 Pregar Temps ordinari

Cos i Sang del Senyor

la Paraula 7 de juny de 2015

Pregària inicial
Senyor Jesús, omple'ns avui del do del teu Esperit que et va animar a donar
la vida per nosaltres. Que la teva Paraula maduri en les nostres vides, i ens
impulsi a compartir la teva missió; perquè prolongant el teu lliurament al
món, tothom tingui vida definitiva, segons els teus designis. Amén

Llegeixo la Paraula Mc 14,12-16.22-26

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixe-
bles digueren a Jesús: «¿On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè
puguem menjar l'anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb
aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu
una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre
pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus
deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb esto-
res i coixins. Prepareu-nos allà el sopar». Els deixebles se n'anaren. Arri-
bant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el
sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els
el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després prengué el calze,
digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és
la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic
amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que
en beuré de novell en el Regne de Déu».
Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Entenc la Paraula
El sagrament és una acció simbòlica, per tant, no és el pa com a cosa, sinó
el gest de partir-lo i repartir-lo. Hem de revisar la manera d'entendre la
presència real de Crist en el pa i en el vi. El fet convertir-lo solament en
objecte de devoció i centre de la pietat privada, va allunyar al poble del
valor i sentit autèntics del sagrament.
Va afavorir aquest desenfocament el fet que la paraula «cos» de l'antro-
pologia jueva s’hagués traduït directament a les nostres llengües per la
paraula «cos», que son igual... però no vol dir el mateix. Per a l'antropolo-
gia jueva del temps de Jesús «cos» no era la carn, sinó la persona (en la
seva capacitat de relació amb els altres). Però és que la paraula grega
«soma», que és la que fan servir els evangelis, també significa la persona
sencera. La traducció hauria de ser: això és «la meva persona»; això sóc
«jo». Però en el ben entès que «això» no es refereix a l’objecte «pa», sinó
al «pa partit i repartit».
En el capítol 6 de l'evangeli de Joan, diu Jesús: «Jo sóc el pa de la vida. Qui
ve a mi no passarà fam i el qui creu en mi no tindrà mai set». No deixa cap
mena de dubte sobre què vol dir «menjar aquest pa». Quan diu: “Qui
menja la meva carn i beu la meva sang té vida definitiva», està afirmant
que assimilar Jesús, identificar-se amb ell, és posseir la vida definitiva
que no té fi. Si algú fa seva aquesta Vida, la mort no el pot afectar.
Això indica en quina direcció ha d'anar la mateixa celebració de l'eucaris-
tia. «Menjar el pa» és el mateix que «fer nostra la Vida de Jesús», que, una
mica més endavant, identifica amb la Vida mateixa de Déu: «A mi m'ha
enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em men-
gen a mi viuran gràcies a mi.»
Tot i que és important de saber allò que Jesús va fer, ho és més encara
conèixer el sentit que ell volia donar a tot el que va fer i va dir. En aquests
senzills signes, està manifestant el que ell és: Quan diu «això és el meu
‘cos’», està afirmant allò que ell és com a persona viva. En dir «això és la
meva “sang’», està tractant de manifestar allò que ell és com a persona
morta, aixafada, «matada».
En el darrer Sopar se'ns diu que «compartir el pa» és com dir «identificar-
se amb Jesús». És acceptar el seu missatge i la seva activitat com a norma
de vida: és acceptar de viure en sintonia amb ell, tenint-lo com a referent
en el nostre dia a dia.
L'Eucaristia com tot sagrament neix de la unió del signe i la realitat signifi-
cada. Repetim el signe, (=les paraules i els gestos que va fer Jesús). La rea-
litat significada és l'AMOR, la pròpia donació.
El signe no és el pa com a cosa, sinó el gest de partir-lo i repartir-lo. Els signes
no són allò més important, ni tan sols són originals de Jesús. L'original és el
significació que Jesús els va donar. «Feu això» ho hem reduït a un precepte
d'anar a missa i com a màxim combregar, però Jesús va dir una altra cosa:
feu el mateix que jo he fet, partir-vos i repartir-vos, com el pa.

Medito la Paraula
Tot el que Jesús ha dit i ha fet al llarg de la seva vida, tot apareix com cris-
tal·litzat en aquests gestos que l’evangelista resumeix en només quatre
versets, però que són centrals per a copsar el sentit tant de la seva vida
com de la seva passió. La tradició de l’Església ho ha resumit en quatre
frases que en la pregària eucarística introdueixen el relat de la institució i
que configuren els quatre moments o parts de la celebració del memorial
del Senyor: «1) va prendre el pa, 2) va dir la pregària d’acció de gràcies, 3)
el va partir, i 4) i el donà als seus deixebles... I el mateix va fer amb la copa».
«I després els digué: Feu AIXÒ, que és el meu memorial». Ara comprenem
millor tot el que aquestes paraules volen dir: no es tracta només de pren-
dre una mica de pa i partir-lo, no es tracta de prendre una mica de vi i fer-
lo passar! No es tracta de repetir materialment un ritu. Es tracta deixar-
nos introduir en la mateixa dinàmica de Jesús, en les seves mateixes inten-
cions, de tenir els mateixos sentiments que tenia Jesús en l’Últim Sopar...
i que havia tingut tota la seva vida.
Quan ens diu: «Feu AIXÒ que és el meu memorial», Jesús ens està convi-
dant a entrar en comunió amb tot el que ell mateix és i amb tota la seva
obra: amb el que Jesús ha fet aquest vespre i amb tot el que ha fet al llarg
de la seva vida, tal i com aquests gestos la recorden, la resumeixen i l’ex-
pressen. És això el que estem convidats a fer en l’Eucaristia: deixar-nos
arrossegar per la dinàmica de la vida de Jesús que dóna gràcies al seu Pare
i que entrega la seva vida per tal que la nostra existència sigui fruitosa,
fecunda com la seva.

Prego amb la Paraula

Ens dónes el Pa de la Vida
Ens corprèn la senzillesa del teu gest,
i la grandesa de sentit que amaga dintre seu.
Del gest casolà i familiar de partir el pa
—pa que nodreix i uneix la família,
aplegada al voltant de la taula—
en fas el reflex d’un partir més gran.
 A Tu, que ets per a nosaltres el Pa de la Vida,
et beneïm i et donem gràcies pel teu do:
no sols pel teu Pa amb què ens nodreixes,
sinó per tota la teva Vida que en ell ens dónes.
Avui, a l’entorn de la teva t aula d’amics,
el Pa compartit esdevé Vida compartida
que nodreix i uneix la família de germans,
la teva família dels fills i filles de Déu.
Fes més forta la nostra comunió amb Tu,
i també amb el teu Cos, que són els germans.

Altres paraules m’ajuden

«El manament evangèlic (“feu això en memòria meva”) no es refereix ex-
clusivament a un acte litúrgic; perquè el sopar de Jesús no va ser pas cap
acte litúrgic. Es refereix a lliurar el propi cos i la pròpia sang (la pròpia per-
sona i la pròpia vida) per a la reconciliació i per a la vida del món. Per això,
els qui només viuen l’eucaristia com una obligació de culte, mereixen
aquell vell retret de sant Pau: “això que feu, ja no és celebrar el Sopar del
Senyor”.
Així, doncs, l’eucaristia existeix –valgui l’expressió– per a “eucaristitzar el
món”. I, per això, aquells que, en l’Església, són els responsables últims de
l’eucaristia tenen com a missió “eucaristitzar l’Església”, és a dir fer que,
en ella, les relacions no siguin relacions de domini, sinó relacions eucarísti-
ques. Els qui avui parlen de “comunitat alternativa” o “comunitat de con-
trast”, volen dir, simplement, “comunitat eucarística”». (GONZÀLEZ FAUS:
Per a què l’Església?, n. 1.4)

Pregària final
Senyor Jesús, que vas lliurar la teva vida per nosaltres; fes que visquem del
misteri del teu lliurament i la teva resurrecció per tal que puguem fer-te
present, per la caritat, en tots els llocs de la terra, especialment enmig dels
qui són sagrament de la teva presència permanent enmig de nosaltres.
Amén
  Orar Tiempo ordinario
El Cuerpo del Señor
la Palabra 7 de junio de 2015

Oración inicial
Señor Jesús, llénanos hoy del don de tu Espíritu que te llevó a dar la vida
por nosotros. Que tu Palabra madure en nuestras vidas, impulsándonos a
compartir tu misión; para que prolongando tu entrega en el mundo, todos
tengan vida definitiva, según tus designios. Amén

Leo la Palabra Mc 14,12-16.22-26

El primer día de los Ázimos, cuando se sacrificaba el cordero pascual, le
dijeron a Jesús sus discípulos: «¿Dónde quieres que vayamos a prepararte
la cena de Pascua?» Él envió a dos discípulos, diciéndoles: «Id a la ciudad,
encontraréis un hombre que lleva un cántaro de agua; seguidlo y, en la
casa en que entre, decidle al dueño: "El Maestro pregunta: ¿Dónde está la
habitación en que voy a comer la Pascua con mis discípulos?" Os enseñará
una sala grande en el piso de arriba, arreglada con divanes. Preparadnos
allí la cena.» Los discípulos se marcharon, llegaron a la ciudad, encontra-
ron lo que les había dicho y prepararon la cena de Pascua.
Mientras comían. Jesús tomó un pan, pronunció la bendición, lo partió y
se lo dio, diciendo: «Tomad, esto es mi cuerpo.» Cogiendo una copa, pro-
nunció la acción de gracias, se la dio, y todos bebieron. Y les dijo: «Ésta es
mi sangre, sangre de la alianza, derramada por todos. Os aseguro que no
volveré a beber del fruto de la vid hasta el día que beba el vino nuevo en el
reino de Dios.»
Después de cantar el salmo, salieron para el monte de los Olivos.

Entiendo la Palabra
El sacramento no es el pan como cosa, sino el gesto de partirlo y repar-
tirlo. Debemos revisar la manera de entender la presencia real de Cristo
en el pan y en el vino. El convertirlo solamente en objeto de devoción y
centro de la piedad privada, alejó al pueblo del verdadero valor y del ver-
dadero sentido del sacramento.
Ayudó mucho a este desenfoque la traducción inadecuada de la palabra
“cuerpo” de la antropología judía por nuestro “cuerpo”. Para la antropolo-
gía judía del tiempo de Jesús “cuerpo” no era la carne, sino la persona (ca-
pacidad de relaciones con los demás). Pero es que la palabra griega, que es
la que usan los evangelios, también significa la persona entera. La traduc-
ción debía ser: esto es mi persona; esto soy yo. Pero bien entendido que
“esto” no se refiere a la cosa «pan», sino al pan partido y repartido.
En el capítulo 6 del evangelio de Juan, dice Jesús: “Yo soy el pan de vida.
Quien se acerca a mí nunca pasará hambre y quien me presta adhesión
nunca pasará sed”. No deja la menor duda sobre qué significa «comer ese
pan». Cuando dice: “Quien come mi carne y bebe mi sangre tiene vida de-
finitiva”, está afirmando que asimilar a Jesús, identificarse con él, es po-
seer la vida definitiva que no tiene fin. Al que hace suya esa Vida, la muerte
no le puede afectar.
Eso señala la dirección en que debe ir la misma celebración de la eucaristía.
Comer el pan es lo mismo que hacer nuestra la Vida de Jesús, que, un poco
más adelante, identifica con la misma Vida de Dios: “El Padre que vive me
ha enviado y yo vivo por el Padre; del mismo modo el que me coma vivirá
por mí”
Aunque importa saber lo que Jesús hizo, importa más aún el sentido que
él quiso dar a lo que hizo y dijo. En esos sencillos signos, está manifestando
lo que él es: Al decir “esto es mi “cuerpo”, está afirmando lo que él es
como persona viva. Al decir “esto es mi “sangre”, está tratando de mani-
festar lo que es como persona muerta, machacada, “matada”.
En la Cena última se nos afirma que compartir el pan es identificarse con
Jesús. Es aceptar su mensaje y su actividad como norma de vida: vivir en
sintonía con él, teniéndole como referente en nuestro quehacer diario.
La Eucaristía como todo sacramento nace de la unión del signo y la realidad
significada. Repetimos el signo, (=las palabras y los gestos que hizo Jesús).
La realidad significada es el AMOR, la propia donación.
El signo no es el pan como cosa, sino el gesto de partirlo y repartirlo. Los
signos no son lo más importante, ni siquiera son originales de Jesús. Lo ori-
ginal es el significado que Jesús les dio. ‘Haced esto’ lo hemos reducido a un
mandato de ir a misa y a lo sumo comulgar, pero Jesús lo que dijo fue: haced
lo mismo que yo he hecho, partiros y repartiros, como el pan.
Medito la Palabra
Todo el que Jesús ha dicho y ha hecho a lo largo de su vida, todo aparece
como cristalizado en estos gestos que el evangelista resume en sólo cuatro
versículos, pero que son centrales para entender el sentido tanto de la
vida como de la pasión del Señor. La tradición de la Iglesia lo ha resumido
en cuatro frases que en la plegaria eucarística introducen el relato de la
institución y que configuran los cuatro momentos o partes de la celebra-
ción del memorial del Señor: «1) tomó el pan, 2) dijo la plegaria de acción
de gracias, 3) lo partió, y 4) y lo dio a sus discípulos... Y el mismo hizo con
la copa». «Y después les dijo: Haced ESTO en memoria mía».
Ahora comprendemos mejor todo lo que estas palabras quieren decir: no
se trata sólo de tomar un poco de pan y partirlo, no se trata de tomar un
poco de vino y hacerlo pasar. No se trata de repetir materialmente un rito.
Se trata de dejarnos introducir en la misma dinámica de Jesús, en sus mis-
mas intenciones, se trata de tener los mismos sentimientos que tenía Je-
sús en la Última Cena... y que había tenido toda su vida.
Cuando nos dice: «Haced ESTO en memoria mía», Jesús nos está invitando
a entrar en comunión con todo lo que él mismo es y con toda su obra: con
lo que Jesús está haciendo esta noche y con todo lo que ha hecho a lo largo
de toda su vida, tal y como estos gestos la recuerdan, la resumen y lo ex-
presan. Esto es lo que estamos invitados a hacer en la Eucaristía: dejarnos
llevar por la dinámica de la vida de Jesús, que da gracias al Padre y que
entrega su vida para que nuestra existencia sea fructífera, fecunda como
la suya.

Rezo con la Palabra

Nos das el Pan de la Vida
Nos asombra la sencillez de tu gesto,
y la grandeza de sentido que en él escondes.
El gesto humilde y familiar de partir el pan
—pan que nutre y une a la familia,
reunida alrededor de la mesa—
se hace reflejo de un partir superior.
A Ti, que eres para nosotros el Pan de la Vida,
te bendecimos y te damos gracias por tu don:
 no sólo por tu Pan con que nos nutres,
sino por toda tu Vida que en él nos das.
Hoy, alrededor de tu mesa de amigos,
el Pan compartido se hace Vida compartida
que nutre y une a la familia de hermanos,
tu familia de los hijos e hijas de Dios.
Haz más fuerte nuestra comunión contigo,
y también con tu Cuerpo, que son los hermanos.

Otras palabras me ayudan

«El mandamiento evangélico (“haced esto en memoria mía”) no se refiere
exclusivamente a un acto litúrgico: pues no fue eso la cena de Jesús. Se
refiere a entregar el propio cuerpo y la propia sangre (la propia persona y
la propia vida) para la reconciliación y la vida del mundo. Por eso, quienes
no viven la eucaristía más que como una obligación cúltica, merecen el
reproche ya viejo de san Pablo: “eso que hacéis ya no es celebrar la Cena
del Señor”.
Así pues, la eucaristía existe –valga la expresión– para “eucaristizar al
mundo”. Y, para eso, aquellos que en la Iglesia son responsables últimos de
la eucaristía tienen como misión “eucaristizar a la Iglesia”, es decir hacer
que en ella las relaciones no sean relaciones de dominio, sino relaciones
eucarísticas. Quienes hoy hablan de “comunidad alternativa” o “comuni-
dad de contraste”, están queriendo decir simplemente «comunidad euca-
rística». (GONZÁLEZ FAUS: ¿Para qué la Iglesia?, n. 1.4)

Oración final
Señor Jesús, que entregaste tu vida por nosotros; danos vivir del misterio
de tu entrega y tu resurrección para poder hacerte presente, por la cari-
dad, en todos los lugares de la tierra, especialmente en medio de quienes
son sacramento de tu presencia permanente en medio de nosotros. Amén