You are on page 1of 95

100llibres

Readinglecturaslectures
de literatura infantil i juvenil
en llengua catalana
100libros
de literatura infantil y juvenil
en lengua catalana

100Children’s
and Youth Literature
Books in the
Catalan
Language

106 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Us presentam 100 títols que Les presentamos 100 títu- Presenting a selection of 100
configuren una tria d’obres los que configuran una selec- Catalan children’s and youth
per a infants i joves de la lite- ción de obras para niños y literature works that were
ratura catalana, escollides jóvenes de la literatura cata- chosen for their undeniable
per la seva indubtable quali- lana, escogidas por su indu- literary quality. We must
tat literària. La present rela- dable calidad literaria. La point out, however, that this
ció, però, no pretén ser la presente relación, sin embar- list does not aspire to form a
llista canònica dels 100 go, no pretende ser la lista canon of the 100 best titles in
millors títols de la literatura canónica de los 100 mejores children’s and youth litera-
infantil i juvenil en la nostra títulos de la literatura infantil ture published in Catalan.
llengua. La nostra pretensió y juvenil en lengua catalana. Rather, our aim is simply to
és, només, la de proposar la Nuestra pretensión es, tan offer 100 works that we rec-
lectura de 100 obres recoma- sólo, la de proponer la lectu- ommend for our youngest
nables per als nostres lectors ra de 100 obras recomenda- readers, among the countless
més joves, entre les moltes bles para nuestros lectores others that could undoubted-
que, indubtablement, s’hi más jóvenes, entre las ly be included on the list.
podrien afegir. muchas que, indudablemen- Taking part in this selec-
Han participat en aquesta te, se podrían añadir. tion were Josep M. Aloy,
selecció Josep M. Aloy, Han participado en esta Ramon Bassa, Teresa Colom-
Ramon Bassa, Teresa Colo- selección Josep M. Aloy, er, Pere Martí i Bertran, Pep
mer, Pere Martí i Bertran, Ramon Bassa, Teresa Colo- Molist, Joan Portell, Miquel
Pep Molist, Joan Portell, mer, Pere Martí i Bertran, Rayó and Caterina Valriu. All
Miquel Rayó i Caterina Val- Pep Molist, Joan Portell, of these individuals enjoy
riu, persones de reconegut Miquel Rayó y Caterina Val- acclaimed prestige in the
prestigi en el món de la lite- riu, personas de reconocido world of children’s and youth
ratura infantil i juvenil a les prestigio en el mundo de la literature, and we want to
quals volem agrair la seva literatura infantil y juvenil a thank them for their dedica-
dedicació, i el risc que assu- las que queremos agradecer tion and for taking the risk to
meixen per exposar les seves su dedicación, y el riesgo que offer their preferences.
preferències. asumen por exponer sus pre- Below you will find
Trobareu a continuació ferencias. reviews of 50 of the 100
recensions de 50 dels 100 Encontrarán a continua- selected titles (in no particu-
títols seleccionats (i això no ción recensiones de 50 de los lar order of preference). In
significa cap ordre de pre- 100 títulos seleccionados (y the next issue we look for-
valència). En el proper eso no significa ningún ward to offering reviews of
número, us oferirem les orden de prevalencia). En el the remaining 50 titles.
recensions dels 50 títols res- próximo número, les ofrece-
tants. remos las recensiones de los Enjoy the readings!
50 títulos restantes.
Que gaudiu de la lectura!
¡Que disfruten de la lectura!

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 107


100llibres de literatura infantil i juvenil en llengua catalana

Ai, Filomena, Filomena! i altres contes Miquel Obiols


Així es la vida Carlota Gemma Lienas
Animalari Josep Carner
Aventures extraordinàries d’en Massagran J.M.Folch i Torres
Bestiari Pere Quart
Bestiolari de la Clara Miquel Desclot
Bon profit! Miquel Martí Pol
Bon viatge Pitblanc Empar de Lanuza
Com el plomissol. Poemes i faules Joana Raspall
Concert en sol Major Jordi Sierra i Fabra

100libros de literatura infantil y juvenil en lengua catalana


Cor de Roure Emili Teixidor
De mica en mica s’omple la pica Jaume Fuster
De qui és el bosc? Mercè Canela
Disfresses Josep M. Sala-Valldaura
El Barcelonauta Pep Albanell
El Bosc encantat Joles Sennell
El cafè de la granota Jesus Moncada
El camí del far Miquel Rayó
El cementiri del capità Nemo Miquel Rayó
El cofre del negrer Josep Lorman
El concertista d’ocells Josep Francesc Delgado
El fill de la pluja d’or Josep Vallverdú
El llibre de les bèsties Ramon Llull
El malefici de la reina d’Hongria Maria Aurèlia Capmany
El més petit de tots Lola Anglada
El país de les Cent Paraules Marta Mata
El petit Roure Elena O’Callaghan
El raïm del sol i de la lluna Miquel Rayó
El rei Gaspar Gabriel Janer Manila
El savi rei boig i altres contes Empar de Lanuza
El somni ha obert una porta Joan Barceló i Cullerés
El tigre de Mary Plexiglàs Miquel Obiols
El violí d’Auschwitz M. Àngels Anglada
El zoo d’en Pitus Sebastià Sorribas
Els artístics casos d’en Fricandó Montserrat Ginesta i Arnal Ballester
Els llops de la lluna roja Josep Francesc Delgado
Els set enigmes de l’Iris Mercè Canela
Els sis Joans Carles Riba
Els ulls del drac M. Àngels Gardella
En Peret Lola Anglada
En un lloc anomenat guerra Jordi Sierra i Fabra
Endrapallibres Lluís Farré
Felip Marlot Joaquim Carbó
Habitants de Bubo-Bubo Miquel Obiols
Han cremat el mar Gabriel Janer Manila
Ioshi i la pluja Montserrat Canela
Jo les volia Maria Martinez - Carme Solé Vendrell

108 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Joanot de Rocacorba Teresa Duran

100Children’s and Youth Literature Books in the Catalan Language


L’amiga més amiga de la Formiga Piga Emili Teixidor
L’home del jaguar blanc Xavier Vernetta
L’home dels gats Josep Vallverdú
L’home que es va aturar davant de casa Joaquim Carbó
L’illa de les tres taronges Jaume Fuster
L’infern de Marta Pasqual Alapont
L’últim roder Josep Franco
La casa sota la sorra Joaquim Carbó
La guerra de les bruixes Maite Carranza
La guia fantàstica Josep Albanell
La Història que en Roc Pons no coneixia Jaume Cabré
La imbècil Mercè Company
La lluna d’en Joan Carme Solé Vendrell
La mala Bèstia Antoni Garcia Llorca
La minyonia d’un infant orat Llorenç Riber
La Nana Bunilda Mercè Company i Agustí Asensio
Lau, o les aventures d’un aprenent de pilot Carles Soldevila
Les aventures de Perot Marrasqui Carles Riba
Les pedres que suren Pere Morey
Les presoneres de Tabriz Maria Novell
Llibre del vòlics, laquidambres i altres espècies David Cirici i Marta Balaguer
L'Ocell de foc Emili Teixidor
L'ombra del stuka Pau Joan Hernàndez
M.A.X. Àngel Burgas
Marduix Enric Larreula i Roser Capdevila
Marina Olga Xirinacs
Mecanoscrit del segon origen Manuel de Pedrolo
Memorial de Tabarka Ponç Pons
Monsenyor Llagardaix Lola Anglada
Musica Mestre! Miquel Desclot
No demanis llobarro fora de temporada A.Martin i J.Ribera
Pàgines Viscudes Josep M. Folch i Torres
Pedra de tartera Maria Barbal
Poemes petits Lola Casas
Què farem, què direm Pep Coll
Raspall Pere Calders
Rondaies mallorquines Antoni Maria Alcover
Rovelló Josep Vallverdú
Si puges al Sagarmatha Josep Francesc Delgado
Silenci al cor Jaume Cela
Som les tres Bessones Mercè Company i Roser Capdevila
Tanit Núria Albó
Te deix amor la mar com a penyora Carme Riera
Terramolsa Antoni Garcia Llorca
Tot quan veus és el mar Gabriel Janer Manila
Ulldevellut Josep Francesc Delgado i Hermínia Mas
Ulls d’ocell Antoni Garcia Llorca
Ulls de fum Rosa Maria Colom
Ulls de gat mesquer Joan Barceló i Cullerés
Un cavall contra Roma Josep Vallverdú
Un rètol per a Curtó Àngels Garriga
Una troballa sorprenent Jaume Cela

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 109


El fill de la pluja d’or
Josep Vallverdú
Il·lustracions de Ricard Recio
La Galera, 1984 (Els Grumets de La Galera).
La literatura infantil i juvenil catalana, a partir sobretot de l’últim terç del segle passat en què
la lectura en català va deixar de ser una activitat sospitosa i es va convertir en una necessi-
tat cultural i un hàbit normalitzat, ha generat una allau d’autors alguns llibres dels quals, amb
la perspectiva que dóna el temps transcorregut, podem considerar ja clàssics. Uns clàssics
moderns però clàssics en el sentit més ampli: aquells llibres –deia Calvino– que amb el temps
no perden i que cada vegada que els llegim ens aporten coses noves, que és igual que dir que
ens diverteixen, ens il·lusionen i ens continuen enriquint com el primer dia.
El fill de la pluja d’or és una d’aquestes narracions que podem qualificar de clàssica, una
narració magistral que no em cansaré de recomanar ja que constitueix una font inesgotable
de valors i de coneixements. El mite de Perseu, un personatge fascinant de la mitologia clàs-
sica grega, és el centre de la novel·la que, a més de poder ser llegida per pur plaer, permet
també de ser disfrutada àmpliament: des del punt de vista formal cal destacar, com en totes
les obres de Josep Vallverdú, el seu llenguatge acurat i elegant, la sàvia construcció de les
frases, les descripcions carregades d'intensitat... En l'aspecte mitològic: la caracterització
tan diversa dels nombrosos personatges, la inevitable força del destí –«aquella força negra i
decisiva que remou tot l'univers amb una bufada...»–; des d'un vessant més humà: el valor de
la noblesa, l'esforç, «el foc de l'estimació», capaç de canviar el destí...
Una obra curulla de detalls on convergeix el bo i millor de la literatura d'en Vallverdú: esce-
nes equilibradament patètiques en l'episodi de les terribles Gorgones o en el de la noia enca-
denada. La sòlida mescla d'ironia i ingenuïtat en les escenes del jove Faetó i la d'en Narcís...
I la sensibilitat, ben palpable en l'entendridora escena dels vells Filemó i Baucis, però sobre-
tot en l'episodi on s'explica com Zeus fa concebre un fill a Dànae. Són planes excel·lents i
carregades de poesia i bellesa. Segons Andreu Sotorra, «la novel·la té, a més, una arquitec-
tura equilibrada i un element que la fa encara més atractiva: els esquitxos d’humor aplicats a
l’Olimp, potser l’única manera de fer aquest viatge literari sense caure en l’afectació». I és
que El fill de la pluja d’or és una obra perfecta, va dir en una ocasió Gabriel Janer Manila, per-
què és l’obra d’un mestre. Josep Maria Aloy

L’home que es va aturar


davant de casa
Joaquim Carbó
La Galera, 2002 (El Corsari, 51)
L’home que es va aturar davant de casa explica en primera persona el procés de creixement
d’un noi, Leo, que viu amb el seu avi que li consent tot fins que un dia, un home, Sam, s’atura
davant de casa seva –i acaba quedant-s’hi– i es converteix en un referent important amb qui
en Leo s’emmiralla i de qui aprèn els principals hàbits i actituds de tota persona adulta.
L’home que es va aturar davant de casa és un dels llibres més reconfortants de tots els que
pot llegir un noi o una noia avui. És allò que se’n diu una història agradable i sobretot un llibre
agraït perquè deixa el lector en una situació d’enjòlit i amb un optimisme molt engrescador.
Un llibre escrit amb grapa i amb ritme a moments intrigant, ric en detalls, plaent tothora i
capaç de seduir el lector des del primer moment.
La curiositat i l’originalitat d’aquesta novel·la és el fet que el text original és un conte del
mateix autor escrit amb el mateix títol i publicat al núm. 100 de la revista Cavall Fort, l’agost
de 1967, és a dir, aviat farà quaranta anys. És un fet que mereix una especial atenció perquè
és una mostra més de la capacitat fabuladora de Joaquim Carbó i de la seva enorme habili-
tat per recrear i re-crear un nou text de dues-centes pàgines a partir d’una primera i antiga
redacció de dos o tres folis. Convido sobretot els mestres a fer ells mateixos –i a fer fer als
alumnes– l’exercici de llegir d’una banda el conte i després la novel·la i no sols s’adonaran
d’aquesta habilitat de l’autor, sinó que alhora constataran que en el conte ja es perfilaven per-
fectament les idees principals que després en la novel·la han estat desenvolupades amb
molts més detalls i fins i tot amb la creació d’algun nou personatge o d’algun nou fet que en
el conte, per la seva necessària brevetat, no figurava. No és fàcil allargar un text i que alho-
ra conservi l’agilitat i sobretot l’interès. Per això el proposo com a un bon exemple per als
aprenents d’escriptor.
L’home que es va aturar davant de casa és un dels millors llibres per a gent jove escrits últi-
mament; un bany de plaer, una història reconfortant i suggerent, un cant a l’amistat, una invi-
tació a créixer. Una novel·la molt digna capaç de despertar i estimular l’afició a la lectura i
d’ajudar a consolidar l’hàbit lector. Josep Maria Aloy

110 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Tot quant veus és el mar
Gabriel Janer Manila
Il·lustracions de Mercè Arànega
La Galera, 1987 (Els Grumets de la Galera, 84)
Premi de literatura infantil 1987 (Generalitat de Catalunya).
Premio Nacional de literatura infantil i juvenil, 1988 (Ministerio de Cultura).
Gabriel Janer Manila és un dels escriptors més importants del nostre país no tant per l’a-
bundància de la seva obra –una vintena de novel·les– sinó sobretot per la seva qualitat i belle-
sa literàries i per la temàtica –suggerent i compromesa– que acostuma a tractar. Llegir Janer
Manila és acceptar un pacte de fidelitat amb ell. Miquel Rayó, a la introducció que fa al pri-
mer volum de l’obra completa d’aquest autor, ho deixa molt clar: «El que hi ha, al nostre parer,
en els treballs de Janer Manila és un missatge patent de compromís i la proposta d’un pacte
de fidelitat amb el lector. Així de simple. L’escriptura de Gabriel Janer pren, per definició, par-
tit. D’una banda, per la bellesa que es pot modelar amb les paraules. De l’altra pels vençuts.
Per la bellesa i pels humans que sofreixen. El lector haurà d’acceptar aquest pacte,
doncs.»Aquestes dues característiques –la bellesa i el compromís amb els febles, amb els
vençuts– fan que l’obra de Janer Manila gaudeixi d’una indiscutible coherència i no faci con-
cessions de cap mena. Per això es tracta també –no hem pas d’enganyar a ningú– d’una obra
gens fàcil, molt atractiva i estimulant, destinada, això sí, a tota classe de lectors i no només
als lectors joves. L’obra de Gabriel Janer ens descriu d’una manera o d’una altra, alguna face-
ta de la vida dels humans i una faceta no pas dolça, sinó més aviat punyent, més aviat aspra:
la insatisfacció i les ganes de canviar la realitat, per resumir-ho amb una frase.
Els personatges de Janer Manila són personatges, doncs, que somien, que esperen un demà,
que lluiten. El somni i la imaginació són les principals armes d’uns personatges que seduei-
xen alhora que provoquen un cert neguit i plantegen al lector interrogants que tenen una res-
posta no gens fàcil, però amb la precaució d’un final obert, amb una clara invitació a conti-
nuar somiant i, sobretot, a continuar vivint.
En Tot quant veus és el mar, Berta, la protagonista infantil, és una nena «que té el cap que li
vola», que enyora el seu pare i que viu el món que l’envolta d’una manera molt particular i sug-
gestiva. Molts diuen d’ella que «al cap hi té grills i bubotes». El contrapunt a aquesta perso-
nalitat infantil tan fantasiosa l’estableix la Mònica, la protagonista adulta i mestra de la Berta
que no dubta a fer-se còmplice de les seves imaginacions i dels seus fantasmes. I és sobre
aquesta simbiosi entre els dos personatges que es desenvolupa gairebé tota l’acció, una
acció certament màgica, de la novel·la.
I allò que convida més a llegir qualsevol de les novel·les d’en Janer Manila és el tractament
del llenguatge, la pulcritud dels mots, l’ús del vocabulari i sobretot l’ús de la metàfora. La qua-
litat literària del mestre és indiscutible i no deixa indiferent el bon lector que, si és jove,
s’haurà d’esforçar en la lectura, sens dubte, però en sortirà enriquit –i de quina manera!– i
augmentarà enormement el seu gust literari. Josep Maria Aloy

El raïm del Sol i de la Lluna


Miquel Rayó i Ferrer
Il·lustracions de Francesc M. Infante
La Galera, 1983 (Els Grumets de La Galera)
Premi Guillem Cifre de Colonya, 1982
El raïm del Sol i de la Lluna va suposar la irrupció en el camp de la literatura infantil i juvenil
de l’escriptor mallorquí Miquel Rayó. D’això ja fa uns vint-i-quatre anys. Eren els inicis de la
literatura infantil i juvenil de les Illes. Tan sols s’havia escrit una novel·la: El rei Gaspar de
Gabriel Janer Manila. Era un repte impressionant, doncs, escriure una nova novel·la després
d’aquella obra de Janer Manila. Des d’aleshores, aquest agosarat escriptor s’ha anat conso-
lidant com una de les veus narratives més importants i coherents no sols de les Illes sinó de
tota la literatura en llengua catalana per a joves.
Vint-i-quatre anys més tard, aquesta primera novel·la, que va guanyar el primer Premi Guillem
Cifre de Colonya, no ha perdut ni l’interès ni la capacitat per enganxar el lector, sobretot el
lector jove, que hi continua trobant els ingredients necessaris que fan que una novel·la no
perdi amb el pas del temps. Alguns d’aquests ingredients són: la creació d’uns personatges
que entren de seguida en complicitat amb el lector, la mateixa complicitat del narrador, que
es dirigeix sovint al lector amb total franquesa i un cert col·leguisme, l’humor que sura en tot
moment, les descripcions normalment servides amb molta sensibilitat, i, en general, una
exquisida cura pel llenguatge (sovint convertit en protagonista innegable i habitual).
Per damunt de tot, però, destacaria la sensibilitat per la natura, per les aus, per les plantes i,
també, el valor poètic de la novel·la i, en general de totes les novel·les d’en Miquel Rayó, que
sap teixir l’ambient i l’escenari d’un aire de rondalla que fa de bon respirar. Ho destaca Gabriel

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 111


Janer Manila en un petit pròleg al llibre i que, com a membre del jurat del premi, va tenir opor-
tunitat de valorar la presència d’aquests ingredients que he esmentat: «...Ens decidírem final-
ment per El raïm del Sol i de la Lluna, de Miquel Rayó i Ferrer, per diversos motius. En primer
lloc pel seu valor poètic, pel misteri entranyable que sorgeix de la història, pel llenguatge
expressiu, per la fantasia que aboca en el relat... Sobretot, per la forma d’estructurar-lo i de
confegir-lo. Tot servint-se d’una sèrie d’elements populars, Miquel Rayó basteix una història
d’amor a la natura. A través del seu relat, Miquel Rayó cerca de reconciliar-nos amb la natu-
ra. La rondalla meravellosa hi és present: màgics i nans, transformacions i encanteris, prín-
ceps i princeses. Però en el fons de tot aquest material, tan ben tractat, hi ha l’emoció profun-
da de l’home que estima la vida i que ens la voldria fer estimar.»
L’argument ja té característiques de somni: en el Palau de l’Any, una princesa somia les esta-
cions i el seu somni fa moure la roda del temps. Un dia està malalta i no pot dormir. La terra
acabarà per congelar-se, perquè el temps no volta i el cicle dels dies s’ha trencat. Només el
raïm del Sol i de la Lluna podrà retornar-li el son benefactor. A partir d’aquí l’aventura i la poe-
sia ho contaminaran tot i el lector en quedarà plenament tocat. La màgia de l’escriptor l’haurà
embolcallat de tal manera que s’haurà produït aquell petit miracle que es produeix quan un
lector llegeix un clàssic: que després de la lectura alguna cosa ha canviat en ell, perquè clàs-
sica és aquella obra que sempre aporta alguna novetat. Josep Maria Aloy

De qui és el bosc?
Mercè Canela
Il·lustracions de Montserrat Brucart
La Galera, 1976 (El Grumets de la Galera)
La narració de la Mercè Canela, publicada fa trenta anys, continua mantenint un atractiu
important malgrat que els lectors d’ara siguin ben diferents dels d’aleshores. Tenir la capaci-
tat d’escriure un text que no perdi interès amb el pas del temps és un mèrit del que pocs
escriptors i escriptores poden presumir. D’altra banda, també crec que algun dia s’haurà d’es-
tudiar la novel·la de colles i analitzar-ne els valors que la sustenten: la solidaritat, l’harmonia,
la sinceritat, el treball d’equip... Si avui aquestes novel·les poden grinyolar una mica –com
alguns afirmen– i semblar una mica passades de moda, caldria veure si és per la mateixa
novel·la i els seus «antiquats» valors –fet que considero bastant improbable– o per les carac-
terístiques dels lectors d’avui, enderiats en altres estímuls, probablement més efímers.
Una de les coses més sorprenents d’aquesta novel·la –i en general de les novel·les de colla
d’aquesta mateixa època– és l’empenta que porten els seus protagonistes «empesos per l’a-
legria immensa que sentien». Una alegria que s’encomana fàcilment al lector. L’alegria i l’e-
nergia, és clar, en aquest cas de quatre amics, la diversió dels quals és endinsar-se en el
bosc, a la recerca d’aventures...
La creació dels personatges és envejable: quatre amics que «obren uns ulls com unes taron-
ges» quan des de dalt d’un roure escolten la conversa d’uns homes que diuen que talaran els
arbres del Pla dels Roures. I, com no podria ser d’una altra manera, des del primer moment
els nois es llançaran a buscar una solució al problema que els afecta. És destacable, això sí,
un punt d’ingenuïtat que ara és més difícil de trobar en els nostres joves però és igualment
destacable un punt de transgressió quan els nois volen avariar la màquina que ha de talar els
arbres... Ingenuïtat d’una banda i transgressió de l’altra, però per damunt de tot, sinceritat i
espontaneïtat. Tot flueix de manera natural, sense forçar res i sense necessitat de convertir
els protagonistes en herois. Però tampoc sense enfrontar-los als adults com acostuma a pas-
sar en molts d’aquests relats buscant una complicitat mal entesa amb els lectors.
El llenguatge és precís i treballat, amb expressions tan aviat poètiques com descriptives: «...
passaven entre els trossos, on rossejava el blat curull de gra. ... encarats a un sol ponent que
sagnava rojos raigs de llum que tenyien els núvols allargassats del vespre...» Expressions
boniques pel que tenen de paradoxals: «...El bosc es dibuixà majestuós davant els ulls dels
homes que estaven a punt d’abatre’l...» Una novel·la positiva i molt estimulant i que encoma-
na dinamisme, i desprèn una agradable energia, una energia capaç encara d’encomanar-se
–m’agradaria creure-ho!– als lectors d’avui.
Josep Maria Aloy

El zoo d’en Pitus


Sebastià Sorribas.
Il·lustracions de Pilarin Bayés
La Galera, 1966 (Els Grumets)
Si hi ha un títol memorable dins la literatura catalana dels últims quaranta anys, aquest títol
probablement és El zoo d’en Pitus. N’hi ha d’altres, és clar: Rovelló, La casa sota la sorra...
Però el llibre d’en Sorribas sorprèn venint d’on ve –d’un treballador de Motor Ibèrica d’aquells

112 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


grisos anys seixanta– i per la volada que des del primer moment va agafar i que encara ara
dura, poc o molt. Molts ens hem preguntat moltes vegades què té El zoo d’en Pitus perquè
després de quaranta anys encara sigui vigent.
El zoo d’en Pitus ha interessat milers de lectors perquè és un llibre de colla, realista, ple de
sinceritat i d’espontaneïtat, on no s’enganya ningú i les coses s’esdevenen sense pràctica-
ment forçar-les, cosa que és difícil en el camp del llibre infantil. Un altre motiu del seu èxit és
la singularitat dels personatges. Primer perquè són personatges reals, nets, positius i no van
de res i, per tant, permeten que el lector s’identifiqui amb algun d’ells. I també perquè l’acció
que porten a terme els protagonistes és una acció clara, possible, versemblant, creïble i, a
més, estimulant ja que cadascú hi col·labora segons les seves possibilitats i sense fer la com-
petència a ningú.
Finalment crec que l’èxit també està en funció dels missatges que es desprenen del llibre.
Sense ser una novel·la clarament pedagògica, transmet una sèrie de valors molt positius
entre els quals destaca el de la solidaritat... (aquest punt, òbviament ha agradat des de sem-
pre als pares i educadors que, per aquest motiu, l’han recomanat sempre i el seguiran reco-
manant).
Amb motiu del quarantè aniversari de la novel·la, La Galera ha publicat una nova edició d’a-
quest llibre i hi ha inclòs una introducció on diverses persones del camp de la literatura infan-
til opinen sobre l’èxit del llibre. S’hi poden llegir valoracions ben diverses i en destaco un
parell. Per exemple la d’en Xavier Blanch quan diu: «... Deu ser que aquesta obra té farcit. Que
té ànima. Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus, de la gran colla humana que viu els lli-
bres que llegeixen la vida...» Però utilitzo les paraules de la Teresa Colomer per tancar aques-
ta ressenya: «... Com un gos que es mossega la cua, potser el llibre agrada als infants perquè
tothom el coneix, els seus germans grans l’han llegit i, a poc a poc, ha passat a ser un dels
grans de la vida lectora que els nens saben que passaran en la seva expectativa del camí de
fer-se grans. Aquesta és precisament la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots els paï-
sos normals. I que duri.» Josep Maria Aloy

Concert en Sol Major


Jordi Sierra i Fabra
Columna Edicions, 1997 (Columna Jove, 128)
Premi Joaquim Ruyra, 1996
Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un dels autors més prolífics –potser el que més– en
el camp del llibre infantil i juvenil. Si és fàcil pensar que un autor molt prolífic no necessària-
ment ha de ser un clàssic, també és raonable creure que dins la seva extensa producció hi
pugui haver de tot i, per tant, també algunes obres susceptibles de guanyar-se el qualificatiu
de clàssiques. No és fàcil determinar quins títols de Sierra i Fabra han aconseguit un lloc des-
tacat. Jo em decantaria sobretot i fàcilment per tres o quatre però, ara com ara, em quedo
amb Concert en sol major (Columna, 1997) obra que va guanyar el Premi Joaquim Ruyra l’any
1996.
El tema és ben senzill: en un afany de buscar i trobar la llibertat i de retornar als escenaris
barcelonins de la seva infantesa que ell recorda amb alegria i felicitat, el jove Daniel, d’onze
anys, s’escapa de la protecció de la seva mare, persona molt dominant i aclaparadora i inicia
una ruta pel «cor de la ciutat», observant, mirant, escoltant i descobrint la vida i el bullici d’una
població variada i diversa... Alguns dels elements d’aquesta població fan el que poden per
guanyar-se mínimament la vida i un d’aquests és Tobies, el vell violinista de qui en Daniel es
farà amic.
La relació amb el vell Tobias va agafant cos i es va perfilant com l’eix central de la novel·la...
El vell creix com a personatge principal i exerceix un poder i una influència positiva damunt
del noi... A poc a poc es va destapant el pastís i el vell descobreix que el noiet estudia músi-
ca a Nova York, que és un virtuós del violí i que aquell mateix vespre actua al Palau de la
Música... però alhora coneix un personatge desil·lusionat i cansat de tanta activitat frenètica,
de tanta solitud i de tanta manca d’afecte.
No cal dir que la relació entre els dos personatges arrossegarà el lector fins al final. No és
gens fàcil trobar novel·les on el lector se senti atret per una tensió extrema i progressiva fins
a aconseguir un dels nivells més alts de plaer que pot proporcionar la lectura. L’escena del
vell violinista tornant a la paradeta on ha deixat el nen perquè li guardés el violí és d’una força
insòlita que accelera les ànsies del lector per saber com acabarà una escena tan vibrant... I
l’escena vibrant acaba de forma molt emotiva quan el vell, com qui descobreix un miracle, es
veu obligat a preguntar-li qui és...
Tot aquest encavalcament d’escenes vibrant i d’enorme intriga són el presagi de l’emoció
final en què les dues mirades –la del noi i el vell– es creuaran quan aquell es trobarà ja al mig
de l’escenari del Palau de la Música, disposat a iniciar el concert, i li dirigirà unes paraules
tot reclamant un aplaudiment que el públic li dispensa sense saber per què... Però ho sap el
lector que sent l’emoció d’aquell moment màgic que algú trobarà potser exagerat però que

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 113


indica el nivell fins on Sierra i Fabra és capaç de transportar els sentiments: els seus, els dels
protagonistes, i sobretot els dels lectors que, com xuclats per la història, arriben a perdre el
món de vista.
La novel·la és un cant a la música, a l’art, a la imaginació, a sortir de la vulgaritat i de la mono-
tonia: «... un artista sempre ha de volar, sempre...» Però també és un cant espectacular a l’a-
mistat, a la relació entre dues persones diferents per l’edat, per l’estatus social, pels reptes,
per la sort... però coincidents pel que fa als gustos, a la fascinació per l’art... i, en definitiva,
doncs, un cant a la vida, ja que la vida no és altra cosa que «un Concert en Sol Major, una
obra única per a cadascú, irrepetible, i també una Simfonia Inacabada. S’acaba amb l’últim
sospir, però aleshores ja no pots fer marxa enrera per interpretar-la. Aquesta és la gran con-
tradicció.» Josep Maria Aloy

La casa sota la sorra


Joaquim Carbó
Editorial Estela, 1966
La casa sota la sorra és una altra de les novel·les que han esdevingut ja clàssiques i a l’hora
de citar-ne les qualitats, quaranta persones –tantes com anys té la novel·la- han deixat escri-
tes les seves impressions en l’edició commemorativa que Columna acaba de publicar per
celebrar l’efemèride. Moltes d’aquestes impressions destaquen alguna característica del lli-
bre: ...aventura en estat pur (Xavier Moret), ...un relat d’aventures engrescador i vital...
(Miquel Rayó), Quan era petit, per culpa de La casa sota la sorra vaig decidir que llegir era l’ú-
nica cosa que volia fer (Adam Martin)... una metàfora del nostre temps... Tots som en Pere
Vidal. No sé si trobarem un Henry Balua que ens meni a l’exterior del caos... (Gabriel Janer
Manila). És interessant i enginyós també el desig que manifesta Màrius Serra quan demana
que els Reis cada any li portin Carbó.
Certament la novel·la d’en Carbó és una aventura de veritat. Si hem de ser justos, i ho volem
ser, l’any 1960 s’havia publicat una novel·la de tall policíac de Josep Vallverdú, El venedor de
peixos, i cinc anys més tard, aquest mateix autor guanyava el Primer Premi Joaquim Ruyra
amb una interessantíssima aventura, Trampa sota les aigües. Un any més tard apareixia ja La
casa sota la sorra. Era l’inici de la represa on els escriptors esmentats partien gairebé de zero
i per tant sense referents, exceptuant, és clar, la literatura que venia de fora i alguns clàssics
universals.
La casa sota la sorra és una aventura trepidant, amb una bona trama i narrada amb ritme àgil.
Però allò que destacaria per damunt de tot és la personalitat dels dos protagonistes princi-
pals. Carbó manifesta una sàvia capacitat i habilitat a l’hora d’inventar aquests dos personat-
ges i sobretot a l’hora de fer-los moure i relacionar-se. D’una banda el barceloní Pere Vidal,
personatge curiós, indisciplinat, desordenat i amb poques ganes de treballar. A l’altre costat
en Henry Balua, un negre llest, honest, treballador, responsable, crític, exigent i enormement
respectuós amb els seus. Personatges tots dos molt humans que evolucionen individualment
i evoluciona la seva relació i, per tant, la seva amistat i solidaritat. I com a contrapunt, el sen-
yor Ti, malèvol i sense escrúpols. Tot plegat constitueix un bon material per crear una histò-
ria amb grapa i amb intriga, cosa que en Carbó sap fer molt bé. Una novel·la, a més, ben escri-
ta i amb una sèrie de missatges molt clars però gens forçats i que queden molt ben resumits
a l’últim paràgraf de la novel·la quan Henry Balua ja està pensant a anar a Abissínia on «...uns
americans hi havien establert un negoci poc clar... Tenien tota la població terroritzada. Sí, cal-
dria fer-hi una ullada...» Quaranta anys després, en Henry trobaria molts motius per seguir
fent alguna ullada al nostre món... Josep Maria Aloy

La guia fantàstica
Joles Sennell
Il·lustracions de Montserrat Brucart
Publ. de l’Abadia de Montserrat, 1977. (La Xarxa, 10)
Quan l’any 1977 va aparèixer aquesta novel·la de Josep Albanell on un alicorn volapava (galo-
pava i volava alhora), però quan perdia força es tornava invisible i només recuperava la força
quan algú l’imaginava... semblava que alguna cosa estava canviant dins el panorama de la
narrativa per a gent jove al nostre país. Algú va parlar de seguida de la irrupció a casa nos-
tra de la narrativa fantàstica o la narrativa d’imaginació i un intent d’oferir allò que Gianni
Rodari feia a Itàlia, allò que algú va dir-ne una literatura d’ulls juganers, a través de la qual
l’autor reivindica la imaginació no solament en el seu aspecte lúdic sinó també com a força
motriu de la creació. La guia fantàstica fou una invitació, doncs, a jugar amb la imaginació i
malgrat que avui la narració pugui haver perdut frescor, manté encara el vigor i l’enjòlit de les
grans obres.
Personatges insòlits, bestioles màgiques, situacions totalment irreals... saben teixir un relat
atractiu escrit amb gràcia i molta naturalitat. L’humor és un dels elements més destacables

114 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


del llibre. Un humor net i natural com quan descriu el tamarro: «... el tamarro, en captivitat, es
panseix, s’arruga com una figa seca i no serveix per a res, ni per a fer bonic.» Moltes notes
humorístiques són clars exemples d’originalitat i de creativitat: «... els pinsans de billar ponen
una gran quantitat d’ous... els bons tenen una estrella blava que n’indica la qualitat. Els altres
són els que s’aprofiten per a fer-ne boles de billar...»
És un mèrit aconseguir que una obra suporti bé el pas del temps i mantingui ben vius encara
una sèrie d’elements que la fan atractiva. Si en algun moment es detecta que pot haver pas-
sat el temps és en algun element més aviat extraliterari com en l’escena on un dels protago-
nistes «...va treure la petaca i el llibret de paper de fumar, va cargolar un cigarret, el va
encendre, va clavar un parell de llargues pipades...» Avui això no seria políticament correcte,
ni tan sols en una narració fantàstica.
Joles Sennel –o Pep Albanell– va ser pioner a casa nostra i va obrir camins en un gènere que
tenia bons referents a Europa. Llàstima que el gènere va tenir pocs imitadors i el cultiu de la
imaginació va ser bastant marginat per un gènere que va fer estralls pintant-nos la vida amb
els colors grisos de la realitat més dura. Malgrat tot, una multitud de lectors es va deixar
seduir per la diversitat de recursos imaginatius que aquesta obra els proposava i trenta anys
després continua seduint nous lectors amb la mateixa complicitat i fascinació.
Josep Maria Aloy

Joanot de Rocacorba (1431-1482)


Teresa Duran
La Galera, 1983 (Els Grumets de la Galera)
Premi Josep Maria Folch i Torres, 1982
Premi de Literatura Infantil Generalitat de Catalunya, 1983
Joanot de Rocacorba ha estat des de la seva publicació una novel·la atractiva plena de recur-
sos interessants i narrada amb un llenguatge planer però molt seductor que fan que l’obra, vint-
i-cinc anys més tard, mantingui l’ànima, l’humor i l’atractiu. Se’m fa difícil entendre com pot
haver estat l’única novel·la de la Teresa Duran, i més si tenim en compte el fet que, amb ella,
guanyés dos premis: el Folch i Torres de l’any 1982 i el Premi de la Generalitat –que aleshores
es donava i no sabem per què un dia es va deixar de donar– l’any 1983, any de la publicació de
l’obra. Teresa Duran s’ha dedicat sobretot al relat més breu i al conte, gènere on ha trobat una
bona acollida entre els lectors.
La novel·la ja sorprèn d’entrada pel tema: un cavaller errant, Joanot de Rocacorba, té, sense
saber-ho, el màgic do de la ubiqüitat: quan formula el seu desig de ser en un altre lloc, un doble
seu hi apareix tot seguit. Ja vell descobreix a Bolonya el seu primer doble, i, temorós de la fi del
món, recorre Europa cercant tots els seus dobles per integrar-los novament en una sola perso-
nalitat. A part de l’element fantàstic en un tema tan original com aquest, la narració està recol-
zada sobre un fons històric però sense que aquest fons històric faci variar un gram ni la fanta-
sia de les escenes ni l’humor... Així doncs, se’ns parla de les guerres contra els turcs, de perso-
natges històrics com Lleonard da Vinci, Cristòfol Colom, Lucrècia Borja... tot i que el protagonis-
me principal se l’endu aquest personatge –autèntica creació literària– que es diu Joanot de
Rocacorba i que té la facultat de desdoblar-se cada vegada que ho desitja.
L’humor és un element permanent al llarg de la història. Humor, ironia i una certa sornegueria
molt habituals en l’autora que dóna mostres molt sovint d’un to juganer en moltes de les seves
obres. Tota la novel·la està explicada amb gràcia i amb ganes de divertir i fins i tot de fer
esclafir alguna rialla. Són molts els moments còmics i enginyosos, com el del final del capítol
6è quan el narrador comenta: «...O sigui que la conversa s’anunciava llarga i minuciosa i tant
se val que la continuem en un altre capítol i aprofitem la parada per fer un traguinyol també
nosaltres». El llenguatge és un altre dels protagonistes de l’obra i sobretot, és clar, el llenguat-
ge en el seu vessant més còmic, com el que trobem a la plana 27: «... tot el que succeeix aquí
és tan cert com que allò que és madur no és verd».
Un dels elements, però, més destacables d’aquesta novel·la única de Teresa Duran és el gruix
de recursos narratius que utilitza l’autora. Per exemple un recurs que he trobat a la plana 10:
el d’anar acabant cada paràgraf amb una mateixa pregunta; això li permet cridar reiterada-
ment l’atenció del lector i fer-lo fixar en el punt concret on vol que es fixi... Un altre recurs és
un original estratagema per acabar un capítol i començar-ne un altre: «Ja veig a venir que si
volem treure’n l’entrellat haurem d’encetar un nou capítol, i que per anar endavant haurem de
tirar enrere». L’autora cuida molt els detalls sobretot a l’hora de tancar o d’iniciar un capítol
i mostra un clar interès per no despistar el lector i centrar la seva atenció resumint o recapi-
tulant els fets: «... Si us en recordeu, i si fem balanç nosaltres també, i passem revista de com
va la cosa, haurem de dir que des del seu primer desdoblament, del qual va sortir messer Gio-
vanni...» La finalitat de tots aquests recursos narratius és, sens dubte, afavorir la proximitat
del lector i, és clar, de passada, la seva complicitat, com s’esdevé al final del llibre: «... Per-
què tot s’acaba en aquest món, menys la paciència. La paciència d’en Joanot de tirar enda-
vant la seva tasca, i la paciència vostra per lligar aquesta història que, si bé al començament

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 115


només jo sabia de què anava, ara ja ho sabem tots plegats...»
Una novel·la, doncs, formalment impecable, molt acurada en el llenguatge, original en el tema
i de lectura molt atractiva, que avui, una bona pila d’anys després de la seva publicació, con-
tinua fent riure i creant complicitats. Josep Maria Aloy

Pedra de tartera
Maria Barbal
Laia, 1985 (El Nus)
Premi Joaquim Ruyra, 1984
Quan va aparèixer publicada Pedra de tartera, l’any 1985, es va produir una petita commoció
dins el món de la literatura juvenil a casa nostra ja que es publicava una obra que, en primer
lloc, trencava esquemes: anava adreçada a joves lectors però podia ser llegida –i, de fet, va
ser llegida des del primer moment– també pels adults. En segon lloc, no era habitual en la
novel·la juvenil, aleshores, que la protagonista de la novel·la expliqués en primera persona el
relat de tota la seva vida des que era adolescent –cap al 1910– fins a la seva vellesa, cap als
vuitanta. Però per damunt de tot, estàvem –i estem encara– davant d’una novel·la de gran
qualitat literària, sense concessions ni en l’estil ni en el llenguatge, elements no sempre del
tot habituals en la novel·la per a joves.
Una de les principals qualitats de la novel·la és l’enorme capacitat de l’autora per crear un
personatge molt suggerent, la Conxa, que, filla d’una família nombrosa i molt pobra, ja des de
molt petita es veu obligada a resignar-se per tot: primer perquè ha d’abandonar el domicili per
anar a viure a casa d’uns oncles; un cop casada, la guerra la deixa sense el marit i un cop els
fills són grans ha d’anar a viure, també forçosament, amb el petit a Barcelona, abandonant
definitivament tot allò que conformava la seva vida i la seva història: els paisatges i l’ambient
rural del Pallars.
Només d’iniciar la lectura, el lector queda immergit de cop en l’atmosfera i en les sensacions
d’aquest petit món de la protagonista. Un llenguatge clar i més aviat contundent i precís el
«situa» sobre el terreny on s’esdevindran els fets i l’acara als personatges que els protago-
nitzaran. Tot plegat transmès i expressat amb un vocabulari ple de localismes que suggereix
molt més del que diu.
Pedra de tartera és un llibre de sensacions i d’estats d’ànim. Són els estats d’ànim de la pro-
tagonista que l’aclaparen en tot moment com quan ens diu que «... els dies eren una llosa que
planava damunt del meu cor», i que fan que la protagonista se senti com una pedra de tarte-
ra que «...si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall,
si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies...» Aquesta sensació aclaparadora, ratllant
un estat depressiu, s’encomana ràpidament al lector, atret per la personalitat feble i fràgil de
la protagonista. L’ambient de pobresa i de desolació és descrit amb un realisme també bas-
tant punyent: «...i mentre pare ens embadalia amb les seves històries, mare encara sargia a
llum del fogueral uns quants mitjons, cent vegades estripats del mateix lloc». Hi ha imatges
ben atractives arreu: a l’església, per exemple, on «les dones eren com arbrets coberts d’es-
pessos vels negres».
La novel·la de Maria Barbal mostra una nova forma de narrar bastant inhabitual, com he dit,
en els llibres per a joves, amb un to narratiu diferent i presentant uns fets i una època histò-
rica amb una concisió tan extraordinària que la fan molt atractiva. «... No tothom aconsegueix
en la seva primera obra –diu l’escriptor Pep Albanell– un text tan rodó, tan ajustat, amb un
interès humà tan intens i entranyable que la converteix –no dubtem a dir-ho– en una petita
obra mestra.» Una novel·la que encara avui es llegeix amb ganes i que no dubtem de qualifi-
car ja de clàssica pel seu enorme interès, sobretot pel que va ser capaç d’aportar en el camp
de la literatura per a joves. Josep Maria Aloy

Les presoneres de Tabriz


Maria Novell.
Il·lustracions de Llucià Navarro
La Galera, 1967 (Els Grumets de la Galera)
Premi Folch i Torres, 1966
Marina Novell, professora, autora de narracions sobre temes històrics a Cavall Fort, amb per-
sonatges trets sovint de la vida quotidiana, va inaugurar l’any 1967, dins la col·lecció Els Gru-
mets de la Galera, la novel·la amb la història com a teló de fons. Gran apassionada per la
història de Catalunya i preocupada per la manca de lectures a les escoles, va escriure una
única novel·la, Les presoneres de Tabriz, que va guanyar l’any 1966 –ja en fa més de quaran-
ta!- el premi Josep Maria Folch i Torres.

116 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


La història és ben senzilla: un noiet barceloní recorre la Mediterrània, com a polissó en una
galera junt amb un jove mercader, en el moment de l’expedició dels almogàvers. No sols alli-
beren «les presoneres de Tabriz», unes dones catalanes que havien estat venudes com a
esclaves, sinó que retornen feliçment a casa després d’una sèrie d’aventures on el creixe-
ment personal dels protagonistes joves apareix com a l’objectiu principal de la novel·la. Tot
plegat li permet també, a l’autora, donar a conèixer als nois i noies qui eren els almogàvers, i
qui foren unes personalitats com Ramon Muntaner i Roger de Flor.
Maria Novell ha esdevingut, dissortadament, una escriptora molt efímera dins del llibre infan-
til ja que va morir als cinquanta-cinc anys, poc després de veure publicada aquesta seva pri-
mera novel·la. La seva passió era la d’apropar la història (els fets, els personatges, els cos-
tums, les dates històriques...) als joves lectors i de passada transmetre’ls la cultura patriòtica
derivada dels fets històrics. Per altra banda, i de forma semblant als altres autors de l’època
(Vallverdú, Sorribas, Carbó...) pretenia també enviar uns missatges destinats a ressaltar una
sèrie de valors i actituds enormement positius que ajudessin a créixer als lectors i a madurar
com a persones. Aquesta novel·la té ingredients suficients per poder ser encara llegida avui.
Tot i així s’hi detecta clarament una ingenuïtat que els nostres lectors segurament trobaran
un pèl desfasada, però la senzillesa dels personatges, la seva humanitat, les seves ganes de
vèncer el destí advers i la seva necessitat de conèixer món i viure sensacions noves, fan que
la novel·la es llegeixi molt bé, sigui amena i permeti viure i conèixer alguns fets de la nostra
història que si no fos així passarien molt més desapercebuts per a la població jove.
Maria Novell ha tingut el mèrit, doncs, d’integrar la història d’una manera senzilla i divertida
en les lectures infantils i sobretot en els seus contes a la revista Cavall Fort. Des de la narra-
ció La Cabra d’or, publicada el 15 d’octubre de 1965 al número 53 d’aquesta revista, fins al
conte En Sisó i la Siseta publicat el 15 de desembre de 1969 al número doble 163-164, són tren-
ta els petits textos que aquesta entusiasta de la història va anar oferint a les pàgines d’aques-
ta revista i dels quals Edicions de La Galera en va publicar un recull en un llibre excel·lent:
Viatge per la història de Catalunya, l’any 1975. Joaquim Carbó, que la va conèixer bé, escriu
en el pròleg d’aquest llibre que Maria Novell «era feliç fent aquesta feina ben feta, modèlica,
treballada a consciència. Una feina que cada dia serà més apreciada pels qui la vulguin estu-
diar, i que tant ens ha d’ajudar a tots a comprendre el camí que ha seguit el nostre poble». Un
desig que Joaquim Carbó expressava a l’abril de 1969 i que continua sent encara enormement
necessari avui. Josep Maria Aloy

Què farem, què direm?


Pep Coll
Cruïlla, 1992 (Gran Angular, 42)
Premi Gran Angular, 1991 i Premi Crítica Serra d’Or, 1992
La Bet és una noia de tretze anys que viu a un poble del Pirineu. Quan amb la seva classe visi-
ta el Museu Etnològic d’Esterri, ella hi fa un descobriment inesperat: enmig de tots els objec-
tes exposats hi ha una vitrina que conté un canut tancat que mentre se l’està mirant el canut
no para de moure’s. Demana informació i descobreix els «minairons», una mena de follets que
viuen tancats dins el canut fins que l’amo els fa sortir i els encomana feina. Fan els encàrrecs
en un tres i no res però cal estar alerta, perquè si l’amo no sap quina feina donar-los, ells li
fan la pell. La Bet es pren aquesta informació molt seriosament i, amb l’ajut de l’Iu, el seu aliat
incondicional, aconseguirà el canut. A partir d’aquest moment, la Bet i els minairons passa-
ran un munt de peripècies plegats i, naturalment, amagats de tothom.
Amb aquesta novel·la, en Pep Coll no sols va guanyar dos premis sinó que va aportar nous
al·licients a molts lectors interessats per aquests sers minúsculs i actius i alhora motivats per
les llegendes i la parla de les terres del Pallars. La novel·la, planera, narrada amb bon ritme,
amb una bona dosi d’humor i d’espontaneïtat, va tenir una bona acollida per la crítica i va ser
llegida i comentada en els ambients escolars que van tenir una bona ocasió per treballar, per
exemple, les eines del camp, els noms de les feines de pagès i altres aspectes relacionats
amb la seva gent. L’enginy, la ironia, les diatribes contra la gent que es fa el savi, les crítiques
contra el sistema escolar i contra la televisió... i la defensa de la genuïnitat i de l’autenticitat
omplen les planes del llibre i mostren l’habilitat del seu autor per no deixar dret res que vagi
més enllà del sentit comú. La novel·la, però, manté una ingenuïtat que s’accentua quan es lle-
geix ara ja que el lector s’ha d’encomanar d’una atmosfera de màgia que voreja més la inver-
semblança que la màgia i això fa que a moments les trifulgues que s’expliquen semblin més
una caricatura surrealista i exagerada que no pas una aventura fantàstica (per exemple quan
la màquina de rentar es posa a rodolar tota sola pels carrers).
Es tracta, això sí, d’una novel·la molt viva tot i que una mica dispersa ja que alguns dels temes
paral·lels que toca són perfectament prescindibles i només ocupen lloc; per exemple el cap
de setmana a la neu amb el Iu, o la història del nen negre que fa de rei i que finalment vol ser
capellà. Tot i així, l’interès general està assegurat i l’aventura amb els minairons ofereix emo-
cions poc habituals en la narrativa per a joves, donada l’originalitat d’aquests éssers minús-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 117


culs, tan treballadors com decidits. Josep Maria Aloy
Ulls de gat mesquer
Joan Barceló i Cullerés
Il·lustracions de Jordi Bulbena
La Galera, 1979
Moltes vegades m’he preguntat què hauria estat d’en Joan Barceló i Cullerés si hagués con-
tinuat vivint i com hauria estat de brillant la seva carrera literària si tenim en compte que Ulls
de gat mesquer fou la seva primera novel·la juvenil i que l’escriptor moria, als vint-i-quatre
anys, un any després de la seva publicació. Els qui el van conèixer diuen d’ell que era tot un
personatge. Anàrquic, emotiu, estrafolari, burleta i sempre al límit de la insolència amical. La
publicació de la seva novel·la va cridar poderosament l’atenció per la sèrie d’elements nous
i ben particulars que Barceló hi introduïa, trencant motlles i oferint un producte que era una
barreja excel·lent de fantasia, màgia, esoterisme, transgressió, crítica mordaç, humor i la
recerca constant d’una complicitat amb el lector.
Tot plegat expressat amb un llenguatge molt viu que Barceló utilitzava amb molta cura i pre-
cisió, que li permetia descripcions molt atractives: «...Ni un bri d’aire, ni un glop de sol: només
un cel tot igual –tot blau escaldat, tot boirim juganer- que era una campana de vitrall». Un
llenguatge molt subtil i enormement precís, sovint carregat de tendresa i d’emotivitat que
contrastava amb la complexa personalitat de l’escriptor: «La lluna plena i clara com un pa
rodó sense enfornar, s’entossudia a esbarriar llum per la ciutat emmurallada».
I si la descripció d’objectes i paisatges era excel·lent, la descripció dels personatges li per-
metia crear amb brillantor uns caràcters inquiets i vitals. Així descriu, per exemple, els ulls
del noi protagonista: «...una crosta de cel no rebregada pel fred ni lletosa de boira...»; o les
llàgrimes de la mare, «vidre lluent contra el terra gebrat...»; o la descripció de la bruixa
Andraixa: «...que tenia una ganyada a l’ala que li feia bufar un geni de futims...» o també la
descripció que fa a la plana 47 del frare Xipoll: ... «Fura Insomne, tèrbol espectre, rateta esca-
rransida... o tants d’altres atributs que vulgueu clavar-li...» Bona descripció també la del per-
sonatge sinistre Ullgran i els tres Ullspetits: «...quatre tions de carbó d’alzina, quatre brots
d’infern a tot estrop: una ventada de negre damunt del camí...»
L’humor i un llenguatge hàbil cap a la ironia i l’alegria fa que trobem expressions més o menys
còmiques: «Van enfilar camí del poble sense trobar ni una ànima enlloc. Ni una ànima ni tam-
poc un cos...» L’humor va sovint molt lligat a un llenguatge fresc i divertit: «...una oloreta de
suqueu-m’hi-molla els emborratxava els nassos...» Barceló utilitza qualsevol recurs per oferir
una obra atractiva, plena i vibrant. No desaprofita cap ocasió per atraure la complicitat del
lector amb qualsevol argument. Per això no sorprèn la utilització de recursos ben atractius i
variats com els llargs títols de cada capítol o bé fer discutir els fenòmens meteorològics entre
ells: a la plana 68 s’escridassen el sol, la pluja, el fred: « ... però res, el fred va haver de girar
cua i resignar-se a esperar que algun núvol tapés l’orgullós sol».
Però la vena reivindicativa, la denúncia del poder, del poder polític i religiós, dels mals de la
Inquisició, de l’autoritarisme i de qualsevol intent de corrupció i d’estroncar la llibertat dels
humans són els principals missatges, contundents i viscerals, d’una novel·la a mig camí entre
la realitat i la ficció. En realitat Ulls de gat mesquer es podria definir com a novel·la fantàsti-
ca d’aventures disfressada de novel·la històrica. «Es tractava d’utilitzar –diu el crític Francesc
Boada– un ambient i tot un seguit d’elements històrics que el segle XVI fornia per omplir-los
de contingut simbòlic i, tot barrejant-los amb una colla d’altres elements, entre màgics i mis-
teriosos, aconseguir de transmetre al lector unes reflexions, uns esquemes ideològics, una
determinada concepció de la societat. Però no pas d’aquella societat aparentment llunyana
en el temps, sinó de la nostra, de la d’avui...». Una novel·la ben curiosa i atractiva per a un
autor tan jove! Josep Maria Aloy

Rovelló
Josep Vallverdú
Il·lustracions de Narma
La Galera, 1969 (Els Grumets)
Premi Folch i Torres, 1968
Josep Vallverdú, l’any 1968, va escriure una de les novel·les més importants de tots els temps,
Rovelló, la història trista i tendra d’un gosset que es perd i passa mil aventures que el fan créi-
xer i espavilar molt de pressa. De Rovelló se n’ha parlat molt. Ha estat traduït fins i tot al rus,
a més del francès, l’italià, l’èuscar, el gallec i l’espanyol. És un dels llibres més premiats de la
història de la literatura catalana per a joves. És un llibre alegre, àgil i de bon llegir. El crític i
escriptor Joan Triadú, en el pròleg de la primera edició, diu que li sembla que la vivacitat del
protagonista s’hagi encomanat a totes les pàgines i les hagi convertit en un bellugueig cons-
tant i en una música engrescadora. La novel·la té tots els ingredients per satisfer un jove lec-

118 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


tor àvid d’aventura i d’intriga. El ritme força trepidant, com també les variades situacions en
què es troba el protagonista i que es veu obligat a superar, provoquen en el lector una agra-
dable complicitat amb el gos que constitueix un element molt suggerent i de gran atractiu.
L’entranyable Rovelló ha esdevingut ja un clàssic i un gos universal que lluny de perdre actua-
litat sembla que, amb el temps, creixi en valors i qualitat. Diversos crítics han parlat de la seva
frescor sense arrugues, de la riquesa d’un llenguatge sense retòriques i el to universal de la
peripècia canina que s’hi narra. És destacable l’equilibri que l’autor sap mantenir en tot
moment entre l’emoció permanent, les petites dosis d’ironia i humor i un realisme gens forçat
que fan que l’aventura iniciàtica sigui totalment versemblant i plenament assumida i compar-
tida pel lector fins al punt que el gos protagonista, en el transcurs de la lectura de l’obra, es
converteix clarament en un referent amb qui poder-se no sols emmirallar sinó també identifi-
car. Un personatge, en definitiva, amb una gran capacitat d’atracció cap als lectors joves i
que en el seu moment va encetar nous camins literaris que altres autors han seguit després.
Josep Maria Aloy

Els ulls del drac


Àngels Gardella
Pirene, 1988 (Rocabruna)
Maria Àngels Gardella (Figueres, 1958) és una autora que en el seu moment –cap als anys 80
i 90 del segle passat–, va escriure una vintena de novel·les que es van llegir molt i es van ree-
ditar unes quantes vegades. A partir d’una data, Gardella va deixar d’escriure i no hem sabut
mai per què. I és una llàstima perquè la seva era –i és– una narrativa plena de sensibilitat,
amb personatges molt creatius i sempre molt positius. Novel·les riques en imatges i emocions
i escrites amb un llenguatge correctíssim i estimulant i d’una indiscutible qualitat literària. Jo
crec que un dels seus millors llibres és Els ulls del drac, una obra d'una sensibilitat exquisida
i d'una elegant poesia. La Generalitat va premiar aquest llibre amb el Premi Nacional al millor
llibre de literatura infantil i juvenil publicat a Catalunya durant els anys 1989-1991. A partir de
la seva publicació, aquesta novel·la passava a ocupar un lloc privilegiat en el camp dels lli-
bres per a la gent jove.
Maria Àngels Gardella, llicenciada en filologia catalana, va donar classes durant un temps
però ho va deixar per a poder-se dedicar plenament a escriure novel·les i a traduir. Malgrat
que la lectura sigui una activitat difícil, i més en un món ple de sorolls, Maria Àngels Gardella
va apostar plenament per escriure llibres per als joves. Llibres, per cert, que il·lustra, gairebé
sempre, el seu marit Joan A. Poch. Entre els dos han teixit ja una multitud de bellíssimes histò-
ries, dotzenes de contes i narracions d'una gran qualitat i d'un alt nivell poètic.
Els ulls del drac és una bonica història d'amor d'un adolescent; una delicada història de gust
agredolç, com la majoria d'històries d'amor. És la història d'una amistat d'aquelles que per-
viuen a l'oblit, «més tenaces que el temps, d'aquelles amistats que són capaces de viure al
marge dels seus amos. Teixit amb seda hauria de presentar-se aquest llibre –diu l'excel·lent
crítica Teresa Duran– que no és del tot una novel·la, ni una antologia de contes, ni un àlbum
d'imatges, tot i les constants referències gràfiques. Es ben bé com un capoll de seda. Segons
qui descobreixi el capoll se'n farà un vestit de festa per a nits de pleniluni, mentre que d'altres
se'n faran matèria de laboratori pel que té d'insòlit dins la narrativa catalana per a infants. I
potser algú no hi sabrà veure la seda o identificarà a priori la seda amb les camàndules.»
Josep Maria Aloy

Cor de roure
Emili Teixidor
Cruïlla, 1994 (Gran Angular)
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932) és un dels pocs escriptors d'aquest país que disposa d'una
gran capacitat i habilitat per escriure novel·les sòlides, sense concessions i posant el llistó
ben alt. Novel·les, en definitiva, sempre joves i actuals. Des de Les rates malaltes de 1968, que
fou premi Joaquim Ruyra o des de L'ocell de foc de l'any 1972, reeditadíssima, passant per les
dues novel·les protagonitzades per en Ranquet (1986 i 1988), i premiades també a Europa, fins
a l'actual Cor de Roure, la seva obra –vint-i-cinc novel·les i contes– mostra una solidesa i una
maduresa envejables.
Amb Cor de Roure, una de les seves obres més plenes i més importants, editorial Cruïlla afe-
geix un grau de prestigi i de qualitat a la seva col·lecció «Gran Angular» –una col·lecció molt
eclèctica però amb títols no sempre d'un nivell tan excel·lent, ni de bon tros, com el de la
novel·la de Teixidor. Cor de Roure és una novel·la de dues-centes vuitanta planes que va, per
tant, adreçada a lectors –joves o no tant– habituats a llegir. Malgrat que sigui una novel·la de
les anomenades de fons històric i malgrat que en algun capítol l'explicació dels fets històrics
abundi més que la ficció, la novel·la sap, globalment, mantenir un difícil equilibri entre la feixu-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 119


guesa d'uns fets històrics molt concrets –els que fan referència a la tercera guerra carlista de
la segona meitat del segle passat– i la vivacitat i la intriga d'una aventura a moments trepidant.
I és això últim allò que la fa especialment interessant i que realment satisfà el lector: les aven-
tures d'un noi molt jove, Tinoc, que s'ha de quedar com a únic guardià d'una masia anomena-
da Cor de Roure i per on desfilaran un reguitzell de personatges curiosos i molt ben perfilats
–des de Viana, una noia que viurà una bonica història d'amor amb Tinoc, passant pel mestre
Beceroles o bé el manxaire comediant o Ictineu, barreja de clarivident i utòpic i acabant pel
Guerxo de les Rates, un borni sinistre i extravagant, «amb una galta foradada, ratada i un solc
profund i més vermell que la carn que li baixava del front fins al coll passant per la cella par-
tida, la conca negra, mig nas, els llavis i la barra...» El tractament i la descripció dels perso-
natges és magistral i constitueix una de les virtuts que més excel·leixen de la novel·la. Una
novel·la, en definitiva, tan sòlida i robusta com el magnífic roure que presideix l'escenari on
transcorren els fets. Josep Maria Aloy

El rei Gaspar
Gabriel Janer Manila
La Galera, 1976 (Els Grumets)
Premi Josep Maria Folch i Torres, 1975.
Llibre d'interès infantil, 1976 (Ministeri d'Informació i Turisme).
Llista d'honor del Premi CCEI, 1977
El rei Gaspar és un dels llibres més emblemàtics de la literatura infantil i juvenil catalana. I uti-
litzo aquest qualificatiu per designar un llibre especial que parla de coses especials amb per-
sonatges especials i amb un llenguatge que a l’any de la seva publicació no era massa habi-
tual. Ni el llenguatge, ni el tema ni l’estil ni les formes... I d’una qualitat literària també excep-
cional com és habitual en l’obra de Janer Manila.
Estic totalment d’acord amb el que diu la contraportada: «un llibre que traspua poesia per totes
les pàgines, que ens descriuen les emocions, els records i les enyorances d'un emigrant anò-
nim, enfrontat a la dura realitat d'una situació que la nostra societat li imposa si vol sobreviu-
re, i que treballa, ara animós, ara desesperançat, per aconseguir que els seus somnis esdevin-
guin realitat». La novel·la ens situa, doncs, en el món dels immigrants, dels primers homes i
dones que van venir a Catalunya, buscant feina i una vida millor, des de qualsevol racó d’Es-
panya i especialment d’Andalusia. El rei Gaspar és un d’aquests immigrants, un personatge
que Janer Manila ha creat amb una riquesa de detalls i de sentiments que fan que el lector se’l
miri amb ulls generosos i simpàtics i n’envegi les enormes qualitats humanes.
«La poesia que envolta el Rei Gaspar és aquí amor, és admiració, és brasa encesa que ens
porta a estimar aquest home que somnia lluny dels seus, i a estimar també el seu somni...» són
paraules de Francesc Garriga, que és qui va escriure el pròleg del llibre. La personalitat del
protagonista és atractiva i els seus sentiments s’encomanen al lector. És un llibre sobre la
pobresa, la senzillesa, i sobre l’assumpció d’aquesta pobresa que porta a la dignitat. El prota-
gonista és un treballador senzill i simple que sap que el seu món és trist i marginal però accep-
ta poder fer de Rei Gaspar per a uns magatzems de la ciutat on ha anat a buscar treball i així,
disfressat, com un bon rei Gaspar, reviu al llarg de tota una jornada tot el seu passat i el de la
seva família que espera poder anar a viure amb ell un dia. Però el Rei Gaspar sap que el món
està muntat d’una manera que no li permet aconseguir alguns dels seus desitjos: «...el rei Gas-
par sabia que mai no seria seu el món, tanmateix. Perquè el món és d'una altra gent. El món és
dels homes que fan la vida i la desfan com qui descabdella una troca de llana. El món és dels
qui tenen diners, pensava ell... Mai no podia ser seu el món».
Val la pena fixar-se en com hi són descrits els infants: «Els infants del seu poble tenien la cara
trista, la pell seca, la mirada lluent. Com si ja fossin vells des d'un començament». I aquest con-
trast entre la realitat més miserable i la realitat fictícia i somiadora de ser rei centra tota la trama
de la novel·la. «I sembla que tota esperança –diu la crítica Teresa Duran– és inútil, que mai no
hi haurà cap possibilitat per esdevenir un home amb tots els seus drets i que sempre serà una
pobra ombra a un rei disfressat, que no pot fer sinó plorar per tot allò que podria ser i no és».
Una història, doncs, deliciosa i molt emotiva que commourà fàcilment qualsevol lector.
Josep Maria Aloy

Un cavall contra Roma


Josep Vallverdú
La Galera, 1975 (Els Grumets)
Llista d’Honor de la CCEI, 1977
El llibre és una novel·la de fons històric inserit dins el marc del món dominat per l’Imperi Romà.
Una història de «romans», amena i atractiva, que gira a l’entorn dels conceptes de llibertat i, per
tant, d’esclavitud, on un protagonista molt jove, Aldin, un príncep ilerget esclavitzat per l’exèr-

120 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


cit romà és capaç d’enfrontar-se contra l’adversitat i donar una lliçó de coratge no sols als seus
adversaris sinó als lectors del llibre que se sentiran ben atrets per la seva creixent personalitat.
Un cavall contra Roma és, també, una excel·lent història d’amor, una de les primeres històries
d’amor de la represa literària després del franquisme quan els autors intentaven crear histò-
ries perquè els nois i noies en edat escolar tinguessin lectures, que és el mateix que dir que
tinguessin models de referència amb qui identificar-se i tinguessin una possibilitat d’enriquir-
se d’uns sèrie de valors que els eren vitals per a créixer i madurar.
Un dels ingredients més destacats de la novel·la, i un ingredient sempre present en les
novel·les de Josep Vallverdú és el llenguatge. No fa falta recordar que eren llibres destinats
a l’escola i per tant tenien una clara pretensió d’ensenyar la llengua. Per tant no és estrany
que el lector topi amb un vocabulari precís i selecte com el de la descripció de Roma, a la
plana 37: «...així arribaren en un tossal i als seus ulls va oferir-se, amb la línia del Tíber par-
tint-la pel mig, la gran ciutat de Roma. Blanca i torrada, lluent i miserable, plena de gent, de
places, de fonts i d’estàtues...»
Avui Un cavall contra Roma es pot considerar una novel·la ja clàssica com moltes de les
novel·les escrites i publicades als anys seixanta i setanta i que, malgrat el pas del temps, con-
serven el seu atractiu pel tema, pel tractament dels personatges i per la qualitat literària. Una
novel·la completa i molt estimulant. «A Un cavall contra Roma –diu Agustí Alcoberro– Vallverdú
es manifesta com un hàbil cuiner, que sap utilitzar tots els ingredients en la seva dosi justa, per
dur-los al punt de cocció més adequat. N’hi ha que creuen que tot plegat es redueix a un joc de
pesos i mesures. Ofici, en diuen. D’ofici n’hi ha, això ningú no ho dubta. Però també intuïció i
nervi narratiu. I aquests, ni s’ensenyen ni s’aprenen. Josep Vallverdú els du escrits al seu DNA».
Josep Maria Aloy

Bestiolari de la Clara
Miquel Desclot
Baula, 1992 (Ala Delta)
No em puc estar de recomanar la lectura d’aquest Bestiolari de la Clara, que dins la migrade-
sa de llibres de poesia que patim, ha esdevingut tot un clàssic. No puc deixar de recomanar-
lo especialment als mestres, ja que mai no havien tingut a l’abast un material tan excel·lent i
tan desbordant d'idees, d'imatges, de figures, de jocs poètics... tan capaç de desvetllar el gust
per la lectura, la passió per escriure i una forma més d'enriquir la imaginació dels escolars.
Tot el conjunt de l'obra de Desclot, a part dels aspectes lúdics que aporta al lector jove, és una
obra molt atractiva per les possibilitats que obre: jocs de paraules, humor fresc i divertit, frases
fetes, riquesa de lèxic, la gràcia d'algunes rimes fàcils de memoritzar... I paral·lelament a tota
aquesta sèrie de recursos –i malgrat que Desclot confessi que «és més difícil de bastir una
cançó que sembli senzilla que no pas un sonet impenetrable i pedregós»– és destacable també
la senzillesa i el bon gust de l'autor que sovint se serveix de fets molt quotidians i ordinaris com
a punt de partida dels seus poemes i contes. I és que a un bon escriptor no li calen grans cons-
truccions ni complicades estructures per arribar al cor del lector.
Bestiolari de la Clara és el recull de poemes que Desclot (Barcelona, 1952) va escriure quan va
néixer la seva filla Clara. Es tracta d’un ampli i divers recull de poemes, cançons, endevinalles...
destinat als infants i presentat amb una gran precisió del llenguatge i una gran força expressi-
va. Els protagonistes són tota classe de bestioles i animalons: al costat dels més clàssics s'hi
troben animals de ficció com ara el llop de rondalla –«que s'alimenta de iaies o de nenes / amb
caputxeta i trenes»–, o l'escarbat bum-bum, o bé el cucut de rellotge i fins i tot la sardina de
llauna. Igualment el lector hi trobarà algun joc poètic a l’estil de Gianni Rodari, alguna tirallon-
ga de monosíl·labs com les de Pere Quart i també una faula com la de la formiga negra i la for-
miga roja. Miquel Desclot, a la primera pàgina, ens adverteix que aquest bestiolari «és per a la
meva filla, però ella –si no l'hi feu malbé– us hi deixa jugar sempre que vulgueu».
El crític Oriol Izquierdo diu que «la represa de la poesia catalana per a infants ha estat espec-
tacular des del 1992. Miquel Desclot va esbatanar-ne la porta amb Bestiolari de la Clara...» i
la també crítica i escriptora Teresa Duran afirma que «aquest llibre és el primer llibre de poe-
sia fet expressament per a infants i no pas fruit d’una antologia...». La sensibilitat, la ironia i
una gran capacitat de fantasiejar són les principals característiques de l'autor que, a través
de la seva obra –una obra ben singular–, sap transmetre al lector un lirisme desbordant i lúdic
capaç de despertar el gust per la paraula i pel joc poètic. Miquel Desclot manifesta que és
lògic que la poesia per a infants es fonamenti en allò que més agrada als petits, és a dir, el
joc, un joc que, en aquest cas és verbal, però no essencialment diferent de tots els altres jocs.
D’altra banda a ell sempre li han agradat les formes de la poesia popular «per bé que no sense
reserves. Me n'interessa, sobretot, la frescor despullada dels cosmètics de la pedanteria, i
també la riquesa d'expressió i d'imaginació».
«Sempre he cregut –diu el poeta– que una paraula val més que mil imatges i que és sobretot
per la força de les paraules que naixem i creixem com a persones». I de les paraules li agra-
da la música, el so que desprenen quan són dites, quan són escoltades. Fins al punt de creu-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 121


re que «... difícilment els infants llegiran poesia si prèviament no l’han sentida amb assiduïtat.
La poesia ha de ser so, ha de tornar a ser en l’aire, si de veres volem que els infants l’assimi-
lin com a cosa pròpia. És a dir: a l’escola o a casa, la poesia ha de tornar a les arrels primigè-
nies de la seva essència oral». Josep Maria Aloy

L’home dels gats


Josep Vallverdú
Il·lustracions de Riera Rojas
La Galera, 1972 (Els Grumets)
La història d’en Felip, un home cansat dels tràfecs de la seva vida a ciutat, que decideix
instal·lar-se a muntanya, en un poble molt tranquil i molt petit, ha esdevingut també un clàssic
que no ha deixat de llegir-se des de la seva publicació. Una part de l’atractiu del llibre el con-
forma, sens dubte la personalitat del protagonista, que algú ha volgut reconèixer-hi el mateix
autor, i que des del primer moment es mostra com un referent important per al lector jove, un
referent positiu i estimulant, just, bondadós i solidari, però sobretot un personatge que creix a
mesura que la narració va avançant i que, a poc a poc, va deixant empremta per allà on passa:
«... si hi ha un home més fort que la roca més forta i més dret que l’avet més alt, és aquest».
L’home del gats pertany a les novel·les realistes, de caire social, amb trets ecologistes i amb
valors enormement positius, molt característiques de l’època que les va veure néixer. Una
època mancada de lectures i, per tant, necessitada de recursos per a la difusió clara i sere-
na d’uns valors, entre els quals el de l’amistat i la solidaritat eren els més destacables. Era l’è-
poca de les novel·les El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas, de La colla dels 10, d’en Quim
Carbó, de De qui és el bosc, de la Mercè Canela i moltes d’altres que encara avui són ben
vives i perfectament llegides i llegibles.
La narració conté tots els ingredients característics de la narrativa d’en Josep Vallverdú i una
manifestació més de les habilitats d’aquest autor per mantenir el lector enganxat a la lectura
amb curiositat, atenció i plaer alhora i sense defugir la reflexió sobre temes d’una quotidiani-
tat viva i frenèticament realista. Segons Joaquim Carbó es tracta «d’una novel·la d’aventures
dura i atractiva, que es manté tan àgil com quan es va publicar, escrita amb la marca de fàbri-
ca d’un Josep Vallverdú sempre en primera línia i en plena forma. I amb un final esperança-
dor, que és l’única i lògica concessió que es permeten els escriptors que fan dels llibres per
a nois i noies una eina per a engrescar-los a llegir amb naturalitat». Josep Maria Aloy

La mala bèstia
Antoni Garcia Llorca
Proa/La Galera, 2003 (Joves/adults)
Vaig tenir la sort de formar part del jurat que va concedir el Premi Ciutat d’Olot (2001) a aques-
ta narració d’Antoni Garcia Llorca, un escriptor jove que va iniciar també la seva carrera
literària guanyant el Josep Maria Folch i Torres l’any 1995 (i que va tornar a guanyar el 2003).
Que, a més, ha guanyat també el Ruyra (1998), el Vaixell de Vapor dos cops (2000 i 2003) i el
Guillem Cifre de Colonya (2004). Una trajectòria literària enormement premiada i per tant reco-
neguda, malgrat la joventut de l’autor i la intensitat del seu treball. Puc dir doncs amb clare-
dat que el cas García Llorca és un dels més espectaculars dels últims anys del segle passat
i de principis d’aquest en el camp del llibre per a joves. Per a joves i no tant, ja que una de les
principals característiques d’aquest autor és que no està pendent mai de l’edat del lector. I fa
bé. Estem massa cansats de contemplar l’opció contrària, precisament.
La mala bèstia és una novel·la que no fa concessions, doncs. És clara, contundent i cruament
realista. Narració de fons històric tot i que la història no és l’element que la fa més atractiva.
Allò que atrau és d’una banda el tractament i la caracterització dels personatges, alguns fets
amb materials de gran duresa i de l’altra, el llenguatge. Un membre del jurat deia que la
novel·la està al servei del llenguatge. Jo no diria tant però la forma d’escriure d’en García
Llorca –dura, però poètica, d’estil clàssic però amb una força que fa mal si convé– es cons-
titueix en un segon protagonista del llibre gairebé sempre. Un botó de mostra, simplement:
«Matalàs i coixí suaven la humitat que havien anat xuclant en les boiroses jornades pirenen-
ques. El fred era una paparra que s’esmunyia dels racons del sostre i em xiuxiuejava nyam-
nyams a cau d’orella».
El llenguatge, això sí, està al servei de l’atmosfera, dura i crua del tema i l’aspror i robustesa
dels personatges. Es constata la fortalesa del personatge Caín, l’oncle del protagonista...
rude, cridaner, bevedor, carallot però amb una biblioteca a casa, amb música de Wagner...
Autèntic en els diàlegs i en la forma d’expressar-se.
Narració molt rodona, ben tramada i amb un bon desenllaç. Un desenllaç que s’olora ja a par-
tir de la meitat de la narració però no per això perd força un cop es produeix. Un munt d’es-
cenes trepidants asseguren una lectura atractiva i molt suggerent que en algun moment farà

122 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


que el lector senti a la pell la duresa d’alguna esgarrapada punyent. Josep Maria Aloy
Aventures extraordinàries
d’en Massagran
Josep M. Folch i Torres
Il·lustracions de Joan Junceda
Casals, 2000
Josep M. Folch i Torres escriu les Aventures extraordinàries d’en Massagran l’any 1910,
moment en què ja era conegut com un dels escriptors més importants del moment i l’home
que va aconseguir acostar la lectura a les classes més desafavorides del país sobretot a tra-
vés de la revista Patufet i en un moment en el qual comença a fer el tomb cap a la creació de
novel·les d’aventures destinades als joves, abandonant les narracions més de caire social
que li havien servit per abocar-hi tots els seus sentiments sobretot patriòtics i polítics.
Amb aquesta novel·la, Folch i Torres posa el fonament d’una nova manera d’escriure històries
per a joves amb uns ingredient que pràcticament ja no abandonarà: la creació de personat-
ges molt vitals, excèntrics i ben singulars capaços d’entusiasmar el lector; l’ús i la recreació
d’un llenguatge amè, accessible, divertit i enginyós i l’humor present al llarg de tota la
novel·la, un humor sovint ingenu i descontrolat però que el lector agraeix perquè esdevé l’es-
quer que incita a llegir.
En aquest sentit, el personatge, Massagran, és tota una creació. Es tracta d’un jove eixele-
brat, un xic grotesc, i sense gaire sentit del perill i dels riscos, acompanyat sempre d’una molt
bona sort que li permet sortir-ne bé de molts dels atzucacs en els quals es veu implicat. La
seva alegria i força de voluntat sedueixen el lector jove que, a moments, es pot sentir identi-
ficat amb un tarannà tan positiu i optimista.
El llibre és escrit en un català molt accessible que ha aguantat bé el pas del temps. La llen-
gua literària de Folch i Torres, derivada del Noucentisme, és d’una gran naturalitat, rica i molt
expressiva. El fet que sigui llegida de forma entenedora i llisquent per a qualsevol lector no
treu que mantingui una qualitat literària notable.
Algú ha dit que l’aventura no val per ella mateixa, sinó per la divertida manera com és conta-
da. El registre humorístic la converteix en una de les més divertides de l’autor, malgrat el seu
realisme. Les il·lustracions de Junceda arrodoneixen aquest element humorístic amb molta
precisió i conformen una relació simbiòtica del dibuixant amb Folch i Torres. L’humor forma
tàndem amb el llenguatge i els dos van de bracet per atraure el lector cap a un joc de des-
propòsits que sense la força de l’humor no serien ni possibles ni creïbles. El joc de paraules
és l’origen i el fonament de la comicitat de l’obra.
En aquest sentit és tota una troballa el llenguatge que Folch i Torres reserva als negres, un
català estrany, disfressat de parla exòtica i que llegida en veu alta adopta un ingredient d’ex-
centricitat enormement divertit. Josep Maria Aloy

Com el plomissol. Poemes i faules


Joana Raspall
Il·lustracions de Glòria Garcia
La Galera, 1998 (Grumets)
Joana Raspall (Barcelona, 1913) pertany, per la seva edat i per la seva trajectòria literària, a
la generació de grans mestres (Carles Riba, Foix) i d’uns quants companys i amics poetes i
escriptors com Rosa Leveroni, Joan Vinyoli i Màrius Torres, entre d’altres... L’evolució de la
seva obra i de les seves activitats culturals s’ha vist condicionada sens dubte per la força dels
esdeveniments polítics i socials del país però, malgrat tot, no ha deixat mai de ser un model
de referència per a tots aquells que hi han buscat i hi busquen transparència, naturalitat, sen-
zillesa i sobretot sensibilitat.
Autora menys coneguda i reconeguda del que caldria, sobretot per les diverses administra-
cions, s’ha guanyat finalment la Creu de Sant Jordi mercès en part als milers de signatures
d’amics i lectors de la seva obra que havien reclamat, des de feia temps, un homenatge i una
atenció a una forma tan pacífica d’estar en el món de les lletres i a una manera molt peculiar
de fer-se estimar, sobretot pels lectors joves, a base de dedicar-los no menys d’una dotzena
de reculls i prop d’un miler de poemes, que segons manifesta la mateixa autora, prudentment
i delicada: «és ja una quantitat considerable, ja no vull inundar els nanos...» Puc afirmar cla-
rament que Joana Raspall, persona afable, de parlar tranquil i de mirada acollidora, ha nor-
malitzat la figura del poeta que, segons ella, no ha de ser mai una rara avis, d’escriptura com-
plicada i difícil, sinó una persona normal a qui agraden els mots, el ritme, la música... i que
escriu sempre amb «una engruneta de sensibilitat».
Els poemes infantils de Joana Raspall tenen uns ingredients que els fan molt atractius i que
pretenen sempre implicar el lector. En primer lloc, s’hi observen unes ganes enormes d’es-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 123


criure, una gran passió per les paraules, conscient però que mai les paraules seran prou llu-
minoses per descriure un paisatge, una mirada o un sentiment. La seva obra poètica són
reculls desiguals però que ofereixen una visió personal, candorosa i amb espurnes d’il·lusió
sobre moments i fets de la vida i del món que ens rodeja. Molts dels poemes tenen un regust
de cançó tradicional i destil·len alegria i bon humor. Normalment tracten sobre temes i sen-
sacions ben païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital. Escrits tots
amb delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís, talment com si l’autora s’aturés en deter-
minats moments màgics de la seva vida i els fotografiés amb els seus versos, no sense una
bona dosi d’ironia.
Un dels seus millors llibres és Com el plomissol. Poemes i faules, un recull de 61 poemes
repartits en diversos apartats: Presentació (2), Contemplació (13), Vida (9), Faules (13), Diver-
timent (3), Amb les velles tornades (6), Persones (7), Sentiments (8). Una de les característi-
ques principals de tota la poètica de Raspall és, doncs, la plenitud vital que desprenen. En ella
tot és vida i vitalitat. Qualsevol element, objecte, detall, impressió, sentiment... és motiu per a
un poema, breu, delicat, senzill, positiu, encoratjador, estimulant… Molts no sols tenen una
musicalitat molt atractiva sinó que conformen imatges molt descriptives com la del poema «El
cirerer», del llibre que estem comentant:
... El gran cirerer
és un pentagrama
amb notes vermelles
sobre paper verd...
La major part dels poemes porten un missatge ben explícit a favor de tots aquells valors que
eduquen en la solidaritat, en la igualtat i en la diversitat... com ara el poema «Podries» una
reflexió sobre com hauria pogut ser la vida del lector si hagués nascut en una altre indret i en
una altra família. I acaba dient:
... Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.
Un altre exemple de tot això és l’excel·lent i últim poema del llibre titulat: «Si el món fos...» on
entre altres coses el lector pot llegir:
... Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
....
Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
El poema acaba amb una invitació a escriure un nou món més just i més net...
L’activitat de parlar, narrar, contar són les preferides per l’autora. I parlar bé i clar ja que si no:
... No dient paraules clares / parlar per parlar, fa ruc!
Joana Raspall dóna mostres sempre i arreu d’un sentit comú imponent i d’una activitat cultu-
ral i literària exemplars. Tot plegat, una excel·lent i molt positiva lliçó de vida a través d’uns
poemes que més aviat són com petits batecs. Batecs de vida, és clar. De molta i llarga vida.
Josep Maria Aloy

El cofre del negrer


Josep Lorman
Il·lustrador: Tha
Cruïlla, 2000 (El Vaixell de Vapor)
Josep Lorman és, amb Josep Francesc Delgado, un dels grans creadors de relats d'aventu-
res de la literatura juvenil en llengua catalana contemporània. Els dos han treballat, i força bé,
aquesta mena de novel·les (entre altres gèneres literaris i altres temàtiques). Qualsevol llibre
de Josep Lorman, en concret, assegura pulcritud lingüística, autenticitat, dinamisme, acció i
ritme, intriga, atenció als detalls, informació rigorosa pel que fa a les peripècies dels protago-
nistes i als contextos cronològics i geogràfics on es desenvolupin, i gairebé sempre el trac-
tament compromès sincerament d'una problemàtica social o ambiental (socioambiental, com
es prefereix dir ara). Autor justament i freqüentment premiat, propietari tenaç, però en evolu-

124 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


ció, d'un estil de redacció directe i sense floritures, quasi periodístic, es dedica quasi exclu-
sivament a l'escriptura. La seva obra en conjunt i les seves obres en particular ofereixen
garantia. Tenen credibilitat. Presenten «nivell». Engrapen fàcilment. El cofre del negrer és, en
realitat, part d'una saga, per dir-ho de qualque manera. Primer fou Pamue!. L'acció d'ambdós
relats esdevé a l'Àfrica central, a la Guinea abans espanyola. I els dos relats fan viure el lec-
tor l'entrellat d'una sèrie de fets aventurescos on no falten militars colonialistes, guerrers de
tribus revoltades i poc conegudes, feres selvàtiques –els goril·les de bosc a Pamue!–, trafi-
cants d'esclaus, exploradors africanistes, quimeres i misteris de mariners crèduls, cerques
de cofres antics que contenen, potser, la clau de qualque secret, de qualque història de vega-
des lamentable... Elements, doncs, de la novel·la d'aventures més clàssica, a l'estela de
Verne, de Salgari, de Conrad, de May i de tants d'altres, que l'autor estima (segurament) i
recrea des de la seva pròpia perspectiva, i des de la seva personal experiència viatgera i lec-
tora (i potser aventurera). La relació de novel·les de Josep Lorman permet endinsar-se en
moltes lectures gojoses: El galió de les Illes Cies, Juliol a Mallorca, La febre de corall, entre
moltes. Galícia, Mallorca o Grècia són els entorns on es desenvolupen les accions d'aquests
darrers llibres citats. No debades, Josep Lorman és geògraf (a més de naturalista i fotògraf).

Lau o les aventures d'un aprenent

de pilot
Carles Soldevilla
Il·lustrador: Junceda
Joventut, 1965 (1a edició: 1926)
Cal no oblidar el context on es creà aquesta obra que descriu l'itinerari iniciàtic d'un jove
aprenent de pilot, Lau, de quan els vaixells anaven a la vela fins i tot per fer les travessies
oceàniques. Carles Soldevilla, com a bon noucentista, pretenia catalanitzar els lectors. És
reconegut –ho diuen les entrades enciclopèdiques relatives a la seva persona i obra: novel·la,
conte i teatre, a més del seu treball periodístic– el seu interès per, també, voler fer europeus
els catalans. No és debades, doncs, que triàs una novel·la d'aventures situada en l'època de
la Il·lustració –segle XVIII– per, possiblement, mostrar als joves lectors (i amb intencions
segurament més didàctiques que estrictament literàries) els inicis de l’interès científic i
geogràfic de les cultures europees, en general. Un gran navegant francès viu en les pàgines
de la novel·la: La Condamine. Lau és un viatger que, un poc o un molt involuntàriament, esde-
vé un aventurer en terres exòtiques, en aquest cas en el continent sud-americà, a l'Amazo-
nia, a la Pampa i als Andes. En una literatura on, en general, falten obres d'aquest gènere, Lau
o les aventures d'un aprenent de pilot mereix sostenir-se com un dels seus primers referents.
Però, a més, l'amenitat dels diàlegs i la continuïtat quasi trepidant dels esdeveniments mos-
tren que el llibre segueix un camí clar, el que va marcar magistralment Robert L. Stevenson a
L'illa del tresor, per exemple. I naturalment, el camí que fità no menys magistralment Jules
Verne. De fet, la novel·la de Soldevilla comença, com solia fer-ho aquest mestre francès,
enmig de l'acció: amb la previsió d'una tempesta que, naturalment, ja posa en guàrdia el lec-
tor per anunciar que, en les properes planes, immediatament, passaran «coses». És evident
que la narració té, als ulls del crític d'avui, algun detall políticament incorrecte, i algun altre
d’excessivament didactista, i que les diferents peripècies que viuen Lau i el seu company El
Roig, li poden semblar ingènues o de resolució ingènua.

Bon viatge Pitblanc!


Empar de Lanuza
Il·lustrador: Montserrat Brucart
La Galera, 1982 (Els Grumets)
Pitblanc és un aucell de país fred, de paisatges glaçats, perennement blancs. L'autora ens
adverteix (bon detall ornitogeogràfic) que la narració és de quan encara hi havia pingüins al
Pol Nord. Pitblanc és un infant-pingüí, un poll d'aquesta espècie. Neix en primavera, i trenca
l'ou amb força, i pregunta. I com que no troba respostes clares a moltes de les seves pregun-
tes, decideix viatjar per cercar-les i per trobar-les. Viatjarà, doncs, per saber: el seu viatge
serà un viatge iniciàtic. Curiós i inquiet, aficadís i sense por, o amb una petita por controlable,
el petit pingüí Pitblanc exerceix de valent en cada tram del seu desplaçament cap al Sud;
manifesta coratge; té empenta. Quan torna vell, tothom, a la seva família i al seu país de gel i
de pingüins, escolta el relat dels seus records. És una institució. Al llarg del seu viatge –una
odissea casolana– coneix crancs, sèpies, dofins, un ós polar, una sirena, estrelles, balenes,
gavines, flors, un gripau que és un doctor molt sabut... De tot i de tots Pitblanc treu informa-
ció, experiències, més preguntes i un nou i més gran desig de no conformar-se amb cap con-
testació. I especialment, n'obté suport, ànim, amistat, comprensió. Empar de Lanuza usa un

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA


estil proper, ric en la senzillesa, apte per a lectors més joves o, gosam a dir, per a aquells que
poden tenir alguna dificultat (menor) de comprensió. Però, Empar de Lanuza no cau en la
banalitat ni en la poquesa. I perquè probablement creu en valors molt definits, exposa la
importància de les petites heroïcitats, de les decisions de cadascú, de la solidaritat entre els
febles. Simpatia, bon humor i tendresa són sentiments expressats i compartits gairebé per
tots els protagonistes d'aquest entretengudíssim relat d'animals humanitzats en el millor sen-
tit de la paraula. Perquè, ai!, quan Pitblanc arriba a trobar els sers humans, sent una petita
decepció. Un xiquet, però, el salvarà de perills (no gaire grans, tot sigui dit).

La minyonia d'un infant orat


Llorenç Riber
Moll, 1974 (Les illes d'or)
(1a edició, 1935)
L'obra poètica de Llorenç Riber és, amb l'excepció de qualque poema concret, de segon
ordre; sobretot, comparada amb la dels seus predecessors i principals mestres estètics i ide-
ològics: Miquel Costa i Llobera i, en menor mesura, Joan Alcover, pares del que s'ha conegut
com Escola Mallorquina. L'obra de temàtica religiosa de Llorenç Riber no ens interessa (ni ha
fet història). Ni ens interessen aquí les versions que va fer de poetes clàssics. Ni el seu tre-
ball en relació amb l'obra de l'inefable Ramon Llull. Ni... Tot té els seu moment i el seu con-
text; també l'obra dels nostres literats. Aquí ens interessa ressenyar una sola obra en prosa
de Riber, un autor menor, però, precisament per a aquesta, un autor «gran». Escrita segura-
ment amb una intenció esquifida, La minyonia d'un infant orat és al nostre parer una obra
essencial de la literatura en llengua catalana, i per la seva temàtica i pel seu dens solatge cul-
tural hauria de ser lectura recomanada. La prosa de Riber, sempre ampul·losa, sensual, este-
ticista, però extraordinàriament singular, assoleix la perfecció –hom gosaria dir: la gràcia– a,
potser, la seva obra mestra: La minyonia d'un infant orat. Un relat breu, ingenuïsta, bucòlic,
idealitzador; una simple «crònica pueril», segons la defineix el propi autor a la primera plana
adreçada a l'«agut lector». Segurament –indiscutiblement!– la infantesa d'un infant de famí-
lia humil d'un poble del Raiguer de Mallorca a finals del segle XIX no era de cap manera tan
agradable ni de tan bon i feliç record com la que Riber ens descriu; però, la mirada enyorívo-
la de Riber sobre la seva infantesa, i els accents emotius posats en detalls –flors, colors,
olors, muntanyes, càntics, contarelles...– i escenes –quan aprèn a contemplar el paisatge, a
sentir-se commogut pel ressò evocador dels mots, quan presenta els trets físics i intel·lec-
tuals i morals dels seus dos oncles, quan relata amb fervor optimista les aventures infantils
amb les abelles o amb un rector mort, quan es declara home de pau o, entre altres coses,
quan, finalment, ens fa a saber com va entrar a la «ciutat dels llibres» per no sortir-ne mai;
aquesta mirada, diem, és d'una absoluta i prodigiosa humanitat francament mai no igualada
en cap altra obra en la nostra llengua i, no menys francament, de lectura absolutament reco-
manable a qualsevol jove lector. Malauradament, no n'hi ha versions al castellà, perquè pugui
ser difosa arreu, ni adaptacions rigoroses que la facin més propera al llenguatge d'avui
–excepte una d’inèdita de l'autor d'aquesta recensió.

Ulls de fum
Rosa Maria Colom
La Galera, 1996 (El Corsari)
Un llibre digne de figurar en qualsevol col·lecció antològica. Els protagonistes són els mem-
bres d’una família peculiar: la família Stromb, que viu a París. El pare, en Gerald, surt de nit
amb dues maletes per cercar tot el que troba pels contenidors dels fems; és «altíssim i des-
garbat, pèl-roig, inventor i alquimista». La seva esposa, na Juliette era «lleugera i transparent,
com feta d’una matèria sense pes», mentre que els dos fills, Índia i Thibolt, tenien els rostres
que «mostraven una marcada pal·lidesa, però creixien esvelts i tenien les cames llargues com
dos petits cérvols i els ulls de color de fum, com la seva mare». L’únic, i fonamental, amic de
la família Stromb era el seu veí, el senyor Berelovich, un jueu vell, intel·ligent i lector, mestre
dels dos fills Stromb... L’obra està dotada d’una atmosfera singularment aconseguida. En
poques obres trobarem una tan rara sensació d’estranyesa que ens fa a saber que ens tro-
bam davant d’una lectura única, peculiar, indefinible. Els Stromb reben una herència: una
casa al Sud, a les vores de la Mediterrània. Hi van, hi troben Martina, la criada vella, que creu
que Juliette és com una «ressuscitada»... A partir d’aquí tot es desbarata. Els nins es perden
un dia en el bosc. I passen al País Inexistent, on hi ha la vall de les Idees, i el lloc on viuen tots
els narradors d’històries (els grans narradors i els que comencen), però, en aquest país ine-
xistent, només hi poden viure també els qui són sers creats per un autor... No hem de contar
res més: els nins parlen amb el conill d’Alícia en la Terra de Meravelles, amb el Petit Príncep,
amb Lewis Carroll, amb Phileas Fogg, amb l’home de llauna del Màgic d’Oz, hi veuen Campa-

126 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


neta, Peter Pan, Mogwli, David Copperfield, Gulliver, Bastian... Tot el llibre és una reflexió
sobre la narració, sobre els personatges i la seva relació amb un autor, sobre el fet literari,
sobre la creació d’idees literàries. En Gerald guarda un gran, terrible secret. Més que terri-
ble, inquietant. El llibre ens deixa amb la inquietud al cos. El text és llarg, poètic, culte –ple de
referents literaris. Tot un homenatge a la literatura per a infants i joves.

El concertista d’ocells
Josep-Francesc Delgado
Proa-La Galera, 2003 (Jovesadults, 5)
Premi Recull de Narració 2002

Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960) és un dels noms més coneguts i respectats de la


literatura infantil i juvenil catalana. Ha guanyat premis tan importants en aquest àmbit com el
Joaquim Ruyra (1988), el Josep Maria Folch i Torres (1999) o el Ramon Muntaner (2002), entre
d’altres, i hi ha aportat títols emblemàtics, com ara Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu
i vent.
El concertista d’ocells és una novel·la breu, o nouvelle, que s’insereix en la tradició dels lli-
bres de viatges, conreada per Delgado en més d’una ocasió. Es tracta d’una aproximació a
un art mil·lenari de tradició xinesa, el dels concerts d’ocells, ambientada en plena Segona
Guerra Mundial. I si diem només “una aproximació” és perquè els ocells en el fons són una
excusa, carregada de poesia, de màgia, de tendresa i d’amor, per parlar-nos de la necessitat
de l’home de trobar un motiu per aferrar-se a la vida, fins i tot en les circumstàncies més
dramàtiques.
El protagonista de la història és Lin Zin, un xinès establert a Singapur, on fa de majordom del
governador britànic de la ciutat. L’any 1942 Lin Zin veu radicalment trasbalsada la seva vida,
senzilla i ordenada, arran de la invasió japonesa de l’aleshores colònia britànica: perd la
feina, la casa i la família, i es queda sol i desesperat, convençut que mai no es podrà refer.
Però retroba un sentit per a la seva vida en el fet d’haver de tenir cura de les aus de Txan-
glao, el mestre de mestres en l’art dels ocells.
Potser Txanglao veu en el seu deixeble un ocell a punt de deixar-se morir i per això, quan a
causa d’un bombardeig es veu a les portes de la mort, li encomana els seus ocells, els més
especials, els més preuats, els més carregats d’històries fabuloses, els més màgics, en defi-
nitiva. I Lin Zin s’hi dedica amb cos i ànima durant els tres llargs anys d’ocupació japonesa, i
els salva gairebé tots. I els ocells el salven a ell, no només al principi de l’ocupació æen què
el general japonès responsable de la colònia li perdona la vida perquè en tingui cura, ja que
li agraden els ocellsæ, sinó també al final, perquè gràcies a “la gratitud dels ocells” (p. 88) pot
refer la seva vida d’una manera gairebé màgica i plena de tendresa.
A l’exotisme i interès de la història narrada, que fan que no la puguem deixar i que se’ns faci
curta de debò, hi hem d’afegir la preocupació per la llengua i l’estil que caracteritza l’obra de
Josep-Francesc Delgado. Aquesta preocupació es fa present a El concertista d’ocells en la
precisió i la riquesa lèxiques, pròpies del poeta que és Delgado, que trobem en fragments que
tenen totes les característiques de la prosa poètica i, sobretot, en la brevetat d’un text que es
podria haver allargassat innecessàriament amb elements costumistes o tangencials. També
es fa palesa en l’estructura narrativa, d’allò més elaborada. En efecte, la història central, la
de Lin Zin, té un narrador excepcional: l’avi Song, que l’explica a la seva néta Guang, un dia
que l’ha portada a un concert d’ocells (p. 14-15); un avi que, com sabem al final, resulta ser un
fill del protagonista: “Jo era qui havia vist el quetzal mort sobre l’aigua, jo era el seu fill, el fill
de Lin Zin...” (p. 91).
Una obra per ser llegida pausadament, per gaudir-ne i assaborir-la, tinguem l’edat que tin-
guem, ja que, com indica el títol de la col·lecció, és apropiada per a totes les edats
Pere Martí i Bertran

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 127


El barcelonauta
Pep Albanell
Il·lustracions de Maria Comín Oliveres
Laia, 1976 (El nus)
Premi Joaquim Ruyra, 1976
Nascut a Vic però trasplantat des de molt petit a l’Alt Urgell, Pep Albanell va començar a
publicar per a un públic adult l’any 1972, però aviat i conjuntament amb un amic seu, en Car-
les Senpau, s’inicia en la novel·la juvenil amb Un llibre amb cua. El signen amb el pseudònim
de Joles Senell, fruit de la combinació dels noms i cognoms dels seus dos autors.
Uns quants anys després, el 1977, publica La guia fantàstica, una obra que va tenir un gran
ressò en els àmbits escolars de l’època, tal vegada excessivament lligats a una literatura
infantil massa realista i quotidiana. La guia fantàstica va constituir un punt de partida per a
molts docents en la manera de tractar la narrativa a l’aula.
Albanell, que té publicats una vuitantena de títols, ha treballat gèneres molt diversos: poesia,
novel·la, contes i teatre per a adults, infants i joves, guions…, i ha obtingut una bona colla de
premis: Víctor Català (1973), Sant Jordi (1974), Crítica Serra d'Or (1978, 1979, 1980, 1981, 1986,
1999), Joaquim Ruyra (1977), Folch i Torres (1980), Nacional de Literatura Infantil (1988), Lola
Anglada (1993), Aurora Díaz Plaja (1997) i SGAE de teatre infantil i juvenil (2005), entre d’altres.
A més a més, el llibre Ara us n’explicaré una va formar part de la llista d’honor de l’Ibby (Inter-
national Board on Books for Young People ) i del premi Andersen.
Un ritme trepidant; una gran diversitat de personatges; unes tècniques narratives que canvien
d’un capítol a l’altre i que van de l’epístola al teatre, del monòleg interior al diàleg, amb fins i
tot alguna incursió en el joc poètic; uns canvis sobtats de punt de vista i de veus; un temps
narratiu molt breu per a una novel·la (un únic dia de la vida del protagonista): això és en sín-
tesi El Barcelonauta, títol de la novel·la i pseudònim amb què Albanell anomena en Quim, un
xicot que viu a Barcelona sol i desarrelat, vol tornar al seu poble i acaba fent un periple ines-
perat per la ciutat, perdut entre el paisatge urbà com un Ulisses qualsevol.
L’itinerari que es veu obligat a fer per recuperar la cartera, que ha perdut juntament amb el
bitllet de tornada al seu poble, el porta a descobrir ambients insòlits, espais emblemàtics de
Barcelona i aspectes desconeguts de la ciutat, però també a veure’s implicat en un seguit de
fets que no tenen res a veure amb ell. Finalment troba la cartera i la novel·la s’acaba tot insi-
nuant una continuació de la història que s’intueix feliç.
Algunes il·lustracions excessivament infantils, si tenim en compte l’edat dels destinataris,
plasmen les imatges d’uns quants moments puntuals de la història. Núria Vilà i Miguel

El cafè de la granota
Jaume Moncada
La Magrana, 1985 (Les ales esteses)

Jesús Moncada va néixer a Mequinensa l’any 1941. Bona part de la seva obra narrativa gira
entorn de la seva terra natal, la seva vida i la seva gent. En aquest sentit la seva obra més
emblemàtica és la primera novel·la que va escriure, Camí de sirga (1988). Tres anys abans d’a-
quest títol publica el conjunt de relats El Cafè de la Granota (1985), en els quals reflecteix el
tarannà del seu poble a mitjans del segle passat, tema ja evocat en el seu primer aplec de
contes, Històries de la mà esquerra, que apareix amb pròleg de Pere Calders.
La qualitat de l’obra de Moncada la va ser mereixedora de diversos premis: el Joan Creixells,
el Nacional de la Crítica, Joan Santamaria, Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d'Or, i el dels
Escriptors Catalans a la qualitat del conjunt de la seva obra, entre d’altres; l’any 2001 se li va
atorgar la Creu de Sant Jordi. Va morir a Barcelona a l’edat de seixanta-quatre anys.
El Cafè de la Granota està format per un seguit de relats, catorze, que a tall de xerrades i ter-
túlies de cafè (d’aquí el títol), l’autor situa en la seva Mequinensa natal, un poble del Baix
Cinca que va quedar negat per les aigües del pantà que duu el mateix nom, i que fou recons-
truït de cap i de nou a començaments dels anys setanta.
El cronista conta les històries des del record, vint anys després, i ho fa amb un discurs entre
irònic i sarcàstic, amb trets d’oralitat, amb narracions trencades per comentaris sobre altres
fets paral·lels o sobre personatges que el contaire presenta de passada, amb imprecisions
fruit del record desdibuixat i amb diàlegs distesos que reprodueixen la parla de cafè.
El gènere del relat exigeix brevetat i precisió en la informació. De l’obra de Moncada desta-
ca la capacitat de descriure amb molt poques paraules una situació, un fet o un personatge.
Fixem-nos sinó en la descripció que fa de la senyora Palmira d’Escarp i com és capaç de
donar, a base de substantius i adjectius, tantes claus en tan poques paraules:
«Mitja hora més tard, la senyora Palmira d’Escarp i Tamariu, muller del manescal, volumino-
sa dama de piano a la saleta, rosari vespertí, afectades llangors, aigua del Carme, i xocolata

128 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


amb melindros, va eixir, somnàmbula i vestida només amb una camisa de dormir de color de
rosa amb farbalans lila, al balcó del dormitori…» (“Amarga reflexió sobre un manat de
cebes”)
O com, mentre l’últim representant de l’estirp passa els ulls per «la filera de mascles Fenolle-
da retratats a l’oli amb posat d’arrogància, els quals s’arrengleraven d’esquerra a dreta, a la
paret del fons…», ens presenta tota la saga dels Fenolleda amb les històries corresponents,
plenes de detalls il·lustratius d’una època (“Amor fatal en decúbit supí”).
El conjunt és com un trencaclosques i cada peça, un fragment de la societat, de l’economia
local, de les vides de les persones, del tarannà de les institucions, que l’autor va encabint
entremig del relat dels fets. Al final del llibre, quan el trencaclosques està llest, tenim una visió
global de la vida quotidiana d’un poble, que gira entorn del riu Ebre, eix vertebrador de tot el
paisatge físic i humà. Núria Vilà i Miguel

El més petit de tots


Lola Anglada i Sarriera
Il·lustracions: Lola Anglada i Sarriera
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937.
Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892-Tiana, 1984) és una de les il·lustradores de pregue-
rra més reconegudes i populars. Des de ben jove col·laborà en les revistes infantils catalanes
del moment (En Patufet, La Nuri...), il·lustrà diversos contes per a editorials com Muntañola i,
sobretot, escrigué i il·lustrà les seves pròpies obres: En Peret, Margarida, Contes d'argent...
Molts d’aquests contes, introbables si no era en biblioteques o llibreries de vell, van ser ree-
ditats en edició facsímil, a començament de la dècada de 1990, en la col·lecció “Lola Angla-
da”, coeditada per Proa i Columna. Entre aquests títols, un dels més emblemàtics per les cir-
cumstàncies que el van envoltar i pels temes que tracta és El més petit de tots, que fa poc ha
tornat a reeditar, juntament amb altres llibres infantils publicats durant la guerra civil, el
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El més petit de tots és un llibre d’encàrrec que, com ha assenyalat la crítica Montserrat Cas-
tillo en parlar de l’obra de Lola Anglada, podem considerar el «paradigma del seu compromís
amb Catalunya i la causa democràtica» (Grans il·lustradors catalans, Barcanova-Biblioteca
de Catalunya, 1997, p. 239). Un llibre que li va causar nombrosos problemes en la postguerra,
ja que la realitat no va ser com ella havia previst a l’obra i els vencedors mai no li van perdo-
nar la seva fidelitat a la Generalitat i a la República.
És un llibre magníficament editat, molt ben il·lustrat i representatiu de l’obra de Lola Anglada.
Hi destaquen els abundants dibuixos característics fets a la ploma, de forta influència nou-
centista, una influència clarament reflectida també al text, que és un cant a la vida, al país, a
la cultura... El llibre en molts passatges ens recorda els poemes de Carner. Tot ell és un retrat
ideal, fins i tot en els moments més durs, de la Catalunya-ciutat: culta, assenyada, viva, edu-
cada... Dividit en onze capítols, l’autora hi ressegueix el pas de les estacions, com per fer un
recorregut vital pel seu poble en guerra; un poble que, malgrat les circumstàncies i aplicant-
hi clarament l’arbitrarisme orsià, viu i treballa amb seny, canta i es diverteix, estima l’obra dels
seus artistes, respecta els inferiors i , sobretot, lluita pels seus ideals.
El vailet protagonista, «el més petit de tots», un ésser gairebé màgic, amb poders, és el sím-
bol viu del cor del poble, que encarna els seus ideals i els inculca allà on poden esvanir-se
més fàcilment. L’autora pren el seu nom d’una cançó popular, “Els tres tambors”. La cultura
popular té un gran pes en l’obra, amb les berenades de diumenge a les fonts, llegendes com
la del Mal Caçador, aplicada als mals patriotes, corals..., tot plegat al costat de realitats tan
dures com les cues a la reraguarda per aconseguir el pa, o la partida cap al front dels éssers
estimats, sempre vistes des d’una òptica podríem dir optimista, sempre enfocades com una
necessitat per a la victòria final. La victòria arriba amb la primavera, com el desig més preuat
de l’autora i de tants i tants catalans. Per desgràcia, i malgrat els esforços de gent com Lola
Anglada, la victòria només va poder ser literària. Pere Martí i Bertran

El savi rei boig i altres contes


Empar de Lanuza
Il·lustracions de Montserrat Ginesta
La Galera, 1979 (Els grumets de La Galera)
Premi Folch i Torres 1978

L’activitat docent d’Empar de Lanuza al País Valencià es va fer compatible durant una colla
d’anys amb una intensa dedicació a la producció de bons llibres per a infants. Ha conreat
diversos gèneres, narracions, teatre, poesia o col·laboracions en sèries televisives per als
menuts. Els contes que s’apleguen en aquest volum s’adrecen a infants ja lectors i compten

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 129


amb les il·lustracions de Montserrat Ginesta, en la seva habitual línia imaginativa, perfecta-
ment adequada per al tipus de contes d’Empar de Lanuza.
El savi rei boig i altres contes representa l’aparició més notable de les propostes de Gianni
Rodari en la producció catalana dels inicis de la democràcia. Formes tradicionals (reis, prin-
ceses, nens que cacen pardals, galls habitants d’un galliner o nenes lleteres) es modernitzen
mitjançant el to, els valors, els finals o la barreja amb elements actuals. Així, aquests perso-
natges tradicionals comparteixen protagonisme amb botons que expliquen la seva vida, o
amb llapis que són feliços escrivint els contes d’un nen. Altres vegades l’autora dóna la volta
a les històries tradicionals. Per exemple, en el cas de la lletera, en lloc de somiar amb rique-
ses fins a ensopegar i quedar més pobra que mai, la nova lletera regala la llet als animalets
que troba pel camí i arriba a fer-se rica precisament explicant la història del que ha fet. També
són un capgirament de les fórmules esperables el rei que busca un successor democràtic o
la princesa que vol anar a escola, de manera que valors com la democràcia, el pacifisme, la
solidaritat o la igualtat de gènere es troben sempre en el rerafons d’unes històries ordides de
nou amb els vells fils tradicionals. L’interès de l’obra no es troba només en aquesta actualit-
zació, però, sinó que el que la fa més remarcable és la bona factura de la seva construcció i
la fluïdesa oral de la llengua que fa servir.
La recuperació de la fantasia en la literatura infantil va trobar en aquest títol una de les seves
obres emblemàtiques, que exemplificava com aquesta recuperació podia passar per l’arrela-
ment amb el folklore i la impregnació de valors moderns. El llibre va ser molt ben rebut pels
moviments de renovació pedagògica. El fet que estigui configurat per contes diversos, però
perfectament coherents i com a tals aplegats en un sol volum, en fa una lectura adequada per
a lectors intermedis, tot facilitant també la possibilitat de ser narrats separadament.

Els artístics casos d’en Fricandó


Montserrat Ginesta
Il·lustracions d’Arnal Ballester
Destino, 1992-1995
Premi Crítica Serra d’Or

“Els artístics casos d’en Fricandó” és una sèrie composta per quatre títols separats: La boca
riallera; La dolça mirada; Les dues taques i L’ombra negra, que van ser publicats al llarg de
quatre anys.
Montserrat Ginesta és una autora de trajectòria destacada en la literatura catalana per a
infants, especialment pel que fa als més menuts i a les edats intermèdies. Es tracta d’un dels
noms més reconeguts de la il·lustració innovadora a partir dels anys vuitanta, plena d’imagi-
nació i de voluntat modernitzadora. Té també un bon nombre d’àlbums propis i alguns textos
il·lustrats per altres autors, com és el cas de la sèrie que ens ocupa. En aquest projecte, la
il·lustració corre a càrrec d’Arnal Ballester, un dels il·lustradors més interessants de la nos-
tra literatura, amb una obra avantguardista, exigent i gratificant per al bon lector. Dos noms
de primera fila, doncs, en la renovació de la imatge dels nostres llibres. Junts es proposen,
precisament, acostar als infants alguns dels moviments artístics del segle XX. Ho fan a través
d’una reeixida conjuminació entre les històries detectivesques que s’expliquen en els quatre
llibres i el tipus d’il·lustració escollida.
La boca riallera fa referència al surrealisme. Algú es menja els productes del mercat i en Fri-
candó, el detectiu de la sèrie, descobrirà que es tracta d’una boca que corre solta, escapada
d’un quadre del museu. La dolça mirada parla del cubisme. Una escultura ha estat falsifica-
da, però la seva mirada revela el canvi produït, de la mateixa manera com les obres cubistes
revelen la veritable ànima de les coses. Les dues taques revela els trets de l’art abstracte a
través de les trapelleries de dues taques que absorbeixen els colors de la casa de Fricandó.
Finalment, L’ombra negra, que és la pròpia d’un pintor, projecta la mirada del pop art sobre els
objectes quotidians, tot robant joguines perquè el pintor pugui fer els seus quadres.
El propòsit informatiu de la sèrie es completa amb unes indicacions al final del llibre i cada
títol és ple de referències pictòriques a quadres famosos del corrent al·ludit. L’encert del pro-
jecte, però, és que la intenció d’ensenyament artístic no anul·la, sinó que potencia la diversió
i l’encant dels contes. D’altra banda, cal remarcar l’exactitud amb què es tria la idea essen-
cial de cada moviment artístic i la manera com l’argument de la història i els trets de la il·lus-
tració treballen plegats en una excel·lent aproximació per als infants a cadascun dels movi-
ments.

130 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Ioshi i la pluja
Montserrat Canela
Il·lustracions de Francesc Capdevila, Max
La Galera/Cercle de Lectors, 1998
Premi Hospital Sant Joan de Déu, 1998
Premio Ministerio de Cultura a los libros mejor editados durante 1999

Montserrat Canela, llicenciada en història, s’ha dedicat professionalment a l’ensenyament i a


l’arxivística. Actualment treballa a Ginebra, a l’ACNUR. Com a escriptora, és autora de vuit
títols de literatura juvenil, i coautora de Pedalant per la Segarra. Tres rutes amb bicicleta o a
peu. Dels tres premis que ha guanyat Montserrat Canela (Hospital Sant Joan de Déu de Bar-
celona, concedit el 1998, Ministerio de Cultura a los libros mejor editados durante 1999 i Joa-
quim Ruyra, el 1985), dos són per Ioshi i la pluja.
Amb una llarga trajectòria com a dibuixant de còmics, Francesc Capdevila, Max, ha il·lustrat
nou llibres per a infants. A més a més ha dissenyat cartells, revistes, discs i un rellotge
Swatch (1997). Té diversos premis: Saló del Còmic de Barcelona (1995), Crítica Serra d'Or
(1996), Nacional de Ilustración Infantil y Juvenil (1997), Ignatz (1999), Gran Premi del Saló del
Còmic de Barcelona (2000) i Junceda (2004).
Què passa quan un bon dia els núvols no desapareixen del cel de Ioshi i s’hi queden suspe-
sos durant un any? Així comença la història d’un poble feliç que un bon dia perd les ganes de
viure perquè els núvols ho tapen tot i els colors s’han esborrat. Només hi ha una solució: enfi-
lar-se a dalt del cel i veure què ha passat. I això és el que fa el ferrer del poble, en Xamor, que
puja a demanar a la reina de les tempestes que els retorni el que és seu. La reina, que no
comprèn com un mortal gosa plantar-li cara, accedeix, amb molta resistència, als precs de
Xamor i el poble torna a ser el que era, però el nostre heroi tindrà per sempre més una marca
que li recordarà la seva gosadia.
Ioshi i la pluja és un conte deliciós, d’una gran sensibilitat, i editat amb molta cura. Narra, amb
un llenguatge tendre, directe i poètic alhora, la història d’una pèrdua, de la solidaritat entre
els habitants d’un poble, de la fermesa a l’hora de reclamar el que és propi. El dibuix, directe
igual que el llenguatge, és de línia marcada i amb trets propers a la historieta gràfica. A par-
tir d’una simplicitat aparent, a cada pàgina es produeix una integració diferent del llenguatge
plàstic i el verbal, una disposició nova del text i de la imatge, una forma diferent d’aparellar-
los per fer-nos arribar el missatge conjunt.
L’any 2004, la biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat va fer per al Fòrum Univer-
sal de les Cultures una selecció de llibres al voltant dels tres temes del certamen: la diversi-
tat, la pau i la sostenibilitat. És justament per a aquest darrer apartat, el de la preservació del
medi ambient, que va ser seleccionat Ioshi i la pluja. Núria Vilà i Miguel

L’home del Jaguard blanc


Xavier Vernetta
La Magrana, 1997 (L’esparver jove)

Llicenciat en història contemporània i filologia catalana, Xavier Vernetta és professor de lite-


ratura catalana a l’Institut d’Ensenyament Secundari de Montcada, crític literari i director
d’algunes col·leccions d’Edicions La Magrana. Ha publicat assaig literari, novel·la i narra-
cions per a adults, novel·les per a joves i contes per als més petits; en total una catorzena de
títols, algun dels quals passat a còmic. L’any 2004 li van concedir, ex aequo, el premi de narra-
tiva de la Fundació Enciclopèdia Catalana per l’obra Parlem d’amor.
Tot i la seva predilecció pel gènere policíac, l’autor toca temàtiques variades a les seves
obres, tal com ell mateix explica en una entrevista:
«M’agrada pensar que a la meva obra hi ha el món sencer i per tant que els temes són diver-
sos. De tota manera m’adono que hi ha motius temàtics recurrents. Per exemple, els diners i de
quina manera tenir-ne o no tenir-ne canvia la vida de les persones. També apareix sovint el tema
de la identitat, les persones que no són allò que semblen. Les relacions familiars conflictives són
també un motiu habitual a la meva obra. Altres temes són l’amor i l’amistat, però aquests fac-
tors més que aspectes temàtics són ingredients de la meva manera d’entendre la vida.»
A la novel·la ambientada al Maresme L’home del Jaguard blanc, finalista del premi de litera-
tura juvenil Protagonista Jove, l’Albert Jofresa és un xicot que no té feina i queda a deure els
tallats al bar perquè tampoc no té diners. És per això que no pot tenir massa miraments quan
el cambrer del bar i amic seu, en Jami, li proposa d’anar a recuperar mobles vells d’una casa
abandonada per a després revendre’ls. La recuperació coincideix amb un escorcoll a la casa
del davant i una estudiant de periodisme que vol fer de detectiu aboca, sense proposar-s’ho,
els xicots i ella mateixa cap a una aventura insospitada amb un final inusual.
Emmarcada en el gènere policíac, estructurada en capítols curts cada un dels quals és un

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 131


episodi del relat, farcida de moments àlgids, amb algun toc eròtic i un sentit de l’amistat que
plana damunt tota l’obra, la novel·la té un ritme ràpid i la història, un interès que va creixent a
mesura que la lectura avança. En destaca el personatge femení, la Cuca, filla de militar, valen-
ta, decidida i amb tanta iniciativa que es converteix en l’eix vertebrador de la novel·la.
Més desvalguts ens dibuixa els dos personatges masculins, que l’autor recupera en dos
relats posteriors, publicats el 2005 sota el títol Jocs de lluna. Núria Vilà i Miguel

La història que en Roc Pons no coneixia


Jaume Cabré
Il·lustracions de Joan Andreu Vallvé
La Galera, 1980 (Els Grumets de la Galera)

Què passa quan un xicot creua la porta d’un bar perquè té set i, sense ni com va ni com ve,
es troba transportat a la Barcelona del segle XVIII?
Aquest és l’inici de la història d’en Roc Pons, un barceloní dels anys vuitanta del segle XX que
passeja pel port i de cop té ganes de beure alguna cosa, entra en una taverna, fa un salt enre-
ra en el temps i descobreix un episodi fonamental de la història de Catalunya: la Guerra de
Successió i el setge de Barcelona del 1714 sota les tropes de Felip V, origen de l’Onze de
Setembre.
I és que quan en Roc es troba transportat a començaments del XVIII, no només queda deso-
rientat pel fet insòlit que li està passant, sinó també perquè, pel culpa del seu desconeixement
de la història, és incapaç de recordar els fets que van succeir en aquell moment i que ara ell
viu en primera persona. Res no li és familiar: ni la data, ni el nom de la Guerra de Successió,
ni el del rei Felip, ni…
Amb aquest argument de rerafons, Jaume Cabré escriu La història que en Roc Pons no conei-
xia, premi Sant Jordi del 1983, una novel·la per a nois i noies que explica els fets més desta-
cats del setge de Barcelona a través dels ulls de tres adolescents que s’hi troben implicats.
Un d’ells, en Roc, ha vingut del segle XX i és incapaç d’explicar als interessats com es va aca-
bar aquell episodi tan determinant que va capgirar la història de Catalunya, i un altre és el seu
propi rebesavi, per aquelles dates de la mateixa edat que en Roc, que el troba a Ca la Mari-
na, la casa dels seus avantpassats.
La novel·la històrica té força tradició en la literatura infantil catalana del segle XX. Les obres
de Maria Novell van obrir la porta a un seguit d’autors que, com ella, trobaven a faltar la histò-
ria del país en els curricula de l’època. Jaume Cabré va contribuir-hi amb les seves obres
juvenils ambientades en tres moments de la història de Catalunya.
Cabré és un autor amb una obra extensa, que abasta guions per a ràdio i televisió, adapta-
cions per al cinema, teatre, assaig, una quinzena d’obres narratives entre novel·les i contes,
un conte infantil (L’any del blauet, del 1981), i tres llibres de literatura per a joves: Galceran,
l'heroi de la guerra negra (1977); La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’home de
Sau (1984).
Actualment és un dels autors més coneguts i un dels més premiats de la literatura catalana,
amb vint-i-un premis entre el 1980 i el 2005: Fastenrath (1980), Recull (1980), Crítica Serra d’Or
(1981, 1985, 1992, 1997 i 2001), Sant Jordi (1983), Prudenci Bertrana (1983 i 1992), Joan Creixells
(1991), Premi de la Crítica espanyola (1992), Prix Méditerranée 2004 i Premi Nacional de Lite-
ratura (1992). Núria Vilà i Miguel

La Nana Bunilda menja malsons


Mercè Company
Il·lustracions d’Agustí Asensio
Cruïlla, 1985
Premi Crítica Serra d’Or 1986
Premio Ministerio de Cultura de Ilustración 1987

Mercè Company té una obra molt abundant en la literatura infantil i juvenil catalana. Va publi-
car especialment durant la dècada dels vuitanta, en què va ser capdaventera de la introduc-
ció de molts temes i nous enfocaments en els llibres per a infants i adolescents. La seva obra
abasta gèneres molt diferents, des d’àlbums fantàstics per a petits lectors fins a novel·les
juvenils realistes amb temes de denúncia. Agustí Asensio col·laborà amb ella diverses vega-
des i contribuí a renovar la il·lustració catalana amb unes imatges generalment tendres i
humorístiques, abans de deixar-nos, malauradament, molt més aviat del que era d’esperar.
La Nana Bunilda menja malsons és un àlbum per a infants. La protagonista pertany a la famí-
lia dels nans i follets. La seva imatge rodanxona ofereix una representació maternal de dona
forta i decidida, però alhora eixerida i divertida. Ja es veu en la seva activitat: es dedica a con-

132 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


vertir els malsons de la canalla… en xocolata. Quan els infants tenen malsons poden cridar-
la i ella sempre els escolta, de manera que el conte se situa en la línia de protecció dels petits
respecte de les pors i conflictes propis de l’edat, que es va anar desenvolupant a l’últim quart
del segle XX. La creació d’un personatge benèfic que és cridat pels infants i elimina els mal-
sons menjant-se’ls coincideix, per exemple, amb el personatge de l’Endrapasomnis d’Ende.
No és casualitat, ja que ambdues obres comparteixen l’ona desmitificadora de bruixes i
éssers terrorífics, com també l’imaginari del benestar físic propi dels contes per als petits, on
l’aliment, l’escalf o el son resulten elements simbòlics de la protecció, proporcionada sempre
pels adults, fantàstics o no.
El conte s’emmarca també dins del corrent de desdramatització humorística dels problemes:
una nana màgica, però que exerceix els seus poders a partir d’estris moderns i quotidians; i
també un conte on es barregen desenfadadament les tradicions, ja que és perfectament
admissible trobar-se la Nana tot ajudant en Papà Noel.
La creació de la Nana Bunilda s’estengué a uns quants llibres, esdevenint una sèrie. Així els
petits lectors han pogut familiaritzar-se amb el personatge i seguir-ne els costums i peripè-
cies. L’èxit d’aquesta amiga dels infants l’ha conduït fins i tot a les pantalles televisives.

Les aventures d’en Perot Marrasquí


Carles Riba
Editorial Muntañola, 1924

Carles Riba (1893-1959) fue un gran poeta catalán –inscrito en el movimiento novecentista–
que supo acercarse al mundo de los niños. Curiosamente, escribió narraciones para los jóve-
nes lectores, y no poemas. Les aventures d’en Perot Marrasquí es su libro infantil más cono-
cido. Se inscribe en la tradición literaria de la criatura diminuta –al estilo de Pulgarcito, Patu-
fet o Madó Cullereta– que tiene serios problemas para adaptarse a vivir en un mundo de tama-
ño normal, un tema muy presente en la tradición popular, así como en la literatura de autor. El
origen de la narración se encuentra en un encargo del editor Muntañola, que quería un Petit
Poucet para publicar en fascículos. A partir de 1917 se empezaron a publicar, pero sólo se llegó
al número trece, y la obra completa –tal como la conocemos hoy– no se publicó hasta 1924.
Además de la intención inicial del editor y del autor –hacer un nuevo Pulgarcito– una lectura
esmerada del texto pone al descubierto otros vínculos con la tradición popular. Les aventures
d’en Perot Marrasquí relata la historia de una pareja ya madura y sin hijos que un día recibe
un paquete de París. Dentro hay un niño diminuto. Le cuidan con esmero pero no se atreven a
enseñárselo a nadie. Al cumplir los siete años Perot se escapa –con la ayuda de una paloma–
porque quiere ver mundo. Llega a una masía de las afueras de la ciudad y allá vive toda una
serie de aventuras motivadas por los problemas –y las ventajas– que su singular estatura le
proporciona. Trata con varios animales y así conoce todo un conjunto de virtudes y defectos
profundamente humanos: el valor de la amistad, la presunción, la mezquindad de la codicia, la
mentira, la necesidad de espabilarse para poder comer y sobrevivir... Y, sobre todo, aprende a
poner en funcionamiento toda su capacidad de ingenio y astucia. Finalmente, y gracias a toda
una serie de complicadas casualidades, Perot consigue regresar a la placidez de su hogar,
donde es bien recibo por sus padres y la aventura acaba felizmente.
Riba, en esta obra aparentemente sencilla y tiernamente divertida, llena de sutilezas e ironías y
asombrosamente escrita, nos ofrece un relato iniciático. Perot, diminuto y sobreprotegido, es
capaz de arriesgarse a la aventura y descubrir la complejidad del mundo. Al volver a su redil ha
crecido, ha madurado, ha demostrado sus capacidades. Nunca más será tratado como un niño
indefenso y podrá vivir con plenitud. Una obra maestra, que es siempre actual. Caterina Valriu

Som les tres bessones


Mercè Company i González
Il·lustracions de Roser Capdevila
Arín, 1983

Mercè Company és periodista però s’ha dedicat bàsicament a la literatura per a infants i joves
amb alguna incursió en la literatura per a adults, en guions cinematogràfics o en el teatre. Té
més de dos-cents títols al mercat. En la vessant de llibres per a infants, destaquen sèries pro-
tagonitzades per personatges entranyables (les Tres Bessones, l’Anna i el Víctor, o el Santi i
la Nona), amb protagonistes propers al món dels seus lectors, i d’altres de caire més fantàs-
tic, com la Nana Bunilda o la Bruixa Avorrida. Tant per al lectors més joves com per als més
grans, Mercè Company ha tractat també temes complexos: la mort, la malaltia, la solitud… Té
diversos premis: Ciutat d'Olot (1982), Crítica Serra d'Or (1983 i 1986) i de la Generalitat de Cata-
lunya (1986), entre d’altres.
Roser Capdevila va estudiar Belles Arts a l’Escola Massana i començà la seva carrera pro-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 133


fessional fent estampats i pintures, fins que l’any 1980 inicià la seva tasca com a il·lustradora
i guionista de llibres, bàsicament per a infants. Les Tres Bessones i la Bruixa Avorrida són
segurament les seves creacions més universals; la seva obra, detallista i plena d’humor,
consta d’uns quatre-cents títols, traduïts a totes les llengües majoritàries. Té el Premi Nacio-
nal de Cultura i la Medalla Francesc Macià, com també la Creu de Sant Jordi de la Generali-
tat de Catalunya.
Si bé la guionista de les Tres Bessones és Mercè Company i la il·lustradora Roser Capdevila,
en els àlbums infantils és difícil discernir on acaba l’autor i comença el dibuixant, perquè són
materials que demanen una tasca conjunta i una col·laboració molt estreta. Segurament en
aquest cas la força de la imatge ha estat definitiva per a la popularitat dels personatges, tres
bessones reals, filles de Roser Capdevila, que fa més de trenta anys tenien l’edat que tenen
els personatges del llibre.
Tot va començar quan la il·lustradora, per atzar, va dibuixar les seves filles i l’escriptora hi va
posar lletra. Avui les Tres Bessones són conegudes arreu del món i han generat tants produc-
tes i materials de tota mena que s’han convertit en un autèntic fenomen mediàtic.
Al primer títol de la sèrie es presenten les nenes i es defineixen la composició de la família,
les característiques dels personatges i l’ambient familiar on viuran i que els fa tan propers. El
relat comença quan el metge comunica als pares que en vénen tres i l’impacte que això té en
la parella, que de seguida intueix quina una els espera. A partir d’aquí, les autores plasmen la
vida dels cinc membres de la família, amb la col·laboració puntual dels avis, fins que les nenes
fan un any: la incubadora, l’alimentació, la roba, els primers desplaçaments a quatre grapes,
les passejades, el bany, el pipí i la caca… fins que bufen la primera espelma i ja comencen a
fer cara de nenes grans.
S’enceta així una col·lecció que, sempre girant entorn d’aquests personatges i de les activi-
tats habituals de la canalla, arribarà fins a nou títols entre el 1983 i el 1985, amb temes com:
l’escola, l’esport, la neu, la música…
Els tres ratolins que cal localitzar a cada pàgina acompanyaran totes les històries de les Tres
Bessones.
Més endavant i amb un nou format, una nova sèrie de llibres manipulatius situa les nenes dins
d’un conte popular, on viuen aventures juntament amb Barbablava, la Caputxeta, Ton i Guida
o el flautista d’Hamelín. Però la difusió de les Tres Bessones no s’acaba aquí: l’any 1990, a par-
tir del seu salt a la televisió i als suports multimèdia, es converteixen en el producte més
popular creat a Catalunya, que s’emet a cent cinquanta-vuit països i s’ha traduït a trenta-una
llengües. Núria Vilà i Miguel

Llibre dels vòlics,


laquidambres i altres espècies
David Cirici
Il·lustracions de Marta Balaguer
Destino, 1986
Premi Apel·les Mestres 1985
Reeditat per Destino en format gran el 2000
David Cirici ha ofert uns quants títols molt interessants a la literatura infantil i juvenil catala-
na en diversos gèneres i per a diferents edats, especialment durant la dècada dels vuitanta.
Aquí s’adreça als infants, en una col·laboració molt encertada amb la imaginativa il·lustrado-
ra Marta Balaguer.
El Llibre dels vòlics, laquidambres i altres espècies se situa en la línia dels bestiaris fantàs-
tics. En una primera persona del plural que associa el lector, el narrador ens diu que ens
acostem a l’illa d’un llibre que té els fulls en blanc. A partir d’aquí aniran sorgint tota mena de
personatges de formes estrambòtiques i costums entremaliats, dibuixats amb perfils a ploma,
tons d’aquarel·la i línies modernes. Els cap-i-cua, laquidambres, mil peus, vòlics menuts, pei-
xos, panxes, rosa-cama-dretes, fustotes, nassòpies, ploringues, gegants, peluts, penjarelles,
bledals i altres van desfilant i, de vegades, relacionant-se per les pàgines del llibre, que en
descriu les accions, anatomia i costums enmig d’un humor absurd, divertit i gairebé provoca-
dor, dins d’un to general d’amabilitat disbauxada.
El text és escrit en vers tot acollint-se a formes properes a les de la tradició oral (rodolins,
acumulacions, fórmules de repetició, etc.) La imatge és del tot necessària per localitzar la
informació i completar el sentit del text, cosa que fa les delícies dels joves lectors, que poden
entretenir-se amb un devessall de detalls humorístics en les accions dels petits éssers
escampats per les pàgines.
Quan el recorregut per la sèrie de personatges fantàstics ha acabat, marxem de l’illa, que ara
æse’ns explicaæ està poblada pels éssers fantàstics que han escoltat les seves pròpies
històries. Una obertura i tancament, doncs, que juga amb la metaficció i ens avisa que som
en un dels llibres més representatius i ben resolts de la introducció del postmodernisme, la

134 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


col·laboració entre text i imatge i l’humor de tipus absurd en la literatura catalana per a
infants. Però, alhora, és una obra que demostra com les actituds innovadores poden produir-
se amb una gran saviesa i arrelament en la tradició, en aquest cas la tradició dels bestiaris i
de les formes folklòriques. Teresa Colomer

Música, mestre!
Miquel Desclot
Il·lustracions de Fina Rifà
Empúries 1987 (La poma Verda, 3)

La poesia infantil és un gènere minoritari. En llengua catalana hi ha alguns poetes notables


que, adesiara, publiquen algun llibre de poemes adreçat directament als infants. Aquest és el
cas de Miquel Desclot, que publica reculls de poesia infantil des de fa un bon grapat d’anys.
Música, mestre! (1987) és un dels seus llibres més reconeguts i divulgats. L’autor, gran amant
de la música clàssica, aplega en aquesta obra un conjunt de quinze poemes que inicialment
formaven el text de la cantata titulada Un concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros
Marbà. Cada poema està dedicat a un instrument: el violí, la flauta, la viola, l’oboè, el violon-
cel, el clarinet, el contrabaix, el fagot, els instruments de percussió, l’arpa, la tuba, la trompe-
ta, la trompa, el trombó i el piano.
Els poemes, que presenten estructures formals diverses, estan escrits en primera persona,
com si fos el mateix instrument qui parlés. L’instrument es queixa o s’alegra de les seves
característiques, del músic que el fa sonar, del tipus de música que sona, etc. Els jocs de
paraules, l’equívoc i l’absurd, sempre amb un rerafons d’ironia amable, són els protagonistes
dels poemes, com podem apreciar en aquest exemple:
«Clarinet
Com que sóc un clarí net,
de la boca a l’esquelet,
m’ensabono cada dia
la lluent anatomia:
no voldria que un barrut
pogués dir-me “claribrut”»

Les il·lustracions, de la reconeguda il·lustradora Fina Rifà, personalitzen cada un dels instru-
ments, els vesteixen d’època i els acoloreixen amb delicades tonalitats pastel. Són dolces,
simpàtiques i molt vistoses en el conjunt de la pàgina, de manera que reforcen encertada-
ment la frescor i la vivacitat dels poemes.

L’illa de les tres taronges


Jaume Fuster
Planeta, 1983
Finalista del premi Ramon Llull 1983

Jaume Fuster publica a partir del 1983 la trilogia formada per L'illa de les Tres Taronges, L'a-
nell de ferro i El jardí de les palmeres. Guiamon, el poeta amorós transformat en heroi èpic,
ens narra una aventura extraordinària viscuda en una illa de llegenda. Tanmateix, el lector
prest reconeix els paisatges de Mallorca en la mítica illa de les Tres Taronges. Podem inserir
la novel·la en el corrent literari anomenat fantasy, entès com la tendència literària que s’ins-
pira en la tradició de la mitologia, dels llibres de cavalleries i de la novel·la gòtica.
La narració ens conta una aventura mítica: la lluita que duen a terme Roger d'Adià i els seus
companys per fer tornar a l'illa de les Tres Taronges –governada per forces malignes– la Pau,
el Valor i la Prosperitat. L'escriptor divideix el relat en dues parts. En la primera el protagonis-
me recau en l'heroi Roger; en la segona en la princesa Garidaina, filla del rei de l'illa. Es clou
amb un epíleg que tanca la peripècia viscuda i obre la porta a noves aventures, que formaran
els dos llibres posteriors de la trilogia.
El temps de l'aventura és un temps volgudament indefinit, medieval pels usos i costums dels
personatges, però mític, en la cruïlla entre el final de l'Època Fosca i l'inici d'una Nova Era.
L'espai és també un espai de llegenda –el regne de Montcarrà–, bastit sobre una realitat
geogràfica concreta. El joc de complicitats que l'autor estableix amb el lector ens du a
reconèixer els diversos indrets de l'illa que Fuster amaga sota una toponímia fantàstica. Ade-
siara, algunes llegendes inserides en el cos de la narració ens comuniquen l'origen extraor-
dinari d'alguns espais. L'autor recull en aquests relats velles contalles de la tradició oral
mallorquina.

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 135


La galeria de personatges és diversa, encara que el protagonisme recau en l'anomenada
Companyia del Portador: Roger, el soldat de fortuna, Garidaina, la princesa, Guiamon, el poeta
narrador, Poncet, el criat hàbil, i Guiós, el monjo guerrer que els fa de guia. La figura de l'he-
roi és doble, ja que tenim un heroi, Roger, i una heroïna, Garidaina, anomenada també Estel
d'Or i Matadora del Drac. Ambdós presenten les qualitats dels herois de rondalla.
El paper d'agressor és compartit pel misteriós Genet Negre, els corsaris, el drac i el mateix
rei Flocart, ja que tots ells dificulten la missió de la Companyia del Portador. L'espasa æd'in-
negables ressonàncies artúriquesæ és el símbol del poder i la força. A la seva fulla hi ha gra-
vada la divisa fonamental de la novel·la: «Justícia porta Pau - Injustícia porta Guerra». La Veu
que enfolleix el rei Flocart és l'esperit del mal que porta el Regne a la perdició. El Drac, ano-
menat també la Bèstia, representa tot allò negatiu que cal vèncer per recobrar la pau i la jus-
tícia. Potser les pàgines literàriament més atractives de la novel·la són les vinculades a
aquests tres elements: les batalles singulars que Roger i Garidaina guanyen amb Eina de Pau
a la mà, el misteri que envolta la presència de la Veu i la destrucció del catau de la Bèstia són
escenes extraordinàriament plàstiques i plenes de vivacitat.
I és que el llenguatge de L'illa de les Tres Taronges és essencialment narratiu, dominat per
l'acció i acolorit per pinzellades d'ironia, de vegades senzill i d’altres volgudament ampul·lós,
segons les necessitats de cada acció.
Podem concloure dient que L'Illa de les Tres Taronges és una complexa i suggerent al·lego-
ria, en la qual el lector juga a desxifrar pàgina a pàgina, mot a mot, tot allò que en Jaume Fus-
ter, tot parlant del passat, ens diu del present.

Memorial de Tabarka
Ponç Pons
Editorial Cruïlla, 1993 (Gran Angular, 53)

L’autor menorquí Ponç Pons enceta, amb aquesta obra, la seva narrativa juvenil d’aventura i
ho fa amb un relat atractiu i ple de força, que roman per molt de temps en la memòria del lec-
tor. Narra la història de n’Ismael, un adolescent sense família que malviu en un orfenat. Can-
sat d’aquesta vida trista i sense perspectives de futur, decideix embarcar-se com a polissó en
un vaixell, Il Corso, on farà amistat amb un personatge singular, en Gunhar, un mariner forçut
que sembla molt dur, però que en realitat és una persona amb nobles sentiments. La relació
entre aquests dos personatges es fa entranyable a mesura que passen les pàgines i esdevé
una relació de pare a fill, amb la qual tots dos podran omplir el seu buit afectiu.
A través d’un altre personatge –n’Enzo, el metge fracassat– n’Ismael s’acostarà a la ciència
i a la saviesa, i descobrirà el poder de la cultura, que es manifesta a través dels llibres.
El paper d’agressor correspon a Aben Yusuf, el pirata que senyoreja la ciutat de Tabarka, que
menysprea la cultura i només creu en la força i la violència com a eines de domini. La tasca
dels frares mercedaris, que treballen en terres musulmanes en la difícil tasca de rescatar
captius cristians per a tornar-los a la seva terra, també serà per a n’Ismael un model de dig-
nitat i caritat humana.
Es tracta d’una veritable novel·la iniciàtica per tal com els personatges comparteixen múlti-
ples aventures i, a mesura que superen les dificultats i els entrebancs, es fan més humans,
maduren i refermen els seus llaços afectius. L’estil de l’autor, directe, amb força diàlegs i
mesurat, és atractiu i entenedor per als joves lectors, però alhora prou ric i suggeridor per
enriquir el seu bagatge literari. En conjunt, una novel·la d’aventures de caràcter iniciàtic que
s’insereix en la tradició del gènere i en constitueix una mostra excel·lent.

Raspall
Pere Calders
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell
Hymsa, 1981

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un dels gran narradors catalans del segle XX. Tot i que
va començar a escriure de ben jove, el reconeixement no li va arribar fins a final dels anys
setanta i principis dels vuitanta, arran de la popularització de la seva obra que significà la ver-
sió teatral d'Antaviana del grup Dagoll-Dagom. A la dècada dels vuitanta podem parlar d'un
veritable boom Calders. Per limitar-nos a un parell d'exemples destacarem els premis que se
li van atorgar (l'any 1984, el Nacional de Literatura Catalana en la modalitat de narrativa, i el
1986, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes) i les traduccions de la seva obra, tant la d’a-
dults com la infantil. Entre les nombroses que se’n van fer, destaquen les del conte Raspall,
il·lustrat per Carme Solé Vendrell, l’obra infantil més significativa de Pere Calders. A tall
d'anècdota ressenyarem que va ser seleccionada com una de les cent obres més represen-
tatives de la literatura infantil espanyola del segle XX (vegeu “100 obras de literatura infantil

136 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


del siglo XX”, CLIJ, núm. 130, setembre 2000, p. 56-60) o que va ser una de les cent obres del
segle XX considerades vigents, i doncs recomanades, pels especialistes de literatura infantil
i juvenil dels Països Catalans en l'obra La literatura infantil i juvenil catalana: un segle de can-
vis (ICE de la UAB, Bellaterra, 2002).
Raspall és la història d’una solitud, la del nen Sala, que de cop i volta augmenta quan es veu
privat del seu gos, el Turc, per una malifeta que els grans consideren que passa de mida: ha
destrossat el barret del pare. El nen Sala prova d’oblidar l’amic, el confident, el company de
jocs a través de mil i un objectes de la casa, i fins i tot del canari de la tieta, però no pot. Final-
ment decideix buscar-li un substitut, i el troba en un raspall de pèl suau, abandonat a les gol-
fes, que lligat amb un cordill l’acompanya a tot arreu. Aviat, però, passa un fet extraordinari,
que el lector atribueix més a la fantasia del nen, gairebé a un somni, ja que es produeix quan
és al llit: el raspall cobra vida, irradia calor, salta..., tot sense perdre la forma de raspall. El nen,
ple de seny, reprimeix l’afany de contar-ho als pares i espera a l’endemà. Quan ho fa se li’n
burlen, el tracten de criatura i de poc assenyat. Ofès per la reacció dels grans decideix que
ja s’ho faran: ell ja té el seu problema solucionat.
Aviat arribarà l’hora de la veritat, i serà a través d’una de les característiques fonamentals de
la narrativa caldersiana: el pas de la quotidianitat més realista (molt destacada per les il·lus-
tracions, plenes de detalls i de vida) a la fantasia, tocada de màgia, que ens veiem obligats a
acceptar com la cosa més natural del món, en aquest cas, el fet que el gos salvi el pare d’un
lladregot que estava a punt d’estabornir-lo. Els grans, també en consell familiar, decideixen
adoptar Raspall, fer-li una caseta al jardí i gravar-hi allò que costa tan d’admetre quan es té
massa seny: «No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho».
No voldria acabar sense destacar dos aspectes fonamentals de l’obra de Calders: la llengua
i l’humor. Una llengua rica, precisa, sense concessions, posada al servei de la seva concep-
ció de la literatura i, doncs, un joc fonamental del seu humor. Un humor sorneguer, irònic,
sovint difícil de copsar per part dels lectors infantils i joves. Tampoc no puc deixar de desta-
car-ne les il·lustracions: magnífiques, plenes de vida, veritable contrapunt al conte. Només un
parell o tres d’exemples: el detallisme (en la roba, en els mobles, en les rajoles...); les expres-
sions de les cares, i sobretot dels ulls, hieràtiques en els adults (a excepció de l’escena final),
canviants segons l’estat d’ànim en el nen; la senzillesa amb què el raspall esdevé Raspall; i
l’estructura: retrats de família en què predominen els adults en tot, al principi i al final, i el nen,
amb la seva solitud a les pàgines centrals, o el nus del conte. Una obra ben actual, perquè no
hi ha dubte que ha esdevingut un clàssic de la literatura infantil. Pere Martí i Bertran

Tanit
Núria Albó
Editorial Cruïlla , 1984 (El Vaixell de Vapor, 9)

Núria Albó (La Garriga, 1930) obtingué el 1984 el premi El Vaixell de Vapor amb aquest relat,
una narració que conjuga de forma admirable els diversos corrents narratius que conflueixen
a la literatura infantil i juvenil catalana dels anys vuitanta: el realisme amb pinzellades d’ide-
alisme propi de la dècada anterior, l’entrada de temes conflictius –com la sobreocupació dels
pares que té com a conseqüència la solitud dels infants, l’herència terrible de la Guerra Civil
com estigma d’algunes famílies– que ja s’enfoquen cap al que serà el realisme crític, i la con-
junció de realitat i fantasia popular, tan habitual a l’època. Tanit és una bella narració de l’a-
mistat entre una nena i una vella, més enllà de les convencions i els estereotips. Tanit, que
descobreix el món amb els ulls ben oberts, i la vella Perona, a qui tots tenen per bruixa, amb
un feix d’experiència i desencant a les espatlles, es faran amigues i còmplices, aprendran una
de l’altra i se sobreposaran a la maledicència i la desconfiança de la gent. Amb aquesta
narració Núria Albó configura dos models femenins alhora antagònics i complementaris. La
vella Perona –marginada del poble pel passat republicà de la seva família– esdevé un perso-
natge rodó, amb volum, creat a partir de l’estereotip de la bruixa precisament per trencar-lo.
La humanització de Perona pren cos al llarg de l’amistat amb Tanit, que s’inicia a través del
gos de la nena. Amb un estil senzill i directe –molt adient per als joves lectors que s’inicien en
la novel·la– Albó traça amb rotunditat els personatges principals del relat: «L’àvia Perona no
era àvia de ningú. Vivia sola en una casa vella enmig del bosc i la gent deia que feia bruixe-
ries i que valia més no acostar-s’hi. De fet, ben poca gent la coneixia i la Tanit no l’hauria pas
coneguda mai si no hagués estat culpa d’en Xuc...» La trama, senzilla, posa en relleu els
temes essencials del relat: la valoració de l’amistat i l’absurd dels prejudicis. Caterina Valriu

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 137


Ulldevellut
Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado
Il·lustracions: Susanna Campillo
La Galera, 2000 (Els Grumets de La Galera, 110)
Premi Josep M. Folch i Torres 1999

Amb Ulldevellut, Hermínia Mas i J.F. Delgado, que a la vida quotidiana són un matrimoni amb
fills i aficions compartides, han tornat a escriure una obra a quatre mans. Una obra que està
formada per un conjunt d’històries i d’anècdotes de la vora del foc molt ben trenades al vol-
tant d’una de central, que fa com de pal de paller del relat: la història d’Ulldevellut, segura-
ment el darrer ós del Pirineu català, almenys literàriament parlant. La narració, que tracta de
l’extermini de l’ós bru pirinenc, té paral·lelismes, i podríem dir que continuació i tot, amb Els
llops de la lluna roja (2003), centrada en l’extermini del llop ibèric en terres catalanes, i prota-
gonitzada per la Maria, la filla de l’Hermínia d’Ulldevellut.
Tot el conjunt de la novel·la, des de la dedicatòria, passant pel relat i acabant amb la biogra-
fia dels autors, és un homenatge als avis i àvies que han mantingut en la memòria i han
transmès tantes i tantes coses que, com diu l’Hermínia, la padrina suposada autora del relat,
«el més important no és posseir-les, sinó dur-les a dins» (p. 14). En J. F. Delgado i l’Hermínia
Mas en duien moltes, a dins, d’històries recollides en trobades familiars, en vetllades a la vora
del foc..., la majoria centrades en el Berguedà, d’on són fills, ell adoptiu i ella de naixença; i
un bon dia van decidir que podien ser un bon material literari i s’hi van posar, i van triar la
millor manera de narrar-les: en primera persona i per una padrina del Berguedà, l’Hermínia,
que les explica a la seva néta de dotze anys, la Queralt.
La història central, com hem insinuat, és la vida de l’Hermínia, i més concretament de l’èpo-
ca en què també tenia dotze anys i va fer de pastora durant un estiu; un estiu en què va acon-
seguir de mantenir un contacte d’allò més especial i amistós amb un ós orfe, l’Ulldevellut, la
mare del qual havia estat caçada pel pare de l’Hermínia; un estiu que li va canviar completa-
ment la vida, perquè la seva relació amb la natura, amb els animals i amb les persones ja no
va ser la mateixa. Podem dir, doncs, que en el fons, com en tantes obres de la literatura juve-
nil, ens trobem davant d’una novel·la iniciàtica. Hi destaquen tant el domini de la llengua per
part dels autors com els seus dots poètics, que tots dos han palesat en nombroses obres
publicades, i que podríem exemplificar en nombrosos fragments, tot i que ens limitarem a
aquest de la p. 20: «els rasos s’omplien d’un silenci que semblava sortir del fons dels barrancs
i era com si tota la terra fos un ós enorme fet de pedra freda que s’havia adormit i havia de
trigar molt a desvetllar-se». Pere Martí i Bertran

Una troballa sorprenent


Jaume Cela
Il·lustracions de Werner Thöni-Hortal
La Galera, 1988 (Els Grumets de la Galera)

Jaume Cela va néixer al barri de Sarrià, segons ell mateix explica, un dia molt xafogós. Mestre
de vocació, i gran afeccionat al cinema, és des de fa anys membre actiu de l’Associació de
Mestres Rosa Sensat i de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
Actualment dirigeix el CEIP Escola Bellaterra.
Comença a publicar l’any 1988. La seva primera novel·la fou Els nassos del rei. Des de llavors no
ha parat d’escriure i actualment té una bibliografia extensa i diversa: contes, novel·la infantil,
juvenil i d’adults, llibres de text, adaptacions de contes i llibres professionals sobre educació.
En total, una quarantena de títols, més de la meitat dels quals de literatura per a infants i joves,
i que li han valgut diversos premis literaris: Ciutat d’Olot (1991), Rosa Sensat de Pedagogia
(1992), Marià Vayreda (1995), El Vaixell de Vapor (1997), i el Folch i Torres (1997). Col·labora també
en diverses revistes d’educació.
D’algunes de les seves obres, n’és coautor Juli Palou. Entre els dos han iniciat una col·lecció
de novel·la negra en què la protagonista és una noia; però el millor fruit d’aquesta col·laboració
és el llibre Amb veu de mestre, on ambdós reflexionen, utilitzant el gènere epistolar, sobre què
és ensenyar, com veuen l’escola, quines experiències han viscut dins i fora de l’aula. L’obra
constitueix un document valiosíssim sobre l’ofici de mestre. «És la nostra experiència de cada
dia la que ens incita a la reflexió, al risc d’apuntar maneres de fer que poden estimular una
actuació més intel·ligent, més digna», diu Cela en el pròleg del llibre.
L’obra literària infantil i juvenil de Jaume Cela reflecteix els ambients familiars i escolars que
l’autor ha viscut des de petit: les anades al cinema, el carrer, la colla, el futbol, la família, els
fills…, i està impregnada d’una forma de veure, o de desitjar, el món: respecte pels altres, plu-
ralitat, famílies democràtiques, igualtat, respecte per la diferència…
Una troballa sorprenent és un llibre que compleix moltes d’aquestes condicions. L’autor, que

138 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


juga amb l’efecte sorpresa des de l’inici, comença amb un petit pròleg on el narrador i protago-
nista anuncia una història insòlita que està vivint i que predisposa molt bé el receptor per seguir
la lectura. El fet que trenca l’equilibri d’una família, que l’autor presenta com una família ideal,
no es fa esperar: l’Oriol, el germà mitjà de tres, quan baixa la bossa de les escombraries al con-
tenidor, hi troba un cocodril i, amb la col·laboració de la seva germana més gran, se l’emporta
a casa. Aviat els pares descobreixen la malifeta i comencen a demanar explicacions i solucions
als dos fills grans, que es defensen esgrimint els arguments de respecte als animals que els
seus progenitors han fet servir sempre i que els nens tenen ben inculcats.
La novel·la, estructurada en capítols molt curts, està escrita amb un llenguatge fresc i en un to
d’humor que, reforçat per les il·lustracions de Thöni-Hortal, en fan la lectura engrescadora.
Núria Vilà i Miguel

Fotografia de Pere Formiguera per a “El Petit Polzet”

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 139


El fill de la pluja d’or
Josep Vallverdú
Ilustraciones de Ricard Recio
La Galera, 1984 (Els Grumets de La Galera).
La literatura infantil y juvenil catalana, sobre todo a partir del último tercio del siglo pasado,
cuando la lectura en catalán dejó de ser una actividad sospechosa y se convirtió en una
necesidad cultural y un hábito normalizado, ha generado un alud de autores con algunos títu-
los que, con la perspectiva que da el tiempo transcurrido, podemos considerar ya clásicos.
Unos clásicos modernos, pero clásicos en el sentido más amplio: aquellos libros –decía Cal-
vino– que con el tiempo no pierden y que cada vez que los leemos nos aportan cosas nuevas,
que es igual a decir que nos divierten, nos ilusionan y nos siguen enriqueciendo como el pri-
mer día.
El fill de la pluja d’or es una de esas narraciones que podemos calificar de clásica, una narra-
ción magistral que no me cansaré de recomendar ya que constituye una fuente inagotable de
valores y conocimientos. El mito de Perseo, un personaje fascinante de la mitología clásica
griega, es el centro de la novela que, además de poder ser leída por puro placer, permite asi-
mismo ser disfrutada sobradamente: desde el punto de vista formal cabe destacar, como en
todas las obras de Josep Vallverdú, su lenguaje esmerado y elegante, la sabia construcción
de las frases, las descripciones cargadas de intensidad... En el aspecto mitológico: la carac-
terización tan diversa de los numerosos personajes, la inevitable fuerza del destino –«aque-
lla fuerza negra y decisiva que remueve todo el universo con un soplido...»–; desde una ver-
tiente más humana: el valor de la nobleza, el esfuerzo, «el fuego de la estimación», capaz de
cambiar el destino...
Una obra repleta de detalles en la que converge todo lo mejor de la literatura de Vallverdú:
escenas equilibradamente patéticas en el episodio de las terribles Gorgonas o en el de la
chica encadenada. La sólida mezcla de ironía e ingenuidad en las escenas del joven Faetón
y la de Narciso... Y la sensibilidad, muy palpable en la enternecedora escena de los viejos
Filemón y Baucis, pero sobre todo en el episodio en el que se cuenta cómo Zeus hace conce-
bir un hijo a Dánae. Son páginas excelentes y cargadas de poesía y belleza. Según Andreu
Sotorra, «la novela tiene, además, una arquitectura equilibrada y un elemento que la hace aún
más atractiva: las chispas de humor aplicadas al Olimpo, quizá la única forma de realizar este
viaje literario sin caer en la afectación». Y es que El fill de la pluja d’or es una obra perfecta,
dijo en una ocasión Gabriel Janer Manila, porque es la obra de un maestro. Josep Maria Aloy

L’home que es va aturar


davant de casa
Joaquim Carbó
La Galera, 2002 (Col. El Corsari, 51)
L’home que es va aturar davant de casa cuenta en primera persona el proceso de crecimien-
to de un chico, Leo, que vive con su abuelo, que se lo consiente todo, hasta que un día, un
hombre, Sam, se para delante de su casa–y acaba quedándose– y se convierte en un refe-
rente importante en el que Leo se refleja y de quien aprende los principales hábitos y actitu-
des de toda persona adulta.
L’home que es va aturar davant de casa es uno de los libros más reconfortantes de todos
cuantos pueda leer un chico o una chica de hoy. Se trata de una historia agradable y sobre
todo de un libro agradecido porque deja al lector en una situación de embeleso y con un opti-
mismo muy alentador. Un libro escrito con garra y con ritmo por momentos intrigante, rico en
detalles, siempre placentero y capaz de seducir al lector desde el primer momento.
La curiosidad y la originalidad de esta novela radica en el hecho de que el texto original es un
cuento del mismo autor escrito con el mismo título y publicado en el nº 100 de la revista Cavall
Fort en agosto de 1967, es decir, pronto hará cuarenta años. Es un hecho que merece una
especial atención, pues se trata de una muestra más de la capacidad fabuladora de Joaquim
Carbó y de su enorme habilidad para recrear y re-crear un nuevo texto de doscientas pági-
nas a partir de una primera y antigua redacción de dos o tres folios. Invito especialmente a
los maestros a practicar ellos mismos –y a hacer practicar a sus alumnos– el ejercicio de leer
por un lado el cuento y después la novela y no solo se percatarán de esta habilidad del autor,
sino que a la vez constatarán que en el cuento ya se perfilaban perfectamente las ideas prin-
cipales que después en la novela han sido desarrolladas con muchos más detalles e incluso
con la creación de algún nuevo personaje o de algún nuevo hecho que en el cuento, por su
necesaria brevedad, no figuraba. No es fácil alargar un texto y que al mismo tiempo conser-
ve la agilidad y, sobre todo, el interés. Por ello lo propongo como un buen ejemplo para los
aprendices de escritor.

140 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


L’home que es va aturar davant de casa es uno de los mejores libros para gente joven que se
ha escrito últimamente; un baño de placer, una historia reconfortante y sugerente, un canto
a la amistad, una invitación a crecer. Una novela muy digna, capaz de despertar y estimular
la afición a la lectura y de ayudar a consolidar el hábito lector. Josep Maria Aloy

Tot quant veus és el mar


Gabriel Janer Manila
Ilustraciones de Mercè Arànega
La Galera, 1987 (Els Grumets de la Galera, 84)
Premio de literatura infantil 1987 (Generalitat de Catalunya).
Premio Nacional de literatura infantil y juvenil, 1988 (Ministerio de Cultura).
Gabriel Janer Manila es uno de los escritores más importantes de nuestro país no tanto por
la abundancia de su obra –una veintena de novelas– sino sobre todo por su calidad y belleza
literarias y por la temática –sugerente y comprometida– que acostumbra a tratar. Leer a
Janer Manila es aceptar un pacto de fidelidad con él. Miquel Rayó, en la introducción que
hace al primer volumen de la obra completa de este autor, lo deja muy claro: «En los trabajos
de Janer Manila se halla, a nuestro juicio, un mensaje patente de compromiso y la propues-
ta de un pacto de fidelidad con el lector. Así de simple. La escritura de Gabriel Janer toma,
por definición, partido. Por un lado, por la belleza que se puede modelar con las palabras. Por
el otro, por los vencidos. Por la belleza y por los humanos que sufren. El lector deberá acep-
tar, pues, este pacto».
Estas dos características –la belleza y el compromiso con los débiles, con los vencidos–
hacen que la obra de Janer Manila goce de una indiscutible coherencia y no haga concesio-
nes de ninguna clase. Por ello se trata también –no debemos engañar a nadie– de una obra
nada fácil, muy atractiva y estimulante, adscrita, eso sí, a toda clase de lectores y no solo a
los lectores jóvenes. La obra de Gabriel Janer nos describe de una forma u otra alguna face-
ta de la vida de los humanos y una faceta no dulce, sino más bien desgarradora, áspera: la
insatisfacción y las ganas de cambiar la realidad, por resumirlo en una frase.
Los personajes de Janer Manila son personajes, pues, que sueñan, que esperan un mañana,
que luchan. El sueño y la imaginación son las principales armas de unos personajes que
seducen al mismo tiempo que provocan una cierta desazón y plantean a los lectores interro-
gantes que tienen una respuesta nada fácil, pero con la precaución de un final abierto, con
una clara invitación a seguir soñando y, sobre todo, a seguir viviendo.
En Tot quant veus és el mar, Berta, la protagonista infantil, es una niña «que tiene la cabeza
en las nubes», que echa de menos a su padre y que vive el mundo que le rodea de una forma
muy particular y sugestiva. Muchos dicen de ella que «tiene grillos y fantasmas en la cabe-
za». El contrapunto a esta personalidad infantil tan fantasiosa lo establece Mònica, la prota-
gonista adulta y maestra de Berta que no duda en hacerse cómplice de sus imaginaciones y
de sus fantasmas. Y es sobre esta simbiosis entre los dos personajes que se desarrolla casi
toda la acción, una acción ciertamente mágica, de la novela.
Y lo que más invita a leer cualquiera de las novelas de Janer Manila es el tratamiento del len-
guaje, la pulcritud de las palabras, el uso del vocabulario y sobre todo el uso de la metáfora.
La calidad literaria del maestro es indiscutible y no deja indiferente al buen lector que, si es
joven, se deberá esforzar en la lectura, sin duda, pero saldrá enriquecido –¡y de qué modo!–
y aumentará enormemente su gusto literario. Josep Maria Aloy

El raïm del Sol i de la Lluna


Miquel Rayó i Ferrer
Ilustraciones de Francesc M. Infante
La Galera, 1983 (Els Grumets de La Galera)
Premi Guillem Cifre de Colonya, 1982
El raïm del Sol i de la Lluna supuso la irrupción en el campo de la literatura infantil y juvenil
del escritor mallorquín Miquel Rayó. De eso hace ya unos veinticuatro años. Eran los inicios
de la literatura infantil y juvenil de las Baleares. Tan sólo se había escrito una novela: El rei
Gaspar de Gabriel Janer Manila. Así pues, constituía un reto impresionante escribir una
nueva novela después de aquella obra de Janer Manila. Desde entonces, este osado escritor
se ha ido consolidando como una de las voces narrativas más importantes y coherentes no
solo de las Baleares sino de toda la literatura en lengua catalana para jóvenes.
Veinticuatro años más tarde, esta primera novela, que ganó el primer Premio Guillem Cifre de
Colonya, no ha perdido ni el interés ni la capacidad para atrapar al lector, especialmente al
lector joven, que sigue encontrando los ingredientes necesarios que hacen que una novela
no pierda vigor con el paso del tiempo. Algunos de estos ingredientes son: la creación de
unos personajes que entran en inmediata complicidad con el lector, la misma complicidad del

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 141


narrador, que se dirige a menudo al lector con total franqueza y un cierto coleguismo, el
humor que se percibe en todo momento, las descripciones normalmente servidas con mucha
sensibilidad, y, en general, un exquisito cuidado por el lenguaje (a menudo convertido en pro-
tagonista innegable y habitual).
Por encima de todo, sin embargo, destacaría la sensibilidad por la naturaleza, por las aves,
por las plantas y, también, el valor poético de la novela y, en general de todas las novelas de
Miquel Rayó, que sabe impregnar el ambiente y el escenario de un aire de cuento que se res-
pira muy bien. Lo destaca Gabriel Janer Manila en un pequeño prólogo al libro y que, como
miembro del jurado del premio, tuvo oportunidad de valorar la presencia de estos ingredien-
tes que he mencionado: «...Nos decidimos finalmente por El raïm del Sol i de la Lluna, de
Miquel Rayó i Ferrer, por varios motivos. En primer lugar por su valor poético, por el misterio
entrañable que surge de la historia, por el lenguaje expresivo, por la fantasía que vierte en el
relato... Sobre todo, por la forma de estructurarlo y de componerlo. Sirviéndose de una serie
de elementos populares, Miquel Rayó construye una historia de amor a la naturaleza. A tra-
vés de su relato, Miquel Rayó busca reconciliarnos con la naturaleza. El cuento maravilloso
está presente: magos y enanos, transformaciones y encantamientos, príncipes y princesas.
Pero en el fondo de todo este material, tan bien tratado, se halla la emoción profunda del hom-
bre que ama la vida y que nos la querría hacer amar.»
El argumento ya tiene características de sueño: en el Palacio del Año, una princesa sueña las
estaciones y su sueño hace girar la rueda del tiempo. Un día se pone enferma y no puede dor-
mir. La tierra acabará por congelarse, porque el tiempo no gira y el ciclo de los días se ha trun-
cado. Sólo la uva del Sol y de la Luna podrá devolverle el sueño benefactor. A partir de aquí
la aventura y la poesía lo contaminarán todo y el lector quedará plenamente tocado. La magia
del escritor le habrá envuelto de tal modo que se habrá producido aquel pequeño milagro que
se produce cuando un lector lee un clásico: que después de la lectura algo ha cambiado en
él, porque clásica es aquella obra que siempre aporta alguna novedad. Josep Maria Aloy

De qui és el bosc?
Mercè Canela
Ilustraciones de Montserrat Brucart
La Galera, 1976 (El Grumets de la Galera)
Esta narración de Mercè Canela, publicada hace treinta años, sigue manteniendo un atracti-
vo importante a pesar de que los lectores de ahora sean muy diferentes de los de entonces.
Tener la capacidad de escribir un texto que no pierda interés con el paso del tiempo es un
mérito del que pocos escritores y escritoras pueden presumir. Por otro lado, también creo que
algún día se deberá estudiar la novela de pandillas y analizar los valores que la sustentan: la
solidaridad, la armonía, la sinceridad, el trabajo de equipo... Si hoy estas novelas pueden chi-
rriar un poco –como algunos afirman– y parecer un poco pasadas de moda, habría que ver si
es por la misma novela y sus «anticuados» valores –hecho que considero bastante improba-
ble– o por las características de los lectores de hoy, obsesionados con otros estímulos, pro-
bablemente más efímeros.
Una de las cosas más sorprendentes de esta novela –y en general de las novelas de pandilla
de esa misma época– es el brío que poseen sus protagonistas, «azuzados por la alegría
inmensa que sentían». Una alegría que se contagia fácilmente al lector. La alegría y la ener-
gía, evidentemente, en este caso de cuatro amigos, cuya diversión es adentrarse en el bos-
que, en busca de aventuras...
La creación de los personajes es envidiable: cuatro amigos que «abren unos ojos como pla-
tos» cuando, desde lo alto de un roble, escuchan la conversación de unos hombres que dicen
que talarán los árboles del Pla dels Roures. Y, como no podría ser de otro modo, los chicos se
lanzan de inmediato a la búsqueda de una solución al problema que los afecta. Es destaca-
ble, eso sí, un punto de ingenuidad que ahora es más difícil de encontrar en nuestros jóvenes,
e igualmente destacable un punto de trasgresión cuando los chicos quieren averiar la máqui-
na que debe talar los árboles... Ingenuidad por una parte y trasgresión por la otra, pero por
encima de todo, sinceridad y espontaneidad. Todo fluye de manera natural, sin forzar nada y
sin necesidad de convertir a los protagonistas en héroes. Pero tampoco sin enfrentarlos a los
adultos, como acostumbra a suceder en muchos de estos relatos, buscando una complicidad
mal entendida con los lectores.
El lenguaje es preciso y trabajado, con expresiones tan pronto poéticas como descriptivas:
«... pasaban entre los campos, donde enrubiaba el trigo repleto de grano. ... encarados a un
sol poniente que sangraba rojizos rayos de luz que teñían las nubes yacientes del anoche-
cer...» Expresiones bonitas por lo que tienen de paradójicas: «...El bosque se dibujó majestuo-
so ante los ojos de los hombres que estaban a punto de abatirlo...» Una novela positiva y muy
estimulante que contagia dinamismo, y desprende una agradable energía, una energía capaz
aún de contagiarse –¡me gustaría creerlo!– a los lectores de hoy. Josep Maria Aloy

142 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


El zoo d’enPitus
Sebastià Sorribas
Ilustraciones de Pilarin Bayés
La Galera, 1966 (Els Grumets)
Si hay un título memorable dentro de la literatura catalana de los últimos cuarenta años, este
título probablemente sea El zoo d’en Pitus. Hay otros, claro está: Rovelló, La casa sota la
sorra... Pero el libro de Sorribas sorprende viniendo de donde viene –de un trabajador de
Motor Ibérica de aquellos grises años sesenta– y por el vuelo que tomó desde el primer
momento y que aún hoy dura, poco o mucho. Muchos nos hemos preguntado muchas veces
qué tiene El zoo d’en Pitus para que después de cuarenta años siga aún vigente.
El zoo d’en Pitus ha interesado a miles de lectores porque es un libro de pandilla, realista,
lleno de sinceridad y de espontaneidad, donde no se engaña a nadie y las cosas tienen lugar
sin prácticamente forzarlas, algo difícil en el campo del libro infantil. Otro motivo de su éxito
es la singularidad de los personajes. Primero porque son personajes reales, limpios, positivos
y que no van de nada y, por lo tanto, permiten que el lector se identifique con alguno de ellos.
Y también porque la acción que llevan a cabo los protagonistas es una acción clara, posible,
verosímil, creíble y, además, estimulante ya que cada uno colabora según sus posibilidades y
sin hacerle la competencia a nadie.
Finalmente creo que el éxito también está en función de los mensajes que se desprenden del
libro. Sin ser una novela claramente pedagógica, transmite una serie de valores muy positi-
vos entre los que destaca el de la solidaridad... (este punto, obviamente ha gustado desde
siempre a los padres y educadores que, por este motivo, la han recomendado siempre y la
seguirán recomendando).
Con motivo del cuarenta aniversario de la novela, La Galera ha publicado una nueva edición
de este libro y ha incluido una introducción en la que varias personas del campo de la litera-
tura infantil opinan sobre el éxito del libro. Se pueden leer valoraciones muy diversas y des-
taco un par de ellas. Por ejemplo la de Xavier Blanch cuando dice: «... Será que esta obra
tiene enjundia. Que tiene alma. Será que todos somos de la pandilla de Pitus, de la gran pan-
dilla humana que vive los libros que leen la vida...» Pero utilizo las palabras de Teresa Colo-
mer para cerrar esta reseña: «... Como un perro que se muerde la cola, quizá el libro gusta a
los niños porque todo el mundo lo conoce, sus hermanos mayores lo han leído y, poco a poco,
se ha convertido en uno de los grandes de la vida lectora por la que los niños saben que pasa-
rán en su expectativa del camino de hacerse mayores. Ésta es precisamente la gracia que tie-
nen los clásicos escolares en todos los países normales. Y que dure.» Josep Maria Aloy

Concert en Sol Major


Jordi Sierra i Fabra
Columna Edicions, 1997 (Columna Jove, 128)
Premio Joaquim Ruyra, 1996
Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) es uno de los autores más prolíficos –quizá el que más–
en el campo del libro infantil y juvenil. Si es fácil pensar que un autor muy prolífico no nece-
sariamente debe ser un clásico, también es razonable creer que dentro de su extensa pro-
ducción pueda haber de todo y, por lo tanto, también algunas obras susceptibles de ganarse
el calificativo de clásicas. No es fácil determinar qué títulos de Sierra i Fabra han consegui-
do un lugar destacado. Yo me decantaría sobre todo y fácilmente por tres o cuatro; sin embar-
go, por ahora, me quedo con Concert en Sol Major (Columna, 1997) obra que ganó el Premio
Joaquim Ruyra en 1996.
El tema es muy sencillo: en su afán por buscar y encontrar la libertad y por volver a los esce-
narios barceloneses de su infancia que él recuerda con alegría y felicidad, el joven Daniel, de
once años, se escapa de la protección de su madre, persona muy dominante y abrumadora e
inicia una ruta por el «corazón de la ciudad», observando, mirando, escuchando y descu-
briendo la vida y el bullicio de una población variada y diversa... Algunos de los elementos de
esta población hacen lo que pueden para ganarse mínimamente la vida y uno de éstos es
Tobias, el viejo violinista con quien Daniel trabará amistad.
La relación con el viejo Tobias va tomando cuerpo y se va perfilando como el eje central de
la novela... El viejo crece como personaje principal y ejerce un poder y una influencia positi-
va sobre el chico... Poco a poco se va destapando el pastel y el viejo descubre que el chaval
estudia música en Nueva York, que es un virtuoso del violín y que aquella misma noche actúa
en el Palau de la Música de Barcelona... pero al mismo tiempo conoce a un personaje desi-
lusionado y cansado de tanta actividad frenética, de tanta soledad y de tanta falta de afecto.
Ni que decir tiene que la relación entre los dos personajes arrastrará al lector hasta el final.
No es nada fácil encontrar novelas en las que el lector se sienta atraído por una tensión
extrema y progresiva hasta conseguir uno de los niveles más altos de placer que puede pro-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 143


porcionar la lectura. La escena del viejo violinista volviendo al tenderete donde ha dejado al
niño para que le guardase el violín es de una fuerza insólita que acelera las ansias del lector
por saber cómo acabará una escena tan vibrante... Y la escena vibrante acaba de forma muy
emotiva cuando el viejo, como quien descubre un milagro, se ve obligado a preguntarle quién
es...
Todo este encabalgamiento de escenas vibrantes y de enorme intriga son el presagio de la
emoción final en la que las dos miradas –la del chico y el viejo– se cruzarán cuando aquél se
encuentre ya en medio del escenario del Palau de la Música, dispuesto a iniciar el concierto,
y le dirija unas palabras que recabarán un aplauso que el público le dispensa sin saber por
qué... Pero lo sabe el lector que siente la emoción de aquel momento mágico, que a juicio de
algunos puede parecer exagerado, pero que indica hasta qué punto Sierra i Fabra es capaz
de transportar los sentimientos: los suyos, los de los protagonistas, y sobre todo los de los lec-
tores que, como absorbidos por la historia, llegan a perder el mundo de vista.
La novela es un canto a la música, al arte, a la imaginación, a salir de la vulgaridad y de la
monotonía: «... un artista siempre debe volar, siempre...» Pero también es un canto especta-
cular a la amistad, a la relación entre dos personas diferentes por edad, por estatus social,
por los retos, por la suerte... pero coincidentes por lo que respecta a los gustos, a la fascina-
ción por el arte... y, en definitiva, pues, un canto a la vida, ya que la vida no es otra cosa que
«un Concierto en Sol Mayor, una obra única para cada uno, irrepetible, y también una Sinfo-
nía Inacabada. Se acaba con el último suspiro, pero entonces ya no puedes dar marcha atrás
para interpretarla. Ésa es la gran contradicción.»

La casa sota la sorra


Joaquim Carbó
Editorial Estela, 1966
La casa sota la sorra es otra de las novelas que han pasado a ser ya clásicas y a la hora de
citar sus cualidades, cuarenta personas –tantas como años tiene la novela– han dejado
escritas sus impresiones en la edición conmemorativa que Columna acaba de publicar para
celebrar la efeméride. Muchas de estas impresiones destacan alguna característica del libro:
...aventura en estado puro (Xavier Moret), ...un relato de aventuras alentador y vital... (Miquel
Rayó), Cuando era pequeño, por culpa de La casa sota la sorra decidí que leer era lo único
que quería hacer (Adam Martin)... una metáfora de nuestro tiempo... Todos somos Pere Vidal.
No sé si encontraremos un Henry Balua que nos lleve al exterior del caos... (Gabriel Janer
Manila). Es interesante e ingenioso también el deseo que manifiesta Màrius Serra cuando
pide que los Reyes le traigan cada año Carbó.
Ciertamente la novela de Carbó es una aventura de verdad. Si debemos ser justos, y lo que-
remos ser, en 1960 se había publicado una novela de corte policíaco de Josep Vallverdú, El
venedor de peixos, y cinco años más tarde, este mismo autor ganaba el primer Premio Joa-
quim Ruyra con una interesantísima aventura, Trampa sota les aigües. Un año más tarde apa-
recía ya La casa sota la sorra. Era el inicio de la reanudación, en la que los escritores men-
cionados partían casi de cero y por lo tanto sin referentes, exceptuando, evidentemente, la
literatura que venía de fuera y algunos clásicos universales.
La casa sota la sorra es una aventura trepidante, con una buena trama y narrada con ritmo
ágil. Pero lo que destacaría por encima de todo es la personalidad de los dos protagonistas
principales. Carbó manifiesta una sabia capacidad y habilidad a la hora de inventar estos dos
personajes y sobre todo a la hora de hacerlos moverse y relacionarse. Por un lado, el barce-
lonés Pere Vidal, personaje curioso, indisciplinado, desordenado y con pocas ganas de tra-
bajar. Por el otro, Henry Balua, un negro listo, honesto, trabajador, responsable, crítico, exi-
gente y enormemente respetuoso con los suyos. Personajes ambos muy humanos que evolu-
cionan individualmente y evoluciona su relación y, por lo tanto, su amistad y solidaridad. Y
como contrapunto, el señor Ti, malévolo y sin escrúpulos. En resumidas cuentas, constituye
un buen material para crear una historia con garra y con intriga, cosa que Carbó sabe hacer
muy bien. Una novela, además, bien escrita y con una serie de mensajes muy claros pero
nada forzados y que quedan muy bien resumidos en el último párrafo de la novela, cuando
Henry Balua ya está pensando en ir a Abisinia donde «...unos americanos habían establecido
un negocio poco claro... Tenían a toda la población aterrorizada. Sí, habría que ir a echar un
vistazo...» Cuarenta años después, Henry encontraría muchos motivos para seguir echando
un vistazo a nuestro mundo... Josep Maria Aloy

144 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


La guia fantàstica
Joles Sennell
Il·lustracions de Montserrat Brucart
Publ. de l’Abadia de Montserrat, 1977. (La Xarxa, 10)
Cuando en el año 1977 apareció esta novela de Josep Albanell en la que un unicornio volapa-
ba (galopaba y volaba al mismo tiempo), pero que cuando perdía fuerza se volvía invisible y
sólo la recuperaba cuando alguien lo imaginaba... parecía que algo estaba cambiando en el
panorama de la narrativa para gente joven en nuestro país. Alguien habló en seguida de la
irrupción en nuestro territorio de la narrativa fantástica o la narrativa de imaginación y un
intento de ofrecer lo que Gianni Rodari hacía en Italia, lo que alguien llamó una literatura de
ojos juguetones, a través de la que el autor reivindica la imaginación no solamente en su
aspecto lúdico sino también como fuerza motriz de la creación. La guia fantàstica fue una
invitación, pues, a jugar con la imaginación y a pesar de que hoy la narración pueda haber
perdido frescura, mantiene aún el vigor y el embeleso de las grandes obras.
Personajes insólitos, bichos mágicos, situaciones totalmente irreales... saben tejer un relato
atractivo escrito con gracia y mucha naturalidad. El humor es uno de los elementos más des-
tacables del libro. Un humor limpio y natural como cuando describe el tamarro: «... el tama-
rro, en cautividad, se mustia, se arruga como un higo seco y no sirve para nada, ni para hacer
bonito.» Muchas notas humorísticas son claros ejemplos de originalidad y de creatividad: «...
los pinzones de billar ponen una gran cantidad de huevos... los buenos llevan una estrella azul
que indica su calidad. Los otros son los que se aprovechan para hacer bolas de billar...»
Es un mérito conseguir que una obra soporte bien el paso del tiempo y mantenga muy vivos
aún una serie de elementos que la hacen atractiva. Si en algún momento se detecta que
puede haber pasado el tiempo es en algún elemento más bien extraliterario, como en la esce-
na en la que uno de los protagonistas «... sacó la petaca y el librillo de papel de fumar, lió un
cigarrillo, lo encendió, le clavó un par de largas caladas...» Hoy eso no sería políticamente
correcto, ni tan siquiera en una narración fantástica.
Joles Sennel –o Pep Albanell– fue pionero en nuestra tierra y abrió caminos en un género que
tenía buenos referentes en Europa. Lástima que el género tuviera pocos imitadores y que el
cultivo de la imaginación se viera bastante marginado por un género que hizo estragos pin-
tándonos la vida con los tonos grises de la realidad más dura. A pesar de todo, una multitud
de lectores se dejó seducir por la diversidad de recursos imaginativos que esta obra les pro-
ponía y treinta años más tarde sigue seduciendo a nuevos lectores con la misma complicidad
y fascinación. Josep Maria Aloy

Joanot de Rocacorba (1431-1482)


Teresa Duran
La Galera, 1983 (Els Grumets de la Galera)
Premio Josep Maria Folch i Torres, 1982
Premio de Literatura Infantil Generalitat de Catalunya, 1983
Joanot de Rocacorba ha sido desde su publicación una novela atractiva llena de recursos
interesantes y narrada con un lenguaje llano pero muy seductor que hacen que la obra, vein-
ticinco años más tarde, mantenga su alma, su humor y su atractivo. Se me hace difícil enten-
der cómo puede haber sido la única novela de Teresa Duran, y más si tenemos en cuenta el
hecho de que, con ella, ganase dos premios: el Folch i Torres del año 1982 y el Premio de la
Generalitat –que entonces se concedía y no sabemos por qué un día se dejó de conceder–
en 1983, año de la publicación de la obra. Teresa Duran se ha dedicado sobre todo al relato
más breve y al cuento, género en el que ha gozado de una buena acogida entre los lectores.
La novela ya sorprende de entrada por el tema: un caballero andante, Joanot de Rocacorba,
posee, sin saberlo, el mágico don de la ubicuidad: cuando formula su deseo de estar en otro
lugar, un doble suyo aparece inmediatamente. Ya anciano, descubre en Bolonia a su primer
doble, y, temeroso del fin del mundo, recorre Europa buscando a todos sus dobles para inte-
grarlos nuevamente en una sola personalidad. Aparte del elemento fantástico en un tema tan
original como éste, la narración se apoya sobre un fondo histórico, pero sin que este fondo
histórico haga variar un ápice ni la fantasía de las escenas ni el humor... Así pues, se nos
habla de las guerras contra los turcos, de personajes históricos como Leonardo da Vinci, Cris-
tóbal Colón, Lucrecia Borgia... aunque el protagonismo principal se lo lleve este personaje
–auténtica creación literaria– que se llama Joanot de Rocacorba y que tiene la facultad de
desdoblarse cada vez que lo desea.
El humor es un elemento permanente a lo largo de la historia. Humor, ironía y una cierta soca-
rronería muy habituales en la autora, que da muestras muy a menudo de un tono lúdico en
muchas de sus obras. Toda la novela está contada con gracia y con ganas de divertir e inclu-
so de arrancar alguna risa. Son muchos los momentos cómicos e ingeniosos, como el del final

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 145


del capítulo 6, cuando el narrador comenta: «...O sea, que la conversación se anunciaba larga
y minuciosa y mejor que la prosigamos en otro capítulo y aprovechemos este alto para dar un
traguito también nosotros». El lenguaje es otro de los protagonistas de la obra y sobre todo,
evidentemente, el lenguaje en su vertiente más cómica, como el que encontramos en la pági-
na 27: «... todo lo que sucede aquí es tan cierto como que lo que es maduro no es verde».
Uno de los elementos, sin embargo, más destacables de esta novela única de Teresa Duran
es la miríada de recursos narrativos que utiliza la autora. Por ejemplo, un recurso que he
encontrado en la página 10: el de ir acabando cada párrafo con una misma pregunta; eso le
permite llamar reiteradamente la atención del lector y hacerle fijarse en el punto concreto en
el que quiere que se fije... Otro recurso es una original estratagema para acabar un capítulo
y empezar otro: «Ya veo venir que si queremos resolver este intríngulis deberemos abrir un
nuevo capítulo, y que para avanzar tendremos que volver atrás». La autora cuida mucho los
detalles, sobre todo a la hora de cerrar o de iniciar un capítulo y muestra un claro interés por
no despistar al lector y centrar su atención resumiendo o recapitulando los hechos: «... Si os
acordáis, y si hacemos balance nosotros también, y repasamos cómo va la cosa, deberemos
decir que desde su primer desdoblamiento, del que salió maese Giovanni...» La finalidad de
todos estos recursos narrativos es, sin duda, favorecer la proximidad del lector y, evidente-
mente, de paso, su complicidad, como ocurre al final del libro: «... Porque todo se acaba en
este mundo, menos la paciencia. La paciencia de Joanot de llevar adelante su tarea, y vues-
tra paciencia para ir atando esta historia que, si bien al principio sólo yo sabía de qué trata-
ba, ahora ya lo sabemos todos...»
Una novela, pues, formalmente impecable, muy esmerada en el lenguaje, original en el tema
y de lectura muy atractiva, que hoy, muchos años después de su publicación, sigue haciendo
reír y creando complicidades. Josep Maria Aloy

Pedra de tartera
Maria Barbal
Laia, 1985 (El Nus)
Premio Joaquim Ruyra 1984
Cuando apareció publicada Pedra de tartera en 1985, se produjo una pequeña conmoción dentro del
mundo de la literatura juvenil en nuestro país, ya que se publicaba una obra que, en primer lugar,
rompía esquemas: iba dirigida a jóvenes lectores pero podía ser leída –y, de hecho, fue leída desde
el primer momento– también por los adultos. En segundo lugar, no era habitual en la novela juvenil,
a la sazón, que la protagonista de la novela contase en primera persona el relato de toda su vida
desde que era adolescente –hacia 1910– hasta su vejez, hacia los ochenta. Pero por encima de todo,
estábamos –y estamos aún– ante una novela de gran calidad literaria, sin concesiones en el estilo
ni en el lenguaje, elementos no siempre del todo habituales en la novela para jóvenes.
Una de las principales cualidades de la novela es la enorme capacidad de la autora para crear un
personaje muy sugerente, Conxa, quien, hija de una familia numerosa y muy pobre, ya desde muy
pequeña se ve obligada a resignarse a todo: primero porque debe abandonar el domicilio familiar
para ir a vivir a casa de unos tíos; una vez casada, la guerra la deja sin marido y cuando los hijos han
crecido debe irse a vivir, también forzosamente, con el pequeño a Barcelona, abandonando defini-
tivamente todo lo que conformaba su vida y su historia: los paisajes y el ambiente rural del Pallars.
Sólo con iniciar la lectura, el lector se ve inmerso de inmediato en la atmósfera y en las sensacio-
nes de este pequeño mundo de la protagonista. Un lenguaje claro y más bien contundente y preci-
so lo «sitúa» en el terreno en el que tendrán lugar los hechos y lo enfrenta a los personajes que los
protagonizarán. Todo ello transmitido y expresado en un vocabulario lleno de localismos que sugie-
re mucho más de lo que dice.
Pedra de tartera es un libro de sensaciones y de estados de ánimo. Son los estados de ánimo de la
protagonista, que la agobian en todo momento como cuando nos dice que «... los días eran una losa
que pendía por encima de mi corazón», y que hacen que la protagonista se sienta como una piedra
de tartera que «...si alguien o algo acierta a moverla, caeré con las otras rodando cuesta abajo, y si
nada se me acerca, estaré aquí quieta, días y días...» Esta sensación abrumadora, rayando en un
estado depresivo, se contagia rápidamente al lector, atraído por la personalidad débil y frágil de la
protagonista. El ambiente de pobreza y de desolación es descrito con un realismo igualmente des-
garrador: «...y mientras padre nos cautivaba con sus historias, madre aún zurcía a la luz del hogar
algunos calcetines, cien veces rasgados por el mismo lugar». Por doquier aparecen imágenes muy
atractivas: en la iglesia, por ejemplo, donde «las mujeres eran como arbolillos cubiertos de espesos
velos negros».
La novela de Maria Barbal muestra una nueva forma de narrar bastante inhabitual, como he dicho,
en los libros para jóvenes, con un tono narrativo diferente y presentando unos hechos y una época
histórica con una concisión tan extraordinaria que la hacen muy atractiva. «... No todo el mundo
consigue en su primera obra –dice el escritor Pep Albanell– un texto tan redondo, tan ajustado, con
un interés humano tan intenso y entrañable que la convierte –no dudamos en decirlo– en una
pequeña obra maestra.» Una novela que aún hoy se lee con ganas y que no dudamos en calificar
ya de clásica por su enorme interés, sobre todo por lo que fue capaz de aportar en el campo de la
literatura para jóvenes. Josep Maria Aloy

146 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Les presoneres de Tabriz
Maria Novell
Ilustraciones de Llucià Navarro
La Galera, 1967 (Els Grumets de la Galera)
Premio Folch i Torres, 1966
Maria Novell, profesora, autora de narraciones sobre temas históricos en Cavall Fort, con
personajes sacados a menudo de la vida cotidiana, inauguró en 1967, dentro de la colección
Els Grumets de La Galera, la novela con la historia como telón de fondo. Gran apasionada de
la historia de Cataluña y preocupada por la falta de lecturas en las escuelas, escribió una
única novela, Les presoneres de Tabriz, que ganó en el año 1966 –¡ya hace más de cuaren-
ta!– el premio Josep Maria Folch i Torres.
La historia es muy sencilla: un chico barcelonés recorre el Mediterráneo, como polizón en
una galera junto a un joven mercader, en un momento de una expedición de los almogávares.
No solo liberan a «las prisioneras de Tabriz», unas mujeres catalanas que habían sido vendi-
das como esclavas, sino que vuelven venturosamente a casa tras una serie de aventuras en
las que el crecimiento personal de los protagonistas jóvenes aparece como el principal obje-
tivo de la novela. Todo ello le permite asimismo, a la autora, dar a conocer a los chicos y chi-
cas quiénes eran los almogávares, y quiénes fueron personalidades como Ramon Muntaner
y Roger de Flor.
Maria Novell ha sido, desdichadamente, una escritora muy efímera de libro infantil, ya que
murió a los cincuenta y cinco años, poco después de ver publicada su primera novela. Su
pasión era la de acercar la historia (los hechos, los personajes, las costumbres, las fechas
históricas...) a los jóvenes lectores y de paso transmitirles la cultura patriótica derivada de los
hechos históricos. Por otro lado, y de forma parecida a los otros autores de la época (Vallver-
dú, Sorribas, Carbó...) pretendía también enviar unos mensajes destinados a resaltar una
serie de valores y actitudes enormemente positivos que ayudasen a crecer a los lectores y a
madurar como personas. Esta novela tiene ingredientes suficientes para poder ser leída hoy
en día. Aun así se detecta claramente una ingenuidad que nuestros lectores seguramente juz-
garán un tanto desfasada, pero la sencillez de los personajes, su humanidad, sus ganas de
vencer el destino adverso y su necesidad de conocer mundo y de vivir sensaciones nuevas
hacen que la novela se lea muy bien, sea amena y permita vivir y conocer algunos hechos de
nuestra historia que si no fuera así pasarían mucho más desapercibidos para la población
joven.
Maria Novell ha tenido el mérito, pues, de integrar la historia de una manera sencilla y diver-
tida en las lecturas infantiles y sobre todo en sus cuentos en la revista Cavall Fort. Desde la
narración La Cabra d’or, publicada el 15 de octubre de 1965 en el nº 53 de dicha revista, hasta
el cuento En Sisó i la Siseta, publicado el 15 de diciembre de 1969 en el número doble 163-164,
son treinta los pequeños textos que esta entusiasta de la historia fue ofreciendo desde las
páginas de la revista y de los que Edicions de La Galera publicó una selección en un libro
excelente: Viatge per la història de Catalunya, en 1975. Joaquim Carbó, que la conoció bien,
escribe en el prólogo de este libro que Maria Novell «era feliz haciendo bien este trabajo,
modélico, trabajado a conciencia. Un trabajo que cada día será más apreciada por aquellos
que deseen estudiarla, y que tanto nos debe ayudar a todos a comprender el camino que ha
seguido nuestro pueblo». Un deseo que Joaquim Carbó expresaba en abril de 1969 y que aún
hoy sigue siendo enormemente necesario. Josep Maria Aloy

Què farem, què direm?


Pell Coll
Cruïlla, 1992 (Gran Angular, 42)
Premio Gran Angular, 1991 y Premio Crítica Serra d’Or, 1992
Bet es una chica de trece años que vive en un pueblo del Pirineo. Cuando con su clase visita
el Museo Etnológico de Esterri, realiza un descubrimiento inesperado: en medio de todos los
objetos expuestos se halla una vitrina que contiene un canuto cerrado que mientras alguien
lo mira no para de moverse. Pide información y descubre a los «minairons», una especie de
duendes que viven encerrados dentro del canuto hasta que el amo los deja salir y les encar-
ga trabajos. Realizan los encargos en un santiamén, pero hay que andarse con tiento, porque
si el amo no sabe qué trabajo darles, ellos le propinan una buena zurra. Bet se toma esta infor-
mación muy en serio y, con la ayuda de Iu, su aliado incondicional, se hará con el canuto. A
partir de ahí, Bet y los minairons vivirán un montón de peripecias juntos y, naturalmente, a
escondidas de todo el mundo.
Con esta novela, Pep Coll no solo ganó dos premios, sino que aportó nuevos alicientes a
muchos lectores interesados por estos seres minúsculos y activos, y a la vez motivados por
las leyendas y el habla de las tierras del Pallars. La novela, llana, narrada con buen ritmo, con

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 147


una buena dosis de humor y de espontaneidad, tuvo una buena acogida por parte de la críti-
ca y fue leída y comentada en los ambientes escolares que tuvieron una buena ocasión para
trabajar, por ejemplo, las herramientas del campo, los nombres de los trabajos del payés y
otros aspectos relacionados con sus gentes. El ingenio, la ironía, las diatribas contra la gente
que se las da de sabia, las críticas contra el sistema escolar y contra la televisión... así como
la defensa de la genuinidad y de la autenticidad, llenan las páginas del libro y muestran la
habilidad de su autor para no dejar del derecho nada que vaya más allá del sentido común.
La novela, sin embargo, mantiene una ingenuidad que se acentúa cuando se lee ahora, ya que
el lector se debe contagiar de una atmósfera de magia que roza más la inverosimilitud que la
magia y eso hace que por momentos las trifulcas que se cuentan parezcan más una carica-
tura surrealista y exagerada que una aventura fantástica (por ejemplo cuando la máquina de
lavar se pone a rodar sola por las calles).
Se trata, eso sí, de una novela muy viva, aunque un poco dispersa, ya que algunos de los
temas paralelos que toca son perfectamente prescindibles y solo ocupan lugar; por ejemplo
el fin de semana en la nieve con Iu, o la historia del niño negro que hace de rey y que final-
mente quiere ser cura. Aun así, el interés general está asegurado y la aventura con los minai-
rons ofrece emociones poco habituales en la narrativa para jóvenes, dada la originalidad de
estos seres minúsculos, tan trabajadores como decididos. Josep Maria Aloy

Ulls de gat mesquer


Joan Barceló i Cullerés

Ilustraciones de Jordi Bulbena

La Galera, 1979

Muchas veces me he preguntado qué habría sido de Joan Barceló i Cullerés si hubiese segui-
do viviendo y lo brillante que habría sido su carrera literaria si tenemos en cuenta que Ulls de
gat mesquer fue su primera novela juvenil y que el escritor murió, a los veinticuatro años, un
año después de su publicación. Los que le conocieran dicen de él que era todo un persona-
je. Anárquico, emotivo, estrafalario, burlón y siempre al límite de la insolencia amical. La
publicación de su novela llamó poderosamente la atención por la serie de elementos nuevos
y muy particulares que Barceló introducía, rompiendo moldes y ofreciendo un producto que
era una mezcla excelente de fantasía, magia, esoterismo, trasgresión, crítica mordaz, humor
y la búsqueda constante de una complicidad con el lector.
Todo ello expresado con un lenguaje muy vivo que Barceló utilizaba con gran esmero y pre-
cisión, que le permitía descripciones muy atractivas: «...Ni un soplo de aire, ni un trago de sol:
sólo un cielo todo igual –todo azul escaldado, todo neblina juguetona– que era una campana
de vitral». Un lenguaje muy sutil y enormemente preciso, a menudo cargado de ternura y de
emotividad que contrastaba con la compleja personalidad del escritor: «La luna llena y clara
como una hogaza de pan redondo sin cocer, se empeñaba en desparramar luz por la ciudad
amurallada».
Y si la descripción de objetos y paisajes era excelente, la descripción de los personajes le
permitía crear con brillantez unos caracteres inquietos y vitales. Así describe, por ejemplo,
los ojos del chico protagonista: «...una costra de cielo no fruncida por el frío ni lechosa de nie-
bla...»; o las lágrimas de la madre, «cristal reluciente contra la tierra escarchada...»; o la des-
cripción de la bruja Andraixa: «...que tenía un chirlo en el ala que le hacía resoplar un genio
de mil diablos...» o también la descripción que realiza en la página 47 del fraile Xipoll: ...
«Hurón Insomne, turbio espectro, ratoncillo esmirriado... o tantos otros atributos que queráis
colgarle...» Buena descripción también la del personaje siniestro Ullgran y los tres Ullspetits:
«...cuatro tizones de carbón de encina, cuatro brotes de infierno a todo trapo: un vendaval de
negro encima del camino...»
El humor y un lenguaje hábil con la ironía y la alegría nos lleva a encontrar expresiones más
o menos cómicas: «Emprendieron el camino hacia el pueblo sin hallar ni una alma en ningún
lado. Ni una alma ni, tampoco, un cuerpo...» El humor va a menudo muy ligado a un lenguaje
fresco y divertido: «...un aroma como para mojar pan en él les embriagaba las narices...» Bar-
celó utiliza cualquier recurso por ofrecer una obra atractiva, plena y vibrante. No desaprove-
cha ninguna ocasión para atraer la complicidad del lector con cualquier argumento. Por ello
no sorprende la utilización de recursos muy atractivos y variados como los largos títulos de
cada capítulo, o bien poner a los fenómenos meteorológicos a discutir entre ellos: en la pági-
na 68 se pelean el sol, la lluvia y el frío: « ... pero nada, el frío tuvo que plegar velas y resignar-
se a esperar a que alguna nube cubriese al orgulloso sol».
Sin embargo, la vena reivindicativa, la denuncia del poder, del poder político y religioso, de
los males de la Inquisición, del autoritarismo y de cualquier intento de corrupción y de recor-
tar la libertad de los humanos son los principales mensajes, contundentes y viscerales, de
una novela a medio camino entre la realidad y la ficción. En realidad, Ulls de gat mesquer se
podría definir como novela fantástica de aventuras disfrazada de novela histórica. «Se trata-
ba de utilizar –dice el crítico Francesc Boada– un ambiente y toda una serie de elementos his-
tóricos que ofrecía el siglo XVI para llenarlos de contenido simbólico y, mezclándolos con un

148 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


puñado de otros elementos, entre mágicos y misteriosos, conseguir transmitir al lector unas
reflexiones, unos esquemas ideológicos, una determinada concepción de la sociedad. Pero
no de aquella sociedad aparentemente lejana en el tiempo, sino de la nuestra, de la de hoy...».
¡Una novela de lo más peculiar y atractiva para un autor tan joven! Josep Maria Aloy

Rovelló
Josep Vallverdú
Ilustraciones de Narma
La Galera, 1969 (Els Grumets)
Premio Folch i Torres, 1968
Josep Vallverdú, en 1968, escribió una de las novelas más importantes de todos los tiempos,
Rovelló, la historia triste y tierna de un perrito que se pierde y vive mil aventuras que le obli-
gan a crecer y espabilarse muy deprisa. De Rovelló se ha hablado mucho. Ha sido traducido
incluso al ruso, además del francés, el italiano, el eusquera, el gallego y el español. Es uno de
los libros más premiados de la historia de la literatura catalana para jóvenes. Es un libro ale-
gre, ágil y de buen leer. El crítico y escritor Joan Triadú, en el prólogo de la primera edición,
dice que le parece que la vivacidad del protagonista se ha contagiado a todas las páginas y
las ha convertido en un zarandeo constante y en una música estimulante. La novela tiene
todos los ingredientes para satisfacer a un joven lector ávido de aventura y de intriga. El ritmo
muy trepidante, así como las variadas situaciones en que se encuentra el protagonista y que
se ve obligado a superar, provocan en el lector una agradable complicidad con el perro que
constituye un elemento muy sugerente y de gran atractivo.
El entrañable Rovelló ha pasado a ser ya un clásico y un perro universal que, lejos de perder
actualidad, parece que, con el tiempo, crezca en valores y calidad. Diversos críticos han
hablado de su frescura sin arrugas, de la riqueza de un lenguaje sin retóricas y el tono uni-
versal de la peripecia canina que se narra. Es destacable el equilibrio que el autor sabe man-
tener en todo momento entre la emoción permanente, las pequeñas dosis de ironía y humor
y un realismo nada forzado que hacen que la aventura iniciática sea totalmente verosímil y
plenamente asumida y compartida por el lector hasta el punto de que el perro protagonista,
en el transcurso de la lectura de la obra, se convierte claramente en un referente en el que
poderse contemplar y con el que poderse identificar. Un personaje, en definitiva, con una
gran capacidad de atracción para los lectores jóvenes y que en su momento inauguró nue-
vos caminos literarios que otros autores han seguido después. Josep Maria Aloy

Els ulls del drac


Àngels Gardella
Pirene, 1988 (Rocabruna)
Maria Àngels Gardella (Figueres, 1958) es una autora que en su momento –hacia los años 80 y
90 del siglo pasado–, escribió una veintena de novelas que fueron muy leídas y reeditadas
varias veces. A partir de cierta fecha, Gardella dejó de escribir y nunca hemos sabido por qué.
Y es una lástima porque la suya era –y es– una narrativa llena de sensibilidad, con personajes
muy creativos y siempre muy positivos. Novelas ricas en imágenes y emociones y escritas con
un lenguaje correctísimo y estimulante, de una indiscutible calidad literaria. Yo creo que uno de
sus mejores libros es Els ulls del drac, una obra de sensibilidad exquisita y elegante poesía. La
Generalitat premió este libro con el Premio Nacional al mejor libro de literatura infantil y juvenil
publicado en Cataluña durante los años 1989-1991. A partir de su publicación, esta novela pasa-
ba a ocupar un lugar privilegiado en el campo de los libros para la gente joven.
Maria Àngels Gardella, licenciada en Filología Catalana, dio clases durante un tiempo pero lo
dejó para poderse dedicar plenamente a escribir novelas y a traducir. A pesar de que la lec-
tura sea una actividad difícil, y más en un mundo lleno de ruidos, Maria Àngels Gardella apos-
tó plenamente por escribir libros para los jóvenes. Libros, por cierto, que ilustra, casi siempre,
su marido Joan A. Poch. Entre los dos han tejido ya una multitud de bellísimas historias, doce-
nas de cuentos y narraciones de una gran calidad y de un alto nivel poético.
Els ulls del drac es una bonita historia de amor de un adolescente; una delicada historia de
sabor agridulce, como la mayoría de historias de amor. Es la historia de una amistad de aque-
llas que perviven al olvido, «más tenaces que el tiempo, de aquellas amistades que son capa-
ces de vivir al margen de sus amos. Tejido con seda debería presentarse este libro –dice la
excelente crítico Teresa Duran– que no es del todo una novela, ni una antología de cuentos,
ni un álbum de imágenes, pese a las constantes referencias gráficas. Es verdaderamente
como un capullo de seda. Entre los que descubran el capullo, los habrá que se confecciona-
rán con él un traje de fiesta para las noches de plenilunio, mientras que otros lo convertirán
en materia de laboratorio por lo que tiene de insólito dentro de la narrativa catalana para
niños. Y quizá alguien no sabrá ver la seda o identificará a priori la seda con las camándulas».
Josep Maria Aloy

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 149


Cor de roure
Emili Teixidor
Cruïlla, 1994 (Gran Angular)
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932) es uno de los pocos escritores de este país que dispone de
una gran capacidad y habilidad para escribir novelas sólidas, sin concesiones y poniendo el
listón muy alto. Novelas, en definitiva, siempre jóvenes y actuales. Desde Les rates malaltes
de 1968, que fue premio Joaquim Ruyra o desde L’ocell de foc del año 1972, reeditadísima,
pasando por las dos novelas protagonizadas por Ranquet (1986 y 1988), y premiadas también
en Europa, hasta la actual Cor de roure, su obra –veinticinco novelas y cuentos– muestra una
solidez y una madurez envidiables.
Con Cor de roure, una de sus obras más logradas y más importantes, la editorial Cruïlla añade
un grado de prestigio y de calidad a su colección «Gran Angular» –una colección muy ecléc-
tica pero con títulos no siempre de un nivel tan excelente, ni mucho menos, como la de la
novela de Teixidor. Cor de roure es una novela de doscientas ochenta páginas que va, por lo
tanto, dirigida a lectores –jóvenes o no tanto– habituados a leer. A pesar de ser una novela
de las llamadas de fondo histórico y a pesar de que en algún capítulo la explicación de los
hechos históricos abunde más que la ficción, la novela sabe, globalmente, mantener un difí-
cil equilibrio entre la pesadez de unos hechos históricos muy concretos –los que hacen refe-
rencia a la tercera guerra carlista de la segunda mitad del siglo pasado– y la vivacidad y la
intriga de una aventura por momentos trepidante.
Y es eso último lo que la hace especialmente interesante y que realmente satisface al lector:
las aventuras de un chico muy joven, Tinoc, que debe quedarse como único guardián de una
masía llamada Cor de Roure y por la que desfilará una recua de personajes curiosos y muy
bien perfilados –desde Viana, una chica que vivirá una bonita historia de amor con Tinoc,
pasando por el maestro Beceroles o bien el palanquero comediante, o Ictineu, mezcla de cla-
rividente y utópico, y acabando por el Guerxo de les Rates, un tuerto siniestro y extravagan-
te, «con una mejilla perforada, roída, y un surco profundo y más rojo que la carne que le baja-
ba de la frente hasta el cuello, pasando por la ceja partida, la cuenca negra, la media nariz,
los labios y la barbilla...» El tratamiento y la descripción de los personajes es magistral y cons-
tituye una de las virtudes que más descuellan en la novela. Una novela, en definitiva, tan sóli-
da y robusta como el magnífico roble que preside el escenario en el que transcurren los
hechos. Josep Maria Aloy

El rei Gaspar
Gabriel Janer Manila
La Galera, 1976 (Els Grumets)
Premio Josep Maria Folch i Torres, 1975.
Libro de interés infantil, 1976 (Ministerio de Información y Turismo).
Lista de honor del Premio CCEI, 1977
El rei Gaspar es uno de los libros más emblemáticos de la literatura infantil y juvenil catalana.
Y utilizo este calificativo para designar un libro especial que habla de cosas especiales con
personajes especiales y con un lenguaje que al año de su publicación no era demasiado habi-
tual. Ni el lenguaje, ni el tema ni el estilo ni las formas... Y de una calidad literaria también
excepcional como es habitual en la obra de Janer Manila.
Estoy totalmente de acuerdo con lo que dice la contraportada: «un libro que exuda poesía por
todas sus páginas, que nos describe las emociones, los recuerdos y las nostalgias de un emi-
grante anónimo, enfrentado a la dura realidad de una situación que nuestra sociedad le impo-
ne si quiere sobrevivir, y que trabaja, ora animoso, ora desesperanzado, para lograr que se
realicen sus sueños». La novela nos sitúa, pues, en el mundo de los inmigrantes, de los pri-
meros hombres y mujeres que vinieron a Cataluña, buscando trabajo y una vida mejor, desde
cualquier rincón de España y especialmente de Andalucía. El rey Gaspar es uno de estos
inmigrantes, un personaje que Janer Manila ha creado con una riqueza de detalles y de sen-
timientos que hacen que el lector se lo mire con ojos generosos y simpáticos y le envidie sus
enormes cualidades humanas.
«La poesía que rodea al Rey Gaspar es aquí amor, es admiración, es brasa encendida que nos
lleva a querer a este hombre que sueña lejos de los suyos, y a querer también a su sueño...»
son palabras de Francesc Garriga, autor del prólogo del libro. La personalidad del protagonis-
ta es atractiva y sus sentimientos se transmiten al lector. Es un libro sobre la pobreza, la sen-
cillez, y sobre la asunción de esta pobreza que lleva a la dignidad. El protagonista es un tra-
bajador sencillo y simple que sabe que su mundo es triste y marginal, pero acepta poder
hacer de Rey Gaspar para unos almacenes de la ciudad donde ha ido a buscar trabajo y así,
disfrazado, como un buen rey Gaspar, revive a lo largo de toda una jornada todo su pasado y
la de su familia que espera poder ir a vivir con él un día. Pero el rey Gaspar sabe que el mundo

150 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


está montado de una manera que no le permite conseguir algunos de sus deseos: «... el rey
Gaspar sabía que nunca sería suyo el mundo. Porque el mundo pertenece a otra gente. El
mundo es de los hombres que hacen la vida y la deshacen como quien desovilla una madeja
de lana. El mundo es de quienes tienen dinero, pensaba él... Nunca podía ser suyo, el mundo».
Vale la pena fijarse en cómo son descritos los niños: «Los niños de su pueblo tenían la cara
triste, la piel seca, la mirada reluciente. Como si ya fuesen viejos desde el comienzo». Y este
contraste entre la realidad más miserable y la realidad ficticia y soñadora de ser rey centra
toda la trama de la novela. «Y parece que toda esperanza –dice la crítica Teresa Duran– es
inútil, que nunca existirá la posibilidad de llegar a ser un hombre con todos sus derechos y
que siempre será una pobre sombra de un rey disfrazado, que no puede sino llorar por todo
lo que podría ser y no es». Una historia, pues, deliciosa y muy emotiva que conmoverá fácil-
mente a cualquier lector. Josep Maria Aloy

Un cavall contra Roma


Josep Vallverdú
La Galera, 1975 (Els Grumets)
Lista de Honor de la CCEI, 1977
El libro es una novela de fondo histórico insertado en el marco del mundo dominado por el
Imperio Romano. Una historia de «romanos», amena y atractiva, que gira en torno a los con-
ceptos de libertad y, por lo tanto, de esclavitud, en la que un protagonista muy joven, Aldin,
un príncipe ilergete esclavizado por el ejército romano es capaz de enfrentarse a la adversi-
dad y dar una lección de coraje no sólo a sus adversarios, sino a los lectores del libro, que se
sentirán muy atraídos por su creciente personalidad.
Un cavall contra Roma es, también, una excelente historia de amor, una de las primeras his-
torias de amor de la reanudación literaria después del franquismo, cuando los autores inten-
taban crear historias para que los chicos y chicas en edad escolar tuvieran lecturas, que es
lo mismo que decir que tuvieran modelos de referencia con los que identificarse y una posi-
bilidad de enriquecerse con una serie de valores que les eran vitales para crecer y madurar.
Uno de los ingredientes más destacados de la novela, y un ingrediente siempre presente en
las novelas de Josep Vallverdú es el lenguaje. No hace falta recordar que eran libros desti-
nados a la escuela y por lo tanto tenían una clara pretensión de enseñar la lengua. Por ello
no es extraño que el lector tope con un vocabulario preciso y selecto como el de la descrip-
ción de Roma, en la página 37: «...así llegaron a un cerro y a sus ojos se ofreció, con la línea
del Tíber partiéndola por el medio, la gran ciudad de Roma. Blanca y tostada, reluciente y
miserable, llena de gente, de plazas, de fuentes y de estatuas...»
Hoy Un cavall contra Roma se puede considerar una novela ya clásica como muchas de las
novelas escritas y publicadas en los años sesenta y setenta y que, pese al paso del tiempo,
conservan su atractivo por el tema, por el tratamiento de los personajes y por la calidad lite-
raria. Una novela completa y muy estimulante. «En Un cavall contra Roma –dice Agustí Alco-
berro– Vallverdú se manifiesta como un hábil cocinero, que sabe utilizar todos los ingredien-
tes en su justa medida, para llevarlos al punto de cocción más adecuado. Los hay que creen
que todo se reduce a un juego de pesas y medidas. Oficio, dicen. Oficio lo hay, eso nadie lo
duda. Pero también intuición y nervio narrativo. Y éstos, ni se enseñan ni se aprenden. Josep
Vallverdú los lleva escritos en su ADN». Josep Maria Aloy

Bestiolari de la Clara
Miquel Desclot
Baula, 1992 (Ala Delta)
No puedo abstenerme de recomendar la lectura de este Bestiolari de la Clara, que dentro de
la escasez de libros de poesía que sufrimos, ha pasado a ser todo un clásico. No puedo dejar
de recomendarlo especialmente a los maestros, ya que nunca habían tenido al alcance un
material tan excelente y tan rebosante de ideas, de imágenes, de figuras, de juegos poéti-
cos... tan capaz de despertar el gusto por la lectura, la pasión por escribir y una forma más
de enriquecer la imaginación de los escolares.
Todo el conjunto de la obra de Desclot, aparte de los aspectos lúdicos que aporta al lector
joven, es una obra muy atractiva por las posibilidades que abre: juegos de palabras, humor
fresco y divertido, frases hechas, riqueza de léxico, la gracia de algunas rimas fáciles de
memorizar... Y paralelamente a toda esta serie de recursos –y a pesar de que Desclot confie-
se que «es más difícil aparejar una canción que parezca sencilla que un soneto impenetrable
y pedregoso»– es destacable también la sencillez y el buen gusto del autor que a menudo se
sirve de hechos muy cotidianos y ordinarios como punto de partida para sus poemas y cuen-
tos. Y es que un buen escritor no precisa de grandes construcciones ni complicadas estruc-
turas para llegar al corazón del lector.

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 151


Bestiolari de la Clara es una colección de poemas que Desclot (Barcelona, 1952) escribió
cuando nació su hija Clara. Se trata de un amplio y diverso conjunto de poemas, canciones,
adivinanzas... destinado a los niños y presentado con una gran precisión de lenguaje y una
gran fuerza expresiva. Los protagonistas son toda clase de bichos y animalejos: al lado de los
más clásicos se encuentran animales de ficción como el lobo de cuento –«que se alimenta
de abuelas o de niñas / con caperuza y trenzas»-, o el escarabajo bum-bum, o bien el cuco de
reloj e incluso la sardina de lata. Igualmente el lector encontrará algún juego poético al esti-
lo de Gianni Rodari, alguna retahíla de monosílabos como las de Pere Quart y también una
fábula como la de la hormiga negra y la hormiga roja. Miquel Desclot, en la primera página,
nos advierte que este bestiolario «es para mi hija, pero ella –si no lo estropeáis– os dejará
jugar con él siempre que queráis».
El crítico Oriol Izquierdo dice que «la reanudación de la poesía catalana para niños ha sido
espectacular desde 1992. Miquel Desclot abrió el caudal con Bestiolari de la Clara...» y la tam-
bién crítica y escritora Teresa Duran afirma que «este libro es el primer libro de poesía hecho
expresamente para niños y no fruto de una antología...». La sensibilidad, la ironía y una gran
capacidad de fantasear son las principales características del autor que, a través de su obra
–una obra del todo singular–, sabe transmitir al lector un lirismo desbordante y lúdico capaz
de despertar el gusto por la palabra y por el juego poético. Miquel Desclot manifiesta que es
lógico que la poesía para niños se base en lo que más gusta a los pequeños, es decir, el juego,
un juego que, en este caso es verbal, pero no esencialmente diferente de todos los otros jue-
gos. Por otra parte, a él siempre le han gustado las formas de la poesía popular «aunque no
sin reservas. Me interesa, sobre todo, la frescura despojada de los cosméticos de la pedan-
tería, y también la riqueza de expresión y de imaginación».
«Siempre he creído –dice el poeta– que una palabra vale más que mil imágenes y que es
sobre todo por la fuerza de las palabras que nacemos y crecemos como personas». Y de las
palabras le gusta la música, el sonido que desprenden al ser dichas, al ser escuchadas. Hasta
el punto de creer que «... difícilmente los niños leerán poesía si previamente no la han oído
con asiduidad. La poesía debe ser sonido, debe volver a ser en el aire, si de verdad queremos
que los niños la asimilen como algo propio. Es decir: en la escuela o en casa, la poesía debe
volver a las raíces primigenias de su esencia oral». Josep Maria Aloy

L’home dels gats


Josep Vallverdú
Ilustraciones de Riera Rojas
La Galera, 1972 (Els Grumets)

La historia de Felip, un hombre cansado del ajetreo de la vida en la ciudad que decide insta-
larse en la montaña, en un pueblo muy tranquilo y muy pequeño, se ha convertido también en
un clásico que no ha dejado de leerse desde su publicación. Una parte del atractivo del libro
se debe, sin duda, a la personalidad del protagonista, que alguien ha querido reconocer como
el propio autor, y que desde el primer momento se muestra como un referente importante para
el lector joven, un referente positivo y estimulante, justo, bondadoso y solidario, aunque sobre
todo un personaje que crece a medida que la narración va avanzando y que, poco a poco, va
dejando huella por allá donde pasa: «... si existe un hombre más fuerte que la roca más fuer-
te y más recto que el abeto más alto, es éste».
L’home dels gats pertenece a las novelas realistas, de cariz social, con rasgos ecologistas y
con valores enormemente positivos, muy características de la época que las vio nacer. Una
época falta de lecturas y, por lo tanto, necesitada de recursos para la difusión clara y serena
de unos valores, entre los que el de la amistad y la solidaridad eran los más destacables. Era
la época de las novelas El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas, La colla dels 10, de Quim
Carbó, de De qui és el bosc, de Mercè Canela y muchas de otros que aún hoy se mantienen
muy vivas y perfectamente leídas y legibles.
La narración contiene todos los ingredientes característicos de la narrativa de Josep Vallver-
dú y una manifestación más de las habilidades de este autor para mantener al lector pegado
a la lectura con curiosidad, atención y placer al mismo tiempo y sin rehuir de la reflexión
sobre temas de una cotidianeidad viva y frenéticamente realista. Según Joaquim Carbó, se
trata «de una novela de aventuras dura y atractiva, que se conserva tan ágil como cuando se
publicó, escrita con la marca de fábrica de un Josep Vallverdú siempre en primera línea y en
plena forma. Y con un final esperanzador, que es la única y lógica concesión que se permiten
los escritores que hacen de los libros para chicos y chicas una herramienta para alentarlos
a leer con naturalidad». Josep Maria Aloy

152 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


La mala bèstia
Antoni Garcia Llorca
Proa / La Galera, 2003 (Joves/adults)
Tuve la suerte de formar parte del jurado que concedió el premio Ciutat d’Olot (2001) a esta
narración de Antoni Garcia Llorca, un escritor joven que ya había iniciado su carrera literaria
ganando el Josep Maria Folch i Torres del año 1995 (y que volvió a ganar en 2003). Que, ade-
más, ha ganado también el Ruyra (1998), el Vaixell de Vapor dos veces (2000 y 2003) y el Gui-
llem Cifre de Colonya (2004). Una trayectoria literaria enormemente premiada y por lo tanto
reconocida, a pesar de la juventud del autor y la intensidad de su trabajo. Puedo decir clara-
mente, pues, que el caso Garcia Llorca es uno de los más espectaculares de los últimos años
del siglo pasado y de principios de éste en el campo del libro para jóvenes. Para jóvenes y no
tan jóvenes, ya que una de las principales características de este autor es que no está pen-
diente nunca de la edad del lector. Y hace bien. Estamos demasiado cansados de contemplar
la opción contraria, precisamente.
La mala bèstia es una novela que no hace concesiones. Es clara, contundente y crudamente
realista. Narración de fondo histórico aunque la historia no es el elemento que la hace más
atractiva. Lo que atrae es, por un lado, el tratamiento y la caracterización de los personajes,
algunos hechos con materiales de gran dureza y, por el otro, el lenguaje. Un miembro del jura-
do decía que la novela está al servicio del lenguaje. Yo no diría tanto, pero la forma de escri-
bir de Garcia Llorca –dura, aunque poética, de estilo clásico pero con una fuerza que hiere si
conviene– se constituye en un segundo protagonista del libro casi siempre. Un botón de
muestra, simplemente: «El colchón y la almohada exudaban la humedad que habían ido
absorbiendo en las neblinosas jornadas pirenaicas. El frío era una garrapata que se desliza-
ba desde los rincones del techo y me cuchicheaba ñam-ñam al oído».
El lenguaje, eso sí, está al servicio de la atmósfera, dura y cruda, del tema y la aspereza y
robustez de los personajes. Se constata la fortaleza del personaje Caín, el tío del protagonis-
ta... rudo, gritón, bebedor, un garrulo, pero con una biblioteca en casa, con música de Wag-
ner... Auténtico en los diálogos y en la forma de expresarse.
Narración muy redonda, bien tramada y con un buen desenlace. Un desenlace que se huele
ya a partir de la mitad de la narración, aunque no por ello pierde fuerza cuando se produce.
Un montón de escenas trepidantes aseguran una lectura atractiva y muy sugerente que en
algún momento hará que el lector sienta en la piel la dureza de algún arañazo desgarrador
Josep Maria Aloy
.

Aventures extraordinàries
d’en Massagran
Josep M. Folch i Torres
Ilustraciones de Joan Junceda
Casals, 2000
Josep M. Folch i Torres escribe las Aventures extraordinàries d’en Massagran en 1910,
momento en que ya era conocido como uno de los escritores más importantes del momento
y el hombre que consiguió acercar la lectura a las clases más desfavorecidas del país, sobre
todo a través de la revista Patufet y en un momento en el que empieza a dar el giro hacia la
creación de novelas de aventuras adscritas a los jóvenes, abandonando las narraciones de
cariz más social que le habían servido para verter todos sus sentimientos sobre todo patrió-
ticos y políticos.
Con esta novela, Folch i Torres sienta las bases de una nueva forma de escribir historias para
jóvenes con unos ingrediente que prácticamente ya no abandonará: la creación de persona-
jes muy vitales, excéntricos y muy singulares capaces de entusiasmar al lector; el uso y la
recreación de un lenguaje ameno, accesible, divertido e ingenioso y el humor presente a lo
largo de toda la novela, un humor a menudo ingenuo y descontrolado, pero que el lector agra-
dece porque pasa a ser el cebo que incita a leer.
En este sentido, el personaje, Massagran, es toda una creación. Se trata de un joven aloca-
do, un poco grotesco, y sin mucho sentido del peligro y de los riesgos, acompañado siempre
de una muy buena suerte que le permite salir bien parado de muchos de los embrollos en los
que se ve implicado. Su alegría y fuerza de voluntad seducen al lector joven que, por momen-
tos, se puede sentir identificado con un talante tan positivo y optimista.
El libro está escrito en un catalán muy accesible que ha soportado bien el paso del tiempo. La
lengua literaria de Folch i Torres, derivada del Novecentismo, es de una gran naturalidad, rica
y muy expresiva. El hecho de que sea leída de forma comprensible y fluida por cualquier lec-
tor no quita que mantenga una calidad literaria notable. Josep Maria Aloy

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 153


Alguien ha dicho que la aventura no vale por sí misma, sino por la forma divertida en que es
contada. El registro humorístico la convierte en una de las más divertidas del autor, a pesar
de su realismo. Las ilustraciones de Junceda redondean este elemento humorístico con gran
precisión y conforman una relación simbiótica del dibujante con Folch i Torres. El humor
forma un tándem con el lenguaje y los dos se alían para atraer al lector hacia un juego de des-
propósitos que, sin la fuerza del humor, no serían ni posibles ni creíbles. El juego de palabras
es el origen y el fundamento de la comicidad de la obra.
En este sentido es todo un hallazgo el lenguaje que Folch i Torres reserva a los negros, un
catalán extraño, disfrazado de habla exótica y que leído en voz alta adopta un ingrediente de
excentricidad enormemente divertido.

Com el plomissol. Poemes i faules


Joana Raspall
Ilustraciones de Glòria Garcia
La Galera, 1998 (Grumets)
Joana Raspall (Barcelona, 1913) pertenece, por su edad y trayectoria literaria, a la genera-
ción de grandes maestros (Carles Riba, Foix) y de algunos compañeros y amigos poetas y
escritores como Rosa Leveroni, Joan Vinyoli y Màrius Torres, entre otros... La evolución de su
obra y de sus actividades culturales se ha visto condicionada sin duda por la fuerza de los
acontecimientos políticos y sociales del país, aunque, a pesar de todo, no ha dejado nunca
de ser un modelo de referencia para todos aquellos que han buscado y buscan transparen-
cia, naturalidad, sencillez y, sobre todo, sensibilidad.
Autora menos conocida y reconocida de lo que debería, sobre todo por las diversas adminis-
traciones, se ha ganado finalmente la Creu de Sant Jordi, gracias en parte a los miles de fir-
mas de amigos y lectores de su obra que venían reclamando, desde hacía tiempo, un home-
naje y una atención a una forma tan pacífica de estar en el mundo de las letras y a una mane-
ra muy peculiar de hacerse querer, sobre todo por los lectores jóvenes, a base de dedicarles
no menos de una docena de colecciones y cerca de un millar de poemas, que según mani-
fiesta la misma autora, prudente y delicadamente: «Ya es una cantidad considerable, no quie-
ro inundar a los peques...» Puedo afirmar claramente que Joana Raspall, persona afable, de
hablar tranquilo y de mirada acogedora, ha normalizado la figura del poeta que, según ella,
no debe ser nunca una rara avis, de escritura complicada y difícil, sino una persona normal a
quien gustan las palabras, el ritmo, la música... y que escribe siempre con «una pizca de sen-
sibilidad».
Los poemas infantiles de Joana Raspall tienen unos ingredientes que los hacen muy atracti-
vos y que pretenden siempre implicar al lector. En primer lugar, se observan unas ganas enor-
mes de escribir, una gran pasión por las palabras, consciente, sin embargo, de que las pala-
bras nunca serán lo bastante luminosas para describir un paisaje, una mirada o un sentimien-
to. Su obra poética son colecciones desiguales, pero que ofrecen una visión personal, can-
dorosa y con chispas de ilusión sobre momentos y hechos de la vida y del mundo que nos
rodea. Muchos de los poemas poseen un regusto de canción tradicional y destilan alegría y
buen humor. Normalmente tratan sobre temas y sensaciones bien digeridas y mesuradas y,
por lo tanto, llenos de sabiduría y de experiencia vital. Están escritos todos con delicadeza y
con un vocabulario cuidado y preciso, como si la autora se detuviese ante determinados
momentos mágicos de su vida y los fotografiase con sus versos, no sin una buena dosis de
ironía.
Uno de sus mejores libros es Com el plomissol. Poemes i faules, una selección de 61 poemas
repartidos en diversos apartados: Presentación (2), Contemplación (13), Vida (9), Fábulas (13),
Divertimento (3), Con los viejos estribillos (6), Personas (7), Sentimientos (8). Una de las carac-
terísticas principales de toda la poética de Raspall es, pues, la plenitud vital que desprenden.
En ella todo es vida y vitalidad. Cualquier elemento, objeto, detalle, impresión, sentimiento...
es motivo para un poema, breve, delicado, sencillo, positivo, alentador, estimulante…
Muchos no sólo tienen una musicalidad muy atractiva sino que conforman imágenes muy
descriptivas como la del poema «El cirerer», del libro que estamos comentando:
... El gran cirerer
és un pentagrama
amb notes vermelles
sobre paper verd...
[El gran cerezo / es un pentagrama / con notas rojas /sobre papel verde... ]
La mayor parte de los poemas lleva un mensaje muy explícito a favor de todos aquellos valo-
res que educan en la solidaridad, en la igualdad y en la diversidad... como el poema «Podries»
una reflexión sobre cómo habría podido ser la vida del lector si hubiese nacido en uno u otro
sitio y en otra familia. Y acaba diciendo:

154 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


... Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.
[Si tú hubieras nacido / en su tierra / la tristeza de él / podría ser tuya.]
Otro ejemplo de todo esto es el excelente y último poema del libro titulado «Si el món fos...»,
en el que, entre otros, el lector puede leer:
... Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
....
Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
[Si el mundo estuviese escrito a lápiz / podría borrar la letra /que quiere herir;/ ... / Pero está
escrito con tinta de mal color; / el color sucio de la guerra / y del dolor.]
El poema termina con una invitación a escribir un mundo nuevo más justo y más limpio...
La actividad de hablar, narrar, contar son las preferidas por la autora. Y hablar claro y bien,
pues de lo contrario: ... No dient paraules clares / parlar per parlar, fa ruc! [No diciendo pala-
bras claras / hablar por hablar / ¡es de burros!
Joana Raspall da muestras siempre y en todo lugar de un sentido común imponente y de una
actividad cultural y literaria ejemplares. En definitiva, una excelente y muy positiva lección de
vida a través de unos poemas que se parecen más a pequeños latidos. Latidos de vida, claro
está. De mucha y larga vida. Josep Maria Aloy

El cofre del negrer


Josep Lorman
Ilustraciones de Tha
Cruïlla, 2000 (El Vaixell de Vapor)
Josep Lorman es, con Josep Francesc Delgado, uno de los grandes creadores de relatos de
aventuras de la literatura juvenil en lengua catalana contemporánea. Los dos han trabajado,
con gran acierto, este tipo de novelas (entre otros géneros literarios y otras temáticas). Cual-
quier libro de Josep Lorman, en concreto, es garantía de pulcritud lingüística, autenticidad,
dinamismo, acción y ritmo, intriga, atención a los detalles, información rigurosa respecto a las
peripecias de los protagonistas y a los contextos cronológicos y geográficos donde se desa-
rrollan, y casi siempre el tratamiento sinceramente comprometido de una problemática social
o ambiental (socioambiental, como se prefiere decir ahora). Autor justa y frecuentemente
premiado, propietario tenaz, si bien en evolución, de un estilo de redacción directa y sin flo-
rituras, casi periodístico, se dedica casi exclusivamente a la escritura. Su obra en conjunto y
sus obras en particular ofrecen garantías. Poseen credibilidad. Tienen «nivel». Atrapan fácil-
mente. El cofre del negrer es, en realidad, parte de una saga, por así decirlo. Primero fue
Pamue!. La acción de ambos relatos se desarrolla en África central, en la Guinea antes espa-
ñola. Y los dos relatos hacen vivir al lector el intríngulis de una serie de hechos aventurescos
donde no faltan militares colonialistas, guerreros de tribus sublevadas y poco conocidas, fie-
ras selváticas –los gorilas de bosque en Pamue!–, traficantes de esclavos, exploradores afri-
canistas, quimeras y misterios de marineros crédulos, búsquedas de cofres antiguos que
contienen, quizá, la clave de algún secreto, de alguna historia a veces lamentable... Elemen-
tos, pues, de la novela de aventuras más clásica, en la estela de Verne, de Salgari, de Con-
rad, de May y de tantos otros, que el autor aprecia (seguramente) y recrea desde su propia
perspectiva, y desde su personal experiencia viajera y lectora (y quizá aventurera). La rela-
ción de novelas de Josep Lorman permite adentrarse en muchas lecturas gozosas: El galió de
les Illes Cies, Juliol a Mallorca, La febre de corall, entre muchas otras. Galicia, Mallorca o
Grecia son los entornos en los que se desarrollan las acciones de estos últimos libros cita-
dos. No en balde Josep Lorman es geógrafo (además de naturalista y fotógrafo).

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 155


Lau o les aventures

d'un aprenent de pilot


Carles Soldevilla
Ilustraciones de Junceda
Joventut
No se debe pasar por alto el contexto en el que se creó esta obra que describe el itinerario
iniciático de un joven aprendiz de piloto, Lau, en los tiempos en que los barcos iban a vela
incluso en las travesías oceánicas. Carles Soldevilla, como buen novecentista, pretendía
catalanizar a sus lectores. Es también reconocido –lo dicen las entradas enciclopédicas rela-
tivas a su persona y obra: novela, cuento y teatro, además de su labor periodística– su inte-
rés por hacer europeos a los catalanes. No es en vano, pues, que escogiera una novela de
aventuras situada en la época de la Ilustración –siglo XVIII– para, posiblemente, mostrar a los
jóvenes lectores (y con intenciones seguramente más didácticas que estrictamente literarias)
los inicios del interés científico y geográfico de las culturas europeas, en general. Un gran
navegante francés vive en las páginas de la novela: La Condamine. Lau es un viajero que, más
o menos involuntariamente, se convierte en un aventurero por tierras exóticas, en este caso
en el continente sudamericano, en la Amazonia, la Pampa y los Andes. En una literatura en la
que, en general, faltan obras de este género, Lau o les aventures d'un aprenent de pilot mere-
ce ser tenido como uno de sus primeros referentes. Aunque, además, la amenidad de los diá-
logos y la continuidad casi trepidante de los acontecimientos muestran que el libro sigue un
camino claro, el que trazó magistralmente Robert L. Stevenson en La isla del tesoro, por ejem-
plo. Y naturalmente, el camino que marcó no menos magistralmente Julio Verne. De hecho, la
novela de Soldevilla empieza, como solía hacerlo este maestro francés, en medio de la
acción: con la previsión de una tempestad que, naturalmente, ya pone en guardia al lector
para anunciar que, en las próximas páginas, inmediatamente, pasarán «cosas». Es evidente
que la narración tiene, a los ojos del crítico de hoy, algún detalle políticamente incorrecto, y
algún otro excesivamente didactista, y que las diferentes peripecias que viven Lau y su com-
pañero El Roig le pueden parecer ingenuas o de resolución ingenua.

Bon viatge Pitblanc!


Empar de Lanuza
Ilustraciones de Montserrat Brucart
La Galera, 1982 (Els Grumets)
Pitblanc es una ave de país frío, de paisajes helados, perennemente blancos. La autora nos
advierte (acertado detalle ornitogeográfico) que la narración es de cuando aún vivían pingüi-
nos en el Polo Norte. Pitblanc es un pingüino niño, una cría de esta especie. Nace en prima-
vera, rompe el huevo con fuerza, y pregunta. Y al no hallar respuestas claras a muchas de sus
preguntas, decide viajar para buscarlas y para encontrarlas. Viajará, pues, para saber: su
viaje será un viaje iniciático. Curioso e inquieto, entremetido y nada miedoso, o con un peque-
ño miedo controlable, el pequeño pingüino Pitblanc ejerce de valiente en cada tramo de su
desplazamiento hacia el Sur; manifiesta coraje; tiene brío. Cuando se vuelve anciano, todo el
mundo, en su familia y en su país de hielo y de pingüinos, escucha el relato de sus recuerdos.
Es una institución. A lo largo de su viaje –una odisea casera– conoce cangrejos, sepias, del-
fines, un oso polar, una sirena, estrellas, ballenas, gaviotas, flores, un sapo que es un doctor
muy sabido... De todos y de todo Pitblanc extrae información, experiencias, más preguntas y
un nuevo y mayor deseo de no conformarse con ninguna respuesta. Y, especialmente, obtie-
ne apoyo, ánimo, amistad, comprensión. Empar de Lanuza usa un estilo próximo, rico en su
sencillez, apto para lectores más jóvenes o, nos atreveríamos a decir, para aquellos que pue-
den tener alguna dificultad (menor) de comprensión. Sin embargo, Empar de Lanuza no cae
en la banalidad ni en la cortedad. Y porque probablemente cree en valores muy definidos,
expone la importancia de las pequeñas heroicidades, de las decisiones de cada uno, de la
solidaridad entre los débiles. Simpatía, buen humor y ternura son sentimientos expresados y
compartidos por casi todos los protagonistas de este muy entretenido relato de animales
humanizados en el mejor sentido de la palabra. Porque, ¡ay!, cuando Pitblanc llega a encon-
trar a los seres humanos, siente una pequeña decepción. Un niño, sin embargo, le salvará de
peligros (no muy grandes, todo sea dicho).

156 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


La minyonia d'un infant orat
Llorenç Riber
Moll, 1974 (Les illes d'or)
(1ª edición, 1935)
La obra poética de Llorenç Riber es, a excepción de algún poema concreto, de segundo
orden; sobre todo comparada con la de sus predecesores y principales maestros estéticos e
ideológicos: Miquel Costa i Llobera y, en menor medida, Joan Alcover, padres de lo que se ha
conocido como Escuela Mallorquina. La obra de temática religiosa de Llorenç Riber no nos
interesa (ni ha hecho historia). Ni nos interesan aquí las versiones que hizo de poetas clási-
cos. Ni su trabajo en relación con la obra del inefable Ramon Llull. Ni... Todo tiene su momen-
to y su contexto; también la obra de nuestros literatos. Aquí nos interesa reseñar una sola
obra en prosa de Riber, un autor menor, y sin embargo, precisamente para ésta, un autor
«mayor». Escrita seguramente con una intención nimia, La minyonia d’un infant orat es, a
nuestro juicio, una obra esencial de la literatura en lengua catalana, y por su temática y por
su denso poso cultural debería ser lectura recomendada. La prosa de Riber, siempre ampulo-
sa, sensual, esteticista, pero indeciblemente singular, alcanza la perfección –uno se atreve-
ría a decir: la gracia– en la que quizás sea su obra maestra: La minyonia d’un infant orat. Un
relato breve, ingenuista, bucólico, idealizador; una simple «crónica pueril», según la define el
propio autor en la primera página dirigida al «agudo lector». Seguramente –¡indiscutiblemen-
te!– la infancia de un niño de familia humilde de un pueblo del Raiguer de Mallorca a finales
del siglo XIX no era en absoluto tan agradable ni de tan buen y feliz recuerdo como la que
Riber nos describe; sin embargo, la mirada nostálgica de Riber sobre su infancia, y los acen-
tos emotivos puestos en detalles –flores, colores, olores, montañas, cánticos, fábulas...– y
escenas –cuando aprende a contemplar el paisaje, a sentirse conmovido por el eco evoca-
dor de las palabras, cuando presenta los rasgos físicos, intelectuales y morales de sus dos
tíos, cuando relata con fervor optimista las aventuras infantiles con las abejas o con un rec-
tor muerto, cuando se declara hombre de paz o, entre otras cosas, cuando, finalmente, nos
hace saber cómo entró en la «ciudad de los libros» para no salir nunca; esa mirada, decimos,
es de una absoluta y prodigiosa humanidad, francamente nunca igualada en ninguna otra
obra en catalán y, no menos francamente, de lectura absolutamente recomendable a todo
joven lector. Lamentablemente, no existen versiones en castellano, para que pueda ser difun-
dida ampliamente, ni adaptaciones rigurosas que la acerquen al lenguaje de hoy –salvo una
inédita, del autor de esta recensión.

Ulls de fum
Rosa Maria Colom
La Galera, 1996 (El Corsari)
Un libro digno de figurar en cualquier colección antológica. Los protagonistas son los miem-
bros de una familia peculiar: la familia Stromb, que vive en París. El padre, Gerald, sale de
noche con dos maletas para recoger todo aquello que encuentra por los contenedores de la
basura; es «altísimo y desgarbado, pelirrojo, inventor y alquimista». Su esposa, Juliette, era
«leve y transparente, como hecha de una materia sin peso», mientras que los dos hijos, India
y Thibolt, tenían los rostros que «mostraban una marcada palidez, pero crecían esbeltos y
tenían las piernas largas como dos pequeños ciervos y los ojos de color de humo, como su
madre». El único, y fundamental, amigo de la familia Stromb era su vecino, el señor Berelo-
vich, un judío viejo, inteligente y lector, maestro de los dos hijos Stromb... La obra está dota-
da de una atmósfera singularmente lograda. En pocas obras encontraremos una tan rara sen-
sación de extrañeza que nos hace saber que nos hallamos ante una lectura única, peculiar,
indefinible. Los Stromb reciben una herencia: una casa en el Sur, a orillas del Mediterráneo.
Van para allá, encuentran a Martina, la criada vieja, que cree que Juliette es como una «resu-
citada»... A partir de aquí todo se desbarata. Los niños se pierden un día en el bosque. Y pasan
al País Inexistente, donde está el valle de las Ideas, y el lugar donde viven todos los narrado-
res de historias (los grandes narradores y los que empiezan), aunque, en este país inexisten-
te, solo pueden vivir también los que son seres creados por un autor... No hace falta contar
más: los niños hablan con el conejo de Alicia en el País de las Maravillas, con el Principito,
con Lewis Carroll, con Phileas Fogg, con el hombre de hojalata del Mago de Oz, ven a Cam-
panilla, Peter Pan, Mogwli, David Copperfield, Gulliver, Bastian... Todo el libro es una reflexión
sobre la narración, sobre los personajes y su relación con un autor, sobre el hecho literario,
sobre la creación de ideas literarias. Gerald guarda un gran y terrible secreto. Más que terri-
ble, inquietante. El libro nos deja con la inquietud en el cuerpo. El texto es largo, poético, culto
repleto de referentes literarios. Todo un homenaje a la literatura para niños y jóvenes.

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 157


El concertista d’ocells
Josep-Francesc Delgado
Proa-La Galera, 2003 (Jovesadults, 5)
Premi Recull de Narració 2002
Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960) es uno de los nombres más conocidos y respeta-
dos de la literatura infantil y juvenil catalana, con varios premios importantes en este ámbito,
como el Joaquim Ruyra (1988), el Josep Maria Folch i Torres (1999) o el Ramon Muntaner
(2002), entre otros, y con títulos emblemáticos como Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu
i vent.
El concertista d'ocells es una novela breve, o nouvelle, que se inscribe en la tradición de los
libros de viajes, cultivada por Delgado en más de una ocasión. Se trata de una aproximación
a un arte milenario de tradición china, el de los conciertos de pájaros, ambientada en plena
Segunda Guerra Mundial. Y si decimos sólo «una aproximación» es porque los pájaros en el
fondo son una excusa, cargada de poesía, de magia, ternura y amor, para hablarnos de la
necesidad del hombre de hallar un motivo por el que aferrarse a la vida, incluso en las cir-
cunstancias más dramáticas.
El protagonista de la historia es Lin Zin, un chino afincado en Singapur, donde trabaja como
mayordomo del gobernador británico de la ciudad. En 1942 la sencilla y ordenada vida de Lin
Zin da un vuelco radical debido a la invasión japonesa de la entonces colonia británica: pier-
de el trabajo, la casa y la familia, y se encuentra solo y desesperado, convencido de que todo
ha terminado para él. Sin embargo halla de nuevo un sentido a su vida cuando Txanglao, el
maestro de maestros en el arte de los pájaros, le pide que cuide a sus aves.
Quizás Txanglao ve en su discípulo a un pájaro a punto de dejarse morir y ante esta situación,
cuando debido a un bombardeo se ve a sí mismo en las puertas de la muerte, le confía sus
pájaros, los más especiales, los más preciados, los más cargados de historias fabulosas, los
más mágicos, en definitiva. Y Lin Zin se dedica a ellos en cuerpo y alma durante los tres lar-
gos años de ocupación japonesa, y los salva a casi todos. También los pájaros le salvan a él,
no sólo en los inicios de la ocupación æcuando el general japonés responsable de la colonia,
amante de los pájaros, le perdona la vida para que se ocupe de ellosæ, sino también al final,
ya que gracias a «la gratitud de los pájaros» (p. 88) puede rehacer su vida de un modo casi
mágico y lleno de ternura.
Al exotismo e interés de la historia narrada, que hacen que no la podamos soltar y nos resul-
te realmente corta, cabe añadir la preocupación por la lengua y el estilo que caracteriza la
obra de Josep-Francesc Delgado. Esta preocupación en El concertista d'ocells se hace
patente en la precisión y la riqueza del léxico, propias del poeta que es Delgado y reflejadas
en fragmentos que tienen todas las características de la prosa poética, así como, sobre todo,
en la brevedad de un texto que se podría haber alargado innecesariamente con elementos
costumbristas o tangenciales. También se hace patente en la estructura narrativa, de lo más
elaborada. En efecto, la historia central, la de Lin Zin, tiene un narrador excepcional: el abue-
lo Song, que la explica a su nieta Guang un día que la ha llevado a un concierto de pájaros (p.
14-15); un abuelo que, como sabemos al final, resulta ser un hijo del protagonista: «Yo era
quien había visto el quetzal muerto sobre el agua, yo era su hijo, el hijo de Lin Zin...» (p. 91).
Una obra para ser leída pausadamente, para disfrutar y saborear, tengamos la edad que ten-
gamos, puesto que, como indica el título de la colección, es apropiada para todas las edades.
Pere Martí i Bertran

El barcelonauta
Pep Albanell
Ilustraciones de Maria Comín Oliveres
Laia, 1976 (El nus)
Premi Joaquim Ruyra, 1976
Nacido en Vic pero transplantado desde muy pequeño en la comarca del Alt Urgell, Pep Alba-
nell empezó a publicar para un público adulto en 1972, pero pronto y conjuntamente con un
amigo suyo, Carles Senpau, se inicia en la novela juvenil con Un llibre amb cua. Lo firman con
el seudónimo de Joles Senell, fruto de la combinación de los nombres y apellidos de sus dos
autores.
Unos cuantos años después, en 1977, publica La guia fantàstica, una obra que tuvo una gran
resonancia en los ámbitos escolares de la época, tal vez excesivamente atados a una litera-
tura infantil demasiado realista y cotidiana. La guia fantàstica constituyó un punto de partida
para muchos docentes en la manera de tratar la narrativa en el aula.
Albanell, que ha publicado alrededor de ochenta títulos, ha trabajado géneros muy diversos:
poesía, novela, cuento y teatro para adultos, niños y jóvenes, guiones..., y ha ganado un buen

158 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


número de premios: Víctor Català (1973), Sant Jordi (1974), Crítica Serra d'Or (1978, 1979, 1980,
1981, 1986, 1999), Joaquim Ruyra (1977), Folch i Torres (1980), Nacional de Literatura Infantil
(1988), Lola Anglada (1993), Aurora Díaz Plaja (1997) y SGAE de teatro infantil y juvenil (2005),
entre otros. Además, el libro Ara us n’explicaré una formó parte de la lista de honor del Ibby
(International Board on Books for Young People) y del premio Andersen.
Un ritmo trepidante; una gran diversidad de personajes; unas técnicas narrativas que cam-
bian de un capítulo a otro y que van de la epístola al teatro, del monólogo interior al diálogo,
con incluso alguna incursión en el juego poético; unos cambios repentinos de punto de vista
y de voces; un tiempo narrativo muy breve para una novela (un único día de la vida del prota-
gonista): todo eso es en síntesis El Barcelonauta, título de la novela y seudónimo con el que
Albanell designa a Quim, un chico que vive en Barcelona solo y desarraigado, quiere volver a
su pueblo y acaba haciendo un periplo inesperado por la ciudad, perdido entre el paisaje
urbano como un Ulisses cualquiera.
El itinerario que se ve obligado a realizar para recuperar la cartera, que ha perdido junto con
el billete de vuelta a su pueblo, lo lleva a descubrir ambientes insólitos, espacios emblemáti-
cos de Barcelona y aspectos de la ciudad desconocidos para él, pero también a verse impli-
cado en una serie de hechos a los que es ajeno. Finalmente encuentra la cartera y la novela
termina insinuando una continuación de la historia que se intuye feliz.
Algunas ilustraciones excesivamente infantiles, si tenemos en cuenta la edad de los destina-
tarios, plasman en imágenes algunos momentos puntuales del relato. Núria Vilà i Miguel

El cafè de la granota
Jaume Moncada
La Magrana, 1985 (Les ales esteses)
Jesús Moncada nació en Mequinenza en 1941. Buena parte de su obra narrativa gira en torno
a su tierra natal, su vida y sus gentes. Aunque en este sentido su obra más emblemática es
su primera novela, Camí de sirga (1988), ya tres años antes de este título publicó la colección
de relatos El Cafè de la Granota (1985), en el que refleja el ambiente de su pueblo a mediados
del siglo pasado, tema ya evocado a su vez en su primera selección de cuentos, Històries de
la mà esquerra, prologada por Pere Calders.
Por su calidad la obra de Moncada fue merecedora de múltiples premios: el Joan Creixells, el
Nacional de la Crítica, Joan Santamaria, Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d'Or, y el de los
Escritores Catalanes a la calidad del conjunto de su obra, entre otros; en 2001 se le otorgó la
Cruz de Sant Jordi. Murió en Barcelona a la edad de 64 años.
El Cafè de la Granota es una serie de catorce relatos, que a modo de charlas y tertulias de
café (de ahí el título) el autor sitúa en su Mequinenza natal, pueblo de la comarca del Bajo
Cinca que quedó anegado por las aguas del pantano homónimo y que fue reconstruido por
entero a principios de los años setenta.
El cronista cuenta las historias desde el recuerdo, veinte años más tarde. El suyo es un dis-
curso entre irónico y sarcástico, con rasgos de oralidad e imprecisiones propias de los
recuerdos desdibujados por el paso del tiempo. Los relatos se interrumpen con comentarios
sobre otros hechos paralelos o personajes que el narrador presenta como de paso. Los diá-
logos distendidos reproducen las charlas de café.
El género del relato exige brevedad y precisión en la información. De la obra de Moncada des-
taca la capacidad de describir con muy pocas palabras una situación, un hecho o un persona-
je. Baste como ejemplo su descripción de la señora Palmira d'Escarp; fijémonos cómo es capaz
de dar, mediante sustantivos y adjetivos, tantas claves en tan pocas palabras: «Media hora más
tarde, la señora Palmira d’Escarp i Tamariu, mujer del albéitar, voluminosa dama de piano en la
salita, rosario vespertino, afectadas languideces, agua del Carmen y chocolate con melindres,
salió, sonámbula y vestida sólo con un camisón de color rosa con volantes lila, al balcón del dor-
mitorio...» (“Amarga reflexió sobre un manat de cebes”).
O cómo, mientras el último representante de la estirpe repasa con la mirada «la hilera de varo-
nes Fenolleda retratados al óleo con ademán arrogante, alineados de izquierda a derecha sobre
la pared del fondo…», nos presenta toda la saga de los Fenolleda con las correspondientes his-
torias, plagadas de detalles ilustrativos de una época (“Amor fatal en decúbit supí”).
El conjunto es como un rompecabezas, cuyas piezas —fragmentos de la sociedad, de la eco-
nomía local, de las vidas de las personas, del carácter de las instituciones— el autor va aña-
diendo a medida que transcurre el relato. Al final del libro, cuando el rompecabezas está com-
pletado, tenemos una visión global de un pueblo cuya vida cotidiana gira en torno al río Ebro,
eje vertebrador de todo el paisaje físico y humano. Núria Vilà i Miguel

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 159


El més petit de tots
Lola Anglada i Sarriera
Ilustraciones de Lola Anglada i Sarriera
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937
Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892-Tiana, 1984) es una de las ilustradoras de preguerra
más reconocidas y populares. Desde muy joven colaboró en las revistas infantiles catalanas
del momento (En Patufet, La Nuri...), ilustró varios cuentos para editoriales como Muntañola
y, sobre todo, escribió e ilustró sus propias obras: En Peret, Margarida, Contes d’argent...
Muchos de estos cuentos, inhallables excepto en bibliotecas o librerías de viejo, fueron ree-
ditados en edición facsímil a comienzos de la década de 1990 en la colección "Lola Anglada",
coeditada por Proa y Columna. Entre estos títulos, uno de los más emblemáticos, por las cir-
cunstancias que lo rodearon y los temas que evoca, es sin duda El més petit de tots, recien-
temente reeditado por el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya junto con
otros libros infantiles publicados durante la guerra civil.
El més petit de tots es un libro de encargo que, como ha señalado la crítica Montserrat Cas-
tillo al hablar de la obra de Lola Anglada, podemos considerar el «paradigma de su compro-
miso con Cataluña y la causa democrática» (Grans il·lustradors catalans, Barcanova-Biblio-
teca de Catalunya, 1997, p. 239). Un libro que le causó numerosos problemas en la posguerra,
ya que la realidad no transcurrió como ella había previsto en la obra y los vencedores nunca
le perdonaron su fidelidad a la Generalitat y a la República.
Se trata de un libro magníficamente editado, muy bien ilustrado y representativo de la obra de
Lola Anglada. Destacan los abundantes dibujos característicos hechos a pluma, de fuerte
influencia noucentista, una influencia que también se refleja claramente en el texto, que es
un canto a la vida, al país, a la cultura... El libro nos recuerda en muchos pasajes los poemas
de Carner. Todo él es un retrato ideal, incluso en los momentos más duros, de la Cataluña-ciu-
dad: culta, juiciosa, viva, educada... Se divide en once capítulos, en los que la autora sigue el
curso de las estaciones, como para hacer un recorrido vital por su pueblo en guerra; un pue-
blo que, a pesar de las circunstancias y aplicando claramente el arbitrismo orsiano, vive y tra-
baja con juicio, canta y se divierte, ama la obra de sus artistas, respeta a los inferiores y,
sobre todo, lucha por sus ideales.
El niño protagonista, «el más pequeño de todos», un ser casi mágico, con poderes, es el sím-
bolo vivo del corazón del pueblo, que encarna sus ideales y los inculca allí donde más fácil-
mente pueden diluirse. La autora toma su nombre de una canción popular, “Els tres tambors”.
La cultura popular tiene un gran peso en la obra, con las merendolas de los domingos en las
fuentes, leyendas como la del Mal Cazador, aplicada a los malos patriotas, las corales..., todo
ello junto a realidades tan duras como las colas en la retaguardia para conseguir el pan, o la
partida hacia el frente de los seres queridos, siempre vistas desde una óptica que podría cali-
ficarse de optimista, siempre enfocadas como algo necesario para la victoria final. La victo-
ria llega con la primavera, como el deseo más preciado de la autora y de tantos y tantos cata-
lanes. Por desgracia, y a pesar de los esfuerzos de gente como Lola Anglada, la victoria sólo
pudo ser literaria. Pere Martí i Bertran

El savi rei boig i altres contes


Empar de Lanuza
Ilustraciones de Montserrat Ginesta
La Galera, 1979 (Els grumets de La Galera)
Premi Folch i Torres 1978
Empar de Lanuza simultaneó durante muchos años su actividad docente en el País Valencia-
no con una intensa dedicación a la producción de buenos libros para niños. Ha cultivado dis-
tintos géneros, desde la narración al teatro, pasando por la poesía o la colaboración en series
televisivas para los más pequeños. Los cuentos que se reúnen en este volumen se dirigen a
niños ya lectores y cuentan con las ilustraciones de Montserrat Ginesta, en su habitual línea
imaginativa, perfectamente adecuada para el tipo de cuentos de Empar de Lanuza.
El savi rei boig i altres contes representa la aparición más notable de las propuestas de Gian-
ni Rodari en la producción catalana de los inicios de la democracia. Formas tradicionales,
como reyes, princesas, niños que cazan gorriones, gallos habitantes de un gallinero o niñas
lecheras, se modernizan mediante el tono, los valores, los finales o la mezcla con elementos
actuales. Así, estos personajes tradicionales comparten protagonismo con botones que expli-
can su vida, o con lápices que son felices escribiendo los cuentos de un niño. En otras oca-
siones, la autora da la vuelta a las historias tradicionales. Por ejemplo, en el caso de la leche-
ra, en lugar de que ésta sueñe con riquezas hasta tropezar y quedar más pobre que antes, la
protagonista regala la leche a los animalitos que encuentra por su camino y consigue hacer-
se rica precisamente contando la historia de lo que ha hecho. También suponen un vuelco en

160 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


las fórmulas esperables el rey que busca un sucesor democrático o la princesa que quiere ir
a la escuela, de tal forma que valores como la democracia, el pacifismo, la solidaridad o la
igualdad de género se hallan siempre en el trasfondo de unas historias urdidas nuevamente
con los viejos hilos tradicionales. Sin embargo el interés de la obra no estriba sólo en esta
actualización; lo más destacable en ella es su excelente factura y construcción, y la fluidez
oral de la lengua que utiliza.
La recuperación de la fantasía en la literatura infantil halló en este título una de sus obras
emblemáticas, que ejemplificaba cómo esta recuperación podía pasar por el entroncamiento
con el folclore y la impregnación de valores modernos. El libro fue muy bien recibido por los
movimientos de renovación pedagógica. El hecho de que esté configurado por distintos cuen-
tos, pero perfectamente coherentes entre sí y como tales reunidos en un solo volumen, lo
convierten en una lectura particularmente adecuada para lectores intermedios, facilitando al
mismo tiempo su narración por separado.

Els artístics casos d’en Fricandó


Montserrat Ginesta
Ilustraciones de Arnal Ballester
Destino, 1992-1995
Premio Crítica Serra d’Or
“Els artístics casos d’en Fricandó” es una serie compuesta por cuatro títulos separados: La
boca riallera; La dolça mirada; Les dues taques y L’ombra negra, que fueron publicados a lo
largo de cuatro años.
Montserrat Ginesta es una autora de destacada trayectoria en la literatura infantil catalana,
especialmente para los más pequeños y los de edades intermedias. Su nombre está entre los
que gozan de mayor reconocimiento en la ilustración innovadora a partir de los años ochen-
ta, llena de imaginación y de voluntad modernizadora. Tiene también un buen número de álbu-
mes propios y algunos textos ilustrados por otros autores; tal es el caso de la serie que nos
ocupa. En este proyecto, la ilustración corre a cargo de Arnal Ballester, uno de los ilustrado-
res más interesantes de nuestra literatura, con una obra vanguardista, exigente y gratifican-
te para el buen lector. ?Dos nombres de primera fila, pues, en la renovación de la imagen de
nuestros libros. Juntos se proponen, precisamente, acercar a los niños algunos de los movi-
mientos artísticos del siglo XX. Lo consiguen combinando las historias detectivescas que se
explican en los cuatro libros y el tipo de ilustración escogida.
La boca riallera se refiere al surrealismo. Alguien se come los productos del mercado y Fri-
candó, el detective de la serie, descubre que se trata de una boca que anda suelta, escapa-
da de un cuadro del museo. La dolça mirada habla del cubismo. Una escultura ha sido falsifi-
cada, pero su mirada revela el cambio producido, de la misma manera en que las obras cubis-
tas revelan la verdadera alma de las cosas. Les dues taques revela los rasgos del arte abs-
tracto a través de las travesuras de dos manchas que absorben los colores de la casa de Fri-
candó. Finalmente, L’ombra negra, cuyo título alude a la sombra del pintor, proyecta la mira-
da del pop art sobre los objetos cotidianos, al tiempo que roba juguetes para que el pintor
pueda realizar sus cuadros.
El propósito informativo de la serie se completa con unas indicaciones al final del libro y cada
título está repleto de referencias pictóricas a cuadros famosos de la corriente aludida. El
acierto del proyecto, sin embargo, estriba en que la intención didáctica no anula la diversión
para el lector y el encanto de los cuentos, sino por el contrario los potencia. Por otra parte,
cabe destacar con qué exactitud se ha escogido la idea esencial de cada movimiento artísti-
co, así como el modo en que argumento narrativo e ilustración se combinan para brindar una
excelente aproximación a cada uno de los movimientos artísticos para un público infantil.

Ioshi i la pluja
Montserrat Canela
Ilustraciones de Francesc Capdevila, Max
La Galera/Cercle de Lectors, 1998
Premio Hospital Sant Joan de Déu, 1998
Premio Ministerio de Cultura a los libros mejor editados durante 1999
Montserrat Canela, licenciada en historia, se ha dedicado profesionalmente a la enseñanza y
la archivística. Actualmente trabaja en Ginebra, en el ACNUR. Como escritora, es autora de
ocho títulos de literatura juvenil, y coautora de Pedalant per la Segarra. Tres rutes amb bici-
cleta o a peu. De las tres ocasiones en que Montserrat Canela ha recibido un premio (Hospi-
tal Sant Joan de Déu de Barcelona, en 1998, Ministerio de Cultura a los libros mejor editados
durante 1999 y Joaquim Ruyra, en 1985), dos han sido por Ioshi i la pluja.
Con una dilatada trayectoria como dibujante de cómics, Francesc Capdevila, Max, ha ilustra-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 161


do nueve libros para niños. Además ha diseñado carteles, revistas, discos y un reloj Swatch
(1997). Tiene varios premios: Salón del Cómic de Barcelona (1995), Crítica Serra d'Or (1996),
Nacional de Ilustración Infantil y Juvenil (1997), Ignatz (1999), Gran Premio del Salón del
Cómic de Barcelona (2000) y Junceda (2004).
¿Qué pasa cuando un buen día las nubes no desaparecen del cielo de Ioshi y se quedan sus-
pendidas allí arriba durante un año? Así se inicia la historia de un pueblo feliz que un buen día
pierde las ganas de vivir porque las nubes lo tapan todo y los colores se han borrado. Sólo
hay una solución: subirse al cielo y ver qué ha pasado. Y eso es lo que hace el herrero del
pueblo, Xamor, que sube para pedir a la reina de las tormentas que les devuelva lo que es
suyo. La reina, que no comprende cómo un mortal se atreve a desafiarla, accede, muy a rega-
ñadientes, a los ruegos de Xamor y el pueblo vuelve a ser el que era, aunque a nuestro héroe
le quedará para siempre una marca que le recuerda su osadía.
Ioshi i la pluja es un cuento delicioso, de gran sensibilidad, y editado con esmero. Narra con
un lenguaje tierno, directo y poético al mismo tiempo, la historia de una pérdida, de la solida-
ridad entre los habitantes de un pueblo, de la firmeza a la hora de reclamar lo que es de uno.
El dibujo, directo igual que el lenguaje, es de línea marcada y con rasgos próximos a la histo-
rieta gráfica. A partir de una simplicidad aparente, en cada página se produce una integra-
ción distinta del lenguaje plástico y verbal, una disposición nueva del texto y la imagen, una
forma diferente de emparejarlos para hacernos llegar el mensaje global.
En ocasión del Forum Universal de las Culturas 2004, la Biblioteca de la Asociación de Maes-
tros Rosa Sensat hizo una selección de libros entorno a los tres temas del certamen: la diver-
sidad, la paz y la sostenibilidad. Es justamente para este último apartado, el de la preserva-
ción del medio ambiente, que se seleccionó Ioshi i la pluja. Núria Vilà i Miguel

L’home del Jaguard blanc


Xavier Vernetta

La Magrana, 1997 (L’esparver jove)

Licenciado en historia contemporánea y filología catalana, Xavier Vernetta es profesor de Lite-


ratura Catalana en el Instituto de Secundaria de Montcada, crítico literario y director de algu-
nas colecciones de Ediciones La Magrana. Ha publicado ensayo literario, novela y narraciones
para adultos, novelas para jóvenes y cuentos para los más pequeños; catorce títulos en total,
entre los cuales algunos han pasado al género del cómic. En 2004 le fue otorgado, ex aequo, el
premio de narrativa de la Fundación Enciclopedia Catalana por la obra Parlem d'amor.
A pesar de su predilección por el género policiaco, el autor aborda temáticas variadas en sus
obras, tal y como explica en una entrevista: «Me gusta pensar que en mi obra está el mundo
entero y por lo tanto que los temas son variados. De todos modos me doy cuenta de que hay
motivos temáticos recurrentes. Por ejemplo, el dinero y de qué manera tenerlo o no tenerlo
cambia la vida de las personas. También aparece a menudo el tema de la identidad, de las
personas que no son lo que parecen. Las relaciones familiares conflictivas son también un
motivo habitual en mi obra. Otros temas son el amor y la amistad, pero estos factores más que
aspectos temáticos son ingredientes de mi manera de entender la vida.»
En la novela ambientada en el Maresme L’home del Jaguard blanc, finalista del premio de lite-
ratura juvenil Protagonista Jove, Albert Jofresa es un chico que no tiene trabajo y queda a
deber los cortados en el bar porque está sin blanca. De ahí que no pueda andarse con
muchos remilgos cuando el camarero del bar y amigo suyo, Jami, le propone ir a recuperar
muebles viejos de una casa abandonada para su posterior reventa. La recuperación coinci-
de con una redada en la casa de enfrente y una estudiante de periodismo que quiere jugar a
los detectives arrastra, sin proponérselo, tanto a los chicos como a sí misma hacia una aven-
tura insospechada con un final inusual.
Perteneciente al género policíaco, estructurada en capítulos cortos que constituyen los epi-
sodios del relato, repleta de momentos álgidos, con algún toque erótico y un sentido de la
amistad que impregna toda la obra, esta novela de ritmo rápido cuenta una historia cuyo inte-
rés va creciendo a medida que la lectura avanza. Destaca el personaje femenino, Cuca, hija
de militar, valiente, decidida y con tanta iniciativa que se convierte en el eje vertebrador de la
novela. Más desvalidos aparecen en cambio los dos personajes masculinos, que el autor
recupera en dos relatos posteriores, publicados en el 2005 bajo el título Jocs de lluna.
Núria Vilà i Miguel

162 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


La història que en Roc Pons no
coneixia
Jaume Cabré
Ilustraciones de Joan Andreu Vallvé
La Galera, 1980 (Els Grumets de la Galera)
¿Qué pasa cuando un chico cruza la puerta de un bar porque tiene sed y, sin saber cómo ni
por qué, se encuentra transportado a la Barcelona del siglo XVIII?
Éste es el inicio de la historia de Roc Pons, un barcelonés de los años ochenta del siglo XX que
pasea por el puerto y de golpe tiene ganas de beber algo, entra en una taberna, da un salto
atrás en el tiempo y descubre un episodio fundamental de la historia de Cataluña: la Guerra
de Sucesión y el asedio a Barcelona en 1714 por las tropas de Felipe V, origen de la conme-
moración del 11 de septiembre.
Y es que cuando Roc se ve transportado a principios del XVIII, no sólo queda desorientado por
el hecho insólito que le está ocurriendo, sino también porque, por culpa de su desconoci-
miento de la historia, es incapaz de recordar los hechos que sucedieron en aquel momento y
que ahora él vive en primera persona. Nada le es familiar: ni la fecha, ni el nombre de la Gue-
rra de Sucesión, ni el del rey Felipe, ni...
Con este argumento como trasfondo, Jaume Cabré escribe La història que en Roc Pons no
coneixia, premio Sant Jordi en 1983, una novela dirigida al público juvenil que explica los
hechos más destacados del asedio de Barcelona a través de los ojos de tres adolescentes
que se ven implicados en él. Uno de ellos, Roc, ha llegado del siglo XX y es incapaz de expli-
car a los interesados cómo acabó aquel episodio tan determinante que cambió la historia de
Cataluña, y otro es su propio tatarabuelo, por aquel entonces de la misma edad que Roc,
quien lo encuentra en Ca la Marina, la casa de sus antepasados.
La novela histórica tiene bastante tradición en la literatura infantil catalana del siglo XX. Las
obras de Maria Novell allanaron el camino a una serie de autores que, como ella, echaban de
menos la historia del país en los curricula de la época. Jaume Cabré hizo su aportación a la
novela histórica mediante sus obras juveniles ambientadas en tres momentos de la historia
de Cataluña.
Jaume Cabré es autor de una obra extensa, que abarca guiones para radio y televisión, adap-
taciones para el cine, teatro, ensayo, unas quince obras narrativas entre novelas y cuentos,
un cuento infantil (L’any del blauet, de 1981), y tres libros de literatura para jóvenes: Galceran,
l'heroi de la guerra negra (1977); La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’home de
Sau (1984).
Actualmente es uno de los autores más conocidos y uno de los más premiados de la literatu-
ra catalana, con veintiún premios entre 1980 y 2005: Fastenrath (1980), Recull (1980), Crítica
Serra d’Or (1981, 1985, 1992, 1997 y 2001), Sant Jordi (1983), Prudenci Bertrana (1983 y 1992),
Joan Creixells (1991), Premio de la Crítica española (1992), Prix Méditerranée 2004 y Premio
Nacional de Literatura (1992). Núria Vilà i Miguel

La Nana Bunilda menja malsons


Mercè Company
Ilustraciones de Agustí Asensio
Cruïlla, 1985
Premio Crítica Serra d’Or 1986
Premio Ministerio de Cultura de Ilustración 1987
Mercè Company tiene una obra muy abundante en la literatura infantil y juvenil catalana. Publi-
có especialmente durante la década de los ochenta, siendo pionera en la introducción de
muchos temas y nuevos enfoques en los libros para niños y adolescentes. Su obra abarca
géneros muy diferentes, desde álbumes fantásticos para los pequeños lectores hasta novelas
juveniles realistas con temas de denuncia. Agustí Asensio, quien colaboró con ella varias
veces, contribuyó a la renovación de la ilustración catalana con unas imágenes generalmente
tiernas y humorísticas, antes de fallecer, por desgracia, muy prematuramente.
La Nana Bunilda menja malsons es un álbum para niños. La protagonista pertenece a la familia
de los enanos y duendes. Su imagen regordeta ofrece una representación maternal de mujer
fuerte y decidida, pero al mismo tiempo avispada y divertida. Por algo se dedica... a convertir
las pesadillas de los niños en chocolate. Cuando los chicos tienen pesadillas pueden llamarla y
ella siempre les escucha. Así, el cuento se sitúa en la línea de protección de los pequeños res-
pecto de los miedos y conflictos propios de la edad, que se fue desarrollando en el último cuar-
to del siglo XX. La creación de un personaje benéfico que es llamado por los niños y elimina las
pesadillas comiéndoselas coincide, por ejemplo, con el personaje del Tragasueños de Ende. No
es casualidad, ya que ambas obras pueden adscribirse a la onda desmitificadora de brujas y

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 163


seres terroríficos, como también al imaginario del bienestar físico propio de los cuentos para
los pequeños, donde el alimento, el abrigo o el sueño resultan elementos simbólicos de la pro-
tección, proporcionada siempre por los adultos, fantásticos o no.
El cuento se enmarca también dentro de la corriente de desdramatización humorística de los
problemas: una enana mágica, pero que ejerce sus poderes a partir de utensilios modernos y
cotidianos; y también un cuento donde se mezclan desenfadadamente las tradiciones, pues-
to que no deberá extrañarnos encontrar a la Enana ayudando a Papá Noel.
La creación de la Enana Bunilda se extendió a varios libros, convirtiéndose en una serie. Así
los pequeños lectores han podido familiarizarse con el personaje y seguir sus costumbres y
peripecias. Ha sido tal el éxito de esta amiga de los niños que incluso ha sido llevada a la
pequeña pantalla.

Les aventures d’en Perot Marrasquí


Carles Riba
Barcelona, Editorial Muntañola, 1924
Carles Riba (1893-1959) fue un gran poeta catalán –inscrito en el movimiento novecentista–
que supo acercarse al mundo de los niños. Curiosamente, escribió narraciones para los jóve-
nes lectores, y no poemas. Les aventures d’en Perot Marrasquí es su libro infantil más cono-
cido. Se inscribe en la tradición literaria de la criatura diminuta –al estilo de Pulgarcito, Patu-
fet o Madó Cullereta– que tiene serios problemas para adaptarse a vivir en un mundo de
tamaño normal, un tema muy presente en la tradición popular, así como en la literatura de
autor. El origen de la narración se encuentra en un encargo del editor Muntañola, que quería
un Petit Poucet para publicar en fascículos. A partir de 1917 se empezaron a publicar, pero
sólo se llegó al número trece, y la obra completa –tal como la conocemos hoy– no se publicó
hasta 1924. Además de la intención inicial del editor y del autor –hacer un nuevo Pulgarcito–
una lectura esmerada del texto pone al descubierto otros vínculos con la tradición popular.
Les aventures d’en Perot Marrasquí relata la historia de una pareja ya madura y sin hijos que
un día recibe un paquete de París. Dentro hay un niño diminuto. Le cuidan con esmero pero
no se atreven a enseñárselo a nadie. Al cumplir los siete años Perot se escapa –con la ayuda
de una paloma– porque quiere ver mundo. Llega a una masía de las afueras de la ciudad y
allá vive toda una serie de aventuras motivadas por los problemas –y las ventajas– que su sin-
gular estatura le proporciona. Trata con varios animales y así conoce todo un conjunto de vir-
tudes y defectos profundamente humanos: el valor de la amistad, la presunción, la mezquin-
dad de la codicia, la mentira, la necesidad de espabilarse para poder comer y sobrevivir... Y,
sobre todo, aprende a poner en funcionamiento toda su capacidad de ingenio y astucia. Final-
mente, y gracias a toda una serie de complicadas casualidades, Perot consigue regresar a la
placidez de su hogar, donde es bien recibo por sus padres y la aventura acaba felizmente.
Riba, en esta obra aparentemente sencilla y tiernamente divertida, llena de sutilezas e ironí-
as y asombrosamente escrita, nos ofrece un relato iniciático. Perot, diminuto y sobreprotegi-
do, es capaz de arriesgarse a la aventura y descubrir la complejidad del mundo. Al volver a
su redil ha crecido, ha madurado, ha demostrado sus capacidades. Nunca más será tratado
como un niño indefenso y podrá vivir con plenitud. Una obra maestra, que es siempre actual.
Caterina Valriu

Som les tres bessones


Mercè Company i González
Ilustraciones de Roser Capdevila
Arín, 1983

Mercè Company es periodista pero se ha dedicado básicamente a la literatura para niños y


jóvenes, con alguna incursión en la literatura para adultos, en guiones cinematográficos o en
el teatro. Tiene más de doscientos títulos en el mercado. En la vertiente de libros para niños,
destacan series protagonizadas por personajes entrañables (las Tres Gemelas, Anna y Víctor,
o Santi y Nona), con protagonistas próximos al mundo de sus lectores, y de otros de cariz más
fantástico, como la Enana Bunilda o la Bruja Aburrida. Tanto para el lectores más jóvenes
como para los mayores, Mercè Company ha tratado también temas complejos: la muerte, la
enfermedad, la soledad... Tiene en su haber varios premios: Ciudad de Olot (1982), Crítica
Serra d’Or (1983 y 1986) y de la Generalitat de Catalunya (1986), entre otros.
Roser Capdevila estudió Bellas Artes en la Escuela Massana y empezó su carrera profesio-
nal haciendo estampados y pinturas, hasta que en 1980 inició su andadura como ilustradora
y guionista de libros, básicamente para niños. Las Tres Gemelas y la Bruja Aburrida son segu-
ramente sus creaciones más universales; su obra, detallista y llena de humor, consta de unos
cuatrocientos títulos, traducidos a todas las lenguas mayoritarias. Tiene el Premio Nacional
de Cultura y la Medalla Francesc Macià, así como la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de

164 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Catalunya.
Aunque la guionista de las Tres Gemelas es Mercè Company y la ilustradora Roser Capdevi-
la, en los álbumes infantiles es difícil distinguir dónde acaba el autor y dónde empieza el dibu-
jante, ya que son materiales que requieren una labor conjunta y una colaboración muy estre-
cha. Seguramente en este caso la fuerza de la imagen ha sido definitiva para la popularidad
de los personajes, tres gemelas reales, hijas de Roser Capdevila, que hace más de treinta
años tenían la edad que tienen los personajes del libro.
Todo empezó cuando la ilustradora, por casualidad, hizo un dibujo de sus hijas y la escritora
le puso letra. Hoy las Tres Gemelas son conocidas en el mundo entero y han generado pro-
ductos y materiales de todo tipo que las han convertido en un auténtico fenómeno mediático.
En el primer título de la serie se presenta a las niñas y se definen la composición de la fami-
lia, las características de los personajes y el ambiente familiar donde vivirán y que nos los
hace sentir tan próximos. El relato empieza cuando el médico comunica a los padres que vie-
nen tres y el impacto que ello tiene en la pareja, que enseguida intuye lo que se les avecina.
A partir de aquí, las autoras plasman la vida de los cinco miembros de la familia, con la cola-
boración puntual de los abuelos, hasta que las niñas cumplen un año: la incubadora, la ali-
mentación, la ropa, los primeros desplazamientos gateando, los paseos, el baño, el pipí y la
caca... hasta que soplan su primera vela de cumpleaños y empiezan a tener cara de niñas
mayores.
Así da comienzo una colección que, siempre alrededor de los mismos personajes y de las
actividades habituales de los chicos, alcanzará hasta nueve títulos entre 1983 y 1985, con
temas como: la escuela, el deporte, la nieve, la música...
Los tres ratoncillos que hay que localizar en cada página acompañarán todas las historias de
las Tres Gemelas.
Más adelante y con uno nuevo formato, aparecerá una nueva serie de libros manipulativos
que sitúa a las niñas en el marco de un cuento popular, donde viven aventuras junto con
Barba Azul, la Caperucita, Haensel y Gretel o el flautista de Hamelín. Pero la difusión de las
Tres Gemelas no termina aquí: a partir de su salto a la televisión y a los formatos multimedia
en 1990, se convierten en el producto más popular creado en Cataluña, que se emite en cien-
to cincuenta y ocho países y ha sido traducido a treinta y una lenguas. Núria Vilà i Miguel

Llibres dels vòlics,


laquidambres i altres espècies
David Cirici
Ilustraciones de Marta Balaguer
Destino, 1986
Premio Apel·les Mestres 1985
Reeditado por Destino en gran formato en el año 2000
La literatura infantil y juvenil catalana debe a David Cirici algunos títulos muy interesantes en
varios géneros y para distintas edades, escritos especialmente durante la década de los
ochenta. En este caso se dirige a los niños, en una colaboración muy acertada con la imagi-
nativa ilustradora Marta Balaguer.
El Llibre dels vòlics, laquidambres i altres espècies se sitúa en la línea de los bestiarios fan-
tásticos. En una primera persona del plural que incluye al lector, el narrador nos informa de
que nos estamos acercando a la isla de un libro que tiene las hojas en blanco. A partir de aquí
irán surgiendo todo tipo de personajes de formas extravagantes y costumbres traviesas, dibu-
jados con perfiles a pluma, tonos de acuarela y líneas modernas. Todo un cortejo de extraños
seres va desfilando, y relacionándose a veces, por las páginas del libro, que describe sus
acciones, anatomía y costumbres en medio de un humor absurdo, divertido y casi provoca-
dor, dentro de un tono general de amabilidad alocada.
El texto está escrito en verso y adopta ciertas formas próximas a las de la tradición oral (pare-
ados, acumulaciones, fórmulas repetitivas, etc.) La ilustración es absolutamente necesaria
para localizar la información y completar el sentido del texto, para mayor deleite de los jóve-
nes lectores, que pueden divertirse con un raudal de detalles humorísticos en las acciones
de esos curiosos seres que pueblan las páginas del libro.
Cuando el recorrido por la serie de personajes fantásticos ha terminado, se nos informa de
que abandonamos la isla, poblada ahora æse nos cuentaæ por los seres fantásticos que han
escuchado sus propias historias. Una apertura y cierre, pues, que juega con la metaficción y
nos avisa de que nos hallamos ante uno de los libros más representativos y bien resueltos de
la introducción del postmodernismo, la colaboración entre texto e imagen y el humor de tipo
absurdo en la literatura catalana para niños. Sin embargo, se trata al mismo tiempo de una
obra que demuestra cómo las actitudes innovadoras no son incompatibles con una gran sabi-
duría y arraigo en la tradición, en este caso la tradición de los bestiarios y de las formas fol-
clóricas. Teresa Colomer

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 165


Música, mestre!
Miquel Desclot
Ilustraciones de Fina Rifà
Empúries 1987 (La poma Verda, 3)
La poesía infantil es un género minoritario. En lengua catalana hay algunos poetas notables
que, de vez en cuando, publican algún libro de poemas dirigido directamente a los niños. Es
el caso de Miquel Desclot, que viene publicando recopilaciones de poesía infantil desde hace
muchos años.
Música, mestre! (1987) es uno de sus libros más reconocidos y divulgados. El autor, gran
amante de la música clásica, reúne en esta obra un conjunto de quince poemas que inicial-
mente formaban el texto de la cantata titulada Un concert desconcertant, con música de
Antoni Ros Marbà. Cada poema está dedicado a un instrumento: el violín, la flauta, la viola, el
oboe, el violonchelo, el clarinete, el contrabajo, el fagot, los instrumentos de percusión, el
arpa, la tuba, la trompeta, la trompa, el trombón y el piano.
Los poemas, que presentan estructuras formales diversas, están escritos en primera perso-
na, como si fuera el mismo instrumento quien hablara. El instrumento se queja o se alegra de
sus características, del músico que le hace sonar, del tipo de música que suena, etc. Los jue-
gos de palabras, el equívoco y el absurdo, siempre con un trasfondo de ironía amable, son los
protagonistas de los poemas, como podemos apreciar en este ejemplo:
«Clarinet
Com que sóc un clarí net,
de la boca a l’esquelet,
m’ensabono cada dia
la lluent anatomia:
no voldria que un barrut
pogués dir-me “claribrut”»
Las ilustraciones, de la reconocida ilustradora Fina Rifà, personalizan cada uno de los instru-
mentos, los visten de época y los colorean con delicadas tonalidades pastel. Son dulces, sim-
páticas y muy vistosas en el conjunto de la página, de manera que refuerzan acertadamente
la frescura y vivacidad de los poemas.

L’illa de les Tres Taronges


Jaume Fuster
Planeta 1983
Finalista del premio Ramon Llull 1983
Jaume Fuster publicó a partir de 1983 la trilogía formada por L’illa de les Tres Taronges, L’anell
de ferro y El jardí de les palmeres. Guiamon, el poeta amoroso transformado en héroe épico,
nos narra una aventura extraordinaria vivida en una isla de leyenda. Sin embargo, el lector no
tarda en reconocer los paisajes de Mallorca en la mítica isla de las Tres Naranjas. Podemos
adscribir la novela a la corriente literaria denominada fantasy, entendida como la tendencia
literaria que se inspira en la tradición de la mitología, de los libros de caballerías y de la nove-
la gótica.
La narración cuenta una aventura mítica: la lucha de Roger d'Adià y sus compañeros por con-
seguir que vuelvan a la isla –gobernada por fuerzas malignas– la Paz, el Valor y la Prosperi-
dad. El escritor divide el relato en dos partes. En la primera, el protagonismo recae en el héroe
Roger; en la segunda, en la princesa Garidaina, hija del rey de la isla. Concluye con un epílo-
go que cierra la peripecia vivida al tiempo que abre la puerta a nuevas aventuras, que forma-
rán los dos libros posteriores de la trilogía.
El marco temporal es un tiempo deliberadamente indefinido, medieval por los usos y costum-
bres de los personajes, pero mítico, en la confluencia entre el final de la Época Oscura y el
inicio de una Nueva Era. El espacio es también un espacio de leyenda ?el reino de Mont-
carrà–, construido sobre una realidad geográfica concreta. El juego de complicidades que el
autor establece con el lector nos lleva a reconocer los distintos lugares de la isla que Fuster
oculta bajo una toponimia fantástica. De vez en cuando, algunas leyendas insertadas en el
cuerpo de la narración –viejos relatos que el autor extrae de la tradición oral mallorquina–
dan cuenta del origen extraordinario de algunos espacios.
La galería de personajes es variada, aunque el protagonismo recae en la llamada Compañía
del Portador: Roger, el soldado de fortuna, Garidaina, la princesa, Guiamon el poeta narrador,
Poncet, el criado habilidoso, y Guiós, el monje guerrero que les hace de guía. La figura del
héroe es doble, ya que tenemos un héroe, Roger, y una heroína, Garidaina, llamada también
Estel d’Or (“Lucero de Oro”) y Matadora del Drac (“Matadora del Dragón”). En ambos apare-

166 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


cen los rasgos propios de los héroes del cuento popular.
El papel de agresor es compartido por el misterioso Jinete Negro, los corsarios, el dragón y
el mismo rey Flocart, ya que todos ellos dificultan la misión de la Compañía del Portador. La
espada ?de innegables resonancias artúricas? es el símbolo del poder y la fuerza. En su hoja
está grabada la divisa fundamental de la novela: «Justicia trae Paz - Injusticia trae Guerra».
La Voz que enloquece al rey Flocart es el espíritu del mal que lleva el Reino a la perdición. El
Dragón, llamado también la Bestia, representa todo lo negativo que hay que vencer para
recobrar la paz y la justicia. Quizás las páginas literariamente más atractivas de la novela
sean las vinculadas a estos tres elementos: las batallas singulares que Roger y Garidaina
ganan empuñando Eina de Pau (“Instrumento de Paz”), el misterio que rodea la presencia de
la Voz y la destrucción de la guarida de la Bestia son escenas extraordinariamente plásticas
y llenas de vivacidad.
Y es que el lenguaje de L’illa de les tres taronges es esencialmente narrativo, dominado por
la acción y coloreado por pinceladas de ironía, en ocasiones sencillo y en otras deliberada-
mente ampuloso, según lo imponga la escena.
Podemos concluir diciendo que L’illa de les tres taronges es una alegoría compleja y sugeren-
te, en la que el lector juega a descifrar página por página, palabra por palabra, todo lo que
Jaume Fuster, hablando del pasado, nos dice del presente.

Memorial de Tabarka
Ponç Pons
Editorial Cruïlla, 1993 (Gran Angular, 53)
El autor menorquín Ponç Pons se inicia a través de esta obra en la narrativa juvenil de aven-
turas, y lo hace con un relato atractivo y lleno de fuerza, que perdura largo tiempo en la
memoria del lector. Narra la historia de Ismael, un adolescente sin familia que malvive en un
orfanato. Cansado de esta vida triste y sin perspectivas de futuro, decide embarcarse como
polizón en un barco, Il Corso, donde trabará amistad con un personaje singular, Gunhar, un
marinero forzudo que parece muy duro, pero que en realidad es una persona de nobles sen-
timientos. La relación entre estos dos personajes se hace entrañable a medida que pasan las
páginas y se convierte en una relación de padre a hijo, con la que ambos conseguirán relle-
nar su hueco afectivo.
A través de otro personaje, Enzo –el médico fracasado–, Ismael se acercará a la ciencia y la
sabiduría, descubriendo el poder de la cultura, que se manifiesta a través de los libros. El
papel de agresor corresponde a Aben Yusuf, el pirata que señorea la ciudad de Tabarka, que
desprecia la cultura y sólo cree en la fuerza y la violencia como herramientas de dominio. La
tarea de los frailes mercedarios, que trabajan en tierras musulmanas en la difícil tarea de res-
catar cautivos cristianos para devolverlos a su tierra, también será para Ismael un modelo de
dignidad y caridad humanas.
Estamos ante una verdadera novela iniciática puesto que los personajes comparten múltiples
aventuras y, a medida que superan las dificultades y los tropiezos, se hacen más humanos,
maduran y afianzan sus lazos afectivos. El estilo del autor, directo, con bastantes diálogos y
mesurado, es atractivo y asequible para los jóvenes lectores, pero al mismo tiempo lo bastan-
te rico y sugerente como para enriquecer su bagaje literario. En conjunto, una novela de
aventuras de carácter iniciático que se inscribe en la tradición del género y constituye una
muestra excelente del mismo.

Raspall
Pere Calders
Ilustraciones de Carme Solé Vendrell
Hymsa, 1981

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) es uno de los grande narradores catalanes del siglo XX.
Aunque empezó a escribir siendo muy joven, no alcanzó el reconocimiento hasta finales de
los años setenta y principios de los ochenta, a raíz de la popularización de su obra que signi-
ficó la versión teatral de Antaviana del grupo Dagoll-Dagom. En la década de los ochenta
podemos hablar de un verdadero boom Calders. Para ceñirnos a sólo dos ejemplos, destaca-
remos los premios que se le otorgaron (en 1984, el Nacional de Literatura Catalana en la
modalidad de narrativa, y en 1986 el Premio de Honor de las Letras Catalanas) y las traduc-
ciones de su obra, tanto la de adultos como la infantil.
Entre las numerosas traducciones de las obras de Calders destaca las del cuento Raspall,
ilustrado por Carme Solé Vendrell, la obra infantil más significativa de Pere Calders. A modo
de anécdota reseñaremos que fue seleccionada como una de las cien obras más represen-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 167


tativas de la literatura infantil española del siglo XX (v. “100 obras de literatura infantil del siglo
XX”, CLIJ, nº 130, septiembre 2000, p. 56-60) o que fue una de las cien obras del siglo XX consi-
deradas vigentes, y por lo tanto recomendadas, por los especialistas en literatura infantil y
juvenil de todo el ámbito cultural de expresión catalana en la obra La literatura infantil i juve-
nil catalana: un segle de canvis (ICE de la UAB, Bellaterra, 2002).
Raspall es la historia de una soledad de un niño, el pequeño de los Sala, una soledad que
aumenta de la noche a la mañana cuando los mayores deciden privarle de su mascota, Turc,
debido a la última fechoría del animal: destrozar el sombrero de papá. El niño intenta olvidar
a su amigo, su confidente, su compañero de juegos a través de mil y un objetos de la casa, e
incluso adoptando al canario de su tía, pero todo es inútil. Finalmente decide buscarle un sus-
tituto, y lo encuentra en un cepillo (en catalán raspall) de pelo suave, abandonado en el des-
ván, que le acompaña a todas partes atado con un cordel. Pronto, sin embargo, ocurre un
hecho extraordinario, que el lector atribuye más bien a la fantasía del niño, casi a un sueño,
ya que se produce cuando está en la cama: Raspall cobra vida, irradia calor, salta..., todo ello
sin perder la forma de cepillo. El niño, con buen tino, reprime el afán de contárselo a sus
padres enseguida y espera al día siguiente. Cuando se lo cuenta se burlan de él, lo tildan de
infantil y le acusan de no tener sesera. Ofendido por la reacción de los mayores, el chaval
decide que no le importa: él ya tiene su problema solucionado.
Pronto llegará la hora de la verdad, pues el perro salva al padre de un ratero que estaba a punto
de dejarlo inconsciente. Asoma así una de las características fundamentales de la narrativa de
Calders: el paso de la cotidianidad más realista (muy destacada por las ilustraciones, llenas de
detalles y de vida) a la fantasía, con un toque de magia, que nos vemos obligados a aceptar
como la cosa más natural del mundo. Los mayores en consejo familiar deciden adoptar también
a Raspall, construirle una caseta en el jardín y grabar lo que tanto cuesta admitir cuando se
tiene demasiado juicio: «No es seguro de que lo sea, pero merecería serlo».
No querría acabar sin destacar dos aspectos fundamentales de la obra de Calders: la lengua
y el humor. Una lengua rica, precisa, sin concesiones, puesta al servicio de su concepción de
la literatura y, por lo tanto, un juego fundamental de su humor. Un humor socarrón, irónico, a
menudo difícil de coger por parte de los lectores infantiles y jóvenes. Tampoco puedo dejar
de destacar las ilustraciones: magníficas, llenas de vida, verdadero contrapunto al relato.
Sólo un par o tres de ejemplos: el detallismo (en la ropa, en los muebles, en las baldosas...);
las expresiones de las caras, y sobre todo de los ojos, hieráticas en los adultos (a excepción
de la escena final), cambiantes según el estado de ánimo en el niño; la sencillez con que el
cepillo se convierte en Raspall; y la estructura: retratos de familia en los que los adultos pre-
dominan en todo, al principio y al final, y el niño, con su soledad en las páginas centrales o en
el nudo del relato. Una obra perfectamente actual, pues sin duda se ha convertido en un clá-
sico de la literatura infantil. Pere Martí i Bertran

Tanit
Núria Albó
Editorial Cruïlla , 1984 (El Vaixell de Vapor, 9)
Núria Albó (La Garriga, 1930) obtuvo en 1984 el premio El Vaixell de Vapor con este relato, una
narración que conjuga de forma admirable las diversas corrientes narrativas que confluyen
en la literatura infantil y juvenil catalana de los años ochenta: el realismo con pinceladas de
idealismo propio de la década anterior, la entrada de temas conflictivos –como la sobreocu-
pación de los padres que tiene como consecuencia la soledad de los niños, la herencia terri-
ble de la Guerra Civil como estigma de algunas familias– que ya se enfocan hacia lo que será
el realismo crítico, y la conjunción de realidad y fantasía popular, tan habitual en la época.
Tanit es una bella narración de la amistad entre una niña y una vieja, más allá de las conven-
ciones y los estereotipos. Tanit, que descubre el mundo con los ojos bien abiertos, y la vieja
Perona, a quien todos tienen por bruja, con un hatillo de experiencia y desencanto a los hom-
bros, se harán amigas y cómplices, aprenderán una de la otra y se sobrepondrán a la male-
dicencia y la desconfianza de la gente. Con esta narración Núria Albó configura dos modelos
femeninos al mismo tiempo antagónicos y complementarios. La vieja Perona –marginada del
pueblo por el pasado republicano de su familia– es un personaje redondo, con volumen, cre-
ado a partir del estereotipo de la bruja precisamente para romperlo. La humanización de
Perona toma cuerpo a lo largo de la amistad con Tanit, que se inicia a través del perro de la
niña. Con un estilo sencillo y directo –muy adecuado a los jóvenes lectores que se inician en
la novela– Albó traza con rotundidad los personajes principales del relato: «La abuela Pero-
na no era abuela de nadie. Vivía sola en una casa vieja en medio del bosque y la gente decía
que hacía brujerías y que valía más no acercarse. De hecho, muy poca gente la conocía y
Tanit no la habría conocido nunca si no hubiese sido por culpa de Xuc...» La trama, sencilla,
pone de relieve los temas esenciales del relato: la valoración de la amistad y lo absurdo de
los prejuicios. Caterina Valriu

168 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Ulldevellut
Hermínia Mas y Josep-Francesc Delgado
Ilustraciones de Susanna Campillo
La Galera, 2000 (Els Grumets de La Galera, 110)
Premio Josep M. Folch i Torres 1999
Hermínia Mas y J.F. Delgado, pareja en la vida real, con hijos y aficiones compartidas, han
vuelto a escribir una obra a cuatro manos: Ulldevellut. Se trata de un relato constituido por
otros relatos y anécdotas de las que se contaban junto al fuego del hogar, muy bien entrela-
zadas entre sí y organizadas en torno a una historia central a modo de eje vertebrador: la his-
toria de Ulldevellut, seguramente el último oso del Pirineo catalán, por lo menos literariamen-
te hablando. La narración, que trata del exterminio del oso pardo pirenaico, ha tenido parale-
lismos, e incluso podríamos decir una secuela en Els llops de la lluna roja (2003), centrada en
el exterminio del lobo ibérico en tierras catalanas, y protagonizada por María, la hija de la
Herminia de Ulldevellut.
Toda la novela en su conjunto, desde la dedicatoria, pasando por el relato y hasta la propia
biografía de los autores, es un homenaje a los abuelos y abuelas que han mantenido viva la
memoria y han transmitido tantas de esas cosas que, en palabras de Herminia, la madrina
supuesta autora del relato, «lo más importante no es poseerlas, sino llevarlas dentro» (p. 14).
Son muchas las historias que J. F. Delgado y Hermínia Mas llevaban dentro, historias recogi-
das en encuentros familiares, en veladas junto al fuego..., la mayoría centradas en el Ber-
guedà, la comarca de la que son hijos, él adoptivo y ella de nacimiento; y un buen día deci-
dieron que podían ser un buen material literario y se pusieron manos a la obra. Para narrar-
las escogieron el mejor modo: la primera persona, poniéndolas en boca de una madrina del
Berguedà, Herminia, que las explica a su nieta de doce años, llamada Queralt.
La historia central, como hemos insinuado, es la vida de Herminia, y más concretamente de
la época en que también tenía doce años y trabajó de pastora un verano; un verano en el que
entabló un contacto de lo más especial y amistoso con un oso huérfano, Ulldevellut, cuya
madre había sido cazada por el padre de la propia Herminia; un verano que le cambió com-
pletamente la vida, porque su relación con la naturaleza, con los animales y con las personas
ya nunca fue la misma. Podemos decir, pues, que en el fondo, como en tantas obras de la lite-
ratura juvenil, nos encontramos ante una novela iniciática. En ella destacan tanto el dominio
del lenguaje por los autores como sus dotes poéticas, que ambos han manifestado ya en
numerosas obras publicadas, y que podríamos ejemplarizar en numerosos fragmentos, aun-
que nos limitaremos a éste de la p. 20: «un silencio que parecía salir del fondo de los barran-
cos invadía las rasas, y era como si toda la tierra fuera un oso enorme hecho de piedra fría
que se había fraguado e iba a tardar mucho en despertar». Pere Martí i Bertran

Una troballa sorprenent


Jaume Cela
Ilustraciones de Werner Thöni-Hortal
La Galera, 1988 (Els Grumets de la Galera)
Jaume Cela nació en el barrio de Sarrià, según él mismo cuenta, un día muy bochornoso.
Maestro de vocación, y gran aficionado al cine, es desde hace años miembro activo de la
asociación de maestros Rosa Sensat y de la Federación de Movimientos de Renovación
Pedagógica de Cataluña. Actualmente dirige el CEIP Escola Bellaterra.
Empieza a publicar en 1988. Su primera novela fue Els nassos del rei.. Desde entonces no ha
parado de escribir y actualmente tiene una bibliografía extensa y diversa: cuentos, novela
infantil, juvenil y de adultos, libros de texto, adaptaciones de cuentos y libros profesionales
sobre educación. En total, alrededor de cuarenta títulos, de los que más de la mitad son de
literatura infantil y juvenil, y que le han valido varios premios literarios: Ciutat d’Olot (1991),
Rosa Sensat de Pedagogía (1992), Marià Vayreda (1995), El Vaixell de Vapor (1997) y Folch i
Torres (1997). Colabora también en varias revistas de educación.
De algunas de sus obras es coautor Juli Palou. Entre los dos han iniciado una colección de
novela negra cuya protagonista es una chica; pero el mejor fruto de esta colaboración es el
libro Amb veu de mestre, donde ambos reflexionan, utilizando el género epistolar, sobre lo que
significa enseñar, cómo ven la escuela, qué experiencias han vivido dentro y fuera del aula.
La obra constituye un documento valiosísimo sobre el oficio de maestro. «Es nuestra expe-
riencia de cada día la que nos incita a la reflexión, al riesgo de indicar maneras de hacer que
pueden estimular una actuación más inteligente, más digna» dice Cela en el prólogo del libro.
La obra literaria infantil y juvenil de Jaume Cela refleja los ambientes familiares y escolares
que el autor ha vivido desde pequeño: las salidas al cine, la calle, la pandilla, el fútbol, la fami-
lia, los hijos..., y está impregnada de una forma de ver, o de desear, el mundo: respeto por los

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 169


demás, pluralidad, familias democráticas, igualdad, respeto por la diferencia...
Una troballa sorprenent es un libro que cumple muchas de estas condiciones. El autor, que
juega con el efecto sorpresa desde el inicio, empieza con un pequeño prólogo donde el narra-
dor y protagonista anuncia una historia insólita que está viviendo y que predispone muy bien
al receptor para seguir leyendo. El hecho que rompe el equilibrio de una familia, presentada
por el autor como ideal, no se hace esperar: Oriol, el hermano mediano de tres, al bajar la
bolsa de la basura al contenedor, encuentra en éste un cocodrilo y, con la colaboración de su
hermana mayor, se lo lleva a casa. Pronto los padres descubren el pastel y empiezan a pedir
explicaciones y soluciones a los dos hijos mayores, que se defienden esgrimiendo los argu-
mentos de respeto a los animales que sus progenitores siempre han utilizado y que ellos tie-
nen bien inculcados.
La novela, estructurada en capítulos muy cortos, está escrita en un lenguaje fresco y en un
tono de humor que, reforzado por las ilustraciones de Thöni-Hortal, la convierten en una lec-
tura estimulante. Núria Vilà i Miguel
Fotografia de Pere Formiguera per a “El Petit Polzet”

170 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


El fill de la pluja d’or
(Son of the Golden Rain)
Josep Vallverdú
Illustrations: Ricard Recio.
La Galera, 1984 (Els Grumets de La Galera).
Catalan children’s and young adult literature, especially since the 1970s, when reading in
Catalan was no longer regarded as a suspicious activity and became a cultural necessity and
standard habit, has generated an avalanche of authors whose works include several books
that can already be considered classics, given the perspective of time. Modern classics, yet
classic in the broadest sense of the word, as Calvino said, books that endure over time and
bring new things to us each time we read them, i.e., they entertain us, make us dream and
continue to enrich us as they did on the very first day.
El fill de la pluja d’or (Son of the Golden Rain) is a narration that deserves to be labelled a clas-
sic, a magisterial book I will never tire of recommending, an inexhaustible source of values
and knowledge. The myth of Perseus, a fascinating character in classical Greek mythology, is
the core of this novel, which can be enjoyed from many standpoints in addition to being a ple-
asurable read: from the formal standpoint in its precise, elegant language, sage sentence
construction and the striking descriptions it shares with all Josep Vallverdú’s works, from the
mythological standpoint in the widely diverse characterisation of the many characters and the
inevitable force of destiny – “that decisive black force that stirs up the entire universe with a
puff” – and from a more human standpoint: the value of nobility, hard effort and the “fire of
love”, capable of changing fate.
A work brimming with details in which all of literature’s finest qualities converge in Vallverdú:
scenes of balanced pathos in the episode of the terrible Gorgons or the enchained maiden.
The solid mixture of irony and naïveté in the scenes with young Phaeton and Narcissus and
the palpable sensitivity in the moving scene between Philemon and Baucis when they are old
men, yet especially in the episode that explains how Zeus impregnates Danae with a son,
excellent portraits infused with poetry and beauty. According to Andreu Sotorra, “The novel’s
architecture is balanced and there is another element that makes it even more attractive: the
splashes of humour applied to Olympus, perhaps the only way to complete this literary jour-
ney while resisting affectation1, because El fill de la pluja d’or is a perfect work, as Gabriel
Janer Manila said on one occasion, the work of a master. Josep Maria Aloy

L’home que es va aturar


davant de casa
(The Man Who Stopped At Our House)
Joaquim Carbó
La Galera, 2002 (El Corsari, 51)
L’home que es va aturar davant de casa is the first-person story a young boy growing up. Leo lives with
his grandfather, who gives in to everything he wants, until one day, a man named Sam stops at their
house and ends up staying there, becoming an important referent in whom Leo mirrors himself and from
whom he learns the main habits and attitudes with which every adult is familiar.
L’home que es va aturar davant de casa is one of the most comforting books available to children
nowadays. It is a classically pleasant story and an especially good read, because of the suspense
and the very encouraging optimism with which it leaves its readers. A gripping, fast-paced book
with intriguing moments rich in detail, gratifying throughout and capable of seducing readers from
the very start.
One of the novel’s most curious and original aspects is that it is based on a text with the same title
written by the same author and published in Issue 100 of Cavall Fort magazine in August 1967, i.e.,
almost forty years ago, just one more example of Joaquim Carbó’s capacity for fabulation and his
enormous skill in entertaining and re-creating a new two-hundred-page text from the original two
or three pages. I especially invite teachers to make – and have their students make – the effort to
read both the story and the novel, since not only will they notice the author’s skill, they will also be
able to see how the story’s main ideas, already outlined perfectly in the short story, are developed
in far more detail, as well as the several new characters and events previously not included becau-
se of the brevity required by a short story. It is not easy to expand a text while preserving its agility
and especially its interest, which is why I hold it up as a good example for apprentice writers.
L’home que es va aturar davant de casa is one of the finest books for young people written in recent
years: a shower of pleasure, a comforting and suggestive story, a hymn to friendship and an invita-
tion for growth. A very worthy novel capable of awakening and stimulating an interest in reading
and helping consolidate the reading habit. Josep Maria Aloy

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 171


Tot quant veus és el mar
(Everything You See is the Sea)
Gabriel Janer Manila
Illustrations: Mercè Arànega.
La Galera, 1987 (Els Grumets de la Galera, 84)
The Children’s Literature Award, 1987 (Catalan Generalitat ).
The National Children’s and Young Adult Literature Award, 1988 (Ministry of Culture).
Gabriel Janer Manila is one of the most prominent writers in the Catalan language, largely
thanks to the literary quality and beauty of his work and habitually suggestive and committed
subject matter, rather than the volume – around twenty novels. Reading Janer Manila is ente-
ring into a pact of loyalty with him, something Miquel Rayó underscores in his introduction to
the first volume of Janer Manila’s complete works: “In our opinion, what Janer Manila’s work
contains is a patently committed message and proposed pact of loyalty with the reader. It’s
that simple. By definition, Gabriel Janer’s writing takes sides, on the one hand, for the beauty
that can be modelled with words and on the other, for the defeated. For beauty and for peo-
ple in pain. Thus, the reader will have to accept this pact.”
These two characteristics – beauty and the commitment to the weak and defeated – endows
Janer Manila’s work with an indisputable coherence that makes no concessions of any kind,
which is also why – we have nothing to hide – it is a very attractive, stimulating and rather
challenging work, yet one for all kinds of public, not just young readers. In one way or anot-
her, Gabriel Janer’s work portrays several facets of human life – bitter, rather pungent and
rough facets: dissatisfaction and the desire to change reality, to sum it up in one sentence.
Thus, Janer Manila’s characters are dreamers who struggle in the hope of a better future.
Dreams and the imagination are the main arms of seductive characters who cause a certain
discomfort and pose enigmas with no easy answers, but with the precaution of an open
ending, a clear invitation to carry on dreaming and, especially, to carry on living.
In Tot quant veus és el mar, Berta, the protagonist, is a young girl “whose head is in the
clouds” and who misses her father and experiences the world around her in a very particular
and suggestive way. Many people say “she has butterflies on the brain”. The counterpoint to
this fantastical child is Mònica, the adult protagonist and Berta’s teacher, who does not hesi-
tate to become the accomplice of her imaginations and phantoms. Practically the entire plot
revolves around the symbiosis between the two, a truly magical interaction.
Even more inviting in all Janer Manila’s novels is his treatment of language, crisp choice of
words and use of vocabulary and especially metaphor. The Master’s literary quality is indis-
putable and will not leave good readers indifferent; younger readers will have to make an
effort to read it, yet will undoubtedly be enriched by it and vastly expand their literary tastes.
Josep Maria Aloy

El raïm del Sol i de la Lluna


(The Grapes of the Sun and Moon)
Miquel Rayó i Ferrer
Illustrations: Francesc M. Infante
La Galera, 1983 (Els Grumets de La Galera)
The Guillem Cifre de Colonya Award, 1982
El raïm del sol i de la lluna was Majorcan writer Miquel Rayó’s irruption into the field of chil-
dren’s and young adult literature some twenty-four years ago and the inception of children’s
and young adult literature in the Balearic Islands. Just one novel had been written before that:
Gabriel Janer Manila’s El rei Gaspar (King Gaspar); thus, following in Janer Manila’s footsteps
was an impressive challenge. From thereon in, this fearless writer has consolidated his repu-
tation as one of the most important and coherent narrative voices, not only in the Balearic
Islands, but in all children’s and young adult literature in Catalan as well.
Twenty-four years later, this debut novel, which won the first Guillem Cifre de Colonya Award,
has not waned either in interest or the capacity to captivate readers, especially young rea-
ders, who still encounter the ingredients in it required to endure over time, including charac-
ters who immediately become the reader’s accomplices, as does the narrator, who often
addresses them with total frankness, a certain collegiality, pervasive humour, descriptions
normally served up with great sensitivity and an exquisite, overall treatment of language that
often makes it the unmistakably habitual protagonist of his works.
However, what stands out above all in Miquel Rayó’s novels is a sensitivity towards nature,
birds and plants in addition to their poetic value and adoitly created ambiances and settings

172 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


with the easy-to-breathe air of a folktale. Gabriel Janer Manila highlighted this in a short fore-
word to the book, which he had the chance to appraise as a jury member: “We chose Miquel
Rayó i Ferrer’s El raïm del Sol i de la Lluna for several reasons in the end. In first place, for its
poetic value, amiable mystery that arises from the plot, expressive language and the fantasy
that pervades it... Especially, for the way of structuring and establishing the plot. Miquel Rayó
constructs a love story about nature while availing himself of a series of popular elements.
Miquel Rayó seeks to reconcile us with nature all throughout the book. The fantasy folktale is
present: magicians and dwarves, transformations and spells, princes and princes. Yet deep
down in all of this material, so deftly treated, is the profound emotion of a man who loves life
and wants us to love it, too.”
The plot itself already hints of dreams: a princess in the Year Palace dreams about the sea-
sons and her dreams make the hands of time turn. One day she falls ill and cannot sleep. The
Earth will end up freezing over, because time is not moving and the cycle of days has been
broken. Only the Grapes of the Sun and Moon will be able to return her beneficial sleep to her.
From hereon in, adventure and poetry take over and readers are hooked. The writer’s magic
surrounds them in such a way that the small miracle that takes place when a reader reads a
classic will have come about: something will have changed in readers after reading the novel,
because a classic is always a work that brings something new into our lives.
Josep Maria Aloy

De qui és el bosc?
(Whose Forest Is It?)
Mercè Canela
Illustrations: Montserrat Brucart
La Galera, 1976 (El Grumets de la Galera)
This book by Mercè Canela, published thirty years ago, is still a very appealing read, although
readers are very different nowadays. Few writers can boast of being skilled enough to write a
text that remains interesting over the course of time. Furthermore, I also believe that novels
about groups of friends should be studied someday and the values that sustain them analysed:
solidarity, harmony, sincerity, teamwork, etc. If, as some assert, today these novels may seem a
little creaky or outdated, we should ask ourselves whether that is due to the novel’s "old-fashio-
ned" values – something I consider quite unlikely – or because of the characteristics of today’s
readers, immersed in other, probably more ephemeral stimuli.
One of the most surprising things about this novel and others in general about groups of friends
from the same period are their protagonists’ efforts “driven by the immense joy they feel”, a joy
effortlessly passed on to the reader, in this case, a joy and energy among four friends who enjoy
wandering deep in the forest in search of adventure.
The characters’ depiction is superb: four friends whose “eyes open as wide as oranges” when,
from the branches of an oak tree, they overhear the conversation of several men who say they
will be chopping down the trees in the Oaks Plain. As expected, the children throw themselves
into finding a solution for their problem from the start. A touch of naïveté more difficult to find in
our youngsters nowadays indeed stands out, yet there is an equally noticeable touch of trans-
gression when the boys want to destroy the machinery that will be chopping down the trees.
Naïveté on one side and transgression on the other, yet above all, sincerity and spontaneity.
Everything flows naturally, nothing is forced and there is no need to turn the protagonists into
heroes. Yet, neither do they confront adults, as is customary in many other tales that seek a mis-
placed complicity with readers.
The language is precise and well crafted, with expressions as poetic as descriptive: “They pas-
sed through the plots of land where the grain-laden wheat was tanning” and “Facing the set-
ting sun which bled red rays of light that tinted the long evening clouds...” Beautiful expressions
thanks to their paradoxical content: “The forest stood majestically before the eyes of the men
who were ready to demolish it...” A very stimulating, positive and dynamic novel that exudes a
pleasant energy and is still capable, I would like to believe, of captivating today’s readers.
Josep Maria Aloy

El zoo d’en Pitus


(Pitus’ Zoo)
Sebastià Sorribas
Illustrations: Pilarin Bayés
La Galera, 1966 (Els Grumets)
If one book stands out in the past forty years of Catalan literature, it is probably El zoo d’en

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 173


Pitus. There are other great works, of course: Rovelló and La casa sota la sorra (The House
under the Sand) among others, yet Sorribas’ book is astounding, considering its source – he
was a worker at the Motor Ibèrica company during the bleak decade of the 1960s – and the
success it has enjoyed right from the start, which still endures to a lesser or greater extent.
Many of us have wondered what it is about El zoo d’en Pitus that still makes it worth reading
today after forty years.
El zoo d’en Pitus has sparked the interest of thousands of readers, because it deals realisti-
cally with a group of friends full of sincerity and spontaneity, who deceive no one and to whom
things happen practically without forcing, a difficult achievement in the field of children’s
books. Another reason for this book’s success is its singular protagonists, first, because they
are real, clean, positive characters who lack ulterior motives which therefore, allows the rea-
der to identify with them, and second, because the action they take is clear, possible, life-like,
credible and, moreover, stimulating, since each child collaborates according to his possibili-
ties and without competing with the others.
In the last analysis, I believe the book’s success also lies in the messages it communicates.
Without being a clearly educational novel, it conveys a series of very positive values that
include solidarity, which is why parents and educators have always liked and recommended
it and will continue to do so.
La Galera has brought out a new edition of this book to celebrate its fortieth anniversary,
which includes an introduction in which a number of professionals in the field of children’s
literature share their diverse views on the book’s success, e.g., Xavier Blanch: “It must be
because this work has substance and soul. It must be because of all the members of Pitus’
group, the great human group who populate books that interpret life.” Yet, I will borrow Tere-
sa Colomer’s words to conclude this review: “Like a dog biting its tail, perhaps children like
the book because everyone is familiar with it; their older brothers and sisters have read it and
it has gradually become one of the greats in reading, which children know they can count on
in their expectations of growing up. This is precisely the magic school classics contain in all
normal countries. And I hope that it endures. Josep Maria Aloy

Concert en Sol Major


(Concert in G Major)
Jordi Sierra i Fabra
Columna Edicions, 1997 (Columna Jove, 128)
The Joaquim Ruyra Award, 1996
Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) is perhaps the most prolific writer in the field of chil-
dren’s and young adult literature in Catalan. If it is easy to believe such a prolific author is not
necessarily a classic, it is also reasonable to believe most anything can be found within his
extensive oeuvre, including several works worthy of that label. Deciding which of Sierra i
Fabra’s books is his most outstanding is not an easy task. There are three or four works that
easily come to mind; however, my first choice at this time would be Concert en Sol Major
(Column, 1997), a work that received the Joaquim Ruyra Award in 1996.
Its plot is very simple: in his eagerness to seek and find freedom and revisit the places from
his childhood in Barcelona that he remembers with joy and happiness, young eleven-year-old
Daniel runs away from the protection of his domineering and overpowering mother and charts
a course around the heart of the city, observing, looking, listening and discovering life and the
hustle and bustle of a diverse population. A part of this population does whatever it can to
scrape by; one of these people is Tobias, the old violinist whom Daniel befriends.
The relationship with old Tobias takes on shape and begins to jell as the novel’s pivotal point.
The old man grows as a main character and exercises a power and positive influence on the
boy. The plot develops slowly and the old man discovers that the boy is a violin prodigy who
is studying music in New York and will be performing that same evening at Barcelona’s Palau
de la Música, yet is also disillusioned and worn out from so much frantic activity, loneliness
and lack of affection.
Needless to say, the relationship between these two characters speeds readers along to the
end. Few novels can transfix readers through an extreme tension that gradually builds until
the highest level of pleasure reading can provide is attained. The scene of the old violinist
going back to the bus stop where he let the boy watch over his violin has a singular force that
accelerates the reader’s eagerness to find out how such a vibrant scene will end. And it con-
cludes very emotionally, when the old man, as if discovering a miracle, is forced to ask him
who he is.
All this overlaps in lively, enormously intriguing scenes that foreshadow the ultimate emotion
in which the two viewpoints – the boy’s and the old man’s – cross each other right in the midd-
le of the stage at the Palau de la Música, when the boy is about to begin the concert and
Tobias addresses a few words to the audience which earn him an applause the audience dis-

174 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


penses without his knowing why. But the reader knows why and feels the emotion of that
magical moment, which some may find exaggerated, yet which indicates the heights to which
Sierra i Fabra soars in conveying feelings: his, the protagonists’ and especially the readers’,
who lose themselves in the story.
This novel is a hymn to music, art, the imagination and escaping vulgarity and monotony: “An
artist always has to fly, always.” But it is also a spectacular hymn to friendship, the relations-
hip between two people of different ages, social status, problems and fates who nevertheless
have shared tastes and a fascination for art. In short, a hymn to life itself, since life is merely
a “Concert in G Major”, a unique, irreproducible work for all, an Unfinished Symphony. It con-
cludes with the final sigh, yet one cannot turn back to interpret it. Therein lies the great con-
tradiction. Josep Maria Aloy

La casa sota la sorra


(The House beneath the Sand)
Joaquim Carbó
Editorial Estela, 1966
La casa sota la sorra is another novel that has already became a classic and forty people –
as many as the years that have gone by since the book came out – have left their impressions
about its qualities in the commemorative edition recently brought out by Columna to celebra-
te the anniversary of its publication. Many of these impressions highlight several features: “...
adventure in its purest state” (Xavier Moret), “... an exciting, lively adventure tale” (Miquel
Rayó), “I decided that reading was the only thing I wanted to do when I was young, thanks to
La casa sota la sorra” (Adam Martin), “A metaphor of our times... We are all Pere Vidal. I am
not sure if we will find a Henry Balua to lead us out of chaos...” (Gabriel Janer Manila). And
Màrius Serra’s ingenious hope that the Three Wise Men will bring him “Carbó” (which means
coal in Catalan) every year.
Carbó’s novel is certainly an adventure in reality. To be fair, Josep Vallverdú’s detective novel
El venedor de peixos (The Fishmonger) had already been published in 1960 and five years
later, this same author won the First Joaquim Ruyra Award with a gripping adventure tale,
Trampa sota les aigües (Trap Beneath the Waters). La casa sota la sorra came out a year after
that, the beginning of a resumption after decades of repression in which these writers were
almost starting out from scratch, with no other referents except literature from other countries
and universal classics, of course.
La casa sota la sorra is a vibrant adventure, with an interesting plot narrated at an agile pace.
Yet, the personalities of the two main protagonists are what stand out above all. Carbó
demonstrated a sage capacity and skill when inventing these two characters, especially their
relationship to each other and their actions. On the one hand is Pere Vidal, a strange, undis-
ciplined and untidy character from Barcelona uninspired by work. In contrast is Henry Balua,
a clever, honest, hard-working, responsible, critical and demanding black man who is enor-
mously respectful to those around him. Both of these very human characters evolve indivi-
dually as their relationship and therefore, their friendship and solidarity develop. As a coun-
terpoint is the unscrupulous, malicious Senyor Ti. This excellent material lends itself to an
intriguing story, which Carbó has very deftly fashioned. Furthermore, this novel is well written
with a series of very clear, yet unforced messages skilfully conveyed and summarised in the
novel’s last paragraph, when Henry Balua is already thinking about going to Ethiopia: “Some
Americans had established a murky business there... They had all the whole population terro-
rised. Yes, he would need to have a look around...” Forty years later, Henry would find many
reasons to have a look around our world. Josep Maria Aloy

La guia fantàstica
(The Fantasic Guide)
Joles Sennell
Illustrations: Montserrat Brucart
Abadia de Montserrat, 1977 (La Xarxa, 10)
Something seemed to be changing in Catalan young adult narrative in 1977 when Josep Alba-
nell brought out this novel, in which a unicorn “volapava” (an invented word that combines
galloping and flying), yet would become invisible when he lost his strength, which could only
be recovered when someone was imagining him. Immediately, people spoke of the irruption
on home turf of the fantasy narrative or narrative of the imagination as an attempt to match
Gianni Rodari’s accomplishments in Italy, which was called a literature of playful eyes,
through which the author vindicated not only the high-spirited side of imagination, but also its

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 175


potential as a driving force of creation. La guia fantàstica was thus an invitation to enjoy one-
self through the imagination and although the narration may be a little less fresh today, it still
retains the suspense and vigour of a great work.
With unusual characters, magical little creatures and completely unreal situations, Sennell
deftly weaves an attractive story written with flair and large doses of naturalness. Humour is
one of the book’s most outstanding features, a clean, natural humour, as in its description of
the “tamarro”: “The tamarro wilts in captivity, withers like a dry fig and is no good for anyt-
hing, not even decoration.” Many humorous notes contain clear examples of originality and
creativity: “Billiard chaffinches lay many eggs... the good ones have a blue star indicating
their quality. The others are used to make billiard balls...”
Weathering the passage of time and maintaining a series of elements alive that sustain its
appeal is an achievement for any work. The passage of time in this novel can only be detec-
ted in several rather extra-literary elements, such as the scene in which one of the protago-
nists takes out tobacco and papers, rolls a cigarette, lights it, and takes a few long drags. This
would not be politically correct today, even in a fantasy tale.
Joles Sennel – and Pep Albanell – were pioneers in Catalan literature and forged a path in a
genre with healthy European referents. It is a pity this genre had few imitators and cultivating
the imagination was pushed aside to a large degree by a different genre that wreaks havoc
with its portrayals of life in the bleakest tones of the harshest reality. Nevertheless, many rea-
ders have allowed themselves to be seduced by the diversity of imaginative resources this
work suggests and thirty years on, it continues to seduce our readers with its original compli-
city and fascination. Josep Maria Aloy

Joanot de Rocacorba (1431-1482)


Teresa Duran
La Galera, 1983 (Els Grumets de la Galera)
The Josep Maria Folch i Torres Award, 1982
The Children’s Literature Award Generalitat de Catalunya, 1983
From the time Joanot de Rocacorba came out, it has been considered an attractive novel full
of interesting resources and narrated in a simple, yet entrancing language that retains its
soul, humour and appeal twenty-five years later. It is hard for me to understand how it could
have been Teresa Duran’s only novel, especially in view of the fact that it brought her two pri-
zes: the Folch i Torres Award in 1982 and the Generalitat’s Children’s Literature Award (which
was being given at the time and inexplicably stopped one day) in 1983, the year the work was
published. Teresa Duran has primarily dedicated herself to short stories and tales that have
been warmly received by readers.
This novel already has a surprising subject right from the outset: Joanot de Rocacorba, a
knight-errant who has the magical gift of ubiquity without being aware of it: whenever he for-
mulates a desire to be somewhere else, a double of his appears there right away. He is alre-
ady an old man when discovers his first double in Bologna and fearful of the end of the world,
wanders around Europe in search of all his doubles to integrate them back into one single per-
son again. Apart from the fantastical elements in such an original subject, the narration is set
against a historical backdrop that does not alter one whit the fantasy or humour in the sce-
nes. Thus, the novel deals with the wars against the Turks and historical characters such as
Leonardo de Vinci, Christopher Columbus and Lucretia Borgia, even though the main protago-
nism is borne by this authentic literary creation called Joanot de Rocacorba, who has the
power to split off into a copy whenever he likes.
The entire story is permeated with humour, irony and a certain sarcasm habitual in the author,
who furnishes very frequent examples here of the playful tone that characterises many of her
works. The entire novel develops stylishly and aims to amuse and even cause a chuckle or
two. Many comical and inventive moments are scattered throughout, such as the end of the
sixth chapter when the narrator remarks, “In other words, the conversation looks to be long
and thorough, so much so that we shall continue it in another chapter, also profiting from the
pause to quaff a draught or two ourselves.” Language is another protagonist, especially its
most humorous side, of course, which can be seen on page twenty-seven: “Everything that
takes place here is as true as everything ripe is not green.”
However, one of the most outstanding elements in Teresa Duran’s only novel is the cornuco-
pia of narrative resources to which the author resorts, for example, on page ten, when she
concludes each paragraph with the same question; this allows her to capture the reader’s
attention time after time, focussing it on the concrete point in question. Another resource is
the original stratagem of finishing one chapter and starting another: “I have already come to
see that if we wish to clear this up, we shall have to begin a new chapter and that if we wish
to go forward, we shall have to go backwards.” The author is painstaking with details, espe-
cially when concluding or beginning a chapter and is clearly interested in not confusing rea-
ders and centring their attention by summarising or recapitulating events: “If you recall and if

176 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


we also take stock of the situation, we would have to say that from his first spin-off, from
which Messer Giovanni resulted…” All these narrative resources undoubtedly intend to
encourage the reader’s proximity and in passing, their complicity of course, e.g., in the ending:
“Because everything comes to an end in this world, except patience. Joanot’s patience in
carrying on with his task and your patience for keeping up with this story that, if I were the
only one to know the ending at first, we all know how it turns out now.”
Hence, a formally flawless novel with very precise language and an original subject; a grip-
ping read that continues to make readers laugh and creates complicity even now, a good
many years after its publication. Josep Maria Aloy

Pedra de tartera
(Stone from the Scree)
Maria Barbal
Laia, 1985 (El Nus)
The Joaquim Ruyra Award, 1984
The publication of Pedra de tartera in 1985 caused somewhat of a commotion in the world of
Catalan young adult literature, in the first place, because it broke with tradition: it was addres-
sed to young readers, yet could also be read – and indeed was read from the start – by adults
and in the second place, because it was not usual in the young adult novels of the time for a
protagonist to explain his entire life in the first person from the time he was an adolescent
around 1910 up to his old age, around eighty. But above all, we were – and still are – in the
face of a novel of great literary quality without concessions in language or style, features not
always found in novel for young adults.
One of the novel’s main qualities is the author’s enormous capacity to create a very suggesti-
ve character, Conxa, daughter of a large, poverty-stricken family who was forced to resign
herself to everything from the time she was young: first when she has to leave her home to
live with her uncle and aunt; once married, when the war leaves her a widow and once again
when her children are grown and she is forced to leave and live with the youngest in Barce-
lona, definitively abandoning everything of importance in her life and history: the landscapes
and rural environment of Pallars.
The reader is immediately immersed in the atmosphere and sensations of the protagonist’s small
world. Clear, rather convincing and precise language situates the terrain in which the events
take place and brings the characters who protagonise it face to face, all conveyed and expres-
sed with a vocabulary brimming with local colour that hints at far more than it says outright.
Pedra de tartera is a book of sensations and moods, the protagonist’s moods that constantly
overwhelm her, such as when she says, “The days were a slab that lay on my heart”, which
makes the protagonist feel like a stone from the scree that “if anybody or anything manages
to move it, it will fall among the others and roll down, if nothing stops it, I will sit here quietly
for days and days.” This overwhelming sensation, close to depression, quickly transfer to the
reader, attracted by the protagonist’s frail, fragile personality. The environment of poverty and
desolation is portrayed with a very pungent realism: “... and while Father bewitched us with
his stories, Mother was still darning a few socks a hundred times torn in the same place to the
light of the fire.” There are very attractive images throughout, e.g., in the church where the
women are like little trees covered with thick black veils.
Maria Barbal’s novel displays a new, very unusual form of narration in books for young adults
in a different tone that presents several events and a historical period with such extraordinary
concision it greatly increases the work’s appeal. Writer Pep Albanell remarked that not ever-
yone achieves this in a first work: “Such a complete, efficient text, with such an intense and
intimate human interest that makes it – I unhesitatingly assert – a small masterpiece.” A novel
that is still being read eagerly today , an undisputed classic, thanks to its enormous interest
and especially its contributions to the field of young adult literature. Josep Maria Aloy

Les presoneres de Tabriz


(The Prisoners of Tabriz)
Maria Novell
Illustrations: Llucià Navarro
La Galera, 1967 (Els Grumets de la Galera)
The Folch i Torres Award, 1966
Teacher and author of narratives on historical subjects published in Cavall Fort that feature
characters often taken from daily life, Marina Novell inaugurated 1967 with a novel set against
a historical backdrop, which was part of the Els Grumets de la Galera collection. Passionate

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 177


about Catalonia’s history and concerned about the dearth of reading materials in schools, she
wrote her only novel, Les presoneres de Tabriz, which won the Josep Maria Folch i Torres
Award in 1966 over forty years ago.
The plot is very simple: a young man from Barcelona sails the Mediterranean as a stowaway
in a galley together with a young trader at the period in history of the expeditions by Spanish
mercenaries known as “almogàvers”. Not only do the two young men free the prisoners of
Tabriz, several Catalan women who had been sold as slaves, they return home happily after a
series of adventures in which the protagonists’ personal growth is the novel’s primary purpo-
se. All these features allow the author to introduce children to the almogàvers and historical
figures such as Ramon Muntaner and Roger de Flor.
Unfortunately, Maria Novell was a very ephemeral writer within the world of children’s books,
since she died at the age of fifty-five, shortly after the publication of this, her first novel. She
was passionate about helping young readers become more familiar with Catalan history
(events, characters, customs and historic dates, etc.) and in passing, transmitting the patrio-
tic culture derived from these historic events. On the other hand, and in a way akin to other
authors of the time (Vallverdú, Sorribas, Carbó...), she sought to inculcate a series of very posi-
tive values and attitudes that help readers grow and mature as individuals. The many fine
ingredients in this novel enable it to still be read today. Even so, contemporary readers may
detect a bit of outdated naivety, yet the characters’ simplicity, their humanity, their will to con-
quer adversity and their need to discover the world and experience new sensations make the
novel a very gratifying read that allow us to get to know and experience several events in
Catalan history that otherwise would be far less familiar to young adults.
Hence, Maria Novell had the merit of integrating history in a simple and amusing manner into
children’s books and especially her stories in Cavall Fort magazine. From the narration La
cabra d'or (The Golden Goat) published on October 15, 1965 in the magazine’s fifty-third issue
to the story En Sisó i la Siseta, published on December 15, 1969 in double issue 163-164, this
history enthusiast offered a total of thirty short texts in this magazine, a selection of which
have been published by Edicions de La Galera in an excellent volume in 1975: Viatge per la
història de Catalunya (Voyage through the History of Catalonia). Joaquim Carbó, who knew
her well, wrote in the foreword to this book that she “was happy doing this well-done, model
work, fashioned conscientiously. Work that will be increasingly appreciated by those who
wish to study her and that has been so helpful to us all in understanding the path our people
have followed” – a desire Joaquim Carbó voiced in April 1969 that continues to be a pressing
need even today. Josep Maria Aloy

Què farem, què direm?


(What’ll We Do? What’ll We Say?)
Pell Coll
Cruïlla, 1992 (Gran Angular, 42)
The Gran Angular Award, 1991 and the Crítica Serra d’Or Award, 1992
Bet is a thirteen-year-old girl who lives in a village in the Pyrenees and makes an unexpected disco-
very when she goes with her class on a visit to the Ethnology Museum in Esterri: a showcase in the
midst of all the objects on display that contains a closed container that constantly wriggles around
while it is being watched. She asks for information and discovers a kind of goblins called “minairons”
who live locked up in the container until their master lets them out and puts them to work. They carry
out their orders straight away and must be on the alert, because if the master does not know what
work to give them, they tear him apart. Bet takes this information very seriously and, with the help of
Iu, her unconditional ally, gets her hands on the container. From thereon in, Bet and the minairons
undergo a series of vicissitudes together, naturally on the sly.
Pep Coll not only won two prizes with this novel, he also brought new inducements to many readers
intrigued by these tiny, active beings, inspired by the legends and speech of the people of Pallars.
This plain novel, narrated at a fast clip with a good dose of humour and spontaneity, was received
with critical acclaim and read and commented on in schools, which availed themselves of the occa-
sion to work on farming implements, the names of jobs farmers do and other aspects of work rela-
ted to their people. The wit, irony, tirades against know-it-alls, criticism of the school system and tele-
vision and the defence of genuineness and authenticity fill the pages of the book and showcase the
author’s skill at not tolerating anything that goes beyond common sense. Nevertheless, running
through the novel is a certain naivety, more pronounced when read today, since the reader must be
infected with a magical atmosphere that borders on implausibility rather than magic and at times
makes the events seem more like a surrealistic and exaggerated caricature than a fantasy adventu-
re (e.g., when the washing machine starts to roll around the streets by itself).
However, this is a lively novel, although a little disperse, since some of the parallel subjects it tou-
ches on could perfectly well have been dispensed with and only take up space, e.g., the weekend in
the snow with Iu or the story of the black boy who acts like a king and ends up wanting to be a priest.

178 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Even so, the general interest is assured and the adventure with the minairons offers emotions rarely
encountered in narrative for children, given the originality of these tiny beings, as hard working as
they are decided. Josep Maria Aloy

Ulls de gat mesquer


(Eyes of a Musky Cat)
Joan Barceló i Cullerés
Illustrations: Jordi Bulbena
Edicions de La Galera, 1979
I have been asked on many occasions what would have been of Joan Barceló i Cullerés if he
were still alive and how brilliant his literary career would have been, taking into account that
Ulls de gat mesquer was his first novel for young adults and that he died at the age of twenty-
four, one year after its publication. Those who knew him say he was quite a character: anar-
chic, emotional, odd, mocking and always at the limit of neighbourly insolence. The publica-
tion of his novel attracted a great deal of attention, thanks to the series of new and very par-
ticular features Barceló introduced, breaking moulds and offering a tale that was an excellent
mixture of fantasy, magic, esotericism, transgression, biting criticism, humour and a constant
search for complicity with the reader.
All the above was expressed in very lively language used with a painstaking precision that
allowed Barceló to sketch attractive descriptions: “Not a strand of air, nor a gulp of sun: only
a uniform sky – everything scalded blue, every playful haze – that was like a stained glass bell
jar.” A very subtle, extremely precise language often filled with tenderness and emotiveness
that contrasted with the writer’s complex personality: “The full, clear moon like an unbaked
round bread persisted in scattering light on the walled city.”
And if the descriptions of objects and landscapes were excellent, the characters’ descrip-
tions allowed him to create a brilliant handful of lively, restless characters. Thus, he descri-
bed the protagonist’s eyes as “a crust of sky not mangled from the cold nor milky with fog”;
the mother’s tears: “shiny glass against the frosty ground”; the description of Andraixa the
witch: “who had a gill on the wing that gave her a really bad temper…”; the description on
page 47 of Friar Xipoll, “Sleepless Polecat, muddy spectre, tight-fisted rat…or so many other
attributes one could nail him with.” He also provides an excellent description of the sinister
character, Ullgran, and the three Ullspetits: “Four logs of Holm oak coal, four shoots of hell at
full blast: a gust of black wind on the path...”
Humour and polished language leaning towards irony and joy take shape in more or less comi-
cal expressions: “They wended their way towards the village without running into even a soul.
Neither a soul nor a body.” His humour is often linked to fresh, amusing language: “... a little
aroma of dip-your-bread-in-it intoxicated their nostrils.” Barceló availed himself of a comple-
te range of resources to present an attractive, full and vibrant work. He took advantage of
every occasion to attract the reader’s complicity in any argument and so the use of a broad
array of appealing resources does not surprise us, such as the long titles adorning each chap-
ter or when meteorological phenomena debate amongst themselves, e.g., on page 68, the sun,
rain, cold scold each other: “But there was nothing to be done, the cold had turned tail and
resigned itself to hoping that some cloud would cover the proud sun.”
Yet social issues, the denunciation of political and religious power, the evils of the Inquisition,
authoritarianism and any attempt at corruption and choking off human freedom are the pri-
mary messages, convincing and visceral, of a novel halfway between reality and fiction. Ulls
de gat mesquer can actually be defined as a fantasy adventure novel disguised as a histori-
cal novel. Critic Francesc Boada said, “It was a question of using the environment and wide
range of historical elements the sixteenth century supplied to infuse it with symbolic content
while combining them with a series of other half-magical, half-mysterious elements to convey
reflections, ideological profiles and a certain conception of society to the reader, yet not that
apparently distant society in time, but rather our contemporary society today.A very curious
and attractive novel for such a young author. Josep Maria Aloy

Rovelló
Josep Vallverdú
Illustrations: Narma
La Galera, 1969 (Els Grumets)
The Folch i Torres Award, 1968
In 1968, Josep Vallverdú wrote one of the most important novels of all times, Rovelló, the sad,
tender story of a lost puppy who undergoes a thousand adventures that forces him to grow up

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 179


and gather his wits about him very quickly. Much has been written about Rovelló and it has
even been translated into Russian, in addition to French, Italian, Basque, Galician and Spa-
nish. One of the most highly awarded books in the history of Catalan literature for children,
Rovelló is a cheerful, fast-paced read. In the foreword to the first edition, critic and writer
Joan Triadú said that the protagonist’s vivacity seems to shine through on all the pages, tur-
ning them into constant movement and stimulating music. The novel has all the ingredients to
satisfy young readers avid for adventure and intrigue. The trepidating pace as well as range
of situations in which the protagonist finds himself and is forced to overcome lead to a satisf-
ying complicity with the puppy that is a very suggestive and highly appealing feature.
Beloved Rovelló has already become a universal, classic puppy who seems to grow in values
and quality over time, rather than waning. Several critics have remarked on its crisp fresh-
ness, the wealth of language without rhetoric and the universal tone in which the canine’s
vicissitudes are narrated. The author astutely maintains at all times a striking balance betwe-
en on-going emotion, small doses of irony and humour and an unforced realism that make the
initiation adventure totally likely and fully assumed and shared by the reader to such an extent
that that the protagonist dog during the course of the work becomes a clear referent not only
to reflect upon, but also to identify with. In short, a character, with an enormous capacity to
attract young readers that also helped forge new literary paths other authors have followed
in its wake. Josep Maria Aloy

Els ulls del drac


(The Eyes of the Dragon)
Àngels Gardella
Pirene, 1988 (Rocabruna)
Maria Àngels Gardella (Figueres, 1958) wrote twenty novels in her day – around the 1980s and
1990s – that are widely read and have been reprinted on a number of occasions. Gardella
stopped writing at a certain point and we have never known why. It is a pity, because hers
was – and is – a very positive narrative brimming with sensitivity and very creative charac-
ters. Novels rich in images and emotions written in a correct and stimulating language with
an indisputable literary quality. I believe that Els ulls del drac, an exquisitely sensitive and ele-
gantly poetic work, is one of her finest books. The Catalan Generalitat awarded it the Natio-
nal Prize for best children’s and young adult literature published in Catalonia from 1989 to 1991
and this novel took its place among the greats in the field of children’s books from thereon in.
Maria Àngels Gardella, a graduate in Catalan philology, taught for a time, but left teaching to
dedicate herself exclusively to writing novels and translating. Although reading is a difficult
activity, and even more so in a noisy world, Maria Àngels Gardella put all her efforts into books
for young people, incidentally, illustrated by her husband Joan A Poch, as a rule. Between the
two, they have already fashioned a myriad of very beautiful stories, dozens of tales and highly
poetic narrations of a great quality.
Els ulls del drac is the beautiful love story of a teenager, a delicate story with a bittersweet
taste, like most love stories, the story of the kind of friendship that lasts until oblivion, “more
tenacious than time, the kind of friendship capable of existing on the margin of its owners.
This book should be woven out of silk,” suggests excellent critic Teresa Duran, “as it is not
entirely a novel, nor an anthology of tales, nor a picture album, notwithstanding the constant
graphic references. It is very like a silk cocoon. Depending upon who discovers the cocoon,
it will be made into a party dress for evenings under the full moon, while others will be studied
in the laboratory for their unusual qualities in Catalan children’s literature. And perhaps some-
one will not understand how to see the silk in them or will identify a priori silk with rosary
strings.” Josep Maria Aloy

Cor de roure
(Oak Heart)
Emili Teixidor
Cruïlla, 1994 (Gran Angular)
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932) is one of the few writers in Catalan with the vast ability and
skills to set his sights very high and write solid novels without compromises; in short, novels
that are eternally young and up-to-date. From Les rates malaltes (The Ill Rats) in 1968, which
won the Joaquim Ruyra Award, to the oft-reprinted L'ocell de foc (The Firebird) in 1972, inclu-
ding the two novels protagonised by Ranquet (1986 and 1988), winner of European awards,
and Cor de Roure, the twenty-five novels and stories in his oeuvre boast an enviable solidity
and maturity.

180 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


With Cor de Roure, one of his most complete and prominent works, the Cruïlla publishing
house adds a degree of prestige and quality to its “Gran Angular” collection – a very eclectic
collection that nonetheless includes titles not always on par with Teixidor’s novel by a long
shot. Cor de Roure is a two-hundred-eight-page novel that is therefore, addressed to readers
– young and not so young alike – who are accustomed to reading. Although it is a so-called
historical novel and some chapters depend more on the explanation of historical facts than on
the fiction, the novel generally sustains a difficult balance between the weightiness of certain
very concrete historical events in the third Carlist war in the last half of the nineteenth cen-
tury and the sparkle and intrigue of a fast-paced adventure.
The latter aspect makes it an especially interesting and truly satisfying read; the story
explains the adventures of a very young boy, Tinoc, who must stay as the sole watch guard of
a farmhouse known as Cor de Roure through which a string of curious, carefully sketched
characters parade: a girl from Viana who will share a beautiful love story with Tinoc, Becero-
les the teacher, the bellowing comedian, Ictineu, a blend of clairvoyance and utopianism and
finally, Guerxo de les Rates, a sinister and extravagant one-eyed villain, “with a pockmarked,
ratty cheek, and a deep furrow redder than meat, which ran from his forehead to his neck,
passing through the split eyebrow, black eye-sockets, half-nose, lips and chin....” The mas-
terly treatment and description of the characters is one of the novel’s most exalted virtues. A
novel, in short, as solid and robust as the magnificent oak that presides over the setting of the
events. Josep Maria Aloy

El rei Gaspar
(King Gaspar)
Gabriel Janer Manila
La Galera, 1976 (Els Grumets)
The Josep Maria Folch i Torres Award, 1975
Children’s Books of Interest, 1976 (Ministry of Information and Tourism).
Short-listed for the CCEI Award, 1977
El rei Gaspar is one of the most emblematic books in Catalan children’s and young adult lite-
rature and I use this qualifier to designate a special book that speaks of special things with
special characters and in a language that was not very common at the time in which it was
published; not the language, nor the subject, nor the style, nor the forms. And with the excep-
tional literary quality that is a constant in Janer Manila’s work.
I fully agree with the back cover: “A book oozing poetry on all pages that describes the emo-
tions, memories and longings of an anonymous emigrant confronted with the harsh reality of
a situation imposed by our society if he hopes to survive, a man who toils courageously at
times and hopelessly at others to make his dreams come true.” Thus, the novel takes place in
the world of emigrants, the first men and women who came to Catalonia from all corners of
Spain, especially Andalusia, in search of work and a better life. King Gaspar is one of these
emigrants, a character Janer Manila has created with a wealth of detail and infused with fee-
ling, which make the reader regard him kindly and generously and envy his enormously huma-
ne qualities.
“The poetry surrounding King Gaspar is love, admiration and a burning ember that leads us to
care for this man who is dreaming far from his loved ones and who also loves his dream...”,
wrote Francesc Garriga in the introduction to the book. The protagonist’s personality is attrac-
tive and his feelings infectious, while the book’s themes are poverty, simplicity and an
assumption of poverty that leads to dignity. The protagonist is a plain, simple worker who
knows his world is sad and marginal, yet agrees to dress up as Gaspar the Wise Man, or King,
as the Catalans refer to him, for a city department store where has gone to look for a job; thus,
disguised as good King Gaspar, during the course of a working day he revisits his entire past
and the family he hopes will be able to live with him later on. Yet King Gaspar is aware that the
way the world is put together will not allow him to achieve certain desires: “... However, King
Gaspar knew the world would never be his. Because the world belongs to other people. The
world belongs to men who make or break life like someone unravelling a skein of wool. The
world belongs to men who have money, he thought... The world could never be his.”
The way children are portrayed is striking: “The children in his village had sad faces, dry skin,
and a shiny look, as if they had been old from the start”. This contrast between the most
poverty-stricken reality and the fictitious, dream fiction of being a king is the core of the
novel’s plot. “And it seems that every hope”, said critic Teresa Duran, “is futile, that there will
never be any chance to become a man with all his rights, that he will always be a mere sha-
dow of a disguised king and that nothing can be done but to cry for what could be and is
not.”Thus, a delicious, very emotional story that easily moves any reader. Josep Maria Aloy

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 181


Un cavall contra Roma
(A Horse against Rome)
Josep Vallverdú
La Galera, 1975 (Els Grumets)
(Short-listed for the CCEI Award, 1977)
This historical novel is set in the world under the Roman Empire, a pleasant and attractive
story that revolves around the concepts of freedom and thus, of slavery, in which a very young
protagonist, Aldin, an Ilergetian prince enslaved by the Roman army, manages to face adver-
sity and provides an example of courage not only to his adversaries, but also to the book’s rea-
ders, who will find his expanding personality appealing.
Un cavall contra Roma is also a superb love story, one of the first to be written during the lite-
rary resumption after the Franco regime, when authors were endeavouring to create stories
to furnish schoolchildren with reading material, i.e., reference models to identify with and the
chance to be enriched by a series of basic values during childhood and adolescence.
One of the most remarkable ingredients in the novel and ever-present in all Josep Vallverdú’s
work is his use of language. Since these books were written for school and therefore, clearly
aimed at teaching language, the reader is not surprised to encounter a precise, select voca-
bulary, such as the description of Rome on page 37: “... and so they reached a hillock and to
their eyes was offered up the great city of Rome, with the Tiber’s line splitting it down the
middle. White and toasted, glistening and wretched, teeming with people, plazas, fountains
and statues...”
Un cavall contra Roma can already be considered a classic today, like many of the novels
written and published in the 1960s and 1970s, which retain their appeal despite the march of
time thanks to subject matter, treatment of characters and literary quality. A complete and
very stimulating novel. “In Un cavall contra Roma”, said Agustí Alcoberro.“Vallverdú reveals
himself to be an artful chef adept at combining all the ingredients in just the right amounts and
cooking them to perfection. Some people believe all things can be reduced to a set of weights
and measures; they talk about professionalism. Professionalism is present here – no one
doubts that – yet, intuition and narrative nerve, as well. And these can be neither taught nor
learnt. Josep Vallverdú has writing in his blood. Josep Maria Aloy

Bestiolari de la Clara
(Clara’s Menagerie)
Miquel Desclot
Baula, 1992 (Ala Delta)
I cannot help recommending Bestiolari de la Clara, which has become a real classic, espe-
cially welcome in view of the dearth of Catalan poetry. I cannot stop recommending it espe-
cially to teachers, since we have never had within our reach so much excellent material so
bursting with ideas, images, literary figures and poetic play and so capable of stimulating a
love for reading, a passion for writing and a way for enriching schoolchildren’s imaginations.
Apart from playful aspects, Desclot’s entire oeuvre is very appealing to young readers for the
possibilities it opens up – wordplay, humour, sayings, a treasure trove of lexicon, light easy-
to-memorise rhymes – parallel to which is a series of resources – and although Desclot con-
fesses that “it is more difficult to fashion a seemingly simple song than a stony impenetrable
sonnet” – that are also outstanding thanks to the author’s simplicity and good taste in often
using very commonplace events as a starting point for his poems and stories. Because a good
writer has no need for expansive constructions nor complicated structures to reach a rea-
der’s heart.
Bestiolari de la Clara is a volume of poetry Desclot (Barcelona, 1952) wrote when his daugh-
ter Clara was born, a wide-ranging and diverse collection of poems, riddles and songs for chil-
dren presented in very precise, forcefully expressed language. The protagonists are all kinds
of little bugs and animals; alongside the classics are fictional ones, such as the fairytale wolf
“who eats grandmas or maids / with riding hoods and braids”, the bum-bum beetle, the cuc-
koo clock and even the tinned sardine. By the same token, the reader will find a play of poetry
reminiscent of Gianni Rodari, string of monosyllables like Pere Quart’s and a fable, as well:
“The Black Ant and The Red Ant”. On the first page, Miquel Desclot informs us that this mena-
gerie is “for my daughter, but she – if you promise not to break it – will let you play with it whe-
never you like.”
Critic Oriol Izquierdo said, “The boom in Catalan poetry for children has been spectacular
since 1992. Miquel Desclot opened the door wide with Bestiolari de la Clara...”and critic and
writer Teresa Duran also asserted, “This book is the first volume of poetry written expressly

182 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


for children that is not the fruit of an anthology...”. The sensitivity, irony and enormous capa-
city for fantasy are the main characteristics of the author, who adroitly conveys an overflo-
wing and playful lyricism capable of awakening a taste for words and poetic play throughout
his entire oeuvre – a very singular one, indeed. Miquel Desclot declares that children’s poetry
should logically be based on what youngest readers like most, i.e., playing, in this case verbal
play, although it is not essentially different from any other kind of play. On the other hand, he
has always been fond of forms of popular poetry “although not without reservations. I am
especially interested in freshness divested of pedantic cosmetics, as well as in the wealth of
expression and imagination.”
“I have always believed”, the poet has said, “that a word is worth more than a thousand pic-
tures and that it is especially through words’ force that we are born and grow up as indivi-
duals.” He likes the music in words, their resonance when they are voiced and heard to the
point of believing that “it is unlikely for children to read poetry if they have not heard it befo-
re assiduously. Poetry must be a sound; it must be in the air, if we truly want children to assi-
milate it as their own; in other words, poetry must return to the primitive roots of its oral essen-
ce at school and at home.” Josep Maria Aloy

L’home dels gats (The Cat Man)


Josep Vallverdú
Illustrations: Riera Rojas
La Galera, 1972 (Els Grumets)
The story of Felip, a man weary of the hustle and bustle of life in the city who decides to set-
tle in a tiny quiet village in the mountains, has become also a classic that has not waned in
popularity since it was published. A part of the book’s appeal is undoubtedly shaped by the
protagonist’s personality, which some think reflect the author himself and who is portrayed
from the start as a referent for young readers, a positive and stimulating referent, fair, kind and
sympathetic, yet above all, one who grows up as the narration progresses and little by little
leaves his imprint everywhere he goes: “... if any man is stronger than the strongest rock and
more upstanding than the most upstanding fir tree, it is he.”
L’home del gats belongs to the realist social literary genre and features environmental
aspects and very positive values characteristic of the time it came out, a time featuring a
scarcity of reading material and, thus, in need of resources to teach certain values, most
important among which were friendship and solidarity. El zoo d’en Pitus (Pitus’ Zoo) by Sebas-
tià Sorribas, La colla dels 10 (The Gang of 10) by Quim Carbó and De qui és el bosc (Whose
Forest is It?) by Mercè Canela are a few examples that are still very popular and perfectly rea-
dable today.
The narration contains all the ingredients characteristic of Josep Vallverdú’s narrative and is
yet another demonstration of this author’s ability to keep readers glued to the text with curio-
sity, attention and pleasure all at once, without avoiding reflections on ordinary and despera-
tely realistic subjects. According to Joaquim Carbó, “A harsh, attractive adventure story as
agile as when it was published, written with Josep Vallverdú’s trademark in full form and sight.
And with a hopeful ending that is the sole, logical compromise that writers who use children’s
books as a tool to arouse their interest in reading naturally permit themselves.”
Josep Maria Aloy

La mala bèstia (The Evil Beast)


Antoni Garcia Llorca
Proa / La Galera, 2003 (Children / Adults)
I had the good fortune to be part of the jury who granted the Ciutat d’Olot Award (2001) to this
narration by Antoni García Llorca, a young writer who began his literary career by also win-
ning the Josep Maria Folch i Torres Award in 1995 (and again in 2003), in addition to the Ruyra
Award (1998), the Vaixell de Vapor Award twice (2000 and 2003) and the Guillem Cifre de
Colonya Award (2004). A highly awarded and thus, widely-recognised literary career, despite
the author’s youth and his work’s intense quality. I can unhesitatingly state that Garcia Llorca
is one of the most spectacular cases in the late twentieth century and the early years of this
one in the field of books for young people – for young people and those not so young, since
one of this author’s main characteristics is that he never caters to the reader’s age. We are
weary of seeing precisely the opposite.
Thus, La mala bèstia is an uncompromising novel. It is very clear, strong and crudely realistic,
a narration set against a historical backdrop, even though the story is not the most appealing
of its features, which are the treatment and characterisation of the characters on one hand,
and certain very harsh events depicted in strong language on the other. One jury member said
this novel exists to serve language. I would not go so far, yet Garcia Llorca’s style – harsh, yet

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 183


poetic, classic, yet so forceful that it wounds if need be – almost always becomes the book’s
second protagonist. A little sample, simply: “Mattress and pillow sweated the humidity that
had been sucking in the hazy Pyrenean days. The cold was like a tick that slipped out of the
corners in the ceiling and whispered mmm-mmms in my ear.”
The language is indeed at the service of the atmosphere, the raw, harsh subject matter and
the rough, robust characters, e.g., the forceful depiction of Cain, the protagonist’s uncle, a
coarse, shouting, imbecilic drunkard who nonetheless has a library at home with Wagner’s
music. Authentic in dialogue and expression.
A very complete, well-plotted narration with an excellent denouement that can already be
intuited halfway through, yet still leaves an impression when it takes place. A myriad of vibrant
scenes ensure an attractive, very suggestive read that will make the reader experience at
times the harshness of pungent itching in his own skin. Josep Maria Aloy

Aventures extraordinàries
d’en Massagran
(The Extraordinary Aventures
of Massagran)
Josep M. Folch i Torres
Illustrations: Joan Junceda
Casals, 2000
Josep M. Folch i Torres wrote the extraordinary Aventures extraordinàries d’en Massagran in
1910, when he was already a celebrated writer and responsible for bringing reading closer to
the more disadvantaged classes, especially through Patufet magazine, and when he was
beginning to turn to adventure stories for young people and give up the narrations in the social
vein that he used to reflect his feelings, particularly about patriotism and politics.
Folch i Torres laid the cornerstone with this novel for a new way of writing stories for young
people with ingredients that were always present in his work from thereon in: vital, eccentric,
singular characters who captivate readers; the use of a pleasing, accessible, fun-filled and
inventive language and pervasive humour throughout the entire novel, an often naive, uncon-
trolled humour, yet one the reader appreciates as an incentive to keep on reading.
In this sense, the character Massagran is quite a creation: a grotesque, scatterbrained child
lacking a well-developed sense of danger and risk who is always accompanied by a very good
luck that allows him to extricate himself from the many predicaments he gets into. His joy and
wilfulness seduce young readers, who can identify with such a positive, optimistic disposition
at many times.
The book is written in a very accessible Catalan that has withstood the passage of time. Folch i
Torres’s literary language, derived from the Noucentisme movement, has a highly natural, rich
and expressive quality. The fact that he can still be easily read and understood does not detract
from his remarkable literary merit.
Somebody has said that the adventure does not stand on its own, but is remarkable thanks to
the entertaining manner in which it is told. Its comic register makes this book one of the author’s
most amusing, despite its realism. Junceda’s illustrations reflect this humorous element accu-
rately, shaping a symbiotic relationship between illustrator and author. Humour forms a tandem
with language and the two go hand in hand to attract readers to a silliness that would neither
be possible nor credible without the help of the wordplay that is the bedrock of that humour.
In this sense, the language Folch i Torres reserves for the black characters, a strange kind of
Catalan disguised as exotic speech, is a real find and a hugely entertaining and eccentric
ingredient when read aloud. Josep Maria Aloy

Com el plomissol.
Poemes i faules
(Like Down. Poems and Fables)
Joana Raspall
Illustrations: Glòria Garcia
La Galera, 1998 (Grumets)
Because of her age and literary career, Joana Raspall (Barcelona, 1913) belongs to the gene-
ration of great masters (Carles Riba, Foix), as well as several other poet and writer colleagues
such as Rosa Leveroni, Joan Vinyoli and Màrius Torres, among others. The evolution of her
writing and cultural activities has no doubt been shaped by the course of the country’s politi-

184 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


cal and social events, yet she has never ceased to be a reference point for those who have
searched and are still searching for transparency, naturalness, simplicity and especially, sen-
sitivity.
Less well known and recognised than she deserves, especially by several administrations,
she has finally been honoured with the Cross of Sant Jordi, thanks in part to thousands of sig-
natures from her friends and readers, who had long been clamouring for more attention and
an homage – pacifically, since this is the world of letters. She has had a very special way of
showing her affection, especially for young readers, by dedicating no less than a dozen
collections and nearly one thousand poems to them, which, as the author prudently and deli-
cately declares, “It is already a considerable amount; I don’t wish to flood the children.” I can
firmly state that affable Joana Raspall of the calm speech and warm glance has normalised
the figure of the poet, since in her opinion, a poet should never be a complicated and difficult
rara avis, but instead a normal person who likes words, rhythm and music and always writes
with “a morsel of sensitivity”.
Joana Raspall’s poetry for children has a number of very attractive features and always
attempts to involve its readers. She is characterised by an enormous desire to write, a bur-
ning passion for words and an awareness that they will never be luminous enough to descri-
be a landscape, look or feeling. Her poetry collections are unequal in quality, yet offer a per-
sonal, candid, hopeful view of life’s moments and events and the world around us. Many
poems have the lingering flavour of traditional folksongs infused with joyful good humour. The
feelings and subjects are usually well trodden and moderate and therefore, full of wisdom and
life experienced, all delicately written with carefully selected and precise vocabulary, exactly
as if the author had stopped short at certain magic moments in her life and photographed
them with her verses, which are not devoid of a good dose of irony.
One of her finest books is Com el plomissol. Poemes i faules, a collection of 61 pieces, which
are divided into the following sections with the corresponding number of poems: Presentation
(2), Contemplation (13), Life (9), Fables (13), Fun (3), With the Old Return (6), People (7) and Fee-
lings (8). One of the most characteristic features of Raspall’s oeuvre is its vibrant plenitude;
everything about it radiates liveliness and vitality. Any article, object, detail, impression or fee-
ling is a fine pretext for a brief, delicate, simple, positive, encouraging and stimulating poem,
many of which not only boast a very appealing musicality, but also vividly descriptive images,
such as those in the poem “El cirerer” (“The Cherry Tree”) from Com el plomissol. Poemes i
faules:
... The great cherry tree
is a staff
with red notes
on green paper...
Most of Raspall’s poems send a very explicit message advocating the values of educating for
solidarity, equality and diversity, an example of which is the poem "Podries" (“You Might
Have”), a reflection about how different readers’ lives would be if they had been born in anot-
her place and into another family. She concludes by saying:
... If you had been born
in his land
his sorrows
might be yours
Another excellent example is the book’s final poem, entitled “Si el món fos...” ("If the world
were...") which contains the following stanzas:
... If the world were written with pencil
it could rub out the letter
it wanted to hurt;
....
But it is written with ink
of a poor colour:
the dirty colour of war
and pain
The poem concludes with an invitation to write a new, cleaner, fairer world.
Speaking, narrating and recounting are the author’s favourite activities, which means spea-
king clearly and well, because “Not talking clearly / talking just to talk makes a donkey!”
Joana Raspall’s work contains a multitude of examples of an impressive common sense and
exemplary cultural and literary work. All told, an excellent and very positive lesson about life
through poems that are rather like tiny heartbeats. Heartbeats of life, of course, a long, rich
life. Josep Maria Aloy

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 185


El cofre del negrer
(The Slave Dealer’s Chest)
Josep Lorman
Illustrations: Tha
Cruïlla, 2000 (El Vaixell de Vapor)
Along with Josep Francesc Delgado, Josep Lorman is one of the most well known creators of
adventure stories in contemporary Catalan children’s and young adult literature. Both authors
have successfully worked with this kind of novel (in addition to different literary genres and
other subject matter). Any book of Josep Lorman’s, in particular, is a guarantee of linguistic
pulchritude, authenticity, dynamism, action, pace, intrigue, attention to details, rigorous infor-
mation about the protagonists’ adventures and the chronological and geographical contexts
in which they take place and almost always the sincere and committed treatment of a social
or environmental (or socio-environmental, as is preferred nowadays) issue. A frequently and
deservedly prize-winning author, tenacious owner of a direct, almost journalistic style of wri-
ting without any frills, yet one in evolution who is almost exclusively dedicated to writing. His
work on the whole and his works in particular offer a guarantee; they have credibility. They
are quality works easily grasped. El cofre del negrer is actually part of a saga, so to say;
Pamue! came first. Both stories are set in Equatorial Guinea in central Africa when it was a
Spanish colony and both make the reader join in a series of mysterious adventures that inclu-
de colonial soldiers, warriors from little-known, rebellious tribes, jungle beasts – the gorillas
in Pamue! –, slave dealers, African explorers, chimeras and mysteries of credulous sailors
and the search for old chests that perhaps contain the key to some secret, perhaps lamenta-
ble story, etc. Elements in the vein of the most classic adventure story, such as those by Verne,
Salgari, Conrad, May and so many other writers beloved (undoubtedly) by this author who
recreates them from his own perspective and own personal experience as a reader, traveller
and, perhaps, adventurer. The list of Josep Lorman’s novels allows us to delve into many fun-
filled readings, among them, El galió de les Illes Cies (The Galleon of the Cies Islands), Juliol
a Mallorca (July in Mallorca) and La febre de corall (Coral Fever). Galicia, Mallorca and Gre-
ece are the settings in the latter books. Not in vain, Josep Lorman is a geographer (and a natu-
ralist and photographer, as well).

Lau o les aventures


d'un aprenent de pilot
(Lau or the Adventures
of an Apprentice Sea Captain)
Carles Soldevilla
Illustrations: Junceda
Joventut, 1965 (1st edition, 1926)
The context of this book, which describes the travels of initiation of a young apprentice sea
captain, Lau, when ships still used sails even to cross the ocean, should be kept in mind when
reading it. As a faithful member of the Noucentisme movement, Carles Soldevilla, intended to
“Catalanise” his readers. His other interest in making Catalans European is well documented
by encyclopaedic entries on him and his work: novels, tales and theatre, in addition to his jour-
nalistic work. Not in vain, then, did he choose an adventure story set in the eighteenth cen-
tury during the Enlightenment– perhaps to show the youngest readers (and perhaps with more
didactic than strictly literary intentions) about the beginnings of Europe’s interest in science
and geography, in general. A great French seafarer comes alive in the pages of this novel: La
Condamine. Lau is a traveller who more or less involuntarily becomes an adventurer in exotic
lands, in this case in the Amazon, the Pampa and the Andes in South America. In a literature
where works in this genre are few, Lau o les aventures d'un aprenent de pilot deserves to be
regarded as one of its primary referents. Furthermore, the readability of the dialogue and
almost fearless continuity of events show the book follows the clear path marked masterfully
by Robert L. Stevenson in Treasure Island, e.g., and naturally, the path Jules Verne forged not
less masterfully as well. As a matter of fact, as the French master used to do, Soldevilla starts
out in the middle of the action with the forecast of a storm that immediately puts the reader
on guard and announces that "something" will be happening right away in the next few pages.
The narration has details that will obviously be seen as politically incorrect by today’s critics
and contains the occasional excessively didactic touch; the different predicaments Lau and
his cohort El Roig experience may seem naïve or resolved naively as well.

186 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Bon viatge Pitblanc!
(Bon Voyage, Pitblanc!)
Empar de Lanuza
Illustrations: Montserrat Brucart
La Galera, 1982 (Els Grumets)
Pitblanc is a bird from a cold country with perennially white, frozen landscapes. The author
informs us (a fine ornitho-geographic detail) that the story takes place when penguins still
lived at the North Pole. Pitblanc is a penguin chick, a baby in this species. When he was born
one spring, he hatched from his egg asking questions and since he cannot find any clear ans-
wers to many of his questions, he decides to travel in search of them. Thus, he will travel for
knowledge: his journey will be an initiation. Curious, restless and fearless, or with just a little,
controllable fear, the small penguin Pitblanc exercises bravery in each stretch of his voyage
down south; he shows courage; he has drive. Everyone in his family and in his icy land of pen-
guins listens to the tales of his memories when he is old; Pitblanc is an institution. Along his
journey – a homemade odyssey – he meets crabs, cuttlefish, dolphins, a polar bear, a mer-
maid, stars, whales, seagulls, flowers and a toad who is a well-known doctor. Pitblanc
extracts information, experiences and more questions out of everyone and everything and a
renewed, even stronger desire not to settle for just any kind of answer. And he especially
obtains support, understanding, friendship and encouragement. Empar de Lanuza uses a very
individual style, rich in the simplicity and suitable for the youngest readers or dare we sug-
gest, for those who may have (minor) difficulties in reading comprehension. However, Empar
de Lanuza does not err on the side of triviality or meagreness. And probably because she
believes in very clear-cut values, she stresses the importance of small heroic acts, each per-
son’s decisions and solidarity among the weak. Friendliness, good humour and tenderness are
feelings expressed and shared by almost all the protagonists in this utterly entertaining tale of
humanised animals in the best sense of the word. Because, when Pitblanc meets human
beings, he feels slightly disappointed. A child, however, will save him from dangerous threats
(not very big ones, it must be said).

La minyonia d'un infant orat


(Childhood of a Foolish Child )
Llorenç Riber
Moll, 1974 (Les illes d'or)
(1st edition, 1935)
With the exception of one or another poem, Llorenç Riber’s poetry is minor material, especially
compared to work by his predecessors and most influential aesthetic and ideological tea-
chers: Miquel Costa i Llobera and to a lesser degree, Joan Alcover, founders of what is known
as the Mallorcan School. The religious subject matter of Llorenç Riber’s work is not of interest
(nor has made history). Nor are we interested here in his versions of the classical poets, not
even his work on the ineffable Ramon Llull. Not even... Everything has a time and context; the
work of our writers, as well. What interests here is a review of one sole work of prose by Riber,
a minor author, yet precisely a “great” one because of that. Undoubtedly written with cir-
cumspect ambitions La minyonia d'un infant orat is, in our opinion, a core work in Catalan lite-
rature that should be recommended reading, thanks to its subject matter and dense cultural
portrait. Riber’s prose, always grand, sensual, aesthetic, yet extraordinarily singular, attains
perfection – even grace, one would dare to suggest – in what is perhaps his masterpiece: La
minyonia d'un infant orat. A brief story, innocent, bucolic and idealising; a simple "childish
chronicle", as the author himself describes it on the first page when he addresses the “Acute
Reader”. Probably – indisputably! – the childhood of a boy from a humble family in a village in
the Raiguer district of Mallorca in the late nineteenth century was in no way as pleasant nor
of fond and happy a memory as Riber portrays it; yet Riber’s nostalgic look at his childhood,
and the emotional accents invested in details (flowers, colours, smells, mountains, canticles)
and scenes (when he learns how to contemplate the landscape and feel moved by words’
evocative resonance, when he depicts his two uncles’ physical, intellectual and moral traits,
when he retells with optimistic fervour his childhood adventures with bees or a dead priest,
when he is declared a man of peace or among other things when, in the end, he lets us know
how he entered the "city of books" never to leave; this look, we say, is from an absolute and
prodigious humanity frankly never equalled in any other work in our language and, not less
frankly, an absolute must for any young reader. Unfortunately, there are no versions in Spa-
nish to help it reach a wide public, not even rigorous adaptations closer to today’s language
– except one unpublished version by the author of this review.

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 187


Ulls de fum (Smoky Eyes)
Rosa Maria Colom
La Galera, 1996 (El corsari)
A book worthy of appearing in any anthological collection. The protagonists are the members
of a very peculiar family: the Strombs, who live in Paris. The father, Gerald, goes out at night
with two suitcases to look for anything of interest he can find in rubbish containers; he is "red-
haired, very tall, and clumsy, an inventor and alchemist". His wife, Juliette is "light and trans-
parent, as if made of a weightless material", while the two children, India and Thibolt, have
faces that "showed a pronounced pallor, but they were slender and had long legs like two
small deer and smoky eyes like their mother’s". The Stromb family’s sole and fundamental
friend is their neighbour, Mr. Berelovich, an old, intelligent, well-read Jewish man who tea-
ches the two Stromb sons. This book is infused with a singularly achieved atmosphere. Very
few works contain such an odd sensation of strangeness that signals a unique, indefinably
peculiar read. The Strombs receive an inheritance: a house in the south on the shores of the
Mediterranean. They go there and meet Martina the old servant, who believes Juliette is a
"Resurrected One". From hereon in, everything changes. The children get lost one day in the
forest and cross over to The Country that Doesn’t Exist, which contains the Valley of Ideas, the
place all taletellers (the greats and those starting out) live, and aside from them only charac-
ters created by authors could live in this country that doesn’t exist. We shouldn’t divulge too
much: the children see and talk to the White Rabbit from Alice in Wonderland, the Little Prin-
ce, Lewis Carroll, Phineas Fogg, the Tinman from the Wizard of Oz, Mowgli, David Copperfield,
Gulliver, Bastian, Tinker Bell and Peter Pan. The whole book is a reflection on narration, cha-
racters and their relationships with authors, the literary event and the birth of literary ideas.
Gerald is keeping a terrible secret; rather than terrible, disturbing. The book leaves us with a
certain restless feeling. The text is long, poetic, literate – abounding in literary references. A
true homage to children’s and young adult literature.

El concertista d’ocells
(The bird concertmaster)
Josep-Francesc Delgado
Proa-La Galera, 2003 (Jovesadults, 5)
2002 Narration Anthology Award
Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960) is one of the most widely known, respected
names in Catalan children’s and young adult literature and has won major awards, such as the
Joaquim Ruyra Award (1988), the Josep Maria Folch i Torres Award (1999) and the Ramon
Muntaner Award (2002), among others, and contributed emblematic volumes such as Si puges
al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (If you climb Sagarmatha when it’s fuming snow and
wind).
The novella El concertista d'ocells is part of the travelogue tradition Delgado has cultivated
on more than one occasion, in this case, an approximation of a millennial Chinese tradition in
art: bird concerts. An approximation, because birds are just an excuse in this poetical, magi-
cal, tender and love-infused work, set in the middle of the Second World War, to speak of
man’s need to find a reason for clinging to life, even under the most dramatic circumstances.
The story’s protagonist, Lin Zin, the Chinese butler of Singapore’s British governor, sees his
simple and orderly life turned upside down as a result of the Japanese invasion of the then-
British colony in 1942. He loses his job, home and family; alone, desperate and convinced he
will never be able to rebuild his life, he finds meaning in having to care for the birds that
belong to his teacher Txanglao, master of masters in the art of birds.
Perhaps Txanglao sees in his disciple a bird on the verge of dying and therefore, at the doors
of death after a bombardment, he entrusts him with his most special, most beloved birds, the
ones with the most fabulous stories, in short, the most magical. And Lin Zin devotes himself in
body and soul to them during the three long years of Japanese occupation and manages to
save almost all of them. And the birds save him, not only at the beginning of the occupation,
when the Japanese general responsible for the colony, who is also fond of birds, spares Lin
Zin his life so he can take care of them, but also in the end, when thanks to “the birds’ grati-
tude" (p. 88), he rebuilds his life in a tender, almost magical way.
In addition to the exotic setting and engaging plot, which makes it a gripping read that its rea-
ders will be sorry to see end, is the unmistakably clear concern for language and style that
characterises Josep-Francesc Delgado’s work. El concertista d'ocells displays the lexical
wealth and precision typical of Delgado’s poetry in fragments that have all the features of poe-
tic prose, especially in the brevity of a text that could have been unnecessarily drawn out with
details about local customs or tangential elements; it is also here in the somewhat more ela-

188 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


borate structure, since the central story, Lin Zin’s, has an exceptional narrator, Grandfather
Song, who tells the tale to his granddaughter Guang on the very day he takes her to a bird con-
cert (pp. 14-15). Grandfather Song, we find out in the end, is the son of the protagonist: "I was
the one who had seen the dead quetzal on the water; I was his son, Lin Zin’s son..." (p. 91).
A work for all ages to read with care, enjoy and savour, since, as the title of this anthology
points out, it is appropriate for young and old alike.

El Barcelonauta
Pep Albanell
Illustrations: Maria Comín Oliveres
Laia, 1976 (El nus)
The Joaquim Ruyra Award, 1976
Pep Albanell was born in Vic, but moved to Alt Urgell when he was still a young child. He star-
ted to publish for an adult audience in 1972, but, together with his friend Carles Senpau, soon
began to write children’s novels, starting with Un llibre amb cua (A book with a tail), signed by
the pseudonym Joles Senell, a combination of the authors’ first names and surnames.
A few years later in 1997, Albanell published La guia fantàstica (The fantastic guide), a work
that made a splash in the children’s literature of the time, characterised by an indisputably
overly realistic and mundane tone; La guia fantàstica was the starting point for many educa-
tors teaching narrative in the classroom.
Albanell has published around eighty volumes and worked in a wide range of genres – poetry,
novels, stories, theatre and scripts for adults, children and young adults – and received a
number of awards: the Víctor Català Award (1973), the Sant Jordi Award (1974), the Crítica
Serra d'Or Award (1978, 1979, 1980, 1981, 1986, 1999), the Joaquim Ruyra Award (1977), the
Folch i Torres Award (1980), the National Children’s Literature Award (1988), the Lola Anglada
Award (1993), the Aurora Díaz Plaja Award (1997) and the SGAE Children and Young Adult’s
Award (2005), among others. Furthermore, the book Ara us n’explicaré una (Now I will tell you
one) received an honourable mention from the Ibby (International Board on Books for Young
People) and the Hans Christian Andersen Award.
A vibrating narrative pace, wide range of characters, narrative techniques that change from
chapter to chapter and run the gamut from the epistle, theatre and inner monologue to dialo-
gue, even including brief incursions into poetic play, sudden changes in viewpoints and voi-
ces and a brief narrative timeframe for a novel: one sole day in the protagonist’s life. This synt-
hesises El Barcelonauta, title of the novel and pseudonym of Albanell’s protagonist Quim, a
young man living alone and rootless in Barcelona, who wants to go back to his people and
ends up getting lost in an unexpected odyssey around the city landscapes, like an everyman
Ulysses.
The wanderings he is forced to undergo to retrieve his lost wallet and his return trip ticket to
his village leads him to discover unusual ambiances, emblematic spaces in Barcelona and
aspects of the city previously unknown to him, but he also finds himself involved in a series of
perplexing events. He eventually finds his wallet and the novel concludes with a suggestion
that the story’s continuation will be a happy one.
Excessively childish illustrations, if we take the target reader’s age into account, capture a
few specific moments of the story in images. Núria Vilà i Miguel

El cafè de la granota (Frog café)


Jesús Moncada
La Magrana, 1985 (Les ales esteses)
Jesús Moncada was born in the village of Mequinensa in 1941. A large part of his narrative
work revolves around his native land, life and people. Although in this sense, his most emble-
matic work was his first novel, Camí de sirga (Towrope Way) (1988), the collection of tales
published three years earlier entitled El Cafè de la Granota (1985) reflects the temperament of
a village in the mid-twentieth century, a subject addressed in his first book of stories: Histò-
ries de la mà esquerra (Left-handed tales), originally prefaced by Pere Calders.
The quality of Moncada’s oeuvre garnered him a handful of awards: the Joan Crexells Award,
the National Criticism Award, the Joan Santamaria Award, the Ciutat de Barcelona Award, the
Crítica Serra d'Or Award and the Catalan Writers Award, among others. In 2001, he was
honoured with the Cross of Sant Jordi. He died in Barcelona at the age of 64.
El Cafè de la Granota is made up of fourteen stories the author presents as conversations in
coffeehouses, whence the title, in his natal Mequinensa, a village in the Baix Cinca district
that was flooded to make the reservoir of the same name and reconstructed from top to bot-
tom in the early 1970s.
The chronicler tells the stories twenty years afterwards from memory and does so with a dis-

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 189


course that lies between irony and sarcasm with features of orality, narrations interspersed
with comments about other parallel events and characters the narrator presents in passing
and inaccuracies fruit of a fading memory, as well as distended dialogues that reproduce the
patterns of speech typical of coffeehouses.
The story’s genre requires succinct, accurate information. Moncada shines in his talent for
sketching an event, character or situation in just a few words, e.g., the description of the Sen-
yora Palmira d’Escarp that contains so many keys in so few adjectives and nouns:
“Half an hour later, Senyora Palmira d’Escarp i Tamariu, the veterinarian’s wife, a bulky lady
of the piano in the parlour, evening rosary, affected vapours, Carmen water and chocolate
with ladyfingers, went out somnambulant onto the bedroom balcony, dressed only in a pink
nightgown with lilac frills... (Bitter reflection on a bunch of onions)”
Or in how he presents the entire saga of the Fenolleda family with its corresponding stories
teeming with illustrative details from the period while describing how the last representative
of the lineage passes his eyes over "the row of male Fenolledas of arrogant demeanour por-
trayed in the collection of oils that lined the wall from left to right…" (Fatal love in supine decu-
bitus).
Finally, the whole is like a puzzle and each piece, a fragment of the society, local economy,
people’s lives and institutional resolve the author intersperses between the story’s events. The
end of the book, when the puzzle is solved, offers an overview of daily life in a village that
revolved around the Ebro River, backbone of the entire physical and human landscape.
Núria Vilà i Miguel

El més petit de tots


(The smallest of all)
Lola Anglada i Sarriera
Illustrations: Lola Anglada i Sarriera
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937.
Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984) was one of the best known and most
popular illustrators of the period prior to the Spanish Civil War. She contributed from the time
she was young to the Catalan children’s magazines of the day (En Patufet, La Nuri...), illustra-
ting several stories for publishers such as Muntañola and above all, writing and illustrating
her own works: En Peret, Margarida, Contes d'argent (Tales of silver) and others. Many of
these stories, which can only be found in libraries or old bookshops, were republished in fac-
simile editions in the early 1990s as part of the "Lola Anglada" anthology, co-published by Proa
and Columna. El més petit de tots, an emblematic volume because of the circumstances that
surrounded it and subjects it deals with, was recently republished together with other chil-
dren’s books from the Spanish Civil War by the Catalan Generalitat’s Ministry of Culture.
El més petit de tots was a commissioned work and, as critic Montserrat Castillo remarked
when commenting on Lola Anglada’s work, it can be considered the "paradigm of her commit-
ment to Catalonia and the democratic cause" (Grans il·lustradors catalans, Barcanova-Biblio-
teca de Catalunya, 1997, p. 239). El més petit de tots caused Anglada a number of problems
since conditions in the post-war period were not as she had envisioned it in her work and the
war’s victors never forgave her loyalty to the Generalitat and the Republic. One of the most
striking features in this magnificently edited and beautifully illustrated book so representative
of Lola Anglada’s work is the abundance of her drawings in pen with their pronounced Spa-
nish art nouveau overtones, which can also be seen clearly in the text: a hymn to life, country
and culture, which recalls Carner’s poems in many passages and paints a particularly accu-
rate portrait of a Catalan city, even in the hardest times: openly cultured, lively, courteous...
The author follows the changing seasons in the book’s eleven chapters as if making a lively
tour of her people at war, a people that, despite the circumstances, clearly lived and worked
wisely, sang and enjoyed themselves, loved the work of its artists, respected subordinates
and, especially, struggled for ideals to be demonstrated and inculcated wherever they are
most vulnerable. The protagonist, a boy, "el més petit de tots", is an almost magical being with
special powers who is the living symbol of the heart of the people, whence the title, which the
author borrowed from a popular song, "The three drums", lending weight to popular culture
(Sunday picnics at springs and legends such as the Bad Hunter applied to the ills assailing
those who loved their country, among others). All juxtaposed with the harsh realities at the
home front, such as bread queues and loved ones’ parting for the front, seen from a viewpoint
we might call optimistic and focused firmly on the need for a final victory that arrives with the
spring, as the author and so many Catalans most fervently desired, yet a victory that unfortu-
nately and despite the efforts of people such as Lola Anglada could only be literary.
Pere Martí i Bertran

190 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


El savi rei boig i altres contes
(The mad, wise king and other tales)
Empar de Lanuza
Illustrations: Montserrat Ginesta
La Galera, 1979 (Els Grumets)
The 1978 Folch Torres Award
For a number of years, Empar de Lanuza combined teaching in Valencia with a fierce dedica-
tion to writing excellent children’s books. She cultivated a number of different genres: narra-
tion, theatre, poetry and television series for children. The stories in this volume are for chil-
dren old enough to read and illustrated by Montserrat Ginesta in her customarily imaginative
fashion, perfectly suited to the type of stories written by Empar de Lanuza.
El savi rei boig i altres contes meant a most remarkable irruption of Gianni Rodari’s innova-
tions into the Catalan production during the early days of democracy in Spain. Traditional
kings, princesses, sparrow-hunting children, cocks in henhouses and milkmaids were upda-
ted in tone, values and endings or in the combination of modern elements. Thus, these tradi-
tional characters share the spotlight with buttons who explain their lives, pencils happy to
write a little boy’s stories or upside down folktales: a milkmaid dreaming of riches until she
stumbles and comes off worse than ever, a new milkmaid giving milk to the little animals she
comes across and managing to amass a fortune precisely by telling the story of what she did.
The stories also turn around old formulas in a king searching for a democratic successor or a
princess who wants to go to school, so that values such as democracy, pacifism, solidarity
and gender equality are fashioned into the backdrop for stories rewoven with traditional thre-
ads. The work’s interest does not consist only in this update; its most remarkable feature is its
well-crafted construction and the oral fluidness of the language employed.
The recuperation of fantasy in children’s literature will find this volume to be an emblematic
work, a primer on how to combine folkloric roots and penetrating modern values. The book
was enthusiastically received by innovative educational movements. The fact that the stories
are combined with perfect coherence makes it easy for intermediate readers; each story can
also be read on its own.

Els artístics casos d’en Fricandó


(The Art Cases of Fricandó)
Montserrat Ginesta
Illustrations: Arnal Ballester
Destino, 1992-1995
Crítica Serra d’Or Award

Els artístics casos d’en Fricandó is a series made up of four separate stories titled “La boca
riallera” (The Laughing Mouth), “La dolça mirada” (The Sweet Look), “Les dues taques” (The
Two Stains) and “L’ombra negra” (The Black Shadow), which were published over a period of
four years.
Montserrat Ginesta is a writer with vast experience in Catalan children’s literature, and parti-
cularly for the youngest readers and children of intermediate ages. One of the most eminent
names in innovative illustration as of the 1980s, full of imagination and a modernising spirit,
she has published many comic books of her own and texts illustrated by other artists, as is the
case of the series at hand. In this project the illustration was entrusted to Arnal Ballester, one
of the most interesting illustrators of our literature, with an avant-garde, demanding style that
gratifies the good reader.
Thus we have two artists who played a major role in renovating the illustration of our books.
Together they aspire to bring children closer to some of the artistic movements of the 20th
century. And they do so through the clever combination of the detective stories told in the four
books and the type of illustration chosen. “La boca riallera” touches on surrealism. Someone
eats up the products from the local market, and Fricandó, the detective of the series, disco-
vers that it is a mouth that is out on the loose, after breaking out of a painting in the museum.
“La dolça mirada” speaks of cubism. A sculpture was forged, yet its look reveals the change
that has taken place, just as cubist works lay bare the true spirit of things. “Les dues taques”
sheds light on the features of abstract art through the mischievous pranks of two stains that
absorb the colours of Fricandó’s house. Finally, “L’ombra negra”, which is the shadow of a
painter, projects the gaze of pop art on daily objects, while stealing toys so that the painter
can create his works.
The educational aim of the series is complete with instructions at the end of the book, and
each title is full of pictorial references to famous works of the corresponding art movement.

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 191


Yet the best part of the project resides in the fact that the educational intention by no means
cancels out the amusement and charm of the stories, but rather strengthens it. Moreover, we
must point out the accuracy with which the basic idea of each school of art is chosen and how
well the stories’ plots and illustrative features work together in an excellent children’s intro-
duction to each of the art movements.

Ioshi i la pluja (Ioshi and the rain)


Montserra Canela
Illustrations: Francesc Capdevila (Max)
La Galera/Cercle de Lectors, 1998
The Hospital Sant Joan de Déu Award, 1998
The Ministry of Culture Award for best books published in 1999

Montserrat Canela has a history degree and works professionally as a teacher and archivist.
She is currently working for the ACNUR in Geneva. She has also written eight books for chil-
dren and is co-author of Pedalant per la Segarra. Tres rutes amb bicicleta o a peu (Pedalling
through Segarra. Three itineraries by bike or on foot). Two of the three prizes Montserrat
Canela has won (the Hospital Sant Joan de Déu Award in Barcelona in 1998, the Ministry of
Culture Award for best books published in 1999 and the Joaquim Ruyra Award in 1985), were
for Ioshi i la pluja.
During his long career as a comics illustrator, Francesc Capdevila (Max) has contributed to
nine children’s books, posters, magazines and records and designed a watch for the Swatch
company (1997). He has won several prizes: The Barcelona Comics Fair Award (1995), The Crí-
tica Serra d'Or Award (1996), the National Children’s and Young Adult Illustration Award
(1997), the Ignatz Award (1999), The Barcelona Comics Fair Grand Prix Award (2000) and the
Junceda Award (2004).
What happens one fine day when the clouds do not clear from the skies over the village of
Ioshi and hover it for a year? This is the beginning of a tale that tells the story of a happy villa-
ge that one fine day loses the will to live, because clouds are smothering it and its colours
have been erased. There is only one thing to be done: climb to the top of the heavens to see
what has happened, which is precisely what the village smithy, Xamor, does. He goes up to
the sky to ask the Queen of Tempests to give back what rightfully belongs to the village. The
Queen, who cannot comprehend how a mere mortal dare confront her, agrees unwillingly to
Xamor’s request and the village goes back to what it was before, yet our hero bears a mark
that will remind him of his audacity forever.
Ioshi i la pluja is a delicious story told with great sensitivity and edited painstakingly, the story
of a loss, of solidarity among neighbours in a village and of tenacity when claiming one’s own,
all depicted in tender language that is both direct and poetic. The illustrations are the langua-
ge’s direct equal and have the bold lines and features typical of graphic novels. With an appa-
rent simplicity, each page boasts an original integration of visual and verbal language, a new
placement of text and image and a different way of combining them that help get the joint
message across to readers.
The Rosa Sensat Teachers Association Library recommended a variety of books on three the-
mes during the 2004 Forum on Culture: Diversity, Peace and Sustainability. Ioshi i la pluja was
selected precisely in this last area, conserving the environment. Núria Vilà i Miguel

L’home del Jaguard blanc


(The Man With the White Jaguar)
Xavier Vernetta
La Magrana, 1997 (L’esparver jove)

A graduate in Contemporary History and Catalan Philology, Xavier Vernetta teaches Catalan
literature at a secondary school in Montcada and is a literary critic and the director of seve-
ral collections by Edicions La Magrana. He has published literary essays, novels and narra-
tions for adults, novels for young people and tales for the youngest readers; fourteen volumes
in all, some of which have come out in comics. He was awarded, ex aequo, the prize for narra-
tive from the Fundació Enciclopèdia Catalana for his work, Parlem d'amor (Let’s talk about
love) in 2004.
Despite his predilection for the detective genre, Vernetta touches on a wide range of themes
in his works, as he explained in an interview:
“I like to think that my work encompasses the whole world and, thus, the themes are wide-
ranging. At any rate, I have noticed several recurrent thematic motifs. For example, money
and the way in which having it or not changes people’s lives. The theme of identity, persons

192 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


who are not what they seem, also comes up often. Troubled family relationships are another
customary theme in my work. Additional themes are love and friendship, but these factors are
ingredients in my way of understanding life, rather than thematic aspects.”
Cornabou. Revista de Literatura Infantil i Juvenil. [Posted April 1, 2002 at: http://www.andreu-
sotorra.com/cornabou/docus/entrevistes/vernettax.html]
In the novel L’home del Jaguard blanc, short-listed for the "Protagonista Jove" Children’s Lite-
rature Award, Albert Jofresa is a young man without a job who ends up owing the café for his
coffees because he has no money either, which is why he doesn’t think twice when the bar’s
waiter, his friend Jami, suggests they go retrieve old furniture from an abandoned house to
resell it. But the operation coincides with a police raid on the house opposite it and a journa-
lism student who wants to be a detective inadvertently thrusts the boys and herself towards
an unexpected adventure with an unusual ending.
Each of the short chapters in this detective novel set in the Maresme district is an episode
teeming with chilling moments, a few erotic touches and permeated with a feeling of friends-
hip. The interest in the plot of this fast-paced novel keeps on growing as the pages are turned.
The female character, La Cuca, is the courageous and determined daughter of a soldier,
whose dose of initiative makes her the backbone of the novel.
The two male characters are more vulnerable, whom the author recuperates in two stories
published later in 2005 entitled Jocs de lluna. Núria Vilà i Miguel

La història
que en Roc Pons no coneixia
(The history Roc Pons didn’t know)
Jaume Cabré
Illustrations: Joan Andreu Vallvé
La Galera, 1980 (Els Grumets de la Galera)

What happens when a young man crosses over the threshold of a café because he is thirsty
and finds himself transported to eighteenth-century Barcelona without further ado?
This is the beginning of the story of Roc Pons, a young man from Barcelona in the 1980s who
is strolling around the port and feels a sudden urge for something to drink. He goes into a
tavern, leaps back in time and discovers a crucial episode in Catalan history: the War of the
Spanish Succession and siege of Barcelona by Philip V’s troops in 1714, origin of the local
September 11th holiday.
When Roc finds himself not knowing how in the world he has come to live in the early eighte-
enth century, he is not only disoriented by the bizarre occurrence, but also by his total igno-
rance of history, which means he cannot recall anything at all about the events of the time he
is now experiencing in first person. Nothing rings a bell: not the date, nor the war’s name, nor
King Philip’s – not a thing.
Against this background, Jaume Cabré penned La història que en Roc Pons no coneixia, win-
ner of the 1983 Sant Jordi Award, a novel for adolescents that details the major events in the
siege of Barcelona through the eyes of three teenagers who find themselves involved, one of
whom comes from the twentieth century and is incapable of explaining the conclusion to a
key episode that would turn Catalan history on its head; one of the other main characters is
the protagonist’s great-great-grandfather, who is an adolescent at the time and whom Roc
meets in Ca la Marina, his family home.
The historical novel has a solid tradition in twentieth-century Catalan children’s literature.
Maria Novell’s works forged the way for a series of authors who, like her, felt Catalan history
was missing from the school curriculum of the day. Jaume Cabré contributed to the genre
with his works for young people, set in three periods in Catalonia’s history.
Cabré’s extensive oeuvre includes radio and television scripts, film adaptations, theatre,
essays, fifteen narrative works between novels and stories, a book for young children, L’any
del blauet (The year of the kingfisher) (1981), and three books for young adults, Galceran, l'he-
roi de la guerra negra (Galceran, hero of the black war) (1977), La història que en Roc Pons no
coneixia (1980) and L’home de Sau (The man from Sau) (1984).
Cabré is one of the most celebrated authors in Catalan literature today and one of the most
honoured, with 21 prizes between 1980 and 2005: the Fastenrath Award in 1980, the Recull
Award in 1980, the Crítica Serra d’Or Award in 1981, 1985, 1992, 1997 and 2001, the Sant Jordi
Award in 1983, the Prudenci Bertrana Award in 1983 and 1992, the Joan Crexells Award in
1991, the Spanish Criticism Award in 1992, the Prix Méditerranée Award in 2004, the National
Literature Award in 1992 and others. Núria Vilà i Miguel

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 193


La Nana Bunilda menja malsons
(Bunilda the Little
Person Eats Nightmares)
Mercè Company
Illustrations: Agustí Asensio
Cruïlla, 1985
The Crítica Serra d’Or Award, 1986
The Ministry of Culture Illustration Award, 1987

Mercè Company has written a prolific number of works in Catalan’s children and young adult
literature. She was particular active during the 1980s, when she pioneered an array of new sub-
jects and approaches to the field. Her work spans a range of very different genres, from fantasy
tomes for early readers to realistic novels for young adults that deal with social themes. Agustí
Asensio collaborated with her on several occasions before his death, which unfortunately
occurred rather sooner than expected, and contributed to renovating Catalan illustration with
his generally tender, humorous images.
La Nana Bunilda menja malsons is a book for young children and its protagonist belongs to a
family of little people and goblins. Bunilda’s plump image is the maternal representation of a
strong and determined, yet sharp and amusing woman, which is reflected in what she does: she
turns children’s nightmares into chocolate! Bunilda always hears the children with bad dreams
who call out to her; thus, the story is part of the genre that addresses the fears and conflicts typi-
cal of the last quarter of the twentieth century. The benevolent character whom a child can
summon that gets rid of nightmares by eating them parallels Ende’s character the Dream-eater,
for example. This is not coincidental, since both works are part of the current that de-mythici-
ses witches and supernatural beings and includes the imagery of physical welfare typical of
stories for small children, in which food, shelter and sleep are symbolic elements of protection
always furnished by adults, magical or not.
This story is also a part of the current that uses humour to defuse dramatic problems: a magic
little person who exerts her powers through modern, ordinary utensils in a tale where traditions
intermingle freely, since it is perfectly natural to find Bunilda helping Father Christmas here.
The character of Bunilda was carried over in several books, forming a very popular series that
allows young readers to follow her adventures and get to know her as a friend and is so suc-
cessful it has been adapted for television.

Les aventures d’en Perot Marrasquí


(The Adventures of Perot Marrasquí)
Carles Riba
Editorial Muntañola, 1924

Carles Riba (1893-1959) was a great Catalan poet of the Catalan noucentist art movement who
found the key to open the door to the world of children. Oddly enough, it was fiction that he
wrote for young readers, rather than poetry, his most widely known children’s book being Les
aventures d’en Perot Marrasquí. Here his main character follows the literary tradition of the
most minute of children – in a style evocative of Tom Thumb, Patufet and the Teaspoon Lady
– who has major trouble adapting to life in a normal-sized world, a recurrent theme in both
popular literary tradition and independent single-author works. The story was born out of an
assignment from the publisher Muntañola, which wanted a Tom Thumb-type work for publica-
tion in different serial episodes. Whilst the publication began in 1917, the serial only made it
to issue thirteen. The full work as we know it today would not be printed until 1924. In addition
to the initial intention of both publisher and author – to create a new Tom Thumb character –
a careful reading of the text reveals other connections with popular tradition. Les aventures
d’en Perot Marrasquí tells the story of a mature couple without children who suddenly recei-
ve a package from Paris. Inside the parcel is a tiny boy. They look after him with great care,
yet they do not dare to show him to anyone. When Perot turns seven and with the help of a
dove, he runs away to see the world. He comes to a farmhouse on the outskirts of the city,
where he lives through a number of different adventures due to the advantages and disadvan-
tages of his small size. His dealings with different animals teach him a great deal about the
virtues and shortcomings of the human being, including the value of friendship, arrogance, the
meanness of greed, lying, the importance of staying on one’s toes to eat and survive, and
above all, he learns how to put into practice all of his ingenuity and cunning. Finally, and

194 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


thanks to a number of intricate twists of fate, Perot manages to return to the peace and quiet
of his home, where he is warmly received by his parents, and his adventure ends happily.
In this apparently simple, splendidly written and tenderly amusing work full of subtlety and
irony, Riba offers us a tale of initiation. Perot, who is tiny and overprotected, is capable of ris-
king adventure to discover the complexities of the world. By the time he returns to his refuge,
he has grown, matured and proven his capabilities. Never again will he be treated as a hel-
pless child, and from now on he will live his life to the fullest. Indeed, a masterpiece that is
always up with the times. Caterina Valriu

Som les tres bessones


(Meet the Triplets)
Mercè Company i González
Illustrations: Roser Capdevila
Arín, 1983

Mercè Company is a journalist with over 200 works on the market who has primarily dedica-
ted herself to the children’s and young adult literature, with a few incursions into adult litera-
ture, screenplays and playwriting. Some of her most popular children’s works are series pro-
tagonised by engaging characters such as the Triplets, Anna, Victor, Santi and Nona, who are
in sync with her readers’ world, and other magical characters such as Bunilda the Little Per-
son and Avorrida the Witch. She addresses complex themes for younger and older readers
alike – death, illness and loneliness, among others – and has received a number of prizes: the
Ciutat d’Olot Award (1982), the Crítica Serra d’Or Award (1983 and 1986) and the Generalitat de
Catalunya Award (1986), among others.
Roser Capdevila studied at the Massana School of Fine Arts and began her professional care-
er in engraving and painting until she switched to illustrating and writing books, primarily for
children, in 1980. Les tres bessones and La Bruixa Avorrida are probably her most universal
characters; her detailed, humour-laced oeuvre includes approximately 400 titles and has been
translated into the world’s major languages. She has won the National Prize for Culture and
the Francesc Macià Medal and last year was honoured with the Cross of Sant Jordi from the
Catalan Generalitat.
Meet the Triplets was written by Mercè Company and illustrated by Roser Capdevila, but it is
hard to discern where the author’s task leaves off and the illustrator’s begins in children’s lite-
rature, since the materials require joint efforts and close collaboration. In this case, the impact
of the images was undoubtedly decisive in the popularity of the characters: three real triplets,
Roser Capdevila’s daughters, who were the age of the book’s characters thirty years ago.
It all started when the illustrator absentmindedly began sketching her daughters and the wri-
ter invented a story to match it. Today, Meet the Triplets is famous all over the world and has
generated so many products and items of every kind that it has become an authentic media
phenomenon.
The nine books in the series were published between 1983 and 1985 and the first introduces
the children and describes their family circle and the qualities that make readers feel close to
them, their traits, family members, etc.
The story begins with the doctor’s announcement that three babies are on the way and the
impact this has on the couple, who immediately divine what lies in store for them. From the-
reon in, the authors depict the life of the family’s five members, with the grandparent’s occa-
sional collaboration, until the girls are a year old: the incubator, feedings, clothing, first craw-
ling, walks, bath time, pee-pee and pooh... until they blow out their first candle and begin to
turn into big girls.
There are three mice for readers to find on every page of the stories about the Triplets.
The collection is made up of nine volumes that all pivot around the Triplets and their everyday
life and deal with subjects such as school, sport, snow and music, among others. Later on,
and in a new format, a new series of touch-and-feel books set the girls in a fairy tale where
they share adventures with Bluebeard, Red Riding Hood, Hansel and Gretel and the Pied Piper
of Hamelin.
But the Triplet’s popularity does not stop there, because with their leap to television and mul-
timedia supports in 1990, they became the best-selling product ever made in Catalonia and
have been broadcast in 158 countries and translated into 31 languages. Núria Vilà i Miguel

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 195


Llibre dels vòlics,
laquidambres i altres espècies
(Book of Volics, Laquidambres
and Other Creatures)
David Cirici
Illustrations: Marta Balaguer
Destino, 1986
Apel·les Mestres Award 1985
Reprinted by Destino in large format in 2000

David Cirici has given Catalan children’s and youth literature a number of highly interesting
titles in different genres and for readers of different ages, particularly during the 1980s. With
this book he speaks to children through a very well matched joint project with the imaginati-
ve illustrator Marta Balaguer.
The Llibre dels vòlics, laquidambres i altres espècies could be classified as a book about fan-
tastic bestiary. Speaking in the first person plural and thus drawing the reader right into the
tale, the narrator tells us that we are approaching an island of a blank-page book. From that
point on, emerging into our view are all sorts of eccentric characters with mischievous cus-
toms, contoured in lead, with watercolour hues and modern shapes. The cap-i-cua (head-
and-tail), laquidambres, mil peus (millipedes), volics menuts (little volics), peixos (fish), panxes
(bellies), rosa-cama-dretes (red-leg roses), fustotes (big planks), nassòpies (nosefeet), plorin-
gues (weepies), gegants (giants), peluts (furries), penjarelles (hangy-danglies), bledals (swe-
eties), and others interact with one another as they parade through the pages of the book,
where their actions, anatomy and customs are described with absurd, amusing and almost
provocative humour, in a overall tone of frenzied affability.
The text is written in verse, while also featuring forms typical of the oral tradition (couplets,
accumulations, repeated formulas, etc.) The illustrations are essential to locate the informa-
tion that completes the meaning of the text. This delights young readers, as they are amused
with a stream of comical details in the actions of the small beings that are scattered about
amid the pages of the book.
When our tour through the series of fantastic characters has come to an end, we leave the
island, which we are then told is inhabited by imaginary beings that have been listening to
their own stories. This metafictional opening and closure of the book essentially tells us that
we are before one of Catalan children’s literature’s most representative and well-conceived
books of early postmodernism, bearing an ideal alliance among text, illustration and absurd
humour. Yet at the same time, this book shows us how innovation is possible without losing
the roots of tradition, which in this case is manifest in the bestiary and folkloric forms.
Teresa Colomer

Música, mestre!
(Music, Maestro!)
Miquel Desclot
Illustrations: Fina Rifà
Barcelona, Empúries 1987, La Poma Verda collection, 3
Poetry for children is a minority genre. A number of remarkable poets occasionally publish
volumes of poetry specifically for children in Catalan, which is the case of Miquel Desclot,
who has been bringing out poetry collections for a good many years now. Música, mestre!
(1987) is one of his most widely recognised and popular books. The author, an avid lover of
classical music, brings a series of fifteen poems together in this work, which were originally
the lyrics to a cantata entitled “Un concert desconcertant” (A Disconcerting Concert), with
music by Antoni Ros Marbà. Each poem is dedicated to an instrument: violin, flute, viola,
oboe, cello, clarinet, double bass, bassoon, percussion, harp, tuba, trumpet, horn, trom-
bone and piano. The poems use a range of different formal structures and are written in the
first person, as if the instruments themselves were speaking. The instruments complain or are
happy about their features, the musicians who play them and the type of music they play, etc.
The poems often play with an intuitive sense of the absurd, using wordplay and misunderstan-
ding against a background of kindly irony, as in this example which revolves around the last
syllable of the word clarinet “net”, which means clean in Catalan, and replaces it with its
opposite, “brut” or dirty:

196 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


Clarinet
As I am a “clean” clarion,
every day I wash
the shiny anatomy
from my mouth to my bones
I would not want someone shameless
to be able to call me
”claribrut”
Illustrations by renowned illustrator Fina Rifà personalise all the instruments, which are dres-
sed in period costumes, and depicts them in delicate pastel tones. Sweet, good-natured and
very showy on the page, the pictures thus cleverly reinforce the poetry’s fresh liveliness.

L’illa de les tres taronges


(Island of the Three Orange Trees)
Jaume Fuster
Planeta, 1983 (Short-listed for the Ramon Llull Award, 1983)
Jaume Fuster started publishing the trilogy comprising L'Illa de les Tres Taronges, L'anell de
ferro (The Iron Ring) and El jardí de les palmeres (The Garden of the Palm Trees) in 1983, in
which Guiamon, an amorous poet transformed into epic hero, narrates an extraordinary
adventure on a legendary island. However, readers soon recognise the landscapes of Mallor-
ca in the mythical Island of the Three Orange Trees. This novel is part of the literary current
known as fantasy literature, understood as a trend inspired by mythology, tales of chivalry and
Gothic novels. The narration recounts a mythical adventure: Roger d'Adià’s and his compa-
nions’ struggle to bring Peace, Courage and Prosperity back to the Island of the Three Oran-
ges, which is caught in the grip of evil forces. The writer divides the story into two parts. In
the first, the protagonism falls to the hero Roger, in the second, to Princess Garidaina, daugh-
ter of the Island’s king. The book concludes with an epilogue that brings the predicaments to
a close and opens the door to new adventures that form the next two books in the trilogy. As
can be seen by the manners and customs, the story is set in a deliberately indefinite, media-
eval time period, yet a mythical one lying in the intersection between the late Dark Ages and
the beginning of a new era. The location is also a place of legend – the kingdom of Montcarrà
– based on a specific geographical reality. The complicity the author establishes with the rea-
ders leads them to recognise several places on the island that Fuster disguises under fantas-
tical place names. Every now and then, a legend inserted in the body of narration relates the
extraordinary origin of one of these places. The author includes old wives’ tales from Mallor-
can oral tradition, as well. The gallery of characters is diverse, although the protagonism falls
to the so-called Company of the Bearer: Roger the soldier of fortune, Garidaina the princess,
Guiamon the poet-narrator, Poncet the crafty servant and Guiós the warrior monk, who acts
as their guide. This tale has two heroes, Roger and Garidaina, also known as Golden Star and
the Dragon Slayer, who have the same qualities of folktale heroes. The role of adversary is
shared by the mysterious Black Rider, corsairs, a dragon and King Flocart himself, since they
all hamper the Company of the Bearer’s mission. The sword, with its undeniably Arthurian
echoes, is the symbol of power and force; on its blade is engraved the novel’s fundamental
motto: "Justice leads to Peace – Injustice leads to War.” The Voice that drives King Flocart
mad is the spirit of evil, which leads the kingdom to perdition. The Dragon, also called the
Beast, represents everything negative that must be vanquished to recover peace and justice.
Perhaps the most attractive pages in the novel from a literary viewpoint are connected to
these three elements: the singular battles Roger and Garidaina win with the Tool of Peace in
their hands, the mystery surrounding the presence of the Voice and the destruction of Beast’s
refuge, all of which are vivacious, extraordinarily plastic scenes. The language in L'Illa de les
Tres Taronges is essentially narrative, dominated by the action and coloured with brushstro-
kes of irony. Simple at times and pompous at others, depending on the needs of each scene.
In short, L'Illa de les Tres Taronges is a complex and suggestive allegory, in which the reader
strives to decipher word by word and page by page what Jaume Fuster is telling us about the
present when he speaks of the past.

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 197


Memorial de Tabarka
(Memoir of Tabarka)
Pons Ponç
Editorial Cruïlla, 1993 (The Gran Angular Collection, 53)
Minorcan author Ponç Pons initiated his career in adventure fiction for young adults with this
work, an appealing, strong story that lingers in the reader’s memory. It tells the story of Isma-
el, a teenager with no family who is suffering in an orphanage. Tired of this sad life and with
no prospects for the future, he decides to stowaway on a ship, the Il Corso, where he is
befriended by a singular character: Gunhar, a hearty sailor who appears very harsh, yet who
is actually very noble. The relationship between these two characters becomes closer
throughout the pages and a father-son relationship develops that fills both their needs for
affection. Through another character, Enzo, the unsuccessful doctor, Ismael will be introdu-
ced to science, wisdom and the power of the culture that is manifest through books. The role
of adversary corresponds to Aben Yusuf, the pirate who controls the city of Tabarka, despises
culture and only believes in force and violence as instruments of command. The task of the
Mercedarian friars, who work in Muslim lands on the difficult task of rescuing Christian cap-
tives and returning them to their homes, will also be a model of dignity and human charity for
Ismael. The adventures the characters share make it a true novel of initiation, since they
become more humane and mature and forge stronger bonds as they overcome difficulties and
obstacles. The author’s direct style, generously laced with moderate dialogue, is appealing
and easily understood by young readers, yet rich and suggestive as well, to enhance their lite-
rary knowledge. On the whole, an excellent example of a tale of initiation within the tradition
of the adventure genre.

Raspall
Pere Calders
Illustrations: Carme Solé Vendrell
Barcelona: Hymsa, 1981
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) was one of the most prominent Catalan narrators of the
twentieth century. Although he started writing when very young, recognition eluded him until
the late 1970s and early 1980s, with the popularity of the Dagoll-Dagom group’s version of his
work Antaviana for theatre and what might rightly be called a veritable Calders craze in the
1980s. A few examples of the awards he has received are the National Catalan Literature
Award for narration in 1984 and the Grand Prix of Catalan Literature in 1986; his works for both
children and adults have been translated into other languages. Among Calders’ many works,
his most outstanding children’s book is Raspall, which was illustrated by Carme Solé Vendrell.
It was chosen as one of the hundred most representative works in twentieth-century Spanish
literature for children (see “100 obras de literatura infantil del siglo XX”, CLIJ, no. 130, Sep-
tember 2000, pp. 56-60) and considered by specialists in Catalan children’s and young adult
literature as one of the hundred most enduring twentieth-century works, as seen in La litera-
tura infantil i juvenil catalana: un segle de canvis (Catalan Children’s and Young Adult Litera-
ture: a Century of Changes) (ICE at the UAB, Bellaterra, 2002).
Raspall is the story of a lonely little boy named Sala whose loneliness suddenly intensifies
when he is deprived of his dog Turk, in punishment for a prank his parents considered to have
crossed the line: he had destroyed his father’s hat. Sala tries in vain to forget his friend, con-
fidant and playmate through busying himself with a thousand and one things at home and
even his aunt’s canary. He finally decides to search for a replacement and finds it in a soft,
abandoned brush that accompanies him everywhere on a leash made out of string. However,
an extraordinary event the reader attributes to the boy’s fantasy, almost a dream, soon takes
place: the brush comes to life; it radiates heat and leaps about everywhere without losing its
brush shape. Sala wisely stifles the urge to tell his parents about it and waits for the following
day. When he does tell them, they make fun of him and treat him like a silly baby. Offended by
his parents’ reaction he decides they can do as they like; he has already solved the problem.
Soon the hour of truth arrives through one of the most typical devices in Calder’s repertoire:
the shift from the most ordinary, everyday life (highlighted through the lively, detailed illustra-
tions) to magical fantasy, which we come to accept as the most natural thing in the world. In
this case, the dog saves the father from a burglar who is about to knock him out. During a
family meeting, Sala’s parents decide to adopt Raspall, make a doghouse in the garden for him
and engrave on it the motto so hard to accept when one has too much common sense: "He
may not exist, but he deserves to".
I do not wish to conclude without highlighting two fundamental aspects of Calders’ work: lan-
guage and humour. A rich, precise language, without concessions that caters to his concep-

198 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS


tion of literature and thus, is a fundamental part of his ironic, sarcastic humour, often difficult
for a child or adolescent to grasp. I also wish to mention the illustrations; lively and sump-
tuous, they are a true counterpoint to the story. Two or three examples suffice: the detail (in
the clothing, furniture and tiles, etc.), the expressions on people’s faces and especially the
expression in their eyes – in the case of the adults, stern (with one exception in the final
scene) and in Sala’s case, changing according to his mood – the simple way in which the
brush becomes Raspall, the structure – family portraits dominated by the adults in the begin-
ning and the end, and Sala with his loneliness in between – and the story’s denouement. A
work still fresh today, an incontestable classic in children’s literature. Pere Martí i Bertran

Tanit
Núria Albó
Editorial Cruïlla, 1984 (El Vaixell de Vapor, 9)
In 1984 Núria Albó (La Garriga, 1930) was honoured with the El Vaixell de Vapor Award for this
story, a fiction that admirably combines the different narrative trends that converged on the
Catalan children’s and youth literature of the 1980s. Among those tendencies was realism with
hints of the idealism typical of the previous decade and the appearance of conflicting topics
– such as the excessively busy lifestyles of parents that lead to the child’s loneliness, or the
dreadful legacy of the Spanish Civil War as a stigma for some families. The result was a gra-
dual shift towards what would become critical realism and the combination of reality and
popular fantasy, which was so common for the time. Tanit is a beautiful story of the friendship
that develops between a girl and an old woman, transcending conventions and stereotypes.
Tanit, who discovers the world with her eyes wide open, and Perona, the old woman com-
monly thought to be a witch, who bears the burdens of vast experience and disillusionment
on her shoulders, become friends and accomplices. In this story they learn from one another,
and together they overcome the gossip and mistrust of the townspeople. With this work Núria
Albó fashions two feminine models that are at once at odds and complementary. The old Pero-
na – shunned by the people for the republican past of her family – becomes a complete, well-
rounded character. Cut from the mould of the witch stereotype, her character takes on volu-
me precisely by shattering that stereotype. Perona’s humanisation process materialises
through the development of her friendship with Tanit, which begins thanks to the girl’s dog.
With a simple and direct style that is very appropriate for young readers who are just begin-
ning to embark on the novel genre, Albó offers a full, precise description of the main charac-
ters of her story, as in “Grandma Perona was nobody’s grandmother. She lived alone in an old
house in the middle of the forest, and people said that she practised witchcraft and that it was
best not to go near her. In fact, very few people even knew her, and Tanit would have never
met her if not for Xuc…” The plot itself, which is simple, underscores the essential issues of
the story: the value of friendship and the absurdity of prejudices. Caterina Valriu

Ulldevellut (Velvet Eye)


Hermínia Mas and Josep-Francesc Delgado
Illustration: Susanna Campillo
La Galera, 2000 (Grumets Col., 110)
The Josep M. Folch i Torres Award, 1999
With Ulldevellut, Hermínia Mas and J.F. Delgado, who are married with children in everyday
life and share a range of interests, have once again written a work with four hands, a work
made up of a series of interconnecting stories and anecdotes told by the fireside: the story of
Ulldevellut, no doubt the last bear in the Catalan Pyrenees, at least literarily speaking. The
narrative theme – the extermination of the Pyrenean brown bear – is a parallel or even conti-
nuation of Els llops de la lluna roja (The Wolves of the Red Moon) (2003), which dealt with the
extermination of the Iberian wolf in Catalan lands and is protagonised by Maria, daughter of
Hermínia in Ulldevellut.
Everything in the novel, from the dedication to the plot and ending with the authors’ biography,
is an homage to their grandparents, who have remained in their memory and transmitted so very
many things. As Hermínia the grandmother and supposed author of the story says, "The most
important thing is not to possess them, but to carry them inside." (p. 14). J. F. Delgado and Her-
mínia Mas carry many stories they have collected in family reunions and in evenings by the fire-
side, most of which were about the Berguedà region where they were from, he by adoption and
she by birth. One fine day they decided these stories might make good literary material and they
set about choosing the best way to narrate them: in the first person and by a grandmother in
Berguedà, Hermínia, who tells them to her 12-year-old granddaughter, Queralt.
The main story, as we have hinted, is Hermínia’s life and more specifically, the time when she

LECTURES 100 LLIBRES DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN LLENGUA CATALANA 199


was also 12 years old and a shepherdess during a summer in which she managed to forge a
special, friendly relationship with an orphan bear, Ulldevellut, whose mother had been hunted
down by Hermínia’s father, a summer that completely changed her life, because her relations-
hip with nature, animals and people would never be the same. Thus, deep down, as in so many
works in children’s and young adult literature, this is a novel of initiation, in which the authors’
command of language and poetic talents are clearly seen, as in their many other works. Alt-
hough there are a number of excerpts we could cite as examples, we will limit ourselves to
this one from p. 20: "The plains filled with a silence that seemed to come out of the bottom of
the ravines, as if all the land were an immense bear made of cold stone that had gone to sleep
and would need a very long time to rouse itself.” Pere Martí i Bertran

Una troballa sorprenent


(A Surprising Find)
Jaume Cela
Illustrations: Werner Thöni-Hortal
La Galera, 1988 (Els Grumets de la Galera)

Jaume Cela was born in the Sarrià quarter of Barcelona on a very sultry day, as he himself
explains. A teacher by vocation and enthusiastic film fan, he has been and still is an active
member of the Rosa Sensat Teachers Association and the Catalan Federation of Innovative
Pedagogic Movements for many years. At present, he is the director of the Bellaterra Secon-
dary School.
He began publishing in 1988 with his first novel, Els nassos del rei (The King’s Nostrils). Since
then, he has not stopped writing and currently boasts a diverse and extensive bibliography:
stories, novels for children, teenagers and adults, textbooks, story adaptations and professio-
nal books in the field of education. A total of forty-one titles, more than half of which is litera-
ture for children and young adults, which has brought him several literary prizes: the Ciutat
d'Olot Award (1991), the Rosa Sensat Pedagogy Award (1992), the Marià Vayreda Award
(1995), the El Vaixell de Vapor Award (1997) and the Folch i Torres Award (1997). He also colla-
borates with several education journals.
Juli Palou has co-authored several of Cela’s works. Between the two, they have undertaken
a collection of noir novels featuring a girl protagonist; yet, the most outstanding book in this
collaboration is Amb veu de mestre (With a Teacher’s Voice), in which the two authors reflect
about what it means to teach, how they conceive of school and which experiences they have
had, inside the classroom and out. They resorted to the epistolary genre in this priceless
document about the teaching profession. "It is our everyday experience that has led us to
reflect on the risk of pointing out ways of doing things that will stimulate a more intelligent,
worthier performance", says Cela in the preface to the book.
Cela’s work for children and young people revolves around the family and the school environ-
ments he has been frequenting since he was a little boy: trips to the cinema, the street, the
gang of friends, football, family, children, etc., permeated with a way of seeing or wanting the
world to be like: respect for others, plurality, democratic families, equality and respect for dif-
ferences, among other values.
Una troballa sorprenent is a book that satisfies many of these conditions. The author, who
plays with the surprising effect right from the start, opens with a short prologue in which the
narrator and protagonist announce that an unusual story is about to take place, which indu-
ces the reader to follow on. The fact that a family which the author presents as ideal is bro-
ken up is not expected: when Oriol, the middle child of three, goes to throw out the rubbish in
the container one day, he finds a crocodile and takes it home, with the collaboration of his
older sister.
Soon their parents find out and start to demand explanations and solutions from their two
older children, who defend themselves with the arguments related to respecting animals their
progenitors had always used and that the children have learnt well.
The novel, structured in very short chapters, is written in a fresh language and a tone of
humour that, reinforced by Thöni-Hortal’s illustrations, make it a gripping read.
Núria Vilà i Miguel

200 OOOHÉEE EDICIÓ DE L’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

You might also like