Professional Documents
Culture Documents
Readinglecturaslectures
de literatura infantil i juvenil
en llengua catalana
100libros
de literatura infantil y juvenil
en lengua catalana
100Children’s
and Youth Literature
Books in the
Catalan
Language
De qui és el bosc?
Mercè Canela
Il·lustracions de Montserrat Brucart
La Galera, 1976 (El Grumets de la Galera)
La narració de la Mercè Canela, publicada fa trenta anys, continua mantenint un atractiu
important malgrat que els lectors d’ara siguin ben diferents dels d’aleshores. Tenir la capaci-
tat d’escriure un text que no perdi interès amb el pas del temps és un mèrit del que pocs
escriptors i escriptores poden presumir. D’altra banda, també crec que algun dia s’haurà d’es-
tudiar la novel·la de colles i analitzar-ne els valors que la sustenten: la solidaritat, l’harmonia,
la sinceritat, el treball d’equip... Si avui aquestes novel·les poden grinyolar una mica –com
alguns afirmen– i semblar una mica passades de moda, caldria veure si és per la mateixa
novel·la i els seus «antiquats» valors –fet que considero bastant improbable– o per les carac-
terístiques dels lectors d’avui, enderiats en altres estímuls, probablement més efímers.
Una de les coses més sorprenents d’aquesta novel·la –i en general de les novel·les de colla
d’aquesta mateixa època– és l’empenta que porten els seus protagonistes «empesos per l’a-
legria immensa que sentien». Una alegria que s’encomana fàcilment al lector. L’alegria i l’e-
nergia, és clar, en aquest cas de quatre amics, la diversió dels quals és endinsar-se en el
bosc, a la recerca d’aventures...
La creació dels personatges és envejable: quatre amics que «obren uns ulls com unes taron-
ges» quan des de dalt d’un roure escolten la conversa d’uns homes que diuen que talaran els
arbres del Pla dels Roures. I, com no podria ser d’una altra manera, des del primer moment
els nois es llançaran a buscar una solució al problema que els afecta. És destacable, això sí,
un punt d’ingenuïtat que ara és més difícil de trobar en els nostres joves però és igualment
destacable un punt de transgressió quan els nois volen avariar la màquina que ha de talar els
arbres... Ingenuïtat d’una banda i transgressió de l’altra, però per damunt de tot, sinceritat i
espontaneïtat. Tot flueix de manera natural, sense forçar res i sense necessitat de convertir
els protagonistes en herois. Però tampoc sense enfrontar-los als adults com acostuma a pas-
sar en molts d’aquests relats buscant una complicitat mal entesa amb els lectors.
El llenguatge és precís i treballat, amb expressions tan aviat poètiques com descriptives: «...
passaven entre els trossos, on rossejava el blat curull de gra. ... encarats a un sol ponent que
sagnava rojos raigs de llum que tenyien els núvols allargassats del vespre...» Expressions
boniques pel que tenen de paradoxals: «...El bosc es dibuixà majestuós davant els ulls dels
homes que estaven a punt d’abatre’l...» Una novel·la positiva i molt estimulant i que encoma-
na dinamisme, i desprèn una agradable energia, una energia capaç encara d’encomanar-se
–m’agradaria creure-ho!– als lectors d’avui.
Josep Maria Aloy
La guia fantàstica
Joles Sennell
Il·lustracions de Montserrat Brucart
Publ. de l’Abadia de Montserrat, 1977. (La Xarxa, 10)
Quan l’any 1977 va aparèixer aquesta novel·la de Josep Albanell on un alicorn volapava (galo-
pava i volava alhora), però quan perdia força es tornava invisible i només recuperava la força
quan algú l’imaginava... semblava que alguna cosa estava canviant dins el panorama de la
narrativa per a gent jove al nostre país. Algú va parlar de seguida de la irrupció a casa nos-
tra de la narrativa fantàstica o la narrativa d’imaginació i un intent d’oferir allò que Gianni
Rodari feia a Itàlia, allò que algú va dir-ne una literatura d’ulls juganers, a través de la qual
l’autor reivindica la imaginació no solament en el seu aspecte lúdic sinó també com a força
motriu de la creació. La guia fantàstica fou una invitació, doncs, a jugar amb la imaginació i
malgrat que avui la narració pugui haver perdut frescor, manté encara el vigor i l’enjòlit de les
grans obres.
Personatges insòlits, bestioles màgiques, situacions totalment irreals... saben teixir un relat
atractiu escrit amb gràcia i molta naturalitat. L’humor és un dels elements més destacables
Pedra de tartera
Maria Barbal
Laia, 1985 (El Nus)
Premi Joaquim Ruyra, 1984
Quan va aparèixer publicada Pedra de tartera, l’any 1985, es va produir una petita commoció
dins el món de la literatura juvenil a casa nostra ja que es publicava una obra que, en primer
lloc, trencava esquemes: anava adreçada a joves lectors però podia ser llegida –i, de fet, va
ser llegida des del primer moment– també pels adults. En segon lloc, no era habitual en la
novel·la juvenil, aleshores, que la protagonista de la novel·la expliqués en primera persona el
relat de tota la seva vida des que era adolescent –cap al 1910– fins a la seva vellesa, cap als
vuitanta. Però per damunt de tot, estàvem –i estem encara– davant d’una novel·la de gran
qualitat literària, sense concessions ni en l’estil ni en el llenguatge, elements no sempre del
tot habituals en la novel·la per a joves.
Una de les principals qualitats de la novel·la és l’enorme capacitat de l’autora per crear un
personatge molt suggerent, la Conxa, que, filla d’una família nombrosa i molt pobra, ja des de
molt petita es veu obligada a resignar-se per tot: primer perquè ha d’abandonar el domicili per
anar a viure a casa d’uns oncles; un cop casada, la guerra la deixa sense el marit i un cop els
fills són grans ha d’anar a viure, també forçosament, amb el petit a Barcelona, abandonant
definitivament tot allò que conformava la seva vida i la seva història: els paisatges i l’ambient
rural del Pallars.
Només d’iniciar la lectura, el lector queda immergit de cop en l’atmosfera i en les sensacions
d’aquest petit món de la protagonista. Un llenguatge clar i més aviat contundent i precís el
«situa» sobre el terreny on s’esdevindran els fets i l’acara als personatges que els protago-
nitzaran. Tot plegat transmès i expressat amb un vocabulari ple de localismes que suggereix
molt més del que diu.
Pedra de tartera és un llibre de sensacions i d’estats d’ànim. Són els estats d’ànim de la pro-
tagonista que l’aclaparen en tot moment com quan ens diu que «... els dies eren una llosa que
planava damunt del meu cor», i que fan que la protagonista se senti com una pedra de tarte-
ra que «...si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall,
si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies...» Aquesta sensació aclaparadora, ratllant
un estat depressiu, s’encomana ràpidament al lector, atret per la personalitat feble i fràgil de
la protagonista. L’ambient de pobresa i de desolació és descrit amb un realisme també bas-
tant punyent: «...i mentre pare ens embadalia amb les seves històries, mare encara sargia a
llum del fogueral uns quants mitjons, cent vegades estripats del mateix lloc». Hi ha imatges
ben atractives arreu: a l’església, per exemple, on «les dones eren com arbrets coberts d’es-
pessos vels negres».
La novel·la de Maria Barbal mostra una nova forma de narrar bastant inhabitual, com he dit,
en els llibres per a joves, amb un to narratiu diferent i presentant uns fets i una època histò-
rica amb una concisió tan extraordinària que la fan molt atractiva. «... No tothom aconsegueix
en la seva primera obra –diu l’escriptor Pep Albanell– un text tan rodó, tan ajustat, amb un
interès humà tan intens i entranyable que la converteix –no dubtem a dir-ho– en una petita
obra mestra.» Una novel·la que encara avui es llegeix amb ganes i que no dubtem de qualifi-
car ja de clàssica pel seu enorme interès, sobretot pel que va ser capaç d’aportar en el camp
de la literatura per a joves. Josep Maria Aloy
Rovelló
Josep Vallverdú
Il·lustracions de Narma
La Galera, 1969 (Els Grumets)
Premi Folch i Torres, 1968
Josep Vallverdú, l’any 1968, va escriure una de les novel·les més importants de tots els temps,
Rovelló, la història trista i tendra d’un gosset que es perd i passa mil aventures que el fan créi-
xer i espavilar molt de pressa. De Rovelló se n’ha parlat molt. Ha estat traduït fins i tot al rus,
a més del francès, l’italià, l’èuscar, el gallec i l’espanyol. És un dels llibres més premiats de la
història de la literatura catalana per a joves. És un llibre alegre, àgil i de bon llegir. El crític i
escriptor Joan Triadú, en el pròleg de la primera edició, diu que li sembla que la vivacitat del
protagonista s’hagi encomanat a totes les pàgines i les hagi convertit en un bellugueig cons-
tant i en una música engrescadora. La novel·la té tots els ingredients per satisfer un jove lec-
Cor de roure
Emili Teixidor
Cruïlla, 1994 (Gran Angular)
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932) és un dels pocs escriptors d'aquest país que disposa d'una
gran capacitat i habilitat per escriure novel·les sòlides, sense concessions i posant el llistó
ben alt. Novel·les, en definitiva, sempre joves i actuals. Des de Les rates malaltes de 1968, que
fou premi Joaquim Ruyra o des de L'ocell de foc de l'any 1972, reeditadíssima, passant per les
dues novel·les protagonitzades per en Ranquet (1986 i 1988), i premiades també a Europa, fins
a l'actual Cor de Roure, la seva obra –vint-i-cinc novel·les i contes– mostra una solidesa i una
maduresa envejables.
Amb Cor de Roure, una de les seves obres més plenes i més importants, editorial Cruïlla afe-
geix un grau de prestigi i de qualitat a la seva col·lecció «Gran Angular» –una col·lecció molt
eclèctica però amb títols no sempre d'un nivell tan excel·lent, ni de bon tros, com el de la
novel·la de Teixidor. Cor de Roure és una novel·la de dues-centes vuitanta planes que va, per
tant, adreçada a lectors –joves o no tant– habituats a llegir. Malgrat que sigui una novel·la de
les anomenades de fons històric i malgrat que en algun capítol l'explicació dels fets històrics
abundi més que la ficció, la novel·la sap, globalment, mantenir un difícil equilibri entre la feixu-
El rei Gaspar
Gabriel Janer Manila
La Galera, 1976 (Els Grumets)
Premi Josep Maria Folch i Torres, 1975.
Llibre d'interès infantil, 1976 (Ministeri d'Informació i Turisme).
Llista d'honor del Premi CCEI, 1977
El rei Gaspar és un dels llibres més emblemàtics de la literatura infantil i juvenil catalana. I uti-
litzo aquest qualificatiu per designar un llibre especial que parla de coses especials amb per-
sonatges especials i amb un llenguatge que a l’any de la seva publicació no era massa habi-
tual. Ni el llenguatge, ni el tema ni l’estil ni les formes... I d’una qualitat literària també excep-
cional com és habitual en l’obra de Janer Manila.
Estic totalment d’acord amb el que diu la contraportada: «un llibre que traspua poesia per totes
les pàgines, que ens descriuen les emocions, els records i les enyorances d'un emigrant anò-
nim, enfrontat a la dura realitat d'una situació que la nostra societat li imposa si vol sobreviu-
re, i que treballa, ara animós, ara desesperançat, per aconseguir que els seus somnis esdevin-
guin realitat». La novel·la ens situa, doncs, en el món dels immigrants, dels primers homes i
dones que van venir a Catalunya, buscant feina i una vida millor, des de qualsevol racó d’Es-
panya i especialment d’Andalusia. El rei Gaspar és un d’aquests immigrants, un personatge
que Janer Manila ha creat amb una riquesa de detalls i de sentiments que fan que el lector se’l
miri amb ulls generosos i simpàtics i n’envegi les enormes qualitats humanes.
«La poesia que envolta el Rei Gaspar és aquí amor, és admiració, és brasa encesa que ens
porta a estimar aquest home que somnia lluny dels seus, i a estimar també el seu somni...» són
paraules de Francesc Garriga, que és qui va escriure el pròleg del llibre. La personalitat del
protagonista és atractiva i els seus sentiments s’encomanen al lector. És un llibre sobre la
pobresa, la senzillesa, i sobre l’assumpció d’aquesta pobresa que porta a la dignitat. El prota-
gonista és un treballador senzill i simple que sap que el seu món és trist i marginal però accep-
ta poder fer de Rei Gaspar per a uns magatzems de la ciutat on ha anat a buscar treball i així,
disfressat, com un bon rei Gaspar, reviu al llarg de tota una jornada tot el seu passat i el de la
seva família que espera poder anar a viure amb ell un dia. Però el Rei Gaspar sap que el món
està muntat d’una manera que no li permet aconseguir alguns dels seus desitjos: «...el rei Gas-
par sabia que mai no seria seu el món, tanmateix. Perquè el món és d'una altra gent. El món és
dels homes que fan la vida i la desfan com qui descabdella una troca de llana. El món és dels
qui tenen diners, pensava ell... Mai no podia ser seu el món».
Val la pena fixar-se en com hi són descrits els infants: «Els infants del seu poble tenien la cara
trista, la pell seca, la mirada lluent. Com si ja fossin vells des d'un començament». I aquest con-
trast entre la realitat més miserable i la realitat fictícia i somiadora de ser rei centra tota la trama
de la novel·la. «I sembla que tota esperança –diu la crítica Teresa Duran– és inútil, que mai no
hi haurà cap possibilitat per esdevenir un home amb tots els seus drets i que sempre serà una
pobra ombra a un rei disfressat, que no pot fer sinó plorar per tot allò que podria ser i no és».
Una història, doncs, deliciosa i molt emotiva que commourà fàcilment qualsevol lector.
Josep Maria Aloy
Bestiolari de la Clara
Miquel Desclot
Baula, 1992 (Ala Delta)
No em puc estar de recomanar la lectura d’aquest Bestiolari de la Clara, que dins la migrade-
sa de llibres de poesia que patim, ha esdevingut tot un clàssic. No puc deixar de recomanar-
lo especialment als mestres, ja que mai no havien tingut a l’abast un material tan excel·lent i
tan desbordant d'idees, d'imatges, de figures, de jocs poètics... tan capaç de desvetllar el gust
per la lectura, la passió per escriure i una forma més d'enriquir la imaginació dels escolars.
Tot el conjunt de l'obra de Desclot, a part dels aspectes lúdics que aporta al lector jove, és una
obra molt atractiva per les possibilitats que obre: jocs de paraules, humor fresc i divertit, frases
fetes, riquesa de lèxic, la gràcia d'algunes rimes fàcils de memoritzar... I paral·lelament a tota
aquesta sèrie de recursos –i malgrat que Desclot confessi que «és més difícil de bastir una
cançó que sembli senzilla que no pas un sonet impenetrable i pedregós»– és destacable també
la senzillesa i el bon gust de l'autor que sovint se serveix de fets molt quotidians i ordinaris com
a punt de partida dels seus poemes i contes. I és que a un bon escriptor no li calen grans cons-
truccions ni complicades estructures per arribar al cor del lector.
Bestiolari de la Clara és el recull de poemes que Desclot (Barcelona, 1952) va escriure quan va
néixer la seva filla Clara. Es tracta d’un ampli i divers recull de poemes, cançons, endevinalles...
destinat als infants i presentat amb una gran precisió del llenguatge i una gran força expressi-
va. Els protagonistes són tota classe de bestioles i animalons: al costat dels més clàssics s'hi
troben animals de ficció com ara el llop de rondalla –«que s'alimenta de iaies o de nenes / amb
caputxeta i trenes»–, o l'escarbat bum-bum, o bé el cucut de rellotge i fins i tot la sardina de
llauna. Igualment el lector hi trobarà algun joc poètic a l’estil de Gianni Rodari, alguna tirallon-
ga de monosíl·labs com les de Pere Quart i també una faula com la de la formiga negra i la for-
miga roja. Miquel Desclot, a la primera pàgina, ens adverteix que aquest bestiolari «és per a la
meva filla, però ella –si no l'hi feu malbé– us hi deixa jugar sempre que vulgueu».
El crític Oriol Izquierdo diu que «la represa de la poesia catalana per a infants ha estat espec-
tacular des del 1992. Miquel Desclot va esbatanar-ne la porta amb Bestiolari de la Clara...» i
la també crítica i escriptora Teresa Duran afirma que «aquest llibre és el primer llibre de poe-
sia fet expressament per a infants i no pas fruit d’una antologia...». La sensibilitat, la ironia i
una gran capacitat de fantasiejar són les principals característiques de l'autor que, a través
de la seva obra –una obra ben singular–, sap transmetre al lector un lirisme desbordant i lúdic
capaç de despertar el gust per la paraula i pel joc poètic. Miquel Desclot manifesta que és
lògic que la poesia per a infants es fonamenti en allò que més agrada als petits, és a dir, el
joc, un joc que, en aquest cas és verbal, però no essencialment diferent de tots els altres jocs.
D’altra banda a ell sempre li han agradat les formes de la poesia popular «per bé que no sense
reserves. Me n'interessa, sobretot, la frescor despullada dels cosmètics de la pedanteria, i
també la riquesa d'expressió i d'imaginació».
«Sempre he cregut –diu el poeta– que una paraula val més que mil imatges i que és sobretot
per la força de les paraules que naixem i creixem com a persones». I de les paraules li agra-
da la música, el so que desprenen quan són dites, quan són escoltades. Fins al punt de creu-
La mala bèstia
Antoni Garcia Llorca
Proa/La Galera, 2003 (Joves/adults)
Vaig tenir la sort de formar part del jurat que va concedir el Premi Ciutat d’Olot (2001) a aques-
ta narració d’Antoni Garcia Llorca, un escriptor jove que va iniciar també la seva carrera
literària guanyant el Josep Maria Folch i Torres l’any 1995 (i que va tornar a guanyar el 2003).
Que, a més, ha guanyat també el Ruyra (1998), el Vaixell de Vapor dos cops (2000 i 2003) i el
Guillem Cifre de Colonya (2004). Una trajectòria literària enormement premiada i per tant reco-
neguda, malgrat la joventut de l’autor i la intensitat del seu treball. Puc dir doncs amb clare-
dat que el cas García Llorca és un dels més espectaculars dels últims anys del segle passat
i de principis d’aquest en el camp del llibre per a joves. Per a joves i no tant, ja que una de les
principals característiques d’aquest autor és que no està pendent mai de l’edat del lector. I fa
bé. Estem massa cansats de contemplar l’opció contrària, precisament.
La mala bèstia és una novel·la que no fa concessions, doncs. És clara, contundent i cruament
realista. Narració de fons històric tot i que la història no és l’element que la fa més atractiva.
Allò que atrau és d’una banda el tractament i la caracterització dels personatges, alguns fets
amb materials de gran duresa i de l’altra, el llenguatge. Un membre del jurat deia que la
novel·la està al servei del llenguatge. Jo no diria tant però la forma d’escriure d’en García
Llorca –dura, però poètica, d’estil clàssic però amb una força que fa mal si convé– es cons-
titueix en un segon protagonista del llibre gairebé sempre. Un botó de mostra, simplement:
«Matalàs i coixí suaven la humitat que havien anat xuclant en les boiroses jornades pirenen-
ques. El fred era una paparra que s’esmunyia dels racons del sostre i em xiuxiuejava nyam-
nyams a cau d’orella».
El llenguatge, això sí, està al servei de l’atmosfera, dura i crua del tema i l’aspror i robustesa
dels personatges. Es constata la fortalesa del personatge Caín, l’oncle del protagonista...
rude, cridaner, bevedor, carallot però amb una biblioteca a casa, amb música de Wagner...
Autèntic en els diàlegs i en la forma d’expressar-se.
Narració molt rodona, ben tramada i amb un bon desenllaç. Un desenllaç que s’olora ja a par-
tir de la meitat de la narració però no per això perd força un cop es produeix. Un munt d’es-
cenes trepidants asseguren una lectura atractiva i molt suggerent que en algun moment farà
de pilot
Carles Soldevilla
Il·lustrador: Junceda
Joventut, 1965 (1a edició: 1926)
Cal no oblidar el context on es creà aquesta obra que descriu l'itinerari iniciàtic d'un jove
aprenent de pilot, Lau, de quan els vaixells anaven a la vela fins i tot per fer les travessies
oceàniques. Carles Soldevilla, com a bon noucentista, pretenia catalanitzar els lectors. És
reconegut –ho diuen les entrades enciclopèdiques relatives a la seva persona i obra: novel·la,
conte i teatre, a més del seu treball periodístic– el seu interès per, també, voler fer europeus
els catalans. No és debades, doncs, que triàs una novel·la d'aventures situada en l'època de
la Il·lustració –segle XVIII– per, possiblement, mostrar als joves lectors (i amb intencions
segurament més didàctiques que estrictament literàries) els inicis de l’interès científic i
geogràfic de les cultures europees, en general. Un gran navegant francès viu en les pàgines
de la novel·la: La Condamine. Lau és un viatger que, un poc o un molt involuntàriament, esde-
vé un aventurer en terres exòtiques, en aquest cas en el continent sud-americà, a l'Amazo-
nia, a la Pampa i als Andes. En una literatura on, en general, falten obres d'aquest gènere, Lau
o les aventures d'un aprenent de pilot mereix sostenir-se com un dels seus primers referents.
Però, a més, l'amenitat dels diàlegs i la continuïtat quasi trepidant dels esdeveniments mos-
tren que el llibre segueix un camí clar, el que va marcar magistralment Robert L. Stevenson a
L'illa del tresor, per exemple. I naturalment, el camí que fità no menys magistralment Jules
Verne. De fet, la novel·la de Soldevilla comença, com solia fer-ho aquest mestre francès,
enmig de l'acció: amb la previsió d'una tempesta que, naturalment, ja posa en guàrdia el lec-
tor per anunciar que, en les properes planes, immediatament, passaran «coses». És evident
que la narració té, als ulls del crític d'avui, algun detall políticament incorrecte, i algun altre
d’excessivament didactista, i que les diferents peripècies que viuen Lau i el seu company El
Roig, li poden semblar ingènues o de resolució ingènua.
Ulls de fum
Rosa Maria Colom
La Galera, 1996 (El Corsari)
Un llibre digne de figurar en qualsevol col·lecció antològica. Els protagonistes són els mem-
bres d’una família peculiar: la família Stromb, que viu a París. El pare, en Gerald, surt de nit
amb dues maletes per cercar tot el que troba pels contenidors dels fems; és «altíssim i des-
garbat, pèl-roig, inventor i alquimista». La seva esposa, na Juliette era «lleugera i transparent,
com feta d’una matèria sense pes», mentre que els dos fills, Índia i Thibolt, tenien els rostres
que «mostraven una marcada pal·lidesa, però creixien esvelts i tenien les cames llargues com
dos petits cérvols i els ulls de color de fum, com la seva mare». L’únic, i fonamental, amic de
la família Stromb era el seu veí, el senyor Berelovich, un jueu vell, intel·ligent i lector, mestre
dels dos fills Stromb... L’obra està dotada d’una atmosfera singularment aconseguida. En
poques obres trobarem una tan rara sensació d’estranyesa que ens fa a saber que ens tro-
bam davant d’una lectura única, peculiar, indefinible. Els Stromb reben una herència: una
casa al Sud, a les vores de la Mediterrània. Hi van, hi troben Martina, la criada vella, que creu
que Juliette és com una «ressuscitada»... A partir d’aquí tot es desbarata. Els nins es perden
un dia en el bosc. I passen al País Inexistent, on hi ha la vall de les Idees, i el lloc on viuen tots
els narradors d’històries (els grans narradors i els que comencen), però, en aquest país ine-
xistent, només hi poden viure també els qui són sers creats per un autor... No hem de contar
res més: els nins parlen amb el conill d’Alícia en la Terra de Meravelles, amb el Petit Príncep,
amb Lewis Carroll, amb Phileas Fogg, amb l’home de llauna del Màgic d’Oz, hi veuen Campa-
El concertista d’ocells
Josep-Francesc Delgado
Proa-La Galera, 2003 (Jovesadults, 5)
Premi Recull de Narració 2002
El cafè de la granota
Jaume Moncada
La Magrana, 1985 (Les ales esteses)
Jesús Moncada va néixer a Mequinensa l’any 1941. Bona part de la seva obra narrativa gira
entorn de la seva terra natal, la seva vida i la seva gent. En aquest sentit la seva obra més
emblemàtica és la primera novel·la que va escriure, Camí de sirga (1988). Tres anys abans d’a-
quest títol publica el conjunt de relats El Cafè de la Granota (1985), en els quals reflecteix el
tarannà del seu poble a mitjans del segle passat, tema ja evocat en el seu primer aplec de
contes, Històries de la mà esquerra, que apareix amb pròleg de Pere Calders.
La qualitat de l’obra de Moncada la va ser mereixedora de diversos premis: el Joan Creixells,
el Nacional de la Crítica, Joan Santamaria, Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d'Or, i el dels
Escriptors Catalans a la qualitat del conjunt de la seva obra, entre d’altres; l’any 2001 se li va
atorgar la Creu de Sant Jordi. Va morir a Barcelona a l’edat de seixanta-quatre anys.
El Cafè de la Granota està format per un seguit de relats, catorze, que a tall de xerrades i ter-
túlies de cafè (d’aquí el títol), l’autor situa en la seva Mequinensa natal, un poble del Baix
Cinca que va quedar negat per les aigües del pantà que duu el mateix nom, i que fou recons-
truït de cap i de nou a començaments dels anys setanta.
El cronista conta les històries des del record, vint anys després, i ho fa amb un discurs entre
irònic i sarcàstic, amb trets d’oralitat, amb narracions trencades per comentaris sobre altres
fets paral·lels o sobre personatges que el contaire presenta de passada, amb imprecisions
fruit del record desdibuixat i amb diàlegs distesos que reprodueixen la parla de cafè.
El gènere del relat exigeix brevetat i precisió en la informació. De l’obra de Moncada desta-
ca la capacitat de descriure amb molt poques paraules una situació, un fet o un personatge.
Fixem-nos sinó en la descripció que fa de la senyora Palmira d’Escarp i com és capaç de
donar, a base de substantius i adjectius, tantes claus en tan poques paraules:
«Mitja hora més tard, la senyora Palmira d’Escarp i Tamariu, muller del manescal, volumino-
sa dama de piano a la saleta, rosari vespertí, afectades llangors, aigua del Carme, i xocolata
L’activitat docent d’Empar de Lanuza al País Valencià es va fer compatible durant una colla
d’anys amb una intensa dedicació a la producció de bons llibres per a infants. Ha conreat
diversos gèneres, narracions, teatre, poesia o col·laboracions en sèries televisives per als
menuts. Els contes que s’apleguen en aquest volum s’adrecen a infants ja lectors i compten
“Els artístics casos d’en Fricandó” és una sèrie composta per quatre títols separats: La boca
riallera; La dolça mirada; Les dues taques i L’ombra negra, que van ser publicats al llarg de
quatre anys.
Montserrat Ginesta és una autora de trajectòria destacada en la literatura catalana per a
infants, especialment pel que fa als més menuts i a les edats intermèdies. Es tracta d’un dels
noms més reconeguts de la il·lustració innovadora a partir dels anys vuitanta, plena d’imagi-
nació i de voluntat modernitzadora. Té també un bon nombre d’àlbums propis i alguns textos
il·lustrats per altres autors, com és el cas de la sèrie que ens ocupa. En aquest projecte, la
il·lustració corre a càrrec d’Arnal Ballester, un dels il·lustradors més interessants de la nos-
tra literatura, amb una obra avantguardista, exigent i gratificant per al bon lector. Dos noms
de primera fila, doncs, en la renovació de la imatge dels nostres llibres. Junts es proposen,
precisament, acostar als infants alguns dels moviments artístics del segle XX. Ho fan a través
d’una reeixida conjuminació entre les històries detectivesques que s’expliquen en els quatre
llibres i el tipus d’il·lustració escollida.
La boca riallera fa referència al surrealisme. Algú es menja els productes del mercat i en Fri-
candó, el detectiu de la sèrie, descobrirà que es tracta d’una boca que corre solta, escapada
d’un quadre del museu. La dolça mirada parla del cubisme. Una escultura ha estat falsifica-
da, però la seva mirada revela el canvi produït, de la mateixa manera com les obres cubistes
revelen la veritable ànima de les coses. Les dues taques revela els trets de l’art abstracte a
través de les trapelleries de dues taques que absorbeixen els colors de la casa de Fricandó.
Finalment, L’ombra negra, que és la pròpia d’un pintor, projecta la mirada del pop art sobre els
objectes quotidians, tot robant joguines perquè el pintor pugui fer els seus quadres.
El propòsit informatiu de la sèrie es completa amb unes indicacions al final del llibre i cada
títol és ple de referències pictòriques a quadres famosos del corrent al·ludit. L’encert del pro-
jecte, però, és que la intenció d’ensenyament artístic no anul·la, sinó que potencia la diversió
i l’encant dels contes. D’altra banda, cal remarcar l’exactitud amb què es tria la idea essen-
cial de cada moviment artístic i la manera com l’argument de la història i els trets de la il·lus-
tració treballen plegats en una excel·lent aproximació per als infants a cadascun dels movi-
ments.
Què passa quan un xicot creua la porta d’un bar perquè té set i, sense ni com va ni com ve,
es troba transportat a la Barcelona del segle XVIII?
Aquest és l’inici de la història d’en Roc Pons, un barceloní dels anys vuitanta del segle XX que
passeja pel port i de cop té ganes de beure alguna cosa, entra en una taverna, fa un salt enre-
ra en el temps i descobreix un episodi fonamental de la història de Catalunya: la Guerra de
Successió i el setge de Barcelona del 1714 sota les tropes de Felip V, origen de l’Onze de
Setembre.
I és que quan en Roc es troba transportat a començaments del XVIII, no només queda deso-
rientat pel fet insòlit que li està passant, sinó també perquè, pel culpa del seu desconeixement
de la història, és incapaç de recordar els fets que van succeir en aquell moment i que ara ell
viu en primera persona. Res no li és familiar: ni la data, ni el nom de la Guerra de Successió,
ni el del rei Felip, ni…
Amb aquest argument de rerafons, Jaume Cabré escriu La història que en Roc Pons no conei-
xia, premi Sant Jordi del 1983, una novel·la per a nois i noies que explica els fets més desta-
cats del setge de Barcelona a través dels ulls de tres adolescents que s’hi troben implicats.
Un d’ells, en Roc, ha vingut del segle XX i és incapaç d’explicar als interessats com es va aca-
bar aquell episodi tan determinant que va capgirar la història de Catalunya, i un altre és el seu
propi rebesavi, per aquelles dates de la mateixa edat que en Roc, que el troba a Ca la Mari-
na, la casa dels seus avantpassats.
La novel·la històrica té força tradició en la literatura infantil catalana del segle XX. Les obres
de Maria Novell van obrir la porta a un seguit d’autors que, com ella, trobaven a faltar la histò-
ria del país en els curricula de l’època. Jaume Cabré va contribuir-hi amb les seves obres
juvenils ambientades en tres moments de la història de Catalunya.
Cabré és un autor amb una obra extensa, que abasta guions per a ràdio i televisió, adapta-
cions per al cinema, teatre, assaig, una quinzena d’obres narratives entre novel·les i contes,
un conte infantil (L’any del blauet, del 1981), i tres llibres de literatura per a joves: Galceran,
l'heroi de la guerra negra (1977); La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’home de
Sau (1984).
Actualment és un dels autors més coneguts i un dels més premiats de la literatura catalana,
amb vint-i-un premis entre el 1980 i el 2005: Fastenrath (1980), Recull (1980), Crítica Serra d’Or
(1981, 1985, 1992, 1997 i 2001), Sant Jordi (1983), Prudenci Bertrana (1983 i 1992), Joan Creixells
(1991), Premi de la Crítica espanyola (1992), Prix Méditerranée 2004 i Premi Nacional de Lite-
ratura (1992). Núria Vilà i Miguel
Mercè Company té una obra molt abundant en la literatura infantil i juvenil catalana. Va publi-
car especialment durant la dècada dels vuitanta, en què va ser capdaventera de la introduc-
ció de molts temes i nous enfocaments en els llibres per a infants i adolescents. La seva obra
abasta gèneres molt diferents, des d’àlbums fantàstics per a petits lectors fins a novel·les
juvenils realistes amb temes de denúncia. Agustí Asensio col·laborà amb ella diverses vega-
des i contribuí a renovar la il·lustració catalana amb unes imatges generalment tendres i
humorístiques, abans de deixar-nos, malauradament, molt més aviat del que era d’esperar.
La Nana Bunilda menja malsons és un àlbum per a infants. La protagonista pertany a la famí-
lia dels nans i follets. La seva imatge rodanxona ofereix una representació maternal de dona
forta i decidida, però alhora eixerida i divertida. Ja es veu en la seva activitat: es dedica a con-
Carles Riba (1893-1959) fue un gran poeta catalán –inscrito en el movimiento novecentista–
que supo acercarse al mundo de los niños. Curiosamente, escribió narraciones para los jóve-
nes lectores, y no poemas. Les aventures d’en Perot Marrasquí es su libro infantil más cono-
cido. Se inscribe en la tradición literaria de la criatura diminuta –al estilo de Pulgarcito, Patu-
fet o Madó Cullereta– que tiene serios problemas para adaptarse a vivir en un mundo de tama-
ño normal, un tema muy presente en la tradición popular, así como en la literatura de autor. El
origen de la narración se encuentra en un encargo del editor Muntañola, que quería un Petit
Poucet para publicar en fascículos. A partir de 1917 se empezaron a publicar, pero sólo se llegó
al número trece, y la obra completa –tal como la conocemos hoy– no se publicó hasta 1924.
Además de la intención inicial del editor y del autor –hacer un nuevo Pulgarcito– una lectura
esmerada del texto pone al descubierto otros vínculos con la tradición popular. Les aventures
d’en Perot Marrasquí relata la historia de una pareja ya madura y sin hijos que un día recibe
un paquete de París. Dentro hay un niño diminuto. Le cuidan con esmero pero no se atreven a
enseñárselo a nadie. Al cumplir los siete años Perot se escapa –con la ayuda de una paloma–
porque quiere ver mundo. Llega a una masía de las afueras de la ciudad y allá vive toda una
serie de aventuras motivadas por los problemas –y las ventajas– que su singular estatura le
proporciona. Trata con varios animales y así conoce todo un conjunto de virtudes y defectos
profundamente humanos: el valor de la amistad, la presunción, la mezquindad de la codicia, la
mentira, la necesidad de espabilarse para poder comer y sobrevivir... Y, sobre todo, aprende a
poner en funcionamiento toda su capacidad de ingenio y astucia. Finalmente, y gracias a toda
una serie de complicadas casualidades, Perot consigue regresar a la placidez de su hogar,
donde es bien recibo por sus padres y la aventura acaba felizmente.
Riba, en esta obra aparentemente sencilla y tiernamente divertida, llena de sutilezas e ironías y
asombrosamente escrita, nos ofrece un relato iniciático. Perot, diminuto y sobreprotegido, es
capaz de arriesgarse a la aventura y descubrir la complejidad del mundo. Al volver a su redil ha
crecido, ha madurado, ha demostrado sus capacidades. Nunca más será tratado como un niño
indefenso y podrá vivir con plenitud. Una obra maestra, que es siempre actual. Caterina Valriu
Mercè Company és periodista però s’ha dedicat bàsicament a la literatura per a infants i joves
amb alguna incursió en la literatura per a adults, en guions cinematogràfics o en el teatre. Té
més de dos-cents títols al mercat. En la vessant de llibres per a infants, destaquen sèries pro-
tagonitzades per personatges entranyables (les Tres Bessones, l’Anna i el Víctor, o el Santi i
la Nona), amb protagonistes propers al món dels seus lectors, i d’altres de caire més fantàs-
tic, com la Nana Bunilda o la Bruixa Avorrida. Tant per al lectors més joves com per als més
grans, Mercè Company ha tractat també temes complexos: la mort, la malaltia, la solitud… Té
diversos premis: Ciutat d'Olot (1982), Crítica Serra d'Or (1983 i 1986) i de la Generalitat de Cata-
lunya (1986), entre d’altres.
Roser Capdevila va estudiar Belles Arts a l’Escola Massana i començà la seva carrera pro-
Música, mestre!
Miquel Desclot
Il·lustracions de Fina Rifà
Empúries 1987 (La poma Verda, 3)
Les il·lustracions, de la reconeguda il·lustradora Fina Rifà, personalitzen cada un dels instru-
ments, els vesteixen d’època i els acoloreixen amb delicades tonalitats pastel. Són dolces,
simpàtiques i molt vistoses en el conjunt de la pàgina, de manera que reforcen encertada-
ment la frescor i la vivacitat dels poemes.
Jaume Fuster publica a partir del 1983 la trilogia formada per L'illa de les Tres Taronges, L'a-
nell de ferro i El jardí de les palmeres. Guiamon, el poeta amorós transformat en heroi èpic,
ens narra una aventura extraordinària viscuda en una illa de llegenda. Tanmateix, el lector
prest reconeix els paisatges de Mallorca en la mítica illa de les Tres Taronges. Podem inserir
la novel·la en el corrent literari anomenat fantasy, entès com la tendència literària que s’ins-
pira en la tradició de la mitologia, dels llibres de cavalleries i de la novel·la gòtica.
La narració ens conta una aventura mítica: la lluita que duen a terme Roger d'Adià i els seus
companys per fer tornar a l'illa de les Tres Taronges –governada per forces malignes– la Pau,
el Valor i la Prosperitat. L'escriptor divideix el relat en dues parts. En la primera el protagonis-
me recau en l'heroi Roger; en la segona en la princesa Garidaina, filla del rei de l'illa. Es clou
amb un epíleg que tanca la peripècia viscuda i obre la porta a noves aventures, que formaran
els dos llibres posteriors de la trilogia.
El temps de l'aventura és un temps volgudament indefinit, medieval pels usos i costums dels
personatges, però mític, en la cruïlla entre el final de l'Època Fosca i l'inici d'una Nova Era.
L'espai és també un espai de llegenda –el regne de Montcarrà–, bastit sobre una realitat
geogràfica concreta. El joc de complicitats que l'autor estableix amb el lector ens du a
reconèixer els diversos indrets de l'illa que Fuster amaga sota una toponímia fantàstica. Ade-
siara, algunes llegendes inserides en el cos de la narració ens comuniquen l'origen extraor-
dinari d'alguns espais. L'autor recull en aquests relats velles contalles de la tradició oral
mallorquina.
Memorial de Tabarka
Ponç Pons
Editorial Cruïlla, 1993 (Gran Angular, 53)
L’autor menorquí Ponç Pons enceta, amb aquesta obra, la seva narrativa juvenil d’aventura i
ho fa amb un relat atractiu i ple de força, que roman per molt de temps en la memòria del lec-
tor. Narra la història de n’Ismael, un adolescent sense família que malviu en un orfenat. Can-
sat d’aquesta vida trista i sense perspectives de futur, decideix embarcar-se com a polissó en
un vaixell, Il Corso, on farà amistat amb un personatge singular, en Gunhar, un mariner forçut
que sembla molt dur, però que en realitat és una persona amb nobles sentiments. La relació
entre aquests dos personatges es fa entranyable a mesura que passen les pàgines i esdevé
una relació de pare a fill, amb la qual tots dos podran omplir el seu buit afectiu.
A través d’un altre personatge –n’Enzo, el metge fracassat– n’Ismael s’acostarà a la ciència
i a la saviesa, i descobrirà el poder de la cultura, que es manifesta a través dels llibres.
El paper d’agressor correspon a Aben Yusuf, el pirata que senyoreja la ciutat de Tabarka, que
menysprea la cultura i només creu en la força i la violència com a eines de domini. La tasca
dels frares mercedaris, que treballen en terres musulmanes en la difícil tasca de rescatar
captius cristians per a tornar-los a la seva terra, també serà per a n’Ismael un model de dig-
nitat i caritat humana.
Es tracta d’una veritable novel·la iniciàtica per tal com els personatges comparteixen múlti-
ples aventures i, a mesura que superen les dificultats i els entrebancs, es fan més humans,
maduren i refermen els seus llaços afectius. L’estil de l’autor, directe, amb força diàlegs i
mesurat, és atractiu i entenedor per als joves lectors, però alhora prou ric i suggeridor per
enriquir el seu bagatge literari. En conjunt, una novel·la d’aventures de caràcter iniciàtic que
s’insereix en la tradició del gènere i en constitueix una mostra excel·lent.
Raspall
Pere Calders
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell
Hymsa, 1981
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un dels gran narradors catalans del segle XX. Tot i que
va començar a escriure de ben jove, el reconeixement no li va arribar fins a final dels anys
setanta i principis dels vuitanta, arran de la popularització de la seva obra que significà la ver-
sió teatral d'Antaviana del grup Dagoll-Dagom. A la dècada dels vuitanta podem parlar d'un
veritable boom Calders. Per limitar-nos a un parell d'exemples destacarem els premis que se
li van atorgar (l'any 1984, el Nacional de Literatura Catalana en la modalitat de narrativa, i el
1986, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes) i les traduccions de la seva obra, tant la d’a-
dults com la infantil. Entre les nombroses que se’n van fer, destaquen les del conte Raspall,
il·lustrat per Carme Solé Vendrell, l’obra infantil més significativa de Pere Calders. A tall
d'anècdota ressenyarem que va ser seleccionada com una de les cent obres més represen-
tatives de la literatura infantil espanyola del segle XX (vegeu “100 obras de literatura infantil
Tanit
Núria Albó
Editorial Cruïlla , 1984 (El Vaixell de Vapor, 9)
Núria Albó (La Garriga, 1930) obtingué el 1984 el premi El Vaixell de Vapor amb aquest relat,
una narració que conjuga de forma admirable els diversos corrents narratius que conflueixen
a la literatura infantil i juvenil catalana dels anys vuitanta: el realisme amb pinzellades d’ide-
alisme propi de la dècada anterior, l’entrada de temes conflictius –com la sobreocupació dels
pares que té com a conseqüència la solitud dels infants, l’herència terrible de la Guerra Civil
com estigma d’algunes famílies– que ja s’enfoquen cap al que serà el realisme crític, i la con-
junció de realitat i fantasia popular, tan habitual a l’època. Tanit és una bella narració de l’a-
mistat entre una nena i una vella, més enllà de les convencions i els estereotips. Tanit, que
descobreix el món amb els ulls ben oberts, i la vella Perona, a qui tots tenen per bruixa, amb
un feix d’experiència i desencant a les espatlles, es faran amigues i còmplices, aprendran una
de l’altra i se sobreposaran a la maledicència i la desconfiança de la gent. Amb aquesta
narració Núria Albó configura dos models femenins alhora antagònics i complementaris. La
vella Perona –marginada del poble pel passat republicà de la seva família– esdevé un perso-
natge rodó, amb volum, creat a partir de l’estereotip de la bruixa precisament per trencar-lo.
La humanització de Perona pren cos al llarg de l’amistat amb Tanit, que s’inicia a través del
gos de la nena. Amb un estil senzill i directe –molt adient per als joves lectors que s’inicien en
la novel·la– Albó traça amb rotunditat els personatges principals del relat: «L’àvia Perona no
era àvia de ningú. Vivia sola en una casa vella enmig del bosc i la gent deia que feia bruixe-
ries i que valia més no acostar-s’hi. De fet, ben poca gent la coneixia i la Tanit no l’hauria pas
coneguda mai si no hagués estat culpa d’en Xuc...» La trama, senzilla, posa en relleu els
temes essencials del relat: la valoració de l’amistat i l’absurd dels prejudicis. Caterina Valriu
Amb Ulldevellut, Hermínia Mas i J.F. Delgado, que a la vida quotidiana són un matrimoni amb
fills i aficions compartides, han tornat a escriure una obra a quatre mans. Una obra que està
formada per un conjunt d’històries i d’anècdotes de la vora del foc molt ben trenades al vol-
tant d’una de central, que fa com de pal de paller del relat: la història d’Ulldevellut, segura-
ment el darrer ós del Pirineu català, almenys literàriament parlant. La narració, que tracta de
l’extermini de l’ós bru pirinenc, té paral·lelismes, i podríem dir que continuació i tot, amb Els
llops de la lluna roja (2003), centrada en l’extermini del llop ibèric en terres catalanes, i prota-
gonitzada per la Maria, la filla de l’Hermínia d’Ulldevellut.
Tot el conjunt de la novel·la, des de la dedicatòria, passant pel relat i acabant amb la biogra-
fia dels autors, és un homenatge als avis i àvies que han mantingut en la memòria i han
transmès tantes i tantes coses que, com diu l’Hermínia, la padrina suposada autora del relat,
«el més important no és posseir-les, sinó dur-les a dins» (p. 14). En J. F. Delgado i l’Hermínia
Mas en duien moltes, a dins, d’històries recollides en trobades familiars, en vetllades a la vora
del foc..., la majoria centrades en el Berguedà, d’on són fills, ell adoptiu i ella de naixença; i
un bon dia van decidir que podien ser un bon material literari i s’hi van posar, i van triar la
millor manera de narrar-les: en primera persona i per una padrina del Berguedà, l’Hermínia,
que les explica a la seva néta de dotze anys, la Queralt.
La història central, com hem insinuat, és la vida de l’Hermínia, i més concretament de l’èpo-
ca en què també tenia dotze anys i va fer de pastora durant un estiu; un estiu en què va acon-
seguir de mantenir un contacte d’allò més especial i amistós amb un ós orfe, l’Ulldevellut, la
mare del qual havia estat caçada pel pare de l’Hermínia; un estiu que li va canviar completa-
ment la vida, perquè la seva relació amb la natura, amb els animals i amb les persones ja no
va ser la mateixa. Podem dir, doncs, que en el fons, com en tantes obres de la literatura juve-
nil, ens trobem davant d’una novel·la iniciàtica. Hi destaquen tant el domini de la llengua per
part dels autors com els seus dots poètics, que tots dos han palesat en nombroses obres
publicades, i que podríem exemplificar en nombrosos fragments, tot i que ens limitarem a
aquest de la p. 20: «els rasos s’omplien d’un silenci que semblava sortir del fons dels barrancs
i era com si tota la terra fos un ós enorme fet de pedra freda que s’havia adormit i havia de
trigar molt a desvetllar-se». Pere Martí i Bertran
Jaume Cela va néixer al barri de Sarrià, segons ell mateix explica, un dia molt xafogós. Mestre
de vocació, i gran afeccionat al cinema, és des de fa anys membre actiu de l’Associació de
Mestres Rosa Sensat i de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
Actualment dirigeix el CEIP Escola Bellaterra.
Comença a publicar l’any 1988. La seva primera novel·la fou Els nassos del rei. Des de llavors no
ha parat d’escriure i actualment té una bibliografia extensa i diversa: contes, novel·la infantil,
juvenil i d’adults, llibres de text, adaptacions de contes i llibres professionals sobre educació.
En total, una quarantena de títols, més de la meitat dels quals de literatura per a infants i joves,
i que li han valgut diversos premis literaris: Ciutat d’Olot (1991), Rosa Sensat de Pedagogia
(1992), Marià Vayreda (1995), El Vaixell de Vapor (1997), i el Folch i Torres (1997). Col·labora també
en diverses revistes d’educació.
D’algunes de les seves obres, n’és coautor Juli Palou. Entre els dos han iniciat una col·lecció
de novel·la negra en què la protagonista és una noia; però el millor fruit d’aquesta col·laboració
és el llibre Amb veu de mestre, on ambdós reflexionen, utilitzant el gènere epistolar, sobre què
és ensenyar, com veuen l’escola, quines experiències han viscut dins i fora de l’aula. L’obra
constitueix un document valiosíssim sobre l’ofici de mestre. «És la nostra experiència de cada
dia la que ens incita a la reflexió, al risc d’apuntar maneres de fer que poden estimular una
actuació més intel·ligent, més digna», diu Cela en el pròleg del llibre.
L’obra literària infantil i juvenil de Jaume Cela reflecteix els ambients familiars i escolars que
l’autor ha viscut des de petit: les anades al cinema, el carrer, la colla, el futbol, la família, els
fills…, i està impregnada d’una forma de veure, o de desitjar, el món: respecte pels altres, plu-
ralitat, famílies democràtiques, igualtat, respecte per la diferència…
Una troballa sorprenent és un llibre que compleix moltes d’aquestes condicions. L’autor, que
De qui és el bosc?
Mercè Canela
Ilustraciones de Montserrat Brucart
La Galera, 1976 (El Grumets de la Galera)
Esta narración de Mercè Canela, publicada hace treinta años, sigue manteniendo un atracti-
vo importante a pesar de que los lectores de ahora sean muy diferentes de los de entonces.
Tener la capacidad de escribir un texto que no pierda interés con el paso del tiempo es un
mérito del que pocos escritores y escritoras pueden presumir. Por otro lado, también creo que
algún día se deberá estudiar la novela de pandillas y analizar los valores que la sustentan: la
solidaridad, la armonía, la sinceridad, el trabajo de equipo... Si hoy estas novelas pueden chi-
rriar un poco –como algunos afirman– y parecer un poco pasadas de moda, habría que ver si
es por la misma novela y sus «anticuados» valores –hecho que considero bastante improba-
ble– o por las características de los lectores de hoy, obsesionados con otros estímulos, pro-
bablemente más efímeros.
Una de las cosas más sorprendentes de esta novela –y en general de las novelas de pandilla
de esa misma época– es el brío que poseen sus protagonistas, «azuzados por la alegría
inmensa que sentían». Una alegría que se contagia fácilmente al lector. La alegría y la ener-
gía, evidentemente, en este caso de cuatro amigos, cuya diversión es adentrarse en el bos-
que, en busca de aventuras...
La creación de los personajes es envidiable: cuatro amigos que «abren unos ojos como pla-
tos» cuando, desde lo alto de un roble, escuchan la conversación de unos hombres que dicen
que talarán los árboles del Pla dels Roures. Y, como no podría ser de otro modo, los chicos se
lanzan de inmediato a la búsqueda de una solución al problema que los afecta. Es destaca-
ble, eso sí, un punto de ingenuidad que ahora es más difícil de encontrar en nuestros jóvenes,
e igualmente destacable un punto de trasgresión cuando los chicos quieren averiar la máqui-
na que debe talar los árboles... Ingenuidad por una parte y trasgresión por la otra, pero por
encima de todo, sinceridad y espontaneidad. Todo fluye de manera natural, sin forzar nada y
sin necesidad de convertir a los protagonistas en héroes. Pero tampoco sin enfrentarlos a los
adultos, como acostumbra a suceder en muchos de estos relatos, buscando una complicidad
mal entendida con los lectores.
El lenguaje es preciso y trabajado, con expresiones tan pronto poéticas como descriptivas:
«... pasaban entre los campos, donde enrubiaba el trigo repleto de grano. ... encarados a un
sol poniente que sangraba rojizos rayos de luz que teñían las nubes yacientes del anoche-
cer...» Expresiones bonitas por lo que tienen de paradójicas: «...El bosque se dibujó majestuo-
so ante los ojos de los hombres que estaban a punto de abatirlo...» Una novela positiva y muy
estimulante que contagia dinamismo, y desprende una agradable energía, una energía capaz
aún de contagiarse –¡me gustaría creerlo!– a los lectores de hoy. Josep Maria Aloy
Pedra de tartera
Maria Barbal
Laia, 1985 (El Nus)
Premio Joaquim Ruyra 1984
Cuando apareció publicada Pedra de tartera en 1985, se produjo una pequeña conmoción dentro del
mundo de la literatura juvenil en nuestro país, ya que se publicaba una obra que, en primer lugar,
rompía esquemas: iba dirigida a jóvenes lectores pero podía ser leída –y, de hecho, fue leída desde
el primer momento– también por los adultos. En segundo lugar, no era habitual en la novela juvenil,
a la sazón, que la protagonista de la novela contase en primera persona el relato de toda su vida
desde que era adolescente –hacia 1910– hasta su vejez, hacia los ochenta. Pero por encima de todo,
estábamos –y estamos aún– ante una novela de gran calidad literaria, sin concesiones en el estilo
ni en el lenguaje, elementos no siempre del todo habituales en la novela para jóvenes.
Una de las principales cualidades de la novela es la enorme capacidad de la autora para crear un
personaje muy sugerente, Conxa, quien, hija de una familia numerosa y muy pobre, ya desde muy
pequeña se ve obligada a resignarse a todo: primero porque debe abandonar el domicilio familiar
para ir a vivir a casa de unos tíos; una vez casada, la guerra la deja sin marido y cuando los hijos han
crecido debe irse a vivir, también forzosamente, con el pequeño a Barcelona, abandonando defini-
tivamente todo lo que conformaba su vida y su historia: los paisajes y el ambiente rural del Pallars.
Sólo con iniciar la lectura, el lector se ve inmerso de inmediato en la atmósfera y en las sensacio-
nes de este pequeño mundo de la protagonista. Un lenguaje claro y más bien contundente y preci-
so lo «sitúa» en el terreno en el que tendrán lugar los hechos y lo enfrenta a los personajes que los
protagonizarán. Todo ello transmitido y expresado en un vocabulario lleno de localismos que sugie-
re mucho más de lo que dice.
Pedra de tartera es un libro de sensaciones y de estados de ánimo. Son los estados de ánimo de la
protagonista, que la agobian en todo momento como cuando nos dice que «... los días eran una losa
que pendía por encima de mi corazón», y que hacen que la protagonista se sienta como una piedra
de tartera que «...si alguien o algo acierta a moverla, caeré con las otras rodando cuesta abajo, y si
nada se me acerca, estaré aquí quieta, días y días...» Esta sensación abrumadora, rayando en un
estado depresivo, se contagia rápidamente al lector, atraído por la personalidad débil y frágil de la
protagonista. El ambiente de pobreza y de desolación es descrito con un realismo igualmente des-
garrador: «...y mientras padre nos cautivaba con sus historias, madre aún zurcía a la luz del hogar
algunos calcetines, cien veces rasgados por el mismo lugar». Por doquier aparecen imágenes muy
atractivas: en la iglesia, por ejemplo, donde «las mujeres eran como arbolillos cubiertos de espesos
velos negros».
La novela de Maria Barbal muestra una nueva forma de narrar bastante inhabitual, como he dicho,
en los libros para jóvenes, con un tono narrativo diferente y presentando unos hechos y una época
histórica con una concisión tan extraordinaria que la hacen muy atractiva. «... No todo el mundo
consigue en su primera obra –dice el escritor Pep Albanell– un texto tan redondo, tan ajustado, con
un interés humano tan intenso y entrañable que la convierte –no dudamos en decirlo– en una
pequeña obra maestra.» Una novela que aún hoy se lee con ganas y que no dudamos en calificar
ya de clásica por su enorme interés, sobre todo por lo que fue capaz de aportar en el campo de la
literatura para jóvenes. Josep Maria Aloy
La Galera, 1979
Muchas veces me he preguntado qué habría sido de Joan Barceló i Cullerés si hubiese segui-
do viviendo y lo brillante que habría sido su carrera literaria si tenemos en cuenta que Ulls de
gat mesquer fue su primera novela juvenil y que el escritor murió, a los veinticuatro años, un
año después de su publicación. Los que le conocieran dicen de él que era todo un persona-
je. Anárquico, emotivo, estrafalario, burlón y siempre al límite de la insolencia amical. La
publicación de su novela llamó poderosamente la atención por la serie de elementos nuevos
y muy particulares que Barceló introducía, rompiendo moldes y ofreciendo un producto que
era una mezcla excelente de fantasía, magia, esoterismo, trasgresión, crítica mordaz, humor
y la búsqueda constante de una complicidad con el lector.
Todo ello expresado con un lenguaje muy vivo que Barceló utilizaba con gran esmero y pre-
cisión, que le permitía descripciones muy atractivas: «...Ni un soplo de aire, ni un trago de sol:
sólo un cielo todo igual –todo azul escaldado, todo neblina juguetona– que era una campana
de vitral». Un lenguaje muy sutil y enormemente preciso, a menudo cargado de ternura y de
emotividad que contrastaba con la compleja personalidad del escritor: «La luna llena y clara
como una hogaza de pan redondo sin cocer, se empeñaba en desparramar luz por la ciudad
amurallada».
Y si la descripción de objetos y paisajes era excelente, la descripción de los personajes le
permitía crear con brillantez unos caracteres inquietos y vitales. Así describe, por ejemplo,
los ojos del chico protagonista: «...una costra de cielo no fruncida por el frío ni lechosa de nie-
bla...»; o las lágrimas de la madre, «cristal reluciente contra la tierra escarchada...»; o la des-
cripción de la bruja Andraixa: «...que tenía un chirlo en el ala que le hacía resoplar un genio
de mil diablos...» o también la descripción que realiza en la página 47 del fraile Xipoll: ...
«Hurón Insomne, turbio espectro, ratoncillo esmirriado... o tantos otros atributos que queráis
colgarle...» Buena descripción también la del personaje siniestro Ullgran y los tres Ullspetits:
«...cuatro tizones de carbón de encina, cuatro brotes de infierno a todo trapo: un vendaval de
negro encima del camino...»
El humor y un lenguaje hábil con la ironía y la alegría nos lleva a encontrar expresiones más
o menos cómicas: «Emprendieron el camino hacia el pueblo sin hallar ni una alma en ningún
lado. Ni una alma ni, tampoco, un cuerpo...» El humor va a menudo muy ligado a un lenguaje
fresco y divertido: «...un aroma como para mojar pan en él les embriagaba las narices...» Bar-
celó utiliza cualquier recurso por ofrecer una obra atractiva, plena y vibrante. No desaprove-
cha ninguna ocasión para atraer la complicidad del lector con cualquier argumento. Por ello
no sorprende la utilización de recursos muy atractivos y variados como los largos títulos de
cada capítulo, o bien poner a los fenómenos meteorológicos a discutir entre ellos: en la pági-
na 68 se pelean el sol, la lluvia y el frío: « ... pero nada, el frío tuvo que plegar velas y resignar-
se a esperar a que alguna nube cubriese al orgulloso sol».
Sin embargo, la vena reivindicativa, la denuncia del poder, del poder político y religioso, de
los males de la Inquisición, del autoritarismo y de cualquier intento de corrupción y de recor-
tar la libertad de los humanos son los principales mensajes, contundentes y viscerales, de
una novela a medio camino entre la realidad y la ficción. En realidad, Ulls de gat mesquer se
podría definir como novela fantástica de aventuras disfrazada de novela histórica. «Se trata-
ba de utilizar –dice el crítico Francesc Boada– un ambiente y toda una serie de elementos his-
tóricos que ofrecía el siglo XVI para llenarlos de contenido simbólico y, mezclándolos con un
Rovelló
Josep Vallverdú
Ilustraciones de Narma
La Galera, 1969 (Els Grumets)
Premio Folch i Torres, 1968
Josep Vallverdú, en 1968, escribió una de las novelas más importantes de todos los tiempos,
Rovelló, la historia triste y tierna de un perrito que se pierde y vive mil aventuras que le obli-
gan a crecer y espabilarse muy deprisa. De Rovelló se ha hablado mucho. Ha sido traducido
incluso al ruso, además del francés, el italiano, el eusquera, el gallego y el español. Es uno de
los libros más premiados de la historia de la literatura catalana para jóvenes. Es un libro ale-
gre, ágil y de buen leer. El crítico y escritor Joan Triadú, en el prólogo de la primera edición,
dice que le parece que la vivacidad del protagonista se ha contagiado a todas las páginas y
las ha convertido en un zarandeo constante y en una música estimulante. La novela tiene
todos los ingredientes para satisfacer a un joven lector ávido de aventura y de intriga. El ritmo
muy trepidante, así como las variadas situaciones en que se encuentra el protagonista y que
se ve obligado a superar, provocan en el lector una agradable complicidad con el perro que
constituye un elemento muy sugerente y de gran atractivo.
El entrañable Rovelló ha pasado a ser ya un clásico y un perro universal que, lejos de perder
actualidad, parece que, con el tiempo, crezca en valores y calidad. Diversos críticos han
hablado de su frescura sin arrugas, de la riqueza de un lenguaje sin retóricas y el tono uni-
versal de la peripecia canina que se narra. Es destacable el equilibrio que el autor sabe man-
tener en todo momento entre la emoción permanente, las pequeñas dosis de ironía y humor
y un realismo nada forzado que hacen que la aventura iniciática sea totalmente verosímil y
plenamente asumida y compartida por el lector hasta el punto de que el perro protagonista,
en el transcurso de la lectura de la obra, se convierte claramente en un referente en el que
poderse contemplar y con el que poderse identificar. Un personaje, en definitiva, con una
gran capacidad de atracción para los lectores jóvenes y que en su momento inauguró nue-
vos caminos literarios que otros autores han seguido después. Josep Maria Aloy
El rei Gaspar
Gabriel Janer Manila
La Galera, 1976 (Els Grumets)
Premio Josep Maria Folch i Torres, 1975.
Libro de interés infantil, 1976 (Ministerio de Información y Turismo).
Lista de honor del Premio CCEI, 1977
El rei Gaspar es uno de los libros más emblemáticos de la literatura infantil y juvenil catalana.
Y utilizo este calificativo para designar un libro especial que habla de cosas especiales con
personajes especiales y con un lenguaje que al año de su publicación no era demasiado habi-
tual. Ni el lenguaje, ni el tema ni el estilo ni las formas... Y de una calidad literaria también
excepcional como es habitual en la obra de Janer Manila.
Estoy totalmente de acuerdo con lo que dice la contraportada: «un libro que exuda poesía por
todas sus páginas, que nos describe las emociones, los recuerdos y las nostalgias de un emi-
grante anónimo, enfrentado a la dura realidad de una situación que nuestra sociedad le impo-
ne si quiere sobrevivir, y que trabaja, ora animoso, ora desesperanzado, para lograr que se
realicen sus sueños». La novela nos sitúa, pues, en el mundo de los inmigrantes, de los pri-
meros hombres y mujeres que vinieron a Cataluña, buscando trabajo y una vida mejor, desde
cualquier rincón de España y especialmente de Andalucía. El rey Gaspar es uno de estos
inmigrantes, un personaje que Janer Manila ha creado con una riqueza de detalles y de sen-
timientos que hacen que el lector se lo mire con ojos generosos y simpáticos y le envidie sus
enormes cualidades humanas.
«La poesía que rodea al Rey Gaspar es aquí amor, es admiración, es brasa encendida que nos
lleva a querer a este hombre que sueña lejos de los suyos, y a querer también a su sueño...»
son palabras de Francesc Garriga, autor del prólogo del libro. La personalidad del protagonis-
ta es atractiva y sus sentimientos se transmiten al lector. Es un libro sobre la pobreza, la sen-
cillez, y sobre la asunción de esta pobreza que lleva a la dignidad. El protagonista es un tra-
bajador sencillo y simple que sabe que su mundo es triste y marginal, pero acepta poder
hacer de Rey Gaspar para unos almacenes de la ciudad donde ha ido a buscar trabajo y así,
disfrazado, como un buen rey Gaspar, revive a lo largo de toda una jornada todo su pasado y
la de su familia que espera poder ir a vivir con él un día. Pero el rey Gaspar sabe que el mundo
Bestiolari de la Clara
Miquel Desclot
Baula, 1992 (Ala Delta)
No puedo abstenerme de recomendar la lectura de este Bestiolari de la Clara, que dentro de
la escasez de libros de poesía que sufrimos, ha pasado a ser todo un clásico. No puedo dejar
de recomendarlo especialmente a los maestros, ya que nunca habían tenido al alcance un
material tan excelente y tan rebosante de ideas, de imágenes, de figuras, de juegos poéti-
cos... tan capaz de despertar el gusto por la lectura, la pasión por escribir y una forma más
de enriquecer la imaginación de los escolares.
Todo el conjunto de la obra de Desclot, aparte de los aspectos lúdicos que aporta al lector
joven, es una obra muy atractiva por las posibilidades que abre: juegos de palabras, humor
fresco y divertido, frases hechas, riqueza de léxico, la gracia de algunas rimas fáciles de
memorizar... Y paralelamente a toda esta serie de recursos –y a pesar de que Desclot confie-
se que «es más difícil aparejar una canción que parezca sencilla que un soneto impenetrable
y pedregoso»– es destacable también la sencillez y el buen gusto del autor que a menudo se
sirve de hechos muy cotidianos y ordinarios como punto de partida para sus poemas y cuen-
tos. Y es que un buen escritor no precisa de grandes construcciones ni complicadas estruc-
turas para llegar al corazón del lector.
La historia de Felip, un hombre cansado del ajetreo de la vida en la ciudad que decide insta-
larse en la montaña, en un pueblo muy tranquilo y muy pequeño, se ha convertido también en
un clásico que no ha dejado de leerse desde su publicación. Una parte del atractivo del libro
se debe, sin duda, a la personalidad del protagonista, que alguien ha querido reconocer como
el propio autor, y que desde el primer momento se muestra como un referente importante para
el lector joven, un referente positivo y estimulante, justo, bondadoso y solidario, aunque sobre
todo un personaje que crece a medida que la narración va avanzando y que, poco a poco, va
dejando huella por allá donde pasa: «... si existe un hombre más fuerte que la roca más fuer-
te y más recto que el abeto más alto, es éste».
L’home dels gats pertenece a las novelas realistas, de cariz social, con rasgos ecologistas y
con valores enormemente positivos, muy características de la época que las vio nacer. Una
época falta de lecturas y, por lo tanto, necesitada de recursos para la difusión clara y serena
de unos valores, entre los que el de la amistad y la solidaridad eran los más destacables. Era
la época de las novelas El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas, La colla dels 10, de Quim
Carbó, de De qui és el bosc, de Mercè Canela y muchas de otros que aún hoy se mantienen
muy vivas y perfectamente leídas y legibles.
La narración contiene todos los ingredientes característicos de la narrativa de Josep Vallver-
dú y una manifestación más de las habilidades de este autor para mantener al lector pegado
a la lectura con curiosidad, atención y placer al mismo tiempo y sin rehuir de la reflexión
sobre temas de una cotidianeidad viva y frenéticamente realista. Según Joaquim Carbó, se
trata «de una novela de aventuras dura y atractiva, que se conserva tan ágil como cuando se
publicó, escrita con la marca de fábrica de un Josep Vallverdú siempre en primera línea y en
plena forma. Y con un final esperanzador, que es la única y lógica concesión que se permiten
los escritores que hacen de los libros para chicos y chicas una herramienta para alentarlos
a leer con naturalidad». Josep Maria Aloy
Aventures extraordinàries
d’en Massagran
Josep M. Folch i Torres
Ilustraciones de Joan Junceda
Casals, 2000
Josep M. Folch i Torres escribe las Aventures extraordinàries d’en Massagran en 1910,
momento en que ya era conocido como uno de los escritores más importantes del momento
y el hombre que consiguió acercar la lectura a las clases más desfavorecidas del país, sobre
todo a través de la revista Patufet y en un momento en el que empieza a dar el giro hacia la
creación de novelas de aventuras adscritas a los jóvenes, abandonando las narraciones de
cariz más social que le habían servido para verter todos sus sentimientos sobre todo patrió-
ticos y políticos.
Con esta novela, Folch i Torres sienta las bases de una nueva forma de escribir historias para
jóvenes con unos ingrediente que prácticamente ya no abandonará: la creación de persona-
jes muy vitales, excéntricos y muy singulares capaces de entusiasmar al lector; el uso y la
recreación de un lenguaje ameno, accesible, divertido e ingenioso y el humor presente a lo
largo de toda la novela, un humor a menudo ingenuo y descontrolado, pero que el lector agra-
dece porque pasa a ser el cebo que incita a leer.
En este sentido, el personaje, Massagran, es toda una creación. Se trata de un joven aloca-
do, un poco grotesco, y sin mucho sentido del peligro y de los riesgos, acompañado siempre
de una muy buena suerte que le permite salir bien parado de muchos de los embrollos en los
que se ve implicado. Su alegría y fuerza de voluntad seducen al lector joven que, por momen-
tos, se puede sentir identificado con un talante tan positivo y optimista.
El libro está escrito en un catalán muy accesible que ha soportado bien el paso del tiempo. La
lengua literaria de Folch i Torres, derivada del Novecentismo, es de una gran naturalidad, rica
y muy expresiva. El hecho de que sea leída de forma comprensible y fluida por cualquier lec-
tor no quita que mantenga una calidad literaria notable. Josep Maria Aloy
Ulls de fum
Rosa Maria Colom
La Galera, 1996 (El Corsari)
Un libro digno de figurar en cualquier colección antológica. Los protagonistas son los miem-
bros de una familia peculiar: la familia Stromb, que vive en París. El padre, Gerald, sale de
noche con dos maletas para recoger todo aquello que encuentra por los contenedores de la
basura; es «altísimo y desgarbado, pelirrojo, inventor y alquimista». Su esposa, Juliette, era
«leve y transparente, como hecha de una materia sin peso», mientras que los dos hijos, India
y Thibolt, tenían los rostros que «mostraban una marcada palidez, pero crecían esbeltos y
tenían las piernas largas como dos pequeños ciervos y los ojos de color de humo, como su
madre». El único, y fundamental, amigo de la familia Stromb era su vecino, el señor Berelo-
vich, un judío viejo, inteligente y lector, maestro de los dos hijos Stromb... La obra está dota-
da de una atmósfera singularmente lograda. En pocas obras encontraremos una tan rara sen-
sación de extrañeza que nos hace saber que nos hallamos ante una lectura única, peculiar,
indefinible. Los Stromb reciben una herencia: una casa en el Sur, a orillas del Mediterráneo.
Van para allá, encuentran a Martina, la criada vieja, que cree que Juliette es como una «resu-
citada»... A partir de aquí todo se desbarata. Los niños se pierden un día en el bosque. Y pasan
al País Inexistente, donde está el valle de las Ideas, y el lugar donde viven todos los narrado-
res de historias (los grandes narradores y los que empiezan), aunque, en este país inexisten-
te, solo pueden vivir también los que son seres creados por un autor... No hace falta contar
más: los niños hablan con el conejo de Alicia en el País de las Maravillas, con el Principito,
con Lewis Carroll, con Phileas Fogg, con el hombre de hojalata del Mago de Oz, ven a Cam-
panilla, Peter Pan, Mogwli, David Copperfield, Gulliver, Bastian... Todo el libro es una reflexión
sobre la narración, sobre los personajes y su relación con un autor, sobre el hecho literario,
sobre la creación de ideas literarias. Gerald guarda un gran y terrible secreto. Más que terri-
ble, inquietante. El libro nos deja con la inquietud en el cuerpo. El texto es largo, poético, culto
repleto de referentes literarios. Todo un homenaje a la literatura para niños y jóvenes.
El barcelonauta
Pep Albanell
Ilustraciones de Maria Comín Oliveres
Laia, 1976 (El nus)
Premi Joaquim Ruyra, 1976
Nacido en Vic pero transplantado desde muy pequeño en la comarca del Alt Urgell, Pep Alba-
nell empezó a publicar para un público adulto en 1972, pero pronto y conjuntamente con un
amigo suyo, Carles Senpau, se inicia en la novela juvenil con Un llibre amb cua. Lo firman con
el seudónimo de Joles Senell, fruto de la combinación de los nombres y apellidos de sus dos
autores.
Unos cuantos años después, en 1977, publica La guia fantàstica, una obra que tuvo una gran
resonancia en los ámbitos escolares de la época, tal vez excesivamente atados a una litera-
tura infantil demasiado realista y cotidiana. La guia fantàstica constituyó un punto de partida
para muchos docentes en la manera de tratar la narrativa en el aula.
Albanell, que ha publicado alrededor de ochenta títulos, ha trabajado géneros muy diversos:
poesía, novela, cuento y teatro para adultos, niños y jóvenes, guiones..., y ha ganado un buen
El cafè de la granota
Jaume Moncada
La Magrana, 1985 (Les ales esteses)
Jesús Moncada nació en Mequinenza en 1941. Buena parte de su obra narrativa gira en torno
a su tierra natal, su vida y sus gentes. Aunque en este sentido su obra más emblemática es
su primera novela, Camí de sirga (1988), ya tres años antes de este título publicó la colección
de relatos El Cafè de la Granota (1985), en el que refleja el ambiente de su pueblo a mediados
del siglo pasado, tema ya evocado a su vez en su primera selección de cuentos, Històries de
la mà esquerra, prologada por Pere Calders.
Por su calidad la obra de Moncada fue merecedora de múltiples premios: el Joan Creixells, el
Nacional de la Crítica, Joan Santamaria, Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d'Or, y el de los
Escritores Catalanes a la calidad del conjunto de su obra, entre otros; en 2001 se le otorgó la
Cruz de Sant Jordi. Murió en Barcelona a la edad de 64 años.
El Cafè de la Granota es una serie de catorce relatos, que a modo de charlas y tertulias de
café (de ahí el título) el autor sitúa en su Mequinenza natal, pueblo de la comarca del Bajo
Cinca que quedó anegado por las aguas del pantano homónimo y que fue reconstruido por
entero a principios de los años setenta.
El cronista cuenta las historias desde el recuerdo, veinte años más tarde. El suyo es un dis-
curso entre irónico y sarcástico, con rasgos de oralidad e imprecisiones propias de los
recuerdos desdibujados por el paso del tiempo. Los relatos se interrumpen con comentarios
sobre otros hechos paralelos o personajes que el narrador presenta como de paso. Los diá-
logos distendidos reproducen las charlas de café.
El género del relato exige brevedad y precisión en la información. De la obra de Moncada des-
taca la capacidad de describir con muy pocas palabras una situación, un hecho o un persona-
je. Baste como ejemplo su descripción de la señora Palmira d'Escarp; fijémonos cómo es capaz
de dar, mediante sustantivos y adjetivos, tantas claves en tan pocas palabras: «Media hora más
tarde, la señora Palmira d’Escarp i Tamariu, mujer del albéitar, voluminosa dama de piano en la
salita, rosario vespertino, afectadas languideces, agua del Carmen y chocolate con melindres,
salió, sonámbula y vestida sólo con un camisón de color rosa con volantes lila, al balcón del dor-
mitorio...» (“Amarga reflexió sobre un manat de cebes”).
O cómo, mientras el último representante de la estirpe repasa con la mirada «la hilera de varo-
nes Fenolleda retratados al óleo con ademán arrogante, alineados de izquierda a derecha sobre
la pared del fondo…», nos presenta toda la saga de los Fenolleda con las correspondientes his-
torias, plagadas de detalles ilustrativos de una época (“Amor fatal en decúbit supí”).
El conjunto es como un rompecabezas, cuyas piezas —fragmentos de la sociedad, de la eco-
nomía local, de las vidas de las personas, del carácter de las instituciones— el autor va aña-
diendo a medida que transcurre el relato. Al final del libro, cuando el rompecabezas está com-
pletado, tenemos una visión global de un pueblo cuya vida cotidiana gira en torno al río Ebro,
eje vertebrador de todo el paisaje físico y humano. Núria Vilà i Miguel
Ioshi i la pluja
Montserrat Canela
Ilustraciones de Francesc Capdevila, Max
La Galera/Cercle de Lectors, 1998
Premio Hospital Sant Joan de Déu, 1998
Premio Ministerio de Cultura a los libros mejor editados durante 1999
Montserrat Canela, licenciada en historia, se ha dedicado profesionalmente a la enseñanza y
la archivística. Actualmente trabaja en Ginebra, en el ACNUR. Como escritora, es autora de
ocho títulos de literatura juvenil, y coautora de Pedalant per la Segarra. Tres rutes amb bici-
cleta o a peu. De las tres ocasiones en que Montserrat Canela ha recibido un premio (Hospi-
tal Sant Joan de Déu de Barcelona, en 1998, Ministerio de Cultura a los libros mejor editados
durante 1999 y Joaquim Ruyra, en 1985), dos han sido por Ioshi i la pluja.
Con una dilatada trayectoria como dibujante de cómics, Francesc Capdevila, Max, ha ilustra-
Memorial de Tabarka
Ponç Pons
Editorial Cruïlla, 1993 (Gran Angular, 53)
El autor menorquín Ponç Pons se inicia a través de esta obra en la narrativa juvenil de aven-
turas, y lo hace con un relato atractivo y lleno de fuerza, que perdura largo tiempo en la
memoria del lector. Narra la historia de Ismael, un adolescente sin familia que malvive en un
orfanato. Cansado de esta vida triste y sin perspectivas de futuro, decide embarcarse como
polizón en un barco, Il Corso, donde trabará amistad con un personaje singular, Gunhar, un
marinero forzudo que parece muy duro, pero que en realidad es una persona de nobles sen-
timientos. La relación entre estos dos personajes se hace entrañable a medida que pasan las
páginas y se convierte en una relación de padre a hijo, con la que ambos conseguirán relle-
nar su hueco afectivo.
A través de otro personaje, Enzo –el médico fracasado–, Ismael se acercará a la ciencia y la
sabiduría, descubriendo el poder de la cultura, que se manifiesta a través de los libros. El
papel de agresor corresponde a Aben Yusuf, el pirata que señorea la ciudad de Tabarka, que
desprecia la cultura y sólo cree en la fuerza y la violencia como herramientas de dominio. La
tarea de los frailes mercedarios, que trabajan en tierras musulmanas en la difícil tarea de res-
catar cautivos cristianos para devolverlos a su tierra, también será para Ismael un modelo de
dignidad y caridad humanas.
Estamos ante una verdadera novela iniciática puesto que los personajes comparten múltiples
aventuras y, a medida que superan las dificultades y los tropiezos, se hacen más humanos,
maduran y afianzan sus lazos afectivos. El estilo del autor, directo, con bastantes diálogos y
mesurado, es atractivo y asequible para los jóvenes lectores, pero al mismo tiempo lo bastan-
te rico y sugerente como para enriquecer su bagaje literario. En conjunto, una novela de
aventuras de carácter iniciático que se inscribe en la tradición del género y constituye una
muestra excelente del mismo.
Raspall
Pere Calders
Ilustraciones de Carme Solé Vendrell
Hymsa, 1981
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) es uno de los grande narradores catalanes del siglo XX.
Aunque empezó a escribir siendo muy joven, no alcanzó el reconocimiento hasta finales de
los años setenta y principios de los ochenta, a raíz de la popularización de su obra que signi-
ficó la versión teatral de Antaviana del grupo Dagoll-Dagom. En la década de los ochenta
podemos hablar de un verdadero boom Calders. Para ceñirnos a sólo dos ejemplos, destaca-
remos los premios que se le otorgaron (en 1984, el Nacional de Literatura Catalana en la
modalidad de narrativa, y en 1986 el Premio de Honor de las Letras Catalanas) y las traduc-
ciones de su obra, tanto la de adultos como la infantil.
Entre las numerosas traducciones de las obras de Calders destaca las del cuento Raspall,
ilustrado por Carme Solé Vendrell, la obra infantil más significativa de Pere Calders. A modo
de anécdota reseñaremos que fue seleccionada como una de las cien obras más represen-
Tanit
Núria Albó
Editorial Cruïlla , 1984 (El Vaixell de Vapor, 9)
Núria Albó (La Garriga, 1930) obtuvo en 1984 el premio El Vaixell de Vapor con este relato, una
narración que conjuga de forma admirable las diversas corrientes narrativas que confluyen
en la literatura infantil y juvenil catalana de los años ochenta: el realismo con pinceladas de
idealismo propio de la década anterior, la entrada de temas conflictivos –como la sobreocu-
pación de los padres que tiene como consecuencia la soledad de los niños, la herencia terri-
ble de la Guerra Civil como estigma de algunas familias– que ya se enfocan hacia lo que será
el realismo crítico, y la conjunción de realidad y fantasía popular, tan habitual en la época.
Tanit es una bella narración de la amistad entre una niña y una vieja, más allá de las conven-
ciones y los estereotipos. Tanit, que descubre el mundo con los ojos bien abiertos, y la vieja
Perona, a quien todos tienen por bruja, con un hatillo de experiencia y desencanto a los hom-
bros, se harán amigas y cómplices, aprenderán una de la otra y se sobrepondrán a la male-
dicencia y la desconfianza de la gente. Con esta narración Núria Albó configura dos modelos
femeninos al mismo tiempo antagónicos y complementarios. La vieja Perona –marginada del
pueblo por el pasado republicano de su familia– es un personaje redondo, con volumen, cre-
ado a partir del estereotipo de la bruja precisamente para romperlo. La humanización de
Perona toma cuerpo a lo largo de la amistad con Tanit, que se inicia a través del perro de la
niña. Con un estilo sencillo y directo –muy adecuado a los jóvenes lectores que se inician en
la novela– Albó traza con rotundidad los personajes principales del relato: «La abuela Pero-
na no era abuela de nadie. Vivía sola en una casa vieja en medio del bosque y la gente decía
que hacía brujerías y que valía más no acercarse. De hecho, muy poca gente la conocía y
Tanit no la habría conocido nunca si no hubiese sido por culpa de Xuc...» La trama, sencilla,
pone de relieve los temas esenciales del relato: la valoración de la amistad y lo absurdo de
los prejuicios. Caterina Valriu
De qui és el bosc?
(Whose Forest Is It?)
Mercè Canela
Illustrations: Montserrat Brucart
La Galera, 1976 (El Grumets de la Galera)
This book by Mercè Canela, published thirty years ago, is still a very appealing read, although
readers are very different nowadays. Few writers can boast of being skilled enough to write a
text that remains interesting over the course of time. Furthermore, I also believe that novels
about groups of friends should be studied someday and the values that sustain them analysed:
solidarity, harmony, sincerity, teamwork, etc. If, as some assert, today these novels may seem a
little creaky or outdated, we should ask ourselves whether that is due to the novel’s "old-fashio-
ned" values – something I consider quite unlikely – or because of the characteristics of today’s
readers, immersed in other, probably more ephemeral stimuli.
One of the most surprising things about this novel and others in general about groups of friends
from the same period are their protagonists’ efforts “driven by the immense joy they feel”, a joy
effortlessly passed on to the reader, in this case, a joy and energy among four friends who enjoy
wandering deep in the forest in search of adventure.
The characters’ depiction is superb: four friends whose “eyes open as wide as oranges” when,
from the branches of an oak tree, they overhear the conversation of several men who say they
will be chopping down the trees in the Oaks Plain. As expected, the children throw themselves
into finding a solution for their problem from the start. A touch of naïveté more difficult to find in
our youngsters nowadays indeed stands out, yet there is an equally noticeable touch of trans-
gression when the boys want to destroy the machinery that will be chopping down the trees.
Naïveté on one side and transgression on the other, yet above all, sincerity and spontaneity.
Everything flows naturally, nothing is forced and there is no need to turn the protagonists into
heroes. Yet, neither do they confront adults, as is customary in many other tales that seek a mis-
placed complicity with readers.
The language is precise and well crafted, with expressions as poetic as descriptive: “They pas-
sed through the plots of land where the grain-laden wheat was tanning” and “Facing the set-
ting sun which bled red rays of light that tinted the long evening clouds...” Beautiful expressions
thanks to their paradoxical content: “The forest stood majestically before the eyes of the men
who were ready to demolish it...” A very stimulating, positive and dynamic novel that exudes a
pleasant energy and is still capable, I would like to believe, of captivating today’s readers.
Josep Maria Aloy
La guia fantàstica
(The Fantasic Guide)
Joles Sennell
Illustrations: Montserrat Brucart
Abadia de Montserrat, 1977 (La Xarxa, 10)
Something seemed to be changing in Catalan young adult narrative in 1977 when Josep Alba-
nell brought out this novel, in which a unicorn “volapava” (an invented word that combines
galloping and flying), yet would become invisible when he lost his strength, which could only
be recovered when someone was imagining him. Immediately, people spoke of the irruption
on home turf of the fantasy narrative or narrative of the imagination as an attempt to match
Gianni Rodari’s accomplishments in Italy, which was called a literature of playful eyes,
through which the author vindicated not only the high-spirited side of imagination, but also its
Pedra de tartera
(Stone from the Scree)
Maria Barbal
Laia, 1985 (El Nus)
The Joaquim Ruyra Award, 1984
The publication of Pedra de tartera in 1985 caused somewhat of a commotion in the world of
Catalan young adult literature, in the first place, because it broke with tradition: it was addres-
sed to young readers, yet could also be read – and indeed was read from the start – by adults
and in the second place, because it was not usual in the young adult novels of the time for a
protagonist to explain his entire life in the first person from the time he was an adolescent
around 1910 up to his old age, around eighty. But above all, we were – and still are – in the
face of a novel of great literary quality without concessions in language or style, features not
always found in novel for young adults.
One of the novel’s main qualities is the author’s enormous capacity to create a very suggesti-
ve character, Conxa, daughter of a large, poverty-stricken family who was forced to resign
herself to everything from the time she was young: first when she has to leave her home to
live with her uncle and aunt; once married, when the war leaves her a widow and once again
when her children are grown and she is forced to leave and live with the youngest in Barce-
lona, definitively abandoning everything of importance in her life and history: the landscapes
and rural environment of Pallars.
The reader is immediately immersed in the atmosphere and sensations of the protagonist’s small
world. Clear, rather convincing and precise language situates the terrain in which the events
take place and brings the characters who protagonise it face to face, all conveyed and expres-
sed with a vocabulary brimming with local colour that hints at far more than it says outright.
Pedra de tartera is a book of sensations and moods, the protagonist’s moods that constantly
overwhelm her, such as when she says, “The days were a slab that lay on my heart”, which
makes the protagonist feel like a stone from the scree that “if anybody or anything manages
to move it, it will fall among the others and roll down, if nothing stops it, I will sit here quietly
for days and days.” This overwhelming sensation, close to depression, quickly transfer to the
reader, attracted by the protagonist’s frail, fragile personality. The environment of poverty and
desolation is portrayed with a very pungent realism: “... and while Father bewitched us with
his stories, Mother was still darning a few socks a hundred times torn in the same place to the
light of the fire.” There are very attractive images throughout, e.g., in the church where the
women are like little trees covered with thick black veils.
Maria Barbal’s novel displays a new, very unusual form of narration in books for young adults
in a different tone that presents several events and a historical period with such extraordinary
concision it greatly increases the work’s appeal. Writer Pep Albanell remarked that not ever-
yone achieves this in a first work: “Such a complete, efficient text, with such an intense and
intimate human interest that makes it – I unhesitatingly assert – a small masterpiece.” A novel
that is still being read eagerly today , an undisputed classic, thanks to its enormous interest
and especially its contributions to the field of young adult literature. Josep Maria Aloy
Rovelló
Josep Vallverdú
Illustrations: Narma
La Galera, 1969 (Els Grumets)
The Folch i Torres Award, 1968
In 1968, Josep Vallverdú wrote one of the most important novels of all times, Rovelló, the sad,
tender story of a lost puppy who undergoes a thousand adventures that forces him to grow up
Cor de roure
(Oak Heart)
Emili Teixidor
Cruïlla, 1994 (Gran Angular)
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932) is one of the few writers in Catalan with the vast ability and
skills to set his sights very high and write solid novels without compromises; in short, novels
that are eternally young and up-to-date. From Les rates malaltes (The Ill Rats) in 1968, which
won the Joaquim Ruyra Award, to the oft-reprinted L'ocell de foc (The Firebird) in 1972, inclu-
ding the two novels protagonised by Ranquet (1986 and 1988), winner of European awards,
and Cor de Roure, the twenty-five novels and stories in his oeuvre boast an enviable solidity
and maturity.
El rei Gaspar
(King Gaspar)
Gabriel Janer Manila
La Galera, 1976 (Els Grumets)
The Josep Maria Folch i Torres Award, 1975
Children’s Books of Interest, 1976 (Ministry of Information and Tourism).
Short-listed for the CCEI Award, 1977
El rei Gaspar is one of the most emblematic books in Catalan children’s and young adult lite-
rature and I use this qualifier to designate a special book that speaks of special things with
special characters and in a language that was not very common at the time in which it was
published; not the language, nor the subject, nor the style, nor the forms. And with the excep-
tional literary quality that is a constant in Janer Manila’s work.
I fully agree with the back cover: “A book oozing poetry on all pages that describes the emo-
tions, memories and longings of an anonymous emigrant confronted with the harsh reality of
a situation imposed by our society if he hopes to survive, a man who toils courageously at
times and hopelessly at others to make his dreams come true.” Thus, the novel takes place in
the world of emigrants, the first men and women who came to Catalonia from all corners of
Spain, especially Andalusia, in search of work and a better life. King Gaspar is one of these
emigrants, a character Janer Manila has created with a wealth of detail and infused with fee-
ling, which make the reader regard him kindly and generously and envy his enormously huma-
ne qualities.
“The poetry surrounding King Gaspar is love, admiration and a burning ember that leads us to
care for this man who is dreaming far from his loved ones and who also loves his dream...”,
wrote Francesc Garriga in the introduction to the book. The protagonist’s personality is attrac-
tive and his feelings infectious, while the book’s themes are poverty, simplicity and an
assumption of poverty that leads to dignity. The protagonist is a plain, simple worker who
knows his world is sad and marginal, yet agrees to dress up as Gaspar the Wise Man, or King,
as the Catalans refer to him, for a city department store where has gone to look for a job; thus,
disguised as good King Gaspar, during the course of a working day he revisits his entire past
and the family he hopes will be able to live with him later on. Yet King Gaspar is aware that the
way the world is put together will not allow him to achieve certain desires: “... However, King
Gaspar knew the world would never be his. Because the world belongs to other people. The
world belongs to men who make or break life like someone unravelling a skein of wool. The
world belongs to men who have money, he thought... The world could never be his.”
The way children are portrayed is striking: “The children in his village had sad faces, dry skin,
and a shiny look, as if they had been old from the start”. This contrast between the most
poverty-stricken reality and the fictitious, dream fiction of being a king is the core of the
novel’s plot. “And it seems that every hope”, said critic Teresa Duran, “is futile, that there will
never be any chance to become a man with all his rights, that he will always be a mere sha-
dow of a disguised king and that nothing can be done but to cry for what could be and is
not.”Thus, a delicious, very emotional story that easily moves any reader. Josep Maria Aloy
Bestiolari de la Clara
(Clara’s Menagerie)
Miquel Desclot
Baula, 1992 (Ala Delta)
I cannot help recommending Bestiolari de la Clara, which has become a real classic, espe-
cially welcome in view of the dearth of Catalan poetry. I cannot stop recommending it espe-
cially to teachers, since we have never had within our reach so much excellent material so
bursting with ideas, images, literary figures and poetic play and so capable of stimulating a
love for reading, a passion for writing and a way for enriching schoolchildren’s imaginations.
Apart from playful aspects, Desclot’s entire oeuvre is very appealing to young readers for the
possibilities it opens up – wordplay, humour, sayings, a treasure trove of lexicon, light easy-
to-memorise rhymes – parallel to which is a series of resources – and although Desclot con-
fesses that “it is more difficult to fashion a seemingly simple song than a stony impenetrable
sonnet” – that are also outstanding thanks to the author’s simplicity and good taste in often
using very commonplace events as a starting point for his poems and stories. Because a good
writer has no need for expansive constructions nor complicated structures to reach a rea-
der’s heart.
Bestiolari de la Clara is a volume of poetry Desclot (Barcelona, 1952) wrote when his daugh-
ter Clara was born, a wide-ranging and diverse collection of poems, riddles and songs for chil-
dren presented in very precise, forcefully expressed language. The protagonists are all kinds
of little bugs and animals; alongside the classics are fictional ones, such as the fairytale wolf
“who eats grandmas or maids / with riding hoods and braids”, the bum-bum beetle, the cuc-
koo clock and even the tinned sardine. By the same token, the reader will find a play of poetry
reminiscent of Gianni Rodari, string of monosyllables like Pere Quart’s and a fable, as well:
“The Black Ant and The Red Ant”. On the first page, Miquel Desclot informs us that this mena-
gerie is “for my daughter, but she – if you promise not to break it – will let you play with it whe-
never you like.”
Critic Oriol Izquierdo said, “The boom in Catalan poetry for children has been spectacular
since 1992. Miquel Desclot opened the door wide with Bestiolari de la Clara...”and critic and
writer Teresa Duran also asserted, “This book is the first volume of poetry written expressly
Aventures extraordinàries
d’en Massagran
(The Extraordinary Aventures
of Massagran)
Josep M. Folch i Torres
Illustrations: Joan Junceda
Casals, 2000
Josep M. Folch i Torres wrote the extraordinary Aventures extraordinàries d’en Massagran in
1910, when he was already a celebrated writer and responsible for bringing reading closer to
the more disadvantaged classes, especially through Patufet magazine, and when he was
beginning to turn to adventure stories for young people and give up the narrations in the social
vein that he used to reflect his feelings, particularly about patriotism and politics.
Folch i Torres laid the cornerstone with this novel for a new way of writing stories for young
people with ingredients that were always present in his work from thereon in: vital, eccentric,
singular characters who captivate readers; the use of a pleasing, accessible, fun-filled and
inventive language and pervasive humour throughout the entire novel, an often naive, uncon-
trolled humour, yet one the reader appreciates as an incentive to keep on reading.
In this sense, the character Massagran is quite a creation: a grotesque, scatterbrained child
lacking a well-developed sense of danger and risk who is always accompanied by a very good
luck that allows him to extricate himself from the many predicaments he gets into. His joy and
wilfulness seduce young readers, who can identify with such a positive, optimistic disposition
at many times.
The book is written in a very accessible Catalan that has withstood the passage of time. Folch i
Torres’s literary language, derived from the Noucentisme movement, has a highly natural, rich
and expressive quality. The fact that he can still be easily read and understood does not detract
from his remarkable literary merit.
Somebody has said that the adventure does not stand on its own, but is remarkable thanks to
the entertaining manner in which it is told. Its comic register makes this book one of the author’s
most amusing, despite its realism. Junceda’s illustrations reflect this humorous element accu-
rately, shaping a symbiotic relationship between illustrator and author. Humour forms a tandem
with language and the two go hand in hand to attract readers to a silliness that would neither
be possible nor credible without the help of the wordplay that is the bedrock of that humour.
In this sense, the language Folch i Torres reserves for the black characters, a strange kind of
Catalan disguised as exotic speech, is a real find and a hugely entertaining and eccentric
ingredient when read aloud. Josep Maria Aloy
Com el plomissol.
Poemes i faules
(Like Down. Poems and Fables)
Joana Raspall
Illustrations: Glòria Garcia
La Galera, 1998 (Grumets)
Because of her age and literary career, Joana Raspall (Barcelona, 1913) belongs to the gene-
ration of great masters (Carles Riba, Foix), as well as several other poet and writer colleagues
such as Rosa Leveroni, Joan Vinyoli and Màrius Torres, among others. The evolution of her
writing and cultural activities has no doubt been shaped by the course of the country’s politi-
El concertista d’ocells
(The bird concertmaster)
Josep-Francesc Delgado
Proa-La Galera, 2003 (Jovesadults, 5)
2002 Narration Anthology Award
Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960) is one of the most widely known, respected
names in Catalan children’s and young adult literature and has won major awards, such as the
Joaquim Ruyra Award (1988), the Josep Maria Folch i Torres Award (1999) and the Ramon
Muntaner Award (2002), among others, and contributed emblematic volumes such as Si puges
al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (If you climb Sagarmatha when it’s fuming snow and
wind).
The novella El concertista d'ocells is part of the travelogue tradition Delgado has cultivated
on more than one occasion, in this case, an approximation of a millennial Chinese tradition in
art: bird concerts. An approximation, because birds are just an excuse in this poetical, magi-
cal, tender and love-infused work, set in the middle of the Second World War, to speak of
man’s need to find a reason for clinging to life, even under the most dramatic circumstances.
The story’s protagonist, Lin Zin, the Chinese butler of Singapore’s British governor, sees his
simple and orderly life turned upside down as a result of the Japanese invasion of the then-
British colony in 1942. He loses his job, home and family; alone, desperate and convinced he
will never be able to rebuild his life, he finds meaning in having to care for the birds that
belong to his teacher Txanglao, master of masters in the art of birds.
Perhaps Txanglao sees in his disciple a bird on the verge of dying and therefore, at the doors
of death after a bombardment, he entrusts him with his most special, most beloved birds, the
ones with the most fabulous stories, in short, the most magical. And Lin Zin devotes himself in
body and soul to them during the three long years of Japanese occupation and manages to
save almost all of them. And the birds save him, not only at the beginning of the occupation,
when the Japanese general responsible for the colony, who is also fond of birds, spares Lin
Zin his life so he can take care of them, but also in the end, when thanks to “the birds’ grati-
tude" (p. 88), he rebuilds his life in a tender, almost magical way.
In addition to the exotic setting and engaging plot, which makes it a gripping read that its rea-
ders will be sorry to see end, is the unmistakably clear concern for language and style that
characterises Josep-Francesc Delgado’s work. El concertista d'ocells displays the lexical
wealth and precision typical of Delgado’s poetry in fragments that have all the features of poe-
tic prose, especially in the brevity of a text that could have been unnecessarily drawn out with
details about local customs or tangential elements; it is also here in the somewhat more ela-
El Barcelonauta
Pep Albanell
Illustrations: Maria Comín Oliveres
Laia, 1976 (El nus)
The Joaquim Ruyra Award, 1976
Pep Albanell was born in Vic, but moved to Alt Urgell when he was still a young child. He star-
ted to publish for an adult audience in 1972, but, together with his friend Carles Senpau, soon
began to write children’s novels, starting with Un llibre amb cua (A book with a tail), signed by
the pseudonym Joles Senell, a combination of the authors’ first names and surnames.
A few years later in 1997, Albanell published La guia fantàstica (The fantastic guide), a work
that made a splash in the children’s literature of the time, characterised by an indisputably
overly realistic and mundane tone; La guia fantàstica was the starting point for many educa-
tors teaching narrative in the classroom.
Albanell has published around eighty volumes and worked in a wide range of genres – poetry,
novels, stories, theatre and scripts for adults, children and young adults – and received a
number of awards: the Víctor Català Award (1973), the Sant Jordi Award (1974), the Crítica
Serra d'Or Award (1978, 1979, 1980, 1981, 1986, 1999), the Joaquim Ruyra Award (1977), the
Folch i Torres Award (1980), the National Children’s Literature Award (1988), the Lola Anglada
Award (1993), the Aurora Díaz Plaja Award (1997) and the SGAE Children and Young Adult’s
Award (2005), among others. Furthermore, the book Ara us n’explicaré una (Now I will tell you
one) received an honourable mention from the Ibby (International Board on Books for Young
People) and the Hans Christian Andersen Award.
A vibrating narrative pace, wide range of characters, narrative techniques that change from
chapter to chapter and run the gamut from the epistle, theatre and inner monologue to dialo-
gue, even including brief incursions into poetic play, sudden changes in viewpoints and voi-
ces and a brief narrative timeframe for a novel: one sole day in the protagonist’s life. This synt-
hesises El Barcelonauta, title of the novel and pseudonym of Albanell’s protagonist Quim, a
young man living alone and rootless in Barcelona, who wants to go back to his people and
ends up getting lost in an unexpected odyssey around the city landscapes, like an everyman
Ulysses.
The wanderings he is forced to undergo to retrieve his lost wallet and his return trip ticket to
his village leads him to discover unusual ambiances, emblematic spaces in Barcelona and
aspects of the city previously unknown to him, but he also finds himself involved in a series of
perplexing events. He eventually finds his wallet and the novel concludes with a suggestion
that the story’s continuation will be a happy one.
Excessively childish illustrations, if we take the target reader’s age into account, capture a
few specific moments of the story in images. Núria Vilà i Miguel
Els artístics casos d’en Fricandó is a series made up of four separate stories titled “La boca
riallera” (The Laughing Mouth), “La dolça mirada” (The Sweet Look), “Les dues taques” (The
Two Stains) and “L’ombra negra” (The Black Shadow), which were published over a period of
four years.
Montserrat Ginesta is a writer with vast experience in Catalan children’s literature, and parti-
cularly for the youngest readers and children of intermediate ages. One of the most eminent
names in innovative illustration as of the 1980s, full of imagination and a modernising spirit,
she has published many comic books of her own and texts illustrated by other artists, as is the
case of the series at hand. In this project the illustration was entrusted to Arnal Ballester, one
of the most interesting illustrators of our literature, with an avant-garde, demanding style that
gratifies the good reader.
Thus we have two artists who played a major role in renovating the illustration of our books.
Together they aspire to bring children closer to some of the artistic movements of the 20th
century. And they do so through the clever combination of the detective stories told in the four
books and the type of illustration chosen. “La boca riallera” touches on surrealism. Someone
eats up the products from the local market, and Fricandó, the detective of the series, disco-
vers that it is a mouth that is out on the loose, after breaking out of a painting in the museum.
“La dolça mirada” speaks of cubism. A sculpture was forged, yet its look reveals the change
that has taken place, just as cubist works lay bare the true spirit of things. “Les dues taques”
sheds light on the features of abstract art through the mischievous pranks of two stains that
absorb the colours of Fricandó’s house. Finally, “L’ombra negra”, which is the shadow of a
painter, projects the gaze of pop art on daily objects, while stealing toys so that the painter
can create his works.
The educational aim of the series is complete with instructions at the end of the book, and
each title is full of pictorial references to famous works of the corresponding art movement.
Montserrat Canela has a history degree and works professionally as a teacher and archivist.
She is currently working for the ACNUR in Geneva. She has also written eight books for chil-
dren and is co-author of Pedalant per la Segarra. Tres rutes amb bicicleta o a peu (Pedalling
through Segarra. Three itineraries by bike or on foot). Two of the three prizes Montserrat
Canela has won (the Hospital Sant Joan de Déu Award in Barcelona in 1998, the Ministry of
Culture Award for best books published in 1999 and the Joaquim Ruyra Award in 1985), were
for Ioshi i la pluja.
During his long career as a comics illustrator, Francesc Capdevila (Max) has contributed to
nine children’s books, posters, magazines and records and designed a watch for the Swatch
company (1997). He has won several prizes: The Barcelona Comics Fair Award (1995), The Crí-
tica Serra d'Or Award (1996), the National Children’s and Young Adult Illustration Award
(1997), the Ignatz Award (1999), The Barcelona Comics Fair Grand Prix Award (2000) and the
Junceda Award (2004).
What happens one fine day when the clouds do not clear from the skies over the village of
Ioshi and hover it for a year? This is the beginning of a tale that tells the story of a happy villa-
ge that one fine day loses the will to live, because clouds are smothering it and its colours
have been erased. There is only one thing to be done: climb to the top of the heavens to see
what has happened, which is precisely what the village smithy, Xamor, does. He goes up to
the sky to ask the Queen of Tempests to give back what rightfully belongs to the village. The
Queen, who cannot comprehend how a mere mortal dare confront her, agrees unwillingly to
Xamor’s request and the village goes back to what it was before, yet our hero bears a mark
that will remind him of his audacity forever.
Ioshi i la pluja is a delicious story told with great sensitivity and edited painstakingly, the story
of a loss, of solidarity among neighbours in a village and of tenacity when claiming one’s own,
all depicted in tender language that is both direct and poetic. The illustrations are the langua-
ge’s direct equal and have the bold lines and features typical of graphic novels. With an appa-
rent simplicity, each page boasts an original integration of visual and verbal language, a new
placement of text and image and a different way of combining them that help get the joint
message across to readers.
The Rosa Sensat Teachers Association Library recommended a variety of books on three the-
mes during the 2004 Forum on Culture: Diversity, Peace and Sustainability. Ioshi i la pluja was
selected precisely in this last area, conserving the environment. Núria Vilà i Miguel
A graduate in Contemporary History and Catalan Philology, Xavier Vernetta teaches Catalan
literature at a secondary school in Montcada and is a literary critic and the director of seve-
ral collections by Edicions La Magrana. He has published literary essays, novels and narra-
tions for adults, novels for young people and tales for the youngest readers; fourteen volumes
in all, some of which have come out in comics. He was awarded, ex aequo, the prize for narra-
tive from the Fundació Enciclopèdia Catalana for his work, Parlem d'amor (Let’s talk about
love) in 2004.
Despite his predilection for the detective genre, Vernetta touches on a wide range of themes
in his works, as he explained in an interview:
“I like to think that my work encompasses the whole world and, thus, the themes are wide-
ranging. At any rate, I have noticed several recurrent thematic motifs. For example, money
and the way in which having it or not changes people’s lives. The theme of identity, persons
La història
que en Roc Pons no coneixia
(The history Roc Pons didn’t know)
Jaume Cabré
Illustrations: Joan Andreu Vallvé
La Galera, 1980 (Els Grumets de la Galera)
What happens when a young man crosses over the threshold of a café because he is thirsty
and finds himself transported to eighteenth-century Barcelona without further ado?
This is the beginning of the story of Roc Pons, a young man from Barcelona in the 1980s who
is strolling around the port and feels a sudden urge for something to drink. He goes into a
tavern, leaps back in time and discovers a crucial episode in Catalan history: the War of the
Spanish Succession and siege of Barcelona by Philip V’s troops in 1714, origin of the local
September 11th holiday.
When Roc finds himself not knowing how in the world he has come to live in the early eighte-
enth century, he is not only disoriented by the bizarre occurrence, but also by his total igno-
rance of history, which means he cannot recall anything at all about the events of the time he
is now experiencing in first person. Nothing rings a bell: not the date, nor the war’s name, nor
King Philip’s – not a thing.
Against this background, Jaume Cabré penned La història que en Roc Pons no coneixia, win-
ner of the 1983 Sant Jordi Award, a novel for adolescents that details the major events in the
siege of Barcelona through the eyes of three teenagers who find themselves involved, one of
whom comes from the twentieth century and is incapable of explaining the conclusion to a
key episode that would turn Catalan history on its head; one of the other main characters is
the protagonist’s great-great-grandfather, who is an adolescent at the time and whom Roc
meets in Ca la Marina, his family home.
The historical novel has a solid tradition in twentieth-century Catalan children’s literature.
Maria Novell’s works forged the way for a series of authors who, like her, felt Catalan history
was missing from the school curriculum of the day. Jaume Cabré contributed to the genre
with his works for young people, set in three periods in Catalonia’s history.
Cabré’s extensive oeuvre includes radio and television scripts, film adaptations, theatre,
essays, fifteen narrative works between novels and stories, a book for young children, L’any
del blauet (The year of the kingfisher) (1981), and three books for young adults, Galceran, l'he-
roi de la guerra negra (Galceran, hero of the black war) (1977), La història que en Roc Pons no
coneixia (1980) and L’home de Sau (The man from Sau) (1984).
Cabré is one of the most celebrated authors in Catalan literature today and one of the most
honoured, with 21 prizes between 1980 and 2005: the Fastenrath Award in 1980, the Recull
Award in 1980, the Crítica Serra d’Or Award in 1981, 1985, 1992, 1997 and 2001, the Sant Jordi
Award in 1983, the Prudenci Bertrana Award in 1983 and 1992, the Joan Crexells Award in
1991, the Spanish Criticism Award in 1992, the Prix Méditerranée Award in 2004, the National
Literature Award in 1992 and others. Núria Vilà i Miguel
Mercè Company has written a prolific number of works in Catalan’s children and young adult
literature. She was particular active during the 1980s, when she pioneered an array of new sub-
jects and approaches to the field. Her work spans a range of very different genres, from fantasy
tomes for early readers to realistic novels for young adults that deal with social themes. Agustí
Asensio collaborated with her on several occasions before his death, which unfortunately
occurred rather sooner than expected, and contributed to renovating Catalan illustration with
his generally tender, humorous images.
La Nana Bunilda menja malsons is a book for young children and its protagonist belongs to a
family of little people and goblins. Bunilda’s plump image is the maternal representation of a
strong and determined, yet sharp and amusing woman, which is reflected in what she does: she
turns children’s nightmares into chocolate! Bunilda always hears the children with bad dreams
who call out to her; thus, the story is part of the genre that addresses the fears and conflicts typi-
cal of the last quarter of the twentieth century. The benevolent character whom a child can
summon that gets rid of nightmares by eating them parallels Ende’s character the Dream-eater,
for example. This is not coincidental, since both works are part of the current that de-mythici-
ses witches and supernatural beings and includes the imagery of physical welfare typical of
stories for small children, in which food, shelter and sleep are symbolic elements of protection
always furnished by adults, magical or not.
This story is also a part of the current that uses humour to defuse dramatic problems: a magic
little person who exerts her powers through modern, ordinary utensils in a tale where traditions
intermingle freely, since it is perfectly natural to find Bunilda helping Father Christmas here.
The character of Bunilda was carried over in several books, forming a very popular series that
allows young readers to follow her adventures and get to know her as a friend and is so suc-
cessful it has been adapted for television.
Carles Riba (1893-1959) was a great Catalan poet of the Catalan noucentist art movement who
found the key to open the door to the world of children. Oddly enough, it was fiction that he
wrote for young readers, rather than poetry, his most widely known children’s book being Les
aventures d’en Perot Marrasquí. Here his main character follows the literary tradition of the
most minute of children – in a style evocative of Tom Thumb, Patufet and the Teaspoon Lady
– who has major trouble adapting to life in a normal-sized world, a recurrent theme in both
popular literary tradition and independent single-author works. The story was born out of an
assignment from the publisher Muntañola, which wanted a Tom Thumb-type work for publica-
tion in different serial episodes. Whilst the publication began in 1917, the serial only made it
to issue thirteen. The full work as we know it today would not be printed until 1924. In addition
to the initial intention of both publisher and author – to create a new Tom Thumb character –
a careful reading of the text reveals other connections with popular tradition. Les aventures
d’en Perot Marrasquí tells the story of a mature couple without children who suddenly recei-
ve a package from Paris. Inside the parcel is a tiny boy. They look after him with great care,
yet they do not dare to show him to anyone. When Perot turns seven and with the help of a
dove, he runs away to see the world. He comes to a farmhouse on the outskirts of the city,
where he lives through a number of different adventures due to the advantages and disadvan-
tages of his small size. His dealings with different animals teach him a great deal about the
virtues and shortcomings of the human being, including the value of friendship, arrogance, the
meanness of greed, lying, the importance of staying on one’s toes to eat and survive, and
above all, he learns how to put into practice all of his ingenuity and cunning. Finally, and
Mercè Company is a journalist with over 200 works on the market who has primarily dedica-
ted herself to the children’s and young adult literature, with a few incursions into adult litera-
ture, screenplays and playwriting. Some of her most popular children’s works are series pro-
tagonised by engaging characters such as the Triplets, Anna, Victor, Santi and Nona, who are
in sync with her readers’ world, and other magical characters such as Bunilda the Little Per-
son and Avorrida the Witch. She addresses complex themes for younger and older readers
alike – death, illness and loneliness, among others – and has received a number of prizes: the
Ciutat d’Olot Award (1982), the Crítica Serra d’Or Award (1983 and 1986) and the Generalitat de
Catalunya Award (1986), among others.
Roser Capdevila studied at the Massana School of Fine Arts and began her professional care-
er in engraving and painting until she switched to illustrating and writing books, primarily for
children, in 1980. Les tres bessones and La Bruixa Avorrida are probably her most universal
characters; her detailed, humour-laced oeuvre includes approximately 400 titles and has been
translated into the world’s major languages. She has won the National Prize for Culture and
the Francesc Macià Medal and last year was honoured with the Cross of Sant Jordi from the
Catalan Generalitat.
Meet the Triplets was written by Mercè Company and illustrated by Roser Capdevila, but it is
hard to discern where the author’s task leaves off and the illustrator’s begins in children’s lite-
rature, since the materials require joint efforts and close collaboration. In this case, the impact
of the images was undoubtedly decisive in the popularity of the characters: three real triplets,
Roser Capdevila’s daughters, who were the age of the book’s characters thirty years ago.
It all started when the illustrator absentmindedly began sketching her daughters and the wri-
ter invented a story to match it. Today, Meet the Triplets is famous all over the world and has
generated so many products and items of every kind that it has become an authentic media
phenomenon.
The nine books in the series were published between 1983 and 1985 and the first introduces
the children and describes their family circle and the qualities that make readers feel close to
them, their traits, family members, etc.
The story begins with the doctor’s announcement that three babies are on the way and the
impact this has on the couple, who immediately divine what lies in store for them. From the-
reon in, the authors depict the life of the family’s five members, with the grandparent’s occa-
sional collaboration, until the girls are a year old: the incubator, feedings, clothing, first craw-
ling, walks, bath time, pee-pee and pooh... until they blow out their first candle and begin to
turn into big girls.
There are three mice for readers to find on every page of the stories about the Triplets.
The collection is made up of nine volumes that all pivot around the Triplets and their everyday
life and deal with subjects such as school, sport, snow and music, among others. Later on,
and in a new format, a new series of touch-and-feel books set the girls in a fairy tale where
they share adventures with Bluebeard, Red Riding Hood, Hansel and Gretel and the Pied Piper
of Hamelin.
But the Triplet’s popularity does not stop there, because with their leap to television and mul-
timedia supports in 1990, they became the best-selling product ever made in Catalonia and
have been broadcast in 158 countries and translated into 31 languages. Núria Vilà i Miguel
David Cirici has given Catalan children’s and youth literature a number of highly interesting
titles in different genres and for readers of different ages, particularly during the 1980s. With
this book he speaks to children through a very well matched joint project with the imaginati-
ve illustrator Marta Balaguer.
The Llibre dels vòlics, laquidambres i altres espècies could be classified as a book about fan-
tastic bestiary. Speaking in the first person plural and thus drawing the reader right into the
tale, the narrator tells us that we are approaching an island of a blank-page book. From that
point on, emerging into our view are all sorts of eccentric characters with mischievous cus-
toms, contoured in lead, with watercolour hues and modern shapes. The cap-i-cua (head-
and-tail), laquidambres, mil peus (millipedes), volics menuts (little volics), peixos (fish), panxes
(bellies), rosa-cama-dretes (red-leg roses), fustotes (big planks), nassòpies (nosefeet), plorin-
gues (weepies), gegants (giants), peluts (furries), penjarelles (hangy-danglies), bledals (swe-
eties), and others interact with one another as they parade through the pages of the book,
where their actions, anatomy and customs are described with absurd, amusing and almost
provocative humour, in a overall tone of frenzied affability.
The text is written in verse, while also featuring forms typical of the oral tradition (couplets,
accumulations, repeated formulas, etc.) The illustrations are essential to locate the informa-
tion that completes the meaning of the text. This delights young readers, as they are amused
with a stream of comical details in the actions of the small beings that are scattered about
amid the pages of the book.
When our tour through the series of fantastic characters has come to an end, we leave the
island, which we are then told is inhabited by imaginary beings that have been listening to
their own stories. This metafictional opening and closure of the book essentially tells us that
we are before one of Catalan children’s literature’s most representative and well-conceived
books of early postmodernism, bearing an ideal alliance among text, illustration and absurd
humour. Yet at the same time, this book shows us how innovation is possible without losing
the roots of tradition, which in this case is manifest in the bestiary and folkloric forms.
Teresa Colomer
Música, mestre!
(Music, Maestro!)
Miquel Desclot
Illustrations: Fina Rifà
Barcelona, Empúries 1987, La Poma Verda collection, 3
Poetry for children is a minority genre. A number of remarkable poets occasionally publish
volumes of poetry specifically for children in Catalan, which is the case of Miquel Desclot,
who has been bringing out poetry collections for a good many years now. Música, mestre!
(1987) is one of his most widely recognised and popular books. The author, an avid lover of
classical music, brings a series of fifteen poems together in this work, which were originally
the lyrics to a cantata entitled “Un concert desconcertant” (A Disconcerting Concert), with
music by Antoni Ros Marbà. Each poem is dedicated to an instrument: violin, flute, viola,
oboe, cello, clarinet, double bass, bassoon, percussion, harp, tuba, trumpet, horn, trom-
bone and piano. The poems use a range of different formal structures and are written in the
first person, as if the instruments themselves were speaking. The instruments complain or are
happy about their features, the musicians who play them and the type of music they play, etc.
The poems often play with an intuitive sense of the absurd, using wordplay and misunderstan-
ding against a background of kindly irony, as in this example which revolves around the last
syllable of the word clarinet “net”, which means clean in Catalan, and replaces it with its
opposite, “brut” or dirty:
Raspall
Pere Calders
Illustrations: Carme Solé Vendrell
Barcelona: Hymsa, 1981
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) was one of the most prominent Catalan narrators of the
twentieth century. Although he started writing when very young, recognition eluded him until
the late 1970s and early 1980s, with the popularity of the Dagoll-Dagom group’s version of his
work Antaviana for theatre and what might rightly be called a veritable Calders craze in the
1980s. A few examples of the awards he has received are the National Catalan Literature
Award for narration in 1984 and the Grand Prix of Catalan Literature in 1986; his works for both
children and adults have been translated into other languages. Among Calders’ many works,
his most outstanding children’s book is Raspall, which was illustrated by Carme Solé Vendrell.
It was chosen as one of the hundred most representative works in twentieth-century Spanish
literature for children (see “100 obras de literatura infantil del siglo XX”, CLIJ, no. 130, Sep-
tember 2000, pp. 56-60) and considered by specialists in Catalan children’s and young adult
literature as one of the hundred most enduring twentieth-century works, as seen in La litera-
tura infantil i juvenil catalana: un segle de canvis (Catalan Children’s and Young Adult Litera-
ture: a Century of Changes) (ICE at the UAB, Bellaterra, 2002).
Raspall is the story of a lonely little boy named Sala whose loneliness suddenly intensifies
when he is deprived of his dog Turk, in punishment for a prank his parents considered to have
crossed the line: he had destroyed his father’s hat. Sala tries in vain to forget his friend, con-
fidant and playmate through busying himself with a thousand and one things at home and
even his aunt’s canary. He finally decides to search for a replacement and finds it in a soft,
abandoned brush that accompanies him everywhere on a leash made out of string. However,
an extraordinary event the reader attributes to the boy’s fantasy, almost a dream, soon takes
place: the brush comes to life; it radiates heat and leaps about everywhere without losing its
brush shape. Sala wisely stifles the urge to tell his parents about it and waits for the following
day. When he does tell them, they make fun of him and treat him like a silly baby. Offended by
his parents’ reaction he decides they can do as they like; he has already solved the problem.
Soon the hour of truth arrives through one of the most typical devices in Calder’s repertoire:
the shift from the most ordinary, everyday life (highlighted through the lively, detailed illustra-
tions) to magical fantasy, which we come to accept as the most natural thing in the world. In
this case, the dog saves the father from a burglar who is about to knock him out. During a
family meeting, Sala’s parents decide to adopt Raspall, make a doghouse in the garden for him
and engrave on it the motto so hard to accept when one has too much common sense: "He
may not exist, but he deserves to".
I do not wish to conclude without highlighting two fundamental aspects of Calders’ work: lan-
guage and humour. A rich, precise language, without concessions that caters to his concep-
Tanit
Núria Albó
Editorial Cruïlla, 1984 (El Vaixell de Vapor, 9)
In 1984 Núria Albó (La Garriga, 1930) was honoured with the El Vaixell de Vapor Award for this
story, a fiction that admirably combines the different narrative trends that converged on the
Catalan children’s and youth literature of the 1980s. Among those tendencies was realism with
hints of the idealism typical of the previous decade and the appearance of conflicting topics
– such as the excessively busy lifestyles of parents that lead to the child’s loneliness, or the
dreadful legacy of the Spanish Civil War as a stigma for some families. The result was a gra-
dual shift towards what would become critical realism and the combination of reality and
popular fantasy, which was so common for the time. Tanit is a beautiful story of the friendship
that develops between a girl and an old woman, transcending conventions and stereotypes.
Tanit, who discovers the world with her eyes wide open, and Perona, the old woman com-
monly thought to be a witch, who bears the burdens of vast experience and disillusionment
on her shoulders, become friends and accomplices. In this story they learn from one another,
and together they overcome the gossip and mistrust of the townspeople. With this work Núria
Albó fashions two feminine models that are at once at odds and complementary. The old Pero-
na – shunned by the people for the republican past of her family – becomes a complete, well-
rounded character. Cut from the mould of the witch stereotype, her character takes on volu-
me precisely by shattering that stereotype. Perona’s humanisation process materialises
through the development of her friendship with Tanit, which begins thanks to the girl’s dog.
With a simple and direct style that is very appropriate for young readers who are just begin-
ning to embark on the novel genre, Albó offers a full, precise description of the main charac-
ters of her story, as in “Grandma Perona was nobody’s grandmother. She lived alone in an old
house in the middle of the forest, and people said that she practised witchcraft and that it was
best not to go near her. In fact, very few people even knew her, and Tanit would have never
met her if not for Xuc…” The plot itself, which is simple, underscores the essential issues of
the story: the value of friendship and the absurdity of prejudices. Caterina Valriu
Jaume Cela was born in the Sarrià quarter of Barcelona on a very sultry day, as he himself
explains. A teacher by vocation and enthusiastic film fan, he has been and still is an active
member of the Rosa Sensat Teachers Association and the Catalan Federation of Innovative
Pedagogic Movements for many years. At present, he is the director of the Bellaterra Secon-
dary School.
He began publishing in 1988 with his first novel, Els nassos del rei (The King’s Nostrils). Since
then, he has not stopped writing and currently boasts a diverse and extensive bibliography:
stories, novels for children, teenagers and adults, textbooks, story adaptations and professio-
nal books in the field of education. A total of forty-one titles, more than half of which is litera-
ture for children and young adults, which has brought him several literary prizes: the Ciutat
d'Olot Award (1991), the Rosa Sensat Pedagogy Award (1992), the Marià Vayreda Award
(1995), the El Vaixell de Vapor Award (1997) and the Folch i Torres Award (1997). He also colla-
borates with several education journals.
Juli Palou has co-authored several of Cela’s works. Between the two, they have undertaken
a collection of noir novels featuring a girl protagonist; yet, the most outstanding book in this
collaboration is Amb veu de mestre (With a Teacher’s Voice), in which the two authors reflect
about what it means to teach, how they conceive of school and which experiences they have
had, inside the classroom and out. They resorted to the epistolary genre in this priceless
document about the teaching profession. "It is our everyday experience that has led us to
reflect on the risk of pointing out ways of doing things that will stimulate a more intelligent,
worthier performance", says Cela in the preface to the book.
Cela’s work for children and young people revolves around the family and the school environ-
ments he has been frequenting since he was a little boy: trips to the cinema, the street, the
gang of friends, football, family, children, etc., permeated with a way of seeing or wanting the
world to be like: respect for others, plurality, democratic families, equality and respect for dif-
ferences, among other values.
Una troballa sorprenent is a book that satisfies many of these conditions. The author, who
plays with the surprising effect right from the start, opens with a short prologue in which the
narrator and protagonist announce that an unusual story is about to take place, which indu-
ces the reader to follow on. The fact that a family which the author presents as ideal is bro-
ken up is not expected: when Oriol, the middle child of three, goes to throw out the rubbish in
the container one day, he finds a crocodile and takes it home, with the collaboration of his
older sister.
Soon their parents find out and start to demand explanations and solutions from their two
older children, who defend themselves with the arguments related to respecting animals their
progenitors had always used and that the children have learnt well.
The novel, structured in very short chapters, is written in a fresh language and a tone of
humour that, reinforced by Thöni-Hortal’s illustrations, make it a gripping read.
Núria Vilà i Miguel