EDITORIAL

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER

SEGONA POCA / NM. 46 / PRIMAVERA 2014
CANVI DE MODEL PRODUCTIU?
d i r e c tor: Antoni Furi
c ap d e r e da c c i :
Gustau Muoz
MOLT MS
consell de redacci: QUE UNA CRISI ECONMICA I SOCIAL
Neus Campillo, Ferran
Garcia-Oliver, Josep-Llus Gmez
Mompart, Enric Marn, El relleu un punt precipitat al capdavant de la monar-
Vicent Olmos, Juli Peret, quia espanyola s potser el smptoma ms expressiu que en
Francesc Prez Moragn, Maria
Josep Pic, Faust Ripoll, Simona determinades instncies danlisi i decisi, les que realment
krabec, Pau Viciano compten, sha pres bona nota de la dimensi duna crisi no
consell assessor:
Clia Amors, Joan Becat, tan sols econmica o social, sin molt ms profunda, de
Manuel Borja-Villel, Eudald molta ms volada. Una crisi que, alimentada i potenciada
Carbonell, Narcs Comadira,
Manuel Costa, Alfons Cuc (), per una pssima gesti poltica, amenaa de fer trontollar
Mart Domnguez, Franois ledifici sencer, la nova planta inaugurada amb la Consti-
Dosse, Antoni Espasa, Ramon
Folch, Mario Garcia Bonaf, tuci de 1978.
Salvador Giner, Josep Fontana, Perqu a hores dara per part de moltes veus i agents
David Jou, John Keane, Giovanni
Levi, Isabel Martnez Benlloch, poltics i socials significatius sapunta a un canvi de rgim,
Joan Francesc Mira, Javier i no tan sols, com havia estat el cas les darreres dcades, a un
Muguerza, Dami Pons, Josep
Ramoneda, Ferran Requejo, canvi de govern. A un canvi en lentramat institucional, a un
Vicen Rossell, Xavier Rubert nou procs constituent, a un referndum sobre la forma
de Vents, Pedro Ruiz Torres,
Vicent Salvador, Josep-Maria dEstat, a una alternativa republicana, a una consulta, amb
Terricabras, Vicent Todol, Enzo data ja fixada, sobre la possible independncia en el cas de
Traverso, Josep Antoni Ybarra
Catalunya. Fins i tot una part del partit socialista reclama
Edita: Universitat de Valncia
i Edicions Tres i Quatre
una reforma en profunditat de la Constituci, que tanma
Redacci, administraci i subscripcions: teix mai sacaba de concretar, mentre que els conservadors
Publicacions de la
Universitat de Valncia emulant antigues inrcies insisteixen en un immobilisme
c/ Arts Grfiques, 13 46010 Valncia.
Tel.: 963 864 115 Fax: 963 864 067
tan intil com contraproduent.
a/e: lespill@uv.es Tot plegat remet a un cert collapse del sistema nascut el
http://www.uv.es/lespill
Disseny grfic: Enric Solbes 1978. No s tan sols lesgotament pals i el descrdit sense
Maquetaci: Inmaculada Mesa aturador que afectaven qui havia ocupat la ms alta magis-
Impressi: Guada Impressors, SL
Distribuci: Gea Llibres (961 665 256) / tratura. No s tan sols lefecte desmoralitzador duna corrup-
Gaia (965 110 516) /
Midac Llibres (937 464 110) / ci poltica molt estesa (enquistada, a ms, en el partir del
Palma Distribucions (971 289 421) govern) que, a causa dun sistema judicial ineficient, no rep
ISSN: 0210-587 X
Dipsit legal: V-2686-1979 el correctiu exemplar escaient, i que al remat t efectes des-
Preu daquest nmero: 9 euros
LEspill s membre de:
legitimadors. No s tan sols el sentiment dexclusi que nia
en franges dedat, en grups socials desfavorits, en les nacions
no reconegudes. No s tan sols que els articles de contingut
social de la sacrosanta Constituci acumulen incompliments
sistemtics. s tot aix, per molt ms que aix, i per tant un
simple canvi cosmtic, un ball de noms, no podr aconseguir,
sense ms, el retorn a la normalitat.
Alg ha jugat amb foc. No es pot desmantellar impu-
nement lEstat del Benestar, privatitzar per parts la sanitat,
malmetre lescola pblica, privatitzar per la porta de darrere
les universitats, deixar sense futur el 60% de la joventut,
suportar un atur devastador, acceptar que sacaben les pres-
tacions i deixar milers a la intemprie, abandonar els depen-
dents i les famlies a la seua sort, retallar i anullar un Estatut
refrendat per les urnes, engegar tot un procs de recentralit-
zaci amb una llei restrictiva rere laltra, fer marxa enrere en
drets consolidats com lavortament, carregar-se la televisi
dels valencians, no tallar en sec la corrupci, eternitzar pro-
cessos que acaben diluint-se, no castigar els corruptes que
han saquejat les caixes destalvi, deixar a la gent sense casa,
promoure els desnonaments ms cruels, no acceptar la daci
en pagament, no investigar laccident del metro a Valncia,
sancionar la impunitat de consellers, presidents, poltics,
empresaris, negociants i banquers que han causat la runa,
la desesperaci i el sofriment de milers i milers de persones.
Una part important de les mesures ms antisocials, que
han desajustat el pas i han fet augmentar les desigualtats, t
lorigen en la gesti de la crisi econmica i els acords amb les
altes instncies de la ue. De retop tamb pateix, per tant, la
identificaci europeista de la poblaci. Sens dubte hi havia
imperatius difcils de resoldre davant la crisi financera, la
punxada de la bombolla immobiliria, la recessi, la crisi del
deute, etc. Per la impressi que sha fet una poltica radical-
ment injusta al servei dels grans interessos, dels grans grups
de pressi, de la banca i el capital financer, dun entramat de
poder efectiu i al marge dels processos democrtics, s molt
ferma. I aix explica bona part del daltabaix a qu assistim,
que inclou la davallada de la hipottica alternativa sistmica
(el partit socialista), presonera dels seus pactes i errades estra-
tgiques. I explica tamb el sorgiment de nous protagonis-
tes socials i poltics, que aspiren a un canvi democrtic real,
profund, i no de faana. La mera continutat, i encara menys
operacions tan arriscades com una gran coalici de socialistes
i populars, no podr aturar aquesta aspiraci creixent.
Trine Sndergaard, Interior #10 (2007-13)
SUMARI
1 Editorial
6 Actuar des de la cultura. Galleguisme histric
i transici democrtica
Ramon Villares
24 Dones idntiques
Merc Rius
28 Sobre la possibilitat de fer poltica (desquerres)
Faust Ripoll
33 tica de lsmartphone
Enric Senabre
42 Josep Pla, gastrnom
Francisco Fuster
49 Recerques sobre el vuit-cents
Xavier Ferr

N OV E S F O R M E S
D E L N AC I O N A L I S M E E S PA N YO L

57
Predicar en el desert. Nacionalisme espanyol
i poltica lingstica
Xacobe Bastida
73 Els arguments contra el dret a decidir
Marc Sanjaume
85
Sorolls i silencis. El debat pblic a Catalunya
Ivan Serrano
91
Entre la reacci i la depressi. El nacionalisme
espanyol en temps de la gran recessi
Jordi Muoz
 Converses
101 Si el feminisme s illustrat, s vindicaci.
Entrevista a Clia Amors
Andrea Luquin

117 F u l l s d e d i e t a r i : Ramon Ramon

D o c u m e n t s

127 La literatura com a espai espiritual de la naci

Hugo von Hofmannsthal
139 Informe de liifv sobre el Diccionari normatiu
valenci de lAcadmia Valenciana de la Llengua

Ll i b r e s
146 Democrcia versus justcia?
Joan Vergs
149 Beatus ille?
Assumpta Castillo
154 De natura danguila
Carles Cabrera
158 Viatge danada o memria amarga contra lAny Zero
Francesc Viadel
162 Una visi renovadora
Josep Monserrat
164 El desig s constructivisme... collectiu
Joana Mas
6
Actuar des de la cultura
Galleguisme histric i transici democrtica
La revista Grial ha tingut dues fases
histriques, per la primera va ser breu.
Obea a un propsit dautoafirmaci dun simblicament havia quedat declarat en el
grup que acabava de fundar una editorial
com a via cultural substitutiva de lacci
poltica doposici al rgim franquista. La
segona fase, la que comena lany 1963 i
arriba fins a lactualitat, ha de ser analitzada,
a ms, com un suport comunicacional per a
una cultura i una llengua que maldaven per
aconseguir un estatus de reconeixement i
de legitimitat social i institucional. Era tam-
b una mostra de lambient dpoca que, en
matria cultural, caracteritzava lEspanya
franquista dels anys seixanta, en la qual
canvien les estratgies en lmbit dels partits
i dels grups antifranquistes i on una bona
part dels intellectuals comprensius (ja
mig triomfants de la seua batalla amb els
excloents) comena a construir noves es-
tratgies i nous marcs doposici al fran-
quisme, fixant com a objectius centrals per
Ramn Villares s catedrtic dHistria Contempornia el Congrs per la Pau i, especialment, el
a la Universitat de Santiago de Compostella, presi-
dent del Consello de Cultura Galega i membre del
consell de redacci de Grial. Aquest article aparegu
originalment al nmero 200 de Grial. Revista Galega
de Cultura (octubre, novembre, desembre 2013), que
commemorava els 50 anys de la histrica publicaci,
emblema de la cultura gallega.
Ramn Villares
al futur postfranquista la democrcia po-
ltica i la integraci europeista, tal com
contuberni de Munic (1962), en paraules
del president de la reuni, el gallec Salvador
de Madariaga.
Aquest ambient va propiciar laparici
dun lxic nou. Una paraula molt emprada
llavors va ser la de la reconciliaci entre ven-
cedors i venuts en la Guerra Civil, seguida
del necessari dileg entre linterior i lexili.
Leina essencial per a articular aquest dileg
va ser la cultura, convertida daquesta ma-
nera en un ressort bsic de la lluita poltica
doposici a la dictadura franquista, com
reconeix lestudiosa de lexili G. Dreyfus-
Armand, quan afirma que la lluita contra
el franquisme es va emprendre en nom de la
defensa de la cultura (El exilio de los repu
blicanos espaoles en Francia, 2000, p. 89).
La lluita cultural va ser, doncs, un espai
privilegiat de combat durant els anys de
la segona postguerra mundial, com revela
labundant bibliografia que existeix ja sobre
Congrs per la Llibertat de la Cultura (per
al cas espanyol, a ms dels treballs de Jordi
Grcia, s til el recent llibre dO. Glondys,
La guerra fra cultural y el exilio republicano
espaol, 2013). Per caldria dir que va ser
en els anys seixanta/setanta quan, almenys

en el cas espanyol, lespai cultural es va
convertir en un dels instruments privilegi-
ats doposici al franquisme. Aix explica
laparici de publicacions i projectes de
carcter cultural que tenien com a primer
objectiu preparar una eixida per a la dicta-
dura. Bastaria recordar algunes daquestes
iniciatives per a contextualitzar aquests
temps nous en qu sinsereix laparici de vida) es pot, doncs, enfocar des de diver-
Grial, definit per Ramn Pieiro com un
rgan cultural nostre destinat a aconseguir
el ressorgir espiritual del nostre pas (F.
Prez-Barreiro, Amada liberdade, 2013, p.
122) i, per tant, com a preparaci de les
noves generacions per un futur democrtic.
La revista no va nixer, doncs, com
un fet allat. Aix com la revista Ns havia
aparegut el 1920 com una expressi de lalta
cultura gallega feta en la llengua prpia,
una idea que tamb rondava la primera fase
de Grial en els primers cinquanta, leixida
definitiva de 1963 forma part dun projecte
dpoca molt ms clar, tant dins com fora
de Galcia. El mateix any 1963 apareixen
revistes tan diferents com Cuadernos para el
Dilogo, promoguda des de sectors liberals
i democratacristians, i renaix tamb lorte-
guiana Revista de Occidente, per no parlar
de projectes com la portuguesa O Tempo e o
Modo, definida com revista de pensament
i acci, que tindria un recorregut ideolgic
semblant al de lespanyola Cuadernos para el
Dilogo. La baula comuna que uneix totes
aquestes capaleres s la voluntat de pre-
parar una soluci democrtica per al futur,
que era tan inexorable com incert perqu es
demorava, a partir duna intensa acci de
lluita cultural, com es pot veure a la millor
monografia actual sobre la revista inspirada
per Ruiz-Gimnez (J. Muoz Soro, Cua dncia poltica o intellectual, per va reei-
dernos para el Dilogo, 1963-1976. Una
histria cultural del segundo franquismo,
7
2006). Lanomenat culturalisme va ser
ms universal del que sembla per aquestes
contrades galaiques. Totes aquestes revis-
tes de pensament i de cultura van combinar
un objectiu poltic amb la formaci delits
i amb la preparaci per al temps de demo-
crcia poltica.
Lefemride de Grial (200 nmeros de
sos punts de vista. El que escollir ac se
situa ms enll dels llindars de la mateixa
revista i dels seus continguts. Ms que de
la revista, intentar ordir algunes reflexions
sobre el paper exercit per la cultura, com a
expressi dun valor identitari i com a de-
finici dun grup intellectual, en la gesta-
ci de lautonomia de Galcia en tant que
nacionalitat histrica, possedora duna
llengua i cultura prpies i, per tant, com
una naci cultural. Aquest punt de vista
ajudar a entendre el protagonisme de la
gent de la cultura i, sobretot, del galleguis
me histric, en lorganitzaci del procs
poltic de transici democrtica i, natural-
ment, la seua incardinaci futura en len-
tramat institucional del sistema autonmic
gallec, fins al punt que en algunes de les
fases del procs aquest grup politicocultural
pogu actuar i ser vist com un referent de
naturalesa suprapartidria en la dinmica
poltica dels primers passos de la Galcia
autonmica.
GALLEGUISTES HISTRICS
Lexpressi de galleguisme o galleguistes
histrics s tan ambigua que amb prou
feines serveix com a denotativa duna ten-
xir tant que per si mateixa resulta eloqent.
En la premsa de lpoca era un sintagma
8
que estava a lordre del dia i fins i tot es
troba en textos privats com ara les cartes. El
galleguista de Buenos Aires Rodolfo Prada li
preguntava a Ramn Pieiro (17-VI-1978)
qu pensen els galleguistes histrics, espe-
cialment els que van ser membres del Partit
Galleguista, sobre la proposta de traslladar
a Galcia (ja aleshores) les restes de Castelao.
El mats de Prada ajuda a entendre total-
ment aquesta expressi, ja que remet a la
tradici galleguista republicana, amb algun
afegit epigonal. Es pot definir el grup de
galleguistes histrics amb lenunciat dels
seus components que, a grans trets, perta-
nyen a corrents una mica diferents entre si,
des del ms compacte de Galaxia fins al ms
plural de la gent de lexili o dels emigrats
(casos de Prada, Puente o Canabal), amb
els quals van aconseguir teixir llaos ms o
menys estrets tant els galaxians com els
principals membres del grup Sargadelos.
Els noms de Fernndez del Riego, Garca-
Sabell i Ramn Pieiro en el primer cas,
i de Valentn Paz-Andrade i Isaac Daz
Pardo en el segon, basten per a personalit-
zar les intenses relacions amb figures com
ara Rodolfo Prada, Silvio Santiago, Xess
Canabal, Rafael Dieste, Xos Nez Ba
o Lus Seoane.
La seua marca definitria s el fet que,
tenint una filiaci poltica i cultural que en-
llaa amb la tradici de la Segona Repbli-
ca, i una clara posici de resistncia o opo-
sici al rgim franquista, tant a linterior
com a lexili, van fer de lopci cultural una
manera de fer poltica gallega, tant en els
temps del franquisme com en letapa clau
de la transici cap a la democrcia i el rgim
autonmic. El cultiu de la cultura era una
tasca molt atesa en les dues clienteles galle-
gues, leuropea i la de lexili americ. Perqu
si la cultura fou lestratgia seguida pel grup
Galaxia a linterior, tamb en tenia molt,
de projecte cultural, lobra dels exiliats
republicans ms radicals, com els de lAso-
ciacion Galega de Universitarios, Escritores
e Artistas (aguea) de Baltar, Dieste, Varela
o Seoane, tots ells distanciats expressament
del Consello de Galiza i dels seus principals
caps des dels temps del Congrs de lEmi-
graci, el 1956. En realitat, levoluci de les
elits culturals i poltiques gallegues no va
ser molt diferent del que sesdevenia en el
marc de lantifranquisme espanyol, on es va
privilegiar clarament laliana de les forces
del treball i de la cultura per utilitzar la
coneguda frmula encunyada pel pce i es
va aconseguir, amb la reuni de Munic com
a tombant, una convergncia entre lexili i
linterior, per amb una progressiva hege-
monia de les estratgies dels qui actuaven
des del interior dEspanya, que des de la
dcada dels cinquanta van deixar de tenir
les institucions republicanes a lexili com
un referent poltic.
La lluita cultural es va anar afirmant ca-
da vegada ms, des de la dcada dels seixan-
ta, com una prctica de lantifranquisme a
Espanya. Una de les modalitats daquesta
lluita va ser la de signar documents de pro
testa, tot comenant per la famosa carta de
centenars dintellectuals, que encapal Jo-
s Bergamn, protestant per lactuaci de
la policia arran de les vagues mineres a As-
tries el 1962. A aquesta protesta en se-
guirien moltes altres, cosa que va donar
lloc a una prctica que Javier Pradera, no
sense sornegueria, va anomenar una tctica
de lluita firmada, substitutiu de la vaga
nacional pacfica del pce i, per descomptat,
de la lluita armada dels temps del maquis
(Santos Juli, Camarada Javier Pradera,
2012). Aquesta tctica dels sotasignats,
que shavia practicat ben poc a la Galcia

de la preguerra civil, es va fer molt comuna
tamb entre nosaltres a partir dels anys
seixanta, amb cartes a favor de ls de la
llengua gallega en la litrgia, contra lem-
bassament de Castrelo de Mio o demanant
una nova poltica agrria i forestal, i desprs
seria un dels emblemes de lactuaci dels
intellectuals en els temps de la transici.
CULTURA I NACI
El pes de la cultura com a factor essencial
en la definici de la identitat no s cap tret
especfic del cas gallec. En tots els casos
coneguts de configuraci de les ideologies
nacionalistes, siguen ms o menys cvi-
ques, el component de la cultura s molt
fort. Amb tot, podrem afirmar que la his-
tria del nacionalisme gallec constitueix un
exemple ms proper al duna naci cultural
que al duna naci poltica, no sols per no
tenir Estat, sin tamb per la debilitat mo-
bilitzadora de les seues organitzacions par
tidries, si ms no en comparana amb el
procs seguit en altres nacions europees
sense Estat (Catalunya, Euskadi) o amb
Estat (Irlanda).
El paper protagonista de la cultura en
larticulaci del nacionalisme gallec del
segle xx no fou un resultat inexorable de
lacci dintellectuals, poetes i artistes. Per
descomptat, la fortalesa dels grans terics
del galleguisme, des dels temps del regio-
nalisme de Murgua fins al nacionalisme
de Risco, va ser tan destacada que va dei-
xar en la penombra la importncia de les
organitzacions i els dirigents. Per podria
haver passat que, en la revisi de la tradici
regionalista per part del nacionalisme de
les Irmandades da Fala i del grup Ns, se
li hagus atribut una posici rellevant a la
9
Raa (celta) o fins i tot a la Terra, o que sha-
guessen fet ms evidents els components
voluntaristes en la conformaci del discurs
nacionalista. Si no pass daquesta manera,
almenys de forma clara fins a la Segona
Repblica amb la fora que va agafar en el
lideratge poltic la figura de Castelao, fou
a causa de dos factors. Duna banda, la im-
portncia que el grup dOurense tant Ris-
co com Otero Pedrayo concedia a la cul-
tura com a element definidor de la identitat
de Galcia. I duna altra, la mateixa dificul-
tat per a organitzar, en la societat gallega
del primer ter del segle xx, un procs de
mobilitzaci social de signe nacionalista,
especialment per la impossibilitat denllaar
amb el moviment de lagrarisme, aquest
gran partit malaguanyat, segons len-
certada expressi encunyada per Vicente
Risco en el seu llibre El problema poltico
de Galicia (1930).
La condici central de la cultura en el
discurs del nacionalisme gallec va decaure
una mica durant la Repblica, atesa la ca-
pacitat del Partit Galleguista de combinar
la voluntat de regalleguitzar Galcia cosa
que noms podria fer-se mitjanant una de-
cidida acci cultural amb la mobilitzaci
poltica que permetia un rgim de democr-
cia de masses, com era el republic. Malgrat
aquest gir del galleguisme republic, s
evident que algunes de les seues accions ms
singulars pertanyen a lmbit de la cultura,
tant en el teixit de la indstria editorial
dirigit per nxel Casal com en lentramat
institucional, en el qual el Seminario de Es
tudios Galegos era una pea substancial. El
pes de la cultura en la definici de Galcia
tampoc no va flaquejar en el llarg perode
franquista, tant a linterior com a lexili,
per ms que adquirs matisos nous. Per des-
comptat, lactivitat cultural dels nuclis de
10
lexili (especialment, a Buenos Aires) era
una forma de mantenir viu el foc de la tradi-
ci republicana i autonomista, com tamb
de servir de baula entre lesplendor cultural
de la preguerra i el que ells estaven somiant
per a un futur postfranquista. A lexili, per,
la cultura no substitua la poltica, sin que
la complementava. Amb independncia de
lenorme tasca cultural desenvolupada per
figures com Seoane, Dieste i Blanco Amor
a la capital argentina, Canabal i Meiln a
Montevideo, o Delgado Gurriarn a Mxic,
el seu fil conductor no era la prctica de la
cultura com un fi en si mateix, sin que
sentenia com una part de la seua activitat
doposici al franquisme des de lexili, com
feien molts dels seus coetanis exiliats, espe-
cialment els de cultures amb llengua prpia.
Tampoc a linterior la cultura va ser una
prctica ingnua o inncua. Des dels anys
cinquanta fins als setanta es produeix una
sobreactuaci cultural al si de la tradici
galleguista i nacionalista, noms explicable
per les condicions poltiques en qu es vivia
a lEspanya franquista. Aquesta atribuci
a la cultura del poder simblic de guardar
lessncia de la naci i, alhora, possibilitar
una mnima conscincia poltica per part
de les minories illustrades, va ser assumida
i practicada per tots els integrants de luni-
vers cultural del galleguisme, des del grup
Galaxia fins al nou nacionalisme sorgit en
els anys seixanta. Un element vertebrador
daquesta acci cultural, que es desenvolupa
amb gran fora en els seixanta, va ser lapa-
rici dun potent associacionisme, que va
elaborar tot un programa dacci cultural,
amb la llengua gallega com a nervi central,
a les principals ciutats i pobles de Galcia.
Les activitats dassociacions com O Galo
(Santiago, 1961) i O Facho (la Corunya,
1963), per esmentar-ne noms les dues
primeres i principals, revela fins a quin punt
era la cultura una eina per a la socialitzaci
poltica, sobretot de les noves generacions
arribades a la universitat en la dcada del
desenvolupisme, com es pot comprovar en
la recent exposici dedicada a la histria
daquest associacionisme (R. Gurriarn, Un
canto e unha luz na noite, 2011).
Hi ha, amb tot, algunes diferncies de
mats que cal subratllar. Per a la generaci
galleguista que es reclamava hereva de la
tradici de la preguerra (principalment, el
grup Galaxia), la cultura no era sols una
forma de fer poltica per altres mitjans, si-
n que, fent una relectura de la generaci
Ns, la cultura es converteix en una forma
de produir identitat amb la llengua com
a referent decisiu, que permeta preparar
Galcia per a un futur incert, per sempre
vinculat a la consecuci de la democrcia
poltica a lestil de lEuropa occidental. La
cultura, doncs, era lessncia de la identitat,
per tamb un passatge cap a un futur pol-
tic democrtic i europeista, on la presncia
de Galcia noms es podria argumentar
amb raons culturals i no exclusivament po
ltiques. En un text que es pot considerar
com a manifest generacional, redactat el
1956 per Ramn Pieiro, per assumit ex-
pressament per membres del grup Galaxia
com ara Fernndez del Riego, Garca-Sabell
o Rof Carballo, se sost de forma clara
aquesta posici central de la cultura en la
concepci identitria de Galcia: lsser
de Galcia depn de la seua permanncia
com a cultura. Si la nostra cultura mor,
Galcia desapareixer del mapa espiritual
dEuropa. En altres paraules: sense aquest
plus cultural, Galcia no seria ms que una
regi geogrfica.
La consideraci de la cultura per part
del nou nacionalisme dels seixanta/setanta

era un poc menys essencialista, per molt
ms instrumental. En la seua definici de
la idea de Galcia, la cultura havia deixat de
ser un factor nuclear com ho havia estat en
la vella tradici de la generaci Ns i fins i
tot en la de Galaxia. Per contra, era la de-
pendncia econmica i el conflicte entre les
classes nacionals populars i la burgesia no
nacional, per estar aliada amb lenemic
exterior i imperialista, la clau explicativa
de la situaci de Galcia com a naci. El seu
futur no estava garantit, per aix, amb la
producci didentitat mitjanant lacci Lhegemonia aconseguida per diverses orga-
cultural, sin que necessitava una acci po-
ltica decidida, en el marc de la lluita an-
tifranquista, que permets combinar inde-
pendncia nacional i revoluci social. Per
a aquestes tasques, la cultura no semblava
leina ms idnia, tot i que no fos intil.
Tanmateix, la cultura no podia ser arra-
conada a la cambra de les andrmines in-
servibles, de manera que una part de lacci
poltica podia i havia dassentar-se sobre
infraestructures de naturalesa cultural. Un
exemple van ser les associacions culturals
creades en els anys seixanta, que obeen a
una estratgia propera als cercles de Galaxia,
i que van ser directament responsables de
la incorporaci de les noves generacions
al terreny del galleguisme i, de vegades,
tamb al nou nacionalisme. Per si en la
dcada dels seixanta aquestes associacions
culturals eren els instruments adequats per
a crear una conscincia galleguista que subs-
titus labsncia dinstruments partidaris,
en els setanta va ser la poltica la que va co-
menar a sobreposar-se a les xarxes i les or-
ganitzacions culturals. El procs no tenia
res danmal o singular. En lestratgia de
loposici antifranquista, tant dins com fora
de Galcia, la utilitzaci de marcs associa-
tius legals (esglsies, collegis professionals,
11
centres educatius, associacions de vens o
culturals...) per a lacci poltica fou una
prctica quotidiana.
Per una via o per laltra, la consideraci
de la cultura com el senyal didentitat ms
important de Galcia fou un dels temes cen-
trals del temps de la transici. La defensa
de la llengua, el seu cultiu literari, la re
cuperaci de la toponmia tradicional, la
galleguitzaci de lensenyament, la litrgia
en gallec, van ser algunes de les reivindicaci-
ons dels anys seixanta i els primers setanta.
nitzacions nacionalistes (sobretot, lan-pg)
en el camp de lactivisme cultural cap als
anys 1975-1977 feia preveure, a ms a ms,
que aquesta posici de privilegi es podia
traslladar al camp de la representaci pol-
tica. Encara que no fos aix, el fet rellevant
que cal subratllar s aquesta actuaci de
collaboraci entre la cultura i la poltica
que sadverteix en la Galcia dels setanta,
tot i que amb tonalitats diferents. Per als
uns era primer la poltica, que necessitava
de la cultura com una de les eines per a
la construcci nacional; per als altres, la
cultura era lobjectiu nuclear en tant que
expressi duna identitat que havia de subs-
tituir labsncia de conscincia nacional.
XARXES I ALIANCES
CULTURALS
La conscincia que tota la tasca de recons-
trucci cultural duta a terme des dels anys
cinquanta per part del grup Galaxia tenia
com a objectiu estratgic la preparaci de
Galcia per a una eventual eixida del rgim
franquista s una cosa molt repetida per
part dels seus actors principals. Aquesta
estratgia, a banda del treball en el pla
12
estrictament cultural (cultiu de lidioma,
associacionisme, edici de llibres, creaci de
referents simblics), havia de ser comple-
mentada amb la creaci de xarxes i aliances
amb altres grups culturals i poltics dopo-
sici a la dictadura franquista, fossen o no
dmbit gallec. En aquest punt, levoluci
del grup Galaxia durant el franquisme va
ser especialment activa, tant en el camp
estricte de la cultura com en el de la poltica
prpiament dita, a lhora de teixir un mapa
de relacions exteriors que permets visua-
litzar la posici de Galcia en el conjunt de
loposici al franquisme i situar la qesti
gallega en els programes poltics i culturals
pensats per a lEspanya democrtica. Hi
va haver en aquesta estratgia xits molt
notables i tamb dissensions que, en aquest
cas, afecten sobretot linterior i les relacions
amb la Galcia de lexili.
Fixem-nos breument en les relacions
amb lexili i en les possibles conseqncies
que tingueren per a encaminar la transici
democrtica de manera anloga a com
sesdevingu a Catalunya i Euskadi. Sovint
sha cridat latenci sobre la ruptura poltica
del galleguisme de linterior amb els galle-
guistes de Buenos Aires, que ja salbirava
clarament en els anys quaranta i que, de
manera ms contundent, es confirma en la
dcada dels cinquanta, arran del fams viat
ge dAntonio Baltar a Galcia (1957) i en la
reuni celebrada a La Rosaleda (Santiago
de Compostella, 1958) entre membres del
grup Galaxia i Perfecto Lpez. Dels contin-
guts daquesta reuni hi ha documentaci
recollida per Pieiro que ha estat publicada
(Documentos polticos, Grial 11, 1991)
i, evidentment, abundants referncies en
testimonis posteriors. Les dissensions de
1957-1958 van ser molt profundes i van
afectar, a ms a ms, altres sectors de la
cultura i altres relacions damistat, com ara
les forjades en el triangle Paz-Andrade, Lus
Seoane i Isaac Daz Pardo. Una dissensi
que tamb va tenir repercussions internes
relativament profundes, plasmades en els
conflictes provocats per laparici de la
Revista de Economa de Galicia (1958), en
les ruptures del grup de la joventut uni-
versitria emparada fins llavors per Pieiro
(caso Mourullo o, un poc ms tard, el
Consello da Mocidade) i, per descomptat,
en el llanament duna nova estratgia cul-
tural per part de Daz Pardo i Lus Seoane
al voltant del Laboratorio de Formas (1963)
i les iniciatives que van comenar a derivar
daquest (Sargadelos, Edicis do Castro).
Aquest distanciament amb els dirigents
de lexili, quasi tots residents a Buenos Ai-
res, tingu com a eix lestratgia poltica que
havia de seguir el galleguisme, i no afect
en molts casos les relacions personals, ni
tampoc les de carcter cultural i literari.
Cal recordar la peridica participaci dels
galleguistes (Otero, Fernndez del Riego,
Bouza-Brey, Garca-Sabell, Paz-Andrade...)
en les Xornadas Patriticas del Centro Ga-
llego de Buenos Aires, o la participaci en
actes com la reuni de la unesco a Mon-
tevideo (1954), el Congreso da Emigracin
Galega (1956) o ledici de la Historia de
Galiza, dirigida per Otero Pedrayo (1962).
Alguns membres rellevants de la Galcia
de lexili, com Lus Seoane, van mantenir
tamb relacions molt estretes i estables
amb el galleguisme de linterior, malgrat les
seues reserves respecte el culturalisme o
larqueologisme que sovint sels atribua.
De fet, en les accions ms decisives dels
galleguistes en el perode de la transici
democrtica, la presncia de figures de
lexili o de linterior, per amb un vincle
especial amb lexili en els diversos docu-

ments signats pels galleguistes va ser molt
significativa, ja que les signatures de figures
com Seoane, Blanco Amor, Paz-Andrade,
Daz Pardo hi sn, al costat de les de Garca-
Sabell, Pieiro o Del Riego, en els tres grans
documents apareguts en moments decisius
de la transici democrtica i del procs au-
tonmic: abans de les eleccions del juny
de 1977 i amb ocasi de la tramitaci de
lEstatut dAutonomia (1979 i 1980).
La conseqncia ms evident daquest
desacord va ser la debilitat amb qu es va
trobar el Consell de Galcia, concebut en
el seu dia per Castelao com lexpressi del
Govern de Galcia a lexili, a la manera dels
bascos i els catalans. Per cal afegir que el
Consell de Galcia va quedar totalment orfe
amb la mort de Castelao i que fins i tot va
deixar de ser-ne reconeguda la importncia
no solament per linterior, sin pels seus
antics aliats bascos i catalans que, des del
1948, van adoptar lestratgia possibilista
dagafar tots els tramvies (lexpressi s Desprs, per mediaci de Rof Carballo o de
del basc Leizaola), cosa que el mateix Caste-
lao va morir sense arribar a entendre. Des-
prs, la reconstrucci del Consell al final
dels cinquanta i la seua executria durant
els anys seixanta es va fer al marge del galle-
guisme histric de linterior i tamb del darrel institucionista i orteguiana (Amrico
nou nacionalisme, que amb prou feines
va aconseguir contactar ni que fos epis-
dicament amb els dirigents de lexili de
Buenos Aires o Pars. Les conseqncies
van ser evidents: la causa gallega a lexili va
quedar al marge de lestratgia dels grups
doposici al franquisme, com ho palesa
labsncia de representants gallecs en el
contuberni de Munic, fet que resulta ben
cridaner atesa lestreta relaci que els Alva-
jar (representants a Europa del Consell de
Galcia) mantenien amb el vell poumista
Julin Gorkin, el gran organitzador de la
13
trobada de Munic i de la majoria de les
reunions promogudes pel Congrs per la
Llibertat de la Cultura durant la dcada
dels seixanta. Aquesta absncia de lexili
seria compensada per la presncia dels ga-
lleguistes histrics en aquestes xarxes
doposici cultural i poltica.
De fet, les dificultats de relaci amb els
grups de lexili, habituals en qualsevol di-
nmica doposici dividida territorialment,
van tenir una clara compensaci en les
aliances teixides pels galleguistes histrics
amb els grups moderats doposici al fran-
quisme. La presncia de Pieiro a Madrid
en els anys quaranta inclosa la seua esta-
da a la pres durant ms de tres anys li va
proporcionar amistats personals que dura-
rien tota la vida (com s el cas del lingista
basc Koldo Mitxelena, el cineasta Ricardo
Muoz Suay i dos illustres fugats de
Cuelgamuros, lescriptor Manuel Lamana
i lhistoriador Nicols Snchez-Albornoz).
Garca-Sabell, els galleguistes van establir
relacions personals amb nuclis de dissidents
del franquisme, poc vinculats a partits o
sindicats i amb una tradici intellectual
molt diversa, entre els quals destacaven els
Castro, Zubiri, Maras). A ms a ms, el
grup dels antics falangistes desprs esde-
vinguts liberals, que van formar el que sha
anomenat una resistncia silenciosa a la
cultura oficial del franquisme (Ridruejo,
Tovar, Lan, Torrente Ballester) va con-
nectar cmodament amb els galleguistes.
Unes relacions exteriors que tamb es van
estendre al mn lusobrasiler (Rodrigues
Lapa, Celso Cunha), aix com a figures de
lexili republic als Estats Units (F. Gon-
zlez Lpez, Guerra da Cal), que si tenen
rellevncia s perqu van reforar la posici
14
dels galleguistes com a interlocutors per a
assumptes de Galcia en el marc de lanti-
franquisme no comunista.
En aquest sentit, s imprescindible
recordar la collaboraci de Garca-Sabell i
Pieiro en empreses com leditorial Semi-
narios y Ediciones, animada pel grup de
Ridruejo, i naturalment la constant partici-
paci que el grup Galaxia i alguns joves del
seu entorn (Xos Manuel Beiras, Ramn
Lugrs i X. L. Rodrguez Pardo) van mante-
nir en les trobades ms importants que, dins
i fora dEspanya, va comenar a organitzar
loposici moderada (liberals, socialistes,
democratacristians), sovint sota lempara
del Congrs per la Llibertat de la Cultura. A
les reunions celebrades a Espanya, com van
ser les de lAmetlla (1964), Toledo (1965),
Crdova (1967), la frustrada de Santiago
de Compostella (1968) que shavia de fer
al domicili mateix de Garca-Sabell o la de
Can Bordoi (1971), junt amb una nodrida
representaci catalana i madrilenya hi assis-
tiren Garca-Sabell, Pieiro o Beiras, fet que
va contribuir a situar el problema gallec en
el marc general dun nou model territorial
de lEspanya del postfranquisme. En el
colloqui de 1971, dedicat expressament al
model territorial de lEspanya democrti-
ca, al qual assistiren figures com Ridruejo,
Josep Benet, Lpez Salinas, Ral Morodo,
J. A. Gonzlez Casanova, Joan Ravents o
Vicent Ventura i del qual es guarden actes
dels debats, la posici de Ramn Pieiro
va quedar ntidament expressada: Estem
en conflicte amb lestructura de lEstat
perqu obliga els gallecs a deixar de ser per
ser una altra cosa, de manera que la seua
proposta de futur era de naturalesa federal
i democrtica: Perqu hi haja una veritable
democrcia a Espanya cal fer reformes en
les estructures socials i econmiques. Per
tamb cal reformar les estructures polti-
ques de lEstat. s a dir, a Espanya democr-
cia va unida a federalisme (Jordi Amat, Els
Coloquios Catalua-Castilla, 1964-1971.
Debat sobre el model territorial de lEspanya
democrtica, 2010, pp. 138-140).
Aquesta evoluci estratgica del grup
Galaxia estava cada vegada ms allunyada
ja no sols dels grups de lexili gallec a Am-
rica, sin tamb de les pautes adoptades
pel nou nacionalisme a Galcia i, de forma
especial, per la Union do Pobo Galego
(upg), que va vincular bona part de la
seua poltica exterior a la relaci amb els
signants de la Carta de Brest (1974), en la
qual els objectius centrals eren la denncia
de limperialisme i del colonialisme a qu
estaven sotmesos els pobles dEuropa, es
pecialment a Espanya, Frana i Irlanda. El
full de ruta del galleguisme de linterior
estava marcat pel diagnstic que, des dels
anys quaranta, havia fet bona part de lopo-
sici al franquisme (socialistes de Prieto,
nacionalistes bascos) quant a lalternativa
per a un panorama postfranquista. Una
alternativa que consistia en el rebuig dun
retorn a la situaci dEspanya el 1936,
incls el rgim republic, i una aposta
decidida per la democrcia poltica i per la
integraci en Europa occidental. I per
aconseguir aquests objectius, lopci del
grup Galaxia va ser la de fer poltica per
altres mitjans, s a dir, construir un en
tramat cultural amb el qual produir
identitat gallega, que es va manifestar no
tan sols en la creaci duna editorial (Gala-
xia), sin tamb en la incorporaci a altres
institucions, com la Real Academia Galega
o, ms espordicament, a la Universitat.
Certament, aquesta elecci era tan realista
com arriscada, perqu va significar laband
de la poltica partidria i la defensa duna

estratgia de penetraci de dosis de lideari
galleguista en els corrents partidaris que es
constituirien a Galcia. Ms enll dencerts
i errors, sembla evident que lopci dels
galleguistes de linterior comportava las-
sumpci del clssic paper de lintellectual
com a actor social i poltic. Era una manera
de parlar en nom de la naci que no tenia
veu poltica prpia. De la cultura com a
eina per a aconseguir el ressorgir espiritual
de la naci, que era lobjectiu estratgic
del galleguisme des de 1950, es va passar a
la conversi de la cultura en arma directa
dintervenci en larena poltica mitjanant Per copsar com pertoca la rellevncia pol-
prctiques que li sn prpies: la influncia
i la intermediaci; al capdavall, aportar
legitimitat als actors que actuen al prosceni,
que eren els partits poltics. s ac on es
posaren a prova els encerts i els errors de
laposta dels galleguistes histrics per la
construcci del rgim autonmic. Locasi en aquella poca en relaci amb la futura
vingu de la m de lexcepcional conjuntura
de la transici democrtica i la construcci
dun nou marc dorganitzaci territorial del
poder a Espanya.
EL REPTE DE LAUTONOMIA
La intensitat dels canvis de les institucions
poltiques a Espanya en els anys posteriors a
la mort de Franco va permetre el sorgiment
de forces poltiques noves i fins i tot figures
individuals que resumeixen la complexitat
daquells canvis. No hi ha cap dubte del
paper central que tingueren persones com
Adolfo Surez, Santiago Carrillo o la ma-
teixa monarquia en la governaci daquells
anys convulsos. En el cas de Galcia no hi
va haver ni retorns emblemtics de lexili
(a lestil de Josep Tarradellas), ni tampoc
cap especial protagonisme del nou nacio
15
nalisme de la upg i an-pg, vista la seua
entossudida defensa duna alternativa no
autonomista i laposta per una ruptura que,
en la prctica, sentenia com una revoluci
poltica dalliberament nacional. En lab-
sncia dillustres retornats o de forces po-
ltiques clarament autonomistes, lespai
poltic de la causa autonomista va ser ocu-
pat per uns altres actors, i aquesta s una de
les raons que explica el protagonisme que
hi tingu del galleguisme histric, que
esdevingu largamassa del mur que susten-
taria lentramat del nou rgim democrtic.
tica daquest petit grup cultural cal cridar
latenci breument sobre les grans lnies
del procs durant els anys 1976-1981, que
s quan es juga la basa principal daquesta
partida, i contextualitzar breument les
diferents alternatives poltiques existents
autonomia de Galcia.
A banda dels matisos i de les escissions
que es van produir en lespectre poltic ga
llec del postfranquisme, s prou clar que hi
havia tres grans opcions. La primera, ja es
mentada, seria la representada pel nou naci-
onalisme que amb la voracitat organitzativa
i poltica de la upg va aconseguir bloquejar
lestratgia galleguista democraticoformal,
europeista i federalista del psg, que textos
de lpoca (L. Gonzlez Blasco, A poltica e
a organizaom exterior da upg (1964-1986),
2012, pp. 453 i s.) atribuen a la influn-
cia del grup Galaxia sobre el partit i sobre
el seu lder principal, X. M. Beiras, que
encara actuava dins de lestratgia duna
aliana del socialisme ibric a travs de la
Federaci de Partits Socialistes (fps). De
fet, el maig del 1976 Beiras havia estat
a Alger en una reuni amb lfln algeri
(F. Prez-Barreiro, Amada liberdade, 2013,
16
p. 145), formant part duna delegaci de
lfps en qu hi havia un catal, un mallor-
qu, un valenci, un andals, un madrileny
i un gallec una descripci que quadrava
amb el format de les reunions del Congrs
per la Llibertat de la Cultura, per on es
buscava una solidaritat dels moviments
socialistes dalliberament nacional, la qual
cosa acostava lfps als ecos tercermundis-
tes que tant van influir en les posicions
de moltes forces poltiques de lesquerra a
lEspanya dels anys seixanta i setanta.
La segona alternativa seria la represen-
tada pels principals partits de lesquerra
estatal amb alguna rellevncia a Galcia,
especialment els comunistes del pcg, creat
com a tal el 1968, per tamb per part de
grups ms radicals no nacionalistes. El
reconeixement de la personalitat nacional
de Galcia va ser constant en els textos i les
publicacions del pcg i del seu principal
lder histric, Santiago lvarez. Aquesta
assumpci de la identitat gallega era cohe-
rent amb una posici general de lesquerra
espanyola de defensa del dret dautodeter-
minaci dels pobles, reflectida en resoluci-
ons aprovades en diversos congressos del
pce i del psoe celebrats en els anys seixanta
i setanta, que sovint es combinava amb una
menci explcita de Catalunya, el Pas Basc i
Galcia o b, si esqueia, de les nacionalitats
ibriques. A banda daquests acords glo-
bals, les prctiques culturals i poltiques del
pcg en el tardofranquisme i en la transici
estigueren marcades per un gran activisme
no sols en el moviment venal, sin tamb
en el cultural, en el qual sha desmentar
la tasca de X. Alonso Montero i, des de
posicions ms externes, dIsaac Daz Pardo.
Per el ms rellevant pel que fa a aquest
assumpte va ser la defensa que el pcg va
fer de lautonomisme i, especialment, de
lEstatut dAutonomia de 1936, la reivin-
dicaci del qual adquiria ms valor davant
el menyspreu de lautonomisme per part
del nou nacionalisme gallec.
La tercera alternativa, sovint poc atesa,
fou lexplosi neoregionalista que es per
cep a lEspanya dels anys setanta. Pertot
arreu apareixen moviments poltics i pla-
taformes culturals de carcter ms o menys
regionalista, que tenen, segons el parer dels
estudiosos, un efecte paradoxal. Per una
banda, renoven la tradici de la regi i del
regionalisme en la construcci del nacio-
nalisme espanyol, per per una altra obren
vies de potenciaci de valors locals suscepti-
bles de potenciar la reivindicaci auto-
nomista de nacionalitats i regions (X. M.
Nez Seixas, Nuevos y viejos nacionalis-
tas: la cuestin territorial en el tardofran-
quismo, 1959-1975, Ayer, 68, 2007). A
Galcia, aquest regionalisme matisat assol
un gran arrelament en la fora poltica he-
gemnica daquella poca, la ucd, que tin-
gu en el Partit Gallec Independent (pgi),
liderat per Meiln Gil, un dels seus puntals.
En els debats parlamentaris de la Constitu-
ci de 1978 en els quals, a ms dels po-
nents o lders dels grans partits poltics es-
tatals, figuren en lloc prominent, si ms no
en nombre dintervencions, noms com els
aragonesos Emilio Gastn i H. Gmez de
las Roces, el gallec Meiln Gil o el navarrs
Pegenaute es pot constatar a bastament
la novetat que supos aquest sorgiment de
partits i dirigents dmbit regional.
Tornem al cas de la transici cap a lau-
tonomia gallega. La posada en funciona
ment del sistema autonmic, tot i les difi-
cultats patides pel text de lEstatut en la
redacci i tramitaci parlamentria, fou
un procs relativament rpid. De labril
de 1978, quan es produeix la presa de

possessi dAntonio Rosn com a president
de la Preautonomia, al febrer de 1982, que
s quan es constitueix el primer govern
autonmic presidit per Xerardo Fernndez
Albor, van passar menys de quatre anys.
Laparici de lautonomia com una ex-
pressi de lautogovern de Galcia derivava
ms enll de la seua prpia identitat com
a naci cultural de la voluntat poltica del
govern dAdolfo Surez doferir una eixida
a les demandes de les nacionalitats histri-
ques mitjanant la creaci dun nou mo-
del destructura territorial dEspanya, que
acab per estar constitut per disset comu-
nitats autnomes. El cas de Galcia va ser
singular i anmal, perqu formava part de
la trade de les autonomies que, per haver
aprovat en referndum un Estatut abans
de la Guerra Civil, van poder accedir al
rgim autonmic per una via rpida; per,
per contra, la continutat simblica que
Catalunya i Euskadi van aconseguir amb
la recuperaci dinstitucions i dirigents de
lexili no va ser possible en el cas de Galcia
que, en el mateix decret de concessi del
rgim de preautonomia, al mar de 1978,
apareix equiparada a Arag, Canries i Va-
lncia. Encara que puga semblar un smp-
toma ms de linsult patit per Galcia,
caldria parar esment en lescs pes poltic
que en aquella poca tenia Galcia en el
conjunt dels debats poltics de la transici.
En un article publicat a Cuadernos de Rue
do Ibrico (61, 1979) per Genaro Camps
(pseudnim de tres brillants economis-
tes: J. M. Naredo, Juan Muoz i J. Mart-
nez Alier), es fa una estadstica dels voca-
bles emprats en la comissi constitucio-
nal en qu sestava elaborant la Carta Mag-
na i els resultats sn ben illustratius: Es-
panya (1.286 vegades), Pas Basc-Euskadi
(387), Catalunya (366) i, a molt llarga
17
distncia, Galcia (61 vegades), Valncia
(46) i Arag (41).
De tota manera, la presncia poltica
de Galcia en el procs de transici va ser
una mica ms substantiva del que donen a
entendre aquestes mencions. En la Comis-
si dels Nou, de negociaci de la reforma
poltica amb el govern Surez, particip la
figura singular de Valentn Paz-Andrade, i
en els debats constituents Galcia va quedar
equiparada formalment a Catalunya i el
Pas Basc com a nacionalitat histrica, per
tenir plebiscitat abans de Guerra Civil un
text estatutari. El treball dels avantpassats
no va ser intil. Ara b, en 1977 lassumpte
era encarrilar el procs autonmic dacord
amb la tradici interrompuda amb la Guer
ra Civil, en un context dabsncia dun na-
cionalisme poltic moderat que assums
lherncia del 36 i amb un nacionalisme
desquerres que, en percepci coetnia de
Ricardo Palms, patia un grau desquerra-
nisme delirant (F. Prez-Barreiro, Amada
liberdade, 2013, p. 147). A ms daix, les
posicions de lespectre galleguista eren una
mica diferents entre si, no tenien ancoratges
partidaris i fins i tot no eren compartides
de forma unnime. Malgrat totes aquestes
reserves, el resultat final fou potser millor
del que es podia suposar al principi del ca-
m. Vegem-ne breument les posicions sos-
tingudes, les dissensions explicitades i les
opcions preses.
Els galleguistes de lexili, malgrat les dis-
sensions constatades amb els seus hom-
legs de linterior, estaven molt alerta sobre
el futur de Galcia desprs de la mort de
Franco. Una carta anticipatria de Prada a
Fernndez del Riego, de l11 de novembre
de 1975, ja pregunta sobre els plans que es
proposen desenvolupar els hereus de Daniel
[Castelao] aqu, a la qual Del Riego respon
18
que em posar en contacte amb Moncho
[Pieiro]. La resposta de Pieiro no degu
ser del gust de Prada, ja que aquest li respon
(12-II-1976) que la conscincia galleguista
no s una obra exclusiva de la vostra tasca
(s a dir, de Galaxia) alhora que en critica
lolimpisme de situar-se per damunt de
grups i partits: El seu paper s fer demi-
nncia grisa o drbitre en el camp de futbol
poltic gallec? Amb tot, desprs duns
mesos, el mateix Prada li confessa a Pieiro
com salegra de la presncia de Paz-Andrade
en la Comissi dels Nou per a tractar la
millor manera de restaurar la democrcia,
aix com de la concurrncia dalguns ga-
lleguistes com a candidats al Senat en les
eleccions del 1977, tot i que els resultats no
acompanyassen, ja que noms va triomfar
Paz-Andrade com a galleguista prpiament
dit. I, finalment, al novembre de 1977 el
mateix Prada es fa ress de la possibilitat
que alguns galleguistes, pel seu bon sentit
i veritable patriotisme gallec sincorporen
a la primera Xunta de Goberno de Galcia,
i cita expressament Domingo, Del Riego,
Paz-Andrade i vost, a qui, alguns mesos
desprs, li reitera que ha de ser el president
de la Xunta: Un honor ben merescut, per
cert!. Altres membres de lexili, com Antn
Crestar, Nez Ba i Delgado Gurriarn,
pensaven en Paz-Andrade per a aquesta
responsabilitat i alguns de linterior, com
Isaac Daz Pardo, jugaven un poc a deshora
amb la hiptesi dOsorio-Tafall o dAntn
Alonso Ros.
Per les coses, com s sabut, van anar
per altres dreceres. Els resultats de les elec
cions del juny de 1977 canviaren, a tot
arreu, les estratgies dels partits poltics. Per
a la governant ucd, el triomf de lesquerra
a Catalunya refor lalternativa de negociar
el retorn de Tarradellas en un intent treure
protagonisme a figures emergents, com
Jordi Pujol o Joan Ravents. Al Pas Basc,
malgrat lacord entre ucd i psoe per situar
al capdavant de la preautonomia basca el
socialista Ramn Rubial, el retorn dels
lders histrics del pnb va permetre que la
causa basca tingus una presncia poltica
i parlamentria molt forta en les eleccions
del 1977 i en els debats constituents. En
el cas de Galcia, la perspectiva dun ga-
lleguista independent al capdavant de la
Xunta preautonmica sesva, davant de la
desfeta patida per lesquerra espanyolista
i per les forces nacionalistes (moderades o
radicals), que van quedar en posici extra-
parlamentria. Els centristes, amb el seu
triomf aclaparador, van assumir que havien
de comandar la preautonomia i transfor-
mar el seu regionalisme en una aposta per
lautonomia. El debat era a qui elegir com
a president, entre diverses alternatives: X.
L. Meiln Gil, Po Cabanillas o Antonio
Rosn. Lelegit va ser Rosn, amb el suport
implcit de Cabanillas i tamb dels galle-
guistes histrics, sobretot de Pieiro, per
raons que tenen a veure amb la seua llarga
i ntima amistat personal des dels temps de
la Guerra Civil. Aquesta opci suscit les
primeres friccions dins del galleguisme: els
exiliats no comprenien les raons del suport
a Rosn fins i tot es van veure molt sor-
presos per la campanya que llavors havia fet
la revista Intervi i, a Galcia, figures com
Paz-Andrade no es van amagar de criticar
obertament aquesta deriva: Fou una galle-
da daigua freda llanada al desbordat fervor
que shavia manifestat al carrer el dia 4 de
desembre [de 1977], perqu el que havia
fet el partit de la ucd era collocar en el
frgil pedestal naixent de lautonomia a
qui era un exponent del franquisme ms
recalcitrant i del caciquisme ms tradi

cional (Carta de V. Paz-Andrade a Antn
Crestar, del 21 dabril de 1978, que tot
seguit va circular mpliament en els cercles
galleguistes de Buenos Aires).
La fractura oberta per lelecci de Ro
sn, tot i el seu tarann obert i galleguista,
no va contribuir a dominar les regnes del
procs autonmic, i la seua dinmica va
ser un constant joc dequilibris poltics i
complicitats. Els equilibris van estar a lor-
dre del dia, especialment en el si de la for-
a poltica hegemnica daquella Galcia,
la ucd, que havia aconseguit 20 dels 27
escons en les eleccions de 1977. Malgrat
els esforos dobertura afavorits per Rosn
per a lelaboraci dun Estatut dAutonomia
que fos homologable als de Catalunya i
Euskadi, encomanada a lanomenada Co-
missi dels Setze, el resultat final presentat a
la comissi constitucional del Congrs dels
Diputats va ser obra no sols de la majoria
que representava la ucd, sin del sector
que estava ms enfrontat amb lestratgia
de Rosn, el qual, a ms, fou apartat de
la Presidncia de la preautonomia al juny
de 1979. El text estatutari gallec havia
eixit ja devaluat de Galcia, en opini
dun testimoni coetani com ara Ceferino
Daz (A esforzada conquista da autono-
ma, 2007, p. 89).
Altres partits van jugar un paper impor-
tant, sovint essencial, en aquest procs. El
psoe, que ja comptava des de 1978 amb
laportaci dun important grup descin-
dits del psg i, des de labril de 1979, amb
un notable poder municipal, va mantenir
una posici molt ferma en la defensa dun
estatut homologable als ja aprovats de
Catalunya i dEuskadi. I diversos partits
extraparlamentaris, com el pcg i els reunits
en la coalici dUnidade Galega, a ms de
les organitzacions obreres, van ser decisius
19
en la mobilitzaci contra lEstatut da al
draxe [de linsult] celebrada un altre 4 de
desembre (del 1979). Per la seua banda,
lAliana Popular de Fraga Iribarne va ser
capa de fer viable la integraci de la dreta al
carro de lautonomia, que es materialitzaria
en la Declaracin de Cambados (mar de
1980) i en la seua participaci activa en els
Pactos do Hostal del setembre de 1980; i el
nacionalisme radical, que rebutjava de ma-
nera frontal la via autonmica amb laposta
per les Bases constitucionals, collaborar
des de fora de la ciutadella autonmica
i potser de manera inadvertida perqu
aquesta tamb es consolids en una direcci
ms sensible a la tradici galleguista del
que feia preveure lhegemonia dels partits
de centredreta en el panorama poltic de
Galcia al final de la dcada dels setanta.
Les complicitats van rajar des daltres
fonts. s ben cert que entre els dirigents
poltics dels partits actuants a Galcia va
arribar a haver-hi una relaci personal que
facilit acords, sovint lligats a taula parada
en restaurants de Compostella i Madrid o,
alguna vegada, a lombra dels emparrats de
cases pairals del Salns. Un lder centrista
com Po Cabanillas contactava, pel mar de
1977, amb Martnez-Risco, Pieiro i Paz-
Andrade, per dir-los que calia pensar en un
pacte dels partits i personalitats gallegues
en defensa de la nostra terra. s clar tamb
que lexistncia almenys de dues nimes
en el si de la ucd i del psoe, luna ms
autonomista i laltra ms sensible a lano-
menada eufemsticament racionalitzaci
autonmica, facilitava una mica aquestes
complicitats, tant en el context gallec com
en el conjunt dEspanya. Per la crulla de
qu partien els diversos camins que van
permetre acords estratgics i la superaci
dobstacles aparentment insalvables per part
20
dels partits poltics, va acabar per atorgar de
nou una capacitat dactuaci remarcable a
un redut grup de persones, els galleguistes
histrics. Aquests, amb la seua autoritat
moral i el seu comproms, propi duna es-
tratgia de Realpolitik, contribuiriren a
desencallar un procs que, amb laprovaci
de lEstatut amb el vot noms de la ucd i
la mobilitzaci contra lEstatut de linsult,
amenaava de portar lautonomia gallega
a un atzucac.
El mecanisme emprat fou el propi dels
intellectuals que parlen en nom de la naci
atribolada pels desacords dels seus dirigents
poltics. Una srie de manifestos que es van
anar difonent des del 1977 per impuls dels
galleguistes histrics aconseguiren situar
el problema de lautonomia i el seu text
estatutari en el centre del debat poltic, en
fer dependre el ser o no ser de la naci de
la capacitat dels seus dirigents de fer valer
polticament la identitat cultural de Galcia.
Hi hagu manifestos i denncies pbliques
de la situaci poltica en ocasi de les elec-
cions del juny de 1977 i, sobretot, arran del
debat estatutari. Un article de Garca-Sabell
publicat en El Ideal Gallego al novembre de
1979, titulat Galcia, tenia aires de versi
nostrada del Jaccuse...! dmile Zola. I els que eren a la defensiva (ucd), com els
a linici de mar del 1980, quan el procs
estatutari estava bloquejat aprovat per
la ucd, rebutjat per la resta de les forces
poltiques, sense data prevista per celebrar
el referndum, es va fer pblic el manifest
poltic ms rellevant elaborat sota la batuta
de Ramn Pieiro, tant pel nombre de
signants seixanta-set, com pel moment
triat, de veritable embs en la tramitaci
parlamentria de lEstatut dAutonomia.
El text era obra del grup Realidade Ga-
lega. La seua finalitat essencial era fer una
crida als partits poltics autonomistes, i
de forma molt directa a la ucd, perqu
saveniren a una revisi del text estatutari
aprovat en la comissi constitucional del
Congrs dels Diputats, que tan severament
havia estat rebutjat per la societat gallega
amb la mobilitzaci organitzada lhivern
de 1979 per linsult coms a Madrid
contra la dignitat de Galcia. La revisi es
va dur a terme desprs de lestiu i el refe-
rndum es va celebrar al mes de desembre,
amb resultats positius, tot i que dins duna
alarmant abstenci de lelectorat. La in-
fluncia daquest manifest no s fcil dapa-
mar, perqu la interpretaci va derivar cap
als suposats guanys personals assolits pels
principals promotors, en comptes de fer-se
en termes estrictament poltics i ideolgics.
No hi mancaren, a ms, les llegendes ur-
banes, com ara lorigen non sancto que li
atribuen, que havia estat inspirat per lgies
secretes llavors estaven molt en voga en la
poltica italiana, ordides al voltant dun
fams tendur.
Per aix s difcil avaluar la crrega que
cadasc va portar al mol del procs auto-
nmic. En aquesta avinentesa, el sac que va
traure ms profit en la mlta va ser el dels
partits poltics de vocaci autonomista, tant
que maldaven per un tracte de naciona-
litat histrica per a Galcia en la qesti
autonmica. Entre aquests partits hi havia,
amb tons diversos i tctiques una mica can-
viants, des de lAliana Popular (ap) fins al
Partit Comunista de Galcia (pcg). El partit
governamental mateix havia experimentat
durant lany 1980 successives derrotes elec-
torals (referndum andals, eleccions ca-
talanes i basques), que van reblanir-ne la
rocosa resistncia a acceptar lerror coms
en el cas de Galcia. La presncia estival
del president Surez a Galcia lagost de

1980 i la foto dels integrants dels Pactos do
Hostal aconseguida al setembre de 1980 s
la millor mostra daquest protagonisme par-
tidari. La soluci arbitrada per lEstatuto
da Aldraxe va ser obra seua, fins al punt de
considerar aquell pacte com un fet consti-
tuent de lautonomia gallega.
Davant del conjunt dels partits, la in-
tervenci de la gent de la cultura en el pro-
cs va ser menys vistosa, naturalment,
per probablement no menys efica. No
tenien exrcit propi, per hi aportaven una
fai galleguista molt ms valuosa per la
posici antiautonomista del nacionalis-
me que va marcar la fase final del procs
autonmic i, en certa manera, tamb la
primera legislatura del Parlament gallec.
Una influncia que no es pot atribuir no-
ms a la presncia de quatre galleguistes
a les bancades del grup parlamentari del
ps de g - psoe , sin a una interioritzaci
molt generalitzada per part dels lders
poltics de tots els partits de lautoritat
moral del galleguisme cultural. Decisions
importants acordades per unanimitat pel
Parlament gallec, com la Llei de Smbols
i, sobretot, la Llei de Normalitzaci Lin-
gstica, noms es poden entendre en
aquest ambient poltic creat al principi de
lautonomia. I si comparvem la presncia
de membres del grup Galaxia en lescena
poltica amb la protagonitzada pels cua
derncolas, s a dir, els promotors i expo-
nents de Cuadernos para el Dilogo, com-
provarem fins a quin punt es van nodrir
daquesta fornada dintellectuals i profes-
sionals les directives dels principals partits
de la transici espanyola, tant la ucd
com el psoe, aix com altes magistratures
lEstat. Les passarelles entre la cultura i la
poltica van ser molt ms transitades fora
que dins de Galcia.
21
CODA:
REVISAR LA TRANSICI?
Vull acabar amb una breu referncia a un
debat de gran actualitat, que afecta la vi-
gncia de la Constituci de 1978, la na
turalesa de la transici democrtica i, per
descomptat, lorganitzaci territorial de
lEstat i les autonomies. Algunes veus, pot
ser les ms estridents, que avui sescolten
sobre el procs de la transici insisteixen a
qualificar-ne el resultat com un acte errat o
com una ocasi perduda per a la veritable
ruptura amb el rgim dictatorial anterior.
Tot plegat ha alimentat els darrers anys
una nodrida publicstica sobre els mites
de la transici. Pel que fa a Galcia, aquesta
perspectiva revisionista no ha deixat de
passar comptes, en textos historiogrfics i
en obres memorialstiques, amb lactuaci
duna minoria dintellectuals o de galle-
guistes histrics que, en gran part, van
pertnyer al grup promotor dEditorial
Galaxia per de la qual tamb en formaven
part altres corrents culturals tant de lexili
com de linterior. Sens dubte, els retrets i
latribuci de culpes per les mancances de
la transici a Galcia tenen majoritriament
com a destinatari la figura de Ramn Piei-
ro, per com ja vaig tenir ocasi de sostenir
en lacte solemne que li va dedicar la rag
amb motiu del Dia das Letras Galegas el
2009 (R. Villares, Ollar a Pieiro hoxe: de
coetneo a figura histrica, Boletin da rag
370, 2009), cal deixar denfocar aquesta
figura com un coetani i comenar a ana-
litzar-la en termes histrics allunyats del
maniqueisme moral.
Com passava en lpoca franquista res-
pecte del segle xix, difamat tothora, sembla
que en lactualitat assistim a una onada de
revisionisme semblant, practicat tant des
22
de lesquerra com des de la dreta. Tant com
atendre aquestes crtiques sobre la transici,
caldria analitzar per qu apareixen en els
darrers anys. s freqent explicar aquesta
eclosi revisionista per la llei de la tercera
generaci, segons la qual els nts sin-
terroguen sobre esdeveniments i resultats
dels quals els pares no van poder o no van
voler parlar, i els avis ja no hi sn. Per els
combats sobre el passat, tot i que legtims i
fins i tot necessaris, no poden convertir-se
en substitutius de labsncia danlisi hist- democrtic actual. Ara b, com es pregun-
rica, que em sembla ms urgent. I en aquest
punt s imprescindible tractar danalitzar
com va ser possible que el procs darribada
a lautonomia gallega prengus la forma
que va prendre, en comptes de queixar-se
perqu no sesdevingu el que a cadasc li
hagus agradat. s ben illustratiu, en aquest
sentit, el relat de la comunista italiana Ros-
sana Rossanda, que fa el 1981 una narraci
del seu mtic viatge a Espanya durant lany
1962, basant-se en contactes establerts amb
els diversos nuclis doposici al franquisme i
les seues estratgies, i que compara amb vi-
atges posteriors a Espanya, ja mort Franco.
El seu informe als dirigents del pci el 1962
havia estat demolidor: a Espanya no pas-
sar res del que esperem, ni vaga general
ni aixecament popular contra el dictador.
Per viscuda ja la transici democrtica,
la mateixa informant va comprovar que la
seua sorpresa de vint anys enrere tenia una
explicaci en la continutat duna mane-
ra de ser dEspanya (Un viaggio inutile,
1981). Comprendre demana ms temps
del que sembla.
La versi cannica de la transici espa-
nyola, construda parallelament a la seua
evoluci histrica, en certa manera revalida
la impressi de Rossanda, tot i la denncia
de moltes de les virtuts daquest procs
modlic, pacfic, consensuat, defi-
nit ms com un mite construt de forma
interessada pels seus protagonistes, que
com un relat vera del que sesdevingu. El
resultat daquesta narrativa s considerar la
transici com la font de la qual brollen els
defectes que presenta la poltica espanyola
del temps present. s clar que aquestes
veus crtiques aspiren a crear un marc in-
terpretatiu que permeta revisar o, si ms no,
canviar els fonaments morals del sistema
tava la mateixa Rossanda, s possible que
una dictadura es transforme de la nit al mat
en democrcia?
La soluci de la transici espanyola sem-
blaria refutar aquest dubte, per les crti-
ques dara retornen sobre aquell interro
gant. Tanmateix, al meu parer, el problema
s un altre, perqu hi ha un actor que mai
ning posa al primer pla de lescenari. I
aquest actor s la naturalesa del rgim
franquista i la matriu moral que legitima
ria loposici a la dictadura, que seria lan-
tifranquisme. Per analitzar tant el fran-
quisme com la transici democrtica cal
desfer-se de la borumballa que tragina
lantifranquisme, perqu en la construcci
dels antis, de la mena que siguen, hi ha
ms influncies dall que combaten del
que es pot pensar. Aplicat al nostre cas,
del que es tracta s de saber quant de rebuig
a la democrcia poltica o a lorganitzaci
de les autonomies hi ha en les crtiques
presents a la transici de fa trenta-cinc anys
i, de passada, a la democrcia mateixa.
La democrcia com a sistema poltic re-
presentatiu era una flor que es cultivava amb
preferncia als jardins de loposici mode-
rada en substncia, la formada pels assis-
tents a la trobada de Munic i no en els de
loposici radical, com van advertir alguns

protagonistes de la lluita antifranquista:
El nostre model poltic no era la democr-
cia liberal, sin la democrcia revolucion-
ria, diu levocaci autobiogrfica de Javier
Pradera (A. Lpez Pina, ed., La generacin
del 56, 2010, pp. 201-202). Aquesta refle-
xi tamb es fa present en els grans debats
que tenen lloc en el context portugus, tot
i la diferncia substancial que hi ha en les
fases finals de les dues dictadures, amb una
revoluci en el cas portugus tan allunyada
del reformisme (o ruptura pactada) del cas
espanyol. Siga com vulga, alguns dels tex-
tos ms radicals de la historiografia portu-
guesa actual sostenen que la democrcia no
era, no es pot afirmar que fos, inevitable,
tot apostant retrospectivament per la re
voluci i no per la transici i molt menys
per la reforma (R. Varela, Revoluo ou
transio? Histria e memria da Revoluo dependent duna mirada que reflecteix ms
dos Cravos, 2012, p. 194).
Aquesta convergncia ibrica de mirades
convida a pensar que en la diagnosi actual
de les mancances i els mals de les respec-
tives democrcies espanyola i portuguesa,
que sn evidents, hi ha ms influncia del
llegat mateix de les dictadures que duna
malaguanyada transici a la democrcia.
Perqu s evident que la feblesa de les ins-
titucions pbliques dels sistemes democr-
tics actuals, la confusi entre els mbits
pblic i privat amb casos de corrupci ge-
neralitzada, la permissivitat amb les prc-
tiques de capitalisme casts que sn cla- locell dun firaire dlvaro Cunqueiro,
rament predadores i gens inclusives o equi-
tatives, la baixa conscincia fiscal de la
ciutadania i moltes altres mancances que
podrem evocar, no han aparegut precisa-
ment per art de mgia, ni sn dara, dels
temps de la democrcia, sin que vnen de
lpoca de la dictadura franquista (i potser
de fases anteriors).
23
En el context histric de Galcia encara
no sha explicitat aquesta qesti fins a
aquest punt, per aix no vol dir que no
calga enfrontar-shi. El que ocorre s que
encara no disposem duna narrativa can-
nica sobre lorigen moral de la democrcia
i de lautonomia a Galcia. La histria de
la transici a Galcia encara sha descriure,
sostenia el president Emilio Prez Tourio
en el prleg a les memries de Ceferino
Daz, A esforzada conquista da autonoma,
1979-1981 (2007, p. 11). I ra, no lin
falta, per ms que les primeres anlisis en
clau dhistria del temps present shan
escrit ja fa alguns anys. Des daleshores, han
eixit a la llum diverses obres de naturalesa
historiogrfica o memorialstica que apor-
ten noves llums sobre aquest procs, per
la trama bsica del relat encara segueix molt
la perspectiva dels coetanis i els testimonis
directes que no una anlisi histrica prpia-
ment dita. Aquestes aportacions sn dinte-
rs, per continua sent necessari reconstruir
amb criteris comparats les lnies de fora
que van marcar la histria poltica gallega
dels anys seixanta i setanta, car ac tamb
es troben no sols els defectes del present,
sin la matriu fundacional del rgim poltic
en qu vivim. Perqu una cosa s analitzar
crticament el passat, fins i tot somoure
les columnes del temple, i una altra molt
diferent s posar aquest passat, com si fos
en els canons de lescopeta amb qu es vol
disparar. Aquest ocell s lantifranquisme,
amb el qual tamb caldr anar de caa en
una altra ocasi.
Traducci de Vicent Berenguer
24
Dones idntiques
U
n home conviu, sense adonar-sen,
amb la germana bessona de la seva parella
(Ara, 12 dabril 2014). Els agents estatals
les han identificades, ms ben dit, les han
distingides, pel tatuatge duna delles. No se
lhavia fet fer ad hoc, en un possible intent
desesperat per no ser mai ms confosa amb
sa germana: el duia la usurpadora. Aquesta
circumstncia, la de no haver-lo vist, temps
enrere, a la pell de la seva amant autntica
i, aqu, qu pot significar inautntica?, ria desmentar tamb les dones junt amb
serveix com a disculpa del tanoca (pas-
seu-me leufemisme), si es deixa de banda
que un tatuatge ja ben cicatritzat no deu
pas oferir el mateix aspecte que un de nou
de trinca. Per, encara sort que la prova de
foc per a lenganyat no havia estat la
de copsar una absncia! En fi, sembla que
el mbil no era ladulteri, ni cap rivalitat
perversa entre bessones, sin que la dona
falsa pretenia obtenir aix la nacionalitat
espanyola.
Merc Rius (Barcelona, 1953) s professora de Filosofia a
la Universitat Autnoma de Barcelona. s autora, en-
tre altres, de Th. W. Adorno, Del sufrimiento a la verdad
(1985), Quatre essais sur Sartre (2010), El pont de la
Girada (2010), DOrs, filsofo (2014) i Contra filsofos.
O en qu se diferencia una mujer de un gato? (2014).
Merc Rius
No sc feminista. En lloc de la identitat
defenso la no-identitat femenina. Els mo-
dels de comportament imprescindibles
per a la vida en societat caldria que fossin
de mnims. La decncia (en tots els sen-
tits del mot), que qualsevol persona est
obligada a servar, no fa distinci de sexe.
Retrec a un company que, en un discurs
de pedagogia poltica com el seu, hi hau-
els homes, i maclareix (per si se mhavia
escapat) que, quan ell diu homes, hi
sobreentn les dones. Em fa imaginar alg
que es refers als habitants de la ciutat
amb la pretensi dincloure-hi gossos i altres
animals domstics.
Llegeixo al diari que aix del sexe inde-
finit s un mite, perqu el 100% dels in-
tersexuals s a dir, de sexe anatmic no
prou definit se senten o b home o b dona.
Aquesta rotunda informaci aconsegueix
que jo mateixa em pregunti en qu caram
deu consistir aix de sentir-se dona. Alg se
sent, de tant en tant, sser hum o persona?
Quan una persona sent que la tracten
com si no ho fos, la sensaci no tira cap a
la de veures reduda a lanimalitat, ms
que no pas a atiar lenardiment de la seva
condici humana?

No acostuma a passar a les dones que
se sentin tractades com si fossin homes. Ni
viceversa. Tret que elles hi perden ms que
no hi guanyen.
Dona, home... shi senten o es defineixen
com a tals? Que potser mai els sentiments
han fet ntid all que no ho era?
Jo no sento que sc dona. Ho s des que
men puc recordar. Uns quants anys des-
prs, per, que ho sabessin els qui sorien
taven per les meves arracadetes. Ens fora
daven les orelles tot just en sortir del ventre
de la mare perqu ning no ens prengus
per nens ni, als nens, amb les orelles in-
tactes, per nenes.
Les arracades de naixement eren la pe-
nyora dels futurs amos. Com que feien
bonic i no destorbaven gens en mouret,
podries anar a subhastar-te finalment per
iniciativa prpia.
Algun cop sha escrit que, durant el cor
responent perode evolutiu, els homes van
ensenyar a les dones a adoptar la posici
bpeda o erecta. A hores dara, grcies al de-
mocrtic art del piercing, la lli ha consistit
a fer-nos veure que amb una sola arracada
nhi ha prou per marcar la diferncia.
Ser home no s el mateix que ser mascle,
ni ser dona el mateix que ser femella. Per,
per no ofendre ning, es diu home o dona
all on shauria de dir mascle o femella.
De resultes daix, sovint es tracta els homes
com a mascles pelats, i ms sovint encara,
les dones, com a femelles.
Que sels commini a dir femella sem-
pre que els anima la necessitat de dir
25
dona, i es podr almenys acusar-los le-
galment de discriminaci per raons de sexe.
Ser dona vol dir respondre, en graus
diversos, a un model sociohistric canviant.
Ben mirat, per, fins ara no ha canviat prou
perqu puguem desestimar sense recana
els qui hi albiren, en el fons, un model an-
tropolgic.
Si et sents dona, aix vol dir que el teu
sentiment prov de la reflexi. No brinda
garanties per ell mateix.
Ni et sentiries ni et sabries dona si es-
tiguessis sola al mn sense haver conegut
mai ning altre.
Posat que no hagus vist mai cap sser
hum, tanmateix, si jo convivia amb mam-
fers daltres espcies, sabria perqu min-
teressaria la meva diferncia: que no sc
com ells. De les pedres i els bolets no
minteressaria gens ni mica distingir-me.
O potser no sabria ben b res, ja que em
faltaria el llenguatge?
Wittgenstein remarc la impossibilitat
dequivocar-se en determinats jocs de llen-
guatge. Per exemple, en el del (teu) nom
propi. Tampoc no pots afirmar que ets
dona, si ets home, justificant-ho per la sig-
nificaci inusual que has decidit concedir
als termes de lenunciat, o excusar-te de ler-
ror per motius igualment terminolgics.
Ni tenganyes mai si dius vet aqu la meva
m quan dnes un cop de puny a la taula.
Ara b, una cosa s sentir-te la m, i una
altra dun altre abast, sentir que ets dona.
A ms, encara que aix ltim volgus dir
nicament que sents el teu sexe biolgic,
amb qu comptes per saber del cert que el
sents tal com lha de sentir una dona?
26
El criteri del sentiment adient ja es-
t emancipat, avui dia, de les preferncies
sexuals. O, si no, contra la nostra dria de
llibertat, haurem dacceptar que el sexe
propi depn daltri. Afortunadament, ha
passat a la histria aquell ritual denviar el
fill al prostbul perqu et facin un home.
La qualitat de dona forma part del meu
sser-per-altri: els altres mhan fet saber que
sc dona. La qual cosa significa, abans de
res, que no sc home que els altres no em
consideren un home.
El meu sser-per-altri sc jo vista pels
altres. I Sartre en diu un irralisable de la
concreta impossibilitat que tant se val
de les trampes que es facin, de la mala
fe que es gasti alg arribi mai a sentir
com a prpia la imatge que ofereix als seus
consemblants.
Em sento dona? Tractant-se duna ac-
titud reflexiva, en qu em distancio de mi
mateixa noms per identificar-me millor,
aquesta pregunta s una de les trampes
subsegents al neguit que em provoca el
meu sser-per-altri. Aix doncs, la resposta
mai no estar lliure de dubte.
Et sents el cos o ten sents? Aix, que
ten sents, s el que passa normalment
quan tens dolor en alguna zona corporal.
Ergo, lexperincia de sentir-se dona no
consisteix, ms aviat, a sentir-sen? Talment
una dolena peridica que resulta superable
per adaptaci social. Eficcia provada de les
receptes de lvia: nedeu i guardeu la roba.
Per, qu vol dir ser dona per (a) al-
tri? Que els altres et situen mentalment
en la casella dones i, encabint-hi les
teves peculiaritats o menystenint-les (ve a
ser el mateix), et jutgen sempre des dun
tal parmetre? Llavors, sentn prou b la
impossibilitat dassumir-ho com a reali-
tat prpia. Ara, una estimaci de la teva
singularitat en una relaci ntima que
ignors la teva condici femenina, no
et semblaria tamb irralisable? Probable-
ment encara ms. I pels mateixos motius
observa el crtic de les identitats. Per a ell,
aquestes sn fictcies, noms mitjans del
poder social sobre els individus.
A causa de la seva universalitat abstracta,
es rebutja sovint el discursos identitaris,
per amb arguments que nunifiquen les
variants, bo i tallant-les totes pel mateix
patr. s com si els crtics no-identitaris
haguessin quedat entrampats en labstracci
que maleeixen.
De vegades, la identitat nacional es
compara amb la femenina per tal de reivin-
dicar els drets poltics de les nacions sense
Estat. Per no sn identitats equiparables,
encara que tinguin en com la respectiva
marginalitat. Sens dubte, lapellaci a lo-
rigen natural tant de les nacions com del
sexe femen ve de lluny; a tall daposta ideo
lgica, val en la mesura de la seva eficcia.
Ara, la omnicomprensi ontolgica del na-
turalisme se situa per damunt de qualsevol
varietat; i com que no fa distincions, tam-
poc no autoritza a equiparar.
La identitat nacional implica la perti-
nena a una forma de convivncia institu
cionalitzada. Que se spiga, les dones no
sagrupen en unitats poltiques indepen-
dents. El fet de prendre-les per un dels
tradicionals collectius ms o menys discri-
minats obeeix, doncs, a una certa patologia

del raonament abstracte. En el millor dels
casos, el teric ofuscat entendr ser dona
com la pertinena a una classe lgica.
Pots sentir que la teva identitat consis-
teix en una pertinena lgica?
Hi ha les llepafils que no sen senten del
cos, sin de lnima. Aquestes estan ben
perdudes: les aclapara una metstasi il
lgica de la feminitat.
Dona: femella de lespcie humana.
Home: metonmia per designar el mascle
daquesta espcie.
En benaurades ocasions, et sents el cos
sense sentir-ten. Potser rau en aix lideal
dalgunes feministes: sentir el plaer au-
tnom, autista? de ser dona. Tot i aix,
la noblesa ontolgica de la singularitat
corpria no hauria de valer per santificar
els universals abstractes; la reivindicaci del
sexe biolgic comet aquest error. Inevita-
blement, els altres prenen conscincia de la
teva corporetat com a sexuada o no prou
o no gaire. Hi perceben una qualitat del
teu cos ntegre, i no noms dalgunes parts
si fa no fa amagades. En canvi, tu mateixa
no et sents el cos com a dotat ntegrament
dun sexe. Sin com a teu. O ms ben dit:
el meu cos sc/s jo. Per el jo, en si mateix,
no est sexualment determinat. Kant ens
va enganyar de valent tot identificant el
jo transcendental amb la virilitat de la ra.
27
zar-les, potser amb vista a promoure la seva
desaparici. Ara b, no crec que un nacional
shi senti o sen senti de la mateixa ma-
nera que una dona pateix la seva condici,
directament lligada a la biologia. All que
els compatriotes duen una mateixa sang
no passa, avui dia, de la metfora. Per aix
concloc que, de les dues identitats, la ms
fantstica s la de gnere: perqu, den
que en guardem memria, ha estat subjecta
a la praxis poltica, la qual ha tirat endavant
a cpia de prostituir i falsificar la biologia.
Pregunten, sorpresos, quin mal hi ha
en el fet de dir homes amb el significat
dhomes i dones si, al capdavall, noms es
tracta duna convenci. Aleshores es delaten:
els senyors encara creuen en realitats pures
o nues, no merament convencionals. Per a
ells, el nom no fa la cosa... I tu, amiga meva,
digues-ne aix o aix, no thi atabalis que
el mn continuar girant com sempre. You
Chita, me Tarzan.

Lanalogia entre la identitat de gnere

i la identitat nacional pot convenir als qui
defensen lorigen natural de la segona, per
tamb als qui fan notar lorigen sociocultu-
ral de la primera. bviament, els uns, per
legitimar totes dues, els altres, per relativit-
28
Sobre la possibilitat
de fer poltica (desquerres)
En un sistema democrtic entra dins
les regles del joc que aquella opci poltica
que ha sorgit vencedora en unes eleccions
aplique el programa que lha portat a la vic
tria. Dit a, s clar que aquesta equaci
no sempre es compleix amb lexactitud ma-
temtica que es pressuposa a causa de
diversos condicionants: que el partit ms
votat no tinga la suficient majoria parla
mentria; que sorgesquen una srie de
fets sobtats i inesperats (que esclate una
guerra, que es desencadene una greu crisi)
que interferesquen en el calendari dapli-
caci del programa o que directament el
paralitzen; que no es puguen superar les
resistncies de diferents collectius o lobbys
a fi de posar en marxa reformes o canviar
la legislaci; que els dirigents del partit
governant no siguen prou hbils per portar
endavant les reformes, etc. Tots aquests
condicionants, en diversos graus, amplitud
i fora, es troben a lordre del dia i formen
part de la Realpolitik que podem observar
en cada canvi de legislatura. El que, per,
Faust Ripoll Domnech (Alcoi, 1964) s doctor en
Filologia Catalana i, a hores dara, tcnic de gesti
cultural a la Universitat dAlacant. s autor, entre
altres publicacions, del llibre Valencianistes en la
postguerra. Estratgies de supervivncia i de reproducci
cultural, 1939-1951 (Afers, 2010).
Faust Ripoll
resulta cridaner s que solen ser els governs
desquerra, i justament els que apliquen
una poltica ms genuna desquerra ms
enll daquells que esperen que el sistema
produesca algun benefici sobrer perqu
desprs ells el puguen repartir, els que han
de recular a lhora daplicar el seu programa.
Per contra, els ms decididament de dreta
s que aconsegueixen portar el seu ideari
mxim, o quasi mxim, a la prctica. Aquest
fet el confirma lavan imparable de les po-
ltiques neoliberals en les nostres societats;
el seu triomf no s fruit de cap caprici dels
astres, sin de la determinaci i de la fora
poltica bruta dels seus postulants i de la
correlativa aplicaci prctica efectiva. Les
resistncies (populars) que shan donat no
han aconseguit aturar-ne el procs, ms
enll dimpedir lentrada en vigor dalgun
element estrident del conjunt (la poll tax,
per exemple); per no han pogut ni invertir
la dinmica privatitzadora i depredadora
dels bns pblics ni, bviament, subvertir
els elements axials de la doctrina i de la
praxi que el sustenten.
El gir que Franois Hollande va donar a
la poltica econmica, anunciat en una con-
ferncia de premsa el 14 de gener de 2014,
en el sentit dorientar-la a satisfer els dictats
del mercat i de lideari neoliberal dominant
per mitj deliminar crregues fiscals i

socials a les empreses i, al mateix temps,
reduir la despesa pblica en uns 55.000 mi-
lions deuros, s lltim exemple de les clau-
dicacions que els mandataris desquerra
fan, o es veuen obligats a fer, cada vegada
que assumeixen el poder (s evident que
no estic pensant en personatges tipus Tony
Blair). Per posar noms uns pocs exemples
dabans i desprs de la caiguda del mur de
Berln perqu, alerta, no tot sn renncies
post 1989; no tot s aplicable a la derrota
del comunisme com a contrapoder, cal
recordar el canvi de rumb que va dur a ter
me Franois Mitterrand lany 1984, noms
tres anys desprs dhaver entrat a lElisi;
laprovaci de lAgenda 2010 per part del
canceller Schrder el 2003, o les mesures
aprovades per Rodrguez Zapatero el 2010.
Tots aquests viratges tenen bsicament els
mateixos objectius: abandonar la idea de
sostraure ms recursos de les classes pri-
vilegiades i, per contra, sostraurels de les
poltiques socials (de les prestacions per ju-
bilaci o per desocupaci, per exemple);
aprovar baixades dimpostos i de taxes
(sobretot a les empreses), i fer canvis en la
legislaci laboral per afavorir la capacitat
de maniobra dels empresaris.
s cert que no tota lacci poltica t a
veure amb lorientaci de la poltica eco-
nmica i laboral; per el rumb que prenen
aquestes condiciona i impregna tots els
aspectes de la vida social, incloent els mbits
familiar i individual: des del grau de poder
adquisitiu de les classes assalariades fins a la
possibilitat de conciliar o no la vida laboral
i familiar, passant pel fet de tenir ms o
menys oportunitats per a pujar en lescala
social. Com ms recursos propis o pblics
tinguem, no sols gaudirem duna major
qualitat de vida, sin tamb de ms autono-
mia, de ms llibertat, i ens podrem realitzar
29
com a ssers plens. Establertes aquestes
obvietats, i sense menysprear limpacte i la
profunda importncia daltres poltiques
dutes endavant per governs progressistes,
com ara les poltiques dampliaci de drets
civils per a determinades minories (lleis
que permeten el matrimoni homosexual,
el vot dels immigrants legals en les elec-
cions municipals o lavortament segons
uns terminis i no segons uns supsits),
cal remarcar que la clau de volta de lac-
ci poltica i, sobretot, del marge de sobira-
nia de qu disposen els governs desquerra
en un sistema capitalista, es testa en la ca-
pacitat de posar en prctica una poltica
econmica que diferesca, en major o menor
mesura, daplicar el receptari clssic del
model dominant. I ac es on veiem que els
governs desquerra ensopeguen una i altra
vegada sempre que intenten alterar mni-
mament les regles del joc, no ja les bases
del sistema. Per qu? Doncs perqu no es
pot pretendre jugar una partida de dmino
com si estigurem jugant als escacs; perqu
no es pot pretendre jugar en el terreny de
joc del capital i al mateix temps voler al-
terar o desviar les seues regles sense que el
resultat siga catastrfic: fuga de capitals,
manca dinversions estrangeres, inflaci,
dficit pblic i, fins i tot, desabastiment de
productes bsics.
Qualsevol intent dalterar el sistema,
encara que siga de resquitllada, en el sentit
de destinar una part considerable dels re-
cursos que es generen a les poltiques socials
(com fan els partits socialdemcrates), estan
destinats ara al fracs (perqu acaben en
molts casos revertint-se, com ara els ajuts
a la dependncia que va aprovar el govern
Zapatero), o a reconvertir-se en uns ajuts
socials quasi testimonials, mnims, quasi
de pura almoina i per garantir lestricta
30
supervivncia. No oblidem que en el cas
que latac al sistema siga ms directe i
no es rectifique, es pot arribar a derrocar
per la fora un govern legtim (Allende,
el 1973). El capital t i imposa les seues
regles, com s lgic, i cal seguir-les perqu
el sistema funcione i no es gripe. Per aix,
des dels organismes internacionals (fmi)
o des dels peridics de referncia (Financial
Times) no deixen de recordar-nos dia rere
dia el que hem de fer perqu el capitalisme
rutlle com cal, perqu no ens desviem de
lortodxia (com si fos una fe), i no caiguem
en la temptaci de modificar lstatu quo
econmic, sota pena de passar la vergonya
duna retractaci pblica (Hollande) o de
passar a formar part dalguna llista negra
internacional dempestats (Hugo Chvez,
en el seu moment, i que, a ms, va ser vc
tima dun colp destat). Si amb aquestes ad-
monicions no tenim suficient, encara es
poden invocar els poders obscurs, els fan-
tasmagrics mercats financers, per a ate-
morir lauditori i poder, aix, rematar la
faena propagandstica. Per per si fallen
tots els controls, sermons i contrapoders
que el sistema t en cada naci, el capital
encara t uns mecanismes que ultrapassen
les fronteres nacionals on se suposa que
rau la sobirania dels pobles per fer retornar
els pobles esgarriats al bon cam. Daquesta
manera, no sols aquests organismes inter-
nacionals ens allionen amb ms freqncia
que els repics de campana sobre la veritable
ruta que hem de seguir, sin el que s ms
greu, tenen la potestat divina dactuar com
uns deus ex machina en moments de crisi,
amb puny de ferro per trcer la voluntat
popular i els governs que la representen
i, en conseqncia, per acoblar de nou les
poltiques econmiques i socials a les regles
del joc, per retornar-les a lortodxia. El
final feli per al sistema sembla que es troba,
doncs, sempre assegurat.
Les conseqncies daquest domini total
del capitalisme es manifesten, en primer
lloc, en la impossibilitat demostrada de
canviar les regles de joc des de dins, i ms
ara que el capitalisme sha envigorit polti-
cament des que sha quedat sense compe-
tncia (el comunisme), i, consegentment,
ha perdut la por a lenemic i sha pogut lle-
vat la careta. Un incs sobre aix: totes
aquestes declaracions que escoltem ara de
representants poltics de dreta o de mem-
bres de la patronal espanyola del tipus
cal que els treballadors fixos renuncien als
seus privilegis per tal que els temporals en
tinguen algun sn prova de la confiana
i seguretat que tenen i respiren en sentir-se
amos absoluts del corral (i, per cert, de la
clarividncia i sentit de la moralitat que els
caracteritza).
Tots els intents que shan fet, amb ms
o menys fora o audcia, per embridar el
capitalisme o per fer-hi canviar el pas, han
acabat amb un colp destat o amb una es-
pectacular i pblica reculada, entonada de
vegades com un mea culpa o com una re-
tractaci, preventiva, de principis (aband
del marxisme, psoe). Aquesta constataci
reiterada est portant el sector de la po-
blaci que sautoanomena desquerres o
que, simplement, est patint en extrem les
conseqncies de la poltica neoliberal a
una desafecci total envers la poltica o,
ms ben dit, envers els instruments i me-
canismes (partits, parlament) que fins ara
feien possible articular i portar a larena
poltica el seu ideari, ats que aquells ja no
es perceben com a tils ni capaos, sin
com a meres carcasses. Les conductes po-
ltiques que sen deriven sn de tres tipus:
desafecci total i allunyament de qualsevol

classe dacci poltica (inclosa labstenci proposant, des del govern (i a causa aix,
electoral); resignaci assumida i acoquinada
(que es tradueix, entre altres indicis, en una
minva creixent en el vot a les formacions
socialdemcrates, tamb cada vegada ms
acoquinades), o recerca daltres mecanis-
mes per fer sentir la seua veu i les seues pro
postes (associacions al marge dels partits i
acci directa als carrers).
Aquesta hegemonia del capitalisme im-
pedeix, ofega, que es puga fer poltica, en
el sentit de poder portar a la prctica de
manera efectiva programes poltics avalats
democrticament que intenten modificar,
poc o molt, el tinglado dominant; que si-
guen unes veritables alternatives al sistema.
De vegades, els governs sho plantegen per
ni ho intenten (la tributaci de les sicav,
per exemple); daltres, ni sho plantegen
(canviar el mode de producci); daltres ho
aconsegueixen (augmentar les prestacions
socials o, en el smmum de laudcia, apu-
jar els impostos als rics, que s el programa
megamxim al qual aspiren ara els governs
socialistes), per sols per un perode de
temps tan breu que de vegades no abraa ni
la legislatura en la qual es va aprovar. Ales-
hores, quina poltica desquerres s possible
fer ara? I des don, des dels parlaments o
des dels carrers? Paga la pena el cost que
representa arribar al poder en condicions
normalment poc propcies ats que el tin- les diverses tradicions de lesquerra no en
glado treballa en contra, per a desprs
fer evident i pblic: a) la impossibilitat de
portar endavant les poltiques promeses i,
de retop, alimentar el mite que les niques
poltiques possibles sn les que predica i
efectua la dreta, i b) produir una frustra-
ci contnua entre els seus votants (ms o
menys la meitat de la poblaci)?
s difcil o quasi impossible fer poltica
desquerres en la dimensi que estem
31
la democrcia acaba ressentint-se i entrant
en crisi de legitimitat), per s que es pot fer
poltica en altres mbits, almenys mentre
queden espais pblics on poder fer-la. De
fet, els carrers i les places estan tornant a
ser veritables gores on, al marge dels canals
institucionals, no sols sexpressen idees sin
que tamb es debaten. I potser el que s
ms important, actuen de contraps, en el
sentit poltic ple de traduir-se en fora bru-
ta. En un moment en qu partits poltics i
sindicats desquerres tenen molt poca fora
i incidncia (en nombre de militants, mit-
jans de propaganda, recursos econmics,
credibilitat social), el carrer actua al mateix
temps de fora de xoc i de viver didees. Vol
dir aix que hem dabandonar el parlament
i baixar al carrer? Doncs no precisament,
perqu no shan dabandonar espais pblics
on poder fer poltica, encara que de vegades
siga un exercici estril i, com veiem, contra-
produent; per sobretot perqu no sha de
fer marxa enrere ni renunciar a un guany (la
democratitzaci plena) que va costar tant
daconseguir i pel qual van lluitar molt, per
cert, els partits socialdemcrates ja des del
segle xix. No es pot abandonar linstru
ment; sha de renovar la praxi poltica:
sha de reconstruir una tica de lesquerra
per recuperar la credibilitat, i elements de
falten (llibertat, igualtat, fraternitat, sense
anar ms lluny, per aplicat a la realitat ac
tual i amb lempelt de noves aportacions,
com ltica mediambiental); sha destablir
una estratgia daliana entre les forces pro-
gressistes per poder assolir majories parla-
mentries suficients que donen un tomb a
lactual predomini conservador en tots els
mbits (regionals, estatals i europeus); sha
de llanar obertament i convenuda un
32
programa alternatiu, sense ambigitats ni
punts de fuga, amb la determinaci de
diferenciar-se dels postulats de la dreta
neoliberal i de la populista. Sha de pre-
sentar aquesta alternativa clara i decidida
perqu, si no, ja sabem per experincia
que els vots que busquen lalternativa se
naniran, en part, als partits dextrema
dreta com s comprensible, perqu al sistema, la voluntat per canviar el mn
cap i a la fi sn els que fan propostes con-
cretes, entenedores i diferenciades. Que
ning es pose les mans al cap si obtenen
Subscriu-te a Mtode!
Revista de referncia de la
bons percentatges en les eleccions! I a ms
daix, sha de recuperar el pols social i
aprofitar la pressi que es fa des del carrer,
ja que sense el reservori de fora i didees
de la societat civil, difcilment es poden
portar endavant i fer efectives poltiques
desquerra. Del carrer pren lesquerra la
fora que no t per poder plantar cara al
i les idees amb qu seduir la ciutadania.
Perqu, al capdavall, en poltica tot s una
qesti de voluntat, imaginaci i fora.
Subscripcions (4 nmeros lany):
25 per a Espanya, 40 per a lestranger.
www.metode.cat

tica de lsmartphone
La societat xarxa ens ha canviat la vida,
perqu ha canviat els costums en el sentit
ms tic del terme. Els nous dispositius
mbils, els telfons intelligents i altres,
ofereixen la possibilitat duna connexi
ininterrompuda, permanent i instantnia,
i ens situen en unes circumstncies perso-
nals que alteren el nostre comportament
moral, transformen la concepci del que
s correcte o incorrecte i tempten els nos-
tres principis fins a situar-los en situacions
desconegudes. Una sensibilitat a distncia
ens situa davant de noves experincies que
abans no havem somniat i les reaccions sn
inesperades, innovadores, desconcertants.
Ens cal una nova tica per dirigir la nostra
activitat digital? Aquesta s la pregunta que
volem respondre en aquestes pgines.
UNA NOVA SOCIETAT
La societat del seglexxi s la societat de la
informaci. Lentrada en escena dels nous
Enric Senabre Carbonell (Alcoi, 1964), s professor dti-
ca i Filosofia a lensenyament secundari. Ha treballat
mpliament el camp de leducaci per la ciutadania i
les noves tecnologies. Ha publicat, entre altres, Mira la
tele! I pensa-hi (2007) i El sabor de la ciutadania. Drets
i deures en un mn en transformaci (2008).
33
Enric Senabre
mitjans de comunicaci i informaci digi-
tals ha revolucionat la societat de manera
profunda, des de leconomia a la poltica
passant per les relacions personals i afectives
i la moral. Prcticament tots els aspectes de
la convivncia han entrat en transformaci
i la connexi en xarxa, la globalitzaci i la
centralitat del paper de la informaci en
el desenvolupament econmic han carac-
teritzat la societat xarxa (Castells, 2001:
305). Des de la revoluci digital de finals
del seglexx, hem entrat en una mena de
Tecnpoli o societat digital que ha canviat
molts dels registres simblics amb els quals
ens orientvem i que guiaven la nostra
conducta. El tercer espai o E3 (Echever-
ra, 1999: 159) constitueix una mena de
societat digital que se superposa a la societat
real (E1 i E2) i que permet que tot all que
es vol fer es puga fer, globalitza les nostres
actuacions, transforma les instncies pbli-
ques i privades i visibilitza els espais ntims
fins a extrems desconeguts fins a lactualitat.
Ben entrat el seglexxi, aquest procs
domnipotncia i visibilitzaci de la vida
privada sha vist augmentat per la concen-
traci de totes les virtualitats de la xarxa en
un dispositiu nic, el mbil amb connexi
a internet i funcionalitats equivalents a les
dels antics i poc manejables ordinadors per-
sonals i porttils. Els nous telfons intel
34
ligents, tauletes i altres dispositius que sa
nuncien per a un futur immediat (rellotges,
ulleres i altres estris), aprofundeixen en la
instantanetat de la comunicaci i, per tant,
en la visibilitzaci dels costums i hbits
privats que, fa un temps, quedaven reser-
vats a lmbit personal. Laparici de les models caducs per molt vigents, o casos
conegudes apps de missatgeria instantnia
(entre les quals el WhatsApp s la ms co-
neguda) ha acabat dadobar la situaci amb
la posada a disposici de tots els usuaris una
informaci personal molt valuosa (ltima
connexi, confirmaci de lectura, en lnia)
que abans estava oculta.
Aquesta tecnologia, a ms a ms, est a
labast de tothom, des de la persona desno-
nada de sa casa a limmigrant i, per des-
comptat, de tots els joves i fins i tot menuts
des dedats que costa precisar. Els nous
nadius digitals han nascut amb la possibi-
litat de la comunicaci continuada i inin-
terrompuda, i amb la privacitat exposada
al pblic en forma de fotografies, vdeos,
aniversaris o celebracions. Les generacions
digitals no perceben la diferenciaci p
blic-privat de la mateixa manera que la
percebien generacions anteriors, i aix ha
produt una democratitzaci de la vida
privada, per tamb algunes disfuncions
que ens porten a preguntar-nos si la nova
societat xarxa ha generat tamb una nova
moral, una moral digital.
LA MORAL DIGITAL
Les notcies sobre utilitzacions perilloses,
agressives, ofensives o simplement immo-
rals dels nous dispositius tecnolgic-comu-
nicatius samunteguen als titulars de premsa
i ens fan pensar que, efectivament, els antics
criteris morals shan esfondrat. Estudis
que assenyalen una tendncia preocupant
a lassetjament masclista des de les xarxes
socials, control mascul sobre els mbils de
les que consideren les seues xiques, insults
i amenaces via missatgeria instantnia, s
sexista de les xarxes amb el predomini de
de ciberassetjament escolar i pederstia di-
gital sn alguns dels nous fenmens que
shan vist facilitats per ls indiscriminat
dels mbils entre joves i menuts.
En tots els casos trobem un escndol da-
vant duns fets que es jutgen nous, dife-
rents, inexistents fins ara, i sapunta als nous
invents tecnolgics de comunicaci com a
culpables o, com a mnim, estimuladors
de noves conductes contrries al respecte i
la dignitat personal. Per la pregunta ms
important que ens hem de fer s la de si re-
alment aquests fenmens sn tan nous com
asseveren els titulars, si sn conductes que
no es donaven abans de lera tecnolgica i
si han canviat la consideraci moral dels
comportaments que es produeixen.
En aquest sentit, podrem afirmar amb
Bauman (Bauman, 2005: 97), que la nova
tecnologia porttil converteix les relacions
personals en insubstancials i superficials, fr-
gils, en la mesura que faciliten un estar en
contacte cmode i immediat, per sense les
complicacions del contacte real i, podrem
afegir, sense les incomoditats que ens aporta
la comprovaci directa dels efectes dels nos-
tres actes sobre les persones a les quals van
dirigits. Es tractaria duna nova generaci
de sentiments morals dusar i tirar, voltils
i poc compromesos, perqu la responsabi-
litat queda diluda darrere duna pantalla i
un teclat virtual. Molts dels joves als quals
sels pregunta pels nous usos del WhatsApp,
anomenen la moda de tallar una relaci
per WhatsApp com una de les utilitzacions

ms perverses i desagradables de laplicaci
mbil de missatgeria instantnia.
Estarem installats, per tant, en una
poca postmoral (Muoz, 2013: 30)? partim societat, treball, famlia i vida, no
Postmoral en el sentit que la nostra poca
elimina el significat moral de moltes de les
nostres accions i les redueix a simples h-
bits o costums sense ms importncia que
la seua possibilitat i facilitat, a conseqn-
cia dels nous dispositius tecnolgics. La
fragmentaci de la nostra identitat perso-
nal, la visibilitat de les nostres conductes
i pensaments i la banalitzaci dels nostres
actes podrien tenir com a conseqncia una
moral de baixa intensitat, amb poca exign-
cia de responsabilitats i amb la desaparici
de fet duna esfera de conductes tiques
clarament delimitables. En aquest sentit,
quan preguntem als joves per qestions
com la pirateria o el ciberassetjament crida
latenci la naturalitat amb qu despatxen
el tema, sense considerar-lo un problema
moral en si mateix, sin ms aviat una
simple qesti tcnica.
RENNCIA O RENDICI?
Per, quina resposta oferir a aquests nous
comportaments morals, desconeguts fins
al moment en la seua vessant tecnolgica?
Una primera resposta podria ser la de re
nunciar als smartphones, s a dir, adoptar
una mena dascetisme tecnolgic que ens
porte a renunciar voluntriament a la uti-
litzaci daquests aparells tecnolgics que
han revolucionat la nostra manera de co
municar-nos, dinformar-nos, denamo-
rar-nos, de treballar, de pensar i, en resum,
de viure. La possibilitat existeix, per no
sense una renncia general a la manera
de viure actual. I, sobretot, la renncia s
35
possible a nivell individual, per impossible
en sentit social, perqu sabem que la major
part de les persones amb les quals com-
renunciaran. Per tant, fins i tot si la nostra
postura s contrria a la utilitzaci dels
aparells dels quals parlem, necessitarem co-
nixer i dominar les normes dactuaci ms
habituals relacionades amb ells. La postura
tecnfoba, doncs, est molt limitada per la
seua eficcia, per, a ms, s molt parcial,
perqu noms assenyala els elements ne-
gatius, que no sn pocs en el cas que ens
ocupa, com laugment del control sobre la
nostra actuaci i la dels nostres congneres,
la dependncia tecnolgica i emocional que
desenvolupa i la superficialitat que implanta
en les relacions personals.
Per tamb es dna la postura contrria,
la tecnfila o panaceica (Fainholc, 2012),
que menysprea els aspectes negatius, accep-
ta les noves tecnologies com un element de
progrs social i ressalta els aspectes positius
dels nous dispositius tcnics, en aquest cas,
laugment de la comunicaci, la millora de
laccs a la informaci i la comoditat i fa-
cilitat del seu s; en conjunt, la millora de
la vida humana en els seus aspectes mate-
rials i socials. Aquesta visi oblida o evita
els conflictes evidents que ens plantegen
les tecnologies de la informaci i la comu
nicaci en forma de control econmic, psi-
colgic i social.
Quina actitud cal adoptar, doncs, da-
vant dels canvis morals que introdueixen
els nous dispositius mbils? Per respondre
adequadament a aquesta pregunta hem de
fer-nos-en una altra que s prvia i que li
dna sentit; la pregunta fonamental que ens
hem de fer s la de si lantiga idea de progrs
illustrat sha realitzat o sha vist malmesa
per una utilitzaci purament instrumental
36
i manipuladora de les noves tecnologies de
la informaci i la comunicaci de les quals
parlem ara. Aquesta s la pregunta que
volem aplicar als nous aparells tecnolgics
des duna perspectiva que valore les reper-
cussions que han tingut sobre el mn de
la vida1 en el qual hem de desenvolupar
el nostre comportament tic. Si la respos-
ta s positiva i els efectes beneficiosos supe
ren els perjudicis, la qesti quedar plan-
tejada en termes duna rendibilitzaci i mi-
llora de la seua utilitzaci. Si la contestaci,
en canvi, s negativa i concloem que els
efectes tcnics manipuladors de les noves
tecnologies superen els beneficis socials i
ens condueixen a un mn ms injust i in-
solidari, aleshores la nostra reacci no pot
tancar-se en un oblit de la qesti, perqu
aix significaria abandonar les legtimes
reivindicacions de justcia social a limperi
del mercat. Cedir a les empreses que ad-
ministren lespai virtual en el qual es de-
senvolupen aquests intercanvis humans la
gesti dels seus usos socials representaria
labandonament dels ideals illustrats i la
desaparici de la democrcia, si ms no en
el sentit que lentenem actualment.
En ambds casos, per tant, la nostra
reacci haur de ser semblant, tant si cons-
tatem el fracs del projecte illustrat en la
seua formulaci clssica a conseqncia
dun control purament instrumental de
les tecnologies que ella mateixa ha generat
com si en comprovem la vigncia, noms
ens quedar reclamar la necessitat duna
nova Illustraci (Muoz, 2013: 53) que
reprenga els ideals abandonats en algun
moment del desenvolupament histric i
els reviscole i adapte a la nova realitat de
la societat xarxa. Abandonar aquests ideals
illustrats significaria cedir al poder de les
forces ms reaccionries i manipuladores de
la naturalesa humana, i entregar per a fer
negoci una humanitat que continua tenint
en lideal emancipador el sentit de la seua
existncia.
RA INSTRUMENTAL
I RA COMUNICATIVA
Aquest projecte de reviscolament de la
Illustraci t en la proposta habermasia-
na duna ra dialgica o comunicativa el
principal defensor del manteniment dels
ideals dalliberament de la humanitat, i
ens proporciona la possibilitat destendrels
al seu s digital a travs dels nous aparells
de comunicaci. Efectivament, lEscola de
Frankfurt, des de Marcuse i Horkheimer,
va criticar aquesta ra instrumental com a
s prioritari i dominant de les interaccions
humanes, i va proposar una ra moral hu
manitria que imposara altres principis ms
assumibles dins dun context de convivn-
cia humana. Habermas va culminar aquesta
ra, anomenant-la ra comunicativa o
dialgica, i superposant-la a la ra instru-
mental com la seua conductora (Habermas,
1982: 182-183) en la mesura que possibi-
lita una intersubjectivitat sense coaccions
i facilita el consens democrtic. Segons
aquest autor, la ra instrumental, cientifi-
cotecnolgica, ha destar sotmesa a la ra
comunicativa, perqu aquesta s la que pot
decidir els principis morals superiors que
han de dirigir la humanitat cap a un futur
demancipaci. Si no assumim que la utili-
tat dels avanos cientfics ha danar dirigida
a realitzar el projecte emancipador illustrat,
els descobriments tecnolgics esdevenen
eines en mans dun poder dominador que
es guia noms per criteris economicistes i
de benefici immediat i privat.

Des del pragmatisme, en canvi, alguns
aplaudeixen aquest racionalisme instru-
mental com la manera privilegiada que t
la ra moderna dimposar el seu propsit,
i que noms dirigint aquest inters emi-
nentment tcnic podem imposar la cultura
tecnolgica caracterstica de la modernitat
(Queralt, 2008: 31). Per nosaltres dub-
tem daquesta suposada neutralitat tecnol-
gica que el pragmatisme dna per assentada
i pensem, en canvi, que la idea illustrada de
progrs cientificotcnic, ha de ser corregi-
da per una instncia eticopoltica que re-
gule, administre i oriente el cam que han
de seguir les investigacions i aplicacions
cientificotcniques. Per desgrcia, levolu-
ci cientfica no ha seguit els camins que
ordenava la ra comunicativa, sin que ha
continuat amb els vicis que ja va denunciar
Rousseau.2 El predomini de leconomia i
la utilitat per sobre de la igualtat i la just
cia social, ha fet que el progrs cientfic
haja desembocat en un progrs econmic
desigual, amb ms pobresa, fam i misria,
i en una visi utilitria dels descobriments
cientfics que han desembocat en la implan-
taci dall ms rendible econmicament.
Ara, quan la societat capitalista-liberal,
aquella societat que es regia per laugment
de la rendibilitat a travs duna millora en
la capacitat de fabricaci dels productes
en els quals les innovacions tecnolgiques
i lexplotaci cientfica del treball i el tre-
ballador augmentaven el valor de canvi,
en contra dun sentit de progrs igualitari
i respectus, sha convertit en la societat de
la informaci, en la qual s el coneixement
i la comunicaci els que proporcionen la
innovaci i el valor de canvi, els nous apa-
rells tecnolgics desenvolupen un inters
instrumental, el de millorar la comunicaci
i laccs a la informaci, que s confluent
37
amb linters comunicatiu, que tamb es
veu beneficiat per la possibilitat de comu-
nicaci continuada i immediata.
Els nous telfons intelligents compre-
nen en el seu si una espcie de sntesi de
les dues raons esmentades, perqu sn fruit
duna ra tecnolgica que ha desenvolupat
els seus instruments posant-se al servei de
la comunicaci entre les persones. Podrem
pensar que els smartphones realitzen el vell
somni illustrat dinformaci a labast de to
thom per a convertir la ciutadania en actors
responsables del seu futur. La possibilitat de
comunicaci ininterrompuda, de partici-
paci immediata, daccs a informaci ve-
ra i contrastada podria considerar-se com
una victria final dels interessos racionals
duna ra que busca la comunicaci, el di
leg, la convivncia i la justcia social com a
finalitats de la seua actuaci.
Per, com sol passar en la histria de la
humanitat, el que podria haver estat la rea-
litzaci dels somnis dalliberaci es con-
verteix en el malson duna actuaci que
persegueix lexplotaci i el domini. Els te-
lfons intelligents es converteixen en el
vehicle ideal del domini dels antics poders
estatuts; el patr, el pare, el marit, el nvio,
i vehiculen un sentit manipulador concor-
dant amb lantiga ra instrumental.
I amb a hem de tornar a la pregunta
inicial daquest article: aquestes utilitzaci-
ons immorals o clarament ofensives i in-
jurioses dels nous dispositius de butxaca,
tenen lorigen en una nova tica que mo
difica els seus principis dacord amb noves
realitats digitals? O noms ens trobem da
vant dunes aplicacions laxes, inconscients
o simplement incorrectes dels principis
morals illustrats duna ra comunicativa i
dialgica que creu en la dignitat humana,
el respecte i la igualtat? Lanlisi dels me-
38
canismes que utilitzen ens poden permetre
arribar a un judici mesurat sobre les impli-
cacions tiques daquesta revoluci digital
que ha transformat la manera de viure i
conviure de les generacions actuals.
TICA DE LSMARTPHONE
Aleshores, quines sn les caracterstiques
dels nous dispositius digitals que acon-
segueixen aquesta postmoral superficial,
insubstancial i frgil, fragmentada i redu-
da a la mnima expressi de la qual parl-
vem al principi de larticle?
En primer lloc, produeixen un distan-
ciament emocional en la mesura que no
veiem directament les conseqncies dels
nostres actes. Els insults, les burles o les hu-
miliacions sn tele, a distncia, com aque-
lles imatges televisives de nens que moren
de fam a lfrica i pels quals no podem fer
res. O pitjor encara, perqu no arribem ni
tan sols a veure les conseqncies dels nos-
tres actes. Aix produeix un efecte balsmic
sobre els nostres principis morals, que no es
veuen afectats per actes que no entren en el
catleg realista primari o que sn fcilment
justificables en funci del no en sabia les
conseqncies. Aquest distanciament est
en certa forma indut, mediat per un s
racional instrumental, que interpreta que
el mitj a travs del qual actuem s noms
simblic, i per tant oculta els efectes reals.
En aquest sentit, el mitj es regeix per una
racionalitat instrumental que contagia ls
que sen fa dell, i elimina la conscincia
moral de les actuacions implicades.
La resposta a aquestes velletats din-
conscincia emocional noms pot venir per
la via duna conscienciaci moral sobre els
efectes reals dels actes virtuals. En aquest
sentit, no semblen qestionar-se els grans
principis morals de la tradici democr-
tica illustrada, sin ms aviat la causa la po
dem trobar en un deixar-se portar, cmode
i acrtic, sobre els efectes dels nostres actes.
Perqu de la mateixa manera que la media
ci simblica del telfon (que funciona
amb un llenguatge i un marc tecnolgic ar-
tificial) ens insensibilitza, per la mateixa ra
ens pot ajudar a sentir de manera compar
tida. De fet, quan el que fem es enviar pa-
raules enamorades o afalacs agrats s que
experimentem una satisfacci que no dis-
minueix per la mediaci simblica de la
parell tecnolgic. I aquesta hauria de ser la
via, la de mostrar els efectes gratificants que
tenen les actuacions digitals amb efectes
positius. La sensibilitzaci moral no s un
fenomen que saconseguesca de manera
terica, sin que s necessari un perode
dinstrucci i prctica, amb errors i encerts,
que ens assenyalen el cam ms correcte.
La insensibilitat que provoca el fet dha-
bituar-se a aquest tipus de conductes ofen-
sives s un repte difcil de superar, perqu
el fet mateix dhaver-les practicat refora
la seua repetici. Si mantenim un costum
de realitzar actes ofensius, dutilitzar lapa-
rell que tenim a la butxaca per a ofendre,
manipular o controlar, aquestes conductes
es retroalimenten i augmenten la seua pro
babilitat dexecuci. Lnic cam per trencar
aquest cercle vicis s el de fomentar altres
usos ms gratificants que acaben impo-
sant-se als usos negatius.
La sensaci dinvisibilitat que provoca
el seu s s un altre dels factors que con-
tribueixen a una utilitzaci incorrecta dels
dispositius mbils. El fet de poder observar
des de qualsevol lloc sense ser vist (vigilar
lhora de connexi, esperar la contestaci,
verificar la rebuda del missatge) s una

temptaci massa llaminera. Tot i que cada
vegada ms ens adonem que en realitat
aquesta suposada invisibilitat s en realitat
la transparncia absoluta, perqu qualsevol
comunicaci a travs de la xarxa deixa un
rastre impossible desborrar i fcil de detec-
tar. Aquest fet ha aconseguit disminuir cer-
tes conductes esbojarrades o dimmunitat
absoluta que es cometen a la xarxa i vore-
gen la illegalitat, per no aconsegueix min-
var la temptaci de control, que s anterior
a la realitzaci digital i que sha dabordar
des duna perspectiva integral de respecte i
acceptaci dels nostres congneres.
Lomnipotncia que proporciona el m-
bil s un altra de les caracterstiques tcni-
ques que motiven una modificaci del com-
portament moral, i que s difcil de con-
tenir. Des de qualsevol lloc podem enviar
missatges, mentir, organitzar, manipular i
fer tot all que puguem imaginar. s tan
fcil manipular una imatge, fer-la crrer
o difondre una falsedat! El mbil s com
lanell de la invisibilitat que ens permet ac-
cedir a un poder absolut. El problema s
que s difcil fer front a aquesta concep-
ci, perqu imposa un certa variant de
la fallcia naturalista que ens imposa la
creena que tot all que es pot fer, sha de
fer. Hume la va denunciar al seglexviii en
la seua variant realista, per en lactualitat
s la que ms problemes morals planteja.
Perqu oposar-shi implica enfrontar-se a
un raonament utilitarista molt generalitzat,
basat en el clcul dels efectes dels nostres
actes. Piratejar un llibre o una pellcula s
tan fcil com accedir a una informaci gra-
tuta, difondre una falsedat tan creble com
contar un succs real i qestionar la dignitat
personal dun company tan rendible o ms
que ajudar-lo i reforar la seua autoestima.
Al remat noms podem enfrontar aquest
39
pensament des duna tica dels principis
mitjanada per una valoraci del context
i les conseqncies, que tinga en compte
all que s important i all que no, all
que volem mantenir, valorar i estendre, i
all que volem eliminar o fer desaparixer.
Aquest aspecte s el que planteja un
repte ms radical als principis morals il
lustrats, perqu qestiona el sentit mateix
del que s correcte i incorrecte. Per aix,
noms des duna tica comunicativa que
valore la dignitat humana, la igualtat, la jus-
tcia social, el respecte i lempatia podem
defensar que no tot el que podem fer, ho
hem de fer. La formaci duna conscincia
moral forta, no simplement moralista o
assumida acrticament, sin formada des
de principis morals personals, assumits i
acceptats, s ms necessria que mai per
fer front a les possibilitats que presenten
els nous dispositius digitals. s cert que
cada vegada s ms fcil fer mal, ofendre o
manipular, per la decisi ha de ser nostra
i conscient, perqu hem de saber que quan
ho fem, estem triant un model de societat
egoista, insolidari i cru, que ens tornar el
reflex dels nostres actes.
Per encara ens queda un aspecte de la
nostra utilitzaci dels telfons intelligents
que ens pot donar un bri desperana, i
s el carcter nou i poc experimentat dels
nous dispositius, amb poca experincia en
ls i els seus efectes. Quan es van posar al
carrer els primers cotxes, no es pensava en
els perills dels accidents de trnsit ni en la
seguretat, i susaven de manera irrespon-
sable i alegre. Han hagut de passar molts
anys per anar fent-nos conscients dels pe-
rills que comporten. Amb els mbils passar
el mateix, estem vivint temps inicitics en el
seu s, i per tant temps irresponsables, des-
preocupats i poc mesurats, per poc a poc
40
anem fent-nos conscients dels seus efectes,
dels riscs que comporten, dels efectes que
produeixen. De fet, el problema que impli-
cava al principi el seu s en espais pblics
ha estat superat per la inrcia i el costum.
Podem esperar que, amb el pas del temps,
el procs de sensibilitzaci prepare estrat-
gies de defensa i educaci autoimpulsades
i sintegre de manera ms coherent en el
context moral que li dna suport.
CONCLUSI
Com a conclusi, podem dir que ls dels
nous smartphones no canvia la concepci
tica de manera significativa, no altera els
grans principis morals en els quals est
inspirada la nostra societat democrtica.
No qestiona la dignitat personal, els drets
a la protecci de la privacitat, ni la defensa
de la integritat personal, i quan ho fa s
duna manera marginal i transgressora, no
amb una vocaci sistmica o alternativa.
Una moral comunicativa que defense els
interessos emancipadors de la humanitat
continua sent tan necessria com abans.
Ara b, el que s que pot ser que canvien
els nous aparells tecnolgics s laplicaci
concreta daquests grans principis a la prc-
tica moral concreta en determinats contexts
nous. Els principis morals fonamentals
que guien una humanitat amb vocaci
dalliberament no es veuen afectats per les
noves habituacions tcniques; no canvien
els principis racionals en els quals es recolza.
El que s que trobem s laparici de nous
contexts, de nous dilemes morals per als
quals els antics principis morals queden
massa grans o inconcrets, perqu no els
identifiquem amb la facilitat que propor-
cionen els nous dispositius tcnics.
Per aix necessitem un treball educa-
tiu que sensibilitze, exercite i consciencie
sobre els efectes reals de ls daquests es
tris digitals. Noms amb una reviscolada
educaci moral que proporcione una visi
agosarada i actual de la convivncia, noms
des duna educaci emocional que samplie
a lespai virtual i que ajude a reconixer el
patiment propi i lali, i noms des duna
moralitat que efectue una actualitzaci dels
principis tics clssics que shan daplicar
als nous contexts, ser possible la creaci
dun espai social apropiat i favorable a la
convivncia i la ciutadania. Noms des de
lexperimentaci, la sensibilitzaci i lempa-
tia moral serem capaos dalbirar els efectes
que la facilitat dutilitzaci de les noves tec-
nologies implica. Els nous dilemes morals
afecten persones que no veiem, impliquen
un dolor invisible que queda massa lluny
per relacionar-lo amb actuacions tan pri-
vades com escriure unes paraules al mbil.
Per la relaci existeix, i es produeix, i els
efectes sn tan reals com si fra en directe.
Sense aquesta nova educaci moral,
atenta al nou context digital, ser difcil ge-
neralitzar un sentiment moral dempatia
que ens sensibilitze i consciencie respecte
de la importncia dels nostres actes virtu-
als. El problema s que els responsables de
la cosa educativa no semblen tenir massa
clara aquesta necessitat, i mentre eliminen
leducaci tica i ciutadana dels plans edu-
catius, es lamenten de la immoralitat de les
joves generacions en ls de les tecnologies
digitals. Una contradicci hipcrita que
pot costar molt cara a la convivncia de les
generacions futures, per que als dirigents
actuals sembla importar-los ben poc, per
desgrcia.
 41
REFERNCIES

Bauman, Z.: Identitat, Valncia, Publicacions

Collecci Assaig
de la Universitat de Valncia, 2005. 24. Els mercats assassins.
Bernstein, R. J.: El mal radical. Una inda Estudis culturals, mitjans
gacin filosfica, Buenos Aires, Ediciones de comunicaci i conformisme
Greg Philo i David Miller
Lilmod, 2005.
Castells, M.: Galaxia internet, Barcelona, Ed. 25. De lxit a la crisi.
Pamflet sobre poltica valenciana
Plaza y Jans, 2001. Manuel Alcaraz
Echeverra, J.: Los seores del aire: Telpolis y
26. Ecologia viscuda
el tercer entorno, Barcelona, Destino, 1999. Jaume Terradas
Fainholc, B.: Un anlisis contemporneo
27. Lofici de raonar. Societat, economia,
del twitter, Quaderns digitals 73, 2012. poltica, valencianisme.
<http://www.quadernsdigitals.net/index. Articles de premsa, 1997-2010
Vicent Soler
php?accionMenu=hemeroteca.Visualiza
ArticuloIU.visualiza&articulo_id=11239> 28. Assumptes pendents.
Set qestions filosfiques davui
[comprovat: 3/11/13]. Antoni Defez
Feenberg, A.: Teora crtica de la tecnologa,
29. Un somni europeu.
Revista cts 5, vol. 2, juny de 2005, pp. Histria intellectual de la Literatura
109-123. Comparada
Antoni Mart Monterde
Habermas, J.: Conocimiento e inters, Madrid,
Taurus, 1982. 30. Del nord i del sud. Diari dun professor
Husserl, E.: La crisis de las ciencias europeas deconomia
Josep M. Jordan
y la fenomenologa trascendental, Madrid,
Prometeo libros, 2010. 31. Valencianisme, laportaci positiva.
Cultura i poltica al Pas Valenci
Muoz, J.: Filosofa y resistencia. Intervenciones, (1962-2012)
Madrid, Biblioteca Nueva, 2013. Francesc Viadel
Queralt, R.: La estrategia de Ulises o tica 32. Incitacions
para una sociedad tecnolgica, Sevilla, Doss Enric Sria
Ediciones, 2008. 33. A manera de tasc.
Notes sobre literatura
Vicent Alonso
34. La invenci de lespai.
Ciutat i viatge
1. Utilitzem el terme en el sentit que ho va fer Edmund Enric Bou
Husserl a La crisi de les cincies europees i la fenome 35. Mentre parlem
nologia transcendental. Enric Sria
2. El Discurs de les arts i les cincies de Rousseau, escrit en
36. Vista parcial
resposta a la pregunta que lAcadmia de Dijon va
Tobies Grimaltos
plantejar a la societat de lpoca, va representar una
bomba de rellotgeria que va trasbalsar la confiana
illustrada en el progrs.
42
Josep Pla, gastrnom
En una de les entrevistes que li va fer al
llarg de la seua vida, el periodista murci
Joaqun Soler Serrano pregunt a Josep
Pla si era cert que, a ms dun mestre de
ladjectiu, lautor dEl quadern gris era
tamb un consumat gourmet. La resposta
de lescriptor catal, potser una mica exa-
gerada, amagava, tanmateix, una gran dosi
de veritat: Pobre de mi! Jo sc un dels
homes que menys mengen en aquest pas.
Dec tenir un estmac molt petit. Per, tal
vegada perqu he viscut a lestranger i he
vist el que menja la gent, lardor i la vitalitat
que tenen com a conseqncia del menjar,
la cuina ha arribat a produir-me una gran
impressi imaginativa.1 I dic que lafir-
maci era encertada perqu de la ploma de
Pla, que sempre reneg de letiqueta dex
pert en cuina que els seus amics li van
voler penjar, sortiren algunes de les millors
pgines que shan escrit sobre la nostra
gastronomia quasi totes incloses en lobra
en qu lempordans concentr el seu ampli
i erudit saber en la matria. Em referisc,
Francisco Fuster Garca s doctor en Histria Contempo-
rnia. La seua principal lnia dinvestigaci se centra en
la histria de laliteratura espanyola de lEdat de Plata
(1900-1936), amb especial inters en els escriptors Po
Baroja, Azorn i Julio Camba, a les obres dels quals
ha dedicat diferents treballs.
Francisco Fuster
naturalment, a El que hem menjat, un llibre
que escrigu expressament i en resposta,
com ell mateix confessa en el text, a la insis-
tncia de lhistoriador giron Jaume Vicens
Vives, qui li ho va demanar en repetides
ocasions per a ser incls en el monumental
projecte editorial que fou lObra Completa,
concebuda per Josep Vergs i publicada en
quaranta sis volums (ms un annex), entre
1966 i 1990.
Com assenyal Manuel Vzquez Mon-
talbn un altre gran gastrnom de les nos
tres lletres en el prleg a la primera traduc-
ci de lobra que es public en castell (una
selecci dels millors captols del llibre feta
pel mateix Vzquez Montalbn i editada per
Destino en 1997, dins la famosa collecci
ncora y Delfn), el ms important de Pla
s que la seua aportaci a la nostra literatura
gastronmica el deute de la qual amb la
daltres gastrnoms illustres, com el gallec
Julio Camba, mai fou negat pel seu autor
va encendre la metxa per a laparici de tota
una escola de terics del menjar2 en la qual
destacaren deixebles de la talla de Nstor
Lujn, Joan Perucho, Xavier Domingo o
Lloren Torrado (jo hi afegiria el nom del
madrileny Vctor de la Serna). Perqu, en
efecte, la publicaci lany 1972 dEl que hem
menjat fou rebuda pels joves escriptors i pe-
riodistes afeccionats a la cuina com la prova

definitiva que venia a demostrar el que tots
sabien ja: que Pla era un autntic especialista
a lhora de maridar les salses i les lletres. Si
en la ressenya que va escriure per a la revista
Destino, Lujn va dir que era el gran llibre
de gastronomia que tots espervem dell,3
Perucho sentenci que, amb aquesta obra,
Pla havia alat un monument literari a la
cuina general del pas.4
En un dels seus coneguts escrits sobre el
tema, Curnonsky5 establ una classificaci
que dividia els gastrnoms en un total de
cinc categories que anaven des dels dex
trema esquerra fins als dextrema dreta,
segons el seu grau de conservadorisme o
el seu rebuig de la novetat en matria culi-
nria. A lextrema esquerra, afirmava el
clebre crtic gastronmic francs, troba-
rem els fantasiosos, els inquiets, els in-
novadors: gastrnoms curiosos per la cuina
extica i estrangera que sempre van darrere
de les noves sensacions i dels plaers des-
coneguts. Al costat oposat de larc se situa
rien aquells crtics ms fonamentalistes i
partidaris de la cuina svia, refinada, un
poc complicada, que exigeix un gran xef i
una matria primera de qualitat, una cuina
que podrem anomenar diplomtica: la de
les ambaixades, els gras banquets i els pa
laus. Al centre estarien els afeccionats
ms transigents a la cuina burgesa i re-
gional que, sense renunciar a menjar en un
restaurant o un hotel, exigeixen que les
coses tinguen el sabor del que sn i que
mai siguen adulterades ni complicades.
En la meua opini, la cuina descrita a El
que hem menjat es trobaria en aquesta zona
intermdia entre la que habiten els gastr-
noms centristes i la coberta per aquells
que, seguint lesquema de Curnonsky,
ocupen la dreta no extrema: els defensors
duna cuina tradicional i del costum de
43
menjar sempre a casa, en una taula familiar
sense massa comensals. O, dit duna altra
manera, en la dialctica constant entre els
valors de tradici i invenci que, segons
Jean-Franois Revel,6 domina la histria de
la cuina europea des dels inicis del seglexix,
Pla es posicionaria clarament en el primer
dels bndols: Davant la cuina, doncs, sc
un tradicionalista recalcitrant, un conserva-
dor aferrissat. No aspiro a contribuir a cap
revoluci culinria, sin tot el contrari: a
salvar tot el que sigui salvable.7 Per a co-
nixer millor alguna de les premisses que
articulen el seu discurs al voltant de la bona
praxi culinria, aprofundir tot seguit en els
que sn, al meu parer, els tres pilars bsics
sobre els quals basteix Pla el seu impressio
nant edifici gastronmic.
EL PENSAMENT
GASTRONMIC PLANI
El primer daquests principis elementals
sobre els quals sassenta el pensament gas-
tronmic plani s que la cuina s un art
normatiu que no admet experiments i en el
qual sempre ha dimperar la ra i el sentit
com:
No busquin en la cuina res ms del que
lhoritz immediat pot generalment donar.
La cuina luxosa, nica, excepcional, basada
en algun romntic sacrifici, en algun esfor
inusitat, en alguna cosa mai no vista, s una
font de grans desillusions i desenganys.
La cuina s perfectament compatible amb
alguna cosa de decorativisme exterior, per
dac no es passa. La cuina, tota forma de
cuina, s limitada. Convertir les llebres en
gats i els gats en llebres, per raons de distin-
ci, desnobisme o de romanticisme, s un
44
error total una impressionant atzagaiada.
En la cuina, el rerefons de normal demncia
humana s inimaginable. En totes les coses
de la vida es pot fer el boig. En la cuina,
mai (p. 87).8
Per a Pla, la primera condici dun bon
cuiner s la memria, ats que la cuina
s, en essncia, lart de saber manipular i
combinar b uns ingredients que, sovint,
sn molt diferents entre ells mateixos. La
tradici de la cuina catalana s molt antiga
i cal conservar-la a travs de les millors re-
ceptes, forjades en lexperincia del que
ha funcionat al llarg del temps. El cuiner
s el mxim responsable daquesta tasca i
s qui ha de saber quins elements lliguen i
quins no, perqu la cuina elaborada amb
elements que es repelleixen, manipulats
a ull, a si lencerto, lendevino, produeix
una repulsi al paladar i a lestmac de la
gent (p. 133). Tot i reconixer lexistncia
dexcepcions, com puga ser larrs amb peix
i pollastre (un plat a priori inconcebible),
es manifesta sempre a favor del racionalisme
i en contra de les barreges extravagants o
desconegudes que, la majoria de vegades,
solen tenir un resultat negatiu. Aix ocorre,
per exemple, quan un plat amb histria es
vol modernitzar i, en lloc de millorar-lo,
sespatlla: Davant de lolla de peix, qu
voleu tocar?, qu hi voleu afegir? qu hi vo-
leu modificar? He estat sempre partidari de
deixar tranquilles les coses perfectes.9
Ara b, Pla tamb admet que la cuina s
un art molt empric i que, en qualsevol
cas, lnic que compta sn els resultats. sha daerificar (p. 13). En aquest sentit,
Per aix, no tanca la porta del tot a la in-
novaci, potser per ser conscient que alguns
dels millors plats de la nostra cuina naixen,
precisament, de la combinaci dingre-
dients aparentment incompatibles. En
separar teoria i prctica, i per a explicar-ho
de forma grfica, empra lexemple del bap-
tisme i compara lexorcisme que tracta de
treure els dimonis del cos de linfant que
es vol batejar amb el que fa la cuina amb
els aliments quan els treu el salvatgisme in-
trnsec i tracta dunificar-los. La cuina s,
per a lempordans, un art orfenic, per
dir-ho en grec, que consisteix a valorar els
contrastos per a integrar-los i fondrels, per
tot en el seu ordre i dins el lmit que ens
dicta el sentit com. Lobjectiu de qualsevol
mescla dingredients ha de ser que, amb la
seua fusi o combinaci, aquests elements
antagnics puguen ser capaos de produir
un plat nou les qualitats del qual siguen
superiors a les que, en origen, tenia cadas-
cun dels productes per separat. Sense cap
mena de dubte, el plat que millor sintetitza
aquesta inusitada capacitat de la cuina per
a sorprendrens s la paella: una barreja de
sabors que, paradoxalment, t en la comple-
mentarietat dels seus dispars components
el principal secret.
La segona idea important que magrada-
ria destacar s que, al parer de Pla, ocorre
molt sovint en la cuina com en molts altres
mbits de la vida que menys s ms, el
que es tradueix en el seu consell de prescin-
dir de barroquismes innecessaris en benefici
del senzill i lleuger: El meu ideal culinari
s la simplicitat, sempre compatible amb
un determinat grau de substncia. Demano
una cuina simple i lleugera, sense cap ele-
ment pesat en la digesti, sense taquicrdia.
El menjar s un mal necessari i, per tant,
laliment ms humil i vulgar pot conver-
tir-se, grcies a la cuina, en una autntica
delicadesa. Aix s, sense anar ms lluny, en
el cas dun peix tan fabulosament gregari
com les sardines; un peix que, quan est ben

cuinat sempre a la brasa i es menja amb
moderaci, no t rival possible. Veiem com
ho descriu en un passatge dEl quadern gris
on ens fa partcips dels sentiments que li
desperten unes sardines torrades:
Sopem a la taverna de Mata. La Conxita
apareix amb una immensa plata de sardines
a la brasa: grosses, fresques, vives. En les es-
cates tocades pel foc, loli lluu duna manera
somorta i densa. En les escates blavisses, la
llum del bec de gas treu petits punts ruti-
lants, com un formigueig lluent. Mengem
una quantitat desorbitada de sardines.
Labsorci de sardines a la brasa produeix
en el meu organisme una intensa segregaci
sentimental. Les sardines em fan regalimar
els sentiments, mafebleixen la ra i poblen la
meva imaginaci de formes plenes de grcia.
Aquest fenomen s en mi tan objectiu que de
vegades he pensat si els estats desponjament
sentimental i potic dels celtes no podrien
provenir de la importncia que en la seva
alimentaci tenen les sardines.10
Segons Pla, cal desterrar el tpic segons
el qual la cuina noms paga la pena quan
s una cosa extraordinria, espectacular i
molt elaborada, perqu hauria de ser tot al
contrari: una cosa normal i corrent. Potser
per aix, una de les seues majors obsessions
fou la de reivindicar que el pitjor ingredient
dun plat s la pressa amb la qual sha cui-
nat. La pressa no solament s contrapro-
duent, sin que altera el ritme natural de
les coses i la pacincia semblant a la que
exigeix la bona literatura que, des de
sempre, ha demandat la cuina tradicional,
la que sha fet amb estima i dedicaci:
La clau de la cuina s la lentitud, latenci, la
calma, la pacincia s a dir, les virtuts que
45
han volat del nostre temps. Cuinar s un art
tan elevat com escriure b, en el sentit que
escriure vol dir atrapar els adjectius justos,
i aquesta s una feina rdua, lenta i pesada.
Els matisos duna salsa, dun peix, dun plat
de carn, representen, en un escrit, ladjecti-
vaci exacta. A foc lent, doncs, i amb tota
la pacincia que calgui.11
El problema de la cuina popular i caso-
lana s que la rapidesa inherent als temps
moderns ha provocat que la majoria de
dones, garants en altres poques daquesta
pacincia necessria, ara es miren la cuina
amb una gran displicncia. s aquesta
tendncia general la que fu triomfar
aquelles receptes de cuina rpida i fcil que
publicaven i encara publiquen molts pe-
ridics europeus. Una proliferaci de me-
ns horripilants que tingueren xit perqu
suplien la manca dimaginaci daquelles
dones que no sentien cap simpatia per la
cuina i els seus misteris. Per a Pla, una de
les raons que, ja als anys setanta, explicaven
la decadncia de plats tan centrals en la
cuina catalana i de fora de Catalunya
com la carn dolla, era la poca curiositat
per la cuina que demostraven les noves
generacions: una de les caracterstiques
ms acusades del temps en qu vivim s la
possibilitat de trobar persones interessades
en les coses ms absurdes i grotesques de la
terra i la impossibilitat de trobar persones
que tinguin curiositat pel fog, la cassola
o les graelles (p. 62).
Per acabar, last but not least, el tercer eix
al voltant del qual sarticula el pensament
gastronmic plani s la defensa de la cuina
regional com un valor segur enfront del
perill daqueixa cuina extica i multitnica
que avui anomenarem de fusi i, molt
lligada a aquesta defensa, la crtica ferotge
46
a la industrialitzaci dels aliments. Pel que
fa al primer punt, Pla mai fou partidari
del concepte de cuina nacional perqu
considerava que la cuina no obeeix pas a
unes fronteres poltiques determinades.
De fet, sempre consider que all que
tothom anomenava cuina francesa era,
en realitat, una cuina internacional la
que feien els restaurants i hotels de fora de
Frana per als viatjants de comer sense
personalitat prpia. No obstant aix, s que
estava a favor del localisme a la cuina perqu
pensava, amb ra, que la bona cuina regio-
nal s impossible dexportar, de la mateixa
forma que la bona literatura tampoc no es
pot traduir:
No he cregut mai en la cuina dexportaci.
Les coses realment sensibles no poden
exportar-se, de la mateixa manera que la
literatura de qualitat no sha pogut traduir
mai. All que diuen els italians: Traduttore,
traditore... s una veritat literal. De paella,
el que sen diu paella, no nhi ha ms que
una, que s la valenciana. Una paella a Va-
lncia o a la ciutat dAlacant, en el paisatge
de Castell, en una casa de tradici del
pas, saturada damor al pas perqu sense
aquests sentiments no hi ha cuina possible,
s realment una cosa important. La seva
falsificaci en els mbits forasters i en els
internacionals, quin resultat pot donar si
no s nefast? (p. 87).
Quant al segon aspecte, lempordans
considerava que laugment demogrfic la
proliferaci humana subvencionada en
lEuropa posterior a la Segona Guerra Mun-
dial havia provocat la industrialitzaci mas-
siva del menjar per a poder fer front a la
demanda daliments, generant una mal
anomenada cuina revolucionria que
tenia com a ltima conseqncia la mort
dels sabors naturals de la cuina tradicional:
A tot arreu, la cuina ha baixat. s inqestio
nable. En definitiva, tot sha industrialitzat. El
gust de les coses s un altre. Les mercaderies i
els plats ms inversemblants han estat enva-
sats en virtut de procediments de la qumica
ms o menys recreativa, per crematstica,
horripilant. La cuina com a art de lentitud,
de pacincia, de moderaci, de calma, ha pas-
sat avall. Jo voldria saber si es pot fer alguna
cosa en el mn, si no s a base de lobservaci
i de la calma. Tot el que no sigui obeir aquest
principi es una pura fantasia per a primaris.
Ara es vol fer una cuina anomenada revo-
lucionria. A la cosa ms tradicional i ms
arcaicament meditada, li apliquen aquest
adjectiu de la demaggia ms repugnant.
Vagin entrant, si volen, en la cuina revolu-
cionria i cada dia menjaran ms malament.
La cosa s tan notria i tan clara! (p. 10).
Animals com el pollastre, que en altres
temps quan es criaven a la masia, en lliber-
tat, i salimentaven de forma natural era
considerat la cosa ms fina i distingida
duna taula, shan convertit en la ms pu-
ra vulgaritat per culpa de les granges on es
produeixen industrialment per a fer una
carn inspida que no t res a veure amb la
daquell enyorat pollastre de pags. O, par-
lant de les fruites i verdures, Pla definia
lobsessi de determinada gent per menjar
productes fora de temporada com una
simple manifestaci de pedanteria i des-
nobisme que pot inflar lestampa dun nou
ric, per que no produeix cap resultat.
En definitiva, tot un seguit dinvolucions
en el bon menjar que, al seu parer, feien
de lhome modern un sser malenconis,
frentic i malalt, la tristesa i la nerviositat

del qual eren degudes, en gran part, a la
sofisticaci dels aliments i de les begudes
que ingereix.12
UNA CUINA DE LA NOSTLGIA
La conclusi principal que he extret de la
lectura dels escrits de Josep Pla sobre gastro-
nomia s que la seua s una cuina de la nos-
tlgia que pretn rescatar de loblit aquells
sabors de la infantesa la importncia dels
quals ja ens revel Marcel Proust que el
xiquet Pla descobr per primera vegada a
la famosa masia de Llofriu on es va criar, al
costat de Palafrugell, a la comarca del Baix
Empord. Per a ell, que exerc durant tants
anys com a corresponsal de premsa, viatjant
per mig mn i coneixent mil formes dife-
rents dentendre la gastronomia, lautntica
cuina havia de ser, per fora, una cuina del
record, fonamentada en la mxima segons
la qual les sensacions que produeixen els
aliments a la nostra memria sn les ms
indelebles i perdurables:
La meva idea, modestament expressada, s
aquesta: quan una sensaci palatal s sus-
ceptible de convertir-se en un incentiu de
la memria, en record i, en definitiva, en
enyorana, en nostlgia, s que lalimenta-
ci que lha produda, per local que sigui,
encaixa perfectament amb la ms vasta i
general naturalesa humana. Les dones i els
homes no solen pas tenir gaire memria. Tot
es dissol i passa. Les formes de la memria
ms susceptibles de vitalitat sn les relaci-
onades amb les sensacions palatals i amb
lerotisme (p. 251).
Com va resumir molt encertadament
Vzquez Montalbn al citat prleg, si la
47
boina de Pla era una declaraci de principis
csmics, el seu paladar pertanyia a la infan-
tesa com quasi tots els paladars, infantesa
empordanesa al calor duna cuina marcada
per les textures de terra i mar, pel substrat
duna memria culinria embadalida.13 I
s que, en efecte, i en aix coincidisc amb
lescriptor barcelons i amb el mateix Pla
que es definia, ja ho hem vist, com un con-
servador i un tradicionalista, de la lectura
dEl que hem menjat es desprn un missatge
molt escptic per no dir pessimista sobre
el futur de la cuina catalana. De fet, en ms
dun passatge del seu assaig, Pla sembla
insinuar-nos que ja no espera res bo del
futur; que qualsevol temps passat fou millor
i que ledat daurada de la cuina acab en
el moment exacte en qu la industrialitzaci
i el capitalisme imposaren el seu precipitat
estil de vida, acabant de cop i volta amb tota
una manera de menjar i de viure.
No descobrir res de nou si dic que El
que hem menjat no s una obra a la altura
dEl quadern gris; en aix, supose, hi ha un
consens generalitzat. En el que no s si hi
ha el mateix acord s en el fet que des del
meu punt de vista, i deixant de banda els
membres del gremi i els lectors ms incon-
dicionals de lautor aquest assaig de Pla, i
per extensi, el conjunt de la seua literatura
culinria, no ha gaudit del reconeixement
que mereix. Ho dic perqu, tot i comptar
amb una llarga i rica tradici, guarnida amb
noms descriptors illustres i amb obres es-
devingudes clssics del gnere, la nostra lite-
ratura gastronmica mai no ha atret laten-
ci dun lector que, o b no ha sabut apre-
ciar en aquesta producci el seu innegable
valor literari, o b nha ignorat lexistncia.
Des daquesta perspectiva, fins i tot matre-
viria a dir que s una assignatura pendent
per a fillegs i historiadors de la literatura
48
que tenen ac si no un terreny verge per a
la recerca, s un camp de treball que, en
alguns dels racons i amagatalls, roman
encara inexplorat.
Contava Alexandre Dumas que, per a
conixer b lart de la cuina, ning com
els homes de lletres: habituats a totes les
exquisideses, saben apreciar millor que
ning les de la taula.14 No se macut cap
exemple millor per a corroborar-ho que el
daquest escriptor irrepetible que fou Josep
Pla, un dels autors per no dir lautor
que ms seriosament es va prendre a de la
gastronomia: La cuina s lart ms arcaica
de totes les arts. Shan abocat a la seva
elaboraci persones de gran intelligncia i
duna agudesa incomparable. Si la poltica
hagus arribat als moments solars a qu
arrib la cuina en alguns dels seus moments,
daltra manera haguera caminat la pobra i
trista humanitat (p. 258). Com a ancdota
curiosa, i per a acabar amb una paradoxa,
tan del seu gust, es pot dir que lnic que
li va faltar a Pla fou predicar amb lexemple
i posar-se, de tant en tant, a laltra banda
dels fogons. Ho dic perqu, ja en la tardor
de la seua existncia (tenia quasi vuitanta
anys), comptava amb certa resignaci que
vivia sol a casa i que, desprs duna vida
intensa i fecunda, lnic que lamentava
en aquells anys finals era, precisament, no
haver aprs a cuinar: Ja no tinc ni servei,
ni cuinera, ni res; al capdavall haur de
fer-me el llit i la truita, i lnic que em sap
greu s no haver aprs a cuinar una mica,
almenys saber fer-me una sopa de verdures,
una truita i alguna cosa lleugera. Parlo amb
tota la franquesa.15
1. Joaqun Soler Serrano: Conversaciones con Josep Pla,
Barcelona, Destino, 1997, p. 100 [totes les traduc-
cions de citacions del castell al catal sn meues].
2. Manuel Vzquez Montalbn: El profeta de la dieta
mediterrnea en el supuesto caso de que exista
la dieta mediterrnea, a Josep Pla: Lo que hemos
comido, Barcelona, Destino, 2001 [1972], p. 9.
3. Nstor Lujn: El paso de los das, Destino, 1823, 9
de setembre de 1972.
4. Joan Perucho: Esttica del gusto (Prlogo de Jos-
Carlos Mainer), Huesca, La Val de Onsera, 1998,
p. 38
5. Curnonsky s el pseudnim de Maurice Edmond Sai-
lland (1872-1956), tamb conegut com el prncep
dels gastrnoms. La classificaci a qu em referesc,
aix com les citacions que reproduesc, procedeixen
de la seua obra: Recuerdos gastronmicos (traducci
de Gabriel Hormaechea), Barcelona, Parsifal, 1991
[1958], pp. 22-23.
6. Cf. Jean-Franois Revel: Un festn en palabras: historia
literaria de la sensibilidad gastronmica desde la
Antigedad hasta nuestros das, Barcelona, Tusquets,
1996 [1995], pp. 260-261.
7. Josep Pla: Sobre la cuina, en El meu pas, Obra
Completa, vol. vii, Barcelona, Destino, 1968, p.
299.
8. Les citacions seguides del nmero de pgina entre
parntesis corresponen a ledici de lobra que he
emprat: El que hem menjat, Obra Completa, vol.
xxii, 1972.
9. Josep Pla: Sobre la cuina, pp. 308-309.
10. Josep Pla, El quadern gris, Obra Completa, vol. i,
Barcelona, Destino, 1977 [1966], p. 160.
11. Josep Pla, Sobre la cuina, p. 400.
12. Ibidem, p. 279.
13. Manuel Vzquez Montalbn, op. cit., p. 7.
14. Alejandro Dumas, Diccionario de cocina (traducci
dEsther Falomir Archambault), Madrid, Gadir,
2011 [1873], p. 6.
15. Joaqun Soler Serrano, op. cit., p. 259.

Recerques sobre el vuit-cents
La recurrent crisi actual de paradigma en
les cincies socials en les quals cal incloure
la histria i la literatura s definida per
un persistent fraccionament epistemolgic
causat per una especialitzaci allacionista
(que sembla que el Pla Bolonya est interes
sat a perpetuar).1 Aquesta situaci requereix
respostes que es basteixen en iniciatives
concretades per determinats grups de recer-
ca, aixopluc orgnic que pot retornar a la re-
alitat els estudis universitaris amb afany de
bastir rees de relaci entre disciplines afins.
s en aquest context que cal valorar lesfor
del Grup dEstudi de la Literatura del Vuit-
cents [geliv] originat a la Universitat de
Barcelona amb el projecte Positivisme i
modernitat en la literatura catalana. 1868-
1898 (perode 1998-2002), i actualment
adscrit a la Universitat de Lleida amb el pro-
grama de recerca Renaixena, literatura,
1854-1898. Instituci, representacions i
identitat (perode 2013-2016) ha anat
definint un mbit destudis que apellen a
la sntesi entre (sociologia de) la literatura
i la histria social de les idees.
Els volums editats per aquest grup de
recerca la majoria en la collecci El
Xavier Ferr i Trill s historiador i socileg, professor a la
Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).
49
Xavier Ferr
Vuit-cents aprofundeixen en aquest pe
rode historicoliterari fonamental entre
el Romanticisme i el realisme de la Ca-
talunya contempornia.2 Un segle que al
Principat, com defin lintellectual Pere
Coromines i Muntanya, sidentificava amb
els renaixencistes, que no continuen cap
tradici, que no prenen larrencada duna
cultura prpia vivent, sin que creen de
cap i de nou, i fins quan volen girar la vista
enrera, el record del passat no el cerquen
en les generacions que els precediren, sin en
les del perode nacional, i aix sovint no els
guia, sin que els desorienta, i no sencarri-
len que no hagin tingut el desprendiment
doblidar-ho.3 La referncia al passat que
esmenta lescriptor revela que la Renai-
xena no era estrictament historicista, sin
que feia s del passat a fi de codificar un
present en el context poltic definit pel
procs de nacionalitzaci endegat per les-
tat (espanyol).
Malgrat, doncs, identificar necessria
ment la ideologia poltica dominant de la
primera i segona meitat del vuit-cents ca-
tal com a provincial i, en conseqncia,
exercir (frustradament) lhegemonia en la
vida poltica i cultural espanyoles, el segle
dinov amb contradiccions socials nor-
matives (burgesia vs. proletariat industrial)
que sagombolen sota el que Coromines
50
concebia com a capitalisme materialista
defin, al Principat, el corrent de la Re-
naixena sota lempara intellectual ro-
mntica. Aquest perode cultural sesplai,
segons el poltic republic, entre lOda a la
Ptria, dAribau i lemergncia modernis-
ta del grup de LAven, que tingu com a
realitzaci mxima la integraci nacional
de la producci literria de les elits i la
considerada com a xarona.
Els corrents esttics vuitcentistes reque-
reixen, per, aprofundiment metodolgic
a travs de noves recerques (sense encoti
llaments ideologistes, apriorstics) per a con-
cretar, si ms no, el context indicat per
Pere Coromines entre el primer ter del
vuit-cents i els orgens del modernisme i
comprendren labast social i el sentit cvic
i poltic. Poltic en tant que la literatura,
s clar, s variable dependent destratgies joves hi projectar la seva ambici.5 Cal
ideolgiques que en aquella etapa palesaven
aquell provincialisme poltic esmentat, per
que tamb se nallunyaven fins a anar codifi-
cant una cultura nacional no pas satllit de
lestatal espanyola. Si Rubi i Ors es refer
a la independncia literria al prleg de
Lo Gaiter del Llobregat (1841), aquest fou
el tret de sortida, almenys simblic, per
a recrrer el temps poltic que defins, al
capdavall, una naci cultural com, de fet,
sesdevingu sota el modernisme. Aquesta
etapa suposava la construcci del catala-
nisme literari. I la lluita per una narrativa
en catal com molt b explicita Antnia
Tayadella4 era una baula en aquest com-
bat recatalanitzador a la contra. El context
renaixencista requereix una concepci que
en valori les aportacions des de dins del
moviment.
En aquesta conjuntura, Josep Maria Do-
mingo, en analitzar la significaci dels Jocs
Florals ha tractat sobre aquesta instncia de
representaci a lhora dinterpretar uns can-
vis socials entre els interessos industrials,
de les classes subalternes i dels poltics en
clau de projecte, de comunitat imaginada.
La relectura daquesta institucionalitzaci
literria que aporta mecanismes analtics
envers la comprensi dels orgens del pri-
mer catalanisme urb s obligada per a
estudiar les gradacions en larticulaci dun
missatge que valora la llengua en el marc
dun procs de substituci lingstica: Ms
enll del clos acadmic tronat i inefica,
el ritual enlluernador dels Jocs basteix el
context pragmtic que calia al catal per es-
devenir susceptible de ser reconegut com
a llengua literria possible. En prova con-
cloent de la capacitat persuasiva de la nova
instituci jocfloralesca, una generaci de
considerar, per tant, el provincialisme com
a constataci poltica, per alhora cal
estudiar el moviment subterrani civil i
cultural que hi va bastint concepcions
substitutries que acabaran tenint traduc-
ci poltica en clau dun republicanisme
qestionador de la legitimitat territorial
formalitzada per lestat-naci espanyol.
Tractar la vinculaci entre pensament
literari i vida nacional des de conjuntures
dabast mitj fins a cicles temporals genera-
litzadors de ms abast s un dels objectius
definidors centrals del Grup dEstudi de la
Literatura del Vuit-cents, que sha proposat
com a centre dinters desenvolupar estudis
historiogrfics i analitzar i fer pbliques
noves fonts primries de referncia a fi de
revisar tpics i llocs comuns sobre les con-
cepcions culturals dels vuitcentistes i, alho-
ra, inserir les realitzacions daquesta etapa
en el marc dels corrents esttics, filosfics i

ideolgics europeus sorgits a lembat de les
revolucions burgeses. s a dir, es tracta dun
cicle contemporani fonamental perqu s
quan es produeix leclosi i primera crisi
de legitimitat (= qestionament de lordre
a travs de lobrerisme) de lestatus burgs. lescenificaci teatral era una baula pedag
El seglexix, perode que pronostica can-
vis socials en clau revolucionria, dna lloc
a endegar (o ampliar) investigacions que
han domplir buits i que han de plantejar
dubtes sobre una etapa histrica definida
en ocasions a travs de tipologies que ex
pliquen ben poc els matisos de la construc-
ci dun plantejament literari modern, s a
dir, amatent a les transformacions socials,
evolucions doctrinals i (noves) estratgies
de poder. s aix que aquest Grup ha en-
degat una srie dedicions amb lobjectiu-
crida de retornar a una vocaci de relaci
amb la resta de cincies socials afins a fi de
poder elaborar quadres de situaci sobre
trajectries i canals de socialitzaci didees
que es proposaven dabastar una extensi
del propsit pedaggic (no exclusivament)
regenerador.
Amb aquest objectiu, les publicacions fins
ara enllestides (esmentades a la segona nota
a peu) abasten lmbit de lautobiografia
(Josep Yxart, 1852-1899; Pompeu Gener,
1846-1920; Pere Aldavert, 1850-1932), la
internacionalitzaci de la llengua malgrat
que no fos assolida en forma de Premi No
bel en el cas dngel Guimer (Galln & relacions dambds intellectuals amb nu-
Nosell, 2011), la potica, la institucionalit
zaci de la llengua i dels seus llocs de me-
mria a travs de la valoraci contextua
litzada dels Jocs Florals, i els mitjans de
socialitzaci de la literatura amb afany no
elitista, com fou el teatre a travs de lobra
del crtic literari Josep Yxart, que cercava,
com especifica Rosa Cabr, la necessitat
51
educativa, una voluntat regeneradora
(2009a: 53 i 113). Es tractava de continuar
establint canals que difonguessin ideals so-
cials, la difusi dels quals ans ultrapassant
cercles de sociabilitat estrictament elitistes:
gica necesssria.
Pel que fa a les autobiografies esmenta-
des, la de Josep Yxart explica les seves relaci-
ons amb Narcs Oller i el seu oncle Josep de
Moragas. Es tracta dun document dinters
per a conixer les idees de la Barcelona de
la primera Restauraci, la influncia del
realisme i del positivisme. Tamb s til per
a conixer el moment poltic de la desclosa
de la monarquia de transici dAmadeu I i
copsar les envistes de la I Repblica espa-
nyola. A banda, el volum inclou una cor-
respondncia entre Josep Yxart i Narcs
Oller, que rebla opinions expressades al text
autobiogrfic pel crtic literari i aporta un
seu minucis currculum. El text congria
la recepci progressiva del positivisme,
defineix ambients provincians (la fra y
asfixiante Tarragona, p. 62) i reivindica el
naturalisme (p. 118).
La historiadora de la literatura Rosa Ca-
br, especialista en la biografia intellectual
de Josep Yxart, aporta una documentaci
indita per a informar dels nexes, ambients
i opinions del duet Oller-Yxart. Amb tot,
el volum destaca per la configuraci de
clis patritics (literaris) de La Renaixensa.
Aquesta autobiografia constitueix un suport
complementari de lautobiografia literria
de Narcs Oller en una conjuntura que as-
senyala la construcci de la Barcelona bur-
gesa, la Barcelona de lExposici de 1888.
Les memries de Pompeu Gener, escri-
tes entre 1912 i 1914, sn despecial utilitat
52
a lhora de reconstruir contextos i ambients
culturals vuitcentistes latents i que esde-
vingueren emergents. Lhomme des lettres
prxim a les concepcions de Nietzsche hi
detalla la seva trajectria amb un breu re-
corregut genealgic per la Catalunya repu-
blicana del sexenni democrtic (1868-
1874) i descriu lauge del moviment cata-
lanista. Aquesta autobiografia intellectual
serveix per a comprendre les vies a travs de
les quals Gener es fu positivista via mile
Littr. Tamb s til per a comparar la vida
cultural espanyola i francesa, i serveix per a
descriure els cercles de sociabilitat del pen-
sador vitalista. Aix, el protagonista detalla
tot el grup de la revista Joventut (1900-
1906), publicaci de la qual fou el principal
animador i difusor. Es tracta, al capdavall,
dun testament intellectual per a estudiar
lesperit cultural revolucionari de sectors
socials i poltics vuitcentistes que en lEu-
ropa del moment i empeltats de cientis-
me volien subvertir un cert model poltic
legalitzat com a cannic i, en definitiva,
es proposaven de contestar un tipus de
pensament basat en el convencionalisme:
la dialctica entre ordre convencional i
anticonvencionalisme.
La recuperaci duna compilaci auto-
biogrfica del catalanista pur Pere Alda-
vert (1850-1932), a cura de Carola Duran,
aporta seqncies de la trajectria del grup
agombolat a lentorn de les publicacions La
Gramalla i La Renaixensa. Ambdues capa-
leres sn congriades pels dinamitzadors de
la segona etapa de la Renaixena i, sobretot,
per activadors duna estratgia civicopo-
ltica articulada entorn de la llengua i de
la defensa duna poltica duni nacional.
Lapoliticisme daquests sectors, doncs, ho
era estrictament per defugir coloracions
orgniques concretes. No existia un cata-
lanisme apoltic, car tenia una poltica,
un posicionament. s aix que les vivncies
dAldavert sn una narraci de primera m
referent significatiu per a contrastar amb
el programa socialment molt ms definit
de Valent Almirall de qui fou uns dels
integrants de la Lliga de Catalunya, fogar
fundador de la Uni Catalanista.
Respecte de la recerca potica, la compi-
laci per primera vegada sistematitzada a
crrec de Rosa Cabr de les composicions
en catal de lhumanista reusenc Joaquim
Maria Bartrina (1850-1880), mostra el
vessant poltic sarcstic (Lo ball de cartes),
escptic, idealista a voltes empeltat dun
cert futurisme i preocupat per la condici
humana amb les traduccions Lo Negrer
(de Heine) i Can Nihilista. Lo que di-
uen uns Fonaments, que acaba definint
una determinada concepci romntica del
mn. Daqu el ttol de ledici, Cor infinit,
que apella a la solidaritat amb el patiment
hum. El moviment romntic es tradua a
travs duna idealitat comuna per amb de
diverses metodologies: Bartrina adopt
el positivisme com a via interpretativa de
la realitat.
Daltra banda, la reproducci facsmil
amb addenda de textos coetanis dels pri-
mers Jocs Florals de 1859 facilita un mate-
rial per a copsar un pregon sentit de catala-
nitat cultural, sentiment conscient que serv
dalaprem a la dignificaci de la llengua.
Cal, doncs, resituar ideolgicament aquesta
institucionalitzaci cultural en el marc de
la independncia literria a la qual allu
dia Rubi i Ors al prleg de Lo Gayter del
Llobregat (1841). De fet, aquesta era la fita
que perseguia aquesta festa potica, no pas
exempta de detractors (com lUn Buen

Cataln, Ante todo Espaol que alava la
veu al mar de 1859). En conseqncia,
com expressa encertadament el curador del
volum, Josep M. Domingo, els Jocs Florals
comportaven una densa concentraci sim-
blica, en resposta al programa despanyo
litzaci lingstica de lestat liberal espanyol.
Recordem que dos anys abans, el 1857, sa-
prov la Ley Moyano, que regulava la impo-
sici de lespanyol a lensenyament del pas.
Els volums esmentats aglutinen una
poca que inicia lempremta de la moder
nitzaci intellectual en confluir nous cor
rents de pensament i esttics (romntics na-
turalistes, positivistes) amb plantejaments
parapoltics que ajuden a comprendre
amb el suport daltres posicionaments no
estrictament literaris com es va definint
un complex procs de construcci nacional.
Quant a la memria (i ponderaci) so-
bre els Jocs Florals una de les fites metodo-
lgiques del Grup6 es complementa amb
el balan de la producci potica dels Mes-
tres en Gay Saber traspassats fins a la data
de la celebraci de lesdeveniment (1925),
consistent en la selecci de tres composi-
cions guanyadores de la Flor Natural, de
lEnglantina i de la Viola. Joaquim Molas,
en el prleg de ledici, destaca que aquella
celebraci constitueix una esplndida radi-
ografia de la poesia catalana del seglexix,
i explicita la vindicaci que en fu Francesc
Matheu davant les noves generacions les
noucentistes mal infludes per corrents
de cospomolitisme (p. ix). En definitva, el
volum constata la voluntat de continutat
literria sota un rgim de dictadura (la de
Primo de Rivera), alhora que afirma el sen-
tit, la utilitat dels Jocs (que en aquell marc
poltic no suposaven cap reminiscncia)
davant els nous grups culturals urbans.
53
Ambdues edicions contribueixen a la
valoraci actualitzada dels Jocs Florals com
a plataforma no pas nicament estilstica,
sin de vindicaci lingstica.7 La cons-
trucci dun tipus de conscincia basada
en la dignificaci de la llengua s tractada
per la historiografia actual a fi de compren-
dre el perqu de lorganitzaci daquesta
celebraci.
En conclusi, el conjunt dels textos pro-
gramtics esmentats palesa la conscincia
(literria) dun segle no pas lineal, sin que
es defineix microhistricament a travs
dactituds i espais de sociabilitat que resse-
gueixen lnies de treball determinades per
un espai temporal ben definit, sia localment
o nacionalment.
Aquestes publicacions aporten escenaris
viscuts i memries sobre conjuntures que
ajuden a aprofundir, en part, en el coneixe
ment del que sha definit generalment com
a conscincia romntica a partir daques-
tes publicacions i daltres recerques ende-
gades caldria parlar de conscincies ro-
mntiques, o, com estableix Alfredo de
Paz de pluralitat de romanticismes, se-
gons les condicions de possibilitat de cada
situaci sociopoltica.8 Quins matisos, en
conseqncia, cal fer a les tipologies de pen-
sament literari que es fan i es refan sobre
el vuit-cents? Heus ac un altre objectiu dels
estudis empresos per aquest Grup.
54
1. Una darrera manifestaci sobre aquest panorama 7. Baula descentralitzada territorialment arran de lac
a Borja de Riquer: Jordi Castellanos, contra la tivitat de plataformes patritiques. Aquest context
segmentaci entre histria i literatura, LAven, es mostra perfectament en la monografia Els Jocs
391, juny 2013, pp. 4-7. Florals de Lleida 1895-1923. Discursos i materials
2. Josep Yxart: Escrits autobiogrfics. 1872-1889, Llei- [Gerard Malet, ed.], Lleida, Edicions de la Uni-
da, Punctum [Rosa Cabr, ed.], 2007. Pompeyo versitat de Lleida, 2009. Aquest estudi mostra
Gener: Mis antepasados y yo. Apuntes para unas la territorialitzaci local dels Jocs Florals com a
memorias, Lleida, Punctum & Aula Mrius Torres conseqncia de lacci de lAssociaci Catalanista
[Josep M. Domingo, ed.], 2007. Josep Domigo i i de la modernitzaci de la ciutat de Lleida. Cal fer
Rosa Cabr (eds.): Cest a le thtre! Josep Yxart i el especial esment als parlaments de Joan Maragall
teatre del seu temps, Lleida, Punctum, 2009a. J. M. (1907) i de Pompeu Fabra (1915).
Domigo (ed.): Jocs Florals de Barcelona, Punctum 8. Alfredo de Paz: La revolucin romntica. Poticas,
& Diputaci de Barcelona, 2009b. Homenatge als estticas, ideologias, Madrid, Taurus, 1992, pp.
Jocs Florals de Barcelona. Any lxvii de llur Restau 33-37.
raci, Lleida, Punctum & Diputaci de Barcelona
[edici facsmil], 2009c. Pere Aldavert: Records,
Lleida, Punctum [Carola Duran, ed.], 2010. Enric
Galln & Dan Nosell: Guimer i el premi Nobel.
Histria duna candidatura, Lleida, Punctum, 2011.
Joaquim M. Bartrina: Cor infinit i altres poemes,
Lleida, Punctum [Rosa Cabr, ed.], 2012. Antnia
Tayadella: Sobre literatura del seglexix, Barcelona,
pub & Societat Verdaguer, 2012.
3. Pere Coromines: Interpretaci del Vuitcents catal,
Barcelona, Editorial Alts, 1932 [1933], p. 31.
4. Antnia Tayadella: Novella i llengua al seglexix:
histria i conflicte [1980], dins Sobre literatura...,
op. cit., pp. 97-109.
5. Josep M. Domingo: Sobre la Renaixena, LAven,
390 (maig 2013), p. 34.
6. Que comprn tamb els volums editats per Josep
M. Domingo: Barcelona i els Jocs Florals, 1859.
Modernitzaci i romanticisme, Barcelona, Museu
dHistria de Barcelona, 2011 (amb collaboracions
de Domingo, Andreu Freixes, Ramon Pinyol i
Torrents, Francesc Corts i M. ngels Verdaguer)
i Joc literari i estratgies de representaci. 150 anys
dels Jocs Florals de Barcelona, Barcelona, Societat
Catalana de Llengua i Literatura, 2013 (amb
collaboracions de Justo Beramendi, Rosa Cabr,
Margarida Casacuberta, Jean-Yves Casanova,
Francesc Corts, Andreu Freixes, Ramon Pinyol i
Torrents, Josep M. Pujol, Rafael Roca, Margalida
Toms, Pilar Vlez i M. ngels Verdaguer).
55
56
NOVES FORMES
DEL NACIONALISME ESPANYOL

PRESENTACI

s un secret a veus. El nacionalisme espanyol t un component profundament identitari, per es

presenta i es vol cvic i democrtic. La paradoxa no s minsa. Perqu els discursos al seu voltant,
els que ara lembolcallen, rarament invoquen els vells dogmes del nacionalcatolicisme (tot i que
sense renunciar-hi) i opten, ms aviat, per subratllar el component cvic i democrtic, incloent
i magnnim. Tanmateix, el fet cert s que es pot constatar una deriva clara de nacionalitzaci
homogenetzadora, identitria i centralitzadora, rere tot lembalum legislatiu dels darrers anys.
Potser la llei Wert, que pretn carregar-se el model escolar catal, aix com la resta de di
rectives que posen en qesti els modestos avanos de la llengua al mn escolar a les Illes o al
Pas Valenci, en serien el smptoma ms cridaner a hores dara. Per ni de bon tros lnic. Cal
parar esment amb especial atenci a totes les iniciatives en matria de mitjans de comunicaci,
que dibuixen un mapa meditic aclaparadorament bolcat al castell, que fracciona i separa els
territoris de parla catalana. Sha de tenir present tota la tasca legislativa uniformadora recent
i no tan recent, que dibuixa els perfils duna ambici recentralitzadora evident.
Daltra banda, la resposta davant el procs poltic ms transcendent dels darrers anys, la
voluntat cvica i poltica de dur a terme a Catalunya una consulta sobre el seu futur, palesa,
si encara calia, el component rocalls dun nacionalisme destat que no est disposat, ni de bon
tros, a assumir que sn els vots lnica font de legitimitat en una democrcia.
I s que la legitimaci de la naci i, per extensi, del nacionalisme espanyols, ms enll dels
discursos, prov dun terreny previ, dun canems histric convenientment adobat, no basat en
el pacte i el consentiment, sin estrictament pre-constitucional i, al capdavall, pre-democrtic.
Tot plegat remet a un context i a uns interessos no ho oblidem incapaos dassumir, per
exemple, el que significava lEstatut de Catalunya reformat, refrendat pel vot popular, que va
tombar el 2012 el Tribunal Constitucional.
Una gran part de la intellectualitat espanyola, amb laportaci substancial dels bascoespa
nyolistes, combrega amb aquesta construcci doctrinal dun nacionalisme cvic que amaga un
fort component identitari castellanoespanyol, allrgic a la realitat plurinacional i pluricultural
dEspanya. No sols hi combrega, sin que la vesteix amb noves formes que descansen tamb
en la construcci dun Altre nacionalista tnic i excloent, la imatge del Mal encarnat en els
anomenats nacionalismes perifrics, que ara assoleix pel que sembla la mxima expressi
en un moviment civil transversal i democrtic com el que es viu a Catalunya.
A lanlisi de tota aquesta problemtica, amb les seues derivacions, dediquem el dossier
daquest nmero de LEspill, amb laportaci solvent destudiosos com Xacobe Bastida, Marc
Sanjaume, Ivan Serrano i Jordi Muoz.

Predicar en el desert
Nacionalisme espanyol i poltica lingstica
DEL DRET
DAUTODETERMINACI
I EL PLURALISME CULTURAL
A LANIMADVERSI PERMANENT
Lanomenada qesti nacional per utilit-
zar aquest rtol marxista ha fet a Espanya,
en els darrers 30 anys, un tomb remarcable.
Durant tot el franquisme, i tamb en el pe-
rode de la transici, les reivindicacions na-
cionalistes eren sinnim, per a lesquerra i la
socialdemocrcia si ms no, de requeriment
just i demanda raonable. La indubtable
oposici que el nacionalisme va exercir
contra la dictadura lnica, juntament
amb la del partit comunista va propiciar
que en un primer moment sacolliren les
peticions nacionalistes com a part del con-
tingut programtic dels partits desquerra
dmbit estatal.
Aix, si ens mirem el manifest-programa
del Partit Comunista del 1975 hi trobarem
la proposta de lliure uni de tots els pobles
dEspanya en una Repblica Federal, o el
reconeixement del carcter multinacional
de lEstat espanyol amb el consegent dret
Xacobe Bastida s professor de Filosofia del Dret a la
Universitat dOviedo. Autor, entre altres, de La na
cin espaola y el nacionalismo constitucional (1998)
i Miseria de la autonoma. Una filosofa del estado
autonmico (1999).
57
Xacobe Bastida
dautodeterminaci per a Catalunya, Eus
kadi i Galcia, tot garantint el contingut
efectiu daquest dret. Una cosa semblant
apareix en les resolucions sobre nacionali-
tats dels congressos del psoe del 1974 i el
1976: la definitiva soluci del problema
de les nacionalitats que integren lEstat es-
panyol arrenca indefectiblement del ple re-
coneixement del dret dautodeterminaci
daquestes; Espanya s una realitat con-
figurada per una pluralitat de nacionalitats
i regions [...] el Partit Socialista propugnar
lexercici lliure del dret dautodetermina
ci per la totalitat de les nacionalitats que
compondran en peu digualtat lEstat Fe-
deral que preconitzem. Ben dhora, per,
ja en els debats constituents, es va poder
comprovar que all no era sin un tribut
interessat al prestigi antifranquista del na-
cionalisme i, alhora, producte de la inrcia
de la fraseologia marxista que tan bons r-
dits havia donat en loposici al rgim. Arri-
bat el moment de comprovar si el que sapor-
tava als programes era un al real o pura ver-
bositat quan shavia dacarar en seu consti-
tuent el problema de la naci espanyola, les
nacionalitats i el dret dautodeterminaci,
tant el pc com el psoe es van decantar per
la segona (Bastida, 1998: 70 i ss.).
Conv en aquest punt fer un petit incs.
El nacionalisme ens referim ac al naci-
onalisme no emparat en un Estat t un
58
vessant cultural i un de poltic. El primer
es xifra en la defensa de la llengua, la tradi-
ci; la cultura, fet i fet, dun territori. Si no-
ms es dna aquesta faceta, el nacionalisme
es confon amb el regionalisme. El segon es
concreta en la pretensi darticular en lm-
bit daqueix territori considerat nacional un
poder poltic autnom en el sentit propi
de lexpressi: amb capacitat normativa
independent.
Doncs b, el que es va consumar en
aquesta primera poca fou un rebuig abso-
lut dels principis poltics del nacionalisme
fonamentalment del dret dautodetermi-
naci, antany tan festejat i lacolliment
incondicional de les seues pretensions cul-
turals. Possiblement sassumia aquest segon
aspecte per la mala conscincia enfront
del primer. Hipcrates creia que quan un
membre era amputat, el que en restava ad
quiria la fora i lhabilitat del que shavia ta-
llat, o que la falta dun sentit augmentava
la sensibilitat de la resta. Ac, digual forma,
lanatemitzaci de la proposta poltica del na-
cionalisme augment la sensibilitat pel que
fa a les demandes de tipus cultural. La in-
transigncia en all poltic es va compensar
amb una exhibici de tolerncia en all
folklric. Era el moment de lelogi de la
diversitat i de la pluralitat, de les diferncies
que enriqueixen, del respecte al diferent,
etc. Durant molt temps aquesta actitud es
va installar en la conscincia mitjana ciu-
tadana com quelcom pertanyent al mn de
la vida, que diria Habermas (1988: 178)
reprenent, per cert, la terminologia de
Husserl, a lhabitus poltic de qu parlava
Bourdieu (2007: 85 i ss.) o a les creences,
aquest cop en paraules dOrtega y Gasset
(1970: 379 i ss.). s a dir, a un arsenal dide-
es no subjectes a discussi que integraven la
visi de la realitat. El respecte a la diversitat
no sols no era un problema, sin que era
el pressupsit aproblemtic, consagrat, del
qual es partia per a encarar la soluci de
qualsevol dificultat de caire politicocultural.
En el segon govern dAznar, en el que
ell mateix va anomenar la segona transi
ci, podem trobar-hi un canvi radical en
aquesta actitud. A travs dun discurs po
ltic extremament belligerant i amb un su-
port meditic absolut i sense fissures, hom
va comenar a traduir all particular o di-
ferencial per invencin interesada, les
demandes de protecci per aviesas inten-
ciones secesionistas i les reivindicacions
nacionalistes ens referim a les culturals
com a absurdo diferencialismo negador de
lo comn. Sobre el nacionalisme poltic ja
pesava veredicte de condemna des de feia
temps. Per aix, es pensava, els nacionalistes
havien mudat destratgia i intentaven rea-
litzar per altres mitjans el que el consens dels
grans partits dmbit estatal els havia furtat.
Puix que el nacionalisme no podia realitzar
els seus projectes mefistoflics apellant a
reformes poltiques la normativa de lEstat
espanyol, amb la Constituci i el Codi Penal
pel mig, ho impedia ho intentava ara apel
lant a la cultura i a leducaci. A partir dac
all cultural esdev lavantguarda soterrada
dall poltic i, en conseqncia, es tracta
el primer amb la mateixa suspiccia i agror
amb qu antany es va tractar el segon. Des
de llavors, el nacionalisme cultural carrega
la mateixa llosa que el seu parent poltic.
Aix es va fer pals en lacci pblica dels
partits espanyolistes recursos constants
contra projectes educatius que impugna-
ren la Histria a ls i contra iniciatives
lingstiques que promocionaren el gallec,
el catal o el basc i en el seu discurs poltic:
ha sigut una constant en aquesta ltima
poca la crida a la sensatesa dEstat, a lin-

ters general i a la solidaritat interterritorial
que els partits nacionalistes amenaarien
amb la seua actitud pidolaire i egoista.
Tanmateix, el que resulta ms interes-
sant s comprovar com aqueix corrent de
desqualificaci que sorigina en les altures
poltiques ha impregnat les bases de la so-
cietat civil al punt que la creena anterior,
marcada per la importncia donada a all
diferencial, sha transmutat en una creena
de signe oposat. Avui, lopini mitjana so-
bre qestions de poltica lingstica parteix tista i grandiloqent amb qu lesquerra
duna animadversi inicial cap a les llenges
de la perifria que es justifica en certs llocs
comuns que han sigut dissenyats precisa-
ment per aix, perqu servisquen de subs-
trat bsic irreflexiu sobre el qual recolzar el
judici vet ac el tret ms fonamental de
tota creena: emmotllar la reflexi a uns
patrons, a uns marges de discussi, que en
si mateixos no es qestionen. Com sha ar-
ribat fins ac s un assumpte que b mereix
que ens hi aturem, si ms no, un instant.
UN NACIONALISME ESPANYOL
DESACOMPLEXAT: EL PAPER
DELS INTELLECTUALS
La dreta poltica espanyola sempre ha pro-
pendit a una defensa a ultrana de la uni-
tat nacional dEspanya en totes les seues
facetes, tamb en la cultural. Aix implica
que les diferncies culturals i lingstiques
sn considerades com anomalies davant
de les quals es pot practicar, en el millor dels
casos, la tolerncia la resignaci condes-
cendent vers qui es troba en un error o, en
el pitjor, la repressi directa. Durant lpoca
franquista es va optar per aquesta segona
reacci. A partir de la transici, en canvi,
el discurs va canviar de to. La prctica del
59
consens va conduir al fenomen que hem
apuntat ms amunt: les tesis de lesquerra
inclosa la consideraci nacional de Cata-
lunya, Euskadi i Galcia van ser posterga-
des en el fons a canvi dun reconeixement
inapellable de les formes. La claudicaci
de lesquerra tingu com a contraprestaci
el triomf i la institucionalitzaci del seu
llenguatge. El preu va semblar satisfactori
i, durant molt temps, la dreta va utilitzar,
amb reserves, el mateix vocabulari garan-
tractava les qestions politicoculturals de la
perifria. Paradoxalment, la dreta sempre
sha guiat pel postulat marxista que atribu-
eix una preeminncia a la base econmica
com a element danlisi de la realitat. Si les-
tructura econmica lafavoreix, no tenen
grans problemes per a fer concessions mera
ment ideolgiques i superestructurals. Al
seu torn, aquest plantejament va servir per
a temperar lopini mitjana de la dreta so-
ciolgica molt ms mplia que la poltica,
doncs tamb es nodreix de bona part de la
classe obrera, que va acceptar els termes
del debat com una autntica doxa en el
sentit de Parmnides, s a dir, com a expres-
si dun coneixement com no subjecte a
disputa. Hom podria dir que, des del punt
de vista del discurs dominant, el pas sencer
predicava un multiculturalisme que podia
variar de signe per les premisses del qual
no eren impugnades.
El que pass, per, fou que sobretot a
partir del moment en qu el Govern dAz
nar va aconseguir la majoria absoluta a Es-
panya moment coincident amb un ascens
importantssim de lelectorat desquerres
nacionalista, aquesta creena es capgir.
Les mesures poltiques obertament agres-
sives contra qualsevol plantejament que
pogus ser titllat de nacionalista inclosa
60
la legislaci penal que, sota pretext de
lluitar contra el terrorisme, criminalitzava
comportaments simplement poltics, van
donar lloc a la generalitzaci dun discurs
en el qual la naci espanyola apareixia com
a garant duns valors comuns, democrtics i
cvics que es veien amenaats pel particula-
risme egoista dels nacionalismes perifrics.
No tenim espai per a exposar la quantitat de
dades que avalen la magnitud daquest canvi
i en aquest punt ens remetem a les obres de
J. I. Lacasta (1997) i Nez Seixas (2007:
159 i ss.), que mostren amb contundncia i
precisi les claus daquest procs. La veritat
s que, lluny ja de la melmelada consensual
de la transici i seguint una lgica eletica,
les coses van tornar al seu sser i la dreta
va comenar a exhibir amb profusi tot un
arsenal simblic i dialctic que potenciava
la uniformitat i identificava la particularitat,
de qualsevol tipus, amb un possible embri
del desmembrament dEspanya aquesta
gran Naci, afegit que fins avui ha exer-
cit un paper dobligat apsit. s clar que a
les idees poltiques, per a convertir-se en
creences, en frmules estereotipades que es-
tructuren el pensament duna societat, els
cal una acceptaci collectiva. I la veritat s
que s, que aquesta visi ha aconseguit calar
en la generalitat de la ciutadania. Capgirant
la relaci anterior, bona part de lesquerra
poltica i sociolgica ha assumit tamb
aquest plantejament ns una mostra la
perfecta harmonia dels discursos del pp i del
psoe quan van rebutjar en via preliminar
lanomenat pla Ibarretxe o, fa molt poc,
quan van tombar la iniciativa provinent del
Parlament catal que pretenia, mitjanant
una transferncia de competncies, la pos-
sible celebraci duna consulta a Catalunya
sobre el seu estatut poltic. La creaci dun
mapa poltic bipartit s un designi acaronat
de fa temps pels dos grans partits estatals
i, per consegent, no pot estranyar que els
plantejaments nacionalistes siguen tamb
vistos per lesquerra com esculls que posen
en perill aqueixa travessia. Daltra banda,
al costat duna militncia que creia honra-
dament en el que deia sobre la importn-
cia de les reivindicacions poltiques i cultu
rals del nacionalisme perifric, hi havia una
esquerra que, amb una lectura ms directa
i essencialista de la doctrina marxista, es
mostrava autnticament refractria a tot
all que no fos una eliminaci de les barre-
res nacionals, tingudes per smbol del poder
de la burgesia capitalista.
Per a completar larc de raons que expli-
quen lassumpci per lesquerra daquests
nous llocs comuns, tenim laparici dun
nou tipus dintellectual que compta, cada
vegada ms, amb una gran presncia i relle-
vncia meditiques. Ells sn, en bona me-
sura, els responsables que el canvi de cre-
ences haja afectat tamb a mplies capes de
lesquerra. Vet ac els seus trets caracterstics
ms importants.
Sn intellectuals ja grandets i amb cer-
ta nostlgia de lactitud contestatria i com
bativa que van exhibir en les acaballes del
franquisme un bon grapat de les seues pu-
blicacions comencen amb la paraula con-
tra... Tenen el deler de continuar sent
infants terribles, per cada vegada troben
menys causes que els escandalitzen, car els
anys els han fet acomodaticis i, amb aix,
els motius descndol han disminut pro-
bablement les ganes reals descandalitzar
tamb, per viure entre les runes duna
antiga intelligncia bellicosa comporta
indefectiblement aquesta pruja. Parafrase-
jant un daquests intellectuals que potser
ha aportat tota una consigna generacional,
van ser revolucionaris sense ira i ara voldrien

ser conservadors sense vilesa. I creuen que
esgoten la seua manca de vilesa practicant un
esquerranisme iconoclasta basat en un an-
ticlericalisme ms o menys barroer i en un
arravatament que es redueix a la queixa i
la cridria permanents. Lantinacionalisme
visceral en totes les seues facetes tamb la
lingstica els ve llavors com anell al dit.
Davant aquest enemic o, millor dit, davant
la caricatura daquest enemic es compla-
uen en la ridiculitzaci dels excessos per
silencien el debat de les tesis poden seguir
brandant la sensibilitat hiperestsica que els
porta a la denncia irada i lafany justicier
i catastrofista que tant els agrada, alhora
que transiten pels cmodes viaranys de la
societat ben pensant. Fet i fet, escometen
un objectiu que els assegura la controvrsia
que tant desitgen saben molt b que to-
quen sensibilitats i impugnen valors bastant
consolidats en certes latituds dEspanya i
alhora es protegeixen en la comoditat duna
denncia que reprodueix el sentir de la ma-
joria poltica i, per descomptat, de la prc
tica totalitat dels mitjans de comunicaci.
Com que el seu ego no els permet adherir-se
a partits de massa, se senten ms cmodes,
b com a lliurepensadors agrats, b com endogmica delectaci: du els cria i ells es
a militants de partits suposadament alter-
natius. En qualsevol cas, el seu embolcall
crata i la seua molt nietzschiana actitud
destar ms enll del b i del mal els for- una obsessi temtica daquest calibre i una
neix una imatge dimparcialitat i dintel
ligncia en estat pur gens menyspreable.
s possible que, contravenint el Nou Tes-
tament, no els conegueu per les seues obres
encara que s difcil, car solen ser graf- editorials tan conegudes i dambici tan
mans de mena per s segur que us sonaran
els seus noms: F. Savater, A. Espada, A. Bo-
adella, A. Arteta, F. Ovejero, P. Unzueta, C.
Martnez Gorriarn, J. Juaristi, F. de Aza,
R. Blanco, J. A. Marina...
61
La influncia real daquest corrent de
pensament en la fabricaci de nous consen-
sos s notable. Els seus representants solen
pertnyer al mn acadmic, la qual cosa
els proporciona fcil accs a multitud de
frums de debat, i molts dells controlen la
direcci de revistes prestigioses i els consells
de redacci de nombroses editorials. Aix
no resultaria preocupant si foren simples
mitjans en els quals poden abocar la seua
opini. El que resulta alarmant s que els
utilitzen com a instrument per al monopoli
de lopini. Ns un bon exemple la revista
Claves de razn prctica, codirigida per F.
Savater, el ms nclit representant daquesta
lnia intellectual. En aquesta publicaci
que passa per ser la ms acreditada revista
de pensament poltic a Espanya s prcti-
cament impossible trobar en els ms de 200
nmeros que porten publicats un que no
tracte sobre contra, ms aviat el naciona-
lisme i temes afins. I entre ells ara la im-
possibilitat s ja absoluta no trobarem cap
article que no reitere amb tediosa precisi
tot el reguitzell darguments esgrimits en n-
meros anteriors. Els autors que hi publiquen
i que desprs es ressenyen entre si amb
prologuen posseeixen una qualitat prpia
de les mnades de Leibniz: la seua identitat
s la de ser indiscernibles. Quan trobem
lnia editorial tan frria, parlem ms dun
instrument de propaganda que dun mitj
dexpressi didees. I no s cas nic. Penseu
si mai, en els darrers vint anys, heu vist en
ecumnica com Alianza o Anagrama cap
llibre que defense, encara que siga de manera
tbia, el pensament nacionalista.
Per, amb tot, si ens hem detingut en
aquesta lnia de pensament no s tant per la
62
seua influncia social, que en t i molta,
sin perqu juga un paper importantssim
en servir de punt de confluncia entre el
programa de la dreta i lestil de lesquerra.
Per dir-ho en termes de teoria lingstica,
la visi que estem comentant serveix de
koin, de llengua dentesa entre grups que
parlen un diferent idioma. En efecte, els
atacs al nacionalisme en ra de la defensa
dall com dall espanyol satisfan ple- prejudici, s a dir, davant un material que
nament els postulats de la dreta. Alhora,
lelusi duna terminologia ultramuntana
prpia del nacionalcatolicisme i la intro-
ducci de termes com ara nacionalisme
cvic, patriotisme constitucional, sentiment
com, histria compartida... enllaa amb la
tradici de la socialdemocrcia passada per
aigua i resulta ms que avantatjosa per a la
dreta en una conjuntura democrtica en
la qual han de foragitar per tots els mitjans
els fantasmes del passat. No pot estranyar
que la major part daquests intellectuals
milite als rengles dupyd, com tampoc ho
s que el discurs daquest partit pel que fa
a la qesti nacional i que conjuga per-
fectament la retrica del socialisme chic
amb la poltica antinacionalista ms fu-
ribunda siga, a hores dara, un punt de
trobada i, en conseqncia, lexpressi ms a descriure la particular forma de domini
perfecta del consens de la poltica espanyola
en aquesta matria.
En conclusi, la visi tradicional de la
dreta, lespanyolisme, amb les seues bande
res desproporcionades, les seues desfila-
des, els seus himnes i les seues censures a
les discrepncies sobre els himnes, la seua
presentaci dEspanya com a geners pro-
jecte com enfrontat a unes comunitats
irredemptes i estretes de mires que noms
aspiren a linters provinci i egoista, la
seua identificaci entre all particular i
el privilegi... s a dir, tot larsenal del
nacionalisme banal de qu parla M. Billig
(1995), tot aix constitueix avui no pas
una idea, una teoria o una simple visi de la
realitat, al costat dunes altres que podrien
ser-ne contrries i concurrents, sin que ha
passat a formar part duna preconcepci des
de la qual sens apareix la realitat. Utilitzant
la terminologia de H. G. Gadamer (2002)
podrem dir que estem davant una mena de
serveix per a ordenar, i en certa manera per
a constituir, lentorn concebut com a real.
Certes decisions i valoracions sadopten pre
nent com a punt de partida una srie de-
lements que, pressuposant al seu torn una
presa de postura, no sens apareixen com a
tal i, tanmateix, determina el tipus de la de
cisi o de la valoraci. Aquesta anticipaci
callada del judici opera mitjanant una es-
pcie dintuci que no s en realitat indivi-
dual, sin que est induda per lassumpci
de certs estereotips elaborats i manipulats
pel poder. La funci daquests estereotips
rau en la formaci de valors que serviran
destructura no qestionada de lopini
poltica. El fenomen ja va ser detectat per
Gramsci als Quaderns de la pres quan va
formular el seu concepte dhegemonia per
en el capitalisme avanat. El poder de la
burgesia, deia el filsof itali, no es recolza-
va en la fora almenys no solament en la
fora sin en una combinaci de coacci
i consentiment. A travs de leducaci i de
la socialitzaci mitjanant institucions que
tendeixen a potenciar la resignaci i las-
sumpci determinista de certs rols socials,
les classes subordinades aprenen a veure la
societat a travs dels ulls dels governants.
En definitiva, lhegemonia de la burgesia
consistia en el fet que les classes socials
dominades o subordinades participaven

duna concepci del mn que els s im-
posada per la classe dominant. Doncs b,
els estereotips antinacionalistes han passat
a formar part de la visi consagrada de la
realitat poltica espanyola. Sn, com deia C.
W. Mills (2000: 55), els smbols de lamo,
que, pertinentment inoculats mitjanant el
procs de socialitzaci i reforats pels mit-
jans de comunicaci, reapareixen desprs en
la conscincia desprovets daqueix carcter
manufacturat i exogen, com si en realitat es
tracts duna segona naturalesa.
Conv destacar aquesta s la prime-
ra de les regles del mtode sociolgic de
Durkheim (1995: 69) que les creences, els
estereotips als quals ens referem abans, es
comporten com a autntics fets, com a rea-
litats, i no pas com a idees subjectes a dis-
cussi. Per aix, quan es tracta de sotmetre-
les a escrutini i, sobretot, dimpugnar-les,
correspon al contradictor la crrega de la
prova. Ha de mostrar, en primer lloc, que
aix que es planteja com a realitat no s sin
una perspectiva des de la qual observar la re-
alitat. I ja en segon lloc, una vegada que sha
restaurat la creena en la seua condici de
mera idea, sha dintentar refutar-la. Mentre
que qui maneja una creena en t prou amb
fer-ne esment perqu la gent savinga als
seus postulats esmentar all que hom con-
sidera real s motiu suficient per a tenir-ho
en compte, qui pretn negar-la necessita
tota una feina de justificaci.
LA POLTICA
SOBRE LA LLENGUA
Doncs b, vegem tot seguit quins sn els
topoi, els llocs comuns que constitueixen el
discurs antinacionalista pel que fa a la po-
ltica lingstica, que s la qesti que ens criteris una llengua podr ser ms antiga
63
ocupa. Ens valdrem fonamentalment de
dos treballs dautors adscrits a la lnia polti-
ca analitzada ms amunt: F. Ovejero (2008)
i C. Martnez Gorriarn (2008). Tots dos
sn articles exemplars, no perqu comples-
quen els cnons de la correcci intellectual
i assagstica, sin perqu mostren de forma
quintaessenciada, protofenomnica, que
diria Goethe, el fenomen que descrivim.
En el debat sobre la llengua es fan pre-
sents bsicament tres tesis, avui integrades
en forma de creena social, a les quals sar
riba seguint una lgica correlativa. La pri-
mera mant que la llengua s, abans de res
i sobretot, un simple mitj de comunicaci,
amb la qual cosa la diversitat lingstica s
considerada irrellevant limportant s la
comunicaci de significats, que saconse-
gueix de millor manera amb una sola llen-
gua. La segona sost que, tenint en compte
lanterior, lextinci duna llengua no s cap
catstrofe, ni tan sols sha de veure com una
desgrcia: quan una llengua desapareix sem-
pre nhi ha una altra que ocupa el seu lloc i
garanteix la capacitat de comunicaci duna
societat. La tercera, tamb corollari de lan-
terior, defensa que est fora de lloc una
especial protecci de les llenges que, des
dun punt de vista sociolingstic, es troben
actualment en posici de desavantatge. No
hi ha res a protegir perqu, si desapareix la
llengua, tampoc no hi hauria res a lamentar.
Mirem-nos aquestes tres lnies argumentals.
El primer argument parteix duna con-
sideraci ontolgica sobre qu s una llen
gua. En efecte, F. Ovejero adopta un criteri
funcionalista i defineix la llengua com un
instrument de comunicaci. Aquesta s
lnica caracterstica que troba essencial,
sense la qual no es pot parlar de llengua.
Per a justificar lafirmaci especifica daltres
64
o ms moderna, sonar millor o pitjor, tenir
tradici literria o no tenir-ne que si no
hi sn no passa res i la llengua continuaria
sent-ho; per el que no podr deixar de ser,
sense deixar de ser llengua, s un instru-
ment de comunicaci (2008: 70). Aix no
deixa de ser cert. s una trivialitat, per
com sempre passa amb les trivialitats, enun
cia alguna cosa vertadera. Ara b, la triviali-
tat s ac el preludi dun parany. Perqu, en
efecte, desprs de distingir entre laccident i
la substncia, laristotlic Ovejero decideix
que noms la substncia el fet de servir
per a la comunicaci s el criteri per a les
decisions de poltica lingstica. Fins a tal
punt la llengua s un simple mitj, un ins-
trument tcnic per a permetre la circulaci
dunitats semntiques, que no hi veu cap
diferncia amb les monedes o els sistemes
de pesos i mesures. Llengua, monedes i
pesos sn, doncs, sistemes tcnics amb una
funci i qualsevol modificaci del sistema
implica un aprofundiment en el sentit de
la funci. No existeix cap altre criteri per
qu si una cosa s merament tcnica vol
dir-se que s intercanviable: per a indicar
preus tan afinada era la pesseta com leuro
(2008: 70). All que importa s el perfec
cionament de lesperit funcional. Per aquei-
xa ra ens resulten ms interessants les mo-
nedes, els sistemes de mesurament i les
llenges que tenen ms usuaris, les que ens
permeten entendrens amb ms gent i acce-
dir a ms informaci (2008: 70). Llavors,
les llenges sn lequivalent duna funci
essencialment comunicativa i hi ha llenges
que compleixen millor aquesta funci que
altres. Per consegent, sembla de seqncia
necessria el fet que hi ha llenges millors
que daltres, llenges que valen la pena.
Qualsevol poltica lingstica raonable hau-
ria daprofundir en el patrocini daquestes
superllenges i, a tot estirar, garantir una
instrucci mnima en les ms disfuncionals.
En el Manifiesto por la lengua comn, signat
per la major part dintegrants de la pliade
assenyalada ms amunt i vertader catecis-
me per a lespanyolisme de tota mena, safir-
ma sense embuts que en cualquier caso
siempre debe quedar garantizado el cono-
cimiento final de la lengua comn, mentre
que per a les llenges cooficials, les que
tenen menys usuaris, les llenges baldades,
resulta suficient un aprenentatge per a po-
der convivir cortsmente con los dems y
disfrutar en lo posible de las manifestacio-
nes culturales en ella. T molta ra S. May
(2001: 38) quan afirma que la llengua i la
cultura suposadament comunes de fet re-
presenten i reflecteixen els hbits culturals
lingstics particulars de ltnia dominant
o Staatsvolk. Es tracta dun particularisme
majoritari disfressat duniversalisme.
Ara assoleix tot el sentit la trivialitat. Rere
el seu aire de simplicitat, de veritat ingnua
i planera, samagava la justificaci de la dis-
criminaci. Per aix s important debatre
fins a quin punt s raonable o no la concep-
ci de la llengua com un mer instrument de
comunicaci, i prou. Anem a pams.
Dentrada, el fet que una cosa siga es-
sencial, i la comunicaci ho s per a la
llengua, no significa que no puga haver-hi
altres trets que tamb ho siguen. Dit duna
altra manera: que una cosa siga essencial
no significa que esgote lessncia. Una casa
sense teulada no s prpiament una casa.
Per aix no converteix la teulada en lnica
caracterstica singularitzadora de la casa, car
el mateix caldria dir de les parets i ja ens
perdonar en totes dues especificacions Lars
von Trier. Per exemple, la capacitat expres-
siva duna llengua lunivers democions i
experincies que transmet ls duna llengua

concreta s tan essencial com la seua faceta
comunicativa. C. Martnez Gorriarn ho
assenyala fora b: cada llengua portaria
amb si una visi del mn, de manera que
hi hauria tantes visions com llenges i, per
aquesta mateixa ra, cada desaparici im-
plicaria letern i trgic emmudiment dun
mn intraduble (2008: 63). La llstima
s que ho diu irnicament sobre aquest
autor pesa la maledicci dencertar-la no
ms quan diu el que no pensa, perqu tot
seguit nega que hi haja visions del mn ads-
crites a llenges tenint en compte que dues
persones amb una mateixa llengua poden
tenir concepcions molt diferents del mn.
La veritat s que Martnez Gorriarn ma-
neja un concepte de visi del mn un xic
pedestre. La Weltanschauung o cosmovisi
ve donada per un marc conceptual que fixa
el camp dactuaci i dinterpretaci duna llengua sobre una altra que s el que es
societat i que est compost pel conjunt
dels principis morals i culturals daqueixa
societat. I la llengua s la portadora de
cultura per excellncia. Parlar duna nica
cosmovisi social no s incompatible amb
les idees contradictries que els individus
puguen tenir sobre alguna cosa, com apunta
Martnez Gorriarn. La religi, per exem-
ple, tamb forma part de la cosmovisi so-
cial. La nostra cultura est impregnada
de cristianisme, per no solament per als
creients, sin tamb per als ateus, els sen-
timents de pietat, compassi, penediment,
etc., dels quals estan mediats per segles de
tradici cristiana.
Quan abandonem la nostra llengua ma-
terna per a dir el mateix en un altre idioma
notarem com es perd quelcom del nostre
sser. I no em referesc a aquells que parlen
una llengua i en xampurregen una altra en
aquest cas s evident, sin a aquells que
sn de formaci bilinge. Podran dir el
65
mateix en dos idiomes, per noms viuran
en un. s en aquest idioma en qu un
troba espontanetat perqu maneja els girs,
els matisos, les referncies implcites que
incorporen els usos lingstics. s aquest
lidioma en el qual un s. Em diran que re-
sulta possible manejar expressivament dos
idiomes a la perfecci expliquen que B.
Russell ho va aconseguir. Per en aquest
cas matreviria a dir que optar per un equi-
val a decidir entre dues experincies, a
poder ser dues persones. Es comprn ara
perqu lexpressivitat sescamoteja com a ca-
racterstica essencial constitutiva de la llen-
gua. Aqueixa expressivitat pertany a cada
llengua concreta, no s mesurable i, en
conseqncia, no permet que es faa valdre
com a criteri davaluaci interlingstic, ni
com a justificaci de la preeminncia duna
pretn en ltima instncia amb el paradig-
ma comunicatiu. Si la llengua s un sistema
abstracte i universal, la preferncia per una
llengua o una altra, o lextinci de qualsevol
delles s irrellevant. Ac la concebem com
un sistema concret dexpressi, i per tant
safirma que la llengua s un b la prdua
del qual seria irreparable.
En segon lloc, sincorre en el que po-
drem dir, en homenatge a Kant, fallcia
transcendental. Perqu, en efecte, del ca-
rcter transcendental en el sentit kanti
de condici de possibilitat que posseeix la
comunicaci (sense possibilitat de comuni-
caci una llengua deixa de ser una llengua),
Ovejero en dedueix la caracterstica essen
cial, prioritria i, en darrera instncia, nica
constitutiva de la llengua. Tanmateix, hi ha
altres aspectes que, tot i ser accidentals, do-
nen sentit a lessncia. Alerta, per. El lector
no sha denganyar: no magrada gens la me-
tafsica. Faig referncia a coses tan concretes
66
com, per exemple, la peculiar sonoritat,
plasticitat, ritme i riquesa lingstica que
incorpora cada idioma. Ambdues sn, des
dels pressupsits del nostre autor, acciden-
tals, i no obstant aix, crec que est fora de
tot dubte que sn rellevants i importants
en si mateixes. Freud va aprendre castell
per a poder delectar-se llegint El Quixot en
la que, al capdavall, seria la llengua de Cer-
vantes. Potser desconeixia que des de feia
segles hi havia una traducci a lalemany.
O tal vegada no es va deixar engalipar per
lOvejero de torn. Daltra banda, per qu
recomanar als nostres alumnes que intenten
llegir als autors en la seua llengua original
quan, segons Ovejero, bastaria amb una
bona traducci, ats que la comunicaci del
text queda aix garantida? Qu caldria dir-
los a aquells reintegracionistes de Santiago
que vaig conixer en la meua joventut ove-
jeristes avant la lettre que llegien Cortzar
en portugus? Daltra banda, la funci co-
municativa s transcendental, per no es-
gota lessncia lingstica. Ni tan sols s lni-
ca funci, llevat que confonguem funci
amb funci productiva. El sexe es relaciona
funcionalment amb la procreaci, per
tret dalgun vaticanista curt de gambals no
crec que ning puga mantenir que sense
la possibilitat de procreaci el sexe manca
de sentit.
El segon argument, el que nega que les
llenges puguen estar en perill, depn de
lanterior. Ja diem que la trivialitat tenia
rebotiga. I s que si la llengua s essencial-
ment instrument que satisf les necessitats
comunicatives de les persones, no t sentit
parlar de perill duna llengua davant la si-
tuaci duna prdua de parlants. Si aquests,
en absncia de coacci, decideixen utilitzar
una llengua en detriment duna altra esta-
ran fent s de la seua voluntat librrima per
a decidir quin instrument s el ms apte.
Si la llengua desapareix per aquesta desue
tudo, no hi ha cap ra per plnyer-sen.
Igual que un producte que deixem de com-
prar perqu en trobem un altre ms adient
i ning parlaria de catstrofe, la llengua
est subjecta al mateix avatar consumista.
La llengua s un mitj per a aconseguir un
fi (la comunicaci) i est sotmesa a les lleis
de loferta i la demanda. s la demanda de
major comunicaci la que explica el pro-
gressiu aband de les llenges: no totes les
llenges poden sobreviure simultniament,
la supervivncia dunes requereix la desapa-
rici dunes altres; el ms lgic s que les
persones i les collectivitats opten, si poden
triar, per adoptar llenges el coneixement i
s de les quals aporten avantatges culturals,
econmics i poltics, diran respectiva-
ment F. Ovejero (2008: 69) i C. Martnez
Gorriarn (2008: 67). Des daquest punt
de vista, les llenges, igual que qualsevol
espcie viva, estarien subjectes a una mena
de llei evolutiva que noms premia amb la
supervivncia al ms apte. No pot ofendre
el fet que el llobat ms fort mate el seu
germ ms feble. De la mateixa manera, se-
gons afirma C. Martnez Gorriarn, la pre-
valena duna llengua sobre una altra, fins
i tot la seua desaparici eventual, queda
reduda a una pura contingncia sense un
altre inters que lhistric i filolgic, a ms
de lemotiu i potic; tant laparici de les
llenges com la seua extinci sn processos
derivats de les seues propietats (2008:
67-62). Tot aix t sentit noms si conve-
nim amb aquella definici funcionalista de
la llengua. Si, per contra, considerem que la
llengua estructura lexistncia emocional
del parlant cosa que es pot comprovar neu-
rofisiolgicament: quan parlem diferents
idiomes sestimulen rees diferents del sis-

tema lmbic i que proporciona solcs es-
ttics i expressius nics, llavors haurem de
considerar una irresponsabilitat criminal la
falta dintervenci poltica davant el procs
desllanguiment i progressiva extinci duna
llengua, i una prdua irreparable la seua
desaparici. Lanalogia entre la llengua i els
ssers vius pot ser que siga pertinent, per
noms si assimilem la vida de la llengua a
una vida humana car la llengua s quel-
com de propi i genunament hum. I ac ja
no cal acudir a lexpedient de la major ap
titud per a justificar la supervivncia. Una
societat que deixa morir el desvalgut perqu
no ha demostrat estar a laltura evolutiva
de la supervivncia, s una societat injusta.
La societat, com b va veure Marx als Ma
nuscrits, no est subjecta a cap llei que ella
mateixa no puga modificar. Daltra banda,
les lleis naturals que suposadament graviten
sobre la societat no sn sin lexpressi de
determinacions humanes, tot sovint de
signe classista, que encobreixen els seus
interessos precisament sota el mantell de la
naturalitat, del fors, de linexorable. Per
estar-hi dacord no cal ser marxista; nhi ha
prou amb no ser un cret.
Ovejero, coherent amb el seu punt de
partida, critica la diversitat i pluralitat lin-
gstica mitjanant un atac frontal a la
mxima la diversitat s una riquesa, que
considera absurda. Certament, dita aix
manca de sentit: la diversitat, aix, sense ms
i per si mateixa, no s cap b. Lexistncia
de persones racistes, intolerants o violentes
afegeix diversitat a una societat, per no la
fa millor. Passa, per, que no conec ning
nacionalista o no que mantinga aquesta
mxima, i per descomptat Ovejero no es
menta cap font. Com a principi general,
en canvi, t alguna rellevncia. Dir la
tolerncia s una virtut desitjable com-
67
porta absurds idntics haurem de tolerar
actituds feixistes o xenfobes? I tanma-
teix, t sentit com a plantejament moral
general. El mateix succeeix amb la diver-
sitat. I quant al supsit particular de la
diversitat lingstica i pels motius indi-
cats ms amunt, no crec que hi haja cap
ra per negar valor a lexistncia de modes
diversos dexpressi que al seu torn possi-
biliten una manera peculiar de ser i destar
en el mn. La diversitat lingstica s, en
efecte, una riquesa.
Lexplicaci i el fonament daquesta neu-
tralitat davant la desaparici duna llengua
i la condemna de la diversitat rau en una
tesi que, des que fou enunciada per Savater
i institucionalitzada en el Manifiesto por la
lengua comn, ha assolit gran predicament
i sha integrat com a creena poltica en els
partits majoritaris i en moviments molt ac-
tius en el camp de la poltica lingstica. s
la tesi que diu: les llenges no tenen drets,
noms en tenen els parlants. De fet, el dis-
curs dassociacions com ara Galcia Bilinge
s una simple glossa daquest enunciat,
quasi sempre pronunciat per lemissor amb
el to de qui est desvelant una veritat hono-
rable i refulgent que la malcia nacionalista
hauria amagat durant molt de temps. Ara
b, qu es vol dir exactament amb aix?
Una vegada ms ens trobem amb la trivi-
alitat barroera. s obvi que, en un sentit
literal, les llenges no tenen drets. No he
vist mai un infinitiu conjugat interposant
una demanda per desnonament indegut.
Tamb resulta obvi que aquests drets els
pertoquen als parlants. C. Martnez Gorri-
arn exposa aix lanatomia de lelemental:
els drets, com les obligacions, noms ens
corresponen als subjectes, no als nostres
dispositius simblics (2008: 63). Ara b,
de vegades, perqu aquests drets resulten
68
efectius, cal protegir lobjecte del qual el
ciutad extrau els seus drets. I en aquest cas,
almenys metafricament, podem parlar
dels drets dentitats inanimades. Els boscos
no tenen drets, per s que existeix un dret
mediambiental que els protegeix. Perqu
nosaltres gaudim del nostre dret a un en-
torn ms sa, un bosc que estiga en un parc
nacional t dret a no ser talat. Perqu
puguem exercir el dret a parlar en el nostre
idioma cal, segons com, que es protegesca
lidioma com a tal. Afirmar els drets de les
llenges, continua un Martnez Gorriarn
de vol gallinaci, s com dir que les mate-
mtiques, la msica o la cuina tamb en
tenen. Si es considerava que el teorema de
Gdel, el coneixement de Bach, o la recepta
per a fer una fabada sn drets bsics, no hi
hauria cap problema per a parlar de drets de
la matemtica, de la msica o de la cuina.
Per no ho sn. En canvi, la llengua s que
t aqueixa condici almenys lespanyola,
per aix la Constituci del 1978 declara el
dret a utilitzar-la i el deure de conixer-la
(la qual cosa, de pas, suggereix la segent
qesti: lanomenada llengua comuna, el
castell, est especialment protegida per
ser comuna o sha convertit en comuna per
estar especialment protegida histricament
i constitucional?).
La visi que critiquem parteix dun error
de fons, que s el de romandre en una con-
cepci desfasada dels drets. Quan C. Mar-
tnez Gorriarn denuncia que la llibertat
duna persona concreta haja de sacrificar-se
als interessos superiors de qualsevol altre
collectiu, roman ancorat en una retrica
liberal i individualista que va collir molt
bons fruits. Per en el seglexvii. Avui no
planteja grans dubtes la idea segons la qual
la llibertat de construir el que voldries en la
teua propietat es pot veure sacrificada pels
interessos superiors de la comunitat, que no
voldria, per exemple, construccions a la rat-
lla de la costa. Els drets humans de segona
i tercera generaci sobretot els darrers: els
anomenats drets socials, que defensen inte
ressos collectius lexercici dels quals requereix
de lesfor conjunt de la comunitat (Ramos,
2007: 92) [cursives meues] sn la mostra
que els drets individuals no poden ser
concebuts al marge de la seua ponderaci
social. La llengua s un b social i collectiu
digne de ser patrocinat si no fos aix, qu
diria Martnez Gorriarn que s lInstituto
Cervantes? Aquesta s la ra per la qual
aquests autors parlen de la llengua com un
fenomen purament instrumental subjecte
a lescrutini sobir del parlant individual
i, com a tal, ali a les decisions del poder
pblic: que no puga haver-hi directrius p-
bliques en un assumpte que, suposadament,
s competncia absoluta del ciutad.
Tanmateix, la llibertat dels parlants
tantes vegades esgrimida pels detractors de
la intervenci poltica en matria lingstica
no pot ser una justificaci per a la inactivi-
tat del poder pblic, ni una trava per a la
promoci de les llenges minoritzades. Els
parlants no sn entitats racionals que deci-
deixen la llengua rere el vel de la ignorncia
rawlsi. Al contrari, sn subjectes encarnats
que, conscientment o inconscient, assumei-
xen condicionaments histrics. El resultat
de la seua elecci ve donat pel pes de factors
que no depenen del seu arbitri. LHome,
deia Schopenhauer, fa el que vol, per no
vol el que vol. Optar per una llengua no s
el fruit duna decisi lliure, ni la quinta
essncia de lexpressi democrtica. La lli
bertat, com ha sabut apreciar Castoriadis
(1998: 218), no pot veures limitada a certs
camps ignorant el funcionament efectiu de
la societat. La llibertat per a triar la llen-

gua vehicular no pot fer-se passar per una
opci democratitzadora quan la instituci
efectiva de la societat fa daquest dret una
burla sinistra per als drets lingstics dels
desfavorits. En situacions de diglssia, per
exemple, existeix autorepressi i autoodi.
I no perqu la poblaci siga vctima de
psicopatologies incomprensibles. El fet que
a Galcia famlies gallegoparlants sadrecen
als seus fills en castell i desitgen que siguen
educats en castell s degut a una assimi-
laci del castell a un futur prometedor, a
la importncia social, al prestigi. I aix s
aix perqu histricament sha impedit que
el gallec sincorpore a leducaci, al funcio
nament de les institucions pbliques i pri
vades, i al poder pblic en general. No s
estrany llavors deduir que, quan la gent que
t poder parla un idioma diferent al teu, la
teua llengua tinga menys inters, menys
valor. I tu mateix, en la mesura que la teua
llengua s inseparable de la teua persona,
tamb. Desitjar el millor per als teus fills
implica en aquest cas intentar educar-los
en una llengua que els far millors. Aquest
sentiment, com b saben els sociolingistes
i sha encarregat de subratllar H. Montea-
gudo (2009: 103 i ss.), est tan arrelat en
el gruix de la poblaci gallega que apellar
a la lliure decisi del parlant per a justificar
la naturalitat democrtica de la situaci lin-
gstica no deixa de ser un sarcasme igno
minis. Permeteu-me una citaci una mi-
ca llarga que exemplifica molt b aix
darrer: Ning prohibeix als professors de
la Universitat de Santiago fer les classes en
gallec, per el 80% les fan en castell; ning
prohibeix als columnistes de premsa es-
criure en gallec, per la immensa majoria
ho fan en castell; ning imposa als poltics
parlar en castell, com ho fan en privat la
majoria dels no nacionalistes; res no im-
69
pedeix als empresaris muntar un diari en
gallec, per cap ha volgut jugar-shi els
diners; res no impedeix als joves parlar en
gallec, per el 56% dels que tenen entre 16
i 25 anys ho fa habitualment en castell; i
ning no impedeix als comerciants retolar
en gallec, per ho fan en castell quasi tots.
Per qu? Doncs perqu volen. Perqu en
s de la seua llibertat aix ho han decidit
(Blanco, 2008).
Aquest darrer punt, el liberalisme indi-
vidualista aplicat a la poltica lingstica, ens
duu al tercer argument, el que defensa la
inactivitat dels poders pblics en qestions
de llengua. En aquests casos diuen la
millor poltica s la que no existeix. Ja sa
bem que per a aquesta tendncia que, cal
no oblidar-ho, s avui la dominant les
llenges tenen un funcionament semblant
al de qualsevol sser viu: de manera similar
a les espcies rivals les llenges naturals apa-
reixen i desapareixen de lescena amb sor-
prenent rapidesa (Martnez Gorriarn,
2008: 62). s a dir, les llenges desen-
volupen una funci, naixen, creixen i, en
ocasions, es reprodueixen i moren quan
ja no poden complir la seua funci. Res de
greu ni de doldre en tot plegat, puix que
respon al decurs duna natura inexorable.
Natura non imperatur nisi parendo no es
doblega la natura ms que obeint-la, deia
F. Bacon. De fet, diran, el problema apareix
quan des del poder sintenta interferir en
el procs a travs del qual els ciutadans op-
ten lliurement per una llengua opci que
en darrera instncia ratificaria una legalitat
de signe natural. Per contra, els governs que
intenten modificar la lliure competncia
lingstica estarien forant de manera il
legtima, arbitrria i disfuncional la natu-
ralesa de les coses. El pensador ultraliberal
F. von Hayek (1985: 75 i ss.) distingia,
70
valent-se del grec clssic, entre kosmos, un
ordre natural i espontani, i taxis, un ordre
creat per les decisions humanes. Per a ell,
la fatalitat del socialisme era que concebia
leconomia com un camp en el qual ha
doperar la taxis en comptes de plegar-se
a les determinacions inherents del kosmos
que regien en realitat el mn econmic,
fonamentalment a travs de la llei de loferta
i la demanda. Ac, digual manera, es pensa
que la llengua es mou en un kosmos i que la
intromissi de la taxis duu a la discrimina-
ci, a la coerci [...] a la desptica elecci,
posada al servei de comunitats poltiques
tancades, excloents i autoritries (Martnez
Gorriarn, 2008: 67).
Un estat democrtic, continua aquest
autor, hauria de ser rigorosament laic, s
a dir, neutral, en la qesti del futur de les
seues llenges. Si alguna delles sempra
menys, i fins i tot desapareix com a efecte
de la lliure elecci dels ciutadans, no seria
sin la conseqncia duna decisi [...] per-
sonal i legtima. No hauria de ser considerat
una tragdia en una societat democrtica
(2008: 67). Per aix, el que es proposa s
que, un cop instituda la cooficialitat, es dei-
xe la situaci al lliure arbitri dels parlants. El
fet que en algunes comunitats sha legislat
la qesti lingstica prioritzant la llengua
vernacla en determinades qestions sinter-
preta, en el millor dels casos, com una re-
bequeria dels qui no assumeixen que la
lengua comn t ms parlants que la seua
(Ovejero, 2008: 72) o, en el pitjor, com a
part duna enginyeria social que busca can-
viar la societat per una altra de monolinge.
Del que es tracta s de menyscabar el paper
poltic de la llengua comuna imposant per
via administrativa una nova llengua de
poder, una parla dels mandarins (Martnez
Gorriarn, 2008: 66). Com els ciutadans,
lliurats al seu lliure albir sn extraordinria-
ment proclius a ls de la llengua comuna,
es decideix arbitrriament forar lalbir
ciutad per a reconduir-ho en el sentit exigit
pel poder (Martnez Gorriarn, 2008: 66).
En qualsevol cas, les poltiques que intenten
discriminar positivament una llengua estan
sempre sota la sospita de voler substituir
la ingrata realitat per representacions ms
gratificants (2008: 64). Com es veu, lapel
laci als fets s constant. Les coses sn com
sn, diu F. Ovejero (2008: 70) en referir-se
a la situaci de desigualtat de parlants entre
la llengua comuna i les vernacles; s un fet
que la majoria dels espanyols comprn i
usa amb preferncia el castell, incloent-hi
la majoria dels qui sn bilinges en una
altra llengua cooficial, apunta Martnez
Gorriarn (2008: 64).
Els fets, tanmateix, no sn neutrals. I
aquells que els veuen aix no fan sin perpe-
tuar aquell dictum de la dreta hegeliana: el
real s racional. Curiosament tant Ovejero
com Martnez Gorriarn semblen tractar
aquest problema des de les premisses dun
materialisme assenyat i conseqent les
coses sn aix, no siguem idealistes, tin-
guem-les en compte, sembla que voler
dir i, en canvi, ho fan des dels postulats
del realisme ms vulgar. El materialista
parteix de les dades per a, si escau, intentar
modificar-les. El realista vulgar santifica les
dades per a deixar la realitat intacta. Per al
primer, els fets sn el punt de partida, per
al segon sn el seu lmit i la seua barrera. s
cert que els fets formen part de la realitat,
per no la conclouen. Els desitjos que,
aix s, parteixen dels fets, lluny de ser
allucinacions absurdes, podrien ser heralds
del que vindr. Una cosa s negar els fets i
una altra partir dels fets per a negar-los. La
realitat ens diu que les dones estaven i estan

apartades dels llocs directius i de responsa-
bilitat de les grans institucions i empreses,
tant pbliques com privades. Aquest s el
fet. El realisme de gorriarans i ovejeros ens
diria que els parlants-contractadors sn
lliures dacordar els serveis de qui vulguen
i que el fet que siguen homes majoritria-
ment prova la seua ms gran adaptaci a les
funcions requerides. El legislador no hauria
dentrar en els motius de la disparitat ni
establir quotes o incentivar la contractaci
femenina, perqu el contractador-parlant,
que sap el que li interessa, ha de mantenir el
seu lliure arbitri net com una patena.
El que intenten fer les poltiques de dis-
criminaci inversa s modificar una situaci
injusta de fet amb mesures de dret sense les
quals deixant-ho tot al lliure albir de lin-
dividu, com els agrada de repetir als autors
citats la injustcia subsistiria. Per als qui
pensem que s injust que el gallec (discul-
peu la insistncia en lexemple per Galcia
s la naci que tinc ms a m) estiga mi-
noritzat quantitativament i qualitativa s:
minoritzat, faig servir el que Ovejero en
diu una adjectivaci mrria i truculenta
(2008: 71), i no per una simple qesti
de fet atzarosa, sin per circumstncies
histriques seculars de marginaci, perse-
cuci i humiliaci, la discriminaci inversa
no representa una intromissi lliberticida,
sin una oportunitat per a palliar un greu-
ge. F. Ovejero reconeix b que amb reser-
ves aquest passat, per no afecta a la seua
argumentaci car, seguint la petja de Sava-
ter quan digu que la Histria est plena
de caiguts per el fet que hagen caigut
no s motiu suficient per a voler que ara
saixequen (1990: 35), ens etziba: fins
i tot si fos aix [...] no justificaria que ara
desfrem el cam [...] als qui van patir la
injustcia en el passat ja no hi ha manera
71
de rescabalar-los (2008: 72). La injustcia
del passat explica la desigualtat del present,
aqueixos fets amb qu de manera tan realista
ens volen fer combregar.
Lluny de considerar elements correctors
duna desigualtat de facto, la poltica lin-
gstica que es deriva daquesta neutralitat
olmpica quasi sempre desemboca en una
defensa de la paritat lingstica: les darreres
reformes a Galcia i Balears en sn una
bona mostra. Per la paritat no s sin la
negaci amable de la discriminaci positiva.
Deixem clar que no hi ha res a dir contra la
paritat com a principi general que hauria de
regir la cooficialitat lingstica de fet, les
enquestes diuen que s una meta desitjada
per la ciutadania. Ara b, cal entendre-la
com a adquisici digual competncia lin-
gstica en tots dos idiomes. I aix no im-
plica necessriament una distribuci estric-
tament paritria en lelecci lingstica de la
docncia que s la clau de volta de totes les
reformes dencuny espanyolista. Lobjectiu
dun igual coneixement de dues llenges
no significa que els mitjans per aconseguir
aquesta igualtat siguen estrictament igua-
litaris. En cas contrari es confondria la fi
amb el mtode. Per aconseguir la paritat en
el coneixement de dues llenges, quan hi
ha desigualtats sociolingstiques pregones,
conv un tractament diferenciat pel que fa a
la distribuci qualitativa i quantitativa de
lensenyament de matries en lun idioma
i laltre. Quan dues situacions que partei-
xen dun estat real de desigualtat es veuen
afectades per un tractament jurdic que
les iguala en drets i deures, es consagra la
desigualtat inicial i es consoliden els efectes
discriminatoris originats per la prctica. Tal
com ironitzava Bellamy, la llei prohibeix per
igual a rics i pobres dormir sota els ponts.
Aquesta s la crtica materialista dencuny
72
marxista al concepte digualtat burgesa,
formalista, que desprs es reprodueix en
tots els estudis sobre la affirmative action o
discriminaci positiva. Per aix, defensar
la igualtat lingstica absoluta en la repar-
tici de les matries implica consolidar la
desigualtat de la qual parteix la llengua mi-
noritzada. La presncia aclaparadora del
castell en els mitjans de comunicaci, es-
crits i audiovisuals aquesta s que s una
immersi que sescamoteja sovint en les
anlisis de la paritat, s per si mateixa
una font de capacitaci lingstica que una
poltica raonable hauria de compensar en
lescola i lensenyament.
En definitiva i per a concloure: antina-
cionalisme de fons ms ben dit, antinacio-
nalisme perifric compensat generosament
amb el suport a les poltiques del naciona
lisme dEstat, impassibilitat davant el pro
cs de degradaci lingstica de les llenges
minoritzades, negaci de la discriminaci
positiva per a corregir desigualtats histri-
ques i concepci instrumental de la llengua.
Aquestes sn les penoses directrius que
impregnen, a Espanya, la creena sociopo-
ltica actual en matria lingstica. I res no
fa pensar que hagen de canviar.
Traducci de Jaume Soler
REFERNCIES
Bastida, X. (1998): La nacin espaola y el na
cionalismo constitucional, Barcelona, Ariel.
Billig, M. (1995): Banal Nationalism, Lon-
dres, Sage.
Blanco Valds, R. (2008): Lenguas: bien
hablemos de libertad e imposicin, La Voz
de Galicia, 18 de maig.
Bourdieu, P. (2007): El sentido prctico, Ma-
drid, Siglo XXI.
Castoriadis, C. (1998): El ascenso de la in
significancia, Valncia, Ctedra-Universitat
de Valncia.
Durkheim, E. (1995): Las reglas del mtodo
sociolgico, Madrid, Alianza.
Gadamer, H. G. (2002): Verdad y Mtodo,
Salamanca, Sgueme.
Habermas, J. (1988): Teora de la accin comu
nicativa, vol. ii, Madrid, Taurus.
Hayek, F. (1985): Derecho, legislacin y libertad,
Madrid, Unin editorial.
Lacasta Zabalza, J. I. (1997): A Espaa uni
forme, Santiago, Edicins Laiovento.
Martnez Gorriarn, C. (2008): Igualdad
y desigualdad de las lenguas, Claves de
Razn Prctica, 187.
May, S. (2001): Language and Minority Rights.
Ethnicity, Nationalism and the Politics of
Language, Harlow, Person Education.
Mills, C. W. (2000): La imaginacin sociolgi
ca, Mxic, Fondo de Cultura Econmica.
Monteagudo, H. (2009): As razns do galego.
Apelo cidadana, Vigo, Galaxia.
Nez Seixas, X. M. (2007): Espaoles y
patriotas: el nacionalismo de la derecha ante
el siglo xxi, dins C. Taibo.
Ortega y Gasset, J. (1970): Ideas y creencias,
O. C., vol. v, Madrid, Revista de Occidente.
Ovejero, F. (2008): Las lineas rojas del debate
sobre la lengua, Claves de Razn Prctica,
187.
Ramos Pascua, J. A. (2007): La tica interna
del derecho: democracia, derechos humanos
y principios de justicia, Bilbao, Descle de
Brower.
Savater, F. (1990): Falacias de la legitimacin
histrica, Claves de Razn Prctica, 8.
Taibo, C. (ed.) (2007): Nacionalismo espaol.
Esencias, memoria e instituciones, Madrid,
Libros de la Catarata.
 73
Els arguments contra el dret a decidir
de Catalunya: una avaluaci terica*
Marc Sanjaume

Cap poble no pot pretendre exercir la democrcia a

linterior dun altre poble; la democrcia s aquella forma
de govern que es dna lliurement cada poble, no el govern,
ms o menys paternal, ms o menys padrastre, que hi
exerceixen els altres.
Manuel de Pedrolo, Cal protestar
fins i tot quan no serveix per a res, 2000

E l concepte de dret a decidir es va po Parallelament, el rebuig a les iniciatives po-

pularitzar a Catalunya arran de la creaci de
la Plataforma pel Dret a Decidir (pdd) en
ple context de reforma estatutria.1 Aquest
fet va tenir lloc davant de lhostilitat per
part de les principals forces poltiques (psoe
i pp), meditiques (lanomenada caverna
i altres capaleres) i institucionals estatals
(Defensor del Pueblo, Tribunal Consti-
tutcional, etc.), que es va materialitzar en
la sentncia sobre lEstatut, el juliol del
2010. Levoluci poltica, desprs de les
eleccions del 2012, ha dut el dret a decidir
a ser el protagonista del debat poltic.2
Marc Sanjaume s investigador i professor del Depar
tament de Cincies Poltiques i Socials de la Univer-
sitat Pompeu Fabra. T en curs delaboraci la seua
tesi doctoral, sobre Legitimitat poltica i moralitat
en les teories de la secessi: una anlisi terica i
comparativa.
ltiques empreses pel Govern catal i els
partits favorables al dret a decidir ha tor-
nat a ser unnime fins al dia davui a Ma-
drid.3 Lobjectiu daquest article s recollir
els arguments ms recurrents i utilitzats,
no pas exhaustivament, contra el dret de
Catalunya a decidir el seu futur poltic. A
lhora de fer aquest exercici evitar dues
qestions de manera deliberada. En primer
lloc, mirar de distingir b els arguments
contra el dret a decidir i els que van des-
tinats a convncer contra una hipottica se-
cessi del Principat. Mentre que els pri-
mers, que sn els que estudiar, fan refe-
rncia a la impossibilitat dels ciutadans de
Catalunya de votar sobre el seu futur po-
ltic (especialment sobre la secessi); els
segons fan referncia a la separaci de la Co-
munitat Autnoma de Catalunya de la res-
ta de lEstat. En aquest article, doncs, dei-
xar de banda la relaci ms que evident
74
entre aquests dos tipus darguments: no
hi ha secessi sense autodeterminaci i no hi
ha vocaci dautodeterminaci sense lexis-
tncia de secessionistes o irredemptistes.
En segon lloc, evitar el debat jurdic per
centrar-me en el debat poltic i moral. Aqu
adoptar la idea de Lpez Bofill (2008)
segons la qual el dret a lautodeterminaci
ha evolucionat al llarg del segle xx i actual
ment, en contextos democrtics, fa refern-
cia al dret a celebrar un plebiscit de secessi.
Per tant, la reivindicaci catalana actual
seria un equivalent democrtic liberal
del dret a lautodeterminaci clssic for-
mulat per Wilson o Lenin.4 En tot cas, sc
conscient de les dificultats que comporta la
teoritzaci del dret a decidir i el fet que no
necessriament ha de ser del tot equivalent
en els seus fonaments normatius al dret a
lautodeterminaci tal com sha ents fins
a lactualitat.5
Per tal de seguir un ordre, larticle est es-
tructurat en quatre apartats que correspo
nen a menes diferents darguments. En pri
mer lloc, analitzar tot all que fa referncia
al nacionalisme i a lantinacionalisme. En
segon lloc, em centrar en els arguments
que promouen la defensa de la democrcia.
En tercer lloc, estudiar els arguments de
tipus contextual. Finalment, tractar les
raons que no fan referncia a cap principi,
nacional o democrtic, ni tampoc a les raons
contextuals, sin a les possibles conseqn-
cies. Mentre les dues primeres categories
(nacionalisme i democrcia) solen atacar
lexistncia del subjecte que vol exercir
el dret a decidir, la tercera i la quarta fan
referncia a les raons de la voluntat seces-
sionista. Cada apartat comptar amb un
subapartat danlisi i contraargumenta-
ci terica. Per documentar lexistncia
daquests arguments citar principalment
la transcripci del debat al Congrs dels
Diputats sobre la proposta de consulta a
Catalunya defensada per diputats de ciu,
erc i icv-euia el 8 dabril del 2014, per
tamb informes oficials, declaracions i po-
sicionaments de partits poltics.
1. NACIONALISME
Paradoxalment largument o arguments que
es fan servir en aquest apartat sn de dues
menes: nacionalistes i antinacionalistes.
Mentre que els primers afirmen lexistncia
duna (nica) naci espanyola (o naci de
nacions) que inclou el subjecte catal per
negar el dret a decidir de Catalunya; els
segons afirmen que la naci catalana no
existeix perqu les nacions no existeixen (en
principi, tampoc lespanyola). Largument
nacionalista pot basar-se en raons culturals
o histriques, tal com fa la fundaci faes,
propera al pp, argumentant contra el procs
catal i una eventual secessi:
Lo ocurrido desde entonces [la Guerra
de Successi] no tiene nada que ver con
una confrontacin interior, sino con la
continuidad de un largo camino comn
iniciado al menos en el siglo xii, una histo-
ria compartida entre Catalua y el resto de
Espaa. Hubo catalanes en la liberalizacin
del comercio americano del siglo xviii. Los
hubo luchando por la independencia de
Espaa y en las Cortes de Cdiz. Los hubo
en las guerras carlistas, en ambos bandos.
Los ha habido en todos los episodios que
componen la historia espaola. Ha sido un
camino que ha tenido cosas buenas y cosas
malas para todos, pero un mismo camino.6

Un historicisme que a voltes va fora
enrere, com en el cas dEsperanza Aguirre
(pp) que, arran del procs catal, afirm:
Espaa es una gran nacin, con 3.000 aos
de historia, Catalua nunca fue indepen-
diente y los nios lo tienen que saber.7 El
nacionalisme tamb pot basar-se en po-
sicions de carcter tnic, com les que ha
sostingut el mateix president espanyol:
el poble catal i la resta despanyols shan
barrejat i tenen la mateixa sang i tot tipus
de relacions.8
Un exemple de largument antinaci-
onalista s la posici dupyd, o tamb la
de Ciutadans quan es defineixen com a
no nacionalistes; per aquest argument
sol ser utilitzat per forces ms a lesquerra,
com ara el psoe, per restar rellevncia al fet
nacional. Durant el debat al Congrs sobre
la proposta de consulta catalana, Alfredo
Prez Rubalcaba, cap de loposici al Con-
grs i secretari general del psoe, argument:
Todos somos socialistas. Luchamos por la
igualdad; por la igualdad de oportunidades
y por la igualdad de derechos, y respetamos
todas, absolutamente todas, las identidades.
Somos socialistas, no somos nacionalistas.
(Aplausos). Por eso, sabemos y respetamos
que existan en Espaa ciudadanos gallegos,
catalanes, andaluces que se sientan ms
gallegos, catalanes o andaluces que espao-
les, como sabemos que existen ciudadanos
que se sienten exactamente al revs, ms
espaoles que catalanes, gallegos o anda-
luces. Todos nos merecen respeto. Nuestro
modelo de Espaa, el que hemos defendido
desde que naci nuestra Constitucin, es
un modelo en el cual todos pueden sentirse
cmodamente con su propia identidad,
aquella que deseen tener.9
75
A nlisi i contraarguments
Les objeccions a aquesta mena darguments
sn diverses: definici nacional, nacionalisme
banal i irrellevncia. Una quarta objecci
podria fer referncia a larrogncia de la
majoria de lEstat (o de les institucions de
lEstat) quan decideix qu s una naci i
qu no ho s, per aquesta la tractarem
ms endavant, en la crtica al paternalisme.
Els cientfics socials i els terics poltics
sabem prou b que ni a lAcadmia hi ha
consens sobre qu s una naci. Els terics
del nacionalisme han mirat de trobar-ne
una sola definici per el cert s que cada
autor en fa servir una de diferent,10 noms
hi ha consens en el fet que solen existir ca-
racterstiques de carcter objectiu tot i que
sovint discutides a la prctica (llengua,
cultura, histria) i de carcter subjectiu
(voluntat dels seus membres de ser naci)
tamb molt canviants.
Basant-se en aquesta indefinici del fet
nacional, els nacionalistes destat equipa
ren les nacions amb els estats existents per
tancar el debat. I aix, neguen del dret a
decidir diguem-ne per inexistncia del
subjecte decisori. Per si volen mantenir
aquesta posici, els esdeveniments que
veiem al nostre voltant els van en contra:
qu eren, posem per cas, Estnia, Letnia,
Litunia o Polnia abans de ser estats
independents al segle xx? Com s que hi
ha estats oficialment plurinacionals com
ara Bolvia? No costa gaire defensar que
naci i estat sn dues coses ben diferents,
tot i que a vegades ens costin de definir.11
Curiosament, els autoanomenats no naci
onalistes coincideixen en largument de la
inexistncia del subjecte decisori amb
els nacionalistes en el cas catal. En aquest
76
cas, les raons sn diferents i si la prenem
per una posici honesta (les nacions no
existeixen o estan desapareixent) tenim
dues possibilitats: argumentar fortament a
favor de lexistncia de les nacions, o dir-los
que no cal que existeixin les nacions per
donar suport al dret a decidir. La primera
opci lha explorada en Joan Vergs i ha
demostrat que s com a mnim complicat
explicar la inexistncia de nacions si sabem
que bona part de la realitat social s feta de
creences compartides.12 La segona opci
s, ja ho hem dit, restar importncia al fet
que Catalunya o Espanya siguin una naci
o a la idea que existeixin o deixin dexistir
nacions en general. Davant la dificultat de
definir les nacions, i la prdua de temps que
pot comportar mirar de posar-se dacord
sobre la qesti, des de la convicci en la
voluntat democrtica es pot afirmar que la
legitimitat de votar sobre el futur poltic
rau en darrera instncia en la llibertat
individual, el dret dassociaci o el dret de
participaci13 i que la posici nacionalista
s sempre sobrera.
Finalment, cal recordar que no hi ha cap
estat sense naci ni poltiques nacionalitza-
dores. Lestat sol fer naci. Aquesta obser-
vaci ens condueix a la segent resposta: la
del nacionalisme banal.14 Certes afirmacions
no nacionalistes obliden de manera incons-
cient (o potser encoberta i deshonesta) que
els estats promouen una identitat nacional
concreta i que, tot i els cants de sirena a les
societats postnacionals, els mateixos que
es fan dir no nacionalistes reivindiquen la
llengua oficial, currculum escolar nic a
tot lestat o un carnet didentitat conjunt.
2. DEMOCRCIA ESTABLERTA
Ja he comentat que loposici al dret a de-
cidir no sol presentar-se de manera unvoca
mitjanant un sol argument. Una lnia
argumental diferent de lanterior s la idea
de la defensa de la democrcia establerta
que es pot articular de maneres diverses i
complementries entre elles: principi cons
titucional, protecci de la llei de la majoria,
comproms de participaci o expectatives
futures de la resta de lEstat.
El principi constitucional s probable-
ment el ms popular entre els detractors
del dret a decidir. Durant el debat sobre la
proposta de consulta a Catalunya, el pre-
sident del Govern espanyol fou clar sobre
aquesta qesti:
La nuestra, como todas las constituciones
modernas, seoras, como todas, protege
la soberana nacional y los derechos fun-
damentales, y lo hace frente a toda clase
de amenazas. Por eso no permite que los
cambios de Gobierno o los vaivenes de las
mayoras puedan repercutir en ellos.15
Alfredo Prez Rubalcaba sexpress de
manera semblant:
Por tanto, seores comisionados del Parla-
mento de Catalua, vamos a votar que no,
pero por una razn muy sencilla, porque
ustedes nos piden que el Estado transfiera
una competencia que sencillamente no
tiene, y que no tiene porque en el marco
de la Constitucin ni el Estado ni nadie
puede convocar un referndum autonmico
sobre un tema que afecta al conjunto de los
ciudadanos espaoles.16

Dels discursos de Rajoy i Rubalcaba,
ms enll de la defensa de la Constituci,
sen podia extreure un altre argument: el
dret a decidir de Catalunya afecta tots els
espanyols, que sn els dipositaris de la sobi-
rania. Aquesta lgica, que convida a acatar
la decisi majoritria de tots els espanyols i a
fer una reforma constitucional per sotmetre
majories qualificades, tamb al Parlament
espanyol, invoca doncs la protecci de la llei
de la majoria (de tots els espanyols). No en
va, durant el debat de la proposta catalana
al Congrs dels Diputats la diputada Rosa
Dez, dupyd, exclamava:
Yo soy diputada nacional, como el resto de
mis compaeros, tambin represento a los
ciudadanos de Catalua en esta Cmara,
tambin represento a los ciudadanos de
Catalua; representamos en esta Cmara a
todos los ciudadanos, catalanes incluidos.17
En la mateixa lnia de defensa de la de-
mocrcia establerta, la idea del comproms
de participaci en el cas espanyol sol apellar
a la contribuci catalana a la formaci del
rgim actual (durant la Transici), al seu
desenvolupament mitjanant eleccions
peridiques, negociacions sobre el rgim
fiscal, traspassos de competncies o els
debats al Parlament espanyol. Aques-
ta contribuci comportaria tamb un
comproms dels catalans envers el rgim
democrtic espanyol actual, que ara no es
pot trencar decidint en solitari, ja que la
Constituci fou aprovada per una majoria
de catalans en referndum.18 Per utilitzar
aquest argument, linforme que public el
Ministeri dExteriors titulat Por la con-
vivencia democrtica, contra el procs
catal, recollia aquestes paraules de Roca
77
i Junyent, pronunciades el 5 de maig del
1978, representant la Minoria Catalana:
La historia constitucional espaola es la
historia misma de todos los espaoles en
la bsqueda del ejercicio estable de sus
libertades pblicas [...] Asumimos la res-
ponsabilidad de sus aciertos y de sus errores
porque su historia es la nuestra, es la historia
de la libertad ansiosamente deseada, de la
justicia siempre reclamada, del progreso y
de la democracia.
Finalment, i seguint aquesta darrera
argumentaci, apunta a les expectatives
conjuntes que la resta de lEstat t amb
Catalunya. Un plebiscit de secessi mal-
metria i frustraria aquestes expectatives
futures, fruit duna cooperaci econmica,
social i poltica conjunta durant la histria
unitria que precedeix el moment actual.
Aquesta darrera ra se sol plantejar de la m
dels principis constitucional i democrtic
per defensar el dret a decidir de tots els
espanyols (i catalans) en conjunt i no pas
noms dels catalans:
Aunque el principio democrtico pueda
usarse como fundamento de la autode-
terminacin y, en su caso, segregacin,
mayor justificacin democrtica tiene un
referndum del conjunto de los ciudadanos
que integran aquel Estado pronuncindose
sobre su futuro. En este caso no est en
juego tan slo el indicado principio gene-
ral, que la Constitucin ha acogido, sino la
legalidad constitucional misma, que impone
ese camino como necesario para cualquier
reforma que quebrante la mencionada uni-
dad centenaria.19
78
A nlisi i contraarguments
Presentar largument contra el dret a
decidir des de la defensa de la democr-
cia pot semblar paradoxal a casa nostra,
per s la lnia argumental ms reeixida
comparativament parlant. La majoria de
constitucions del mn inclouen clusules
dintegritat territorial i ben poques preve-
uen el plebiscit de secessi.20 Ens podem
estalviar aqu les raons conegudes sobre la
necessitat dun estat de dret, unes normes
comunes, perqu una democrcia funcioni
i no shagi de repensar cada dia. Ara b, per
al cas que ens ocupa, invocar el principi
constitucional contra el principi democr-
tic grinyola per diverses raons. En primer
lloc, s obvi que la legitimitat democrtica
s la que sost tota lestructura constitucio
nal i que les democrcies han avanat en
matria de drets mitjanant, precisament,
limpuls de la sobirania popular. A ms a
ms, en aquesta evoluci histrica sabem
tamb que les fronteres no han estat mai
objecte de discussi democrtica sin ms
aviat fruit de guerres i accions violentes o
antidemocrtiques, com els matrimonis
entre nobles i cases reials. Snchez-Cuenca
ho resumeix afirmant que les constitucions
son un mecanisme de resistncia al canvi
(2010: 158); resulten tils per marcar les
regles del joc, per no poden esdevenir
una cuirassa o una camisa de fora a les
demandes democrtiques.21 Encara dins
lapartat constitucional, conv apuntar que
la participaci (comproms de participaci)
en el disseny constitucional espanyol per
part dels catalans, en primer lloc mitjanant
els seus representants i desprs en refern-
dum, difcilment pot emprar-se com un
argument contra el dret a decidir. A quantes
generacions lligaria el pacte constitucional?
Quin percentatge dels catalans actuals vo
taren la Constituci vigent el 1978? Daltra
banda, lnica manera de convertir un pacte
constitucional plurinacional en un com-
proms s donar credibilitat a les minories
sobre el control constitucional de la majoria
(Snchez-Cuenca, 2010: 156), un fet que
en el cas espanyol resulta dubts. En resum,
la lectura estricta del principi constitucional
pot acabar jivaritzant la democrcia fins a
empetitir-la excessivament.22
La defensa de la llei de la majoria rei
vindica una sobirania nica estatal en virtut
de la qual pot decidir de manera autnoma
sobre totes les qestions. Aquesta concepci
de la democrcia a la jacobina resulta es-
pecialment errnia en un context de plu-
ralitat o dexistncia de minories. En un es-
tat compost (com lespanyol), si la majoria
decideix sobre totes les qestions s evident
que aix pot anar en detriment de deter-
minades minories, un fet que empobreix
la democrcia enlloc denfortir-la. Al fons
daquest debat hi ha la convicci, o no, de
lexistncia de drets de grup ms enll dels
drets individuals. Uns drets que haurien de
protegir-se de les decisions de la majoria
parlamentria a nivell estatal. Alguns dels
defensors a ultrana daquesta llei de la
majoria a la jacobina rebutgen lexistncia
daquests drets collectius. A aquesta preo-
cupaci es pot afegir un problema clssic
dels debats sobre les sobiranies. I s que si
precisament del que es tracta s de decidir
sobre la constituci mateixa dun subjecte
poltic, com s el cas que ens ocupa amb
un eventual plebiscit de secessi, som da-
vant del problema de circularitat que han
apuntat diversos terics de la democrcia:
resulta impossible decidir democrticament
qui s el subjecte de decisi democrtic si
no lhem delimitat anteriorment.23 Per tant,

els defensors de la sobirania nica estatal
donen per legtimes les fronteres establertes
(ja sigui des dun argument nacionalista,
estatalista o histric) perqu prviament
ja han decidit que el subjecte de decisi s
tot lestat.
Aquesta darrera observaci ens porta
a labsurd de defensar la necessitat que
siguin tots els espanyols els que exerceixin
el dret a decidir de Catalunya, sigui per la
ja esmentada llei de la majoria, per la ra
dexpectatives futures en virtut de la coope-
raci passada o pel fet de quedar afectats
per leventual resultat. No hi ha dubte que
la situaci de la resta de lEstat quedaria
afectada per la hipottica secessi de Cata
lunya, ara b, aquesta situaci es podria
redrear mitjanant negociacions, acords o
fins i tot compensacions acordades. La idea
dun referndum dmbit estatal es basa un los enormes costes sociales del proceso
cop ms en una concepci individual dels
drets que no t en compte lexistncia de
collectivitats dins lEstat. Un simple expe-
riment mental pot ajudar-nos a entendre-
ho: imaginem que Espanya decideix envair
Portugal rescatant la idea del fams Tractat
de Fontainebleau; els portuguesos no dispo-
sen de capacitat de resposta militar i, sense
vessar sang, Portugal passa a ser una comu-
nitat autnoma ms dEspanya. En la nova
situaci els portuguesos disposarien de tots
els drets democrtics com a espanyols i fins
i tot es beneficiarien del fet que Espanya
t una renda per cpita superior a la por-
tuguesa. s a dir, tindrien un tracte just.
Haurien de ser consultats sobre lannexi,
els portuguesos? Haurien de votar tots els
ciutadans espanyols sobre el nou estatus
de Portugal si aquests decidissin recuperar
la seva independncia? Sembla clar que
haurien de ser els portuguesos els que de-
cidissin el seu futur, ja que els intum un
79
dret a lautogovern ms enll dels drets de
qu gaudeixen els seus individus.
3. CONTEXT
Fins ara hem discutit arguments que es-
sencialment feien referncia al subjecte del
dret a decidir. Per nhi ha que socupen de
les raons per exercir el dret a decidir, i els
podem sintetitzar en dos apartats: absncia
dopressi i manca de qualitat democrtica.
La plataforma contrria a la secessi i al pro-
cs catal Societat Civil Catalana expressa
el primer argument al seu manifest: Los
catalanes que nos sentimos libres de esp-
ritu proclamamos que Catalua no est
oprimida. No hay ningn argumento po-
ltico, econmico o afectivo que justifique
independentista; una idea que tamb va
aparixer al debat al Congrs en boca del
mateix Mariano Rajoy:
No es verdad que en Catalua sufran una
opresin insoportable; no es verdad, seo-
ras. No es verdad que se persiga la lengua
catalana o que se asfixie su cultura, no es
verdad. No es verdad que se pongan trabas
al desarrollo econmico ni que se torpedee
el bienestar, no es verdad. Tampoco es ver-
dad que no se les ayude en las dificultades o
que se les aplique un trato discriminatorio
respecto a otras comunidades autnomas,
no es verdad.24
Rosa Dez fins i tot anava ms enll:
Se ha dicho aqu que no hay opresin en
Catalua. S que la hay. Los ciudadanos no
nacionalistas viven oprimidos. O no es ver-
dad? (Denegaciones). S que la hay. Viven
80
oprimidos y no pueden ocupar el espacio
pblico. Ya lo creo que hay opresin! Pero
no es una opresin del Estado respecto a
Catalua; son ciudadanos catalanes que
oprimen a otros ciudadanos catalanes.25
Una ra diferent per negar el dret a
decidir de Catalunya s una manca de qua-
litat democrtica del procs que invalidaria
aquesta demanda. Largument t versions
diverses per ha fet fortuna la idea de la
manipulaci meditica que operaria en un
context despiral del silenci orquestrat pel
Govern catal. Francesc de Carreras shi va
referir en aquests termes:
En Catalua, durante ms de treinta aos,
ha habido y hay miedo a la soledad y a la
exclusin. Miedo en las personas, en los
grupos y en los partidos polticos. Miedo en
la sociedad. El nacionalismo ha dominado
la escena y ha excluido, cuidando de que no
se notase, las voces crticas. Los callados,
para autojustificarse, se van pasando al in
dependentismo que creen est a punto de
triunfar.26
Rosa Dez, en el mateix context de ms
amunt, situava el problema a la manca de
rendiment de comptes per culpa tamb del
nacionalisme:
No hay democracia blanca o negra, hay
democracia de calidad o la que no es y, por
cierto, esta ltima es la misma en Catalua
que en el resto de Espaa. Si permiten la ex-
presin, ms, y los datos cantan; ms en tr-
minos cuantitativos y tambin cualitativos
porque hay impunidad. Si hay impunidad
en el resto de Espaa, all el doble, porque
adems la impunidad de las autoridades
catalanas se plantea desde la perspectiva del
victimismo, porque cuando alguien le dice
a un nacionalista cataln que adems es un
corrupto, al que se lo dice le llaman traidor.
S, hombre, s, naturalmente. Te llaman trai-
dor o fascista o anticataln y te adjetivan
como espaol, o sea, que adems es una cor-
rupcin de clase, de pata negra, de la que se
presume, porque es su corrupcin.27
A nlisi i contraarguments
En aquest apartat deixo les comprovacions
empriques al lector i a altres articles i es-
tudis ms exhaustius sobre la qualitat de la
democrcia catalana. Si ens movem en el
pla ms teric o normatiu, s possible fer
diverses objeccions als arguments que he
presentat. En primer lloc, resulta revelador
i contradictori que largument de la manca
dopressi es presenti de manera conjunta
amb, per exemple, els que neguen el dret
a decidir per raons de defensa de la demo-
crcia o del nacionalisme. Revelador perqu
ens demostra que els que el formulen tenen
la intuci que les situacions dinjustcia s
que permeten legitimar lautodeterminaci
i, per tant, aquesta ja no seria sempre il
legtima (encara que fos illegal potser); i
contradictori perqu si saccepta la premissa
de la possible injustcia, aleshores sembla
que s que existeix un subjecte diferent del
poble espanyol que pot ser objecte duna
injustcia. A ms a ms, cal recordar que la-
cadmic que precisament propos la teoria
de causa justa (aplicada al dret de secessi),
Allen Buchanan, ha apuntat que en el cas
catal la sentncia sobre lEstatut del 2010
i el dficit fiscal podrien comptar com una
causa justa per reivindicar el dret de seces-
si.28 En segon lloc, lligat a la rplica ante-
rior cal destacar larrogncia daquest rao-
nament quan es formula des del Govern de

lEstat, ja que aquest serigeix en jutge per
decidir si existeix o no opressi; el problema
principal de les teories de causa justa s qui
ha dexercir drbitre imparcial per decidir
si hi ha o no opressi (en el cas espanyol
cal recordar que el Tribunal Constitucional
s nomenat des de les Corts). Finalment,
cal dir que, tal com hem argumentat en
lexperiment mental dEspanya i Portugal,
el fet que un estat sigui just (respectant els
drets individuals bsics) no necessriament
descarta el dret a decidir. Alguns autors
dubten de la pertinena de lligar el dret a
decidir a les situacions dinjustcia, no no-
ms per la preeminncia dels drets de grup
a lautogovern, sin perqu pot comportar
incentius perversos de radicalitzaci: els
secessionistes poden tensar la situaci fins
a obtenir una repressi prou forta per part
de lEstat que legitimi lunilateralisme i la
secessi directament.
La qesti de la qualitat democrtica
tamb s, ja ho hem dit, de carcter empric,
ja que caldria aportar dades comparatives
sobre la pluralitat dels mitjans o el rendi-
ment de comptes. S que vull assenyalar que
no hi ha cap informe dorganismes interna
cionals que hagi apuntat a una manca de
qualitat democrtica especfica de la Co
munitat Autnoma de Catalunya; ans al
contrari, el Parlament catal, per exemple,
t un sistema de partits fora ms plural
que lespanyol (si ho mesurem pel nombre
efectiu de partits). En tot cas, tal com se
sol formular la qesti de lespiral del si-
lenci, t un carcter que podem anomenar
paternalista. Un cop ms s lEstat el que,
paradoxalment, ha devitar que sexerceixi
el principi democrtic per decidir el futur
poltic de Catalunya, per millorar-ne la
qualitat democrtica o evitar que aquesta
es malmeti.
81
4. CONSEQNCIES
Un darrer conjunt darguments sn els que
rebutgen el dret a decidir per les hipot-
tiques conseqncies negatives per als ma-
teixos catalans o per a tot lEstat. Les posi-
cions daquesta mena tamb solen defen-
sar-se des dun cert paternalisme que, com
hem vist, s la tnica subjacent. Aquests es
presenten en forma de riscos: en primer
lloc, el risc de repressi de ciutadans a lhora
de plantejar el dret a decidir o durant tot
el procs; el que anomenar risc danarquia
per una possible fragmentaci territorial
ad infinitium i el risc de robatori territorial
sn els primers candidats a aparixer en
aquesta mena de posicionaments conse-
qencialistes.
El president espanyol Mariano Rajoy
els va utilitzar tamb durant el debat al
Congrs:
...una democracia avanzada que asegura la
proteccin de la soberana nacional y la in
violabilidad de los derechos fundamentales
de los espaoles. No los protege contra el
mal tiempo; los protege contra el Gobier-
no s, contra las mayoras s y contra
cualquiera que no sea el conjunto del pueblo
soberano, es decir, el conjunto del pueblo
espaol [...] Cada cataln, como cada galle-
go o cada andaluz, es copropietario de toda
Espaa, que es un bien indiviso. Ningn
espaol es propietario de la provincia que
ocupa, como ningn vecino es propietario
de las calles por las que transita. La autono-
ma no supone transferencia de soberana;
no otorga la propiedad del territorio, sino
la responsabilidad de gobernarlo con arreglo
a la ley.29
82
A nlisi i contraarguments
En primer lloc, largument de risc danar
quia consisteix en una reductio ad absurdum
del dret a decidir fcilment evitable. De la
mateixa manera que hom pot autoritzar
jugar a pilota al parc i prou, prohibint
jugar-hi a tota la ciutat; no cal autoritzar
el dret a decidir de manera generalitzada i
sense normes a tots els municipis de lEs-
tat, posem per cas.30 La proposta catalana
dexercici del dret a decidir, per exemple,
ja cont un seguit de normes concretes
(per cert, amb predisposici de negociar-
les) que regirien aquest exercici. Daltra
banda, des duna aproximaci pragmtica,
el moviment en favor del dret a decidir es
concentra al territori de Catalunya (amb
ms o menys suport) i no pas a daltres
territoris. En segon lloc, largument del
risc de repressi s tamb una afirmaci
paternalista envers el grup que vol exercir
el dret a decidir. Un cop ms, com en altres
arguments que hem vist, quan es formula
des del Govern de lEstat es jutja la capacitat
del grup en qesti per satisfer els estn-
dards democrtics (sentn que els drets
fonamentals estipulats a la Constituci). La
preocupaci de lestat pel tracte que reben
els seus ciutadans s comprensible, no obs-
tant aix resulta estrany que sutilitzi com
un argument contra el dret a decidir ja que
lestat mateix podria garantir la satisfacci
de lexercici del dret a decidir en plenes
condicions democrtiques fixant o pactant
les normes de campanya, el procs electoral
i la supervisi des de la Junta Electoral per
exemple. Si la preocupaci es refereix a
una eventual secessi, largument tampoc
no se sost ja que el secessionisme catal
defensa de manera majoritria un model
destat democrtic que no fa sospitar una
vulneraci de drets fonamentals. Ara b, el
risc de repressi es podria estendre als drets
culturals o al benestar econmic futur en
cas hipottic duna secessi, per aquest
debat seria sobre el dret de secessi i no
pas sobre el dret a decidir. Pel que fa al risc
de robatori territorial, resulta un argument
agosarat perqu autoritzar lexercici del
dret a decidir de Catalunya no significa
automticament la secessi. Hom podria
autoritzar el dret a decidir amb un perode
posterior de negociacions en cas que la
voluntat dels habitants daquell territori fos
favorable a la secessi de manera majorit-
ria. En tot cas, aquest argument cont una
discussi important: de qui s propietat el
territori? Les possibles solucions que shan
donat a la qesti acostumen a presentar
lestat com un mer gestor duna propietat
territorial que sentn que s dels ciutadans
en general (fins i tot alguns poden disposar
de propietats privades reconegudes per
tothom mitjanant lestat, daltres viuen
de lloguer), que decideixen democrtica-
ment cedir-ne ladministraci. Ara b, si
el territori de lestat s dels ciutadans, per
qu una part daquests no pot decidir ad-
ministrar el seu territori amb un nou estat?
Si el problema s la inviolable integritat
territorial, ja hem esmentat que lorigen de
les fronteres t ms a veure amb la histria
i les conquestes i derrotes blliques que
amb processos democrtics. Si lobjecci
s que els ciutadans de la resta de lEstat
se senten propietaris del territori catal en
igualtat de dret que els que hi habitem,
es tracta duna posici molt feble. El fet
que el territori pertany als ciutadans que
locupen de manera legtima, hi habiten
i hi treballen, sense haver-lo ocupat per la

fora de manera recent, i no pas als que no
hi habiten, ha estat acceptat per la majoria
de terics de la democrcia;31 si b s cert Abizadeh, A. (2002): Does Liberal Demo-
que poden tenir una cooperaci i relaci
molt estreta amb la resta de territoris de
lestat, largument del robatori territorial
resulta difcil de mantenir.
5. CONCLUSIONS
En aquest article hem analitzat diversos
arguments contra el dret a decidir des
de les posicions nacionalistes, democrti-
ques, contextuals i conseqencialistes. s
evident que no he abastat tot el rang dar-
guments que es poden formular i que tam
poc no nhe comprovat les bases empri-
ques. En tot cas, des del punt de vista teric
he refusat que es pugui negar de manera
convincent el dret a decidir de Catalunya
des del nacionalisme perqu no permet
arribar a una conclusi sobre el subjecte;
des de lantinacionalisme perqu s difcil
de creure que no existeixen les nacions,
i fins i tot poden arribar a ser irrellevants
per defensar el dret a decidir; des de la
defensa de la democrcia establerta perqu
el constitucionalisme i la llei de la majoria
constrenyen el principi democrtic en al-
guns casos; i finalment, des de les posicions
conseqencialistes perqu els riscos que
apunten sn exagerats i no es corresponen
a la realitat. Per tant, els actuals arguments
contra el dret a decidir de Catalunya no
resulten convincents, si ms no, des del
punt de vista de la teoria poltica.
83
BIBLIOGRAFIA
cracy Presuppose a Cultural Nation? Four
Arguments, American Political Science
Review, 96.3: 495-509.
Beran, H. (1984): A Liberal Theory of Seces-
sion, Political Studies, xxxii, 21-31.
(1987): The Consent Theory of Political Obli
gation, Londres, Croom Helm, Internatio-
nal Series in Social and Political Thought.
Billig, M. (2006): Nacionalisme banal, Afers-
Universitat de Valncia, 2006.
Bossacoma, P. (2012): Competncies de la
Generalitat sobre regulaci i convocatria
de consultes populars, Revista dEstudis Au
tonmics i Federals, nm. 15, pp. 241-286.
Buchanan, A. (1991): The morality of Political
Divorce from Port Sumter to Lithuania and
Quebec, Oxford, Westview Press.
(2013): Secesin: causas y consecuencias del
divorcio poltico, Madrid, Ariel.
Catal, A. (2013): Remedial Theories of Se-
cession and Territorial Justification, Journal
of Social Philosophy, 44:1, pp. 74-94.
Crawford, J. (2001): The Right of Self-
Determination in International Law: Its De-
velopment and Future, a Philip Alston
(ed.): Peoples Rights, Oxford, Oxford Uni-
versity Press.
Guinjoan, M.; T. Rodon, M. Sanjaume
(2013): Catalunya, un pas endavant, Bar-
celona, Angle Editorial.
Lpez, J. (2011): Del dret a lautodetermina-
ci al dret a decidir, Quaderns de recerca 4,
unesco-Catalunya.
Lpez Bofill, H. (2009): Nous estats i principi
democrtic, Barcelona, Centre dEstudis de
Temes Contemporanis.
Snchez-Cuenca, I. (2010): Ms desmocra-
cia, menos liberalismo, Katz.
84
Serrano, I. (2013): De la naci a lEstat, Angle
Editorial.
Smith, A. (2009): Ethno-symbolism and na
tionalism: a cultural approach, Routledge.
Vergs, J. (2014): La naci necessria. Llengua,
secessi i democrcia, Angle Editorial.
Vilaregut, R. (2011): Memria i emergncia
en lindependentisme catal. El cas de la pla
taforma pel dret de decidir, tesi doctoral (dir.
Salvador Mart i Pedro Ibarra).
* Agraeixo els comentaris de lEullia Sol sobre un
esborrany daquest article. Totes les errades sn
meves.
1. La tesi doctoral de Ricard Vilaregut explica la gesta-
ci i emergncia de la idea del dret a decidir com
un consens entre forces sobiranistes que no eren
necessriament independentistes. Vegeu Vilaregut
(2011).
2. Vegeu M. Guinjoan, T. Rodon, M. Sanjaume (2013).
3. Amb lexcepci dIzquierda Unida, que ha expressat
de manera repetida el seu suport al dret a decidir
de Catalunya.
4. Sobre el debat legal vegeu: a nivell internacional,
Crawford (2007) i, en el context catal sobre les
competncies especfiques de la Generalitat per
convocar referndums, Bossacoma (2012).
5. Sobre el debat al voltant del dret a decidir des de la
teoria poltica, vegeu Lpez (2011), Vergs (2014),
Serrano (2013).
6. faes: 20 preguntas con respuesta sobre la secesin
de Catalua.
7. Eldiario.es (18/10/2013), darrer accs: 20/04/2014.
8. Ara (03/04/2014).
9. Diari de Sessions del Congrs (8/04/2014), nm. 192,
p. 16.
10. Vegeu A. Smith (2006).
11. Per al cas de Catalunya hem de recordar que ms enll
de les ja conegudes caracterstiques objectives (ms
o menys discutides), s un subjecte poltic que sha
definit com una naci en ocasions diverses (carac-
terstica subjectiva) mitjanant el seu Parlament.
12. Els no nacionalistes solen atacar la redundncia de
definir les nacions com un collectiu de persones
que creuen ser una naci. Vergs apunta, de manera
encertada al meu entendre, que molts aspectes de
la vida funcionen aix i refora el seu argument
amb lexemple de lamistat, qu s lamistat sin
una creena compartida entre amics? Aix vol dir
que no existeix lamistat? Vegeu Vergs (2013).
13. Vegeu Harry Beran (1984, 1987).
14. Vegeu Billig (2006).
15. Diari de Sessions del Congrs (8/04/2014), nm. 192,
p. 11.
16. dem, p. 18.
17. dem, p. 33.
18. Amb una participaci del 67,91%, els vots a favor
foren del 90,46%.
19. Santiago Muoz Machado, Informe sobre Espaa,
2012; citat a Por la convivencia democrtica.
20. Vegeu: Comissi de Vencia, Self-determination and
secession in constitutional law, cdl-inf (2000)002.
21. Aquesta mateixa expressi fou la que utilitz el Tribu-
nal Suprem canadenc per referir-se a la necessitat
dadaptar el dret a decidir quebequs a lesquema
constitucional canadenc.
22. F. Requejo: Legitimitat constitucional i legitimitat
democrtica, Ara (06/10/2012).
23. Vegeu A. Abizadeh (2002).
24. Diari de Sessions del Congrs (8/04/2014), nm. 192,
p. 13.
25. dem, p. 33.
26. F. de Carreras: Catalua: la espiral del silencio, El
Pas (30/12/2013).
27. Diari de Sessions del Congrs, 8/04/2014, nm. 192,
p. 37.
28. Vegeu el prleg dA. Buchanan (2012).
29. Diari de Sessions del Congrs (8/04/2014), nm. 192,
pp. 12 i 14.
30. Vegeu Buchanan (1991: 102-104).
31. Vegeu A. Catal (2013).

Sorolls i silencis
El debat pblic a Catalunya
Les cincies socials produeixen de tant
en tant conceptes que traspassen amb xit
les fronteres de lacadmia. Expressions
com les comunitats imaginades per defi-
nir qu sn les nacions, o el capital social
per referir-se a aquells factors intangibles
que expliquen el grau de cohesi i fortale
sa cvica duna determinada societat sn
dos exemples ja clssics de conceptes que
han esdevingut part del llenguatge poltic
i meditic.
Un dels perills daquest trnsit s que
de vegades sestira tant laplicaci daquests
conceptes que acaben esborrant la necess-
ria distinci que Bourdieu plantejava: les
categories de prctica, presents per exemple
en el debat poltic, i les categories danlisi,
aix s, els conceptes entesos com a eina de
recerca. Una categoria danlisi pot acabar
incorporant-se aix al repertori del debat
poltic de manera acrtica, apellant a un
argument dautoritat basat en el seu origen
acadmic. En aquest trnsit tamb es deixa
de banda sovint el fet que en lmbit de
les cincies socials no estem gaireb mai
Ivan Serrano s doctor en Cincia Poltica i investigador
a la Universitat Oberta de Catalunya. s autor, entre
altres, del llibre De la naci a lestat (2013), que va
guanyar el XVI Premi Ramon Trias Fargas dAssaig
Poltic.
85
Ivan Serrano
davant definicions o teories universalment
acceptades. Ms aviat el seu valor es troba
en la capacitat de generar debats i de definir
lagenda de recerca dels investigadors, amb
lobjectiu de millorar la comprensi de la
realitat social.
En el seu s extrem en el debat pblic,
aquests termes reeixits queden tan sols com
a expressions afortunades. La seva menci
es presenta gaireb com una prova de certes
intucions o posicionaments particulars,
al preu de desvirtuar sovint del tot la seva
capacitat explicativa, especialment quan
pretenen reduir la complexitat de qualsevol
fenomen social a un sol factor que per ell
mateix el pogus explicar en la seva totalitat.
En el debat sobre la qesti catalana
i el nacionalisme, trobem diversos casos
exemplars de conceptes i debats dels estudis
sobre nacionalisme que han traspassat les
fronteres del debat acadmic per formar
part de certs discursos poltics, com el
suposat carcter burgs del nacionalisme
catal, la tensi entre el nacionalisme de
tipus cvic i tnic, o ms recentment, lexis-
tncia duna suposada espiral del silenci en
la societat catalana.
La literatura acadmica ha analitzat
en profunditat la tensi existent entre els
nacionalismes destat i els nacionalismes
minoritaris, i shan produt debats que de
86
vegades han fet confusa la separaci entre
poltica i acadmia. El terme nacionalisme,
per exemple, rebia molt sovint una conno-
taci negativa, associaci que traslladada
al debat poltic permetia desautoritzar den-
trada aquells plantejaments que eren defi-
nits com a tals. En ltima instncia, els na-
cionalistes seran sempre els altres. Aquest
mecanisme s un recurs habitual tot i que
no exclusiu dels nacionalismes destat, es-
pecialment en aquells casos on senfronten
a processos de nacionalitzaci incompleta
que perceben els nacionalismes minoritaris
com una amenaa al seu projecte nacional.
Es projecta aix un nacionalisme destat
associat a termes positius com per exemple
el de patriotisme, que es presenta com a no
nacionalista, tret que en canvi satribueix
al moviment poltic de la naci minoritria
al qual sassocien elements negatius, tant si
s de carcter etnicista, conservador, o fins
i tot retrgrad, o com illustra la coneguda
expressi de S. M. Lipset, duna revolta
contra la modernitat. En lmbit acad-
mic, la distinci entre els nacionalismes de
lEuropa occidental, de carcter civicopol-
tic, i els nacionalismes de lEuropa de lest,
de tipus etnicocultural, va resultar en una
concepci que contraposava els valors cvics
del nacionalisme destat al carcter etnicis-
ta dels nacionalismes perifrics. Aquesta di-
cotomia, per, s ms aviat enganyosa, tal i
com sha discutit mpliament a la literatura.
De fet, tots els nacionalismes acostumen
a tenir una base etnicocultural i una base
civicopoltica, de manera que en realitat no
es poden caracteritzar exclusivament com
dun tipus o laltre i encara menys poden
atribuir-se com a exclusius dels nacionalis-
mes destat o de les nacions minoritries.1
Tanmateix, en el debat poltic i acad-
mic a Espanya es troba de manera recurrent
la contraposici entre el suposat carcter
reactiu dels nacionalismes perifrics, que se-
rien marcadament organicistes, conserva
dors o reaccionaris, i el valor cvic, demo-
crtic i individualista del nacionalisme
destat. En aquesta concepci, el naciona-
lisme, atribut tan sols a la perifria, sacaba
identificant fins i tot com un extrem de leix
esquerra-dreta. Dacord amb aquesta postu-
ra, el nacionalisme no pot ser desquerres i
per tant lesquerra no pot ser nacionalista,
obviant no noms les aportacions acad-
miques sin tamb els debats histrics que
shan produt al si de prcticament tots els
corrents ideolgics, des del marxisme i la
socialdemocrcia al liberalisme o al con-
servadorisme.
Aix no significa bviament oblidar fac-
tors explicatius fonamentals per entendre
el fenomen del nacionalisme. El rol de les
elits econmiques, poltiques i culturals s
clau per entendre el seu desenvolupament,
siguin nacionalismes destat o en cerca
destat, per emprar la distinci de C. Tilly,
per tampoc cal passar per alt que qualsevol
moviment nacionalista mnimament reeixit
requereix necessriament duna dimensi
popular i de suport social rellevant.2
Aix, s ms aviat la norma i no pas lex-
cepci que els moviments nacionalistes tin-
guin expressions ideolgiques diverses, o
que posin lmfasi en una comunitat nacio
nal vinculada no noms a elements tnics
o identitaris, sin tamb a aspectes relacio-
nats amb la seva viabilitat econmica i
benestar social. No s sorprenent en aquest
sentit, com ja apuntava J. J. Linz en els seus
treballs dels anys setanta, que un naciona-
lisme com el catal no faci mfasi noms en
aspectes culturals, fins i tot en un context
repressiu com el franquisme que fomen-
taria un component de resistencialisme.

Tenint en compte les caracterstiques de la
societat a la qual es pretn apellar com a
subjecte nacional, qualsevol discurs nacio-
nalista que pretengui esdevenir majoritari
no desenvoluparia una concepci excloent
didentitat nacional sin que inclouria de
manera rellevant elements inclusius i tamb
aspectes no merament culturals com ara
qestions econmiques, democrtiques i
de benestar, com assenyalen els ja clssics
treballs de M. Keating o M. Guibernau de
mitjan anys noranta, tot posant en qesti
lassociaci entre nacionalismes tnics i
nacions minoritries3.
Els nacionalismes poden, tant en lespai
com en el temps, presentar amb ms o
menys intensitat diferents trets o tenir, per
exemple, una presncia ms o menys forta
de partits i discursos ideolgicament con-
servadors o progressistes. Per ni tan sols
el fet que tot nacionalisme tingui una base
tnica rellevant tal i com sempra el terme
en les cincies socials no pot presentar com
a extraordinari el fet que la socialitzaci
primria dels individus es produeix en un
determinat entorn de reproducci etnocul-
tural. Aquesta socialitzaci primria t un
pes rellevant en el seu procs didentificaci
nacional i pot traduir-se en preferncies
poltiques diverses. Malgrat la importncia
cabdal daquest element, no s per lnic tat, lopini percebuda com a majoritria
factor a tenir en compte, i Catalunya s en
aquest sentit no noms comparable a altres
casos a nivell internacional sin que presen-
ta una peculiaritat interessant del naciona-
lisme catal i que no sentn sense tenir
en compte el nacionalisme espanyol en el
fet de trobar nivells molt rellevants diden-
tificaci i preferncies per lautogovern en
tots els grups socials.
Malgrat aquests elements discutits per
les teories del nacionalisme, podrem argu-
87
mentar per que no podem excloure la pos-
sibilitat que existeixin estratgies orien-
tades a monopolitzar el debat i els canals
dexpressi de les preferncies socials i
territorials de la poblaci, malgrat que aix
requers complexos processos denginyeria
social. Aquest discurs certament existeix en
el debat catal. Sota diverses formulacions,
la tesi seria que hi ha un intent de manipu
laci i control de lagenda poltica i de les
institucions representatives per part del na-
cionalisme catal, sigui a travs de les seves
elits, la seva burgesia o els seus intel
lectuals orgnics, amb lobjectiu dassolir
la independncia, o simplement com una
cortina de fum darrere la qual samagarien
certs interessos.
En els darrers temps ha sorgit una va-
riaci daquest discurs que assenyala lexis-
tncia duna espiral del silenci, emprant el
terme popularitzat pel treball de la polit-
loga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann.
Aquesta teoria exposa com certes opinions
esdevenen hegemniques degut al fet que
sostenir lopini contrria es percep com
una posici minoritria. Els individus que
sostenen aquestes opinions tendirien a no
expressar-les pblicament per la percepci
o la por a ser rebutjats per la comunitat o
lentorn social en qu viuen. Com a resul-
acaba esdevenint hegemnica malgrat que
no respongui a les preferncies reals del
conjunt de la poblaci.
Ls daquest concepte es pot entendre
com levoluci dels plantejaments que en-
tenen el nacionalisme catal com un mer
conflicte de classe o com un projecte etni-
cista. Aquest relat no s evidentment nou
i t diversos precedents histrics, des del
lerrouxisme del primer ter del segle xx a
les tesis sobre el carcter burgs del catala-
88
nisme que simposen en certs sectors durant
els anys seixanta. Segons la formulaci ms
recent daquest relat, a Catalunya existiria
una espiral del silenci ms o menys plani-
ficada per les seves elits o pels actors que
viurien dun nacionalisme professionalit-
zat malgrat que no shi faci referncia en
aquests discursos, tamb els estudis sobre
nacionalisme han remarcat la importncia
dels anomenats emprenedors tnics, un
concepte important per entendre fenmens
com ara la Lega Nord italiana. Una de les ca-
racterstiques en el trnsit cap al debat po-
ltic en ls de la idea despiral del silenci s
que introdueix una dimensi denginyeria
social que requeriria un nivell remarcable
de coordinaci. Segons aquesta estratgia,
el sobiranisme aniria imposant en lesfera
pblica lhegemonia dun discurs nic on
trobem a ms un lligam amb la clssica
aportaci dAntonio Gramsci, el qual tin-
dria com a efecte la generaci duna espiral
del silenci on els ciutadans acabarien auto-
censurant-se tot evitant expressar les seves
autntiques opinions. En aquesta situaci,
optarien b per expressar all que perceben
com a desitjable socialment i aix rebre
laprovaci del seu entorn, o directament
mantenir-se en silenci per evitar lexclusi
i la marginalitat. Aquesta seria lexplicaci
per justificar lexistncia dunes majories
socials que no sexpressarien ni en els mit-
jans de comunicaci per censura o auto
censura ni en els estudis dopini, ni tan
sols a les urnes els seus representants pol-
tics estarien segrestats dalguna manera per
aquesta agenda sobiranista. Una mena de
majoria social, en definitiva, que restaria
silent, i que ens remet de manera bvia a
una expressi recurrent en el debat poltic
espanyol contemporani com s la majoria
silenciosa.
Ara b, si atenem tant a loferta poltica
com als valors poltics dels ciutadans de
Catalunya, aquest tipus dafirmacions sn
difcils de sustentar empricament. Plante-
jar una explicaci tan ambiciosa com mo-
nocausal requeriria duna evidncia emp-
rica igual de contundent, ms enll de les
opinions legtimes que puguin sustentar
un o altre posicionament poltic. No s no-
ms que la manca devidncia no pugui
emprar-se com a prova de lexistncia dun
fenomen, sin que els indicis existents no
permeten atribuir les mancances del debat
poltic a Catalunya a aquest tipus de teories.
Largument duna espiral del silenci o
duna marginaci social i meditica que fes
que una gran part de la poblaci no expres
ss les seves preferncies, o que ni tan sols
en fossin conscients, i que a ms no exis-
teixi una oferta poltica que les reflects no
se sustenta amb una anlisi acurada de la
realitat. Partits, moviments i intellectuals
amb un discurs explcitament contraris a
lanomenat dret a decidir sn presents no
noms al parlament sin en els mitjans de
comunicaci pblics de Catalunya, i enca-
ra ms a mesura que la qesti ha guanyat
visibilitat en el debat pblic i en lagenda
poltica. Hi ha exemples paradigmtics com
ara lemergncia del moviment Ciutadans-
Partido de la Ciudadana, que basa el seu
discurs justament en aquesta argumentaci
i que ha tingut una gran influncia en el
posicionament de partits tradicionals com
el pp o el psc. En el seu programa electoral
del 2012 denunciava, per exemple, lar
raconament de tot all relacionat amb Es-
panya i la marginaci duna majoria de
ciutadans que se senten tan catalans com
espanyols. Dacord amb els seus resultats
parlamentaris, es pot afirmar que les seves

tesis van obtenir un rellevant, encara que
minoritari, suport per part de lelectorat.
Des del punt de vista de loferta ideo-
lgica en lanomenat catalanisme poltic,
tamb s fora evident la seva diversitat,
i fins i tot es podria argumentar que si al
gun biaix existeix s la infrarepresentaci
dels partits i moviments partidaris de la-
nomenat dret a decidir en els mitjans de
comunicaci dmbit espanyol, que re-
presenten una part majoritria de loferta
comunicativa disponible a Catalunya. Par-
tits com erc, icv-euia o ms recentment
la cup sn moviments desquerra amb
discursos heterogenis i molt allunyats dun
suposat pensament nic o que assenyalin
lexistncia dun dficit en loferta poltica. qesti la incompatibilitat entre progres-
En el camp associatiu, el protagonisme
dentitats o moviments com lAssemblea
Nacional Catalana o mnium Cultural o
el posicionament de sindicats i altres asso-
ciacions, reflecteix lalt grau de diversitat
existent en la societat catalana, i en cap cas
no esgoten la diversitat associativa a Cata
lunya, com mostra la vitalitat daltres mo-
viments com la Plataforma de Afectados
por las Hipotecas, Procs Constituent o
en el seu moment el 15-M, per posar-ne
alguns exemples recents. Daltra banda
sest produint una progressiva articulaci
de moviments associatius que es mostren
contraris a lanomenat dret a decidir i que
defensen el manteniment de lstatu quo.
Aquests moviments tenen una rellevant
presncia meditica que fa difcil de soste-
nir que el nivell de pluralisme en el debat
pblic a Catalunya estigui en una situaci
preocupant.
Pel que fa a les preferncies poltiques,
les dades tant destudis dopini com de
resultats electorals mostren una persistent
89
voluntat dautogovern, i seria tant o ms
rellevant demanar-se perqu una part signi-
ficativa de la societat ha modificat les seves
preferncies sobre com articular aquesta
voluntat institucionalment durant els dar-
rers anys, principalment desprs del fracs
estatutari engegat el 2003 que culmina
amb la sentncia del Tribunal Constitu-
cional del 2010. Aquest aspecte s encara
ms destacable si tenim en compte que la
societat catalana tendeix a ubicar-se en el
seu conjunt a lesquerra de leix ideolgic,
mentre que aquells que subiquen en posi-
cions ms a la dreta sn els que expressen
un menor suport a la independncia. Des
daquest punt de vista, doncs, es posa en
sisme i suport a la independncia, ms en-
cara si tenim en compte que entre les raons
per recolzar un estat independent predo
minen les de carcter democrtic i de be
nestar per sobre de les que fan referncia
merament a aspectes identitaris.
Des de les cincies socials, i en parti-
cular del camp destudis del nacionalisme,
disposem de diferents enfocaments que
ens permetrien fer una anlisi rigorosa de
levoluci del cas catal, des dels mecanis-
mes a travs dels quals els individus adapten
i modifiquen el seu comportament segons
el context, el procs de transformaci de
la identificaci nacional en preferncies
poltiques, o el paper que hi poden tenir
factors com els orgens o les expectatives
de benestar.4 En relaci amb lexpressi dels
ciutadans, si ens centrem en els resultats
dels estudis dopini que es duen a terme
regularment a Catalunya, podem observar
com, de fet, el percentatge de poblaci que
es posiciona sobre qestions relacionades
amb la seva identificaci nacional o amb les
90
preferncies territorials s similar, i fins i tot
ms alt, que en altres dimensions com ara la
identificaci partidista o ideolgica. Daltra
banda, respecte a la possible inconsistncia
entre la caracteritzaci sociodemogrfica
dels enquestats i les seves expressions, la
qual podria suggerir lexistncia duna
espiral del silenci o altres mecanismes de de-
sitjabilitat social, levidncia no mostra sin
una creixent confluncia entre totes dues
dimensions. En un estudi en curs sobre el
nivell de congruncia entre els valors predits
i els valors esperats dels enquestats respec-
te a les actituds cap a la independncia a
mesura que la qesti de la independncia
ha entrat en el debat pblic, el nivell amb
qu sexpressen aquestes preferncies en
un sentit o un altre i la seva congruncia, de
fet, han augmentat.5 En realitat, el dficit
democrtic que es produeix en el cas espa-
nyol i catal no s tant la pluralitat dopi
nions i la seva expressi pblica, sin la
manca darticulaci dun canal democrtic
que permeti a la ciutadania expressar les
seves preferncies institucionals.
Cal recordar doncs que actualment qui
no est en disposici dexpressar les seves
preferncies s el conjunt de la societat ca-
talana. La singularitat poltica que actual-
ment es dna a Catalunya obeeix en gran
mesura a lactitud de lestat, i en tot cas ens
assenyala que estem davant un fenomen
amb mltiples dimensions que difcilment
podrem reduir a un sol mecanisme expli-
catiu. Des de les cincies socials, aquest
context convida encara ms a contribuir a
un debat pblic que millori la qualitat de la
democrcia i ajudi a qu els ciutadans pu-
guin decidir el seu futur poltic en llibertat
i amb la millor informaci disponible.
1. Vegeu, per exemple, R. Miz (2004): Per modum
unius: ms all de la dicotoma nacionalismo cvico
vs. nacionalismo tnico, a A. Gurrutxaga (coord.):
El presente del Estado-Nacin, Bilbao, upv.
2. Vegeu per exemple la contribuci clssica de Miroslav
Hroch (1985): Social Preconditions of National
Revival in Europe: A Comparative Analysis of the
Social Composition of Patriotic Groups Among the
Smaller European Nations, Nova York, Columbia
University Press.
3. M. Guibernau (1996): Nationalisms: the nation-state
and nationalism in the twentieth century. Cam-
bridge: Polity Press. M. Keating (2001): Nations
Against the State, The New Politics of Nationalism
in Quebec, Catalonia and Scotland. Second Edition.
Basingstoke: Palgrave Macmillan.
4. Sense nim dexhaustivitat, vegeu, per exemple, els
treballs de David Laitin (2007): Nations, States,
and Violence, Oxford, oup. Tamb el de Henry
Hale (2008): The Foundations of Ethnic Politics:
Separatism of States and Nations in Eurasia and the
World, Cambridge University Press. Quant al cas
catal vegeu, per exemple, el de Xavier Fernndez-
i-Marn i Jaume Lpez (2010): Marco cultural de
referencia y participacin electoral en Catalua,
Revista Espaola de Ciencia Poltica 23, pp. 31-57.
Tamb el de Jordi Muoz i Ral Tormos: Iden-
titat o clculs instrumentals? Anlisi dels factors
explicatius del suport a la independncia, Papers
de Treball del ceo (2012).
5. Xavier Fernndez-i-Marn, Toni Rodon i Ivan Serrano
(2013): Decided or undecided: An investigation
of individuals (in) decision to Catalan independen-
ce, Congrs de lAssociaci Espanyola de Cincia
Poltica.

Entre la reacci i la depressi
El nacionalisme espanyol en temps de la gran recessi
Anem cam del sis any des que va escla-
tar una crisi que ha canviat profundament
la fesomia econmica i social a Espanya. El
miracle espanyol sha volatilitzat i ha deixat
darrere seu un rastre de misria que ni els
ms pessimistes podien predir. Atur a gran
escala i de llarga durada, pobresa, emigra-
ci i envelliment accelerat de la poblaci,
precarietat i submissi a dictats externs en
les decisions clau de la poltica econmica
conformen un paisatge de devastaci que
ha afectat prcticament totes les esferes de
la vida collectiva.
Daltra banda, el bipartidisme que
havia definit la democrcia espanyola des
de lesfondrament de la ucd es troba en
franca decadncia. A la dreta el pp observa
astorat com per primer cop li han eixit
competidors que amenacen la seua posi-
ci, i a lesquerra la crisi sense fi del psoe
no troba correspondncia en el sorgiment
duna alternativa amb projecci de futur a
nivell estatal capa de disputar lhegemonia
Jordi Muoz (Valncia, 1979) s doctor en Cincia Po-
ltica per la Universitat Pompeu Fabra, i actualment
professor investigador a la Universitat de Barcelona.
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades
i el llibre La construccin poltica de la identidad espao
la, del nacionalcatolicismo al patriotismo democrtico?
(Madrid, cis, 2013).
91
Jordi Muoz
daquest espai a un Partit Socialista esgotat
i en declivi, tot i que alguna cosa es mou.
Per si no nhi havia prou, les institucions
clau del sistema poltic espanyol, com la
monarquia, el poder judicial o alguns mit-
jans de premsa molt connotats han patit
tamb crisis impensables fa pocs anys. Els
nivells de desconfiana poltica i de rebuig
a la classe poltica shan disparat, i junt amb
labstenci duna bona part de la poblaci
han sorgit moviments de protesta com el
15M o la Plataforma dAfectats per la Hi-
poteca que representen smptomes clars
duna desconnexi creixent entre la ciuta-
dania i el sistema poltic, malgrat que sovint
hom diu que no han assolit la intensitat que
es podia esperar. Fins i tot alguns elements
que considervem trets estructurals de lopi-
ni pblica espanyola, com una adhesi
entusiasta al projecte dintegraci europea
es troben, avui, en hores baixes.
En aquest context, el procs sobiranista
a Catalunya ha agafat les elits poltiques i
intellectuals espanyoles a contrapeu, inca
paces de reaccionar a temps i de manera
efectiva per evitar que el sobiranisme es
convertira en lopci duna majoria social
i poltica catalana que dna per tancada la
carpeta regeneracionista, i es mostra conven-
uda que els vells intents del catalanisme
tradicional per reformar Espanya en un
92
sentit plurinacional tenen poc recorregut.
Davant dun gir tan profund en la societat
catalana, les elits espanyoles noms hi han
sabut respondre amb un vocabulari jurdic
rovellat, amanit amb esquematismes ideo-
lgics jacobins, una dosi de nacionalisme
romntic, alguns prejudicis anticatalans i,
sobretot, la reiteraci damenaces de tota
mena que, sorprenentment, acostumen a
anar a crrec ni ms ni menys que del mi-
nistre dAfers Exteriors.
Podrem dir, a risc de caure en el tpic,
que tot plegat configura una mena de tem-
pesta perfecta que descarrega amb intensitat
sobre Espanya. Hi ha qui ho compara amb
el desastre de 1898 i, el que s ms sorpre-
nent, la comparaci no resulta dissonant.
Aix com el 98 va representar un punt
dinflexi fonamental en la configuraci
del nacionalisme espanyol del segle xx, a
hores dara ens podem preguntar: quines
implicacions tindr la gran crisi econmica
i poltica dels anys 10 sobre el nacionalisme
espanyol del segle xxi? Neixir reforat o
afeblit? En quines dimensions? Ateses les
grans incerteses, ms que arriscar-nos a
llenar hiptesis de futur, en aquest arti-
cle discutirem les reaccions a la crisi que
shan produt fins ara en el nacionalisme
espanyol. Analitzar com shan afrontat
les dificultats passades ens pot permetre
didentificar les tendncies subjacents i
fer-nos una idea de quina pot ser levoluci
futura, en funci de la conjuntura.
EL CONTEXT:
ABANS DE LA CRISI
Abans, tanmateix, conv que ens situem en
el moment zero per veure don venim. Just
abans de lesclat de la bombolla immobi-
liria, Espanya venia dun perode de ms
duna dcada de creixement econmic i
demogrfic ininterromputs. Leconomia ha-
via crescut i a la societat espanyola shavien
incorporat milions de ciutadans provinents
de pasos en vies de desenvolupament.
Feia quatre anys que governava Rodrguez
Zapatero a la Moncloa i culminava una pri-
mera legislatura de continutat en la pol-
tica econmica respecte al perode dAznar
malgrat totes les advertncies, combi-
nada amb un pacte amb ciu per aprovar
el nou Estatut de Catalunya i un seguit
de mesures en matria de llibertats que
havien convertit Espanya en capdavantera
mundial en aquest mbit: reconeixement
del matrimoni homosexual, llei de terminis
per lavortament, reforma educativa, etc.
Aquesta imatge de modernitat, com-
binada amb un injustificat optimisme
econmic hem superat Itlia i ara anem
a per Frana, es va arribar a dir i leclosi
del nacionalisme futbolstic que arrenca
amb lEurocopa del 2008 configuraven un
escenari propici per a la consolidaci duna
concepci democrtica de la naci espanyo-
la. Sense renunciar a un cert essencialisme i,
sobretot, a un fort unitarisme, el naciona-
lisme constitucional espanyol dinspiraci
orteguiana (vegeu X. Bastida, 1998) es
trobava en el seu punt ms lgid. Articulat
al voltant del rei, el bipartidisme pp-psoe,
leuropeisme i laparell cultural i meditic
habitual, havia aconseguit una hegemonia
indiscutida, especialment en el perode que
podrem situar entre lentrada dEspanya a
la Comunitat Econmica Europea (1986)
i la guerra dIraq (2003).
Lesquerra i la dreta espanyoles, sens
dubte, sempre han defensat concepcions
diferents de lespanyolitat. Per sovint hom
ha exagerat les diferncies sense parar-se a

identificar els elements comuns. En el na
cionalisme constitucional espanyol hi ha un
ampli camp compartit, a dreta i esquerra,
que constitueix la base duna autntica
ideologia destat, que noms ha fracassat en
els marges geogrfics i ideolgics, on no
ha aconseguit imposar la seva hegemonia.
Aquests elements de consens, que avui,
davant les mltiples amenaces, es mostren
ms explcits que mai en les crides a una
Groe Koalition han conviscut sempre amb
diferncies i enfrontaments importants
entre uns i altres. Possiblement Aznar amb
el seu gir atlantista enfront del consens eu-
ropeista previ va trencar-ne algun dels ele-
ments claus. I Zapatero amb la seva po-
ltica de memria histrica tamb el va
posar en risc en un flanc el de la relaci
amb el passat que s especialment delicat
i sensible per al nacionalisme espanyol
contemporani, perqu s una carpeta molt
mal tancada. Tamb en la qesti de lar-
ticulaci territorial va haver-hi tensions.
Mentre que durant la segona legislatura
dAznar (2000-2004) un sector important
de la dreta espanyola ja va comenar a ex-
pressar la seua incomoditat amb lexcs de
descentralitzaci, desprs de la victria de
Zapatero, el pacte psoe-ciu per lEstatut
de Catalunya de 2005-2006 va representar
un element addicional de tensi.
Tanmateix, a grans trets el corpus ideo
lgic del nacionalisme constitucional va re-
sistir les tensions que, de fet, en sn part
gaireb essencial. La seua capacitat de re-
sistncia es deriva, fonamentalment, de dos
factors. El primer s que la dreta i el centre-
esquerra espanyols comparteixen sense
fissures ladhesi a la Constituci de 1978
com a terreny de joc, cosa que representa
una certa novetat histrica a Espanya. I el
segon s que ni luna ni laltre representen
93
dos blocs homogenis i tant els elements
ms jacobins i centralistes de lentorn del
psoe com els ms autonomistes de lentorn
del pp que nhi ha, ni que siga per inte-
rs configuren un panorama poltic ms
complex i integrat que el que suggereix la
imatge tradicional de les dues Espanyes.
Qu passa amb tot aix en esclatar la cri-
si? Com reacciona el nacionalisme espanyol
a la nova situaci? Quines transformacions
pateix? En les pgines segents ens fixarem
en concret en dues dimensions. En primer
lloc, la seva resposta explcita i ideolgica,
encarnada pel que denominem el neocen
tralisme, i en segon lloc els efectes ms de
fons i potencialment de ms abast, sobre
latractiu de la idea dEspanya en lera del
vint-i-sis per cent datur.
LESPANYOLISME
INSTRUMENTAL:
CRISI ECONMICA
I RECENTRALITZACI
La reacci ideolgica a la crisi, especialment
de lespanyolisme ms dur, fou la dun
gir neocentralista que ha posat en qesti
lequilibri de lestat de les autonomies. Com
diem ms amunt, aquesta incomoditat amb
el que es percebia com els excessos de lestat
autonmic ja shavia anat covant des dabans
de la crisi en entorns ideolgics i meditics de
la dreta. Tanmateix, fou des del moment en
qu la tensi de la crisi es va girar cap al d-
ficit pblic de les administracions que el
discurs recentralitzador va comenar a tenir
ms ress, fins al punt que sha produt en
els darrers anys un canvi de gran abast en
lestructura de lopini pblica espanyola.
Lestat de les autonomies havia comp-
tat, des que es va desplegar, amb un suport
94
majoritari de la ciutadania. Aquest consens
tenia poques excepcions, concentrades
sobretot al Pas Basc i una part de Castella
i Lle, per raons oposades. Tanmateix, el
suport hegemnic a lstatu quo autonmic
es va afeblir de manera molt notable a
partir de 2008. El desgast sha produt en
dues direccions: mentre a Catalunya, com
s ben sabut, creixia el sobiranisme, en
bona part de la resta de lestat el que ms
creixia era el neocentralisme. Tradicio-
nalment, a Espanya, els partidaris duna
marxa enrere autonmica se situaven al
voltant del 10%, per el 2009 ja havien
crescut fins al 25%. I no shi va aturar:
el 2011-2012 els partidaris de reduir o
suprimir lautonomia sacostaven al 40%,
segons el cis, i se situaven per davant dels
partidaris de lstatu quo. Cal dir que en
el darrer any aquesta febrada centralista
sha moderat una mica, i el 2014 les da-
des tornen a indicar que els partidaris de
lstatu quo superen de poc, aix s els
de la recentralitzaci. Tanmateix, al vol-
tant dun 30% de la ciutadania espanyola
voldria, segons el cis, una marxa enrere
en el procs de descentralitzaci. Aquests
nivells dinsatisfacci amb lestat de les
autonomies representen tota una novetat
en el panorama sociopoltic espanyol.

Preferncies territorials, Espanya 2002-2014 (cis)

70,00

60,00

50,00
Sense autonomies
o menys autonomia
40,00

Statu quo
30,00
Ms autonomia
20,00 o possibilitat
dindependncia
10,00

0,00
oc 10
no 10
ju 1
oc 12
de 02
oc 05
ab 07
ab 09

de 12
feb 12
ab 13
ju 3
oc 3
de 13
feb 13
4
1

1
1

.-1
r.-
t.-
v.-
l.-
t.-
s.-
t.-
r.-

t.-
s.-
.-
r.-
l.-
t.-
s.-
se

Tot aix, bviament, no passava per
casualitat. El neocentralisme t una gnesi
ideolgica molt definida. De fet, poques ve-
gades podem traar amb tanta precisi lori-
gen duna idea poltica. Per ser ms acurats,
hem de parlar dels orgens en plural ja que la
proposta recentralitzadora fou covada a di-
verses mans pels sectors ms furibundament
nacionalistes del pp (encapalats pels actuals
impulsors del nou partit Vox), per la funda-
ci faes i, potser de manera ms matussera,
per lentorn ideolgic i meditic dupyd.

La fundaci vinculada al pp, la faes, feia
anys que havia anat donant senyals en
aquesta direcci, que es van fer ms evi-
dents arran del debat sobre la reforma dels
estatuts dautonomia durant la primera
legislatura de Zapatero. Per tan bon punt
hom va ser plenament conscient de labast
de la crisi, des de la faes es va comenar
a sistematitzar i donar consistncia argu-
mental a la tesi segons la qual el desgavell
autonmic dels 17 microestats (sic) o regnes
de taifes era un dels responsables principals
de la crisi. Un excs de despesa suprflua
per part de governants irresponsables i
incontrolables, i la irracionalitat dun
disseny institucional farcit de duplicitats i
ineficincies serien, segons aquesta tesi, els
responsables principals dels problemes de
la Hisenda pblica espanyola.
Com explica el professor Joan Romero
a la revista digital LHora de Nou Cicle, els
treballs de la faes presenten un fil argumen-
tal clar. La sntesi ms completa s, potser,
linforme-manifest de Julio Gmez-Pomar,
Mario Garcs i Gabriel Elorriaga en qu es
defensa un estat autonmic racional i via-
ble. El nucli de largumentaci s, doncs,
la irracionalitat i inviabilitat de lactual es-
tat autonmic. En el llibre, es detallen les
despeses, les duplicitats i les suposades fonts
dineficincia i, al remat, es posen unes
bases argumentals slides per defensar un
projecte poltic recentralitzador.
Ms recentment, podem citar una altre
treball publicat per la faes, Las reformas
necesarias para Espaa. La Constitucin y la
articulacin territorial del Estado espaol en
qu lexpresident del Tribunal Constituci-
onal lvaro Rodrguez Bereijo argumenta
la necessitat duna reforma constitucional
que tanque un sistema autonmic exces-
sivament obert. La tesi defensada per Ro-
95
drguez Bereijo s que lorigen dels proble-
mes rau en la manca dun disseny coherent
del model, i en les ambigitats de la Cons-
tituci del 1978, com ara la distinci entre
nacionalitats i regions. Segons el jurista, en
el moment constituent hom no va preveure
amb prou detall totes les conseqncies
que es podrien derivar dun disseny ins-
titucional complex com el que proposava
el ttol viii de la Constituci i ara, vist en
perspectiva, caldria pensar un disseny insti-
tucional ms ben definit i tancat, que poss
fre a la cursa per la igualaci competencial
entre territoris.
Aquest nou centralisme t dues caracte
rstiques fonamentals. La primera s que re-
colza argumentalment sobre principis prag-
mtics: leficincia, la racionalitat i la viabili-
tat sn els seus mots dordre. Per aix ha cres-
cut a reds de la crisi. I la segona, vinculada a
lanterior, s que el neocentralisme espanyol
no sexpressa en el llenguatge tradicional del
nacionalisme espanyol, sin que aposta per
termes menys connotats ideolgicament i
ms amables. No es tracta duniformitzar
sin dintegrar, no es vol recentralitzar sin
reduir la fragmentaci poltica, i no se cerca
lhomogenetat sin senzillament preservar
la unitat i la solidaritat. Aquest gir termino-
lgic no s nou en el nacionalisme espanyol,
per aquest nou centralisme lha fet ms
marcat, tamb en el camp de la dreta, que
sha mostrat sempre ms reticent a abando-
nar lespanyolisme tradicional.
Que el principal think-tank de la dreta
espanyola aprofite qualsevol oportunitat
per rellanar el nacionalisme espanyol
forma part del gui, i no ens nhaurem de
sorprendre. El que resulta ms interessant
danalitzar s per qu en aquesta ocasi ha
tingut un xit tan clar en lopini pblica.
Les elits poltiques llancen constantment
96
idees a lespai pblic, per noms una por
ci daquestes hi qualla i acaba condicio-
nant els termes del debat. El neocentralisme
espanyol ho ha aconseguit. Podem formular
dues hiptesis, complementries, per expli-
car per qu. La primera s que ofereix una
diagnosi simple i entenedora dun fenomen
complex com s la crisi econmica, que ge-
nera una angoixa lgica en bona part de la
poblaci. La necessitat de cercar bocs ex
piatoris a fenmens que ens costa enten-
dre en tota la seua magnitud s molt an-
tiga, i aquest discurs noferia un de molt
clar i identificable: el desgavell autonmic.
Fins i tot algunes veus del catalanisme
hi han combregat de vegades, suggerint
leliminaci de totes les autonomies tret de
Catalunya, el Pas Basc i Galcia.
La segona clau de lxit, i potser ms es-
pecfica daquest cas, s que es tracta dun
discurs que si sembolcalla convenientment,
connecta molt b amb la pulsi antipoltica
que creix en bona part de lopini pblica.
El relat ens presenta lestat de les autonomi-
es com un context frtil per a la proliferaci
delits de segona o tercera divisi vides de
poder i recursos, que malgasten els diners
del contribuent en estructures institucio-
nals intils i ineficients. Parlar de taifes, de
microestats o, en paraules del mateix Ro-
drguez Bereijo, de bombolla poltica toca
tecles molt fcilment identificables per una
opini pblica molt desencantada i crtica
amb el sistema poltic. Les propostes de
reforma institucional del pp valenci (re-
ducci dorganismes i de diputats), o les que
ha impulsat Mara Dolores de Cospedal a
Castella-La Manxa (hi destaca la supressi
del sou dels diputats) van en aquesta lnia.
Es tracta dun fenomen certament des-
concertant, que podrem qualificar de po-
pulisme de lestablishment, ja que est
patrocinat precisament pels que ms han
aprofitat amb finalitats privades les estruc-
tures que ara ataquen. El populisme de les-
tablishment s un oxmoron que, lgica-
ment, en pot limitar el desenvolupament
per les dissonncies evidents dun discurs
antipoltic patrocinat per alguns dels qui mi-
llor encarnen els vicis i abusos de la classe po-
ltica. Per aix, alguns partits de nova crea-
ci, com upyd o Ciutadans, que basen bona
part de la seva identitat poltica en aquest
discurs neocentralista, tenen ms recorregut
que el pp per connectar lespanyolisme de
nou encuny amb la desafecci poltica.
Per aquest neocentralisme no s una
mera hiptesi, ni una tendncia emergent, a
hores dara. La cosa va de bo. Sha materia-
litzat en una srie de reformes o projectes de
reforma institucional que, si els mirem en
el seu conjunt, configuren un autntic pro-
grama de regressi autonmica. Hem men-
cionat ja lafebliment de lautonomia de
Castella-La Manxa, que el pp ha pres com
a laboratori, o les propostes fetes al Pas
Valenci de mutilar algunes de les institu-
cions estatutries, comenant per les Corts
Valencianes o el Sndic de Greuges. I tamb
cal esmentar el tancament, precipitat i ple
dirregularitats, de rtvv com una pea sig-
nificativa daquest projecte neocentralista.
Per nhi ha moltes ms. Des del govern es-
panyol shan anat posant en marxa una srie
de lleis noves o reformes de lleis existents
que van, de manera consistent, en la ma-
teixa direcci (vegeu els informes detallats
de Carles Viver Pi-Sunyer, 2011 i Viver i
Martn, 2012). La llista de lleis s llarga: la
llei destabilitat pressupostria, la llei duni-
tat de mercat, la reforma de ladministraci
local, la llei de qualitat de leducaci (llei
Wert), la llei de lacci i servei exterior, el
regulador nic de telecomunicacions, etc. I

ms enll de les lleis, hi ha tot un programa
de govern, que es materialitza en decrets,
ordres ministerials i decisions executives
que sn profundament coherents amb un
programa recentralitzador.1
No s agosarat, doncs, dir que el procs
autonmic espanyol ha fet un gir de 180
graus i sencamina ara cap a la recentralit-
zaci. No sabem fins on arribar aquest
procs, perqu les resistncies sn fortes: el
procs catal fa de contraps ara com ara i
aconsellaria una certa prudncia, i tamb
algunes elits poltiques que viuen de lestat
de les autonomies miraran de limitar la
involuci. Al voltant de les estructures
autonmiques sha desenvolupat una gran
estructura administrativa i de poder poltic i
econmic que tendeix, com tota estructura
daquest tipus, a perpetuar-se.
Al seu favor, per, el neocentralisme
t una part important de lopini pblica
i publicada, i el gruix de la intelligntsia
de Madrid que s significativament ms
nacionalista que la ciutadania espanyola, i
que a ms branda lespanyolisme tamb en
ra dinteressos especfics i de mercat. La
sensaci de prdua de control que el procs
autonmic interactuant amb la integraci
europea i la globalitzaci ha produt en
determinats estrats socials acostumats a
exercir en exclusiva el poder de lestat, o a
ser emparats per aquest poder, s un dels
motors daquest gir neocentralista. I en el
futur immediat tamb laritmtica parla-
mentria pot ser un factor clau en la seua
consolidaci i expansi: lascens dupyd pot
collocar aquesta formaci com a rbitre
clau en el sistema de partits espanyol, i pot
reforar les pulsions neocentralistes del
psoe, que tamb en t (vegeu les posicions
dels anomenats guerristes, de Rodrguez
Ibarra, Joaqun Leguina, etc.).
97
Comptat i debatut, lequilibri que va re-
presentar entre 1978 i 2008 lestat de les au-
tonomies sembla que sha trencat. Des de
tots els entorns poltics es parla obertament
duna reforma en profunditat, per b que
en direccions no sempre coincidents. La
declaraci de Granada del psoe, amb les
seves ambigitats, planteja una certa con-
solidaci de lautogovern en una lnia apro-
ximadament federal, per la tendncia
creixentment dominant del nacionalisme
espanyol sembla ser la neocentralista.
DE LA DEPRESSI
ECONMICA A LA DEPRESSI
NACIONAL? AUGE I DAVALLADA
DE LA NOVA ESPANYA
Ara b, la pulsi neocentralista no s lnic
efecte que la crisi ha tingut, o pot tenir,
sobre el nacionalisme espanyol. Com diem
ms amunt, la gran recessi dels anys 10 no
s una crisi econmica i prou: les seues de-
rivades poltiques i socials sn de gran
abast i amenacen amb deixar la societat,
el sistema poltic i les administracions p-
bliques espanyoles en un estat que far di-
fcil reconixer-les. Una crisi daquesta mag-
nitud tamb t, necessriament, derivades
culturals i ideolgiques. Sempre ha estat
aix i no hi ha motius per pensar que ara
ser diferent. Si el 1898 la desfeta espanyola
va obrir pas a un regeneracionisme nacio-
nalista dencuny modern, aquesta crisi pot
derivar en diverses direccions per segur
que representar un punt dinflexi en la
concepci nacional dominant a Espanya.
El que ha entrat en crisi s, en el fons,
tot el projecte espanyol definit des de la
transici. Trontollen el sistema de partits,
la monarquia, lestat de les autonomies,
98
la relaci amb Europa, el psoe, el diari
El Pas i el grup Prisa, la pretensi duna
dreta moderada, el creixement econmic i
el benestar, les classes mitjanes, el sindicats
integrats i les elits financeres i empresarials.
Com se sol dir, no queda estaca en paret.
O potser s, i tot plegat noms s un
malson del qual lEspanya constitucional,
democrtica, amb relleu a la monarquia,
europea, enriquida i campiona del mn de
futbol es despertar ben aviat. Per difcil que
puga semblar, Espanya t molts actius enca-
ra: els aparells de lestat i de ladministraci
pblica, una certa imatge exterior que no
ha perdut del tot, el Ministeri dHisenda,
la selecci espanyola, la Gurdia Civil i un
seient al Consell Europeu, per exemple.
Per si amb aix no nhi ha prou, i la
cosa va de deb, podem pensar que el na
cionalisme espanyol construt al voltant da-
questa realitat que ara trontolla no sobre
viur a la crisi. Sense aquest eix articulador,
bona part dels components de lespanyo-
lisme contemporani resultaran massa febles
per aguantar una superestructura ideol-
gica tan crucial per a un estat com s el seu
nacionalisme. Els estats sn estructures po-
ltiques que, com gaireb totes, tenen una
tendncia natural a voler perpetuar-se, i per
fer-ho necessiten, entre altres coses, un relat
nacional ms o menys creble i compartit.
Espanya el tenia, per si ara cau nhaur de
buscar un altre.
Quin en ser el substitut? Les propostes
regeneracionistes sn encara incipients i s
difcil de dir. Hi ha intents sincers, en el
camp de lesquerra, de plantejar els fona-
ments dun nou procs constituent que su-
pere les mancances democrtiques i socials
de lEspanya de 1978. Les seves possibilitats
desdevenir hegemniques salbiren ara
com ara complicades, per representen un
element del paisatge ideolgic que cal tenir
en compte. Els corrents majoritaris, per,
es debaten entre aferrar-se al que queda del
rgim constitucional per mirar de salvar els
mobles o mirar enrere i buscar refugi en una
versi ms o menys actualitzada del nacio
nalisme espanyol tradicional. Ms gruixut
i dens culturalment, ben equipat per ofe-
rir certeses en un context en qu van molt
sollicitades, i que salimenta del conflicte.
Amb la qesti basca esmorteda per la
difcil digesti que la societat del Pas Basc
ha de fer dels anys de violncia poltica,
Catalunya sha collocat en posici desta-
cada per esdevenir la palanca a partir de la
qual el nacionalisme espanyol pot sobre-
viure a la crisi.
El pretext per no pensar massa en les
prpies misries est sobre la taula, i din-
tents dexplotar el conflicte institucional i
poltic entre lestat i la majoria social i po-
ltica catalana en benefici del nacionalisme
espanyol no en faltaran. La belligerncia
que mostra el corrent majoritari de la intel
lectualitat espanyola inclosa la que criem
esquerranosa amb la demanda catalana del
dret a decidir illustra com, en un moment
com lactual, Catalunya actua daglutinador
ideolgic i estratgic dun nacionalisme,
lespanyol, que aix pot evitar fer-se algunes
de les preguntes ms doloroses. No cal tenir
una mentalitat conspirativa per pensar que
algunes iniciatives i actituds contra lense-
nyament en catal a les Illes o a les escoles
valencianes formen part duna certa reacci,
ferida, de lespanyolisme.
Ara b, tot i que la confrontaci oberta i
compartida amb el sobiranisme catal puga
exercir el paper de palanca de reformulaci
del nacionalisme espanyol, els seus efectes
poden ser passatgers. Aquesta confrontaci,
en els termes i intensitat amb qu la plan-

teja el nacionalisme espanyol, resulta molt
perillosa per a lestabilitat futura dEspanya
ja que, independentment del resultat de
lactual procs, deixar ferides que no es po-
dran guarir fcilment. De fet, el que estem
vivint a Catalunya s ja, en bona mesura,
una conseqncia de la inflamaci nacio
nalista espanyola que va acompanyar el
procs de reforma de lestatut catal de
2005-2006, des de la campanya meditica
o la recollida de signatures impulsada pel
pp fins a la sentncia del tc de 2010. Apro-
fundir en aquesta lnia no sembla que haja
de garantir un equilibri estable.
En tot cas, la interacci entre la crisi
econmica i poltica, el neocentralisme, la
depressi collectiva i el procs catal confi-
gura un escenari complex en qu el nacio
nalisme espanyol es veu abocat a, duna
manera o duna altra, repensar i revisar els
fonaments sobre els quals shavia sustentat
els darrers trenta anys. Seria agosarat te-
merari fins i tot aventurar-se a predir quin
cam pot prendre, per no totes les hiptesis
plausibles sn afalagadores.
REFERNCIES
Bastida Freixedo, Xacobe (1998): La nacin
espaola y el nacionalismo constitucional,
Barcelona, Ariel.
Fernndez, Toms Ramn (2012): La refor-
ma del modelo territorial, faes, Cuadernos
de Pensamiento Poltico (juliol), <http://www
.fundacionfaes.org/file_upload/publication
/pdf/20130423223952la-reforma-del-
modelo-territorial.pdf>.
Gmez-Pomar, J.; M. Garcs, G. Elor-
riaga (2010): Por un Estado autonmico
racional i viable, Madrid, faes.
99
Rodrguez Bereijo, lvaro (2013): Las
reformas necesarias para Espaa. La Consti-
tucin y la articulacin territorial del Estado
espaol, faes, Cuadernos de Pensamiento
Poltico (octubre-desembre), <http://www
.fundacionfaes.org/file_upload/publication
/pdf/20131007123140las_reformas_
necesarias_para_espana-_la_constitucion_
y_la_articulacion_territorial_del_estado
_espanol.pdf>.
Romero, Joan (2012): La recentralitzaci
enyorada pel nacionalisme espanyol, LHo
ra, 30 dagost, <http://www.noucicle.org/
lhora/?p=6249#sthash.B59yYZcN.dpuf>.
Viver, Carles (2011): Limpacte de la crisi
econmica global en el sistema de descentra-
litzaci poltica a Espanya, Revista dEstudis
Autonmics i Federals, nm. 13 (abril), Ins-
titut dEstudis Autonmics, pp. 163-165.
Viver Pi-Sunyer, Carles, i Gerard Martn
(2012): El procs de recentralitzaci de
lEstat de les autonomies Institut dEstudis
Autonmics, Barcelona, 24 de desembre
<http://www20.gencat.cat/docs/governacio
/IEA/documents/home%20page/1-Arti-
cle%20recentralitzaci%C3%B3.pdf>.
1. Vegeu linforme exhaustiu del Departament de
Governaci de la Generalitat de Catalunya de
mar de 2014, disponible a <http://www.ara.cat/
politica/Governacio-informe-recentralitzacio-
Estat-Generalitat_ARAFIL20140402_0002.pdf>.
100
 CONVERSES
101

Si el feminisme s illustrat, s vindicaci

Entrevista a Clia Amors
Andrea Luquin

Si alguna cosa ens ha mostrat lobra de Clia Amors (Valncia, 1944) s labsncia de la
dona en el discurs filosfic: una absncia que ni tan sols pot ser detectada com a absncia,
perqu ni tan sols el seu lloc buit es troba enlloc, com afirma ella mateixa en Hacia una
crtica de la razn patriarcal (1985), el seu llibre ms important, escrit fa ja gaireb 30 anys.
En aquelles pgines, Amors assenyalava que aquesta absncia aconsegueix emergir de ve-
gades com una illa enmig de loce dun discurs que, matusserament, noms aconsegueix
vorejar-la. Sn precisament aquestes illes, que reclamen ser part integrant del territori del
pensament, la destinaci del viatge de Clia Amors: perqu sense elles el nostre mn, de-
mocrtic i igualitari, no podria ser-ho. La seua filosofia fa aix una cartografia a la recerca de
la visibilitat, de la vindicaci daquest espai a travs dobres memorables: Sren Kierkegaard
o la subjetividad del caballero (1987), La gran diferencia y sus pequeas consecuencias... para la
lucha de las mujeres (obra per la qual va ser la primera dona guanyadora del Premio Nacional
de Ensayo, el 2006), Vetas de ilustracin (2009), Mujeres e imaginarios de la globalizacin
(2010) i la darrera, que es publicar aviat: Salomn no era sabio. Totes aquestes obres confi-
guren el mapa dun viatge que t com a guia la crtica illustrada i la igualtat com a equitat,
com a vindicaci i reivindicaci de drets.
Amors ens ha ensenyat en ms de 30 anys de docncia i treball incansable que lnic
cam per arribar a aquestes illes s conceptualitzar, polititzar; s fer visibles aquestes destina-
cions indefugibles del nostre pensament. Les poderoses imatges i metfores que fa servir ens
descobreixen a cada pas com es renoven els pactes patriarcals, com s possible combatrels,
desmuntar-los i configurar un mn en el qual els valors digualtat i llibertat assoliran el seu
sentit ple. Perqu per a aquesta illustrada radical, no hi ha cap altre cam per a navegar per
aquesta existncia les aiges de la qual, ara com ara, enmig del desencantament poltic, els
processos de globalitzaci, el capitalisme salvatge i la precaritzaci del treball en qu vivim,
han de ser solcades, ms que mai, en la recerca duna existncia digna.
Aquesta conversa entre corrents impetuosos arranca de la fase formativa de Clia Amors.
I va a lencontre de la ciutadana compromesa, de lacadmica capa de teoritzar, concep-
tualitzar i polititzar una realitat que avui mateix es mostra regressiva en aquelles lluites que
tan b coneix la nostra protagonista. No sols per haver-les viscut, sin per haver-nos ajudat
a fer-les presents als nostres mbits privatius.
102
NO TOT EL QUE S REAL S RACIONAL:
BUSSEJANT A LA RECERCA DE LA RACIONALITAT

La primera pregunta s obligada, quan i per qu vas decidir dedicar-te a la Filosofia?

Doncs ben dhora. Entre els llibres que hi havia a la saleta destar de casa, en vaig trobar
un sobre els presocrtics que tractava de quin era el principi de totes les coses: si laigua, laire
o el foc. A mi all, en fi, em va atreure immediatament pels problemes que shi plantejaven. I
b, llavors em vaig dir era aix de cursi i cregudeta, jo doncs jo far un sistema filosfic
propi. I aix, de la mateixa manera que aquests senyors que eren els primers anomenats
filsofs, jo inventaria un primer principi alternatiu que seria el fonament del meu sistema.
Tenia pocs anys, per una gran ambici intellectual i una gran insensatesa, com es pot veure.

Diries que aquesta s la primera imatge representativa del teu pensament, la necessitat dexpli
car-te el mn per tu mateixa, de confrontar-te amb ell?
De sistematitzar, s.

Hi ha una declaraci teua que reiteres molt sovint: afirmes que la teua manera de concebre la
filosofia naix del cabreig i de la confrontaci. On comena aquest cabreig, aquesta necessitat
dexplicar les coses per tu mateixa?
Si, dun cabreig, s a dir, davant dall que et sembla irracional, davant de la irracionalitat,
sobretot en la vessant moral. Es podria dir que suporte molt malament la incongruncia.
Aix s el que, des de menuda, mha esperonat sempre a trobar una explicaci a les coses
que no em grinyole. Recorde que vaig escriure, quan tenia no s si uns sis o set anys, una
novella que es deia El president de la Repblica, que era un home molt modest, per com
era molt just i molt bo el van elegir president. Llavors, perqu no lelegiren, es va fer bus
i sen va anar al fons del mar. Per malgrat tot, all el van trobar. s a dir: all on estiga la
racionalitat i la justcia, encara que siga al fons del mar, caldr anar-hi per trobar-la. El que
no mexplique s per qu hi vaig posar com a ttol El president de la Repblica, quan a casa
meua, de republicans, res de res. Eren franquistes. No s ni tan sols com vaig sentir la paraula
Repblica... potser marribaria que en uns altres llocs hi havia presidents de la Repblica.
Vaig escriure aquesta novella sota el signe de la cerca de la racionalitat: cal trobar-la en el
fons del mar. s ac, indagant, on es troba la justcia...

Precisament en relaci amb aquesta cerca de la racionalitat, en Hacia a una crtica de la razn
patriarcal escrius que un cerca, tradueix i elabora la seua experincia del mn amb els instruments
que se li donen per pensar. Quins han estat els instruments que vas rebre per elaborar aquesta
cerca de justcia, encara que siga al fons del mar, en el teu pensament?
Mira, els vaig rebre per part de la famlia: tenia un oncle matern que sabia una mica de
filosofia, de teoria poltica i era molt crtic amb la poltica... en la famlia hi havia discussions,
 103
jo parava lorella i les processava a la meua manera. Hi apareixien llibres que jo fullejava i
assimilava com Du em donava a entendre. Tot aix era abans danar al collegi de monges:
a Dnia, on el meu pare feia de notari. Abans de fer el Batxillerat al collegi de monges ac a
Valncia, a Godella, quan tenia ja 11 anys. I ja tenia aquest tipus de cavillacions. Em pre-
ocupava alguna cosa que havia sentit sobre qestionar la legitimitat de Franco. La meua
famlia, en canvi, que havia estat vctima dels rojos, eren uns profranquistes furibunds, per
jo no entenia per qu Franco manava si hi havia molta gent que no el volia. Jo no creia que
en realitat shavia alat contra un poder legtimament constitut. Creia que Azaa era un
senyor rus que tenia molt dor, i que els espanyols shavien alat contra Azaa i llavors shi
havia imposat Franco, i no que havia estat a linrevs, que els altres shavien alat contra un
poder legtimament constitut. Creia que Azaa havia vingut de Rssia a colonitzar Espanya.
Ning mho va explicar aix, per les coses en lambient aquell sexplicaven duna manera
que dissenyaven aquest quadre. I fou per una seorita de Falange, al collegi, per qui vaig
assabentar-me que no, que en realitat shavia alat contra un govern legtimament constitut.
I llavors em vaig dir, com podia dir-sho una nena de dotze anys, No tot el que s real s
racional... S, aquestes coses passen. s irracional que aquesta persona mane perqu no
lhan instituda i, tanmateix, mana.

FEMINISME, MILITNCIA I POLTICA

Precisament Clia, quan ingresses a la Universitat de Valncia (1962) ho fas en un ambient en

qu comencen a haver-hi ja certs moviments poltics. Sartre, per exemple, ha estat una influncia
molt important per a tu, com lexemple de lintellectual sempre comproms polticament. Com
recordes aquests moviments poltics a la Universitat en temps del franquisme, moviments de lluita
antifranquista, de lluita anticapitalista? Sn moments importants tamb per al nacionalisme
valenci..., com recordes aquest ambient a la Universitat?
Com un ambient enormement viu, estimulant, de gran efervescncia intellectual. Al
mateix temps hi havia molta repressi i molta por perqu, s clar, podies acabar a la pres. La
gent jove es qestionava la legitimitat del govern constitut i la injustcia existent, la repressi,
com estava de malament la classe obrera, lexplotaci, la manca de llibertat dexpressi. Tot
all al que la gent daquesta edat aspira com el mn desitjable. I hi havia grups militants, a
alguns dels quals vaig pertnyer.

Quins records tens de la teua militncia universitria?

La meua primera militncia fou en el Partit Socialista Valenci. I pass una cosa molt
curiosa... Recorde que quan la vaga dels miners dAstries (1962) jo feia ja primer
curs, es va fer una manifestaci al claustre de la Universitat, que estava prohibida, de
manera que podia entrar la policia. No va arribar a entrar-hi, per quasi... Ma mare, que
era molt franquista, es va assabentar que jo havia estat en la manifestaci. Llavors la policia
104
va cridar a ma casa per fer-me anar a comissaria, i ma mare es va entestar a acompanyar-me,
encara que ning li ho havia dit. Un policia em va preguntar si tenia octavetes referents a
la vaga dels miners. Jo vaig dir que en tenia tres o quatre que havia recollit al claustre de
les que shi havien repartit. I ma mare va dir: De cap manera, si nhi havia un munt, la
casa nestava plena!. El policia em mirava de fit a fit amb uns ulls com taronges. Era lgic,
perqu un policia t experincia i ja sap que a una bleda de primer no li donarien el grapat
gros doctavetes per a repartir-les o perqu se les enduga a casa que era, a ms, la dun
notari i un registrador de la propietat... El policia ms aviat feia per callar-la (a ma mare),
perqu no volia perdre el temps amb mi, el que volia saber era qui eren els capitostos. Em
va preguntar: I qui tho ha donat aix, te les ha donat Jaume Prez Montaner?. I jo vaig
respondre: No, les vaig trobar escampades per terra i les vaig agafar. s clar, anaven a per
aquell tal Prez Montaner. Llavors el policia digu: B, doncs res. No, no!, insistia ma
mare, per digueu-li a aquesta nena que nhi havia moltes ms!. El policia em defensava,
ell noms volia anar a la seva feina i prou...

En aquesta poca la influncia ms directa per a molts estudiants de la Universitat de Valncia

era Joan Fuster. Com recordes la seva figura?
Joan Fuster formava part del cercle de qui va ser el meu nvio i desprs marit, Josep
Vicent Marqus. Em va interessar sempre com a intellectual, li deien el Voltaire valenci.
Un cap lcid que em va influir molt en la meua concepci del que era el meu pas enfront
de les tesis oficials, i per qui tinc un respecte extraordinari.

En aquesta cerca de noves vies per comprendre el mn, com arriba Clia Amors al feminisme?
En quin moment de la teua trajectria comences a considerar-te feminista?
El feminisme, dalguna manera, sempre mha semblat de sentit com. La meua mare era
registradora de la propietat, era una dona professional. No era una feminista, per era una
professional i, s clar, jo tenia el referent duna mare que era independent i em semblava
obvi que les dones havien de treballar. Partia daix com a obvietat, per no ho teoritzava.
Un dia va caure a les meues mans el llibre de Simone de Beauvoir El segon sexe, que llavors
estava en lndex dels llibres prohibits. No s com va arribar a les meues mans, per mel vaig
llegir amb fruci i de cap a cap... dac vaig treure tota la substncia terica que calia per a
criticar i per a teoritzar les situacions de desigualtat entre homes i dones en qu ens trobvem,
dopressi de les dones i de propostes alternatives demancipaci per a elles. Un altre llibre
que tamb em va influir molt, una mica ms tard, va ser el de Betty Friedan, La mstica de
la feminitat, la bblia del feminisme liberal dels seixanta i que vaig presentar en un acte a la
Facultat quan era delegada dactivitats culturals. Es referia a la situaci que es va crear als
Estats Units quan van tornar els soldats del front (desprs de la Segona Guerra Mundial)
i les dones, a les quals sels havien encomanat els seus treballs civils, foren retornades a la
llar tant si vols com si no vols. A aquestes dones sels hi va crear una situaci de depressi
crnica, la mateixa sensaci que si les hagueren tancat: havien tingut un altre horitz, havien
 105
pogut contrastar la seva situaci, cosa que no els havia passat a altres dones. A partir dac fa
una crtica de com s dirracional una divisi del treball que adjudica a les dones feines que
no requereixen un desplegament de capacitats racionals i crtiques, ni tenen cap mena de
transcendncia, ni reconeixement fora de la llar, mentre que, en canvi, el treball dels homes
s que en t. Aquest llibre tamb em va influir enormement.

I tanmateix, en els treballs que fas de cara a la llicenciatura i el doctorat, et centres en Sartre i
Lvi-Strauss. Es tracta de treballs terics molt forts que tindran gran influncia en el teu pensa
ment, tant lexistencialisme com lestructuralisme, per no hi tractes el tema feminista...
s que en aquella poca era del tot inslit teoritzar el feminisme. El feminisme es prac-
ticava en certs grups, per dac a que fos objecte duna tesi doctoral... Eren molt poques
les dones que havien llegit Beauvoir, o Betty Friedan... No tenem una bibliografia al nostre
abast per a poder fer una tesi. El segon sexe estava en lndex, i a Betty Friedan la vam llegir
quatre gates... no hi havia corpus teric, ni material de debat perqu poguera eixir-ne una
tesi com un producte acadmic, no hi havia condicions per a fer-ho.

No obstant aix, el pensament, tant de Sartre com de Lvi-Strauss, tha servit posteriorment per
a dur a terme, precisament, aquestes anlisis...
S, sens dubte, desprs vingueren les lectures en relaci amb les prctiques. En la teoria
jo em vaig dedicar a Sartre i a Lvi-Strauss, i sens dubte aquests autors em van influir enor-
mement per poder teoritzar la problemtica que plantejaven els llibres relatius a lopressi
de les dones. Per ja no va ser objecte de tesis acadmiques: llavors aix era inslit, aix va
ser molt posterior.

Quan et trasllades de Valncia a Madrid (1976), ho fas en un moment histric molt important,
un moment en el qual la reivindicaci dels drets negats durant el franquisme esclata, inclosos els
de el feminisme...
Vaig traure una oposici dadjunta a la Universitat a Distncia (la uned), i s llavors quan
men vaig anar a Madrid amb la meua filla. Em vaig separar de Josep Vicent Marqus i men
vaig anar amb la meua filla a Madrid... All, vaig entrar a militar en el Frente de Liberacin
de la Mujer, que tenia una plataforma reivindicativa per a les dones molt elaborada en tot all
que feia referncia al treball, a la sexualitat, a leducaci, a la participaci. Hi vaig ser molt
activa durant uns quatre anys, tot el temps que va durar, prcticament, durant la Transici.

Si llegim les reivindicacions del manifest del Frente, ens adonem de seguida que shi dema-
naven una srie de qestions completament actuals: consecuci duna maternitat conscient i
voluntria; participaci de les dones en totes les tasques socials, poltiques i creatives; llibertat
de reuni i expressi; no a latur femen; a treball igual, salari igual; dret de la dona a dis
posar del seu cos; anticonceptius lliures i gratuts; despenalitzaci de lavortament, guarderies
gratutes, igualtat de responsabilitats..., s a dir, aquest manifest segueix sent tremenda-
106
ment actual. Desprs de trenta anys, quina s la teua percepci per haver lluitat fa tant de
temps per tot aix?
...I que tinguem ara una altra vegada el problema duna llei de lavortament com la de
Gallardn? s veritablement desolador.

Sembla que llegirem aquest manifest dac a cinc anys i ser ms actual encara...
S. Sempre hi ha alguna cosa que no acaba de canviar, que s sempre present; que se
supera, per que torna, que torna amb una insistncia embafadora. Una insistncia tena.

En aquesta etapa tamb vas participar en la fundaci de la Librera de Mujeres a Madrid, el

1978. Qu va significar per a tu, quina va ser la importncia daquesta acci?
El que passa s que aquesta llibreria va nixer una mica sota el signe de la discrdia. Hi
havia dones de diversos grups feministes, de grups diferents, i tensions entre concepcions
divergents de la funci que havia de complir la llibreria. No obstant aix, la llibreria va tirar
avant i va fer la seua tasca, perqu contribu a divulgar, era un punt de referncia on trobar
llibres que duna altra manera haurien estat dispersos en altres llibreries i serien difcils de
trobar. Calia fer un esfor per aconseguir tot el que ja es publicava, com deia aquell, a Es-
panya, fora dEspanya i a lestranger. I b, shi feien colloquis, exposicions... aport vitalitat
i un punt de referncia al feminisme.

En aquests anys, el 1980, vas guanyar el Premio Mara Espinosa dassaig per un article titulat
Feminismo, autonoma y partidos, on plantejaves la relaci entre la teoria i la prctica feminista
amb els moviments socials i la seua relaci amb els partits poltics...
S, fonamentalment es tractava de fer, per dir-ho aix, entrisme en els partits poltics per
part de les feministes. Moltes delles van constituir grups poltics de militncia exclusivament
feminista com el Colectivo de Mujeres o el de Vindicacin Feminista, de Lidia Falcn. Uns
altres, com aquell en qu jo vaig militar, el Frente de Liberacin de la Mujer, eren de doble
militncia. Ac participaven dones de diferents partits, per que tenien com a denominador
com tot un seguit dobjectius feministes compartits.

En aquell assaig denunciaves que tot sovint la poltica tendeix a vampiritzar els interessos
feministes, per transformar-los en benefici seu. En aquesta poca en qu una altra vegada sembla
que els partits juguen amb els drets o les reivindicacions de les dones, penses que aquesta tensi
entre feminisme i partits poltics que assenyalaves segueix sent actual?
Molt menys perqu, sens dubte, el feminisme ha assolit un grau molt ms alt dautonomia,
per en certa mesura segueix existint. Sempre ha existit aquesta tensi. Els partits poltics
han tractat de capitalitzar les vindicacions feministes, moltes vegades per convicci i unes
altres per oportunisme, per sempre hi ha hagut aquesta tensi. Ara cada vegada ms shan
assumit els objectius feministes com a substantius i propis. I ja no poden ser simplement
utilitzats, instrumentalitzats en funci dobjectius poltics.
 107
En lpoca que vivim, marcada per un cert desengany de la poltica per part de la ciutadania,
creus que aquest desengany tamb arriba al feminisme?
S, malauradament s. Un clima poltic s un clima general que tot ho contamina, i el
feminisme est lligat a les vindicacions poltiques i, evidentment, quan baixa la pressi baixa
en bona mesura per a tots i totes.

FEMINISME I UNIVERSITAT:
MILITNCIA ACADMICA

En el teu treball has fet molts esforos perqu el feminisme sincorpore a la universitat... Vas ser
fundadora del Seminario Permanente Feminismo e Ilustracin (1987-1994) de la Universitat
Complutense de Madrid. La major part de les grans figures del pensament feminista a Espanya
provenen daquest Seminari. Com va comenar?
Jo impartia a la Complutense Histria de la Filosofia Moderna en el tercer curs. Doncs
b, vaig pensar que amb la modernitat havien comenat ja les polmiques sobre la igualtat
o la desigualtat dels sexes: era una qesti que estava present en la Illustraci, i tamb en
la Revoluci Francesa. Tots aquests fenmens tingueren implicacions molt importants per
al dest de les dones i produren les consegents polmiques i teoritzacions. Tenim Franois
Poulain de la Barre, un cartesi, tenim Rousseau i tota la polmica que gener la Revoluci
Francesa, i el debat entorn a la ciutadania de les dones. s a dir, aqu el feminisme est ja en
el seu element: la Illustraci i la Revoluci Francesa sn el marc dideals com la Llibertat,
la Igualtat i la Fraternitat. Hi ha tota una polmica i tamb lluites prctiques, poltiques,
teoritzacions i lluites poltiques. La Igualtat no pot deixar de fer abstracci entre home i
dona. Em va semblar que integrar tot aix no era noms un acte de militncia poltica, sin
tamb de militncia acadmica. Aix era saber histric. Un saber histric molt important,
fins al punt que queda coix el coneixement daquest perode i el sentit profund de la igualtat
per la qual es lluitava, si es deixaven al marge, com a no pertinents, les lluites per la igualtat
dels sexes i per la ciutadania del sexe femen.

Vas ser la primera a introduir una assignatura, no noms un seminari de recerca, anomenada
Teora y crtica feminista, dins la Universitat Complutense de Madrid. Com va anar, aix
dobrir aquest espai, en la universitat, al feminisme? Tingueres problemes per posar sobre la
taula lassignatura?
La vaig introduir entre les assignatures optatives. Es va plantejar, en un cert moment, la
convenincia dintegrar assignatures optatives i jo, aprofitant aquesta escletxa vaig introduir
Teoria i crtica feminista. Com que ja hi havia el precedent del Seminari Feminisme i Il
lustraci, diguem que entrava en un ambient: no era la cosa ms corrent del mn, per ja
no sonava a xins. Aquesta assignatura ja no era un seminari adjunt a una altra, sin una
assignatura formal i amb tots els requisits, de la qual texaminaves, suspenies, aprovaves, etc.,
108
s a dir, va representar la normalitzaci acadmica del feminisme... No estava sola, perqu
hi havia dones ja en altres universitats: a lAutnoma de Madrid, a Barcelona, a Mlaga...
En diverses universitats de lEstat espanyol comenava a ser corrent la introducci dassig-
natures daquest caire. Molta gent shi va matricular i va quedar molt sorpresa de la qualitat
terica. Simaginaven una cosa una mica ms folklrica, i no: era enormement rigors en
els termes... i shi suspenia!

Ara, amb la crisi i les retallades, precisament, moltes daquestes assignatures i programes shan
vist afectats. Per exemple, la Universitat Rey Juan Carlos, de Madrid, havia implantat un grau
en Igualtat, i ara de cara al prxim curs el retiraran, per qestions econmiques, juntament
amb altres graus. Com ho vius tu, que precisament fores de les pioneres i que has fet tant perqu
aquests estudis tingueren un lloc a la Universitat, que ara que shi vulguen eliminar aquests espais?
Doncs ho veig com una catstrofe i em cau lnima als peus. I magafa ja molt gran, i
fora de la universitat, per a poder lluitar per aix.

Creus que cal que hi haja gent dins de la Universitat que lluite ms per aquestes causes?
s clar que s, ha de venir una generaci de relleu. I per desgrcia aix sembla el begin
ning del beginning. Aquesta nova generaci haur de dur a terme en un altre context, s,
per no gaire diferent en altres aspectes el treball que nosaltres vam fer.

Tinc una citaci del teu llibre sobre Kierkegaard, de 1987, una citaci preciosa que diu: Espero
que la prxima generaci de dones, a la qual lespera un avenir dur i complicat, no deixar de
banda lesfor de pensar que la constituci duna cultura feminista, lnica cultura no alienada
per a les dones i en darrer terme no sols per a les dones, sin per a tothom, requereix de tots
nosaltres. Fa gaireb trenta anys daix. Aquest segueix sent el mateix missatge de Clia Amors?
S, s clar que s.

FEMINISME AMB SEGELL PROPI

Com defineix Clia Amors el feminisme?

El reconeixement duna igualtat de prestigi entre els dos sexes biolgics.

Consideres que el feminisme a lEstat espanyol t una entitat prpia, o penses que, en realitat, com
molts afirmen, s lombra del feminisme nord-americ o dels feminismes europeus, com el francs?
Jo crec que s, que en t. En un sentit, segueix la influncia europea i americana per
amb les inflexions que comporta la nostra prpia histria i que li donen el seu segell, el
seu context particular. Per reprendre el ttol duna obra dEduardo Subirats, La ilustracin
insuficiente, podrem dir que el feminisme espanyol del xviii, el primer feminisme, fou la
insuficient illustraci duna Illustraci insuficient. A una Illustraci tmida com la nostra
 109
li corresponen figures rellevants, per que no donen la talla duna Olympe de Gouges, dun
Condorcet. Si fem la comparaci, un Benito Jernimo Feijo, per exemple, que era po-
drem dir un profeminista de sentit com, i que mereix tota la nostra estima, no est a
laltura, ni de bon tros, dun Condorcet a lhora de teoritzar les bases dels drets de les dones.

Creus que hi ha hagut un moment dol pel que fa al feminisme a Espanya? Potser en la Rep
blica, amb aquells debats sobre els drets de les dones, o encara no ha arribat aquesta edat dor
del feminisme espanyol?
Clara Campoamor va marcar un moment dol del feminisme. No tan sols com a militant,
com a persona implicada en la prctica, sin des del punt de vista de lelaboraci terica.
Clara Campoamor t categoria terica en el feminisme mundial. Nhi ha prou amb llegir
els seus discursos per veure com maneja la tpica del feminisme illustrat de la igualtat dels
drets, per lacobla a la situaci del pas amb gran habilitat dialctica. s una figura a la qual
encara no se li ha donat tot el relleu que mereix.

Hacia una crtica de la razn patriarcal s considerat un llibre clau en el feminisme. Molts
lhan assenyalat com el millor que sha escrit sobre el tema en castell. Per a una gran quantitat
de feministes, la lectura del llibre els don moltes claus dins del pensament feminista... Com vas
concebre, com vas pensar aquest llibre?
Com a resultat de la militncia poltica i del treball teric havien anat sorgint una srie
descrits que es van publicar en diferents contextos, segons el seu carcter, ms directament
poltic o ms filosfic. Va arribar un moment en qu va ser com si prengueren forma i
constituren ja, com si tingueren ja una certa entitat i substncia terica. Unificaven una
srie de temes que eren els que estaven damunt la taula tant en la prctica poltica com en
el treball filosoficoteric, tant a les universitats com al carrer, en la lluita dels moviments
socials... No s si mho van demanar o va ser una iniciativa meua, no men recorde ara, els
vaig estructurar de la manera ms coherent possible perqu tingueren una medulla terica
i una certa unitat. Per ser justa, he de recordar que va ser Jacobo Muoz qui, llegint tots
aquests treballs, em va pressionar. Em va dir que li semblava que tenien ja la suficient enti-
tat per a constituir un llibre i leditorial Anthropos, que llavors promovia la publicaci del
pensament espanyol progressista, el va publicar.

EL FEMINISME S VINDICACI

Una de les claus que sempre has esmentat en el teu pensament, seguint Hegel, s que conceptu
alizar s polititzar, i tu sempre lhas portat a la prctica. Creus que aquesta actitud s la ms
important dins del feminisme? Em referesc als llibres on has conceptualitzat problemtiques com
ara els assassinats a Ciudad Jurez, per exemple, o la violncia de gnere. Consideres que ha
estat un pas fonamental per al feminisme?
110
Naturalment que ho ha estat i, a ms, ha servit per entendre millor certes claus de les
relacions humanes, de les relacions entre els sexes. Dimensions de violncia que no apareixen
a primera vista i que cal desentranyar per lanlisi terica i de lexperincia prctica.

Sempre has declarat que busques un feminisme de vindicacions i no de memorial de greuges.

Creus que aquesta s la clau perqu el feminisme o la histria del feminisme tinguen un espai propi?
S, el feminisme es vindicaci. Vindicaci s demanar que all que es planteja com a
universal saplique en els mateixos termes a les dones i no shi tolere cap discriminaci, en la
mesura que seria contradictori amb la mateixa vocaci duniversalitat amb qu es planteja.
Si el feminisme s illustrat s vindicaci.

Al debat entre feminisme de la diferncia i feminisme de la igualtat, sempre has defensat el

feminisme de la vindicaci i de la igualtat, que s hereu de la Illustraci.
Naturalment. Si no es tenen drets universals tals com el de la igualtat dels drets formals,
si tot sn compartiments estancs, no t res de contradictori el fet que les dones siguen un
daquests compartiments. Ara b, si la qesti ja es planteja en termes duniversalitat, que
hi haja universalitat per sols per als homes i es faa de les dones un compartiment estanc
excls, aix s una contradicci lgica i terica. Aleshores, si es radicalitza la idea de la
igualtat i es fa abstracci del sexe com un factor no rellevant, de la mateixa manera que es
fa abstracci de ser noble o ser plebeu a efectes daccedir a la ciutadania, per exemple, el fet
dexcloure les dones apareix com una arbitrarietat i una injustcia intolerables.

Un dels treballs que tens en preparaci recupera el paper de les dones de la Revoluci Francesa,
tot i que s una qesti que mai no has deixat de banda. No fa gaire comentaves que et sorprenia
com sn de poc conegudes aquestes figures, malgrat la importncia que han tingut. Noms en
coneixem, encara, determinades veus...
Jo crec que la Revoluci Francesa a Espanya no es coneix gens b. Hi ha moltes figures
masculines que es coneixen malament. Condorcet, per exemple. Aleshores, si un Condorcet
no s conegut com cal, no pot sorprendre gaire que no es conega com cal una Olympe de
Gouges, que va escriure la Declaraci dels drets de la dona i de la ciutadana. I com que a
Espanya no hi ha hagut, diguem-ne, un fenomen com el de la Revoluci Francesa, doncs
aquestes figures, tret de les Maria Antonietes, han quedat una mica en la penombra.

Una altra de les controvrsies dins de la teua obra s amb el postmodernisme. Mantens que el
feminisme no pot ser aliat del postmodernisme perqu quan les dones volen constituir-se en subjecte,
arriba el postmodernisme i lesborra. s, com expliques, caure en un vell parany: aquest que era
el cam, ara no ho s. Segueixes mantenint que sn camins irreconciliables?
Jo ja no s si estem en el postmodernisme del postmodernisme... On som, ara? La veritat,
no matreviria a dir si estem en un altre postmodernisme, en un nou postmodernisme. En
 111
qualsevol cas molts dels problemes que es plantejaven per aquella qesti no tenen ja cap
vigncia. Faig referncia al problema del subjecte, de la histria, perqu estem com diu
Fernando Quesada no ja en un Segon Imaginari poltic, sin en un Tercer Imaginari, que
haur de desplegar categories ms enll dall que es va anomenar postmodernisme. I el
feminisme haur de ser un feminisme que estiga dacord dalguna manera amb el marc del
Tercer Imaginari. Un Tercer Imaginari que en bona mesura vindr a replantejar, a innovar, a
redefinir, all que ha estat el Segon Imaginari poltic, que s el de la modernitat.

FEMINISMES, IMAGINARIS
I LLUITA PER LA DIGNITAT

Precisament quant als imaginaris, la modernitat i el fenomen de la globalitzaci, en la teua obra

Mujeres e imaginarios de la globalizacin (2008), parles duna situaci que s tremendament
actual en aquest capitalisme tard o capitalisme finanat en qu vivim, que s la feminitzaci
de la pobresa i del treball. Hi apuntaves que el treball es feminitza, alhora que esdev cada vegada
ms flexible i amb menys drets. Sha traslladat el treball domstic fora de la llar, als mercats, a
les estructures econmiques...
Quan jo vaig escriure aix aquest fenomen no havia fet ms que comenar i ara est
plenament vigent...

Veus alguna sortida possible a aquesta feminitzaci del treball, que ja assenyalaves en el teu llibre?
Doncs mira, no hi veig cap sortida, per no veig que ning la hi vegi. Veig que estem en
un moment dempobriment terrible del proletariat i de les classes menys benestants, que
arriba a extrems de degradaci per sota de la dignitat humana. I per una altra banda els
poderosos, amb una fatxenderia inslita, arriben a extrems insospitats fins fa pocs anys de
rampinya, injustcia i iniquitat. Jo no s com resoldre aquest problema... shi fan intents,
per aquest s el nostre gran repte: quina mena de mn tenim al davant, perqu aix no ha
fet ms que comenar... i s del tot regressiu en comparaci amb altres etapes.

Creus en all que deia Donna Haraway sobre possibles aliances intergenriques com una
manera de poder sortir daquesta situaci?
Si, seria desitjable, efectivament. Seria desitjable que dones i homes que es troben en
aquestes situacions terribles, ja per sota de la dignitat humana, trobaren aglutinants per
lluitar contra aquesta explotaci que est assolint una entitat veritablement inslita.
112
A LA RECERCA DE VETES DILLUSTRACI:
DESILLUSI I ESPERANA

Al teu llibre Vetas de Ilustracin (2009) assenyales que en totes cultures es poden rastrejar vetes,
fenmens reflexius que poden donar lloc a processos illustrats. Parles especialment de les cultures
islmiques on poden trobar-se aquestes vetes dIllustraci. En aquest mn on estem obligats a
entendrens i solidaritzar-nos, com veu Clia Amors la relaci entre el feminisme i lislam?
La veig amb un gran disgust i una gran decepci. Quan vaig escriure Vetas de Ilustracin
era un moment doptimisme, quan em vaig relacionar amb lintellectual rab al-Jabri, autor
de la Crtica de la razn rabe que per desgrcia ha mort, i el seu traductor, un altre
gran teric rab progressista que tamb ha mort. Tinc constncia de com han anat les coses
al mn rab, una evoluci terriblement decebedora i depriment. No li veig sortida. Per
desgrcia, no trobe vetes dIllustraci al mn rab, tret de Tunsia on hi ha algun romanent
duna herncia que t una certa solidesa, perqu es remunta a Burguiba. Per a Egipte, on
hi ha hagut figures tan importants com Qasim Aminy, al segle xix, on hi ha hagut tot un
moviment progressista, tot un renaixement... i tot aix sembla com si sho haguera engolit la
terra. La veritat s que quan mire aquest llibre meu, Vetas de Ilustracin, magafa malenconia.

El canviaries de cap a cap?

No, per lescriuria amb la seua data. Quan estaven passant aquestes coses, hi havia ra
per pensar-les. Ara no estan passant, doncs no hi ha ra per pensar-les.

Vetas de Ilustracin s anterior al moviment de les primaveres rabs. S que et vas interessar
molt pel paper que la dona estava tenint en aquells moments: les manifestacions, per exemple, a
la plaa Tahrir i en general a tot el mn rab, i el paper que desprs, una vegada enderrocats els
rgims totalitaris, podia tenir la dona en aquestes societats. La primavera rab, s una decepci
per a les dones al mn musulm?
En conjunt, i malauradament, crec que s. No hi ha una primavera rab. Sobretot el
fenomen dEgipte s especialment trgic. Si surt alguna llumeneta per algun costat... tant
de bo i benvinguda siga, per hi veig molt dendarreriment.

No solament thas interessat pel mn islmic, tamb thas interessat al llarg de la teua vida aca
dmica per la realitat llatinoamericana: has visitat Argentina convidada pel Senat argent, has
estat a Guatemala, a Mxic teoritzant sobre els crims de Ciudad Jurez. Quina ha estat la teva
experincia de conceptualitzar i polititzar la realitat dAmrica Llatina?
B, la realitat dAmrica Llatina s molt variada i molt complexa. Per a Amrica Llatina
hi ha nuclis de feminisme viu que donen joc, que han generat grups de dones que han lluitat
per objectius feministes, per que treballen en un context realment asfixiant, com es pot
veure, per exemple, en la lluita pel dret a lavortament, on la influncia de lEsglsia catlica
 113
s molt gran. Per exemple, a la directora de lInstitut de la Dona a Oaxaca la van destituir
perqu va signar un manifest a favor del dret a lavortament. Aix noms s una mostra de
com est el panorama. Ara fa uns anys que ja no estic per a anar a les Amriques, per la
situaci no afavoreix precisament loptimisme.

Et veig preocupada i una mica descoratjada amb el que est passant, tant ac com a Llatinoa
mrica, al mn rab...
S, qu hi farem. Vull dir que el pensament desideratiu no serveix: el pensament ha de
ser crtic, analtic, apassionat i ha de tractar dapuntar a objectius demancipaci, per no ha
de considerar que existeix el que no existeix. Si efectivament estem ms aviat en un moment
regressiu, doncs cal partir daquesta realitat...

I continuar conceptualitzant i polititzant...

I veure per on es pot... Per exemple, a Amrica Llatina s fonamental lecofeminisme. En
aquest punt estan ntimament unides la lluita de les dones i la lluita per la preservaci de la
natura indgena de la rapinya del capitalisme. Aquesta seria la caracterstica dAmrica Llatina.
Sn dues lluites progressistes que si sestenen, podrien donar un besllum dalternativa a un
capitalisme depredador i sense entranyes. Alcia Puleo ho ha teoritzat amb molta lucidesa.

Creus que aquest tipus daliances entre moviments es podria donar a Europa ara com ara?
Ara com ara ho veig difcil. No veig moviments de dones en lluita ecolgica, en lluites
rellevants, que jo spiga, per a donar guerra forta i articular possibles alternatives.

SALOM NO ERA SAVI

Ests a punt de traure un nou llibre, Salomn no era sabio, on assenyales que 30 anys desprs
de la publicaci de Hacia una crtica de la razn patriarcal, hi havia alguna cosa que et faltava
per conceptualitzar i polititzar en aquest nou context en qu ens trobem. I tractes precisament de
capgirar la imatge de la llevadora, de la maternitat, de la generaci didees. Has fet, em sembla,
un llibre molt interessant, a quina necessitat obeeix?
B, t un subtext poltic molt clar: la lluita per la legitimitat de lavortament. Generalitzo
el problema concret de lavortament al tema de si la legitimitat dels fills s una legitimitat
exclusivament patriarcal, o si nhi ha una legitimitat matriarcal. En fi, una dinastia de dones,
igual que hi ha una dinastia dhomes.

Dius al llibre que Ser nascut de dona sense ser-ho de voluntat de dona s greu per als membres
duna espcie que vulga realment ser humanitzada. Em fa lefecte que tenim un Salom en les
institucions de la nostra societat...
114
Exacte. s a dir, ms enll de lavortament, es tracta dun tema general, diguem que s
fins i tot una qesti dabast filosfic, relativa a la legitimitat de la descendncia. Per qu
lha de monopolitzar un nic sexe? En el cas de la dona, se separa sexe i legitimitat, cosa
que en lhome no es fa. Es pot illustrar amb casos histrics, com el del general Moscard
en la guerra civil espanyola: la vida biolgica del fill pot ser legtimament sacrificada a una
causa que es considera dordre superior. La dona, en canvi, no dna legitimitat dinstica.
Salom concedeix la legitimitat a aquella dona que renega de la seva paraula. Paraula i vida
en la dona estan dissociades.

Quan vas escriure el llibre Salomn no era sabio, tesperaves que tindria tanta actualitat?
Que sempescarien una llei com la de Gallardn i tot aix, vols dir? Doncs no, ni de
bon tros.

En el llibre dius que rebutges la llei de supsits perqu est subjecta a la interpretaci dun altre,
i apostes per una llei de terminis, precisament, perqu ests en contra de relacionar all femen
amb una incapacitat de poder autonormar-se racionalment, que s el que, en el fons, sest
proposant... Creus que aquesta llei anir endavant?
Espere que no. Perqu si saprova... aix seria ja el smmum.

Shan dut a terme manifestacions de diversos grups feministes en contra de la llei de Gallar
dn. Em cridaven latenci alguns comentaris en mitjans conservadors que deien que la culpa
daquestes reivindicacions es devien a gent, a teriques del feminisme com Alicia Millares,
Amelia Varcarcel o Clia Amros que han nodrit aquestes reaccions. Quina s la teua percep
ci, quan alg pot dir que la causa daquestes manifestacions s que sha omplert el cap a les
dones de pardalets?
Pense que no s aix. Crec que s la realitat, la terrible realitat que es planteja a les
dones que no poden o no volen tenir un fill, la que est a la base. Nosaltres hem donat
uns instruments terics perqu aquestes dones es puguen defensar enfront dacusacions
com ara dassassinat i, diguem-ho tamb, dinexactituds teriques i acusacions prctiques
totalment intolerables.

Creus que realment hi ha un canvi real de lexercici del poder simblic quan parlem de dones
com per exemple Angela Merkel, o Sgolne Royal a Frana... o simplement sn orenetes dun
estiu, que encara hi ha molt de cam a fer?
Doncs s, de moment sn orenetes dun estiu. Per mira, tamb hi ha hagut i hi ha dones
com Bachelet a Xile, que, almenys, posen un granet desperana en qu puga haver-hi una
altra forma dexercir els lideratges, que es despleguen un altre tipus de valors que promoguen
la llibertat i la igualtat, que sn, justament, els favorables a les dones.
 115
Davant el mn actual i els seus reptes, quins trobes que sn els assumptes dels quals shauria
docupar el feminisme del segle xxi? Quin s el cam que sha de seguir?
Crec que els objectius no sn nous: els objectius sn la igualtat, la llibertat, la redefinici
de les relacions... La lluita contra el capitalisme ms fero i antihumanista militant, gosaria
dir, amb el qual ens trobem, davant el qual estem totalment desarmats tots els treballadors
i treballadores dels diferents mbits. Per a aix necessitem desplegar tot un entramat de
categories teriques i deines prctiques amb vista a constituir aquest Tercer imaginari que
estiga a laltura de la novetat i la magnitud dels reptes davant els quals ens trobem.

Andrea Luquin Calvo s doctora en Filosofia per la Universitat de Valncia. Fou guanyadora del II Premi dInvestigaci
Presen Sez de Descatllar atorgat pel Centre de Coordinaci dels Estudis de Gnere de les Universitats Pbliques de la
Comunitat Valenciana (2006). Aix mateix, va obtenir beques dinvestigaci per elaborar els treballs Hablo como hombre
(Fundaci Max Aub, Sogorb, 2008) y Manuel Castillo (Fundaci de la Universitat de Valncia, 2003). s autora del
llibre Remedios Varo: el espacio y el exilio (Universitat dAlacant, 2009).
116
 FULLS DE DIETARI
117

Dins el camp dherba

Ramon Ramon

6-X-2009

Avui The York Times informava sobre les violacions en massa que la darrera setmana ha
coms lexrcit a Guinea-Conakry. Aprofitant que es reprimien els opositors al rgim, la
soldadesca sha desfogat de valent. Els testimonis de les dones violades sn esgarrifosos. El
diari els illustra amb una foto feta ocultament amb mbil en qu es veu, en plena llum
del dia, una muni de soldats arremolinant-se sobre una dona. Esperen el seu torn aix com
qui espera, en fila ndia, a recollir el ranxo. No cal escandalitzar-nos: ells no sn els monstres,
sin les flames duna situaci monstruosa. Si ms no des de La Ilada, la soldadesca ha estat
la cara dun fracs, no el cervell que no vol evitar-lo. Cap pas de la Histria no pot parlar
del seu exrcit sense avergonyir-se. Tant se val si sn els soldats russos alliberant Berln dels
nazis, o les tropes angloamericanes ara mateix a lIraq i lAfganistan, o els angelicals soldadets
de lonuels nostres en missions neutrals, de pau: a tots els ve la trempera davant un
indefens. Els atavismes, no cal explicar-nos-els massa: amb el perms del senyor Rousseau,
tots som trempera natural si les mans de la cultura no la tempren. I un exrcit s, en essncia,
incultura. Poden ser necessaris, estalviar mals pitjors, defensar les democrcies. Per els codis
deontolgics militars, obsolets en si, dinamiten qualsevol intent dtica. Lhonor, la valentia,
lesperit de sacrifici, etc., no sn sin retrica enllaunada que, als quarters i al front, es trau
la careta i esdev terror. s impossible humanitzar un soldat i, com ms noble s la idea que
ho intenta, ms salvatgement es contradiu.

26/27-II-2010

LEsglsia sempre es va mirar Descartes de rell. Laposta cartesiana per la filosofia dei-
xant a part la teologia per demostrar lexistncia de Du era sospitosa en una Europa que,
des de les ltimes dcades del xvi fins a la meitat del xvii, va envermellir de pruja religiosa.
118
Descartes mateix, durant la Guerra dels Trenta Anys, es va enrolar a lexrcit dels seus i,
b que al Discurs del mtode ens insinua que era una manera com una altra de veure mn,
el devia agullonar una mica de fervor. Perqu Descartes era un bon catlic. Per ser-ho, no
nhi ha prou destimar-se Du? Alg que pensa que lhome, un manoll de dubtes, un sser
incomplet, s en si la prova que hi ha un Du perfecte i bo que mai no ens enganya, que
mai no t malcia que tot ho ha creat; alg que creu que en depenem fins per a pensar,
lnic que ens salva de ser mquines o animals; aquest alg no s un foll amant del seu
Creador? Per estimar no s tmer. I Descartes no temia prou el seu Du. Per qu, si
no, li va enfocar a la cara la llum natural perqu tothom sabs que existia? Conixer Du
intellectivament, no per mitj dels sentits, amb la fe a una banda com de guarnici,
devia indigestar als qui, el 1633, condemnaven Galileu. Aquests s que foren temuts per
Descartes, que fu un mutis intellectual en comprovar com aturaven leppur si muove.
Descartes tamb es va moure, doncs, cap a ciutats ms al nord, on la gent ja devia ser
ms lliure on els lliures solen anar a morir. Que lapellaci inicial de les seues Medita
cions metafsiques perqu la Facultat de Teologia de Pars hi dons el vistiplau fos contestada
amb el silenci com un ress en un temple buit forma part de la misria intellectual
de lEsglsia de lpoca. s trist que alg que se sentia raonadament tan a prop de Du fos
ignorat pels qui havien dajudar a acostar Du a la terra. Els historiadors diuen que aquella
poca era aix: un antic rgim. Un antic rgim que avui dia continua camuflat tan camuflat
com els radars de carretera, que tothom sap on sn. Perqu desprs que en nom de la ra es
justifiqus la terra cremada avui sabem que la llum encega, hi ha a qui li conv bufar,
per apagar-la, sobre qualsevol flama, encenga amors o ires.
Aquests dies, per un atzar de cercador dinternet, he retrobat un text de Joan Pau II que
fa uns anys vaig llegir al Corriere della sera. En realitat sn textos diferents: el dara s un
extracte dun llibre que Wojtyla va publicar el 1994; el daleshores era si no erre una
de les darreres enccliques fetes pbliques pel papa abans de morir. Per tant se val: les idees
sn les mateixes, lobjectiu el mateix lencclica la recorde ms radical, ms escandalosa,
lestomacat tamb: Descartes.
Joan Pau II, abans que res, li reconeix la grandesa com a filsof, com a pare del racio-
nalisme modern, per de seguida, quan un sespera certa lloana de les bondats de la ra,
ix a lescenari Toms dAquino. La comparaci entre tots dos, doncs, es torna inevitable, i
la nostlgia papal ho ennuvola tot. El parany s subtil, com tots els de lEsglsia. Com que
per a Aquino lexistncia decideix el pensar, diu Wojtyla, el cogito, ergo sum esqueixa el
pensar de lexistir: labsolutitzaci de la conscincia subjectiva porta a la pura consci-
ncia de lAbsolut, que s el pur pensar. I aix sembla que s gravssim, perqu deixa Du
fora del mn. Ms encara: limpedeix dintervenir en el coneixement objectiu de la realitat,
en els afers de la cincia. Tothom sap que la cincia, en mans de lhome noms, s massa
perillosa. El papa, per, s benvol, com a papa que s. Si b no se li pot atribuir a Descartes
lallunyament del cristianisme, s difcil no reconixer que ell va crear el clima en qu, a
lpoca moderna, va tenir lloc aquest allunyament. Hi combregue amb Sa Santedat. s una
 119
llstima que tot seguit, grollerament sillogstic, responsabilitze Descartes del terror de la
Revoluci Francesa. Joan Pau II ni esmenta pecadet domissi que al segle de Descartes,
quan la llum natural no era tan terrible, qui tenia la patent de la por era la Inquisici, i els
planetes tremolaven, saturaven o desapareixien en funci dels anatemes.
No dec haver llegit b les Meditacions metafsiques, ni men dec adonar del terrabastall
teolgic que suposen. Potser mha confs el seu estil, un barroquisme que de vegades em-
barranca. Ara b, estic segur que per a Descartes la idea de Du s innata, Du mateix ens
lha posada a dins nostre, i ho descobrirem si fem un bon s metdic, rigors de la
ra. Descartes comena amb una certesa de mnims: els humans pensem. I est convenut
darribar a la mxima veritat: lexistncia de Du. Jo, que no hi crec, no sabria com rebatre
Descartes raonadament. Em pregunte per qu lEsglsia no opta per la via dacostar-se a
Du per mitj de lenteniment, per qu segueix tan escolstica. El Du cartesi ens estima
fent-nos pensar. Per qu lEsglsia sen malfia avui dia encara? Descartes no s cap Bakunin
rogalls i pamfletari, per a qui la religi s una bogeria collectiva que sha deradicar. La
proposta cartesiana s dialogant, i noms amb el dileg seviten les guerres de religi. Si el
principi s el pensament, el final no s el fanatisme. Per pensar s menys populista, menys
majoritari, dna menys rendiments. I tota Esglsia, si vol escapar de ser secta, necessita rdits
demogrfics. Que es moga el que siga o qui vulga deu pensar la cria. LEclesiasts ja sen-
tenciava que no hi ha res de nou sota el sol. Cohlet ho veia molt clar: com ms saviesa, ms
ansietat; a ms coneixement, ms sofriment. Ergo qui el tinga ms a m, que apague el llum.

24-VI-2010

Lpica no mor, i no ho far fins que quede un mnim sentit de la moral. Tota moral que
simposa, que t o vol tenir poder, sembolcalla depopeia. A lAntiguitat, lpica va generar
grans obres. La literatura, de fet, va nixer de la gesta. A mi, el llenguatge pic em desperta
malfiana. Perqu lpica noms assoleix rang esttic com a passat. Des del present, lpica
s fanfarroneria, impostura, demaggia. Com eren rebuts en realitat els poemes homrics?
Vull dir, com haurien estat acollits si les societats implicades en aquelles gestes els haguessen
escoltat amb la llibertat de qestionar-los? Al catleg de les naus de La Ilada, quants pobles
que no hi apareixen van voler aparixer i van enfurir dins loblit? Ms a prop en temps i espai,
qu pensaven els contemporanis de les proeses del nostre rei en Jaume? O, a Castella, els
qui realment van viure lpoca del comte Fernn Gonzlez, haurien bromejat o bromerejat
si, dos segles i mig desprs, haguessen llegit el poema-propaganda que li van endossar al
comte com una armadura a ls? Lpica, a ms, fa por: perqu silencia el dissident, perqu
no sol tenir pietat amb el venut, perqu exagera les boneses del venedor. Perqu no s
noms un innocu gnere literari i li agrada lluir-se en lorganitzaci de les societats.
En els darrers anys, arran de les guerres en qu Occident sha embrancat lluny de casa,
sobretot a lIraq i a lAfganistan, els discursos pics, temprats, molt democrticament, tornen
120
a fer msica. Cal justificar les morts dels soldats occidentals o el seu patiment, i lpica, fins i
tot moderada, supera qualsevol ra. Tot primer ministre, tot president o monarca tant dels
estats ms involucrats en les guerres com dels menys safanya a elogiar les virtuts, lhonor
o el valor de les tropes. Aix es comprn: al front no hi van els covards, i a ms la nostra
causa s la menys injusta. Per hi ha un moment que adorna aquesta pica democrtica
que, a part hipcrita, s duna gran obscenitat: quan, compungits o circumspectes, els nos-
tres mandataris afirmen sense pudor que la soldadesca s el millor de la nostra societat, el
capital hum ms valus. Un espera que ho siguen els cientfics o els artistes, els mestres o els
metges, o els joves en general. Per resulta que no. s el soldat, en virtut de la seua capacitat
per sacrificar-se, qui porta la torxa de la humanitzaci. Pobres soldats: o sn desconeguts,
o oblidats, o perversament mitificats. Perqu tothom sap tothom sensible a les gestes
del segle xx que els fronts, siguen trinxeres o zones dalta seguretat, destrueixen ltica.
No hi ha cap poltic dOccident que es crega la prpia xerrameca pica per a justificar les
accions militars. Per com sencoratgen les tropes, com se les abriga, i sobretot com se les
presenta davant una societat democrtica que no accepta i se sorprn ingnuament que el
soldat siga, en si, lavantguarda del matar, vexar, violar...?
Si ens trobem sols davant la barbrie i per tota companyia el discurs pic, tinguem clar
que el llenguatge, com a mitj dhumanitzaci, ens ha fallat. No cal llavors tornar-nos massa
olmpics. Lolimpisme literari fa aiges fins en la ms esplendorosa Antiguitat. Els grans
Pndar i Baqulides, rivals en lart dencimbellar loda una rivalitat personal que, al seu
temps, ho era tot menys pica, ens arriben de vegades insofribles. En tota epopeia sn
inherents els alts i baixos esttics. En la part baixa hi cap fins largot casernari. En la part
alta, el llenguatge pic s versemblant, bell, com aquests mots de Pndar: ssers dun dia!
Qu s lhome? Qu no s? Lhome s somni duna ombra. Per sempre que lesclat de Zeus
ve una llum brillant plana sobre els mortals i un viure ple de mel. Egina, mare estimada, fes
que aquesta ciutat segueixi lliure els rumbs del dest...

26-I-XI

El verb angls to boo (esbroncar) s molt ms que fill duna onomatopeia un tipus
de mot usual en qualsevol llengua. Hi ha paraules que la Histria prenya, casualment o no,
en el seu origen o a posteriori, i que resten per sempre com a senyals duna cultura. A mi,
to boo em suggereix, com la boira mtica del Thames, la solidesa dialctica del Parlament
britnic. Sembla que com a verb es va popularitzar al segle xix, quan la tradici secular del
parlamentarisme angls es va empeltar dels nous corrents liberals. I fins avui dia to boo
ha respirat latmosfera de la Cambra dels Comuns.
A tots els parlaments, a totes les assemblees, a tots els frums poltics ha estat i s habitual
esbroncar ladversari, i massa vegades sha arribat i sarriba a les mans. El ms gracis del
costum angls s que fins lesbronc, o lac, sembla tipificat, com un tret democrtic ms de
 121
la seua histria parlamentria. Quan parla un mp o un leader a la Cambra, aix com els seus
assenteixen amb el cap to nod com qui es doblega a la veritat, els rivals tenen i fan
s del dret desbroncar-lo. Un dret educadssim, de gentleman, que no posa en perill i ni tan
sols embruta les regles del joc i ja sencarrega el Mr. Speaker, el president del Parlament,
que les aiges de la cridria no ofeguen la dialctica. Els veus i els escoltes, els parlamentaris
britnics, i semblen una colla de xiquets de casa bona que juguen a discursejar. Per la cosa
s seriosa. La cosa s una cultura democrtica rica, que sagrada del propi llenguatge. I la cosa
s impensable en les nostres latituds, impracticable als nostres parlaments, plens doradors
incultes, demagogs i daltres ganyotes retriques.
Avui escoltava en directe en una de les rdios de la bbc la sessi de control dels dime-
cres al Prime Minister a la Cambra dels Comuns, qui defensava la poltica econmica del seu
govern. Tant se val ara el tema. Linteressant sn les formes de debatrel. No s el mecanisme
ensopit a qu estem acostumats a Espanya: ara puja lun a lestrada, perora, laplaudeixen els
seus; ara hi puja laltre, el rebat amb all amb qu pensava rebatrel abans descoltar-lo i
aplaudeixen els seus... Als nostres parlaments loratria es desplega de manera massa anquilosa-
da i impedeix la dialctica. A la Cambra dels Comuns el ritme s trepidant. El Mr. Speaker va
repartint de manera rpida breus torns de paraula als parlamentaris no tant representants dels
seus partits com de les seues constituencies o circumscripcions electorals i aquests es rebaten
sataquen i es defensen al vol, a lacte, sense mirar als papers. En conjunt es conforma un
aldarull moderat en qu els vctors els cheers i els esbroncs els boos amenitzen
lespectacle. Perqu es tracta daix, de representar la democrcia: dactivar-la formalment
amb formes de llenguatge per fer veure que existeix, que s real, que el Parlament s el
teatre de la poltica perqu aquesta representa la vida social.
Teatre, s, per no farsa damateurs. La brevetat de les intervencions parlamentries, sus-
citades per all que ha dit el rival, requereix agudesa i fora argumentativa, certa convicci
didees i dots oratoris. Pot semblar poc, per s molt els valencians ho sabem, que patim
poltics duna mediocritat paranormal. A ms, aquest debat interactiu fa menys possible la
demaggia, que sol recrear-se en les explicacions llargues. s cert que els sofismes, vulgues
o no vulgues, shi colen. Per un sofista s divertit. Els demagogs adormen o irriten.
La tradici parlamentria hispnica ha donat molts demagogs, molts dells considerats
grans oradors. Els Cnovas del Castillo, els Sagasta, s cert que trempaven tant les audincies?
A Azorn, per exemple, se li queia la bava quan parlava el senyor Maura. I els Camb, els
Maci i els Companys, convenceren ms que illusionaren? El catalanisme poltic sha lliurat
de deb del gargamellejar mesetari? I els discursos de la Pasionaria i els seus, eren alguna
cosa ms que una urgncia incendiria? Els valencians s que hem tingut bona talla: des
de Blasco Ibez fins a Gonzlez Lizondo! No tots aquests prohoms tenen el mateix cach
ideolgic ni, s clar, la mateixa dignitat tica. s injust rifar-los en la mateixa tmbola. Per,
quant a vrbola, a mi se massemblen massa: molta metfora bovina i poca dialctica. Ni
els de tradici ms marxista lligaren i exposaren els seus arguments amb tanta precisi com
visqueren els seus somnis. I avui dia? Desprs dhaver xafat la Universitat, dhaver-se culti-
122
vat en democrcia, loratria hispnica continua sent, en general, ara visceral ara plmbica,
amb lafegit de moda de fer s, es puga o no, de la broma els nostres poltics sn molt
bromistes. Avui mateix hi ha hagut sessi al Parlament espanyol: les diverses televisions,
per portar laigua al seu mol, enfoquen alternativament Rodrguez Zapatero i Rajoy, i els
aplaudiments incondicionals, titellaires, de les seues bancades. Quin avorriment! A Espanya
tamb es representa la democrcia, per el gui i els actors sn de cordill.
To boo... Els verbs com aquest, per ms onomatopeics que siguen, no simprovisen
vull dir la seua intensitat histrica. Esbroncar tamb s un dret que cal guanyar-se. Els
britnics ho feren i per aix tipifiquen lac. s clar que el parlamentarisme britnic no
es lliura de la vacutat oratria. Dickens, que cap als anys 30 del segle xix feia de reporter
parlamentari, no sestalvi de denunciar-ho, si ms no amb la ironia. Les seues digestions
morals devien agrir-se dins la Cambra dels Comuns i, potser per aix, va declinar la invitaci
de presentar-se a les eleccions. Per jo ja me limagine, el consciencis Dickens, assistint a
una sessi del Parlament valenci. Me limagine neguits, amb prurit, alant el coll com si el
corbat lofegus, aclarint-se la veu, no per prorrompre en un boo, boo merescudssim, sin
per preguntar-li a luixer on s leixida. Per fer-hi el mateix mutis que alguns valencians fem.

25-III-2011

El vell Rousseau, repudiat pel mn, arraconat en si mateix, a quasi un passeig de la mort,
a Els somieigs del passejant solitari es convencia de la dificultat dacomplir la mxima del
temple de Delfos. Conixer-se no era tan fcil com podia semblar. Dentrada era impossible
sense certa calma desperit, i el ginebr havia viscut anys dagitacions en qu havia coms
lerror de donar massa importncia als insensats judicis dels homes. Les opinions ms ben
fundades, des de la talaia de la seua vellesa o sota la closca de lostracisme a qu lhavien
condemnat, eren ara mincies. Fins se sorprenia de la muni de coses que creia vertaderes
i que en realitat shavia inventat. Ara b, ens podem conixer sense saber qu en pensen els
altres? Rousseau mateix, per escanejar-se lnima, va necessitar el buit i lescarni a qu el van
sotmetre els seus contemporanis. Havia estat tan sacsejat per les passions daltri que no
sabia destriar qu tenia de prpia la seua conducta. I optava, doncs, per una solitud radical,
misantrpica jo diria que malaltissa i fins agorafbica si no fos perqu noms a lespai
obert de la natura, concepte estrella del seu pensament, podia dur a la prctica la passi
dherboritzar. Per de deb es va conixer millor?
Si s tan difcil posseir un coneixement profund de nosaltres mateixos s perqu neces-
sitem posar en ordre tot all que ens envolta. Conixer-se no s tan sols conixer el mn, la
nostra societat, ens accepte o ens rebutge: a ms cal trobar-hi un ordre o b esperar-lo amb
molta fe. Per aix alguns estem abocats a un fracs ontolgic, sens dubte de dimensions
histriques. I potser per aix Rousseau va fugir cap endavant, cap a una solitud sucida.
Una solitud que, lluny desclarir la confusi, noms degu minorar-la, adormir-la com en
 123
un somieig. Necessito recollir-me per estimar, deia a la fi dEls somieigs. No hauria estat
ms afinat dir que no havia sabut estimar mai?

30/31-XII-2011

James Joyce fu una ganyota de vmit al nacionalisme tnic dels seus compatriotes. El
nativism cultural irlands era una armilla que tibava massa en alg que vivia les ciutats
gaireb de manera ontolgica. Joyce es rabejava a ensumar, fos pudor o aroma, laiguabarreig
de lurbs, el seu bullici cosmopolita, un estat de vida que ho era tot menys pur, clar, ideal. La
Irlanda ideal, genuna, venia de lest, o del sud, de Galway, de Cork. Per Joyce era dublins:
Dubln s un altre paner. Diuen que en comenar lalament de Pasqua del 1916, mentre
els insurrectes i futurs mrtirs de la ptria maldaven per establir al General Post Office la
seu doperacions, els dublinesos passavolants sels miraven entretinguts, com si all fos un
espectacle ms de lAbbey Theatre. I jo crec que Joyce, si no hagus guillat encara, sho
hauria mirat aix. No s que fos cap immobilista. Joyce va denunciar els imperialismes que
oprimien les ciutats que estimava: el britnic a Dubln, laustrohongars a Trieste. Per les
demostracions de fora, lacci, no casaven amb alg que, per interioritzar una teoria de
lart prpia, havia mastegat Aristtil i Toms dAquino. A ms, Joyce mateix reconeixia que
li havia fet mandra viatjar pel seu pas per conixer-lo ms a fons. I aix, sent tan irlands
com dublins, o viceversa, les supuracions nacionals devien incomodar-lo.
A qui s que trempava lacci era a Michael Collins, que venia de Cork. Per a Collins
s que estava clara la puresa cultural irlandesa. Davant la volubilitat, la fluixesa desperit
dAnglaterra, a la qual afectava tot canvi, Irlanda havia resistit a qualssevol intents dabsor-
ci. La ra daix tamb era clara, o sempre lhan vista clara els nacionalistes tnics: hi ha
un nucli cultural civilitzatori dur, de fsica quntica, que aguanta tots els embats de la
histria. Aquesta idea, sense mots altisonants i des duna visi inequvocament democrtica,
va illuminar tota la gamma del fenianisme la Lliga Galica, el Sinn Fin, lira... Segons
Collins, si Irlanda no havia estat assimilada durant lAntiguitat the pertinacity of Irish
civilization, deia era a causa que el seu sistema cultural, social i econmic era democrtic,
simple i harmnic. Aquesta unitat espiritual de qu feia gala el nacionalisme irlands, que
el mantenia en forma per a lacci una acci a qu shavia vist abocat desprs que la Gran
Bretanya li hagus negat reiteradament una pacfica i veritable Home Rule, aquesta con-
cepci cultural idllica era el que Joyce no sempassava ni borratxo. En un dels seus articles
ms coneguts per a Il Piccolo della Sera desmuntava aquest essencialisme des duna perspec-
tiva histrica: Our civilization is an immens woven fabric in which different elements are
mixed (...). In such a fabric, it is pointless searching for a thread that has remained pure,
virgin and uninfluenced by other threads nearby.
Restituir lhimen: aix cercaven alguns prohoms del nacionalisme irlands, com ara
Arthur Griffith o Michael Collins. En aquest sentit, un dels escrits ms reveladors del
124
pensament de Collins no el ms original ni el ms interessant, per s molt representatiu
de les aspiracions culturals irlandeses s Distinctive culture. Ancient Irish Civilisation.
Glories of the Past. Desprs de lloar la capacitat de resistncia de la naci irlandesa al llarg
de la histria, Collins es lamentava que la civilitzaci anglesa havia corromput la irlandesa
fins a un grau tan alt que, si b no era irreversible, s que requeria una urgent purificaci.
Menys als remots indrets dIrlanda, al sud, a loest i al nord-oest a les zones ms pobres,
langlicitat ho havia infectat tot, sobretot lesponers Dubln.
El puritanisme de Collins avui far riure a lirlands ms grantic, per exemple quan afirma:
Our internal life too has become the expression of the misfit of English civilization. With
all their natural intelligence, the horizon of many of our people has become bounded by the
daily newspaper, the public-house, and the racecourse. Els peridics, els pubs i els hipdroms
limitaven massa els horitzons culturals dels irlandesos. Collins ni simaginava com la histria
del segle xx ridiculitzaria els idealistes del seu estil. (Qui pot fer turisme avui a Dubln sense
anar a un pub ni visitar el Guinness Storehouse, desprs dhaver estat, s clar, a la Kilmain-
ham Gaol, on foren ajusticiats els companys de Collins, o haver badat davant les columnes
del General Post Office foradades per les bales de lEaster Rising del 1916?). En descrrec de
Collins cal dir que, en encetar-se el Nou-cents, la idea dun home nou, net de vicis, moblat
didees per a lacci suprema de canviar el mn, corria per tots els barris ideolgics. Les morals
immaculades van atraure els anarquistes, els comunistes, els feixistes, etc. A ms, una revolta
contra un imperi tan flegmtic com el britnic noms podia triomfar si la feien homes salut-
fers, abstemis. Diu la llegenda que tot just abans diniciar-se lalament de Pasqua Collins va
llanar a la claveguera no s quants centenars de litres de cervesa negra i va exclamar, ms o
menys: Aquesta vegada no podran dir que anvem bufats. Joyce, en aix, hi devia coincidir.
Al Cyclops de lUlysses, un captol on parodia i sen riu de les mires culturals dels nacionalistes
irlandesos, alg diu: Ireland sober is Ireland free. Poca broma amb la beguda!
Quant a la desconfiana amb qu Collins acollia el poder emergent de la premsa, era ben
comprensible, tant com ho s ara. Per a un idealista, el retrat matusser, impolit, de la realitat
diria s desesperant. Avui dia, en angls, hi ha qui al diari lanomena irnicament the rug,
la catifa, perqu de vegades noms serveix per espolsar-se els peus abans dentrar a casa i
nosaltres tamb lusem per eixugar el sl desprs de fregar-lo. Els diaris han portat merda
tota la vida. Per s precisament aix el que Joyce valorava. La florida i lefervescncia del
periodisme en el tombant del xix al xx van ser aprofitades pels intellectuals ms aguts per
copsar millor la vida social. Per a Joyce, lesperit periodstic definia la modernitat. En una
comparaci entre la mentalitat medieval i la postrenaixentista, Joyce ho destaca Kevin
Barry, un estudis seu deia: If the Renaissance did nothing else, it did much in creating
within ourselves and our art a sense of pity for every being that lives and hopes and dies and
deludes itself. In this at least we excel the ancients: in this the popular jornalist is greater
than the theologian. Ja voldrien molts periodistes arribar a la sola de les sabates dalguns
telegs! Per el que estava i est ben clar s que cap filosofia de la modernitat no s
possible sense recrrer la ciutat mediticament, en paper o per internet.
 125
I la naci? Per a Collins calia preservar-la dels agents exgens. Per a Joyce era indefini-
ble. Millor dit: calia aproximar-se a la seua complexitat amb una barreja dhumor, tristesa,
resignaci i fets consumats. Aquest aparentment banal dileg de lUlysses ns ben eloqent:

Persecution [diu el jueu Leopold Bloom], all the history of the world is full of it. Perpetuating
national hatred among nations.
But do you know what a nation means? says John Wyse.
Yes, says Bloom.
What is it? says John Wyse.
A nation? says Bloom. A nation is the same people living in the same place.
By God, then, says Ned, laughing, if thats so Im a nation for Im living in the same place for
the past five years.
So of course everyone had a laugh at Bloom and says he, trying to muck out of it:
Or also living in different places.
That covers my case, says Joe.
What is your nation if I may ask, says the citizen.
Ireland, says Bloom. I was born here. Ireland.

La meua intenci, per, no s deixar Michael Collins a la cuneta. Jo sc valenci, un

valenci peculiar, com tots els qui em reconeixeu la peculiaritat i la compartiu. A nosaltres
no ens haurien anat malament uns quants Michael Collins en el passat. En un passat clos,
s clar, controlat, des don ja no puguen arribar-nos les pudors. Perqu tots els Collins fan
tuf fins i tot argumentant les causes ms justes. A Distinctive culture Collins plantejava un
tema no resolt encara o cal parlar obertament de fracs definitiu? per la societat irlan-
desa actual: la restauraci del galic com a llengua ds. Per a Collins, fins que el galic no
fos assumit com a llengua pels irlandesos, aquests no podrien expressar els seus pensaments
ms subtils ni els seus sentiments ms refinats. I reblava: Irish will scarcely be our language
in this generation, not even perhaps in the next. But until we have it again on our tongues
and in our minds we are not free, and we will produce no immortal literature. Ni Swift,
ni Wilde, ni Yeats, ni Shaw, ni... Si Joyce lleg mai aquest pargraf, no es degu molestar
ni a mofar-sen. Per al dublins cosmopolita, la recuperaci del galic era una collonada.
En tot cas, el seu Stephen Dedalus, davant el we will produce no immortal literature de
Collins, no hauria dubtat a amollar el seu fams estirabot: We cant change the country.
Let us change the subject. I aix s el que fem de tant en tant alguns valencians peculiars:
canviar de tema.

Ramon Ramon (Catarroja, lHorta, 1970) ha publicat els llibres de poemes A tall dincendi (1991), Primavera inacabada
(1995), Contra el desig (1999), Cor desmoblat (2004) i Simfonia per a un estat de coma (2011). Aix mateix, ha estat incls
en diverses antologies, com ara Dotze poetes joves valencians (2000) i 21 poetes del xxi (2001). Els textos que recollim ac
sn extractes de la seua obra Dins el camp dherba (dietari 2009-2012), de prxima aparici a Perifric.
126
 127

La literatura com a espai espiritual

de la naci
Hugo von Hofmannsthal

Dedicat a Karl Vossler, rector de la Universitat

Fer vida damunt el sl de la ptria, estar en contacte fsic amb les seves maneres de fer
i els seus costums, mai no ens lliga tant amb la comunitat com la inclinaci espiritual. s
en aquest fet que les nostres antigues nacions europees es distingeixen de lestat americ,
jove i aparentment potent, on no s possible observar encara una naci en aquest sentit.
Ens trobem els uns amb els altres en la llengua, que s lluny de ser simplement un mitj
natural de comunicaci; perqu a travs de la llengua, el passat sens adrea, ens influeixen
forces convertides en una pressi directa, tan directa que les circumstncies poltiques no
podrien donar-los espai ni posar-hi lmits de cap manera, entre els homes i les dones es fa
efectiva una relaci peculiar, i ens atrevim a dir que darrere s possible intuir alguna cosa que
podrem anomenar lesperit de la naci. Tot el que s elevat, all que s digne datenci, des
de fa molts segles es transmet a travs de lescriptura; per quan parlem de lescriptura no
pensem noms en el munt de llibres que avui ja ning pot dominar, sin en apunts de tota
mena que els individus bescanvien aqu i all, tamb els escrits que sn destinats a una sola,
o a unes poques persones, com una carta, un recordatori, igual com tamb les ancdotes,
els lemes, les declaracions de fe en sentit poltic o religis, i aix mateix tot el que es troba
publicat en els diaris, fins i tot les formes ms cridaneres que precisament a hores dara
poden esdevenir molt influents.
La paraula literatura designa prcticament el mateix, per el seu ress s ms ambigu: la
infeli clivella, tan caracterstica del nostre poble, entre la gent educada i les persones sense
formaci de seguida es fa present si utilitzem aquest mot; parlant de literatura entrem, doncs,
en un espai de cultura o formaci (Bildung) perqu la llum de lesperit de Goethe, que
fa cent anys va nodrir aquesta paraula, mentrestant sha esvat.
Si ens fixem en les nacions venes, veurem que el mateix concepte hi t una altra sig-
nificaci. De les tres nacions llatines que des del segle xvi han ostentat successivament el
lideratge cultural, s la francesa, a causa de les fronteres i tamb pel dest compartit, la que
ens resulta ms propera. Els francesos posseeixen ara una literatura en el sentit veritable del
terme. La literatura elevada, que va comenar amb lEdat moderna, s a dir, ara fa tres-cents
128
cinquanta anys, t continutat i encara exerceix influncia. En canvi, els estils intermedis, que
sn clarament inferiors en comparaci amb les expressions ms elevades, van desapareixent
a partir dun cert temps en la foscor, per llavors es tornen a fer visibles en formes noves,
plenes desperit. Fins i tot els estils ms baixos, destinats a la vida quotidiana, participen en
labast de la influncia literria perqu busquen una certa noblesa en la cura amb qu fan
servir una llengua depurada i tendeixen a una exposici de pensaments clara, ben ordenada
i comprensible. La moda revivifica la tradici, la tradici ennobleix la moda. En aquest
intercanvi decidit, lorgull no busca pas el trencament, sin el compliment dels objectius
tradicionals. Un observador perspica ha dit que en el cas daquest poble, el desig duna
expressi individual sobrepassa la unicitat del moment i latenci que suscita una obra dart
no es gira mai cap al misteri biogrfic, sin cap a la recerca dunes lleis comunes en tots
els fets. El floriment daquesta orientaci s la formaci duna norma lingstica que aglu-
tina la naci, per que alhora permet el joc doposicions hi ha lloc per a les tendncies
aristocrtiques i per a les anivelladores, per a les revolucionries i per a les conservadores.
En aquesta naci que s la ms sociable, lelement de ms gran sociabilitat el representa
precisament la literatura, que mai no t com a base latenci superficial o la rivalitat. Amb
un atractiu de caire social enorme, el vessant dolors del qual noms s suportable grcies a
una experincia social gaireb illimitada, sembla ms prometedor reconixer els seus lmits
que no pas intentar sobrepassar-los. s precisament aquesta gran atenci la que assegura el
triomf de la bellesa inaprehensible, del tret feli i nic, de lelegncia. Loriginalitat s all
un fet condicional i sestableix sempre en relaci amb els altres els alemanys, en canvi,
instauren loriginalitat com a tal i en si mateixa, de manera que una superioritat relativa,
el fet de sobresortir ni que sigui per poc, sn altament preuats. Fins i tot la solitud, que per
a nosaltres representa lespai natural de lesperit, s presa en consideraci noms en tant que
mirall de la societat. Sigui Rousseau, sigui el seu predecessor, aquell misantrop de Molire,
lallament hi s vist com lexili dOvidi, laltra cara de la relaci social. Establir-shi, all on
no hi viu ning, pot ser una font dorgull o de rancnia, per els seus objectes de referncia
han de continuar essent aquells que, tot i que no siguin fsicament presents, sempre acom-
panyen el desterrat en la ment. La vergonya de ser sol i incomprs s ms gran que la por
de la mort i fins i tot la immortalitat sels apareix com una continuaci de la vida de relaci.
Un talent solitari tendeix, doncs, a assolir amb grcia els seus propis lmits perqu sap que
s la limitaci la que millor li escau. En cap altre lloc els xarlatans desperit mediocre tenen
menys perspectives i, a linrevs, no hi ha cap altre lloc on el teixit espiritual sigui tan dens,
latenci de tothom tan elevada que fins i tot els assoliments ms decisius poden pujar en-
cara per un semit i elevar-se ms amunt en les regions de lesperit: perqu aqu certament
tot ressona harmnicament. All que la recerca dun mateix mai podria haver aconseguit,
ho aconsegueixen la disciplina del gust i de lavinena. Hi ha infinites possibilitats de fer
el ridcul, la ressonncia de cada error s gaireb illimitada, el comentari punyent sempre
estar a punt i tan esmolat que pot ser devastador. En aquest exercici de crtica, la naci
sencera esdev autor i es permet gaudir dels plaers de lesperit.
 129
El cercle es tanca no a causa de les formes com a tals, sin que el cercle entre el poeta i
la naci, entre lautor i el lector, entre el parlant i loient es tanca perqu compartim el mn
i la sociabilitat de les formes, si puc citar les paraules dun home que ha tractat daquests
temes ben sovint i amb mestria i que ens ha sabut transmetre mil cops fins i tot aquell al
ms tendre, lal de la vida que encercla una forma espiritual per utilitzar, doncs, unes
paraules de Karl Vossler.
En un context com aquest, en el qual totes les coses apareixen fugament en els seus
contorns, noms podem alludir a les coincidncies daquest aspecte de la vida amb lm-
bit de la poltica. s estreta la relaci entre lesperit escptic, tan caracterstic daquesta
naci encara que en aix no sigui nica i aquella possibilitat poltica de desencadenar
revolucions fructferes, desvetlladores de la naci, no pas que la desballestin. s plena all
la coincidncia entre una certa tendncia bsica del capteniment pel que fa a la llengua i
la impetuositat de la vida en aquest mn, que assol lexpressi ms forta en la Revoluci
Francesa, que va menar a una irrupci material i alhora espiritual en el mn alemany amb
conseqncies que encara no shan cancellat.
Per prou: la literatura lliga els francesos a la seva realitat. On es creu en la totalitat de
lexistncia i no pas la fragmentaci, hi ha la realitat. La naci, que mant la cohesi
a travs dun teixit infrangible fet amb fils de llengua i esperit, esdev una comunitat de fe
que inclou la totalitat de la vida natural i cultural. Un estat naci com aquest s un univers
interior que passa duna poca a laltra i es mostra sempre de nou com la plenitud que
contrasta amb la fragmentaci alemanya.
La noci de lespai que emana daquesta totalitat espiritual coincideix amb lespai es-
piritual, ja que la naci poua alhora de la seva prpia conscincia i de lentorn. Res no es
converteix en una realitat de la vida poltica de la naci si abans no ha aparegut en la litera-
tura com un fenomen espiritual, com tampoc hi ha res en aquesta literatura plena de vida
i erma en somnis que no esdevingui part de lexistncia de la naci. Als literats en aquest
parads de paraules els illumina una dignitat sense pari. El periodista, per insignificant
que sigui, es pot posar al costat de Bossuet o La Bruyre; el mestre descola s un company
de Montaigne, Molire i Lafontaine; Voltaire i Montesquieu parlen encara avui per a tothom
i tothom sexpressa a travs de les seves paraules. All, el cercle est tancat. Si ara ens mirem
la nostra prpia naci, ens sorprn precisament com a tret caracterstic el contrari daquella
unanimitat. No es pot parlar duna coincidncia entre totes les forces productives de la naci
en lmbit de la literatura; o haurem dacceptar que la literatura aqu representa un con-
cepte completament diferent que all. Aquell circut entre lesfera espiritual i la social, que
all s present arreu, en el qual finalment tot convergeix, t aqu lanimadversi dun instint
pregon. All fins i tot la desviaci de la regla general confirma la regla general, aqu en canvi
no cal cap desviaci perqu arribem a sentir la falta de tota relaci amb lentorn. No shi
pot observar cap coincidncia a causa de compartir un mateix temps, com tampoc shi veu
cap coincidncia basada en el fons de les generacions que es van succeint. De la influncia
dels objectius assolits prviament, que all produeix una presncia espiritual simultnia de
130
dotze generacions, no nhi ha aqu, si parlem seriosament, cap rastre. La noci mateixa duna
tradici espiritual ens sembla digna de tota mena de sospites. El fet, per exemple, que una
naci pugui perdre de vista els seus dos historiadors ms grans, esperits de la fora de Johan-
nes von Mller i Leopold von Ranke, els veritables grans poetes pics alemanys de lEdat
moderna, noms perqu lorientaci de la naci hagi canviat de rumb si per ventura ens
nadonem resulta gaireb incomprensible. I fins i tot en relaci amb una personalitat com
la de Goethe hom cerca encara un consens, si examinem els corrents ms profunds i no ens
quedem a la superfcie duna tradici transmesa a travs de la formaci escolar. Si deixem de
banda la proximitat goethiana no sempre agradable dels fillegs i la pietat goethiana dalguns,
podem arribar a la segent conclusi: que la seva influncia no pot ser considerada com
alguna cosa que ve donada, que penetra a travs de totes les capes i que continua present,
com una possessi, com un patrimoni, com una immanncia en lexistncia espiritual. A tot
estirar en podrem parlar en el sentit daquella expressi, encunyada per Rudolf Pannwitz:
que Goethe representa per als alemanys una relaci envers el mn, per no pas un punt de
vista, sin un punt a partir del qual els altres punts es converteixen en figures. Per fins i tot
aix noms s vlid per als ms madurs entre la gent de cultura, i amb aquesta constataci
encara no hem dit res sobre la relaci entre la naci i la seva figura ms rellevant.
Lactitud general dels francesos s la segent: participar del patrimoni nacional, sentir-se
implicats en la representaci de la naci que es consuma i arriba a la perfecci en una bellesa
lingstica assequible a tothom claredat, bell sentit com, reflexivitat atenta, compartir
un llegat ents com all que ens pertany a tots i aquesta possessi ens dna plaer, ms enll
del fet que sigui barroca o gtica. Aqu, en canvi, lactitud general seria aquesta: all
nacional-social no s gaire important, perqu apreciem sobretot lobjecci als fets socials. El
poder del llegat espiritual de la naci s certament poc visible, per tanmateix gaireb mai
s discutit, per el que passa aqu s que hom nega directament lexistncia daquell pla a
partir del qual tot just seria possible construir la totalitat duns productes espirituals dignes
de ser anomenats literatura. Possem una literatura, per no en sentit genu, sin noms
en un sentit convencional. s una literatura que es pot especificar, per que no s realment
representativa ni t tampoc la capacitat de formar una tradici. Al costat de la literatura, a fora
della, a sota della, a sobre della tenim tanmateix prou vivor espiritual, per malauradament
no ser mai inclosa dins el concepte de literatura, encara que resumeixi tots els objectius
que determinen la vida espiritual de la naci. Es tracta duna actitud que ni vol definir el
present com a responsabilitat social dels vius ni considera el passat responsable dels lligams
de la naci, sin que es nega a tenir cap mena de responsabilitat i alhora tendeix cap a les
connexions ms profundes, podrem dir csmiques, per assumir una responsabilitat gaireb
religiosa envers tota la humanitat, per aquesta actitud, cal dir-ho, noms es fa efectiva en
personalitats allades.
Com us podria, doncs, descriure aquestes figures de lesperit que no samaguen rere la
seva obra o que no tot ens condueixi cap a la seva obra, com parlar duna figura que assumeix
la responsabilitat i alhora actua com deslligada de tota responsabilitat, duna personalitat
 131
del tot allada que tanmateix pretn construir els lligams ms densos, dalg prcticament
desconegut que de tant en tant pot adquirir una autoritat enorme daquells molts o
pocs, que no es poden copsar, que sn poderosos sense tenir el poder i que influeixen duna
manera intangible? No s trobar cap concepte ms apropiat per arribar a una definici que
lexpressi utilitzada per Nietzsche en la primera de les seves Consideracions intempestives on
parla duna actitud espiritual molt caracterstica dels alemanys: a tots aquells que jo ano-
meno Cercadors i entenc sota aquest concepte all ms elevat i heroic, i alhora tamb el
ms problemtic, de la histria espiritual alemanya oposo, doncs, tots aquells que viuen
tips, adormits i fatigats i que, a ms, se senten plens dorgull i dautocomplaena en la seva
dormida: aquests sn per a mi els filisteus del saber dAlemanya.
Aquell filisteu del saber pensava aleshores que avanaria de victria en victria cap a
un triomf definitiu. I tamb considerava que Alemanya shavia de reconixer com la naci
de cultura ms potent. Per a ell es tracta, doncs, de transformar la cerca eterna, el voler i
les lluites en un tenir i un sser que es puguin contemplar, asseguts cmodament damunt
el llegat de cultura que ens pertany, contents pels reptes assolits grcies als nostres clssics
que representen un patrimoni ferm que no pot pas desaparixer i que amb totes les altres
possessions terrenals nostres construeix all que anomenem la Realitat. Com va poder una
actitud espiritual basada en la petulncia autosatisfeta fer-se un lloc preponderant al si duna
naci que tendeix cap a la gran mirada trgica, com s que noms una individualitat, lnima
immensa de Nietzsche, gosava oposar-se a tots aquells filisteus, aix ens sobta profundament.
Avui ens hem de meravellar que hi hagi hagut un moment en qu aquella fora amagada,
per gaireb mai discutida, no podia imposar-se, s, aquella fora amagada que provoca en
tota la naci tensions i angoixes que a tots afecten, unes tensions que aquesta fora, amb
rampells i daltabaixos, arriba el moment que extingeix, i enderroca els impostors sense au-
toritat, canvia les conviccions ms assentades i connecta de nou la nostra existncia plena
dombres amb leternitat. Aquesta fora, no la puc anomenar de cap altra manera que la
conscincia espiritual de la naci. Si aquesta conscincia, desvetllada i aguditzada a travs
dexperincies de tota manera terribles, es fa present avui amb tanta decisi al bndol contrari
al dels filisteus del saber, si lautoritat de qu pot disposar es trasllada avui sense vacillar
dels establerts als no establerts, dels qui tenen als qui busquen, dels qui formen la literatura
a les capelletes que pugnen des de fora de la literatura, de lordre espiritual de la propietat a
lanarquia i per deixar clar que aix passa tot sovint, apello a la vostra sensaci, la sensaci
que no enganya del contemporani, lexperincia quotidiana, aquesta atmosfera dinquietud
espiritual i qestionament constant en qu vivim, tot plegat em fa reconixer una cosa: la
fora i la vitalitat daquesta conscincia, tot el que t daudcia alemanya que avui torna a
cremar els vaixells rere seu, com ho va fer el temerari Agtocles de Siracusa quan va arribar
a les costes de lfrica per conquerir Cartago, la gran volada tamb daquesta conscincia,
que compta amb grans lapses temporals i pren all perills, el Romanticisme i la no gens
innocent devastaci i secularitzaci que hi van seguir, com si fos noms un intermezzo, un
entreteniment lleuger, el passa per alt i torna amb ms coratge i amb ms fe a legitimar
132
lanarquia i dna a entendre que la considera la forma de manifestaci vlida dall productiu
en el nostre trfec i quefer espiritual.
Els portadors daquesta anarquia productiva sespera, doncs, que no saludem aquesta
anarquia sin creient-hi i considerant-la productiva sn els Cercadors i els podrem resu-
mir amb un sol mot com una comunitat. All que ells cerquen, all pel que lluiten, caldria
examinar-ho desprs amb distncia. Per abans conv visualitzar-los, volem citar aquests
esperits perqu sens facin presents ara i aqu com una encarnaci. Preguntem-nos, doncs,
on, en quin territori marginal de les nostres vides, habiten els Cercadors, en quina escletxa
de la nostra fragmentada cultura tenen els seus habitatges, on sels pot trobar duna manera
rpida, on viuen aquests fills prdigs, errants, que tanmateix porten amb ells la bandera de la
naci? s clar que sabeu la resposta de la mateixa manera que jo la s. Els trobem en lacci,
mai enmig duna multitud densa, sin que passen un rere laltre a travs daquesta naci
de solitaris. Els que seieu aqu davant meu esteu en la mateixa situaci, i no sols vosaltres,
sin tamb els vostres fills, els vostres germans i germanes ms petits, els vostres amics i els
amics dels vostres amics shan embolicat en aquestes tribulacions sense rumb. Us intento
parlar de manera resumida sobre les coses que per a cadasc de nosaltres resulten una expe-
rincia quotidiana, perqu les nostres vides estan illuminades amb una llum dubtosa. Les
cerques, els impulsos i les aspiracions sempre hi sn presents, es fan presents en cada paraula
pronunciada en un discurs elevat i espiritual com el que ara presenciem. Sentim com una
tremolor sota els nostres peus, a cada conversa nostra sesmuny alguna cosa perillosa, que
ens aparta del cam, que introdueix sorpreses i dubtes, latmosfera somple de sospites que
tot seria possible se sent el cruixit de la destrucci de mons sencers, i la brisa freda duna
eterna aurora...
Qui no sha trobat, i ms dun cop, amb la figura marcada amb aquestes senyes, amb alg
que porta aquesta mena daires? Lhome desperit rondaire, sorgit del caos, que aspira a ser
mestre i cap sense parlar de desigs encara ms enrevessats, amb lal de geni damunt
el seu front tan alt, amb lestigma de lusurpador en els ulls desvergonyits o en les orelles de
formes amenaadores? Si es postula com un revolucionari que canviar el mn espiritual
s perqu per a ell, que s un alemany de soca-rel i un home de labsolut, les formes de la
vida social i histrica no li semblen dignes de ser destrudes, de manera que ni sadona de
la violncia; la violncia per a ell no representa res de real, per a la seva conquesta noms
necessita adeptes, companys de viatge, aquells que estiguin disposats a sotmetre-se-li incon-
dicionalment perqu en larrencada titnica tot est reservat per a un de sol, encara que la
solitud completa, tena, a la llarga no la suporta. Ell tamb s un poeta, aquest home a qui
no li hem posat nom encara, lesbs del qual dibuixem aqu com un entre tants potser
es veu ms com un profeta que un poeta, potser fins i tot es creu un somiador ertic, s
duna naturalesa perillosament hbrida, estima i odia, s un mestre i un seductor alhora. Si
per ara no es ret de fer de poeta, no ser, per, amb la intenci de produir cap obra. Lobra
lhauria posat al seu lloc, per aqu estem davant dun poeta no realitzat, que agita, nu com
Empdocles, el seu abric; ell encara no ha arribat a escriure la seva obra cabdal, all que dna
 133
de si sn noms prolegmens i com a tals sense transcendncia, importants noms en relaci
amb lobra cabdal imaginada per ell i els seus, que seria la recreaci o transformaci del seu
jo i, amb aix, la recreaci o la transformaci del mn. A hores dara lluita realment entorn
de la llengua per no ha dinfluir pas en la construcci daquelles regles lingstiques
que asseguren la veritable unitat duna naci, s a la violncia mgica de la llengua que vol
servir, la seua passi ideal s tan gegantina que en els moments ms lgids es converteix en
un illuminat, fins que la tremolor corprn el ritme del seu cos i aix es pot sentir un poeta
veritable. Amb el temps renunciar a lelevaci de la parla, es deixar dur per les crisis del
dubte en el llenguatge que deixaran el rastre terrible en els trets anodins del seu rostre, per
desprs es tornar a enlairar cap a una intuci de les funcions curatives de la llengua, cap a
la visi duns dols realitzables. De tant en tant utilitzar fins i tot formes literries: el drama,
la novella, la parbola, per sempre noms amb la intenci de sobrepassar-les. El drama es
convertir en un mite del seu propi jo, la novella inclour els secrets del cosmos, ser con-
cebuda com un conte de fades, un relat histric, una teogonia i una revelaci alhora. Com
ms ambiciosa, com ms fragmentria sigui lobra, ms fermament sostindr que es tracta
duna totalitat, de lnica totalitat possible enmig daquest mn esquinat... Es far conixer
per molts i molts es veuran apellats per ell, se sentiran corpresos i confusos, la trama sels
anir obrint i ser commovedora: per no es podr produir cap encontre amb ning que no
shagi trobat amb aquestes situacions prviament, en la seva vida interior.
Perqu ell accepta una sola llei i aquesta diu que tot comena de nou amb ell, amb els
impulsos de la seva nima i aix s el que pensen tots els seus seguidors joves; per a ell tot
ja ha estat sobrepassat, de manera que res no li sembla vlid, sin que cal que la nova llei
vlida neixi tot just amb ell i aix s el que pensa tothom; des de la nit del temps carre-
teja els blocs ms rebecs per construir el seu temple, treu mots primigenis daqu i dall, es
fa seves les profecies sibillines dels pensadors anteriors a Plat, dOrfeu o de Hamann, de
Leonardo o de Laozi i aix ho fa tothom; renega fins i tot de seguir ordres i vol impartir
ordres ell mateix segons les regles que ha instaurat i aix es fa lloc al cor de tothom.
Si els contorns daquesta figura us resulten massa durs i massa inquietants, llavors perme-
teu-me que us faci un altre esbs ben diferent del que acabo dexposar. Tamb hi hem topat
entre la multitud dels Cercadors, s aquell que era tan disciplinat i, igual com el primer,
inclinat sempre a la superaci, noms que aquest se sent constret fins al dolor, com laltre era
lliure fins al desgavell. Si els marges del nostre mn espiritual eren el lloc on habita aquell
rodamn, hem de buscar la imatge daquest altre en les capes altes i slides de la cincia,
entre el llegat espiritual ms preservat; aquest llegat i la crida de la veritat seran per a ell la
guia ms fosca. Aquesta figura avana envoltada duna serenitat melangiosa perqu tamb
en aquest cas el nucli que crema somortament dins seu s la passi espiritual, la seva figura
t alguna cosa dheroic, heroic a la manera duna voluntat que no sha desplegat encara, la
revelaci espiritual infla sempre de nou la norma moral per eliminar tota mesura absoluta, la
seva s la mirada darrera, trgicament la ms elevada, aquella que comporta el cam directe
cap al sacrifici de si perqu puguem comprendre plenament la dignitat de la norma moral.
134
Aqu tamb hi ha en joc una mena dhybris: com si fos un individu, les seves forces ten-
sades al lmit, la cincia tamb ha esdevingut hbrida, separada de la vida, ja no vol estar al
servei de lhome, sin que pretn que lhome estigui al seu servei, vol que lhome es doblegui
amb les seves prpies forces, amb les forces dun individu, encara que aix li costi la vida i
aquesta esquerda sha dintroduir dins lhome si volem que les esquerdes es puguin tancar.
Aquesta hybris s sorprenentment pattica, com les gesticulacions dun presoner vigors per
lligat amb cordes i cadenes i mancat despai i all el tenim, lhome que anhela lespai de la
llibertat quan alguna cosa el toca o el limita. Si en lactitud daquell altre hi havia lhybris de
la voluntat de poder, que descansa sobre un ordre caduc, somniat fins al final, trobem aqu
la hybris de la voluntat de servei, que vol oferir el sacrifici de la sang a lordre que tot just
ha de venir; si rere el primer ressona lesgarip dun salvatge, el so pag com el del tromb,
aqu ressonen amb potncia heroica, amb melangia ferma, els tons duna can religiosa de
Nicolaus Ludwig von Zinzendorf:

Volem preguntar per la feina,

si s que nhi ha,
no volem renunciar a lofici
i portar les nostres pedres
a la bastida.

Per aquestes dues figures no sn ms que ombres i esquemes perqu en realitat, de

Cercadors nhi ha una legi entre nosaltres i tamb es podrien comptar en milers els nostres
contactes amb ells. La figura dun Cercador no est lligada a cap edat concreta: el trobem en
un jove destinat a la mort prematura i el tornem a trobar en una aparici transformada, s
aquell la conversa del qual era tan elevada que els sobrevivents creien sentir parlar en la seva
boca, closa massa dhora, el geni de la naci, de manera que latzar dun altre dia ens porta
davant lhome de seixanta anys que sha trobat amb alg altre de la seva mateixa edat per
compartir amb lentusiasme de la joventut totes les experincies, lexperincia del seu saber,
de la seva cincia, del seu mestratge espiritual, de la seva tasca de formaci de joves, de les
seves aspiracions artstiques, tot reconeixent-hi aquestes coses com si fossin els membres
duna idealitat, que no es veuen entre ells, que viuen escampats pel mn i que es busquen
constantment i que malden per fer sorgir des del seu interior lnica cincia que cal.
Hi ha molts daquests grups en lespai interior tan ampli del nostre gran pas, des del
Bodensee fins a Istme de Curlndia, des de les aiges del Weser fins a les muntanyes dEstria,
el seu acord secret de tots aquests marginats, desconeguts, que es construeixen des de la
necessitat espiritual s lautntica Acadmia alemanya, lnica possible.
Esdevenen torsimanys en els seus moments ms illuminats, visionaris en ells hi torna
a aparixer aquell sser alemany intutiu i ple de pressentiments, ensumant la naturalesa
primria de lhome i del mn, interpretant lnima i els cossos, les cares i la histria, ex-
plicant els assentaments i els costums, el paisatge i lestirp; lectors descriptures, lectors de
 135
mans, lectors destrelles la potncia de lexperincia o la necessitat de la joventut fa eixir
la paraula de la seva boca, la remor de la multitud o la tossuderia de lindividu sol. Al seu
voltant circulen companys de viatge i els trobats pel cam, els sectaris de tota mena all
hi ha aparicions de fa tres o quatre segles no del tot esgotades, all shi fan presents Para-
cels i Jacob Bhme, el rostre equinat de Reinhold Lenz, lull proftic i fisiognmic de
Lavater i la naturalesa tremolosa daquell Christoph Kaufmann que els seus contempo-
ranis anomenaven el gos guardi de Du tot aix gira en remol, per all on hi ha remo-
lins, all hi ha fora dacci, el remol atrau altres remolins per convertir-los en cercles ms
potents i no hi ha cap esperit que es pugui escapar de la fora xucladora daquest remoli,
perqu si no, ja shauria extingit.
On rau, doncs, la novetat que fa daquests Cercadors nostres els Nostres, qu els distin-
geix dels romntics i tamb daquella agitaci al voltant del 1770? s ben cert que tenen
moltes coses en com amb aquests predecessors seus. Qui no sho miri amb atenci, qui no
ho enfoqui b, podria certament creure que estem de nou davant daquella barreja confusa
de conceptes fantasmagrics, dun culte ntim per damunt de tot, de la supremacia del somni
sobre lesperit, daquella exaltada i delerosa, daquella nostlgica pietat per les coses passades,
daquella quasi completa desintegraci en el si de la natura, daquell sensualisme refinat amb
el qual els seguidors del romanticisme es precipitaven com un eixam dinsectes sobre les flors
de la vida de lOrient i de lOccident per beure de la seva dolor embriagadora. s a dir que
alg podria pensar que es tracta de lliurar-se a la fruci fruir dun mateix pensant-se com
a esperit en la construcci de conceptes, pensar-se com a nima que anhela i somnia, que es
deixa endur sobretot per la msica, com si es tracts de fer msica de tot i amb tots, que es
lultima paraula del romanticisme, tot all que s tou i indefinit, tot all que sest desfent,
que s com un estigma, que els romans es pensaven que era la variant desperit prpiament
alemanya, una manera de ser que ens allunyava a nosaltres, com nois que vagaregen i es
distreuen, infantvols, del seu Imperi de la claredat i de la fermesa homenvola.
Nosaltres, per, que no som noms contemporanis, sin tamb directament companys
daquesta tribulaci espiritual, que patim tamb tots aquests esmicolaments, divisions,
enfosquiments temporals i grans dubtes, que hem de viure en aquest mn que s, des de
la perspectiva de les nacions llatines, duna foscor impenetrable, a nosaltres ens han estat
donats rgans ms difcils denganyar que no lull i loda per conixer i avaluar qu est
passant al voltant nostre. De manera que b podem assegurar que els nostres Cercadors
sn diferents dels seus germans ms grans de les generacions de 1780 i 1800, per molt que
estiguin connectats amb aquells destins com les branques duna mateixa evoluci dolorosa.
En comptes daquella irresponsabilitat i deixem ara de banda si era la fora o la feblesa el
que els embriagava, perqu hi havia molta transici sobrada de lautoafirmaci exagerada a
una prostraci gaireb voluptuosa, en comptes daquella embriaguesa, daquella rauxa,
ara troben en els nostres Cercadors una actitud ms severa, inconfusiblement homenvola.
Aqu hi ha decisi, aqu hi ha valentia, hi ha una fermesa ferotge que soposa a la seducci
de conceptes vagues i fantasies; ara trobem desconfiana envers tot el que sigui irresponsa-
136
blement especulatiu i tamb desconfiana contra tot el que sigui irresponsablement musical,
fantstic o asctic, estem davant dun carcter que fa miques la rapidesa, que ha fet seva la
resignaci per sempre, la qual cosa en aquells temps primers no es va donar mai. Perqu no
s llibertat all que van buscant, sin lligams. I per aix els gestos dels nostres Cercadors
sn tan carregats denergia que sembla que tenen convulsions, perqu ells es volen lligar a
all que s necessari, a all que s el ms elevat, que s per damunt de tots els reglaments i
alhora representa un espai geomtric on convergeixen tots els reglaments imaginables. Mai
no hi havia hagut entre els alemanys una lluita per la llibertat ms fervent i alhora tena
que la lluita daquests milers dnimes de la naci que cerquen la necessitat amb majscules
que els obligaria a renunciar a les necessitats que no sn prou necessries. Lichtenberg va
escriure que hi ha una dita anglesa que se lhauria de fer gravar tot alemany al palmell de
la m: Tot home sha de pensar com a part duna totalitat. Avui dia, aquesta llavor ha
germinat en els millors de la naci, perqu s de la totalitat, a la qual alludeix aquella dita,
que lnima i lesperit, que el carcter i la personalitat bateguin tot alhora, del que es tracta
avui, si es tracta dalguna cosa. Aquell pensament Doneu-me un punt de suport i mour
el mn ressona en els escrits que ells divulguen, en els seus discursos i tamb en les seves
meditacions solitries amb un so fosc i dur, si s que puc refiar-me de la meva oda, el so
el produeix ms aviat la vibraci dun metall interior i no pas una erupci titnica o el ro-
manticisme meldic de les poques pretrites.
Aparentment la forma en qu es du a terme aquesta nova manera de cercar i de lluitar
s la mateixa que abans: el servei apassionat i solitari de la prpia nima, linters pels con-
tinguts de la prpia existncia com a nic deure que tot ho consumeix aquesta disposici
anmica de lalemany solitari i sense mn den que la revoluci de final del segle xviii el
va arrencar dolorosament del costum, la tradici, la fe en els pares, per donar-los a canvi
noms lorgia sense lmits dun jo deslligat del mn. Tamb per als nostres Cercadors lnic
que existeix s la profunditat del jo, la fosca agitaci de la prpia nima, i lnic deure aquest
nou comenament titnic: arrencar amb les dues mans despullades el tot exterior del seu
estat, que obeeix a falses ordenacions de lesperit, i deixar-se dur amb ell per lonada gegant
de la vida profunda i tornar-se a elevar a partir daqu cap a una nova realitat.
Per aquesta actitud titnica fonamental, aquesta superaci esgarrifosament tensa, trgi-
ca, de lexistncia dnima solitria s tamb el fonament de limpuls creatiu dels alemanys
encara que hagi canviat de manera decisiva perqu entre aquesta estirp que cerca ara i
aquella altra dabans hi ha lexperincia terrorfica del segle xix, o per dir-ho amb unes
altres paraules: lesperit alemany que busca s igual ara i abans, anhela les responsabilitats
ms altes i els lligams ms ferms, per entremig sha perdut per uns camins terribles i ara ha
tornat, canviat, de nou a la llum del dia. Aquell sser immadur i titnic com un infant ha
desaparegut per sempre. El seu carcter ara destaca per trets marcadament homenvols: la seva
conscincia intellectual ha adquirit una perspiccia insospitada, ha assumit quelcom del sentit
de la responsabilitat de la cincia, dels mtodes estrictes dels savis del segle xix, daquell deure
 137
de no deixar res a fora, dhaver de confrontar-ho tot amb tot, daquella obligaci de trobar
models dins una diversitat incommensurable, de no descansar davant un resultat obtingut
ms dun instant i fins i tot llavors noms al llit de lescepticisme, de plantejar-se amb deler
noves preguntes que illuminin les decisions sobre la vida i la mort cal ser alhora capa de
riure i de fer dheroi, cal una vegada per totes deixar enrere les exageracions irresponsables,
s a dir, tant la consideraci excessiva de si mateix com la prostraci romntica, amagada en
algun fantasma estimat i en les seves conseqncies, com s la ironia romntica.
Quina experincia que va ser, tanmateix, aquell segle xix!, com sha hagut dobrir el cam
lesperit alemany per travessar-lo, amb totes aquelles tensions recurrents que es produen i
es desfeien constantment, amb totes les reaccions cada cop ms greus i totes aquelles desfe-
tes que obligaven lnima a assumir les decepcions brutals, lembriaguesa i tamb els terri-
bles contracops, produts per les situacions dindefinici o de pas que sn difcils de pensar,
laire daquest espai dominat per un esperit no autntic es va fer finalment irrespirable, en
aquest pandemnium didees que anhelen trobar accs a la vida com si hi pogus haver-hi
una idea que t accs a la vida hi va aparixer aquell esperit alemany nostre que sempre
cerca, armat amb aquesta nica illuminaci: que sense creure en la totalitat, s impossible
viure que en una fe a mitges no hi ha cap mena de vida, que la vida llavors sens escapa,
com ens havia advertit ja el romanticisme, la vida es torna impossible, perqu viure s pos-
sible noms si reconeixem els nostres lligams.
Com cap altra estirp humana, lactual i la segent, que ja veiem pujar entre nosaltres,
saben afrontar la totalitat de la vida, i dic aix en un sentit molt estricte, ja que les genera-
cions romntiques aix noms eren capaces dintuir-ho. Qualsevol mena de partici amb
la qual lesperit va polaritzar la vida ha de ser superada dins de lesperit i ens ha de portar
fins a una unitat espiritual; tot el que all fora s trencat, ha de ser absorbit a dins, ha de
trobar lloc a linterior dun mateix i ha de ser emmurallat a dintre, perqu des de fora es
vegi la unitat, perqu noms aquell que s tot un dins de si mateix pot posseir el mn com
una unitat. El jo construt des de si mateix, el jo dun Cercador titnic, es transforma aix
a favor duna comunitat superior, perqu unifica dins de si mateix tot all que des de fa
segles esquerda una cultura que ja no radica en el poble. s aqu on els solitaris assumeixen
els seus lligams, els individus escampats i sense importncia es converteixen finalment en el
nucli de la naci. La sntesi seleva cap a la sntesi, carregada amb un sentit veritablement
religis de la responsabilitat de no deixar res a fora, de no bandejar res, de no defugir res
daqu ha de sortir un desig talment tens, si el geni de la naci no el deixa a lestacada,
que ens faci arribar fins al ms elevat: que lesperit sigui la vida i la vida sigui lesperit, o
dit amb altres paraules: que la poltica esborri els homes desperit i que els homes desperit
esborrin la poltica i aix es pugui conformar una naci veritable.
En aquesta actitud bsica santicipa la salvaguarda de lespai espiritual, de la mateixa
manera que lactitud romntica duu al malbaratament daquest mateix espai espiritual, i
lactitud del filisteu del saber en pressuposa lencotillament.
138
La sntesi que aquest esperit cerca saconsegueix amb un gran esfor lexcitaci sovint
es pot percebre noms dins un sol pit, per amb aix ja tenim aqu els punts que es
projecten dins del caos i que un cop units, poden representar el plnol de lespai espiritual.
Parlo, doncs, dun procs dins del qual ens trobem immersos tots nosaltres, parlo de la
sntesi que s tan lenta i tan extraordinria si la pogussim observar des de fora com
s de fosca i dexigent quan ens trobem a dins. El seu avanament ens ha de semblar lent i
extraordinari perqu tamb el llarg procs que arrenca amb les sotragades del Segle de les
Llums i arriba fins al nostre temps s noms un perode dins seu, que realment es tracta
dun moviment intern de reacci contra aquell regirament del segle xvi que habitualment
anomenem Renaixement i Reforma. El procs del qual parlo no s res ms que una revo-
luci conservadora dunes dimensions que no tenen parang en la histria europea. El seu
objectiu s la forma, vol crear una nova realitat alemanya que pugui englobar tota la naci.

Traducci de Simona krabec

Discurs pronunciat per Hugo von Hofmannsthal a lAuditori Maximum de la Universitat de Munic, 10 de gener de 1927.
Font original: Hugo von Hofmannstal, Gesammelte Werke, 10 vols. (Reden und Aufstze 1-3, vol. 3, Frankfurt a M., 1979).

Hugo von Hofmannsthal (Viena, 1874-1929), poeta, assagista i dramaturg, s un dels escriptors de llengua alemanya ms
importants de la primera meitat del segle xx. De pare jueu austrac i mare italiana, autor de textos tan llegits com la
Carta de Lord Chandos, molt influt per Stefan George, mantingu una estreta collaboraci amb Richard Strauss. La
Primera Guerra Mundial i lenfonsament de lImperi Austro-Hongars lafectaren profundament. El seu mn didees,
estretament vinculat al procs de formaci de la conscincia literria alemanya, presenta perfils tan singulars i tan
dpoca com aquest discurs de lany 1927, en qu raona en favor duna revoluci conservadora a partir darguments
i valoracions que b val la pena conixer de primera m.
 139

Informe de lInstitut Interuniversitari

de Filologia Valenciana sobre
el Diccionari normatiu valenci
de lAcadmia Valenciana de la Llengua

1) Els diccionaris normatius sn mitjans duna gran importncia en la construcci i

en la difusi dun model lingstic de referncia: marquen la norma, s a dir, els criteris de
correcci que han de guiar els parlants en ls formal duna llengua. Sn instruments fo-
namentals en la planificaci lingstica: a diferncia dels diccionaris descriptius, els diccio
naris normatius no pretenen tant descriure un estadi evolutiu concret duna llengua com
orientar els usos presents i futurs daquesta llengua dacord amb les necessitats comunica-
tives dels parlants. Els diccionaris normatius han de triar i han de jerarquitzar paraules,
variants i sentits dins la variaci (territorial, funcional, social o temporal) caracterstica
de tota realitat lingstica. Aquests exercicis de tria i dordenaci shan de fer tenint en
compte lobjectiu de construir un model assumible pels parlants i dassegurar la viabilitat
de la mateixa llengua com a instrument de comunicaci entre usuaris dmbits geogrfics i
funcionals diversos.

2) El Diccionari normatiu valenci (= dnv), com ja expressen el mateix ttol i la Intro-

ducci de lobra, es declara un text de carcter normatiu, a la vora del Diccionari ortogr-
fic i de pronunciaci del valenci (= dopv, 2006) i de la Gramtica normativa valenciana
(= gnv, 2006), tots elaborats i editats per lAcadmia Valenciana de la Llengua. Com s
sabut, aquestes obres no han inaugurat el procs de normativitzaci del valenci: shan
produt i shan publicat en un moment en qu aquest procs ja feia dcades que shavia
encetat i havia arrelat en la societat valenciana, grcies sobretot a lacci de lensenyament
(primari, secundari i universitari), del conreu literari, dels mitjans de comunicaci i dels
usos vinculats amb la vida quotidiana (com ara, la retolaci pblica, la publicitat, la msica
popular, la festa, lesport, etc.). La consulta del dnv, accessible ara com ara noms en la
versi digital, mostra que, duna banda, la voluntat descriptiva arriba a superposar-se i a
dificultar lobjectiu prescriptiu i orientador; i, de laltra, que la tria i lordenaci de formes
no sempre respon al model lingstic ja molt difs i arrelat entre els valencians.
140
3) Cal reconixer que el dnv ha fet seua la major part dels materials que han configurat
el repertori lxic normatiu fins ara i que ha tractat de fer explcita la unitat de la llengua
en la definici dels mots valenci i catal. Aix mateix, sha de valorar que haja eixamplat
aquest repertori amb la incorporaci de materials presos de la tradici lexicogrfica valen-
ciana i dels parlars vius (cot-en-pl amb doble grafia: cotompl, reny, sostovar, tocar
telefonar, etc.). Ha ampliat tamb linventari fraseolgic i ofereix la transcripci fontica
de les entrades, cosa que orienta els usuaris en la pronncia correcta dels mots.

4) Ara b, la tria i lordenaci dels materials no sempre sadiuen amb una obra que
es declara normativa. Hi ha dins el dnv una important proliferaci de variants formals
fins ara excloses del model normatiu, per tal com sn prpies dels registres informals i
de vegades no genunes en valenci. Moltes sn variants de pronncia que havien estat
objecte datenci del captol dedicat a Ortologia per la gnv i que ara sn tractades com
a variants grfiques, per a desconcert de lusuari. Nhi ha que sn variants morfolgiques.
Unes quantes daquestes variants apareixen amb la marca de colloquial (assumpt, bascoll,
cluixir, conseguir, ensaig, escomenar, gavinet, giner, llanol, llauger, llgic, madalena, obedir,
sancer, etc.); per, en realitat, la marca colloquial ha servit, en la prctica, per a introduir
dobles formes duna srie molt llarga de mots que deu respondre a motivacions diverses, no
sempre de carcter estrictament lingstic.
Com a plenament viables tamb en els registres formals, sn incorporades altres variants
per vies diverses: com a alternativa dins una mateixa entrada (perea, periodiste, avear); com a
doble accentuaci de les e (terratrmol(oterratrmol)); com a variants de pronncia duna
mateixa entrada (queixal: amb [e] o amb [i]); o amb remissi a variants ms generals i ja
consolidades (borrar a esborrar; clossa a crossa; maravella a meravella; naiximent a naixement;
peluca a perruca; viri a ver; vore a veure; etc.).
En altres casos, hem de suposar que laplicaci dun criteri etimolgic o histric ha com-
portat el canvi de grafies i laugment de dobles formes duna manera important; les noves
grafies poden arribar a ser presentades com a entrades principals (argilaga per argelaga,
arropir per arrupir, arxipleg per arxiplag, bollir per bullir, nufreg per nufrag, blsem per
blsam, desdonament per desnonament, etc.). Es fa crixer el nombre de les variants fins i tot
en casos ja molt consolidats (esport / deport, esportista / esportiste, deportista / deportiste; ba
callar ara variant principal / bacall i abadejo; lleial / lleal; arrabassar / rabassar; rgan,
fet sinnim dorgue; trepitjar / trapitjar, etc.).

5) El dnv incorpora un nombre molt elevat de castellanismes, tot i que noms mar-
ca cinc entrades com a procedents del castell (jabugo, mariachi, mojito, orujo, parado).
Lexperincia de recuperaci de ls social de la llengua ha mostrat com han anat recu-
lant una llarga llista de barbarismes, habituals fins no fa massa. La presncia del valen
ci en lensenyament i en els mitjans de comunicaci havia servit per a recuperar ls
de mots genuns durant molt de temps oblidats. Lusuari del dnv, en vista del volum de
 141
castellanismes lxics i semntics incorporats amb la marca colloquial (andami, antepassat,
antoix, agulletes, bovo, fulla full, rabo, robo, tamany, tipo, tonto, vago, xiste, xists, etc.)
pot arribar a la conclusi que no hi ha possibilitat de tenir un model propi i genu. Aix
mateix, sorprn que aquests castellanismes sequiparen a la resta dels mots genuns infor-
mals. Tot aix encara s ms greu amb la incorporaci de barbarismes notables perqu
afecten mots ds general i bsic, i obvien el grau en qu ja shavien difs els equivalents
propis (alcanar, arrastrar, enterar-se, panader i panaderia, pats, tatxar fer una ratlla
damunt dun escrit, apretar, disfrutar, despedir...). Shan incorporat tamb mots presos
del castell o generats a imitaci daquesta llengua en temps relativament recent (decep
cionar, vivenda, ofertar, explosionar, collisionar...). Aix afecta, a ms, la semntica: precs
s tamb necessari, indispensable (tamb es dna per correcta la construcci ser precs +
infinitiu?), contemplar s tamb incloure, preveure, establir o contindre (El reglament
contempla tres causes dexpulsi), etc.

6) El dnv aporta un important cabal fraseolgic que no havia estat incls en els reper-
toris normatius, tal com reflecteixen, per exemple, entrades com cosa o hora. Per conv ad-
vertir que la fraseologia no apareix classificada amb marques de registre, amb la qual cosa el
lector no t criteri a lhora de separar les expressions prpies de registres formals de les que
sn imprpies daquest registre. nicament (i no sempre) sintrodueix la marca colloquial
quan lexpressi fraseolgica apareix escrita amb una soluci gramatical imprpia dun re-
gistre formal (per exemple, amb larticle neutre lo: en un cau de conill lo que fan els pares fan
els fills; lo ques bo per al fetge s ron per a la melsa). Aquest tipus de formes gramaticals sn
inadequades en un diccionari normatiu i van contra la tradici normativa consolidada i la
mateixa gnv. Tamb s de plnyer la incorporaci de barbarismes fraseolgics. Sinclouen
no tenir desperdici (dins un exemple en larticle del nou mot desperdici), acabar amb posar
fi, passar per dependre, per ltim finalment, etc.

7) Les remissions dunes entrades a unes altres han estat un procediment de la lexico-
grafia tradicional per a establir jerarquies entre les formes que es volen potenciar sobre unes
altres. Dacord amb el model estndard consolidat, el dnv sol potenciar els mots ms usuals
en terres valencianes, en general, sense bandejar sinnims daltres territoris: amerar, arran
car, arrapar, desps-ahir, desps-dem, esguitar, encisam, esvarar, febra, flamerada, fumegue
ra, garsar, garxo, gesmiler, espill, llarguerut, jaure, nadar, nixer, nuc, nugar, melic, parixer,
piment, traure, trompa (baldufa), rata penada, xarrar, xic, xiquet, etc. Aquesta manera
de procedir, per, no pot anar en perjudici de solucions geosinonmiques generalitzades
grcies al procs de normalitzaci dels darrers decennis; per exemple, claveguera, papallona,
inflar, etc. esdevenen secundries en el dnv. En altres ocasions, mots ja naturalitzats entre
els valencians que provenien daltres parlars sn tractats com a formes prioritries (tardor
davant primavera dhivern); en canvi, hi ha casos en qu el mot ja en fort retrocs s presen-
tat al mateix nivell que el mot ara difs i corrent (fraula i fraulera, maduixa i maduixera).
142
Els mots propis dels llenguatges despecialitat, els termes, semblen afectats tamb per can-
vis derivats de preferncies territorials com les comentades: lespecialitat de nataci ja no
s papallona, sin palometa, i els diferents tipus dastres ja no es designen com a classes
destels, sin destreles; es genera derramament quan ja hi ha vessament...
Hi ha mots que han estat habituals en el model estndard valenci i que sn vius tamb
en terres valencianes i, en canvi, shan tornat secundaris en el dnv (avui, estel, musclo, pes
sigolles, tenir [i derivats], venir [i derivats], vermell, vuit [i derivats], etc.). Hi ha sinnims
que no remeten i es recullen com a entrades diferents, amb la qual cosa interpretem que
es tracten en peu digualtat (asseure i assentar, desenvolupar i desenrotllar, etc.). Hi ha mots
dabast general, difosos fins ara per lestndard i tamb coneguts histricament en terres va-
lencianes, que ara passen a ser secundaris (per exemple, rajar davant xorrar, trepitjar davant
xafar, etc.). Hi ha canvis en la distribuci semntica dels mots (encontrar sha fet sinnim
de trobar descobrir [all que es buscava]).

8) En les entrades marcades com a colloquials, vulgars i pejoratives, sembla que hi ha

un inters desmesurat per arreplegar lxic o variants lxiques relacionades amb la brofega-
da, la parts ntimes dels dos sexes, lescatologia, lembriaguesa i la prostituci, fet que pot
refermar una certa consideraci del valenci com a mitj dexpressi ms apropiat per a
ambients jocosos i poc formals. A banda daix, en lmbit de les designacions relaciona
des amb el sexe, la distinci entre colloquial i vulgar no sempre s clara, i en ms dun cas
haurien de portar superposada la marca de pejoratiu (per exemple, la designaci dels pits de
la dona amb el mot melons).

9) El model de llengua utilitzat per un diccionari institucional i les consideracions gra

maticals que inclou directament o indirectament en les entrades tenen repercussions en
el model lingstic de referncia orientant-lo en un sentit o en un altre. En aquest sentit,
entre els diferents aspectes que es poden esmentar, en destacarem uns quants que criden
especialment latenci. El dnv fa servir el demostratiu reforat (aquest) i les desinncies
incoatives amb -eix (coincideix) en la part introductria, per no mant aquestes solucions
gramaticals en la resta del diccionari; de fet, les definicions de les entrades mostren les so-
lucions morfolgiques dels demostratius reduts (este) i dels incoatius en -ix (coincidix). Per
tant, hi ha una falta dhomogenetat formal dins del diccionari i un distanciament respecte
a les solucions convergents amb gran part del territori lingstic. Ms preocupant s que
alguns models de conjugaci verbal, recollits en taules en lopci informtica de conjuga-
ci, orienten de manera diferent a la gnv. Aquest s el cas de la incorporaci de les variants
velaritzades del tipus lligga o fuigga considerades dmbit general en el dnv, per definides
com a prpies de registres poc formals en la gnv. Tamb s una novetat gramatical la con-
sideraci dels verbs relacionats amb les menjades com a transitius, ja que tradicionalment
sn intransitius (desdejunar-se, esmorzar, dinar, berenar i sopar).
 143
10) Es troba a faltar transparncia pel que fa a les novetats que sintrodueixen en el
dnv com a normatives. No sha fet pblica una llista de novetats respecte als diccionaris
normatius de referncia ni tampoc shan explicat clarament quin sn els criteris que justi-
fiquen aquestes novetats. El fet que dnv shaja elaborat sense coordinaci amb altres ins-
titucions que histricament han vetlat per la normativa de la llengua provoca que qualse-
vol decisi que altere aquesta normativa unilateralment pot resultar desorientadora per als
usuaris i usuries. Les iniciatives de modificaci de la normativa haurien de ser necessria
ment consensuades per les entitats que en sn responsables. Les novetats daquesta obra
afecten elements importants de la llengua i accentuen el particularisme i la divergncia
en un context contemporani en qu lestandarditzaci s decisiva. Tot aix disminueix
la viabilitat de la llengua com a instrument de comunicaci i la possibilitat de bastir un
mbit cultural slid i, cosa important, projecta cap als usuaris una imatge de la norma
marcada per la inseguretat i la inestabilitat. Aix mateix, posa en dubte els esforos que han
fet generacions densenyants, descriptors, de professionals de la comunicaci i de parlants
per difondre i per consolidar un model lingstic que fins ara shavia mostrat efica. Els
autntics entrebancs en la generalitzaci daquest model han estat la mancana duna po-
ltica lingstica realment adreada a potenciar ls social de la llengua, els prejudicis i la
utilitzaci partidista del valenci.

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

abril-maig de 2014

Aquest informe va ser aprovat en el Consell General i la Junta Directiva de liifv a la primavera de 2014.
144
145
146
Democrcia
versus justcia?
Joan Vergs
Just Democracy: the Rawls-Machiavelli
Programme
Philippe Van Parijs
190 pp., 2011, Colchester, ecpr Press
C ontra la crisi, ms democrcia. s el encara en tindrien menys si lestructura de
crit de protesta de molta gent arreu, farta
ja de veure trepitjats, escapats o menystin-
guts els seus drets socials i de patir una
davallada cada vegada ms pronunciada en
els ingressos. El moviment 15-M ns una
bona mostra, daquesta fe segons la qual
el remei a prcticament tots els problemes
socials i econmics s la democrcia, ms
democrcia, vinga democrcia com si el
poble fos dipositari duna saviesa pregona,
tan inadvertida com imprescindible, que
cal escoltar, si s que ens en volem sortir.
Doncs b, el llibre que ressenyem, ms que
demanar un aprofundiment en la demo-
crcia, ms que demanar descoltar la veu
profunda del poble, el que ens demana s
que ens concentrem en el problema de qui-
nes reformes institucionals podem aplicar
a les nostres ms o menys imperfectes de-
mocrcies representatives per tal de fer-les
ms justes o, si ms no, una mica ms justes.
El que s prioritari, segons Van Parijs, s la
justcia, no pas la democrcia. Per justcia
Van Parijs entn la maximitzaci de les
condicions materials o dels ciutadans o,
dit duna altra manera, la maximitzaci de
la seva llibertat real i no merament formal.
En aquest punt, lautor belga segueix la
concepci solidarista i liberal que ja ha
defensat en obres anteriors, particularment
a Real Freedom for All (que va ser tradut al
castell, a Paids, com a Libertad real para
todos), que li han fet guanyar un lloc desta-
cat en el cenacle dautors que subscriuen el
que habitualment anomenem liberalisme
igualitari val a dir que a Van Parijs tamb
sel posa, de vegades, en el grup dels anome-
nats marxistes analtics. Segons aquesta
concepci, una societat s justa quan els que
gaudeixen de menys condicions materials,
la societat fos una altra. Ara b, com hem
dit, en aquesta obra Van Parijs no tracta el
tema de la justcia, sin que es concentra
en la reforma de la democrcia.
La democrcia, com diem, no s ni
un valor absolut ni tampoc un remei mi-
raculs, sin ms aviat el rgim poltic que
ens permetr fer ms justa la societat i el
mn en qu vivim. En aquest sentit, Van
Parijs fa una aproximaci procedimental i
instrumentalista a la democrcia. s cert,
tanmateix, que en limita la comprensi a la
instauraci de tres institucions de carcter
procedimental: la regla de la majoria, el
sufragi universal i el vot lliure. s a dir,
pressuposa que podem caracteritzar-la sense
fer referncia al component emotiu, nor-
matiu o ideolgic que per a molts terics,
com ara Sartori, s intrnsec al concepte
de democrcia. Alg podria trobar aqu,
ja, doncs, un problema de biaix injustificat

en el plantejament de Van Parijs. Ara b,
tamb s cert que no hi ha un consens ampli
sobre qu hi ha de bo en la democrcia des
dun punt de vista ideolgic o valoratiu. I,
en canvi, s que hi ha un gran consens pel
que fa a la inclusi daquestes tres institu-
cions en qualsevol forma de democrcia.
Per tant, el plantejament tal vegada sigui
incomplet, per a alguns. Per difcilment
ser irrellevant.
Ladopci daquest plantejament instru-
mentalista permet a Van Parijs concentrar
latenci en tots aquells punts en qu la
democrcia entesa procedimentalment i
la justcia entren en contradicci. I s que
no solament la democrcia no s la soluci
miraculosa als problemes socials, sin que
sovint, fins i tot, s part del problema. Un
dels fils conductors del llibre, de fet, s
latenci que Van Parijs presta a les relacions
problemtiques, la tensi que hi ha entre la
democrcia i la justcia. Una vegada i una
altra ens la illustra. Per exemple, el mn
actual s injust: molta gent, pel sol fet de
nixer en un pas determinat es veu con-
demnada a la misria. Per tant, semblaria
que la justcia ens exigeix dobrir les fron-
teres i deixar que la gent, almenys, pugui
espavilar-se. Tanmateix, la proposta dobrir
totalment les fronteres entra en conflicte
amb lexercici democrtic tal com lente-
nem avui dia. En realitat, si els ciutadans
hagussim de votar democrticament si
volem fronteres obertes o no, segurament
votarem en contra. Un altre exemple. Ima-
ginem, diu Van Parijs, que estem dacord
que la justcia ens demana dimplementar
un tipus de renda bsica que garanteixi a
tothom uns ingressos mnims en pro de la
llibertat real que tot ciutad pot exigir Van
Parijs s un dels principals impulsors de la
147
proposta de la renda bsica. Potser esta-
rem dacord que aix s el que demana la
justcia, per en una votaci democrtica
al respecte no en surt lopci guanyadora.
Que ho sigui, o no, dependr de la situa-
ci del grup decisiu en la votaci, i aquest
no necessriament ser el grup beneficiari
daquest tipus de mesura.
Qu hem de fer, doncs, davant de les
tensions entre democrcia i justcia? El que
cal fer s disseny institucional. Tenint clar
qu ens demana la justcia, hem de mirar de
trobar la manera de reformar les instituci-
ons democrtiques per tal que shi acostin al
mxim. Sense pressuposar que les persones
sn bones per naturalesa o que sesforaran
al mxim per fer del mn un lloc just,
hem de concentrar-nos en el disseny ins-
titucional. Daquest plantejament general,
Van Parijs en diu el programa Rawls-
Maquiavel. Rawls perqu el programa
pressuposa que ja tenim dalguna manera
resolt el problema de qu ens demana en
general la justcia i perqu la concepci de
Van Parijs s darrel rawlsiana. Maquiavel
perqu el treball important no rau tant en
les persones com en les institucions: modifi-
cant les institucions en la direcci correcta,
tamb canviarem les persones en la direcci
que les mateixes persones reconeixen com
a correcta.
Aquest s el plantejament general del
llibre i el que li confereix un mnim dunitat
cal tenir present que els diferents captols
que el configuren sn contribucions dis-
perses que abans ja han sortit publicades
en revistes. La grcia de Van Parijs rau en
la manera com aplica el plantejament al
tractament duna srie de problemes socials
i poltics que avui dia afecten les nostres de-
mocrcies. Un dels captols que destacaria a
148
lhora de fer notar com funciona el progra-
ma, s el quart, on aborda les injustcies que
es generen en les nostres societats perqu
cada vegada sn ms velles. Efectivament,
el fet que les societats envelleixin genera
tensions entre les generacions; tensions que,
un altre cop, lautor expressa en termes de
tensi entre justcia i democrcia. Ledat
mitjana del votant a Blgica, ens fa notar,
actualment s de 45 anys, per el 2050
ser de 56 anys. Ledat dels votants afecta,
naturalment, el tipus de decisions que es
prenen en una democrcia. Les decisions
dels governants aniran encaminades a sa-
tisfer les demandes de persones cada vegada
ms grans, en detriment dels ms joves i de
les generacions futures. Qu hi podem fer?
Senzillament, introduir reformes institu
cionals. En el captol en qesti Van Parijs
considera una colla de mesures, reunides
en quatre famlies conferir privilegis o
crregues relatives al dret de vot, introduir
quotes dedat, apoderar els pares amb els
vots dels fills, afavorir poltiques de nata-
litat, instituir guardians dels joves i no
nascuts, etctera. En cada cas, nidentifica
les virtuts i en destaca els problemes, dei-
xant clar sempre que el carcter virtus o
problemtic sha dentendre en relaci amb
els contextos particulars.
I s aqu on, al nostre parer, trobem
laltra gran virtut del llibre. I s que a ban-
da de saber illustrar el programa Rawls-
Maquiavel amb grcia, Van Parijs t la sort
o el bon ull de centrar-se, en la majoria
docasions, en el cas belga. Blgica s un
pas extraordinriament interessant per a
nosaltres, catalans. Per dues raons, sobre-
tot. Perqu s un estat multinacional on el
conflicte entre tnies s gaireb estructural,
per motius bsicament lingstics. I tamb
perqu qualsevol plantejament de repensar
lestat i intentar mitigar els problemes de
carcter politnic passa necessriament per
Europa. No cal fer memria aqu del rcord
que fa poc han batut els belgues pel que fa
a ingovernabilitat han estat mesos sense
govern federal. Catalunya, com Blgica,
mant un conflicte amb la resta dEspanya
en bona part per motius lingstics. I moltes
vegades els catalans tamb han esperat resol-
dre el conflicte nacional amb Espanya via
Europa si b lanhelat suport europeu s
cada vegada menys anhelat. El fet que Van
Parijs centri els exemples en el cas belga fa
el llibre encara ms interessant, doncs, per
al lector catal.
Ara b, aix s purament circumstan
cial. Segons Van Parijs el cas belga s inte-
ressant no solament per a establir analogies
amb casos similars. s interessant sobretot
per a Europa, s a dir, per repensar ins-
titucionalment la Uni Europea. Segons
ell vegeu especialment el captol titulat
Europa, hauria de ser belga?, Blgica no
solament acull la capital dEuropa, Brus
selles, sin que es troba amb problemes
de democrcia i de justcia anlegs als que
afecten la Uni. En concret, igual que Bl-
gica, Europa es troba confrontant dos des-
afiaments antagnics. Duna banda, el desa-
fiament democrtic, segons el qual una
democrcia tan sols pot funcionar on hi ha
un demos amb una llengua comuna. De
laltra, ha de fer front al repte redistributiu,
a saber, al desafiament de mantenir viu les-
perit solidari entre regions a pesar que amb
prou feines hi ha un demos compartit, per
culpa de lexistncia de frums pblics lin-
gsticament diversos. El repte democrtic
portaria a dividir Blgica, igual que porta
a mantenir dividida Europa. Per el repte

redistributiu demana una major integraci,
la conformaci dun cert demos.
La proposta de Van Parijs s fer front
al doble desafiament reforant la signifi-
caci lingstica de les fronteres, al mateix
temps que en debilitem la importncia so
cioeconmica. I aix val tant per al cas de
Blgica com per al dEuropa. Bsicament
consisteix a respectar el principi de terri-
torialitat lingstica; introduir reformes
centralitzants-descentralitzants pel que fa al
sistema impositiu crear una caixa comuna
i posteriorment emprendre una redistribu-
ci de recursos als territoris; reformar el
sistema electoral i crear circumscripcions
transfrontereres a fi de centrar la votaci
en aspectes ideolgics i no nacionals i,
finalment, promoure un frum com de
discussi en la llengua que avui dia ja es pot
considerar franca a Brusselles i a Europa:
langls.
La proposta de fer de langls la llengua
franca dEuropa i no solament dEuropa,
sin del mn es troba desenvolupada, de
fet, en lltim llibre que Van Parijs ha pu-
blicat, Linguistic Justice for Europe and the
World (Oxford up, 2012). Per ara no en
podem considerar els detalls. Amb el que
hem dit confiem que hgim demostrat que
els plantejaments i les propostes de Van
Parijs sn provocatius i que fan pensar. Que
hgim obert la gana de llegir-ne ms, vaja.
149
Beatus ille?
Assumpta Castillo
Ultralocalisme. Dall local a luniversal
scar Jan i Xavier Serra (eds.)
176 pp., 2013, Catarroja-Figueres-Perpi-
ny, Afers (Mirmanda, 3)
El setembre de 2013, Jos lvarez Junco
escrivia a El Pas un article titulat Historia
de dos ciudades en qu pretenia afegir un
nou element danlisi sobre lauge inde-
pendentista a Catalunya: el de la disputa
urbana entre els pols madrileny i barcelon.
Lhistoriador hi exposava la centralitat en
el temps dels nuclis urbans capitals a lhora
de definir els discursos nacionalitzadors i
estendrels a la realitat fora ciutat, entenent
per la capital tamb lelit socioeconmica i
cultural. El breu relat, no mancat de raons
i realitats, amaga en el seu reduccionisme,
collocant amb encert i sense massa comple-
xitat unes peces rere les altres, una teleologia
que duu inequvocament a lactual estat de
coses, quan novament lelit cultural i social
de la capital ens ha redut presumptament a
les rodalies (o perifries?), a mers receptors
i subjectes passius a lespera de directrius
culturals i poltiques. Parlant en plata, ara
ens han fet ser, a molts, independentistes.1
Amb aquesta sentncia no noms se sotmet
la (s, podem dir-ho aix) perifria perifria
geogrfica, social (humana!) a la capital
geogrfica, social, humana, sin que es
colloca novament una estricta frontera,
delimitada i estanca, entre aquesta mena
de realitats a part: la capital, lligada al seu
torn a un pla estatal o nacional (per ms
150
complex que aquest resulti) i el pla local,
en tot subordinat, receptor passiu.
En realitat, larcdia tancada sobre si
mateixa que lscar Jan jutja insostenible
avui dia en la introducci dUltralocalisme.
Dall local a luniversal, un llibre a divuit
mans publicat per leditorial Afers, no s
ni tan sols segurament una realitat o idea
en el passat, sin que per ms limitats que
es projectin aquests temps pretrits mai no
van ser aix. Els relats que ho pretenen, que
no en sn pocs i sn cannics, deformats al
gust daquells qui han posat segell i firma
al progrs tal-com-s, ara s, de mentalitat
urbana i liberal, han amagat la secular con-
nexi entre pobles, entre pobles i ciutats i
a la inversa, entre comarques, i mal que
pesi, entre fronteres, des de sempre, i com
reflecteixen les veus que atresora el llibre.
Als antpodes daquesta interconnexi,
i amb afinada mala llet, Jan parla del
cosmopaletisme que ens ha fet renegar
del pla local per a no ser acusats de provin-
cianisme en all que sha beatificat com la
sacrosanta superaci de tots els ismes, o de
mirar-nos excessivament el melic.
Per el que fa que lurbs entri en els cir-
cuits ms cool, on es parla aix, en angls; o
el que ens erigeix com a cultura de portes
obertes, de falsa universalitat que ha reterri-
torialitzat el propi espai amb all que fa ms
bonic daltres pasos que no sabrem ubicar
en un mapa; all que ha fet de Barcelona
una ciutat com moltes altres, franqucies
que imiten lautenticitat extica i una fal-
sa espontanetat mediterrnia, danunci,
mentre shi coacciona tota expressi quo-
tidiana i vertaderament espontnia, com
penjar la roba als balcons, en una espcie
de maniobra de profilaxi urbana, t ms
transcendncia. Tot plegat va a lensems
duna maniobra de llarga trajectria, un
model de buidatge progressiu al pla local,
als municipis, de capacitat dacci i decisi,
per a convertir-lo gaireb en mera figu-
ra gestora, i amb aix condemnar al dis-
tanciament els mbits de participaci i les
comunitats, les persones.
Situar lespai local al centre de lenfoca-
ment s doncs una opci que explicita una
determinada manera dentendre el mn,
sense exagerar. No passa aix quan, massa
sovint, all local ens remet a publicacions
editorials de factura descriptiva, com si
aquest pla, en lloc de ser un filtre i conte-
nir una intencionalitat que al seu torn es
relaciona de manera inequvoca amb la
universalitat, fos un mer marc verge on
un autor o autora explica qu hi passa
perqu encara ning ho ha fet, sigui aqu o
sigui all, que aix rai, sen desprn. Molt
altrament, els relats que presenta aquest
llibre sn ultralocals, sexpliquen a travs i
per cada un daquests marcs, i sn alhora
definitivament universals. De fet, si no hi
ha aquest cam danada i tornada, el relat
esdev ms anecdtic que rellevant, ms
addicional que interessant. Ens cenyim
encara a categories i fronteres estanques en
la realitat per a fer-nos-la comprensible, i ar-
riba un punt en qu les categories estanques
queden obsoletes i basteixen fronteres que
fragmenten el coneixement i el fan a ltima
hora inservible. s el que passa quan cate-
goritzem entorn a certs perodes histrics i
no noms etapes, sin conflictes, fenmens
diversos que van des daqu fins all; i s
el que fem quan apuntem certes fronteres
que van daqu fins all, sigui entre pobles,
entre capitals i perifries o entre regions.
A voltes la diferenciaci no s tan in-
nocent, nicament per a fer aquest cam
danada i aprehendre aquesta realitat, sin
que pretn afirmar certs llindars amb vista

a establir models i categories socials; com
les fronteres equvoques que Antoni Vives
identifica en el llibre, a Mallorca, frontera
mediterrnia dEuropa: de lalteritat tursti-
ca a lambivalncia identitria, en els dis-
cursos des de lalteritat dels viatgers a lilla,
traant murs entre camp i ciutat, o entre el
Mediterrani i lEuropa civilitzada; aquell
binomi que daltra banda semblava trencar
el pensament filosfic de Joan Borrell, com
reclama Jacques Rancire en El pensament
del no-retorn. Un discurs de barrera entre
all arcaic o modern, entre all civilitzat o
b salvatge (per bo que sigui), i que daltra
banda ha creat escola, com en el clebre cas,
noms per citar-ne un, dels Rebels primitius
de Hobsbawm.2 Daltra banda, les fronteres
existents i imposades sols admeten una
funci administrativa, que no humana o
cultural, com recull Enric Pujol a Iniciaci
al mite de Figueres, quan para esment en
la relaci entre les comarques empordaneses
dividides avui, per cert, en dues i la vena
Catalunya Nord, o Carla Gonzlez quan
adverteix, a Fent ultralocalisme des de la
xarxa: lexemple dels diaris digitals valen-
cians, que en els continguts dinternet els
espais no es regeixen precisament per aques-
tes fronteres geogrfiques i s en canvi, per
una espontanetat molt ms acord al mapa
de les comunitats lingstiques. Si s aix i
si, no obstant, seguim fixant espais estancs,
com reduir all local exclusivament al focus
de la prpia comunitat i rodalies? Els vinya-
taires de Trullars, al Rossell, tenien uns
quants referents, segons explica Eric Forca-
da a Del regionalisme al nacionalisme: de
la revolta dels vinyataires de Trullars a Prat
de la Riba (1902), Barcelona i els llunyans
bers; de veres sabien que existien aquests
darrers? Les corretges de transmissi de les
migracions migracions humanes, didees,
151
de militncies, culturals, etctera en es-
pais de transici, fronterers (com a Figue-
res), o en espais de transici no fronterers
(depn sempre don fixem les fronteres), per
mitj de trajectries personals les anades
i les vingudes, les coneixences, la premsa
(o la xarxa!) sn elements indispensables
per a lencaix dall local que esdev, com
insisteixen els autors, global. Al seu torn,
totes aquestes recepcions dall global
passaran pel filtre dall local, i per aquelles
percepcions personals, que depenen de qui
les emet i de qui les rep. En tot all sobrepo-
sat romandr sempre un rac de pensament
local, com a Mallorca quan lesglsia ha
de projectar forosament, en el seu afany de
creaci identitria, un model sincrtic que
passava per la preeminncia del marc inter-
local de lilla; o perqu, malgrat tot, com
testimonia el treball de Carla Gonzlez, les
persones segueixen volent saber qu passa
al seu voltant immediat; o b perqu la me-
mria es trasllada al punt de partida i origen
amb facilitat i insistncia, com llegeix Pal
Limorti en Azorn a Un grapat datmeles
tendrals: Azorn ultralocal.
En els plans local, comarcal fins i tot,
regional, nacional i estatal, existeix un joc
didentitats que transcorre per viaranys no
unidireccionals ni unvocs. Per ms sobrer
que sembli indicar-ho, no ho sembla tant
en contrast amb els discursos que sancionen
el progrs, la modernitat, amb una esbiai-
xada interpretaci de la globalitzaci, que
entronitza les grans unions continentals,
estatals que sn unions de facto, no de vo-
luntat i sentencia tot all que, per dessota,
no sigui una expressi delegada daquests
espais centralitzats. Potser cal recordar,
com ho fa Eric Forcada, que els conflictes
fronterers, les redefinicions territorials que
afecten tots aquests plans que esmentava
152
des del local a lestatal o continental sn
fruit precisament daquesta modernitat.
Nogensmenys, la crisi daquesta modernitat
des de finals del xix fins ben entrat el xx, o
com podem palesar en lactual, incorpora
les masses i les seves ocupacions dels espais
pblic i de participaci en casos tan locals
com els que relata el mateix Forcada a Tru-
llars, aspecte que redefinir sempre i per
fora aquell primer espai, el ms proper a les
persones. Els marcs propiciatoris o de crisi
que ens han brindat aquests temps moderns
suposaran canvis substancials en lentramat
territorial i la seva concepci. Com en el cas
que planteja Andreu Balent a Alfons Mias
(1903-1950). El fundador de Nostra Terra
durant la Segona Guerra Mundial, sobre
la Segona Guerra Mundial i larribada de
Ptain al poder, que suposen per a Alfons
Mias una possible esperana per al seu
pensament regional, aquella Frana Nova
que esperava, descentralitzada; daltra
banda, altres efectes moderns, com larri-
bada dels mitjans de transport situen certes
ciutats en el mapa, com va ser el cas de
Figueres, per b que concebuts amb una
mentalitat liberal centralitzadora, nhan
defenestrat moltes altres i les han condem-
nat a un incessant sagnat demogrfic a la
recerca de noves oportunitats, com exem-
plifica el cas dAzorn a Monver. De fet,
encara quan aquest procs de redefinici
territorial es fa per oposici a aquest progrs
imposat i selectiu, hi haur, i precisament
arran daix, un fort qestionament de les
fronteres existents, com plantegen des de
Trullars mateix, o en altres realitats per
oposici, com s lespai mallorqu, on a ms al referent etnogrfic alternatiu per part de
de la prpia identitat definida en termes
dalteritat es posa sobre la taula el debat
sobre un progrs duna o altra factura.
Com explica Vives, la realitat insular s,
de fet, a aquest efecte, de difcil encaix en
els processos nacionalitzadors moderns, i
loposici generada esdev, per extensi,
conseqentment moderna (noms fa falta
fer un cop dull als darrers esdeveniments
de protesta en els canvis de la toponmia
insular, o davant lintent dhomogenet-
zaci espanyolitzadora en lensenyament).
Tamb a la xarxa, les xifres i conclusions de
Carla Gonzlez no admeten massa discussi
entorn a si realment la modernitat trans-
corre per camins diametralment oposats
als mbits ultralocals.
I quan es parla didentitats en joc s ine-
vitable parlar tamb de projectes, de vi-
sions sobre una mateixa cosa, un mateix
lloc; tamb de la transmissi dun discurs
proactiu del que hauria de ser el lloc, la
cosa, establint en si mateix aquest model
un mecanisme dinclusi i exclusi. En el
cas local, aquests discursos sovint, si no
sempre, dibuixen a petita escala, en lespai
proper als homes i les dones, el que ha de
succeir en el curs dels esdeveniments gene-
rals. Aix, Figueres era la ciutat progressista
i republicana on efectivament va quallar
aquest ideari que prefigurava el que per a
una quantitat notable de persones havia
de ser lesdevenidor. A Trullars, les auto-
ritats i mitjans francesos intentaven des-
legitimar el que ocorria a la localitat, una
reivindicaci que adquiria caires de sedici
territorial responent a una realitat social
desfavorable que reclamava un nou marc de
relacions; a Mallorca es proposaven ml-
tiples identitats en el temps, des del seu
lligam indestriable amb el catolicisme fins
noves generacions de joves amb estudis;
coneixem tamb de passada, per Rancire,
lintent de fugida endavant bret i occit
a les decepcions proletries; i llegim en

aquest mateix sentit proactiu la implcita
relaci de la identitat nord-catalana amb
la fe catlica que proposava Mias. Per les
tradicions, litrgia i mites mobilitzadors
sn creats i recreats, desfets i refets re-
significats en funci de la comunitat, del
poder, per nous agents, uns i altres, en el
temps.3 Aix, el cerimonial cvic i laic de
la Figueres republicana va canviar de signe
amb el temps; o certs rgans de premsa
rossellonesos que pretenien recrear la Re-
naixena catalana al nord i estendre-la al
poble convivien amb la identitat i els mites
mobilitzadors els llunyans bers que
els pagesos petits propietaris de Trullars
definien davant les seues problemtiques;
o veiem com, endavant, la figura dAlfons
Mias va ser rehabilitada prescindint del
seu possible nexe amb la Frana de Vichy
i els alemanys, concedint-li laltura de
mrtir pel seu catalanisme en mans del ja-
cobinisme francs de desprs de la guerra.
Mites, per tant, sovint absorbits tamb per
les institucions institucionalitzats, o
represos en funci del missatge que es vol
emetre, com feia la La Veu de Catalunya
en transcriure sense canviar ni una coma
la carta dels vinyataires de Trullars que
prefigurava una possible independncia
catalana amb el nord no escapat.
Ms enll dels discursos identitaris col-
lectius, potser s lera postmoderna, o la
simple inrcia dels fets, el que ha fet subrat-
llar precisament en tot aix el relat perso-
nal, el mosaic de casos, de subjectivitats,
de fragments que expliquen en reduda
mesura parts de realitats inevitablement
compartides. Els relats del llibre en sn
un clar exemple, i la tasca un repte. La
histria social hauria dintegrar i pretn
des de fa un temps de fer-ho aquests relats
fragmentaris i alhora globals, ja que sense
153
els individus i les mirades ens manquen
corretges de transmissi, experincies i fil-
tres que se sumen a certs relats que es
pretenien acabats, perfectes. Aix ho fan
les relacions entre individus, propicien el
contacte del nouvingut amb una realitat
difcilment penetrable des de fora, com li
va passar a Glick i exposa Xavier Serra a
Thomas F. Glick, una histria americana,
i distingim en el resultat del sincretisme cul-
tural i lingstic dAzorn. Tamb s aquest
pla subjectiu el que Borrell identifica en la
figura epifnica de lartista i ens subratlla
Rancire; el que advertim en el relat sobre
Restany en Forcada, a Restany, un esbs
biogrfic estrany per a una visi dart total;
o en les coneixences i atzaroses relacions
dAlfons Mias i el seu grup a Palald.
En cada relat, en cada una idea de les
exposades, roman de fons una remor per-
sistent: la de la recerca dun redut lloc al
mn, com un peda; all que cercava el
protagonista de La lluna i les fogueres de Pa-
vese en un viatge de retorn a les seves arrels
para que su carne tenga sentido y dure ms
que un triste cambio de estacin.4 Escau al
personatge a Azorn, o a Restany, o a dal-
tres all de roda al mn i torna al Born
(a Valncia, el rode per on rode, a parar a
Albaida encara sens fa ms ultralocal, si es
vol). Cert s que vivim en una comunitat
dhomes i dones exiliats, com apuntava
Joan Borrell, que potser ha estat sempre
aix, i que aquesta migraci constant, aquest
nomadisme correcte, oport i assimilable
s quelcom que queda gravat en nosaltres,
com el mateix origen. Per aix no obstant,
segurament cal parlar tamb dall que An-
toni Vives anomena desig de subjecci,
collectiva o personal; potser existeix en el
fons un desig de trobar on pertanyem, i ms
enll del fet estrictament material, all que
154
ens pertany. Daltra banda, segurament no
deixem mai dexplicar-nos.
Un o una es pot acostar al llibre Ultralo
calisme. Dall local a luniversal per linters
del que proposa; un inters que, deia, sense
exagerar, respon a una manera dentendre el
mn. Tanmateix, un o una pot alhora tmer
que el resultat sigui un mosaic inconnex de
relats, cadascun de diferent manufactura,
sobre aspectes dispars, temporalment i
temtica, amb el simple nexe duni de
la centralitat dall local en el discurs. Ho
escric perqu jo mateixa ho temia fins a cert
punt, ja que les setze mans que ordeixen
els relats del llibre desprs duna molt breu
nota introductria actuen per si mateixes,
sense intermediaris, i sense explicacions.
Ara, amb la lectura a lesquena, afirmo
rotundament que no, si s que no ho havia
afirmat en les lnies anteriors com pretenia,
i que aix no feia falta: el llibre s connex,
explcit fins i tot en all implcit, i necessari
per tot el que ha estat dit.
Cal fer noms un darrer apunt que els
editors evidentment no desconeixen: no-
ms ens hi manca la Franja. S, jo tamb
torno al born.
1. Jos lvarez Junco, Historia de dos ciudades, El Pas,
29 de setembre de 2013, p. 4. http://elpais.com/el
pais/2013/09/27/opinion/1380297036_217736.
html [consulta: 29 de setembre del 2013].
2. Eric J. Hobsbawm: Rebeldes primitivos. Estudio sobre
las formas arcaicas de los movimientos sociales en los
siglos xix y xx, Barcelona, Ariel, 1968 [1959].
3. Sobre la creaci de la tradici en la comunitat local,
una font interessant en Ren Knig: Sociologa de
la comunidad local, Madrid, Euramrica, 1971
[1958].
4. Cesare Pavese: La luna y las hogueras, Valncia, Pre-
Textos, 2008 [1950], cita de la p. 9.
De natura
danguila
Carles Cabrera
La cara fosca de la cultura catalana. La
collaboraci amb el feixisme i la dictadura
franquista
Jordi Larios (ed.)
400 pp., 2014, Palma, Lleonard Mun-
taner
s prou sabut que el problema catal
fou una de les banderes que hiss el bndol
insurrecte en alurar-se contra el govern
legtim de la Segona Repblica amb la
promesa de liquidar-lo duna vegada per
sempre. Mentrestant, Europa es veia se-
duda, polaritzada i aviat esqueixada pel
comunisme dun extrem i el feixisme de
laltre. En aquesta tessitura de feixisme,
franquisme i anticatalanisme, la minoria
dartistes i intellectuals que romangueren al
pas desprs de la contesa bllica del 1936-
39 es veieren obligats a posicionar-se sense
que sadmetessin cap casta de titubejos ni
mitges tintes encara que en el fons, com
veurem, sen produren alguns. El volum
que acaba destampar leditorial Lleonard
Muntaner, en aquest sentit, aplega una tria
de les ponncies presentades al congrs The
Dark Side of Catalan Culture: Far-Right Ide
ologies in the Work of 20th-Century Catalan
Artists and Writers celebrat els dies 4 i 5 de
juliol del 2008 a Londres i organitzat pel
Centre for Catalan Studies de la Universitat
Queen Mary de la capital britnica amb el
suport de lInstitut Ramon Llull.

Al primer article, Henry Ettinghausen,
que contextualitza ladhesi dels intel
lectuals catalans a lextrema dreta dins
latracci general europea pel moviment
feixista, manlleva dEl Talp (http://webs.
racocatala.cat/eltalp/actituds2.htm) una
profitosa tipologia de la intellectualitat
catalana de postguerra: shi distingeixen
vctimes del feixisme, nuclis de la resistn-
cia cultural, apartats, contemporitzadors,
tradors i (pseudo)penedits. La majoria
dels autors i artistes de La cara fosca de la
cultura catalana pertanyen a aquests dos
darrers blocs: el retrat robot seria el del
collaborador franquista ja durant la guerra
o amb posterioritat, com poden ser per
exemple Lloren Villalonga o Josep Pla, un
dels protagonistes indiscutibles daquesta
obra. Linici duna segona etapa del rgim,
un xic ms tolerant, que senceta desprs
de la Segona Guerra Mundial i sallargassa
durant els anys cinquanta, permetr en
aquests autors la contribuci a les activitats
ms inncues i folklriques de la cultura ca-
talana les niques que, val a dir-ho, seran
autoritzades. La tercera fase correspon ja a la
dcada dels seixanta amb els fets del Palau,
laugment de la presncia pblica de la llen-
gua catalana, lintent infructus de publicar
un diari en catal (lAvui haur desperar al
1976), que se salda amb la creaci dun pe-
ridic moderadament catalanista en castell
com El Correo Cataln, etc.
Per molt abans que aix sesdevingus,
en els catorze mesos que shavien escolat
entre el gener del 1920 i el febrer de 1921,
shavia produt la defenestraci de Xnius Sobretot en els dos primers drames, que
de la cultura catalana per part del president
Puig i Cadafalch. Aix es tradu, en termes
lingstics, en una relaci com a mnim am-
bivalent, des daleshores, dOrs envers la
llengua prpia. Josep Murgades simmis
155
ceix en el debat que sestableix entorn de
Xnius entre aquells estudiosos que el con-
sideren un feixista avant la lettre (Vicente
Cacho Viu o el mateix Murgades, que poua
aqu en la seva germanoflia ja durant la
Gran Guerra, la catstrofe que precipit
el sorgiment dels feixismes), i aquells que
neguen de totes passades el protofeixisme
orsi (com Jordi Albert o Oriol Pi de Ca
banyes). Per a Murgades, Xnius hauria
convergit en el cam de la dissidncia amb
els tradors del 1939, per hi accedia fent
marrada dun lloc distint de lescamot majo-
ritari dels collaboracionistes de postguerra.
En canvi, per a Dominic Keown, Foix
no s cap prefeixista. Tanmateix, no ha es-
tat fins fa ben poc, amb la publicaci de
les seves Obres completes, que hem pogut
dissipar els dubtes que encara planaven
sobre aquesta qesti. El pastisser de Sarri
havia militat a Acci Catalana abans de la
guerra, i en acabat, opt per romandre a Ca-
talunya, particip en la resistncia cultural
i mai entaul cap mena de contacte amb el
franquisme. Tot i aix, Keown repassa els
elements ms conservadors del pensament
foixi que traspuen en els seus versos i hi
reconeix un cert regust feixista, per b que el
qualifica de patriota conservador seguidor
de la doctrina democrtica de Prat de la
Riba, crtic, a ms, amb els totalitarismes.
El text de Montserrat Roser se centra
en les peces teatrals El Dia dels Morts de
Narcs Comadira i la trilogia que integren
La increble histria del Dr. Flot & Mr. Pla,
Ub president i Daaal dAlbert Boadella.
pivoten sobre leix Pla i daten de lany 1997,
en qu es commemorava el centenari del
naixement de lautor de Palafrugell. Roser
exemplifica que, dalguna manera, tamb
Comadira i Boadella han realitzat la seva
156
prpia lectura del tot indivisible que for-
men el personatge i la producci planians,
en la lnia que sost Jess Revelles en un
article anterior. Revelles denuncia lapropi-
aci indeguda que ha fet la dreta neocon dels
Jimnez Losantos, Arcadi Espada o Xavier
Pericay entre daltres, i clama contra la
consideraci de Pla com a espia franquista
i escriptor sortosament bilinge que shan
inventat aquests. Ara b, larticle fuig massa
destudi en parlar de Sarkozy, Zaplana, Jon
Juaristi o Jos Mara Aznar que, segons el
meu parer, ja sescapen dels lmits del llibre.
Mart Marn, en laltre text dedicat a
Pla, tamb es posiciona en relaci amb les-
criptor; per ell, en canvi, no es refia gens
de lantifranquisme de Pla i ho demostra
acarant la falsedat de lHomenot dedicat al
batlle de Barcelona de llavors, Josep Ma-
ria de Porcioles, davant la sinceritat que
destillen certes cartes ntimes de Pla. Aix
doncs, la imatge i la ideologia de lautor
dEl quadern gris continua igual de boiro-
sa, sempre rere la fumarada del seu tabac.
Mentre no lesvam, en podran continuar
fent un abrandat defensor de la llengua,
un franquista conspicu o un heterodox ico
noclasta. Marn desmunta a ms el tpic,
que aquest mateix llibre palesa amb noms
i cognoms, que a Catalunya no hi hagu
gaires franquistes. Potser s cert que no
nabundaven el 1936, per molts catalanis-
tes conservadors de la Lliga, com Camb,
Pla o Porcioles, shi trasmudaren tan aviat
com el vent buf en contra del catalanisme.
Francesc Montero emprn lestudi del
periodista Manuel Brunet, prou conco-
mitant a la figura de Pla per fora ms
desconegut i no tan valus perqu, si fem
cas de Montero, la majoria dels articles de
premsa [de Brunet] no excelleixen des del
punt de vista estrictament literari. Brunet
i Pla travaren amistat a la famosa tertlia
del Dr. Borralleres a lAteneu Barcelons,
i durant la guerra, romangueren exiliats a
Roma plegats. El seu clericalisme el dugu a
sortir dAcci Catalana i fitx per la Lliga, i
nacionalista abrandat malgrat que noms
parcialment reconegus el seu catalanisme
insubornable pass de La Publicitat a La
Veu de Catalunya, la qual cosa li permet de
retruc reforar el seu conservadorisme. Di-
feria de Pla perqu era liberal, progressista
i, almenys sobre el paper, republic, per
devien coincidir almenys en llur oposici
acrrima a la Segona Repblica.
El parallel illenc al Pla murri disfressat
de pags amb boina trempat i inofensiu per
als castellanoespanyols, seria el dun Villa-
longa escpol i aristcrata, ambigu i contra-
dictori. En el seu Diario de guerra (1997),
Villalonga ja lamenta certs aspectes de
locupaci militar del 1936 que no li fan
el pes i manifesta el seu desencs amb els
rebels. Larios analitza el prleg a la primera
edici catalana de Bearn al Club dels Novel
listes de Joan Sales en qu Villalonga es
retractava del seu passat anticatalanista i
els seus antecedents falangistes, les Falses
memries de Salvador Orlan i les Notes
autobiogrfiques de Lloren Villalonga a
cura de Dami Ferr-Pon per entendre el
capteniment dun escriptor que, ben igual
que Pla, tamb sens esmuny dels dits com
una anguila.
Situats emper en el context illenc, les
coses segurament shan de matisar. Tal com
recorda John London, a larxiplag s que
fou possible defensar lAlzamiento en un
catal dialectal almenys fins a labril del
1937, amb posterioritat a la fracassada
operaci republicana encapalada pel capit
Bayo per tal de recuperar Mallorca. El ca-
ptol de London socupa noms del gnere

teatral, ja en mans de lEsglsia en temps
de la Segona Repblica. Aquest monopoli
don veu a autors catlics i de dretes com
Gabriel Corts o Josep Maria Tous i Ma-
roto, que sn per ventura els ms rellevants
dels que analitza London. Merc Picornell,
per la seva banda, tamb ubica a Mallorca
la seva contribuci, esbiaixada cap a un
sector femen de lEscola Mallorquina que,
majoritriament, mostr el seu suport al
Movimiento: el cas de Maria Antnia Salv
o de la conservadora Francisca Alcover en
qui Picornell centra la seva tasca, contrria
a qu la dona milits en poltica tot i ser-ho
ella mateixa.
A partir de lany 1939, no per haver es
tat franquistes sels permet, a cap daquests
autors, publicar en catal (llegiu estrenar
en el supsit dels dramaturgs) fins a la fi
de la Segona Guerra Mundial. Una cons-
tant tamb general s que el defalliment
daquests escriptors noms es produ amb
anterioritat a aquesta fita del 1945, que
marca el final dels anys ms foscos de la
postguerra franquista. Aquests sn dos de-
nominadors comuns a tots ells, com asse-
nyala Francesc Vilanova, que observa en
el seu article el segment tan bigarrat que
ocupen aquests collaboracionistes, que in-
tervenen a ms en les mateixes plataformes,
sobretot el diari La Vanguardia Espaola i
Destino (la revista franquista-antifranquista,
segons laxioma antittic de Manuel Bru-
net). Aquests mitjans jugaren un rol cabdal
i molt positiu en lEspanya grisa de lpoca.
Alguns dels collaboradors procedien del
cambonisme i coincidiren en el dest pol-
tic que es depar al seu lder, que debades
esper posicionar-se en peu digualtat en
un rgim que noms tolerava subordinats.
Un altre tret seria loposici ms aviat
157
generalitzada a la Segona Repblica, i en
alguns casos, lanticomunisme el cas de
Dal, que trenc amb Breton i el surrealisme
avantguardista.
De Dal, sen cuiden els articles dE
duard Cairol i Anna Vives, que viren cap
al terreny pictric tenint en compte que,
tanmateix, la incidncia del congrs es
focalitzava sempre en les cares dels creadors
ms que no pas en els productes elabo-
rats. Per a Cairol, desprs de letapa surrea-
lista, Dal sofr una reacci antimoderna als
cinquanta que el menaria a reincidir en les
prdiques orsianes postulades entre les d-
cades dels vint i els quaranta; segons Vives,
la por i lafany per obtenir diners Avida
Dollars, el batej Breton explicarien la seva
adhesi al franquisme i la seva posici tos-
temps ambivalent vers la cultura catalana.
Finalment, tampoc conv menystenir
una figura, tal volta menys rellevant, com
Joan Ars, que estudia Marc Comadran a
partir de lepistolari indit que aquest ens
lleg. Ars sha darrenglerar amb la llista
dels collaboradors franquistes, tot i que, ni
que sigui simblicament, no renuncis mai
del tot al catal per tal com el mantingu,
com a mnim, per a la creaci potica.
Acabat el llibre, el retret fcil a objectar
s que es troben a faltar molts noms, que
lencasellament dalguns sempre resulta
problemtic i discutible, i que alguns autors
potser hi sobren. Els tres articles referits a
Mallorca estan collocats al final tamb s
cert que llavors lilla pertanyia a un bn-
dol distint, per el Pas Valenci s, in
comprensiblement, el gran absent. La part
positiva de tot plegat positiva dins la des-
grcia collectiva, sentn s que de con-
gressos com aquest, sen podria celebrar un
cada parell danys.
158
Viatge danada
o memria amarga
contra
lAny Zero
Francesc Viadel
Viaje de ida. Memorias polticas 1977-
2007
Ricard Prez Casado
518 pp., 2013, Valncia, puv
En plena eufria econmica encoratjada
pels junkers del ciment i amb una esquerra
local amb clars smptomes de putrefacci
prematura, Rita Barber va reinventar, du-
rant una de les seues euforitzants inter-
vencions pbliques, el calendari civil de la
ciutat a la manera dun emperador clssic.
Aquell dia, lalcaldessa invicta va situar
lAny Zero duna suposada nova era en
el 1991, s a dir, just lany en qu ella va
arribar a lalcaldia de Valncia de la m de
lanticatalanisme indgena que aleshores
acabdillava Vicente Gonzlez Lizondo.
Per a tal ocasi, dues reactualitzacions del
franquisme duna banda el de pedigr amb
tradici en lexercici del poder, de laltra el
darrel popular i regionaloide es van ju-
nyir en una Santa Aliana que va ser capa
daturar en sec els tmids canvis socials i
poltics impulsats a Valncia per socialistes
i comunistes malgrat el boicot violent i les
pulsions involucionistes.
Den daquell 1991 la capital del pas
va caure en una llangorosa existncia pol-
tica i cultural de tant en tant animada per
la batucada propagandstica del pp aix com
per les alegries duna economia maldestra-
ment articulada sobre els fonaments de
lespeculaci ms salvatge, sobre una mun-
tanya de fem. Lpica del futur dels primers
governs democrtics s va veure substituda
de colp pel cant marcial i la nostlgia amb
traces de Nodo... Tot plegat, Rita Barber
o el pensament buit, cruament descrit per
ladmirat professor Josep Sorribes (vegeu el
seu llibre Rita Barber, el pensamiento vaco,
Valncia, Els llibres del temps, 352 pp.).
Val a dir que ning, tret dalgun suspi-
ca periodista adscrit a la gris secci local,
va parar esment en aquell excs de retrica
certament un de tants i, com sempre, tam-
b, gens innocent. Ara i ac ms impossible,
per, recordar quin va ser lacte i el motiu
pel qual es va anunciar el nou calendari tot i
que farem b de datar-lo en algun moment
ats que la seua importncia s proporcional
a tots els significats que oculta.
Sens dubte, amb aquell gest Barber
estava negant, clar i ras, lexistncia duna
esquerra grcies a la qual Valncia havia po-
gut entrar en la democrcia superant les
tat de miserable postraci en qu lhavia
deixat el franquisme. Altrament, la dirigent
popular fundava sobre aquest memoricidi
la seua prpia dinastia, dorgens tan vergo-
nyants com inquietants. All que sen diu
lesquerra, assalariada o compromesa, no va
reaccionar davant el despropsit fins molt
de temps ms tard, quan lalcaldessa va in-
tentar atribuir, trenta anys desprs, al darrer
alcalde franquista, Miguel Ramon Izquier
do, la recuperaci del llit del riu per a la ciu-
tat, evitant aix que aquest es converts, com
volien els mateixos confrares de Ramon
Izquierdo, en una autopista. Finalment, i
malgrat el que digus Barber, no seria el

rgim el que salvaria el riu sin una ciuta-
dania mobilitzada, amb plena conscincia
del seu protagonisme histric.
El cas s que encara no fa unes setmanes,
Barber confessava que la seua ambici per
Valncia era illimitada i assegurava que
li aterria que el futur de la ciutat pogus
veures en mans duna combinaci daltres danar a vendre la collita de figues a la plaa
forces poltiques unides noms pel seu
inters dobtenir el poder. Les declaracions
defineixen molt b el personatge, la seua
visi de la poltica.
Com siga, si la dirigent ha pogut dir i
desfer s perqu pocs han tingut la gosadia
denfrontar-shi, perqu durant anys i panys
no han faltat els que li han ballat tots els
nanos, fins i tot des dels plpits dun prets
periodisme de brusa negra i gorra dobrer.
Ara, molts anys desprs que Barber
saclofs a la trona consistorial, qui fou al-
calde abans que ella, Ricard Prez Casado,
reapareix amb unes amargues memries
poltiques titulades, Viaje de ida. Sn les
memries, en paraules del periodista Adolf
Beltran sempre tan subtil com incisiu,
dun alcalde tergiversat. Un llibre que en
part s la reivindicaci duna gesti al front
de lAjuntament de la capital i en part, tam-
b, un sever ajust de comptes amb una bona
part dels seus companys de viatge en el relat
duna carrera poltica que podrem qualifi-
car dintermitent, fins i tot un punt estranya
en alguns moments, plena damistats de tan
diversa procedncia que entre ells mateixos,
en alguns casos, a penes podrien prendre un
caf sense sentir la temptaci de lassassinat
metafricament parlant, s clar.
Viaje de ida comena, per, al si duna
famlia de treballadors, de rojos, de venuts,
que temporalment muden la ciutat de
Valncia per la poblaci de Nquera, un
159
escenari de sarments de vinya, garrofers i
oliveres, el de la infncia de Prez Casado.
El seu posat de burgs destirp, espavilat i
urbanita incorregible, amaga, doncs, alg
dorgens humils, pobletans, que de xiquet
ha hagut de cavar a lhort, darrencar herba
per als conills o de fer caragols per als necs,
de Serra, que ha hagut daixecar murs de pe-
dra seca en una terra eixorca i dura... dal-
g fet a si mateix, que sobrir cam en la
vida a fora de no pocs sacrificis, i que als
anys seixanta, ja de tornada a la ciutat que
lhavia vist nixer el 1945, intimar amb un
grapat de ciutadans amb inquietuds pol-
tiques i civils, valencianistes i republicans,
amb personatges com Ferran Zurriaga, An-
toni Bargues, Enric Trrega, Vicent Ventu-
ra, Andreu Alfaro, Joan Josep Prez Ben-
lloch, Vicent lvarez, Eliseu Climent, Al
fons Cuc, Josep Vicent Marqus, Josep
Llus Blasco, Raimon o Joan Fuster... tots
posteriorment estranyats, tant per la dreta
reaccionria de la ciutat com per la mateixa
esquerra claudicant i subsidiria de Madrid,
on durant molts anys niar Prez Casado.
Militant socialista des de 1975, una
freda i fosca vesprada de tardor de 1978,
a les escales del Palau de la Generalitat, ales-
hores seu de la Diputaci, Josep Llus Al-
biana li anunciaria que havia pensat en
ell com a candidat a lalcaldia de Valncia.
Albiana cauria, per Prez Casado con-
tinuaria sent el preferit de la llista, segu-
rament grcies com confessa el mateix
autor a la complicitat del jacob Alfonso
Guerra, a qui va conixer a Roma el juny
de 1979. La defenestraci encara no es-
clarida de lalcalde socialista Fernando
Martnez Castellano i el suport de Guerra
durien, entre altres motius, Prez Casado a
160
lalcaldia. El nou alcalde seria rebut per la
turba de lanticatalanisme i comenaria el
seu mandat en un clima intern dintrigues
fratricides i mediocritat poltica encara avui
en plena vigncia. La mfiance i lenfron-
tament amb la Generalitat de Joan Lerma
marcaran tamb, segons descriu Prez Ca-
sado, larrencada duna gesti amb uns rep-
tes enormes, lempresa de traure la ciutat de
lestat pauprrim a qu lhavia condemnat
un rgim centralista, retrgrad i classista
com el del franquisme. Una ciutat devas-
tada [...] per la voracitat dels seus agents
pblics i privats, amb la complicitat dels
primers i la cobdcia dels segons. Una
ciutat que destrua el seu patrimoni hist-
ric i natural no hem doblidar el llit del
Tria, el Saler/lAlbufera i matxucava de
manera implacable el seu paisatge i la seua
horta a colp de piqueta i tonell de formig,
mentre encenia flames didentitat i passi.
Una ciutat on saplegava ms i ms gent
expulsada dun mitj encara ms hostil, el
rural de tantes comarques i provncies li-
mtrofes i tamb llunyanes. Una ciutat ms
dual que mai en la seua histria, en la qual
convivien dos escenaris oposats, la ciutat
construda i habitable i la ciutat deixada
caure en lespai sense serveis, sense acces-
sibilitat, sense carrers i sense enllumenat,
com a exemple, escriur. I davant daix,
lalcalde ordena confeccionar un inventari
per dissenyar un full de ruta que no dubta
a titllar desborronador.
La ciutat, com moltes altres de lEstat,
anava a ressuscitar. Prez Casado, el xiquet
de Nquera, lestudiant a la Barcelona efer
vescent dels seixanta que es far amic de
lenfant terrible Maragall (aquest s, burgs
i densament urb), lestudiant errant, err-
tic i alhora talents, lurbanista, lesquerr
exquisit que semmiralla en la lluentor del
comunisme itali, el mateix que sentaulava
a Sueca amb Joan Fuster, estar en el centre
daquesta resurrecci. Una resurrecci que
dur clavegueres a la ciutat, que es retrobar
amb la mar, que mirar de reinventar-se en
un nou/vell context com el de la Mediter-
rnia, que reordenar un espai ben sovint
nafrat pels solars i els erms abandonats, que
posar ordinadors a les taules dels funcio-
naris, que ho sacsejar tot en contra duna
bona societat ben sovint immobilista, rn-
cia, que compta, posem per cas, amb un em-
presariat amb una ambici de vol galli-
naci, aix s, dempresaris dcils i sub-
misos; amb un govern de la Generalitat,
tamb, al qual li importava un rave la
capital. La ciutat tamb arrencar una nova
etapa diniciatives culturals, avui enyorades
malgrat la seua modesta i limitada enver-
gadura. Ser la Valncia de la Mostra de
Cinema que sacab el dia que Lizondo
gos traduir catastrficament el francs de
Catherine Deneuve en una roda de premsa,
posant-se mitja boca en lorella esquerra,
la dels Encontres dEscriptors o la de les
Trobades de la Msica... La cultura entesa
tamb com una indstria, com un incentiu
de lactivitat productiva. Lanticatalanisme
ferotge i linvolucionisme permanent exem-
plificat en la temptativa de colp dEstat de
1981, contada amb detall per lexalcalde,
no seran enemics en comparaci amb els
propis, encara que arriben a fer bromes
davant seu sobre com de prop va estar dun
escamot dafusellament.
El lideratge de Prez Casado, el seu
mandat, acabar abruptament el 1988 amb
la seua dimissi arran duna polmica amb
Lerma sobre ledificabilitat del polmic
solar de Jesutes, aix com de la urbanitzaci

o no de Rafalell i Vistabella. La por i lodi
afric guanyaren la partida a la poltica en
majscules, sempre segons lautor. El presi-
dent Joan Lerma tem la ciutat, el nou rgim
tem la ciutat, el seu contrapoder en un nou
espai com ho s el de la regalia autonmica.
Lerma, amo i senyor enmig dun eixam de
famlies intrigants, esdev lenemic per ex
cellncia entre molts altres enemics com
ara Rafael Blasco, Eduardo Montesinos o
larquitecte de la cort i els cortesans, Ale-
jandro Escribano... Els emissaris de Lerma
a la Casa Gran, sempre amatents, seran
titllats per lautor de mosques colloneres,
dimbcils que no arriben a ser pols de la
histria per a truncar un projecte slid de
ciutat que estava assolint una complicitat
social sense precedents en la mateixa hist-
ria urbana de Valncia. Miserables artesans
de la insidia, de la misria de collocar
parents i amics, artfexs de la delaci i la
confidncia a propis i aliens, i gens ocupats
en all substancial: fer irreversible un can-
vi. El Fara passa comptes, sexclamar hibir la celebraci de les curses de Frmula
mig seriosament mig sarcsticament un dels
periodistes locals amb gorra de plat i galons.
Fora de lalcaldia, Prez Casado transita-
r entre lexercici duna modesta dedicaci
professional als assumptes de lurbanisme
i lencrrec poltic senatorial amb desti-
nacions de patrici rom, com la dalcalde
de Mostar o comissionat de lEstat per a
lAmericas Cup, una celebraci que Rita
Barber va voler beures tota dun glop sense
que Prez Casado goss a treure-li la copa
de les mans.
Lexalcalde acusa els seus dhaver coms
amb ell un memoricidi. s possible, certa-
ment, per, a hores dara, Prez Casado ja
hauria de saber que els seus sn de memria
molt curta, un defecte congnit fruit duna
161
tradici poltica marcada per la por, la sub-
missi pattica a la classe hegemnica i la
mala conscincia induda per la propaganda
tenebrosa del franquisme. El memoricidi
de Barber, en canvi, s molt ms calculat,
meditat, rendible, i no noms perjudica
el record dun exalcalde sin que abasta el
somni damplis sectors ciutadans.
Des de lAny Zero cap ac, a la ciutat
no ha passat res dinteressant llevat dels
habituals episodis de mal humor poltic de
lalcaldessa. El blaverisme nefast continua
planant com un voltor sobre les possibles
identitats duna possible ciutadania. El
victimisme intermitent del pp local apa-
reix i desapareix en funci dels governs de
Madrid. La classe poltica local continua
llepant culs a tort i a dret, i el nivell de la
cultura oficial sempobreix dia a dia sense
aturador. Altrament, Barber ha estat inca-
pa de dur a terme ni un dels seus projectes,
i ni tan sols la incomplerta amenaa de
destruir el Cabanyal s una idea prpia. Ex-
1 a la ciutat com un xit de la poltica s una
immoralitat, un insult a la intelligncia.
Escriu Prez Casado recordant aquells inicis
seus dalcalde: El pas seria si la ciutat ho
era... B, doncs, de moment ni una cosa
ni laltra.
162
Una visi
renovadora
Josep Monserrat
La filosofia en la cultura catalana
Xavier Serra
210 pp., 2013, CatarrojaBarcelona,
Afers
Des de la primera plana, el lector queda
avisat perqu no es porti a engany. Es tracta
de capbussar-se en una cultura subsidiria,
desestructurada, mancada de les ms ele-
mentals condicions per a portar a terme una
tasca digna i que, quan ha provat de lluitar
per millorar aquestes condicions, ha estat
reprimida i castigada amb tota mena de
desconsideracions. El que planteja el lli-
bre, si es vol fer rigorosament, no s pas
una tasca fcil, perqu la mancana de
memria dipositada es deu tant a la falta
de condicions daleshores com a la descu
rana actual, i perqu, a ms, a una general
grisor, shi ha afegit una sistemtica ope-
raci darraconament en alguns casos
operaci feta a propsit de la repressi; en
altres, per inters; en ocasions, per un cert
sentit del ridcul.
El lector es trobar amb un text descarat
que procura portar a la memria collectiva
all d que cal tenir constncia si del que
es tracta s de fer histria de la filosofia (o
histria de la cultura). El domini que t
Xavier Serra daquesta temtica com ha
demostrat especialment, a ms dels molts
articles que hi ha dedicat, en el seu llibre
Histria social de la filosofia catalana: La
lgica (1900-1980), Afers, i el domini
que t dun estil gil i incisiu que pot
resseguir-se, entre altres, als dos volums de
Biografies parcials o a A peu de foto, tots en
Afers, li permeten oferir un tractament
delicis, gustosament salpebrat, dall que
fins ara havia estat un terreny, el de la his-
tria de la filosofia catalana dels segles xix
i xx, en el qual sovint ens movem o b en
la ms o menys benintencionada apologia
o simptic anecdotari, o b en monografies
erudites que podien perdre el mn de vista.
Conv advertir que Serra fa esment, amb
molta discreci, de la bibliografia al cas, de
la qual, si b nest absolutament informat,
noms facilita al lector les dades que creu
estrictament necessari, de vegades per a tes-
timoniar les ms increbles posicions. Quan
el lector pot arribar a pensar que lautor
vol rifar-sel, estigui tranquil, que una cita
lajudar a admirar-se i a tenir ben present
que Serra no fa ficci sin que fa histria.
s molt original, per exemple, la manera
com es construeix el primer captol sobre
tres discursos inaugurals de curs (el de
Francesc Asensi a la Universitat de Valncia,
el de Julin Sanz del Ro a la Universitat
de Madrid i el de Francesc Xavier Llorens
i Barba a la Universitat de Barcelona), que
permeten a lautor estructurar una molt
clara sntesi de les tendncies possibles en
lmbit acadmic de la universitat espanyola
del segle dinov a partir dun gnere literari
acadmic, el del discurs, avui superat per
aleshores hegemnic. Entre altres consi-
deracions importants, lautor posa al seu
lloc la pretesa importncia de la filosofia
escocesa del sentit com, que en cap cas
es pot dir, com sha dit, que fou el corrent
ms caracterstic de lescola catalana del

vuit-cents. Una molt atenta consideraci
de les vicissituds de les lectures poc o molt
pades i de les influncies patides pels pro-
tagonistes daquesta trista histria, permet
presentar algunes de les interrupcions que
han impedit una mnima estructuraci de
la filosofia com a tradici intellectual al
nostre pas. Aix mateix, una magnfica visi
de conjunt permet situar aquella pretesa
tradici en un mn molt ms variat, ric i
complex que el que presentava una ficci
simplista que volia recrear una tradici
nacional i no feia sin enxiquir-la.
La formaci duna tradici o dunes tra- el que es deu a la irritabilitat de la prpia
dicions noms van ser unes bones inten
cions que no van anar ms enll de crear
un embri, en el millor dels casos. La fe-
blesa institucional, la persecuci constant
contra la llibertat de pensament i contra
tot pensament que no coincids amb els
parmetres nacionals espanyols de lEstat,
loportunisme poltic necessitat de justifi-
caci i el desarrelament cultural van con-
demnar la filosofia a un baix to general i, en
lltim ter del segle passat, a una recepci
permanent i mal pada de tota novetat
enlluernadora del mercat internacional de
les ideologies i del pensament, parallela a la
inflaci de recursos universitaris que sinici
en les darreres fases de la dictadura i que
continu sense aturador fins als inicis del
nostre segle. Reconixer-se en aquest retrat
general permet donar valor a les aportacions
reals que es van fer en cada moment, com es
pot comprovar llegint el captol La filosofia
catalana durant la Segona Repblica i les
primeres dcades del franquisme.
El recorregut que es fa especficament
de la filosofia al Pas Valenci, aqu i a His
tria social de la filosofia catalana: La lgica
(1900-1980), omple un buit que calia la
163
mentar de totes les anteriors aproximacions
a la histria de la filosofia catalana. Xavier
Serra ofereix una mostra clara dels resultats
que pot donar de si la histria de la filosofia
tal i com ell la porta a terme: una anlisi
generosament inclusiva dels personatges,
institucions o procediments, i una consi-
deraci crtica atenta al context social que
proporcionen, com a resultat, una descrip-
ci de la realitat filosfica en un temps i
en un pas. De la molstia que alg pugui
sentir per uns retrats com els que el llibre
ens proporciona, caldr que en descompti
sensibilitat alimentada amb els prejudicis
que han governat, i governen encara avui,
certs tractaments daquesta temtica. El
lector atent reconeixer que lautor mostra
una notable amplitud dhoritzons, sado-
nar que no es passa per alt all que en les
histries de la filosofia es deixa de banda, i
advertir que es troba davant dun llibre on
sexposa un exhaustiu coneixement dall
de qu es parla.
Repetidament, Jordi Sales i Coderch ha
demanat, respecte de la histria de la filo-
sofia catalana, que encara som en el temps
de necessitar dalbarans, en el sentit ms
mercantil del terme, el dels documents que
acrediten el lliurament duna mercaderia i
nindiquen les caracterstiques, la quantitat,
la data de lliurament, el nom del comprador
i del venedor, etc., i que ha de signar qui
rep la mercaderia o qui sen fa crrec. Amb
aix, Sales vol dir que encara hi ha molta
feina preparatria abans de fer sntesis que
resulten desinformades per massa apressa-
des. El llibre de Xavier Serra dna mostra
de com shan danar fent aquests treballs
exhaustius que permeten, desprs, parlar
amb propietat. Els estudis que clouen el
164
llibre, Les traduccions de filosofia en catal
(1900-1960) i Les traduccions dassaig
en ledici catalana contempornia, sn
dues bones mostres de com resoldre acu-
radament aquesta necessitat de treure a la
llum i posar en ordre els elements amb els
quals sha anat configurant una situaci
que, per minsa i desconjuntada que hagi
estat, ha resultat ser la que tenim i en la
que som. Cal reconixer el mrit de saber
exposar amb amenitat aquestes parts del
treball que podrien semblar ms eixutes,
per sobretot cal entendre la seva aportaci
necessria a lhora de la construcci de les
tesis fortes del llibre.
Malgrat provenir de textos que han tin
gut versions anteriorment publicades, no
s fins ara que, refets i aplegats tots junts,
aconsegueixen el seu objectiu, que dna el
ttol a lobra presentar el paper de la filo-
sofia en la cultura catalana. Ladequat plan-
tejament de les preguntes que governen el
llibre permet que lhonestedat amb qu es
responen demostri la viabilitat del mtode
emprat, el qual assegura una continuaci
en posteriors estudis en aquesta rea, i la
viabilitat per a aplicar-lo tamb a una certa
comunitat europea, que no viu la seva pr-
pia realitat sin en un miratge cultural, en
part per lefecte de les habituals histries
de la filosofia. Podrem pensar si no ser
el cas que la histria de la filosofia catalana
contempornia, que no ha estat una histria
massa exemplar, com b ens explica Serra,
no trobar, a partir dara, una certa exem-
plaritat en aquesta nova manera de tractar
la histria de la filosofia, de la qual Serra
i daltres estan procurant una profunda
renovaci.
El desig s
constructivisme...
collectiu
Joana Mas
Escriure el desig. De La Celestina a Maria-
Merc Maral
Marta Segarra
246 pp., 2013, CatarrojaBarcelona,
Afers
A LAbecedari enregistrat a finals dels
anys 80, el filsof Gilles Deleuze parlava
del desig en aquests termes: Le dsir,
cest du constructivisme... du collectif.
Deleuze buscava arraconar, amb aquesta
formulaci, un cert imaginari del desig as-
sociat tradicionalment a labsncia, al buit,
la carncia o la manca dall que ens falta
com a individus i que pretenem aconseguir.
Intentava, aix, desplaar la reflexi sobre
el desig orientant-la vers els arranjaments
que fan que, quan desitgem, construm
agenaments concrets, contingents, all
on un cos, un carrer, un nom, una pea de
roba, un color o una nota es troben associats
a un paisatge precs del qual formen part.
Sempre que els desitgem, ho fem segons
Deleuze dins dun conjunt de relacions
que nosaltres construm de manera singular
un ensemble.
Des daquesta dimensi collectiva o de
conjunt, queden interromputs els proces-
sos dobjectualitzaci del desig, ja que all
desitjat, aquella o aquell desitjats no sn
objectes fcilment dissociables del paisatge

que els acull i els embolcalla. I aix perqu
resulta que all, aquella o aquell deixen de
ser all, aquella o aquell un cop queden
fora dels agenaments que els donen un
lloc singular. No sn, doncs, desitjables de
manera abstracta ms enll de la trama de
relacions i disposicions que els vinculen
amb els altres.
Aquesta s una manera dentendre per
qu lltim llibre de Marta Segarra sobre el
desig anteriorment ja havia publicat Polti
cas del deseo. Literatura y cine (Icaria, 2007),
Le dsir et ses interprtations (LImproviste,
2007) i Traces du dsir (Campagne Pre-
mire, 2008), primera versi de lassaig que
ara edita en catal leditorial Afers tracta
de laltre, dels altres i de lalteritat.
El llibre descabdella un fil alhora literari,
cinematogrfic, psicoanaltic i poltic on
escriure el desig s escriure sobre all que
ens confronta a la nostra manca dauto-
suficincia. A all que ens fa sortir de no-
saltres com a subjectes suposadament com-
plets i sadollats, inclinant-nos vers tot all,
tots aquells i totes aquelles que no sn ni
jo ni meu.
Malgrat, doncs, que a les primeres
pgines sassenyala letimologia del desig,
del verb de-siderare deixar de contemplar
els astres o les estrelles (del llat sidus, si
deris, astre, estrella, constellaci o, fins
i tot, cel), etimologia segons la qual de-
sitjar significaria seguir anhelant all que ja
no es t perqu sha perdut (com en la
histria de la jove filla de Dibutades de Co-
rint que, segons explica Plini el Vell, hau-
ria inventat el dibuix al traar a la paret la
silueta del seu amant absent per tal de re-
cordar-lo), el llibre de Marta Segarra sembla
concentrar-se en episodis literaris i cinema-
togrfics on el desig no s, en general, un
desig de reviure all conegut i ara perdut.
165
Seguint el recorregut literari proposat al
llibre, el desig no tendeix a confondres amb
la melangia del passat paisatges dastres,
cels destrelles ni amb el deler de repetir-lo,
sin amb all desconegut, amb lestranye-
sa, lexotisme, la condici destrangeria,
lanimalitat o la feminitat pertorbadora. El
desig es troba ms aviat emparentat amb la
descoberta i la incomprensi de lalteritat:
la perversi femenina i labjecci en lobra
dAndr Pieyre de Mandiargues, la dona-
animal en pellcules de Buuel i Arrabal
com Susana la perversa i Viva la muerte, el
desdoblament assass de Claire i Solange
en Les criades de Jean Genet, o la voracitat
dharpies, esposes, amazones i femelles en
els textos potics dHenri Michaux.
Daquesta exploraci del desig sexual,
en resulta, en lescriptura de Michaux, una
indita exploraci lxica, de generaci i pro-
pagaci de neologismes que Jean-Pierre
Martin qualifica desperanto liricoertic i
de text-sexe:
Shi acosta, doncs, de subcul,
larrapa i, amb violncia i terror la fa caure
sobre les fulles brutes i fredes del bosc
silencis.
La desfaldilla; desprs tranquillament la
foratja,
la silitja, la burbosa i larronvessa,
(li gridota la trilita, la dillepa).
Embriac dimmundcia, enfollit pel seu
cos dol,
shi envanula i majalecta.1
Plantant cara obertament a la identifica-
ci histrica i androcntrica entre alteritat
i feminitat, lescriptora Hlne Cixous re-
situa la figura de laltre en lanimal dins de
les seves semificcions poblades de gates, del
gos, la medusa, el boc, el talp o, entre molts
166
altres, el llop en el seu llibre Lamour du loup
[Lamor del llop]. Cixous dissocia, doncs,
lequivalncia entre feminitat i animalitat
per tal de fer de lanimal en si mateix un dels
personatges recurrents descenes amoroses,
en ocasions homoertiques on, del que es
tracta, s de respectar en lanimal la seva
condici daltre sense exotitzar-lo i sense ori
entalitzar-lo, per dir-ho amb Edward Said.
I aix, precisa Cixous, perqu la para-
doxa de lalteritat s que en cap moment
de la Histria no ha estat tolerada, possi-
ble, com a tal. Laltre noms s all per ser
reapropiat, reprs, destrut, com a altre.2
Per aix, el repte de la seva escriptura ser,
com mostra Marta Segarra, no anullar,
finalment, la condici daltre de laltre en
lexperincia amorosa. No voler-se menjar
laltre que desitgem, no fagocitar-lo.
Altres llibres llegits dins daquest recor-
regut com La casa de Bernarda Alba i El
pblico de Federico Garca Lorca, La Ce-
lestina, o la poesia de Luis Cernuda i Maria-
Merc Maral segueixen travant aquesta
indagaci sobre lalteritat en lesfera del
desig. Exploren reflexivament la dimen-
si poltica de laltre desestabilitzador
de lorganitzaci burgesa de la famlia, el
matrimoni, la monogmia i els lmits del
jo amb el lxic del desig, del qual Ferrater
Mora, al seu diccionari de filosofia, donava
els noms grecs epithumia, thumos, eros i
algunes de les traduccions llatines libido,
concupiscentia, cupiditas, appetitus.
La passi amorosa, el plaer, la sensua-
litat, latracci, la fascinaci, lerotisme, el
gaudi o la pulsi articulen literriament, al
llarg dEscriure el desig, formes no tant de la
fusi amorosa sin del que Luce Irigaray,
a thique de la diffrence sexuelle, anome-
nava linterval: el desig ocupa o designa
el lloc de linterval [...]. Desitjar exigeix
una atracci: la modificaci de linterval,
el desplaament del subjecte o de lobjecte
en les seves relacions de proximitat o de
distncia.3 I, recordem-ho, linterval s
tamb una de les figures que serveixen a
Jacques Derrida, a Lcriture et la diffren
ce, per parlar de lescriptura, s a dir, de la
distncia que suposa all que sescriu en
relaci amb all del que parla.
Davant, doncs, les vetes apropiacionis-
tes de laltre en el desig, filsofes i escrip-
tores franceses com Irigaray i Marguerite
Duras parlen de relacions de distncia i de
desajust [cart] entre qui desitja i qui s
desitjat. En aquest sentit, Duras treballar
en una escriptura forjada sobre el carcter
dirrepresentabilitat del desig. Indagar un
desig alhora resistent a la narraci i a la
mostraci cinematogrfica.
Marta Segarra cita la concepci laca-
niana del desig, allunyada de la narraci i
ms propera a lacci dramtica, a la qual
podrem afegir-hi les reflexions de Michel
Foucault en una entrevista de la revista Ci
nmatographe en qu li van preguntar qu
pensava de la presncia de la literatura de
Sade en films contemporanis de finals dels
anys 70: Crec que no hi ha res ms allrgic
al cinema que lobra de Sade. Dentre les
moltes raons, dentrada aquesta: la meti-
culositat, el ritual, la forma de cerimnia
rigorosa que prenen totes les escenes de Sade
exclouen tot all que podria donar lloc a la
intervenci suplementria de la cmera. El
ms mnim afegit, la ms mnima elimina-
ci, lornamentaci ms petita sn insupor-
tables. No hi ha fantasma obert, noms una
reglamentaci acuradament programada.
Des del moment en qu alguna cosa manca
o ve a sobreimposar-se, es perd tot. No hi
ha lloc per una imatge. Els blancs no poden
sin omplir-se amb els desitjos i els cossos.4
 167
Queden blancs, per tant, perqu el desig
no es deixa fcilment representar, figurar.
Inversament, doncs, els desitjos ni queden
omplerts al cinema, ni queden dits en el text
literari. Ni la representaci ni la figuraci
sn el seu medi natural. Potser per aix
Foucault denigrava les adaptacions cinema-
togrfiques de Sade Sal de Pasolini on
somplia visiblement all que hauria hagut
de romandre en lespai obert del fantasma.
s potser aix el que suggereix lartista
Mireia Sallars quan, en el seu projecte
sobre el desig i els orgasmes femenins a
Mxic, titulat Las muertes chiquitas, cita
aquesta frase de Deleuze: s tan difcil
desitjar que incls s ms fcil aconseguir
all que es vol. Potser s tan difcil escriure
sobre el desig que segurament s ms fcil
objectualitzar-lo. Per llavors ja no s ni
constructivisme, ni collectiu.

1. Henri Michaux, Oeuvres compltes, ed. de Raymond

Bellour amb Ys Tran, Bibliothque de la Pliade,
Pars, Gallimard-nrf, 1998, i, p. 416.
2. Hlne Cixous, Sorties, a Hlne Cixous i Ca
therine Clment, La Jeune Ne, Pars, uge, 1975,
p. 130.
3. Luce Irigaray, tica de la diferencia sexual (trad. cast.
dAgns Gonzlez Dalmau i ngela Lorena Fuster),
Castell, Ellago Ediciones, 2010, p. 37.
4. Michel Foucault, entrevistat per G. Dupont, Sade,
sergent du sexe, Cinmatographe 16, desembre
1975-gener 1976; reed. per Patrice Maniglier i
Dork Zabunyan, Foucault va au cinma, Pars,
Bayard, 2011, p. 139.
168

BUTLLETA DE SUBSCRIPCI

Nom i cognoms

Adrea Poblaci Codi postal

Telfon c/e
Em subscric a la revista LEspill per 3 nmeros (1 any) a partir del nmero ,
ra per la qual:
Us tramet un xec per valor de 24 euros* a nom de: Universitat de
Valncia. Revista LEspill.
Us envie fotocpia de lingrs de 24 euros*, a nom de la revista LEspill,
en el compte corrent de la Universitat de Valncia (Bankia, Urbana
Sorolla de Valncia: ES59-2038-9651-68-6000262136).
Us autoritze que domicilieu el cobrament de la subscripci anual al
meu compte corrent (iban)
(24 dgits) del Banc o Caixa
(En aquest cas la renovaci, si no sindica el contrari, ser automtica.)
* Preu a Europa: 27 euros. Resta del mn: 30 euros.

Data

Signatura

LEspill. Publicacions de la Universitat de Valncia

c/ Arts Grfiques, 13 46010 Valncia
lespill@uv.es