1

LITER

TURES

5.
3

T
U
R
E

L
I
T
E
R

5.

SEGONA POCA

2007
ASSOCIACI DESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA
5

Director:
Jaume Prez Montaner
Consell de redacci:
Miquel Bezares, Adri Chavarria, Guillem-Jordi Graells, Ramon Guillem,
Llusa Juli, Laura Santamaria
Traat:
V. L. & J. P.
Illustracions daquest nmero:
Josep Ucls, 2006
Coordinaci:
Montserrat Bay

Amb el patrocini de:

Associaci dEscriptors en Llengua Catalana

Carrer de la Canuda, 6, 6 - 08002 Barcelona
http://www.escriptors.cat
escriptors@aelc.cat
ISSN: 1577-743X
Dipsit legal: V-4465-2007
Imprimeix: Impremta Llus Palcios, Sueca

FORA

1.

EL CNON LITERARI:
CAP A UNA DEFINICI OPERATIVA

2.

LA INVENCI DE LA HISTRIA LITERRIA

3.

ELS CNONS DE LA LITERATURA HISPANOAMERICANA:

REFORMULACIONS ESTTIQUES
I RESIGNIFICACIONS SOCIALS

4.

ESCRIPTORES CATALANES CANNIQUES:

BALLANT EN UN CAMP DE MINES

5.

FEMINISME CATAL
I PRESA DE CONSCINCIA DE LES DONES

6.

SALVADOR DAL O LA FIDELITAT AL GENI DE FREUD

7.

DOS TEXTOS SOBRE W.G. SEBALD

8.

LA NARRATIVA DISIDRE GRAU

1.
EL CNON LITERARI:
CAP A UNA DEFINICI OPERATIVA
ENRIC SULL
Universitat Autnoma de Barcelona

causa de la diversitat de denicions que shan proposat del cnon

literari durant les ltimes dcades, mha semblat til oferir-ne el que es
podria considerar com una denici mnima o operativa; una denici
que integrs els components imprescindibles del fenomen i facilits la
descripci de les seves interaccions alhora que nevitava les valoracions;
una denici que en xs i nexposs amb tota la claredat i lexactitud
possibles el signicat del terme; una denici que fos, en , acceptable
des del punt de vista teric tot aspirant a una validesa general. Es tracta,
doncs, de reduir tant com es pugui el ventall de signicacions del terme
per tal devitar que sigui massa vague, obert o discutible.1
Encara ms, aquesta denici operativa tindria lavantatge que es podria expandir incorporant-hi en etapes successives nocions, activitats i
funcions que enriquirien i matisarien el concepte; aquest seria el cas de
les nocions ans de llista o de catleg. Abastaria, doncs, del pla teric
estricte ns els variats dominis emprics, socioculturals i histrics, als quals
es podria aplicar amb les acotacions adequades que, ben cert, en reduirien la pretensi de validesa general. Tot seguit em dedicar a preparar el
terreny per a aquesta denici mitjanant lanlisi dalgunes denicions
que presenten caracterstiques semblants a la que desprs oferir.
1
Per una informaci general sobre el cnon literari i el debat que ha generat vegeu Sull (1998) i Pozuelo (2000).

Per un costat, aprimar la denici ns a un conxunto de obras dotadas de autoridade, com fa lEquip Glifo (1998: 263 sub voce), implica
deixar implcit el grup social dins del qual tenen autoritat aquestes obres
(prescindeixen dels autors o els consideren inclosos) i no precisar que si
tenen autoritat s perqu sels ha concedit prviament; altrament, potser
es concreta massa el tipus de valor que satribueix a aquestes obres. Una
cosa semblant ocorre si es deneix el cnon com un standardized corpus which represents an organic whole with rules of its own (SzegedyMaszk 2001: 17). Si apliquem la primera denici, la Bblia t autoritat
per a la comunitat cristiana per no per a qualsevol altra comunitat, encara
que sigui respectada com a producte cultural. A ms a ms, encara que no
es podria negar que la Bblia s un tot orgnic no ho s perqu t unes
regles prpies, sin perqu ha estat constituda com a corpus estndard i
perqu les regles nhan estat extretes no per una, sin com a mnim per
dues comunitats de creients, la jueva i la cristiana, que mantenen relacions
prou diferents amb dues versions diferents del corpus; encara es complica
ms lanlisi si es pren en consideraci els no creients que llegeixen la Bblia com un document o com literatura pura. Com a conseqncia, sense
dir que aquestes dues denicions sn incorrectes (tot i que s millor la
de lEquip Glifo), em sembla ms clara i exacta la denici que proposo
perqu facilita millor el seu desenrotllament i precisi ulteriors.
Per un altre costat, la denici de Fokkema encara s ms detallada:
a selection of well-known texts, which are considered valuable, are used
in education, and serve as a framework of reference for literary critics
(1991: 366). T ra Moerbeek quan diu que aquesta denici no explica el factor que decideix el valor dels textos i proposa aleshores una
denici alternativa que no solament clarica a qui correspon aquesta
comesa sin que redueix les funcions del cnon a una de sola, la de servir de referncia a un grup social o a un circuit literari; tamb precisa
duna manera adequada que el cnon inclou tant obres com autors. Pel
seu costat, la denici de Moerbeek fa aix: A canon is a collection of
texts and writers which are considered valuable by a/one social group
or literary circuit and which serve as a framework of reference for (in
publications of) that social group or literary circuit (1996: 157).

10

Tamb en referncia a la denici de Fokkema,Van Coller nofereix

una que s una variaci en relaci amb aquella, que al mateix temps t
caracterstiques semblants a la de Moerbeek. Fa aix: A canon is a collection of texts that are regarded by a specic society at a specic moment in time as valuable and worth preserving. These texts also function
as points of reference for literary utterances, judgments and the study
of literature (1996a: 267; 1996b: 489; la cursiva pertany a loriginal).
Aquesta denici suprimeix la referncia als escriptors, que jo considero imprescindible, i introdueix una precisi temporal que em sembla
suprua. A ms, tal i com la tipograa mateixa indica, la denici acaba en el primer punt i seguit, ats que el que segueix s una observaci referida a una possible funci del cnon, important, s, per que no
cal introduir a la mateixa denici.2 Daltra banda, no s el mateix dir
que sn textos valuosos i dignes de ser conservats que dir que tamb
serveixen com a referents, perqu no sn armacions del mateix ordre,
donat que la primera s constitutiva de lestatut del cnon i la segona
indica una funci que depn del fet dostentar aquest estatut.
En aquesta breu i intencionada enumeraci de denicions, voldria
inclouren una dOnofri, signicativa per les omissions. Per a Onofri el
cnon s linsieme delle opere cui una certa tradizione conferisce un
valor particolare, auspicandone o addirittura [...] ritenendone doverose
la salvaguardia e la conoscenza (2001: 19). Tal com deia, Onofri fonamenta latribuci de valor cannic, un valor particular diu, en la tradici i oblida la comunitat que sost aquesta tradici; aix no obstant
no es descuida de precisar que aquesta tradici afavoreix o considera
obligat conservar les obres del cas i fer-les conixer.3 Pel seu costat,
Segre dna dues denicions de cnon, la primera referida a la llista de
les Escriptures, per a la segona, que s la que aqu minteressa, deneix
Preciso que he citat la denici de 1996a perqu a la de 1996b el punt i seguit
ha estat substitut per una conjunci copulativa.
3
Compareu aquesta denici amb el que diu Szegedy-Maszk: One of the proofs
of the dependence of culture upon canons is that in most communities there are standard texts which people must have read, or rather lived with, to be considered educated (2001: 25).
2

11

el cnon com el insieme di autori e di opere presi come modelli, amb

un signicat doble al darrere, per un costat selecci i per laltre catleg, repertori (1998: 96). Segre posa en relleu la connexi entre totes dues nocions i arriba ns i tot a proposar una distinci fora subtil
entre el repertori, ents com a tot all conservat de la literatura del
passat, i cnon, comprenent aquelles obres i autors que, havent estat
seleccionades per la instituci literria, han aconseguit lestatut de models dignes de ser imitats.
La penltima denici que citar satansa molt a la que proposar
desprs, encara que, com algunes de les que ja he enumerat, incorre en
un excs de detall. s aquesta dAlbertazzi: Il termine canone in letteratura indica [...] linsieme delle opere che in una data societ, in un
certo periodo o area geograca, sono ritenute fondamentali o autorevoli per i loro meriti letterari (2001: 21). s pals que hi ha elements
que aquesta denici comparteix amb altres denumerades, per pateix
de problemes semblants com ara la reducci del valor de les obres als
seus mrits literaris.
Ms propera a la denici que vull proposar s la dEva Brann, que
sost que el cnon s a list of books held in high, even reverent, regard
by a stable community of readers (1993: 193); una denici que torna
al cnon com a llista, encara que deixa en un pla general la consideraci
o valoraci per part de la comunitat, per b que limita aquesta als lectors
(que, val a dir, noms sn una part dels consumidors de cultura).
Sense ms dilacions, aquesta s la denici que proposo jo: el cnon s un conjunt dobres i dautors que una collectivitat considera valus.
Com es pot comprovar, la denici cont tres elements que es relacionen entre si: el conjunt dobres i dautors, la collectivitat que els valora i el valor que aquesta collectivitat els concedeix. Considero que
sn els elements mnims que han de constar a la denici de cnon
i que si es prescindeix de cap dells la denici no es pot fer, per
tamb considero que no cal incloure-hi res ms, perqu sn precisions que es poden fer a cada un dels elements segons una anlisi histrica i emprica de la qual prescindeix la denici, situada en un pla
exclusivament teric.

12

Coincideixo amb lEquip Glifo quan deneixo el cnon com un

conjunt i no com un corpus (que no s un terme inadequat) o una
selecci o una collecci, perqu el terme conjunt es refereix tant a la
suma de diversos objectes com a una totalitat que va ms enll que els
seus components. En efecte, el cnon s un conjunt dautors i obres que
es caracteritza per la diversitat no tan sols temporal, sin temtica i formal, compensada, en principi, per lhomogenetat de lexcellncia lingstica; ara b, si es parla del cnon europeu o occidental, ms encara
de luniversal, la diversitat lingstica i cultural augmenta moltssim, per
la qual cosa crec que s millor parlar de conjunt, perqu els seus lmits
sestableixen segons els objectius.
No he fet servir el terme llista deliberadament perqu, encara que
s el sinnim ms habitual de cnon,4 considero que ja sha prejutjat el
signicat del terme i se nha redut labast. Usat en el pla teric, el terme conjunt admet que el cnon adopti una forma histrica i emprica
determinada, b la llista b una collecci. Lexemple del cnon bblic
hi pesa molt, per no sha doblidar que, en bastants casos, com en la
tradici docent hispnica (castellana i catalana), el cnon pren la forma
de lndex dels manuals dhistria de la literatura i, com a tal, s tant
una llista com una narraci i una jerarquia conseqncia duns criteris
esttics i ideolgics; tamb pot ser, per qu no, una collecci de clssics
(per exemple, les Millors Obres de la Literatura Catalana, dirigida per
Joaquim Molas), per tamb pot ser una antologia (per exemple, lAntologia de poetes catalans moderns, dAlexandre Plana, o Poesia catalana del segle XX, de Josep M. Castellet i Joaquim Molas). En qualsevol cas, manual
dhistria, collecci o antologia, s el resultat duna selecci.
Amb lexcepci de Moerbeek, lEquip Glifo, Albertazzi, Brann, Fokkema, Onofri, Szegedy-Maszk i Van Coller, parlen sempre dobres o
textos i exclouen els autors del cnon. Ara, aquesta s una opci que
queda descartada den de les primeres llistes que els llegs alexandrins van elaborar a lAntiguitat, les quals incloen precisament autors i
no obres; ms a prop, Harold Bloom (1994) ofereix una llista de vint4

Amb catleg o collecci o ns elenc, ndex o selecci.

13

i-set autors i de cada un dels quals en destaca una obra, com ara en el
cas de Cervantes, o un nombre curt, com el cas de Shakespeare. Lexamen de la formaci i funci del cnon aconsellen incloure tant obres
com autors, encara que al cnon hi hagi un autor noms per una obra,
com seria el cas de lesmentat Cervantes.
Tamb justica el terme de conjunt que aquest s presentat, en una
fase posterior de lanlisi, com el resultat duna selecci que el grup social que sigui realitza en un moment donat dun conjunt ms ampli, que
podria ser, aquest s, el corpus sencer de la literatura en la llengua de la
comunitat del cas. Si el procs de selecci no sinclou en la denici
s perqu el cnon ns el resultat i aquest constitueix el punt de partida perqu lanlisi en reconstrueixi el procs. En el pla teric, doncs,
es postula, en primer lloc, que el cnon s un conjunt format per obres
i autors i, en segon lloc, es deixa sobreents que aquest conjunt, les caracterstiques del qual ha de denir lanlisi histrica i emprica, s el
resultat dun procs de selecci realitzat per la comunitat i per aix es
considera que sn obres valuoses en oposici a les que no ho sn. Ara,
si el procs de selecci s un aspecte de lanlisi terica del cnon, li
correspon a lanlisi histrica estudiar com es concreta en les dimensions prpiament literria i ideolgica.
Considerat el resultat, el cnon, cal prestar atenci ara a la collectivitat
que shi reconeix. En primer lloc, si he escollit el terme collectivitat
desprs de sospesar-ne lelecci, ha estat perqu em permet designar
el nombre que sigui de persones que forma un conjunt ms o menys
cohesionat donat que estan unides per una nalitat; una denotaci tan
general no compromet la forma que pot prendre la seva realitzaci histrica i emprica o, millor encara, el referent al qual es pot aplicar. Aix
doncs, lhe preferit a comunitat perqu aquest terme pot evocar, en
aquest context, una comunitat tancada, per exemple, una esglsia, de la
qual s fcil passar a un cnon tancat. Menys incmode que el sintagma grup social que apareix en alguna de les denicions citades abans,
el terme collectivitat serveix per designar tant un sector qualsevol de
la societat (una classe social o una agrupaci per ra de classe, raa o
gnere, minoritria o no), com algun grup del sistema literari o el sis-

14

tema sencer (escriptors, crtics, professors, pblic, editors, etc.), com la

totalitat de la societat, tant si s una regi, una naci o un estat o una
uni ms mplia encara.
En , si en el pla teric pot resultar evident la funci de la collectivitat, s un problema de la mxima importncia denir quin sentit se
li atribueix en el curs de lanlisi histrica i emprica. La feina s, doncs,
acotar la societat i la llengua corresponent, el perode o lrea geogrca, en relaci amb els quals es parlar de cnon. Per exemple, el costum
duu a parlar de literatura espanyola sense que es presti gens datenci al
fet que es tracta dun sistema o, millor dit, dun polisistema complex, en
el qual no solament coexisteixen nivells de producci diferenciats, sin
que, en lactualitat, coexisteix amb altres sistemes literaris, en concret,
els sistemes catal, gallec i basc, prou complexos tamb cada un dells, i
mant relacions dinterferncia, grcies a les traduccions, amb sistemes
literaris com el francs, langls o el nord-americ.5
Precisada la funci de la collectivitat, cal examinar la qesti del
valor o, la qual cosa s, si fa no fa, el mateix, qu s all que aquesta
collectivitat troba de valus a les obres i autors del cnon. Cal recordar
que a la denici proposada es parlava dobres i autors que una collectivitat
considera valuosos. Doncs b, si el valor es deneix en termes de relaci,
s a dir, segons les qualitats o propietats que caracteritzen un hipottic
conjunt dobjectes i la presncia de les quals el fa digne dapreciaci, mereixedor dinters, llavors es podr comprovar que el valor dun conjunt
dobres i autors (literaris) depn del servei que presti a la collectivitat
que els ha seleccionat. En una de les denicions sotmeses a examen es
deia que aquest conjunt tenia autoritat; si saccepta que s aix, s un
pas previ precisar els criteris pels quals aquestes obres i autors i noms
aquests han aconseguit el particular estatut del qual gaudeixen i quin s
labast daquesta autoritat.
Cal insistir una altra vegada en el procs de selecci, perqu s com
a resultat dun procs de selecci histric i empric que sexclouen o

5
Vegeu tocant a aquesta qesti, Cabo (2001), Casas (2000 i 2003) i Sull (1997:
56-60).

15

refusen una srie dobres i autors i sn, per contra, admesos i acceptats
al cnon, canonitzats en suma, un nombre limitat, redut, dobres i autors. Aquest procs sentn millor si pensem durant un moment en qu
s la cultura i com funciona. Explica Lotman que la cultura s una de
les formes de la memria collectiva (1986: 154) i que aquesta es transmet de maneres diferents amb la qual cosa se nassegura la continutat
mitjanant processos que permeten comunicar-la, reproduir-la, experimentar-la i transformar-la. La cultura implica, doncs, una tradici, una
herncia social, una memria collectiva, que es passa o transmet duna
generaci a una altra, duna persona a una altra; en el cas de la literatura,
s acceptable de dir que tamb aquesta herncia (un conjunt de textos,
autors, llenguatge i idees) es transmet no solament dins de la mateixa
cultura, en un procs que no es pot donar mai per tancat, sin que es
transmet duna llengua i una cultura a una altra, com es va esdevenir
amb la llengua i la literatura grega que va passar a la llatina i daquesta
a les diferents llenges romniques i germniques de lactual Europa o
de lmbit de la cultura occidental.
Aix doncs, en el pla sociolgic (potser antropolgic i tot), una cultura sassegura la continutat de la seva memria mitjanant una srie de prctiques signicatives (que diria Williams): els textos sn una
daquestes prctiques i de les ms importants, si es pensa en la importncia del llegat escrit i imprs a la cultura occidental. Lotman explica
que, sotmesa com est la cultura al pas del temps, genera mecanismes
que li ofereixen resistncia; per tant, no solament una persona experimenta lltima etapa duna cultura sin toda una gruesa capa [...] de
una considerable profundidad que constitueix lherncia o la tradici,
de la qual brotan espordicamente focos de actividad, donat que els
textos separados por siglos, al venir a la memoria se vuelven contemporneos (1986: 154).
Per, com explica Williams (1977), la tradici o lherncia social assegura, s cert, la continutat duna cultura, per no mitjanant, cal remarcar-ho, la pura i simple acumulaci: la tradici s selectiva, una part es
conserva i una altra soblida, les adquisicions noves impliquen desprendres de textos o idees o objectes antics. Les prctiques socials sordenen,

16

sorganitzen mitjanant institucions ms o menys regulades; els textos

tamb sordenen mitjanant mecanismes que no solament en regulen
la producci sin tamb la distribuci material i el consum o recepci. Aquesta ordenaci, tocant a la literatura, es realitza amb laplicaci
del mateix concepte regulador de literatura, que, no cal dir-ho, tamb
t una funci en la constituci del cnon, perqu, com sost Lotman,
la literatura nunca es una masa amorfa y homognea de textos: es no
slo una organizacin, sino tambin un mecanismo que se autoorganiza
(1973: 68). Aix descriu Lotman aquest procs: El conjunto de nombres
y textos que se incluyen en la literatura, seleccionado en correspondencia con determinadas concepciones tericas, deviene ms tarde objeto
de canonizacin como resultado de la composicin de guas, enciclopedias y crestomatas [i] penetra en la conciencia de los lectores (1973:
169; la cursiva s meva i he esmenat la traducci).
Precisament introduir el concepte de literatura permet introduir un
altre aspecte de la noci de conjunt en relaci amb les de collectivitat
i valor: el conjunt dobres i autors es podria restringir al literari, encara
que les seves fronteres varien segons les poques. A tall de sincdoque,
el conjunt dobres i autors que constitueix el cnon seria una totalitat
inclosa en una totalitat ms gran que seria la literatura; aquesta explicaria
aquella i aquella esdevindria el millor exemple o illustraci daquesta.
En qualsevol cas, la constituci del domini literari suposa, com ho explica Lotman, exclusions, perqu los textos escritos antes del surgimiento
de las normas declaradas o que no corresponden a ellas, son declarados
no-literatura (1973: 168). Lotman posa Boileau i la potica classicista
com a exemple, la qual cosa fa pensar que els classicistes espanyols del
segle XVIII van condemnar a loblit una gran part del teatre barroc del
segle XVII, i abans els escriptors renaixentistes havien considerat brbars els
medievals. Vs a saber quantes obres es van perdre com a conseqncia
dels canvis de normes i de les exclusions consegents; i si no es va perdre cap obra de valor, com a mnim es pot comprovar quant de temps
van trigar obres i autors a aconseguir un lloc en la tradici, a la histria
de la literatura, al cnon: a la memria de la cultura, en suma. En efecte,
escriu Lotman: Al mismo tiempo que la inclusin (exclusin) de tales

17

o cuales textos en (del) dominio de la literatura, est funcionando otro

mecanismo: el de la distribucin jerrquica de las obras literarias y su
caracterizacin axiolgica (1973: 170; he esmenat la traducci).
s lgic que la consideraci dels processos de selecci dugui a preguntar-se quins sn els criteris concrets de valoraci que hi intervenen
i que fan possible la caracteritzaci axiolgica i la jerarquia de qu
parla Lotman. El primer que es pot dir s que no sn processos individuals, sin collectius; la segona cosa que sen pot dir s que sn processos que es desenrotllen en perodes diferents de temps: curts (per a
glries o xits contemporanis), mitjans (per a un escriptor la carrera del
qual s acompanyada per lxit de pblic i/o crtica) o llarga (per als
clssics que han superat la prova del temps). No cal dir, doncs, que un
xit de pblic en un moment donat, per gran que sigui, no assegura la
pervivncia duna obra o dun autor, ni tampoc una carrera dautor garanteix lentrada o, si aquesta sha produt, la permanncia al cnon. Es
pot dir que el cnon actua a llarg termini i ni tan sols un termini tan
extens s una garantia de la permanncia denitiva dels autors o de les
obres. Sesdev que el mateix cnon varia amb el pas del temps; el cnon, quant a idea terica, per sobretot com a prctica cultural i literria
s tamb un producte de la histria; com a conseqncia, shi registren
tant entrades com sortides, encara que les obres o els autors que hagin
aconseguit formar-ne part hi tenen garantida una permanncia ms o
menys llarga, ms o menys dinmica.
Potser convindria matisar encara ms la denici (que, ho recordo,
noms pretn de ser mnima i operativa) i afegir, a un altre pla, que les
obres de qu es parla sn tan valuoses que la collectivitat posa els mitjans per tal de conservar-les i per aix els dedica no solament llocs adequats, com les biblioteques o les colleccions de clssics, sin tamb una
atenci particular i en fa objecte destudi. Aquest s el moment en qu
es podria introduir el concepte dautoritat, sempre que aquestes obres
i aquests autors siguin tractats com a models dignes dimitaci per part
tant descriptors com dels estudiants, o com a textos que reclamen una
atenci atenta, especial, per part dels estudiosos, els docents i la gent de
lletres en general.

18

Es sabut que dantic les obres avui considerades canniques (un bon
exemple s lOdissea) eren estudiades i comentades a les escoles tant en
el pla gramatical o retric com en ltic, perqu se nextreien llions
dexpressi i de conducta, maneres de dir i de pensar o actuar. No s
qesti de donar per constitut un conjunt dobres en funci dunes
propietats distintives, les que se solen assignar a la literatura (i abans a la
poesia), que no shan pogut establir mai, per ms que sha intentat, sin
danar analitzant les variades comeses que sels ha atribut a cada etapa
de la societat, la cultura i la llengua del cas. No hi ha cap propietat comuna, dordre estructural, que justiqui que un conjunt dobres i dautors constitueixin un cnon, per s que hi haur una funci o srie de
funcions que seran realitzades amb eccia per aquestes obres.
No sobra insistir en el fet que la concreci dels processos de selecci
i dels criteris implicats correspon a lanlisi histrica i no a la terica, i
que varia segons les poques i tamb segons les llenges, cultures i pasos,
encara que potser seria possible introduir una consideraci dordre general, a mig cam entre el teric i lempric. Donant ns a un cert punt la
ra als crtics contemporanis del cnon, s plausible de dir que els criteris esttics o de gust solen ser establerts i administrats per la classe social
que ostenta el poder i que det aquest privilegi. Per aix no emmena
que el procs de transmissi i de conservaci del cnon hagi de ser presentat com un simple apndix de lactivitat daquesta classe social, ats
que en aquest procs intervenen tamb factors dordre intern (especcs
de la literatura) a ms de factors externs, com ara les transformacions de
la societat i de la composici de les classes en el poder i la ideologia que
les legitima. Ms encara, cal tenir en compte que les relacions entre els
subjectes, els escriptors i les institucions, no sn unidireccionals, perqu
no hi ha noms processos de submissi o dadaptaci, sin que tamb
nhi ha de rebelli i de marginaci o, si ms no, de conicte.
Tamb s prou clar que el procs de selecci o canonitzaci dobres
i autors obeeix tant a interessos poltics, socials i econmics, com a les
creences religioses o a les normes i costums de gnere de la collectivitat
que realitza la selecci, per la qual cosa no s inadequat de recordar la
importncia que la crtica cannica concedeix als criteris de raa, classe

19

i gnere. En suma, cal tenir en compte tant els factors extrnsecs o exgens com els factors intrnsecs o endgens i les dinmiques respectives,
autnomes i heternomes. Deixant els aspectes assenyalats a lanlisi histrica i emprica, em limito a observar que la reconstrucci del passat
duna collectivitat, lestudi (i la recuperaci) de la seva llengua i de la
seva literatura, representades luna i laltra pels millors autors i les millors
obres, sn contribucions decisives a la formaci duna tradici, una herncia culta que constitueix la base de la identitat nacional.6 En efecte,
el cnon s un component de lherncia cultural duna collectivitat, una
part del seu patrimoni. I no solament aix, el conjunt dobres i dautors
que en constitueixen el cnon comparteixen una llengua i unes imatges
de les formes de vida en qu aquesta collectivitat sesfora a reconixerse, don que el cnon esdevingui un dels elements cabdals de la identitat
nacional. No sobra recordar que Herder identica un poble amb la seva
llengua i aquesta amb la seva literatura, i que el nacionalisme del segle
XIX va combinar lexpansi de leducaci (basada en les humanitats) amb
la lologia i la histria de la literatura per tal de dotar el poble duna
llengua i duna conscincia nacionals (Anderson 1991).

Bibliograa
ALBERTAZZI, Silvia. 2001.Canone, a Albertazzi i Vecchi 2001: 21-31.
ALBERRAZZI, Silvia i VECCHI, Roberto (eds.). 2001. Abecedario postcoloniale, Macerata, Quodlibet.
ANDERSON, Benedict. 1991. Imagined communities: Reections on the origin
and spread of nationalism, Londres, Verso, 2 ed. Trad. francesa: Limaginaire national. Rexions sur lorigine et lessor du nationalisme, Pars, La
Dcouverte, 2002.
BLOOM, Harold. 1994. The Western canon: The books and school of the ages,
Nova York, Harcourt Brace. Trad. cat.: El cnon occidental, Barcelona,
Columna, 1995.
6
Recordem que la tradici pot ser ms o menys inventada, segons Hobsbawm i
Ranger (1983).

20

BRANN, Eva. 1993. The canon defended, Philosophy and Literature, 17,
pp. 193-218.
EQUIPO GLIFO. 1998. Diccionario de termos literarios, vol. 1, s.l., Xunta de
Galicia.
FARIA, Neide de (ed.). 1996. Language and Literature today: Proceedings of
the XIXth trienneial Congress of the International Federation for Modern
Languages and Literatures, vol. 1, Brasilia, Universidade de Brasilia.
FOKKEMA, Douwe. 1991. Changing the canon: A systems theoretical
approach, a Ibsch, Schram i Steen 1991: 363-369.
GORAK, Jan (ed.). 2001. Canon vs. culture: Reections on the current debate,
Nova York, Garland.
HENDRIX, Harald et alii (eds.). 1996. The search for a new alphabet: Literary
studies in a changing world, Amsterdam, John Benjamins.
HOBSBAWM, Eric J. i RANGER, Terence (eds.). 1983. The invention of tradition, Cambridge, Cambridge UP, 1988.
IBSCH, Elrud; SCHRAM D.; STEEN G. (eds.). 1991. Empirical studies of literature: Proceedings of the second IGEL Conference, Amsterdam 1989, Amsterdam-Atlanta, Rodopi.
LOTMAN, Iuri. 1973. Sobre el contenido y la estructura del concepto
de literatura artstica, a Lotman 1996: 162-181.
1986. La memoria de la cultura, a Lotman 1998: 152-162.
1996. La semiosfera. I: Semitica de la cultura y del texto, ed. i trad. D.
Navarro, Madrid, Ctedra.
1998. La semiosfera. II: Semitica de la cultura, del texto, de la conducta y
del espacio, ed. i trad. de D. Navarro, Madrid, Ctedra.
MOERBEEK, Jozien. 1996. Canons in context, a Hendrix et al. 1996:
156-161.
ONOFRI, Massimo. 2001. Il canone letterario, Roma-Bari, Laterza.
POZUELO, Jos M. 2000. Teora del canon, a Pozuelo i Aradra 2000:
11-140.
POZUELO, Jos M. i ARADRA, Rosa M. 2000. Teora del canon y literatura
espaola, Madrid, Ctedra.
SEGRE, Cesare. 1998. Il canone e la culturologia, Allegoria, 29-30, pp.
95-102.

21

SULL, Enric (ed.). 1998. El canon literario, Madrid, Arco/Libros.

SZEGEDY-MASZK, Mihly. 2001. Literary canons: National and international,
Budapest, Akadmiai Kiad.
VAN COLLER, Hennie P. 1996a. Yardstick or straight jacket? Notes on
the process of canonization, a Hendrix 1996: 267-271.
1996b. Canonization and standardization in the new South Africa,
a Faria 1996: 488-195.

22

2.
LA INVENCI DE LA HISTRIA LITERRIA
NIL SANTIEZ
Saint Louis University

ls darrers quinze anys hi ha hagut un inters creixent en el terreny

de lHispanisme per la dimensi institucional de la literatura. Nascut en
part com a mimesi dels acalorats debats sobre el cnon en departaments
dAngls, per tamb com a conseqncia de la pressi per desenvolupar
una autoconscincia metodolgica, i aix mateix com a reexi dels relativament recents canvis radicals en les ofertes de cursos als departaments
dEspanyol als Estats Units, els treballs de Baker (12-18), Lpez (205224), Mainer (151-190), Romero Tobar (La historia 151-183; Historia
literaria), Godzich i Spadaccini, Pont i Sala Valldaura, Pozuelo Yvancos i
Snchez Aradra, i Ros-Font (The Canon, Literary History 15-35) han
explorat qestions durant molt de temps deixades de banda pel que fa
al cnon i la institucionalitzaci de la literatura a Espanya realitzada i recolzada pels plans destudis, histries de la literatura, antologies i similars.
La inclusi, per primer cop en una Histria de la Literatura espanyola,
de un captol introductori a Literary History and Canon Formation
signada per Ros-Font a la Cambridge History of Spanish Literature editada per Gies no s per tant cap coincidncia. Aquest captol es pot veure
com a resposta a aquests canvis en la disciplina, i s un reconeixement
tcit i signicatiu de la necessitat de creure en la Histria de la Literatura i en el cnon abans demprendre lescriptura la construcci, estem temptats de dir duna Histria de la Literatura.

23

Malgrat lexistncia denfocaments slids pel que fa a la institucionalitzaci de la literatura a Espanya durant el segle divuit (ex. Godzich
i Spadaccini), encara queda molta feina per fer. Per exemple, un moment seminal en un procs el resultat del qual no seria res menys que
la construcci de la nostra disciplina no ha gaudit de latenci que mereix. Em refereixo a la primera ctedra dHistria de la Literatura, creada el 1786 als Reales Estudios de San Isidro. Aquest limitat inters s
una mica sorprenent si es considera que aquesta ctedra va signicar
la imposici ocial, en lestructura del sistema educatiu, dun nou mbit en les Humanitats: la Histria Literria. Magradaria contribuir, en
aquest article, als debats en curs sobre el cnon tot centrant-me en alguns detalls de la creaci, organitzaci, propsits i revolucionries implicacions de potser la iniciativa ms important per institucionalitzar la
incipient disciplina dels estudis literaris no tan sols en Espanya, sin en
Europa com a conjunt. Abans de procedir a una anlisi detallada de la
ctedra, comentar la primera proposta de crear una ctedra dHistria
de la Literatura. A la del meu estudi, mostrar la connexi entre la
ctedra i la disciplina tal com es practica avui. Aquest article, per tant,
t per darrer objectiu delinear el contnuum de longue dure de la nostra
disciplina, des dels seus comenaments ns al present.
La primera ctedra dHistria de la Literatura es va crear el 1786 als
Reales Estudios de San Isidro, antigament coneguts com a Colegio Imperial de Madrid, una instituci densenyament que lEstat va conscar
als Jesutes, ensems amb totes les seves propietats, quan lorde va ser expulsada dEspanya el 1767. Desprs dun perode de transici, un Reial
Decret del 13 de gener de 1770 va anunciar la inauguraci dels Reales
Estudios amb canvis signicatius. Aix, els Reales Estudios han de tenir
un Maestro que ensee la Lgica segn las luces que le han dado los
Modernos, y sin disputas Escolsticas, i un Maestro que ensee la Fsica
experimental (in De la Fuente 158). Les ctedres serien provedes seguint
els sistema dexamen pblic o oposiciones, amb lexcepci de la biblioteca
i la direcci de la instituci, ambdues garantides per reial nomenament
prvia recomanaci per part del Consejo de Castilla. Els Reales Estudios van ser inaugurats loctubre de 1771, i aviat esdevindrien una de

24

les institucions ms avanades de lpoca, aix com un instrument de la

poltica illustrada i regalista de la corona espanyola.
Entre les ctedres creades ex ovo hi ha la ctedra dHistria de la Literatura, ocupada pel bibliotecari principal (bibliotecario primero) dels Reales
Estudios. Aquesta ctedra va nixer arran duna iniciativa de Francisco
Messeguer i Arrufat, catedrtic de Filosoa moral i bibliotecario primero, i
del seu ajudant (bibliotecario segundo), lhistoriador i especialista en Dret
Miguel de Manuel. El 23 de desembre de 1785 van enviar al primer secretario de Estado, el comte de Floridablanca, un memorndum titulat
Mtodo para la enseanza de la Historia literaria (reprodut a Simn
Daz, Historia 362-365) en el qual exposaven les seves idees sobre diferents temes relacionats amb la natura i lensenyament duna disciplina
completament nova. El memorndum va tenir xit, perqu l1 de gener
de 1786 el comte de Floridablanca va promulgar un Reial Decret que
feia efectiu lestabliment de la ctedra dHistria de la Literatura als Reales Estudios, tot indicant lhorari de classe aix com el llibre de text que
es faria servir. Fins al seu tancament el setembre de 1802, els catedrtics
dHistria de la Literatura van ser Francisco Messeguer i Arrufat (17861788), Miguel de Manuel (1789-1798), el poeta Jos Villarroel (1799)
i Pedro Estala (1799-1802). La ctedra dHistria de la Literatura es va
reobrir a mitjan segle dinou, una poca que va veure la inclusi de la
Histria de la Literatura en el sentit estricte i especialitzat de lexpressi als plans destudis del sistema educatiu dEspanya: el 1846, a
Mil i Fontanals li van concedir la ctedra dHistria de la Literatura a
la Universitat de Barcelona, i el 1859 va veure la creaci de la primera
ctedra dHistria de la Literatura espanyola, ocupada per Amador de
los Ros. Lensenyament dHistria de la Literatura, iniciada labril de
1787, es va interrompre de sobte per indisposiciones de Messeguer i
Arrufat i a la per la seva mort el 21 de setembre de 1788. Noms seria reinstaurat el gener de 1789 pel nou catedrtic, Miguel de Manuel.
Segons ell, todava no se haban cumplido los seis primeros meses de
lectura, cuando ciento cincuenta y cuatro personas de todas clases haban prestado su nombre para la continua asistencia al curso Acadmico de cuatro aos (prleg, Exercicios [1790] n.p.). Un xit que no va

25

disminuir lany segent, almenys si hem de creure Miguel de Manuel,

qui diu, al seu prleg als exmens pblics dels seus estudiants que van
tenir lloc el 1791, que Despus que se tuvieron los primeros Ejercicios pblicos de esta enseanza en el ao prximamente pasado, y que
se esparci por la Pennsula y fuera de ella el Quaderno de Proposiciones, han sido muchos los hombres sabios y eruditos que benignamente
han prestado su aprobacin a nuestro mtodo con particulares y distinguidos elogios. De varias partes hemos recibido cartas, que dan testimonio de ser el camino que seguimos el ms a propsito para llegar al
trmino que nos hemos propuesto (prleg, Exercicios [circa 1792] n.p.).
El curs era opcional i obert no tan sols als joves estudiants matriculats
als altres estudis oferts als Reales Estudios, sin tamb a qualsevol interessat en el tema. Aix va portar al curs professionals i particulars ja
en possessi de ttols universitaris que simplement volien eixamplar els
seus horitzons i adquirir una mena de coneixement absent del sistema
universitari, generalment antimodernista i antiquat, controlat llavors per
lEsglsia. Durant lany acadmic de 1790 es van donar quaranta-dues
xerrades sobre les cultures dEgipte, Grcia i Roma. Com a resultat, en
part, del seu xit i per tal de demostrar la rellevncia social del curs,
el catedrtic i els seus estudiants van triar uns quants temes relacionats
amb el curs sobre els quals cadascun dells prepararia unes xerrades pbliques bajo la obligacin de haberse de leer y sujetar su censura al
juicio de todo el concurso Acadmico, que ha sido Juez imparcial en la
aprobacin y habilitacin de los que ejercitan (Manuel, prleg, Exercicios [1790] n.p.). Els exmens un total de nou xerrades van tenir
lloc a la biblioteca dels Reales Estudios els 23, 24 i 25 de setembre de
1790, i van ser aplegats poc desprs en un pamet a n en paraules del mateix Miguel de Manuel al seu prleg sense signar als Ejercicios pblicos de que no se prive de una parte tan principal del fruto
que hasta ahora ha producido esta nueva enseanza: la cual, si no nos
engaa el halageo aspecto que aqu ofrece, nos prometemos, que tal
vez podr ser algn da el medio ms seguro para restaurar la antigua
ilustracin Espaola, que tanto promueve en toda la nacin, a ejemplo
de su Augusto Padre, nuestro amado Monarca el Seor Carlos IV, con

26

las luces y auxilios de su sabio Ministerio ([1790] n.p.). En un llibre a

banda, Cndido Mara Trigueros, ajudant del bibliotecari des de 1789,
va publicar la seva xerrada inaugural daquests exmens, Discurso sobre el
estudio metdico de la Historia literaria (circa 1791). El curs segent, corresponent a lany acadmic de 1791, es va dedicar als estudis de la Bblia;
els exmens, precedits per una xerrada llegida per Trigueros, van tenir
lloc els 10, 11 i 12 de desembre de 1791, i es van aplegar en un segon
pamet (circa 1792) amb un prleg de Miguel de Manuel.
El memorndum de 1785 de Messeguer i Manuel s el text fundacional de lensenyament dHistria de la Literatura a Espanya. En termes
generals, tots dos bibliotecaris van exposar els problemes principals implicats en lorganitzaci de la ctedra. En primer lloc, hi ha la dicultat
per trobar un mtode adequat per abordar la nova disciplina. Messeguer
i Manuel admeten que no han trobat una idea digna de proponerse a
V.M., un mtodo perfecto, o un Curso completo de Historia literaria (a
Simn Daz, Historia 362). Aquest problema metodolgic, causat en realitat per la novetat de la disciplina que estan creant, es pot detectar, per
exemple, en la manca duna idea clara de com narrar, en una seqncia
temporal nica, un material tan extens i general com la literatura: ni
tenemos esta Historia, ni sabemos todava a punto jo como se ha de
ordenar. Por otra parte, la Historia literaria es un campo vastsimo y dilatadsimo, en q[ue] sobre una extensin inmensa hay una casi innita
variedad; se extiende a todos los siglos, a todas las Naciones; y comprende todos los conocimientos humanos; todas las ciencias, todas las artes, y
de la naturaleza (a Simn Daz, Historia 362). Per tal de fornir un acord
sistemtic provisional basat en la ra i en una visi histrica del mn,
Messeguer i Manuel, tot seguint el bibligraf alemany Johann Albert
Fabricius, distingeixen quatre mtodes diferents tant per a lestudi com
per a la narraci de la literatura en la seva dimensi histrica. En primer
lloc, hi ha el mtode cronolgic, mitjanant el qual els historiadors
siguen el orden de los tiempos, y comenzando en los ms remotos, van
reriendo todo lo q[ue] pertenece a la literatura, por siglos, o por edades, hasta llegar a los nuestros (362). El segon mtode s lalfabtic,
mitjanant el qual els historiadors estudien els autors de tots els temps

27

en articles ordenats alfabticament que forneixen informaci sobre la

vida i lobra de cada escriptor (362). El tercer mtode consisteix en el
relat de la Histria de la Literatura duna naci; ells anomenen aquest
mtode geogrc (362). Finalment, el quart mtode, el clssic s
aquell en el qual lhistoriador escriu una histria duna disciplina (362).
Messeguer i Manuel deixen a un costat el mtode alfabtic, adequat
noms per a diccionaris i amb una vertadera natura que no ofereix una
enseanza seguida y ordenada de la Histria de la Literatura. Qualsevol
dels tres mtodes restants, diuen, s bo, encara que ells sn partidaris del
cronolgic. La preferncia per una narraci cronolgica dins del marc
de la institucionalitzaci de lensenyament de la Histria de la Literatura mereix una mica datenci, especialment si ha de considerar-se que
aquest ha estat ns aleshores lenfocament hegemnic dins de la disciplina no tan sols entre els historiadors de la literatura sin tamb entre
els professors. Lelecci daquest mtode, que bviament pressuposa un
concepte lineal del temps, t a veure amb el fet de ser el ms til des
del punt de vista pedaggic. Tot i que Messeguer i Manuel reconeixen
que el mtode cronolgic no representa completament la Histria de
la Literatura, t lavantatge, creuen ells, de fer que la literatura sigui ms
manejable per al seu ensenyament perqu presenta un camp de coneixement molt vast en un relat histric nic (362).
La segent qesti tractada per Messeguer i Manuel s la selecci
dun bon llibre de text per als estudiants. En la seva opini, la dicultat ms seriosa pel que fa a aix rau en la falta de libros elementales,
o de obras que tuviesen una extensin proporcionada, que al mismo
tiempo comprendiesen todo lo necesario (a Simn Daz, Historia 362363). Aix no obstant, proposen com a llibre de text la Histria de la
Literatura escrita en itali per Juan Andrs, titulada Dellorigine, progressi e stato attuale dogni letteratura (1782-1799); la seva traducci a lespanyol es va publicar en deu volums entre el 1784 i el 1806, i en lpoca
en qu es va escriure el memorndum ja shavien publicat tres volums
de la versi espanyola. Finalment, a la del seu memorndum, Messeguer i Manuel proposen incloure en els cursos dHistria de la Literatura lanlisi de la literatura contempornia. Com altres erudits del seu

28

temps, els bibliotecaris dels Reales Estudios sostenen que la Histria de

la Literatura est al servei del progrs de la naci, del b com i de la
illustraci dels seus ciutadans. Per tant, hauria docupar-se del passat tant
com del present, ja que tots dos tenen un lligam causal. De fet, Messeguer i Manuel creuen que la Histria de la Literatura Contempornia
s la ms til i interessant de totes, ns i tot necessria per avanar al
mateix ritme que daltres nacions illustrades, vistes com a ms avanades i que per aquest motiu mereixen ser imitades. La seva crtica al
suposat endarreriment cultural dEspanya, un lloc com entre els erudits illustrats durant el segle divuit, s una indicaci de la funci que la
Histria de la Literatura i el seu ensenyament tenien per a Messeguer
i Manuel dins del projecte illustrat ms ample de modernitzar el pas:
a Espanya, armen, no hi ha histria contempornia, encara pitjor, no
hay diarios, no hay Efemrides, no hay papeles peridicos literarios: por
consiguiente no hay tampoco medio alguno por donde se instruya la
Nacin de lo que las otras adelantan (364). A les seves observacions
nals, Messeguer i Manuel recomanen imprimir en un pamet les xerrades del curs a la de lany acadmic.
El memorndum de Messeguer i Manuel mai no va ser publicat. El
primer document imprs sobre lensenyament de la Histria de la Literatura s, pel que jo s, el prleg sense signar de Miguel de Manuel
al primer pamet dels Ejercicios pblicos (1790) de setembre de 1790. En
aquest prleg, Miguel de Manuel considera que la Histria de la Literatura s la base intellectual i metodolgica de tota mena destudis. La
Historia Literaria, arma Manuel, ha sido mirada por todos los sabios
del da como una enseanza precisa e indispensable para inspirar la buena
y metdica instruccin en todo gnero de estudios (prleg, in Exercicios [1790] n.p.). Des duna perspectiva illustrada, Manuel exposa que la
Histria de la Literatura t molts usos per al b com, i que una de les
seves missions consisteix a seleccionar els llibres que proporcionen un slid aprenentatge, una tasca que es du a terme tot efectuant una operaci
doble i simultnia: (i) una crtica racional dels textos, i (ii) una imposici
dun ordre histric i narratiu al terreny del coneixement hum des dels
seus orgens ns al present. La lectura de molts llibres no condueix ne-

29

cessriament a un aprenentatge real. Per aquesta ra, debe... precaverse el

dao que trae consigo la lectura de los escritos intiles con dar a conocer
constantemente los de slida instruccin (n.p.). A ms a ms, la ctedra
dHistria de la Literatura abraza todava objetos de mayor utilidad. s
tamb una empresa histrica: Manuel arma que el n de esta enseanza no es solamente la material demostracin de los libros buenos, sino
ms bien la profunda y fundamental educacin en la serie y genealoga
de todos los conocimientos humanos, presentados en sus orgenes, en sus
edades y en sus diversos estados (n.p.). Al text de Manuel hi ha, en resum, un desig illustrat darribar a dominar, de disciplinar com diria
Foucault tot el coneixement. Manuel era ben conscient de la tasca de
pioner assumida al crear una ctedra dHistria de la Literatura, ja que
era la primera, creia ell, que es creava en Europa (n.p.). Aquesta ctedra
dels Reales Estudios va ser certament una de les primeres que es van
crear a Europa, s a dir, es va construir una nova disciplina amb la seva
normalitzaci racional del coneixement i la formaci dindividus, amb
la seva xarxa de normes i els seus controls, amb els seus cstigs i les seves
recompenses, amb les seves formacions del cnon i les seves exclusions.
La moderna episteme de la disciplina estava en marxa.
El text ms important sobre la Histria de la Literatura escrit i publicat en lmbit de la ctedra va ser el Discurso sobre el estudio metdico
de la historia literaria per Cndido Mara Trigueros. Aquest s el primer
treball mai publicat sobre la qesti en la histria del sistema educatiu
espanyol. Publicat al voltant de 1791, va ser originalment la conferncia inaugural, com sha esmentat abans, dels exmens pblics que van
tenir lloc entre el 23 i el 25 de setembre de 1790. Al collocar aquesta
conferncia a linici dels exmens, els organitzadors de lesdeveniment
estaven indicant tcitament que les reexions teriques i metodolgiques vnen abans de la prctica, s a dir, obrint camins per ensenyar i
escriure la Histria de la Literatura. No debades, Trigueros exposa un
dels seus principals objectius ja al ttol mateix del treball: el lector llegir un estudi metdic dHistria de la Literatura. Trigueros sost que
les claricacions teriques i metodolgiques han de ser una tasca prvia
a lensenyament i a lescriptura de la Histria de la Literatura: la teoria

30

aclareix el sender cap a la prctica crtica i historiogrca. Una empresa

terica aix no s sorprenent si es considera que la novetat de la disciplina suposava la manca de punts de referncia i de models a imitar.
La recerca dun mtode adopta diferents formes. En primer lloc,
Trigueros emfasitza la necessitat de seleccionar amb cura els textos que
shan de llegir i estudiar als seus cursos, tot insistint en una idea compartida pels professors que feien classe als Reales Estudios i, en general,
per tots aquells que van participar en el projecte de la Illustraci, a saber, la necessitat de tenir un guia responsable, la imposici duna mirada
disciplinria basada en la tutela de la ra per al b com. Des daquest
punt de vista, la selecci duna llista de lectures, dun cnon, s crucial,
ja que sense aix no s possible aprendre. Trigueros mant que el uso
superabundante de libros, dirigido por una eleccin ciega, sin la gua
de un discernimiento es uno de los mayores enemigos de la slida y
verdadera prosperidad de la literatura (8). Lenorme profusi de llibres,
especialment des de la invenci de la impremta, ha convertit la Histria de la Literatura, segons diu Trigueros, en una inagotable rama del
saber (22, vegeu tamb 22-23). Aquesta abundncia t per dir-ho
amb les nostres prpies paraules un efecte entrpic ja que, com ms
informaci tenim sobre Histria de la Literatura, ms difcil s assimilar
la informaci escrita sobre ella. En comparaci amb aquesta muntanya
de llibres intils, hi ha noms un grapat de treballs consagrats a lestudi de la Histria de la Literatura. El progrs de la naci, en opini de
Trigueros, es veu per tant obstaculitzat. Per arreglar la situaci, s imperatiu posar en prctica all que avui anomenarem una disciplinaci
de la Histria de la Literatura: La gran superabundancia de libros... y el
excesivo nmero de obras que hacen falta para poder conocer con facilidad la serie de los adelantamientos humanos... constituyen una prueba
demostrativa de la grande utilidad, o por mejor decir, de la absoluta necesidad de una enseanza metdica de la Historia Literaria (35). Mitjanant lorganitzaci de tot el coneixement, la disciplina de la Histria
de la Literatura es revela com una important contribuci al progrs del
pas. Un ensenyament tan nou, escriu Trigueros una mica a la defensiva, podria ser considerat com una activitat que simplement socupa de

31

les antiguitats i no t un s vertaderament positiu per a la societat; la

gent tamb podria pensar, continua Trigueros, que la Histria de la Literatura no s ms que desenterrar innombrables fets i ancdotes, sense
cap altra tasca que la recollecci de dates i noms sense cap connexi
interna amb els diferents temes de qu sencarrega una histria aix (1112). I tanmateix, s precisament el contrari. Trigueros preveia doncs un
atac que es feia sovint a la Histria de la Literatura. En la teoria literria contempornia, la pujada i lhegemonia del post-estructuralisme des
de nals de la dcada de 1960 en endavant es va aconseguir a expenses de la Histria de la Literatura, que era considerada per molts practicants dels estudis literaris una disciplina antiquada i simplista. Ja en els
seus comenaments, la Histria de la Literatura va mostrar una conscincia defensiva i preveia la resistncia als seus objectius i mtodes amb
la qual senfrontaria durant molts anys. Desprs de proposar la novetat
i els usos de la Histria de la Literatura, Trigueros procedeix a establir
les qestions metodolgiques a les quals el seu pamet tracta de donar
resposta. La Histria de la Literatura s considerada des de dos angles
diferents, com veurem: un t a veure amb els seus continguts, mentre
que laltre es refereix a la seva retoricitat.
Al comenament del seu llibre, Trigueros forneix una denici signicativa de Histria de la Literatura. Signicativa, no tan sols perqu
circumscriu el camp sin tamb perqu de alguna forma preveu, certament duna manera rudimentria, alguns dels debats davui dia sobre la
Histria de la Literatura i sobre la historia tout court, tot llanant idees
que serien desenvolupades duna manera molt ms sosticada i rigorosa dos-cents anys ms tard. En la seva denici, Trigueros emfasitza la
crucial dimensi narrativa de la Histria de la Literatura, resumeix les
tasques de lhistoriador i insinua que lhistoriador de la literatura hauria de tenir en compte factors institucionals aix com la producci material dels treballs literaris. Les observacions de Trigueros restarien perdudes per generacions dhistoriadors futurs que considerarien la Histria de la Literatura com una activitat purament emprica i no terica.
Historia literaria, escriu Trigueros, se llama la narracin y examen de
la aplicacin de los progresos del entendimiento humano desde el prin-

32

cipio hasta nuestros das. Esta narracin abraza igualmente la Historia

de las Letras y de los Literatos, que la de los subsidios y obstculos de
aquellas: es por lo mismo un estudio accesorio a todos los estudios y a
cada uno de ellos (13). La concepci de la Histria de la Literatura i
de la histria com unes construccions retriques i verbals ha esdevingut un lloc com als debats contemporanis sobre la qesti (ex. els treballs de White, Barthes, Mink, Veyne i Guilln; vegeu la contribuci de
Santiez al debat en el camp de lHispanisme). La Histria de la Literatura davui dia no es pot tenir ja si ms no sense mauvaise conscience per una activitat purament emprica sense determinants retrics
ence
ni lingstics. Trigueros, en lnia amb altres historiadors del segle divuit,
no t dubtes pel que fa a la narrativitat de la Histria de la Literatura.
Fins i tot compara la Histria de la Literatura amb les novelles, tot indicant aix idees defensades des dels anys 70 del segle XX en endavant
per, per exemple, Hayden White, qui va insistir en els estrets lligams entre els treballs dhistoriograa i els textos literaris pel que fa a les seves
tcniques comunes de construcci de la trama i el seu s compartit de
gneres literaris ben establerts (tragdia, comdia, stira, ironia) que en
darrera instncia reecteixen una ideologia i per tant la imposici dun
punt de vista particular, no neutral. Tot referint-se al progrs del primer
any acadmic de la ctedra dHistria de la Literatura, Trigueros conclou
que Hasta aqu apenas se pudo hacer otra cosa que recorrer el ancho
pas de las conjeturas, y escribir la novela de los orgenes literarios (52).
La discussi de la narrativitat de la Histria de la Literatura, per, s
important en un altre sentit. Lestudi metdic i teric de la Histria de
la Literatura s noms acceptable si la Histria de la Literatura sadrea
al b com dels alumnes i, per extensi, de la societat (27-28). Per tal
de ser til a la naci, com Trigueros mant enrgicament, la Histria
de la Literatura ha de revelar els canvis, els tempos, les acceleracions aix
com els contratemps de la literatura. El problema rau en com representar aquests ritmes, direccions i durades. Trigueros proposa el que sembla que ell considera una metodologia minuciosa, racional i rigorosa. La
Histria de la Literatura, per ser til, debe descubrirnos no solamente
las mutaciones, adelantamientos, y atrasos de todas las Naciones en los

33

respectivos ramos de la literatura... es necesario tambin que averige

las causas, o civiles, o morales o fsicas, que produjeron aquellos efectos:
en una palabra, para que sea loable la Historia Literaria que se estudie
debe ser losca, completa, breve, imparcial y verdadera (28-29). Consegentment amb aquest projecte, Trigueros creu que un bon llibre de
text per als seus estudiants hauria destar escrit amb imparcialitat, solidesa terica, rigor i abundant erudici.
A ms de la retoricitat de la Histria de la Literatura i les inevitables
decisions esttiques preses per lhistoriador, Trigueros suggereix com relacionar la Histria de la Literatura amb elements que semblen no estar
associats amb la literatura i tanmateix es connecten subtilment amb ella;
en certa manera, Trigueros est proposant un enfocament extrnsec a la
Histria de la Literatura: Agrguese a esto que el necesario examen de
las revoluciones literarias, incluyendo las causas de los adelantamientos,
o atrasos de cada Nacin, de cada poca o de cada estudio, no pueden
sacarse de otra parte que de una extensa combinacin de innumerables
hechos exteriores, y al parecer inconexos con la literatura (41). La darrera qesti important tractada per Trigueros es refereix a la varietat de
les Histries de la Literatura. Trigueros organitza aquesta diversitat sota
una tipologia: segn el modo y objeto con que esta Historia se trate,
puede ser universal o particular, geogrca o topogrca, bibliogrca o biogrca, especial o especialsima (14).
En el seu Discurso, Trigueros no tan sols dissenya una teoria i una
metodologia de la Histria de la Literatura; tamb proposa una pedagogia educativa de la nova disciplina. Per comenar, el professor dHistria de la Literatura ha dassimilar metdicament el material que desprs ensenyar als seus estudiants. Aquesta fase preliminar requereix una
considerable dedicaci personal i sacrici ja que la natura mateix de la
disciplina exige del que ha de gobernar esta enseanza un profundo y
muy extenso conocimiento de todos los ramos del saber (38). La indeterminaci del terreny constitueix una exigncia feixuga per al professor
encara present als estudis literaris davui dia: sespera dels professors de
literatura que coneguin, a ms a ms de la literatura del perode en qu
estan especialitzats, algunes literatures nacionals del mateix perode, aix

34

com teoria de la literatura, losoa, psicologia, histria general, histria

de lart i similars. Hi ha dos possible mtodes disponibles per dominar
la Histria de la Literatura: o manejando una o varias obras maestras
que contengan todo lo que ha de ensear... o leyendo con incesante
tarea innumerables libros dictados en diversas tareas... por hombres de
un genio, de una verdad, de un saber y de un partido muy diferente en
unos que en otros: extractando siempre; no perdiendo jams de vista las
reglas de la crtica; examinando las fuentes de todas las aserciones, las
conexiones de las doctrinas con las respectivas necesidades de los estudiosos, y los inconvenientes que del uso comn de tales o tales libros
pueden resultar al adelantamiento de cada estudio determinado (39-40).
Com que, segons Trigueros, no hi ha cap compendi complet dHistria de la Literatura, el professor daquesta disciplina no t ms alternativa que adquirir el coneixement que compartir amb els seus estudiants
mitjanant el segon mtode (40). Lgicament, la immensitat del camp
de la Histria de la Literatura fa impossible conixer-la ntegrament, un
fenomen que condueix a la inestabilitat i la provisionalitat de tot coneixement obtingut per mitj de lestudi de les fonts originals. Una limitaci aix, entesa com a consubstancial a la Histria de la Literatura, es
projecta sobre lensenyament mateix de la disciplina. Les limitacions de
labans esmentat llibre de text triat per al curs, ensems amb la impossibilitat per part del professor de saber-ho tot en el camp de la Histria
de la Literatura, van ser dos factors crucials que van determinar decisivament lensenyament de la literatura. El Origen estava lluny de ser perfecte
per als objectius establerts per a la ctedra dHistria de la Literatura. A
causa de les insucincies del llibre dAndrs en aquest sentit, el professor dHistria de la Literatura havia domplir els buits: Se determin
que ledo en cada da de leccin pblica un pargrafo de aquel Escritor
[Juan Andrs], le ampliase el Catedrtico, leyendo sobre su contenido un
Discurso propio, que examinase y estableciese ampliamente todo lo que
fuese conveniente y tuviese con l analoga (50). Les xerrades es presentaven en un format semblant als nostres seminaris. Un cop assumit
que un professor, per denici, no pot tenir un coneixement total del
seu material, era perfectament lgic pensar que en certs casos els seus

35

estudiants poguessin estar ms ben informats que ell mateix. Aix doncs,
el catedrtic ensenyava con tono de enseanza, per tamb con sujecin a la discusin, y con libertad en todos los oyentes para oponer las
dudas que hallaren, o combatir los descuidos que hubieren notado (51).
Trigueros anuncia que Estos discursos, estas discusiones y esta libertad
han seguido desde el principio, y seguirn en adelante, conservndose
tales trabajos para servir de materia a las futuras instituciones (51). En
el cas de la Histria de la Literatura, no hi ha aprenentatge real sense la
llibertat dexpressi dels estudiants. Miguel de Manuel, al seu prleg al
recull dassaigs escrits per alguns dels seus estudiants el 1791 ho exposa
amb claredat: Nunca se lograran en esta enseanza adelantamientos de
notoriedad, si la opinin de los que asisten a la escuela no fuese libre en
materias altercadas e indenidas. Jurar en las palabras del Maestro es la
ley ms tirana para el progreso de la Literatura, y nosotros mismos hemos dado ejemplos muchas veces de que no queremos ser sistemticos.
Supuesta, pues, esta honrosa libertad en las opiniones, que no lastiman,
ni quebrantan alguno de los Cnones de sana crtica, nadie deber extraar que la proposicin de uno no est tal vez del todo acorde con
la de otro de los actuantes. Cada cual correr por s solo el peligro del
convencimiento en la palestra (Exercicios [circa 1792] n.p.). Aquesta concessi a lestudiant, aix com la llibertat dexpressi que li s atorgada a
classe, de fet una negociaci dautoritat entre professor i estudiant, est
molt en consonncia amb el Pensa per tu mateix de la Illustraci. All
notable, per, no s tant el principi illustrat darrere daquesta llibertat
dexpressi atorgada als estudiants, sin ms aviat la necessitat, descoberta pels professors de la ctedra, densenyar literatura en un model seminarial: la literatura, com es van adonar, sensenya ms b dins de la
discussi, de lintercanvi dopinions disciplinat per una gura dautoritat que ltri la longitud, els continguts i la solidesa de les presentacions
dels estudiants. La Histria de la Literatura, des del seu origen mateix
com a mbit, combina una llibertat dacci donada als estudiants amb
la mirada disciplinria del professor, que organitza els temes en un programa destudis i determina lxit o el fracs dels estudiants segon una
construcci racional daquest mbit del coneixement.

36

Les discussions sobre Histria de la Literatura i la creaci duna ctedra que construeix per si mateixa un nou mbit en les Humanitats
sn temptatives de dominar tant la literatura del passat com la del present tot imposant-hi un ordre racional i histric. Ja lexistncia i la imposici dun llibre de text dHistria de la Literatura, que cobreixi totes
les cincies humanes, mostra aquest control sobre el passat i el present
mitjanant un relat coactiu. Darrere daquest procs de dominaci, que
per descomptat continua avui, hi ha lagenda poltica de la Illustraci.
No oblidem la funci poltica dels Reales Estudios, creats pel govern
com a part del seu regalismo, s a dir, lesfor dapoderar-se del sistema
educatiu per tal demmotllar-lo segons uns principis moderns i illustrats
mitjanant els quals modelar i controlar completament un nou tipus de
ciutad. Els diferents projectes educatius preparats durant aquest perode
van mostrar una tendncia cap a la uniformitat i la centralitzaci. Com
va escriure Maravall: La inspiraci per a aquesta campanya educativa del
segle divuit va derivar des duna actitud general de control guiat (dirigismo) i intervencionisme... Aix pressuposa la primacia de la iniciativa
governamental que de vegades s aplicada directament, encara que ms
freqentment pren la forma duna delegaci o missi (The Idea 41).
Aquesta mena deducaci, continua Maravall, tenia un tret distintiu: al
segle divuit, educar ssers humans era preparar-los en primer lloc per
a la societat... i desprs per a lEstat en la mesura que lestat s un aparat al servei de la societat (The Idea 45). Els bibliotecaris dels Reales
Estudios eren molt conscients de la connexi entre la ctedra dHistria
de la Literatura i el poder poltic. El primer pamet dels Ejercicios dels
estudiants est dedicat al comte de Floridablanca amb paraules molt signicatives. Manuel agraeix a Floridablanca el seu suport: Las primicias
de una enseanza, que V.E. ha promovido con tanta singularidad, deben
de justicia ofrecerse a V.E. en el da en que comparecen en el pblico
para que juzgue la utilidad de este estudio por los efectos que empieza
a producir. Con tan justo ttulo me he atrevido a elegir la alta persona
de V.E. para Mecenas de estos Ejercicios Literarios. Y siendo tan continuos y notorios los testimonios de amor y proteccin a las letras, que
V.E. da cada da a toda la Nacin (n.p.). La ctedra dHistria de la Li-

37

teratura, per tant, pertany a una dinmica particular entre poder i sbdit
en el marc duna nova episteme, una nova tecnologia de poder i una
ra instrumental que apunta a dominar la natura, i en darrera instncia
segons Adorno i Horkheimer els homes. Aquest moment seminal
dinstitucionalitzaci s el comenament de les nostres diferents maneres destudiar la Histria de la Literatura, totes elles modelades per les
diverses institucions (universitats, editorials, programes educatius) que
controlen els plans destudis, les llistes de lectures recomanades, les formacions del cnon, els llibres de text.
La invenci de la Histria de la Literatura va de la m amb la seva
tasca disciplinria: la una no existiria sense laltra. No haurem de pensar
en termes de successi, s a dir, que al comenament hi havia quelcom
anomenat Histria de la Literatura i ms endavant una srie de mesures disciplinries. Al contrari: s precisament la posici disciplinria de
la Illustraci all que va originar nous mbits de coneixement, entre
els quals la Histria de la Literatura. La realitat havia de ser dominada
sobre uns principis racionals. Lestreta relaci entre la ctedra dHistria de la Literatura, el despotisme illustrat, la novetat daquest mbit del
coneixement i lacte de disciplinar del qual prov s ms aviat evident.
Com diu Trigueros al comenament del seu pamet: Este til medio,
este precioso discernimiento es el que tuvo por objeto la sabia mano,
que sin tener a quien imitar, estableci en estos Reales Estudios la Ctedra de Historia Literaria (10). Observeu el verb utilitzat per Trigueros:
la m reial (la sabia mano es refereix al rei), lautoritat, estableix sobre
els seus sbdits una nova rea de coneixement. La disciplina de la Histria de la Literatura est per tant estretament lligada amb poder poltic
des del seu comenament mateix.
La ctedra dHistria de la Literatura als Reales Estudios pertany,
com altres fenmens, a diferents dures. Fins ara mhe concentrat fonamentalment en la curta dure dels darrers trenta anys del segle divuit. En
aquestes pgines de conclusi fornir uns quants parmetres per situar
la primera ctedra dHistria de la Literatura en una longue dure que
arriba ns al dia davui, ja que tot i ser veritat que la ctedra i la concepci de la literatura desenvolupades pels seus membres sn producte

38

del seu temps, els seus problemes, perplexitats, dilemes, discussions pedaggiques, planicacions de plans destudis i un profund inters per la
institucionalitzaci de la literatura tenen una gran semblana amb alguns
debats actuals sobre la dimensi histrica i institucional de la literatura.
Una anlisi de la ctedra en una longue dure demostraria no tan sols la
novetat seminal de la seva creaci; tamb mostraria els lligams que t
amb els estudis literaris davui.
Per comenar, s important recordar que la historiograa literria
oscilla entre la representaci histrica de la literatura duna naci i lestudi transnacional de gneres, perodes, textos, moviments i aix successivament. Les primeres histries de literatura nacional es van escriure
durant el segle divuit. La Idea della storia dellItalia letterata (1723) de Giacinto Gimma, Della storia e della ragione dogni poesia (1739) de Francesco Saverio Quadrio i, molt especialment, la monumental Histoire littraire de la France (1733-1763) preparada pels monjos benedictins de Saint
Maur van crear un nou mbit dinvestigaci. A Espanya, les primeres
histries de literatura i/o cultura espanyola sn si fa no fa coetnies de
la ctedra dHistria de la Literatura: Ensayo apologtico sobre la literatura
espaola (1782-1784; primera edici en itali: 1778-1781), per Francisco Javier Llampillas; i Historia literaria de Espaa, desde su primera poblacin
hasta nuestros das (1766-1791), pels germans Pedro i Rafael Rodrguez
Mohedano; tamb hi ha histries de gneres, com el seminal Orgenes de
la poesa castellana (1754; segona edici 1797), per Luis Jos Velzquez, i
Memorias para la historia de la poesa y poetas espaoles (1775), per Martn
Sarmiento, aix com antologies tan importants com ara Coleccin de poesas
castellanas anteriores al siglo XV (1779-1790), per Toms Antonio Snchez.
Aquests treballs entre daltres van xar per primer cop un cnon
literari nacional. Daltra banda, la Literatura Comparada va nixer durant la mateixa poca i es desenvoluparia al segle dinou. Els bibliotecaris
dels Reales Estudios i Juan Andrs van comprendre la literatura duna
manera transnacional, com una repblica de las letras, o, per dir-ho duna
altra forma, com una mena de Weltliteratur. En aquest sentit, els bibliotecaris dels Reales Estudios van collocar una de les primeres pedres
per la construcci duns incipients estudis comparatistes. Poc desprs, els

39

poetes romntics van posar la pedra per laltre pilar de la historiograa

literria al donar un signicat especialitzat a la paraula literatura i al
centrar-se exclusivament en la Histria de la Literatura nacional. Lhistoricisme romntic i la historiograa positivista continuarien la empresa
comenada per Llampillas i daltres erudits illustrats per amb un concepte diferent de literatura. El Discurso sobre la importancia de nuestra Historia Literaria (1828) dAlberto Lista i el Resumen histrico de
la literatura espaola (1844) dAntonio Gil de Zrate constitueixen dues
tes duna nova manera de concebre i descriure sobre la literatura nacional espanyola. La historiograa literria centrada al voltant duna naci
concreta no ha suplantat o venut les histries transnacionals i comparatives de la literatura. Al contrari: la histria ha demostrat la resistncia
de totes dues i la seva relaci de mtua dependncia.
El concepte mateix de literatura fet servir durant la Illustraci podria ser considerat massa vague i passat. Per no oblidem que el signicat de literatura no s avui menys imprecs. Les llistes de llibres recomanats per a estudiants de la llicenciatura de Literatura espanyola i
les sries de clssics de les editorials ms prestigioses inclouen obres de
Feijoo, Jovellanos, Ortega y Gasset, Saavedra Fajardo, Colom, Alfons X,
i Bernal Daz del Castillo per donar noms uns pocs exemples que
tenen poc o res a veure amb la literatura en el sentit especialitzat de
la paraula. Sens dubte, a hores dara tenim una descoratjadora varietat de
concepcions de literatura. Algunes estan restringides a les belles lletres,
per daltres sn generosament amples. El Formalisme Rus, lEstilstica i el New Criticism van ser tres temptatives de claricar i cloure un
concepte la precria unitat semntica del qual ha estat diluda des dels
anys 60. Laparici de noves metodologies analtiques i noves prctiques
discursives han transformat els departaments de literatura, si ms no als
Estats Units, en quelcom de diferent, la natura del qual no sempre s fcil
de denir. En molts casos, els departaments dEspanyol dels Estats Units,
com els dAngls, Francs o Alemany, shan traslladat ms enll dels seus
lmits tradicionals determinats per un concepte de literatura com un
mbit autnom dins de les belles lletres. Els estudis sobre cinema i la
teoria tenen tots dos un important paper en programes prestigiosos, tot

40

desplaant als marges els cursos sobre literatura medieval i ns i tot el

Segle dOr. La interdisciplinarietat ha esdevingut un mtode hegemnic,
gaireb un requisit professional i una paraula clau en qualsevol sollicitud
de beca. Els estudis culturals, un dels enfocaments ms importants dels
darrers 20 anys, mostren inters per totes i cadascuna de les manifestacions culturals, de vegades fent cas oms completament dels artefactes
literaris, mentre que el New Historicism es centra en la interacci entre textos literaris i una mplia gamma de prctiques discursives poltiques, culturals i socials. En termes generals, som testimonis dun retorn
a un enciclopedisme mediocre. Les raons daquests canvis sn complexes i van lligades amb les seves circumstncies o curtes o mitjanes dures.
Tanmateix, segueixen una lnia terica i metodolgica els orgens de la
qual, remots per no menys persistents, han de buscar-se en projectes
seminals com la divuitesca ctedra dHistria de la Literatura als Reales Estudios. Per dir-ho duna altra manera: els enfocaments sincrtics i
multidisciplinars com ara els estudis culturals, el New Historicism i la
ctedra dHistria de la Literatura pertanyen a la mateixa estructura. Aqu
estructura sutilitza en el sentit braudeli de la paraula, s a dir, com a
reconstrucci duna arquitectura potencialment longeva que limita i fa
possibles accions que poden esdevenir estables per a moltes generacions
dssers humans (Braudel 50). Els estudis literaris davui dia tenen els
seus propis objectius i es centren en qestions especques. Per alguns
enfocaments tenen actituds heretades i pressuposicions presents per primer cop en pioners com els fundadors de la primera ctedra dHistria
de la Literatura a Espanya. En cert sentit, els estudis culturals impliquen
un retorn al passat, a aquells anys seminals de nals del segle divuit en
qu la literatura, ja transformada en una instituci, cobria una mplia
gamma de produccions i era gaireb sinnim de cultura.
La ctedra dHistria de la Literatura als Reales Estudios de San
Isidro a Madrid va representar ni ms ni menys que la institucionalitzaci acadmica duna disciplina que es va anar construint amb diferents
mitjans durant el segle divuit. Aquesta institucionalitzaci acadmica, ensems amb el tractament nacional o comparatiu de la literatura, va modelar per primer cop lestructura, el conjunt de normes que governen

41

el pensament i la prctica daquells que es consagren a lestudi de la literatura i la cultura. Loscillaci, tan caracterstica de la disciplina, entre
all institucional i all natural, esttica i cultura, naci i internacionalisme, empirisme i construcci transcendental, no es pot entendre completament sense una conscincia de les primeres passes de la disciplina.
La reexi sobre els orgens acadmics de la Histria de la Literatura a
Espanya, doncs, pot revelar alguns dels seus components ms fonamentals i conduir a una millor comprensi duna disciplina que, en ltima
instncia, s la condici de possibilitat de la teoria, historiograa i ensenyament de la literatura.

Bibliograa
AGUILAR PIAL, Francisco. El plan de estudios de Cndido Mara Trigueros
(1768). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984.
Un escritor ilustrado: Cndido Mara Trigueros. Madrid: CSIC, 1987.
Introduccin al siglo XVIII. Madrid: Ediciones Jcar, 1991.
LVAREZ BARRIENTOS, Joaqun. Nacin e historia literaria a mediados
del siglo XVIII en Espaa. Romero Tobar, Historia literaria 101-114.
Orgenes de la Historia de la Literatura Espaola. Siglo XVIII. Vol. 1.
Madrid: Espasa-Calpe, 1995. 108-123. Vol. 6 dHistoria de la literatura
espaola. Ed. de Vctor Garca de la Concha.
BAKER, Edward. La problemtica de la historia literaria. Texto y sociedad: problemas de historia literaria. Eds. Bridget Aldaraca, Edward Baker
i John Beverley. Amsterdam: Rodopi, 1990. 12-18.
BRAUDEL, Fernand. crits sur lhistoire. Pars: Flammarion, 1969.
Exercicios pblicos de historia literaria/que tendrn/en los Estudios Reales de
Madrid/los seores/1. Don Joseph Isidoro Morales./2. Don Joseph Cornide./3. Don Alfonso de Manuel y Arriola./4. Don Matas Jorge de Arcas./5.
Don Isidoro Bosarte./6. Don Joseph Lpez de la Torre Ayllon./7. Don
Vicente Gonzlez Arnao./Don Baltasar Flix de Miano y Las Casas./
Don Martn Joseph Ordoqui./En los das 23, 24 y 25 de Septiembre de
1790./A las tres y media de la tarde en la Biblioteca./Asistidos del cate-

42

drtico de historia literaria./Don Miguel de Manuel y Rodrguez, Bibliotecario primero/de los mismos Estudios Reales. Madrid: a locina de don
Benito Cano, n.d. [1790].
Exercicios pblicos/de historia literaria/que han de tenerse/en la Biblioteca de
los Estudios Reales de Madrid/dedicados al Rey nuestro seor/Don Carlos
IV/y en su real nombre presididos/por el Excelentsimo seor conde/de Floridablanca./Defendern las proposiciones/los seores/Don Isidoro Bosarte./
Don Andrs de Andrs Garca./Don Juan Joseph Heydek./Don Vicente de
Chasco./Don Baltasar Felix Miano y las Casas./Don Joseph Lopez de la
Torre Ayllon y Gallo./Don Juan Antonio Llorente./Don Vicente Gonzalez
Arnao/Asistidos de Don Miguel de Manuel, Bibliotecario Primero/ y Catedrtico de Historia Literaria en los mismos/Estudios Reales./En los das
10-12 y siguientes de Diciembre de 1791./ las tres y media de la tarde.
Madrid: a locina de don Benito Cano, n.d. [circa 1792].
DE LA FUENTE, Vicente. Historia de las universidades espaolas, colegios y
dems establecimientos de enseanza en Espaa.Vol. 4. Madrid: Impremta
de la vdua i lla de Fuentenebro, 1889.
GIES, David T., ed. The Cambridge History of Spanish Literature. Cambridge: Cambridge UP, 2004.
GODZICH, Wlad, i NICHOLAS Spadaccini, eds. The Institutionalization of Literature in Spain. Minneapolis: The Prisma Institute, 1987.
LPEZ, Rosa Mara. Bibliografa sobre la historia de la literatura espaola en su contexto institucional (ndice cronolgico). El Gnomo 5 (1996): 205-224.
MAINER, Jos-Carlos. Historia, literatura, sociedad (y una coda espaola).
Madrid: Biblioteca Nueva, 2000.
MARAVALL, Jos Antonio. The Idea and Function of Education in the
Enlightenment Thought. Godzich i Spadaccini 39-99.
PONT, Jaume, i J. M. SALA VALLDAURA, eds. Cnon literari: ordre i subversi.Actes del colloqui internacional. Lleida: Institut dEstudis Ilerdencs, 1998.
POZUELO YVANCOS, Jos Mara, i Rosa Mara ARADRA SNCHEZ. Teora del
canon y literatura espaola. Madrid: Ctedra, 2000.
ROS-FONT, Wadda. Literary History and Canon Formation. Gies, The
Cambridge History 15-35.

43

 The Canon and the Archive: Conguring Literature in Modern Spain.

Lewisburg: Bucknell UP, Cranbury: Associated University Presses,
2004.
ROMERO RECIO, Mirella. La historia antigua en la enseanza: los ejercicios pblicos de historia literaria en los Reales Estudios de San Isidro
(1790-1791). Http://www.uc3m.es/uc3m/inst/AN/Sem
Http://www.uc3m.es/uc3m/inst/AN/Sem2.
ROMERO TOBAR, Leonardo. La historia de la literatura espaola en el siglo XIX (Materiales para su estudio). El Gnomo 5 (1996): 151-183.
ed. Historia literaria/Historia de la literatura. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004.
SANTIEZ, Nil. Investigaciones literarias. Modernidad, historia de la literatura
y modernismos. Barcelona: Crtica, 2002.
SARRAILH, Jean. La Espaa ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII. Trad.
A. Alatorre. Mxico, D.F.: Fondo de Cultura Econmica, 1957.
SIMN DAZ, Jos. Historia del Colegio Imperial de Madrid (Del Estudio de la
Villa al Instituto de San Isidro: aos 1346-1955). Segona edici. Madrid:
Instituto de Estudios Madrileos, Ediciones Corsa, 1992.
La biblioteca, el archivo y la ctedra de historia literaria de los estudios de San Isidro, de Madrid (1767-1820). Revista Bibliogrca y
Documental 1 (1947): 395-423.
Los Reales Estudios de San Isidro: nuevas noticias. Anales del Instituto de Estudios Madrileos 9 (1973): 323-340.
TRIGUEROS, Cndido Mara. Discurso sobre el estudio metdico de la historia literaria. Para servir de introduccin los primeros Exercicios Pblicos de
ella, que en los dias 23, 24 y 25 de Septiembre de 1790 se tuviron en
la Biblioteca de los Reales Estudios de esta Corte: ledo por don Cndido
Mara Trigueros, Bibliotecario segundo, en el da primero de dixos Exercicios.
Madrid: Ocina de don Benito Cano, n.d. [circa 1791].
URZAINQUI, Inmaculada. El concepto de historia literaria en el siglo XVIII.
Homenaje a lvarez Galvs de Fuentes.Vol. 3. Madrid: Gredos, Oviedo:
Universidad de Oviedo, 1987. 565-589.
G Hacia una teora de la historia literaria en el siglo XVIII: competencias del historiador. Romero Tobar, Historia literaria 209-236.

44

3.
ELS CNONS
DE LA LITERATURA HISPANOAMERICANA:
REFORMULACIONS ESTTIQUES
I RESIGNIFICACIONS SOCIALS
NRIA VILANOVA

robablement, des daquest costat de lAtlntic, cnon literari i lletres

hispanoamericanes sn, per a molts, dues idees que es contradiuen entre
elles. Duna manera paradoxal, daltra banda, la noci de cnon hispanoameric noms s aplicable des de fora del context llatinoameric i per
tant, pren sentit i s utilitzat en el nostre entorn. s a dir, mentre, duna
banda, constatem que a Catalunya i a Espanya, en general, la literatura
hispanoamericana s associada implcitament amb un corpus narratiu i
potic alternatiu al cnon literari en llengua castellana, daltra banda, la
idea de la seva mateixa existncia noms s vigent fora dAmrica Llatina i per tant a Espanya i Europa, i en un sentit diferent, que explicar
ms endavant, als Estats Units.
Aquesta mena de paradoxa pren sentit si pensem que la literatura
hispanoamericana arriba al pblic lector de Catalunya i Espanya als anys
seixanta com una alternativa a les lletres espanyoles en castell. s una
literatura percebuda com atractiva i extica, en un moment en qu les
lletres espanyoles encara pateixen les conseqncies de la crisi en la qual
van romandre submergides pels llargs anys de franquisme. Daquesta manera, el fenomen editorial en el qual Barcelona juga un paper tant important en aquesta poca i que s conegut com el boom1 de la literatu1
En el context de la literatura hispanoamericana, el boom fa referncia a la proliferaci
editorial dels anys 60 i 70 dautors de la regi, alguns dells installats a Barcelona, ciutat

45

ra hispanoamericana signica per a molts el seu moment inaugural, pel

simple fet de ser aleshores quan nosaltres la vam descobrir (estic parlant,
evidentment, del pblic lector general del moment). Per s important
tenir en compte que els textos literaris dautors llatinoamericans que en
la seva majoria es van publicar, com deia, a Barcelona en aquells anys
no eren fundacionals de la literatura hispanoamericana i, tot i que en el
seu moment van suposar una contundent resposta transgressora i revolucionria a les lletres hispniques,2 ja que es tractava dun corpus molt
innovador estticament i discursiva, tamb s cert que sn precisament
aquestes obres les que donaran a conixer la literatura dHispanoamrica entre nosaltres, les que amb els anys constituiran el seu cnon. Estic pensant, bviament, en novelles com Cien aos de soledad (1967), de
Gabriel Garca Mrquez, La ciudad y los perros (1963), de Mario Vargas
Llosa, o Rayuela (1963), de Julio Cortzar, noms per mencionar algunes de les ms signicatives. El fet que la literatura hispanoamericana
es doni a conixer entre nosaltres a partir daquestes obres, que en el
seu moment suposen precisament lalternativa al cnon hispnic, la seva
transgressi, fa que les lletres del continent llatinoameric siguin dalguna manera assimilades a una mena de contracnon. Dit aix, per, cal
que no perdem de vista que la identicaci duna literatura hispanoamericana s fruit duna manera simplicadora de percebre les diverses
literatures en llengua castellana de lAmrica Llatina i, com diem, lestabliment del seu cnon tindr lloc fora del continent.
Arribats a aquest punt, s imprescindible que ens preguntem qu s el
cnon. Es tracta dun concepte universal en el sentit que el podem aplique ser on tindr lloc aquest fenomen. Entre els escriptors ms destacats del boom hi ha
Mario Vargas Llosa (Per), Gabriel Garca Mquez (Colmbia), Carlos Fuentes (Mxic),
Julio Cortzar (Argentina) i molts altres com el mateix Juan Rulfo (Mxic) i Augusto
Roa Bastos (Paraguai), que no tindran una recepci tan mplia a nivell de lectors, per
que es donaran a conixer ran daquest moment. El boom suposa un reconeixement entre el pblic lector espanyol i europeu de lexistncia duna literatura llatinoamericana
que, sens dubte, sorigina molt abans. Els autors de lanomenat boom seran rpidament
canonitzats i passaran a ocupar les primeres les de la literatura llatinoamericana.
2
Entenc per lletres hispniques la literatura escrita en llengua castellana a qualsevol pas o continent.

46

car indistintament a realitats literries que sorgeixen de diversos contextos socials i culturals? Podem pensar el cnon com un fenomen dinmic,
que per tant es reformula constantment o b s una condici esttica i
intransferible de qu gaudeixen els textos escollits per formar una elit
indiscutible? Podem dissociar el cnon del seu context histric, social i
cultural? No s, precisament, lhegemonia cultural, social i econmica,
marcada per la histria, la que dicta el cnon? Aquest article es proposa
reexionar sobre aquests interrogants des de la perspectiva de les lletres
hispanoamericanes, a partir de dues premisses plantejades al comenament: duna banda la idea que un cnon hispanoameric noms pren
sentit fora dAmrica Llatina i, daltra banda, el fet que la literatura hispanoamericana sigui entesa de nou, fora del seu territori com una
literatura de per si alternativa i, per tant, no cannica. s per aix que
abans de continuar s fonamental establir els parmetres del que entenem
per literatura hispanoamericana. En principi, quan parlem de literatura
hispanoamericana ens referim a la literatura de lAmrica Llatina escrita en llengua castellana. No ens referim tant a un territori sin a una
llengua comuna i s per aix que excloem, tret que parlem de literatura
llatinoamericana enlloc dhispanoamericana, lextensa literatura brasilera,
que sexpressa en portugus, i les expressions francfones i anglfones
daquelles parts del continent que ho fan en aquestes llenges.
Tampoc no incloem, realment, encara que a vegades entrin com un
annex, aquelles literatures, que alguns han anomenat alternatives,3 que
soriginen en alguna de les llenges autctones de la regi llatinoamericana, com pot ser el nhuatl, el maia, el qutxua, laimara o el guaran, noms per mencionar-ne algunes. Avui en dia aquestes llenges, que
sn originriament orals i noms adopten lescriptura a conseqncia del
procs de colonitzaci espanyola, compten amb un corpus slid dobres
que en la seva majoria han estat transcrites al castell i a vegades ns i tot
escrites dentrada en aquesta llengua. Tot i aix, si ens xem en els catlegs editorials o els programes destudis literaris de la regi, no pertanyen
Veure Leinhard, Martin (1992) La voz y su huella (Lima: Editorial Horizonte), pp.
12-19.
3

47

plenament al corpus de la literatura hispanoamericana. Fet que mostra,

una vegada ms, la gran fragilitat i ambivalncia entre territori i llengua
a lhora de denir una literatura. Aquestes llenges es troben territorialment a Hispanoamrica, per les seves literatures, quan sinclouen en el
corpus de la literatura hispanoamericana, ho fan noms marginalment.
Estic parlant, com he dit al comenament, des daquest costat de lAtlntic i duna percepci de la literatura hispanoamericana que recorreria
tant el mercat editorial, com el pblic lector que forosament ha de
coincidir, com els estudis universitaris sobre aquesta rea. Ara b, si
ens preguntem com sentn des de la mateixa Amrica Llatina la noci
de cnon hispanoameric, matreviria a dir que des de laltra vora de
loce, aquest concepte es dilueix. Lmfasi a Amrica Llatina es posa en
les literatures nacionals, s a dir, en les literatures que soriginen en els
diversos pasos de la regi i, per tant, la idea dun cnon hispanoameric
no s pertinent, tot i que comparteixin la llengua dexpressi. De nou,
ens trobem amb la complexa delimitaci entre llengua i territori.
En aquest cas, i amb una visi interna, els diferents pasos tindran
els seus propis canons i molt difcilment aplicaran una visi ms continental i, encara que sigui de manera ms o menys marginal, depenent
del pas en qesti, ells s que tindran en compte aquelles literatures escrites en llenges indgenes que pertanyen al mateix territori, tot i que
caurem en un excs de romanticisme si volgussim pensar que aquestes llenges i cultures, histricament marginades per les elits econmiques, socials i culturals, de parla castellana, gaudeixen dun equilibrat
reconeixement en els seus territoris dexpressi. Ben al contrari, tot i
que en alguns pasos, com Mxic, ha tingut lloc, sens dubte, una important recuperaci de les cultures originries i de les seves expressions
artstiques, ms com una resposta a certs equilibris poltics de projecci
tant interna com externa del pas que com un fet de justcia histrica,
tamb s ben cert que lespai de subalternitat que ocupen les cultures
originries en els seus pasos actuals segueix fent-se pals en totes les
esferes de la seva existncia.
Si ns ara estem plantejant el cnon de la literatura hispanoamericana des dEspanya podrem fer-ho extensiu a Europa i des de la

48

mateixa Amrica Llatina, no podem deixar de banda els Estats Units si

volem tenir una visi ms panormica. s precisament en el pas territorialment ms proper a Amrica Llatina i amb la millor infrastructura universitria a nivell internacional on tindr lloc la proliferaci ms
gran destudis dedicats a la regi. Cal tenir en compte que el mateix
carcter innovador i dinmic del mn universitari dels Estats Units impulsar una renovaci constant del corpus dels estudis llatinoamericans,
que a ms es veuran ben nodrits per un gran nombre de professors llatinoamericans que formen una elit intellectual molt prestigiosa, que
es caracteritza per la seva visi generalment crtica i qestionadora del
sistema establert que transmetran en els seus programes de curs i en la
seva recerca. s per tant, en aquest sentit, una acadmia transnacional,
que es deneix per la constant preocupaci per establir el corpus destudi dacord amb les seves idees. En els diversos departaments universitaris dedicats als estudis llatinoamericans, el cnon de la literatura, en
aquest cas, llatinoamericana (tal i com sentn i sestudia des dels Estats
Units), es reformula constantment i dna lloc al que sha anomenat el
cnon postmodern, precisament per la seva constant innovaci i, a la
vegada, fragmentaci. Escriu Romn de la Campa, dorigen cub i professor a Nova York:
Els debats actuals sobre representacions de gnere, desplaaments terics,
maneres de perioditzar i marcs comparatius nous tots els paradigmes
sense dubte que confronten les literatures canniques de lacadmia europea-americana- incorporen sense excepci la literatura llatinoamericana. La recerca de les universitats del Estats Units segueix invertint en
els estudis llatinoamericans, moltes vegades de manera concertada amb
el creixent inters en rees relacionades amb aquesta com sn els estudis
Hispanos i Latinos4, i amb un mfasi considerable en la literatura contempornia i la cultura preformativa. Les antologies noves de literatura
global i multicultural inclouen la llatinoamericana. Si existeix un cnon
postmodern, sens dubte, Borges i Garca Mrquez sensenyen com inte4
s a dir aquells estudis que es dediquen a la cultura dels llatinoamericans a Estats Units. He deixat els dos conceptes en castell per no crear confusions al traduirlos al catal.

49

grants del seu centre i la narrativa testimonial de la Rigoberta Mench,

del seu marge multicultural.5

Tal i com queda pals en aquest text, s al mn universitari dels Estats

Units on sescau, com ja deia abans, una reformulaci dinmica del cnon
llatinoameric com a conseqncia del constant qestionament de les teories i parmetres literaris que tradicionalment han sustentat el cnon, i que
sense dubte tenen relaci amb delimitacions ms tradicionals dels gneres
literaris, les esttiques narratives i els loci denunciaci.6 s imprescindible,
en aquest sentit, tenir tamb en compte, tal i com queda esmentat en el
pargraf anterior, el creixent inters pels estudis dels grups culturals que,
provinents del mn hispnic, principalment, llatinoameric, han anat ocupant un lloc ms central en el panorama cultural dels Estats Units. Linters
acadmic per Amrica Llatina no es pot deslligar daquest fet.
Un cop feta una panormica general del que signica la literatura
hispanoamericana i el seu cnon, voldria reprendre les preguntes formulades anteriorment i veure quin s limpacte transatlntic en la literatura hispanoamericana i en la delimitaci del seu cnon. No deixa
de sorprendre que a El cnon occidental,7 llibre provocador i tendencis,
el seu autor, Harold Bloom, colloqui dins del que ell anomena lEdat
Aristocrtica, la poeta religiosa mexicana sor Juana Ins de la Cruz en
lapartat dEspanya. La gran poeta escriu en el Mxic colonitzat del segle
XVII i s evident, doncs, que Bloom la inclou territorialment a la colnia espanyola i, per tant, a Espanya. Daltra manera no sexplica per qu
ms endavant, quan la classicaci arriba a lpoca actual, lanomenada
per lautor lEdat Catica, Amrica Llatina constitueixi en si mateixa un
apartat, sense gaudir de la classicaci per rees lingsticoculturals, com
ho fa Catalunya, que es troba en un apartat diferent a Espanya, sin que
tota lAmrica Llatina, incls Brasil, est inclosa en el mateix llistat. Aix
5
De la Campa, Romn (1999). Latinamericanism (Minneapolis: University of Minnesota Press), pp. 1-2.
6
Concepte que saplica per delimitar des de quin espai de conscincia emet el subjecte literari, crtic o teric, el seu discurs.
7
Bloom, Harold (1994). El canon occidental (Barcelona: Columna, 1995).

50

comporta grans absncies, com ara, en el cas del Brasil, que la literatura
daquest pas noms ser representada per un sol escriptor, el poeta Carlos Drummond de Andrade, sense constar-hi ni tan sols un dels millors
escriptors llatinoamericans de tots els temps, Joaquim Maria Machado
de Assis (Rio de Janeiro, 1839-1908), central en el cnon de la literatura brasilera. Amrica Llatina, doncs, s inclosa en un bloc compacte, que
no distingeix cap mena despecicitat cultural nacional. En el bloc de
divuit autors llatinoamericans, hi ha, com deia, grans oblits, com el que
acabem desmentar de la literatura brasilera, i, de manera signicativa,
loblit de no haver estat considerada cap dona escriptora, ni tant sols la
Premi Nobel de Literatura 1945, la xilena Gabriela Mistral (1989-1957).
A qu respon aquesta classicaci tan discutible?
El cnon occidental t una visi molt crtica i intolerant de les darreres
tendncies crtiques i teriques que busquen obrir el concepte mateix
de literatura i per tant de cnon literari, i que el desplacen del centre
hegemnic de producci del que tradicionalment sha ents per literatura cap els marges que es posen al descobert mitjanant els processos de
migraci i globalitzaci. Aquestes noves perspectives, com constatvem
en el text de De la Campa, tenen una forta tirada en els estudis culturals i regionals que es centren en zones conictives, amb gran diversitat
cultural i social, generalment antigues colnies europees i, tamb, molt
sovint, amb alt ndexs de pobresa i desigualtat. No s, doncs, casualitat
que els anomenats estudis postcolonials,8 per exemple, soriginin a lndia i tinguin els seus mxims exponents entre els intellectuals indis que
treballen a universitats britniques i dels Estats Units. De la mateixa manera, els estudis llatinoamericans, tal i com viem al pargraf anterior,
sadscriuran majoritriament a les noves tendncies teriques marcades
per la postmodernitat i la busca de nous parmetres dapropament a les
realitats culturals i tamb literries dAmrica Llatina.
8
Impulsats per acadmics indis des de Gran Bretanya o Estats Units, els estudis postcolonialistes sorgeixen com una resposta a les teories principalment de la deconstrucci
que tot i promoure plantejaments alternatius eren incapaces de desplaar el seu locus cap
a realitats perifriques dels centres hegemnics de producci intellectual marcades per
la seva condici de marginalitat i subalternitat.

51

Comparteixo amb el crtic americ, autor daquest controvertit llibre, la reivindicaci del text literari, que aquestes teories crtiques a la
llarga han anat oblidant, a causa dun excs dabstracci terica. Penso,
com ell, que el text literari mereix un lloc de preferncia en uns estudis que en principi el tenen com a base de treball. Crec, per, que no
se sost la persistent utilitzaci de categories binries que pretenen distingir entre literatura culta i literatura popular i esttica i poltica, argumentant que la literatura pertany al terreny de la primera, i lencara
freqent divisi tradicional de la narrativa, la poesia, lassaig i el drama,
com a gneres indiscutibles de la literatura. Tamb cau Bloom, al meu
entendre, en una altra i perillosa abstracci, la de les realitats socioculturals i histriques, de les quals sorgeix qualsevol manifestaci artstica
i literria i de les que aquestes sn, encara que a vegades es faci difcil
reconixer-ho, indissociables.
Si pensem en Amrica Llatina i en la seva literatura, encara que aix s
igualment aplicable a moltes altres regions del mn, es fa imprescindible
entendre les diferents cultures que la constitueixen, les seves diverses maneres de percebre el mn, de representar-lo i dinterpretar-lo, la complexa
coexistncia entre elles i les seves conictives estructures socials, econmiques i poltiques si volem apropar-nos crticament a les seves expressions
culturals, artstiques i literries. Aquest mn complex i heterogeni no s
fcilment abordable des de compartiments estancs i inamovibles, a partir
de categories danlisi que no es corresponen a la realitat. Ben al contrari, cal entendre que la multiculturalitat no s noms un discurs sobre
un dels resultats de la globalitzaci sin que s tamb la coexistncia de
maneres a vegades antagniques dentendre i representar el mn, i que
per tant apropar-se a les expressions que en sorgeixen requereix noves
eines teriques per entendre-les i analitzar-les obertament.
En aquest sentit s ben pertinent el comentari de Romn de la
Campa quan situa el testimoni com a gnere i concretament lobra de
la guatemalteca maia Rigoberta Mench, guanyadora del Premi Nobel
de la Pau lany 1992, Me llamo Rigoberta Mench y as me naci la conciencia (1982) com un referent clau del que seran les reformulacions del
cnon que sorgeixen dexpressions originades als marges socials i cultu-

52

rals. Sense dubte, aquest testimoni que don a conixer al mn la seva

autora i la lluita dels seus en la devastadora guerra civil de Guatemala
(1960-1996) s paradigmtica de la mobilitat i el dinamisme que experimenta el cnon de la literatura hispanoamericana, principalment per
limpuls de les universitats dels Estats Units.
Si tornem a les preguntes formulades al principi, es fa pals des de la
perspectiva que adopta aquest article, que no podem pretendre un concepte de cnon que sigui vlid i pertinent universalment, s a dir que
sigui aplicable a les diferents realitats que el deneixen. Les relacions de
poder seran sempre un condicionament ineludible en la seva formulaci,
tant si parlem de la selecci que fa el mercat editorial i aqu tamb
caldr tenir molt en compte a quin tipus de lector es dirigeix com
si pensem en els programes universitaris dels Estats Units, o b en els
nostres propis, que solen prioritzar una visi ms tradicional i hegemnica de la literatura hispanoamericana. Cap perspectiva, cap classicaci
no s innocent. O s que quan Bloom inclou sor Juana Ins de la Cruz,
poeta central del cnon mexic, en la literatura espanyola, no est implicant una visi que considera la literatura colonial hispanoamericana
com literatura espanyola, com ho fan molts dels nostres departaments
de lologia hispnica que des de la literatura espanyola sapropien de les
obres hispanoamericanes colonials?
Certament, qualsevol perspectiva, sigui conservadora o progressista, estar condicionada per factor contextuals en els quals inevitablement intervenen les lluites de poder. El cnon, doncs, no s innocent.
En major o menor mesura est contextualitzat i travessat per la histria
i les seves especicitats socials i culturals. En el cas del que anomenem
literatura hispanoamericana, en referncia als textos literaris dAmrica Llatina escrits en castell, el cnon, com he intentat explicar al llarg
daquestes pgines, s un cnon dinmic que, per una banda, a Europa,
i principalment a Espanya, t com a referent el fenomen editorial del
boom literari dels anys 60, que va posar a la palestra una literatura, que
era desconeguda ns el moment i es presentava duna manera innovadora i transgressora. Per una altra banda, a la mateixa Amrica Llatina
resulta indenit, per la prevalncia de les literatures nacionals en cada

53

pas, i a les universitats dels Estats Units, espai important en el desenvolupament a nivell universitari dels estudis llatinoamericans, el cnon es
reformula a partir de teories literries rupturistes i innovadores vinculades a la postmodernitat i al postcolonialisme. Ms enll daix, i de les
diferents maneres dentendre aquesta temtica, crec fermament que s
imprescindible apropar-se a la literatura hispanoamericana, i llatinoamericana en general, des duna perspectiva que sigui capa de transitar per
les diferents cultures i les seves formes de representaci i interpretaci i,
per tant, s imprescindible duna banda ser capaos de fer servir eines i
parmetres danlisi que ens ho permetin i, daltra banda, resituar, en la
mesura que ens sigui possible, el nostre propi locus denunciaci.

Bibliograa
ADORNO, Theodor. 1997. Aesthetic Theory. Minneapolis: University of
Minnesota Press.
BEVERLEY, John. 1999. Subalternity and Representation: Arguments in Cultural Theory. Durham: Duke University Press.
BLOOM, Harold. 1994. El cnon occidental (Barcelona: Columna, 1995).
CLIFFORD, James. 1988. The Predicament of Culture: Twentieth Century
Ethnography, Literature, and Art. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
CLIFFORD, James. 1997. Routes. Travel and Translation in the Late Twentieth
Century. Cambridge, Mass. Harvard University Press.
CORNEJO POLAR, Antonio. 1994. Escribir en el aire. Ensayo sobre la heterogeneidad socio-cultural en las literaturas andinas. Lima: Editorial Horizonte.
DE LA CAMPA, Romn (1999). Latinamericanism (Minneapolis: University
of Minnesota Press).
JAMESON, Fredric i Masao MIYOSHI, eds. 1998. The Cultures of Globalization. Durham and London: Duke University Press.
HALL, Stuart. 1997. Representation: Cultural Representation and Signifying
Practices. London: Sage Publications Ltd.

54

HALL, Suart i Paul DU GAY, ed. 1996. Questions of Cultural Identity. London: Sage Publications Ltd.
KAPLAN, Caren. 2000 (1996). Questions of Travel. Postmodern Discourse of
Displacement. Durham: Duke University Press.
LEFEBVRE, Henri. 1991. The Production of Space. Oxford: Blackwell Publishing Co. 1st Edition in French Editions Anthropos 1974.
LEINHARD, Martin (1992) La voz y su huella (Lima: Editorial Horizonte).
MIGNOLO, Walter. 2000. Local Histories/Global Designs: Coloniality, Subaltern Knowledges, and Border Thinking. Princeton: Princeton University Press.
MILLS, Sara. 1997. Discourse. London, New York: Routledge.
RAMA, ngel. 1994. La ciudad letrada. Hanover: Ediciones del Norte.
English Edition. 1996. The Lettered City. Durham: Duke University
Press.
RODRGUEZ, Ileana, ed. 2001. The Latin American Subaltern Studies Reader.
Durham: Duke University Press.
ROWE, William and Vivian SCHELLING. 1991. Memory and Modernity. Popular Culture in Latin America. London: Verso.

55

56

4.
ESCRIPTORES CATALANES CANNIQUES:
BALLANT EN UN CAMP DE MINES
FRANCESCA BARTRINA
Universitat de Vic

Durant el procs de formaci dun cnon literari i de determinaci del

valor esttic de les obres, apareix la qesti de si va ser primer lou o la
gallina, davant la nostra incapacitat de poder deslligar qu llegim de com
hem aprs a llegir-ho. Per dir-ho clarament, llegim b i amb plaer all
que ja sabem com llegir; i all que sabem de quina manera llegir depn
dall que hem llegit abans (els textos a partir dels quals hem desenvolupat expectatives i hem aprs estratgies interpretatives). Per tant, all
que triem per llegir, i, per extensi, ensenyar i, per tant canonitzar, est
normalment inut per les nostres lectures anteriors. Fer un trencament
radical s cansat, exigent, incmode i, a vegades, impossible dexplicar.

a crtica i professora nord-americana Annette Kolodny fa aquesta

reexi a larticle Dancing Through the Mineeld, publicat a la revista
Feminist Studies la primavera de lany 1980, article que ha estat considerat el ms llegit i reimprs del corpus de textos de crtica literria feminista angloamericana. Segons lautora, llegir s una activitat altament
socialitzada, i llegim amb plaer i reconeixem el valor literari de les obres
que ens sn conegudes, familiars, que reconeixem. Daquesta manera, la
incorporaci de ms obres descriptores en els cnons literaris occidentals hauria de portar necessriament al replantejament del concepte de
valor esttic i a la revisi continuada dels supsits terics de la crtica
literria, uns supsits que han dassumir el repte de ser oberts i exibles.
Daquesta manera, revisar el cnon literari ens ajuda a entendre el passat
per, sobretot, satisf la nostra necessitat dentendre el present.

57

En els darrers trenta anys, moltes veus han qestionat la universalitat dels valors esttics del cnon literari universal, posant en dubte que
fossin el reex dun pensament hum inalterable i objectiu. Els defensors del cnon tradicional esgrimeixen que els clssics han sobreviscut
als avatars del temps a causa dels seus valors esttics, que tenen la qualitat de ser perennes. Daquesta manera, la literatura esdev un valor institucional mitjanant el qual es construeix el judici de qualitat literria.
Tanmateix, molts estudis han demostrat que la histria de la formaci
del cnon literari occidental va ser fruit dun complicat procs dexclusi. I els valors del cnon occidental sn, evidentment, els valors de
lhumanisme liberal, la qual cosa ha perms que pogus ser utilitzat per
una ideologia burgesa duna manera imperialista. En aquest article ens
ocuparem de la revisi del cnon literari catal on cada dia sn ms
presents les veus de les escriptores.

1. Les escriptores i el cnon literari

Lassaig pioner de Virgnia Woolf Una cambra prpia (1929) ha tingut
una gran importncia per a la revisi del paper de les escriptores en el
cnon literari universal. Quan, no sense picardia, Woolf es pregunta amb
ngida innocncia sobre labsncia descriptores en el cnon literari angls i imagina la vida complicada que hauria tingut una suposada germana de Shakespeare, la Judith, que hagus tingut el mateix talent que
ell, obre un cam sense tornada a la reexi sobre les dicultats per a
les dones descriure professionalment, que ella materialitza amb la condici indispensable de cinc-centes lliures de renda anuals i una cambra
prpia. Un altre gran tema que planteja lassaig de Woolf s el de la importncia dels temes, del mn reectit a les obres: si les dones noms
podien viure lespai privat, domstic, s obvi que quan escriuen literatura parlen daquest espai, daquest mn conegut. Dignicar els motius
temtics de lesfera de la domesticitat ns a considerar-los literaris ha
estat una tasca difcil que ha mantingut ns avui dia a moltes autores
excloses del cnon literari.

58

La crtica Elaine Showalter ha anomenat doble estndard aquesta

maniobra, duta a terme pels crtics angloamericans durant el segle XIX,
que, duna banda, delimitava molt estrictament els temes sobre els quals
podien escriure les dones, per ms tard no valorar les seves obres en
tractar un ventall de continguts tan restringit. Segons lautora, quan a
lpoca victoriana els crtics es referien a la dona escriptora, la referncia implcita era la del cos femen. Se suposava que la creativitat natural de les dones noms estava relacionada amb la maternitat, essent la
domesticitat la seva nica esfera dacci. s per aix que tan sovint les
obres dautoria femenina shan considerat massa crues i la seva temtica massa escandalosa; aquests van ser els qualicatius que van rebre, per
exemple, les novelles de les germanes Bront, el monleg La infanticida de Caterina Albert, quan va guanyar els Jocs Florals dOlot de
1898, i el teatre de Carme Montoriol que va pujar als escenaris catalans de preguerra.
Tamb el feminisme francs, especialment mitjanant lobra dHlne
Cixous, ha posat latenci en com sha procurat silenciar i prescindir de
la sexualitat femenina que circula lliurament en molts textos escrits per
dones i la necessitat de reprimir-la i de controlar-la. Per aquest motiu,
molts llibres escrits per dones haurien estat qualicats de subversius, en
el sentit que ltren la sexualitat femenina per les escletxes de lordre
establert. Molts daquests llibres han estat bandejats del cnon literari i
han estat censurats i interpretats de manera molt restrictiva.

2. Les genealogies descriptores

La crtica literria feminista ha cridat latenci sobre el fet que les
escriptores codiquen les seves experincies de maneres diferents a com
ho fan els escriptors. Tamb que articulen el mn imaginari amb simbolismes i imatges prpies. A ms, que les estructures daquest mn shan
desenvolupat a partir de fonts i tradicions diferents de les dels escriptors.
Un dels llibres pioners que va cridar latenci sobre aquest tema s el
de Patricia Meyer Spacks, La imaginaci femenina. Aquest llibre ha estat

59

criticat posteriorment ja que identica lescriptura femenina amb lescriptura signada per una dona, sense, per, tenir en compte les experincies de totes les dones, ja que per exemple deixa de banda la imatgeria
de les escriptores lesbianes, negres i postcolonials.
Per, els llibres de les escriptores recullen necessriament les experincies de les dones? Qu entenem per experincia? La denici que em
sembla ms plausible s la de Teresa de Lauretis, que la concep com un
procs mitjanant el qual es construeix la subjectivitat: un procs mitjanant el qual la persona se situa o s situada en una realitat social i percep
i comprn com a subjectives (en referncia a si mateixa i originant-se
en el seu interior) aquestes relacions (materials, econmiques o interpersonals) que de fet sn socials i histriques. Joan W. Scott considera que
lexperincia no s noms all que produeix subjectivitat, sin que ha
de ser historiada. Lexperincia est directament relacionada al coneixement, no s noms un registre mecnic de dades sensorials: implica un
procs semitic. Giulia Colaizzi, a lestudi Gnero y tecnologa(s): de
la voz femenina a la estilizacin del cuerpo, mant que escoltar la veu
femenina, reconixer la presncia de la dona en la histria ha volgut dir
desnaturalitzar el subjecte, desvelar-lo com una cci de control i identitat basada en lexclusi de laltra (de les dones). A partir daqu podem
deduir que una consideraci plural de lexperincia femenina portaria
a un desplaament del cnon literari, en tant que prctica institucional
de lhumanisme occidental. De fet, la historitzaci i la pluralitat de les
experincies femenines noms poden conduir-nos a una hermenutica que qestioni les bases mateixes del cnon literari, com veurem ms
endavant.
Tanmateix, el perill que pot presentar aquest tipus de proposta s el
de crear un cnon femen, un altre cnon que sigui tan homogeni com
el que es pretn combatre, ja que el terme dones implica una categoria molt mplia que no estableix diferncies de raa, de classe i dorientaci sexual. Carme Riera, a larticle Literatura femenina: Un lenguaje prestado?, creu que no hi ha resposta a la pregunta de si existeix
una literatura especcament femenina. Parteix de la constataci que el
feminisme ha estat un factor important a lhora destimular la necessi-

60

tat de trobar un llenguatge nou connectat amb el propi cos, un llenguatge que transgredeixi els codis socials i les normes vigents. A ms
a ms, Riera considera que els temes de la literatura de les dones sn
diferents; les dones descriuen ms minuciosament les sensacions, la seva
riquesa lxica s ms gran en ladjectivaci de colors, i les referncies
ms exactes en lrbita domstica. El punt de vista i el to tamb sn
diferents, de la mateixa manera que ho s la complicitat amb les lectores, la conscincia duna histria comuna i la necessitat darmar-se
a travs duna imatge no mediatitzada per lhome; s per aix que les
lectores llegeixen ms la literatura escrita per dones. A ms, la literatura
femenina es relaciona ms estretament amb lpica pels trets que la caracteritzen: oralitat i memoritzaci; tamb per les caracterstiques de la
parla colloquial femenina. Aix mateix, podem atribuir a la seva marginalitat sociocultural el fet que els textos escrits per dones presentin
peculiaritats estilstiques i temtiques. Riera proposa recuperar les dues
veus de les dones, la intellectual i la proftica, amb la voluntat dobrir
molts camins per a lescriptura femenina del futur.
Les escriptores catalanes han llegit amb cura lobra de les autores que
les han precedit i han creat xarxes de recolzament entre autores duna
mateixa poca. Efectivament, les trajectries de les escriptores catalanes
mostren que els llaos damistat sovint les han unit, que shan llegit les
unes a les altres i que ha estat fonamental per a les ms joves tenir unes
antecessores en la tasca descriure. No hi ha dubte que hi ha una genealogia de novellistes catalanes que va de Dolors Monserd a Imma
Mons passant per Caterina Albert, Aurora Bertrana, Teresa Vernet, Merc Rodoreda, Montserrat Roig, Carme Riera o Maria Barbal. Una genealogia de poetes catalanes que va de Maria Antnia Salv a Susanna
Rafart, passant per Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni,
Montserrat Abell, Maria ngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinachs,
Marta Pessarrodona i Maria Merc Maral. Una genealogia de dramaturgues que va de Carme Karr a Llusa Cunill, passant per Palmira Vents
(Felip Palma), Carme Montoriol i Maria Aurlia Capmany.
Han estat les mateixes escriptores les que sovint han fet presents
aquestes genealogies, confessant que es llegien les unes a les altres i par-

61

lant de lobra de les seves companyes sempre que nhan tingut ocasi.
En aquest sentit, cal destacar la feina feta per les tres grans crtiques i
escriptores catalanes: Maria Aurlia Capmany, Montserrat Roig i Maria
Merc Maral. Podem recordar, per exemple, que lobra crtica de Maria
Merc Maral, recollida al volum Sota el signe del drac. Proses 1985-1997,
a cura de Merc Ibarz, ens permet veure com lautora ha construt la
seva prpia genealogia femenina: Helena Valent, Clementina Arderiu,
Rosa Leveroni i Maria Antnia Salv, i com va tenir una relaci intensa
i personal amb les autores que va traduir: Rene Vivien, Anna Akhmtova, Marina Tsvetieva, Marguerite Yourcenar i Colette.
A ms, diverses publicacions sorgides molt recentment donen visibilitat a la tradici descriptores catalanes i demostren lexistncia duna
xarxa de solidaritat i de respecte mutu. Com a exemple, podem citar dos
volums: 21 escriptores per al segle XXI (2004) i la Nadala 2005 de la Fundaci Carulla titulada Escriptores. De Caterina Albert als nostres dies (2005).
Cal destacar els dossiers de la Revista de Girona dedicats a escriptores
catalanes: Dones escriptores Nm. 223 (mar-abril de 2004) i Dues generacions descriptores, Nm. 235 (mar-abril de 2006). A ms, han sorgir
diversos estudis que posen en relaci les autores catalanes amb les seves
contempornies estrangeres: Llusa Juli (ed.) Memria de laigua: onze escriptores i el seu mn (1999), Maria-Merc Maral (ed.) (1998) Cartograes
del desig: quinze escriptores i el seu mn, i Pilar Godayol (ed.) Germanes de
Shakespeare: 20 del XX (2003). Tamb cal esmentar els congressos i jornades que han organitzat prcticament totes les universitats dels Pasos
Catalans dedicats a la relaci entre dona i escriptura.

3. Gneres de gnere femen

Hi ha alguna relaci entre el gnere sexual (en el sentit de langls
gender)) i el gnere literari ((genre
gender
genre)? Podem respondre a aquesta pregunta
amb un exemple: si mirem la histria de la literatura anglesa, veiem que
les escriptores no han cultivat el gnere pic, ni la pastoral ni la tragdia; i, tanmateix, aquests gneres literaris han ocupat un lloc central dins

62

del cnon literari angloameric. En canvi, estudis recents de crtica feminista permeten considerar que ledat dor de les novellistes angleses
fou ms aviat el segle XVIII i no pas la segona meitat del segle XIX, tesi
que sostenien ns fa poc les histries de la novella.
Quan prenem en consideraci la quantitat dobres dautoria femenina, veiem que no totes sencabeixen en all que tradicionalment
shan anomenat gneres literaris. Si les dones han escrit cartes, diaris,
articles periodstics, manifestos, pamets, textos bilinges, histries de
tradici oral..., incorporar-ho dins de la tradici descriptura femenina
implica qestionar el concepte de gnere literari tal com shavia ents ns ara.
Si lesfera de la dona es redua tradicionalment a la privacitat, al llarg
dels segles, les dones han escrit moltes cartes i diaris. Duna manera gradual, aquest material considerat tradicionalment com a ntim est entrant a formar part de la histria literria. Tots dos tipus descriptura (de
diaris i de cartes) presenten un doble vessant: duna banda han funcionat
com a artilugi literari i de laltre com a document privat. La inclusi de
cartes i diaris permet descobrir i assimilar lexperincia i la concepci
del mn femenines, que ns fa molt poc havien estat restringides a la
marginalitat. El fet que sampli la concepci dall que s un text cannic i que all que s privat tingui un estatus cultural s fonamental
pel que fa a les identitats i les possibilitats que tots els textos projecten:
les experincies femenines hi seran, indiscutiblement, ms representades
i es xaran noves posicions subjectives.

4. El concepte de cnon: un camp minat?

En el mn acadmic, linters per lobra de les escriptores catalanes ha
crescut en els darrers quinze anys. Nous estudis biogrcs han contribut
a reivindicar lobra de les escriptores: novellistes, poetes, dramaturgues
i traductores. Duna banda, han sorgit ms estudis de les autores que
ja formaven part del cnon literari: Caterina Albert, Merc Rodoreda,
Maria Aurlia Capmany i Montserrat Roig. De laltra, noves investiga-

63

cions han donat a conixer la vida i lobra de Dolors Monserd, Maria

Antnia Salv, Aurora Bertrana, Teresa Vernet, Anna Muri, Clementina
Arderiu, Rosa Leveroni, Teresa Pmies, Maria ngels Anglada, Helena
Valent i Carme Riera. Encara, per, tenim pendent destudiar lobra
de Clia Sunyol, Concepci Gonzlez Maluquer, Maria Dolors Orriols, Teresa Juv, Maria Ibars, Maria Oleart, Nria Alb, Antnia Vicens
i Carmelina Snchez-Cutillas. Igualment, caldria reeditar les novelles de
Maria Aurlia Capmany i les memries dAurora Bertrana, per posar dos
exemples de clssiques que no es troben a les llibreries.
Cada nou estudi publicat sobre una escriptora catalana genera altres
investigacions i obre noves vies per estudiar altres autores. Per exemple,
els estudis recents sobre lobra de Caterina Albert (Vctor Catal) han
generat un inters cap a les seves contempornies, inters que ha donat a conixer gures tan rellevants com la dramaturga Palmira Vents
(Felip Palma) o la ideloga i novellista Maria Domnech i Escot. Ara
noms caldria reeditar les seves obres per tal que es trobessin a labast
del pblic lector.
La inclusi descriptores en el cnon literari catal sha realitzat mitjanant estudis acadmics que reivindiquen la qualitat esttica i la vlua
de la seva obra. Ara b, ens haurem de plantejar si la inclusi daquests
nous textos qestiona els valors esttics assumits ns ara i si els redeneix dalguna manera. s a dir, ens podem plantejar de quina manera la
inclusi de les obres de les escriptores afecta la histria de la literatura catalana, tal i com lassumem ns ara. s impossible que la tradici
descriptura femenina que estem recuperant no afecti el conjunt de la
histria cultural, que no canvi com hem aprs a llegir, tal com apuntava
Annette Kolodny a la citaci que encapala aquest article.

Referncies bibliogrques
21 escriptores per al segle XXI. Antologia a cura de Sam Abrams, lex Broch,
Margarida Casacuberta i Isidor Cnsul. Barcelona: Proa, 2004.
Dones escriptores, Revista de Girona, nm. 223 (mar-abril de 2004).

64

Dues generacions descriptores, Revista de Girona, nm. 235 (mar-abril de

2006).
Escriptores. De Caterina Albert als nostres dies (2005). Barcelona: Fundaci
Llus Carulla, Nadala 2005.
BACARD, Montserrat (2004). Anna Muri: el vici descriure. Barcelona: Prtic.
BARTRINA, Francesca (2001). Caterina Albert/Vctor Catal. La voluptuositat de lescriptura. Vic: Eumo.
BONNN, Catalina (2003). Aurora Bertrana. Laventura duna vida. Girona:
Diputaci de Girona.
CAM-VELA, Mara (2000). La bsqueda de la identidad en la obra literaria
de Carme Riera. Madrid: Pliegos.
CIXOUS, Hlne (1995). La risa de la medusa. Ensayos sobre la escritura (trad.
esp. dAna Mara Moix), Madrid: Anthropos.
CIXOUS, Hlne (2004). Deseo de escritura (ed. Marta Segarra; trad. Luis
Triguero). Barcelona: Reverso.
COLAIZZI, Giulia (1997). Gnero y tecnologa(s): de la voz femenina a
la estilizacin del cuerpo, Madrid: Revista de Occidente, 190 (mar),
p. 104-119.
COTONER, Luisa (ed.) (2000). El mirall i la mscara. Barcelona: Destino.
FERNNDEZ, Josep Anton (ed.) (2000). El Gai saber: introducci als estudis
gais i lsbics. Barcelona: Llibres de lndex.
FOGUET I BOREU, Francesc (2003). M. ngels Anglada. Passi per la memria. Barcelona: Prtic.
GRANELL, Glria, MONTANY, Daniel i RAFART, Josep (coords) (2001).
Aurora Bertrana. Una dona del segle XX. Barcelona: Publicacions de
lAbadia de Montserrat.
GODAYOL, Pilar (2003). Germanes de Shakespeare: 20 del XX. Vic: Eumo.
GODAYOL, Pilar (ed.) (2006). Catalanes del XX. Vic: Eumo.
GMEZ, Maribel (2003). Aurora Bertrana: encs pel desconegut. Barcelona:
Prtic.
KOLODNY, Annette (1980). Dancing Through the Minefield: Some Observations on the Theory, Practice, and Politics of a Feminist Literary Criticism, Feminist Studies, Spring 1980. Recollit a: Robyn R.
Warhol i Diane Price Herndl (eds.) (1991). Feminisms. An Anthology

65

of Literary Theory and Criticism, New Brunswick, New Jersey: Rutgers

University Press, p. 97-116.
JULI, Llusa (ed.) (1999). Memria de laigua: onze escriptores i el seu mn.
Barcelona: Proa.
LAURETIS, Teresa de (1987). Technologies of Gender. Essays on Theory, Film
and Fiction, Bloomington: Indiana University Press.
MACIAS ROQUETA, Aida (2005). Les escriptores catalanes de 1859 a 1930.
El cas de Maria Domnech de Caellas. Treball de recerca, Universitat de Vic.
MARAL, Maria-Merc (ed.) (1998). Cartograes del desig: quinze escriptores i el seu mn. Barcelona: Proa.
MARAL, Maria-Merc (2004). Sota el signe del drac. Proses 1985-1997
(a cura de Merc Ibarz) Barcelona: Proa.
MAS, M. Carme (2006). Dolors Monserd. La voluntat descriure. Tarragona:
Arola Editors.
MASSIP, Francesc i PALAU, Montserrat (2002). Lobra dramtica de Merc
Rodoreda. Barcelona: Proa.
MUOZ PAIRET, Irene (ed.) (2005). Epistolari de Vctor Catal. (Volum I).
Girona: Curbet Comunicaci Grca.
OTERO, Merc i POUS, Teresa (2005). lbum Helena Valent. Barcelona:
PEN Catal.
PESSARRODONA, Marta (2001). Montserrat Roig. Un retrat. Barcelona: Institut Catal de la Dona.
PESSARRODONA, Marta (1996). Maria Aurlia Capmany. Un retrat. Barcelona:
Institut Catal de la Dona.
PESSARRODONA, Marta (2004). Caterina Albert. Un retrat. Barcelona: Institut Catal de la Dona.
PESSARRODONA, Marta (2005). Merc Rodoreda i el seu temps. Barcelona:
La Rosa dels Vents.
PONS, Agust (2000). Maria Aurlia Capmany. Lpoca duna dona. Barcelona:
Columna.
REAL MERCADAL, Neus (1998). El Club Femen i dEsports de Barcelona,
plataforma dacci cultural. Barcelona: Publicacions de lAbadia de
Montserrat.

66

REAL MERCADAL, Neus (2006). Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat.
RIERA, Carme (1992). Literatura femenina: Un lenguaje prestado?,
Quimera, 18 (abril), p. 9-12.
ROIG, Montserrat (1991). Digues que mestimes encara que sigui mentida,
Barcelona: Edicions 62.
SCOTT, Joan W. (1992). Experience, a: Judith Butler i Joan W. Scott
(eds.), Feminists Theorize the Political, Londres i Nova York: Routledge, p. 22-40.
SHOWALTER, Elaine (1972). Women Writers and the Double Standard,
a: Vivian Gornick i Barbara K. Moran (eds.), Woman in Sexist Society: Studies in Power and Powerless, Nova York: American Library, p.
323-343.
SIM, Isabel-Clara (2005). Si em necessites, xiula. Qui era Montserrat Roig?.
Barcelona: Edicions 62.
SPACKS, Patricia Meyer (1976). The Female Imagination, Cambridge: Harvard University Press. Trad. esp. de Paloma Albarca i Soledad Purtolas, La imaginacin femenina. Madrid: Debate, 1980.
WOOLF, Virginia (1928). Una cambra prpia (trad. Helena Valent).
Barcelona: Ediciones Grijalbo.

67

68

5.
FEMINISME CATAL
I PRESA DE CONSCINCIA DE LES DONES
MARY NASH
Universitat de Barcelona

principis del segle XX les dones catalanes van emprendre un conjunt dactivitats de forma individual i collectiva que va trencar amb el
seu allament social i marginaci tradicional dels afers pblics i culturals.
De igual manera que a la societat europea del seu entorn, a Catalunya,
i en especial a la ciutat de Barcelona, les primeres expressions dun
feminisme que qestionava la subalternitat femenina i lexclusi de les
dones del mn de la cultura sorgien a la llum publica com a tema de
debat i de reivindicaci femenina.
Les feministes catalanes impugnaren alguns dels patrons socials tradicionals que relegaven les dones a la casa i reivindicaren un paper actiu per
a les dones a la societat que trencava amb el seu allament social i la seva
marginaci tradicional dels afers pblics i culturals1. El feminisme catal
de principis del segle XX es de signe cultural i social. No es centra en la
demanda del vot ni en els drets poltics de les dones. Per tant, no es pot
qualicar encara de sufragista. Identica una agenda dactuaci a partir
de la promoci dels drets de les dones als mbits educatius, culturals i la1
Nash, Mary (Ed.) Ms enll del silenci. Les dones a la histria de Catalunya. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 1988; Nash, Mary Political Culture, Catalan Nationalism and
the Womens Movement in Early Twentieth Century Spain. Womens Studies International Forum. Vol.19. Nms 1\2, gener- abril 1996; Snchez Ferre, Pere. Els orgens del
feminisme a Catalunya. LAven. 223. 1989.

69

borals. En aquest sentit, el procs de conscienciaci de les dones es pot

entendre com a renegociaci dels termes del contracte social de gnere,
es a dir, de conquesta despais de llibertat, i de modicaci dalguns dels
elements dels codis de gnere que limitaven la vida de les dones i les seves opcions en aquell moment.
La tipologia del feminisme catal sha de contextualitzar en el marc del
context histric que inueix en la seva denici. De entrada,cal assenyalar
que les caracterstiques del desenvolupament poltic espanyol no foren
propcies per la emergncia dun feminisme lliberal de signe poltic,
orientat cap a la consecuci del sufragi i dels drets poltics individuals.
El desenvolupament del sistema poltic de la Restauraci en la Espanya
de nes del segle XIX, es caracteritz per la debilitat del sistema representatiu parlamentari. Es sostenia a partir de la dualitat dun sistema constitucional formal i un funcionament poltic real basat en el caciquisme,
la corrupci poltica i el frau electoral. Aquest ordre poltic gener un
clima de desconana generalitzada respecte a la eccia de las reformes
poltiques i va implicar una cultura poltica que no identic, necessriament, el progrs amb la ampliaci dels drets poltics. Daquesta manera,
la consolidaci duna cultura poltica de suspiccia respecte al sistema
poltic representatiu parlamentari va tenir com a conseqncia frenar
el desenvolupament dun feminisme de signe sufragista que reclamar
els drets poltics de les dones. En denitiva, la cultura poltica fou poc
favorable pel despertar dun feminisme liberal de signe poltic, tal com
havia succet a pasos com Gran Bretanya o els Estats Units.

Restriccions i cultura de gnere

El rgim poltic de la Restauraci proclam en 1891 un sufragi congurat en termes universals per excloent des de la perspectiva de gnere.
Denit com a home pblic, lhome era un subjecte poltic actiu i un ciutad
per denici. Aix, treball i vida pblica conguraren leix de la identitat
masculina, en obert contrast amb una denici de la feminitat basada en
la maternitat, la dedicaci a la famlia i la actuaci de les dones en lespai

70

privat de la llar. Fins que la constituci democrtica de la Segona Repblica va introduir el principi digualtat poltica entre els sexes, la legislaci
espanyola evidenciava una clara discriminaci de la dona en especial
de la casada respecte als homes. Aix, un altre tema decisiu s el fet
que el sistema legislatiu va restringir de manera molt clara la capacitat
civil de la dona, tant dins com fora del matrimoni. Grcies al rgim de
separaci de bns imperant a Catalunya, la dona podia gaudir dindependncia econmica dins del matrimoni, cosa que no succea a la resta
de lEstat. Aquest rgim, reconeixia a lesposa la propietat, el gaudiment,
ladministraci i la disposici dels seus propis bns, per moltes de les
convencions socials impedien una actuaci femenina en llibertat.
La submissi de la dona a lautoritat del marit qued clarament establerta al Codi Penal. La desobedincia o linsult de paraula eren motiu
sucient per fer empresonar la dona, mentre que el marit era castigat
nicament en cas de maltractament. Ladulteri i els crims passionals tamb
mereixien un tractament diferenciat en funci del gnere. Limpacte de
la cultura de gnere constitueix un factor molt signicatiu en la discriminaci femenina i inueix en la modalitat del feminisme catal. Cal
recordar el pes cultural del discurs de gnere predominant que marcava
pautes de conducta per a les dones catalanes denides per la domesticitat i
la insistncia en la seva comesa maternal i familiar2. Evocades com a ngel
de la llar i perfecta casada, aquest discurs delimitava lespai domstic
de la casa com a mbit exclusiu dactivitat femenina. Mentre la identitat
masculina es congurava a partir de lespai pblic i els eixos del treball, la
virilitat i la funci pblica de ciutad, la identitat de les dones es sostenia
en la naturalesa, la reproducci i el mon privat. En aquest joc de poder de
distribuci despais dactuaci i de rols, les convencions socials consideraven
laspiraci de les dones de desenvolupar tasques socials o activitats culturals
al mn pblic com a transgressi del codi social de gnere i, per tant, de
respectabilitat. Lunivers pblic de la poltica, la cultura, del treball productiu, de leducaci superior i dels mitjans de comunicaci era denit com

2
Nash, M. Experiencia i aprendizaje: la formacin histrica de los feminismos en
Espaa. Historia Social. Nm.20. Otoo 1994.

71

quelcom dessencialment mascul mentre les pautes culturals del moment

anullaven la capacitat dagncia social i cultural a les dones al negar-les el
dret a tenir projecte de vida propi, expressar la seva creativitat o desaar
les convencions socials.
La divisi de rols de gnere sefectu precisament a partir daquesta
diferncia sexual i de ladjudicaci corresponent de caracterstiques determinades a homes i dones. Lexclusi daquestes de lmbit pblic es va
argumentar a partir de suposades aptituds naturals per a la vida domstica,
com ara lafectivitat, el sentimentalisme, labnegaci i la carncia datributs
masculins com la racionalitat, la intelligncia, la capacitat de judici o la
competitivitat. Front a lhome pblic ciutad, prevalia el model de dona
domstica, connada a la llar. En aquest sentit, existia un pes ms important
de la lgica de la diferncia de gnere que la lgica de la igualtat.
Cal recalcar, a ms a ms, les decincies importants en leducaci
femenina tant de les classes subalternes com de les classes mitjanes com
tamb la seva marginaci dels circuits habituals dexpressi cultural.
Aquests condicionants portaren a lelaboraci dun feminisme dun clar
signe cultural per aportar plataformes dexpressi i daprenentatge cultural
i millorar la qualitat de leducaci femenina.
El pes del catalanisme marca a la vegada la forta denici identitria i
poltica del feminisme catal, encara que existien algunes excepcions com
el feminisme obrerista o lliurepensador. La clara identicaci entre catalanisme i feminisme sha dentendre evidentment per la procedncia social
de la majoria de les feministes catalanes de principis de segle pertanyents
a lalta burgesia catalanista. Moltes de les feministes ms signicatives
estaven relacionades per llaos familiars amb personatges de gran relleu
al catalanisme.
Un altre punt a contemplar, prou desconegut, s el fort pes centralista
nacional dalgunes de les manifestacions del feminisme espanyol com
lAsociacin Nacional de Mujeres Espaolas (ANME), fundat el 1918.
De la m de Mara Espinosa, la seva presidenta, lAsociacin express de
forma clara els seus pressupostos de patriotisme espanyol com queda evident al primer punt del programa: Oponerse, por cuantos medios estn
al alcance de la Asociacin, a todo propsito, acto o manifestacin que

72

atente contra la integridad del territorio nacional3. El discurs nacionalista

de lANME va quedar reforat en el seu programa al proclamar com a
objectiu especc de lAssociacin Procurar que toda madre espaola,
en perfecto paralelismo con la maestra, inculque en el nio desde la ms
tierna infancia, el amor a la madre patria nica e indivisible4. Aquest marc
hostil a la identicaci dun feminisme de signe catal junt amb el pes del
catalanisme de principis de segle en els cercles ms propers de les dones
feministes ms actives, porta cap a una denici dun feminisme de signe
identitatari catal.
Recapitulant, limpacte daquests diferents components, de cultura poltica, de cultura de gnere i de la domesticitat, de decincies educatives
i culturals i del fet diferencial catal inueixen en la denici inicial del
feminisme catal com a feminisme social, cultural i catalanista. Un altre
element caracterstic a tenir en compte s la seva inserci en lrbita del
reformisme catlic, per tant la seva relectura del feminisme tindr a la
vegada un fort component confessional.

Modernitzaci econmica i social de Catalunya

El procs de modernitzaci econmica i social de Catalunya durant
el primer ter del segle XX i laparici dun grup de dones cultes, pertanyents a lalta burgesia catalanista i interessades a millorar la condici
femenina, permeteren la introducci de canvis signicatius en el model
de dona catalana vigent i en la formulaci dels seus drets. En aquest
context es publica el primer llibre que reivindic el terme feminisme
de la ploma de Dolors Monserd amb el seu Estudi Feminista lany
19095. De fet, el terme feminista sorgeix a nals del segle XIX quan la
francesa Hubertine Auclert el va introduir al vocabulari del moviment
Programa. Asociacin Nacional de Mujeres Espaolas en A. Martn Gamero:
(Ed.) Antologa del feminismo. Madrid: Alianza, 1975. pg. 196.
4
Ibid.
5
Monserd, Dolors. Estudi Feminista. Orientacions per a la dona catalana. Barcelona:
Llus Gili, 1909. pg. 4.
3

73

de les dones lany 1879. A nals del segle XIX shavia generalitzat ls de
la paraula feminisme a diversos pasos europeus. A Catalunya, lobra de
Dolors Monserd normalitza el debat al voltant del feminisme i es converteix en un dels textos fundacionals del feminisme catal. El signicat
daquest ttol s que es tracta duna de les primeres obres en anomenar el
feminisme i en reivindicar-lo pblicament. La seva publicaci obrir un
gran debat al voltant del feminisme que esdevindr en molt poc temps
tema de discussi pblica. Daquesta manera, el feminisme i la situaci de
la dona es convertiren en un dels aspectes del procs de modernitzaci
a Catalunya i tema de debat de frums tan remarcables com lAcadmia
de Jurisprudncia i de Legislaci en el discurs inaugural Comentarios al
movimiento feminista de Guillermo Tell i Lafont lany 1915.
La gura de Dolors Monserd evoca sense dubte un personatge femen
excepcional, amb talents polifactics com a narradora, escriptora, periodista,
organitzadora i reformadora social6. Dolors Monserd s una de les gures
ms representatives de les primeres generacions de feministes catalanes.
Partidria del feminisme catlic i conservador, desenvolup la seva visi
dels drets i promoci de les dones de forma estreta amb el catalanisme
poltic. Bona coneixedora del pensament feminista internacional, Monserd
estava molt inuda pel feminisme catlic francs i elabor la seva versi
del feminisme per Catalunya en contraposici precisament al feminisme
laic, militant i radical del sufragisme angls. Lgicament, la seva versi de
feminisme es fa des dels patrons de la classe social de la burgesia i del catolicisme social. A diferncia del feminisme de la igualtat, no proclamava
els drets poltics ni el sufragi com a elements prioritaris de la seva lluita.
En canvi, des de la base justicativa de la diferncia de gnere, argumentava
que els valors femenins i lexperincia de les dones en el seu rol de mares
i esposes les permetia desenvolupar una important tasca social i cultural.
El feminisme de Monserd propos un model de dona nova, basat en els
valors tradicionals de la cultura catalana, el conservadorisme poltic i la
tradici catlica. Tamb mobilitz les dones per la causa catalanista i re6
Institut Catal de la Dona. Dolors Monserd. Memorials ICD. Barcelona: Generalitat
de Catalunya, 1997.

74

clam un rol decisiu en la construcci de la societat catalana. El carcter

confessional del seu feminisme es complementava amb altres trets mes
modernitzadors i reivindicatius, particularment en el camp de la formaci
cultural i educativa. Digual manera que moltes feministes del moment,
el seu objectiu fonamental era assolir una educaci de qualitat per a les
dones catalanes. El reconeixement del treball femen i la millora i dignicaci de les activitats laborals de les dones guraven al seu feminisme
que malgrat la seva orientaci poltica conservadora reclam una major
llibertat per les dones.
El reconeixement social de les activitats laborals de les dones queda clar
a la novella de Dolors Monserd La fabricanta que evocava la gura de la
7
Les guerreres, 1908-1909. Carb i pastel sobre paper. 26 x 29cms. Colleci Carme
Vidal de Martn. En Rudo, Marcy. Llusa Vidal, lla del modernisme. Barcelona: Edicions
La Campana, 1996. pg. 68.

75

dona emprenedora, activa i amb iniciativa. Personatge que sovint es presenta

sota la imatge del conservadorisme poltic que reecteix la seva trajectria
com a membre de la burgesia catalana, el pinzell de la pintora modernista Llusa Vidal va captar les ambivalncies, contradiccions i transgressi
daquesta dona amb linslit dibuix Les Guerreres de 1908-1909 que
evoca aquesta digna dama de la burgesia catalana entre dos nus femenins,
gures que representen dones guerreres o ns i tot amazones.
Coneixedora dels ambients del diari La Fronde (1897-1903) i del feminisme a Pars de lentorn de la gura de lactriu i periodista Marguerite
Durand, i dels tallers femenins de pintura que havia freqentat, Llusa Vidal
estava assabentada del mn del feminisme europeu i de la seva trajectria
i tal vegada la intencionalitat daquest dibuix s representar la capacitat de
confrontaci i transgressi feminista de Dolors Monserd. Aquesta dinmica d activisme va transgredir les normes tradicionals de comportament
de gnere al forar laccs de les dones als espais pblics ns aleshores
monopolitzats pels homes.

Carme Karr i la revista Feminal

A labril de 1907 apareix Feminal, com a suplement de la Illustraci
Catalana. Aquesta revista femenina ofereix un espai dexpressi de lunivers de les dones catalanes i de les seves demandes. Fundada i dirigida
per la feminista catalana, lescriptora i periodista Carme Karr, es converteix, de igual manera que la revista feminista La Fronde a Pars, en
vehicle de canalitzaci de les demandes feministes i de la visi de les
dones de la cultura i de la societat catalana. Es ben coneguda la gura
de Carme Karr8. Neboda de escriptor francs Alfons Karr, es va casar
amb lescriptor Josep Maria Lasarte. Havia rebut una bona educaci i
tenia amplis coneixements literaris i artstics. Lany 1902 comen les
seves collaboracions periodstics al seminari Joventut, on escrivia amb
8
Ainaud de Lasarte, Josep M. Carme Karr i Alfonsetti. Feminista. Serra dOr,
mar 1993.

76

els pseudnims lEscardot i Xnia. Autora de diverses novelles, narracions infantils i obres de teatre, destaca la seva obra Cultura femenina
publicada lany 1910 que es basava en una srie de conferencies seves
en lAteneu Barcelons.
La publicaci de Feminal pot considerar-se com a manifestaci signicativa del feminisme catal daquesta poca. Podrem evocar la revista
en termes de la transgressi de la paraula de les dones. Represent alhora
una transgressi i un gir decisiu al qestionar els codis de gnere vigent i
reclamar un espai dexpressi propi. Accedir a la paraula, escriure i forjar
una identitat prpia formaven part de les aspiracions de moltes dones
catalanes de principis de segle que van demostrar una gran inquietud
cultural i intellectual en un ambient de per si summament hostil a leducaci i lexpressi cultural femenina. Durant generacions les dones havien
internalitzat codis de gnere i normes diferencials deducaci. Malgrat
aquest impacte negatiu, moltes dones expressaven expectatives en matria
educativa que anaven molt mes enll duna educaci subsidiria merament
dadorn. El pes dels convencionalismes socials i de leducaci rebuda no
impedia del tot a les dones catalanes qestionar i renegociar rols de gnere
tant restrictius. Els seus escrits, les seves trajectries personals i lexpressi
creixent de la creativitat femenina i del seu protagonisme social i cultural
posaven en evidncia el trencament del model tradicional de gnere i la
decisiva confrontaci amb la limitaci de les dones a la domesticitat.
Lefervescncia creativa de les dones catalanes es va manifestar en
mbits diversos com ara la cultura i lart (Margarida Xirg, Carme Karr,
Vctor Catal, Llusa Vidal, Pepita Teixidor, Lola Anglada), la renovaci
pedaggica (Rosa Sensat, Leonor Serrano) el reformisme social (Maria
Domnech de Canyelles, Dolors Monserd, Francesca Bonnemaison) o
el moviment obrer (Teresa Claramunt). Si b encara no shavia produt
la consolidaci de la gura de la dona professional, excepte en casos
excepcionals, aquesta galeria representava dones establertes, amb una
reconeguda presncia pblica i una ressonncia cultural i social. s en
aquest entorn de forjar lexpressi de la paraula, didentitat i de capacitat
creativa de les dones ms enll de la llar que cal emmarcar el sorgiment
de la revista Feminal lany 1907 i les activitats de les dones catalanes.

77

El setmanari Or y Grana, promogut per la Lliga Patritica de Dames,

va ser el precedent immediat de Feminal. Sorgit com un espai dimpuls
del catalanisme i de promoci de la dona catalana, encara que caracteritzat per un escs discurs emancipador, es va publicar en el marc de
Solidaritat Catalana, entre desembre de 1906 i febrer de 1907. Feminal
represent, en canvi, el despertar collectiu del feminisme catal. Es fa
eco dun llarg procs de conscienciaci feminista i tingu la capacitat de
formular respostes collectives en clau femenina de les preocupacions dun
nucli petit per amb gran ressonncia publica de dones de la burgesia
catalana. Dirigida i redactada en gran part per Carme Karr que rmava
articles amb el pseudnim Joana Romeu, tenia un ampli equip de dones
collaboradores. Entre elles guraven Dolors Monserd, Carme de Burgos
Segu (corresponsal a Madrid), Merc Padrs i Busquets, Maria Dolors
Cortada i Maria Domnech de Canyelles.
Focalitzada a un ampli sector de pblic, Feminal es public de forma
mensual durant 10 anys ns el 1917. Convertida en una plataforma decisiva de la promoci cultural i dels interessos socioculturals de la dona
catalana, impuls una modernitzaci de la vida de les dones. Reivindic
el seu dret a una educaci moderna de qualitat, entenent que el progrs
de la societat passava per leducaci femenina com a instrument clau de
la seva emancipaci i desenvolupament social. Tanmateix, reect tamb el pes de les condicions culturals i socials de lpoca i express les
ambivalncies i contradiccions en la seva constant, matisada per alhora
atrevida expressi del feminisme catal. Malgrat que la demanda del vot
no esdevingu el seu eix reivindicatiu, propuls un decisiu rol femen en
els moviments de reformisme catlic, de renovaci pedaggica i del nacionalisme catal. De forma implcita i explicita reclam el reconeixement de
la dignitat de les dones, de la seva capacitat i dels seus drets a aconseguir
les demandes socials i culturals demancipaci femenina.
Feminal era escrita majoritriament per dones. A`lestil dels magazins
francesos, publicava articles de fons, textos literaris i poesies escrites per
les escriptores ms conegudes de lpoca com a Vctor Catal o Dolors
Monserd. Tamb donava noticies dexposicions i activitats culturals, reprodua partitures musicals i informava sobre lassociacionisme femen i

78

el feminisme internacional. Revista mpliament illustrada, integrava fotograes, i sobretot, nombrosos dibuixos, molts dells del pinzell de la seva
illustradora ms consagrada: Llusa Vidal9.
Al primer nmero de Feminal a labril del 1907, Carme Karr presenta
lagenda de la revista que es proposa elevar el nivell intellectual i cultural
de les dones catalanes. Tamb reclama un espai per les dones als cercles
culturals i socials i critica als homes de la burgesia catalana el monopoli
que exercien daquests mbits. Aquest feminisme cultural fou un dels eixos
del feminisme catal de principis del segle XX al reclamar la promoci
intellectual, cultural i individual per les dones i espais per expressar la
seva veu.
Una primera mirada supercial a Feminal pot induir a la idea duna
revista conservadora, complaent amb els rols tradicionals de gnere i amb
la domesticitat. Tanmateix una lectura mes atenta tant dels escrits com de
les imatges ens senyala un mn molt ms complex, construt a partir del
conformisme per tamb del qestionament i duna mirada transgressora
que deixen entreveure els seus escrits i les propostes noves i atrevides de
negociar el pacte de gnere per ocupar espais pblics i garantir el reconeixement de les dones. Per primer cop, la revista Feminal ofereix una petita
galeria de retrats dels personatges femenins de lpoca, absentes daltres
publicacions. El fet mateix de dibuixar i de publicar els rostres daquestes
dones es tot una armaci de visibilitzaci i de reconeixement que refora
els seus escrits. La revista evidenci la presncia molt activa de les dones a
iniciatives culturals, esportives, benques, educatives, pedaggiques, literries, musicals i artstiques com tamb lactivisme feminista internacional.
Obrir el mn dels esports a les dones fou un dels objectius de gran
inters per la revista que en nmeros successius aportava informaci i
imatges sobre la participaci de les dones en tot tipus desports, com tamb a nivell de competici. Aix a les seves planes trobem dones tennistes,
participants a concursos de globus lliures, nedadores, futbolistes, genets,
aviadores, esquiadores, aeronautes i ciclistes entre daltres, tot un nou mn
dinconformisme per a les dones de lpoca.
9

Rudo, Marcy. Llusa Vidal, lla del modernisme. Barcelona: Edicions La Campana,

1996.

79

En aquell moment, la lectura i lescriptura eren encara coneixements

restringits noms a una quarta part de la poblaci femenina10. Les decincies importants en leducaci femenina tant de les classes subalternes
com de les classes mitjanes portaren a la denncia i elaboraci de projectes per millorar la qualitat de leducaci femenina. A comenaments
del segle XX, la situaci educativa de la dona era molt decitria, tant
en iniciatives com en continguts. Les decincies en el sistema escolar
poques infraestructures, professorat escassament qualicat i el fracs
de les iniciatives renovadores sorgides des de nals del nou-cents, van
produir una taxa danalfabetisme molt elevada: segons el cens de 1900,
a Espanya, aquest problema afectava a un 71% de la poblaci femenina
i a Catalunya a un 69,7%. Aquesta situaci canviar substancialment en
les primeres dcades del segle XX, amb laparici duna srie de factors
ns aleshores absents que permeten una millora en leducaci
femenina: un cert progrs social i econmic, necessitat entre la classe
mitjana de formar-se professionalment per accedir al mn laboral i un
creixent inters pel tema educatiu. El canvi dactitud vers leducaci havia
dincidir positivament en el panorama cultural i en 1930, el percentatge
danalfabetisme es redueix a un 32,2% a Catalunya.
El model densenyament reservat per a les dones era molt diferent
de les exigncies educatives per als homes. En la tradici del feminisme
illustrat, el feminisme catal reclamava laccs a una educaci de qualitat i
convertiren el dret al treball remunerat en bandera de lluita de consolidaci
de la individualitat femenina. No es casualitat que en 1910 Carme Karr
associs feminisme amb laccs a la cultura o que entengui que leducaci constitua un instrument decisiu per aconseguir lemancipaci de
les dones11. Moltes de les iniciatives per la millora de lescolaritzaci i de
lensenyament femen es van portar a terme per part de grups de dones
actives en el moviment de reforma educativa lligada amb les iniciatives de
Cortada Andreu, Esther Escuela mixta y coeducacin durante la 2 Repblica. Madrid:
Ministerio de Asuntos Sociales, 1988.
11
Karr, Carme. De la misin social de la mujer en la vida moderna. Educacin
Femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelons. Barcelona: Librera Parera,
1916.
10

80

renovaci pedaggica liderades per Rosa Sensat, Francesca Bonnemaison

i la mateixa Carme Karr. Per la directora de Feminal era absolutament
necessari trencar amb el tradicional model deducaci femenina que tenia
com a ideal nic el matrimoni o el convent: Aqu hi haurem de pensar una
mica ms, amb tot aix, en lloc deducar les nostres lles sobre la basa daquella ridcula
profecia casolana: Les noies, o casades o monges... La generalitat dels pares i mares tenen
tanta fe atvica en aquestes paraules, que difcilment poden concebre altre pervindre per a
llurs lles. I quantes vctimes causa aquesta estupenda ceguera voluntria! Comptant amb
aix, les famlies envien les nenes educar-se en els collegis congregacionistes ms a la
moda, plenament convenudes de que, al sortir dall, on tant diners han enterrat per a llurs
lles, aquestes hauran assolit el ms alt grau de perfecci donat a la dona, i que, amb el
primer vestit llarg, poden presentar-les, sense tmer gaires competncies, en aquell ... mercat
que sol anomenar-se la societat 12
Per a ella calia un model educatiu de formaci racional, cientc i
integral de la dona com a persona, com a individu, amb drets propis,
una base slida per assolir les comeses socials desposa, mare i ciutadana.
Daquesta manera entenia que leducaci era un instrument de formaci
de la ciutadania i de democratitzaci de la societat. La seva veu ferma i
transgressora marca de forma constant les lnies editorials i lagenda feminista de Feminal. Incloa sovint articles i imatges sobre pedagogia, lescolaritzaci de les nenes o leducaci de les dones com ara sobre lescola de
Bosch, el congrs pedaggic o la higiene escolar13. Si b Feminal apuntava
de forma constant imatges ms tradicionals de les ocupacions femenines
pel que fa a esposa, mare, membre ms sotms de la parella o en activitats
de voluntariat, de cura dels malalts, de la gent gran o dels infants tamb es
va esmerar en presentar una imatge ms moderna de la dona professional,
amb autonomia dactuaci, amb una ocupaci lliberal i reconeixement
professional. A Feminal trobem, per exemple, referncies a metges com
ara Trinitat Sais (mar 1912 i febrer 1914), Manuela Soles i Claras, (juliol
1908) i Encarnacin Tuca (agost 1914), mestres com Maria Montessori
(juliol 1914) o compositores com Narcisa Freixas (abril 1907).
Karr, Carme. Cultura Femenina. Estudi i Orientacions. Barcelona, Tip. LAven 1910,
pg. 29.
13
Vegeu Feminal setembre 1914, desembre 1909 i mar 1912.
12

81

Feminisme cultural
El feminisme cultural i social del moviment de dones a Catalunya als
anys al voltant de la Guerra Gran no es caracteritzava per un programa
poltic de caire sufragista que reclamava el vot i els drets poltics per les
dones. Lany 1916 es va celebrar un cicle de conferncies a lAteneu
Barcelons que ens dna una bona idea dels plantejaments del feminisme
catal. Hi van intervenir, entre daltres gures destacades del moviment de
dones que tamb saglutinaven a lentorn de Feminal, Carme Karr, Leonor
Serrano, Maria Domnech, Rosa Sensat, Maria Bald i Dolors Monserd.
El feminisme plantejat es situava entre el feminisme radical, militant del
sufragisme angls i les postures tradicionals ms immbils. Els temes tractats
a lAteneu resumeixen entre el seu repertori dinteressos: modernitzaci,
educaci com a mare per tamb com a persona, desenvolupament del
treball intellectual i remunerat, preparaci per la maternitat i aprofundiment del sentiment religis.
De la ploma de les seves collaboradores, la revista reecteix gran part
de lentorn social i cultural daquest feminisme social. Davant duns patrons
socials de la domesticitat que obligava les dones a limitar-se a la llar com a
nic projecte de vida, no es va resignar a aquest paper social, va impugnar
els estereotips i va reivindicar un rol emprenedor, actiu i de prestigi per a
les dones. Tanmateix no qestiona el model vigent de gnere i de la dona
mare i esposa. Carme Karr busca en tot cas la utilitat social de totes les
dones, incloses les que no eren mares biolgiques. Davant de les propostes
de convent com a nica opci per a la dona soltera, ella reclam les seves
funcions socials a partir dun feminisme de signe dun maternalisme social
que evocava drets i la presa de poder de les dones, per des de la seva
adjudicaci a tasques socials tradicionals de gnere:
(...) sobre todo, hay que dar a la mujer, desde su despertar a la vida, conciencia
de su propio valor, de su poder y de su misin; es indispensable que tenga una
nocin bien denida de su personalidad, para que los desengaos sean para su
corazn fecundos en experiencia generosa, para que piadosamente, ja la mirada en las miserias humanas y el espritu en la divina esperanza, comprenda la
fuerza consoladora del deber y de la dicha de dar a todas las criaturas aquella

82

su alma que no ha podido consagrar a otra alma. La verdadera misin social de

la dona ha de estar, pues, basada en la conciencia de su poder, de sus deberes
y de sus derechos. Entre la sufragista violenta, hombruna, revolucionaria, y la
beata ignorante, fantica e intransigente, hay la mujer fuerte de que nos hablan
los Santos Proverbios14.

Sota el model dun feminisme basat en la dona forta del reformisme

social en concordana amb els postulats del catolicisme i del catalanisme
conservador de lpoca, la revista informa sobre activitats similars com
ara la Conferncia de Ginebra per les Lligues de Consumidors (Octubre
1908) o el primer congrs feminista a Itlia al 1908. Per Feminal public
informaci sobre les activitats del feminisme internacional de signe ms
radical. Cal destacar que informa sobre el sufragisme militant angls. A
les crniques sobre les noticies de Anglaterra inclou, per exemple, en el
seu nmero del 28 de juliol de 1908 un ampli reportatge simpatitzant
amb la lluita sufragista militant. Junt amb imatges de manifestacions
de sufragistes al Hyde Park de Londres i dun mting a lAlbert Hall,
presenta fotos de les mximes dirigents del moviment radical, la senyora Emmeline Pankhurst i la seva lla Christabel, partidries de lacci
directa i destratgies de violncia per a aconseguir el vot per a les dones15. A lincorporar la gura transgressora dEmmeline Pankhurst que
havia declarat lany 1909 Sc all que es podria anomenar un hooligan,
Feminal es va conrmar com a espai dinformaci pluralista en la seva
presentaci del feminisme internacional.
s cert que en el seu conjunt el feminisme de Feminal no es pot
contemplar com un feminisme radical doberta confrontaci. Ms subtil,
planteja ruptures ms petites i qestiona les fronteres dactuaci de les dones.
Per cal assenyalar que la seva directora Carme Karr pass duna postura
de reticncia inicial davant de la qesti del vot femen a la seva defensa.

14
Karr, Carme. De la misin social de la mujer en la vida moderna. Educacin
Femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelons. Barcelona: Librera Parera,
1916.
15
Sobre el sufragisme radical angls i la Sra. Pankhurst vegeu: Nash. Mary. Mujeres
en el mundo. Historia, retos y movimientos. Madrid: Alianza editorial, 2004. pgs. 118-125.

83

El seu article El vot de la dona de 1917 demostr la seva adhesi al

sufragi femen, tot un gir a lincorporar els drets poltics de les dones a la
seva agenda feminista desprs duna dcada de dedicaci a un feminisme
de caire ms cultural i social. Lany 1921 fund lentitat Acci Femenina
amb el propsit dimpulsar el sufragi i els drets de les dones.

Educaci i lInstitut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona

El feminisme catal fou un agent educador i dinamitzador de la
cultura femenina com a instrument demancipaci de les dones. Com
a educadores, mestres i professores, les dones promogueren la renovaci
pedaggica i les reformes de lensenyament. Crearen escoles i institucions
educatives que compensaven les decincies de lensenyament pblic
femen. Fundaren centres que facilitaven laccs a lensenyament secundari i superior i a la formaci professional, i crearen un model educatiu
renovat. Les seves iniciatives duna formaci educativa i professional
modernes trencaren amb molts dels pressupostos educatius del moment
que limitaven leducaci de les dones a la formaci com a esposes, mares
i mestresses de casa. Carme Karr, la pedagoga Rosa Sensat i Francesca
Bonnemaison impulsaren un ensenyament de qualitat i el dret a la
formaci professional per les dones catalanes, creant models educatius i
institucions que repararen en part el gran dcit educatiu existent.
Cal remarcar la signicativa trajectria de lInstitut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona fundat a Barcelona al 1909 per Francesca
Bonnemaison16. Va ser, sens dubte, exemplar en la formaci educativa i
professional de les noies catalanes entre 1910 i 1936, arribant a ms de
8.000 alumnes lany 1930. Sota la frmula dun Patronat estava dotada
duna organitzaci interna en nou seccions permanents: Educaci Instrucci; Relaci i Treball; Biblioteca Circulant i Pblica; Religi i Culte;
Socors Mutus; Economia i Provements; Organitzaci i Propaganda;

Vegeu: Garca Checa. Amelia: Ideologa y prctica de la accin social femenina: Catalua
1900-1930. Tesis Doctoral, Universitat de Barcelona, 2001, en premsa.
16

84

Esports i Excursions i Cerimonial i Festes. Oferia una formaci cultural

general, domstica i professional que preparava les noies per a treballar
i tenir un paper actiu a la societat civil. Sota la coordinaci de Rosa
Sensat, en matria educativa sorient en una vessant ms tradicional
de cultura general i domestica, formaci moral i religiosa per, tamb,
va integrar ensenyaments nous de caire professional on destacaven el
programa destudis comercials, que en collaboraci amb la gesti de
collocacions per part de la Borsa de Treball, obria noves ocupacions a
les dones en el sector serveis, en qualitat dempleades docina. LInstitut
tamb es congura com a espai deducaci moral i cultural, en casa de
cultura per a les dones i espai de temps lliure i relaci social, obrint,
per tant per primera vegada, nous espais de trobada i de formaci a les
dones catalanes, sota la iniciativa femenina.
La seva vocaci duna oferta educativa mplia, global i moderna ofer
la possibilitat dun ventall educatiu molt mes ampli a les noies catalanes
de la petita burgesia per tamb a les dones dextracci social de la classe
treballadora becades per lInstitut. Articulat des dun discurs confessional
i de classe, s tanmateix un clar exemple diniciatives de promoci de
la dona, de foment de les capacitats femenines i dobertura dhoritzons
laborals i culturals per a les dones catalanes. A la seva prctica, criticava
algunes de les normes imperants que limitaven les dones i les obligaven
a assumir un paper subordinat a la societat.
Tot i que era polticament conservador, trenc amb moltes de les limitacions existents, modic el perl de les virtuts femenines de modstia
i auto-abnegaci al promoure el valor de lautoestima entre lalumnat.
La seva clara defensa del dret a un treball remunerat per a les dones no
casades, infringia de forma clara el pressupost tradicional del monopoli
mascul al treball assalariat i la negaci duna identitat com a treballadores
a les dones. s signicatiu, per ltim, destacar la importncia de les escoles
superiors creades per la Mancomunitat de Catalunya, amb lobjectiu de
fomentar la formaci professional femenina. En aquest sentit cal destacar
lEscola Superior de Bibliotecries (1915) i lEscola dInfermeres (1919)
que institucionalitzaren la gura de la bibliotecria i la infermera com a
professions eminentment femenines i altament professionalitzades.

85

Feminisme obrer, laic i lliurepensador

Com a contrapunt, lanticlericalisme i una dura crtica de la religi
constituen la base dun altre corrent feminista que prosperava en els
cercles obrers, republicans i lliurepensadors17. ngeles Lpez Ayala era
la promotora ms important dun feminisme republic que recolz la
idea que, per aconseguir lemancipaci, les dones havien dalliberarse de les restriccions que els imposaven lEsglsia catlica i la religi
mentre des de lobrerisme la anarquista Teresa Claramunt denunci
la discriminaci de la dona obrera i impuls el sindicalisme femen a
Catalunya. Lany 1897 es va crear la Societat Autnoma Femenina per
la lliurepensadora republicana ngeles Lpez Ayala, lanarquista Teresa
Claramunt i lespiritista teosca Amlia Domingo Soler amb lobjectiu
primordial deducar les dones en els valors anticlericals lliurepensadors
i dorientar la identitat femenina en els ideals de la ciutadania. Aquest
feminisme laic guany impuls a partir de 1898 amb la creaci de la
Societat Progressiva Femenina sota el lideratge de Lpez de Ayala. Fins
la seva desaparici lany 1919 aquesta associaci defens els valors del
lacisme i de lanticlericalisme i de lemancipaci de les dones. ngeles
Lpez de Ayala i Amlia Domingo Soler impulsaren publicacions como
ara El Gladiador, que foren frums dun ideari lacista i emancipador.
Associades al republicanisme lerrouxista, les feministes republicanes tenien el propsit de secularitzar els costums i lacci social de les dones i
allunyar-les de lrbita dinuncia eclesistica. Leducaci de les dones i
la seva formaci en els valors cvics de la ciutadania era leix de la seva
agenda dactuaci. Partidries dun feminisme progressiu que qestionava
el privilegi mascul, a partir de la primera guerra mundial, van adoptar
la defensa dun feminisme de la igualtat i dels drets poltics de les dones.
En aquest sentit, es de destacar que el 1919 ngeles Lpez de Ayala
assumeix la defensa del sufragi femen.
Moreno Seco, Monica. Racionalismo y socializacin femenina: vivir en laico i
Ramos, M Dolores. Hermanas en creencias; hermanas en lucha. Mujeres racionalistas,
cultura republicana y sociedad civil en la Restauracin en Arenal, Revista de historia de
las mujeres. Vol.11. Num. 2. juliol-desembre 2004;
17

86

Des de lobrerisme tamb les dones treballadores desenvoluparen una

crtica a la seva situaci de marginaci en el moviment obrer. Figures com
lanarquista Teresa Claramunt denunciaren la situaci de subordinaci
de les obreres, i reclam la necessitat daconseguir la seva emancipaci
a qualsevol projecte de transformaci social. Teresa Claramunt, public
lany 1905 un dels primers tractats sobre la condici social de la dona
escrit per una obrera, La dona. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, on reclamava lautonomia de les dones i la necessitat
de la seva emancipaci com a esclaves dels esclaus18. Claramunt deia
que un dels majors obstacles al progrs de les dones era el sentit de
superioritat dels homes. Tamb fou una de les primeres activistes socials
que defens lautoemancipaci de les obreres que, segons armava, sols
saconseguiria via una lluita especca com a dones. Tanmateix molt
poques obreres havien assolit un grau de conscincia feminista com el
de Teresa Claramunt.
Durant la Primera Guerra Mundial, la mobilitzaci femenina sengeg per la falta daliments i els alts preus en un context dagitaci social
general i de deteriorament del nivell de vida de la classe obrera. Las
dones van recrrer a la acci directa i assaltaren las tendes i els centres de
distribuci de menjar a Barcelona, establiren xarxes que es ltraren tant
a la comunitat local como als llocs de treball, on les dones jugaren un
paper important en el lideratge i el desenvolupament de la conictivitat
social, encara que no es formulaven en termes dun ideari feminista. En
tot cas tant per part de les obreres com per a les burgeses, un dels eixos
constants de les seves demandes era la dignicaci i reconeixement social
de lexperincia laboral femenina. Tamb cal recalcar que precisament per
desacreditar les obreres en lluita, se les va associar amb el radicalisme de
les sufragistes angleses, en un sorprenent dibuix publicat a LEsquella de
la Torratxa lany 1918 que desqualica lacci collectiva de les dones del
districte V de Barcelona en protesta contra la pujada de preus a lanomenar
Claramunt, Teresa La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del
hombre. Mahn: Biblioteca El Porvenir del Obrero, 1905. Vegeu: Pradas Baena, M
Amalia Teresa Claramunt-La virgen roja barcelonesa. Biografa y escritos. Barcelona: Virus
Editorial, 2006.
18

87

la seva lder com a Miss Pan Kurst, en referncia a la sufragista radical

Emmeline Pankhurst.19 Figura de rebuig social a limaginari collectiu catal,
el desqualicatiu ignora la procedncia burgesa de la Sra. Pankhurst en
aquesta custica lectura antifeminista contra la rebelli de les dones.
Daquesta manera, es fa una associaci directa de la transgressi de les
dones obreres amb el feminisme, un element ms en indicar la presncia
del feminisme o de lantifeminisme en la societat catalana de principis
del segle XX.

19

LEsquella de la Torratxa, 18 de gener de 1918.

88

6.
SALVADOR DAL
O LA FIDELITAT AL GENI DE FREUD1
VICENT SANTAMARIA

DE

MINGO

Freud s incontestablement genial

SALVADOR DAL, 1978

La primera lectura de Freud

Senyores i senyors, iniciar la meva conferncia posant en qesti
el fet que Dal comencs a llegir Freud i a entusiasmar-se per les seves
idees a principis dels anys 20, quan estava a La Residencia de Estudiantes, tal com va declarar el propi pintor en la seva autobiograa publicada el 1942. s ben sabut que en aquesta admirable autobiograa, la
Vida secreta de Salvador Dal, interv una clara voluntat dautomiticaci de la qual, al meu entendre, tamb formaria part la idea dun Dal
freudi des de principis dels anys 20, s a dir, la idea dun Dal prematurament freudi que es manifesta duna manera totalment innovadora i
original, ja que, en aquells moments, podem dir que el coneixement de
lobra freudiana, s, al marge de la gran popularitat que ja comenava a
tenir Freud, un fet encara inslit en el panorama cultural espanyol, tant
a Madrid com a Barcelona. Recordem que abans de les traduccions de
Lpez Ballesteros a leditorial Biblioteca Nueva, la presncia de Freud
a Espanya s escassa i puntual, i noms arran de la publicaci daquestes
traduccions el 1922, els articles sobre psicoanlisi comencen a multiplicar-se, per, fonamentalment, en el camp de la medicina, la pedagogia
1
Conferncia llegida a lAteneu Barcelons, el 28 doctubre del 2006 dins del cicle Freud, Dal i el surrealisme, pertanyent a les activitats commemoratives de lAny
Freud.

89

i el dret. Fora daqu, encara a mitjan anys vint, lobra de Freud roman
poc explorada i poc coneguda.
De totes formes, si hem de creure Dal, que diu haver llegit Freud a
principis dels anys 20, i concretament La interpretaci del somnis, caldria
matisar que aquesta primera aproximaci a les idees freudianes, no va
tenir la importncia ni la transcendncia que el propi Dal li dna desprs, sin que contrriament, va ser una lectura molt supercial sense
cap repercussi en el pensament artstic del pintor.
El fet que Freud no exercs cap inuncia en lobra daliniana ns
uns anys ms tard s fcilment comprovable no solament fent una ullada a les pintures de la seva etapa madrilenya, on aix s evident, sin
tamb a les pintures i textos posteriors ns a principis de lany 29. Sobre aquesta qesti, s fora reveladora labsncia de Freud en les cartes que Dal escrivia a Garca Lorca, unes cartes on el pintor confessa al
seu amic poeta, si no totes, moltes de les seves inquietuds intellectuals.
Curiosament, lnica vegada que Dal cita Freud en aquest apassionant
epistolari ho fa duna manera totalment despectiva: psicologia casos
laberntics, nima, complexos, Freud tot aix a la merda. En aquests
moments, nals de 1927, Freud encara s per a Dal una espcie de putrefacte equivalent al catedrtic de psicologia que pocs mesos abans
havia aparegut al nal del seu article Sant Sebasti com a representant daquella putrefacci que aleshores simbolitzava el sentimentalisme
i la vida interior, en oposici a la fredor asptica duna Santa Objectivitat neta de simbolismes en la qual se sustenta lesttica i la potica
del Dal presurrealista.
Fins a nals de 1928, no podem rastrejar en les idees dalinianes cap
tipus dinters per la psicoanlisi. Evidentment, ns aquell moment la
psicoanlisi no podia captivar latenci dun pintor que deia que les
coses no tenen cap signicat fora de la seva estricta objectivitat. Tot
i que a lEsprit Nouveau, lectura assdua de Dal des de principis dels
anys 20, van aparixer diversos articles comentant la nova psicologia de
Freud, el cert s que all que interessava a Dal daquesta mtica revista,
no eren precisament aquests articles didctics sobre la psicoanlisi sin
les idees esttiques dOzenfant i Jeanneret, els articles crtics de Mau-

90

rice Raynal, o lenaltiment de la nova era post-maquinista del mateix

Le Corbusier.
Del desconeixement de la psicoanlisi per part de Dal ms enll de
lany 27, sen deriva ls que el pintor fa de la paraula subconscient,
un s que no t res a veure, ni de bon tros, amb linconscient freudi
sin ms aviat amb la intuci bergsoniana que s el concepte bsic que
es troba darrere de les seves teories artstiques daquell moment. A partir
de Bergson, per a Dal el subconscient sinnim dinstint, irracionalitat o inspiraci no s res ms que una manera, un mitj, de percebre
linterior de la realitat ms enll dels sentits i la intelligncia.
Caldr esperar ns a principis del 1929 per veure com el mecanisme
cognitiu de la intuici bergsoniana s substitut per la dinmica pulsional del desig freudi. Aix es veu clarament en larticle Lalliberament
dels dits aparegut en el fams nmero 31 de LAmic de les Arts el mar
de 1929. Aquest article s el primer text de Dal que demostra realment
una lectura acurada de Freud, el primer text escrit amb un coneixement,
cert i directe, de la doctrina psicoanaltica, i particularment del llibre Psicopatologia de la vida quotidiana on Freud parla, entre daltres coses, dels
records infantils i del seu carcter visual i concret, la qual cosa era dall
ms interessant per a les aspiracions objectivistes del nostre protagonista. La psicoanlisi, per tant, ser per a ell, primer de tot, una psicologia
concreta, una psicologia de les profunditats integrada dimatges concretes. A partir daquest moment, Dal abandonar, de forma denitiva, el
conreu de les seves experimentacions plstiques que lhavien ocupat ns
aleshores, i es dedicar exclusivament a realitzar una espcie de realisme
fotogrc que tindr com a model aquella realitat psquica, que, segons Freud, resulta del carcter allucinatori que obt el desig a travs
duna regressi formal destinada a convertir les idees en imatges.
A principis de 1929, Dal ja havia llegit els llibres ms coneguts de
Freud, els referents a lanomenada primera tpica freudiana, amb tota
seguretat La interpretaci dels somnis i Psicopatologia de la vida quotidiana, i
molt probablement, daltres obres com ara Tres assaigs sobre la sexualitat,
Introducci a la psicoanlisi o Ttem i tab. Cal apuntar, daltra banda, que
lassimilaci del pensament freudi, Dal no solament la far a travs de

91

la lectura directa dels llibres de Freud, disponibles en espanyol o francs, sin tamb a travs de la Revue Franaise de Psychanalyse, publicada
a Pars des del 1927, aix com per conducte de les diverses monograes
de carcter general i divulgatiu que comenaven a proliferar en aquell
moment, com ara la primera biograa de Freud escrita pel psicoanalista
viens Fritz Wittels, apareguda en alemany el 1924 i traduda al francs
un any ms tard amb el ttol de Freud, lhomme, la doctrine, lcole, una
obra fonamental per al primer Dal surrealista perqu resumeix amb rigor
el pensament de Freud i, al mateix temps, dedica una efusiva lloana a
lamor i a la prctica de les perversions que va interessar dall ms tant
al pintor catal com a la resta de surrealistes. Val a dir, de passada, que
abans descriure sobre Freud, Wittels havia estat lautor dun llibre titulat
Alles um Liebe (Tot per lamor), una rbrica realment surrealista.
A partir daquestes fonts, la pintura i els textos dalinians aniran revelant-nos, progressivament, un coneixement de la psicoanlisi cada cop
ms slid i profund que tindr com a conseqncia una admiraci per
Freud cada vegada ms devota i fervent. El primer llibre que Dal va publicar en francs a nals de 1930, La Femme visible, va aparixer dedicat a
Gala, tot i que, en un principi, el pintor pensava dedicar-lo a Freud amb
aquestes paraules: Au professeur Sigmund Freud avec toute mon admiration inconditionnelle, amb aquesta darrera paraula subratllada. I s que, a
diferncia de Breton, ladmiraci de Dal per Freud, va ser, efectivament,
una admiraci incondicional, sense reserves, fruit duna lectura dels seus
llibres molt ms acurada i penetrant que la de la resta de surrealistes. El
mateix Breton va reconixer ms tard, en les seves entrevistes radiofniques amb Andr Parinaud del 1952, que cap dels surrealistes sentia tanta
passi per la psicoanlisi com Dal, i Andr Thirion li va atribuir la facultat de ser la illustraci viva dun curs de psicoanlisi.
Precisament un curs de psicoanlisi per a principiants era el documental que Dal va escriure a principis de 1930 amb la intenci de divulgar el surrealisme com una mena de sucursal artstica i literria del
freudisme. Es tractava dun documental que comenava amb una imatge
de Freud, el qual era presentat com el savi austrac que havia descobert
la realitat de linconscient. En aquest documental, que mai va arribar a

92

realitzar-se, Dal vol mostrar el conicte psquic revelat per la psicoanlisi presentant el conscient i el subconscient com dues coses tan diferents i antagniques com el fred i la calor o el blanc i el negre. Desprs
se serveix de la gura dun arbre per representar la incidncia de linconscient com a ferment del pensament hum, i, nalment, fa aparixer
una gura escindida que encarna la divisi del subjecte freudi engalzat
entre el principi del plaer i el principi de realitat.

Detall duna pgina del gui de cinema de Salvador Dal Cinc minuts de surrealisme (1930).

La posici moral del surrealisme

Daquesta divisi del subjecte, Dal insistir a ressaltar-ne bsicament
les implicacions morals. Per aix va escriure aquella frase que diu De
vegades escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare, tot i allegant
desprs que es tractava noms de posar en evidncia, i de la manera
ms dramtica possible, la ruptura, el traumatisme entre el conscient i

93

linconscient. Que aquesta ruptura existeix continua dient Dal ns

una prova el somni, ben corrent i constatat innombrables vegades, dassassinar una persona estimada, i aix no vol pas dir que en el pla conscient
shagi de cometre lassassinat. La constataci daquesta ruptura, daquest
conicte pot provocar una crisi. De casos aix nestan plenes les obres
de psicoanlisi, pel gran valor cientc que els psicoanalistes els atorguen.
Nosaltres acaba declarant Dal en referncia als surrealistes volem
fer adonar de la transcendncia daquest fet en el pla moral.
Dal va dissertar mpliament sobre aquesta qesti en la conferncia que va fer aqu mateix, a lAteneu Barcelons, el mar de 1930. En
aquesta conferncia, que porta el ttol de Posici moral del surrealisme, el que planteja precisament, sn les conseqncies morals que es
desprenen de la determinaci inconscient de la conducta de lhome, a
partir de la qual intenta demostrar que la fe en la bondat de la natura
humana s, com deia Freud, una deplorable illusi. I per illustrar aix
va utilitzar, sense dir-ho, uns exemples estrets del llibre de Wittels sobre
Freud a qu mhe referit abans, com ara el cas duna esposa amantssima
que socupa del seu marit malalt amb la intenci de guarir-lo quan de
fet el seu desig inconscient s matar-lo. Daquest llibre de Wittels, Dal
no solament extreu els exemples amb qu recolza les seves argumentacions a favor del determinisme de linconscient sin tamb la formulaci daquest determinisme segons la qual, en paraules de Wittels, El
conscient pensa, linconscient dirigeix. Reprenent aquesta consigna
fonamental de la psicoanlisi, Dal escriur anys ms tard en la novella
Hidden Faces (1944) que La voluntat proposa i linconscient disposa,
corregint, daquesta manera, Breton que, havia escrit en el primer manifest del surrealisme que Lhome proposa i disposava. All on el lder surrealista reivindica lateisme, el seu correligionari catal proclama
lautoritat de linconscient.
En front de la justicaci racional dels principis tics, el que Dal
estava proposant era la revisi daquests principis a partir de la nova
concepci freudiana del subjecte dividit amb la qual quedava totalment
desacreditada la losoa de la conscincia vigent en la modernitat des
de Descartes a Hegel. Per a Dal es tractava, en denitiva, de desemmas-

94

carar, amb Freud, la fallcia dels bons sentiments per tal de revelar la
realitat del desig que soculta al seu darrere i atribuir a aquesta realitat
la veritable essncia de la condici humana. A favor daquesta idea, el
pintor va dir el 1932, en la resposta a una enquesta sobre el desig que
va fer una revista iugoslava, el segent: Jo no tinc desitjos anomenats
elevats. Els que tinc per ms nobles sn els que considero ms humans,
s a dir, ms perversos.
El reconeixement de la veritat descoberta per Freud, i la seva adopci
com a base dun nou humanisme, va ser el detonant de la controvrsia
que, a principis dels anys trenta es va produir entre els surrealistes i els
comunistes, ja que aquests darrers es negaven rotundament a admetre
la realitat del desig. Duna manera molt lcida, Dal era del parer que la
negaci de linconscient per part dels comunistes no solament evidenciava la seva falta de pensament dialctic, sin que tamb es trobava a la
base de la seva incapacitat per entendre i afrontar el fenomen del feixisme. En aquesta qesti resulta molt illustratiu el que Dal comenta
al seu amic surrealista Jean Monnerot el 1934: He sentit a lA.E.A.R.
[Associaci dEscriptors i Artistes Revolucionaris vinculada al partit comunista] com un senyor sostenia, aprovat per tothom, que el somni no
s res, s una mentida, s all que no existeix. Y s perqu tota aquesta
gent pensen aix concloa el pintor que tenim Hitler.
Pel que fa a la irrupci de Hitler, als ulls de Dal, no es tractava dun
simple problema poltic. La gran qesti per a ell era com explicar el
fet que les masses hagin desitjat el feixisme, s a dir, com i per qu el
feixisme ha sedut les masses? I aquesta qesti no es podia respondre
solament tenint en compte els factors econmics, tal com pretenien els
comunistes sin tamb, i sobretot, valorant els factors psicolgics analitzats per Freud en lassaig Psicologia de les masses. En opini del pintor,
que en aquest punt coincidia amb Bataille, si es volia entendre el fenomen irracional del feixisme no es podia subestimar la realitat daquests
factors sin tot el contrari, calia considerar-los, a travs de la psicoanlisi, com a veritables fams psicolgiques, veritables fams imaginatives,
tan reals i imperioses, tan immediates i urgents com les fams dordre
estrictament econmic.

95

Aquesta poderosa intervenci dels factors psicolgics en el terreny

de lacci social portar Dal, molt aviat, cap a una falta de fe absoluta
en la voluntat marxista de canviar el mn. A partir daquest moment
sinstallar en el pintor un escepticisme poltic, idntic al que Freud havia manifestat en els seus ltims escrits, que el far renunciar a la participaci en tota mena dactivitat revolucionria de carcter collectiu.
Des daquesta sintonia amb el Freud ms escptic i com a resposta a les
tesis marxistes, Dal escriur a la Vida secreta que la felicitat o la desventura s un assumpte ultraindividual, que no t res a veure amb lestructura de la societat.
A principis dels anys trenta, per, el pintor havia donat suport al comunisme, duna manera pblica i notria, seguint les directrius poltiques
del grup surrealista. Els comunistes, en canvi, no van trigar a qualicar-lo
de porngraf i contrarrevolucionri. Ats el repudi radical que els seguidors de Marx sentien per Freud no s estrany, doncs, que reprovessin les
obres surrealistes, i molt especialment les de Dal per a qui el surrealisme
no era res ms que laplicaci de la psicoanlisi en el terreny de lart.
A partir daquesta denici, a principis dels anys 30, el guerenc va intentar una reformulaci terica de lart surrealista des duna delitat al
pensament de Freud molt ms estricta que la de Breton. I dic que ho
va intentar perqu aquesta reformulaci la va dur a terme en uns textos que no es van arribar a publicar mai, tal vegada perqu contradeien
o qestionaven algunes idees de Breton en la mesura que supeditaven
totalment el surrealisme als interessos de la psicoanlisi.

La primacia de la ra
En aquesta reformulaci del surrealisme, Dal adoptar una posici
cada vegada ms cognitiva en front de lirracional. Al pintor catal no li
interessa lirracional per lirracional, lirracional en ell mateix, sin la seva
reducci a travs del racional per tal dintegrar-lo en el pla de la coneixena. Aquest, i no cap altre, s el sentit que per a ell tenia lexpressi
la conquesta de lirracional, tal com va declarar el 1952: Tot el meu

96

esfor s de racionalitzaci. Igual que Ramon Llull, la meva divisa s la

conquesta de lirracional. I s que Dal, en el fons, creia, igual que Freud,
en la primacia de la ra com a ideal psicolgic, en el paper superior
de la intelligncia i en el seu domini sobre les emocions. Linconscient
de Freud que Dal vol integrar al surrealisme s aquell inconscient que
sinscriu en el saber cientc del seu temps i no en lideari romntic del
XIX, que estava ms en la lnia dels gustos literaris de Breton. Daqu ve
la seva ofensiva contra el romanticisme que sanir intensicant amb el
pas dels anys, i, molt particularment, contra aquell romanticisme alemany
que Breton tan estimava, el pitjor de tots, segons Dal.
Com va dir Lacan en lapertura al seu primer Seminari, La descoberta de Freud es la re-descoberta, en un terreny verge, de la ra,
per tal com la ra s la introducci dun ordre de determinacions en
lexistncia humana, en lordre del sentit. Efectivament, en front de les
illusions racioanalistes, Freud va destinar tot els seus esforos a revelarnos les ombres que acompanyen la ra. Aix per, no signica com
diu Carlos Gmez Snchez claudicar de les seves exigncies, sin,
ms aviat, proposar una nova idea de racionalitat, menys racionalista,
per ms racional. Aix, i res ms que aix, s el que proposa Dal a
travs del seu mtode paranoico-crtic, inspirat en el procs racionalitzador que caracteritza la paranoia, amb el qual pretn dassolir all que
Eugeni dOrs anomenava en el llibre Poussin y el Greco (1921), lideal de la cincia com a art seqncia de la teoria de la bellesa com a
dimensi de la veritat.
En virtut daquesta identicaci entre la bellesa i la veritat, Dal opinava que el surrealisme no shavia dinteressar noms pel contingut manifest de les obres dart, tant prpies com alienes, sin que calia tamb
sondejar el fondal de les idees latents, all reprimit, seguint el procediment analtic de Freud adoptat en els seus estudis sobre Leonardo o
el Moiss de Miquel ngel. En aquest darrer estudi, Freud va escriure:
Una disposici racionalista o tal vegada analtica es rebella en mi contra la possibilitat de emocionar-me sense saber per qu ho estic i qu
s el que memociona. Aquestes mateixes preguntes sn les que Dal
intentar de respondre en el seu estudi paranoico-crtic de LAngelus de

97

Millet, on es desdobla en analista i analitzant amb la voluntat de conquerir aquella veritat de linconscient que el pintor anomenava aquesta
misteriosa terra de tresors del subconscient que a tots ens es comuna,
a tots nosaltres homes ms o menys protagonistes ddip.
Per a Dal, ms dacord amb Freud que no pas amb Breton, linconscient noms t importncia en el moment que deixa de ser-ho perqu
aleshores enriqueix la conscincia, s a dir, el coneixement hum. Com
sost Ferdinand Alqui, en el seu llibre clssic sobre la losoa del surrealisme, la revelaci surrealista mai pretn ser coneixena perqu, una
tal bellesa no pot ser interpretable, tot el contrari del que defensava
Dal. I aix, mentre Breton mantindr que la bellesa ser convulsiva o
no ser, ell escriur, des duna posici molt ms analtica, que la bellesa
s la suma de conscincia de les nostres perversions. Ms enll dels propsits artstics del surrealisme, Dal considerava que la psicoanlisi havia
de permetre als pintors tornar conscient el pensament inconscient.
A la llum daquesta ambiciosa idea, el pintor va llenar-se, com ja
he dit, a la descoberta de les idees latents per tal dultrapassar linters
potic dels surrealistes pel contingut manifest. I en aquesta lnia, alguns
ttols de les seves obres mostren clarament la doble cara del saber i la
veritat, del manifest i locult, com ara Jaqueta armada de llet (masoquisme lquid), o Jo mateix a ledat de deu anys quan era el nen llagosta (complex de castraci).
Sense citar Dal, per sens dubte pensant en ell, el 1932 Breton ja va
qestionar aquest exercici de revelar o explicitar les idees latents perqu,
sota el seu punt de vista, aix limitava massa la interpretaci duna obra
surrealista. Aquest retret de Breton, pel que sembla, no va tenir, en aquell
moment, cap repercussi important en lestratgia artstica de Dal. En
canvi s la va tenir, i molt, lobservaci que, en la mateixa lnia, li va fer
Freud quan el pintor li va ensenyar a Londres, on havia anat a visitarlo el juliol de 1938, una de les seves pintures surrealistes, la Metamorfosi
de Narcs que acabava de pintar. En contemplar aquesta obra, Freud va
dir, segons el relat del mateix pintor repetit en diverses ocasions, que
el que ms linteressava dun quadre daquestes caracterstiques era all
conscient, la voluntat premeditada de lautor, mentre que en un quadre

98

clssic, com ara de Leonardo o Ingres, el que realment li preocupava

era all inconscient, el costat prpiament ocult i enigmtic. A diferncia duna obra clssica, Freud trobava que en un quadre com el de Dal,
no hi havia cap misteri perqu tot era manifest. O, si no tot, una bona
part. Tal com va confessar el mateix pintor desprs, aquesta observaci
del pare de la psicoanlisi el va portar a desenvolupar els grans temes
de la pintura clssica sense haver-se de preocupar del simbolisme psicoanaltic duna manera premeditada. Amb tot, no crec, en absolut, que
Dal deixs de servir-se voluntriament daquest simbolisme, perqu en
molts dels seus quadres qualicats de clssics, posteriors a la seva sortida
del grup surrealista, continua intervenint, tot i que duna altra manera
canalitzada per les noves preferncies religioses del pintor.

El classicisme: una tica esttica

A partir daqu, en la meva opini, el classicisme que adopta Dal a
partir de 1940 no representa, en el fons, cap transformaci profunda en
el seu pensament artstic sin ms aviat un canvi de pell que ve marcat
per la primacia de la forma sobre linforme, s a dir, del dur sobre el tou.
Dal, per tant, en la seva etapa daspiraci classicista no abandonar la semntica del desig que lhavia ocupat a partir de 1929 sin que la vestir
amb la indumentria de la tradici pictrica, perqu com ell mateix va
dir el 1968, sota lefecte encara daquelles paraules de Freud pronunciades trenta anys abans, a travs de la tradici, el llenguatge subversiu de
linconscient sexpressa duna manera molt ms intensa i autntica que
en lanarquia elaborada dun quadre surrealista. I aix, per exemple, El
Crist de Sant Joan de la Creu, pintat el 1951, podria veures com una nova
representaci del mite patern de Guillem Tell, elaborat a principis dels
anys trenta, i La Madona de Port-Lligat, pintada el 1950, com una nova
versi de Lenigma del desig- Ma mare, ma mare, ma mare(1929). A
de comptes, la utilitzaci tradicional de la temtica religiosa no suposa
cap negaci del surrealisme sin, ms aviat, una nova forma de manifestar-lo, tal com reconeix el pintor quan el 1951 arma: He conser-

99

vat tots els meus smbols surrealistes. Per he aconseguit ordenar-los i

jerarquitzar-los. Nhe descobert el signicat mstic. He comprs el seu
sentit litrgic i religis.
A partir dels anys 40, ladopci del classicisme suposar en Dal una
idealitzaci de lobjecte del desig que sintegra en una nova sollicitud de
la sublimaci freudiana, menystinguda anteriorment en els primers moments de militncia surrealista, quan Dal entenia com un deure moral
la realitzaci dels seus propis desitjos i considerava la perversi i el vici
com les formes de pensament i actitud ms revolucionries. A travs del
reclam daquesta sublimaci que noms pot tenir efecte a travs del Jo,
el classicisme dalini segueix ara el cam de la cura analtica establert per
Freud. All on era lanarquia del surrealisme ha desdevenir la forma clssica, de la mateixa manera que all on era lAll ha desdevenir el Jo.
En aquest sentit, la tendncia apollnia a redrear la desmesurada de
la llibertat sotmetent-la a la llei de lestil, representa una nova actitud esttica lligada a una nova posici tica ben allunyada de lalliberament de
les pulsions i de la reivindicaci surrealista del principi del plaer contra
el principi de realitat i, per tant, molt ms del al pensament de Freud.
Sobretot, del darrer Freud, el que intercedeix contra la llibertat de lhome civilitzat. Trobar un equilibri capa dajustar les necessitats individuals i les collectives suposa requerir de lsser hum el domini les seves
passions, ens diu si fa no fa lautor dEl malestar en la cultura. El que es
troba a lorigen de la civilitzaci s la sublimaci daquestes passions i
no el seu alliberament.
Al nal de la Vida secreta, Dal recorda amb quin fervor Freud va pronunciar el mot sublimaci diverses vegades quan el va visitar a Londres el 1938 mentre estava acabant descriure el seu darrer llibre Moises
o la religi monoteista, i a continuaci, fent-se crrec de les paraules del
mestre, va escriure: Les cincies individuals de la nostra poca shan
especialitzat en aquestes tres eternes constants vitals linstint sexual,
el sentiment de la mort i langoixa de lespai-temps. Desprs de la seva
anlisi, desprs de la seva especulaci sentimental, cal tornar a sublimarles. Linstint sexual sha de sublimar en lesttica; el sentiment de mort
en lamor, i langoixa de lespai-temps en la metafsica i la religi.

100

Al meu entendre, aquest Dal que assumeix per complet la sublimaci freudiana, el Dal ms reaccionari que se situa pblicament a les
antpodes de les idees llibertries advocant a favor de la repressi de la
llibertat i carregant contra la pornograa i lobscenitat, s el Dal ms
freudi de tots, o si voleu el Dal ms profundament freudi. Aquell
Dal que, desprs dun estudi penetrant de la psicoanlisi, arriba a comprendre nalment que labsncia de tot lmit no ens proporciona una
autntica llibertat sin que ens extravia en la recerca duna satisfacci
impossible. Ser conseqent amb el desig, per tant, no equival a la seva
realitzaci, tal com pensava el primer Dal surrealista, sin al seu reconeixement i, en ltima instncia, a la possibilitat de fer-sen crrec a travs de la sublimaci.
En una entrevista recent, Slavoj iek declarava que la vigncia i lactualitat del discurs psicoanlitic de Freud es basa en el fet que aquest s
un discurs que no us prohibeix de gaudir, sin que us permet justament
de no gaudir. Jo crec que aix el Dal posterior a lany 40 ho va entendre perfectament a travs del seu alegat a favor de la sublimaci. Un
alegat que, dalguna manera, constitueix una resposta directa a aquella
dessublimaci repressiva de qu parlava Adorno com una caracterstica
de les societats postliberals. A partir daqu, Dal no solament era o pretenia ser un pintor anti-modern sin, i sobretot, un pensador anti-modern. I en aquesta lnia sha de llegir, per exemple, el manifest La meva
revoluci cultural com a reacci als esdeveniments de maig del 68.
Al capdavall, a travs del classicisme Dal se somet a ltica que Freud
havia denit en el seu darrer llibre anteriorment citat, Moises o la religi
monoteista, com la limitaci dall pulsional. En el prefaci que va escriure
per a ledici francesa daquest llibre, realitzada el 1974, podem comprovar aix mateix en llegir que el cam de Moiss, descobert per Freud,
safegir a la via imperial del classicisme. El classicisme, com a exigncia
paterna, queda vinculat, aix, al Super-Jo que Freud havia establert com
el representant de la tradici. No debades, per al pintor aquest darrer
llibre de Freud era la millor i la ms trgica de les seves obres, a partir
de la qual podr reivindicar el valor sublimatori de la funci del Pare,
aix s, el Gran Fallus, la Llei paternal, com diu el propi Dal, defen-

101

sor acrrim de la Monarquia. Des daquesta perspectiva, el que caracteritza el classicisme dalini s la promoci del vincle patern fonamentat
en la llei (el dur), per damunt del vincle matern que sassenta en una
manifesta carnalitat (el tou).

Coda nal
Desprs de tot el que he anat dient, em sembla indubtable que si
va haver algun pensador al qual Dal es va mantenir del durant tota la
seva vida aquest va ser Freud. A diferncia daltres autors admirats pel
pintor duna manera ms o menys puntual, la gura de Freud romandr
al llarg dels anys com un objecte de culte cada vegada ms venerat. Ms
enll de lanomenada per Rafael Santos Torroella poca freudiana, circumscrita entre 1929 i 1939, lombra allargada del pare de la psicoanlisi plana sobre tota lobra i el pensament dalinians, com una concepci
de lhome i una teoria de la cultura que soculten darrere de cada idea
i cada acte, des de la interpretaci de Wagner als anys 40, ns a la visi del catolicisme com a projecci simblica de linconscient. En Diari
dun geni, publicat el 1964, Dal encara armava Una vegada ms estic agrat a Sigmund Freud i proclamo ms alt que mai les seves grans
veritats. El 1978 declarava: Freud s incontestablement genial. I un
dels seus darrers articles aparegut a El Pas el 1985 no deixa de ser lltim homenatge a la gura de Freud, i concretament al seu estudi sobre
Leonardo: dip rei! Incest! Santa Anna i la Mare de Du en una sola
gura. Freud! Voltor!... Ai! Quin horror el dest ddip.
Com a conclusi, podem dir, per a Dal, Freud va representar, per
sobre de tot, el prototipus daquells homes sense ideals ni objectius que
ell tant admirava, homes deia que no treballen ni a favor del B
ni a favor del Mal sin a favor del coneixement, a favor dun engrandiment del pensament hum en la seva explosi de sofriment, de plaer i dangoixa.

102

Colof
Dit aix, per, no voldria acabar aquesta dissertaci sense comentar aquell punt en qu Dal va voler anar ms enll de Freud. Aquest
punt s el de la posici del cientc, un tema del qual el pare de la
psicoanlisi no en va parlar perqu per a ell, com recordava Lacan, era
tab. En les Noves conferncies sobre la psicoanlisi, publicades en alemany
el 1932, Freud va ventilar aquesta qesti reconeixent la contribuci
del desig en les realitzacions artstiques i en els sistemes loscs i religiosos, per no en el terreny de la coneixena cientca, perqu aix,
segons ell, suposaria obrir les vies que condueixen a la psicosi. Aix
precisament s el que va fer Dal en les conclusions nals del seu llibre
sobre LAngelus de Millet, escrit el 1933, on sost, recolzant-se en un
article del premi Nobel de Fsica Erwing Schrdinger que havia llegit a la Revista de Occidente, la participaci dels processos paranoics en
el camp del treball cientc, i on acaba les seves reexions associant el
fenomen paranoic a la teoria restringida de la relativitat, aquesta teoria grandiosa lalada especulativa de la qual noms ens es accessible
intutivament.
s en aquest punt, en la relaci de la cincia amb la psicosi, on Dal
es distancia de Freud, per no per contradir-lo sin per amplicar-lo i
posar en evidncia el drama de la subjectivitat que afecta a tot el saber
hum, incls el cientc, i arribant, daquesta manera, all on Freud no
podia arribar, perqu, ancorat com estava en la cincia del XIX, no coneixia, o almenys, no coneixia tan b com Dal, les dimensions losques de les noves dreceres epistemolgiques obertes per la fsica contempornia dels quntums i la relativitat.
En la ja esmentada visita a Londres que li va fer el 1938, Dal hauria
volgut que Freud shagus interessat per aquestes qestions de la paranoia, concebuda ara com una disposici constitutiva del pensament hum,
i que ho hagus fet amb la mateixa atenci amb qu Jacques Lacan havia llegit els seus articles sobre aquest tema a principis dels anys trenta,
per Freud, a les portes de la mort, no estava per la labor. Com dir el
pintor molts anys desprs, El deliri paranoic s una de les frmules ms

103

fascinants del geni hum. Freud, sens dubte, era massa vell per replantejar-se aquests temes i obrir el camp a noves experincies.
Al cap i a la , si, als ulls de Dal, Freud va ser el savi ms important del seu temps, per a Freud, en canvi, Dal no va ser res ms que
un hbil pintor interessat en les seves idees. La llstima s que el vell
professor, en aquella espordica visita, no va poder reconixer la capacitat intellectual del jove surrealista, la seva faceta de pensador, tal com
li hagus agradat a ell, per sobre de tot.

104

7.
DOS TEXTOS SOBRE W.G. SEBALD
BEATRIZ SARLO

1. W.G. Sebald: un mestre de la parfrasi

La primera pregunta s: qu llegeixo? I tot seguit, com s fet, el que
llegeixo? Els tres llibres de W.G. Sebald obliguen a aquesta doble interrogaci.1 Sn obres estranyes.
No diria enigmtiques, ni difcils (en el sentit que la literatura del
segle XX t per obres difcils i textos enigmtics). Expliquen desenes,
probablement centenars dhistries lestatus de les quals oscilla entre
lautobiograa, les biograes, la crnica, els llibres de viatges i curiositats, el document ntim. Qu hi ha de biogrc en Sebald? La pregunta
sobre aquest estatus no simposa amb la mateixa nitidesa que les dues
anteriors. Els seus llibres no exploren els lmits entre cci i biograa,
sin que els fan irrellevants.
1
Sebald ha publicat: Schwindel. Gefhle, en 1990, traduda a langls com Vertigo,
New York, A New Direction Book, 2000; Die Ausgewanderten, en 1992, traduda a langls amb el ttol The Emigrants i publicada per la mateixa editorial el 1996; i Die Ringe
des Saturn; Eine englische Wallfahrt, traduda a langls com The Rings of Saturn, apareguda
el 1998 tamb a New Directions. En els tres casos el traductor s Michael Hulse. He
utilitzat les edicions angleses i consultat ledici alemanya de Die Ringe des Saturn (que
gentilment em va enviar Andrea Pagni). Die Ringe fou traduda a lespanyol amb el ttol Los anillos de Saturno (Madrid, Debate, 2000; trad. Carmen Gmez y Georg Pichler)
i Die Ausgewanderten va aparixer com Los emigrados (Madrid, Debate, 1996: trad. Teresa
Ruiz Rosas). W.G. Sebald va nixer a Wertach, Allgu, el 1944.
Va viure i ensenyar a Norwich, Anglaterra, on va morir en accident de trnsit el 14
de desembre de 2001. (Nota de la T.)

105

Sebald sha pres la molstia de fer verdiques les seves histries amb
fotograes que mostren personatges, objectes, manuscrits o llocs. Aquests
documents ens podrien desvetllar sospites, per no hi ha gaires motius
per pensar que Sebald no va trepitjar aquestes platges desolades, o que
aquestes fotograes de 1950 no sn les del seu poble ni les del seu mestre. Durant les darreres dcades la crtica ha desconat tan acarnissadament dels textos, que s difcil descartar la idea (tan previsible com inevitable) que Sebald ens hauria parat una trampa. Intueixo que Sebald
desconcerta per altres raons.
Un dels trets originals de Sebald s que es colloca ms enll de
la problemtica crtica del darrer mig segle. Escriu com si no hagus
estat tocat pels debats sobre la narraci en primera persona, lautorepresentaci i la referencialitat (deixem clar que Sebald, professor de
literatura, difcilment pot haver-los deixat passar per alt). El recurs a
la primera persona s constant. Sebald (diguem per primera i ltima vegada el narrador) viatja, investiga in situ, descriu el que troba.
Opina molt poc, generalment quan vol registrar la manera com es va
perdre veure all que hauria dhaver vist abans, les coses que li van
passar per alt i a les quals ha de tornar, obligat per una antiga distracci. No opina de la manera que ho fa un viatger com Naipaul,
amb aquesta veu impossible de no ser escoltada en les seves equivocacions destranger visitant el mn; per tampoc no opina com ho fa
Saer a El ro sin orillas per establir una posici sobre alguns fets dels
quals cal parlar (com ara la dictadura militar). Sebald traa diagonals
que porten al passat nazi dAlemanya, a les persecucions i lHolocaust,
contant histries mnimes i punyents, per sucients per fer sorgir el
comentari o la invectiva. Amb Claudio Magris, un altre estrany de la
literatura europea, Sebald s un humanista que mai no es considera
obligat a dir-ho.
Escric la paraula humanista i madono que tamb s una paraula estranya al nostre vocabulari ideolgic. Va ser estigmatitzada als anys
seixanta i no la tornrem a emprar ms, excepte en laccepci histrica. Hi ha alguna cosa en Sebald que ens porta a aquesta antiga paraula sense crdit.

106

Els tres ttols de Sebald presenten un passatge, un moviment, una

inestabilitat. Aix s ben evident en el cas de Vertigen i Els emigrats.2 El
ms potic, Els anells de Saturn, queda explicat a lepgraf: els anells de
Saturn sn fragments glids de llunes destrudes en apropar-se massa al
planeta. Sebald camina, caminen els seus personatges, viatgen aquells que
van escriure memries que Sebald llegeix i torna a contar. El mn no
s fet de llocs sin despais entre els llocs (ns i tot quan un lloc ho s
en sentit fort, com el poble alemany on es va criar lescriptor, alguns en
sortiran i altres en seran expulsats). Els personatges poden enyorar el seu
poble i s impossible un nou arrelament. El mateix Sebald s un desplaat: professor alemany que viu a Anglaterra ensenyant literatura europea, va ser director, durant alguns anys, dun centre destudis sobre la
traducci literria. En podrem dir una vida que va tractar dadequar-se
a la seva literatura, preveient el que aquesta literatura seria, preparantla... (va comenar a escriure desprs dels quaranta anys).
Abans de tot, com Werner Herzog, Sebald s un caminant. Aquesta
manera artesanal de desplaar-se en lespai (tot i que, s clar, de vegades lavi o el vaixell sn inevitables), el diferencia dels viatgers literaris contemporanis, que han danar molt lluny a la recerca dexotismes:
Bruce Chatwin, Naipaul. Sebald, ms aviat a la manera de Magris a Microcosmos, revisa territoris que es poden recrrer en pocs dies. El caminant Sebald troba, durant la marxa, un ritme, una indispensable lentitud
i, sobretot, una ptica apropiada per percebre les coses i les persones
com si no fossin estrangeres: de mica en mica, en silenci, tractant que
larribada passi desapercebuda.
Sebald s un mestre del discurs referit. Probablement aquesta sigui la
clau des de la primera pgina del llibre Vertigen. All segueix Stendhal,
enrolat a lexrcit napolenic, en la campanya dItlia: primera guerra
i primers amors. Ms tard, refereix algunes relacions sentimentals que
Stendhal inclou a De lamour. En els pargrafs nals, el veu caure, vctima duna apoplexia, en un carrer de Pars. Larc duna vida contada

2
Hi ha traducci catalana dAnna Soler Horta (Barcelona: Edicions 62, 2001).
(Nota de la T.)

107

de nou, sense altres fonts que les que dna el mateix Stendhal. Qui no
lhagi llegit es demanar: com pot semblar tan pregonament original?
s la mateixa pregunta que jo mateixa em faig desprs dhaver-lo llegit.
Sebald o lart de la parfrasi.
El darrer captol daquest primer llibre conta la visita de Sebald, per
primera vegada des daleshores, al poblet alemany on va passar la infantesa. Arriba, travessant boscos i muntanyes durant tot un dia, a un
lloc que s, a la vegada, conegut i desconegut. Com en un atles histric
(per duna histria autobiogrca i mnima) els llocs es recuperen superposats amb altres edicacions, amb les reformes o els estralls materials causats per la decadncia dels seus ocupants. El que es busca sembla
desfasat, dilut, tacat, corregit.
Aquesta mena dasincronia en lespai produeix un relat malenconis,
tot prdua. Per tamb produeix un efecte hipntic (el plaer que hom
t quan li conten histries, el plaer arcaic de la notcia sobre desconeguts, ssers comuns, potser, per curiosos o intrigants per la distncia).
A la vegada, el discurs referit de Sebald, que conta all que li van contar o que ha llegit, se sost en linters absorbent que posa de manifest
per les histries daltri. En realitat, totes aquestes histries sn captols
potencials duna histria prpia, la combinaci de la qual s impossible.
La histria prpia queda sempre incompleta mentre que les histries
alienes sestenen sobre els records de Sebald reclamant un lloc i un desenlla. Com si diguessin: nosaltres som ms interessants.
El moviment s si fa no fa aix: Sebald parteix cap a alguna banda,
en lespai, o cap enrere, cap a un moment del passat. De seguida, un
text, un objecte, un paisatge o una casa, una notcia al diari o un llibre trobat per casualitat, el desvien. La narraci iniciada no sinterromp
(perqu el tall net duna interrupci no el trobarem mai a la prosa de
Sebald), sin que empalma amb una altra i aquesta altra, quan ensopega amb un altre objecte, amb la segent. No es tracta dun efecte de
capses xineses, on la primera narraci s marc de la segona, la segona
de la tercera i aix successivament. Ms aviat s lefecte de la fosa duna
imatge en una altra. Moltes vegades el pas es produeix enmig dun pargraf, per sense cap indicaci contundent que subratlli el sorgiment

108

de la nova histria. Sebald no marca els seus procediments. No inclou

senyals que els mostrin, tampoc no els dissimula. Sense mfasi sintctic,
les histries se succeeixen mentre es fonen. Si, eventualment, es torna
a una histria-marc (com ho s la caminada per la costa anglesa dEls
anells de Saturn), es tracta ms aviat de llargues interpolacions ms que
no dun sistema dhistries encavalcades.
Aquest refs a utilitzar procediments sintctics molt evidents o espectaculars, no fa que els relats tinguin un encadenat ms senzill. Al contrari, en el pas dun relat a un altre per mitj de la fosa, el lector pateix
lansietat de no saber quan aquesta histria, a la qual ha abocat tot linters, conuir en una altra histria que li proposar com a nal la seva
desaparici. No hi ha cap garantia que un personatge molt interessant
no sigui abandonat quan aparegui un objecte, una fotograa o un paisatge que sigui encara ms interessant.
Tanmateix, res ms lluny que armar que aquestes histries sn
fragmentries. A la seva manera, sexpliquen del tot: auge i decadncia
de la pesca de larengada en un port de la Mar del Nord; la rebelli
dels Taiping; un episodi sentimental en la vida de Chateaubriand o
un viatge de Kafka; la curiosa histria dun emigrat alemany als Estats Units, des dels anys vint ns a la mort; les dun mestre jueu, un
pintor alemany a Manchester, o la famlia duns vens al poblet de W.
Sebald s un mestre a descobrir el que tenen de novellesc les vides o escrits aliens. Aquestes narracions porten dins seu altres relats
ms breus, o, de vegades, llargues descripcions de paisatges, dun quadre, del detall dun fresc en una esglsia (i, en ocasions, el viatge per
arribar a aquesta esglsia s una altra histria). La fosa de les narracions produeix un efecte danivellament; els vens del poblet que va
conixer a la infantesa sn tan interessants com un pintor excntric
o un vell i solitari jardiner angls. Totes aquestes vides, tan diferents
de qualitat novellesca, produeixen relat i qui escriu est igualment
interessat en totes elles. La matria pot ser remota o propera, trivial,
excepcional o directament increble. Podrem dir que aquest anivellament s una qualitat humanstica dels llibres de Sebald, qui ho mira
tot amb la mateixa intensitat.

109

Qui no hagi llegit Sebald podria aleshores pensar que lanivellament

produeix un efecte dabsncia de qualitats (des dun punt de vista ideolgic) i de monotonia (narrativa). Aix no passa mai i ens haurem de
demanar per qu. Algunes histries tenen personatges estranys, marginals o extravagants; altres simplement escullen personatges normals
que, desprs de ser mirats molt de prop, mostren una esquerda, all que
constitueix la seva originalitat o el seu misteri. Per, ms enll daquestes qualitats, la perspectiva de Sebald, en la qual es creuen la distncia i
la comprensi, installa un pathos que nalment arriba a tots els qui entren en el seu relat. La literatura de Sebald s malenconiosa.
El pathos fa de Sebald un escriptor estrany dins la constellaci contempornia. Els seus tres llibres manquen de qualsevol dimensi pardica, ns i tot en les formes ms febles. Sens dubte, aix dna a la seva
prosa aquest aire compacte i slid, greu, dens (no trobo cap altre adjectiu) que ha fet que els seus crtics, comenant per Susan Sontag, lhagin
anomenat, amb admiraci, sublim. s tamb ali a qualsevol perspectiva
satrica (com la de Bernhard, per exemple, escriptor a qui Sebald admira).
Finalment, roman impermeable a les matries que de la cultura popular
meditica i de la indstria cultural han passat a la literatura.
En tots aquests aspectes Sebald sembla particularment inactual. Treballa noms amb materials de la seva experincia i amb llibres, imatges
i representacions que no han passat pel ltre audiovisual. Naturalment,
inclou retalls de diaris, per hem de convenir que un retall dalguna
cosa escrita fa dcades queda molt lluny dels estils i personatges dels
mitjans contemporanis. Amb aquest mn, Sebald no hi mant distncia,
sin que opera com si no exists. Daltra banda, les seves histries tenen
linici i, moltes vegades, tamb el desenlla en una etapa prvia a la de
la massmediatitzaci, la cultura audiovisual, globalitzada o com es digui.
Generalment sn histries extretes de la literatura, de llibres trobats a
les biblioteques o dels seus records. Per Sebald no pren impuls de cap
dels tres llocs per pensar sobre el darrer avatar doccident.
Sebald s un testimoni extraordinari de les runes de la modernitat,
que li resulten ms interessants que les deixalles culturals de la postmodernitat. La seva visi de les runes del segle XX el condueix directa-

110

ment a llocs que han esdevingut ttrics. Recorre la costa anglesa buscant
lempremta duna destituci de lobjectivitat, duna expulsi de les coses
respecte del mn hum a qu van pertnyer. Les runes de Sebald manquen de bellesa nostlgica, com les runes medievals que el romanticisme
descobria o inventava. Sn runes de la civilitzaci industrial, caigudes en
dess, que s el pitjor que li pot passar a un objecte que ha estat pensat
perqu la seva funci tingui com a eix la seva forma.
El viatge per les costes angleses segueix un itinerari entre vells edicis abandonats, molins, molls, fbriques i pobles destiueig que la modernitzaci dels costums turstics aboc a una decadncia irreversible. Els
paisatges dEls anells de Saturn sn runosos. En aix Sebald reprn una
lnia romntica, a la qual s sensible perqu tamb s sensible lavatar
contemporani de la Naturphilosophie en lecologisme. Aix darrer, que
podria irritar ms dun lector, tanmateix es manifesta no com un discurs programtic, sin com un inters concentrat en la mort dun arbre
perfectament determinat, biogrcament unit al narrador.
A ligual de les runes modernes, la natura mateixa sarruna: les platges es destrueixen, cauen els penya-segats, les dunes es desplacen i es
converteixen en muntanyes darena sense sentit en el paisatge. All on
homes i dones treballaven, avui sestn una desolaci que no s pintoresca perqu les restes encara no han envellit del tot, i perqu Sebald no
les mira supercialment, no les mira amb lexcitaci de qui atribueix la
bellesa del passat a qualsevol cosa. Desolaci i abandonament: Sebald rescata aquest paisatge sense esterilitzar-lo. Arqueologies de la modernitat;
un cop ms un alemany pren, com Walter Benjamin, aquest cam.
En aquest paisatge salcen tamb les restes del caprici i lextravagncia.
En Els anells de Saturn, el castell de Somerleyton, un palau de vidre on
la tecnologia fou servidora de la desmesura dun nou-ric a mitjan segle
XIX, mostra la seva decadncia. Les empremtes del temps, dels incendis i
de la fragilitat material ofereixen als visitants un farrigo-farrago absurd,
en declinaci irreversible. En els jardins una perdiu, una nica perdiu
engabiada, xiscla i corre, embogida per la soledat i la fam. Al caire de la
dissoluci i loblit silencis, les restes duna fantasia megalmana estan
envoltades per un parc levoluci del qual, contrriament als edicis, ha

111

assolit la seva mxima esplendor. El jardiner daquest parc explica a Sebald que tota la seva vida va quedar marcada per una altra destrucci, la
dAlemanya pels bombardeigs anglesos durant la Segona Guerra Mundial, els avions dels quals es podien veure, en els raids nocturns, des del
palau. Com una mena de Paul Virilio espontani, el jardiner ho sap tot
daquest captol ptic i explosiu, aeri i tecnolgic, de la guerra.
El que acabo de resumir s un passatge construt de manera tpica
per Sebald: primer una descripci de les glries passades, les ocurrncies
dun milionari ennoblit, de qui breument relata tamb la histria; desprs,
el present: larribada a una estaci ferroviria deserta i decadent, el cam
que condua al palau en lpoca desplendor i que avui ja no transita
cap turista perqu hi arriba per carretera; el palau en el seu presumptus
passat, vist en un gravat dpoca que sincorpora al text; de seguida, el
palau tal com sofereix avui als visitants, ple dobjectes dispars, que no
tenen res a veure els uns amb els altres, que abans formaven part duna
escenograa extravagant per planicada i avui es reagrupen sense mtode, aleatriament, com en un basar. Finalment, dues notes punyents
que porten cap a diferents punts de fuga potics i ideolgics: la perdiu
embogida i el jardiner obsessionat per la guerra. Cada una daquestes
esferes de narraci o descripci es fon en la segent, com si la composici de totes elles estigus enllaada pel moviment del passejant qui, de
mica en mica, reexivament, va lliscant dun temps a laltre.
Sebald estableix capes de temps a travs de descripcions espacials:
del segle XIX a lany 1992, quan visita Somerleyton. En lespai percep
el pas del temps. La temporalitat en lespai i la temporalitzaci de lespai
no sorgeixen de lexercici del record (Sebald no sempre t records
sobre els llocs que visita), sin duna reconstrucci histrica. Sebald
investiga els espais; un dels senyals daquesta investigaci s la inclusi
de fotograes antigues, petits documents, retalls i manuscrits. Aquest
material grc simbrica en el text com a prova. Per tamb podrem pensar que s un discurs del temps passat que es fa present: una fotograa antiga o un gravat sn formes en qu sens ofereix el present del
passat. Coexisteixen amb fotograes actuals (en el cas de Somerleyton:
un gravat del segle XIX i una instantnia de la perdiu embogida). Sebald

112

retorna des duna actualitat cap a un ahir, i reconstrueix un ahir amb

la percepci de lavui.
El moviment de fosa s la forma daquest programa reconstructiu. El
procediment de les narracions encadenades presenta el ux de la narraci en el temps. Una imatge o una histria sempre empeny cap a una
altra i aquesta altra, moltes vegades, sinscriu en un temps diferent de la
histria prvia. Aix, el ux del temps sorgeix doperacions de visi en
lespai: visi dall ms antic que lespai ofereix en el present.
Sens dubte, aquests lliscament i fosa tenen un potencial interpretatiu.
No s difcil adonar-se que Sebald percep la histria com a decadncia. s, senzillament, un pessimista. Per no un cnic. En lhoritz duna
decadncia, alguns valors, en les seves formes mnimes, de vegades quasi
imperceptibles, espurnegen en homes secundaris: un jardiner, un bibliotecari dun poblet, un cantiner, un metge mig boig, un mestre jueu, un
criat que esdev protector del seu amo. El to no s, per, elegac, sin
ms potent i menys sentimental: pattic, trist. No es tracta del desig dun
retorn al passat, sin dassenyalar, en el present, una dignitat que noms
es troba en aquests inadaptats, desplaats o volgudament marginals.
En Els emigrats, la mort dAmbros Adelwarth, el criat que voluntriament es reclou en un manicomi, s un daquests moments dalt patetisme. Un metge el recorda impecablement vestit, esperant, talment com
una vctima autoescollida, les sessions delectroxoc. Ambros no accepta
aparixer en pblic sense el vestit perfecte que havia portat tota la vida.
En els seus darrers dies, afeblit per lelectroxoc a qu se sotmet sense
restriccions, noms aconsegueix cap al tard fer-se el nus de la corbata i
ajustar-se la roba que des del mat havia comenat a posar-se. Solament
aquesta idea: un dia sencer dedicat a vestir-se, per desfer immediatament
el que ha aconseguit, per havent pogut armar una condici mnima
dhumanitat, la salvaci de la dignitat en el vertigen de la bogeria.
Tres dels personatges de les quatre histries dEls emigrats sn jueus
que van haver dabandonar Alemanya. Sebald no afegeix directament
cap lletra a la histria de la persecuci. Ms aviat en registra els efectes en els destins dels qui van haver de fugir. Comparats amb els morts
de lHolocaust, el mestre descola, el pintor i el metge han trobat una

113

sort benvola. Tanmateix, en la inadaptaci radical daquests tres emigrats sendevina lombra de lantisemitisme percutint sobre identitats
que han quedat, per sempre, com a excepci, amb les seves manies inexplicables, les seves preferncies contra el sentit com i les seves inadequacions radicals.
Amb una insistncia de la qual no exclou episodis de la seva vida,
Sebald registra les manies, aquesta forma idiolectal del temperament. En
les manies i els capricis hi ha molt de persistncia, de voluntat de conservar, malgrat tot, all que sembla inexplicable per que cadasc considera com a constitutivament propi. El valor dall que s absurd, dall
que no se sotmet ni al costum ni al judici com, emfasitza les particularitats enfront duna realitat que corca la possibilitat de la diferncia. Els
personatges de Sebald estan desajustats per excs, per obsessi, per apatia
o per angoixa. Sn, doncs, una prova de la dignitat i lextravagncia de
lhum. Sebald s un moralista en poca de descrdit del moralisme.

2. Encara, i potser per darrera vegada, sobre Sebald

Nosaltres, que vam anar-nos-en i que ens vam trobar,
nosaltres aqu sota lestrella, nosaltres els jueus, que caminem, com Lenz, creuant les muntanyes, tu Gran i jo
Petit, tu el loqua, i jo el loqua, amb els nostres bastons,
amb els nostres noms, els nostres noms impronunciables, nosaltres amb la nostra ombra, la nostra i laliena,
tu ac i jo ac, jo ac, jo; que puc dir-te tot aix, que
hauria pogut dir-tho; que no tho he dit i no tho vaig
dir... Jo amb el dia, jo amb els dies, jo a i lla, jo potser
acompanyat ara! per lamor daquells qui no van
ser estimats, jo caminant cap a mi, cap amunt.
PAUL CELAN, Gesprach im Gebirg

Va morir el novembre de 2001. Poc abans havia aparegut en alemany

i, tot seguit, en angls, Austerlitz.3 Fa temps vaig publicar uns apunts sobre Sebald (que van ser reproduts per Radar Libros), escrits amb la inAusterlitz, Nova York: Random House, 2001, traducci dAnthea Bell. Hi ha traducci catalana dAnna Soler Horta (Barcelona: Edicions 62, 2003). (Nota
Nota de la T
T.)
3

114

tenci daclarir-me, a mi mateixa, qu em passava quan el llegia. Per

qu mimpressionava daquesta manera? Per qu mhavia fet la sensaci
que havia tingut un cop de sort, aix que passa quan una troba, sense
buscar-lo ni esperar-lo, un nou gran escriptor?
Vaig llegir Austerlitz quan Sebald ja havia mort, sabent que, probablement, havia estat el seu darrer llibre (no s si va deixar originals posteriors) i que ja no hi hauria una srie de llibres en el futur, res que pogussim esperar ms endavant. Tot el que es publiqui de Sebald a partir dara forma part dun passat que sha tancat. La pregunta, que molts
segurament es van fer, sobre com continuaria escrivint Sebald, no t
cap sentit.
El tenia, per, quan noms es coneixien els seus tres primers llibres,
quan espervem laparici dAusterlitz, perqu podem pensar que desprs
dEls emigrats, Els anells de Saturn i Vertigen Sebald afrontava una aposta
dalt risc: el pathos de la seva literatura, duna banda, i el procediment
dimbricaci de les seves histries, de laltra, havien arribat, per dir-ho
dalguna manera, a la mxima intensitat, al perfeccionament. Sobretot el
pathos: seria possible sostenir aquest to malenconis i sever en el llibre
que es publicaria al llarg del 2001? El pathos s el to ms adequat per
estimbar-se, el sublim s una alada des don generalment tenim ms
possibilitats de caure que no pas de mantenir-nos-hi. Lalemanyitat
romntica de Sebald era un to actualment en dess i sostenir-lo en una
obra que es perllongus en el temps feia basarda. I quant al procediment,
mentre esperava larribada dAusterlitz em demanava, com qualsevol lector de Sebald, si no tornaria reiterat com una mecnica, perfecta per
coneguda, i per tant decebedora.
Ara Sebald ja no podr repetir-se. Per, en les setmanes anteriors
a la seva mort, Austerlitz va respondre les vagues preguntes que distreien la meva impacincia per llegir aquest darrer llibre. Avui sabem que
Austerlitz s una obra mestra i que Sebald ja no nescriur cap ms.
Cal llegir, doncs, una obra interrompuda per la mort amb la qual no
comptvem.
Austerlitz s el cognom del personatge daquest llibre; Jacques Austerlitz, un compost de nacionalitats. Nascut a Praga el 1934, la mare

115

havia estat una cantant dpera, jueva, i el pare, de qui no va heretar el

cognom, un rus socialdemcrata emigrat; els dos folls per tot el que era
francs, i daquesta passi el nom, Jacques. El 1939 la mare aconsegueix
embarcar-lo en el tren dels infants, una caravana de nois jueus que fugien del nazisme i que van ser rebuts en diferents cases de diversos llocs
dEuropa. A Austerlitz li va tocar Bala, un poble insignicant de Galles
i all va anar a raure, per raons que mai no va saber, al si duna famlia
dun pastor calvinista. Des dels quatre ns als dotze anys va creure que el
seu nom era Dafydd Elias i no va tenir cap altre record anterior a Galles, excepte la cara duna dona que sinclinava sobre la seva i la gura
dun home amb capell. El seu nom dorigen li s sumriament restitut,
als dotze anys, pel director duna escola qui, sense cap altra explicaci,
li indica que en els exmens que ha de passar per guanyar una beca,
no ha descriure Dafydd Elias sin aix que li lliura escrit en un paper.
Durant algun temps va continuar essent Dafydd, ns i tot per als seus
professors. Un dia, el seu nom, ns aleshores secret, cobra un sentit. A la
classe dhistria moderna el professor ensenya les guerres napoleniques
i, naturalment, arriba el moment de la batalla dAusterlitz. En suspens
per aquesta coincidncia sorprenent, Austerlitz escriu sobre Austerlitz un
assaig que mereix una entrevista privada al despatx del professor. Felicitat i interrogat, el noi li revela el seu vertader cognom. Per al professor, un amable excntric, tot es recompon i a partir daquest moment
sencarrega dAusterlitz, la vida del qual, miserable ns aleshores, fa un
tomb afortunat en ingressar en un college dOxford.
A partir daleshores, Austerlitz ser Austerlitz, per duna manera sorda
a tota histria daquest segle. Durant quasi quaranta anys evita qualsevol
informaci que el pugui lligar a la persecuci jueva, al gueto i a lholocaust. El seu nom esdev completament pla, sense ressonncies, excepte
la imaginria inscripci dun passat napolenic i tolstoi, una cosa tan
espetegant com incomunicable amb el present. Sobre el nom (que ms
tard coneixerem que s el de la mare), Austerlitz no hi vol pensar ni
saber-ne. Historiador darquitectura, evita curosament qualsevol objecte o succs que pugui despertar una connexi amb el seu nom, al qual
durant diverses poques continua atribuint noms aquesta coincidn-

116

cia feli amb la gran batalla que va decidir no solament el dest dEuropa al segle XIX, sin tamb el seu en una mesquina escola gallesa al
XX. Austerlitz s un so sense histria, o ms aviat amb una sola histria
que no li pertoca.
Fins quasi als seixanta anys, Austerlitz no vol saber. Lempresa de no
saber s gaireb tan difcil com la de la memria. Imaginem-nos un
home, professor a Londres, que viatja per quasi tota lEuropa occidental, viu envoltat de llibres, de gravats, de mapes, fa fotograes dedicis
que coneix com a crtic i historiador. Imaginem-nos que aquest home
no vol saber res sobre el seu propi origen, origen que desconeix completament i sobre el qual descarta amb meticulositat qualsevol sospita.
Tanmateix sospita, perqu dels seus coneixements ha excls qualsevol
menci, qualsevol lectura, qualsevol ombra sobre el que s alemany, i ha
aconseguit fer-ho durant molts anys, ha aconseguit mantenir-se en equilibri al caire duna frontera, com si des de laltra banda sabs, de manera
inexplicable, que solament descobrir horror i mort. Austerlitz elegeix ser
un home sense memria, sense res que conformi una identitat, aferrat
a les niques memries que es permet: la de la histria dedicis i territoris, la dalguns objectes, fotograes, una motxilla (que ms tard sabrem que respon a la que portava com a nic equipatge en el tren dels
infants jueus que fugien de Hitler). Austerlitz fa de la seva vida un curs
de resistncia a saber, una resistncia que acompanya, per davall, ombrvolament, tots els actes de construccions de sabers en qu socupa.
Les darreres han estat dcades de la memria. Austerlitz ha decidit
viure-les com un perllongat acte de resistncia a la memria, limitant
un darrer espai utpic en el qual es movia com si el fet central del segle
XX no hagus existit, negant el seu autoreconeixement en algun passat
que comports la recerca de passat com a empresa collectiva. En rigor,
un espai utpic on transcorre un temps despullat de la qualitat que t
per a milions deuropeus. Hi ha alguna cosa dheroic en aquesta negaci
dAusterlitz a trepitjar el terreny de la memria i mantenir-se resguardat, com en un campament enmig del perill, en el terreny ms segur
de la histria ns a les acaballes del segle XIX. Utopia i herocitat condemnades per endavant perqu, des de linici de la histria percebem

117

obscurament, en all que Sebald narra segons ho va narrar Austerlitz,

que el coneixement hi s de manera amenaadora i que qualsevol cosa
pot desencadenar una actualitzaci de la memria que es convertir en
el procs duna vida.
Austerlitz es resisteix a la memria com a narraci restauradora de
lexperincia (en el doble sentit de fer-la present i cicatritzar-la). Shi
resistir ns que la necessitat de la memria no se li imposa. Quan era
un noiet no buscava ni volia desenvolupar, com si fos una foto que hagus de ser revelada ns a mostrar detalls ocults, aquesta imatge nica que conservava del seu passat. Sebald no diu res, Austerlitz no diu
a Sebald res sobre la necessitat de saber. Ms aviat tot el que diu t a
veure amb una voluntat decidida devitar saber. Ms que una voluntat,
o menys que una voluntat conscient: una insistncia, un conatus que li
permet afermar-se en la precarietat duna nova vida. Austerlitz viu perqu no sap: va poder suportar all que desprs descobrir sobre la seva
infantesa, la seva absoluta destituci, les casualitats que sn ms temibles
que un dest conegut, perqu es va protegir de saber, va evitar saber durant dcades ns que, un dia qualsevol, en una llibreria de Londres, va
escoltar la histria del tren dels infants i la va interpretar com una crida.
Des daquell dia, la vocaci de saber comena a repetir la pregunta sobre lorigen, sobre els pares, sobre el miracle de salvar-se que va crrer
parallel a la condemna que milions no van poder evitar.
De la utopia del no saber, Austerlitz passa, amb la mateixa unilateralitat, el mateix carcter absolut, a la utopia de la completa reconstrucci
del seu passat. Comena la seva segona vida: dhistoriador darquitectura a memorialista de la persecuci jueva. El seu sser, tot el seu sser,
es denir dara endavant en la recerca. Austerlitz ha estat subjecte dun
acte de memria involuntria: les veus dun programa de rdio van
comenar a penetrar la lmina feta de resistncia pura que el separava
del seu passat ms distant.
En aquest punt, la histria dAusterlitz es normalitza perqu comena a formar part duna histria daquest segle. Tot i que lestratgia amb
qu desenvolupar la seva empresa de memria s hiperblica i obsessiva,
com ho havien estat les seves anteriors empreses de coneixement, lob-

118

jecte buscat lapropa a la resta dhomes que saben qu s la persecuci,

el gueto i lassassinat de masses. Tal com passa a aquests homes, a aquestes vctimes, mai no ho sabr tot, mai no hi haur prou acumulaci ni
de precisions ni de detalls. El que abans va ser evitat com un conjunt
innit de precaucions que asseguraven la integritat antimemorstica de
la seva identitat, ara s buscat amb lobsessi de qui ha perdut aquesta
seguretat de no saber res del seu propi origen.
El nom dAusterlitz deixa de ser pla, deixa de ser aquestes paraules que va rebre escrites en un despullat baptisme burocrtic perpetrat
pel director duna escola rural, i adquireix la promesa dun gruix que
caldr construir amb capes de records daltri. Lsser dAusterlitz, que
abans semblava completament autosustentat, revela la seva nuesa: la dada
de la persecuci el converteix en el ll duns jueus perseguits. De no
ser ning (o alg noms equipat amb els recursos del present), aquesta
brusca irrupci involuntria de la memria el converteix en alg amb
una identitat molt ms frgil perqu ha de ser investigada i construda.
Lhistoriador Austerlitz ha de creuar el lmit del segle XIX que shavia
imposat com a zona de seguretat, i entrar a la zona insegura del segle
XX. Dalguna manera, Austerlitz passa a ser un cas de milions. Abans era
una extravagncia.
Entre aquestes dues qualitats (la que el separa i la que luneix a un
dest compartit), es construeix el personatge i la narraci de Sebald, en
el pas de la utopia del no coneixement radical a la utopia duna reconstrucci igualment radical del passat. Dun oblit primer fors i desprs volgudament conreat, a una memria que comena per casualitat
i, immediatament, vol ser memria absoluta. Si tot Austerlitz s ns als
seixanta anys un no voler saber, tot ell ser, desprs daquest mat a la
llibreria londinenca, un saber que no accepta cap lmit. La seva vocaci de saber ser tan decidida com ho havia estat la seva resistncia a
la memria.
Com s evident, aquest darrer llibre de Sebald es colloca, de manera anmala, en lespai duna de les grans qestions del darrer mig segle
(que afecta no solament els europeus, sin que ens afecta a nosaltres en
relaci amb la histria recent: lls de desapareguts que no volen saber

119

/ lls de desapareguts per als quals qualsevol reconstrucci del passat

s insucient i tramposa). I dic que la seva postura en aquest camp s
anmala perqu Austerlitz, com tots els personatges de Sebald, porta les
coses ns al lmit, escindit de manera radical de la forma en qu uns
esdeveniments van ser viscuts per la majoria dhomes i dones, o millor, sord al relat normalitzat i acceptat que es va fer o sest fent sobre aquests esdeveniments. Els personatges com Austerlitz indiquen que
sobre aquests esdeveniments no hi pot haver relat normal; no es pot
recordar tot aix amb la mecnica, la narrativa i la retrica que val per
a la resta del passat.
Lesdeveniment que Austerlitz de primer no vol recordar i que desprs es compromet a reconstruir absolutament el trobem a la infantesa, als primers quatre anys de la seva vida, quan la seva llengua era el
txec de Praga, que desprs va quedar esborrat per ser substitut, com si
no hagus hagut res ms abans, per langls de Galles. Lexperincia de
Praga no tenia cap llengua per ser dita: Linefable s, en realitat, la infantesa. Lexperincia s el misterion que cada home institueix pel fet de
tenir una infantesa. Aquest misteri no s un jurament de silenci i dinefabilitat mstica; s, al contrari, el comproms que empeny lhome a la
paraula i a la veritat.4 El que li va passar a Austerlitz va ser mut per
partida doble. Duna banda, va passar fora del llenguatge o en una llengua tot just adquirida i de seguida oblidada, de la qual no va tenir les
paraules que haurien pogut acompanyar aquelles ombres dun rostre de
dona i una silueta dhome en un comiat denitiu. Aix que Austerlitz
noms conserva com a ombres inaferrables (perqu sn inexpressables
en la mesura que han estat amputades de la llengua que hauria pogut
intentar expressar-les) sn all que Giorgio Agamben considera lexperincia, all que sesdev abans que pugui ser dit i que s el fonament de
la possibilitat i el desig de dir. Per perqu aquest desig sigui llenguatge
hi ha dhaver una llengua i Austerlitz ha perdut el txec de Praga, i lha
perdut tant, tan profundament, que no recorda haver-lo perdut. La seva
Giorgio Agamben, Infanzia e storia. Distruzione dellesperienza e origine della storia,
Einaudi, 2001 [1978], p. 49.
4

120

experincia no pot sin convertir-se en oblit complet. Quan comena

a reconstruir el passat, el txec de Praga, aquesta llengua oblidada que ni
tan sols sabia que havia estat la seva, torna al cap de pocs dies, amb sotragades i malapteses, com qui est reanimant un cos que havia roms
immbil durant molt de temps.
Daltra banda, aquests fets patits per Austerlitz sn un lmit del segle
XX, esdeveniments monstruosos que cauen tal com els colloca la pregunta dAdorno de la banda en qu les coses desaen el llenguatge.
En lordre social, la deportaci i lassassinat massiu de jueus invoquen
les explicacions de la histria. Per tamb postulen que mai no podrien
ser explicats del tot: sn un lmit on la poltica i la ideologia palparen
la follia, embogint i deshumanitzant les vctimes.
En el sentit de portar les coses ns al lmit, Austerlitz s un boig, alienat en loblit o alienat en la pura reconstrucci duna memria. Com
es pot escriure desprs dAuschwitz? La pregunta clssica dAdorno,
que va respondre Paul Celan, fou represa per Sebald: una forma possible descriure Auschwitz (no lnica, tal com va demostrar Primo Levi)
s mostrant que aquest fet sense fronteres morals, la massacre jueva, priva la subjectivitat sofridora de tenir fronteres prpies, laliena perqu la
concentra sobre el que no es pot oblidar, o laliena perqu la negaci a
recordar la separa daquest esdeveniment. Aix, Austerlitz ha estat modelat
sobre una anomalia que ell porta al punt mxim, per que en quasi tots
els personatges de Sebald s una forma normal de la subjectivitat. Tots
tenen alguna cosa dextravagants, de desplaats, dinadequats, tots practiquen alguna forma dexageraci (comenant pel mateix Sebald com a
personatge narrador dels seus textos).
Lextravagncia dAusterlitz assoleix una monomania trgica. La seva
vida transcorre compromesa entre dues empreses impossibles per la seva
ambici absoluta: la de no saber ns a lextrem i la de la producci dun
coneixement complet. El que Austerlitz vol s un impossible i no ha
estat concedit a ning. Entre aquests dos pols sexpandeix i senriqueix
la seva tragdia perqu est condemnat, a partir daquesta experincia
dinfantesa que no va tenir llenguatge per expressar-se, a la unilateralitat.
En ell, el temps de loblit i el temps de la memria no es mesclen sin

121

que se succeeixen: primer, est totalment dedicat a no saber; i desprs,

dedicat completament a saber.
El narrador Sebald escolta les histries dAusterlitz i les transmet:
Austerlitz va dir, aix li ho digueren a Austerlitz. Al llarg de diverses entrevistes separades per alguns anys, rep un llegat de paraules i fotograes. El text no suscita, com tampoc els anteriors de Sebald, la pregunta
sobre el carcter inventat o real dels seus personatges. Es presenta com
una successi de relats emmarcats (un escenari dhotel, o destaci de
trens, o despais urbans oberts, o de bars sense qualitats) on alg explica
a alg altre alguna cosa que ser escrita per qui escolta aquestes narracions. La historicitat dels fets narrats deixa en segon terme la pregunta
sobre si Austerlitz s un personatge inventat a qui un narrador atribueix els fets. Posem-hi un exemple: el documentalisme de la narraci, els
seus detalls i mincies presentats en enumeracions dintenci vigorosament descriptiva, acaben reassignats a un lloc devocaci i dimaginaci
intensament subjectiu: realisme i malson fantstic, percepci material i
experincia dalg que es posa no solament en el lloc des don es mostren les restes de les vctimes, sin que es vol posar en el lloc daquestes
vctimes. Del document al somieig.
Quan Austerlitz es compromet a emprendre el coneixement total, visita Terezin, la ciutat on la seva mare va ser connada, el 1942,
al ghetto on vivien 60.000 jueus i don va partir cap al dest nal. La
descripci de Terezin mostra de quina manera es pot entendre all
que es veu. Austerlitz recorre, durant tot un dia, el museu on sagrupen els objectes ms dissemblants, els registres, els noms, els itineraris,
s a dir les restes del ghetto, restes que mostren, malgrat el seu carcter inert i el seu desmembrament, les illusions daquells que van arribar a aquesta ciutat barroca creient que no els esperava la mort sin
un connament potser no tan pens. En sortir del museu, Austerlitz s
assaltat per la impressi sinistra que els jueus del ghetto encara hi sn,
movent-se sense sentit ni futur pel quilmetre quadrat on van viure.
Lactualitzaci present daquests homes i dones assassinats converteix la
seva histria passada en una memria a travs de la qual Austerlitz reviu lexperincia.

122

Per descomptat, aix noms s possible des duna intelligncia que

no evita el pathos, sin que el busca no com a efecte ans com a textura
de la relaci entre el narrat i el relat, entre el narrador Sebald i el seu
personatge Austerlitz, i tamb com a dimensi intersubjectiva dels fets
histrics. La intelligncia pattica s la vertadera dimensi crtica dAusterlitz, en la mesura que la histria ha de ser compresa i tamb lhem
de tornar a patir. De nou, el nom de Walter Benjamin s inevitable: el
passat s un temps que ha de ser redimit en el present per evitar que
torni com aquesta cosa sinistra que s el sempre igual.
En aquest sentit, tot el que va escriure Sebald s duna intelligncia
sorprenent, ns i tot ms sorprenent en els incidents, en les descripcions que hi sn com un suplement a la lnia fonamental del relat. La
nova biblioteca nacional de Frana, els racons de la Liverpool St. Station, vells hotels o paisatges destruts apareixen amb lagudesa i la perspiccia de qui est convenut que el mn modern troba una de les seves
claus en aquesta inrcia dels objectes i els edicis. La mirada de Sebald
i la seva escriptura mai no sn lleugeres. Al contrari, el pes de les coses,
el pes de les paraules i de les imatges s reiterat com una qualitat inevitable que la literatura, per descomptat, ha de prendre al seu crrec. La
mirada no s rpida sin intensa; la descripci no s fragmentria sin
obsessiva; el llenguatge busca el seu centre, tot i que (tal com li passa a
Austerlitz) spiga per endavant que s inassolible. Lesplendor de Sebald
s un llampec de la Malenconia, crtic, reconcentrat i pensatiu.
(Traducci del castell: Montserrat Bay)

123

124

8.
VINYES DE SAVALL,
UN ESPAI LITERARI ENMIG DEL VALLS
(Cicle literari Els colors de laigua, dIsidre Grau)

Desprs de completar la pentalogia amb El punt blanc de lhoritz, el cicle

ha estat objecte duna exposici que resumeix les coordenades daquest
espai imaginari inspirat en les transformacions del Valls durant el segle
XX. Parallelament, shan efectuat sengles taules rodones a lEspai Granados de Cerdanyola del Valls el 6 de mar, amb les intervencions
de Joan Josep Isern, Oriol Izquierdo i Miquel Snchez i a lAteneu
Barcelons el 20 de mar, amb Isidor Cnsul,Vicen Villatoro i Jaume
Cabr. Tot seguit, reprodum les ponncies de Joan Josep Isern, Vicen
Villatoro i Jaume Cabr, que socupen, respectivament, del plantejament
narratiu general del cicle, de laposta pel realisme mtic i de la construcci del sentit.

I. Joan Josep Isern, LA NARRATIVA DISIDRE GRAU

Es dna la circumstncia que una bona part de les persones que aquest
vespre macompanyen en aquesta taula rodona ens hem dedicat, o ens hi
dediquem encara, a la formaci de futurs escriptors. Aix em dna peu
per comenar dient que lobra dIsidre Grau i, molt especialment, el
cicle de Vinyes de Savall mha servit molt per illustrar amb exemples
quan he parlat als meus alumnes de virtuts tan necessries per exercir

125

loci descriure com lambici, la voluntat destil, el control sobre la

prpia obra i la coherncia.
Les cinc novelles que desenvolupen la saga dels Benavent sn una
esplndida mostra de totes aquestes caracterstiques. I molt notriament
dambici. Una virtut molt necessria a lhora posar-se a escriure. Fa
uns anys vaig sentir a Vicen Villatoro explicar-ho amb una imatge que
daleshores en he fet tamb meva. Lambici, deia Villatoro, va ms enll del desig de fer una obra ben feta i prou. No es tracta de quedarse satisfet fent una nestra que funcioni ms o menys b. Lescriptor ha
daspirar a construir catedrals. I crec que amb aquesta pentalogia Isidre
Grau ha demostrat ser-ho molt, dambicis.
No era un repte gens senzill plantejar-se la descripci de lunivers
de Vinyes i de la famlia Benavent per mitj dun projecte de lenvergadura del que ara sha culminat i que va comenar fa ms de vint
anys amb la concessi del premi Sant Jordi de novella 1985 a Els colors de laigua. Un projecte que, a ms a ms, no s pas fruit de latzar
sin que Isidre Grau el tenia perfectament denit en el seu cap des del
primer moment. I la prova la tenim en larticle que el 17 de desembre
de 1985 molt pocs dies desprs de guanyar el premi Sant Jordi va
publicar Grau al diari Avui en el qual exposava les lnies mestres de
tots els llibres que vindrien a continuaci. Ms concretament, referintse als membres de la famlia Benavent escrivia: Aix no obstant, ells
poden motivar, i aix ho tinc previst, novelles particularitzades en les
quals saprofundir en les seves circumstncies personals i en les dels
mons que representen, en ntima relaci amb els viatges que ha anat
miticant cada generaci sempre a la recerca duna manera ms personal dentendre lexistncia.
Un parell danys abans, per, Vinyes de Savall ja havia aparegut en
limaginari de Grau com un espai literari denit.Va ser a la novella Vent
de memria (La Magrana, 1984), guanyadora del premi Ciutat de Palma
de 1983. En paraules de lautor Vinyes de Savall vol ser el paradigma
de la poblaci dorigen rural, propera a Barcelona, que durant el segle
XX ha viscut lascens i la decadncia de la industrialitzaci, amb successives onades dimmigraci. Un retrat que remet a una localitat molt

126

concreta Cerdanyola del Valls per que pot ser perfectament extensiu a qualsevol poble del Valls.
El cicle siniciava de manera brillant amb Els colors de laigua, un llibre que no dubto a situar entre els sis o set millors de lextens i prestigis palmars del premi Sant Jordi. A travs dun arc temporal que
abasta el perode 1930-1985 Els colors de laigua s el prtic de presentaci del matrimoni format per Pau Benavent i Lola Fras i dels seus
cinc lls nascuts entre 1939 i 1960: Maridol, Carolina, Berta, Marina
i ngel. La trama de la novella, per, no es limita a seguir levoluci
de la casa pairal de Can Benavent sin que de manera parallela descriu el sorgiment, apogeu i decadncia duna societat que en poc ms
de mig segle passa de rural a industrial i que nalment saboca cap a
la terciaritzaci.
En aquest sentit em sembla summament illustrativa la lectura en parallel del llibre Histria de Cerdanyola. Dels orgens al segle vint, de lhistoriador local Miquel Snchez i Gonzlez (Ed. Ajuntament de Cerdanyola
del Valls, 2005), i ms concretament del captol on descriu els avatars
duna indstria tan emblemtica en la poblaci entre 1907 i 1997 com
va ser Uralita. La personalitat una mica bufanvols dalgun dels seus fundadors, els moviments sindicals en el si de lempresa, la seva importncia
cabdal en la vida de la vila i el seu accidentat nal sonaran a les odes
dels lectors dEls colors de laigua duna manera molt familiar.
Tres anys desprs mar de 1989 apareixia La nit vermella, llibre
que mostrava una altra de les caracterstiques del cicle la presncia
dun color en el ttol i que retratava el mn de la burgesia industrial a travs de les cabries sentimentals de Carolina Benavent. A partir
daquell moment es va obrir un llarg parntesi temporal en el transcurs
del qual Isidre Grau no va estar pas inactiu ja que va publicar una novella esplndida titulada La vida escrita (Columna, 1996), un divertiment
titulat Zping (Proa, 1998) i un parell ms de llibres menors de narrativa breu: Memries de lilla del vent (Edelvives, 1991) i En ltima instncia
(LEix Editorial, 1993).
El balanc negre (Proa, 2001), el segon premi Ciutat de Palma que
Grau exhibeix en la seva bibliograa, ens presentava el mn del teatre

127

a travs de la personalitat volcnica de Maridol, la lla gran dels Benavent. Daquesta histria, escrita sota linux del mite de Medea, la crtica va dir que era una reexi sobre la mateixa literatura o en va
elogiar una de les virtuts habituals en Grau: la saviesa tcnica amb qu
shavia bastit la seva estructura.
Groc dndia (Proa, 2004), era una aproximaci al mn de les recerques
espirituals alternatives contemplat des de lexperincia vital de Marina
Benavent. La crtica va establir relacions amb altres autors ja que els personatges de la novella (...) posats al dia continuen les nissagues descrites per Miquel Llor o Josep M. de Sagarra, amb qui cap relacionar-los,
sinterroguen sobre la realitat del present. Si la transformaci o metamorfosi personal, sigui per mitj de la passi amorosa, la mort o lalliberament del passat, segons els casos, pot salvar de la prpia malenconia
o de langoixa personal. Sense ser personatges duna clara ascendncia
dostoievskiana, arrosseguen secrets i temors que la sinceritat moderna
no aconsegueix esborrar (Llusa Juli, Serra dOr, juny05).
A nals de 2006 va veure la llum El punt blanc de lhoritz, editada
com la resta de llibres del cicle per Proa en una mostra de delitat i
respecte mutus entre autor i editorial que crec que val la pena tamb
remarcar a lhora de fer balan nal de tot el cicle.
En larticle a lAvui
Avui a qu feia referncia ms amunt, Isidre Grau explicava: A travs de Berta es podr explorar el sindicalisme i la clandestinitat, pennsula endins, en el darrer franquisme, i la seva adaptaci a
la democrcia. (...) I ngel, desents dels traumes de les generacions de
postguerra, assumir nicament la passi per la fotograa i una curiositat universalista que el dur a fer de corresponsal pel laberint dAmrica Llatina.
Vint anys desprs, el tauler descacs de la poltica internacional ha
desplaat el seu centre de gravetat cap a altres laberints diferents. Per
exemple cap a la guerra dels Balcans, difcilment previsible quan Isidre
Grau exposava la seva projecci de futur, i que s lescenari on es produeixen una srie de fets situats lany 2000 que impulsen Berta Benavent i Daniel Bac, el seu ll, a desplaar-se amb urgncia a Kosovo on
ngel treballava de corresponsal de guerra.

128

El retrobament entre Berta, parlamentria desquerres a Madrid, i

Daniel, el ll que va abandonar de petit i que ara s lnica persona que
viu a Can Benavent, es produeix en un context inslit i molt proper a
lestat de xoc a causa de les notcies arribades sobre la situaci dngel
Benavent, ferit en trepitjar una mina soterrada.
Crec sincerament que El punt blanc de lhoritz, amb el rerefons de
la personalitat torturada i enigmtica dngel, les contradiccions perptues de Berta, la projecci cap al futur que representa el seu ll Daniel
i lencertada pirueta que la lliga amb les primeres pgines dEls colors de
laigua que ens expliquen els orgens de la vocaci reprimida de pintor
de Pau Benavent s, considerada de manera individual, una novella
esplndida i, vista com a part dun conjunt, el nal dignssim que mereixia el cicle de Vinyes de Savall i la famlia Benavent.
La lectura seguida dels cinc llibres del cicle un exercici que ara
ja podrem fer i que recomano vivament t el valor afegit de posarnos en contacte amb la prosa elegant i la saviesa narrativa dIsidre Grau.
s a dir, la voluntat destil, una daquelles virtuts que enumerava tot
just comenar aquesta intervenci. Entenent la voluntat destil com la
conscincia de voler crear no noms un artefacte literari eca i potent
sin, sobretot, bell. Dic aix perqu la prosa del nostre autor s una de
les ms elegants, expressives i ben construdes de les que tenim en la
nostra literatura.
Per tot plegat, si el pas no tingus aquesta tirada cap a lautoodi que
tant el caracteritza no crec que fos gens exagerat considerar que Vinyes
de Savall al costat dun altre mite tamb del Valls: Feixes, de Jaume
Cabr t un lloc ben guanyat al costat daltres construccions mtiques
com Regin, de Juan Benet, Mequinensa, de Jess Moncada, Macondo,
de Garca Mrquez, o el comtat de Yoknapatawpha, de Faulkner.
I acabar amb un apunt de futur. Perqu, evidentment, la pentalogia de Vinyes de Savall ja sha acabat per no pas lobra dIsidre Grau.
En aquest sentit voldria tancar les meves paraules amb una referncia
als projectes de futur que en aquests moments el nostre autor porta entre mans. Reproduir les paraules que em va dir en una entrevista que
li vaig fer per a la revista Qu leer: Estic treballant en coses noves tot

129

i que encara s dhora per parlar de resultats. Si sem demanen algunes

pistes del cam per on vull anar, apunto: mirada del present, Barcelona,
fragmentaci, ms individus que famlies. s a dir, aproximacions al caos.
Ja ho veurem...

II. Vicen Villatoro: VINYES DE SAVALL, CRNICA DE

LALTRA REALITAT

Quan lIsidre Grau enceta amb Els colors de laigua el seu cicle narratiu sobre Vinyes de Savall, tinc la sensaci que est intentant respondre
duna manera prctica a una de les grans qestions teriques sobre la
novella, en tots els temps: la relaci amb la realitat. El mn de la novella s per denici el nom de la cci i per tant el mn de la invenci.
Per, com es relaciona aquesta cci amb la realitat? No ja amb la veritat: la cci absoluta pot ser una via per explicar una veritat profunda
eterna. Estem parlant de la realitat, lentorn fsic i histric, la societat, el
paisatge, els homes i les dones que envolten lescriptor. El cicle narratiu
dIsidre Grau determina perfectament un temps i un espai. Estem parlant
de Vinyes de Savall en un perode llarg del segle XX. Com es relaciona
aquest espai i aquest temps amb un espai real i amb un temps histric?
Tinc la sensaci que per entendre limportantssim cicle escrit per lIsidre
Grau s til fer-se aquesta pregunta i adonar-se tamb que el conjunt
de les obres del cicle constitueix una resposta original i especca per
part de lautor. Marcada en la seva generaci, en el dileg amb la prpia
tradici literria catalana, en dileg tamb amb totes les altres tradicions
literries que li esdevenen prpies a travs de la lectura i la traducci.
Per que lIsidre Grau respon a la seva manera, excepcional per la seva
ambici, pel seu volum i per la seva mateixa naturalesa.
La pregunta sobre com es relacionen, en narrativa, la cci i la realitat s consubstancial al propi gnere novellstic. s en part la pregunta
que porta, en la ms rabiosa contemporanetat, a trobar frmules mixtes,
a tractar la realitat com a cci
A sang freda o la cci com a realitat. A barrejar-les i confondre-les. Per a la generaci de lIsidre Grau, la

130

resposta a aquesta qesti t un horitz esttic i temporal molt concret:

sn la generaci de la crisi del realisme social, que s en un cert sentit
el nom que rep a occident all que a laltra banda dEuropa sanomena el realisme socialista. En el clima intellectual de la postguerra europea, hi ha uns anys dhegemonia de la literatura compromesa amb la
causa de la transformaci social, de la literatura poltica vinculada amb
les esquerres institucionalitzades i ms concretament amb els partits comunistes. Des de les seves consignes esttiques es proposa una novella
que narri els conictes socials i prengui partit per les classes emergents
que han de protagonitzar-ne la transformaci. La novella ha dexplicar la realitat tal com s tal com s, des duna perspectiva ideolgica
concreta amb lobjectiu de contribuir a transformar-la. En el fons, les
velles paraules de Brecht: un dia alg llegir les nostres obres per tal de
saber com vivien els treballadors del nostre temps.
Daquesta esttica, com de totes, en neixen obres valuoses i altres dinters molt escs. Aquest motlle ideolgic i esttic marca el neorealisme,
produeix a tota Europa catecismes diversos, algunes vides de sants obrers
i algunes cabanes de lOncle Tom proletari. No sha de menystenir: el
neorealisme itali, per exemple, ofereix obres de gran mrit, com poden ser les de Pratolini. El tremendisme hispnic, on la consigna realista
queda fecundada per la vella tradici picaresca tamb realista
i per
una tendncia esttica al miserabilisme, ofereix tamb alguns exemples
importants, entre ells el mateix Cela. Per en la histria pendular de la
literatura, la vella esttica del realisme social sesgota, un dia o altre. I
no necessriament per raons ideolgiques. Per raons estrictament esttiques. Fins i tot una part de les generacions posteriors, que no abominen de la idea que la literatura ha destar compromesa i ha dajudar a
la transformaci social, es cansen dun motlle massa rgid en el que no
es poden moure amb comoditat i dunes expressions literries que la
repetici va convertint en tpiques.
Per tant, en el cas dIsidre Grau i de la seva generaci, la pregunta
s com es pot relacionar la literatura amb la realitat lendem del realisme social, amb el realisme social en crisi. I hi ha respostes per a tots
els gustos. Des qui creu que sha de prescindir de la realitat com a refe-

131

rent i busca la creaci duna realitat alternativa rere les petges de Tolkien
ns a qui refunda el realisme social a travs de la principal de les seves
mutacions: la novella negra europea, que agafa la tradici de la novella negra americana de preguerra i la converteix en un observatori dels
mals de la societat. Si sem permet la broma, en la vella novella europea denigma criminal no gens realista-, lassass acabava sent sempre
el majordom. En la nova novella negra europea de postguerra, hereva
del realisme social, lassass acaba sent sempre el capitalisme. Per entre
aquestes dues opcions extremes donar per caducat tot realisme o ressuscitar el realisme social disfressat de novella negra
hi ha un ampli
ventall de reaccions. LIsidre Grau participa en algunes delles i deneix
amb la seva obra una via original i personal.
Els dilemes daquesta generaci sobre les relacions amb el realisme
que tenen implicacions literries i en part tamb poltiques
no s
exclusiu de lIsidre Grau ni dels autors catalans ni dels peninsulars. El
podem trobar per tot Europa, duna manera o altra. Per bviament hi
ha ms coses compartides amb aquells qui vnen duna mateixa atracci
els autors catalans
i ns i tot amb aquells amb qui es comparteix el
paisatge poltic, com els espanyols. Gaireb en parallel amb la darrera de
les obres del cicle de Vinyes de Savall Un punt blanc de lhoritz, la
casualitat va fer que llegs una novella de Javier Maras sobre la guerra
civil espanyola titulada El siglo. Era una lectura tardana el llibre s de
1983, ms o menys el moment que comena a gestar-se el cicle de Vinyes de lIsidre Grau, que em va interessar noms a mitges, per que
acabava amb un postfaci revelador: una conferncia explicativa del mateix
Maras sobre aquest llibre, titulada Des duna novella no necessriament
castissa. Els autors castellans poden tenir una relaci amb la seva tradici
ms cruel que no pas la nostra on les fragilitats estructurals conviden
a no matar ni el pare ni a ning, si pot ser i plantejava per tant amb
ms cruesa el que em sembla el mateix dilema de lIsidre Grau.
Maras vol escriure una novella sobre la guerra espanyola, perqu t
memria depisodis familiars dramtics i li sembla que hi ha un material narratiu de primera. Per no la fa perqu li fa por fer novella realista. Ms concretament: li fa por que una novella realista sobre la guerra

132

acabi sent una novella castissa. Lacaba fent, relativament tard, als anys
vuitanta, per amb una condici: que no sembli sobre la guerra espanyola, que la realitat hi quedi camuada, que gaireb no es noti ni on
passa ni quin s el seu paisatge. Per evitar el casticisme, per per preservar la vocaci de novellar la realitat, novellar-la en uns espais no realistes, dibuixant espais mtics, apartant-los dels espais i dels paisatges reals.
s la soluci de Maras. Isidre Grau comparteix en part la soluci la
miticaci com a superaci del realisme, per comparteix sobretot
el problema. La conscincia del problema. Probablement no ho diria
amb els mateixos termes contra la novella castissa per la qesti
de fons s la mateixa. Parlar de la realitat que ens interessa sortint del
descriptivisme casts o costumista de la literatura social. Sortint tamb
de la seva voluntat dexemplaritat poltica i del pedagogisme histric.
Fent una altra cosa.
En la literatura catalana, tota la generaci de lIsidre Grau, lanomenada generaci dels setanta, es planteja duna manera o altra aquesta redenici de les relacions entre narrativa i realitat social, amb respostes
ben diverses. Globalment, la reacci de la generaci contra el realisme
social porta a reivindicar alguns noms de la prpia tradici ns llavors
considerats relativament secundaris, per que representen una alternativa al realisme, com seria el cas de Pere Calders o de Joan Perucho.
Per en la denici de les prpies vies per construir una cci diferent,
amb una relaci diferent amb la realitat, la generaci pot escollir entre
un ampli ventall de referents, alguns dells procedents daltres tradicions
ms o menys prximes. Per exemple, per a una part de la generaci dels
setanta, el vell realisme social muta en una forma nova i sorprenent de
realisme: la novella negra. Aix passa en altres pasos europeus. Els autors joves pensen que la novella negra de tradici americana, i nascuda
als Estats Units com una frmula de crtica social, serveix per plantejar
una nova presentaci de la realitat social, dels seus desajustos i de les seves injustcies. Hi ha tota una generaci dautors europeus desquerres
que adopten la novella negra com a reencarnaci accessible, interessant
i atractiva del vell realisme. En aquesta nova tradici si em permeten autocitar una frase dun dietari propi no passa com en la vella

133

novella policaca anglesa de misteri lgic, denigma, que lassass acabava sent el majordom. Aqu lassass acaba sent sempre el capitalisme.
Duna manera o altra. Potser laposta ms decidida en aquesta direcci
la fa Jaume Fuster, per la comparteixen altres companys de generaci
des de Maria Antnia Oliver a Antoni Serra i sencarna tamb en
un dels manifestos generacionals, el recull collectiu de narracions Negra
i consentida, dOflia Dracs.
Curiosament, s el mateix Jaume Fuster qui al crit de Desprs de
Greene, Tolkien, encarna una altra de les reaccions generacionals contra
el realisme social, que s el defugiment absolut del realisme, en el cam
marcat de lobra de Tolkien. En aquesta resposta, la funci de la literatura no seria descriure el mn ni tan sols per a transformar-lo sin
inventar mons inexistents. Certament, aquesta opci que representa la
trilogia de Fuster oberta amb Lilla de les tres taronges
taronges t altres objectius,
aquests s poltics. Miticar una realitat inventada, per a partir de paisatges i de referents prxims, del conjunt dels Pasos Catalans. Aquest s el
sentit de la trilogia esmentada. Per tamb la necessitat de fer literatura
en els gneres emergents per tal de crear un pblic lector catal massiu, com a via cap a la normalitat cultural i nacional. Greene o Tolkien
no serien tan sols respostes al problema de la relaci entre la literatura i
la realitat, serien tamb instruments normalitzadors, intents de crear en
catal les noves tipologies de novella massiva, per tal de reconstruir una
cultura a qui la dictadura franquista no ha deixat sense tradici ni sense
autors, per s sense indstries i amb molt poc pblic.
Greene, Tolkien... per tamb Garca Mrquez i Juan Rulfo. I tamb Lampedusa i Villalonga. En el catleg de possibilitats alternatives al
realisme social, la generaci dIsidre Grau es troba amb una possibilitat
prestigiosa i potent, que est en la seva mxima esplendor: el realisme
mgic. Contra realisme social, realisme mgic. Narrativitat torrencial
per explicar mons que no sn radicalment inventats com els de Tolkien, sin que barregen paisatges i situacions que es poden reconixer
amb elements fantasiosos i mtics. Limpacte de Cien aos de soledad ha
estat enorme. Per no ha estat menor el de Pedro Pramo. I ns i tot en
la prpia tradici Calders, per descomptat, per tamb Trabal i altres

134

autors de preguerra hi podria haver llavors daquesta altra forma de

realisme, menys marcat per lactivisme poltic. Lactivisme el fa lescriptor ms que no pas lescriptura. A aquesta via shi apunten sens dubte
el Pep Albanell de Ventada de morts que s la primera bandera literria de tota la generaci, per tamb la Maria Antnia Oliver de les
Crniques de la molt anomenada ciutat de Montcarr.
Encara quedaria una altra via possible per a la superaci o simplement la resposta al realisme social: la nova novella histrica. A partir de
la valoraci de Bearn de Lloren Villalonga i dun model que inclouria tamb El guepard de Lampedusa, una part de la generaci tomba els
seus ulls cap al passat, per trobar-hi situacions mtiques que li permetin
parlar del present sense fer realisme i encara menys casticisme o costumisme. El relat histric esdev molt sovint una faula poltica o moral
per entendre el present. Jo diria que aquesta s lopci, entre daltres,
de Jaume Cabr en el seu cicle de Feixes i daltres autors posteriors.
Aquestes opcions diverses no es presenten sempre duna manera qumicament pura i diferenciada, sin que de vegades es confonen i tenen
lmits difusos. Per comparteixen totes la voluntat de confrontar-se amb
el realisme social que havia estat hegemnic i el sentit daquell epleg
que Javier Maras que abans esmentvem: per una novella no casticista.
Per una relaci amb la realitat no purament descriptivista o costumista.
Per la literaturitzaci de la realitat.
Quina s la via de lIsidre Grau, en aquesta reacci programtica
contra el realisme social? Jo lanomenaria el realisme mtic. Hi participen
alguns dels exemples i dels referents dels que parlvem abans. Per exemple, agafa del realisme mgic la idea de miticar espais personals i ms
o menys inventats, a partir duna base real. Vinyes de Savall s Macondo? Jo crec que no del tot. Per desprs de Cien aos de soledad tots els
espais literaris esdevenen una mica Macondo. Isidre Grau s ms mtic
que no pas mgic. Vinyes de Savall s Bearn? Tampoc del tot, per s
una mica. El cicle de lIsidre Grau mitica una nissaga i un espai, amb
tcniques que no sn del tot llunyanes a la novella histrica. Per no
busca en la histria remota. Al contrari, la seva histria s tan prxima
que ja no sembla ni tan sols histria, sembla present estricte. El cicle

135

que sobre amb Els colors de laigua s un intent dexplicar la realitat a

travs dun procs limitat de miticaci. No s realisme pur. Lautor ens
en dna una pista clara: bateja el seu espai amb un nom propi que no
s el real. Si volgus fer realisme parlaria de Cerdanyola. Parla de Vinyes
de Savall que en el fons s Cerdanyola, per no del tot perqu el
vol miticar, el vol transformar.
LIsidre Grau no vol descriure una ciutat, una societat, una famlia, un
perode de la histria, unes relacions socials. Els vol aprotar per fer-ne
literatura i per bastir a partir de tot plegat alguna metfora de transcendncia universal, ms enll del temps i de lespai. Els seus objectius no
sn els del realisme. Sn els duna nova realitat. Que es pot reconixer,
per que est transformada per la ptina de la miticaci. A sota, lespai
i el temps de lautor. Per per damunt, lespai de la literatura. Perqu
Vinyes de Savall s aix: lespai de la literatura, lespai del mite.

III. Jaume Cabr: DELS PRINCIPIS AL FINAL DEL CICLE

La novella Vent de memria sobre amb un ncipit que ja s vlid per a

tot el cicle posterior, el de les cinc novelles dEls colors de laigua, alhora
que serveix de presentaci de lespai literari de Vinyes de Savall:
Com un taur que festeja la mort ran de la platja, en Miquel Barrs sura
damunt lautopista. Absurd, se sent absurd. Labsurd ha teixit els vels que
lentrampen, a ell, papallona, larva, ou.Anys dengany han mudat els vels en
closca dura. Anys de desci des daquell dia que va marxar a corre-cuita.

Per tant, tot comena amb una fugida. O ms ben dit, comena amb
el retorn accidental a Vinyes dun personatge que, en contacte amb lespai retrobat, recorda el dia que en va fugir i les circumstncies que el
van empnyer a fer-ho.
Aqu, doncs, trobem una constant del cicle i de lespai: els personatges fugen de Vinyes de Savall, de la mateixa manera que, en el cicle
dEls colors de laigua, els personatges fugen de can Benavent. s lespai,
encarnat en la ciutat o la casa, que expulsa els personatges.

136

El record dels personatges s ambivalent respecte a lestimaci del

lloc; per, en general, senten una mena de repulsi o por de tornar a la
casa, com si fos un element viu, fagocitador de voluntats. Ms sovint, els
personatges reviuen ms els mals moments mentals que no pas els bons
moments del seu parads perdut. Aix, Can Benavent i Vinyes de Savall
no sn ben b paradisos perduts sin ms aviat inferns a mig oblidar.
Caldr buscar-ne els motius endins de la lectura.
Continuant amb lexploraci dels ncipits de les novelles, trobem
que a Els colors de laigua una de les grans novelles de la meva generaci, una gran novella de la literatura catalana lacci principal arrenca daquesta manera:
Pau, Pauet, baixa, que sens ha acabat la guerra!
Dona Rosalia Corts relava com un canari sota lull de la trapa, per el
ll no li contestava i ella insistia, entre bleixos, mentre repenjava el peu
a lescala de m i estirava el caparr, lluent com un cap amb onades de
plata. Els relets se li esquerdaven de tanta fatiga perqu havia pujat duna
correguda els set revolts de lescala de marbre i ning no ho hauria dit
della, aquella dona menuda que en els darrers mesos havia viscut en la
soledat de can Benavent com un mix que no piula ni xiula.

De fet, la novella sha iniciat unes pgines abans, amb un captol

zero, que ens porta al Pars de 1930, el veritable marc de tot el cicle. En
aquesta primera escena Pau Benavent diu al seu pare Lloren Benavent:
Ser pintor o no ser res. Tot i que, com sens recorda en el darrer
llibre, El punt blanc de lhoritz, la proclamaci daquesta frase s un intil brindis al sol perqu el Pau, mansoi, seguir el seu pare de tornada
de Pars a Vinyes de Savall, disposat a seguir per les roderes que li marca la tradici familiar.
Uns anys desprs, el 1939, quan es descabdella la trama de la novella, no trobem una situaci gens pica pel que fa al cappare de la nissaga del cicle: un noi sa, jove i fort sha passat la guerra amagat al recambr de les golfes, agombolat per la minyona de la casa. I daqu, de
la parella formada pel senyoret i la minyona, en sortiran quatre lles i
un ll: Maridol (n. 1939), lactriu; Carolina (n. 1942), la burgesa; Berta

137

(n. 1945), lactivista poltica; Marina (n. 1950), la dels moviments alternatius; i ngel (n. 1960), el fotoperiodista. I molt ms endavant, Daniel
(n. 1967), ll de Berta, el nt que heretar can Benavent i tindr les
claus del seu futur.
Per la capacitat de condensaci dels principis no es limita a la novella que obre la nissaga Benavent. Aix, La nit vermella t un comenament rod, a la manera dAnna Karnina, amb un plantejament que inclou tota la novella:
A la ratlla dels divuit anys Carolina Benavent sabia pujar, baixar i aturar-se per tots els esglaons de la seducci, sempre, aix s, se nescapolia
amb un aire elegant i virginal que encara desciava ms els qui entraven
en el joc. I jo hi vaig entrar, ben breument, de la mateixa manera que
ho van fer lOctavi i lOriol. Tots tres en el curt interval duna festa i,
tanmateix, amb estils i resultats fora diferents.

A les primeres lnies dEl

El balanc negre trobem les regles de joc de
lespecial relaci entre la parella protagonista:
En les seves polmiques ns a la matinada, Maridol Benavent i Carles
Ambrs solien discutir sobre la inuncia del passat en el present de
les persones, per ella acabava decantant-se per la dels astres, ni que fos
per dur-li la contra i veure com encara se li encenien els ullets. Amb el
temps, aquella forma de provocar-lo tenia efectes balsmics, sobretot arran de la mitja depressi, quan semblava que la vida li fugia de la sang i
massa sovint ella el sorprenia amb la mirada suspesa del no-res.

A Groc dndia la narraci es desencadena a partir del retorn de la

protagonista, des de la mateixa autopista per on Miquel Barrs havia
tornat al seu poble:
La pluja lhavia ensopegat prop de Vinyes de Savall, just quan ja anava
a sortir de lautopista, i ella se la va prendre com una aigua necessria.
Era el nal de dos dies intensos i torbadors, quan et cal una bona dutxa
que talliberi dels rastres que vols oblidar. Tenia ganes darribar a casa,
en aquella tarda dhivern, a punt de fer-se fosc, i tanmateix es va deso-

138

rientar pels carrers del poble, el seu poble des de feia gaireb cinquanta
anys. Fins que, sense saber com, va anar a parar a la carretera del bosc,
prop del barri on vivia. Llavors shi havia parat, shavia passejat pel bosc.
Tan sols uns quants minuts, mgics per a la Marina Benavent.

I en la darrera novella del cicle, El punt blanc de lhoritz, retrobem dentrada lespai de la casa pairal quan ja noms hi queda el nt
Daniel:
Can Benavent shavia convertit en un lloc tan absorbent com inhspit.
El mateix silenci de cada nit; la dubtosa adaptaci a les coses que thas
anat fent teves, a fora de mirar-les, dimaginar-te-les del dret i del revs. I en el fons, els ressons de la buidor, la certesa destar habitant una
casa excessiva, tot sol en un espai calculat per a molta gent.

Amb aquest rastreig dels ncipits, noms pretenc posar en evidncia

algunes constants que es mantindran al llarg de tot el cicle, en un permanent joc de paradoxes. Com ara la casa que atrau i provoca rebuig, amb
un seguit de gent que en fuig per lenyora. Daquesta manera, lexistncia de can Benavent arriba a ser encara ms determinant que Vinyes de
Savall per a la cohesi nal del cicle, ja que les tensions socials i anmiques troben prou ress en els personatges que transiten per la casa.
Daltra banda, la timidesa o esquerperia dels Benavent fa que els personatges decisius de cada histria no siguin viscuts directament pel lector sin sempre, o quasi sempre, siguin explicats des del punt de vista
dun altre personatge. s una caracterstica curiosa, que es mant en tot
el cicle. I encara ms, aquesta presentaci del personatge sol donar-se
perqu est en perill de mort o ja s mort i qui levoca inicia el trajecte de dol, el viatge expiatori per recollir-ne les despulles o per assistir
al seu enterrament o retrobar-ne la memria.
Tanmateix, desprs de tantes vicissituds de les lles i el ll de Pau
Benavent, ser el nt Daniel qui rebi la casa en herncia i, de retruc,
tancar literriament el cicle novellstic. Per en Daniel Bac i Benavent
s ll de la Berta i del Pol, una mena dequivocaci sentimental della, i
s qui haur dassumir els destins dun patrimoni que ha provocat ms

139

desercions que anitats. Ell haur denterrar loncle, disposar de la casa

i decidir convertir-la en un museu de la vida rural, a ms dassistir a la
inauguraci i dir-hi la seva com a historiador.
Aquest Daniel no s com tots els Benavent: desprs de llicenciar-se
en histria, es posa a treballar de dependent en una llibreria i sembla
que ja li est b. Daniel no odia can Benavent ni odia Vinyes de Savall.
No sembla de la famlia o, pel cap baix, sembla que hagi sobreviscut a
les turbulncies dels altres sense deixar-se immutar, sense perdre la delitat sentimental als avis, a una certa noci dels orgens.
De fet, la perplexitat sentimental daquest personatge ens remet a la
del protagonista de La vida escrita, que casualment? es diu Daniel
Cervera. Una fragilitat emocional que ja trobem a Vent de memria,
quan llegim:
Quan van sortir de laixopluc dels llimoners, la vida per a ells dos es
convert en lintent desesperat de retrobar aquella emoci. Un intent
que sallarg ns aquell diumenge de setembre de 1937

Potser es tracta daix, de convertir la vida en literatura, perqu la

literatura s, justament, lintent de retrobar una emoci ja viscuda, mitjanant paraules intencionadament artstiques.
Per a mi, el nal del cicle s una gran metfora que est relacionada
amb aquest pargraf extret de Vent de memria. La casa queda convertida
en museu. El record queda petricat en la casa, que perdurar, encara
que sigui complint una altra funci. I qui retorni a la casa, retornar a
lenyorat infern o parads perdut I el lector, si pogus ser present a la
inauguraci del museu, com que s cmplice del narrador i coneix els
secrets de tots els personatges, tamb hi veuria ms enll de les parets.
De totes maneres, lautor no ens en dna loportunitat, ja que fa acabar
la novella i el cicle poc abans de la inauguraci.
El dia de la inauguraci hi haur un bon motiu per tornar a reunir tota
la famlia. Pensa avisar totes les ties, per duna manera especial, vol demanar a la Berta que no hi falti. Ell haur de fer la presentaci dels
continguts del museu i convertir la seva intervenci en un homenatge

140

a tots els Benavent des de la construcci de la casa. Per aix li agradaria que hi fos tothom. Tots els que encara sn vius. Els altres, els absents,
segur que no hi faltaran.

Fixem-nos en els temps verbals del nal del cicle: el futur. Quan
sacaba el cicle parlem en futur: el cicle queda obert per ms que es
tanqui un llibre. El cicle acaba amb una proposta narrativa que ja no
podrem veure perqu serem fora de la novella. Girem lltim full del
cicle i necessriament ens posem a pensar com ser la inauguraci del
museu; o ms encara: com deu ser, aquest museu Ls daquest futur
ens impelleix a la reexi amb el llibre tancat; imaginem la inauguraci, imaginem el museu, imaginem els convidats a lacte...
Deixeu-me que repeteixi el magistral nal del nal:
Per aix li agradaria que hi fos tothom. Tots els que encara sn vius. Els
altres, els absents, segur que no hi faltaran.

La vida s literatura; la literatura s vida; els personatges morts viuen i veuen grcies a la vida escrita per Isidre Grau. Els lectors en som deutors.

141

142

DINS
RAMON

GUILLEM

UNA PEDRA
ES TRANSFORMA EN CARBONCLE

143

144

UNA PEDRA
ES TRANSFORMA EN CARBONCLE

COM LANGLICA

ix s com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de msica, em

passege pels carrers daquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat. Mandrege, mire el cel, temptege loratge, parle amb
algun amic sobre aquest antic oci dembastar paraules , pense, camine,
no faig res. Daltres vegades, malde per escriure: un vers rebel, lesborrany duna novella entre vidres entelats, els deslats apunts dun raqutic dietari, qualsevol cosa amb lemoci dilluminar-me els dies. Una
vida tranquilla que ara mocupa la msica de langlica, aquella guitarra dels ngels que deien els alemanys, exquisida i dola, que noms va
resistir lembat duns pocs anys perqu era massa complicada, els dilegs
en vers dun poeta menorqu amb un altre poeta portugus, unes serigraes del mar del pintor Josep Guinovart, o les poques ratlles que un
dia rere un altre insistisc en fer-les sortir del seu amagatall. Aix s tot.
Si alg creu que estic sol s que no ha ents res.

145

FERIDA DE LLUM
Deixa el llibre
damunt la taula.
Obert
com el futur,
com les ales blanques de la neu.
En cada lnia
una pedra es transforma en carboncle.
Cada full
s un metall ardent,
un mar a la vora de lesclat,
una selva.
La vida i les paraules:
ferida de llum
que no es tanca.

146

ETERNITATS
En abril
les vesprades tenen
una llum morosa
que sarrossega i sescampa
com una serp lenta
que sesmuny per les parets.
Ara, desprs dun hivern
de closca buida i tancada,
el sol tarda ms
en la seua angnia
de mort diria.
En aquesta hora
el pas del temps
s una mirada serena.
Tamb Haendel
s una bella can lenta.
Com el sol,
la seua msica mor tots els dies,
per sempre hi s
perqu sempre torna.

147

MENTIDA
Hi ha una llum fosca
i s mentida el seu mser espurneig:
qui saboca al pou
corre el perill de caure.
s labisme,
que t una mort fosforescent
com els braos de sucre de lngel:
parany de seda, la mar
com un petroli fondo, secret, entre les ones.
Hi ha una llum fosca,
com un cant que ressona encara en els esculls,
i s una veu que es trenca,
sabalteix
i calla.

148

LA GRAMTICA I LATZAR
Eso me gusta, que pasen cosas
de las que yo mismo me sorprenda
ANTONI TPIES
(En Comunicacin sobre el muro.
Conversa amb Jos ngel Valente)
Lart s el contrari del caos
STRAVINSKI

El llen s blanc,
un silenci perfecte.
Un buit, tan vast com el desig.
Com el rellotge mut de la solitud,
esfera sense busques ni nmeros.
Una nestra encara cega.
Si latzar
hi esbossa un punt,
si cau, de sobte, la taca encesa
dun ocell,
quin ser el cam de la petja intacta,
lescletxa solar que trepane la fosca,
com la sllaba es far paraula?
Pas a pas, en un xiri-miri
que s enigma i tempteig,
a les palpentes, per amb tots els sentits,
entre el cnon de la gramtica
i el dring sorprs de la msica,
es revela la matria que ns ara
ignorvem, lal de la vida atnita.
Aix lesclat de laigua
en la ferida oberta
de la terra assedegada.

149

1936
s lany 1936. El 29 de novembre. Pau Casals interpreta ladagio non
troppo del concert per a cello i orquestra n 9 de Luigi Boccherini. Ja
fa uns mesos que les bombes cauen, com aus de tenebra, per les terres
hispniques. Ara la mort s una paraula que tots volen plena de sentit.
Com si el seu nom fra una petita luxria, i no una renncia, assada
infecta que tot ho ofega i cobreix. Ocults entre els arbres els ocells no
entenen aquest llarg hivern interminable. Pau Casals indaga en la tristesa,
per de les fondries extrau el diamant de lalegria. Per qu pot ferhi la bellesa, qu lobsessi per la recerca de la nota justa, de la paraula
exacta, del color que emocione, del tra que illumine? De vegades el
dolor i el buit sn lnica evidncia. Els udols de la sang, les miasmes
de lombra, les pupilles de la por, no poden explicar-se. Mentrestant,
els xiquets juguen a fer bombolles amb laigua bruta.

150

II
OCI
Em comenta un amic que desprs de molt de temps ha tornat a escriure poemes. Diu que no sn per a publicar-los, que sn noms com
a exercici, un joc personal i intranscendent, que ja fa temps que va decidir deixar descriure, com un de tants Bartlebys que poblen el mn.
No mel crec, s clar, perqu conec la necessitat pregona que lha emps
a escriure. Per aquest no s el cas: si en faig referncia s perqu hi ha
una altra circumstncia que ha propiciat la creaci: all que hom diu loci,
que pot concretar-se en un dolce far niente, o en mirar els nvols, i que a
mi magrada dir-ne la contemplaci, mirar noms pel goig de la mirada,
deixar esvarar-se el temps indolentment, com petits grans darena, entre
les mans. Stephen Vizinczey va redactar el que per a ell eren els deu manaments de lescriptor, i un dells deia textualment: No deixes a ning
dir-te que ests perdent el temps quan tens la mirada perduda en el buit.
No existeix cap altra manera de concebre un mn imaginari.
I la indolncia, mirada aix, no s cap rmora per a la creaci, ans
al contrari: s ms aviat un esper. De fet, des de la tradici losca
neoplatnica ns arribar als mstics la contemplaci es converteix en
una manera de veure Du, de trobar-nos amb ell dins de lnima. Es
tractaria de mirar Du, per tamb lart, lliures de prejudicis establerts,
oberts a la recepci esttica, i ns i tot a lobservaci tranquilla de les
ones esclant contra les roques, a escoltar una mica de Couperin o de
Coltrane, a paladejar un Porto o una mistela, a llegir un bon poema o
una suggeridora histria...
Loci s tamb creaci. I ara que som en la millor poca de lany
per a no fer absolutament res, haurem de fer exactament aix: res. De
segur que els creadors acabaran creant, els lectors llegint, i els amants,
si es contemplen, amb lalegria del cos descobert cada vegada de nou,
tornaran a estimar-se.
La dola indolncia t aquestes coses. La mateixa que mha impulsat,
gaireb sense voler-ho, sense presses, a esbossar aquestes lnies.

151

ALMA
Escolte els lieders que va compondre Alma Mahler. Sn canons
sobre poemes, entre daltres, de Rilke, dHeine, de Novalis. En el seu
diari de joventut va deixar anotat: Voldria fer alguna cosa grandiosa. Voldria compondre una opera vertaderament bona, all que cap
dona encara no ha fet. En altres llocs del seu dietari voleteja la discussi sobre els papers tradicionals de lhome i la dona: en lliurar-li
vuit lieders al seu professor de composici Josep Labor, i contestar-li
aquest: S, s ben digne delogi...tractant-se duna jove, ella escriu:
De deb s una maledicci ser dona, s impossible passar alguns lmits. Tanmateix, ms tard Zemlinsky conar en ella, al mateix temps
que creient en el seu talent li far les crtiques ms encertades per
tal de polir-lo.
Per poc de temps ms tard Alma coneix Gustav Mahler, i rpidament aquest li demana matrimoni. Amb una condici: Alma ha de renunciar a la seua prpia carrera com a compositora per a dedicar-se en
cos i nima al seu home i la seua msica. Alma accepta desprs duns
lacerants dubtes, com deixa anotat a la en el seu dietari: La meua
vida ha de ser tota per a ell, perqu ell puga ser feli.
Ja al nal dels seus anys Mahler sadonar del seu error i insistir en
qu Alma publique les seues canons: Qu he fet? Aquestes canons
sn bones, sn excellents. Insistesc en qu treballes en elles i les farem
publicar. No ser feli ns que comences a compondre de nou. Du
meu, que cec i egoista era jo en aquells dies!. No s ali a aquesta decisi el fet que una carta dun pretendent dAlma, larquitecte Walter
Gropius, caiguera en les seues mans, i la gelosia fra lesper imprevist.
Per Alma ja era conscient de la seua situaci: Vaig adonar-me que el
meu matrimoni no era un matrimoni i que la meua vida estava en gran
part sense realitzar.
Lany 1910 van publicar-se una selecci de cinc lieders i alguns anys
ms tard naparegueren daltres. Mahler va morir lany 1911, i encara
que Alma encara en va escriure uns pocs ja no en va fer ms ns la seua
mort lany 1964. La renncia a la composici ja havia estat feta.

152

Ara escolte el piano de Ccile Chaminade. s una sonata: lopus 21.

Nascuda a Paris lany 1857, Chaminade fou alumna de Bizet, el qual
lanomenava la petita Mozart. La composici dobres, com el Trio en
sol menor, lopera cmica La Sevillana o un ballet, durant la dcada dels
vuitanta van fer-la coneguda. La seua obra s polida, amb base slida,
i elegant, a parer dalguns crtics. Abans de la guerra del catorze va adquirir un important ress internacional com a compositora i pianista.
Va morir lany 1944. Magrada escoltar landante daquesta sonata. Em
demane com s que hi ha tan poques notcies de Ccile Chaminade.
s possible que el fet que siga dona haja inut en el seu reconeixement posterior?
Les canons dAlma Mahler, tot i la bellesa, ens parlen duna possibilitat frustrada, les obres de Ccile Chaminade sn una realitat.

153

CZANNE
Fa uns dies vaig acabar la lectura de les Cartes sobre Czanne que Rilke
va escriure a la seua dona. La passi de Rilke per Czanne s la recerca
obsessiva de lart, la lluita per assolir la mxima exactitud en lexpressi.
Per tamb el trasbals de Rilke en conixer la manera de treballar del
pintor, i la seua rendida admiraci. Si Czanne dedic els ltims trenta
anys de la seua vida noms a lart, defugint qualsevol contacte amb la
vida, Rilke fa patent aquesta enemistat entre la vida i el gran quefer
i arriba a la conclusi que noms aquesta tasca s la vertaderament important. (Diuen que Czanne no va anar al soterrament de la seua prpia mare per no perdre un dia de treball).
En una de les primeres cartes quan encara no ha descobert
Czanne el problema ja hi era present: ...hom encara s tan lluny
del sempre-poder-treballar /.../. Per sospito que no s mera educaci
i disciplina, aquest viure pel treball... s pura alegria: s el natural benestar en aquesta condici nica que no pot comparar-se amb cap altra
cosa /.../ Sens dubte sento all que Van Gogh deu haver sentit en un
determinat moment, i ho sento gran i fort: que encara est tot per fer:
tot. Com no anava Rilke a sentir-se commogut per Czanne! El treball
era la seua aspiraci, lart, noms lart. Eren nimes bessones.

154

MONDRAG
Era un dia rebolicat, amb rfegues sobtades de vent fred. La nit anterior, en lacte de lliurament dels Premis Cavall Verd, a Binissalem, a Can
Gilabert de la Portella el casal familiar de lescriptor Lloren Moy
les dents gaireb espetegaven per un ambient glid, dhivern fondo. Al
dia segent, un sol tebi ens escalfava com podia a la vora dun mar
transparent i ntid, verd i blau, entre cales de llum i arbres. Vam arribar
a SAmarador, en el parc natural de Mondrag, per a celebrar un petit
acte dhomenatge a la gura de Josep Maria Llompart. Lany 1961 va
publicar el seu primer recull de versos: Poemes de Mondrag, i els companys de lassociaci descriptors de les Illes van creure convenient que
aquell era el millor lloc per a fer memria daquelles imatges escrites
entre un paisatge a la vora del silenci: noms de tant en tant hi havia
el soroll esmortet de les ones, alguna au altssima o els crits llunyans
dun xiquet en larena.
Dir homenatge em sembla ara massa ampulls, una petita punxa de
soroll. En realitat, fou un acte ntim on un grup de poetes van llegir
poemes de Llompart, aquell home que admiraven, a la vora de la mar,
els peus entre larena, alant la veu al bell mig del sol i del vent. La improvisada sala daudici eren unes roques des don se sentien els versos
enfront duna mar blavssima al fons, un vaixell de Greenpeace no
feia nosa tanmateix. Aix, van anar sentint-se alguns poemes de Mondrag, per tamb daltres llibres com Mandrgola, La capella dels dolors,
Jerusalem o Spiritual. Fou un acte sense pretensions deternitat escrita en
els grans papers dels diaris o sense poltics ni falses efusions aprotades.
Hi havia emoci. Hi havia poesia. La memria dun poeta es nodreix
daquests petits detalls, daquestes etxes que travessen, a pesar de tot,
el pas del temps. Pel cel de Mondrag / oreixen lentes alimares, va
dir-nos ara fa quaranta anys. I tots aquells que ens estimem la fora del
poema sabem que encara segueix dient-nos-ho.

155

156

NDEX

FORA
1. ENRIC SULL
El cnon literari: cap a una denici operativa
9
2. NIL SANTIEZ
La invenci de la histria literria
23
3. NRIA VILANOVA
Els cnons de la literatura hispanoamericana:
reformulacions esttiques i resignicacions socials
45
4. FRANCESCA BARTRINA
Escriptores catalanes canniques: ballant en un camp de mines
57
5. MARY NASH
Feminisme catal i presa de conscincia de les dones
69
6. VICENT SANTAMARIA DE MINGO
Salvador Dal o la delitat al geni e Freud
89
7. BEATRIZ SARLO
Dos textos sobre W.G. Sebald
105
8. Vinyes de Savall, un espai literari enmig del Valls
(Cicle literari Els colors de laigua, dIsidre Grau)
JOAN JOSEP ISERN: La narrativa dIsidre Grau
VICENS VILLATORO: Vinyes de Savall: crnica de laltra realitat
JAUME CABR: Dels principis al nal del cicle
125

157

DINS
RAMON GUILLEM
Una pedra es transforma en carboncle
143

158

Publicat
el segon semestre de 2007
per lAssociaci dEscriptors en Llengua Catalana

159

160