1

LITER

TURES

1.
3

L
I
T
E

1.

R
E
S

SEGON SEMESTRE

2003
ASSOCIACI DESCRIPTORS
EN LLENGUA CATALANA
5

Director:
Jaume Prez Montaner
Consell de redacci:
Josep Ballester, J. J. Isern, Llusa Juli, Gabriel de la S. T. Sampol
Traat:
V. L. & J. P.
Illustracions daquest nmero:
Manuel Boix
Coordinaci:
Montserrat Bay

Amb el patrocini de:

Associaci dEscriptors en Llengua Catalana

Carrer de la Canuda, 6, 6 - 08002 Barcelona
http://www.escriptors.com
info@aelc.es
Dipsit legal: V-4734-2003
Imprimeix: Impremta Llus Palcios, Sueca

PRESENTACI
JAUME PREZ MONTANER

esprs dun llarg perode de silenci, excessivament llarg potser, es renova amb
aquest volum la presncia pblica de la revista Literatures. Una segona poca, com
sanuncia en la mateixa portada, que vol significar no un trencament amb els pressupsits que informaren els nmeros anteriors, sin una constant i renovada reflexi
al voltant del concepte i la prctica de lescriptura. Literatures, diem, amb la quasi
completa seguretat dun plural innecessari, perqu el terme en la seua formulaci
singular i universal ja implica i potser sobrepassa labast que en els seus orgens
hom va voler donar al contingut daquesta publicaci. Literatures, doncs, com a continutat i expressi dun projecte, com a voluntat clara i distinta, com a propsit
deliberat i com a afirmaci duna literatura per a la qual no es volen fronteres de
cap mena i en la qual totes les consideracions poden ser vlides i possibles si naixen
a partir dun comproms imprescindible amb lescriptura.
En les pgines que segueixen els lectors poden trobar diversos treballs que sn aproximacions sempre personals als temes literaris, tant si se centren de manera primordial
en aspectes especfics de la literatura catalana, com si la seua aportaci es presenta des
duna perspectiva ms mplia, ms directament relacionada amb la reflexi terica.
En tots els casos, tanmateix, la consideraci duna literatura sense lmits ni fronteres
hi s present, aix com la relaci entre obres i escriptors de les ms diverses tradicions
culturals; tot plegat, uns textos que reflexionen sobre altres textos i sobre ells mateixos, perqu, al capdavall, tal com deia Fuster i ho recorda larticle de Company, probablement la literatura consisteix a parlar de literatura. Laproximaci textual
(Keown) a un poema de Foix i a la visi que daquest poeta ens dna laportaci
crtica dArthur Terry es relaciona de manera lgica amb les reflexions daltres poetes,
per tamb amb les teoritzacions de Lacan o de Kristeva sobre el subjecte i laltre, per

exemple. Duna manera molt semblant, les teories lacanianes sobre el discurs (Prez
Montaner) estan presents en el treball sobre Joan Fuster com a escriptor i intellectual;
o lofici descriure i la relaci entre la novella i el periodisme (Juli) que ens sn reportats a partir de lestudi concret dalguns aspectes de lobra de Montserrat Roig.
Des duna altra perspectiva, la resistncia a la teoria de Paul de Man s la base per
a una reflexi sobre una narraci de Quim Monz i les seues relacions amb Kafka i
Coetzee (Company), mentre que unes consideracions literries sobre els diaris com a
forma narrativa (Villoro) o sobre lanomenada literatura de no-ficci (Mart) donen
lloc respectivament a una brillant incursi per les pgines dEl quadern gris de Josep
Pla i a una visi profundament crtica de lactual cultura catalana.
Ens hem referit als sis articles que formen la primera part o secci FORA del
present volum; la segona part DINS est integrada per un text de Josep Palcios
Una altra mesura, dividit tamb en sis parts. DINS i FORA, doncs, que en el
context daquestes literatures no han de significar cap exclusi, sin, en tot cas, una
possible o necessria complementarietat. En altres paraules, alguns escrits que ac apareixen dins podrien anar fora amb tots els honors, sense forar ni el seu contingut ni
la seua intencionalitat, i viceversa. LAssaig ja no tan estret, per exemple, s en principi un treball suggeridor i profund sobre Joan Fuster i Josep Pla, que acaba resolent-se
en una reflexi mplia sobre lofici de lescriptor, sobre les caracterstiques de lassaig o
sobre la mateixa literatura, sense oblidar les constants referncies a altres temes i motius,
com la lectura, la presncia del jo o lamistat, a partir, en aquest darrer cas, de la prfida
sentncia ladjectiu s bviament palaci atribuda a Aristtil tant per Digenes
Laerci com per Michel de Montaigne: Oh amics meus, no nhi ha cap, damic!. Si
altres textos dUna altra mesura, com 777 dstics o La mar, la mirada i Rellotge daigua, els situem immediatament i apressada en lapartat DINS, potser per la
forma versificada en el primer cas i per levident narrativitat en els altres dos casos,
lAssaig ja no tan estret podrem situar-lo FORA; mentre que, per unes raons molt
semblants, El passat que ser, de Villoro, per exemple, podria tamb situar-se en lapartat
DINS. Comptat i debatut, un dins i un fora que no poden ser ms que diferents aproximacions a una mateixa cosa la cosa, podrem dir sense nim de frivolitzar, el das
Ding, en una ltima i definitiva reducci. Dins i fora com a aspectes irrenunciables,
indestriables i intercanviables de la literatura, conceptes que tracten de mostrar, com aquells
ssers sense portes ni finestres que sn les mnades de Leibniz, totes les expressions
possibles de lunivers. Per, sense pretensions de completesa, sense afirmacions dabsolut, conscients duna visi necessriament fragmentada, com aquests fragments que ara
formen aquest primer nmero, segona poca, de la revista Literatures.

FORA

1.
SEGONS TERRY:
UNA LECTURA DUN POEMA DE J. V. FOIX

2.
TOMBA
DE LA NO-FICCI.
RELLEGIR JOAN FUSTER,
CONTRA LES DERROTES DE LA MEMRIA

3.
JOAN FUSTER
ENTRE LESCRIPTURA I EL DISCURS

4.
MONTSERRAT ROIG:
ENTRE LA NOVELLA I EL PERIODISME

5.
LES VIDES DE LA TEORIA
O LA RESISTNCIA ALS ANIMALS
(ZOOGRAFIES EN KAFKA, MONZ I COETZEE)

6.
EL PASSAT QUE SER:
EL DIARI COM A FORMA NARRATIVA

10

1.
SEGONS TERRY:
UNA LECTURA DUN POEMA DE J. V. FOIX
DOMINIC KEOWN
Fitzwilliam College, Cambridge

urant les cerimnies del dinar en honor dArthur Terry al congrs

de lAnglo-Catalan Society celebrat a la Universitat de Cardiff el novembre del 2002, es va veure, amb gran desconcert seu, que lhomenatjat havia
estat responsable de la concessi de prcticament cadascun de les dotzenes
de doctorats i postgraduats que posseen molts dels qui hi assistien. Fins a
cert punt, es va comenar a estendre la idea bastant commovedora que ens
trobvem a la reuni inaugural dun clan acadmic informal i fora heterodox! Tot i la seva aparena anecdtica, aquest fet noms pot servir per
illustrar, duna banda, lextensi i la profunditat dels coneixements acadmics del professor Terry i, de laltra, per subratllar la seva contribuci en
solitari a la promoci o, ms exactament, la defensa dels Estudis Catalans
com a disciplina universitria arreu de les Illes Britniques. Sense la seva
dedicaci a la causa en uns temps difcils i en qu no estava de moda, durant
la segona meitat del segle passat, s gaireb segur que lestudi de la llengua
i la cultura catalanes fra el deure de professors marginats, de llops solitaris,
i no un prsper component de lensenyament i la recerca capdavanters als
departaments dEstudis Hispnics darreu de Gran Bretanya i Irlanda.
La presncia daquest crtic dall ms sensible en el camp de les lletres
catalanes s igualment imposant. Encara que seria impossible mesurar en
lespai dun breu assaig la magnitud del paper dArthur Terry en lassimilaci de la poesia catalana, un sol exemple pot indicar bastant b la seva transcendncia. Fa uns anys, una ressenya duna reedici dun llibre de poesia
va aparixer a les pgines literries de lAvui titulada simplement El Joan
Maragall dArthur Terry. La pertinncia del titular no li podia passar per

11

alt al lector. En molts sentits, la nostra valoraci de la producci del poeta

modernista prov, duna forma bastant natural, del treball pioner que el
nostre comentador va dedicar a aquesta figura. La manera que t el professor Terry de veure Joan Maragall s, en tot i per tot, la manera que tenim
ara tots nosaltres de veure Joan Maragall.
Pensant-ho b, el que ens havia de fer encara ms humils pel que fa al
cas era que la mateixa frmula es podia aplicar fcilment a qualsevol dels
poetes el prestigi literari dels quals ha pres cos amb la tasca diligent i perspica daquest crtic. Els noms de March, Riba, Espriu, Xirau, Ferrater, Foix
o Gimferrer vnen a esment de manera immediata. I per a illustrar la influncia de Terry en la nostra forma de respondre a un escriptor donat,
magradaria considerar els seus estudis preliminars sobre un sol poeta, J. V.
Foix, com a representatius daquest fenomen en la seva totalitat. En tant
que ho sn, tinc la intenci de mostrar aqu com la lectura atenta, laboriosa, informada i sensible del material primari pot no noms reconfigurar
lapreciaci dun escriptor en concret, sin tamb encoratjar les anlisis
posteriors sense la ms petita ombra dexclusi.
El 1974, al seu prleg al primer volum de les obres completes, Pere
Gimferrer havia denunciat i no sense una certa sorpresa confosa la
manca datenci dedicada a lenigmtic octogenari de Sarri.1 Tanmateix,
assenyalava com a exemplar en aquest camp la contribuci del professor
Terry amb els seus articles pioners que havien aparegut a Serra dOr el 1968
i el 1973 respectivament. Era evidentment la lectura sensible i acurada del
text en aquells articles el que ms va impressionar el jove poeta que, nedant contra el corrent historicista que ha tipificat a casa nostra leix central
de la resposta crtica, aviat va adoptar la mateixa aproximaci textualista al
seu estudi seminal La poesia de J. V. Foix degudament aparegut el 1974.2
Gimferrer, s clar, tenia tota la ra en la seva valoraci dels assaigs previs.
La seva pertinncia perdurable en la nostra apreciaci de Foix est, com
espero demostrar, fora de dubte. Tamb ofereixen, si sem permet de remarcar-ho, una estimulant outwardgoingness [portesenforitat] tot manllevant
lexpressi bloomiana tan inusual en aquesta poca caracteritzada per un
tancament de natura reductivista i programtica.
1
2

Obres completes, I (Ed. 62, 1974), pp.7-26.

Ed. 62, Barcelona, 1974.

12

Malgrat el carcter enigmtic i abstrs de la realitat mtica que Foix

privilegia, Terry la definia amb precisi en aquells articles en tant que construda al voltant de dos pilars centrals. El primer, una visi holstica de la
creaci envejablement acusada amb la interacci i la metamorfosi delements
reals, surrealistes i sobrenaturals, es resumeix aix:
Es tracta, evidentment, duna teoria que pressuposa la idea dun ordre
transcendental, dun univers divinament estructurat en el qual tot objecte pot sser una representaci de la Unitat fonamental [] Pot estranyar
que Foix parli de lIrreal i no del Real, per cal tenir en compte que, per
a ell, els dos termes tendeixen a invertir-se i fins a confondres.3

El segon s una relaci summament personal amb el llenguatge en tant

que eina creativa i, alhora, en tant que element determinant en el concepte didentitat personal, professional i collectiva que es descriu amb relaci
al poeta en els termes segents:
El sentit de la tradici que es revela a travs daquests poemes lha
condut [] a unes consideracions de tipus collectiu que samplifiquen
notablement en la seva poesia posterior [] Aix, la recerca dun llenguatge vigors que luneixi als grans poetes exemplars del passat t el
seu complement en el desig de sentir-se arrelat en un mn que encara
conserva la dignitat tradicional.

En un intent de demostrar la pertinncia constant de lanlisi del professor Terry i, al mateix temps, de subratllar com la flexibilitat de la seva
aproximaci pel que fa a la tcnica de lexpressi potica ens forneix del
material necessari per a una apreciaci de la poesia ms oberta i atractiva,
tinc la intenci de fer aqu una lectura basada en els preceptes descrits
dun magnfic poema que es va publicar per primera vegada a lapndix
del primer volum de les obres completes. Escrit el 1973, Ella es diu Eu i
manomena Vs s un tour de force lric que conjumina la completesa juganera de la visi potica de Foix i un control i una mestria envejables sobre
la forma i el contingut.4
3

Els dos articles citats de Terry sn: Sobre les obres potiques de J. V. Foix, Serra
dOr, nm 102, mar 1968, pp. 47-52 i La idea de lordre en la poesia de J. V. Foix
Serra dOr, nm. 160, gener 1973, pp. 41-43.
4
Obres completes, I (Ed. 62, 1974), p. 431.

13

ELLA ES DIU EU I MANOMENA VS

Record de Natlia
La noia provenal passa a veurem sovint
al temps que les accies sesfloren.
Ve a cavall, muntada a la gallesa,
amb vestits daltre temps i guarniments pomposos.
Lespero, lliure, en vessants de solell,
all on rodolen les ombres exhaustes
i el crit, sec i sangs, del roc tocat.
Porta, i em don, dues cartes obertes
paper i sobre dun blau esbaldit per la pluja
o pel lleixiu cendrs dun foc mal apagat.
Luna s ampla i de calc, com les que escriuen
els mercaders amesurats de llotja;
laltra, llisquent com un tou de pinassa.
Sn escrites a raig, en el llenguatge seu,
en vers mirat de mrbida lectura.
Ella es diu Eu i manomena Vs.
La lletra s xica amb flaire de safr lleuger,
o de canyella en brut, segons el que vol dir-me.
La noia provenal, grana i fruit de linstant,
ve de mat, a lhora que les mules
passen per lull del pont, oh vdues captives!,
i sen torna tan punt el sol semmangra.
Els arreus del cavall sn de boira ronsera
esllenegant-se a la boira dels cims.
Els esperons, pungents en passades conteses,
vaig donar-los-hi jo, duna barata feta
un vespre aigus amb lluors de llanterna,
a les caldes estables dEn Serni, de Sants.
Octubre de 1973

Totes les caracterstiques fonamentals de lexpressi foixiana esbossades

als articles de Serra dOr es manifesten en aquesta composici. En concret,
observem un altre cop la combinaci dels mons real i imaginari. Aqu, la
sobreposici ininterrompuda de la Provena medieval en la Barcelona contempornia no ofereix cap distinci per al poeta entre cap dels elements.

14

Lesplendor de ledat dor trobadoresca salbira amb tots els seus arreus vagant
pels carrerons de la capital catalana. Lambigitat de la dedicatria s indicativa de la seva dualitat: els inusuals termes record de Natlia ens conviden a especular sobre el fet que lexperincia t alguna base real potser
la veritable visita duna noia de Provena, la qual cosa encara reala ms
la fusi del real i limaginari. A ms a ms, al llarg de la pea sens informa
de detalls especfics de la visita temps (florida de les accies, sortida i posta
del sol), localitzacions (Sants, pont), particularitats (sella gallesa, cartes, esperons), etc. juxtaposats contnuament a les divagacions de labstracci
potica transmesa per metfores summament potents (crit [...] de roc tocat; arreus de boira ronsera, etc.). La referncia final, el regal dels esperons
tan elegantment descrit als darrers quatre versos, reafirma intensament el
tema recurrent de la interrelaci del passat i el present, el real i limaginari,
el banal i el lric, que shavia introdut duna manera relativament prosaica
al quartet inicial.
Tamb sn evidents uns altres llocs comuns foixians que sexemplifiquen a Serra dOr. Amb la seva explicaci duna ancdota, el poema s essencialment narratiu, amb un fort component teatral sobretot en la insistncia pictrica en la visualitat del vestuari i laparici en escena de personatges extics. Fet i fet, en aquest sentit recorda fora molts dels passatges
de prosa potica dels reculls primerencs, Gertrudis (1927) i KRTU (1932),
com podria illustrar-ho aquesta pea deliciosament enigmtica del primer
en la qual la dimensi grfica i ldica tamb t una transcendncia especial:
En percebre de lluny el meu rival que mesperava, immbil, a la platja,
he dubtat si era ell o el meu cavall o Gertrudis. En acostar-mhi, mhe
adonat que era un fallus de pedra, gegant, erigit en edats pretrites.
Cobria amb la seva ombra mitja mar i duia gravada al scol una llegenda indesxifrable. Mhe acostat per copiar-la, per al meu davant, hi
havia nicament el meu paraigua. Damunt la mar, sense ombra de vaixell ni de nvol, suraven els guants enormes que cala el monstre misteris que et persegueix cap al tard sota els pltans de la Ribera.

Aquest breu extracte subratlla alhora una altra constant evident un altre
cop al poema en vers: la de la implicaci personal de Foix mateix en la
narraci. A la pea que estudiem, tanmateix, hi ha un major grau de complaena autobiogrfica que dhabitud. Com tendeix a revelar aqu la com-

15

paraci, el vers preferit aqu a la poesia en prosa triada per a un tipus de

narracions semblants a Diari 1918 pot prestar fora b una dimensi ms
ntima al discurs. Amb les epstoles que li lliura, per exemple, la noia provenal esdev dalguna manera lelement decisiu de les dues mercaderies
que Foix despatxar; o, amb les seves paraules, la seva existncia real i
irreal: lempresari el pastisser evocat allusivament pels mercaders
amesurats de la llotja i linvestigador de poesia amb les missives redactades
en vers mirat de mrbida lectura.
En conjunt, la narraci s inslitament clara tractant-se de Foix: una indicaci segura, en el cas daquest comunicador tan maliciosament enginys,
que nhi ha ms del que shi veu a ull nu. Hi ha una transparncia pel que fa
al discurs, no massa diferent duna selecci de peces del Diari 1918, la franquesa del qual presagia una complexitat decisiva bsica en aquest tema i tpica de la naturalesa ldica de la vanitat que hi ha al cor daquest procs creatiu. Si el poeta escull un llenguatge abstrs per a la transmissi dun missatge
simple, aquesta subtilesa sagreuja a linrevs amb ladopci gens infreqent
dun mode menys complicat per expressar una idea ms intricada. En aquest
cas, el subtext adjunt atreu la nostra atenci no semnticament sin, ms
especulativament, mitjanant limpacte fontic del poema.
El professor Terry ens ha posat ben en gurdia pel que fa a la importncia de lelement acstic del vocabulari foixi, tot allant la seva contribuci orgnica al significat general dels versos:
Aquest lxic, per, correspon a les exigncies duna poesia en la qual
el sentit de les paraules no es pot separar daltres procediments: del ritme, tan singular en el pes que dna als incisos i monosllabs, i de la
repetici, emprada molt sovint com a principi de construcci.

En el cas que ens ocupa, limpacte de lelement auditiu resulta interessant. La riquesa de les vocals i els diftongs, repetits en tota la varietat de les
seves combinacions com resumeix el ttol siguala amb la depurada
eufonia de les consonants, especialment impressionant en la mestria de les
sibilants, com impressionantment ho evidencien els versos finals. La qualitat sonora no s, per descomptat, noms decorativa, sin que ens porta
inevitablement al tema central del poema: la celebraci de la intimitat de
la relaci entre les llenges i les cultures catalana i provenal. Per a Foix, la
tradici i el llenguatge trobadorescos no sn pretrits sin tan reals que els

16

seus guarniments medievals i la seva particularitat fontica es perceben com

a immediats als patis de Barcelona. En efecte, la seva presncia s tan inevitable que provoca una resposta completament interactiva.
La fontica romnica compartida per ambdues llenges recalca la unitat
de lherncia cultural, tot subratllant la participaci del poeta en una convenci literria que data de vuit segles enrere. El vers que fa de ttol de la
pea accentua la identitat comuna i resumeix lharmonia ininterrompuda
del dileg entre cultures prolptiques. Com no s inusual en Foix, tanmateix, la simplicitat de lancdota contradiu la transcendncia de la referncia. El fet que la donzella en qesti es refereixi a ella mateixa com Eu
indica una superposici o duplicaci quan es comunica el vers, tal com el
llegim, a travs de la boca del narrador. En aquest sentit, si ella s jo, la
distinci entre les persones del poeta i la noia es fa borrosa i aix, a part
demfasitzar la identitat de les personalitats culturals, ens convida encara ms
a percebre la darrera com una mena dalter ego del primer.
Mentre es resisteixi la temptaci de deixar-se desviar cap als preceptes de
la psicoanlisi freudiana, la pertinncia de lespeculaci sobre el deute cultural heretat i la importncia simblica del llenguatge i de lanomenar s com
a mnim digna datenci. En el context allusiu dherncia i legitimitat de
lautoritat simblica, ladhesi de Foix a la tradici literria de Provena coincideix amb el celebrat model tal com lesbossa Lacan.5 La persona foixiana
defineix el seu altre genric i cultural de manera bastant precisa dintre dels
confins lingisticoculturals del nord-oest de la Mediterrnia. Malgrat la capa
del seu llenguatge surrealista, la filiaci potica atreu latenci sobre el seu
llinatge, el qual segueix un corrent especfic en poesia que va des dels trobadors, passant per Llull i els dolcestilnuovisti fins a i incloent-hi March.
Pel que fa a aix, el grau de definici es pot considerar una mica estrany. Si em perdoneu la banalitat de la terminologia, el que sorprn aqu
s la manca dalteritat respecte de laltre foixi. Una de les caracterstiques
de la poesia catalana contempornia sobretot en les esferes subliminars
de lempresa lrica s un impuls exgam envers lacceptaci de lelement
extern dintre de tendncies familiars conscients i inconscients. Lexhorta5

La informaci psicoanaltica pertinent sobre aquests punts es troba als estudis

seminals de S. Freud Totem and Taboo (Routledge and Kegan Paul: Londres, 1950),
especialment a les pp. 140-46, i de J. Lacan Dune question prliminaire tout
traitement possible la psychose a crits (Ed. du Seuil: Pars, 1966) pp. 531-83.

17

ci colpidora Think of being them [Pensa que ets ells] del magnfic
Whitsun Weddings de Larkin esgarrifs en el seu punyent antilirisme
podria servir per illustrar apropiadament aquesta tendncia en la poesia
contempornia en general.
Podrem trobar ms proves daix, pel que fa a la forma, als haiks, tankas
i daltres composicions orientals adoptades per Espriu, Riba, Manent (fins
i tot per Salvat-Papasseit!) o, ms fcilment pel que fa al contingut, en levocaci de la identitat de lexperincia de victimitzaci compartida histricament amb daltres races pria. Lntima evocaci que fa Espriu de la tradici hebraica i sefardita en fra un exemple; de la mateixa manera que el
recurs creatiu dEstells a la identitat mora dAl-Russaf. La referncia a laltre
dels temps clssics, siguin el mtic Ulisses dEspriu i Riba o lHoraci i lOvidi
reals dEstells, subratlla un reconeixement del jo com a altri que avana
des de Lacan fins a les reflexions psicosociolgiques de la filosofia europea
de fi del segle xx tal com les plantegen, diguem-ne, Kristeva i Derrida.6
Inslitament i a pesar de la seva visceralitat i la seva dependncia de
les divagacions subliminars, lespeculaci foixiana semblaria referir-se
paradoxalment a limpuls idealista, ms cerebral, del superego, tot evocant
inslitament com a altre aquelles influncies culturals contempornies de
la fundaci i la formaci conscient de la seva naci. Com que la naturalesa
introspectiva del subconscient del poeta sexhibeix exactament dintre de les
fronteres alhora temporals i geogrfiques del darrer millenni i del nord-oest
de la Mediterrnia, es rebutja qualsevol sensaci dalienaci o diferncia. Un
calligrama primerenc illustra certament b la seva idea dexclusivitat:7

Vegeu, per exemple, les especulacions sobre aquest tema tal com les presenten Kristeva
a Strangers to Ourselves (Harvester Wheatshief: Londres, 1996) i la persuasiva reflexi biogrfica de J. Derrida Le monolinguisme de lautre ou la prothse de lorigine. Pars, 1996.
7
Citat per J. Molas al seu prleg a Obres completes, II (Barcelona: Eds. 62, 1978), pp. 7-16.

18

El que sorprn daquesta imatge s la violenta definici dels lmits. Ms

que localitzar la participaci i la comuni flexibles del pas en la mar del
tot cultural europeu una intenci que les vores de la Mediterrnia semblarien revelar, la rigidesa del marc quadrangular i el triangle perfecte
de la topografia semblen allar Catalunya en una posici angularment impenetrable, separada dels seus antics vens de la civilitzaci europea, completament impermeable al lligam dexperincia compartida que fra universalment celebrada per les evocacions exgames dels contemporanis abans
esmentats. Literalment no hi ha lloc per a la filtraci o la barreja en aquesta apreciaci del pas.
En la seva palesa indiferncia envers laltre en considerar-lo un jo,
lideal foixi de la naci correspon a una tendncia del nacionalisme ms
introspectiva que privilegia la insularitat per sobre de lenriquiment de la
hibridaci: un mestissatge que sha demostrat tan convincent en lapreciaci lrica del jo com a altre, evident en lobra duns altres poetes com ara
Riba, Espriu i Estells. El conservadorisme daquesta visi, doncs, sadiu
duna manera gens convincent o, si ms no, gens confortable amb
lexcellncia innovadora dun idioma inimitable lelasticitat abstrusa del qual
i lestat latent amorf que lacompanya queden certament compromesos per
la severa introspecci acompanyant daquesta rgida definici cultural.8
Pioner en lassimilaci daquest poeta magnfic per recndit, el professor Terry va establir les bases per a una resposta analtica coherent els
principis de la qual, com espero haver mostrat, sn tan pertinents avui dia
com quan les va redactar fa una generaci. El llegat dun acostament tan
informat i sensible ha resultat nic en lmbit de les lletres catalanes. Foix,
ignorat durant tant de temps per lacadmia, com es lamentava Gimferrer,
ara gaudeix dun seguiment crtic duna coherncia envejable: Pere
Gimferrer, Giuseppe Grilli, Manuel Carbonell, Antoni Mart, Manuel
Guerrero, Vinyet Panyella, Ferran Bach, Josep Romeu i Figueres, Jaume
8

Podria no estar fora de lloc en aquesta conjuntura recordar la severitat conservadora de les simpaties poltiques del poeta tal com sexposen en dues importants publicacions del perode previ a la guerra civil: la revista dactualitat Monitor (1921-23) i Revoluci catalanista (1934), ambdues editades en collaboraci amb Josep Carbonell. Daquestes
opinions, que li guanyaren lheternim divertit i poc envejable de el foixista Feix en la
premsa republicana contempornia, se nocupa ms en concret Jaume Vallcorba a larticle El catalanismo fascista de J.V. Foix, La Vanguardia, 3/5/2002, Seccin Libros, p. 7.

19

Vallcorba Plana, Marie-Claire Zimmermann, per esmentar-ne noms uns

quants. Aquest grup, renunciant a lacostumat historicisme enciclopdic que
ha caracteritzat lassimilaci domstica de la poesia catalana, forma una escola
crtica coherent entrenada en la prctica exemplar de llegir tal com lha
fomentada aquell comentarista dall ms reeixit.
Aix doncs, de la mateixa manera que passava amb Maragall, El J. V.
Foix dArthur Terry ha esdevingut ara el J V Foix de tots nosaltres. De
segur que no hi pot haver una expressi dadmiraci ms sincera que aquesta
entre intellectuals i deixebles. Una admiraci, en efecte, noms superada
per lafecte encara ms gran que sentim per Arthur aquells que tenim la
fortuna dhaver experimentat la calidesa del contacte personal amb aquest
catalanista dall ms eminent i, a diferncia del llenguatge del geni de
Barcelona, dall ms accessible.
(Traducci de langls: Anna Torcal)

20

2.
TOMBA
DE LA NO-FICCI.
RELLEGIR JOAN FUSTER,
CONTRA LES DERROTES DE LA MEMRIA
ANTONI MART MONTERDE
Vivir es crear pasado.
(MACEDONIO FERNNDEZ)
Escriure s recordar, o en tot cas, inventar records.
(JOAN FUSTER)

I
El motiu daquestes paraules1 no s, no podria ser-ho, retre un homenatge a Joan Fuster, ara que fa deu anys que ens va demostrar com dencertat, dinfallible, era aquell aforisme seu: Tots els homes sn mortals, i
jo ms que ning, sin ms aviat aprofundir en el veritable sentit dun
altre aforisme seu, un dels ms importants que ens va quedar entre les mans
el dia 21 de juny de 1992: Al capdavall, la mort no consisteix nicament
a morir-se. s morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat, i que
ens portaria a un altre de ms incisiu encara, si s possible, que diu: La
meva posteritat ser de paper. Posar en relaci aquests tres aforismes de
Fuster ens remet directament al que hauria de ser el nostre veritable propsit: preguntar-nos sobre la vigncia de la seva obra en les lletres catalanes
actuals, s a dir, enfrontar-nos a loblit, a la seva possibilitat, al setge de loblit,
tenint present que no sabem qu s un oblit: ho hem oblidat. Ha arribat el
moment de mirar de recordar-ho.
Perqu deu anys desprs de la seva mort sembla que loblit est consolidant-se, coagulant-se al seu voltant, per no per la seva absncia. s un
oblit que ja havia comenat abans de la seva mort, per que en els darrers
1

Conferncia llegida a Valncia, en el marc de lEncontre dEscriptors dels Premis

Octubre, el dia 25 doctubre de 2002, en commemoraci del des aniversari de la mort
de Joan Fuster. El text ha estat revisat per a desenvolupar algunes qestions que la manca
de temps noms va permetre assenyalar, i per a realitzar algunes mnimes actualitzacions necessries.

21

anys sha fet ms dens, duna opacitat slida. I el primer que caldria tenir
present s que Joan Fuster va aprendre dun dels seus mestres, Josep Pla,
que hi ha una mena descriptors que fan literatura contra loblit. Fuster porta
ms enll aquesta necessitat planiana, i podrem dir que escrivia contra les
derrotes de la memria, que s com caldria llegir-lo ara; per no pas per
recordar-lo, a ell, o a Pla. Caldria llegir Fuster i Pla per a reconstruir la
possibilitat de la memria que inclou tant loblit com el record; perqu,
per a la memria, tan important s saber com recorda com saber com oblida.
Quan Pla o Fuster fan literatura contra les derrotes de la memria, no ho
fan noms per ser recordats ells, com a escriptors que tamb, en algun
sentit, sin per rescatar de la desaparici un mn i les persones que lhabitaven amb totes les seves penes i treballs i dies, formes de pensar i formes
dactuar sense les quals no sexplica un temps; per tamb, i per aqu passarien les anteriors raons inexcusablement, perqu sigui possible una manera dentendre lescriptura; tamb perqu la memria sigui escrita des de
la certesa que pertany al present. En aquest sentit, la interrupci, el desballestament daquesta possibilitat en la literatura catalana, s on sest donant
el veritable oblit.
Perqu loblit dels escriptors s diferent de loblit de la resta de les persones, i fins i tot dells mateixos, en tant que persones. La veritable desaparici dels escriptors comena quan la seva escriptura ja no reapareix en una
altra. No s pas ni bandejament, ni tan sols refs, que, polmic o no, sempre implica alguna mena de consideraci aquest s, al capdavall, el mecanisme pel qual es constitueix la tradici avantguardista. Es tracta, senzillament, dabsncia, duna veritable absncia, s a dir, duna no presncia
que loblit ha construt. Ara b, aquesta absncia o presncia no resulta fcil descatir, ja que la vigncia dun escriptor en la literatura posterior s
visible i invisible alhora.
La pregunta s indefugible: ha tingut Joan Fuster, una veritable posteritat de paper? En el sentit que potser ho va afirmar ell mateix, s; les seves
obres, de manera ms o menys irregular, van editant-se, tot i que potser no
tant llegint-se i menys encara rellegint-se, que s lnica manera seriosa de
llegir. Fuster s, ja, una figura descriptura, una figura del temps de la lectura, per s ms difcil pensar-lo com a reescriptura; i no pas perqu no
hi hagi talents individuals en condicions de reprendrel, sin perqu aquests
talents individuals estan sota un plec doblit del present mateix. Ara per ara,

22

la vigncia de Fuster s la vigncia duna necessitat literria que no ho t

gens fcil per sortir daquest plec sense temps.
Segurament, una de les proves ms irrefutables de posteritat dun escriptor s la transformaci del seu cognom, o dalgun mot clau de la seva
obra, en adjectiu. Kafki, bovarisme, quixotesc, surrealista... ja no remeten
a les obres de Kafka, de Flaubert, de Cervantes o dels surrealistes encapalats per Breton; sn mots que anomenen aquella part de la realitat a la qual
no haurem tingut accs sense les obres daquests autors, els hgim llegit o
no, perqu les seves obres han transformat la comprensi de la realitat i,
fins i tot, la seva percepci fsica; s a dir, han trasbalsat els diccionaris, han
canviat el llenguatge amb qu aprehenem la realitat i la transformem en
veritat. Arribar a linfinit per la combusti del diccionari, aquest s lhoritz dels grans escriptors. Fusteri: qu significa aquest adjectiu? Som
fusterians, res de fusteri no ens pot ser ali. Per, hi ha alguna cosa alienada en la nostra manera de ser fusterians. En el cas de Fuster, ladjectivaci
ha seguit un procs diferent. Quan diem fusteri, a hores dara, sobretot
pensem en lempremta deixada en la autoconscincia cvica de valencians
en particular i catalans en general, aconseguida pels seus llibres posteriors a
1962, data de publicaci de Nosaltres, els valencians. Perqu, si Fuster va tenir la capacitat de sacsejar la somnolncia digestiva de tot un pas va ser,
per descomptat, per la seva intelligentssima articulaci de la histria amb
un projecte de futur, per sense una escriptura svia al darrere, sense una
conscincia de com no hi ha Histria sense relat, sense un gran narrador,
aquell llibre no hauria anat enlloc. No es pot mobilitzar un pas amb un
llibre avorrit. Fuster assaja un relat. I demostra el poder de la lucidesa del
relat sobre els efectes dels metarelats totalitaris que intenten oferir una nica
visi de la realitat, una visi sense responsabilitat histrica, una visi constructora duna Histria i no una mirada gestadora dhistria. Lefecte que
va produir aquell llibre es deu a una eficcia argumentativa que t un origen anterior a la presa de posici de Fuster en el camp intellectual, i que
la va fer possible. Podrem dir que Fuster ja era escriptor, un gran escriptor,
abans de decidir de fer una passa endavant, per a convertir-se en un far del
segle XX, en all que, des del Jaccuse dmile Zola, entenem que s un
intellectual, i que en Fuster trobem explicat a travs de la figura dErasme:
un constructor de llibertat amb les paraules, alg que senfronta a la barbrie i al poder i els seus abusos:

23

als ulls de lhumanista del segle XVI com de lescriptor occidental del
segle XX, barbrie s tot el que posa en perill el quadre de condicions
dins el qual es produeix loperaci intellectual tal com ells entenen que
sha de produir, condicions, en un mot, de llibertat. () Lhome de lletres actual mai no ha deixat de pensar-hi. () Noms si t garantida la
seva llibertat interior, exterior, lhome de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. () La llibertat, de qu tan
gels est, li s radicalment necessria: sense llibertat no hi ha per a ell
possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes ni hi ha possibilitat de literatura.

En aquest sentit, no pot passar desapercebut el fet que la major part de

lobra de Fuster es realitza en les formes descriptura que lHumanisme ens
va donar, el diari i lassaig, tots dos plegats de la m de Montaigne, que va
modificar definitivament la relaci entre les paraules tant he fet jo el
meu libre com el meu llibre mha fet a mi, llibre consubstancial al seu autor,
ocupaci prpia, membre de la meva vida i els dies no descric pas
lsser. Descric el pas: no un pas duna edat a una altra o, com diu el poble,
de set en set anys, sin dia a dia, minut a minut. El fet dhaver fundat lassaig modern ha eclipsat la figura de Montaigne com a fundador tamb del
diarisme modern. Fuster, com Montaigne, o com ms tard Canetti, creu
que la paraula t en la vida dels individus un paper essencial: ser escriptura,
ser radicalment i intransitivament escriptura de si mateixos, i que aquest
primer comproms el ms irrenunciable dels engagements, s lepicentre de les possibilitats de lindividu: morir deu ser deixar descriure. Per aix,
com apunta Canetti, podrem dir que un escriptor seria alg que atorga
particular importncia a les paraules, que es mou entre elles tan a gust, o
fins i tot ms a gust, que entre els altres ssers humans; que es lliura a tots
dos, per dipositant ms confiana en les paraules, que accepta un comproms amb lescriptura que sinventa cada dia, un comproms que
sautoexigeix i que els fa ser els ssers ms responsables del mn, perqu
amb cada pgina revisen i contrasignen la promesa que shan fet: no deixar
a la humanitat en mans de la mort. Canetti, en concloure les seves reflexions de lany 1976 sobre La professi descriptor, deixa entre les mans
de qui vulgui entendres com a escriptor el segent manament:
El seu orgull consistir a enfrontar-se als emissaris del no-res cada
cop ms nombrosos en literatura i combatrels amb mitjans diferents

24

dels seus. Viur dacord amb una llei que es la seva prpia, encara que
no hagi estat feta especialment a la seva mida, i que diu:
No lliurars al no-res ning que shi complagui. Noms buscars el
no-res per a trobar el cam que et permetr defugir-lo, i mostrars aquest
cam a tothom. Perseverars en la tristesa, no menys que en la desesperaci, per a aprendre com alliberar-ne daltres persones, per no per
menyspreu de la felicitat, b suprem que totes les criatures mereixen,
tot i que es desfigurin i destrossin les unes a les altres.

Noms per aix caldria conservar una paraula que cada cop ms sembla que es faci oblidadissa: escriptor. Per la seva conscincia de les paraules.
Si som molt severs amb la nostra poca i amb nosaltres mateixos, com ho
era Canetti, podrem arribar a la conclusi que avui no hi ha escriptors,
per que hem de desitjar apassionadament que nhi hagi uns quants. Fer
crixer aquest desig s una de les raons per llegir, per rellegir Fuster com a
manera de mantenir indestructible la necessitat de la figura de lescriptor,
perqu mentre aquesta necessitat existeixi, mentre aquesta figura sigui
pensable, el seu sentit perdurar com a efecte de lectura. I en aix, la manera com ens va ensenyar a llegir Fuster resulta decisiva: ens va ensenyar a
llegir la realitat que ens envoltava, comenant pel relat de nosaltres mateixos.
Llegir no s fugir (...) llegir s tot el contrari dembriagar-se o densopir-se. Es llegeix per comprendres un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat,
el qual, en ltima instncia, s passat nostre, passat davui.

Per, fonamentalment,
acudim a lobra literria a la recerca de noves o millors dades, dopinions, de coratge, respecte al mn que ens envolta, respecte al mn de
qu som part.

I rellegir-lo, precisament, en aquella part de la seva obra on sinventa a

si mateix i aquesta responsabilitat i aquest comproms amb lescriptura, i
on comena a articular-la amb la dispersi de la realitat i les seves possibilitats dintervenci. El diari, per a Fuster era
una mena de dipsit dapuntacions, calamo currente, directes, a partir de
les quals, desprs, em fos possible desbossar reelaboracions ms mplies o ms estudiades. s el procediment que utilitzen la majoria de

25

la gent del ram, encara que no li donin la formalitat del diari () en

podien sortir articles de peridic, fitxes per a monografies, un captol
de llibre, fins i tot algun llibre complet. Una bona part de la meva feina, en volum o no, t aquesta procedncia. La inscripci en el diari,
s clar, no venia condicionada pel designi duna publicaci immediata. Aix vol dir que, en prendre la ploma o el bolgraf, puc fer el que
em ve de gust: no he de sotmetrem a cap limitaci greu. Un article
de premsa ha de tenir una extensi determinada, un to mesurat, un
motiu actual; la monografia presumptament erudita t les seves lleis;
els llibres han de construir-se dacord amb unes exigncies concretes,
segons la clientela els demana. En el diari no existeix res de tot aix.
Hi ha una llibertat prvia. s una manera descriure danar per casa:
lescriptura en samarreta, si puc dir-ho aix, i al capdavall aquesta era
lnica intimitat viable.
s des daquestes condicions de llibertat prvia que dna lassaig i el diari
que Fuster, que com Montaigne s la matria del seu llibre, pot ensenyar-nos
a escriure, en tant que escriure sempre s escriures, i a llegir, en tant que llegir sempre s llegir-se. Ser fusteri hauria de significar ser un lector de
Montaigne, de Voltaire, de Pla, dOrs, de Stendhal, de Valry, de Sartre, de
Camus, de Gil-Albert(s: tamb de Gil-Albert); en canvi, ara com ara, ser
fusteri sembla que significa haver llegit noms Fuster, i sense rellegir-lo.

II
En aquest sentit, el gran enemic que ha tingut lassaig i el diarisme
fusterians s el premi Joan Fuster dassaig, dins la convocatria general dels
Premis Octubre. Joan Fuster no podria guanyar ara mateix el premi Joan
Fuster, perqu el guard que porta el seu nom sha convertit en un cau
fusteri, dedicat a proposar hiptesis de pas, o b, com en la major part
dels premis dassaig en llengua catalana, en tesis doctorals reenquadernades;
ben sovint, en una combinaci daquestes dues possibilitats. s clar que no
estic suggerint que Joan Fuster no guanyaria aquest premi si hi concorregus; de fet, lacaba de coguanyar, en forma dentrevista, i fa anys el van fer
concrrer de manera pstuma, maliciosament, amb uns papers manuscrits.

26

En tots dos casos, Fuster feia acte de presncia a aquest premi com a figura, no com a escriptura. El que afirmem s ms trist encara: un escriptor
que prengui la seva fora literria de Fuster, i de les lectures que li hagi
suscitat, de Montaigne, de Voltaire, de Pla, dOrs, de Valry, de Sartre, de
Camus, de Gil-Albert no guanyaria el premi Joan Fuster perqu aquesta
possibilitat descriptura no est reconeguda com a tal en lactual sistema
literari catal. Noms resulten remarcables com a excepcions dos llibres
guardonats amb aquest premi que, per raons diverses, mai no haurien dhaver-hi concorregut. El primer, ja fa alguns anys, El rostre de laltre, de Xavier
Antich, una impressionant invitaci al pensament dEmmanuel Lvinas, que
si aquest pas tingus un mn editorial mnimament decent no seria una
de les poques obres filosfiques que han vist la llum sense ser un manual
dautoajuda. Laltre, Despintura del jo, de Carles Hac Mor, independentment
del seu possible inters, no deixa de fer evident que lavantguarda, a casa
nostra, ja est perfectssimament adotzenada, la neoavantguarda catalana ha
institucionalitzat lavantguarda i nega les intencions avantguardistes: Miquel
Mart i Pol ser succet com a poeta nacional (sic) per Enric Casassas, tal
com ja est previst des de fa molt de temps, i tots tan contents amb uns
marges de satisfacci o insatisfacci aparentment amples, construts en realitat des de la bona conscincia i des duna idea de planificaci de la literatura de tall pseudoneonoucentista que, tanmateix, necessitava la seva coartada moderneta per oferir a la moreneta. Per all ben cert s que, en tots
dos casos, el fet dhaver guanyat el premi Joan Fuster dels Octubre hauria
dhaver estat innecessari per a la publicaci daquests dos llibres. Lexcepci confirma la regla, per la regla s un altra: un cert dficit de filosofia
impregna la cultura catalana, per aquest dficit ja no t la mateixa natura
que el denunciat per Fuster en uns articles de 1969 sota aquest epgraf, si
ms no perqu, com hi afirmava, la filosofia s un afer de ctedra, i no de
Jocs Florals. A hores dara no s creble que no hi hagi pensadors slids i
amb una bona prosa; tot i aix, aquest tipus de llibre, especialment el
dAntich, sn poc freqents en la nostra literatura, i inversemblants en el
mn editorial catal: la seva generalitzada absncia s un dels ms clars smptomes del seu esgotament del mn editorial, s clar. Aleshores Fuster es
preguntava: no ser que no hem tingut filosofia perqu la classe dominant motor obvi no en sentia la necessitat? Quedin aqu els punts
suspensius per a reformular aquella pregunta.

27

Joan Fuster no guanyaria a hores dara el premi Joan Fuster, sin com a
figura histrica, dultratomba. Aquest fet ja s prou trist, per esdev trgic si
pensem que ni el mateix Josep Pla guanyaria el premi Josep Pla. Ni Gaziel el
Gaziel. Ni sant Joan el Sant Joan. Aquesta situaci, doncs, desborda completament labast especficament fusteri del problema, i requereix una interrogaci ms oberta, que abasta de lassaig i el memorialisme a la resta de la prosa.

III
En la literatura catalana actual, les formes descriptura de la memria,
el diari i lassaig han estat abassegades, escombrades de la taula, i amb elles
ha desaparegut la llibertat descriptura que creaven. El lloc des del qual ens
parla Fuster s un lloc que sha fet lluny. Lempremta dun novellista, i
bviament la dun poeta, per daltres raons, fa una via ms ntida en els
nostres dies. La dun diarista, un assagista, un memorialista s una empremta sense sorra.
Fuster fa peu fermament en Montaigne i els moralistes francesos, per
sap que aquest projecte ntim de construcci de llibertat no est sol en la
literatura catalana. Els seus grans models sn Josep Pla i Eugeni dOrs. I, al
costat de la forma de mirada moral que li proporciona El quadern gris i de
la capacitat per a captar les palpitacions del temps que li dna el Glosari, per
que no el fan renunciar a escoltar les detonacions de les hores si cal, Fuster
posa en moviment la seva escriptura. I tots tres safegeixen al que ha estat
el gran fonament de la prosa catalana del segle XX Si ms no fins fa relativament poc temps. Ors, Pla, el Josep Carner articulista, Gaziel, Sagarra
Josep M, evidentment, a les Memries, per tamb als articles, Mari
Manent, Toms Garcs, el Puig i Ferrater de Vida interior dun escriptor, Sebasti Gasch, J. V. Foix s: J. V. Foix, per no ents com a poeta social, si us
plau, Eugeni Xammar, Carles Soldevila passant pel mateix Fuster, Blai
Bonet i fins arribar als diaris de Feliu Formosa, El present vulnerable, publicat a comenament dels anys vuitanta. Desprs, malgrat remarcables excepcions, la continutat daquesta prosa sembla haver-se trencat, especialment
perqu sha fracturat un sentiment de responsabilitat envers aquestes formes descriptura que enuncia molt b aquell aforisme fusteri: En els papers ntims, que no ha de llegir ning, s on hem de procurar especialment

28

de no fer faltes dortografia. Potser no hi ha faltes dortografia, sin duna

altra mena, quan lexpressi ms caracterstica del diarisme barcelon consisteix a explicar com hom baixa ben content per la Rambla de Catalunya
perqu porta un bon sopar a la panxa i dos whiskies a lnima. El millor
cicle de la prosa catalana, acompanyat, a ms a ms, duna poesia amb fites
gaireb irrepetibles, amb pgines impecables de crtica literria com les de
Riba o Folguera, Foix o Muntany, i en molts casos dedicats permanentment a imantar la premsa diria amb munts darticles i ressenyes, aquell
patrimoni ara ha quedat malbaratat per una narrativa plena denquadernadors de panorames neocostumistes destinats a satisfer el patriotisme municipal de la millor botiga del mn o el patriotisme de barretina tellrica; o, en
el cas de la seva projecci envers la novella, substituint la ironia per la
gracieta i allargassant acudits amb una vaga ptina lingstica conreats als
mots enreixats. La continutat, doncs, sha fracturat, de manera greu, dins
dels marcs genrics explcits; per, com que vivim en lpoca de la dissoluci de les fronteres entre els gneres, les possibilitats de reconstrucci eren
ja aleshores molt plurals, i sestenien a la resta de la prosa, fins i tot de manera
molt prometedora a travs de la novella, perqu se superposaven en el temps
els processos que ho haurien afavorit.
Desprs de generacions senceres obsessionades per ser generacions sense novella, potser caldria preguntar-se si all que sestava buscant en la
novella no ho estava realitzant, dalguna manera, la prosa memorialstica i
assagstica i si la novella catalana enyorada no hauria pogut trobar-hi el
fonament per a un nou impuls que, de forma decidida, lhauria situat al
costat de les grans transformacions narratives del segle XX. Tot aix sense
oblidar que la major part daquells autors no es va endinsar gaire, o gens,
en la novella, per b que s en la narraci breu, per que s que hi havien
buscat les maneres de construir els seus relats autobiogrfics i assaigs, cosa
que no pot passar desapercebuda. Perqu lenyorana de la novella catalana de patent comena a desplegar-se quan, de fet, ja ha estat reinventada
en lpoca de lesvament de les fronteres entre els gneres. Quan el 5 de
juny de 1925 Riba llegeix a lAteneu Barcelons la conferncia que alludim, Una generaci sense novella, origen simblic daquest sentiment greu
de mancana, recull unes inquietuds desplegades en la nostra literatura al
llarg del primer quart de segle, i mira de trobar una articulaci entre una
poesia que ja mostra una imponent solidesa i el desplaament del centre

29

de gravitaci de la literatura catalana envers la prosa, un desplaament de

front si s que no es vol retrocedir cap a la novella reflex de ms o menys
espectaculars superfcies del carcter o de els passions, de la vida urbana o
rural, o cap a la novella dexpansi personal ms o menys poemtica, que
s don ja ens pensvem tornar, un desplaament de front que, sense malbaratar les fites de la llengua literria potica, no shi emmiralls, i orients
la cultura catalana envers el que ha estat el meridi de la literatura en la
modernitat: la novella. Per, mentrestant, Marcel Proust, tancat entre murs
de paper, descobria com la memria involuntria ens espera en cada objecte, i dna sentit als centenars de pgines de la seva Recherche de la possibilitat descriure; James Joyce estava observant minuciosament, per
desesperanadament, la fragmentarietat de la realitat fins la seva ms petita
expressi dinstant per a esperar que la seva veritat es desvels en epifanies;
Robert Musil deixava clar el carcter annim de lesdevenir en un mn de
qualitats sense home, on noms quedaran les interpretacions, i no els fets, a
disposici de qui vulgui sentir la seva dissoluci: noms una crulla de poesia,
assaig i filosofia pot acarar, segons lautor de Lhome sense qualitats, la tasca
inacabable de reescriure les possibilitats obertes en la realitat. Memria,
observaci de la fragmentarietat de realitat, temperatura assagstica i diarstica,
sn els trets de la gran renovaci que la narrativa europea experimenta entre
els anys vint i trenta: Kafka, Pessoa, Woolf, Walser, Broch, Camus, Roth,
Brodsky i tants daltres, fins arribar a W.G. Sebald, Claudio Magris, Enrique
Vila-Matas, Sergio Pitol, Ricardo Piglia, Pedrag Matvjevic o Danilo Kis,
no sentenen al marge daquesta transformaci sense fi i sense fites, que
encara continuar per molts anys donant les seves mostres de problemtica
lucidesa ms enll de les recurrents sentncies de mort de la novella. I no
pot dir-se que els fonaments de la prosa catalana del segle xx no tinguessin
aquesta terra ferma; en el memorialisme i en lassaig tenia la literatura catalana una inrcia imponent, una energia que, ben transformada dacord
amb les crulles narratives europees, podia haver donat novella per a generacions senceres. No ha estat aix: desprs dalgunes temptatives tan remarcables com espordiques, que lligarien per exemple Kafka a Calders, Proust
a Villalonga i Bonet, que tamb recull Thomas Mann, els darrers vint-icinc anys del segle XX la novella catalana no ha semblat voler-se fer crrec
daquesta oportunitat. Els gaireb invisibles, per diverses raons, Lloren
Villalonga, Blai Bonet, Miquel Bau, Josep Palcios i uns pocs ms perta-

30

nyen a un altre cicle narratiu, encara que els dos darrers casos en plena
activitat, un cicle anterior al present i que reclamaria deixar de parlar de
generacions per a reconixer la simultanetat de la literatura en moviment.2
Les interrupcions de la Decadncia i la situaci de la literatura catalana
en el segle XIX noms expliquen una part daquesta problemtica; de laltra,
especialment com ms avana el segle passat, i sobretot el seu darrer quart,
a banda de causes requereix parlar de responsabilitats. El mn editorial catal, en la seva persecuci angoixosa de novelles per a generacions de lectors, percebuts definitivament noms com a compradors de llibres, sha llanat
als braos duns novellistes que, diguem-ho sense embuts, no han estat a
laltura ni han correspost amb ambici a la facilitat de mitjans que han tingut, ni dels lectors que, massivament, han emigrat a la novella en llengua
castellana o traduda.3 Per no ens hem de quedar noms amb aquesta idea:
2

Tot i aix, com ms grans siguin els perodes considerats menys imprecisa ser la
referncia que es vol traar, per tamb ms verstil. Entenem que els darrers vint-icinc anys del segle XX es poden entendre com el perode en qu la literatura catalana
t loportunitat que mai no havia tingut en tota la seva histria recent de comptar
amb temps, democrcia i infraestructura. s per aquests criteris que entenem aquest
quart de segle, en el sentit ms extens i menys absolut de la paraula, com un cicle.
3
Traduda a qualsevol llengua que aquest lector pugui llegir. Per tant, si li ofereixen
una traducci catalana illegible, en buscar una altra, que de vegades ser en castell.
Un lector intelligent busca all on calgui el que la seva idea de literatura li exigeix
llegir, sense atendre a distincions filolgiques ni, menys encara, patritiques. Per tant,
que ning no defugi les seves responsabilitats quan es recupera una traducci illegible
de fa dcades i consti que nhi ha de molt bones, dels anys trenta, escaientment recuperades, per a tornar a posar en circulaci comercial un gran llibre a baix cost,
perqu ara i llavors lefecte renovador daquest llibre en la literatura catalana ser impossible; de fet, la motivaci patritica deditar en catal que sovint addueixen alguns editors es mostra clarament com a coartada, ja que poc ha de preocupar-li a un
editor la llengua catalana si no fa per ella el que veritablement est a la seva m: editar
b els llibres, amb un sentit de responsabilitat envers la llengua que converteixi en un
plaer fins i tot lingstic llegir una traducci. Si no s aix, com en tants daltres
exemples possibles, el patriotisme es mostra com una coartada o com una excusa, o
senzillament, com una fugida destudi. Fa feredat que un dels editors ms importants
daquest pas hagi pogut arribat a dir que, si els lectors es perden en llegir la traducci
de Mrs. Dalloway que acabava de reimprimir impdicament, no era per la pssima i desfasada traducci datada el 1930 sin per la complexitat de la novella en si. Sens dubte,
aquest editor pensa que els lectors catalans tenen el seu mateix sostre intellectual i
literari, claustrofbicament rasant. Qu hi farem: el signe dels temps ha de ser tenir una
edici sense editors per, si ms no, qui en fa, no hauria de permetres dinsultar als
seus lectors, encara que noms sigui perqu tamb sn els seus compradors.

31

segurament ara som generacions amb novellistes, amb algunes novelles

brillants, escrites honestament tal com els ha semblat lliurement als seus
autors i dins duns parmetres esttics molt respectables; per s una altra
definici de novella, ms mplia, s una idea de la prosa el que ha quedat
esquerdada per la seva marginaci, i segurament alguns novellistes, algunes
grans novelles, estan esperant en algun calaix o, el que s pitjor, poden estar a punt de no escriures mai pels efectes daquesta situaci. La fractura
que sha produt s la manifestaci ms contundent de la veritable gran mancana de la literatura catalana, i que sense cap mena de dubte hem de considerar la veritable causa daquesta situaci en totes les seves vessants: la crtica.

IV
Som una generaci sense crtica, la conseqncia directa de dcades de
separaci irresponsable entre crtica i literatura catalana. La crtica no s un
afegit facultatiu, opcional, de la creaci literria: la crtica s la literatura.
Sense crtica, la literatura senzillament deixaria de ser-ho, esdevindria un
inert s combinatori de paraules, estructures, i formes que acabarien esdevenint frmules. Sense ser crtica, substantivament crtica, la literatura seria
incapa de reflexionar sobre si mateixa, incapa de qestionar-se la seva
existncia, dinterrogar-se sobre el seu origen, sobre la seva necessitat. Tota
obra literria s una intervenci sobre la literatura preexistent, una intervenci crtica; que la seva forma ms corrent sigui la de ressenyes i articles
no s ms que la recerca daquell espai que lescriptor es construeix com
pot per a desplegar una idea de la literatura, fins i tot com una altra manera dintervenir sobre la literatura que lenvolta, que en el fons no s gaire
diferent de la forma dintervenci que la resta de la seva obra implica. Quan
una literatura deixa de ser crtica, deixa de ser literatura; quan deixa de tenirne, en les seves formes ms explcites, comena a esgotar-se, quan el seu
espai desapareix, la literatura tamb. s com a conseqncia directa daquesta
separaci trgica que les possibilitats de renovaci de la prosa catalana partint de la seva ms slida tradici assagstica i autobiogrfica i de latenci
a les transformacions que sestaven donant a la resta de la tradici occidental han quedat frustrades. Aquesta frustraci sorigina en la que havia de
ser, en el darrer quart del segle XX, la gran pedrera de crtics: la Universitat.

32

Dentre tots els casos de malbaratament duna oportunitat crtica que la

filologia catalana ha tingut, potser lexemple ms greu sigui el de la narrativa de Lloren Villalonga, on trobem lexemple perfecte per a fer visible
aquesta frustrant situaci. Villalonga representa, a les lletres catalanes, la
possibilitat proustiana; la imaginaci de la memria. Recordem llocs, recordem persones. Podrem imaginar-nos la nostra memria com una successi de llocs i persones. Per, qu passa quan ens sorprenem a nosaltres
mateixos, en trobar-nos amb alguna persona, adonant-nos que el lloc on la
vam conixer ja no existeix? Qu es trenca quan arribem a un lloc i ens
adonem que les persones amb qui el vam habitar ja han desaparegut, ja han
mort? Bearn, de Lloren Villalonga, intenta donar una resposta a aquests
interrogants, per ho fa des de dins mateix daquestes preguntes que, ms
que interrogar labsncia, interroguen la desaparici, les formes de desaparici, i el que en queda a lescriptura. Aquests sn els dos grans temes de
Bearn, i tamb de les Falses memries de Salvador Orlan, enll de la sntesi
que es pugui fer del seu argument: la desaparici dun mn i la construcci de la memria, emmarcats per un tercer tema, menys ntid, per que
els fa depicentre: la impossibilitat de saber la veritat de les persones. De
fet, la manera com Villalonga senfronta a aquests temes s nica perqu
en realitat no sn temes i per aix resulta tan clara la insuficincia de
moltes de les ms difoses aproximacions crtiques al conjunt de la seva obra.
Arriba a afirmar Joaquim Molas que Villalonga, com Andr Gide o Albert
Camus, s un escriptor dimaginaci ms aviat escassa, que treballa amb
lectures, idees i experincies personals. () No es tracta duna mera qualificaci literria, feta per a entendrens, sin dunes memries reals. I explcites. Al seu entendre, no ens dna les seves memries en brut, narrats
uns episodis desprs dels altres, tot simplement, sin que les dna molt elaborades. En el fons transformades en un mite de gran envergadura, anava a
dir, potica, que en tractar la decadncia de laristocrcia ms que duna
anlisi cientfica de les causes i concauses que la provocaren, s el resultat
duna profunda i conscient deformaci literria. Vicent Simbor arriba a
acusar-lo de poca fiabilitat referencial. Potser resultaria oport no oblidar
unes reflexions introductries a aquelles falses memries:
All que sacostuma a dir veritat objectiva () no existeix. () Escriure, recordar, s elegir alguns daquests ingredients, operaci que
efectuam segons els nostres prejudicis i gusts personals. () no renunciar

33

a la imaginaci; de vegades variar noms o enfocar a la meva manera

circumstncies, encara que en daltres ocasions escenaris, fets banals i
especialment cronologies preferir, la peresa ajudant-hi, no transformar res del que acostumam a dir realitat. Per, si a la Clastra de Tofla
de Can Sec no hi ha hagut mai dos cavalls de bronze, jo els situar
tranquillament a Bearn perqu em ve de gust. Confessar-ho s lnica
manera de no quedar com un mentider. () Spiga el lector, per comenar, que En Salvador Orlan, protagonista daquestes Memries falsejades i compostes, sol s En Lloren Villalonga en el sentit en qu
Flaubert era Madame Bovary.

Privilegiant la substituci de la realitat pel seu testimoniatge, la crtica sha

ocupat tradicionalment de recuperar el mn que shi veu desaparixer, per
tal de documentar-lo, menyspreant que el millor del mite de Bearn s que
pot ensenyar-nos a copsar els moments de desaparici de molts mons, com
ara el nostre, i enfrontar-hi lescriptura. Els meus vertaders records personals
evocats amb la llibertat que sempre he mantengut a lhora descriure, diu
lautor de les Falses memries Una llibertat que, en nom dun fals academicisme, queda negada per les beates del que Fuster anomenava lEvangeli sengons
Sant Lukcs, per que en realitat fins i tot caldria considerar com a devots de
Sainte-Beuve i de Taine. Ara com ara, llegir el Contre Sainte-Beuve de Proust
s llegir el debat que durant dcades ha estat interdit a les nostres universitats,
i, per extensi a la crtica literria catalana, que no fa sin emprar aquell mtode,
que consisteix a no separar lhome de lobra, a considerar que no s indiferent en jutjar lautor dun llibre, quan aquest llibre no s un tractat de geometria pura, a haver respost primer a les preguntes que semblen ms alienes
a la seva obra (quina actitud adoptava, etc.,), a proveir-se de totes les dades
possibles sobre un escriptor, a collacionar la seva correspondncia, a interrogar les persones que el van conixer, conversant amb elles, si encara viuen,
llegint tot all que aquestes persones hagin pogut escriure sobre ell, si s que
han mort; aquell mtode desconeix el que un contacte profund amb nosaltres mateixos ens ensenya: que un llibre s el producte dun altre jo diferent al
que expressem a travs dels nostres costums, en societat, en els nostres vicis.
Si volem intentar comprendre aquest jo, com podrem aconseguir-ho s anant
al fons de nosaltres mateixos, mirant de recrear-lo en nosaltres mateixos.
La calfredant actualitat daquestes paraules de Proust podria resultar-nos,
tanmateix, indiferent, ats que la universitat ha perdut, en els darrers vint-

34

i-cinc anys, bona part del paper normatiu i canonitzador, per els seus efectes
sestenen ms enll dels seus murs, i sn les seves subrogacions crtiques les
que han contribut a dessecar la literatura catalana contempornia a travs
de mecanismes que han pres el relleu daquella funci: la crtica literria a
la premsa i les direccions editorials, desenvolupades totes dues per personal
ensinistrat en aquell mtode.

V
Pel que fa a la novella, la recerca duna novella de Barcelona ha estat
la gran pastanaga crtica, que ha fet crrer tothom a conrear en els llibres
la trama de fets que documentaven el passat o que reflectien el present.
Mentre la universitat es dedicava a fer el buidatge historicista dels seus arguments i escenaris, la crtica a la premsa es dedicava, com a conseqncia
directa i desenvolupament duna definici reduccionista del periodisme, a
resumir els arguments de les novelles i valorar-les en funci de la seva utilitat
en la consolidaci duna determinada definici de novella basada en el
neocostumisme i la fidelitat referencial, que permets considerar Barcelona
com a ciutat literria i novellada. Es reclamava una successi de realismes
com a prioritat de la literatura, i les novelles eren tractades com a dipsit
darguments als quals, algun dia, recrrer eficament per a escriure la histria dels barcelonins. Si la teoria del mirall ja era prou estreta, i de fet Balzac
o Stendhal no paren de desbordar-la i Fuster la va denunciar com a
impossible, precisament a propsit de Pla: entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament,
all en qu sha de produir el reflex, lescriptor. I lescriptor no reflectir
mai objectivament, perqu ell no s un objecte, com lespill, sin tot un
bon o mal subjecte, amb aquest reflex dencrrec es tornava absolutament claustrofbica. Per, sobretot, en nom daquest reflex que tamb
els feia desestimar la novella riu en favor de la novella torrent, i que a propsit de Pla, com fa Eliseu Carbonell, fins i tot ha arribat a proposar laferrissada defensa poltica de la memria contra la ficci, oblidaven una
qesti fonamental que ja en el seu moment va saber exposar Flaubert, en
una carta a la seva amiga Louise Colet datada en 1852:

35

El que em sembla bell, el que magradaria fer, s un llibre sobre no

res, un llibre sense lligams amb lexterior, un llibre que se sustents per
la fora interna de lestil, com la terra saguanta en laire sense cap recolzament, un llibre que amb prou esforos tingus argument o que, si
ms no, tingus un argument gaireb invisible, si una tal cosa fos possible. Les obres ms belles sn les que tenen menys matria. () Crec
que el futur de lart va per aquest cam.

Una idea que Proust desenvolupar contra Sainte-Beuve, a favor de la

literatura:
Els llibres sn obra de la solitud i fills del silenci. Els fills del silenci no
han de tenir res en com amb els fills de la paraula, les idees nascudes del
desig de dir res, duna culpa, duna opini, s a dir, duna idea fosca.
La matria dels nostres llibres, la substncia de les nostres frases i fins
i tot els episodis han destar fets de la substncia transparent dels nostres millors moments, en qu estem fora de la realitat i del present. Lestil
i lassumpte dun llibre han de formar-se amb aquestes gotes de llum
conjuminades.

I que Villalonga prcticament va reprendre en uns articles de 1930, que

va reescriure en 1973 convertint-los gaireb en allegat de la seva idea de
novella inefable.
Ser dolenta antipotica tota novella que pot esser contada directament com a notcia coherent i rotunda. () [El relat] no destruir
linefable senzillament perqu linefable no existeix. () [Madame
Bovary] casi no t argument. () A Emma no li passa res... i li passen
tantes coses. Si volem contar la novella de Flaubert fracassarem ()
Limportant no s saber qu li succeeix a Emma, sin les seves ntimes i doloroses complicacions. [Proust] el supera en penetraci psicolgica, en esprit, car lancdota sesfuma casi per complet. () Ni melodrama ni tango argent. La sensibilitat de Proust es projecta sobre la
vida quotidiana sense necessitat de cercar embulls anecdtics ni haver
de recrrer al melodrama. [Proust aconsegueix] alliberar les arts i les
lletres de la mecnica lgica o melodrama que sempre seran un
pes mort, un afegit.

No hi ha crtica ms antiliterria que la que ha volgut sobstituir la seva

feina per la de resumir els arguments per a fer-los disponibles. I entenem

36

que aquesta feina ha estat visceralment antiliterria precisament pel paper

sobredimensionat que exerceix aquesta crtica, i que, a fora de pressionar
sobre el sistema literari catal en una nica direcci excloent, fins i tot
perjudica seriosament els seus possibles objectius, ja que acaba retallant
drsticament els arguments possibles. Aix, linventari de coses que poden
passar en una novella catalana ambientada a Barcelona sest tornant cada
cop ms limitat, a banda dhaver sacrificat all que ms nosa feia a aquests
crtics: lestil, i tamb lestil de pensar.
Aquella vella dita Puix parla en catal, Du li don glria, que Fuster
va reformular amb certes prevencions: Puix parla en catal vegem qu
ha dit. El decasllab s igualment correcte, i el contingut, ms raonable, i
que va afavorir una certa inflaci de ledici catalana durant els anys setanta que ha donat una lleva de reputacions bibliogrfiques amb peus de fang,
ara ha passat a formular-se: Com que parla de Barcelona, la crtica li don
glria. De Barcelona, o de qualsevol altra ciutat o paisatge que calgui
documentar per a omplir unes caselles dun esquema previ. Tant se val que
qui surti de casa a les cinc sigui una marquesa, un ensenyador de pisos o
una esthticienne. En definitiva, al darrere daquests reduccionismes hi ha una
distinci de la qual ja parlava Goethe en una ressenya sobre Manzoni:
nhi ha prou amb establir un patr imaginari, tal o qual model, per estpid que sigui, i desprs assegurar que lobra dart considerada no arriba a laltura daquell patr i, per tant no t cap valor. Aix es dna per
tancada la qesti i pot proclamar-se, sense ms, que el poeta no ha
arribat a all que li era requerit. Daquesta manera el crtic sallibera de
tota obligaci de gratitud envers lartista. En canvi, la crtica productiva
s molt ms treballosa. Es pregunta: qu es proposava fer lautor?, s
raonable i discret el seu pla?, fins quin punt va aconseguir portar-lo a
terme? Si aquestes preguntes es responen amb intelligncia i amor,
podem prestar veritable ajut a lautor en les seves obres posteriors.

B, segurament no s ni gratitud, ni menys encara amor el que sespera

dun crtic, per, com a mnim, la intelligncia no hauria de descartar-se.
El que s que sembla haver desenvolupat lactual crtica destructiva, com a
conseqncia dels seus objectius esttics concrets, s una altra evidncia:
els actes de crtica ja no comencen per una lectura atenta de les obres ressenyades, fins i tot podria dir-se que la lectura dels llibres ressenyats i des-

37

truts est arribant a considerar-se prescindible. Fuster sembla deixar-ho ben

clar, en unes reflexions de diari de 1955:
Valry deia que tota crtica es limita a una constataci en el fons
de jo no sc tu. Per, qu li importar a un escriptor blanc, el judici
que de la seva obra faci un crtic des de la posici negra? La valoraci
tica solament servir com un indicador semblant al parroquial de cartelera
cinematogrfica. I la valoraci poltica, igual. La crtica, si no vol adoptar
una disposici de censura despectacles, haur de buscar uns altres camins.

Perqu de censura es tracta, al capdavall, en tot aquest espectacle. De

censurar, sense que es noti la cura, tot all que no encaixa en una determinada definici de literatura.
La qesti ja s una altra: en virtut del corporativisme esttic, les obres
que formen part daquesta definici ja no seran llegides, criticades, valorades com a literatura, i per tant, resulta comprensible que determinats autors no hagin dubtat prescindir de la literatura en la seva complexitat, per
a lliurar-se a una redacci sense escriptura de fets diversos, sense lligam amb
la tradici literria, cosa que entorpiria la missi que la crtica els atribueix
i reconeix; per tant, ben recompensada per la crtica corporativista, aquesta
narrativa conreada especialment per periodistes, de seguida s proposada com
a model de modernitat i de postmodernitat, i acaba obtenint un ress desproporcionat, sovint sustentat en un malents que gaireb s una mentida:
que els grans escriptors catalans sempre havien estat periodistes, quan el
que en realitat ha passat sempre s que els grans escriptors catalans van
dedicar-se al periodisme cosa que, sens dubte, tamb va marcar les seves
obres com a prctica intensa de la mirada atenta a la realitat; aix va
crear-se un solatge periodstic duna fertilitat imponent que de cap manera
entenien aquells autors com a residu o escorrialla: les colleccions darticles
que sen deriven estan als prestatges i sn una impressionant escola de
chroniqueurs i dassaig narratiu. Per aquest malents no s suficient per a
explicar el fenomen, gaireb sempre acompanyat de la prevaricaci crtica
de la mateixa xarxa de periodistes que es dediquen a la crtica i la narrativa, sovint barrejada amb els omnipresents amiguismes i algun enemiguisme
i amb els interessos editorials. Independentment que tot aix potser sempre hagi existit, la diferncia ara s lestretesa dels marges esttics que sen
deriva, amb el domini gaireb absolut en contrapunt amb la prctica des-

38

aparici per manca despai daltra mena de propostes. Perqu no cal dir
que qualsevol llibre de prosa que no tingui certes prioritats argumentals
senzillament reben el que es mereixen, i el pecat de metaliteratura i perd per la redundncia, per s que a alguns no els ho sembla ha estat
durament castigat en aquest quart de segle. Aquesta tendenciosa manera
dexercir la crtica ha estat molt fomentada a travs de la figura del crtic
nic en cada mitj, o per la xarxa de crtics exclusivament dedicada a ressenyar literatura catalana, s a dir, a ressenyar-se els uns als altres. No cal dir
que el poeta i novellista ms influent dels darrers anys de la literatura catalana no ho s pas com a poeta o novellista, sin en tant que director
dun suplement de cultura: la influncia ja no s una qesti literria.
Aix, el sistema literari catal ha acabat tancant-se cada cop ms sobre
una versi reduda de si mateix. Aquest darrer fet s especialment important, perqu de la lectura de moltes daquestes ressenyes es desprn clarament la idea que es consideraven eximits de llegir altra literatura que no
fos la catalana: per tant, quan els queia entre les mans algun llibre que traspus connexions amb la literatura estrangera contempornia, senzillament
els resultava invisible, i el que en una altra perspectiva crtica haurien estat
trets comentables, en el cas dun llibre catal que tingus aquestes ressonncies, als crtics principals daquest pas els resultarien invisibles en tant
que traces, i irritants per les textures que implica posar en moviment aquestes
lectures en un llibre que, segurament, no encaixava en els seus esquemes.
Per aquest cam tamb hem deixat de ser fusterians: ser escriptor o crtic per a Fuster significava, des de la tradici literria catalana, ser un lector
de Valry, de Camus, de Sartre, dels seus contemporanis, estiguessin on
estiguessin. Ara, a la crtica literria catalana sembla que no li cal. Molt
encertadament, Montserrat Roig encapalava el seu article Joan Fuster, un
Diderot de poble, aparegut en dos lliuraments a la revista Destino, en 1972
(feliment recuperat per la revista LEspill), amb unes paraules de Josep Pla,
datades en 1962: Hem de lluitar, en un mot, contra lonada de provincianisme que ens ha envat i ens envaeix, que s una onada dignorncia, dincuriositat i dindiferncia. I afegia Roig que tant Fuster com Pla havien aconseguit sobreposar-se a la tendncia general fent-se forts en lofici
descriptor: Ara com ara s ms fcil passar per cosmopolita i denigrar els
localistes (llegiu Pla i Fuster). s ms fcil i ms rendible mostrar-nos
ignorants amb all nostre i savis amb la cultura dels altres. s ms fcil no

39

tafanejar el que es palpa i pretendre de conixer el que ni es veu, perqu

aix ens eximeix de no saber res en absolut. s ms fcil mostrar indiferncia amb tot all que faria rellevant la nostra escarransida personalitat. I
em sembla que una personalitat ferma i consistent s lnic que ens atorgaria les defenses culturals suficients i duna altra mena per resistir i
comprendre. Resulta evident que les paraules de Roig estaven plenament
justificades per la situaci dinvisibilitat de la literatura catalana no ja per
als lectors, sin per als mateixos escriptors catalans. Per el temps ha vingut a invertir el sentit de les paraules de Roig, i sobretot les de Pla. Ara,
per primer cop en molt de temps, la literatura catalana es troba en una
situaci que li permetria relacionar-se amb la resta de la tradici literria
internacional, com proposava Borges en El escritor argentino y la tradicin;
aprofitar la posici a contrapeu dins la literatura occidental per a considerar com a prpia tota la tradici occidental i relacionar-se amb ella de
manera menys condicionada, gaireb alliberada del pes de la construcci
de la tradici literria prpia. Aquesta actitud s la que marca la diferncia
de vitalitat entre la literatura catalana del darrer quart del segle XX i literatures en principi semblants, com ara lhongaresa, la dels pasos balcnics, la
dels ciutadans de Trieste no totes les tradicions literries sn, per definici, nacionals, la de lasturi Paniceiros, la literatura en alemany del comtat
de Norwich. I tamb la literatura escrita en castell a Catalunya, tant per
part descriptors espanyols i/o catalans com descriptors sudamericans que,
efmerament, o definitivament, per residncia o edici, tamb sn barcelonins
i, si Barcelona i Espanya no tinguessin un marc sociolegislatiu esclavista
i xenfob per a la immigraci, tamb en altres llenges no occidentals, o
escrita en catal o castell per escriptors dorigen cultural no occidental
o els seus fills, com ja ha passat a la literatura en francs, en angls o en
alemany. Tal com va assenyalar Fuster, a LAventura del llibre catal, Llegir en catal corre el risc de ser llegir catalanescament papers, paperets o
paperots, de o sobre Catalunya. O siga, la renaixena amb les seves vibracions denglantina. Actualitzant una mica els referents sociohistrics, aquest
s el problema de clautrofbia crtica daquest pas, mentre bona part dels
seus escriptors i sobretot els lectors, ja fa temps que caminen per un altre
costat. Un llibre s com un gran cementiri on a la majoria de les tombes
no es pot llegir el nom esborrat dels llibres que lhan fet possible, i menys
encara la seva procedncia; la crtica acadmica ha respost a aquest tret es-

40

sencial de la literatura amb lesterilitat duna pssima tergiversaci del mot

erudici; la crtica a la premsa senzillament ni es plantejava estar trepitjant
un cementiri; els uns exhumaven cadvers, i, com que desprs no sabien
qu fer amb les despulles, els intentaven reconstruir la biografia, incapaos
de donar-los vida perqu la crtica universitria tamb era morta; els altres,
senzillament, es pensaven que la mort no existia ni era de la seva incumbncia, ignoraven que la mort dun escriptor significa el naixement de molts
daltres. En tots dos casos, la crtica ha deixat de ser literria; per tant, tampoc no s crtica.

V
Una de les proves que la crtica literria catalana est travessant un dels
seus moments ms tristos s la impossibilitat gaireb absoluta de conciliarla amb el colleccionisme. No noms perqu all que ha estat redactat per
a ser llegit una nica vegada difcilment mereix ser-ne llegit dues, sin
perqu, senzillament, en resultaria un llibre ben avorrit: una successi de
resums darguments, en el millor dels casos. Ning no sembla tenir present
que la crtica s una de les poques formes civilitzades dautobiografia. No
s ja que costi molt guardar-se un suplement de llibres de la nostra premsa
per tal de conservar algun article sobre literatura catalana. s que, senzillament, s dubts que els mateixos ressenyadors ho facin. On sn les recopilacions danys de feina com a crtics literaris dun Juli Guillamon, dun
Pon Puigdevall, dun David Castillo? No hi sn. Senzillament sn inexistents. Els que segurament passen per ser els tres personatges ms influents
de la crtica catalana actual, i sens dubte ho sn per diverses raons, no resisteixen ser ressenyats com a crtics, perqu de la lectura continuada dels
seus escrits es desprenen algunes conclusions que Goethe ja ens ha servit.
En aquest punt sha de tenir molt clar que lart de larticle s tan digne
com el de lassaig de mitja extensi o el llibre. No hi hauria dhaver distinci entre crtics i ressenyadors, perqu si hi ha una idea de literatura al
darrere, aquesta idea es manifesta en qualsevol fragment de paper de qu es
disposi. El sentit de totalitat de la crtica s aquest: estendres per qualsevol
rac, per insignificant i amagat que pugui semblar, de lescriptura dun autor.
Tal com anotava Fuster lany 1956 al seu Diari, seria magnfic, almenys dins

41

aquest mbit redut, si el crtic pogus lliurar-se, ja que no amb exclusi,

amb preferncia, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment
acudeixen a les seves reflexions sn, precisament, els de lentitat i labast de
la literatura. La ms lleugera recensi de llibres els duu implcits. Quan
discerneix el valor duna obra, posa en joc uns recursos de coneixement,
de gust i de responsabilitat, que impliquen com a prvies aquelles qestions.
En el fons, tota crtica tendeix a esdevenir una filosofia de la literatura.
Per tant, no hauria de ser definitiu el criteri de la difusi o intenci
informativa dels escrits per a eximir de la responsabilitat crtica. En aquest
punt, cal que matisem una afirmaci anterior que, fins i tot, mostrar de
manera ms clara la gravetat de lassumpte: Juli Guillamon s que ha recollit en un llibre diversos articles publicats a la Revista de Catalunya, no gaire
diferents ms que per lextensi de les seves ressenyes, perqu La ciutat interrompuda no passa de ser una juxtaposici de resums darguments de llibres i articles a la recerca duna hipottica memria literria de Barcelona.
Intenta vendres com a sociologia de la literatura, i en aquest sentit el seu
equivalent inseparable en lordre acadmic seria Literatura, vides, ciutats, de
Jordi Castellanos; a mig cam se situaria la tasca crtica i editorial dlex
Broch. Deia Robert Musil que les ciutats es poden reconixer per la manera
de caminar, com la gent. Guillamn ha confs la sociologia de la literatura amb la recerca als Encants de sabates gastades o lenregistrament dalguna conversa amb algun sabater; Castellanos, si ms no, ha documentat la
indstria del calcer. En tots dos casos, la idea de literatura i la idea de ciutat han de ser rescatades objectualment, per sobretot en el primer cas, com
a record inert, no com a memria. Ofuscat en el resum duna poca a travs dels seus testimoniatges literaris que explicarien la transformaci de
Barcelona des dels anys seixanta, confon la tasca del socileg amb la seva
enyorana elegaca, cosa que no el fa diferent de Mario Vargas Llosa, que
quan parla de la Barcelona cosmopolita de la seva joventut no enyora
Barcelona, sin la seva joventut. A propsit de la literatura de lexili, Michael
Ugarte afirma que si la nostalgia es el deseo de un lugar que una vez fue pero
que ha dejado de ser, regresar a ese lugar no resuelve nada sino ms bien todo lo
contrario: acarrea una serie de conflictos irreconciliables entre pasado y presente, presencia y ausencia, el yo y el otro, memoria y olvido; noms cal ampliar labast a
tota forma de nostlgia per a entendre que s en aquest conflicte mateix
on se situa la literatura. Pensar aquest conflicte, pensar-se en aquest con-

42

flicte malencnic s el que fan els escriptors, no plasmar els seus topants
per als futurs historiadors. La literatura potser no s ms que literatura, per
tampoc no s menys que literatura.
Les conseqncies crtiques de demanar a lescriptor que substitueixi el
documentalista es fan molt evidents en una afirmaci com la que trobem
en la introducci del llibre de Guillamon:
Ara tot aix [aquells anys i esdeveniments] sembla molt lluny. En
lespai de tres dcades hem passat duna ciutat martiritzada que generava desesperaci i ressentiment a una altra que ha recuperat en gran part
la qualitat urbana. La imatge de la ciutat tamb ha canviat. De la capital
assetjada de finals dels setanta a la ciutat divertida de la postmodernitat,
a la metrpoli que busca el seu lloc en el mn: a mesura que sha fet
ms habitable, Barcelona ha renunciat a limaginari que va generar en
els anys de la crisi. Molts dels escenaris tradicionals de la novella han
desaparegut i amb ells les coordenades que feien la ciutat llegible. Parallelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memria ni referents, on
els poders pblics i els capitals internacionals imposen la seva prpia
ficci.

Resulta fcil simpatitzar amb aquests arguments, en tant que no es perd

per casualitat un quart de mili dhabitants en una dcada aparentment
prodigiosa, la postolmpica, i resulta ja incontestable el fet que, a Barcelona,
la ideologia dominant sha transformat en maons. Per lepistemologia proposada s absolutament reaccionria en un detall imperdonable per a un
socileg: la memria de les ciutats s un esdevenir infinit, i les ciutats sempre sn llegibles. Potser si les poques citacions que Guillamon fa de
Baudelaire, Simmel, o Benjamin no fossin provocades pel fet destar resumint alguns pocs articles terics; si Wirth, Berman, de Certeau que,
cita, sense saber-ho, quan parla dAug, Moscovici, Williams, Wilson o
Stierl no fossin absolutament ignorats, quan alguns daquests autors sn
referncies inexcusables en la formaci bsica dun socileg o un antropleg urb; s ms, potser si a lobra de Juan Mars li fos dedicada alguna
cosa ms que la miserable nica ratlla que lesmenta sense comentar-la,
Barcelona, i qualsevol altra ciutat, podria pensar-se des de la literatura dels
catalans i des de la seva crtica. No ha estat pas aix: desprs de fer pensar
que la soluci de la crtica literria s la sociologia de la literatura, resulta

43

que els seus cims crtics no ho sn pas (i dir que no ho sn s leufemisme

de situar-lo al costat de Taine i Sainte-Beuve). Perqu els grans llibres sobre una ciutat han de permetre pensar qualsevol ciutat en qualsevol moment, i fins i tot hi ha ciutadans de Barcelona com Manuel Delgado, Flix
de Aza, Enrique Vila-Matas, Enrique Lynch, Ignasi de Sol-Morales, entre
molts daltres, que noms hi sn citats per a explicar alguna ancdota, no
pel seu slid pensament sobre la ciutat. Reduir a tematologia, a escenografia o a recull dancdotes la crtica de la ciutat significa no entendre que la
crtica i la literatura sn tamb la ciutat, que sescriu constantment, en totes les seves formes de construcci i destrucci. Com Beatriz Sarlo ha
demostrat clarament, el gran magatzem sn els nostres passatges, i segurament tenim bons pintors de la vida moderna i postmoderna; noms es tractaria que la crtica estigus a la seva altura, o, si ms no, no hi renuncis, a
formar part de la construcci de lintelligible del nostre temps.

VI
La conseqncia de tot plegat a efectes de la literatura possible s que
no noms lestil de pensar ha estat supeditat a la versemblana crtica i literria, sin que fins i tot per aquest cam es perd la necessitat dentendre
que la dissoluci de les fronteres entre els gneres en realitat t al darrere
la seva transformaci en una constellaci didees de la literatura que gravita sobre la relaci entre crtica, ficci i autobiografia. El panorama crtic
que acabem de descriure t la seva conseqncia editorial en una definici
estretssima de no-ficci, que menysprea aquells versos de J.V. Foix:
Les ficcions i jo en visc fan esclava
La ment, o sn els seus camins celestes?

La separaci acrtica de ficci i no ficci potser sigui cmoda per als

prestatges de les llibreries o per als gestors de les editorials, per resulta
absolutament improcedent per a la literatura, com segurament tamb per a
la vida. La transformaci que la literatura exerceix en les formes de vida
dautors i lectors s levidncia de com se sustenta per ella mateixa la unitat entre crtica, ficci i autobiografia; la presa de partit de la crtica i de les
editorials per una ficci que es posi al servei de la documentabilitat dels

44

fets, i per una no-ficci que noms sigui definida en termes de testimoniatge no fa sin renunciar a camins celestes, fer esclava la ment.4
Ja fa b Fuster en anotar al seu diari, lany 1956, que
No tinc res a objectar-hi, naturalment, quant a lanomenada literatura de tmoignage. Per, per pulcritud terminolgica, potser convindria
suggerir una rectificaci en les frmules: sempre que salludeix un escriptor o una obra dient-ne que s un testimoni de la nostra poca o
un testimoni de la nostra societat, resulta que ms que testimoni ns
fiscal.

Ara com ara podrem arribar a la conclusi que la noci de testimoniatge

ja ha quedat editorialment substituda pel tafaneig, i a travs de lexacerbaci de la teoria del reflex, des de les poltiques de la ficci de la crtica
biografista i positivista, el que ms sha falsejat no s la novella com a
possibilitat, sin lactual definici generalitzada dautobiografia i assaig, amb
continguts dencrrec destinats a una societat que es vol amb pensament
tamb dencrrec: diaris dembarassos, dadopcions, de professors, autobiografies de Floquet de neu i recopilacions dentrevistes televisives, perfectament respectables com a llibres, per que substitueixen de manera interessada una concepci ms mplia i, per qu no dir-ho, ms lliure, de memria. I parlem de llibertat perqu confiem que la ficcionalitzaci de la memria s una de les seves poques esperances de no ser instrumentalitzada i
prosseguir la seva construcci inderogable de llibertat, no noms per als
escriptors. Daix depn que pugui continuar tenint sentit per a la figura
de lescriptor aquell vers de Cernuda, del poema titulat 1936: Recurdalo
t y recurdalo a otros. La sentncia de Christian Salmon a Tomba de la ficci:
Sempre ha estat la literatura la que ha estat sotmesa a un ms fort acarnissament. Qu t la ficci per a resultar tan perillosa? () La ficci representa una amenaa per al mn. I el mn es proposa conjurar-la.

ha de ser reformulada per al cas de la literatura catalana: qui tem lautobiografia i lassaig fins al punt de voler enterrar-la com a no ficci, fins al punt
4
A banda que algun grup editorial no fa sin posar-se en evidncia quan publica els
mateixos llibres en catal dins una collecci anomenada No ficci i la seva versi en
castell en una que porta per nom Ficciones. En qu quedem? De la crtica als editors
i dels editors a la crtica, podrien deixar darrossegar la literatura per taules illetrades?

45

de negar-li la seva inherent ficcionalitat, el tomb per la ficcionalitat que tot

individu fa constantment en la seva vida per a viure-la i comprendre-la,
fins al punt de voler fer-la fora de la literatura?
En un article perdut, Literatura y modos de vida, Csar Simn invertia
lestratgia crtica del positivisme i del biografisme i es preguntava:
Existir algn modo de vida adecuado para los escritores, en funcin del
gnero literario que cultiven?

Aquesta pregunta constitueix leix de tota la modernitat literria, per

sest transformant en un problema per a la literatura catalana. Ara com ara,
la forma de vida dels assagistes i memorialistes catalans que hi pugui haver
s lexili ubicu. Sense deixar la seva literatura, mirant descriure en catal,
passegen damagat per les nostres ciutats amb un feix de papers incomprensibles per a la crtica i per a bona part dels seus contemporanis a la cartera,
on lexili es mostra de manera doble, perqu s un exili fet de llibres de
leditorial Pre-Textos, Anagrama, Siruela, Beatriz Viterbo, El Acantilado,
Losada, Versal, Huerga y Fierro, Cuatro, Lumen, Adriana Hidalgo, Paids,
Siglo XXI, Minscula, i moltes daltres, amb textos originals o traduts daltres llenges, que tamb hi sovintejaran. Per tamb fet de temps, amb llibres deditorials en catal, per de Pla, dOrs, de Carner, de Gaziel, de
Sagarra, de Manent, de Garcs, de Gasch, de Foix, de Riba, de Xammar,
Soldevila evidentment del mateix Fuster, que segurament va propiciar la
lectura dalguns daquests autors en trobar-los citats en els seus llibres. Literatura i temps: un bon indret on exiliar-se, no ser la millor manera de
compartir en silenci la solitud i esperar que no desaparegui del tot la llibertat mentre quedi per escriure, tamb en la literatura catalana, una sola
paraula i la seva conscincia?
Barcelona, tardor de 2002
Girona, estiu de 2003

46

3.
JOAN FUSTER
ENTRE LESCRIPTURA I EL DISCURS
JAUME PREZ MONTANER

om en poques altres figures literries i pbliques de lmbit lingstic

catal es dna en lobra de Fuster aquesta unitat o, potser, aquesta dicotomia, entre lescriptor i lintellectual. s a dir: Joan Fuster entre lescriptura i el discurs o Joan Fuster com a escriptor i com a intellectual. s ja corrent, en referir-nos a la seua obra, parlar de lintellectual i de lescriptor, prcticament com a sinnims o com dos qualificatius que ens ajuden a situar-la
i a situar el personatge. I encara que, sens dubte, els dos termes li escauen,
paga la pena de delimitar labast dels conceptes, aix com la pertinncia i lexactitud a lhora daplicar-los a la seua producci. O, en altres paraules, preguntar-nos amb voluntat de resposta quin dels dos elements pesa ms en el conjunt de la seua obra i quin ens ajuda millor a definir-lo.
s ben conegut que Joan Fuster no fou un orador ni va manifestar cap
especial atracci, com a possibilitat de realitzaci personal, per les arts oratries, per la major o menor capacitat dimprovisaci dun discurs de cara a un
auditori, la qual cosa no va impedir que un dels seus primers textos de gran
ambici crtica fou el magnfic i quasi exhaustiu estudi sobre Loratria de Sant
Vicent Ferrer; per es referia en aquell escrit a loratria, les tcniques declamatries i els recursos expressius dun altre. Quan ell havia de parlar en pblic es preparava a conscincia, escrivia el seu parlament i, prcticament en
tots els casos, acomplia el seu comproms amb una lectura pausada i eficient
dall que prviament havia escrit, sempre allunyat de les caracterstiques i
singularitats histriniques de lorador professional o del professor amb taules.
Es tractava duna actitud i duna prctica que matreviria a conceptuar
com a bsicament tica i esttica, que es basava en la clara decisi de no en-

47

ganyar o no defraudar lauditori amb improvisacions apressades, en tractar de

donar, amb un evident sentit de la professionalitat, all que sesperava dell i
en estar convenut que, en tant que escriptor, sexpressava sobretot en lescriptura i mitjanant lescriptura. Pense que aquestes mateixes raons, o daltres molt semblants, sn les que determinaren en el fons la seua quasi constant negativa a les entrevistes al llarg sobretot dels darrers vint-i-cinc anys de
la seua activitat pblica. Ell era i se sabia escriptor, responsable dels seus escrits, que, en el moment si ms no descriurels, expressaven amb una relativa
exactitud els seus pensaments, all que volia dir. Dipositava en el text escrit
una responsabilitat que no podia estendre amb la mateixa fiabilitat a la paraula parlada, a la conversa o al discurs que podia ser interpretat o malents
per lentrevistador o el periodista i, al capdavall, pel lector o, sobretot, que no
havia estat suficientment meditat i/o corregit pel mateix emissor.
Verba volant, scripta manent... deien els llatins i probablement s cert; tanmateix, la paraula, lefmera com deia Roland Barthes s irreversible,
molt ms irreversible que lescriptura: s a dir, una volta pronunciada no
es pot corregir una paraula sense dir explcitament que va a corregir-se;
paradoxalment la paraula, la que vola, s indeleble, contrriament a la majesttica escriptura que es pot esborrar, ratllar o tacar per tal de corregir-la
i adaptar-la millor a la intenci de qui escriu.
Petits detalls, si es vol, aparentment; detalls de forma o destil personal
que, tanmateix, configuren, enll de lancdota, una actitud tica i esttica
i el convenciment que, si no est clar que lestil s lhome, com deia
Buffon, s que s evident que lestil s lescriptor, all que el caracteritza, el
distingeix i ajuda a definir-lo. Lestil, s a dir, lornament, la mscara i la
mascarada, el semblant, que, tanmateix, no pot ser deslligat del contingut.
O que forma part del mateix contingut, perqu, qu s ms autntic: la
mscara o el que hi ha sota la mscara, la imatge que laltre t de nosaltres
o la que volem donar o el que pensem que amaguem sota aquesta imatge?
Fuster com a escriptor i/o Fuster com a intellectual. Per, quina classe descriptor o quina classe dintellectual? En un petit article destiu, recollit a Contra Unamuno y los dems (1975), es referia breument i de passada
al seu ofici, a lofici descriptor, tot comentant una frase de Baltasar Gracin:
Gracin, en El Criticn:
Quin quiera mandar, escriba.
Que te crees tu eso, reverendo!

48

No, no: la historia lo certifica. Nadie que quiera mandar empieza por
meterse a escribir. La escritura nunca ha llevado a nadie al poder. Otro asunto
es que los escritores sirvan al poderoso. Y otro, adems, que el poderoso, llegada
la jubilacin, se dedique a escribir. Son las habituales Memorias.
Escribir es un oficio triste y secundario. Como poner un ladrillo sobre otro
para levantar una pared. O casi. Lo curioso es que, queriendo o sin querer, se
levantan paredes de palacios, de iglesias, de crceles, de oficinas, de urinarios
pblicos...
Es la vida.

Els comentaris sn sobrers i redundants, com sol passar amb tots els
comentaris sobre una bona part dels seus articles. Per, en tot cas, caldria
insistir en la desimboltura de la seua resposta, a centenars danys, al pare
Baltasar Gracin, exactament com en una conversa entre amics, ell i lillustre
jesuta, asseguts a una taula, bevent una tassa de caf o, potser, un whisky:
Que te crees tu eso, reverendo!.
El que vull assenyalar, tanmateix, s lombrvola consideraci de Joan
Fuster sobre lofici de lescriptor, sobre el seu propi ofici: trist i secundari. O el paper i els resultats de lescriptor, la funci i la significaci de la
seua obra, depenent de la vinculaci o no vinculaci al servei del poders.
I, sobretot, el fet que lescriptura, contrriament al que pensava Gracin,
est per definici en els antpodes del poder. Ms aviat se situa al marge
del sistema, a contrapl de lestablishment i, en molts casos en els casos,
per regla general, de la millor literatura, decididament en contra del poder.
Plat, com tantes voltes ha estat repetit, ja ho tenia molt clar quan va decidir, quasi olmpicament, excloure els poetes en la configuraci de la seua
Repblica; els poetes i els escriptors en general, exclosos de la repblica
platnica i prcticament de totes les repbliques. Aix ho sabia perfectament Fuster, practicant fidel i constant de lofici que va elegir.
La escritura nunca ha llevado a nadie al poder, diu des de la base i lexperincia de lescriptor i, si es vol, com a intellectual que basa el seu magisteri en la prctica de lescriptura. Afirmava Roland Barthes que els professors sinclinen envers la paraula, es posen al costat del discurs; els escriptors, tanmateix, en tant que creadors i manipuladors del llenguatge, o com
operadors del llenguatge, se situen al costat de lescriptura; mentre que els
intellectuals, les persones que escriuen i publiquen el seu discurs, se situen
entre el professor i lescriptor, entre el discurs i lescriptura.

49

Caldria en aquest punt entendre el discurs en el seu sentit institucional,

com a transmissor i perpetuador duns valors universalment establerts i
acceptats, bviament i en primer lloc per aquells que han tingut i tenen el
poder de dir qu est b i qu no est b, qu s literatura i qu no s
literatura, quins sn els valors humans, tics i nacionals i quins no ho sn.
I tot aix amb el carcter duniversalitat que sempre atorga el poder, i el
convenciment i la fora destar al costat del poder.
Dacord amb el postulat de Barthes, adaptaci en ms dun aspecte tant
de les reflexions foucauldianes sobre el discurs com de la teoria lacaniana sobre
els quatre discursos el de lamo, el de la histrica, el de lanalista i el de la
universitat, exposada un any i mig abans a la Facultat de Dret de la Sorbona
en el seu Seminari sobre El revers de la psicoanlisi (novembre 1969-juny 1970),
a penes si hi ha incompatibilitat entre el llenguatge de lintellectual i el del
professor, de tal manera que, ben sovint, sn la mateixa persona. s cert que
lescriptor i lintellectual tamb poden coincidir en un mateix individu, o
lescriptor i el professor, per all que radicalment distingeix lescriptor, en
tant que escriptor, s que est sol, que se situa tot sol al costat de lescriptura;
de tal manera que lescriptura comena precisament quan la paraula esdev
impossible. I afegeix Roland Barthes que aquesta paraula, impossible, cal entendre-la en el mateix sentit que se li dna quan saplica a un nen insuportable. Maurice Blanchot parla tamb, per la seua banda, de la inviabilitat i la
falta de sentit del discurs. Es tracta en tots els casos de la impossibilitat dun
discurs, el discurs de lamo, que s bviament el discurs per antonomsia,
predominant en les relacions amb laltre, en les relacions socials i, fins i tot, en
les relacions amb nosaltres mateixos. s el discurs que ve bsicament definit
per la norma, el poder, la llei que, com recorda Jacques Lacan, no pot ser
considerada com homnima del que pot enunciar-se en altres casos com a
justcia.Tamb coincideix Barthes en aquesta reflexi en afirmar que all que
caracteritza la paraula parlada s la claredat, i afegeix que labolici de la
polismia s a dir, la instauraci de la pretesa claredat est al servei de
la llei: tota paraula est de part de la llei. Lintellectual, doncs, queda situat, escindit, entre aquests dos camps: el discurs, que s bsicament el discurs de lamo
o s el discurs universitari, el discurs de la llei, que no s exactament cal
recordar-ho sempre el de la justcia, i el camp de lescriptura, el del creador, que, si calgus situar-lo en relaci amb el concepte lacani de discurs, es
podria relacionar o sacostaria en alguns casos al discurs histric i, sobretot, a

50

aquell que es caracteritza per ser precisament labsncia o la negaci del discurs: el discurs de lanalista. En termes blanchotians parlarem del privilegi
de sostreures a lelecci que ens proposa tot tipus dordre expressat per una
llei, perqu lescriptura condueix a aquell instant en qu ja no s possible
elegir, i el poeta s llavors aquell que no pot sostreures a res, que no saparta
de res, que est lliurat sense reserva a lestranyesa i la desmesura del ser.
Lescriptura no mana, evidentment; no t poder o el seu poder s duna
altra mena. Ni mana aquell que, com a escriptor, es dedica a lescriptura, tot
i que Fuster sabia, tal com ho deia en aquell breu article, que, en determinats
casos, lescriptura es posava al servei del poders i que aquest ofici trist i
secundari podia, com qualsevol altre, al capdavall, servir al poder secular, a
leclesistic, a la repressi, a la burocrcia o als urinaris pblics... Comptat i
debatut, es tracta dun potencial no intrnsec sin epidrmic a lescriptura,
que est en relaci amb la posici del subjecte que escriu i publica.
El discurs, la paraula, per contra, encarna la llei, la claredat, lautoritat:
una frase estricta s sempre una sentncia, com deien en llat o com encara
es diu en moltes llenges modernes, amb tot el pes i totes les connotacions duna decisi jurdica i una responsabilitat penal; la llengua, qualsevol
llengua encara que cal que shi donen les condicions adequades, sempre ha estat aliada de limperi; all que tots els poders saben i tenen ben
present fou definit de manera peremptria per un dels poetes al servei de
limperi espanyol en lpoca de Carles I: Una lengua, una espada y un imperio.
I no era un recurs retric, sin una constataci i un convenciment del poder
de la paraula. O, tal com ho resumeix Roland Barthes, all que podrem
considerar com la caracterstica predominant del discurs, que no pot ser
altre que el discurs de lamo, parlar s exercir una voluntat de poder: en el
camp de la paraula no hi ha lloc per a cap innocncia, per a cap seguretat.
Una alternativa difcil, ombrvola o impossible que noms pot tenir lescriptura com a eixida. Lescriptura que soposa a la paraula i que apareix
quan el discurs esdev inviable; lescriptura que s lnic valor possible per
a lescriptor, en la soledat intrnseca de la qual es busca ell mateix i pot
trobar-se en certa manera i imaginar fins i tot que pot salvar-se. Per una
altra banda, en tant que aventura del significant, en lescriptura tal com
diu Barthes lenunciaci traeix lenunciat sota lefecte del llenguatge que
el produeix, i dna lloc a laparici dels elements crtics, progressius, subversius, insatisfets o, en termes freudians, histrics i histeritzants.

51

Abans mhe referit al llibre de Fuster Contra Unamuno y los dems; de manera
concreta a un fragment dun article de la segona part titulat Vacaciones
pagadas, tot evocant, traduint directament, el ttol del conegut poemari de
Pere Quart. En un altre moment del mateix llibre, en larticle inicial, El caso
de Don Miguel, el tema del qual dna ttol a tot el recull, Contra Unamuno
y los dems, Fuster arremet contra un dels mites suposadament liberals i exportables del mn peninsular. Llegim ja en el primer pargraf:
Si se me hace el obsequio de no tomar la cosa demasiado al pie de la letra,
y mucho menos como una irreverencia, yo me atrevera a decir que don Miguel
de Unamuno es algo as como una Conchita Bautista de la cultura.Y que conste
que no se trata de un juicio, sino de un intento de descripcin. (...) Fue
de verdad filsofo un filsofo como Dios manda el professor Unamuno?
Carezco de autoridad en la materia, y me abstendr de opinar; pero sospecho
que sera imprudente afirmarlo. En todo caso, no cabe duda de que fue, y sigue
siendo, un enorme espectculo intelectual. Eso no sabra discutirlo nadie.

La irreverncia, a pesar de les excuses de les falses excuses, podrem dir,

com un recurs literari ms del seu article i de la seua prosa, ja va per davant. I, per a reblar el clau, lafirmaci que no es tracta duna opini personal,
un judici ms o menys arbitrari i subjectiu, sin duna constataci, una
evidncia, un intent de descripci que no pot admetre massa dubtes. Una
Conchita Bautista, o una Carmen Sevilla o qualsevol altra, de la cultura o de
la filosofia, si s que Unamuno fou filsof, un filsof com Du mana.
En lespai escs duna pgina, Fuster ha desmitificat o desconstrut una figura, un lloc com, de la cultura espanyola daquest segle. El resultat s que de
don Miguel, com de les tonadilleres anomenades folklriques, modernes o
pseudomodernes, all que pot atraure relativament un pblic internacional s
lexotisme i lespanyolada barrejats amb uns certs aires de fcil modernitat.All
que un lector de ms enll dels Pirineus pot trobar en les obres dUnamuno s
lestranyesa, lestupefacci ms abrupta, lespectacle intellectual duns temes i problemes obsessionants per a don Miguel, ms o menys habituals en
lEspanya de la seua poca, per ja inconcebibles en altres latituds.
Cuando Europa se entreg al vicio literario-metafsico del existencialismo, los
papeles de Unamuno dieron la impresin de adquirir una vigencia nueva: cosmopolita. El quidproqu fue divertido: algunos comentaristas tomaron el rbano
por las hojas, y quisieron colocar a don Miguel en medio de aquella pequea

52

efervescencia.Y don Miguel no era un existencialista: era la Nia de los Peines y

Conchita Piquer en una sola pieza, un fenmeno marginal y aberrante.

La crtica fusteriana, centrada en aquest article en lobra i la personalitat

dUnamuno, apunta, tanmateix, a un context ms ampli. Junt a la figura del
rector de Salamanca, es refereix tamb a la moda de lexistencialisme de
postguerra o, com ell mateix diu, el vici literari-metafsic de lexistencialisme, com un petit ajustament de comptes amb una altra figura, probablement tan energumnica com la de don Miguel, salvant totes les circumstncies dpoca i de lloc, Sartre. Ja shavia referit a ell de manera indirecta en el
seu conegut article sobre Erasme, Intellectual, i, encara uns anys abans, en
lElegia a Rabelais quan de manera intencionada menciona el filsof existencialista en uns versos, rabelaisians i volgudament prosaics, que evoquen
i exigeixen la primacia del desig, la presncia del cos i dels sentits:
Tu vas inaugurar una nova manera de riure
dins lrea de la civilitzaci occidental
i ai! cristiana,
i ens sentim feroment humans quan la practiquem.
De ms a ms, a sota, hi ha una lli.
Vivez joyeux!
s la teva consigna.
Ben mirat, aquesta seria lnica forma
de viure,
i de viure com Du mana.
Hem de viure com tu ens aconselles,
no com ens aconsellen Hegel o Sartre
o qualsevol altre escrpol monstrus.

Larticle de Fuster arremet sobretot contra el que podrem considerar

com la cultura espanyola, oficial o oficiosa, tant si es mira des de la dreta
com des de lesquerra ben pensant. s Unamuno, el filsofo de las Hurdes,
com lanomena en un moment, per sn tamb els comentaristes i erudits
que, amb la moda de lexistencialisme tractaren de situar un Unamuno,
suposadament hereu de Kierkegaard, en lrbita de la cultura europea de
postguerra. O, en un altre nivell, per barrejat tamb en el mateix article,
s Fraga i tota la seua cohort de tecncrates i liberals aparentment renovadors. I, tanmateix,

53

Cualquier identificacin que se presuma es puro equvoco: el antiracionalismo,

o irracionalismo, unamuniano, no tiene nada que ver con los dems irracionalismos
o antiracionalismos en boga. Don Miguel no sirve. Es un espectculo sugestivo, y constituye, si bien se mira, un ingrediente de la imagen turistificada
de la Piel de Toro, en un cctel que confunde al Greco con los Domingun, al
Quijote y a El Escorial con la Costa Brava y la paella, a Torquemada y a
Santa Teresa con el Empecinado, Luis Candelas y el Campesino. El lo raya en
la demencia. Spain is different vino a ser el eslogan. Quien lo invent o lo
promovi acertaba en un grado sarcsticamente imprevisible.

Laltra opci cultural o filosfica en la mateixa poca dUnamuno, considerada tamb de cara a lexportaci, a lhomologaci internacional, no
era tampoc gaire atractiva o prometedora. Per tal devitar dubtes, Fuster shi
refereix breument: Don Jos Ortega, mientras tanto, fabricaba, para su
Espectador, las deliciosas, cursilsimas pginas de la Conversacin en el golf
o la idea del dharma...
Unamuno, doncs, o Conchita Bautista, com un article turstic ms, apte,
potser, per als hispanistes a sou duniversitats nord-americanes o tema dalguna eventual erudici, simptica i folklrica duna tesi doctoral, a Sucia o als Estats Units. Les lnies finals de larticle de Fuster no poden ser
ms apotesicament malintencionades; no un castell de focs dartifici, sin
una crrega de dinamita en profunditat contra la idealitzaci de la cultura
i les lletres espanyoles:
Don Miguel de Unamuno es un gran escritor. No tanto como el Arcipreste
de Hita, pero ms que el duque de Rivas o don Jos Mara de Pereda. Los
interesados en la literatura espaola tendran que revisar el caso. Personalmente,
a mi, Unamuno me da grima. Pero, como creacin retrica, y en castellano, su
caso es acreedor de mejor suerte...

El discurs de Joan Fuster en aquest article, en el conjunt de Contra

Unamuno y los dems en general i en la majoria dels seus escrits, s un discurs bviament intellectual que, tanmateix, naix i sestructura des de la seua
posici descriptor; un discurs que sempre t lescriptura com a base i principal referent. All que est en joc en els seus articles s la prctica i les
caracterstiques de lescriptor, lmfasi de lenunciaci sobre lenunciat que
obre les portes ben sovint a la crispaci reveladora i a la crtica i satreveix
a dir all que no es pot dir o que, segons alguns, no est b que es diga,

54

a plantejar temes, vidriosos y estimulantes, que com ell mateix diu en el

prleg me parecan alevosamente silenciados o confundidos por unos y otros.
El caso de don Miguel despert lgicament les protestes dels unamnides, de totes les tendncies, que es van sentir atacats en els seus principis.
Per tamb suscitaren una reacci semblant la majoria dels articles inclosos
en la primera part del llibre, titulada El ruedo ibrico amb la malcia i encert que Valle-Incln va saber posar en circulaci. Amb lescrit sobre Balmes,
per exemple, per la imprescindible i lgica actitud desmitificadora dun pensador que no fou precisament un Hegel, la patriotera catalanoide, con la aadidura
de una cierta infusin clerical, se rebel contra lo que consideraron una ofensa a la
sagrada memoria del filsofo de Vic y a la entera dicesis a que estuvo incardinado.
Per el que ms crida latenci s la reacci dels altres unamnides respectables, Amrico Castro o Claudio Snchez Albornoz o, fins i tot, Jos Luis
Aranguren, el qual, argumentant a favor de don Amrico, arriba a escriure
que sempre hi ha alguna cosa que de ninguna manera se puede decir. La resposta de Fuster havia de ser contundent i fulminant: De ninguna manera? La
conclusin inmediata era, y es, que si el profesor Aranguren fuese ministro de Informacin
y Turismo, sera peor que el profesor Fraga en sus peores momentos.
El discurs sempre est situat en algun lloc concret, i el discurs dAranguren, en aquell moment, parlava sens dubte des del lloc de lamo, des del poder, encara que fos el poder sempre relatiu i vicari del professor o de lintellectual relacionat o associat amb la ctedra. Afirmar que hi ha coses que no es
poden dir s situar el discurs al costat de la llei, perqu la llei s la que ens diu
qu est perms i qu no est perms. El discurs de Fuster, tanmateix, els
escrits de Fuster, millor dit, van dirigits contra les imposicions, contra la llibertat vigilada, contra lestereotip i les idees fixes i immutables, contra aquells
que es creuen dipositaris de la veritat i la ra. s el discurs de lintellectual
crtic i comproms amb ell mateix en primer lloc, la qual cosa significa per
damunt de tot un comproms amb la seua escriptura, amb laventura del significant que possibilita la disseminaci del desig i permet que el llenguatge
tracte de ser alguna cosa ms que dubtosa comunicaci.
No crec que siga fcil donar una definici dintellectual ni s tampoc ara el moment dintentar-ho, perqu no es tracta evidentment duna
professi concreta, sin ms aviat duna actitud davant la vida i de cara a
les possibilitats del coneixement i del propi coneixement sobretot, una actitud que t com a referents insubstitubles la possibilitat del saber i de la

55

veritat. Fins a un determinat punt, potser, ens poden aprofitar unes reflexions formulades per J. V. Foix, que, a pesar del seu carcter idealista i la
seua pretensi de veritat absoluta, ens resulten aproximadament vlides per
a descriure en part la posici de Fuster. Segons el poeta de Sarri,
lintellectual s lhome lliure (lliure en funci de lesperit) que posa la
seva ambici, que subordina la seva activitat mental, que condiciona les
seves comoditats materials a la coneixena del ver. Lintellectual s
ambicis, duna ambici total, de coneixena.

Ens quedarem, lgicament, amb les referncies a la llibertat i amb la

subordinaci de la seua activitat i les seues comoditats materials a la coneixena del ver, per sense metafsiques, sense vanes pretensions de totalitat.
La llibertat s tamb el centre de les reflexions fusterianes sobre lintellectual a partir de la seua lcida evocaci dErasme:
Erasme, ms que no pas Luter, s el representant dun veritable lliure
examen, en el sentit que aquesta frmula adopta en el camp laic de la
intelligncia. DErasme, prcticament lha heretat la moderna cultura
europea, i lha fet centre de la conscincia intellectual. Noms si t
garantida la seva llibertat interior i exterior lhome de lletres es
creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. Aquesta llibertat,
de ms a ms, avala el seu rendiment professional.

Pel que fa a la veritat, all que mostra clarament Fuster s que no s absoluta ni es pot posseir en exclusiva, i que en la recerca de la veritat les possibilitats dequivocaci poden ser mltiples i constantment repetides. Contra
limperi del pensament nic, que sempre ha estat institucionalitzat, molt abans
de la seua preeminncia i teoritzaci actuals, escrivia Fuster en el prleg:
Nunca he pretendido tener razn, ni en estos asuntos ni en ningn otro:
esta gloriosa imbecilidad la dejo a quienes se dedican profesionalmente a estar
en posesin de la verdad. Por ejemplo: Mussolini, el Mussolini que ha sempre ragione. O don Amrico Castro y don Claudio Snchez Albornoz, que se
disputaban por ello. O... Es igual. Frente a la comedia intelectual y no
intelectual en trmite, me propuse levantar la liebre de unas cuantas objeciones.

Lactitud de Fuster ja ho he dit abans s la de lintellectual comproms que, en la crulla de lescriptura i el discurs, opta sempre per la

56

posici incmoda de lescriptura. I, des de lescriptura, lobjecci al discurs

imperant, perqu sap que mai no es t la ra, tota la ra, ni es posseeix mai
la veritat, tota la veritat. Contra Unamuno y los dems, del qual he comentat
unes poques pgines, s un compendi eminent daquesta actitud. Publicat
en castell lany 1975, pense que, dissortadament, no s un dels llibres ms
coneguts o citats del nostre autor. I, tanmateix, els articles i les reflexions
que recull, centrats sobretot al voltant dalgunes figures i temes representatius de la cultura espanyola, mostren de manera inequvoca algunes de les
caracterstiques bsiques de lescriptor en tant que intellectual: lintellectual
que compromet el seu discurs a partir de la prpia escriptura.
Els articles de Contra Unamuno y los dems foren escrits en un dels perodes en la histria recent de major esperana i activitat poltica a lestat espanyol; esperana avortada al final, com tots sabem, pels compromissos burocrtics i poltics; un dels perodes tamb de major activitat literria i intervenci pblica de Fuster; unes activitats que necessriament havien de manifestar-se contra. En el fons, sempre sescriu contra alg o contra alguna cosa,
havia dit Fuster en un dels seus aforismes; i, tamb: Escriure fer literatura s tot aix que vosts diuen, i de ms a ms, una forma de venjana.
Crida latenci la relativa abundncia daquesta preposici en els ttols
fusterians daquest perode: Contra Unamuno y los dems, Contra el noucentisme, Contra el nacionalisme. Contra el nacionalisme, precisament, s la clau
o una de les claus dels articles que he tractat de comentar. Unamuno, Amrico Castro o Snchez Albornoz sn escriptors o historiadors admirats en
molts aspectes pel mateix Fuster, tal com ell ho manifesta. No escriu, doncs,
contra ells, sin contra algunes de les seues idees i, de manera especial, contra
linveterat nacionalisme espanyol dalguns dels seus escrits:
Contra lo que algunos hayan querido creer, yo siempre fui un buen admirador de don Amrico Castro. Tengo tantos libros suyos como me ha sido posible
adquirir, y siento no disponer de los dems. Son libros que nunca defraudan:
densos de erudicin y de sugerencias. Admirar no significa identificarse con,
desde luego. La admiracin no est reida con la discrepancia, y a mi, por
lo menos, me ocurre que admiro con ms objetividad a aquellos de quienes
discrepo (si me parecen admirables, naturalmente).

All que critica Fuster s el nacionalisme exacerbat, explcitament espanyol, de moltes actituds i actuacions dUnamuno o el nacionalisme la-

57

tent, per no menys profund, dels llibres dAmrico Castro, aquell que est
aparentment amagat sota la intenci directa i explcita del seu discurs, que
ve a ser com un afegit o un suplement al propi discurs, a la seua tasca dhistoriador, en certa manera molt proper a all que Barthes conceptua com
el sentit obts. Pel que fa a Snchez Albornoz, el tema de molts dels seus
llibres i la seua actitud com a historiador sn molt ms obvis:
Me guardar mucho de discutir las excelsas virtudes de Snchez Albornoz, en
cuanto al manejo de diplomas y de virgueras altomedievales. Chapeau!, si se quiere,
y adelante. Lo que pasa es que don Claudio tiene la mentalidad de un obispo
visigtico, exactamente de aquellos que vigilaron la abjuracin de Recaredo.

Sempre sescriu contra alg o contra alguna cosa. El mateix Barthes afirma
que tot discurs nou no pot sorgir sin com a diferncia i distinci, destacantse contra all que se li adhereix. El llenguatge no s dialctic, sin que, en el seu
creixement histric, es desplaa a salts, de manera que qualsevol discurs nou s
paradoxal respecte a un discurs anterior. Aix, doncs, sempre resulta interessant
buscar, o tenir present, a quina doxa sest oposant un autor, encara que siga
ben sovint una doxa minoritria o limitada a un grup restringit. Contemplat
des duna altra perspectiva, no s altre el procs devoluci del discurs literari i
del discurs artstic en general; s el que podria corroborar tamb Harold Bloom
amb la seua teoritzaci sobre langoixa de la interpretaci o amb la teoria del
misreading, la lectura tergiversada, tan propera, per una altra banda, al concepte
de mpris, equivocaci, de Jacques Lacan. Dalguna manera, Joan Fuster sen feia
ress pel que fa a la pintura en una de les notes del seu article Textos posibles,
recopilat tamb en Contra Unamuno y los dems. Es referia a un pintor valenci,
Vinadell, seguidor de Sorolla, a principis dels anys trenta. Deia el pintor:
No se pinta lo que se ve, sino lo que se ha aprendido a pintar. Los cubistas
hacen eso, se copian unos a otros, pero nosotros tambin, los realistas. Yo cojo el
pincel, me coloco ante lo que quiero pintar, un bodegn o una marina, y pienso,
ante todo, en lo que hizo don Joaqun...
Don Joaqun era Sorolla. La confesin est sacada de una entrevista publicada en El Eco de Sucro, hoja dominical que apareca en Cullera en 1934.Y
no es de desdear. Los romnicos del Pirineo no hacan otra cosa. Ni los chicos
de la ltima exposicin de Granollers en homenaje a Joan Mir.
Alguien introduce el cambio, de vez en cuando; pero lo dems, lo que
viene luego, es hacer lo que hizo don Joaqun.

58

El cambio significa exactament anar contra una doxa determinada, que pot
ser un pare literari o artstic o una marcada influncia, encara que no se spia;
significa diferenciar-se o distingir-se respecte a una tendncia, destacant-se
contra all que se li adhereix. Per, una doxa s tamb i sobretot una doctrina, una manera dentendre el mn i la cultura. Joan Fuster se situa, des de la
seua escriptura, contra les concepcions heretades, contra la tradici estereotipada, les construccions histriques acceptades o imposades. Des del seu
escepticisme confessat, dubta de tot el que ens ha estat transms... i encerta.
Encerta, generalment, entre altres coses, perqu ja en el dubte o noms en
el dubte trobem implcita la possibilitat dencertar. La seua actitud, ell que
es confessa tamb especialista en idees generals, s la mateixa que podem veure
en les millors mostres del estudis terics, la teoria, aquest gnere miscellani,
tan desenvolupat en el nostre segle i sobretot en les darreres dcades, que es
caracteritza, com han assenyalat Richard Rorty i Jonathan Culler entre altres, per la seua capacitat de desafiar i reorientar el pensament en camps diferents dels de lespecialitat del seu autor. Lobra de lescriptor i assagista Joan
Fuster, com tots sabem i no cal insistir-hi, sobrepassa amb escreix els lmits
dall que tradicionalment ha estat ents com a literatura. I, tanmateix, sn
literatura, literatura estricta, els seus escrits.
Cal tornar al principi: Joan Fuster, entre lescriptura i el discurs, se situa
clarament al costat de lescriptura. En tant que escriptor, o com a intellectual comproms amb el seu ofici descriure, podrem dir i demane totes
les excuses imaginables, o potser no que el seu s un discurs terrorista.
s clar que cal entendre aquest terme en el sentit que li dna Roland
Barthes quan distingeix en literatura com en la mateixa vida bsicament
dos discursos, el terrorista i el repressiu. El primer, que no est necessriament associat a la defensa o asserci duna fe o una doctrina, es proposa
senzillament ladequaci lcida de lenunciaci a la violncia real del llenguatge, violncia originria que es basa en el fet que cap enunciat no pot
expressar directament la veritat i no t a la seua disposici altre sistema que
exercir la fora de la paraula. El discurs repressiu, ben al contrari, no sassocia amb la violncia declarada, sin amb la llei. s el discurs que postula
lequilibri entre el que est perms i el que no est perms, entre all recomanable i all no tan recomanable, el discurs de la llibertat vigilada de
les interpretacions, el que diu que no est ni a favor duna cosa ni de laltra, sin que se situa en el terme mig, el que es presenta com imparcial,

59

objectiu, hum, per que, si lanalitzem o el gratem una mica, ens revela
que, en la seua interioritat, est a favor duns i en contra dels altres. s el
discurs benpensant, el discurs liberal. Per, tot aix ja ho havia dit Fuster
molt abans i de manera molt senzilla i gaireb colloquial; ell, que no es
considerava teric de res o que simplement es deia especialista en idees
generals. En un dels seus primers aforismes, en Judicis finals, escrivia: Em
fa la impressi que tot all que no s literatura de ressentiment s noms
literatura de consentiment.
Discurs terrorista o literatura de ressentiment; s a dir, literatura. Si
tractssem de situar-lo en relaci amb la teoritzaci dels quatre discursos
lacanians, el seu lloc seria, probablement, com s lgic, el del discurs de lanalista, encara que en moltes ocasions caldria relacionar-lo de manera directa
amb el de la histria.Tots dos oposats, al capdavall, des de diverses perspectives o situacions, al discurs de lamo i al discurs universitari, limperi de la llei,
no de la justcia, i limperi del saber absolut, s a dir, de la burocrcia i, per
aix mateix, impossible. Discurs intellectual que, en lestela daquell Erasme
recreat per Fuster, per a diferncia dell, pot comprometres conscientment
amb la seua prpia escriptura, perqu les circumstncies econmiques, poltiques i socials havien canviat i perqu, a partir del Jaccuse de Zola, lautonomia del camp literari tal com mostr Pierre Bourdieu en Les regles de
lart ha fet possible que lescriptor, en nom daquesta autonomia i en el de
les normes prpies del seu camp, puga intervenir en els afers pblics, en el
camp de la polis, constituint-se aix en intellectual.
Lintellectual, doncs i lintellectual i escriptor Joan Fuster ns un
exemple plenament vlid per a la nostra poca, esdev intellectual en el
fet mateix dintervenir en el camp poltic i social a partir dels postulats
especfics del camp de la producci cultural, entre els quals cal destacar
sobretot, junt a la idea de llibertat i el desig de saber, els valors de la veritat
i la justcia sense possedors nics i absoluts. En donar aquest pas lintellectual, que noms aix s intellectual, comena a escapar al domini del discurs de lamo, a histeritzar el discurs tractant dactuar des del lloc de la veritat,
a posar en joc el discurs propi de lescriptura en tant que creaci, i a situar-se en el lloc difcil i privilegiat que produeix els significants que estructuren el discurs, s a dir, en el lloc del discurs de lanalista.

60

4.
MONTSERRAT ROIG:
ENTRE LA NOVELLA I EL PERIODISME
LLUSA JULI

Dofici, escriptora
Els mots que segueixen plantegen un esbs sobre la manera que
Montserrat Roig entenia lofici descriure, fossin entrevistes, articles dopini, assaigs, novelles o relats...Volen posar de manifest a grans trets el plantejament inicial i la gradual evoluci segons els canvis poltics i socials que
es produeixen al llarg dels vint-i-un anys de la seva producci literria, entre
1970 i 1991. Una evoluci que amb relaci al punt de partida inicial s
prou pessimista en el seu conjunt, que passa per una certa esquizofrnia
entre periodisme i ficci i que la porta a redefinir el concepte de novella,
mentre es mant crtica i compromesa davant el periodisme que simposa
a partir de mitjan anys vuitanta.
No cal insistir-hi, per, lobra de Montserrat Roig es produeix en un
perode histric en qu lescriptor, lescriptora, passa de ser lintellectual
comproms amb la realitat i que com a tal hi t una funci central (anys
seixanta i primers setanta), a viure un procs de desplaament que el situa
en un espai cada vegada ms redut dins el poder dincidncia sobre la realitat. Fins a lextrem que ella, que havia estat una de les pioneres de la televisi en catal, abans de lemissi de TV3, constata que se laparta de la
cultura oficial catalana.1
1
En parla perqu encara el 1986 continua fent programes per a TVE (s el cas de
Bscate la vida, programa dentrevistes al jovent) i no havia estat cridada per TV3. Vegeu, lentrevista de Josep Masats, Montserrat Roig: la Catalunya arrauxada dels artistes, Canig, nm.760: 1.5.1982, ps. 8-9.

61

Per avanar en aquesta lnia faig servir les declaracions de la mateixa escriptora, fetes a la premsa en aquest perode, i tamb alguns esbossos molt
aclaridors, del llibre Digues que mestimes encara que sigui mentida, publicat
pstumament i considerat una mena de testament vital i literari.2 Del material daquest llibre, sn especialment interessants els apunts, les fitxes de llibres, les citacions ms o menys extenses, els retalls o fotocpies darticles, s
a dir el material de preparaci per a un article que finalment no va acabar i
que tenia per ttol Periodisme contra novella. Un ttol i moltes notes que permeten observar el balan que fa lescriptora de la seva activitat literria global, activitat periodstica versus activitat de ficci, activitat narrativa enfront
de larticle de premsa que cal escriure amb la pressi del lliurament diari.
Un punt inicial que no es pot obviar s la professionalitzaci amb qu
Roig va abordar el fet descriure, emmarcat en lactitud de normalitat que
es volia donar al fet descriure en una societat que es vol normal; per el
seu esfor, que es tradueix en una actitud de treball molt rigorosa, no li va
proporcionar mai una estabilitat econmica. Al llarg de tota la seva vida, va
viure de la feina realitzada al dia, encarregada i feta al moment; va viure, per
dir-ho aix, en la ms estricta intemprie. Malgrat tot, Roig va partir de la
dessacralitzaci de lescriptura: Minteressa escriure deia el 1971, per
no hi dono ms transcendncia que al fet que un fuster faci les taules ben
fetes.3 Manifestaci ideolgica, combativa i de joventut, per que no es
contradeia amb la voluntat que la literatura fos una eina per canviar el curs
de les coses, per transformar la realitat mateixa. Una actitud que parallelament
acara des de la seva actuaci dins el PSUC.

Un primer model literari: de la veu silenciada a la descripci de la realitat

Hi ha dos elements estrictament generacionals que permeten veure el punt
de partida de Montserrat Roig all el 1968, quan obt la llicenciatura de
Filologia Romnica. En primer terme el fet dhaver nascut a la postguerra,
en plena postguerra, fills forats del franquisme;4 en expressi de la matei2

Material conservat a lArxiu Nacional de Catalunya.

Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, De la requesta que fou feta a
Montserrat Roig, Serra dOr (mar 1971): ps. 155-157.
4
Article a lAvui dIgnasi Riera: 9.12.1989.
3

62

xa escriptora, i que li fa percebre la guerra civil com un fantasma a qu sha

denfrontar. Un donar resposta que la porta a dedicar tota la dcada dels setanta a la tasca de recuperaci de loblit, a donar veu als silenciats i a conixer
el propi pas a travs dels seus personatges. La literatura pot esdevenir una
fora harmonitzadora de la realitat: jo sc filla resum lescriptora en referir-shi el 1989 dun moment en qu creia que la literatura servia per a
alguna cosa; que la vida era un caos i que la literatura lordenava.5
Aix sha dentendre la feina de les tres sries de Retrats parallels (19751978), el programa de TVE Personatges (1977-78), que ara sha editat en vdeos, la biografia del dirigent comunista Rafael Vidiella (1976) o Els catalans
als camps nazis (1977). Una obra dinvestigaci histrica important per que
porta a terme en parallel a la seva prpia obra literria. Molta roba i poc sab...,
publicada el 1971, era guardonada amb el premi Vctor Catal lany anterior,
i immediatament es posa a escriure la trilogia sobre la saga dels Miralpeix:
Ramona, adu (1972), El temps de les cireres (1977) i Lhora violeta (1980) en
qu descriu tot el segle XX fins a arribar a la Universitat dels anys seixanta.
Aquesta perspectiva histrica s un dels aspectes ms interessants i importants de la trilogia: per qu aquesta necessitat de reescriure tot el passat histric del segle XX fins arribar al present? Un present, el dels anys seixanta i
primers setanta, que, per altra banda, s de les primeres vegades que trobem
novellada, incorporada a la nostra ficci, narrada.
Montserrat Roig justifica aquesta perspectiva, aquesta crnica urbana,
barcelonina, perqu, segons ella, cal reprendre la tradici literria. Moltes de
les seves declaracions sn evidentment fruit del mestratge dels cursos que
Joaquim Molas impartia a mnium Cultural des de lany 1965-66 fins al
1970-71 i dels models proposats des de Narcs Oller a Merc Rodoreda, sense
oblidar Prudenci Bertrana. Aquest plantejament em sembla molt important.
No sols es relaciona amb els escriptors vius de les generacions anteriors, aquells
que havien viscut la guerra i que havien escrit ja abans, sin que vol inserirse en la prpia tradici i aix t un valor especial, de responsabilitat amb el
propi pas i la literatura catalana. En aquest sentit diu el 1971: Cal seguir la
nostra tradici literria, per molt mediocre que sigui i encara que em tractin
de localista. Ara estic en formaci, encara, i em fa molta por que parlin de mi
com a promesa: temo ser un bluf, s, i s que estic a les beceroles i no magra5

Entrevista de Marta Nadal: Montserrat Roig, un cant de maduresa, Serra dOr:

desembre 1989. Dins Marta Nadal, Converses literries, PAM, 1991, p.137.

63

da que, per instint de supervivncia, parlin massa de nosaltres, els qui comencem; el que han de fer s publicar-nos, llegir-nos, criticar-nos, i no sotmetrens a unes limitacions econmiques difcils, entre daltres coses.6
Aquest arrelament no impedir, com sesdev en daltres aspectes, que
amb el temps lescriptora canvi de perspectiva fins a afirmar, el 1989, que
ja ha enterrat la Rodoreda, que se li ha tornat un cadver exquisit, i el
que s ms important, que la literatura com a comproms sha acabat.7
Efectivament, desprs de Lhora violeta amb qu tanca el perode dels anys
70 i la trilogia, el model de novella entra en crisi, sobretot de novella realista
i psicolgica. De fet, perqu el concepte mateix de realitat es transforma
radicalment. Aix lallunya de la novella com a crnica de la realitat, llegeix, investiga sobre el gnere, sinteressa particularment pel planteig de
lobra de Milan Kundera, entre els autors que arriben en aquells anys; per
tamb, passa a reflexionar sobre una nova relaci que sestableix entre realitat i ficci i, per tant, entre la funci del periodisme en relaci amb la
novella, la ficci. La realitat diu Roig el 1982 s ms irreal del que
ens pensem. O sigui, la realitat no existeix. s completament surrealista.8
Aquesta constataci, per, s fruit dun desencs important. El 1982 Roig
t 36 anys i una obra prou extensa, formada per ms de vuit volums, entre
assaig, investigaci periodstica i ficci. I la realitat del pas i del mn est
canviant. Hem passat de la transici i de les grans expectatives de futur a la
concreci dun pas. Lescriptora es manifesta crtica davant el nou ordre
cultural que la Generalitat porta a terme, bsicament la considera de poca
volada i mancada duna projecci exterior ambiciosa. Aquesta nova realitat
poltica lallunya de lideal de 1970-76, quan les expectatives daconseguir
un pas normal la portaven a declarar, desprs dhaver aconseguit el premi Sant Jordi de novella, El meu ideal fra estar ms o menys tranquilla,
anar al cinema, llegir novelles, escriure i prou.9 Les declaracions fetes en
aquest perode 1971-1976 apunten sempre en aquesta direcci en qu
periodisme i creaci literria es pretenen compatibles. El periodisme pot
constituir un modus vivendi que li permeti tenir prou temps per escriure.10
6

Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, art.cit., p. 156.

Entrevista de Marta Nadal: Montserrat Roig, un cant de maduresa, art.cit.: 138.
8
Entrevista de Josep Masats, art.cit., p. 9.
9
Entrevista de Francesc Castells: Montserrat Roig, escriptora compromesa, Serra
dOr, febrer 1977, p. 89.
7

64

Del periodisme de creaci al periodisme de rigor tic

Fem una mica dhistria. En la dcada dels setanta, Montserrat Roig, molt
jove encara, troba en la feina de periodista com a mnim tres coses: primera
una forma dacci, de comproms poltic amb Catalunya, segona una manera
de guanyar-se mnimament la vida, i tercera un autoaprenentatge vital i literari a travs del coneixement que li ofereixen els personatges que entrevista
i dels quals rep una lli directa. Et parlo diu a Marta Nadal de lEspriu,
de Pere Quart, de la Merc Rodoreda, de Josep Pla, etc.Tot aix significava,
per a mi, rebre llions particulars de la meva prpia tradici cultural que no
havia rebut ni a lescola ni, prcticament, de la Universitat.11
Aix, el periodisme, i lentrevista en concret, s un espai daprenentatge i
de creaci en qu hi cap lopini, lobservaci, la descripci, imatges, paraules... Un aprenentatge que es descriu parallel a laprenentatge narratiu. Amb
la seva habitual sinceritat, Montserrat Roig insisteix, en cada entrevista que
li fan en ocasi de publicar-se una novella de la trilogia, que encara no ha
trobat la seva prpia veu, que va fent passos en un procs que conceptua llarg
perqu considera que no es pot escriure una gran novella abans dels quaranta, fruit, doncs, de lexperincia vital, complexa i rica en matisos.12
Desprs de publicar Lhora violeta, el 1981, manifesta ja el canvi dorientaci que he assenyalat, constata la crisi del model de novella realista i el
conflicte que se li planteja entre art i vida ja indicat dins de la mateixa obra
i que descriur breument.13 A Lhora violeta Roig incorpora un dels supervivents dels camps dextermini i testimoni central per al seu llibre Els catalans
als camps nazis perqu li va facilitar molta documentaci. En la novella, en
canvi, s simplement utilitzat pel personatge que representa una escriptora i,
desprs, abandonat a la seva sort. La ra: que lescriptora es troba en vena
escrivint una nova novella i pendent duna trucada amorosa.14
Periodisme i ficci entren en competncia, entren en fricci. Ls de la
realitat ha variat i Roig se nesgarrifa i declarar obertament que sest dimitint de les funcions del periodisme. El periodisme com a escriptura al servei
10
En les mateixes declaracions de 1971, Montserrat Roig afirma que el seu ideal seria
passar-se quinze dies escrivint en una casa de pags i els altres quinze del mes a Barcelona.
11
Entrevista de Marta Nadal: Montserrat Roig, un cant de maduresa, art.cit., p. 128.
12
Declaracions a la Revista desqu: Lleida, 19.3.1989.
13
Entrevista de Joan Rend, Avui, 1.2.1981.
14
LHora violeta, ps. 185-186.

65

de la veritat, el periodisme tic est donant past a un periodisme manipulador. Podem concretar aquesta nova situaci a partir dun cas de falsejament
que va omplir tots els diaris el 1981 arran dhaver atorgat el Premi Pulitzer de
Periodisme a la periodista del Washington Post Janet Cooke, que havia presentat
un suposat reportatge, El mn de Jimmy, que va resultar ser una invenci
total i el premi li va ser retirat a corre-cuita. Aquest fet serveix a Montserrat
Roig per parlar de la manipulaci creixent en la prctica del periodisme i per
afirmar que el periodisme que li interessa s aquell absolutament verdic.15
El cas de Jimmy, un adolescent heronman amb laquiescncia de la
seva mare, i que ja havia tingut una gran repercussi als Estats Units, li serveix per desenvolupar la teoria sobre el periodisme que Montserrat Roig
practicar en la dcada dels vuitanta, sobretot, quan a partir de 1984 es
professionalitza en el camp del periodisme, amb els articles a El Peridico.
Els seus models sn escriptors com Julio Cortzar i, sobretot, Gabriel Garca
Mrquez i Truman Capote. Escriptors que compaginen el periodisme de
denncia, sobretot el llatinoameric, amb llibres de ficci. Cal recordar que
el 1981 lescriptora viatja a Mxic i Cuba i sentrevista amb el Primer
Ministre Carlos Rafael Rodrguez per a El Pas. Tamb dirigeix i presenta
el programa televisiu Lders. I, parallelament, el 1983, s convidada a fer
una conferncia a la Universitat de Strathclyde, a Glasgow, on llegeix el text
Lofici descriure: plaer o cstig? que desprs formar part, amb el mateix
ttol, del primer captol de Digues que mestimes encara que sigui mentida.
La teoria es perfila clarament: la falsedat duna sola dada desvirtua sense
soluci la resta de dades verdiques; mentre que en la ficci, una sola dada
real, ben utilitzada, pot fer reals les criatures ms increbles. De fet, el ttol de
lassaig Digues que mestimes encara que sigui mentida contempla subtilment
aquestes complexes relacions entre veritat i ficci. En una de les fitxes de treball
Roig anota: el novellista pot ser innoble, el periodista, no. I en daltres sextreu la idea que el periodista no es pot sentir atrapat per la bellesa del seu
text, que el fet s ms important que el text escrit per a narrar-lo. Montserrat
Roig esdev la continuadora moderna del gnere periodstic poltic modern
a Catalunya, en la lnia de Xammar, Gaziel i Pla i tamb, en certs aspectes, de
Joan Fuster. Potser empesa per les circumstncies queda molt lluny aquell
ideal de viure retirada de la societat i escriure noms ficci.
15

Roig va guardar un article de Garca Mrquez parlant de la impostura de Janet Cooke

publicat a El Pas (29.4.1981) en el material de larticle Periodisme contra novella.

66

La dicotomia periodisme-literatura cobra fora al final dels vuitanta. Fruit

del seu grau dexigncia professional en tots els camps, arriba un moment
duna certa incompatibilitat professional que conceptua duna esquizofrnia no necessriament angoixant. Aix, per exemple, el 1988 declara al setmanari El temps: Penso que tinc una personalitat esquizofrnica. Aquesta
dualitat s el resultat dun doble inters: minteressa explicar el que passa
cada dia. En canvi, la novella em permet fer tot all que no et permet fer
el periodisme: enfonsar-te dins un mn menys conegut, en el mn secret
i del misteri.16 Una esquizofrnia, resumeixo, que tamb se li manifesta
lingsticament pel fet descriure tant en catal com en castell: La castellana segueix dient lescriptora s el marit, la catalana, lamant, perqu
si no escrivs en castell no em podria dedicar a escriure en catal, econmicament sentn. Per no creu en el bilingisme.

Qu s realitat? Qu s veritat?
En conclusi, doncs: qu s la realitat?, qu s la ficci? De qu sha
docupar lescriptor, lescriptora, en la seva obra literria? Lany 1989 torna
a presentar-se decisiu en aquest sentit per a Montserrat Roig, perqu aquesta
bifurcaci que assenyala en la seva activitat professional la fa abandonar
definitivament la idea de ficci lligada a cap element de comproms poltic
i social. El que minteressa declara a Ignasi Riera (Avui, 9.12.1989)
s transcendir aquesta realitat immediata i transformar-la en una altra que
delati noms la meva veu, nica i intransferible. De fet anuncia en un altre mitj, a La Vanguardia, que est escrivint una novella que porta per ttol
Lescriptora assassina, projecte que ja no pogu realitzar, i que no tenia, segons els seus mots, res a veure amb el gnere de la novella negra.17
Roig ha arribat a una esplndida maduresa personal i literria. Hi arriba per la seva mirada atenta i saga sobre la realitat, tamb, doncs, sobre els
canvis generacionals que shan produt en la segona meitat de la dcada
dels vuitanta. En aquest sentit s molt interessant el programa televisiu Bscate
la vida que realitza el 1986 fruit de la seva mirada sobre els joves, sobre la
16

ngels Pera: El Temps: 11-16.1.1988. Tamb shi refereix en lentrevista de Marta

Nadal: Montserrat Roig, un cant de maduresa.
17
Entrevista dIgnasi Pellicer a La Vanguardia, 7.10.1989.

67

nova generaci de joves. Es tracta de vint-i-sis entrevistes adreades a nois

i noies dentre 18 a 22 anys, la generaci de la democrcia, com els anomena ella. Les seves conclusions no sn, en alguns aspectes, gaire
esperanadores. Tret de laparici duna dona, menys traumatitzada pel sexe
i que reclama un lloc professional en la societat, les entrevistes li serveixen
per constatar laparici dun mn molt menys hum: molta competncia,
ens hem convertit en carnvors, assenyala, en una societat mancada de
models perqu la seva generaci no els ha proporcionat, i on la lectura i la
literatura ocupen, cada vegada ms, un lloc residual.18
Potser sha de relacionar aquesta reflexi amb el recull de relats El cant
de la joventut publicat lany 1989, un llibre realment feridor, malgrat les grans
dosis dironia i que parla, tot i el seu ttol, de la guerra, de la vellesa i de la
mort. I on el concepte de ficci sha desplaat notriament cap a un espai
suggeridor i molt evocador.
En una de les darreres entrevistes, publicada al diari Avui el 3 dagost
de 1991, Montserrat Roig remarcava novament la manca dtica imperant
en el periodisme del moment, un fet que comentava arran de lespectacle
televisiu que va produir la Guerra del Golf, amb atacs quirrgics que, segons semblava, no provocaven morts o amb aquelles imatges televisives
dunes aus tenyides de negre que van fer parlar tant i que va resultar ser un
muntatge.
On s la realitat? On comena la ficci?, es pregunta Montserrat
Roig. Les barreres entre periodisme i literatura shan trencat novament. Es
tracta duna nova constataci que porta la novellista a treballar amb la realitat. La seva proposta de ficci s clara: es tracta de trobar una mica de
veritat a travs de la ficci. Contrriament al periodisme, sembla concloure
Montserrat Roig, la convenci de mentida de la ficci permet afrontar lescriptura com una metamorfosi de lexistncia. A grans trets aquest pot
ser el darrer testimoni de lescriptora, novament combatiu i comproms
amb ella i amb la societat: La literatura s una mentida perqu el lector
pugui veure una mica de realitat.19

18

Declaracions a El Temps, desembre-gener 1989-90.

Pep Blay: Montserrat Roig. La literatura s una mentida perqu el lector pugui veure una mica de realitat. Avui: 3.8.1991. Suplement de cultura, ps. 1-2.
19

68

5.
LES VIDES DE LA TEORIA
O LA RESISTNCIA ALS ANIMALS
(ZOOGRAFIES EN KAFKA, MONZ I COETZEE)*
SALVADOR COMPANY

La literatura consisteix a parlar de literatura.

Lhome ha inventat lhome, i per aix s
home o sembla que ho sigui.
(Variant, o rectificaci: Lhome ha creat lhome a la seva imatge i semblana. Pacincia!)
JOAN FUSTER

e la mateixa manera que el ttol daquest text s una reescriptura

daparena quiasmtica dels de dos importants assaigs anglosaxons: un
dobertament teoricoliterari (The Resistance to Theory de Paul de Man) i un
altre de formalment narratiu (The Lives of Animals de John M. Coetzee), el
conte de Quim Monz del qual parlar s una reescriptura (a)simtrica dun
clssic del segle XX: La metamorfosi, i, en part, dun altre relat de Franz Kafka
no tan fams que tamb parla duna transformaci.
La entre parntesi, per tant, s una advertncia contra ladjectiu que ve
desprs: simtric. A ms, en el conte de Monz trobem aquesta advertncia
des de linici, perqu no es titula, posem per cas, Laltra cara de la metamorfosi ni res per lestil, sin que pren el nom de fonts del protagonista
del relat de Kafka: Gregor; s a dir, un sintagma de la primera frase daquell
relat i lltima cosa que identifica com a hum aquell personatge animalitzat. La (a)simetria de la transformaci monzoniana i lambigitat dels noms
propis ens fan pensar des dabans de comenar a llegir el conte (o tot just
al comenar a fer-ho) en lambigitat i la (a)simetria de dues condicions
dalguns ssers vius que solem concebre com a netament separades: la humana o racional i lanimal o corporal. De fet, tant els textos de Kafka i
Coetzee com el de Monz ens parlen de la hibridaci dambdues condicions; una hibridaci que, no debades, saconsegueix mitjanant el llenguatge

* Una primera versi daquest article titulada Gregor: el conte com a parbola de
la crtica i viceversa es va publicar el 2001 en la revista virtual Journal of Catalan Studies,
Cambridge University (Fitzwilliam College, http://www.fitz.ca.ac.uk/catalan_journal)

69

i que en reflecteix el funcionament. Ns un exemple el mateix nom propi, que es pot fer servir tant per a un animal com per a una persona o cosa
i, tamb, per a ms dun animal i duna persona o cosa; daltra banda, els
noms propis sn paraules amb un referent idiosincrtic: un sser viu determinat o un objecte en concret. De tota manera, en el fons aquest s el
funcionament paradoxal de qualsevol paraula, comenant pels dctics
i els pronoms en qu ens basem aix que badem la boca, perqu com ens
recorden De Man i Saussure (o Fuster: Cada paraula s ja, en si, una perfrasi), aquestes paraules, tot i referir-se a ens no lingstics, noms ho poden
fer mitjanant una oposici prvia i significativa de les unes a les altres; aix
doncs, jo sc jo que escric aix, per noms em puc entendre amb vosaltres o intentar-ho grcies a loposici paradigmtica prvia daquell
pronom a aquest. Tornarem sobre aquest assumpte el del llenguatge sobre el llenguatge quan parlarem de la definici demaniana de la teoria.
Amb aquests relats, doncs, ens trobem davant duna parbola daix que
hem convingut danomenar la condici humana. Per no sols daquesta
condici, sin tamb i necessriament de lanimal. Ara b, lnica manera
de parlar del regne animal s mitjanant la prosopopeia amb qu satribueixen als seus representants (escarabats en ambds contes) qualitats que, suposadament, sn exclusives dels humans. Aquesta afirmaci i la contrria
que noms es pot parlar dall hum amb all animal seran la base de
la meua argumentaci.

Com he indicat al comenament, el conte de Monz tamb remet

excepte pel que fa al tipus de narrador al relat de Kafka Un report
per a una acadmia, on un exsimi amb cos de simi i amb un nom que, en
la traducci catalana, pren ressonncies tirantianes Perot lo Roig, li diuen, pel color duna cicatriu a la galta, deguda a tret relata a uns senyors
acadmics com va esdevenir (quasi)hum imitant els humans per tal descapar dels humans (perqu lnica manera descapar dels humans ser esdevenir-ne un, com descobreix amb fascinaci lexescarabat de la metamorfosi monzoniana).
La resistncia que provoquen les narracions on s evident que es parodia o reescriu un altre text fins i tot un de clssic, com en Gregor,
fa que alguns les estigmatitzen com a metaliteratura, com si aix fos un

70

menyspreu i no una vaguetat que reclama explicaci. Aquesta reacci de

menyspreu sexplica, potser, perqu aqueixa mena de narracions demostren
la impossibilitat de parlar directament de la realitat o, altrament dit, la necessitat indefugible de referir-se al llenguatge amb el llenguatge mateix per a
poder parlar dall que no s el llenguatge. Darrere daquesta reacci hi ha
la idea que pretn ser noms una prctica! que el llenguatge s una
eina transparent feta a mida per a expressar la realitat i que qualsevol opacitat sha datribuir a les errades o la malaptesa dels usuaris, o siga, al factor
hum. Malauradament, els qui pensen aix, a ms de produir textos prescindibles, no solen extraure daquesta idea sobre el llenguatge la conclusi que
Walter Benjamin no sestalviava en un assaig imprescindible titulat La tasca del traductor: el llenguatge, en tant que s una aspiraci originria al
llenguatge pur, s div o, si ms no, inhum.
A continuaci tractar de mostrar que en Gregor, com demanava Benjamin en El narrador, es demostra que en els mites rau, explcitament o no,
la parbola, de la mateixa manera que en les veritats incontrovertibles del llenguatge totalitari rau la negaci daquest llenguatge. Afortunadament, sempre
hi ha hagut escriptors alguns a casa nostra que admeten (i treballen amb)
aquest fracs del llenguatge hum, tot assumint la seua inhumanitat.

En El narrador, Benjamin ens parla dun sentiment que tothom ha

experimentat: els lectors volem morts, quantes ms millor. La ra daquest
desig s que el sentit de la vida dun personatge
noms es fa pals a partir de la seva mort. Ara b, el lector de la novella
busca realment ssers humans en els quals pugui captar el sentit de la
vida. Per aquest motiu, ha destar segur per endavant, duna manera o
duna altra, que ser testimoni de la seva mort. Si cal, de la figurada: la
fi de la novella. Per preferiblement lautntica. Com li permeten
reconixer que la mort ja els espera, i una mort ben concreta, i ho fan
en un punt ben concret? Aquesta s la qesti que alimenta linters
devorador del lector pel que passa en la novella.

En el conte de Monz, lacostament inexorable dunes morts simtriques a la de La metamorfosi resulta asimtric, ja que ve determinat per i
determina la monstruositat que suposa el nou cos de lexinsecte (vide

71

infra), el qual, tanmateix, no en ser precisament un dels qui queden sense

vida. Molt abans del desenlla mortfer, quan tracta de respondre a una carcia
que li ha fet a les pestanyes sa mare amb les antenes, Commogut, el xicot
gros va intentar moure el bra dret, el va alar i, incapa de controlar-lo
un cop alat, el va deixar caure pesadament, cosa que va provocar la desbandada dels familiars, que van buscar protecci darrere dun pot de suavitzant; en arribar a lestadi hum derectus, la famlia sel mira amb una
barreja dadmiraci i pnic, mentre que a ell aquella verticalitat el meravellava i lincomodava i la idea que els altres humans lacceptassen i no
hagus de fugir dells el va fascinar. El segent pas abans del parricidi
impersonal i sdic de la darrera frase del conte an act which does not look
like parricide, but is [un acte que no sembla un parricidi, per que ho s],
com diu Joseph Hillis Miller en The Critic as Host s loblit del que aquell
sser jove ha estat abans desdevenir hum: Va imaginar (com si records)
un abans en qu no hi havia deures ni pantalons al revs, de la mateixa
manera que els senyors acadmics dUn report per a una acadmia i els
altres humans, excepte lexsimi narrador, han oblidat que provenen dels simis.
No s aquesta, per, lnica facultat humana que ha perdut el noi fati en
qu sha convertit lescabarat; sembla que tamb li manca, com veurem, una
de bsica que es deriva daquesta. (En canvi, duna banda, Gregor Samsa
no oblida mai la seua famlia, la seua vida passada; de laltra, el narrador
dUn report per a una acadmia, conscient de la seua animalitat des de la
seua humanitat (in)voluntriament guanyada, deixa quan torna a casa de
banquets, dassociacions cientfiques o dagradables tertlies que una
femelleta ximpanz mig ensinistrada tinga bona cura dell a la manera dels
simis, tot i que confessa que De dia no la vull veure; t als ulls la follia de
lanimal ensinistrat i confs; aix noms ho puc reconixer jo, i no ho puc
suportar). Desprs, completant la part psicolgica de la seua metamorfosi
i amb ella loblit de pensades com ara Quan aprengus a fer servir les
extremitats, les coses millorarien tan notablement que podria anar-sen amb
els seus, el noi fati de Monz, Amb un cert fstic hi va posar el peu
dret al damunt [probablement de la seua escarabatvola exfamlia] i va fer
pressi fins que va notar com saixafaven.
Certament, com apunta Benjamin, All que atreu el lector cap a la novella
s lesperana descalfar la seva vida enfredorida vora una mort sobre la qual
llegeix; no obstant aix, segons el Miller dAriadnes thread, the readers desire

72

to warm his or her life by experiencing the death of another through reading about it
can never be satisfied [el desig dels lectors descalfar les seues vides amb lexperimentaci de la mort daltri mitjanant la lectura no es pot satisfer mai], ja
que The hope remains unfulfilled, hence the perpetual need for more stories [La illusi
queda decebuda, i per aix mateix la perptua necessitat de ms histries].
De fet, quan qui ens conta la histria no s un novellista sin una nova metamorfosi del narrador, daquell vell narrador de qu parla Benjamin lhome o la dona que expliquen o canten la seua vida o la duns avantpassats vora
la llar o mentre sespigola o es fa la collita, no hi ha lloc per als mites intocables, acabats, aturats per sempre ms; s a dir, no hi ha lloc per als mites que
no admeten versions heterognies o fins i tot contradictries, ni enriquides
per uns altres materials: digressions de tota mena, reflexions personals sobre la
vella histria familiar o interrupcions inesperades, com ara lafegit duns
troncs a la llar o duns garbells al cabs o la visita sobtada dun misteris personatge, inesperadament familiar I tothom sap que noms hi ha una mena
de visita misteriosa i familiar la de la portadora de la dalla amb qu els
nostres fils se seguen que puga aturar efectivament i a lacte un daqueixos
vells xarraires capaos dexplicar sempre la mateixa histria de mil i una
maneres o un daquests conferenciants que no paren dassegurar que ja sacosten al final, que de seguida acaben Continue.
En la parbola kafkiana de Monz a diferncia de La metamorfosi,
el protagonista de la qual mai no arriba a ser del tot noms un animal
monstrus, i dUn report per a una acadmia, on Perot lo Roig no acaba
de ser un hum com els acadmics que lescolten lescabarat fet noi
fati deixa de pensar (almenys aix ho suggereix el fet que el narrador,
amb una focalitzaci interna fixa que li permet contar el que sap i pensa
el protagonista, no consigne cap pensament en lltim tram del conte),
capacitat que tenia en produir-se la metamorfosi: De cop es va adonar
que pensava, i aquella evidncia va fer que sinterrogus si abans tamb
pensava. [...] comparat amb el seu pensament dara, lanterior era molt
feble. Sembla, doncs, que laccs a la condici humana aporta a lexescarabat un coneixement sobre la seua capacitat de conixer; una repetici, diguem-ne, de lacte de coneixement sobre ell mateix, efmera per.
Ms avall es veur com aquesta estructura autoreflexiva, tan caracterstica
del llenguatge com de la teoria, es repeteix metaliterriament en el conte del narrador Monz.

73

Per a qestionar amb les vides dels animals la humanitat dels humans,
el narrador de Gregor no sols recorre a humanitzar de bon comenament, de manera literal i parafrasejant Kafka, lexescarabat que com a hum
es troba de primeres monstrus, sin que alhora humanitza de manera figurada els altres escarabats, amb la qual cosa seran sempre, literalment, insectes. Heus ac el comenament del conte de Monz:
Quan, un mat, lescarabat va sortir de lestat nimfal va trobar-se transformat en un noi fati. Jeia damunt lesquena sorprenentment tova i
desprotegida i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa, pllida i
inflada. El nombre dextremitats shavia redut de manera drstica i les
poques que sentia (quatre, en comptaria ms tard) eren dolorosament
carnoses, i tan gruixudes i pesades que bellugar-les li resultava impossible.

Mirant-se a lespill, cara a cara per primera vegada amb la seua monstruositat, es pregunta: Era la deformitat del seu cos, tots aquells quilos i
quilos de carn, i aquella cara molsuda i amb acne? Qui era? A qu es
dedicava?. Pel que fa a la humanitzaci dels altres escarabrats, noms cal
llegir frases com En veia les antenes movent-se, les mandbules tancades
en un rictus de desconcert o amb les antenes sa mare li va acariciar les
pestanyes i recordar que s un exescarabat tot just humanitzat qui ho percep i que el text lha escrit un hum Sobre la prosopopeia animal,
Benjamin diu en el seu assaig Franz Kafka que es comprn que Kafka
no es canss dobservar els animals per tal de copsar all oblidat i que Ells
no deuen ser la meta; per no sen pot prescindir, perqu en ells hi ha un
pensament que Es gronxa indecs duna cabria a laltra, xarrupa de totes
les pors i t la volubilitat de la desesperaci; de fet, entre totes les criatures de Kafka les que ms sovint reflexionen sn els animals. Conclou
Benjamin que com que la incgnita ms oblidada s el nostre cos el
nostre propi cos, es comprn que Kafka anomens lanimal a la tos que
emergia del seu interior. Al Gregor Samsa de La metamorfosi, aquesta alteritat se limposa i l(auto)rebuig el destrueix, a diferncia del narrador i
protagonista dUn report per a una acadmia, que fa el cam contrari i, a
ms, com a simi, pot imitar els humans. Al seu torn, lexescarabat del conte
de Monz vol oblidar aquesta alteritat sense recordar que loblida per

74

a desfer-sen en anar recordant la seua nova condici de noi fati. Quina s,

doncs, lalteritat que alguns tothom en algun moment; dels quals en la
meua lectura el noi fati s la prosopopeia pretenen oblidar i, en alguns
casos, com si aix fos ben b possible, matar?
Com diu Benjamin de Kafka, podem respondre que el gest despietat i
desmemoriat amb qu lexescarabat mata els seus excongneres combina,
en la seva animalitat, [] el mxim misteri amb la mxima senzillesa. En
les histries de Kafka sobre animals, segons Benjamin, es pot llegir durant
pgines sense adonar-se que no tracten pas de persones; llavors, quan trobem que el protagonista s literalment un animal, ens esglaiem de com ens
hem allunyat del continent de lhome, per Kafka nest sempre; despulla el gest hum del seus suports tradicionals i disposa dell com a matria
de reflexions que no veuen mai la fi, com Monz en molts dels seus contes.1 En Kafka, com en Gregor, les parboles [...] es despleguen [...] com
la poncella esdev flor o com Quan, un mat, lescarabat va sortir de lestat nimfal i va trobar-se transformat en un noi fati; per aix, afegeix
Benjamin, el seu producte sassembla a la poesia i tot just encaixa entre
les formes de prosa occidentals, com, a voltes, els parablics productes de
Monz. Tot just perqu sembla que hui dia cal recordar que la novella no
s lnica forma occidental de prosa, tamb hi ha, entre daltres, les del
narrador de la tradici oral (recordem Perot lo Roig), malgrat que de vegades es distancie amb la tercera persona (com fan el narrador de Gregor
1 Per exemple, a Guadalajara, la darrera i suggerida mutilaci de Vida familiar; la
desesperant espera A les portes de Troia dun Ulisses que es tapa les orelles per a no
escoltar lagonia de la seua gent dins del cavall; linesgotable i embogit Robin Hood
de Fam i set de justcia fuetejant una altra mena de cavall amb les regnes per a continuar la seua tasca redemptora; els agraments al pblic de lactor del tercer conte dEstratgies; la darrera profecia de Vida dels profetes; els interminables finals de La fora
centrpeta i Durant la guerra o el definitiu i provisional ajornament de la decisi
definitiva del lector dEls llibres. Aquesta enumeraci, amb un altre gest amb vocaci
dinterminable, podria continuar fins a citar, si fa no fa, tots els contes de Monz, per
no em resistesc a citar els que parlen de la (in)compareixena a les cites, imatge
(a)simtrica dels processos ignorats per inapellables, com ara el malson de Sobre la
no compareixena a les cites, el coit perdurable i inconcls de la cita dHistria dun
amor (Uf, va dir ell), en grau de temptativa en Trucs, les cites i les estratgies fracassades de Quatre quarts (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury), la literal (in)compareixena de Filologia on sanomena Quatre quarts (Lilla de Maians) o la compareixena indeterminable de Quarts duna (El perqu de tot plegat).

75

o el de La metamorfosi). Ni lun ni laltre no sn smils, i en canvi no es

poden entendre de manera literal, perqu aquell darrer gest animal del noi
fati, reflex i mimtic alhora que sobiranament i incomprensiblement conscient, s el de la lectura. Un gest que, com en lescriptura de Kafka, constitueix el punt nebuls de les parboles, cert petit mn mitjancer, alhora
inacabat i quotidi, consolador i neci alhora.
Si aquest gest del conte i del seu protagonista s el de la lectura,
cal preguntar-se ara per qu aquest gest inabastablement repetit engega no
sols la nostlgia o la passi dabastar all inabastable amb lacte dabastarho (aquell llenguatge-eina transparent de qu he parlat ads), sin aquell
moviment paradoxal datac davant la por anomenat violncia. La versi polticament correcta daquest moviment s la resistncia a la teoria,
que, com diu De Man, s en realitat una resistncia a la lectura, a ls del
llenguatge sobre el llenguatge, a la dimensi retrica o tropolgica del llenguatge, s a dir (vegeu el primer aforisme de lepgraf), a la literatura.

I com que hem de parlar de la lectura en fer-la dunes parboles,

caldr comenar pel prefix para A thing in para is, moreover, not only
simultaneously on both sides of the boundary line between inside and outside. It is
also the boundary itself [A ms, una cosa en para no noms est al mateix
temps a ambds costats de la lnia fronterera entre dins i fora, sin que s
tamb la frontera mateix], assegura Miller a The Critic as Host i per la
paraula parbola, pel seu significat etimolgic de collocar una cosa al costat daltra o aplicar-la. Al costat de qu sapliquen les parboles de Kafka?
La de Monz saplica, si ms no, al costat de dues de Kafka, s a dir, al
costat i a linterior daqueixa indeterminaci entre hum i animal, per
exemple, que s la del cos a qu, amb la lgica del para, sapliquen les
de Kafka. Seguint Miller i De Man, podrem dir que, en llegir, el que fem
s narrar la illegibilitat duna narraci, en la qual hi havia una allegoria o
una parbola que ho pot ser de qualsevol cosa i, a ms, ho s sempre de la
impossibilitat de llegir (no diguem de llegir correctament...); bsicament,
doncs, es tracta duna allegoria o parbola daix que no entenem ni poc
ni molt i que De Man, a Autobiography As De-Facement, defineix aix: Death
is a displaced name for a linguistic predicament. El nom desplaat dun comproms lingstic, aplicat com a predicat definitiu o soluci promesa per

76

desplaat pels que ell desplaa, daltres que igualment no ajusten, uns al costat
dels altres i tots, ni dins ni fora, (al voltant d)un lmit catacrtic que, per
defecte, anomenem mort. I morir com deia Fuster deu ser deixar
descriure.
Com llegir, per tant, lirnic gest final del narrador dUn report per a
una acadmia (Al capdavall, no vull el veredicte de cap home, noms vull
difondre coneixements, jo noms informo, i tamb a vosts, Illustres Senyors Acadmics, mhe limitat tamb noms a informar-los) o el de la famlia de Gregor Samsa en tancar-lo a la seua habitaci? Com entendre el
peu cruel que xafa amb fstic els seus congneres, potser familiars, i els mata
sense la compassi humana? de no fer-los patir? Com, els gestos instintius, no imitatius de tan perfectament imitatius, de ls de la segona parbola de Sobre el teatre de titelles de Kleist, que santicipa a tots els atacs del
senyor C sense deixar-se enganyar per les seues fintes? Sn gestos humans
o inhumans? Com (no) llegir-los si, segons Miller, del que tracten tots els
textos, la histria que en realitat conten, s la de la illegibilitat intratextual?
Abans de respondre, cal assenyalar que la tasca dun crtic, tot i poder
produir una altra economia darticulaci del text, com deia De Man al
comenament dAllegories of Reading, no difereix substancialment de la dun
narrador, per tamb cal ressaltar que no tots els crtics accepten que tamb els seus textos sn parboles i menys encara el que daquest fet es deriva: que recauen en all que critiquen; s a dir, que no reconeixen la seua
incapacitat per a llegir, intrnseca a tota lectura (valga la paradoxa), lobligaci impossible i inevitable de triar (que s el significat etimolgic de
criticar), i que es defensen amb el gest gens gratut, en cap sentit daquest
adjectiu de voler aixafar all que critiquen. Com en la transformaci de
Gregor Samsa, certa famlia de crtics renega de lescarabat, dall monstrus,
sinistre (das Unheimliche en el sentit etimolgic i no sols en el freudi) i
parasitari que pretenen amagar dins duna cambra tancada des daleshores
fins a la consumaci de lassassinat per omissi; o, tamb, per obra: lintent
desesperat de no reconixer el monstre que niua en les seues prpies lectures, de no reconixer (que) all (s) illegible, de vegades els fa aixafar
amb gest humanista tot el que se nix del que consideren acceptable, llegible; en una paraula, hum.
A ms, hauria de ser evident que la proposta duna lectura conscient de
la seua limitaci constitutiva no implica deixar de llegir ni una carta blan-

77

ca per a llegir de qualsevol manera, res daix. La diferncia entre aquesta

proposta i una proposta lectora nihilista s que en la primera partim daquesta diferncia sempre diferida que impedeix i obliga a llegir lindecidible sentit
duna parbola, sense que aix, ans al contrari, ens vacune (com no vacuna
Monz, ni Kafka, ni qualsevol que escriga) de ser responsables de la nostra
lectura i de recaure en la figura o parbola que volem criticar. A Gregor,
el que marca la fi de la metamorfosi no s el fet de posar-se dret o mirarse a lespill (vide supra), s una altra metfora duna metamorfosi: en el darrer pargraf del conte el protagonista llig sense gaires problemes un pargraf dun llibre obert que, en tancar-lo, ja no pot trobar. El pargraf tracta,
precisament, de laband inexplicat a la citaci, qui sap si gratut dun
costum tan antic que ja s ancestral i forma part dun altre conte descarabats humanitzats: Mhe mudat. Abans vivia a lhotel Duke, en una cantonada de la plaa Washington. La meva famlia hi ha viscut durant generacions, i quan dic generacions vull dir com a mnim dues-centes o tres-centes
generacions.2 A quin costat sha de posar, a lanimal o a lhum, una famlia amb aquests costums? Per qu sha produt la mudana? Qui llig el pargraf citat s ja un hum que imagina el seu passat com si records o
un exinsecte que el llig sense gaires problemes (s a dir, amb algun problema) perqu el pargraf parla tamb de la seua mudana? I la famlia de
qui llig, continua sent o ha comenat a ser la seua famlia? Podem dir-ne
famlia dun grup descarabats nascuts els uns dels ous dels altres o fill dun
matrimoni hum dun escarabat transformat en un xicot gros? No s la
frase la mare de lescarabat una projecci lingstica humana? Si duna
cosa podem estar segurs, i aquest conte ens ho ensenya, s que lhum i
linhum comparteixen una mateixa i indecidible retrica basada en el para
de la parbola i en loblit.

2 Com amablement em va indicar Montserrat Lunati, es tracta de Notes from a

respectable cockroach, del llibre de Patricia Highsmith The Animal-Lovers Book of Beasty
Murder (1975). Laltre text citat en el conte uns versos duna de les versions de
Guadalajara (segons em va tornar a indicar la profesora Lunati) emesos per la rdio
tamb parla amb insistncia, en aqueixa tarda de pluja i tancament, duns animals hbrids (un catalanisme amb sufix castell), de loblit i de la memria ...colomitos
inolvidables,/inolvidables como las tardes/en que la lluvia desde la loma/no nos dejaba ir a
Zapooopan... imcomprensiblement per al noi fati, a ms de remetre com a un
host al ttol del llibre on sinclou el host anomenat Gregor.

78

Unes preguntes (retriques) semblants i unes respostes paregudes es

podrien fer sobre l(in)hum Gregor Samsa i la seua famlia, que el sobreviu i el vol oblidar, o sobre lexsimi narrador dUn report per a una acadmia. Les reflexions daquest ltim sobre el seu report sn exemples de
la diferncia entre hum i animal, entre autoconeixement i automatisme,
entre plenitud de sentit i buidor dabsurd que ens fa recaure en les figures
retriques que pretenem desconstruir, criticar, parodiar, en definitiva, llegir: Naturalment que a hores dara noms puc esbossar amb paraules humanes el que llavors eren sentiments propis dun simi, i aix s que conseqentment ho registro, per, per b que ja no pugui atnyer lanterior veritat
simiesca, no hi ha tampoc cap dubte que aquesta, almenys, es troba en la
direcci de la descripci que en faig o No raonava en termes tan humans, per sota la influncia del medi que menvoltava em comportava com
si ho hagus fet. Sha de dir que el seu comportament com a simi tampoc
no diferia gaire del dels embrutits mariners del vaixell on el duen tancat
en una gbia, els quals li ensenyen a beure alcohol, o del seu primer mestre
que mentre el Perot perdia la seua natura simiesca va tornar-se ell mateix simiesc i va passar una temporada en un sanatori. No haurem doblidar, com aquest exsimi recorda als illustres senyors acadmics, que quan
ens diem humans oblidem que la nostra simieria no ens pot ser ms remota que a mi la meva ni que Al tal, per, li pica a tothom que camina
sobre la terra: tant al petit ximpanz com al gran Aquilles.
Deia Benjamin parlant de Kafka que en loblit les coses estan desfigurades; en el conte de Monz, el noi en qu sha convertit lescarabat s
fati, deformat no sols pels quilos sin pel neologisme anglosax. En el
darrer pargraf, doncs, trobem l(in)hum paraescarabat oblidat de la seua
animalitat i carregat amb el greix i lobligaci recordada per la nova
mare de vestir-se com Du mana i fer els deures (El retorn s la direcci de lestudi, que converteix lexistncia en escriptura, escriu Benjamin),
perqu ha dassumir el retorn a aquesta nova animalitat dita humana, ha doblidar aquesta nova deformitat: el fet doblidar els seus ara monstruosos orgens sols t lloc en recordar-ne una de nova i acceptar-la, oblidar-la. Irnicament, quan tracta daturar la seua obessitat bebent Diet Pepsi i, en vessar-se-li pel terra per la seua impercia, descobreix i xafa els seus excongneres, acompleix lltim gest daquest nou record i lltim dambds oblits:
un autntic paragest, (ni) hum (n)i animal.

79

Per tant, si el protagonista de Gregor, al final del seu procs danar

recordant qui s ara, recau en el gest deformant i anorreant de loblit
quan assumeix la seua nova deformitat com a humana, acceptable, recordada, diferent de la dels escarabats, com sha dinterpretar el seu gest en tant
que allegoria de la lectura?
Permeta-sem oblidar-me ac de (re)citar el parallelisme daquest gest
amb el de certa crtica literria amb noms i cognoms, perqu aixafar all
monstrus s sempre una forma una mena de, una parbola daixafarse. No debades, hi ha un detall argumental que fa pensar que loblit dels
seus orgens animals no noms ha dut el noi fati a cometre probablement un parricidi, sin que, alhora, pot haver coms un sucidi: els seus pares
humans el saluden amb normalitat, perqu sembla que el coneixen dabans;
fins i tot troba fotos i roba seues a la seua cambra: ha pres possessi del cos
dun altre. Aix doncs, quan aifaxa els tres escarabats (sa mare, son pare i sa
germana, que sn els que ha esmentat abans el narrador? Qui sap. En el
moment daixafar-los, ja sn noms tres escarabats), potser est aixafant tamb
literalment el noi fati que, com un nou Gregor Samsa, sha canviat de cos
amb ell. Per, llavors, qui s ell? Com diem al comenament, Gregor s
el lloc duna transformaci (a)simtrica, duna transmigraci de cos o de
cossos: lexescarabat, en transformar-se, no ocupa tot duna el lloc del noi
fati; es troba nu, al terra de la cambra dels mals endreos, al costat dels
altres escarabats. En conseqncia, si hi ha un ex noi fati que sha transformat en escarabat en la seua cambra o on siga, no sabrem mai si ha trobat la seua nova famlia, com lexescarabat, i ha mort amb dos del seus.
Noms sabem del cert que Gregor s una metamorfosi daquella transformaci de Kafka que habitualment es coneix com La metamorfosi. Una
matamorfosi en lloc duna mormorfosi, si sem permet el joc de paraules
amb els destins dels protagonistes.
Permeta-sem, ara tamb, tornar a linici, a les vides i la resistncia del
ttol daquest assaig.

Una altra manera de dir monstrus o pervers (s a dir, deformat no

sols pel que fa a la forma del cos) s dir hbrid. En el seu assaig-narraci
The Lives of Animals Coetzee escriu per boca de la seua protagonista i no
gaire lluny del Benjamin de Franz Kafka que Kafka es veia ell mateix i

80

veia Red Peter [Perot lo Roig] com a hbrids, com a mecanismes pensants
monstruosos encastats duna manera inexplicable en cossos animals que
pateixen; de fet, La mirada que trobem en totes les fotografies existents
de Kafka s la mirada de la pura sorpresa: sorpresa, astorament, alarma,
perqu Dentre tots els homes, Kafka s el ms insegur de la seva humanitat. Tanmateix, dalguna manera tots compartim aquesta monstruosa
condici dhbrids, ni que siga un instant inaprenhensible que t i no t
nom: Per un instant, abans que tota la meva estructura del coneixement
senfondri per culpa del pnic, estic viva en aquesta contradicci, morta i
viva al mateix temps, ens explica aquell personatge de Coetzee, anomenat
Elizabeth Costello, parlant de la mort. Dit aix, en podem deduir fcilment
que la nostra condici dhumans i la dssers peridors, de mortals conscients de ser-ho, sn incmodament sinnimes; o, per a dir-ho parafrasejant el De Man lector de Rousseau, lsser hum s, abans de tot, un aberrant acte lingstic: metafric i performatiu; un acte, doncs, tan arbitrriament precari i tan decisiu com dir animals (que ve dnima) als animals;
tant com la racionalitat, perqu vista des dun sser que hi sigui ali, la ra
s una tautologia, escriu Coetzee. Heus-ne ac una altra: la determinaci
del que s i no s hum s una animalada que ens permet ser animals amb
els animals i dir-nos humans, humanitaris fins i tot (vegeu el segon aforisme de lepgraf i recordem tamb amb Fuster que Quan hem decidit
que matar un tigre, un pollastre o una pua no s igual que matar un home,
ens hem convertit en homes. Per aix no passa cada dia, i ens noblidem). Els sacrificis ms o menys religiosos o atvics, com ara la fiesta nacional, reprodueixen aquest principi: el bou bo s el que qualifiquem de noble o brau caracterstiques elogioses aplicables als humans, i per aix,
a voltes, algun de molt noble i brau s indultat; en canvi, no sindulta el
bou quan deixa fora de combat un torero o, fins i tot, el mata, quan des
dun teric punt de vista del bou i duna lluita ms igualitria aquest resultat hauria de ser una victria per K.O. Amb els escarabats, tot i que no
sen facen festes populars, utilitzem la mateixa prosopopeia: quan perden
les caracterstiques de familiaritat amb qu els humanitzvem, tornen a ser
uns insectes fastigosos. Cal recordar que el llenguatge, linsecticida ms
mortfer, s tamb el ms voluble?
Ara, ja per a acabar (o gaireb: el que deia ads sobre els conferenciants
val tamb per als crtics), parlar explcitament de la relaci de les vides de la

81

teoria amb lanimalitat. La resistncia a la teoria, al metallenguatge, a la lectura, a lescriptura sobre lescriptura, s tamb una resistncia a la hibridaci,
als animals bibliogrfics monstruosos: els relats que es poden llegir com i des
dun assaig i els assaigs que es narren com si fossen un relat. s aquesta, al
capdavall, un resistncia a creure que el llenguatge i la realitat (o la veritat)
no sn homogenis, que hi ha metallenguatge pertot arreu fora del llenguatge de la crtica i que aquest no s transparent i funcional sin retric. El fet
de resistir-se a totes aquestes vides de la teoria, ubques i proliferants, s un
gest ben natural, humanssim, com ara la resistncia als animals, a lanimal
mortal que som i serem malgrat tots els avenos de la modernitat. Aix doncs,
lactivitat la lectura/escriptura, teoria/prctica daquell narrador de qu parla
Benjamin, per exemple que es qestiona performativament aquest gest
alhora que sap que en fer-ho recau retricament en ell s lnica que, en
rigor, ens hauria de permetre dir-nos humans, perqu res no pot superar, com
diu De Man, la resistncia a la teoria ni a la mort ja que la teoria i la
mort mateix s aquesta resistncia. Ara, com s natural i hum, em resistir
a donar un nom un de sol, ni que siga desplaat a aquesta activitat. Fra
massa irresponsable de part meua, a aquestes altures.3

Cap al final del seu fil dAriadna, Miller escriu: Each reading enters back
into social life and has such effects there as it may have, effects for which the reader
must take responsibility. Each reading reveals something more about the role of language
in human life [Cada lectura torna i simplica en la vida social i t tants efectes
3 En aquesta situaci i en aquest moment, els nics adients que he trobat, estaria
clarament fora de lloc i de temps comenar un nou assaig sobre el conte de Monz
des de la lectura de Kafka dels seus diaris, sobretot que fa Maurice Blanchot en
aquell magnfic compendi de la teoria literria dels ltims quaranta anys, publicat en
fa quaranta-set, que es titula Lespace littraire. Tot partint del tarann incessant de lescriptura, tan ben demostrat per la natura de les parboles, podrem parlar del riure com
a absurda forma del dolor en Kafka de qu la pardia en seria una mostra i de la
privaci del mn hum com a experincia positiva, com a llibertat en lanihilaci que
dispersa i com a fugida de lesclafament que, en el lmit entre aquest mn i el mn
animal (entenent ac, alhora, un mn inabastable de llibertat a qu aspirava Kafka), pateix
lhbrid hum, com (a) lhbrid animal. I ja sabem pel Gregor de Monz que qui
passa de tmer la sola de la sabata a esclafar(-se en) els seus excongneres perd la llibertat daquell altre mn; com nosaltres ara i ac, amb un altre peu (de pgina), hem
hagut desclafar-nos i renunciar a loportunitat dendinsar-nos-hi.

82

com hi pot tenir, efectes dels quals el lector ha dassumir la responsabilitat.

Cada lectura revela alguna cosa ms sobre el paper del llenguatge en la vida
humana]. Si s cert que la resistncia a la teoria s la teoria mateix i que les
associacions protectores danimals haurien de comenar per un mateix, Kafka
i Monz (i Fuster i Coetzee) ens recorden que la resistncia als animals, la
violncia contra ells, s lanimal mateix: lanimal fet text, s a dir, fet dels teixits que formen els cossos mortals de les lletres.

83

Referncies bibliogrfiques
BENJAMIN, W. Franz Kafka. Amb motiu del des aniversari de la seva mort (1934)
i El narrador. Reflexions sobre lobra de Nikolai Leskov (1936). A: Assaigs de
literatura contempornia. Barcelona: Columna, 2001 (traducci de Pilar
Estelrich).
BLANCHOT, M. Lespace littraire. Pars: Gallimard, 1955.
COETZEE, J. M. Les vides dels animals. Barcelona: Empries, 2001 (The Lives
of Animals), Princeton University Press, 1999 (traducci de Concepci
Iribarren).
DE MAN, P. Allegories of Reading: Figural Language in Rousseau, Nietzsche, Rilke
and Proust. New Haven: Yale University Press, 1979.
Autobiography As De-Facement i Aesthetic Formalization: Kleists ber das
Marionettentheater. A: The Rhetoric of Romanticism. Nova York: Columbia
University Press, 1984.
The Resistance to Theory. A: The Resistance to Theory. Minneapolis: University
of Minnesota Press, 1986.
FUSTER, J. Consells, proverbis i insolncies (1968). A: Indagacions i propostes,
Barcelona: Ed. 62 i La Caixa, MOLC, 19984.
KAFKA, F. Un report per a una acadmia (1917). A: Un metge rural. Narracions
completes, 1. Barcelona: Quaderns Crema, 1982 (traducci de Josep
Murgades)
MILLER, J. Hillis. The Critic as Host. Critical Inquiry, 3, 1977.
Reading part of a paragragh in Allegories of Reading. A: Theory now and
then. Londres: Harvester Wheatsheaf, 1991.
Ariadnes thread (Story Lines). New Haven and London: Yale University
Press, 1992.
MONZ, Q. Vuitanta-sis contes. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

84

6.
EL PASSAT QUE SER:
EL DIARI COM A FORMA NARRATIVA
JUAN VILLORO

Lart de menysprear lart. Lart destar sol.

(PAVESE, Lofici de viure).

Fama i privadesa
Hi va haver un temps en el qual els autors morien sense biografia, o
sense altra vida aparent que alguns rumors, molt sovint destinats a negar la
seva identitat o a suggerir que el vertader responsable de les obres era un
bisbe amb ambicions de porpra, un duc delers de canviar la ploma per
lespasa, alguns barber i cirurgi de grans tisores, gent incapa de rebaixarse a signar els seus esguerros brillants.
El tercer millenni repudia aquestes indefinicions i el jo se sotmet a lescrutini ms minucis. La televisi espanyola ens posa en contacte diari amb
persones disposades a donar vida pblica a les seves secrecions. La negra
utopia dOrwell, el Gran Germ tirnic que vigilava la societat com un ull
omnipresent, s el malson feli duna poca que vol conixer els detalls
ntims, no noms de gent destacada pels seus gols, les seves pellcules o les
seves maratons amatries, sin dssers annims disposats al desvergonyiment. De cop i volta, la societat de lespectacle es paralitza davant les bessones de qui res no sabem per que es fan llaminerament necessries en
descobrir que Vanessa li va donar un rony a la seva idntica Valria i aquesta
li va pagar, no noms ficant-se al llit amb els dos amants que Vanessa mantenia en igual estat de grcia i expectaci, sin prenent-li la serventa i la
mainadera. Benvinguts a lera de la fisiologia rendible: un dest sacredita
amb la variaci dels coits, les cirurgies o els vessaments de bilis. La televisi
va deixar de ser el lloc revelador on el convidat contempla el seu clatell en
un monitor per esdevenir el lloc revelador on practica el psicodrama. No

85

s casual que una de les novelles ms significatives del nostre temps, Corazn
tan blanco, de Javier Maras, comenci amb la frase: No he querido saber pero
he sabido. s massa el que sabem sense desitjar-ho.
Lafany denvair vides alienes no es limita als programes destinats a indagar la quantitat de bolquers dun sol s que Elvis Presley feia servir en
els seus incontinents anys finals; ja habita els edificis neogtics de Yale i
Harvard. Lacadmia esmola els llapis per despullar herois que estaven ms
b vestits; professors cum laude escriuen biografies guiades per laxioma que
odiar lobjecte destudi s un afer de salut pblica. Andrew Morton afirma
amb elegncia esquiva que la vida de Philip Larkin no va estar gaire diversificada pels esdeveniments. Tot seguit, li dedica 570 pgines. El ms
animat que va fer Larkin en la vida va ser engreixar-se; tanmateix, al bigraf vindicatiu li cal mig miler de pgines per demostrar la pssima classe
de persona que pot ser un gran poeta.
A la seva novella Mao II, Don DeLillo retrata un escriptor que defuig
qualsevol mena de publicitat, un recls de lestirp de Salinger o Pynchon,
al qual ning no pot veure i encara menys fotografiar. La trama socupa de
la destrucci daquesta intimitat. Una fotgrafa accedeix al bnquer creatiu. Lescriptor li revela que la seva vida consisteix, bsicament, a perdre
cabells sobre el teclat. Linteressant es troba als seus llibres. La fotgrafa lescolta, ladmira, pren un curs dintelligncia una mica pomposa, i vol alguna cosa ms. No en t prou amb els cabells morts al teclat. Desitja el rostre,
les mans, els gestos, els impulsos que no arriben al paper. Es diria que s
impossible escriure una histria sense crear un misteri pel que fa a la seva
procedncia.
Dacord amb Foucault, els llibres van comenar a signar-se per una moci
de censura, per facilitar la tasca de detectar al culpable de les idees. Avui
dia resulta difcil concebre un personatge de gran guinyol que respongui
davant dels mitjans amb la genialitat intempestiva i artificiosa de Valle-Incln.
La figura del fatxenda eloqent ha estat banalitzada per la televisi i encara
no ha estat ressuscitada per la performance. Els mitjans massius exposen lautor sota una llum que no depn necessriament dell. Cal recordar que
Salman Rushdie va ser vctima simultnia de lintegrisme i dels mitjans
massius. Els talibans del Pakistan els van acusar dapostasia i laiatoll
Khomeyni es va assabentar de la protesta per televisi. Desprs va ordenar
la fatwa sense llegir el llibre. A Tomba de la ficci Christian Salmon estudia

86

els setges que es posen a la imaginaci contempornia i la dificultat social

dacceptar invencions (entre altres coses perqu representen un mode altern de dir veritats).
Amb graus diversos de perill, el novellista ha de respondre per les seves
criatures davant dels periodistes, laiatoll o el cap duna junta militar. Professionals del jo, els escriptors estan obligats a explicar-se a ells mateixos,
no a partir dels seus llibres, sin de les intencions recndites que els van
portar a escriurels. La definici de lobra (la seva esttica retrospectiva, les
seves pulsions ntimes) s un subgnere molts cops ms llegit que lobra
mateixa i el principal aliment de les formigues classificadores.
Les ones expansives del jo sn tan extenses que informen duns assumptes
rarssims. De cop i volta, estem al corrent de les injeccions de collagen a la
boca duna actriu. El peculiar s que la font daquesta saviesa es dissol:
missatges sense origen, estmuls que canvien com el clima i contra els quals
resulta impossible lluitar. Quin taxista retric ens va assabentar de tot aix?
La societat de la informaci determina linconscient com les escombraries
gentiques determinen el genoma hum. Morir el dia que deixi dinteressar-me per alg que parla dell mateix, va anotar Elias Canetti en una
poca en la qual la confessi era un atreviment, una singularitat del carcter, no una moda finanada per la televisi, Internet i daltres abocadors
acabalats.
Per protegir-se de lexposici meditica, els escriptors solen promoure
de manera progressivament emftica els valors de la solitud. Lapartament
ha guanyat un prestigi cultural enorme. Detesto veure gent, declara el poeta
amb orgull malcarat. Els reporters descriuen la forma en qu el lle es nega
a contestar al telfon, evita el tracte amb estranys, deixa de tenir amics.
Larquetip de leremita illustrat s la resposta del mn culte a una societat
invasora. Es tracta, sens dubte, duna figura honesta per una mica tediosa.
El mrtir de la solitud t prohibit anar a festes, perdre la seva angst davant
dun escot, escudellar-se dues vegades del ragot. La imaginaci alegre es
considera superficial; fins a tal punt que entre les provocacions profitoses
que Csar Aira inclou en la seva memria Cumpleaos, poques rivalitzen
amb la dassegurar que el seu estat anmic normal s leufria.
De qualsevol manera, ning no pot estar segur de la sinceritat de lescriptor; els bigrafs vids del futur tal volta descobreixin que el misantrop
professional era gregari i vivia en pecat de bon humor.

87

Un gest ms radical que escriure desquena als altres consisteix a renunciar a lofici com a culminaci duna esttica. Bartleby y compaa,
dEnrique Vila-Matas, socupa daquesta cancellaci eloqent de la paraula. Vila-Matas desplega una galeria de lletraferits que es van tornar cartoixans sobtats i ofereix el retrat duna poca on els singulars sn aquells que
someten, esborren les seves petjades, aconsegueixen que el silenci sigui la
caixa de ressonncia fragorosa de les seves paraules. Al berenar dels papagais, els muts sn reis misteriosos.
Amb tot, el silenci no sempre potencia una obra. Cal cert acord entre
la impossibilitat de dir i la necessitat de callar. De vegades, la renncia a la
paraula no s un gest esttic sin una desesperada fugida de la vida.
Pavese va pagar el preu de les seves darreres sentncies: Prou paraules.
Un gest. No escriur ms. En acabar la frase es va ocupar del seu sucidi
exemplar.
El diari preserva una vida secreta, posant-la fora del perill dels testimonis que poguessin alterar-la, i apella a una lectura posterior, quan ven lestrany contracte que la privadesa contreu amb la vida. Al respecte escriu Alan
Pauls: Sempre que es troba un diari ntim (perqu un diari ntim mai no
apareix: es troba, shi ensopega o shi cau a sobre, fins i tot quan abans se
lha buscat amb desesperaci) hi ha, al costat de les seves pgines, moltes
vegades tacant-les, un cadver.

Josep Pla: matria de vida

De quines estratgies es pot servir un escriptor per aprofundir en ell
mateix sense caure en lexaltaci promocional del jo ni renunciar a la seva
veu com a mrtir de lofici? El gnere ms prxim a la illusi de sinceritat s el diari. Les cartes depenen de la mirada aliena; sescriuen dacord
amb un corresponsal; quan sen coneix b el destinatari, lescriptura depn
de valors entesos: la xafarderia que laltre espera amb morbositat intensa,
lexageraci que li fa riure, el cop baix que lofn. Les autobiografies tampoc no permeten que lescriptor es descobreixi de sobte i salbiri, com
buscava Musil als seus diaris, amb la resplendor opaca de qui passa amb un
ciri davant dun mirall i veu les seves faccions renovades, enrarides. Els llibres de memries construeixen un personatge ms o menys lgic; ning

88

no narra la seva vida sencera des de la sorpresa, el malents, la confusi o

la perplexitat. De vegades, fins i tot cal una atmosfera fictcia perqu les
confessions resultin sinceres. Oscar Wilde va tornar a tenir ra en afirmar
qu passa quan es dna una mscara a un home: diu la veritat. Marcel Proust,
Francis Scott Fitzgerald, Malcolm Lowry, Philip Roth o Fernando Vallejo
han aprofitat la novella com una rica variant de lautobiografia; leficcia
dels seus allegats ntims deriva de la fabulaci aparent. Per contra, William
S. Burroughs i Henry Miller escriuen amb una pretensi de franquesa no
sempre creguda pel lector. En una art on la paraula realitat noms es pot
escriure entre cometes, segons va suggerir Nabokov, importa la versemblana,
no lautenticitat.
Els diaris porten a lhoritz privat dun autor, per noms en un sentit
formal. Des del punt de vista literari, el valor documental s relatiu; el decisiu s que el narrador es colloqui en una vora apartada de lentorn, la tradici, les formes donades. Per aix, per a Pavese, la solitud representa una forma de menysprear lart. No es tracta, necessriament, de suspendre el tracte
amb els altres, sin de trobar un lloc de lescriptura apartat, un allament en
el text; el diarista busca idees que noms arriben al marge del costum. Robert
Musil: La voluptuositat destar sol amb mi mateix, absolutament sol [...] Una
cosa que, per un cop, no t res dafectaci! Un sacompanya a si mateix. Els
diaris? Un signe dels temps. Es publiquen tants diaris. s la forma ms cmoda, ms indisciplinada [...] No s art. No ho ha de ser.
Davant daquest anhel de solitud, qu dir de diaris meravellosament
mundans, com els dAndr Gide? El seu complex taps de la comdia humana, que abasta de 1889 a 1939, va haver de ser cert per ser narrat. Tanmateix, defuig la intimitat i a penes saparta dels plaers de la crnica o la
microhistria, fins al punt que lautor converteix la seva forma de vida en
estratgia narrativa: Es podria dir el segent, que em sembla una mena de
sinceritat inversa en lartista. No ha de narrar la seva vida com la va viure
sin com la narrar. En altres paraules: de manera que el relat dell mateix
que constitueix la seva vida sigui idntic al retrat ideal que desitja. Dit encara
ms senzillament: que sigui tal com vol ser. Lesttica de Gide depn, com
la de Casanova, de la quotidianitat que inventen les seves accions. El diari
com a forma de coneixement nica posa en joc uns altres ressorts.
Narrar dacord amb el calendari pot organitzar el real en una histria,
rescatar la novella submergida en lexcs de les coses. Lescriptura cont-

89

nua de Josep Pla passava sense prdua ni sobresalts de la crnica dun viatge breu en autobs al registre danys de vent a la Mediterrnia. Testimoni
ntim de lexterioritat, Pla recull un relat precs, ocult en la marea del temps.
El quadern gris s la novella mestra que un miner dels dies extreu del seu
entorn. En un sentit tcnic estem davant dun diari. Pla recull els esdeveniments dels 1918 i 1919; tanmateix, corregeix el text anys desprs; conta
la seva joventut amb els adverbis el temperament que defineixen el
seu estil definitiu. Admirador de Proust, aleshores un autor minoritari del
qual noms es podia parlar amb una colla damics, proposa una confusi
inextricable i immensa de vida i escriptura. Els seus records, com els de
Proust, segueixen una ruta en espiral, laberntica, ja que en bona part sn
aliens: el narrador descriu alg que recorda el record dun altre. Caixa de
veus encreuades, la monumental obra de Pla contrasta sobretot dos mbits:
lentorn rstic de Palafrugell i el terrabastall burgs de Barcelona. En la seva
autofiguraci, Pla s sobretot un meteorleg; les atmosferes (arquitectniques, intellectuals, morals) defineixen les persones de la mateixa manera
que les temperatures fan que tothom esternudi en arrencar el llibre. Els llocs
de lescriptura, lEmpord i la capital catalana, determinen el curs de la prosa.
Tamb la temporalitat s un condicionant extern. Al perode 1918-19 Pla
conclou els seus estudis dadvocacia, que no li han agradat gens, renuncia a
ser un narrador elegant, busca un nou estil en el diarisme la prosa dels
dies i decideix partir a Frana. De forma admirable, aquest perode daprenentatge ser retocat a la maduresa pel narrador. No estem davant del llibre al costat del cadver, la pgina interrompuda, que tants cops s un diari, sin davant un volum treballat com a obra independent.
Encara que segueix lestructura del diari, repudia la pretensi de sinceritat del gnere. La crnica de Pla depn fins a tal punt de lexterioritat
que lautor es pregunta: s possible lexpressi de la intimitat? Vull dir
lexpressi clara, coherent, intelligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben
garbellat, deu sser lespontanetat pura, o sigui una segregaci visceral i
inconnexa. Si hom disposs dun llenguatge i dun lxic efica per a representar aquesta segregaci, no hi hauria problema. Per a Pla, lescriptura
ntima, en sentit estricte, s la seqncia salvatge de lhome que es pensa a
ell mateix. Un abocador didees, associacions, paraules esparses. Aix porta
al problema de la intelligibilitat: pot comprendre alg el que un altre registra en desordre inconscient? Dujardin, Schnitzler, Joyce i Broch van buscar

90

una potica del flux de la conscincia. No s el cas de Pla; mestre de la

mirada externa, afirma: La intimitat s inexpressable per falta dinstruments
dexpressi [...] la seva projecci exterior s prcticament informulable.
El quadern gris repudia la prosa incontrolada, de neurtica instrospecci, a
la qual han aspirat diaristes del tremp de Musil. La seva conquesta apunta
en direcci oposada: una novella sense ficci, feta de temps.
En aquest afany, la llengua s un artifici exacte. Res no sembla tan gil
com els acurats adjectius de Josep Pla, collocats amb punteria entre llocs
comuns i frases fetes que els fan semblar accidentals, com trobats sota el
tovall de qualsevol tertlia. I tanmateix hi ha una notria voluntat destil
en aquesta naturalitat. El quadern gris s travessat per senyoretes inconcretes, galls desorbitats, indecents, un polemista de to passablement sinistre. En la seva factura, el text s un allegat implcit contra la literalitat i
els favors inestables del discurs oral. Lluny dels reportatges que va saber
practicar, Josep Pla poleix all real, ho desordena, ho modifica, inventa una
illusi de vida i la barreja amb aforismes, apunts de lectura, opinions prpies i alienes, retrats, dubtes, fabulacions. Una escena mnima, domstica,
adquireix una veracitat llegendria en entrar en el flux ampli del que va
passar en un altre temps o no passar mai. El pescador al qual la mar li
sembla horrible desperta en Pla la perplexitat eixuta dun clssic llat. En
aquest anivellament de realitats, resulta decisiu el merament conjectural. Pocs
cops lautor s tan ntim com quan es transfigura en una altra persona. Aspira,
per exemple, a la moral rubicunda dels obesos: Si estigus gras, em dedicaria, probablement, als petits, insignificants plaers del menjar i beure i aniria
cada vespre al caf a dormir una estona, i entre clucull i clucull parlaria, si
sescaigus, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig
embastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible [...]
Si alg formuls contra mi alguna impertinncia, no malaria ni de la cadira,
perqu no hi ha res ms incmode, per a un gras, que alar-se de la cadira
o cadires que ocupa sobre terra [...] Un home gras consisteix en un sser
que arrossega, ell personalment, una gran quantitat de sentit del ridcul
ineluctable, inescamotejable, definitiu, que comporta i arrossega la vida. En
aquest sentit, un home gras est en condicions excepcionals per a sser bona
persona, per a tenir la vanitat mnima, per a veure el mn com un espectacle fatalment injust, estrany a tota idea dexactitud i de perfectibilitat
impossible.

91

En aquest meravells autoretrat fals, la puntuaci imita la respiraci

compassada del gras. Comparat amb el de Pla, gaireb qualsevol altre diari
sembla un recull de papers en descurana absoluta. Al mateix temps, cada
efecte destil conserva la condici atmosfrica essencial per al conjunt, on
una frase s un cop de vent.
A Acte de presncia Sylvia Molloy observa que els memorialistes vuitcentistes solen menysprear la petite histoire. Convenuts que la seva circumstncia val pel seu valor documental, aspiren a tenir histria pblica i per
aix menystenen la privada. Pla, per contra, s ms a prop de Walter
Benjamin, per al qual la veritable imatge del passat s fugissera; treballa
en fragments, per no dir en llamps. Objectivats, mai no abstractes ni difusos, els seus records sn relquies de llum. El quadern gris reconstrueix la
forma mnima infraordinria, diria Perec en qu les dades diries confessen els seus misteris: Noms hi ha una cosa que no magrada en aquest
paisatge prsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc s el color
dels folls. El passatge illustra la tcnica del trasllat en Josep Pla. La seva
passi matrica per lentorn el porta a veure linfinitament petit, les coses
tal com sn, per en narrar-ho, en traduir-ho en literatura, ho lliura a una
altra lgica, on el groc s el color de la bogeria. No ficcionalitza lescenari
ni lpoca (Catalunya, 1918-19) sin les raons, el pas de lull a la conscincia.
Resulta ocis delimitar el gnere precs dEl quadern gris, obra necessriament oberta. Lobra acompleix els requisits del diari per els desborda de
tal forma que resulta extravagant veurel fonamentalment com un diari.
Contar els dies s, en aquest cas, un recurs semblant al de Tanizaki en la
seva novella Diari dun vell boig; es tracta dun pretext, no dun problema.
Abocat cap al mn que modifica en escriptura, Pla no es jutja ni es desconeix en la intimitat.
El tema ms freqent i vulnerable del diarista sol ser la malaltia. Fins i
tot en aquesta zona, Pla es generalitza, es narra a partir del que pateixen els
altres; la seva mala dentadura s producte, no de la seva descurana, sin de
lpoca; no es tracta dun assumpte ntim sin epidmic. Assimilat a aquest
dest com, afirma que continuar mastegant brillantment, a diferncia,
per exemple, de Thomas Mann, derrotat al seu diari per les seves males
digestions (malaltia especialment simblica si es t en compte que el text,
com han suggerit Valry i Foucault, s un sistema digestiu que transforma
el que ingereix).

92

Seguint aquesta metfora, es pot dir que el diarista Pla t un estmac

de ferro, est mancat dels clics dels qui perden el control davant daquest
repte. Obra cabdal del segle XX, El quadern gris se serveix del diari com a
punt de partida. Quina mena de veu troben els qui fan del diari un assumpte de dest?

El jo com a marrada
Els diaris ms radicals posen en joc un desconcertant sentit de la solitud. En aquesta zona residual, la literatura es resisteix a assumir la condici
de gnere i fins i tot dart. El diari que noms es justifica com a tal no
sembla una crnica ni una novella. El seu nic cnon: escriure al llarg dels
dies. Lassumpte tractat pot ser real o imaginari, personal o ali. Una bitcola de somnis, una parca llista dactivitats o un desfogament de deliris sn
formes vlides del diari. Ni tan sols cal pressuposar un lector. Als llibres de
saldo en qu anotava les sumes i les restes de la seva conscincia, Lichtenberg
solia escriure pargrafs embolicats i agregava entre claudtors Jo mentenc.
Lescriptura privada existeix per ser compresa per qui lemet. Res ms.
Ms enll de la morbositat dobrir quaderns amb panys temptadors, s
possible valorar la riquesa literria dun gnere sense normes definides? Com
comprendre la seva especificitat i evitar aquest elogi de segona divisi: sembla una novella? La fascinaci indeleble que suscita El quadern gris depn
poc del fet que sigui un diari. Quan s doncs important aquesta forma
sense forma?
Abans de proposar hiptesis conv aclarir que el diari com a literatura
normalment incumbeix els qui han dominat uns altres gneres. Lheroisme
dAnna Frank o del submarinista a lobscuritat glacial del Kursk, s el de
qui ret un darrer testimoni temerari. Es tracta, en aquests casos, descriptors per emergncia, similars als antroplegs que omplen pgines en benefici dels qui no han vist coses tan rares, o als astronautes de lavenir, que
faran viatges prou llargs per prendre apunts.
Tamb alguns diaris de grans escriptors depenen de la fermesa de no
tancar els ulls. s el cas de les Radiacions dErnst Jnger. Caador dinsectes
a la Segona Guerra Mundial, el creador dHelipolis i unes altres utopies
descriu lespant amb freda objectivitat. El 29 de maig de 1941 comanda

93

un batall dafusellament i apunta: Voldria desviar els ulls, per mobligo

a mirar aquell lloc i copso linstant en qu, amb la descrrega, apareixen
cinc forats al cart com si li caiguessin a sobre gotes de rosada. Lhome on
les bales han fet blanc continua dempeus contra larbre; a les seves faccions
es reflecteix una sorpresa immensa. El testimoni obligat mant una mirada impassible. La mort sn cinc bales en un cart. No noms per compartir la nit dels assassins procedeix Jnger daquesta manera; creu en la potncia reveladora del text ms enll de la voluntat del seu autor; poleix una
lent daugment, un vidre de laboratori, embafats per la boira i la plvora.
Les seves esplndides dots dobservaci reflecteixen el costum de la guerra
com un antropleg reflecteix ritus que desconeix. Colleccionista de fssils
i estels, Jnger suprimeix la seva subjectivitat per practicar una entomologia de lhome, la cincia fictcia que lacredita com a un observador desapassionat i imparell.
En canvi, els homes que busquen locasi propcia en la maror de la
histria solen ser relators parcs dels portents que testimonien. El diari del
Che a Bolvia s el dun expedicionari sense brixola, tan detallat i conscient dels objectes i els bns de la seva tropa com el Capit Cook als Mars
del Sud. A diferncia del novellista que de sobte opta per lescriptura secundria, el redactor dun diari histric es troba davant duna noci total
de lexperincia: transmet lnic que pot dir. Curiosament, lescriptura absoluta s per a ell una forma de la reticncia. El que diu est sobredeterminat
pel que calla, evadeix, mitiga o distorsiona. Dacord amb Isaiah Berlin, la
lli literria dels fets histrics rau en el fet que els seus protagonistes no
noms fan coses histriques. Les novelles de Waterloo, Okinawa o Sarajevo
depenen de les xafarderies, el fum de les cuines, els riures, les monedes
menudes, els signes de la vida que prossegueix, tumultuosa, durant la contesa. En canvi, la ra poltica evadeix els destins contradictoris i privilegia
les dades crues, incontrovertibles per concises; les seves paraules descarnades proven que aix va existir, la pedra de la qual sorgeixen els monuments.
Quan vivia al Berln Oriental, vaig conixer el llegendari poltic mexic Antonio Carrillo Flores, aleshores ambaixador a Moscou. Corria el rumor que don Antonio havia perdut loportunitat de ser president per la
prudncia, la vasta cultura i lhonestedat que el presentaven com un home
massa feble per al PRI, partit al qual, de tota manera, va servir amb lleialtat. Don Antonio va ser secretari dHisenda i dAfers Exteriors, director de

94

Nacional Financiera, diputat, ambaixador a Washington i a Moscou, tot el

que es pot ser sense arribar a president. Vam fer una amistat que es fonamentava en la seva passi per invertir el mode socrtic i aprendre dels joves, condici en la qual agrupava quasi tota la humanitat. Jo tenia llavors
24 anys i ell devia anar pels 80. Em preguntava per gent de 60 anys com si
fos de la meva generaci. En els nostres recorreguts pel Museu de Prgam
o davant guisats interminables de crvol, em va contar que portava un atapet diari de la seva vida com a poltic.
Anys desprs, jo treballava a lagncia Notimex amb Alejandro Rossi i
li vaig proposar de publicar fragments daquell diari que per a mi tenia aire
de llegenda. Coneixedor refinadssim de les petites claus que determinen
les intrigues llatinoamericanes, Alejandro es va entusiasmar amb la idea.Vam
visitar el poltic retirat al seu casalot de la colnia Npoles. Ens va rebre un
home afable, oblidads, una mica sorprs pel fet que el seu passat ens pogus interessar. Ens va portar a la seva biblioteca, arquetip del poltic mexic illustrat: prestatges de caoba, llibres enquadernats en tons vinosos,
memoriablia del seu selecte pas per les oficines (alguna medalla, la carta
emmarcada dun president, una moneda dor dun pas lluny). En una lleixa,
vam trobar els volums desitjats. Li vam demanar el corresponent a la devaluaci que es va veure obligat a ordenar en el seu pas per Hisenda i que va
trencar una dilatada estabilitat del peso mexic. Vam regressar a la nostra
precria oficina de lagncia de notcies segurs de tenir un bot periodstic.
La decepci no va poder ser ms gran. El ms articulat dels poltics mexicans tamb era un dels ms hbils. El dia ms dolent de la seva vida pblica mereixia una entrada concisa en la qual esmentava de passada la seva
tristesa i es consolava escoltant Beethoven o llegint Goethe. Era tot. Els
diaris registraven la seva vida com una eloqent collecci de silencis.
A la vora oposada de qui esborra petjades privades per apuntalar la seva
gesti cvica es troba qui porta un diari perqu no concep una altra manera dexpressar-se. Durant vuit anys i mig el comerciant angls Samuel Pepys
va ser un inslit testimoni dell mateix i del segle XVII. Va deixar descriure
quan la seva vista es va debilitar, ja que hagus perdut la franquesa en dictar a un secretari. Dacord amb Stevenson, el candors Pepys fascina, no
noms pel seu irrefrenable apetit per la vida, sin perqu confessa les seves
errades i febleses com si ning no pogus llegir-ho. Pocs cops lintricat teixit
dun home apareix de forma tan plena. Pepys s un escriptor culte que no

95

pretn ser artista; es retrata sense saber com quedar el seu semblant. El seu
testimoni va ser publicat 160 anys desprs de la seva mort i perdura com
una mostra refrescant duna prosa que, sense arribar a lautosarcasme, ignora qualsevol sentit de la respectabilitat. Pepys s el cronista dispar de la seva
conscincia. El 31 de desembre del 1665 termina lany de la pesta que
esdevindria inoblidable a la crnica de Daniel Defoe; Londres est sumit
en la runa i la misria; mentrestant, el jovial Samuel Pepys escriu: Mai no
he viscut amb ms alegria (i a ms a ms, mai no he guanyat tant) com en
aquests temps de plaga. No parla un cnic; parla un testimoni humanament irresponsable.
Quan un escriptor emprn un diari practica un gnere diferent al de
Pepys. Rares vegades pot ser tan franc o joiosament irresponsable, ja que
no deixa dintuir laltre en les seves paraules. En el seu cas, la prosa privada
sempre t alguna cosa dimpostura. Quines raons limpulsen a portar aquest
quadern secundari? El catleg s infinit: retratar una poca (Andr Gide),
registrar una vida parallela (John Cheever), suportar patiments (Katherine
Mansfield), mantenir un planter per a obres futures (Sergio Pitol). En aquests
exemples, lescriptura ntima est en funci dalguna cosa que lexcedeix;
s document, desfogament, terpia, esborrany. Fins a quin punt el diari pot
dir noms com a diari? Quina literatura proposa al marge de tota normativitat, des de les vores?

Obriu en cas durgncia

Als seus diaris, Thomas Mann confirma que s lltim custodi de la Illustraci i detalla els esforos mprobes que li van permetre consumar una
obra descomunal; per hi ha alguna cosa ms: el veritable engrandiment
est en les seves caigudes, la zona obscura de qui va viure per renovar els
pactes amb el diable; lhome que disseca la seva grandesa trenca de cop i
volta la disciplina marcial que sha imposat, estudia el seu cos, llastat de mals,
olors, indigestions, el sac malalt que desitja les mans inassolibles dun xicot.
El dilema de Tonio Kroeger (lartista que renuncia a la vida per recrear-la
a distncia) es reprodueix de manera apassionant: Mann escriu contra el
seu desig, per latresora en privat, permet que el secret enverini la seva
vida i la desvetlli, paga amb una ploma desesperada, fervent, el peatge de

96

les novelles que, de cap a cap, representen una aventura de lordre. No deixa
de veures a ell mateix com una figura egrgia, per satreveix a perjudicar-la amb les seves dolences i els seus desigs inconfessats. Mann no pot
estar segur de la forma en qu seran rebudes les debilitats del tit. Avui
sabem que aquests defectes el dignifiquen. Hi ha alguna cosa de tranquillitzador en el fet dassabentar-se que lexecutor de repetides proeses va patir
tant de lestmac.
Ms com s el cas oposat. Sobren autoretrats on el dramaturg de fetge
insegur apareix com la vctima altiva i resignada de la seva esposa, els seus
molts fills, els seus editors canbals. Uns altres posposen de forma estratgica la difusi de les seves misries. Si nhan de parlar malament, almenys
que sigui al cap de molt de temps. Aix doncs, disposen que els seus diaris
seditin vint o cinquanta anys desprs de la seva mort perqu aquelles paraules que ese suposen obscenas, increbles, precisas (com les que Beatriz
Viterbo escriu a El Aleph de Borges) augmentin la seva fama pstuma (ni
que sigui als butlletins que els investigadors lleials dediquen als novellistes
oblidats).
Quina necessitat esttica explica que lautor torni sobre ell mateix per
explicitar el que ja van suggerir els adverbis i els adjectius de la resta de la
seva obra? Si la ficci permet ser en els altres, per qu passar al camerino
on lestrella revela que lobra es va fer amb pocs diners, mala calefacci i
molta malvolena? Legotisme consubstancial a lescriptura corre el risc de
tornar-se redundant en les pgines del diari. La vida dEscipi lAfric s
singular; no ho s tant que el protagonista es vegi a ell mateix com Escipi
lAfric. Si aix resulta vlid per a un dest imparell, qu es pot dir dels
immbils que perden cabells davant del teclat?
Si el tema ms gastat dels diaristes sol ser la malaltia, el segon sol ser la ra
mateixa descriure un diari. Per a Julio Ramn Ribeyro, la literatura s una
forma de palliar el fracs de no poder viure, i el diari, una forma de palliar
el fracs de no poder escriure:
Todo diario ntimo surge de un agudo sentimiento de culpa. Parece que en l
quisiramos depositar muchas cosas que nos atormentan y cuyo peso se aligera por
el solo hecho de confiarlas a un cuaderno. Es una forma de confesin apartada del
rito catlico, hecha para personas incrdulas. Un coloquio humillante con ese implacable director espiritual que llevan dentro de s todos los hombres afectos a este
tipo de confidencias [] En todo diario ntimo hay un problema capital planteado

97

que jams se resuelve y cuya no solucin es precisamente la existencia del diario.

El resolverlo, trae consigo su liquidacin.

Per a Ribeyro, el diari no pot ser una forma plena; ni tan sols triomfa
com a substituci de laltra escriptura; s una coartada per apartar-se de la
forma; misteriosament, aquesta s la seva forma.

La invenci de la solitud
A pesar de les moltes raons dolentes que poden portar a escriure davant dun mirall, hi ha diaris literaris grans, insubstitubles. Cioran, profeta
del nihilisme, perdurar, entre altres coses, per la ms vitalista de les seves
formulacions: no sescriu perqu shagi de dir res sin perqu es tenen ganes
descriure. Aquestes ganes sense meta ni origen definits troben sentit a
posteriori en la lectura. No es tracta dun ardit xamnic sin dalguna cosa
ms humil i sorprenent. Amb el contacte amb la seva matria, el diarista
diu menys i ms del que preveia, canvia el rumb i la determinaci de les
seves idees. Escriure obliga a entrar i sortir contnuament duna regi on
all propi comena a ser ali, on lescriptor es transcendeix en un altre i es
tradueix en text. Gombrowicz, Kafka, Musil o Herling han portat quaderns
que noms en part revisen la substncia voltil dels seus dies i comuniquen
de manera radical alguna cosa que noms pot ser dita amb aquest mitj.
Julio Ramn Ribeyro va trobar en lexpressi prosas aptridas la millor
definici dels textos que migren dun gnere a un altre sense trobar casa
en cap dells: assaigs que sn memries que sn ficcions, o ni tan sols aix,
una substncia literria en estat brut, que irradia una llum difusa, incapa
de reconixer els seus lmits. Al comenament dels seus diaris, Robert Musil
anuncia que escriur en estat dalerta, durant el son dels altres i de la seva
vida habitual: un animal de presa amb hbits nocturns. El diari noms pot
tenir lloc quan sendormisquen els reflexos i es desperta una sensibilitat
distinta. Atent a aquest contracalendari, el polons Gustaw Herling ha passat la major part de la seva vida entregat al seu Diari escrit a la nit. Herling
recupera els seus pensaments i emocions com qui entn un taps pel seu
revers, sense sotmetrels a la forma precisa de lassaig o el relat memoris,
tot i que per moments segueixi aquests camins.

98

El diari ofereix la llibertat condicionada de la falta dexigncies. Per aix

s tan difcil dexercir. Com han sabut els retrics i els membres del grup
Oulipo, les restriccions fermes estimulen la creaci de dreceres i vies alternes. La rima i la mtrica condueixen a resultats inslits; la inspiraci treballa ms b quan les muses estan sindicalitzades i obeeixen regles. El diarista,
per contra, afronta un vertigen sense lmits.
Kafka expressa el dilema amb langoixa paranoica que presideix les seves pgines: en la seva lluita contra el mn, lhome sha de posar a favor
del mn. A primera vista la frase convida a una capitulaci davant la fatalitat i els mecanismes duna societat totalitria. Tanmateix, el diarista pot
trobar en ella una tica. Kafka sap que la veritat del solitari est fora dell;
el seu repte consisteix a pensar-se en el mn des dun mirador excntric.
A partir de determinat punt ja no hi ha tornada. s precs assolir aquest
punt, escriu en un dels seus aforismes. Per al diarista literari, la zona de no
retorn s una frontera de boira on el jo, allat i lliure de lligaments, sexperimenta com quelcom dextern, que noms en part depn dell. Alan Pauls
ha assenyalat que, per ms descarnat que sigui el diarista, rara volta escapa
del crrec devasi; el seu ostracisme es pot veure com una forma de protegir-se del mn. Per aix proposa una altra frmula per entendre aquest
apartament peculiar: No un solitari sin el seu enemic ms arters: un
clibe. El clibe s la gran figura conceptual i poltica que Kafka oposa, al
mateix temps, a qui sevadeix del mn i a qui labraa, a lescptic i al
comproms. Es tracta, doncs, duna solitud incmoda, que no abjura dels
altres: els mant en tensi.
Aquest estil de pensament no es vassall dels esdeveniments. En un sentit
profund, Musil, Kafka o Gombrowicz privilegien el que no sesdev, el que
s mera possibilitat o imminncia, la vida de la ment, com anhelava Valry.
Un avantatge descriure un diari, sost Kafka, consisteix en el fet que
aix un sassabenta amb claredat tranquillitzadora de les transformacions que
pateix constantment; transformacions que un en general admet, sospita i
creu, per que inconscientment nega sempre. El diarista no busca saber
qui s sin en qui sest convertint. Moltes vegades la troballa s retrospectiva; en llegir el diari, lautor descobreix el canvi que va tenir lloc amb sigil
quan la superfcie de la vida tractava de convncer-lo duna altra cosa.
En cap altra circumstncia un narrador es qestiona tant el sentit de la
seva activitat com en un diari. Fracs assumit (Ribeyro), condemna noc-

99

turna (Musil, Herling), catleg dimmaduresa (Gombrowicz), aprenentatge

de la indigesti (Mann), ganivet que furga el cor (Kafka), el gran diari s
un experiment terminal, all que es diu a falta de totes les altres possibilitats textuals, un saldo incontrolable i delator. Musil: En la part reflexiva de
lart hi ha un element de dissipaci [...] En el pensament exacte, com que
el treball t una finalitat particular, aquest conjunt es limita al demostrable,
distingeix el probable del segur, etc.; en una paraula, com que el seu objecte imposa exigncies metdiques, el conjunt sordena, es delimita i sarticula. Aqu manca aquest tipus delecci. I es produeix lelecci que imposen les imatges, lestil, el to general. El diarista reflecteix un estil de pensament com amb la resta de les seves obres per inassimilable a elles. Ni
tan sols un llibre formalment infinit, inacabable, com ara Lhome sense qualitats, va poder contenir els resquills mentals del diari de Musil. Podria argumentar-se que els diaristes ms bons tamb sn autors daltra mena dobres
mestres: dipositen al quadern privat un excedent excntric que no existiria
sense les seves novelles, contes o poemes. Forma voluntriament fallida,
el diari pren prestada la legitimitat que lautor rep per uns altres llibres, encara
que a la fi, com en el cas de Pavese, el seu diari ocupi una centralitat resistent. Amb un xic dironia, Ricardo Piglia sost que escriu novelles per
justificar la publicaci dun diari pstum. Sense adquirir estatut previ dautor, ledici del diari (i potser la seva escriptura mateix) fra impossible.
Al seu inexhaurible assaig El narrador Walter Benjamin es va referir a
la dificultat de tenir experincies en la modernitat, on el dest s segur i
com i monton. A Infncia i histria, Giorgio Agamben allarga aquesta preocupaci: lexperincia s incompatible amb la certitud, i una experincia
que es torna calculable i certa perd a linstant la seva autoritat. La societat
del Price Club, El Corte Ingls i lalt rating han portat una homologaci
del quotidi. La psicologia, les afliccions i les formes de relaci estan tan
catalogades com en un magatzem. Narrar la vida comuna significa abordar
conductes previsibles. Com trobar la singularitat sense sortir del patrimoni
ordenat dall diari? La resposta de Witold Gombrowicz consisteix a apreuar
la inexperincia. Assass de lhora actual, guarda els seus dies com si es
desconegus (no sc jo el que est passant amb mi), desordena el que
creia saber, guiat per lnica conducta que garanteix laprenentatge: la immaduresa. Qui va decidir que sha descriure noms quan sha de dir alguna cosa? Lart consisteix precisament a no escriure el que sha descriure,

100

sin quelcom de completament imprevist, anota al seu Diari argent. Aix

doncs, la destrucci de lart a qu apella el diarista pot donar lloc a una
altra esttica, no codificada.
En un passatge sorprenent, Julio Ramn Ribeyro dna algunes claus
daquest procediment. Assisteix a una kermesse a Per i descobreix la seva
mare atrafegada en una de les parades:
Al principio no la reconoc: pero era mi madre detrs del mostrador, sudorosa,
arrebatada como siempre, pero esta vez su fatiga, lejos de envejecerla, le daba
una radiante lozana. Su rostro me hizo recordar al de sus fotografas de juventud:
un rostro alegre, gracioso, invitador, ante el cual cedan los clientes y se enrolaban
en la lotera, y hasta una voz distinta, que se diriga a todos y cada uno,
invitndolos dichosamente a tomar parte en el juego. Yo, oculto entre la multitud, estuve observando ese rostro, sin atreverme a acercarme, porque estaba seguro
de que si me divisaba, caera sobre l toda la sombra que era capaz de contagiarle
mi presencia. Y por eso me fui, avergonzado, remordido, porque tal vez se, y
solamente se, era el verdadero rostro de mi madre.

Ribeyro contempla una cosa mil voltes vista, per per primer cop ho
fa com si ell no forms part de lescena. Un rostre lliure de lombra del
testimoni. En el seu allament tens, el solitari, el clibe, desitja parlar dels
altres sense alterar-los amb la seva presncia. De manera ms intrpida, repeteix aquesta operaci amb ell mateix. Tamb davant el mirall desitja captar-se sense lombra que imposa la seva presncia. Paradoxa extrema del diari
ntim: registrar la vida que fem sense nosaltres.

Escriure el temps
Potser aquesta escriptura estigui sotmesa a una historicitat. A ligual de
la conversa o la correspondncia, el diari requereix una valoraci social de
lesfera privada. En una era de difusi meditica de les intimitats, el jo ha
deixat de ser un nucli excntric, i ms encara: la solitud com aposta imaginativa es complica en un mbit on la sobreinformaci i la progressiva
mimesi del comportament codifiquen les reaccions fins i tot abans que
brollin en linconscient.
s possible disposar duna memria salvatge, no domesticada per ls?
Al seu assaig Desempaqueto la biblioteca, Benjamin aborda el tema del

101

colleccionisme, activitat amb ressorts similars a lescriptura de diaris. Qualsevol passi fa parti amb el caos, i la del colleccionisme en fa amb el dels
records. Aix com els nens tracten de renovar lexistncia retallant coses,
pintant els objectes i les parets, desprenent parts daparells per acoblar-les
duna altra manera, aix el colleccionista renova el seu mn inserint all
fugitiu en el present. El diarista literari collecciona instants que noms
existeixen en les seves pgines. Per no es limita a recuperar-ne de passats;
fixa el decurs dels dies com un passat que ser; renova lexperincia amb
tisorades rpides, a lencal duna realitat que noms pot sorgir all. La seva
memria no atresora, es posa a prova.
Tal vegada el gnere continu obert. Tal vegada encara sigui possible
assumir el repte cultural destar sol. Per escrit, i a favor del mn.
(Traducci de lespanyol: Anna Torcal)

102

DINS
J.

PALCIOS

UNA ALTRA MESURA

e la

allet

A D. P. M., J. C. M. i J. P. M.,
epigrfics, gentils, inductors,
i que cadascun dells, quan shaja identificat, trie ladjectiu que preferesca,
o tots, o cap,
per que conste que algun crrec han compartit en aquests intents homicides.
I no cal dir que jo rebutge la part que em pertoca
a d
med

Per a fer un pas nou, cal destruir el vell.

Per a ressuscitar una llengua, cal... ressuscitar el cos sencer?

i
Per a entendrem, cal que us enteneu.
Per a entendre-us, cal que menteneu.

.I.
ARA, LLAVORS

.II.
ASSAIG JA NO TAN ESTRET

.III.
777
DSTICS

.IV.
LA MAR, LA MIRADA

.V.
RELLOTGE DAIGUA

.VI.

DE LLNTIA
CUL

I
103

.I.
ARA, LLAVORS

Abans del Verb, fou el Silenci, i, quan ja tot

haja estat escrit, ser de nou el Silenci, cobert
de fum, fins que laclaresca el Verb i el Verb siga
esborrat pel Silenci.
( J. C.)

o donar massa explicacions, no fos cas que us convencs. Anir parlant-vos, ara en blanc, ara en negre, de mi mateix, contra... el que siga, per
a amenitzar lerudici. Assajant, en un sentit molt semblant al de lapartat .II.
Per, primera ziga-zaga, per a afrontar ja dentrada el desencadenament dinterrogants que suscita lepgraf que lengega, no s assajar trencar la metoditzaci, una mica, o un molt, malgrat Montaigne, amb el seu recurs constant a les cites dautoritat o dexcusa? s penedir-se instantniament de cada
afirmaci que es fa, dubtar-la? Penedir-se, tanmateix, no provocaria, automticament, contrareferncies de creena, i, pitjor encara, imaginries? Una
altra aproximaci a la naturalesa de lassaig: una succi contnua de linstant?
Tindrem oportunitats per a anar modulant-ho. Una improvisaci damunt
el traat parallel, immediat, de la msica, els propis ulls contra els ulls dun
quadre? Una font de paraules quan sha trobat, compartidament, dialogadament, el punt lgid de lamor?... Nixer tumultuosament, com ara jo, en
aquest inici, als braos del full en blanc, de cara a una llum que, segurament, no fa sin allunyar-se? Una substituci encadenada dinfinits? Lautocontemplaci de lesperit, dall que s un mateix per que no s... Daquests
tres papers que ac aplegue, dos sn prcticament contemporanis, els Dstics primer, no s quants; desprs, no s quants ms; i en fi, supersticiosament, 777, amb un decimal ajustat per pressions consonntiques i lassaig
planianofusteri fet per un similar cerqueu la nota aclaratria on pugueu,
que no ser jo qui us ho diga. La mar, la mirada era, en la seua primera versi, una cua dalfaBet, i en aquesta tercera una segona, gaireb sense tocar, us desitja molts anys que llegiu i que compreu llibres en 62

105

cont, direm, alguns dels matisos o fils de coherncia efectista de qu mancaven les precedents. Magraden les formulacions daparena i designar amb fictcia amplitud acreditativa, com ja veieu: fer teoria, per sense lobligaci de
traure conclusions; encerclar instants, bombollejar-los. Dit tot aix, no semblar
estrany que uns papers ressonen dins els altres i que la sensaci dautoplagi
resulte inevitable. Per aquest fi s, justament, el que jo perseguesc, com he
escrit en algun altre lloc: que els meus mots, s, reapareguen ac i all, no amb
encadenaments lgics, perqu, entre els meus ac i all, no hi ha sin una lnia
dobsessi; patolgica, en diran alguns. Els publique ara junts, no per raons
antolgiques, perqu els considere millors que altres papers meus, sin perqu aquesta mena de joc em brinda la possibilitat de corregir-los. Hi
reincidesc, en efecte: la meua, mortificadora, ideologia s la correcci; ms
que la pulcritud, lesmena, i ms que per manipular-los estticament, perqu
vessen per tots els costats, per excedir-los en ells mateixos, per entaforar dins
una frase, amb lajuda com a mxim dunes comes, duns guions, duns...
P
uns punts i comes sn gaireb entelquies, el Parmnides i el Procs,
J
que si els anteposeu una J. i una .J em teniu a mi doblement interpretable,
s a dir, sense la certesa dencertar en el judici. Ms o menys, com he deixat caure des del principi, tots han estat retocats: aix ja era un fet verificable lendem mateix daparixer, i s el poc o el molt en qu ho han estat
all que justifica la seua reaparici. Sobretot, un dells, els Dstics, abans
desps-ahir; la sort que tinc s que els meus llibres no arriben a veure
prcticament la llum, i aix mestalvia remordiments que ja mhaurien fet
desistir de la literatura: un no sagrada de dir com s en alguns moments, de
la representaci que donar de si davant els altres Les meues veus contra
mi mateix. En aquest text, bellament conflut en el camp tipogrfic amb
la srie pictrica de Manuel Boix, El rostre, vaig confiar a la Memria
tota la meua Ignorncia, i, com era de tmer, aquesta bfida senyora, per a
demostrar-me la meua Cultura no diuen que la Cultura, la tercera protagonista femella que esmente en tres ratlles, s el que queda desprs dhaver oblidat el que se sap?; i he tingut cura de redactar-ho, senzillament, de
manera que no hi aparegus el substantiu, Oblit, el jker, el doblement invertit: lencert o lerror duplicats en els pols oposats em va trair. No em cal
ser ms precs, masoquistament: en Les veus i en els Dstics dic el mateix per no dic el mateix, perqu all ho deia tcnicament pitjor, a part la creixena que hi ha de les unes als altres, que altera en substncia la qesti,

106

ampliant-la amb registres dissonants, amb tonalitats enfrontades. Per no:

aix noms hauria estat aix si jo hagus prets introduir-hi una unitat, un
argument, quan, de fet, cada dstic s autosuficient en ell mateix, com un
individu dins una multitud, que noms respira el mateix aire que els que
lenvolten. En defensa del conjunt noms sabria dir, amics, que no sassemblen gens als de Riba, que ja s, opine, una virtut, i no espereu que us
explique per qu. O s que em despulle, en aquest comenament, que, com
s obvi, est escrit a la fi. En el fons de la conscincia aqueix membre
combustible del cos que ens regala totes les formes de langoixa, ara mateix ho he descobert, encara que segurament ho he dit mil vegades, jo tractava de destruir tanta exclamaci abrandada de la Mediterrnia Riba i
en van dues, de mencions, ms una tercera que sinclour en el mateix punt
dol de la qesti, i, ni ms ni menys, reajustar al meu gust part de la
cultura occidental, i noms ara abans/desprs mha estat inspirat el
model idoni al qual tendia a les palpentes. Ats que no puc sortir dels paranys que jo mateix mhe posat, s a dir, de la broma ingnua de les desenes, les unitats i els decimals, el transcric fora de srie, perqu crec que resulta
coherent anticipar la troballa de la incgnita per tal de plantejar, o destripar, lequaci: Oh amor flotant, tendra Oflia, penjada dun bri de la Riba:/
pren per mirar-me els meus ulls, si no he de veuret mai ms. En literatura, la brutalitat com la delicadesa es poden resoldre en un parell de paraules: per aix he assajat, com he assajat als altres cinc almuds daquesta mesura, la brevetat del dstic en ell mateix, no encadenat en elegies. Algun de
semblant, ribi?, ja lhi havia dedicat, epistolarment, a J. C. M., o ell a mi,
per adoctrinar-me en la mtrica, el qual no mhauria importat reproduir, si
hagus pogut localitzar-lo: en qualsevol cas, la majscula daquesta ja profetitzada riba s per a fer tres i no res, i acabe de deixar la quarta, ja
profanadorament minscula. Ara, per fi, sense tants romanos, ser ms probable que romanga fidel a cada una de les meues innumerables amants, tantes
com en volgus prendre de diccionari!, que ho encerte, i una a una,
tot i els plaers que prometen els amuntegaments. Que encerte qu? La
dissonncia: escriure cada pea del trptic contra la manera en qu ho han
estat les altres. En el reconeixement de lerror hi ha la naixena de la via
cap a una altra inspiraci, com les ones de la mar, fracturades entre els corrents profunds i els vents contraris. Des daquesta transmutaci hauria de
sorgir lestil. Tot, doncs, s, premeditadament, distint i igual: s, amb un nou

107

axioma, lobertura de la meua creaci. Jo, noms provisionalment com puc

ser, no sc ms que una pila de fulls en blanc; els plens sn la mort. Si dels
enfrontaments lingstics personals no saltava una espurna, per a qu serviria simular aquesta follia? Per un altre cant, les incisions en el, en principi, Petit assaig i, finalment, Assaig ja no tan estret, sn duna naturalesa ms anecdtica, promogudes per cada relectura, que, en el meu cas, siga
per a b o per a mal, sn ms nombroses que estareu disposats a creure.
Qui pot interessar-se ms/menys per mi com a literat que jo mateix, amb
el qualificatiu que em penge en la signatura final? Per si pogus callar!
No: que el que vull sentir s aquella pedregada de veus contra mi mateix.
Que, redargides per mi, sn contra tot. Una ingenutat ms: des que vaig
comenar a fer literatura, el meu objectiu era, ho dic?, desprs dhaver omplert la llengua, una llengua imaginria, aglomerada, que les resums totes,
de mi mateix, la destrucci del llenguatge, de tota possibilitat de comunicaci. Memmordasse i prosseguesc mansament. I quant a La mar, la mirada, acabat de publicar com estava, poques variacions cont, en comparana, per ms que tampoc no us penseu: suficients per a fer-ne una edici
crtica, amb explicacions no sempre fcils de trobar, o, no es tracta daix?,
per a servir de base, o, ms ajustadament, dexcusa, per a un altre paper, i
aix successivament. Hi apareixen elements nous, negligits de manera inexplicable en redaccions anteriors. Si es repetia lexperincia, arribarem a linfinit, com qualsevol matemtic ens confirmaria. Per no s el mateix un
infinit teric que una simple noci dinfinit. I prou, que no sc el Tostado. Ni
Torquemabaenlahoguera. I ja us he guiat protectorament fins on volia. Perqu ha comenat el meu programa: sons, mots, que se submergeixen en
aquest principi i que emergiran quan calga, amb sentits reaprofitats o reinventats;
o com a no res: pures cacofonies. I, una vegada posats, eren, aquells frares,
del mateix orde? Del mateix poble? Amics? Coneguts? Sembla que s, i
que fins i tot es preparaven els intercanvis dialctics. Per altra banda, quin
plaer superaria el dinsultar el ve, o el de rostir-lo? Linterrogant que ve a
continuaci s duna altra naturalesa. Els admirava indiscriminadament Pla?
Que Fuster els coneixia, segur. Far un acudit paradoxal: s la Histria contempornia della mateixa, o me la puc inventar, per endavant i tot? Clar:
lnica amb les mateixes probabilitats de ser vertadera o falsa s la que sescriu, i no tant amb la rudimentria parcialitat de lhistoriador com amb les
fantasies per a solista i orquestra de la literatura. O ms ajustadament enca-

108

ra: la que acull el tat. En fi. El T. T.: una lletra mgica, doble tamb. I quins
vens, aquells, siga dit de passada! Com si no en tingussem prou amb nosaltres mateixos!

Post-scriptum
A ltima hora, he decidit salvar de la volatilitzaci una miniatura: Rellotge daigua, en principi; Mol de Matada, un topnim real, daquesta rodalia, desprs: no he pogut aclarir qu puga significar Matada, i no crec
que siga una corrupci de Matana, enregistrada en el Coromines onomstic, tanmateix, en un sentit adequat perfectament al que es requereix ac; i
per qu no Trptic del temps, per a tractar de desviar cap a un tercer angle
el tema subjacent del relat, potser latenci que provoca aquesta duplicitat? El tercer angle s linstant en qu simplanta lara de la narraci, en
qu jo em mire crucificat en la meua nima daram. Nhi ha un quart: el de
la publicaci. I un de cinqu: el de la lectura. I un de sis, que tapa una
mica lespant de lanterior: el de la relectura. Ms, per abreujar, la cua del
dest: a mi, personalment, mhauria agradat fer-ne una edici de butxaca,
per de la petita butxaca superior de les americanes, la que arreplega els
batecs del cor. Talment una estampeta de primera comuni, amb el nom
del beneficiari del sagrament imprs, com es feia abans? En el format, per
no posar-nos ms trists, dels llibrets de paper de fumar?... Noms he localitzat la primera versi del conte en un full anunciador duna exposici
de pintura, apcrifa; la segona edici, amb algunes errades humiliants,
anava signada pel seu veritable autor, en una coneguda revista. Ara lhi
manlleve, en un acte gratut, i el restituesc a lorigen, amb a penes algun
canvi insignificant, per a contrastar la tcnica narrativa. Ni entre els seus
papers ni els meus, amuntegats elegantment, he sabut trobar-ne cap de les
versions successives, que anaven creixent de forma geomtrica en nombre
de pgines. El ritme mtric mha ajudat a reconstruir una de les frases del
comenament, i aquest ha estat lnic afegit. Potser ho notareu en la punta
de refinament sentimental que hi introdueix. Ho deixe aix, sense ms retriques. Una conclusi us oferesc, jo en concret, que ja s hora de fer-ho
o de simular-ho: ms que dir res, o dir-ho duna manera o altra, excuses que
he fet servir de vegades frmules de les quals he abusat, potser; o potser

109

no; i mai no hauria pensat ensarronar-vos amb les meues cursives, disseminades amb profusi, ac, on siga: com les cometes fusterianes, pareu-hi esment, que men glorie, o que mho retrac, no se sap mai, he volgut crear
IMATGES, imatges tan grans, tan monstruoses, que sabatessen sobre el meu
lector com... com res capa de Canviar el Sentit de la Histria o de Destruir
el Mn? En alguna altra hora, s, aquesta ha estat la meua pretensi, i assumesc
el meu esperit de venjana desmesurat, insaciable, diablic. Esperit de venjana? De qu? Alguna cosa mhaureu fet, i ho predique en abstracte, perqu
lesclat arribe a tot arreu, si pot ser. Vosaltres en abstracte? Ni tan sols aix,
en abstracte, del primer al darrer, teniu tanta importncia! Vosaltres: laltre?
O lAltre: Du? Per ara no em sent gaire inspirat ni per a citar-me,
truculentament, a mi mateix, o per a autoreplicar-me. Cim metafric fou un
bri terminolgic aplicat, aspticament, a Du, en un espai ms o menys
contemporani, i... I s possible, gaireb segur, i ja madone que em carregue
de pedanteria en dir-ho, que mai ms no torne a intentar explotar els
contrasts de llums i ombres daquesta figuraci enfollida, terroritzada. Tot est
fet, si no amb una irrenunciable decisi, amb lemmascarat pressentiment
de no tornar a escriure. Llevat que mho impedesca, amb inspiracions irrefrenables, imperativament, londulant ornamentaci capillar de lEsperit Sant,
o, si ms no, les obscenes provocacions daquella musa el nom de la qual
no tinc ganes, ara, de recordar, en la seua absncia: la de la Msica, vull dir.
O, com a mnim, la de la Pintura. Per a qu em serviria la de la Poesia
lrico-rimada? En fi, que, comptant el Rellotge i aquesta inflamada nota
preliminar, ja gaireb del tot socarrada, sn cinc les peces que congregue,
que en fan sis amb el colof, dit en laccepci mplia dinscripci dorsal,
lelement clau dels polptics, ni que sovint no aparega, o perqu apareix, quan
apareix, a la part de darrere de la baluerna, on sens revelen tots els secrets,
en les indicacions o detalls descriptura que sovint no guarden aparentment
cap relaci directa amb la histria que es representa al davant: en un tros de
pell momificada o en el rastre dun insecte, en una eina perduda, en una
arma amagada, no se sap quan ni per qui. Larma del crim de les novelles
detectivesques? El detall final... S, noms es pot viure al costat de lart, em
faig cridar per deshumanitzar-me. Com si fos, com si pretengus ser tot
lart s el mateix art: el de la paraula i les seues cues un daquells flamencs del XV, amb els seus retaules de representaci i ornamentaci alhora,
plens a vessar com un cementeri, farcits de predelles, de polseres... Posem,

110

entre ells, Van der Weyden, si us fa, com mha fet a mi, com em va fer a mi
abans fins i tot de veuren cap obra, o almenys cap de la qual es pogus
assegurar que fos autntica: un pintor dramtic, efectista, amb diagonals i
escoros aturats dins la perfecci, com en el Davallament ignore, amb falsa
modstia, de qui he pres els adjectius, els apunts de valoraci crtica: la preferncia esttica s que s capriciosament personal. Contra les ximpleries
dun Buonarroti que propalava que aquella egrgia nissaga dartistes no sabia pintar, quan shauria pogut aplicar el seu propi consell i tancar-se
frriament en lescultura per a fer-li la guitza al seu compatriota da Vinci,
que pintar millor que ell s que sabia, encara que es qued a mitjan cam
de demostrar-ho. Somriu aquella senyora, o el que siga, amb els ulls, amb la
boca, amb les dents, punxegudes?, que aguanten els llavis, amb els pls del
nas, amb les orelles, amb els seus problemes didentificaci, o dautoidentificaci? Somriu en els reflexos de les cmeres, per a desviar latenci daquell
personatge cobert de pells que tenia al costat fa alguns anys, si no recorde
malament, i que podia eclipsar-la? De Sanzio, que sabia pintar tan b que
de vegades pintava malament, no perqu no hi arribs, sin perqu sen
passava? En fi... Un final inesperat, confesseu-ho. Doncs, encara, el veritable
autor, des de laltura, mapunta, per entretenir-nos ms que en discussions
en matisos: jo, Van Eyck, ni que siga un retrat de 24x30, les mides daquest
llibre quan sobre com una m de captaire, complesca o no complesca cap
regla uria.

111

.II.
ASSAIG JA NO TAN ESTRET
PER TAMB TAL COM VE,
PER A TOT, PER A NO RES,
SOBRE EL QUE EM DU A MI MATEIX,
DES DE PLA, DES DE FUSTER,
RETOLAT MTRICAMENT
I CACOFNICA

Lassaig hauria de ser una certa mirada, la llibertat

contra la frase feta, i no una deficaci de ladjectiu,
sin del potser, que s lnic que s amb certesa.
( J. C.)

scriure sobre els amics per iniciativa prpia, per petici interessada,
per encrrec pagat o agrat, sobre els amics que escriuen, s una temeritat. Ms encara sobre aquells que shan confessat, segons lagulla de la balana de ledat sincline en un sentit o en laltre, com els nostres mestres o
com els nostres deixebles, en el terreny literari. Em reconec jo com a amic
dels meus amics? Com a deixeble dels meus mestres? Com a mestre dels
meus deixebles? Pel que fa al primer interrogant, liquide la qesti amb la
prfidament refinada cita dAristtil que tantes vegades he fet servir: davant els meus amics, s clar. I la circumstncia que no spiga donar-vos-en
la referncia precisa, no vol dir que me lhaja inventada jo i la pose sota
ladvocaci del gran filsof per a guanyar un punt dautoritat o per simple
joc com alg, algun dia, pretendr identificar, amb fins inconfessables o
de graduaci acadmica, les meues intervencions utilitries omplint les llacunes que les circumstncies han obert en lobra dalgun benemrit. Oh
amics meus, no nhi ha cap, damic!, exclama Aristtil tot i que, darrerament, ho he vist atribut, en una redacci ms barata, que li fa perdre
gaireb tota la seua grcia, a un hispanista francs del XVIII, de nom florit,
traductor selecte del Quixot i no s quantes coses ms: res a veure amb nosaltres, no cal dir-ho. Tanmateix, el nostre director, paternalment, sha encarregat de confirmar la propietat de la meua atribuci amb el recurs a les
autoritats de Digenes Laerci i de Michel de Montaigne; per encara shi
podrien afegir, dic jo, qualssevol Aurea dicta, o, s clar, si alg era capa dempassar-se-les, i per qu no?, les Obres completes del mateix Aristtil. Aquesta
petita joia, dissenyada amb la perfecci dun punyal decorat per Holbein,

113

val com mig Plat, dit aix amb lentonaci convenient: la mateixa que
sha de marcar quan diem, davant el mateix amic dabans o un altre, ms
melman, que algun dels lieder de Schubert val com mig Bach, o, per no
abandonar del tot el Pare, com tres quarts de Beethoven; o mig i mig, per
no ofendre tampoc els partidaris del Sord i per aix cridava tan fort!.
Per sense oblidar mai que fer-se hincha o hooligan hi ha coses que sabem contra la prpia voluntat del que siga, en la mesura que comporta
entusiasmes exclusivistes, no deixa de ser una mostra dingenutat amb tocs
feixistoides, i ms quan shi barregen les qestions nacionals. All de lamor
patrio de traducci moralment impossible, perqu aquesta frmula ja portava incorporades la modulaci i la mmica exclusives, i fins i tot crec que,
llavors, i si no sabeu quan era llavors aix que us heu estalviat, hi havia un
personatge que en tenia el monopoli: pel futbol o pels piquets dexecuci; i em fa lefecte que no costaria gaire fer el salt de lun als altres, noms, i a la vista ho teniu, per culte a uns colors, a uns uniformes, determinats. Que aix sesdevenia en major mesura en la casa del costat, no diria
que no, per sense creure-mho; en qualsevol cas, tamb sesdevingu en el
passat i sesdev ara, per motius diversos, en la prpia, per molt nobles que
ens semblen els tendres abrandaments locals que tracten de compensar amb
tornes ingnues el complex dinferioritat. Amb els grans, deia, podem permetrens aquella mena de bromes, que per a aix sn grans; i tampoc les
bromes no sn tan gratutes: la hiprbole t funcions consoladores que poden
suplir de vegades la justcia distributiva. El cert s que tota la clarividncia
del mn, tota la saviesa literria, ms enll de si filosfica o no per no
polemitzar alegrement amb la terminologia vacuna fusteriana, que queda
per a una altra avinentesa, es concentren en aquesta entremaliada maledicci. No ets el meu amic, amic, encara que demostres que ho ets: tamb
la saviesa, sembla, ha de passar per lescenari del psiquiatre, el consultori sentimental que freqenten ms sovint que les persones per a les quals es creen
aquests establiments els mateixos especialistes que els atenen, com a clients
tamb. Quant als meus possibles deixebles, com que mai no arribaran a dotze,
tant se men dna; si hi arribassen, a dotze, ja seria qesti darrencar a
crrer cames ajudeu-me i ingressar en un convent de cartoixans, per a
impedir-nos de recaure en la verborrea ensinistradora, i com ja sabeu, i ho
repetir tant com convinga, per a no submergir-me en ingenutats angliques, tots acaben crucificats duna manera o altra, aquests guies espirituals.

114

Em trobe, doncs, davant el sadisme del segon interrogant: em reconec jo

com a deixeble dels meus mestres? No demore la resposta. Naturalment
que s. Un mestre s una crossa per a la nostra coixesa, un esquitx daigua
per al nostre endormiscament. No s el baptisme, per reconixer-nos-el
s com situar-nos en la innocncia, amb la possibilitat de comenar de nou,
de triar una altra via, de guarir-nos, per no defugir la rima, amb un prec o
amb un renec, b que algunes renncies demanen, per buscar-la, autntics
fuls o insults. Tamb ens ajuda a alliberar-nos de ms dun comproms i a
estalviar-nos alguna relliscada, o sempre podem atribuir-lin, a ell, desagradament, la causa. Una influncia acreditativa b pot tenir origen en una mala
lectura, en un despistament, en un malents. Pensem en el que pot donar
de si, per exemple, un Hegel llegit dun cap a laltre, per mal llegit: quin
seria, en comptes de les seues conclusions, el seu punt de partida?, fora el
darrer interrogant, no tan fcil de contestar com sembla. Podria ser qualsevol aventura innocent, o al contrari. La filosofia o la metafsica no sn o no
haurien de ser, com ho s teoritzar sobre lart abstracte, ms que excuses
per a pensar, o per a citar Plat o Plot; tamb Pla, com ac, o si volem
completar el ple, Plini i Plutarc. Moltes preferncies discipulars es basen,
aix mateix, en lanimadversi de tercers davant el primer, saltant per damunt del segon, laclit, que, fugint daquells, cau en les urpes daquest, o
reculant davant leminncia, senfonsa en els llots de labisme. Aquesta lgica adversria s sovint infantil, per no ens escandalitzem: sol durar fins
a la defunci, o, almenys, fins a cinc minuts abans. s la vida: ontolgica o
fenomenolgica!
Naturalment que s, consentia, per naturalment que no: en el sentit
que tot aquest immens no em pertany, en exclusiva. Proclamar una afirmaci desmesurada, que ja anir confirmant-se o contradient-se al llarg
daquest paper: jo vull tota loriginalitat per a mi, i far de manera que shi
incloga el plagi, el plagi innumerable, i no sols del mestre sin del seu antagonista: i un els acumula tots, en igualtat de condicions, ni que siga per a
no tancar-se en cap creena que vaja ms enll de la forma. I no ser, justament, la forma la part ms personal que lescriptor podr aportar a la seua
obra, considerada com una entitat objectiva, despresa de qui lha feta? Quan
lautoestima sens puja a la cara, un mestre s lobvi, all que ja hem donat
per aprs: per sabut o per rebutjat. Dit duna manera ms elegant: all/aquell
que, precisament per fidelitat, ens impedeix tornar endarrere, desaprendre, i

115

no tant el que sens ha ensenyat com lengruna distintiva conquerida, aqueix

mnim grau dacord propi que comena a singularitzar-nos cosa que ni
molt menys tanca la possibilitat de labjuraci, per a la qual sempre ss
judescament a temps, quan ens sembla que ja hem entrevist loriginalitat; car
loriginalitat, i ja men donareu la ra, no s ms que un enfilall de renncies. Ara la citaci no s de lEstagirita, sin prpia, en la meua identitat,
no sospitosament impostora, sin apcrifa: Mestre no s qui ensenya, sin
qui es comparteix: qui es talla pel mig i et dna la millor part. Perqu tu
sigues original. Fins ac, em sembla que lidealisme doctrinal de lopini,
gaireb de casa de misericrdia, podria ser subscrit fins i tot pel teric ms
ert. Per no sem pot demanar que la cosa termine aqu. Reprenc la cita:
Rebutjant-la (la millor part del teu mestre: dun altre, al capdavall, per molt
que lestimes, o que lodies!)? Guardant-la a dins del cor (i la pulsaci hi
posa un punt de patetisme convincent)? No respireu encara, tanmateix,
que ens queda la cua: s a dir, no sigueu sentimentals, ocultant-la? La
innovaci o renovaci, com es vulga, sha darticular sobre la simulaci de
moltes ignorncies, sots pena de caure en la trista erudici. I la inspiraci
podria haver-se prolongat, amb lajuda dalguna intercessi de patrocini, fins
a esgotar les preguntes i les respostes; o haver posat en evidncia, millor, la
manca de respostes. Loriginalitat s el contrari del que dnes? s, doncs,
el que ocultes? Podria haver-me tret de la mniga fins i tot un, per exemple, Representat o mor, ms teatral, de llinatge shakespeari. s com ho
gesticules: com escenifiques exemplarment la teua mort? Parlant seriosament
per tamb fins ara parlava seriosament, dels mestres, del mestre s
en aquests espais de sobergueria que solen funcionar les antonomsies,
shan desquivar, no la filiaci moralistoide, sempre provisional i a debatre
o a dialogar, per a exercitar-se en lintercanvi, per a clarificar fins i tot les
posicions respectives, defensar dalguna manera les virtuts aparents de la democrcia o malparlar consensuadament de tercers, sin aix tan frvol com
sn els tics. Ni ms ni menys que la seua manera de resoldre artitzadament
les dificultats: aqueixa facilitat equvoca, com a mnim que sempre li
hem envejat; els recursos que la prctica de lofici, descriure, de pensar
no hauria de ser el mateix, tot i laparent llunyania: escriure, pensar?,
han anat gravant, a la llarga, en el seu estil, derivant-lo cap ac, empentantlo cap all, amanerant-lo en el bon sentit de la paraula i en laltre, tamb; la seua linealitat tan aclaridorament cmoda i tan complexa com siga,

116

revertint-lo, per patentar-me el giravolt, en ideologia o punt de referncia... Aix, aquesta obertura cap a no se sap qu, per a assumir, sense ms
garanties que el s en qu es transforma el no subratllat abans el no afirmatiu, supose que es pot dir aix, el risc del propi aprenentatge, per a
comenar a ser un mateix, risiblement nu, inhbil, rgid, confs. Amb una
nica certesa: que pensars en la mesura que sabrs escriure, escriure duna
determinada manera, a fi que el propi acte de pensar es reflectesca en uns destinataris ms o menys intuts. I sempre que recrrec a aquella expressi tendesc a subratllar-la, quan potser el que hauria dhaver subratllat s escriure,
duplicat, bviament, en la significaci de pensar, i amb ms ra perqu encara
hi ha qui opina que escriure s una mera qesti calligrfica. I que tamb
es pot pintar en un quadre, i fins i tot posar-li un bemoll. Ho he dit ms
breument i millor en un altre lloc, com sesdev amb gaireb tots els meus
projectes, fins que aconsegueixen la perfecci de loblit total i reapareixen
de la forma ms inesperada, prpia/aliena: Pense fins on s escriure. Que,
si no ho digueren Aristtil ni Plat, de viva veu, deuen haver-ho dit
Wittgenstein o Fuster, en algun dels seus Quaderns i una qesti assimilativa: vol dir el mateix quadern a la Viena neoclssica que a la Sueca
camperola?, o ho dir dem qualsevol pensador del meu barri, o del barri
del costat. s, a que em vaig arrencant de dins, una confessi? Subscrita
havia estat ja, palmriament, sense escrpols ni vergonyes, en una altra nota,
la meua illaci amb el meu mestre anomenada per ell des de bon comenament, i acceptada amb la boca tancada per mi: i no podia ser ms
que en la reedici de Terra en la boca, la compartida terra de naixena, on
en cada carrer hi ha el millor escriptor del carrer i desprs tots els altres, el
lloc oport per a igualar-nos en la veu, on tants factors contribueixen a
justificar les collectes i on tot pot ser reconegut i compartit, amb harmonia i humor, fins la prpia vanitat. B que, tard o dhora, shaur de trencar
la tradici, si no sha trencat ja, perqu hi ha lnies de docncia que sn martiris
sinistres: mestres que fan el ridcul en els seus deixebles, transmissions de
crrecs en comptes de sapincia, autonomenar-se precursor quan el que
shavia fet era copiar i damunt, de la manera ms infame, b que,
reconsiderant-ho, una de les fonts de loriginalitat siga copiar com ms
malament millor, i si pot ser, encara, equivocar-se, per remarcar les gosadies
tcniques, amb el benents, per, que copiar no s exactament plagiar, llibres que deixes i que no et tornen, etc. No una confessi, sin una osten-

117

taci? Cal dir-ho una altra vegada? Les seduccions agustinianes i

rousseaunianes o deixem-ho en el mot curt, confessions, b que, si llegim atentament, descobrirem els punts trastocats, de positiu enfolliment, dels
dos immensos i vanitosos personatges sn autntiques exhibicions, anassen
o no anassen acompanyades de dolor de contrici. El parany s sempre el
mateix, ho veiem cada dia: lexageraci, la mala bava, la insdia; aix s, ben
maquillades, per tal daconseguir lxit. Dem podem fer la prova nosaltres
i sortir a qualsevol plaa a cridar convulsament els nostres pecats, o el que
s el mateix, la nostra capacitat datracci: potser ens seguiria devotament
una multitud, en comptes de lapidar-nos. No sespera de lartista alguna
eixida descabestrada? Lartista lestil, tot comptat i debatut s o no s
la disfressa: el fora de dins? Per si, dins, no hi trobarem sin angoixa! Jo
artista, perqu us incite a no sabeu qu, quan creieu que noms esteu passant lestona, llegint-me? La vostra resposta hauria de ser, com a mnim, el
dubte, no la genuflexi. Ara, cal dir-ho?, els ulls es giren cap a qui es fa
mirar. Fer-se llegir=fer-se mirar? Per mirar es fan Baskerville o Bodoni.
O us estimeu ms que esmente Jenson i Manuzio? Els gtics, no cal... Escriure, sescriu en els marges: en els marges blancs que ens ha deixat la tipografia dels altres: el mestre, lincitador? No, s clar, la generositat de limpressor, tot i que molts comentaris marginals superen de bon tros les finestres del centre, sempre, no cal dir-ho, en un cos de lletra ms gran, i que
equivaldrien a lespai on semmarca esplendorosament el retrat del protagonista amb les seues parides (localisme) mentre que als marges es
contorsionarien, amb escalonada reverncia, la cort dintrprets o llagoters.
Un dia o altre haurem de reclamar per als crtics lobligaci de pronunciar-se, i per als criticats el dret a tornar-se. Noms amb les contrarpliques
es pot arribar, saltant pel gra anterior, al judici equnime i fins i tot programtic, orientador: a la crtica contempornia, no historicista, que se situa
per davant de la creaci. Perqu, massa sovint, els anomenats creadors no
passen de ser una colla danalfabets. I quan no nhi ha ni tan sols daquestes caracterstiques, cal inventar-sels. O, si ms no, substituir-los. Vull dir,
substituir-shi: el crtic esdevingut creador, per no embolicar-ho ms.
En el nostre esquifit mapa literari, empetitit encara ms per les mossegades provincianes, alg ha parlat dun estil planianofusterianoisimilars i
si maferre a aquesta excusa s per a facilitar-me una lnia dexposici,
els quals, els similars diminuts, no esmente amb detall, ja dentrada, perqu

118

la tirallonga no reflectiria prou satisfactriament les jerarquies internes ni

les singularitats prpiament dites, algunes de les quals, damunt, jo hauria de
negligir per la inutilitat de lesfor o per pura mania personal. Perqu s, en
efecte: les manies personals sn una de les claus, i no de les menys poderoses i elstiques, de la crtica, una manera infallible de triar-se els adversaris
i de valorar-los alhora, ocupen o no el pupitre del costat, amb un considerable estalvi darguments, sense entrar, per pura bondat, en la irremeiable
indigncia del padr en general. Com ac, en lestiraganyat atributiu, es feia
amb els insignificants aglomerats, siga dit ben clarament: Tots els similars no
sou ms que pur fardell. I si em deixe incorporar-hi, de moment, i ho faig
constar sense avergonyir-men, entre els petits i despersonalitzats segons la
font, no s sin per solidaritat, per les exigncies de sacrifici que representa,
sobretot en el camp de lorgull, que no costa gens abdicar quan es tracta de
compartir els insults i fer costat als indigents, ja que ells men fan, en la despersonalitzaci, a mi, ms que ms quan hi ha judicis de valor que estan fets,
i aix es veu, no tant per simplificar o enganxar etiquetes com per negligncia i desconeixena. No recorde ara si la tirallonga classificatria,
pluralment arbitrria, ha estat gestada des de la banda dels amics i etctera de
Pla o de la dels de Fuster menys dos o tres, o ms probablement de la de la
i i de la o, perqu aquest tipus dobservacions i anem de ms a menys: si
la propietat o la intuci estilstica s encertada, si ladjectivaci s eficient
o mediocre, si hi ha una mena o altra de concessions, sectries o mercantils
fins i tot, si el fet que un siga incls en una llista s tant com haver-se apuntat
a una confraria, amb lobligaci de passar ara i ads pel confessionari..., b
que no shi entrava en aquestes mincies i tot es deixava en el pur menyspreu solen tenir, diria jo, uns orgens gelosament afectuosos, possessius, a
costa dels altres: dels altres que siga, i ms si no comparteixen els propis
entusiasmes. Parle ara per boca prpia i des de fora, simple expositor de
lancdota i no ser la histria de la literatura catalana un itinerari dancdotes, i damunt amb les antigues exposades per especialistes, si ho sn, en
les modernes, i aquestes per redactors de necrologies?, sense reclamar-me
ni parcial ni imparcial, tot i que, com ja he dit, el meu nom tamb sinseria
en la cua del rams. Em singularitze, jo, ara, i, vists els precedents, maventure
en solitari per aquests territoris infectes, sense recrrer a autoritats que em
reforcen lopini, sin tal com raja i per connectar amb els lectors: no meus,
ni momentniament, malgrat les aparences. Meu s, sempre, noms, el que

119

he dit en un altre lloc i alg ha malinterpretat, cosa que apunta la possibilitat dhaver-ho intentat beninterpretar, amb un mnim de pacincia, i haver-ho deixat per ensopiment. Per que quede clar: lestil que em surta ara,
o en girar el full, no ser, prpiament, el meu estil en abstracte o addicionat, amb estructura interna i intermitncies que vnen a suplir la lgica
inflexible o anivellada daltres prctiques ms gramaticals, ni circumspectament ni eixelebradament plani o fusteri, com es podria sentenciar aplicant-me el qualificatiu contrari al que aparentava sotmetrem, sin simplement el dara, o el dac un instant, ms clarivident o soterrat, com una mena
consulteu lUlisses, que s lnica adducci que se macut, ja una mica
llunyana de monleg exterioritzat, fictici per orientador i ac condescendentment puntuat, b que hi ha individus que ja pensen amb punts
i comes, i fins i tot amb entonacions filharmniques per a marcar els efectes teatrals. Una mica arrissadament fusteri, estic disposat a acceptar-ho
per escindir almenys el binomi principal, Pla/Fuster, amb estimulaci de
sentits ms extremats cap a les dues bandes del discurs: Pla, all; Fuster, ac:
jo, a laguait. Hauria estat convenient saber si Fuster sen sentia satisfet, del
sac que se li carregava i del seu contingut teric: el que jo puc aportar-hi
segons la inspiraci o lhumor... Tamb, planament, per donar entrada al
desassossec, plani? Us ho confesse de bo de bo, o no, com preferiu: aquesta
s una escola a la qual no he anat, ni de menut ni de gran, ni en esborrany
ni passat en net, i si en parlar ser per parlar-ne. Crec, malgrat tot, que
lnica coincidncia entre un i altre, a part les caplletres del nom i del cognom, s la curiositat per Chamfort. Per part meua, sobretot, a causa de la
dramtica espectacularitat del seu intent de sucidi, saltant-se un ull amb
una bala, coltellejant-se com un animal de cuina; ignore si ell desxifr els
motius que impulsaren lantic revolucionari a adoptar aquesta determinaci... Mha agradat, mai, ms lestil que el perfil, lavateri, de Pla vull dir
que, sobretot quan somreia i les boles dels ulls se li amagaven, a excepci
de les pupilles, rere les parpelles, i el nas se li afilava sobre les dents, hauria
fet les delcies del fisiognomonista i teleg admirat per Goethe? Tot ben
sospesat, em fa lefecte que estic a punt domplir el buit inquietant que em
representava aquest pargraf, per a navegar per altres aiges. Ara per ara, en
conclusi, jo noms macontentaria que el meu estil sencaixs no tant dins
la preceptiva literria com dins el diccionari, amb una sintaxi diguem-ne
aleatria, oportunista. Ja me la far jo: ara aix, ara no.

120

Tamb sha de tenir en compte, a lhora dassignar-me la part dinsignificana que em toca dins lescola improvisada amb tota la mala fe, per afonar els ms grans amb els defectes dels minsculs Pla i Fuster, aquells;
aquests, aquests; naturalment, que jo no sc all que sen diu un manufacturer darticles ni lector, darticles, pobres mestres!, ni porte un quadern on manote les ocurrncies oblidables i els ressentiments que esmolen els ganivets de la venjana: posats a lluitar amb ladversitat, no se macudiria rabejar-me amb antagonistes de la meua mida, de la primera o de la
darrera fila. Si es triava com antagonista un Napole, per exemple pose
una autoritat no literria, per no ferir ms la sensibilitat dels companys dofici? de barri?: vid. la meua Opera omnia inexistent, o, ara que hi pense, alguna cosa sobre aix s que tinc publicada, nhi hauria prou amb ser un
ridcul Wellington, el qual venc una batalla, la de Seringapatam, poc ms
que contra les pedres, no ja per a illustrar enfrontaments desproporcionats
en la categoria, vertadera o inventada per la Histria o per les historietes,
dels protagonistes, sin per a considerar que fins i tot poden guanyar-los
els ZZZ, els darrers de la fila, ni que siga noms perqu es complesquen
les estadstiques que confirmen que tots tenim la nostra hora, la nostra hora
en punt, i Napole la de Waterloo encara que sembla que, en el camp
alternatiu al de la glria, lirlands li portava un pam davantatge al cors,
sense comptar-hi el serrell i els ornaments dels tricornis respectius. Si,
en el terreny literari, les controvrsies sn inevitables, es podria recrrer, ja
ho avanava indirectament, a lart elegant de la rplica, en el qual tot
queda en un intercanvi de compliments o displicncies, quan les prpies
conviccions no han assolit encara la ferocitat dhaver dacreditar-se en autntics combats de gladiadors, o del gladiador solitari amb la graderia plena, que, a ms dinsultar-lo impunement, li poden aviar, i trie a ull, les ferradures de la dreta o les de lesquerra, les que ms els alliberen: si s que hi
pensaven, a alliberar-se, i a alliberar-se de qu? No de les ferradures, s
clar, que tornarien a posar-se-les: una gran arma ofensiva, s. En tots els
rams, hi ha espcimens que viuen daix: de ser petits, i on ms en trobareu
seria en els suburbis de la literatura. Els petits, una definici sobre la marxa:
els qui viuen pendents dels altres; i, en un ordre ms subtil: els qui no llegeixen el que escriuen els altres, sin que noms ho escodrinyen. Que tamb
tenen dret a la glria, daquest mn i, si el troben, de laltre... La glria, en
primer lloc, de llanar la pedra, o la ferradura, i amagar la m o la pella.

121

Jo, perqu ha dhaver-hi de tot, i em reincorpore a mi mateix, en tinc prou

amb les burxades intermitents i revertides de la memria, estimulades pel
jo conscient, per una petita casualitat, pel dolor inextingible de la ferida,
en solitud. Si voleu que us siga sincer, i amb el gest no us vull llevar la
importncia que teniu ara com a lectors cedits per la revista en qu
collabore, contra les literatures de la qual confie no haver atemptat, o s, i, si
em fos concedit, del tot, escric a perqu tingueu una mostra de la meua
escriptura ms autntica i pugueu llanar-la en la paperera dac o en la
paperera dall s a dir, per a fer que madone indirectament, segons el
balan daquesta enquesta imaginria, per de resultats reals, de si malliste
en el vostre bndol o en el vostre bndol contrari, o, podria ser, noms en la
fatalitat del meu. En la comoditat immoral del meu, on sc jo qui dicta unes
normes o unes altres, i us les proposa per a corrompre-us, per a encantarvos: ara, una petulncia esquinadora, la descudar-se en la incomprensi,
la de no voler, aparentment, entrar en el joc, no us penseu! Les tortures de
lestil de la soledat, de desprendres de tot condicionament, de qualsevol concessi a la moda, o a les llions impartides per la crtica si s que nhi ha,
que sembla que no sempre, sn ms afilades que les que et pot infligir el
doctrinari ms rabis o doctoral, i en lancdota que descrivia daquella manera,
ja ho he deixat solt, era petit; tant que no el veig. Un advertiment, ms
ornamental que reflexiu: mai, malgrat els meus mestres, siguen els que siguen
sospitosssim terme, considereu-ho tot passant, quan tan fcilment pot
alternar singular i plurals, no he tingut altra ideologia que predicar, o
preveure, la devastaci. I en algun lloc ho he escrit en majscula, per cremar el temps. Per, desprs de lany 2000, lApocalipsi ja no est de moda.
I una desmitificaci ms, amics: en els meus papers, no s si hi trobareu res
que, almenys, us interesse; no hi trobareu, tanmateix, res que mhaja interessat realment a mi, sin, a tot estirar, el que no mha interessat realment,
que s alguna cosa ms que una paradoxa, malgrat les aparences desdenyoses. No hi he volgut entrar en els meus papers vius: els que he publicat,
dic en les raons de la meua follia, sin jugar-hi una mica, ni que no passs
dalludir-la per no navegar tothora en el buit o no passar de mirar-me amb
avorriment les lnies que escric: entrar-hi no hauria estat entrar-hi sin caure-hi de bocaterrosa, i assumir-la, la meua follia intransferible, les veus de la
meua angoixa per recuperar una mica el ttol dun llibre, aseptitzat en
lapartat segent, contra totes les aparences sensates, o no revolucionries.

122

Perqu o revoluci o res; res: asseures a lombra, com un mexic de pellcula sota el seu immens capell, per a ambientar humanament un parc natural. Per tamb podria girar-ho daquesta altra manera: la llengua,
existencialistament vol dir-se, per tant, que no deixe de ser fidel a la meua
generaci, en els efectes estilstics: per quan lestil sha entroncat en el mateix fet de viure s un instrument per a exposar les raons fugia de
posar-hi pensar, per s pensar: el pensar del qual es dedueix, individualment,
lexistncia del sucidi. El primer tema de tots, recordeu-ho. S, com proposava aquell senyor que, en un altre lloc, parlava de la santedat sense Du.
Una pregunta lateral, per connectar escrits ms o menys dissemblants: s
aix metafsica, o noms una manera rpida novellesca, exemplar: al cap i
a la fi, dels drames metafsics dalguns personatges de novella del XIX naix
una bona part de la moral del XX dentendres? Per, potser, per tal de
cloure aquest pargraf duna manera colpidora: no sn el mateix la santedat i langoixa, sota la mera menci del nom de Du Du com a sola
exclamaci, ni tan sols amb la categoria metafrica, en presncia/en absncia? Amb les meues paraules per que jo noms les utilitze per a entendrem: per a torturar-me?, per a torturar-te?; qui s el destinatari de la
paraula?, reverteix contra qui lescriu? es pot crear un mn. Les paraules
i surt de lanterior incs per a esvanir-me cap a la brillantor sn leina
de la imaginaci; la imaginaci, el cim de les paraules: un cim que sha de
pujar.
Torne a Pla i a Fuster, personatges sobre els quals mhe programat parlar per que s molt probable que noms intervinguen intermitentment,
com veieu, en la meua nota, de manera subsidiria, com tocs datenci, com
admonicions davant la dispersi. Els papers escrits per mi sn meus, vulga
o no vulga. Qui els escriuria o els desescriuria igual? Lnic que hi apareix, amb una mica de versemblana, de principi a fi, per no amb un desmesurat luxe dindumentries, sc... s la meua ganyota, la meua posa ms
o menys encongida o arraconada un vici mortificador, la densitat del
meu esquelet: alg que objectiveu, per que dna la casualitat que sc jo...
Fuster, deia. Lestil de Fuster, quan s Fuster que escriu, el Fuster de les
cometes i els adjectius salomnics caldr precisar que una columna
daquestes caracterstiques triga el mateix temps a recrrer lespai de sentit
que va del sl al trespol que el seu sinnim ms clssic, dric, jnic o corinti, i que encara, si b es mira, adquireix velocitats ascendents en la pro-

123

gressi del seu gir?, i no la versi periodsticopatrioteraquenecessitaelpas,

el Fuster que fins i tot s capa de repensar-se i reescriures, per a evitar el
desordre dels malentesos jo, per exemple, i ho amolle amb categoria de
proposta modlica literrio-conceptual, no em faig problema de provocar
el desordre dels malentesos: alguna cosa com el que exemplifica aquesta frase monumental, en un cert sentit model esquerdat de lelement arquitectnic addut, en algeps, no en marbre, per descomptat, com sanuncia,
verbigrcia, en el millimtric resum filosfic una bona definici, i vlida
crec, per a Fuster, de lodis terme filosofia, fra la capacitat de repensar-se,
i, necessriament, de reescriures, i no vull posar paraules en boca daltri; i
que quede clar que repensar-se/reescriures porta ben sovint, com el mateix
Fuster diu en unes altres paraules, a contradir-se, a dialogar convulsament
amb si mateix dins la solitud immensa que s, o hauria de ser, imperativament, lescriptura, per a dur a algun lloc o per a descobrir que no es va
enlloc, amb lanunci dins la imminncia que tot volta no tant entorn de la
manca de sentit com de la succi biolgica del sucidi, sobre leix de la
reflexi que tramet a Jlia Blasco i que ara recupera lactualitat, dista,
llagoteries mtues a banda, i respectius nivells fretics dideologia momentniament descartats, quilmetres literaris no de preferncia, que aix
shauria de considerar amb unes altres mesures de lestil peragarlairesdecuinaidepasiadmiradorsdeladverbirepicat de Pla: si ho podem expressar aix,
mentre que Fuster fora la crispaci irisada i imaginativa dels mots, que
haurien de significar ms que la seua estricta accepci de diccionari no
hi ha, per furgar en la ferida, un difuminat metafsic, hi insistesc, en aix?,
en una indubtable connexi amb les seues velles i mai del tot desistides,
menys encara en el vessant satrico-retric, arrels potiques ha estat criticada per alg que no tenia res ms en qu pensar, fa ja molt de temps, la
seua propensi a posar entre cometes certs termes, com si volgus donarlos, o que el lector els dons, suggestionat, una significaci intensificada,
ajustada a linstant de la frase, intransferible; les paraules, segons aix, estarien potencialment saturades dambigitats reductores que noms el control de qui les posa damunt la taula pot redrear, ampliant-les, comprimintles, entortolligant-les, falsificant-les per qu no?, simplement alertant linterlocutor amb la senyalitzaci tipogrfica, b que, i lafegit s propagandsticament meu, lambigitat pot menar a la pluralitat i fins i tot a la plurivalncia,
en el vedat creatiu ms especficament literari, a eixamplar els suggeriments

124

i a sostraurels de la ximple credulitat, Pla pretn eliminar del seu lector,

amb mincies descriptives, amb tonalitats geogrfiques, amb flatulncies, la
possibilitat del dubte, el qual, ben mirat, s el que lajuda a pensar per ell
mateix, a interferir dins el discurs que se li est venent i de manera reiterada; la fidelitat a lideleg de columna dun peridic resulta, si b ho mirem, esferedora, gaireb tan perillosa com la crdula lleialtat davant loratria poltica o els dogmes eclesials, emblematitzats en una perruca pentinada duna manera ms o menys sofisticada o en lastuta disposici relliscosa dun birret, ara esguimbant-se cap avall ara sent restitut cap amunt
amb un estudiat pinament de la borleta una possibilitat diguem-ne dialctica que eixample, ms enll dun realisme digestiu, el contingut: com a
mxim, sembla suggerir-li, cal pensar en el que estem paint, en el que estem
veient segons el que jo menge, segons el que jo veig, per; i he arribat
al cap, casualment ben tip amb la gastronomia empordanesa. Una mica ms
desfor i hauria curullat el pargraf. Crear, descriure o, simplement, copiar,
en tantes pgines com es vulga, s pensar? Tamb cal pensar per a dir a, e
o : primer problema: dialectal, i, o o : segon problema:
emftico-conceptual, u o uh!: tercera qesti: assassinat o autosacrifici?. Escriure s tamb, ai!, forar lestirabot.
Tot plegat, i no s si la simplificaci em fa ser injust, no basta amb suposar les rpliques o les allegacions de labsent el lector fidel, comprat
amb fascinacions formals per a arrossegar-lo a les profunditats panxacontentes, sin que cal cenyir-se a exposicions que anivellen les possibilitats
dels hipottics contendents autor, lector i lintercanvi mene a alguna
part que no siga la pura diversi o un encantat i primari proselitisme. Fuster, si em constrenyiu, ven idees les agita, deia ell ms finament, o, si
ms no, formula els interrogants que duran la discussi al seu terreny, al
seu vocabulari peculiar, i, fins a un cert punt, reduir el seu atordit antagonista a lestat de pur catecumen, quan li convindr per endegar protectorament
les rpliques ms o menys previsibles i estalviar-se circumlocucions innecessries, cosa que no exclou la metfora llampant o un dentat i velo canvi de to. Comsevulla que sia, si lautor s incapa datraure les idees, imprevisibles, del lector a un debat que, realment, no cal dir-ho, sesdev en
la distncia efectiva del buit entre la linotip i la taula del casino o del
menjador de casa, per que reverteix dalguna manera en una possibilitat de compartir punts de vista, i, per tant, de convivncia, el seu artifici

125

shaur dissipat en un pur foc dencenalls; o encara pitjor: hi ha lectures

o shauria de dir duna altra manera que, no solament analfabetitzen,
sin que contraalfabetitzen; i fins i tot molts lectors peridics arriben a creures ms intelligents del que realment sn, no tant per llegir determinats
autors selectes com per presumir de ser-ne fidels lectors, acreditant-se socialment amb la citaci dun nobel o altre o dalgun poltic de retrica provocativa; per, emfasitze, noms el jo s conscient, el nombre s la destrucci:
frase tpica per a anar entre parntesis, per... En ltima instncia, precisament, no es pot oblidar que tant lestil de Pla com el de Fuster estan marcats, ms el daquell que el daquest, potser jo crec, tanmateix, que Pla
no hauria pogut escriure duna altra manera que com ho feia i un Fuster
de literatura de llibre shauria dispersat en experimentacions imprevisibles o
esquemes ms compactes o dilatats, segons el canvi de gnere, si hagus sabut superar la temptaci del didactisme poltic: la necessitat de salvar alguna cosa, la Cultura en general o la cultureta sense necessitat dadjectivar,
per la dedicaci periodstica, i que les pressions ms o menys agudes de la
censura, en unes poques o altres, forcen trucs que cadasc sarbitra per a
esquivar-la. Cada autor t la seua terminologia prpia, naturalment: les seues
contraccions per a no dissipar-se en explicacions cada vegada, els seus sobreentesos, com apuntava abans, a part els seus rictus subconscients, o inconscients, com siga aix que fa de Mozart Mozart; quan un passa a complaure-shi, en els propis, o a escolaritzar-se, en els dels altres, comena a
esdevenir, no ja un plagiari matusser, sense atributs, un epgon que gira al
voltant dell mateix, o de lespecialista preferit i de ms xit pamfletari, sin
un copiamones doficina, o, si duna snia, un catfol, o lase. I en el cas
de Fuster, especficament, destillats per linicial alamb lric, que pot ser el
culpable que, damunt la sintaxi ms francesa ms recta, ms clara, per sense
arribar mai a lesquematisme i lencongiment: posem-hi per referncia el
duna Simone de Beauvoir, tan exageradament telegrfic que encara el recorde
com un redoble de tambor, en les seues magnfiques i aspres novelles: o,
no est malament, per cada batec del cor una frase, senganxen, amb tota
naturalitat, els daurats ms barrocs i enlluernadors. s molt curis, aix mateix, que un estil tan refinat, i inventat, com aquest b que de vegades es
ressentesca de lexpeditiva precipitaci amb qu se li ha hagut de donar el
poliment, haja esdevingut un estil docent, de referncia obligada per lanormalitat cultural del pas que lha incitat, amb un doble lmit, per dalt i per

126

sota, cap a la brillantor exhibicionista, expositiva o encobridora, o cap a les

simplificacions contundents i provocatives de la nota amargosa o lenunciat
amb tocs de mot dordre. No de consigna, exactament, sin dexcitant
dentusiasmes dacci que un mateix no arriba a sentir, i que, en un lloc o
altre, ho confessa: remarcant el comproms, descomprometent-se, situant-se ms
enll del b i del mal, en la indiferncia? En la ira? Sendevina leficcia
polmica de la uni, quan ha calgut, de totes dues bifurcacions, o de
lentreforc: una ferramenta temible, a sumar al cabal derudici que hi havia darrere de Fuster de Pla nhaurem de dir experincia, agudesa, afilament de la pupilla, mala llet.... Per a ser imitat, un model igualment perills, insalvable per a limitador. I, sense assenyalar ning amb el dit, no
mestranyaria gens que moltes veneracions patritiques o, ms generalment,
entusistico-catequstiques tinguen larrel en un tirabuix fascinant del predicador buidat per dins, lluent per fora, i crec que calia fer aquest advertiment. Potser, en aquest terreny, els oferiments, les propostes, les tcniques planianes, sn ms humanitzades, ms baixes de to, ms rudimentries, i,
per la meua experincia personal, no gaire escrupoloses quant a veracitat o
ajust narratiu: era, en el millor dels casos, un pintor que, per a pintar la
posta de sol davui, necessitava tornar dem, o demanar informaci a un
turista que acabava darribar; i trenque la serpentina, no siga que el deixe
en no res, b que no tinc inconvenient a confessar, a la recproca, que tot
s pura i desinteressada ficci, que, ho preveig, em valdr ms duna excomunicaci minclouran aix en la generaci que em correspon?, i si no
em desxifren ac, tractaran de comprendrem en algun altre paper, si el troben?... Per, en tot cas, quan Fuster vol, s tamb un bon narrador, com
ho demostra a bastament en alguns passatges del seu dietari, redactat sobre
la marxa b que la narrativa imposa, normalment, ms convencions, gosadies o lmits?, que les altres prctiques literries; o s que, realment, sesdev tot el contrari, no se sap mai: quin, per posar un exemple immediat, s
lestil narratiu que sadiria, per no desperdigar-me en originalitats, amb la
frmula assagstica que ara practique?, i amb el lric?, i el cursivitze perqu
no s ben b qu s aix de la lrica... I hi ha un estil total ms enll de la
pura utilitat, obert eficament a tot, sense renunciar a la idonetat, a la personalitat i a la bellesa? Cursives!.... Un narrador que va comenar a escriure
una novella, no ho oblidem. Pla en va escriure realment cap? Algun inters tenen, potser no com a temptatives estrictament literries, per s... an-

127

tropolgic?, dautoconfirmaci? ornamental, complementari? Una definici mha fet grcia, treta duna petita enciclopdia cavalleresca, i, alhora,
amb pintoresca i rimada sinonmia, curialesca: Pla, moralista... que reflecteix
els secrets visuals del paisatge... No us escandalitzeu: potser mhe saltat algun
lligam que ho justifica. Si no mequivoque, una de les seqncies ms famoses de la Bovary s la descripci de les ribes dun riu des dun vaixell.
Per tant, es poden descriure les ribes dun riu i ser, ms que un gegraf
correcte, un gran novellista el tpic nm. 1 s el Quixot i el 2 la Madame,
segons hem llegit fa poc, i ser un gran moralista reflectint els secrets visuals del paisatge potser es tracte del mateix riu dins el mateix paisatge... Un retall de precisi pstuma, encara que afecta escassament tant
lun escriptor com laltre, coincidentment poc sentimentals, per molt que
de vegades hagen dexposar entusiasmes equvocs: no s el mateix la ptria
en queden ara, de ptries, a principis del XXI?, en quedaven quan ells
escrivien?, es dedueix aquest concepte, o aquestes vacillacions, de les seues
induccions, directament o indirecta? que el pas depauperat i agonitzant
en la seua identitat que laguanta, encara que sencaixen dins les mateixes
fites frontereres. All, per abreujar, s el buf que ens fa emetre la en descomposici. Quina olor fa la prosa daquests dos escriptors? De la resposta
sabrem en quin estat de putrefacci ens trobem. Se lha enduta el vent,
aquesta olor? Ja?
Embolique la troca? No minteressa aclarir res, ni posar-ho en lnia recta.
He fet poca cosa ms que exhibir els meus apriorismes? Divinament/
dalinianament (com si no ho hagus dit!), sc el mateix abans, enmig i desprs. Abreuge, s clar, i, si voleu, de manera intolerable: la suma dasseveracions i de derivacions que porte fetes mobligaria, no ja per a demostrar-les,
sin per a exposar-les amb un mnim de coherncia i rigor, a relectures
que no estic disposat a fer i a contrastar. Per a rellegir un llibre, si no s...
per no s qu, calen raons ms fortes que lamor lodi?, i linterrogant
s purament retric, no cal dir-ho: una pot ser localitzar una frase que
ens ressuscite o ens enfonse definitivament, com qui ac serigeix en vanits
protagonista fu amb La muntanya mgica, on, ara ja no tinc inconvenient a
gloriejar-me daquesta pacincia analtica, que em revela amb una impdica i
grotesca nuesa, o com a mnim teraputica, cercava, en una segona lectura,
la confirmaci, i em deia que Mann no podia haver passat per alt aquest
detall, de si Hans Castorp era una entitat originada en ella mateixa, filla del

128

seu pensament els personatges tamb pensen; de vegades ms que els seus
creadors: com sort, si no, lendimoniada colla dostoiewskiana, quan
Dostoiewski ja era un cadver revolucionari?, amb voluntat i opini prpies, o un estricte atordiment, o excusa suscitadora lull que necessita per
a ser admirat tot exhibicionista, la vctima propiciatria del fatu seductor,
de les baralles entre Naphta i Settembrini, o, i encara es pot davallar un
gra ms, una simple evacuaci daquest darrer, que, com tots els que necessiten sobretot representar-se, cerquen alhora, sense potser reconixer-ho,
ser compadits i demane excuses per la jactncia, supose que equivocada,
no ja en la rpida anlisi dels personatges de Mann, i, per tant, de la intenci subjacent del novellista, sin fins i tot en la transcripci dels noms del
trio dels seus delegats; tamb acceptant, com resulta obvi, que un personatge s una criatura penjada dalg que li presta paraules i etc. arreplegades de
la seua prpia dispersi emocional: dun autor per duna pluralitat dexperincies naturalment enfrontades o disperses. La frase hi era, cal que ho
diga?, i tal com jo lhavia prevista, literalment: sempre sarriba, no on ens
condueix la intelligncia, sin la por. El sagrat ac cal, en efecte, un gran
adjectiu tema del domini de laltre. Sn els dubtes que sempre assalten els
deixebles: tot comptat i debatut, la ridiculesa, la inutilitat, el per a qu serveix
que jo no siga ni jo? Respecte a Pla, ja ho he dit, noms en conserve una
admiraci difusa, sense caracteritzacions. Hom podia demanar-se qu hi havia realment sota aquella boina que no fos estricta biografia: si lideograma
plani era capa de canviar, per exemple, la mentalitat de la classe a la qual
sadreava o si aix li interessava realment, i si a la classe a la qual sadreava li abellia molt ms passar una estona entretinguda llegint-lo, ser
decorativament plani, com deia abans, que deixar-se manipular, si la mera descripci s un argument suficient, si lexposici amb aparena fidedigna o
lefectisme de quadrada tossuderia rural, arran de terra la franquesa queda vinculada massa sovint a la graduaci social, i tamb a la ingenutat, ac?
arreu?; sense oblidar que, de vegades, s pur exhibicionisme, o, pitjor encara, histrionisme, sn categricament argumentals, o si el que conv sn
superposicions ms dramtiques o abstractes, filosfiques o poltiques, tant
les que un defensa com polemitzar amb les que shi oposen, per simplificar; i el mateix Quadern gris, segurament una pea a incloure en posici
destacada dins qualsevol cnon aqueixa mena de rac burocrtic de la crtica, se mha volatilitzat, no ja com a possible font dinfluncia, sin com

129

a segregaci dun model destil que pogus recomanar de bona fe als amics,
coneguts o saludats de qui siga, ja que no mel recomane a mi mateix, ni
als meus, per poc que ho siguen. Hauria llegit Hermgenes?, s un dubte
raonable en aquesta circumstncia. Almenys del Segarra genial de les Memries encara recorde all del clab, cleb, clib, clob, club! No ho dic per dir-ho,
per en Pla hi havia tota la cincia cavernria del mn, s, i tamb una
bona part de la ignorncia de la mateixa poca o sobre la mateixa poca, i
tota la perspiccia o tota la pacincia de lescorcollador ms cruel i ell, que
no mho tinga en compte si no li agrada per jo crec que s, tocava els dos
sons daquestes cursives; i trie aquest tema perqu ell sinstitu en especialista s incapa de qualificar o desqualificar el personatge ms obert; o els
ms tancats, els quals, paradoxalment, em semblen els ms fcils de situar en
la filera que els pertoca: un personatge obert, comunicatiu, sescampa, i sescapa, per tots els forats, i davant el ms tancat o obscur potser nhi ha prou
amb obrir els ulls una mica ms, per a mirar-lo cara a cara i veurel en el
seu perfil ntid. Vull significar, resumint, que una bona part dels seus homenots no eren ms que, en consonncia amb el seu lxic, no homenets, no em
feu tan raquticament ingenu, homenotets, no ja escaridament locals i he
encadenat quatre no seguits, i amb sentit!, sin amb projecci id., que
ell don a conixer fent-los pujar lescala de la seua prosa: una invenci til,
divertida i tan prorrogable com calgus, tot plegat. Pla shi hauria inscrit a
si mateix? Potser la resposta s el Quadern, i val com a argument. Per ja s
difcil que els grans homes dun pas passen de la mitjania, en alria, amb
les percentuals excepcions de rigor o de xamba gentica, com deia, amb inspiraci celebrada per alguns, per, ben mirat, dubtosament enginyosa, un amic
de Fuster i meu, referint-se, s clar, a les qualitats excepcionals del nostre
amic! A part, s clar, i resulta inevitable pensar-ho, que un homenot real difcilment es representar en la insdia o en lestultcia ell mateix, arrogantment o penedida, a travs del seu, no bigraf, sin, en principi, panegirista,
que ell s que sexposa en lescaparata de la seua srie, perspica i agut, i
tant li fa qu siga el seu interlocutor, perqu no s ms que un ms. Per
altra banda, no sn homenots o..., no gose dir-ho, tots els personatges de
Shakespeare, pose per cas, i sense necessitat dentrevistar-los o fer-los que
tenvien el curriculum per a copiar-lo i demostrar lexhaustiu domini que es
t del tema? Encara que resulte dur, la invenci referenciada en la realitat
la novella... est molt per damunt del realisme fragmentari cotitzat

130

en jornals: la realitat? de la frmula dietarstica difcilment assolir les altures creatives. Si no ss, i se mha posat a tremolar la punta del llapis, un
Saint-Simon. Memorialista estricte? Creador real de la cort de Llus XIV?
No sabria decidir-me ara: mancava Pla, per a entrellucar aquest cim, del
suficient ressentiment? Em sembla el mbil ms efectiu, el ressentiment, en
efecte. Que qu t a veure aix amb la literatura? La literatura tant s la
saviesa com no, la claredat com... El paleoltic em cau una mica massa lluny,
sacompanye o no de la saviesa, o del seny que en catal, a part les ganes
de crixer, tot t el seu diminutiu, o, potser, simplement, s que mhe
negat a deixar-me influir en les aiges superficials de la paraula: en essncia, no nhi havia la ms mnima possibilitat, a pesar que en la segona fila
del meu estil hi haja tot el que he agranat daltri, de bo i de dolent, dalt o
de pla, de fusta o de vell, en la meua ignorncia o, millor, en la meua
innocncia. De fet, hi ha dues menes descriptors, o tres, o quatre, i de
moment mature, perqu ja nhi ha prou: els simples escriptors, que normalment no tenen res a escriure, ni en el fons ni en la forma, per que
escriuen; els que defensen lhome a ulls clucs; els que el descriuen amb
mirada implacable i qualificaci ms o menys rutinria, valorada amb tarifes de diari; i, polaritzats, els que es limiten a abaixar el dit, lndex sobre el
llapis de cara al paper, sense esperar res a canvi, o el polze per a enviar a la
foguera els qui caminen per la voravia denfront en direcci contrria; i
cadascun ocupa el seu seient en aquest circ: Pla era dels tercers, s, amb ulls
acerats i malvols, i jo... Jo sc a, no amb una cursiva compartida, sin
tallada paraula a paraula: jo/sc/a, tres cartes unides a latzar, i puc ser tan
dur i estpid com vulga perqu noms parle, fins i tot quan ho dissimule
parlant dels altres, de mi mateix, en algun lloc he dit que damunt el miratge, ara ni tan sols dins la boira, amb nim ni datac ni de defensa en aquest
incs. Per, i gire la truita, ms que plorar o riure davant els numerets que es
munten alguns dels nostres escriptors i els seus crtics, per a matar el desfici
o per a sobreviure, o davant labsncia efectiva dels vertaders escriptors, i en
demane disculpes, dels escriptors que no sn de ning ni denlloc ni del
cant dUri, el lector s que t lobligaci de demanar-se si sap llegir,
qu significa ser escriptor per a saber qu significa ser lector, o viceversa,
qu se li pot exigir a un escriptor llevat descriure, per molt estrany que
semble, com ja he apuntat en aquest paper, ara no s si amb anterioritat o
amb posterioritat, en un afegit o una correcci previs, i un exemple podria

131

ser Kafka, que, perdoneu-me que us diga la veritat, mai no escriv una ratlla sin per m del seu trador amic Brod, per, sobretot, qu s, no ja
lescriptura, sin la literatura i les vies per les quals es defineix, al costat del
pensament, a ella mateixa. No: lobligaci de lescriptor no s ni escriure
ni fer-se entendre, per molt que ho hagen demostrat Pla o Fuster. s el gest.
En parlarem algun dia, si no nhe parlat ja o se mescapa dac al final. El
gest pavesi, la foscor: ja ho he dit. I Brod shauria dhaver limitat a dir, el
dia de la mort de Kafka, que havia desaparegut el millor escriptor de... torne
a citar la frase per la qual jo passar o lin traslladar a algun amic la
glria dhaver-la dita? a la posteritat?... del seu carrer, perqu Kafka ho
fos per a leternitat i el cel sennegrs.
Tamb sha dobscurir, ara i ads, com sobscureix o sillumina la faana de lhome, el rostre, lestil, fins aconseguir refugis dincomprensi, claus
tancades a la superficialitat o a les exigncies del mercat: el producte literari ha dobrir-se abismes que arrosseguen torbadorament el consumidor,
fins i tot a tancar amb fria el llibre que tenia a les mans. Des de la posici denfront la del lector; lescriptor s Du, la voluntat daclarir-lo,
de desxifrar-lo, el matisa, lintensifica, lenriqueix, el carrega, de retop, com
a mnim, de significaci dialctica, retalla el perfil de lautor al voltant de
la seua massa ms o menys agrisada, fuga. Per aix, per tot, jo no voldria
escriure, per res del mn, com Pla, ni en la mesura que els seus manuscrits
jo vaig tenir la satisfacci, en la meua joventut, de transcriuren un: satisfacci, cert, i no per descobrir que feia ms faltes dortografia que jo
ofereixen rastres sintctics a seguir, a autoimposar-se un mateix com una disciplina en el cam de recuperaci constant que ha daplicar-se la nostra
llengua per a sobreviure, i els qui lescrivim per a tenir res que ens permeta
escriure, que, en qualsevol cas, pensem dins della, dins els seus lmits gradualment compressius, dins la seua sintaxi en primer lloc un ric repertori lingstic, amb densitat de decoracions de la naturalesa que es vulga, es
queda en no res si no saguanta sobre la fermesa estructural exposada en
un llenguatge que aspira a ser propi, a ser, per tant, nic. I qu diria de
Fuster? Potser donaria una imatge noms aproximada de langnia que em
produeix aquesta pregunta un abrupte emmudiment, que s el recurs que
ens queda als qui fem literatura, la primera lnia de la llengua. O s la darrera: lltim reducte, abans de loblit? Un escriptor que es t a ell mateix
com a nic lector: una bona imatge, que un dia esdevindr realitat. Conec

132

alg que escriu en catal que es glorieja sarcsticament que, si en el futur

voldran llegir-lo, ho hauran de fer tradut... Qui va seguint aquest paper,
deliberadament automatitzat cal dosificar, per mai proscriure, que quede
clar, el sentimentalisme, una tendncia o una arma argumental com qualsevol altra, de segur que copsa pas a pas lempremta inesborrable del
meu conve, ac mateix, com ja he assenyalat amb les reserves que calga.
Potser, no vull saber-ho, en un to de variaci desafinada, dexpressivitats primries i elocutives; tot i que esteu en el vostre dret de no creure-us ni
aquest incs, ni els anteriors, ni cap altre, que, us ho advertesc, probablement no pretenen sin duplicar amb tradoria la primera aparena, o taparla, quan qui se lha revestida descobreix, massa tard, que hauria dhaver-sela discretament reservada, i aix no equival a mentir, sin a crear-se un a si
mateix, de nou, amb les noves paraules. Sn, aquestes, paraules esculpides
durant ladolescncia, s, quan un es pren la vida seriosament, sempre de
cara a lamor i la mort: Jo em cree a mi mateix amb/en les meues paraules. Ho he imaginat tot no pas que ho haja falsejat tot, sin que les
paraules mhan dut a fer-me el meu mn. Dues frases que mobrien de
part a part la via que insinuava abans. Dues frases nascudes quan jo ja no
escrivia, per decisi presa a conscincia... A pesar dalgunes inicials concessions a modes literries caducades i a restriccions particularistes, si sem
permet, Fuster ha fet possible, amb la seua flexibilitat lingstica, amb una
sintaxi confluda del carrer i dels llibres una llengua desapareix mot a
mot, per encara perdura, ms enll de la incineraci del diccionari, en la
fluncia expressiva del pensament quan jo ordene, en unitat amb el meu
cos, el meu esperit; senzillament, parla dins el seu aband, amb la seua alternativa al localisme dac i al localisme dall, per sense concessions, que
valencians estrictes i no trobassen una base ferma, interlocutria, per a intentar refer amb esfor progressiu una llengua ofegada per ella mateixa i,
culturalment, per propostes literries no sempre en contemporanetat amb
el propi instant, amb lhora de cadasc, amb les literatures no podia deixar
de citar el ttol de la nostra/vostra revista, en aquesta segona redacci del
meu assaig que es fan, i es poden fer, sense restriccions localistes ni les
sobrevaloracions que estimula lempetitiment de lescenari, ms enll, sempre ms enll, i arreu. I convertir aquesta tasca obligatria en una temptaci
que engegue lintent creador, per a afrontar les peculiaritats expectants del
que ha de ser lestil personal. La llengua arreplegada, la llengua ja parlada,

133

ja escrita per altres o pels altres en la forma que siga, en lestat en

qu es trobe, el nom pur de la llengua, no s un monlit venerable, una
exigncia dautoimmolaci, sin una mena de destral que ha de trencar la
cadena de gusts o fascinacions literries liquidades, i referenciar-se universalment exageraci ineludible per a eixir de la terra de Bernat, que diem,
o diem, els de la Ribera, enfront del Carall id. de la Serra de les Agulles. Els vessants social i creador de la llengua hi conflueixen, en aquesta
necessitat. Per, jo, tampoc no voldria escriure, per res del mn, com Fuster... Ni per salvar res; o sobretot per no haver de salvar res. La meua llengua descriptor s un clam insolidari contra la llengua materna: jo no pretenc expressar-me collectivament, ni fer-me entendre de Salses a
Guardamar, sin, com a mxim, que se senten els meus crits i els meus
murmuris, ac o on siga: segurament la meua discrepncia, la meua singularitat, all que mexhibeix davant els altres, prxims o llunyans, i tant fa
que parlen, o que diguen que parlen, com jo, perqu no parlen com jo. A
mi magrada perdrem en el meu estil, en les seues dilatacions laberntiques, en els girs sobtats com pense, imaginant les impacincies, o els
mateixos desistiments, del lector, per tamb preveient la certesa que, un
instant o un altre, es produir la trobada, la convergncia del seu llenguatge
mut i els meus recitatius, sense ms coercions expositives que ser jo, per
molt que aix sone a metafsica. Jo, en fi, no puc ser ents ms que en la
meua prpia i exclusiva llengua. O posem-hi, una altra vegada, sintaxi,
amb les acrobcies dels meus mots, les flexions cap a lobscur o cap a lenlluernament, les meues significacions estripades i exposades a la carnisseria
com les entranyes del bou rembrandtesc. Exageracions, sens dubte. I jo, de
fet, hi arrisque alguna cosa que no tinc: el meu lector, un, un incgnit, un
que es pose en el meu lloc, que em substituesca davant la meua obra. Un que
es deixe arrossegar a les meues imatges construdes amb un element tan
voltil com la paraula, una via danada i tornada, de ser i no ser. bviament, per descomptat, tots dos, el meu lector i jo, i no demane res!, haurem de posseir la cincia ntegra del llenguatge... I que muira amb mi. I,
per aix mateix, tamb hauria de morir el llenguatge, com ho he dit
abans/desprs, en tant que conclusi imperativa de la meua obra. He
atemptat jo mateix contra la meua prpia lgica-que-cal-anomenar-dunaaltra-manera? Potser ja ho he dit o ho dir: la lgica, la torsi ininterrompuda del pensament? La seua llibertat?

134

Vaig i vinc. Retorne al que vosaltres penseu que mhe deixat endarrere.
Pla i el seu Quadern gris. Pla i la seua boina... Pla est per a mi, ho repetesc,
ms lluny que... Que Ausis March? Per si March est al meu costat!
Fuster... Qualifiquem-lo aix: el mestre que tant ha parlat parlar/escriure i que millor ha sabut escoltar/comprendre. Fuster ha significat, per a
molts, la possibilitat dexpressar-se de cara al futur: un futur tan incert com
es vulga. Per jo no tinc ms remei que deixar-me caure en el meu pou.
s el meu lloc: un dels smbols irrenunciables de la meua obra de creaci,
a nivell de rtol per a major escarni: en algun lloc deu haver-hi una cpia
de la meua pardia dEl pou, el pndol de Poe. JJJ i PPP que mencalcen.
Aquest crit dexaltada i afligida reivindicaci dun mateix, o de lun mateix potser mai el subjecte, jo, no arriba a ser tan subjectiu com es pensa,
i no ho propose com un mer colp defecte: jo tamb vull ser tu; no el meu
lector pelat, sin el teu cam cap a mi, cap a la meua literatura, on, tanmateix, jo no em revele, sin que moculte i que em veig, o que intente veurem, en la meua obscuritat, apresat en el lloc que mha tocat, que em correspon, ni ms ni menys, sha dinterpretar aix; no s una airada manotada de renncia al que he aprs o a aquell de qui ho he aprs, o amb qui
ho he compartit. Qui: un singular, un plural, aquell/aquells que potser fins i
tot hem anat inventant-nos per a tenir referncies... Un cas emblemtic fra
el del mateix Fuster, que navegava i feien navegar en un mar dobsessions
collectives certament, per ell desvetlades; val a dir, doncs, que en el pecat
portava la penitncia?, a costa de la renncia a interioritzar-se en la prpia
singularitat: o siga que, segurament, en la prctica sha vist obligat a fer ms
afirmacions, i a demostrar ms entusiasmes, que no hauria estat disposat en
principi a fer-ne com a bon ni que fos nominalment o defensivament
cnic: perd, escptic, confessat per ell. Un escptic que ha de creure, o aparenar-ho, en el que diu. Un cas fra Pla, entre el terrat i la planta baixa
autor, ms que dobres, dObres Completes, i ho dic aix, fluix, no tant
per suggesti magistral com, a pesar de tot, per reconeixena, com un record del qual no ens podem desfer: la mitja dotzena dadjectius planians
que se mhan quedat enganxats en serien, si ho voleu aix, la demostraci.
O sn adverbis, i els hi atribuesc per la casualitat que tots acaben en
-ment? Per, enteneu-me, Joan Fuster i jo, que parlvem a diari, ni criem
igual ni dubtvem igual: ell era, davant meu, una referncia immbil, una mena
de mirall que mobligava a veurem en tota lamplria de la meua llibertat:

135

a responsabilitzar-me. No ben b de la meua decisi, sin del meu fatalisme.

Un ills sense illusi, al marge. Per a mi, la ptria han estat no tant alguns
llibres com uns fulls en blanc amb els quals podia fer el que volgus, intermitentment: sense destinaci. El buit? Qestions de temperament, per
tamb dangles de visi. A part que el mestratge, reconegut pel propi deixeble
o atribut per crtics ms o menys sagaos o virulents, no implica necessriament ni la qualitat literria ni la coherncia ideolgica de la seqncia
escolar: dun mestre shan de sumar i restar les qualitats i les deficincies en
tots dos terrenys, i per dir-ho de manera ms pragmtica, el que se nha de
prendre i el que s preferible negligir; i en un altre to ms prctic encara,
els llibres que cal llegir dell i els que s millor oblidar i que tan sols
serien llegits, aquests darrers, escolarment, com el Cat; encara que ja estaria b, si fos aix!. De Pla, per exemple, amb el Quadern gris en tinc gaireb prou, ms una dotzena de pgines soltes, i de Fuster desagrat deixeble major, quina blasfmia! amb quatre o cinc llibres, i no dels ms llargs;
com Pla imagine que en tenia de sobres amb conixer el ttol dun llibret
vivaldi meu lnic llavors, siga dit de passada, el que se sol esmentar
quan es descriu lepisodi mal contat per ell en qu jo vaig prendre part, i
Fuster de ser lnica persona capa de desxifrar alguns dels meus jeroglfics, i, per fer honor a la veritat, de promocionar intilment, pel que fa a
mi!, el meu nom, fins i tot quan jo no escrivia ni una ratlla. Per, de vegades, tamb ss escriptor quan no sescriu, o, s, quan sha decidit no escriure: perqu per a qu, escriure? Ja nhavia profetitzat la reiteraci: perqu per a qu, escriure?... I, a part, per deixe de seguida, no sense la tristesa de la inutilitat, aquest aspecte de la qesti, hi ha tamb els mestres,
ms o menys llunyans lingsticament, dac o de fora, que no ens han servit
de res, per que, per donar una pista, marcaren la nostra poca amb modes
de difcil qualificaci. Millor no entrar-hi. I, en fi, els mestres que noms
provoquen la ira, que s tota la docncia que poden impartir, que no s
poc, si b es mira, i, si voleu, per demostrar que la llista podria resultar gaireb
tan llarga com una frase de Proust quan sho proposa menys, per, que
una meua tamb quan mho propose, els mestres de capella, encara que
posseesquen una exemplar entonaci ciceroniana qualificatiu no directament demanat pel discurs ni per la meua participaci en la seua elaboraci,
sin suggerit en legtima defensa, dell, de mi?, per J. C., que no s el mateix
J. C. de les cites epigrfiques, ni t res a veure amb el J. C. nascut dels evan-

136

gelis, per molt que penseu que provoque el malents, o vicentina model local, no us confoneu!, i ignore si algun novellista de la mateixa referncia geogrfica el posa en prctica: un suggeriment no negligible, mireuvos-ho. Encara que, com diu la dita que ara minvente, per no gaire:
Dels teus mestres, ms que renegar dells, venja-ten. I reconec que he
vingut maquinant des del principi com podria arribar-hi sense que maturs
ni lalenada dun sospir en cada descans dun punt i a part. Per, vulgues o
no, la cultura, la Cultura, com abans, s assentir, inscriures en la filera de la
paraula la nota musical, la pinzellada, el colp de cisell, el dit sobre el front:
la paraula; tot s el mateix: ho he dit ja?, i, si s aix, vol dir aix que
nestic molt convenut o que ho he dubtat cada vegada?, darrere duns
altres i abans duns altres: entre precursors i proslits, i destinats a ser ms o
menys rpidament oblidats, jo, la competncia majoritria. I, en lendemig,
arribar, portar lun mateix, fins on es puga. I tant dun mateix, direu. Un mateix no s jo, i menys encara ac, sin res sobre el qual es pot parlar sense
crispacions personals; encara que, la prxima vegada, procurar definir-ho
millor i comprometre-mhi fins al coll, sense esbiaixaments. Lun mateix, mhi
arrisque amb mots de..., anava a posar de gel, per ho trastorne en febrils,
seria el reflex del llibre que sest escrivint posat en les mans de laltre, de
qui hauria de llegir-lo. No donem per a molt ms: els qui escrivim. I, rarament, els qui llegim.
I traspasse la llinda que ha danar deixant-me caure cap al final, perqu
ja no tinc res que maguante. Mestre, reflexionem-ho de nou mentre ens
enfonsem, s aquell que tincita, implcitament o explcita, a imitar-lo, que
vol assignar-te un lloc en la seua llista? Lenrabiada tossuderia personal que
hem sostret als vigilants de la nostra infncia, les manies afermades sobre el
terror, les aversions covades en la solitud del propi cau obsessions a la
vora del deliri, em direu: terminologia genrica en dic jo; no minteressen
els mots fets, sin el salt en el buit, la provatura que, amb tots els riscs que
calga, pot aportar quelcom de nou, esclatant, a travs de la crispaci lingstica, arrelada en la primera paraula que pronuncirem: assajant ara, relatant una passa ms endavant, poetitzant la fria o la humiliaci en la cella
on sarramben les confessions que no faries mai, per que fas, o les mentides
que no diries mai, per que dius..., sempre salaran com a murs per a
impedir-nos somriure com somriu un altre, o exhibir un adjectiu com ell
lexhibeix. Tot perqu sha estat infant: un bon argument, s; Alighieri co-

137

menava a escriure la Comdia, amb els seus amors i els seus odis, quan
era una criatura! Lobertura cap a la conscincia s prvia a lobertura cap
a lestil mitjanant el qual ha de manifestar-se. La ceguesa, el tempteig amb
les mans balbes, el gran instint de la companyia, ens duran cap als altres i
els acceptarem en la mesura que confirmaran les nostres intucions, o esmeraran la seua bona o mala voluntat a seduir-nos. Per ni tan sols lescalfor del ramat perqu era aix i no la nostra decisi que ens hi empenyia haur de subjugar-nos. Una oferta raonable, calme ja les fries novellades del record, la meua tendra ira, fra: jo un escric, tu un altre llegeixes; no cal que coincidim ni que pactem avinences; pensem
no passem, que s el temps que passa, junts, una estona: jo pose el meu
vocabulari perqu no en tinc altre, pense segons el seu continent, en la llengua en qu tu penses... El que tinc a dir adopta aquest to, desprs aquell
altre, i aix contribueix a fer-me entendre, a comunicar, ni que siga fins a la
incomprensi i el rebuig: el parads, la glria junt als altres, en laltre mn o
en aquest, s una altra cosa, celestial, una altra qesti. Tot, s, a colps de
martell, s altre. Les meues especulacions solen ser, desprs de tanta revolta
assumida, primer hi havia posat simulada laparena, la representaci, que
incita la marxa ondulant de lestil, ms idealistes que prctiques: noms
dels meus personatges un jo esquarterat, els personatges: per a uns escriptors, carn de mercat, la prpia carn; per a daltres, les peces dun trencaclosques, els propis ossos se suposa que, desprs de parlar, des de dalt duna
trona que tant sassembla a un escenari, o al revs, actuen: o actuen perqu
abans shavien provet, si no didees, de dubtes que noms una acci o altra
pot resoldre... La mateixa idea, de fet. Lestil, i en demane excuses, s el
circumloqui del tret. En aquests indrets tenebrosos, i ja em prepare a plegar, desprs tericament dhaver plegat, la primera influncia rebuda de Fuster
s, de fet, anterior, i la reconec, davant la vostra absncia material daquestes
pgines en uns pocs fotogrames que menfoquen el tos, i per tant, no
podeu veure si bellugue els llavis o no: sou, si ho sou, lectors, no testimonis,
sense que potser ell mai arribs a saber-la. Quan, amb els companys de curs
dels ltims anys de batxillerat, sortem per la tarda del collegi on el seu
pare feia de professor de dibuix, en passar per davant casa seua, que ens
venia de cam, sentem repicar de vegades la seua mquina descriure
aquesta Royal Typerwriter P1658 que apareix esmentada en un poema
seu i sempre hi havia un espavilat que deia: Dem, un nou article al

138

diari o El mes que ve, un altre llibre; no tenem noci del temps ni havem
sentit mai all del No se sap mai quanta sang costa. Perqu escriure costa
molta sang: la ms dola, segurament. Imagineu-vos quan es tracte dun poeta
lric! Per a acabar, no est malament aquesta apellaci sentimental ja me
lhavia justificada, previsorament, abans tamb, com en un muntatge teatral, no exempta de crueltat, com solen ser els judicis i les inclinacions
adolescents: una mica menys, per, que els infantils; i ret aix tribut a un
personatge del meu carrer que demanava un Herodes de tant en tant. Aquell
so sobre el paper fou per a mi, junt a altres veus, ms mstiques, intudes en
la rpida ratlla dun manual escolar o en lallusi imprecisa del professor
de torn, com una veu de profecia, i crec que estic citant J. V. Foix, ja que
no conceptualment no hi ha de qu, ho sent: lestil ms brillant i intil
de la literatura catalana?; i mhe atrevit a exclamar-ho davant totes les pastisseries i tots els editors principatins, ni que fos en interrogant!, almenys
eufnicament... He dit alguna cosa dolenta de Foix, a la llarga o de travs,
en alguna incisi perversa, en el segon rengle expositiu daquesta histria
banderejant? Potser, malgrat les meues exageracions i ara puc dir que
exagere pels dos caps, un dels escriptors catalans ms importants del XX.
I pot ser fins i tot que alg el considere un dels meus mestres! Tindria jo
mateix res a objectar-hi? I reconegut aix a dues mans, insistesc, ja
puc seguir, amb el convenciment que no sc tan antiobjectiu una bona
paraula com imagine. Potser el lector hauria demanat ms erudici o
severitat terminolgica, o que, posats a parlar a la deriva de lestil, li
hagus seleccionat, com a mnim, tres o quatre cites lapidries o bellament
instructives, que illustrassen, en una mena dapoteosi pobletana, el tema tractat. Per a novetats fusterianes, en tindrem prou, durant molt de temps, amb
laforismaire amb qu va obsequiar-lo lamic Isidre Crespo i amb laportaci ornitolgica dalg que noms escriu llibres per a dedicar-tels...
Per, perqu veieu que no pensava en el que creieu Du em guard
de rebatre ximpleries o conviccions, i com en convertiria els possedors: amb
Descartes o amb miracles?, em trac, una de cada mniga, unes frases de
Nietzsche arreplegades pel cam i qui em demanava encarar-me amb
lensucrat Zaratustra?; per lexperiment no passava de llegir-lo escoltant
simultniament Wagner, amb finalitats de psicologisme elemental, autoformatiu, en aquestes altures del meu jo cadavric!; o no tan rudimentari, com
fu Huxley amb les drogues, per a poder confeccionar un llibre amb ma-

139

terials de primera m: jo macontentava amb duplicar artsticament i

intranscendentment lescena. Una dintervinguda aristotlicament per mi,
per a lligar principi i final: Sigues almenys el meu enemic, amic. Segona:
Poc dagrament es t pel propi mestre quan sempre sen resta deixeble.
En voleu una pardia local, i aix, de ms a ms, ja quedar ben lligat, ac
darrere, el trptic del comenament? Poc damor es t pel propi amat quan
sempre sen resta amic. Me la imposava el vol de la nostra parla, quan salava cap a la Histria, quan i disculpeu-me el localisme els valencians
aquesta graciosssima subtribu del Ponent mediterrani que sha especialitzat a cridar estentriament per a tapar el que t/no t a dir: tinc/no
tinc jo cap dret a dir s/no? hi entrvem, amb ella. Si amb a, unit al
que deia fa unes lnies, us penseu que la meua vocaci s la lrica i les seues
sublimitats, aneu servits: a mi, la literatura, les literatures millor reincidesc
en lesment del suport daquesta partitura amb moviments diversos, quan
aconseguesc que minteresse/interessen, s perqu... em... porta/porten... la...
mort... davant... la... mirada... Tot est dit, i, per tant, calle. Tampoc no tinc
jo per qu cedir a les exigncies, o les necessitats de comprensi, del lector,
ficant-me en bucs pura xafarderia, dit arrapa i fuig (aportaci lexicogrfica), la mateixa qesti del B i el Mal!. Aquells a qui no ens han pagat
mai, no tenim preu: tenim mbils foscs, com els dolents de novella, induccions de tenebra, pobres nimes cndides!, i en aquestes altures, per a qui
sempre sha cregut del segle XX, ja del XXI, per no tmer, no ha de tmer ja
ni la censura, com no siga la dels propis amics, cautelosos a lhora de condescendir a les begudes de cervell perilloses, en el joc de les ortodxies i
les heterodxies; almenys no aquella, com li passava a Joan Fuster, cosa que,
siga dit de passada cap a la pregonesa del buit, estava marcant el seu estil
i dalguna manera el meu, amb ellipsis ms o menys reconstrubles,
destillacions gongorines, temptacions bastardo-llibertries, qualificatius deixats
caure com de passada, perqu perdessen part de la seua crrega eclosiva i la
recuperassen ms endavant, en la conscincia enterbolida del lector, retalls
enigmtico-prudents... Supose que a Pla li passava el mateix i trobava alguna manera dadobar-ho. Que conste que no he dit pactar-ho! I una propina pstuma: ja que he comenat parlant dAristtil, un sillogisme de configuraci enigmstica, red com una moneda, de la qual sha desimplicat
poticament i figurativa el centre just, com en aquells 050 ja caducats, on
ara, en alguna de bicolor papal?, cau el nas borbnic: No he parlat de res,

140

alguna cosa he dit. La possibilitat que una llengua suggeresca racons de misteri
s, al capdavall, una mostra de la seua perdurada aptesa per a descriure el
mn. Amb lajuda de... de Llull, s clar, de March, de Corella... De Pla, de
Fuster... De Carner, de Riba, i de Foix!, jo en faria una alegre barreja; i
afegint-hi lEspriu poeta, un pker. Quant a mi, senzillament estic en contra. Del que siga, sabeu-ho. Que mhi opose, a tot, al vol de les paraules i
a la immersi en el silenci, vol significar que em contradiga? No, s la
renncia a trobar res amb qu consolar-me... Deixeu-me que em contradiga
i construir un dileg: no voleu incisions en la pedra? I la continue, encara: i us ajudar a construir el vostre, ja que, al capdavall, no parlem sin
amb nosaltres mateixos... Descriure el mn, amb gravats en els carreus, com
en els vells monuments, com els de les inauguracions oficials amb pretensions de perdurar. O, no ens fem/us feu grans illusions: noms el nostre/
vostre petit mn? La via cap a la seua desaparici? Que romanga, almenys,
el jo testimonial, tancat en el mutisme, obert en la interjecci gestual, ple
dobsessions de llibertat tancades en lun mateix, com les inscripcions de les
celles carcerries... Magradaria que aquests mots ressonassen com escrits,
escrits com estan a trossos estranya barreja, quan mho mire amb imparcialitat, de fria i candor, entre el cor i el fetge, ms enll de la frontera:
vull dir, ats que les referncies s el primer que envelleix i aquesta darrera
frase resultar totalment indesxifrable ja en el mateix moment de ser publicada, en un lloc on encara es poden cridar no per gaire temps, resulta
ben previsible uns mots de llibertat com sha fet fa poc. Era el seu orgull
des de 1789. Per, en qualsevol cas, com que la meua voluntat no s sin
parlar, ac, de mi mateix, ms que fusterianament, montaignescament?, tant
se men dna. Quin paper fa la llengua en un escriptor que, per fi, deixa
descriure-la? Un escriptor naix per a escriure en una llengua obligada?, i
mho he demanat, pomposament, per fer-vos grinyolar de dents. Per talle,
figurativament, com passava, no tan figurativament, sin ben cerimonialment,
quatre anys desprs de lany de referncia. Aix s, talle: aqu teniu la imatge final, adobada mnimament. Jo... Jo no parle de mi, sin que qui parla s
la mquina verbal que he engegat i que em porta on vol. La lgica, una
altra vegada? Potser no hi ha res tan bell com larc de Sant Mart, per
sempre s igual, i, quan s, s aqu, enll, com dirien filsofs amb nomenclatures extingides i dimpossible traducci, en el sentit, en el temps, en el
ress; i en la manca de sentit, de temps, de ress, que inclou el sentit. Per-

141

qu s: el sentit inclou el no sentit, que per a aix existeixen les paraules...

Ara, lnica explicaci, lexplicaci implacable, que veig en el fet que el coll
es trobe ms avall del cap s la facilitat que aix forneix per a la decapitaci. Degollar, degollar-se, per tant, s lgic, duna lgica nica, sense marxa
enrere. I jo, doncs, el que vull s que els meus deliris em facen aixecar els
ulls, tensar el gargamell, omplir-me de llgrimes dowlandianes la mirada
per a deixar de veure, provocar un esclat de paraules que parlen de la meua
innocncia i... de... la... meua... mort... El meu jo s el Jo de tota la meua
literatura, i ell s sol a escriure-la de principi a fi. El porte damunt lesquena, com una creu. I si em demanveu per qu em reescric tan violentament, diria que per assajar les infinites possibilitats de contradir-me/acreditar-me s el mateix ben b i per demostrar-vos la nostra respectiva
provisionalitat.
I un fi crestomtic:
Ai, que cansat que estic...!
Sucede que me canso...
Mais, hlas, que je suis fatigu...!
O, com diuen per ac:
Treballar [no solament s, alhora, odis i, malgrat la maledicci, divertit, encara que jo no mhaja divertit gens ni mica fent aquest paper indigest; o s, cada vegada que el refeia] cansa.
En itali, ja shi havia dedicat tot un llibre, darrere dun ttol.
Per pensar encara s pitjor:
Pensar mata.
He dit Fi? Recomenceu, vosaltres, ara,
per pel vostre compte,
atenent, tanmateix, que si segueu una lnia recta
acabareu ensopegant amb ella.
Potser el vertader fi de lassaig s, justament, evitar-la.
I
ara ja
FI

142

.III.
777
DSTICS
DAMUNT TRES MOTS,
AMOR, ALTURA, AGONIA, O SIMILARS,
ACOMPANYATS DE LES LLGRIMES DE DOWLAND
CITA PRVIA
Aristotlic amic, ni que siga per una vegada,
lliura el teu cor commogut amb innocent pietat.
( J. C.)

IRRUPCI
Trenque el blanc. Vull entrar en les formes a qu obre el capvespre,
en el que resta amagat. Vull posseir la foscor.
2.
Sent rere meu el silenci daquells que mhan dat la paraula:
s sols per ells que jo escric. Cante el seu mut sofriment.
3.
Jo puc ser jo mateix per raons de summa altivesa;
ms fcilment ho puc ser per ignorncia de mi.
4.
Lalba encesa ha caigut damunt els fruits de la terra.
Sobre el foc infinit plana un arcngel sense ulls.
5.
s del temps la meua obra, no meua; i molt menys encara
ella s jo, jo que fuig de mi mateix, del meu temps.
6.
Veu de silenci, el meu clam, reflectit, s a mi que retorna.
Sc jo qui el sent en lespill: s el meu gest contra mi.

143

7.
El cam pel qual vaig no s cam, visi ni miratge:
no hi s sentit el sentit, cada nou pas desf el pas.
8.
Lhora enfonsada en la qual la msica cessa, em demane:
si mai no tha importat res, doncs, per qu alces el verb?
9.
Des de tu a mi, quina dura distncia, quina muralla
que ni el vol pot salvar! Sols aquells mots que ens callem.
10.
Crida, Jo, miserable pronom, o fnebre estela,
de mi mateix, jo mateix, fins que no em senta ning!
11.
Quina grotesca figura, Narcs de les hores que cauen!
En cada espill en tu em s, mes ja no mhi reconec.
12.
Breu, el meu dir, mormolat a loda, des de darrere,
projectant davant teu el teu perfil candors.
13.
Jo sols sc jo quan maixeque superb entre arcs i columnes;
tu noms tu en els meus mots, quan et faig creure que em creus.
14.
Cream, clam en el No-res vers lal de Du el fang dhome,
jo ser el Nombre i tu lU, i immolars multituds.

144

15.
Si possem la paraula i el solc, s noms per la terra:
per haver nascut, fills, en un indret qualsevol.
16.
Miram als ulls, Amor: mira el vel de la meua ceguesa.
Vinc sense llum cap a tu: ets al batec del meu cor.
17.
Trmulament, el meu vers sescandeix en mesures arcaiques
entre basques de mort, buit com un calze lliurat.
18.
Tu, esperit revoltat, encn el mn, que no et baste
dir que no damagat. Ix, pren la fal de la sang!
19.
Ser escriptor, tu, escriptor, s tapar amb paraules ambiges
les paraules de carn, res que tobrs al meu cor.
20.
Mare tristor, tu mhas fet que escriga i que alhora mhi oculte:
mhas fet ser jo mateix i fingir ser jo mateix.
21.
Sons de viola i, a sobre, el poema: una sola paraula,
gran, que sescampa en sentits, Du sense vores ni fons.
22.
Vidre tacat que mesquinces la pell i matraus la mirada
fins que de tot em fas jo: mrtir / frontissa / botx!

145

23.
Miram, Du, s que en Tu no puc creure, i, sense esperana,
jo no accepte la mort: cerque la immortalitat.
24.
Cap flor de glria no hem de guanyar en aquesta batalla:
sols la bellesa de ser supremament derrotats.
25.
Cal que en la nostra paraula renasca la vella paraula:
ella ens t i la tenim, en el silenci, en el crit.
26.
Caminar sota el sol ardent o en la nit sense rastres:
no seguir ning, que no em seguesca ning.
27.
Totes les cares que em sotgen des dels racons de lescena
amb mirada de mort, tenen el buit dels meus ulls.
28.
Mhe elevat fins a Tu i el teu lloc desert en laltura.
Ara jac contra el sl, fang amb les mans dins el fang.
29.
Qu teniu a veure amb mi que em parleu duna ptria?
Ratlle amb fria el seu nom, als bruts papers en qu el dic.
30.
Ell ha mort de tristor, Du meu, i jo tamb en moro.
Pare, el teu Fill ha mort, mort de tristor, Pare meu.

146

31.
Us he adreat la paraula, i vosaltres, en lloc de comprendrem,
mheu volgut estimar; o a linrevs, tant hi fa.
32.
Jo no imagine: poeta / profeta: veig qu sacosta.
Jo no porte la mort: s en girar el cant.
33.
No hi ha cant desesperat, a la dona, a la terra,
que no siga en el fons una romana damor.
34.
Calla, escoltam: deixam ser tu i tu sigues jo, ara,
en la durada dun mot. Fins a la mort. Ms enll.
35.
Naus que parteixen, i el vent que et dur la veu que mofega.
Vull que moblides, Amor, vull que em recordes, Amor.
36.
Quan dic jo, el pronom, loriginalitat jo tusurpe,
mes alhora assumesc la teua culpa, els teus crims.
37.
Rere el meu cant sou vosaltres, poetes de la meua llengua.
No s estimar si no ho dic amb les paraules que us prenc.
38.
Vull, Solitud, la part que em pertoca de tu en la sofrena,
i sentir-men ple el cor, sense ning al meu costat.

147

39.
Obscenament passvem lhora, en lor alt de la tarda,
amb lesguard flamejant, amb un silenci de tot.
40.
Faig la meua obra, i la cride per destruir-me, i la calle
per no donar-me el plaer de lautodestrucci.
41.
He carregat damunt meu, no el deliri arrogant de ser lliure,
ni la recerca del goig: un amarg no saber qu.
42.
Fuig de ser home i sc home, i ms quan tots mabandonen,
sols perqu encara em commou una mirada innocent.
43.
Quin sentit tindr el teu viure en la claveguera,
si no s lliurat per quelcom, bo i siga amb mans dassass?
44.
Signes, la meua escriptura, gravats per a tu. Tu desxifrals.
Per a mi, rere dells, res, un desig de maldat.
45.
Fruites madures en una m, ofertes, i en laltra una arma
que mapunta al cor: s que no hi ha evasi.
46.
Oh, dobles mots, car no tinc ms que aquells que em donares
per a lloar-te i dir s, per a oposar-me a Tu, Du!

148

47.
Deixam que esguarde com, pas a pas, entre espills agonitzes:
vull saber-me el paper, tots els instants de lamor.
48.
No em retindran la lvida galta els teus pits generosos
en el moment de morir, dona, esplendor de la carn?
49.
Sents, poeta, el record de linstant en qu demanares,
pur, el do del cant i et port Du sobre el mar?
50.
Jo renuncie a tot el que he fet, meu noms per donar-ho,
com el doll de sang que ara sestn sobre el full.
51.
Feu-me callar: ja langoixa destrossa el sentit veritable
de cada mot nou que aprenc. Si sempre he estat un infant!
52.
Cim de follia: pujar on sesgota la febre de lhome,
batre les ales del buit, fer el gran salt ms enll!
53.
Ets innocent com un lliri, germ, the arrencat de la culpa.
He donat en lloc teu la meua sang, el que he escrit.
54.
Vam arribar fins a Du i vam dir: Aquell home pensava,
laltre va ser escorxat, un va morir en la creu...

149

55.
Com vindr el verb: de la forma al fons, del fons a la forma?
No tinc qu dir, ni ocultar, que em divertesc en el joc?
56.
Cree a la vora del somni, on la realitat que anuncie
es revesteix del proper significat de la mort.
57.
Ara proclame el meu dret al crim i a lascens de la imatge.
Crucifiqueu-me ms alt, ms alt encara que Du.
58.
Grcil bondat de les hores, Amor, quan sobre laurora.
Passam la m pels cabells / passam el vas de ver.
59.
Dur el que escric i la llengua en qu escric ms enll de lAltura,
de qui Ell mateix s el Nom, de qui sols dir-lo s blasfem.
60.
Negres aranyes teixeixen paranys, transparncies, murmuris.
Jo, mentrestant, estic sol. Jo, mentrestant, estic viu.
61.
Deixam, aquest s linstant de langoixa i de la imminncia.
Tot jo mateix sc jo clos: he de pensar-me en la mort.
62.
ltim miracle de la paraula, que, dins lagonia,
drea lengany del bell contra la fal de la mort!

150

63.
Du era etern quan no era. I fou. Cre lhome i les hores
i ja etern res no va ser, tan sols les tombes del Temps.
64.
Quina absncia de tu, Amor, i a penes em resta,
entre jorns de paper, sense tu, Amor, morir!
65.
Trau-te les mscares, mot, i ofereix-te en la buida nuesa,
que s el sentit, entre tots, lnic ocult, lnic ple.
66.
Quin vent suau entre flors i xiprers, perfumant els sepulcres!
Pares, amics, prop del riu... Amb el meu nom, un albat.
67.
Ai, Solitud! Per, quan estic sol, qu mimporten els altres:
per a tancar-me en el verb, per a enfrontar-me amb el verb?
68.
S, poeta: el poema no s ms que la seua mentida.
Tapa el que no saps com dir. Crida el que no tens a dir.
69.
Ara mimpose, per recobrar antigues paraules,
mudes tonades dinfant: el meu present fou lahir.
70.
Faig amb argila el vas que ser i que em tindr per a sempre:
un grapat ple de llavors, un puny que sobre en arrels.

151

71.
Com ms a prop em sent ja de la mort ms s qu s estimar-te:
tant, que aprendre a estimar s desaprendre a morir.
72.
Muir vastament, com un poble amb les boques tancades amb ferros:
sense poetes ni infants / sense poder-te cridar.
73.
Muir i menduc el secret ms pregon de la meua paraula.
Ja ning no la dir, ni callar, com lescric.
74.
Sordes campanes ressonen per tu als quatre vents de la torre.
Tot ha quedat en aix: lodi mortal i loblit.
757
En el meu cant, ara invoque la ferocitat de la llengua,
aix com tot el poder que s donat al poeta, per dir que tan sols s la msica
el que mha fet hum: home amb lhorror dun mateix.
COMIAT
Hem de trobar-nos en un altre lloc on germine la joia,
on no habite la mort, on tot el que s siga Du.

i i
Qu exclamarem a la fi que no siga el no-res, lalleluia
del fred crim consumat, lobra acabada amb punyals?
CITA PSTUMA
Miram morir, Amor, perqu sols en la teua presncia
puc suportar el menyspreu de no ser fets immortals.
( J. C.)

152

.IV.
LA MAR, LA MIRADA

La literatura s la faana del crim. O noms

el peu de pgina en un diari de successos?
( J. C.)

la platja no cap una agulla, tot s on ha de ser, sota el sol de llaut.

El garb s duna transparncia tacada. Criatures amb pales i flotadors i ditades darena a les galtes, criden, riuen, ploren, juguen a qui pixa ms llarg;
frtils mams, pentinades amb laca, es divideixen entre la vigilncia i la murmuraci amb la vena, alguna dembarassada fa mitja i amb el pec que li
penja de lagulla es cobreix el llombrgol; avis arromangats seuen en cadires
plegables davall florejades ombrelles, els peus descalos, les espardenyes de
vetes negres penjades a les barnilles, exhibint les empremtes simtriques de
la suor; gossos amb la llengua fora; apollos del terrs, baixos, de llargs avantbraos bruns i torsos pllids, simulen combats de lluita lliure, mentre, arramades, lnguides adolescents divori es corben graciosament com ullals, migriuen amb els plecs de la boca, els colzes contra els flancs per a projectar
lescot; olor darrs coent-se, en cada regolfada del vent; a les terrasses de
primera lnia, al tim duna barca de plstic, algun estranger amb la camisa
descordada; un pescador indgena amb un rall i dues llisses embolicades amb
paper de diari: el mn s brut i inevitablement prxim com un afer de famlia, enfront duna mar tmida, polluda, comercial, per de botiga de barri.
Ella hi passa, indiferent, arran daigua, sobre la sanefa dalgues podrides, la
tovallola de bany a lespatla dreta, els cabells lligats al tos en forma de cua
de cavall, alta, atltica, rossa, depilada. Avana pausadament. A la fi, descobreix, enll de les urbanitzacions en obres, un espai lliure. Serpentejant entre les cames allargades, sacosta a les dunes. Larena li crema a travs de les
sandlies, a mesura que sacosta al lloc triat. Estn la tovallola en terra, amb
cura, sense arrugues, shi asseu, extrau duna bossa de lona un tub de cos-

153

mtic i sunta el nas, les galtes, el coll sobre el glatir de les cartides, amb
moviments involuntriament calcats dels dels anuncis de la televisi, felins,
sensuals. Es tomba de cara al sol, la cama esquerra lleugerament encollida i
repenjada sobre la cuixa dreta. Els ulls, closos, tremen imperceptiblement, i
la boca sentreobre: pensa, per tant, en alguna cosa que no voldria pensar; o
voldria no pensar en res, buidar-se cap a la pell, sense contraccions sentimentals. Deixa passar el temps, gradualment immobilitzada pel pes de la llum,
retinguda per labraada de larena, ablanida. Dna una llambregada al rellotge de polsera, i es gira panxa per avall. Els repunts del banyador han
oprimit diversament la seua carn, amb el canvi de positura: lhan feta conscient dunes zones del cos a costa dunes altres, i, en un instant, la invasi
general de voluptuositat ha quedat interrompuda. Sacseja la cua de cavall;
amb les ungles dels polzes es trau uns grans de sorra de les dels altres dits de
la mateixa m, desprs amb les dels anulars sels trau de les dels polzes: ho
ha fet gaireb sense adonar-sen. Quan recobra el control della mateixa, se
sorprn en el gest dajustar-se el banyador a laltura dels pits, dels engonals.
I s aleshores, quan els elstics de la part inferior esclaten sobre les natges
amb dos claps! simultanis, que se sap mirada. Alg lobserva. Tothom es
mira, es diu. No s aix, tanmateix. Tothom es mira sense veures, en aquest
pas encs: som brases, reflexos, ombres, vidres trencats, aix no s cap novetat, i menys ac. Ala els ulls i ha dabaixar, enlluernada, les parpelles. El
sol ha ocupat les seues rbites, i sent una fiblada als polsos. Acota el cap. La
pressi del seu ventre sobre el ventre de larena, reconcentrada des de tots
els contorns del cos, que semblen haver-se aspirat cap al mig, se sensibilitza
de tremolors ertics, i alhora duna profunda repulsi tctil, turgescncia
contra turgescncia. La interposici de la tovallola tot just atenua la immediatesa daquell contacte brutal. Repeteix loperaci dadaptar-se el banyador amb modstia estudiada, expulsa laire dels pulmons, saprima. La impressi de ser mirada duna manera particular no desapareix, sin que, per
assegurar-se que el seu vestit no t cap esquinall ni es desf en transparncies insinuadores, es mig incorpora, arquejada cap endarrere sobre la cintura, i sinspecciona de rell, per la dreta, per lesquerra. Gira el cap entorn,
per a descobrir lindiscret. Ning no sembla dedicar-li una atenci especial.
Els esguards van i vnen, i resulta impossible identificar-ne un entre tants,
assignar-li aquest sentit, proca, inquisidor, que ella desxifra damunt la seua
prpia pell: en cap dels que abasta en concret no situaria la perfdia dun

154

jutge, la meticulositat dun obss, les fantasies carnals dun botx, la refinada
truculncia dun mirall modernista entelat pels anys i els bafs anhelants dins
els retorciments ornamentals de la fusta. Un peu amb les ungles envernissades de color morat, uns peus petits amb mitjons bruts, un crit agut entre la
tumultuosa remor fangosa. Esclafa la cara contra la tovallola, es mossega els
cabells que li han caigut sobre la boca. Cal que es tranquillitze: trivialitzar
lanlisi de qu se sent objecte representant-se en un despectiu paper dimpavidesa, aliena al joc de lAltre. T aquest nom, prpiament, doncs, Altre,
enarborant una majscula? Retorna al seu propi cos: allarga els braos, obre
les mans amb les palmes cap a dalt, relaxa el tou de les cames. Ho resisteix
uns segons que li pareixen segles. Una gota de suor li llisca per darrere de
lorella, una altra per laxilla; es troba a si mateixa aspra, recorreguda pel
pessigolleig equvoc daquesta llengua mltiple i simultnia, que li provoca
alternances de fred i de calor humits entre les cuixes. Canvia de tctica: es
volta de cara al cel, i, com qui no fa, afluixa un tirant del sostenidor, posa al
descobert un tros de mamella blanqussima, fins a laurola del mugr, seixancarra provocadorament, es llepa els llavis, escampa de comissura a comissura, escumejant perversament, un brillant rastre de saliva. Espia amb lesguard perdut, rere el camuflatge de les pestanyes, un gest revelador, la crispaci dalg agafat en falta. No res. Ni tan sols ning que aparence entretenir-se de forma innocent en una altra cosa, que sallise els cabells per dissimular darrere el bra la lnia de retracci de la mirada, que passe precipitadament la pgina dun llibre que no llegia. Ning no t, en efecte, un llibre
a les mans. Tot s neutre i insubstancial. Noms uns dits, la resta del cos dels
quals no veu, percudeixen acompassadament larena, com alg que tocs les
negres dun piano o compts les sllabes dun pentmetre; el seu ritme sembla
ressonar en el tap metllic del tub de cosmtic mal enroscat. A canvi, desprs de fer una circumvoluci completa, la seua atenci ha quedat retinguda per les rojors que li ha provocat lafaitat del borrissol lateral de lentrecuix, on el to de la pell vacilla entre el bru solar i el rosat natural. Els granets escapats, amb la dura i negra punta del pl al centre, sota el barret de
la crosta, alant-la, fan lefecte de llombrius encara vives empalades per lham.
Aquesta imatge sagnant de la cpula la crosta t, de ms a ms, una positiva retirana amb el gland, disposat en una rgida vigilncia vulvar li fa
cloure els ulls. Els serra amb rbia, i la imatge dun sol mascle, monstruosament pelut, vessant-se en una pluja seminal dor, se li dibuixa sobre la reti-

155

na, dins un nvol fosforescent. La complaena en lobscenitat pugna amb el

fstic i lhorror. Llana amb brusquedat el cap endarrere i el recolza damunt
la coroneta, oferint al sol la forada corba del coll. Aix resulta impossible
simular dormir, cosa que hauria dhaver fet des del primer moment. Per,
de sobte, es drea de mig cos, impellida per un ressort, com si all que havia
intilment buscat li hagus vingut del somni, don procedeixen totes les imatges: les vertaderes i les falses, les literries, les que perfilen el pnic o el desig, la del sucidi. El secret de la seua opressi ha quedat, per fi, desvelat,
nest convenuda: noms s qesti de posar una lletra darrere de laltra,
com sempre que es vol arribar a alguna banda, samonesta. Des del capdamunt de larenal del fons, que ha enfocat invertidament, ha redolat, darrere
la seua pilota, un escarabat; la seua lluentor negra sha reprodut fugament
en lobjecte ms proper: unes ulleres de sol. Els ulls que esguardaven a linrevs, els pattics torniols de la bestiola, amb les potes bellugant-se en laire,
la seua rplica bombada sobre la pantalla dels vidres, han conflut en un estudiat escor cinematogrfic. Sn aquestes ulleres, senzillament un estri a
travs del qual es mira, orientades en direcci a ella, que han causat la seua
inquietud, la seua angoixa progressiva: sexposa mot a mot, com si sermonejs
una criatura, aquesta premonici. Una suma datzars, de refulgncies, de significats mig secrets o acceptats, de figuracions, aixecada com una destral i
convergint en el rerefons de les seues ninetes: apella efectistament al seu
vocabulari ms sofisticat. De vegades, tot depn de la crulla duna paraula.
Les ulleres. Com les mitjanceres, com les inductores dun crim, com les encobridores de la Maldat: brollen ja, sense control, les formes extremes de
lexpressi. En la seua immobilitat opaca i tenebrosa, manaca, adversa
sintrodueixen subreptciament aquests termes en el relat que sen va fent
a ella mateixa, amb un meticuls repertori dadjectivacions, hi ha la innominada font del seu terror. Sala histricament i shi acosta amb quatre
salts. Les ulleres estan artsticament abandonades enmig duna clariana oblonga, impolluta, retallada entre les xarxes de carpinells que davallen des de la
carena; tenen les patilles clavades en la sorra. Uns fils de llum rellisquen en
les frontisses metlliques. Duna puntada de peu, sense importar-li fer-se
mal, les projecta tan lluny com pot. No en segueix la trajectria, com no
atendria al tra que fa la mscara en la seqncia del desemmascarament,
sin a all que ocultava. A sota delles, malignament, han parpellejat sense
palpebres, encegats, uns ulls exempts.

156

.V.
RELLOTGE DAIGUA

La culpabilitat s la innocncia, el ser el nores, jo elaltre,

rtlal laltre no jo.
( J. C.)

int anys desprs, jo era un pervertit. En una de les voltes que em feia
fer el meu deliberat desviament de tota virtut, vaig trobar-me amb linfant
que havia estat. Jo no el vaig reconixer de seguida, en llbum de la memria. Tampoc no sabria dir-vos ara si havia cercat a conscincia aquell
encontre, o si el llibre shavia obert casualment per aquest full, com un volum
antic es bada pel plec que retenia una flor seca o una vella carta damor,
que aboquen sobre el present una nostlgia insuportable. En tot cas, els meus
mbils eren obscurs: no inconfessables, en principi, sin imprecisos. Aquesta imprecisi es relacionava, ms que amb la qualitat de la llum, amb el fet
de mirar, potser, de massa a prop. Segons aparenava, ell era innocent, encara; per, a pesar de tot, la meua aparici no sembl sorprendrel, mentre
passejava pel camp obert. Vine amb mi, deixat seduir, li vaig xiuxiuejar
suaument a lorella esquerra, des de darrere, com si es tracts dun objecte
que exists fora de mi mateix. A ms daparentment innocent, era un infant trist i solitari, carregat damor propi: qualsevol podia ferir-lo amb un
parell de paraules. Lobscena vitalitat dels seus companys lescarnia
frontalment: atemptava contra lordre segons el qual comenava a distribuir el propi mn, on sabia que ells, a la llarga, no tindrien cabuda. Tal vegada,
de fet, ja no era del tot innocent, i igual que jo el jutjava, indut per la
meua enyorana, aparentment innocent, un altre el jutjaria aparentment
culpable: provocador, posts. Vindr amb tu em contest. Per qu
s deixar-se seduir? Deixar-se seduir s seduir, vaig apuntar-hi jo, a fi
que la qesti no desbords brutalment, dentrada, el camp de les paraules:
al capdavall, el procs exigia una certa delicadesa. Ell ho comprengu, sen-

157

se necessitat de ms explicacions: Aix, tots dos frem iguals, seduint i

deixant-nos seduir? El seu candor valia tant com els meus jocs de paraules. S, marrenc glacialment. De tu em vindr tot el b i tot el mal; de
mi et vindr tot el b i tot el mal: s aix, veritat?, i em mir fugament
als ulls, com un llampec, tan fugament que tots dos els baixrem al mateix
temps, evitant-nos. Els meus es quedaren sobre els seus cabells; els dell, sobre
les venes de les meues mans. Jo era un pervertit, ja us ho deia, sabia utilitzar les paraules, emmotlar les frases amb efecte; hauria pogut lluir-mhi precisant que seduir i deixar-se seduir consisteix a compartir per a sempre el
mateix esguard; vaig callar, per tant. El vaig agafar de la m, i em va seguir
dcilment. A la dura fredor del seu tacte, vaig sentir brollar dins de mi, de
sobte, un odi mortal, en aquell moment despullat. Alhora madonava que
era lodi i no la malenconia lnica forma en qu podia transformar-se laclaparador record de lantiga ingenutat. O siga que, tot i que hauria pogut
advertir-me que aquell odi era del tot irracional, sentia que lescapada cap
a lodi era lnica acceptable des del punt de vista racional. El vaig dur a
un vell mol en runes, a la vora del riu. Davallrem per talussos i escales.
Una canal de maons desviava un bra daigua que feia rodar penosament
una gran roda de fusta, entre les rosegades arcades del soterrani; la molsa
tacava els murs escrostonats. Un ocell negre enfil la boca enterenyinada
duna finestra i es disgreg amb un xiscle. Entre les canyes dun rac, es
caragol un esmunyiment. Ell no va oposar-hi la ms mnima resistncia,
sin que se moferia. A mi no mimportava el meu plaer, igual que el plaer
que podia aconseguir de qualsevol altre; ni el dell, arrencat del cadver del
temps. El vaig clavar, tot nu, de cara a mi, les mans a una de les pales de la
roda, els peus a una altra, ms avall, i no vaig deixar de mirar-lo fins que
no expulsava lltim al. Per, ni tan sols quan moria, reprimint-se els espasmes, i em transvasava laccelerada angoixa del seu pols, vaig saber si dins
aquell cos de neu samagava la innocncia que jo havia prets corrompre,
o si, preservada de la meua violncia, me la lliurava intacta, perqu, en les
estacions del futur, pogus tornar a practicar desesperadament aquell mateix ritu. Ara, en el retorn incessant de lhora, contemple com els seus ossos podrits, que jo mateix he unit sobre una nima daram, se submergeixen en laigua, i, a favor del corrent fangs, reapareixen per laltra banda, i
seleven lentament fins al trespol de nou, dins el gir impassible de la roda,
que, tanmateix, grinyola.

158

.VI.
I
CUL
DE LLNTIA
DE LLNTIA
CUL
I
En la fi no ser el Verb, ni tan sols lapocalptic, com, atenent que ja hi som a la vora, adjective
ara el meu.
( J. C.)

En aquests papers, mhe turmentat amb algun personatge de Purcell, el msic, millor del seu llibretista, o amb la literatura evanglica, he contrafet un
detall de Bergman, el cineasta, i no tinc inconvenient a confessar que ja ho
havia fet abans, en un altre lloc, amb un anunci de televisi, jo que no la
veig; o amb Corella un mot, o amb Gerard David una mirada, que
no s la de La mar i id. i ms. Amb lhora suprema del Nou Testament
com a font i la meua angoixa transferida a un doble, ja haureu vist qu
passava! Mireu els meus dissenys en soledat o en companyia de la Y, i
arribar un moment en qu ho comprendreu, perqu ja pot un cridar en
aquest mn de cecs...! Aquest darrer relat, Rellotge daigua, el cam cap
a una imatge, b que fou escrit desprs, el plagiaren incidentalment de
fet, formava part daix que en direm el decorat en una superproducci hollywoodenca, el ttol de la qual ignore, que, tanmateix, havia estat
filmada abans i jo vaig descobrir amb posterioritat: mel confirmaren, doncs.
Si fa no fa, com sesdevingu amb lAlphabet de Valry, esbossat no s quan
per aparegut el 1999. Ara, que, anteriorment, jo ja havia plagiat Sterne,
tot i que encara no he vist satisfeta lesperana de trobar-ne el manuscrit
primigeni, per a comparar calligrafies la seua, la de Valry i la meua,
o, com a mnim, un exemplar imprs, per a poder beure en la font. Que
volia escriuren un, el pare de Tristram, no hi ha motius per a dubtar-ho,
perqu ho he llegit en una traducci francesa de les seues obres completes
de comenament del XIX, que puc mostrar a qui les vulga veure (entre parntesis, ho copiaria dac Valry? Lleg Sterne,Valry:Valry, en qui el culte
a la intelligncia esdev, ms que diamant incomestible, excs destil, tan lle-

159

pat que de la mamella amb el mugr erecte duna Venus de marbre en faria
una calba bola de billar?)... Tamb jo nhavia redactat una primera i una
segona versions, Alfabet per a ser rigorosament exactes, linflament majscul corresponia a la a central, alfAbet, alfaBet, i, fins i tot, una reedici
de la primera, amb la mateixa disposici tipogrfica quant al ttol per no
en linterior amb retocs, com ja podeu imaginar, i em proposava escriuren, per fi, la definitiva, alfabeT, amb T de terminal, com dec haver anunciat en ms dun lloc, i per a la qual dispose duns quants quilos de paper
amb apunts, que puc vendre aix, a quilos, amb la propina duns trossos de
full dalgunes obres de joventut estripades la setmana passada. Per ja nhi
ha prou, no fos cas que, amb tanta formaci espacial com Sterne volia impartir entre els seus joves lectors aix ho justificava: per a instruir-los en
la manera de comportar-se i de parlar en les diverses circumstncies de la
vida, articulant cada lletra com millor conv a cada instant, segons es pot
deduir i la transmissi, coincidentment tipogrfica en lorigen, valerianopalacienca, tothom en sorts tan allionat, que hagus dhaver-hi un exemplar en cada casa de lAntologia de la Literatura Universal, en la qual, ordenada alfabticament com correspon, s clar, el meu ALFABET figuraria
abans que els de Sterne i Valry. Loriginalitat, ja ho veieu, s una senda que
ve des de la prehistria, petjada per la corresponent filera artstica, que mira,
es mira, es remira i sentremira.
Vostre
i damunt, aix!
el literat-escombriaire

abcdefghi klmno

Pq r s t u v w x y
Z

160

NDEX

PRESENTACI
7

FORA
1. D. KEOWN
Segons Terry: Una lectura dun poema de J.V. Foix
11
2. A. MART
Tomba de la no ficci. Rellegir Joan Fuster, contra les derrotes de la memria
21
3. J. PREZ MONTANER
Joan Fuster entre el discurs i lescriptura
47
4. L. JULI
Montserrat Roig entre la novella i el periodisme
61
5. S. COMPANY
Les vides de la teoria o la resistncia als animals.
(Zoografies en Kafka, Monz i Coetzee)
69
6. J. VILLORO
El passat que ser. El diari com a forma narrativa
85

161

DINS
J. PALCIOS
UNA ALTRA MESURA
103
I. Ara, llavors
105
II. Assaig ja no tan estret
113
III. 777 dstics
143
IV. La mar, la mirada
153
V. Rellotge daigua
157
VI. I cul de llntia
159

162

Publicat
el segon semestre de 2003
per lAssociaci dEscriptors en Llengua Catalana

163