ADEQUACIÓ.

VARIACIÓ LINGÜISTICA

• La variació atèn la diversitat de formes.

• Es tracta d’adequar el conjunt de variants lingüístiques que presenten una

distribució social similar, que poden coincidir en un àmbit geogràfic, en un estrat
social, en un ambient cultural o en una persona determinada.

• En oposició a tota variació s’erigeix l’estàndard, model neutre, supradialectal.

• Coseriu parla d’Eixos de comunicació.

ADEQUACIÓ. ACTE DE PARLA

• El text es produeix en un context comunicatiu i esdevé un acte de parla. Perquè sigui

satisfactori cal:

• Acte locutiu: només té en compte la materialització del missatge amb elements

fònics o gràfica.

• Acte de significat

• Acte il·locutiu i acte perlocutiu: de caire més psicològic es relaciona amb la

intencionalitat de l’emissor i la reacció del receptor.

• Grice parla de principis o màximes.

Principis de cooperació conversacional

• A través dels quals s’aconsegueix una comunicació efectiva:

• Màxima de quantitat: cal adequar la informació.

• Màxima de qualitat: veracitat de la informació i de l’opinió de l’emissor.

• Màxima de rellevància: tria de la informació que afecti al context comunicatiu.

• Màxima de manera: brevetat, ordre i claretat en l’exposició d’idees.

ADEQUACIÓ. LES VEUS DEL DISCURS

Parlarem de dos nivells:

1. Extratextual:

- Relació directa: autor real i lector real.

2. Intratextual:

- Locutor: el qui redacta el text.

- Enunciador: qui el llegeix i l’interpreta.
- Alocutari: qui rep el text.

COHERÈNCIA.

Definició

• Fa referència a la semàntica del text i s’estructura en dos nivells, clar ha d’estar

pendent del text i dels interlocutors.

• Charolles parla de quatre regles:

- Repetició
- Progressió
- No-contradicció
- Relació

• Un altre aspecte a tenir en compte: la PROGRESSIÓ TEMÀTICA.

Coherència. Progressió temàtica

• Cal tenir presents unes regles que marquen les relacions entre el tema o tòpic i el
rema o comentari.

• Regla de repetició: les diverses parts del text es construeixen a partir de la reiteració
d’una sèrie d’elements coneguts.

• Regla de la progressió: implica la introducció d’informació no coneguda.

• Regla de la no contradicció: en un text no pot aparèixer un enunciat que s’oposi a un

altre aparegut anteriorment.
 • Relació entre tema i rema: cal un vincle semàntic entre totes les idees del text per tal
de construir un significat global.
La progressió temàtica. Combettes

*REMA = ARGUMENT

• Ens referim a la capacitat d’un text d’articular-se a partir d’un tema o tòpic tot
afegint informació remàtica o nova (comentari) a la informació ja coneguda
(temàtica).

• Combettes en distingeix tres:

• Progressió lineal: el rema de l’oració esdevé el tema de l’altra. (Ex: explicar com
es fa un plat de macarrons).

• Progressió del tema constant: es troba el mateix tema en oracions consecutives

acompanyats dels corresponents remes*. (Ex: explicar com es fan els macarrons
però podem parlar de diferents tipus de fer els macarrons, ja sigui pesto,
bolonyesa, etc).

• Progressió de tema derivat: un Hipertema aboca diferents temes amb els seus
remes. (Ex: parlar de futbol: començem parlant del barça i continuem parlant
dels jugadors, les seves novies, els jugadors dels equips contraris, etc).

Coherència lèxica

Hi ha dos tipus de relacions que fan que el significat del text sigui total, més enllà del
pla semàntic.

Relacions referencials Relacions de sentit

Sinonímia Antonímia

Hiperonimia Gradació

Hiponimia Oposició entre dos termes

Isotipia (repetició de significats al servei Complementarietat o negació

de la coherència textual)

Oposició d’un terme per afirmar-ne un

altre.

Coherència temporal
 - Cal distingir entre el temps en què s’enuncia el text, és a dir, quan té lloc el discurs
(passat, present i futur).
- Cal tenir molt presents els usos verbals si pretenem donar-li un valor o un altre.
COHESIÓ

Definició:

• Té en compte les relacions sintaticosemàntiques. Té en compte dos vessants:

1. Centrada en el text: es tenen en compte els recursos de formació.

2. Centrada els interlocutors: voluntat de l’emissor de fer-se entendre.

• Així:

1. Els textos orals seran d’una sintaxi senzilla, en què la informació es dóna poc a
poc.
2. Els textos escrits seran més cohesionats, amb una sintaxi més rica, amb la
intenció de transmetre molta informació amb pocs mots.

Connectivitat:

• Indica les relacions que es produeixen entre els enunciats d’un text:

• 2 àmbits:

- INTRAORACIONAL

- TEXTUAL (el que ens ocupa)

• Dos tipus de connectors:

- CONJUNCIONS I LOCUCIONS CONJUNTIVES

- MARCADORS I EXPRESSIONS QUE IMPLIQUEN LA FUNCIÓ FÀTICA I SÓN DE

TIPUS CONVERSACIONAL

Tipus de connectors:

• Classificarem els connectors segons:

1. CONNECTORS NATURALS: l’ordre de les idees del text seguint un aspecte espai
temps (en primer lloc, finalment…)
2. CONNECTORS LÒGICS: serveixen per vinular idees del text i alhora poden ser:
 - Connectors d’addició: també, així mateix…
- Connectors de contrast: no obstant, en canvi…
- Connectors de reformulació o resum: és a dir, en conjunt…
- Connectors d’exemplificació: com ara, per exemple…
- Connectors de conseqüència: així doncs, perquè…

• Altres elements que no són connectors però que en fan el paper són: substantius
(conclusió, a conseqüència de…), adjectius (previ, posterior…), verbs (implicar,
afegir…).

Referencialitat

• Es produeix quan un element lingüístic remet a un altre que pot ser lingüístic o
extralingüístic, de manera que, el primer només pot ser interpretat si es coneix el
segon.

1. ANÀFORA: quan un element ja ha aparegut al text.

2. CATÀFORA: apareix l’element tot seguit.
3. DIXI O DEÏXI: si forma part dels coneixements de l’emissor i del receptor.