. Como todos los relatos guarda un mensaje
teológico. Cada frase, cada detalle tiene un significado concreto. El enten-
derlo literalmente nos priva del verdadero contenido.
Reunidos el primer día de la semana. Sigue insistiendo en el primer día de
la semana. Los que seguían a Jesús, empezaron a reunirse después de ter-
minar la celebración del sábado. Como el paso de un día a otro, se produ-
cía a la puesta del sol, al reunirse en la noche, era ya para ellos el domingo.
El texto demuestra que en las comunidades cristianas estaba ya consoli-
dado el ritmo de las reuniones litúrgicas (cada ocho días).
Con las puertas cerradas, por miedo a los judíos. ¿No eran judíos ellos?
Ya les habían expulsado de la sinagoga, por lo tanto se sentían cristianos,
no judíos. El local cerrado delimita el espacio de la comunidad en medio
del mundo hostil.
En medio. No recorrió ningún espacio, su presencia se efectúa directa-
mente. Jesús había dicho: « Donde dos o más estén reunidos en mi nombre,
allí estoy yo en medio de ellos». Él es para la comunidad fuente de vida,
referencia y factor de unidad. La comunidad cristiana está centrada en Jesús
y solamente en él. Jesús se manifiesta, se pone en medio y les saluda. No
son ellos los que buscan la experiencia, sino que se les impone.
Les mostró las manos y el costado. Los signos de su amor evidencian que
es el mismo que murió en la cruz. No hay lugar para el miedo a la muerte.
La verdadera vida nadie puedo quitársela a Jesús ni se la quitará a ellos. La
permanencia de las señales, indica la permanencia de su amor. La comu-
nidad tiene la experiencia de que Jesús comunica vida.
Recibid Espíritu Santo. « Sopló» es el verbo usado en Génesis 2, 7. Con
aquel soplo se convirtió el hombre barro en ser viviente. Ahora Jesús les
comunica el Espíritu que da verdadera Vida. Termina así la creación del
hombre. « Del Espíritu nace espíritu» (3, 6). Esto significa nacer de Dios. Se
ha hecho realidad la capacidad para ser hijos de Dios. La condición de
hombre-carne queda transformada en hombre-espíritu.
A quienes les perdonéis los pecados, les quedan perdonados; a quienes
se los retengáis, les quedan retenidos. Resultado positivo y negativo de la
misión (23), en paralelo con la de Jesús. El pecado, la represión o supresión
de la vida que impide la realización del proyecto creador, se comete al
aceptar los valores de un orden injusto. Los pecados son las injusticias con-
cretas que se derivan de esa aceptación.
El testimonio de los discípulos (15,26s), la manifestación del amor del Pa-
dre (9,4), obtendrá las mismas respuestas que el de Jesús: habrá quienes
lo acepten y quienes se endurezcan en su actitud (15, 18-21; 16,1-4).
Al que lo acepta y es admitido en el grupo cristiano, rompiendo de hecho
con el sistema injusto, la comunidad le declara que su pasado ya no pesa
sobre él; Dios refrenda esta declaración infundiéndole el Espíritu que lo
purifica (19,34) y lo consagra (17,16s). A los que rechazan el testimonio,
persistiendo en la injusticia, su conducta perversa, en contraste con la ac-
tividad a favor de los hombres que ejerce el grupo cristiano, les imputa sus
pecados. La confirmación divina significa que estos hombres se mantienen
voluntariamente en la zona de la reprobación (3,36).

Medito la Palabra
Hoy sabemos que el Espíritu Santo no es más que el mismo Dios bajo el
aspecto de energía, fuerza, motor de toda Vida. Por lo tanto, está dentro
de nosotros mismos y no tiene que venir de ninguna parte. Está en mí,
antes de que yo mismo empezara a existir. Es el fundamento de mi ser y
la causa de todas mis posibilidades de crecer en el orden espiritual. Nada
puedo hacer sin él y nunca estaré privado de su presencia.
Está siempre en nosotros, pero no somos conscientes de ello y como Dios
no puede violentar ninguna naturaleza, en realidad es como si no existiera
para nosotros.
Un ejemplo puede ilustrar esta idea. En una semilla, hay vida, pero en es-
tado latente. Si no coloco la bellota en unas condiciones adecuadas, nunca
se convertirá en un roble. Para que la vida que hay en ella se desarrolle,
necesita una tierra, una humedad y una temperatura adecuada, así como
una ausencia de luz, sin la cual nunca desarrollará su potencialidad. Pero
una vez que se encuentra en las condiciones adecuadas, es ella la que ger-
mina; es ella la que, desde dentro, desarrolla el árbol que llevaba en po-
tencia.
Dios (Espíritu) es el mismo en todos y tiene que empujar hacia la misma
meta. Pero como cada uno está en un “lugar” diferente, y a veces muy
diverso, el camino que nos obliga a recorrer, será siempre distinto. No son
pues, los caminos los que distinguen a los que se dejan mover por el Espí-
ritu, sino la meta hacia la que se dirigen. El labrador, el médico, el sacer-
dote tienen que tener el mismo objetivo vital si están movidos por el
mismo Espíritu. Pero su tarea es completamente diferente.
 Jesús confirma a sus discípulos como sus testigos. ¿Me considero un
evangelizador? ¿Me preocupo por anunciar a Jesús, en primer lugar
con mi testimonio de vida? ¿Me siento Iglesia misionera?
 ¿De qué manera debo disponerme para que el Señor pueda realizar
en mí un Pentecostés como lo hizo con sus discípulos, y así nos llene
de su Espíritu Santo?
  ¿A qué me compromete el hecho de que Jesús nos envíe a cada uno
de nosotros, así como fue enviado Él?, ¿cómo debo vivir esta dimen-
sión misionera y testimonial de mi fe?
 ¿A quiénes, dónde y para qué, soy enviado? Hoy, aquí y ahora, ¿qué
puedo hacer en y por mi Iglesia, en mi comunidad, para transmitir y
dar a conocer mi fe?

Rezo con la Palabra

¡Que no nos cerremos a tu Espíritu!
Te damos gracias, Padre, por el don generoso del Espíritu
con que has bendecido a nuestro mundo,
con que has bendecido a tu Iglesia
y a cada uno de tus hijos e hijas.
Haz que sepamos reconocer y agradecer
la acción en el mundo del Espíritu creador,
del mismo modo que por los frutos
sabemos reconocer el árbol que los ha dado.
Quienes nos sentimos fatigados de tanto remar
por las aguas contrarias del día a día,
te dirigimos, oh Pare, un ruego confiado:
Ya que tu Espíritu es y será siempre
fuente constante y poderosa de vida y amor,
haznos capaces de desplegar ante Él
las velas –demasiado olvidadas– de nuestra vida.
Que tu Espíritu irrumpa sobre la Iglesia y el mundo,
y nos inunde a tus hijos e hijas con tus dones:
el amor, la paz, la justicia, la libertad... y la audacia.

Oración final
Señor Jesucristo, te damos gracias por el amor con que has acompañado
y sigues acompañando a tus discípulos. Gracias por haber compartido con
nosotros tu relación con el Padre y con el Espíritu. Haz, Señor, que perma-
nezcamos en ti como los sarmientos en la vid que los sostiene y los ali-
menta y que por ello demos fruto. Tú que nos amaste hasta el fin y vives
y reinas con el Padre en la unidad del Espíritu Santo por los siglos de los
siglos. Amén.