V. BAYDAL SALA: “Què som, i per què som com som.

Un nou model interpretatiu per a

l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana”, a M. Lanusse, J. A. Martínez i
A. Monzón (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de
globalització, Publicacions de la Universitat de València, 2008, p. 282-315.

III CONGRÉS D’ESTUDIS PERSONALISTES:

La qüestió nacional valenciana (1707-2007). Una revisió crítica
València, 23-25 d’abril de 2007

«Vers catalans», segons Joan Fuster

Pocs valencians hi deu haver –valencians amb un mínim de consciència d’ésser-

ho– que no s’hagin plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Aquesta
pregunta existencial era el punt de partida de .osaltres, els valencians, l’assaig de Joan
Fuster que capgirà la historiografia i el nacionalisme al País Valencià durant els anys
seixanta del segle XX. La qüestió era resolta per l’autor ja en les primeres pàgines: Som
«vers catalans», que diria Muntaner. Aquesta resposta es cimentava bàsicament en una
visió de la societat i la història valencianes en què la dualitat insoluble del país ocupava un
paper primordial. La incompatibilitat entre la zona castellana –històricament
castellanoparlant i d’origen aragonès a l’interior i murcià al sud–, i la zona catalana –
catalanoparlant, d’origen català i situada al litoral– es decantava clarament en favor de la
segona. L’intel·lectual de Sueca es mostrava contundent: Avui tot el que qualifiquem de
«valencià» –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi– és,
indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana. Això són fets, els agraden
o no als xurros i als xurròfils (J. Fuster, 1962: 6, 17 i 50; 1961: 45)
Per tant, donada la seua preeminència aclaparadora, la zona catalana era la que
conformava l’essència del País Valencià, és a dir, allò que el feia ser el que era; d’ací la
rotunda afirmació de la catalanitat valenciana. Fuster jutjava que els dos atributs essencials
del poble valencià fins a la contemporaneïtat eren la llengua, catalana, i l’origen primigeni
–ètnic– dels colonitzadors del regne de València, majoritàriament catalans. Per un costat,
els valencians eren catalans, en el seu valor més ampli, que abraça tots els pobles de
llengua catalana. I, per l’altre, la catalanitat originària dels valencians constituïa un
element fonamental: Fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre, el País
Valencià no desment aquest origen: més encara: «és» en tant que el perpetua en les seves
concrecions locals. Per això: Dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de
dir-nos «catalans». En conseqüència, Fuster oferia una proposta nacionalista de caire
etnocultural que guiava els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria
d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat
supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de «poble» (J. Fuster, 1962: 18 i 52).
Aquesta visió global pancatalanista impregnava per complet la interpretació de
conjunt que Fuster realitzava sobre la trajectòria històrica i identitària del País Valencià. Si
originàriament i en essència els valencians eren nacionalment «vers catalans» però en la
contemporaneïtat es mostraven com un poble que no és ni carn ni peix, inserit en el pla de
la consciència col·lectiva en un «marginalisme» permanent dins de l’estat-nació espanyol,
el corol·lari immediat era que els valencians constituïen un poble anòmal. I aquesta
anomalia, entesa com la pèrdua de la personalitat nacional compartida amb els altres
pobles de llengua catalana, es convertia en la clau interpretativa de la història del País
Valencià (J. Fuster, 1962: 3, 7-8).

1
 Les causes de la despersonalització dels valencians dins del conjunt català, que
contrastava amb la «normalitat» de la visió nacionalista de Catalunya, eren diverses,
destacant-hi la mateixa dualitat originària i, sobretot, la particular trajectòria històrica
valenciana. Aquesta era analitzada per Fuster en base a un cert marxisme gramscià (A.
Furió, 2002: 7) que atorgava a la classe dominant un paper hegemònic, fet que el menava a
concloure que la feblesa històrica de les classes dirigents era una de les principals raons de
la «desviació nacional» valenciana. Fins el segle XV, malgrat haver-se relaxat per
particularismes, el sentiment d’unitat catalana de catalans, valencians i mallorquins no
s’havia alterat, però la integració en la monarquia hispànica i la desigualtat d’estructures
socioeconòmiques havien provocat que al llarg dels segles moderns els camins històrics
dels tres grans fragments de la societat «catalana» divergiren i la unitat real restés
amagada, de forma subjacent. A finals del segle XIX, la burgesia industrial i la Renaixença
havien consolidat el catalanisme cultural, identitari i polític a Catalunya, però al País
Valencià la «burgesia» autòctona, miop, sucursalista, no havia estat a l’altura de les
circumstàncies, una situació agreujada pel fet que el País Valencià no havia donat cap
polític útil en els temps moderns (J. Fuster, 1962: 58-60 i 113). Així doncs, la classe
dominant valenciana –agrària, immobilista i endarrerida– no havia pogut acomplir –com la
catalana– la «missió històrica» de donar peu a una societat liberal-burgesa avançada, que
reaccionés contra l’endarreriment de l’Espanya contemporània bastint un nacionalisme
propi; ben al contrari, havia continuat fidel al marc polític i identitari de l’Antic Règim,
prolongat en el projecte de nació liberal espanyola iniciat a principis del Vuit-cents. El País
Valencià havia estat, doncs, un país sense política (J. Fuster, 1976), en què les elits
pensaven, parlaven i actuaven històricament d’esquena als interessos més primaris de la
societat (J. Fuster, 1962: 18).
Aquesta visió de conjunt, tant la referida a la nacionalitat dels valencians com al
paper històric de les classes dirigents, fou traslladada al plànol politicoideològic en plena
Transició postfranquista. Així, Fuster (1979: 173), en aquells mateixos moments de pugna
política, arribà a determinar que el problema nacional dels valencians, en la seua
complexitat, és un problema de classe, de lluita de classes, un plantejament que conduïa a
un carreró d’una única eixida: «el País Valencià serà d’esquerres o no serà». El
nacionalisme valencià quedava així restringit a l’àmbit de l’esquerra, i, alhora, l’únic
valencianisme possible era el projectat per Fuster, de caire pancatalanista. Aquesta situació
de partida del nacionalisme coetani, dominada pel paradigma historiogràfic i ideològic de
Fuster, s’ha allargat en el temps i, tot i haver propiciat un renovat interès pel passat
col·lectiu valencià i haver donat peu a un valencianisme polític d’esquerres, s’ha revelat
com a contraproduent en molts aspectes: ha presidit sense revisions els plantejaments
globals de la major part de la historiografia valencianista al voltant de temes claus com la
defecció històrica de les elits dirigents, com ara en la darrera gran síntesi històrica sobre el
País Valencià (A. Furió, 1995); ha marginat el pensament nacionalista valencià a
l’esquerra de l’espectre polític, il·legitimant aquells sectors de la dreta política proclius a
un projecte valencianista no pancatalanista; i ha bloquejat possibles consensos socials
entorn de la qüestió nacional valenciana, ja que la distància entre el pancatalanisme
valencianista i l’espanyolisme regionalista ha estat massa gran com per tancar les ferides
de l’anomenada “batalla de València” –encetada i lliurada sense treva pel darrer– i arribar
a uns punts mínims de convergència entorn dels símbols, la llengua i la identitat col·lectiva
dels valencians.
Aquests són uns fets extremadament greus sobretot si tenim en compte que, com ha
fet notar recentment Pedro Ruiz Torres, després del gran volum d’estudis realitzats des de
la publicació de .osaltres, els valencians, la base historiogràfica sobre la qual es va
fonamentar la proposta nacionalista de Fuster ha estat superada i substituïda en molts dels

2
seus punts fonamentals: la rigidesa del dualisme històric entre una zona catalana-burgesa i
una altra aragonesa-feudal, l’extrema feudalització del camp, l’endarreriment econòmic
secular, l’absència de revolució liberal, la manca d’una burgesia capitalista i dirigent, etc.
Per això, s’ha produït un seriós descompassament entre el coneixement històric i els
projectes politicoidentitaris valencianistes, ja que, com adverteix Ruiz Torres, la síntesi
històrica inspirada en l’obra de Fuster s’ha incorporat a les successives revisions del
nacionalisme fusterià únicament amb lleugeres modificacions, prescindint de la recent
producció historiogràfica valenciana. En aquest sentit, tot i que el mateix autor considera
que cada vez es más necesario que una nueva forma de concebir el pasado y las diferentes
trayectorias históricas sea capaz de ganar la conciencia colectiva de los distintos pueblos,
mostra així mateix una forta incertesa davant el fet que aquest divorç entre història
científica i nacionalisme acabe resolviéndose con la aparición, o bien de una nueva
interpretación histórica, capaz de reforzar o de provocar otro tipo de conciencia
nacionalista, o de un nuevo nacionalismo dispuesto a pensar la historia de una forma
distinta (P. Ruiz Torres: 2001, 47-48).

La superació del paradigma nacionalista-historiogràfic fusterià

El principal problema que presenta la proposta nacionalista-historiogràfica de

Fuster no és només que difícilment pot assumir els darrers coneixements històrics sense ser
notablement modificada en els seus plantejaments principals sinó, sobretot, que la mateixa
concepció sobre les nacions que hi conté ha estat àmpliament superada per l’intens debat
desenvolupat a nivell internacional al voltant d’aquesta qüestió en les darreres dues
dècades. Així, el mateix any que Joan Fuster (1983: 63) afirmava que després d’una llarga
i complicada experiència personal havia arribat a la conclusió que ací, i entre nosaltres,
només és «nacional» allò que abraça tots els Països Catalans i se’ns imposa una opció
unitària, de tots els Països Catalans, obligada per la història i provocada per
l’esdevenidor, la publicació de tres obres d’Ernest Gellner (1983), Eric J. Hobsbawm
(1983) i Benedict Anderson (1983) marcà un veritable punt d’inflexió en l’anàlisi històrica
de les nacions i el nacionalisme, que negà de soca-rel les concepcions mantingudes per la
majoria d’autors fins aquell moment.
Aquesta nova perspectiva prenia com a punt de partida la idea que les nacions i les
identitats nacionals són construccions polítiques i culturals estrictament contemporànies, ja
que han estat bastides pel nacionalisme, un fenomen polític, ideològic i social desenvolupat
a l’Europa occidental a partir del segles XVIII i XIX, al caliu del procés de conformació de
les societats capitalistes organitzades en estats-nació, doctrinalment basats en el
constitucionalisme liberal. Per això, com ha fet notar Xavier Torres (2001), aquesta
postura, que ha rebut el nom de «contemporaneista» o «constructivista», ha significat per
damunt de tot –deixant de banda la diversitat d’argumentacions diferents a què ha donat
lloc– el desballestament dels paradigmes «primordialistes» que havien acompanyat el
nacionalisme d’ençà el seu naixement: l’«essencialista», segons el qual les nacions eren un
fet natural que existia independentment de la voluntat dels seus individus, circumstàncies o
context històric, i l’«agregativista» o «acumulativista», per al qual les nacions eren un
procés social de llarga durada i de caràcter agregatiu o acumulatiu al llarg de la història.
I precisament dins d’aquests dos darrers paradigmes oscil·lava la concepció
nacionalista que Joan Fuster exposà –de manera implícita– a .osaltres, els valencians: des
d’una perspectiva que podríem considerar essencialista considerava que els Països
Catalans eren una comunitat natural, però, alhora, amb una postura agregativista, entenia
que la comunitat catalana havia constituït un procés social i històric acumulatiu que,

3
enfonsant les arrels del seu cos nacional en l’època medieval, havia anat afaiçonant-se amb
el pas del temps. Així, la contemporaneïtat presentava una situació en la qual únicament
s’havia desenvolupat un potent projecte nacionalista a Catalunya, que contrastava amb la
manca de consciència de catalanitat i la inexistència d’un catalanisme similar al País
Valencià. Si en l’edat mitjana els valencians eren «vers catalans» però en la contemporània
defugien aquella comunitat nacional primigènia, la trajectòria històrica valenciana només
podia respondre a la docilitat o la desviació «nacionals» dels valencians (J. Fuster, 1962:
17, 65, 113).
L’esdevenir valencià, tant a nivell nacional com identitari, era, doncs, una aberració
fisiològica, les causes de la qual es podien resseguir en l’anàlisi històrica, com tractava de
fer Fuster, tot arribant a la conclusió que la seua personalitat regional privativa dins el
conjunt català –el seu «desviament»– no provenia primordialment del matís dialectal, ni de
la circumstància d’haver existit un «regne de València» a part del «Principat de
Catalunya», sinó de la disparitat d’estructures socials que en la Baixa Edat mitjana
distancià i dessincronitzà el desenvolupament de la comunitat catalana a un costat i l’altre
del Sénia, un fet que no havia pogut ésser corregit a causa de la debilitat històrica de les
minories dirigents. Per tant, coherentment amb la concepció fusteriana que pressuposava la
unitat nacional dels països de llengua catalana durant l’edat mitjana, calia un nou projecte
nacionalista al País Valencià que fos fidel a la seva catalanitat bàsica i aconseguira
restaurar la seua personalitat regional dins de la comunitat catalana (J. Fuster, 1962: 17,
58 i 64-65).
La mateixa perspectiva sobre les nacions aplicada al cas valencià, sense cap tipus
de plantejament crític, ha estat assumida per la majoria d’historiadors posteriors,
arrossegant, a més a més, els principals clixés historiogràfics que se’n deriven i que han
estat rebatuts per les darreres investigacions historiogràfiques, com ara l’explicació de la
despersonalització valenciana per la feblesa de les seues classes dominants. Malgrat això,
aquesta és una presa de postura cabdal ja que, des dels paràmetres que dominen actualment
la historiografia, la nació o la col·lectivitat són el fonament bàsic que justifica i articula el
discurs totalitzant en què s’assumeix la comprensió històrica d’una determinada societat.
Per tant, la conceptualització feta sobre les nacions condiciona de manera essencial
l’organització de tot el metarelat històric; les valoracions realitzades sobre la trajectòria
històrica d’una col·lectivitat –especialment les identitàries– seran fonamentalment
diferents si fixem l’origen de les nacions en l’època medieval o si, contràriament, el situem
en la contemporaneïtat. En aquest sentit, com que Fuster considerava que els Països
Catalans eren un sol poble originat en l’edat mitjana, l’allunyament de la consciència de
catalanitat que palesava la trajectòria històrica valenciana responia a la deformació
d’aquesta primera autenticitat. Així mateix, l’absència d’un projecte nacionalista
s’explicava per la feblesa i submissió de les classes dirigents que, des de la integració en la
monarquia hispànica, no havien desenvolupat un projecte polític propi, cometent durant els
segles XIX i XX un dels més lúgubres errors en ignorar que som «vers catalans» (J.
Fuster, 1962: 18 i 64).
De forma inversa, actualment la perspectiva «contemporaneista» o
«constructivista» de les nacions s’ha obert pas amb força en la historiografia: les nacions
són un fet contemporani sostingut per una consciència nacional –un plébiscite de tous les
jours segons l’antiga definició d’Ernest Renan (1887)– que és producte del nacionalisme,
un fenomen necessitat d’una sèrie de prerequisits bàsics que només s’han donat
històricament a partir del segle XIX, com ara la industrialització, el liberalisme o la
secularització. Per tant, en l’edat mitjana no podia existir cap unitat «nacional» catalana
que, fragmentada al llarg de la història, calgués restaurar a través del nacionalisme
contemporani, sinó que aquella «primitiva unitat» responia a un altre tipus de

4
conceptualització que no podem considerar «nacional» si volem treure’n l’aigua clara. En
aquest sentit, l’evolució de la consciència col·lectiva particular de catalans i valencians
obeí a trajectòries plenament comunes a la d’altres regions històriques europees i no a cap
mena de «desviació nacional».
No obstant això, molt pocs historiadors valencians han aplicat a la seua recerca
aquesta postura contemporaneista que es deslliga de forma crítica i sòlidament
argumentada del paradigma fusterià, bo i situant en un lloc intel·ligible els canvis històrics
en la identitat col·lectiva valenciana. Només alguns dedicats a la història contemporània,
com ara Manuel Martí i Ferran Archilés, han desenvolupat en la seua investigació aquesta
perspectiva, tot seguint especialment els estudis realitzats per l’autor txec Miroslav Hroch
al voltant de les arrels històriques de les identitats col·lectives i nacionals europees. Per a
Hroch (1985, 2002) els grups humans amb cultura i llengua particulars, amb lligams
polítics i vincles territorials, econòmics i biològics, formats bàsicament durant l’edat
mitjana –el que Fuster podria considerar la «comunitat catalana primigènia»–, han de ser
considerats «grups ètnics» i no «nacionals» ja que no posseeixen l’element fonamental que
forma la nació: la consciència nacional bastida pel nacionalisme contemporani.
Així, segons Hroch, aquests grups ètnics van desenvolupar al llarg de la història
una «identitat ètnica» particular, que en el moment de construcció de la nació
contemporània evolucionà bé cap a la construcció d’una «identitat nacional» pròpia en el
cas que foren el grup ètnic dominant o únic d’aquell estat –portuguesos, holandesos, suecs
o castellans, per exemple–, o bé cap a la construcció d’una «identitat regional» en cas que
no foren el grup ètnic dominant, tot adaptant els seus trets particulars dins la nova nació
construïda a partir de les característiques culturals d’altre grup ètnic que hegemonitzava el
bastiment de l’estat-nació –irlandesos, gal·lesos o catalans, per exemple. Amb tot, durant
aquell procés en què els grups ètnics minoritzats hagueren de redefinir la seua «identitat
ètnica» per tal de construir una nova «identitat regional» emmarcada en una «identitat
nacional» aliena a la seua etnicitat, aparegueren generalment elements inevitables de tensió
amb la identitat dominant, com ara la religió o l’abandonament conscient de trets culturals
i lingüístics propis, que en ocasions impulsaren la transformació d’aquella «identitat
regional» –diferent de l’antiga «identitat ètnica» perquè havia patit un procés de reinvenció
adaptat a la societat capitalista– en una nova «identitat nacional», diferent de la
predominant fins llavors en l’estat-nació i amb aspiracions d’aconseguir la sobirania
política.
Aquest model és el que han aplicat Manuel Martí i Ferran Archilés (1995; 1999;
2001; 2002a; 2002b) al cas valencià per tal d’explicar la debilitat contemporània del
nacionalisme valencià, que atribueixen al potent arrelament de la identitat nacional
espanyola en la societat valenciana. És a dir, en compte d’imputar el fracàs del
nacionalisme particularista a una sèrie de febleses històriques –l’endarreriment econòmic,
la inexistència de classes dirigents, la despersonalització nacional–, que haurien impedit la
seua aparició com si aquest fos un fet natural en l’esdevenir històric de les societats
modernes, l’atribueixen a l’èxit de la integració de la «identitat ètnica» valenciana en la
«identitat nacional» espanyola mitjançant la creació d’una «identitat regional» que va
assumir elements culturals, socials i històrics propis, derivant finalment en la conformació
d’un «valencianisme temperamental» fortament espanyolista. No obstant això, com ja hem
dit, el procés de redefinició de l’etnicitat no es podia fer sense subordinar elements de la
«identitat ètnica» que entraven directament en contradicció amb la «identitat nacional»
hegemònica de l’estat. En el cas valencià, segons Martí i Archilés, el principal element de
fricció era la llengua, ja que reduir-la a determinats àmbits marginals suposava iniciar un
procés de substitució lingüística i una negació evident de la particularitat, un fet que, entre
d’altres, conduiria a la formulació del primer nacionalisme valencià. Tanmateix, l’aparició

5
d’un plantejament nacionalment alternatiu a l’espanyol no arribà fins a la segona dècada
segle XX, moment en el qual fracassaria no tant per raons intrínseques a l’estructura social
valenciana com pel mateix context general del moment, ja que el seu espai polític estava
enormement limitat per dos vigorosos corrents renovadors de masses: el republicanisme i
el catolicisme social –espanyolistes–, que, per exemple, no tenien la mateixa força en el
moment de formulació de la «identitat nacional» catalana durant la dècada de 1890.
Així doncs, Martí i Archilés han aconseguit conjugar els darrers coneixements
historiogràfics sobre la societat valenciana contemporània, que palesen l’existència d’una
revolució liberal encapçalada per una burgesia dirigent, el desenvolupament d’una
moderna economia capitalista dins del context del països de la perifèria europea, i
l’establiment d’una plataforma renaixencista sobre la qual va poder créixer el valencià com
a llengua d’ús literari culte i popular, amb una clau interpretativa que explica l’èxit de
l’adhesió valenciana al projecte unitari espanyol a través de la interiorització massiva de la
«identitat regional» valenciana i la «identitat nacional» espanyola.

Un model interpretatiu global per a la identitat col·lectiva valenciana

Com era d’esperar, la perspectiva «constructivista» sobre les nacions aplicada per
Manuel Martí i Ferran Archilés s’ha revelat fructífera a l’hora d’entendre i situar en el seu
context l’evolució de la consciència col·lectiva valenciana en la contemporaneïtat. Caldria,
doncs, tractar d’aplicar-la de forma global a la trajectòria històrica valenciana, incloent el
període anterior a l’època contemporània. Tanmateix, a l’hora de fer-ho el concepte
d’«identitat ètnica» emprat per definir les identitats col·lectives de les comunitats ètniques
prenacionals presenta clars problemes de metodologia, ja que és usual que un mateix grup
ètnic, en la llarga durada, desenvolupe distintes identitats col·lectives vinculades a altres
factors no ètnics o culturals. Així, la principal dificultat que mostra la noció d’«identitat
ètnica», utilitzada per autors com Miroslav Hroch (1985), Anthony D. Smith (1986) o
Adrian Hastings (1997), és que s’articula prioritàriament entorn del concepte d’etnicitat.
Aquest, malgrat contemplar de forma explícita en la seua definició una adhesió col·lectiva
a una concreta dinastia monàrquica, a una determinada consciència històrica, a una
memòria política particular o a unes fronteres territorials clarament definides, és una forma
d’identificació grupal en la qual primen els llaços ètnics, biològics o culturals. Tanmateix,
si més no de forma palmària en el cas de les societats ibèriques, observem que aquell tipus
de vincles només capitalitzaren el procés de formació de les identitats col·lectives
prenacionals durant l’edat mitjana, essent substituïts al llarg dels segles moderns per altres
factors identitaris que descansaven fonamentalment no sobre trets culturals sinó sobre les
estructures jurídicoinstitucionals i la memòria política comuna dels diversos territoris
històrics formats durant el mateix període medieval. En conseqüència, creiem que és més
adequat reservar el terme d’«identitat ètnica» per a aquell tipus d’autoidentificació
medieval i triar-ne d’altres tant per a les identitats col·lectives desenvolupades durant els
segles moderns com per a aquelles que en la contemporaneïtat es reinventaren tot
integrant-se regionalment en els estats-nació.
En aquest sentit, en una de les darreres aportacions teòriques a la qüestió, Josep Mª
Fradera (2005) ha proposat distingir les nocions de «regió» i «nació» per tal d’avaluar
adequadament la cesura que suposà la contemporaneïtat i analitzar de forma intel·ligible el
procés de formació de les nacions liberals a través de la integració –o no– de les «identitats
regionals» en les «identitats nacionals» contemporànies. Així, Fradera defineix la «regió»
com una entitat històricament constituïda que generalment formava part d’un complex
polític més ampli i era portadora d’una identitat d’ordre territorial vinculada a unes

6
característiques particulars de desenvolupament intern, tradició jurídica o usos lingüístics,
culturals i socials. Aquesta ens sembla una proposta vàlida per tal de conceptualitzar el
tipus d’identitats col·lectives que es desenvoluparen abans de l’època contemporània
vinculades a les «regions». No obstant això, considerem que la noció de «regió» pot ser
substituïda per la de «territori» o «territori històric», ja que, d’una banda, no sempre
aquells territoris estaven integrats en una entitat política més àmplia, i, d’altra banda, les
nocions que se’n deriven, «identitat territorial» i «identitat regional», es poden fer servir de
manera diferenciada, la primera per a les societats prenacionals organitzades en
monarquies estamentals d’Antic Règim, formades per «territoris històrics», i la segona per
a les societats contemporànies organitzades en estats-nació, constituïts generalment per
diversos territoris històrics, que podem conceptualitzar ara com a «regions» en
contraposició a les «nacions». Tot plegat, doncs, proposem realitzar una distinció entre
quatre tipus d’identitats, dos emprats per a les societats prenacionals o precontemporànies,
la «identitat ètnica» i la «identitat territorial», i altres dos vàlids per a la contemporaneïtat,
la «identitat regional» i la «identitat nacional». Tractarem d’aplicar-los, de forma sumària,
a la trajectòria històrica valenciana.
En primer lloc, podem considerar que els territoris conquerits pels
catalanoaragonesos durant el segle XIII i majoritàriament colonitzats per catalans durant
l’edat mitjana conformaren una comunitat ètnica en tant que compartiren uns lligams
biològics i uns mateixos trets culturals, entre els quals sobreeixiren el cristianisme per
contraposició a d’altres grups religiosos i la llengua en contrast amb d’altres cristians:
aquests vincles etnoculturals foren els que bastiren una consciència col·lectiva que podem
anomenar coherentment «identitat ètnica». De fet, com han demostrat els estudis d’Antoni
Ferrando (1980) per al cas valencià o d’Antoni Mas (2005) per al mallorquí, aquest sentit
concret és el que va tenir el terme baixmedieval de «nació catalana», lligat a un origen
comú com a poble, a una llengua –el català– i a una religió –la cristiana–, tot i que també a
una mateixa dinastia reial, un fet que la dotava de contingut polític en el context de les
empreses bèl·liques encapçalades per la monarquia. En el cas mallorquí, a més a més, la
importància demogràfica de la mà d’obra esclava durant l’edat mitjana enfortí l’ús del
gentilici «català», emprat com a mecanisme de segregació vers la població esclava o
d’origen esclau de l’illa, ja que la condició de «català» s’associava a la de «cristià de
natura» i la de «lliure», tot marcant la dominació social a través del llenguatge, de la
mateixa forma que farien posteriorment els «criolls» americans en denominar-se
«espanyols» en contraposició als cossos socials segregats –indígenes i esclaus– (A. Mas,
2005: 103-156).
En qualsevol cas, però, aquest concepte medieval de «nació catalana» diferia
substancialment de les nacions modernes, ja que feia referència exclusivament a una
comunitat de llinatge, llengua, religió i dinastia, no a un cos polític o a un concret territori
jurisdiccional; és a dir, la «nació catalana» feia referència a tots els catalanoparlants,
cristians de natura, ja estiguessen a Catalunya, Aragó, Mallorca o València, territoris dins
dels quals hi existien d’altres «nacions» com la dels jueus, els musulmans o els esclaus,
delimitades pels mateixos factors etnoculturals. Per això, per tal de superar les dificultats
epistemològiques que presenta la repetició del terme «nació» amb significats ben diferents,
és imprescindible emprar una noció alternativa, com ara la de «comunitat ètnica», de la
qual se’n deriva una «identitat ètnica» plenament ajustada a les característiques explicades.
Per tant, els mots «nació», «comunitat nacional» o «consciència nacional» no poden ser
utilitzats com si es tractassen d’un continuum històric, com va fer el mateix Antoni
Ferrando, escudant-se en el fet de no disposar d’una teoria satisfactòria del concepte
«nació». Així, definí la «consciència nacional» medieval amb el significat d’un vague i
elemental sentiment de posseir una mateixa llengua, malgrat saber a ciència certa que

7
aquest no és el sentit que avui en dia associem a la idea de «nació»; per tant, la repetició de
nocions aplicades a diverses èpoques històriques amb accepcions diferents només pot
derivar en confusionisme científic.
D’altra banda, aquesta «identitat ètnica» comuna a catalans, valencians i
mallorquins convisqué amb allò que podem anomenar «identitats territorials». Així,
l’autonomia –segons el concepte d’«autonomia» exposat per Paolo Grossi (2001)– de les
diverses entitats que formaven la «nació catalana» –el principat de Catalunya i els regnes
de València i de Mallorca– emmarcà altres àmbits de pertinença col·lectiva vinculats a
aquelles mateixes estructures juridicopolítiques. En el cas valencià ja a finals del segle
XIV, precisament poc després de la formació de la primera institució que representava
permanentment el regne –la Diputació del General– i en un context de continuades
convocatòries de corts, es desenvolupà entre els grups dominants un patriotisme regnícola
fortament vinculat a aquelles institucions forals i el sistema pactista (A. Ferrando, 1980).
En el cas del regne de Mallorca, ja durant la primera meitat del segle XIV aparegué un
patriotisme vinculat a la dinastia privativa, però el procés d’identificació exclusiva amb el
gentilici «mallorquí» fou més tardà, al llarg del segle XV (A. Mas, 2005), potser per la
mateixa feblesa estructural del seu sistema institucional en comparació amb el valencià.
Fos com fos, precisament aquestes «identitats territorials» foren les que es
desenvoluparen al llarg dels segles moderns, tot atraient cap a si les nocions coetànies de
«nació» i «llengua», que passaren a coincidir a nivell onomàstic amb el gentilici de la
comunitat política –«català», «valencià», «mallorquí». Així doncs, a partir del segle XVI
trobem pràcticament en exclusivitat aquest tipus d’autorepresentació col·lectiva construïda
sobre una base «constitucional» o «republicana» (X. Torres, 2001), vinculada als
ordenaments juridicopolítics més que no pas a paràmetres de tipus etnocultural –llinatge,
llengua, religió–, que són els que articulen en primera instància el concepte d’etnicitat.
D’altra banda, aquell tipus d’identificació amb els sistemes polítics particulars estava
impulsada primordialment per les elits, que a través d’allò que els historiadors de l’època
moderna han anomenat «patriotisme», defensaven un entramat institucional del qual eren
les principals beneficiàries (J. Elliot, 1969).
Així, com han palesat els estudis de Xavier Torres (1979), Joaquim Albareda
(2002), James Casey (1996; 1999) o Jesús Gascón (1999), tant a Catalunya com a València
–però també a Aragó– hi trobem entre les classes dirigents una forta defensa de la pàtria,
identificada amb la consciència històrica de cada entitat política –regne o principat– i
especialment amb el seu ordenament jurídic. Les Constitucions catalanes i els Furs
valencians i aragonesos asseguraven la participació política de les elits i prevenien de
l’autoritarisme reial, uns fets que apuntalaven el mateix poder de les classes dominants, les
quals, en conseqüència, s’erigien en les principals promotores d’aquell patriotisme
constitucionalista o foralista. Tanmateix, tot i que evidentment aquest patriotisme reflectia
les desigualtats pròpies d’una societat jeràrquica i privilegiada, això no el restringia a ser
un simple mecanisme de conveniència per defensar els interessos d’una casta exclusiva,
sinó que la seua força mobilitzadora radicava en la limitació del poder arbitrari del rei a
través de l’ordenament jurídic i el govern consensuat entre els estaments, uns elements que
s’identificaven amb la tradició política de cada regne (J. Gascón, 1999).
Així doncs, observem que al llarg dels segles moderns es desenvoluparen unes
identitats col·lectives vinculades primordialment a les estructures jurídiques i a la
consciència històrica pròpia de cadascuna de les entitats polítiques de la Corona d’Aragó,
fins i tot després d’haver desaparegut aquelles estructures en el segle XVIII, en mantenir-se
la seua memòria i una adscripció identitària al territori delimitat històricament, com
analitzarem més endavant. Aquestes «identitats territorials», doncs, foren les que van ser
sotmeses a un procés de reinvenció a partir del segle XIX per tal d’integrar-les

8
regionalment en la nova «identitat nacional» vinculada al bastiment de l’estat-nació
espanyol; per això considerem que a partir d’aquest procés de desenvolupament de la
comunitat nacional contemporània és preferible substituir la noció d’«identitat territorial»
per la d’«identitat regional», en consonància amb la distinció entre les categories
conceptuals de «regió» i «nació» aplicada a aquesta època.
A més a més, en aquest moment l’etnicitat dels diversos grups territorials tornà a
prendre un paper rellevant ja que la construcció de l’estat-nació implicava un programa,
per primer colp massiu, d’homogeneïtzació lingüística i cultural; en conseqüència, la
qüestió de la marginació voluntària de la llengua nativa fou un dels principals elements de
tensió a l’hora de construir les diverses «identitats regionals», donant peu a les diverses
«Renaixences» literàries. No obstant això, aquestes «identitats regionals» es cimentaren
inicialment en les «identitats territorials» construïdes sobre els antics territoris històrics,
com demostren a les clares els primers discursos regionalistes del catalanisme durant la
segona meitat del segle XIX (F. Cucurull, 1975; J. Fontana, 1988; 1994; J. Termes, 2000).
Precisament en el cas català aquella construcció de la «identitat regional» acabà derivant
en la dècada de 1890 en el plantejament d’una proposta nacionalista distintiva (J. L.
Marfany, 1995), associada a la voluntat de sobirania política i de protecció de la llengua
pròpia, una situació que no es donaria al País Valencià fins a les primeres dècades del segle
XX.
D’altra banda, en aquell mateix procés de redefinició de la «identitat regional» la
indagació i valoració dels elements particulars de l’etnicitat de catalans, valencians i
balears, entre els quals destacava la llengua, féu possible el plantejament dels primers
discursos pancatalanistes (J. Pijoan, 1899), que apel·laven al conjunt de catalanoparlants
per sobre de les «identitats territorials» històriques i de les «identitats regionals» bastides
per edificar la nació espanyola. No obstant això, tant el catalanisme com el valencianisme
majoritaris fins a la guerra civil espanyola foren aquells que es limitaren als seus territoris
històrics. Contràriament, la proposta de Joan Fuster renuncià a tot nacionalisme basat en la
«identitat territorial» historicopolítica per tal de fer-lo emanar d’una concepció
«primordialista» de les nacions, fonamentada en trets etnoculturals: la llengua i un origen
comú. Aquest projecte nacionalista –plenament lícit– ha condicionat, però, la tasca
historiogràfica valenciana en encunyar certs estereotips sobre la trajectòria històrica del
País Valencià, com ara l’absència de «minories rectores» responsables o la «desviació
nacional» dels valencians (J. Fuster, 1962: 99 i 113). Per això, amb el model interpretatiu
sobre l’evolució de les identitats col·lectives que hem presentat tractem de corregir aquesta
visió que distorsiona certes anàlisis historiogràfiques, com intentarem exposar a
continuació a través de tres exemples concrets. En aquest sentit, atenent al període
cronològic ací establert (1707-2007), ens centrarem en tres moments històrics anteriors a
les investigacions ja realitzades per Manuel Martí i Ferran Archilés per a l’època
contemporània, concretament la Guerra de Successió, les dues darreres dècades del segle
XVIII i les primeres Corts liberals de Cadis de 1812.

Tres casos aplicats: el paper de la «identitat territorial» en els projectes de país (1700-
1812)

A través d’un ràpid repàs a les interpretacions realitzades sobre els tres moments
històrics seleccionats podrem capir com la premissa bàsica fusteriana sobre la feblesa i la
submissió de les elits i la «desviació nacional» valenciana continua condicionant la visió
historiogràfica dels historiadors malgrat estar originada en una concepció nacionalista
superada, un fet que contrasta notablement amb les interpretacions dels mateixos processos

9
realitzades per la historiografia catalana, sobre la qual no gravita cap paradigma articulat
entorn d’un suposat abandonament nacional de la «comunitat natural» catalana, causat per
la defecció històrica dels seus dirigents. Contràriament, el que observem, en consonància
amb el model interpretatiu proposat, és que tant al País Valencià com a Catalunya la
«identitat territorial», vinculada al patriotisme primer i a la memòria històrica després,
mantenia un vigorós paper en els diversos projectes col·lectius de país.

La Guerra de Successió: un austriacisme interestamental i foralista

En primera instància, pel que fa a la Guerra de Successió, la majoria d’autors que

van tractar la qüestió inicialment (J. Casey, 1981; C. Pérez Aparicio, 1981; H. Kamen,
1987; E. Belenguer, 1989) presentaren l’alçament austriacista al regne de València com
una insurrecció bàsicament rural, un conflicte únicament possibilitat per la intervenció
militar aliada que canalitzaria el malestar popular contra el règim senyorial sense cap tipus
d’horitzó polític més enllà del fet de deixar de pagar els censos als senyors (C. Pérez
Aparicio, 1981: 84). Aquesta explicació, però, sembla estar fortament influenciada per la
visió fusteriana de les elits valencianes: no havien desenvolupat mai un projecte de país
propi i havien donat l’esquena a la resta de la societat; per tant, els únics que podien
rebel·lar-se eren les classes populars, bàsicament camperoles, per motius socials abans que
no ideologicopolítics. Tanmateix, un apropament als fets coneguts del conflicte i una visió
comparativa amb els models explicatius emprats a Catalunya suggereixen una nova
interpretació de les motivacions del bàndol austriacista, més complexa i heterogènia,
basada en la confluència d’estaments socials diversos entorn d’interessos econòmics
similars i la defensa política de l’ordenament foral.
De fet, alguns d’aquells mateixos autors han matisat de forma considerable les
seues apreciacions inicials, posant l’accent ara en altres raons que podien vehicular
l’austriacisme com, per exemple, els interessos mercantils de comerciants i pagesos,
vinculats a les potències aliades del nord d’Europa, o les prioritats dels industrials i
menestrals, especialment els gremis seders enfrontats a la manufactura francesa (C. Pérez
Aparicio, 1993; 1995). No obstant això, es continua presentant el moviment com una
organització eminentment popular, de camperols i clergues de baixa jerarquia, totalment
desconnectada d’una noblesa austriacista que només estaria interessada en el manteniment
del sistema foral per tal de perpetuar els seus privilegis. Aquesta interpretació, doncs, és
incapaç de concebre una noblesa aliada amb els seus vassalls i viceversa o uns interessos
comuns entre els diversos grups implicats en l’austriacisme. En conseqüència, l’actuació
conjunta d’institucions forals, comerciants, menestrals, clergues i camperols, palesada en
l’alçament i durant el conflicte bèl·lic, resta sense cap explicació aparent més enllà dels
motius particulars de cada sector, gairebé contraposats als de la resta.
De forma inversa, la recent historiografia catalana ha interpretat la revolta de 1705
com una aposta dels catalans per un projecte econòmic i polític alternatiu al de la
monarquia borbònica, sota els auspicis de l’arxiduc Carles d’Àustria (J. Albareda, 2001;
2002). A grans trets es considera que el partit austriacista estava format per
constitucionalistes –juristes i membres de l’estament nobiliari o les institucions–,
comerciants burgesos, la majoria del clergat i bona part de les comunitats pageses
encapçalades pels grups benestants, els quals, tot i atacar la noblesa, acceptaven alhora que
haya privilegiados en la república, sempre i quan estos sean los que han hecho algún
señalado servicio en orden al bien común (J. Albareda, 2002: 31). Aquests diversos sectors
tenien uns objectius comuns basats en la defensa de les Constitucions de Catalunya, un
projecte econòmic mercantilista, i el rebuig als allotjaments militars i els constants atacs
francesos al territori català. Així, aquests interessos, encara que des de perspectives

10
particulars i en ocasions antagòniques, es recolzaven en l’ordenament juridicopolític
garantit per les Constitucions, com quedà palesat en les aspiracions primordials de les
Corts de 1701-1702: enfortir el sistema pactista, assentar les bases per al creixement
comercial i allunyar la guerra del territori. No obstant això, la defensa del
constitucionalisme com a element essencial de la lluita austriacista només prengué
veritable força al final de la guerra, en un context de resistència a ultrança i una vegada
abolits els Furs dels regnes d’Aragó i València; en 1705 ocupava un lloc més discret, ja
que en aquells moments el cos jurídic propi no es veia tan amenaçat i l’element que
predominava era el mercantilisme inspirat en el model econòmic d’Holanda. Com ha
exposat Josep Fontana (2001a), en la cruïlla dels dos sistemes politicoideològics que
preponderaven en l’Europa occidental, l’absolutisme regalista i el parlamentarisme
constitucionalista, els catalans triaren pel segon a través del pactisme, que implicava un
sistema polític consensuat entre els diversos cossos socials estamentals.
Aquesta resposta col·lectiva també es manifestà al regne de València, però, com
hem vist, resta sense una explicació historiogràfica coherent. Tanmateix, les dades relatives
a la vertebració d’un partit austriacista interestamental són nombroses: entre 1701 i 1705
un reguitzell d’informacions referents a les terres valencianes revelen continuas noticias
que llegan a la corte sobre actividades sediciosas, que afecten tant a la nobleza com als
acomodados o a les persones considerades de más autoridad de la villa i de estimación, de
buena calidad y sin mácula (C. Pérez Aparicio, 1997). Fet i fet, durant els anys de
preparació de l’alçament molt pocs documents fan referència al qüestionament del règim
senyorial, un argument repetit obstinadament pels cronistes valencians filoborbònics
posteriors a la contesa, que, interessats a alliberar de culpes els estaments privilegiats,
atribuïen l’austriacisme regnícola a la invasió aliada exterior i presentaven la revolta com
una cosa de la gente más baja de la plebe.
Malgrat això, les conspiracions austriacistes interestamentals per retre places
costaneres com Alacant o Peníscola foren nombroses fins que en 1705 es produí el
desembarcament del general Basset a Altea, precisament una vila que, segons les fonts,
mostrava un especial interès en el comerç amb les potències aliades: siendo los frutos de
aquella villa los que siempre se han traficado con los del .orte (E. Giménez, 1999: 57-
60). Així, en connivència amb les oligarquies locals, Basset prengué ràpidament Dénia, la
primera vila de la Corona d’Aragó que proclamà rei l’arxiduc Carles, i a la qual s’afegí
molt poc després Vinaròs, un altre important port comercial. A més a més, segons ha
exposat José Luis Cervera (2003: 73-75), la rebel·lió valenciana no respongué a una
decisió dels exèrcits aliats sinó que fou iniciativa de Basset i el partit austriacista valencià,
els quals triaren el moment i el lloc de la sublevació i finançaren l’expedició. Quan,
finalment, Basset mamprengué la marxa de Dénia cap a València havia contactat i arribat a
acords amb un grup no gens menyspreable de personatges pertanyents a les institucions,
que formaven part de famílies nobles i mercantils influents. De fet, entre els tretze punts de
capitulació de la ciutat de València sis insistien en el manteniment dels Furs i privilegis i
un altre recollia una mateixa idea propugnada pels sectors comercials catalans: la llibertat
de comerç en tota la monarquia (C. Pérez Aparicio, 1993: 445).
Així doncs, com suggereixen recentment altres autors (J. E. López i Camps, 2004;
V. Baydal, 2005), tot i que encara queden molts aspectes per investigar, sembla factible
que hi hagués un fil conductor articulat sobre la defensa de l’ordenament foral entre tots els
grups socials que es mostraren partidaris de l’arxiduc Carles. Si identificarem
l’austriacisme exclusivament amb la reivindicació d’abolir els drets senyorials hauríem de
pensar que la noblesa i els membres de les institucions declaradament proaustríacs van
estar alenant una revolta social en contra dels seus propis interessos. Per tant, l’opció
nobiliària no s’ha d’atribuir únicament a una tria dinàstica sense una explicació raonada,

11
sinó que probablement va ser resultat de la defensa del sistema foral valencià, que
s’identificava amb la pàtria. En aquest sentit, James Casey (1999) ha modificat
notablement les seues impressions inicials segons les quals el patriotisme valencià
semblava ésser mort (1981: 283) per passar a considerar que entre els estaments benestants
hi havia ben desenvolupat un sentiment d’orgull per la pàtria, l’element essencial de la qual
eren els Furs, ja que donaven marc a una «república» estable i sostenien un poderós mite
ideològic en virtut del qual entre el rei i el regne existia un contracte de benefici i respecte
mutu. A més a més, en aquest sentit, com ha observat Jon Arrieta (2001) per a Catalunya,
la defensa del sistema foral podia descansar en visions restrictives que defensaven
prioritàriament els drets dels privilegiats, com les de l’escola jurídica valenciana de Crespí
de Valldaura o Mateu i Sans, però també podia fer-ho en altres interpretacions més obertes
i interestamentals, el discurs de les quals s’ha de buscar en fonts alternatives als tractats
polítics d’aquells servidors de la monarquia (J. Casey, 1999).
Així, per exemple, cal destacar que els mateixos camperols valencians de La
Marina que recolzaren l’alçament austriacista havien vehiculat a través de l’ordenament
foral les reivindicacions antisenyorials de l’anomenada Segona Germania pocs anys abans,
en 1693. Els seus síndics i procuradors al·legaren que tenien les seues terres i heretats por
justos y legítimos títulos, confirmados y declarados por tales por espeziales conzesiones y
privilegios de los Señores Reyes de Aragón Don Jaime y Don Pedro, su hijo, de los años
1268, 1283 y 1363; en los quales... se prohivió el que se les pudiese trivutar ni pedir pecho
alguno (M. J. Sastre et alii, 1986: 126). I encara en 1698 un dels principals líders del
moviment demanà el perdó reial amb una carta en què continuava invocant els privilegios
conçedidos a los moradores de aquel Reyno por los Señores Reyes de Aragón (S. García
Martínez:, 1991: 627). Per tant, els grups pagesos, per tal d’articular les seues aspiracions,
s’empararen en el sistema juridicopolític valencià, el mateix que com en el cas català els
defenia alhora dels allotjaments i altres abusos de les autoritats reials. De fet, així ho
palesen les missives trameses als municipis valencians per les diferents Juntes d’Electes de
Lleva, en les quals es recorda constantment que gràcies a les seues actuacions el regne es
lliurava dels odiats allotjaments i que en cas de no complir en lo servici si el rei enviés
algun aloixament de cavalleria a les Universitats, nosatres no tindrem rahon, ni motius,
per a suplicar ens lliure”(S. García Martínez, 1991: 617-623).
Així doncs, l’assimilació de les institucions forals a mers instruments oligàrquics ha
impedit observar el seu caràcter ambivalent entre la defensa dels privilegis estamentals i
els «drets de la terra» que aquelles salvaguardaven (E. Serra, 1991; 2005). Així, com ha
explicat Jesús Gascón (1999) en parlar del constitucionalisme aragonès, tot i que el sistema
foral reflectia els privilegis inherents a una societat estamental, aquell representava una
forma de limitació del poder autoritari del rei palesada en la pràctica judicial quotidiana, la
qual ofereix abundants exemples d’interestamentalisme en defensa de drets basats en
l’ordenament foral. En aquest sentit, sabem que després de la derrota d’Almansa i el decret
de Nova Planta de 1707 el programa que reivindicà Basset per tal d’encapçalar la
resistència del regne consistí ja no tant en l’anul·lació dels drets senyorials com sobretot en
la francofòbia i precisament en la defensa del règim foral que havia estat abolit (A. Furió,
1995: 374).
Tot plegat, doncs, si ens deslliurem dels prejudicis fusterians podem traçar una línia
comuna a tots els sectors implicats en l’austriacisme sostinguda pel sistema pactista foral,
el qual podia establir garanties enfront de l’autoritarisme reial, permetre la representativitat
política estamental i obrir les portes a la possibilitat de consensuar mesures que impulsaren
l’economia industrial i mercantil, vinculada per causes estructurals a les potències aliades.
Un autèntic projecte de país similar en molts aspectes al desenvolupat a Catalunya, on,
d’altra banda, també l’alta noblesa i la jerarquia eclesiàstica foren partidàries de Felip de

12
Borbó. Sembla, a més a més, que el principal factor de cohesió ideologicopolítica
d’aquests projectes, especialment entre els estaments benestants, era el patriotisme vinculat
a una tradició compartida de dret i a una memòria històrica desenvolupada pels respectius
cronistes del regne i el principat, en total consonància amb l’evolució de les diverses
consciències col·lectives dels territoris històrics peninsulars i europeus, allò que hem
anomenat «identitats territorials». Així doncs, no trobem en aquell moment històric ni
«desviació nacional» ni absència de projectes de futur proposats per un sector dels grups
poderosos amb el recolzament de bona part del país.

Els industrials de finals del Set-cents: un frustrat projecte de país

Aquesta mateixa tendència a dibuixar unes classes dirigents incapaces i un país

desarticulat torna a repetir-se en les anàlisis realitzades sobre la societat valenciana de
finals del segle XVIII, una centúria que per a Joan Fuster (1962: 47-48, 70 i 98-101) havia
estat caracteritzada per l’esforç valencià en «integrar-se» en la proposta «nacional» que
els era feta des del «centre», així com per la creació d’unes condicions econòmiques
favorables a la industrialització que més tard es frustrarien. Aquesta visió era semblant a la
que oferia Pierre Vilar (1964-1968) sobre el Set-cents català: era el gran segle de les
transformacions econòmiques –amb la gran diferència que en aquest cas sí que permeteren
l’ascens d’una burgesia capitalista i industrial–, però alhora era el segle més estèril per a
l’esperit de grup dels catalans, ja que la consciència col·lectiva s’afeblí fins al punt de
córrer el risc de desaparèixer, especialment entre els sectors dirigents que fins i tot
apostaren per l’abandonament lingüístic del català.
Tanmateix, la historiografia catalana posterior ha proposat noves claus
interpretatives sobre la visió de país formulada per les classes dirigents, tot destacant que la
generació de les dues darreres dècades del segle XVIII encaixà el seu projecte de
creixement econòmic amb les propostes dels il·lustrats catalans i amb unes idees polítiques
que tenien com a punt de referència les antigues llibertats perdudes després de la guerra de
Successió (J. Albareda - P. Gifré, 1999). Així, una de les visions més suggerents de la
Il·lustració catalana, però alhora bastant agosarada pel seu voluntarisme nacionalista en
certs punts, va ser l’oferida per Ernest Lluch (1973; 1996). Al seu parer els il·lustrats
catalans, auspiciats per les classes dirigents agrupades en la Junta de Comerç de Barcelona,
oferiren un projecte per al país formulat cap a 1780 entorn de tres pilars fonamentals: en
primer lloc, una visió del present i el futur de l’economia de Catalunya a través de l’obra
de Jaume Caresmar, que defenia un mercantilisme neckerià, proteccionista vers l’exterior i
liberal en la construcció del mercat interior, posant especial èmfasi en l’aplicació de lleis
econòmiques ajustades a les particularitats de cada provincia; en segon lloc, la memòria
del propi passat gràcies a l’obra d’Antoni de Capmany, que donava consistència històrica
als afanys de la nova burgesia mercantil i industrial en exaltar l’antic sistema polític,
econòmic i social de la Catalunya medieval; i, finalment, una tasca arqueològica sobre la
llengua catalana que proporcionà un diccionari d’escriptors, un diccionari català-castellà-
llatí i una gramàtica, que tot i realitzar-se en castellà permeteren la recuperació de l’ús
literari del català al llarg del segle XIX.
Aquesta panoràmica de Lluch, diguem-ne optimista, va ser qüestionada per Josep
Fontana (1988) pel que fa a la catalanitat del programa, d’una banda, per la seua clara
renúncia a la llengua i, d’altra banda, pel seu caràcter de patrocini exclusiu dels interessos
de la burgesia catalana, que tractava de defensar la seua política econòmica dins del marc
estamental i privilegiat de la monarquia absoluta d’Antic Règim. No obstant això, Fontana
admet que aquests interessos representaven un projecte de les elits per al conjunt del país,
vehiculat a través del mercantilisme industrialista, amb una idea de participació dels agents

13
socials –gremis, organismes representatius– més gran que la que oferia l’absolutisme, amb
una memòria històrica pròpia i una especial preocupació per recuperar la identitat
vinculada a les antigues institucions del principat de Catalunya. Com explica el mateix
autor, aquest projecte es revelà finalment incompatible amb el creixement capitalista i les
noves idees polítiques formulades des de 1808, bo i essent substituït per altres propostes
catalanes que participaren en la construcció de la nova nació liberal espanyola, totes elles
disposades a marginar la cultura pròpia fins a l’aparició del missatge catalanista durant la
segona meitat del segle XIX.
Al País Valencià, en canvi, amb posterioritat a Joan Fuster s’han anat abandonant
les visions globals sobre aquell moment històric de finals del segle XVIII, reemplaçades
per d’altres que expliquen sectorialment l’evolució econòmica, social, política o
intel·lectual (entre moltíssims d’altres: A. Mestre, 1970; M. Ardit, 1977; 1980; P. Ruiz
Torres, 1985; R. Franch, 1986; 1989; 2000; A. Alemany, 1994; J. Rico, 1997; P. Cervera,
2004). En tot cas, Ernest Lluch sí que tractà d’abordar la qüestió des del punt de vista
col·lectiu, tot i que, en l’estat de les investigacions de la dècada de 1970, arribà a la
conclusió que la generació valenciana d’il·lustrats posterior a Gregori Mayans desembarcà
massivament a Madrid, al recer de les vies de promoció intel·lectual que oferia la
monarquia. I malgrat que podrien haver continuat publicant i pensant en termes dels
interessos econòmics de la societat valenciana, tal com féu Antoni de Capmany des d’allí,
a penes dedicaren la seua atenció ni a la seda, la principal indústria valenciana del moment,
ni –com els seus contemporanis catalans– als gremis ja que semblaven tenir una idea
escleròtica de les corporacions gremials. Tot plegat, aquesta curtesa de mires només podia
estar causada per una desvertebració manifesta: impossible, sembla, de constituir cap
política al País sense institucions autòctones que poguessin fer un paper d’unificació
d’aquest desagregat social (E. Lluch, 1976: 107-114).
Tanmateix, actualment coneixem de manera molt més detallada la relació entre els
il·lustrats valencians i la classe industrial del país. En el moment en què Lluch feia les
seues afirmacions hom pensava que existia una forta desvertebració de la burgesia,
palesada, per exemple, en la Junta de Comerç, una institució que estaria composta
preponderantment per aristòcrates i cavallers hisendats, tal com s’esdevenia amb la
Societat Econòmica (M. Ardit, 1980: 104). Els estudis posteriors, però, han demostrat que
existia una potent burgesia mercantil i industrial valenciana (R. Franch, 1986; 1989; 2000),
i que tant la Junta de Comerç com l’Econòmica van representar plenament els interessos
dels grans comerciants i fabricants seders, tot defensant plantejaments industrialistes
anàlegs als esgrimits pels cotoners catalans fins a la dècada de 1790, moment en el qual es
produí l’enfonsament de la indústria sedera (P. Cervera, 2004). Fet i fet, Campomanes
arribà a afirmar que les Juntes de Comerç de Barcelona i València –creada en 1762 a
imitació d’aquella–, a més d’estar perillosament relacionades entre si, havien inutilitzat las
máximas de sabia política con que la .ueva Planta de Gobierno para aquellas Provincias
había procurado cuidadosamente uniformarlas a las leyes de Castilla (P. Cervera, 2004:
434).
Així mateix, la Societat Econòmica valenciana havia estat creada a instàncies del
Consell de Castella en 1776, però els estatuts no foren aprovats fins a 1785, ja que els que
presentaren inicialment els seus membres representaven els interessos proteccionistes i
industrialistes dels seders valencians en contraposició als desigs liberalitzadors i agraristes
de l’administració central, que els rebutjà davant l’esperit de singular con que la Sociedad
Económica de Valencia se quiere distinguir de todas las demás (P. Cervera, 2004: 464).
Així, des del moment de la seua creació, els burgesos seders ocuparen la direcció de
l’Econòmica i relegaren a un segon plànol les activitats de la Junta de Comerç, que des de
1781 se centraren en la construcció del port de València –fins llavors un simple moll de

14
fusta–, finançant-lo amb els seus propis estalvis i pagarés davant la negativa de la
monarquia a endegar el projecte. En qualsevol cas, ambdues institucions actuaren
coordinadament per tal de protegir els interessos de la indústria i la comercialització sedera
fins que aquesta s’enfonsà per la greu crisi patida en la dècada de 1790.
No obstant això, malgrat aquesta funció de defensa dels interessos de les classes
industrials i mercantils valencianes, les valoracions que se n’han fet d’aquestes institucions
han estat molt negatives. Pablo Cervera considera que la Junta de Comerç fou una
institució indolent, proteccionista, de comptades iniciatives i nombrosos fracassos, mentre
que segons Ricardo Franch fou una ferma defensora de l’estructura productiva tradicional,
proteccionista, estamentalista i gremialista, una postura global que acabà per causar la crisi
sedera en no acatar els consells liberalitzadors dels òrgans centrals de la monarquia.
Tanmateix, si considerem conjuntament la Junta de Comerç i la Societat Econòmica, i ens
estalviem els judicis de valor finalistes sobre les causes del fracàs de la sederia, observem,
contràriament al que pensava Ernest Lluch, que sí que existien unes institucions autòctones
defensores del projecte econòmic de les classes dirigents valencianes, un projecte, a més a
més, que, com el català, defensava el proteccionisme i els gremis, amb els quals va fer un
potent front comú davant la política liberalitzadora de Madrid, comptant amb l’important
suport del Col·legi de l’Art Major de la Seda. De fet, Francisca Aleixandre (1983), sense
conèixer aquest procés de fons, ja va advertir que l’Econòmica valenciana havia estat
peculiar respecte a les altres, puix el paper dels burgesos hi havia estat més important i
havia mantingut nombrosos conflictes amb el Consell de Castella. Així mateix, segons
Pablo Cervera (2004: 464-465), la institució valenciana, en comparació amb la resta
d’Econòmiques espanyoles, fou la que més fomentà els programes econòmics a través de
llibres, articles, dissertacions, premis i projectes formatius.
No obstant això, sí que és ben cert que, com apuntà Lluch (1976) i han exposat
nombrosos autors (M. Ardit, 1980; R. Baldaquí, 1985; J. Rico, 1985; P. Cervera, 2004), els
il·lustrats valencians van ser convençuts aliats del reformisme centralista borbònic i, per
tant, es mostraren partidaris de les idees liberalitzadores i agraristes de la Cort en contra del
programa proteccionista i industrialista que defensaren les institucions valencianes fins a la
dècada de 1790. Per això, sense el suport dels intel·lectuals il·lustrats, els mateixos
industrials i mercaders hagueren de desenvolupar les seues pròpies obres de pensament
econòmic –de més baixa qualitat–, com ara les de Joaquim Fos, els germans Bouligny,
Josep Lapayese o Tomàs Trabado (P. Cervera, 2004). En conseqüència, en contrast amb el
cas català, al País Valencià hi hagué un programa econòmic propi de les classes emergents,
però aquest no trobà el suport dels intel·lectuals il·lustrats, els quals incorporaren la seua
tasca als projectes generals de la monarquia.
Així doncs, la Il·lustració valenciana comptà amb grans economistes, geògrafs i
historiadors, però no connectà amb els interessos de la burgesia industrial autòctona,
incapaç d’oferir-los, com la Junta de Comerç de Barcelona o la Cort de Madrid, un
entramat institucional on desenvolupar el seu treball. No obstant això, es poden destacar
tres importants aspectes de les obres il·lustrades dedicades a les terres valencianes: una
visió unitària del país, una tasca erudita de recopilació dels literats valencians, i una forta
consciència històrica basada en l’antic ordenament foral. En primer lloc, la integritat
territorial de l’antic regne de València continuà marcant una forta imatge simbòlica i
mental a tots els efectes, sobre la qual, a més a més, es realitzaren les primeres
descripcions geogràfiques, estadístiques i econòmiques erudites, com ara les de Josep
Joaquim Castelló, Vicent Ignasi Franco o Antoni Josep Cavanilles. En segon lloc, si bé
durant aquest període avançà la castellanització, el nombre d’obres publicades en
català/valencià entre 1786 i 1815 segons el Catàleg general de Marià Aguiló va ser major
al País Valencià que no pas a Catalunya (E. Lluch, 1996), i, d’altra banda, la tasca dels

15
erudits instal·lats a la Cort preparà el terreny per a la recuperació posterior del valencià
com a llengua literària, amb obres com el diccionari d’escriptors de Vicent Eximeno, que
plantà la llavor de la Biblioteca Valenciana (1827-1830) de Just Pastor Fuster. Finalment,
en tercer lloc, la memòria de l’especificitat històrica del regne de València encarnada en el
sistema foral continuà ben viva en l’obra de diversos autors, com ara el xativí Jaume Rubio
i el gandienc Lleó d’Arroyal, ferms defensors de les antigues llibertats aragoneses (P.
Cervera, 2004), o també dins del regalisme foralista, un corrent valencià de pensament
jurídic que, malgrat la seua visió al servei del centralisme, suposà un renovat interès per
l’estudi del dret foral valencià gràcies a les obres de Josep Villarroya, Vicent Branchat o
Francesc Xavier Borrull.
Al capdavall, tornem a observar que la historiografia, segurament condicionada per
la premissa del fracàs històric de les classes dirigents, jutja de forma negativa els projectes
econòmics dels grans industrials i comerciants valencians, tot destacant la seua inconnexió
amb els il·lustrats coetanis. Tanmateix, és incapaç de valorar altres aspectes, com ara la
defensa d’un projecte propi i comú a la majoria de gremis o el paper de la «identitat
territorial» en l’univers erudit i identitari valencià. De forma inversa, malgrat que el
programa il·lustrat català de les darreries del Set-cents fou efímer i plenament vinculat al
reformisme conservador de les minories dirigents, veiem que la historiografia catalana,
lliure de la visió que considera la «identitat territorial» compatible amb l’encaix en la
monarquia espanyola com una mostra de la feblesa de les classes dominants, és capaç
d’avaluar de forma global els elements que formaven part d’aquell projecte particular de
futur, tot destacant el paper que hi complia la consciència col·lectiva construïda sobre la
memòria històrica del principat i les seues antigues institucions.

Les Corts de Cadis: el conservadorisme foralista defensa el regne

Així mateix, aquesta propensió a valorar de forma molt diversa processos similars
observada entre historiadors catalans i valencians –sense que aquests darrers tracten de
donar explicació al paper complert per la «identitat territorial» en cada moment històric– es
palesa igualment en les anàlisis realitzades sobre el tercer exemple concret que hem
seleccionat: els projectes reformistes conservadors plantejats en les primeres Corts liberals
de Cadis de 1812. D’una banda, la historiografia catalanista s’ha esmerçat a recuperar
vestigis d’un particularisme català que oscil·lava entre el patriotisme espanyol i català,
l’orgull i la consciència de catalanitat, l’anticentralisme i el menyspreu als castellans (J.
Mercader, 1963; L. M. Puig, 1985; A. Moliner, 1989; P. Anguera, 2000). Tanmateix, en
ocasions ho ha fet de manera acrítica i amb interpretacions força voluntaristes d’un període
sobre el qual, com ha afirmat Josep Fontana (1996: 13) respecte a l’actuació dels diputats
catalans a Cadis, a penes sabem res del que van fer a les corts aquests homes. D’altra
banda, en el cas valencià la situació és similar respecte als nombrosos aspectes sobre els
quals tenim molt poca informació, comptant amb la dificultat afegida que les
interpretacions realitzades sobre l’actuació dels agents socials i polítics valencians han
obviat les anàlisis al voltant de la «identitat territorial». Així, tot i destacar-se alguns signes
de recuperació de la memòria històrica, com ara la retirada de la llauda que commemorava
la derrota d’Almansa i l’edificació de la Ciutadella de València, el retorn a Xàtiva del seu
nom original o certes tendències foralistes, les anàlisis se situen de forma prioritària en el
plànol de la forta dicotomia presentada entre el conservadorisme de diputats com Francesc
Xavier Borrull, jutjats com a ultrareaccionaris, i el liberalisme d’homes com Joaquim
Llorenç Villanueva, identificats amb la lluita antisenyorial, la supressió de la Inquisició i
les nocions associades al progrés (M. Ardit, 1968; 1977; 1995).

16
 Aquesta perspectiva és comú a la historiografia espanyola, tot i que generalment
s’han perfilat diverses tendències més matisades (R. Grau - M. López, 1988). En aquest
sentit, darrerament José Mª Portillo (2000) ha aportat una interpretació global de la qüestió
que ajuda a fer més intel·ligible –sense prendre judicis de valor– les diverses propostes
plantejades en el debat sobre el liberalisme polític a les Corts de Cadis. Així, segons la
visió de Portillo, el tronc discursiu sobre la idea de llibertat es partí en dos branques des de
l’inici: la dels conservadors o reformistes moderats, que consideraven que la llibertat es
trobava sobretot en la continuïtat de la identitat històrica d’Espanya, entesa com la
continuïtat de les diverses pàtries territorials, i la dels revolucionaris, que feien residir la
llibertat política en la capacitat de la nació per establir un nou ordenament polític i
modificar-lo posteriorment. La conseqüència inherent a cada postura era una divergent
atribució de sobirania a les Corts: per als primers aquestes no podien erosionar la identitat
històrica dels territoris –com a maniobra conservadora–, mentre que per als segons les
Corts tenien sobirania suficient per a fer i desfer sense límits historicistes.
D’altra banda, el mateix José Mª Portillo (2000) o Marta Lorente (2004), han
destacat les particularitats del liberals revolucionaris, no tant allunyats de certes posicions
conservadores, ja que tenien una concepció de la nació eminentment corporativa, basada en
la identitat catòlica dels espanyols i amb una mirada restrictiva sobre els drets individuals.
En aquest sentit, per exemple, s’han d’entendre les posicions del tradicionalment ben
valorat liberal valencià Villanueva, que propugnà el caràcter de croada per a la guerra
contra els francesos, proposà el restabliment del costum visigot d’ungir els reis i defensà la
supressió de la Inquisició, però no per tal d’eliminar la vigilància de la defensa i la puresa
de la religió sinó per decretar la seua protecció nacional a través de l’estat i la constitució
política, ja que aquells tenien una força i un abast superior als de l’Església (J. Mª Portillo,
2000: 455). Així doncs, donada aquesta interpretació global, molt més complexa i
matisada, sobre liberals i conservadors, aquests darrers poden ser entesos en el seu context
històric com a reformistes moderats que apostaren per un model historicista, conjugant la
llibertat política, l’ordre social i la identitat històrica de la seua pàtria particular.
Precisament la tasca del principal representant dels reformistes moderats catalans,
Antoni de Campany, ja havia estat considerada en un sentit similar abans de les propostes
de José Mª Portillo. Així, malgrat que alguns autors (J. Álvarez Junco, 1967) simplement
veuen en la seua apel·lació a les constitucions dels territoris històrics una forma de
preservar els privilegis estamentals avalats per la tradició, d’altres (R. Grau - M. López,
1988; R. Grau, 1994; J. Fontana, 2001b) han destacat que el seu projecte oferia el model de
les constitucions històriques d’Aragó, Catalunya, València i Navarra com un sistema que
garantia l’antiabsolutisme, la llibertat i l’ordre en vetllar per la observancia de las leyes i
permetre la participació política, especialment la de l’estament popular en els consells
municipals i les Diputacions territorials permanents, encarregades de fer reclamaciones y
oposiciones contra toda infracción de lo sancionado en Cortes. A més a més, dins de la
seua visió estamental d’una societat ordenada en cossos socials, Capmany atorgava als
gremis un paper cabdal com a institucions oferents de seguretat i enquadrament dels
treballadors: el gremio es la propiedad del artesano, lo que le hace no ser un desarraigado
y «tener patria» (A. Capmany, 1809). Tot plegat, el conjunt de la recerca erudita de
Capmany proposava un programa de modernització reformista moderada per a Espanya,
basat culturalment en la llengua castellana i sociopolíticament en l’ordre i la tradició que
asseguraven les constitucions històriques: els cossos estamentals garantien l’ordre però
alhora representaven una forma dinàmica de participació en el progrés polític i social a
través del govern de les corporacions, els municipis i les Corts (R. Grau, 1994).
Així doncs, en consonància amb el model interpretatiu de José Mª Portillo,
Capmany associava l’antic estado político de la Corona de Aragón amb l’alt grau de

17
libertad al qual van arribar las provincias de aquella corona (Fontana, 2001b: 5). Amb
aquesta interpretació particular de la llibertat es tractava d’evitar la brusca ruptura social
que havia suposat el model revolucionari francès en prescindir dels referents civils i
polítics dels diversos territoris històrics: en Francia, pues, no hay Provenza ni provenzales,
.ormandía ni normandos; se borraron del mapa sus territorios y hasta sus nombres... Allí
no hay patria señalada para los franceses, porque ni tiene nombre la tierra que les vio
nacer, ni el padre que los engendró, ni la madre que los parió (A. Capmany, 1808: 124).
En definitiva, aquests reformistes moderats consideraven que la llibertat del cos nacional
no consistia en la seua capacitat constituent sinó en la supremacia de les constitucions
històriques com a ordenament al marge i per sobre de qualsevol altre poder, un ordenament
equilibrat i basat en la tradició que seguia el model parlamentarista anglès, sense grans
ruptures de l’ordre social vigent però reformista a llarg termini, bicameral i respectuós amb
la tradició, uns fets que havien de garantir el mateix èxit de la reforma, la llibertat, la
seguretat i el progrés.
Igualment, també al País Valencià la memòria de la identitat historicopolítica
territorial serví per vehicular els projectes de futur proposats arran de la convocatòria de
Corts. Dels deu informes demanats per a l’ocasió a institucions valencianes només se’n
coneixen quatre i els dos més destacats per la profunditat del seu programa, el dels
publicistes Bartomeu Ribelles i Francesc Xavier Borrull, propugnaren la constitució
històrica valenciana com a model que garantia l’antiabsolutisme i la llibertat política
segons la concepció conservadora de «llibertat». Els altres dos, el del capítol i
l’arquebisbat d’Oriola i el del capítol de Sogorb, es limitaren a insistir en el caràcter catòlic
que havia de salvaguardar qualsevol canvi polític, mostrant, però, el darrer elements
destacables respecte a la memòria del passat foral valencià, com ara la preferència de les
Corts estamentals de tipus aragonès sobre les castellanes –tot citant els juristes valencians
Crespí de Valldaura i Mateu i Sans– o la reclamació per tal que la vila de Sogorb tingués
algun tipus de representació en les Corts amb l’objectiu de poder establir diàleg polític amb
els poderosos, ja que desde que la fina política del Sr. Felipe V les llamó a la Corte, hay
muchísimos señores que mueren sin haber vistos sus pueblos, como sucede en Segorbe (F.
Suárez, 1968: 151)
Per la seua banda, l’Audiència de València, que havia triat una comissió de tres
magistrats entre la qual es trobava Vicent Joaquim Noguera, fill d’un burgès seder que
havia estat el principal impulsor de la Junta de Comerç de València, adoptà com a informe
oficial les Memorias histórico-críticas de las antiguas cortes del Reyno de Valencia
redactades pel dominic i cronista del regne Bartomeu Ribelles, afegint només –potser de
forma significativa– que la Diputació permanent del regne havia existit des de 1376 (C.
Garcia Monerris, 2002). La visió oferida per l’informe del religiós valencià és molt
semblant a la de Capmany: Ribelles adopta la mateixa perspectiva historicista que troba en
el sistema polític i social històric del seu regne un model que podia servir per a combatre
l’absolutisme, salvaguardar la llibertat dels territoris i garantir el progrés de la societat.
Així, la perfecció del sistema històric valencià assegurava l’equilibri entre poders i
un adequat, però dinàmic, ordre social. L’equilibri entre el rei i el regne estava garantit per
una legislació i una fiscalitat paccionades a través de les Corts, mentre que l’equilibri dins
del regne venia donat per la participació política de tots els estaments. Aquests s’havien
presentat en l’època foral baxo el aspecto de unos Ciudadanos zelosos del bien de la
Republica, però Ribelles, com Capmany, destacava sobretot el paper fonamental de
l’estament popular, que a través de la seua presència en els consells municipals,
l’administració de justícia i les Corts havia vetllat sempre per la subsistencia inalterable de
las leyes fundamentales de la constitución Valenciana. Per tant, el dominic valencià
apostava pel tipus de participació política establert pel sistema foral, que havia permès el

18
desenvolupament de les viles valencianes –ja que aquellas pudieron en todo tiempo
promover sus adelantos por medio de sus síndicos en las Córtes– i contrastava amb la
degradacion fatal que reynaba en las Cortes del Reyno de Castilla. Tot plegat, Ribelles
concloïa que, amb la purga de ciertas imperfecciones, la constitució històrica valenciana
podria servir per assegurar la observancia de las Leyes fundamentales, mejorar la
legislación, desterrar abusos, administrar sin dilapidaciones las rentas de la Provincia y
del estado, sostener un Exército respetable, y una Marina poderosa. D’aquesta forma,
renaceria la felicidad de los Valencianos, y aun de todos los españoles, amb un autèntic
model històric, útil a la regeneración á que en el dia se aspira (Ribelles, 1810: 24, 58, 64 i
99-100)
D’altra banda, també el jurista valencià Francesc Xavier Borrull, en aquest context
de debat previ a les Corts de Cadis, preparà el Discurso sobre la constitución, que dio al
reyno de Valencia su invicto conquistador el Señor D. Jayme Primero (1810), en el qual
defensà que l’ordenament foral valencià garantia l’antiabsolutisme en establir un perfecte
equilibri entre els tres poders inspirats en Montesquieu. Dins d’aquest equilibri Borrull
destacava, per un costat, el tipus de fiscalitat limitada als donatius de Corts, un fet que
respectava els drets dels propietaris i limitava la capacitat executòria del rei, i, per altre
costat, el paper del poder judicial, encarregat de modelar la societat a través d’una doble
jurisdicció: la general –els Furs–, aplicada pels magistrats reials, i la particular –local i
alfonsina o baixsenyorial–, aplicada pels funcionaris municipals i per la mitjana noblesa.
Així doncs, com feia Ribelles, Borrull basava la seua proposta en la defensa de la
constitució històrica valenciana però diferia considerablement en la seua interpretació:
mentre que per al dominic el paper preponderant residia en la participació política de
l’estament popular, per al jurista els protagonistes eren els propietaris i els magistrats. Per
això, Carmen Garcia Monerris (2002) ha considerat que el pensament foralista de Borrull a
penes trobà adeptes perquè aquells propietaris mitjans als quals defensava ja no estaven en
aquells moments tan interessats en consolidar els seus patrimonis com sobretot en assolir
nous drets polítics. No obstant això, també s’ha suggerit que la seua proposta tingué una
mena de continuïtat en el carlisme, que atorgava a l’estat un paper de mínims en defensa
dels propietaris i alhora prevenia de qualsevol intent uniformitzador (J. Millán, 1985).
Altrament, en oposició a Ribelles, Borrull no presentava la constitució històrica
valenciana com un model per a tota Espanya sinó com un sistema que havia de retornar
únicament al regne de València, puix els Furs estaven acomodados a sus particulares
circunstancias. Així, el jurista valencià es mostrava contrari a tota uniformització, ja que
les diferències entre els diversos regnes en el clima, situacion, qualidad del terreno,
necesidades, modo de vivir, inclinaciones, y costumbres de sus habitadores obligava a
variar les lleis de manera particular. Com ha advertit José Mª Portillo, aquestes postures
defensores de les pàtries històriques eren sobretot una mesura de prevenció conservadora
per restar sobirania al cos nacional i capacitat de maniobra als revolucionaris, però, en
qualsevol cas, aquell discurs implicava una proposta descentralitzadora vinculada a una
forta «identitat territorial». En aquest sentit, els conservadors es mostraren partidaris de
formar diputacions territorials per tal de governar les diverses entitats polítiques de la
monarquia, mentre que els revolucionaris centralistes apostaren, inversament, pel govern
dels territoris històrics a través d’organismes centrals implantats in situ (A. Gallego, 1991).
Així, Borrull proposà la creació d’una diputació en la capital de cada territori amb
representants de cadascuna de les seues governacions i de l’Església, constituint-se com a
institució encarregada de l’administració territorial, un sistema que, com ha fet notar
Emilio La Parra (1995), garantizaría los derechos históricos de los territorios de España y
las libertades de sus pueblos.

19
 Així mateix, l’intens debat entorn del capítol primer del projecte constitucional
anomenat Del territorio de las Españas mostra a les clares el nivell de consciència
històrica col·lectiva que vehiculaven aquelles perspectives moderades. Tant l’aranès català
Felip Àner d’Esteve com el valencià Borrull mostraren fortes prevencions davant de
qualsevol modificació de la integritat dels seus territoris respectius. Àner al·legà que nadie
es capaz de hacer que los catalanes se olviden que son catalanes i si se trata de
desmembrar el pueblo más mínimo, me opongo a la más pequeña desmembración. Una
afirmació a la qual el diputat extremeny Diego Muñoz Torrero replicà: estamos hablando
como si la .ación Española no fuera una sino que tuviera reinos y estados diferentes. Si
aquí viniera un extranjero que no nos conociera diría que había seis o siete naciones (E.
Jardí, 1963:49). Per la seua banda, Borrull també es mostrà contrari a l’ambigüitat de
l’articulat ja que considerava que: puede hacerse del territorio español en departamentos,
quitando el nombre que actualmente tienen su diferentes reinos, y agregando los pueblos
de los unos a los otros. Esto ha de ser perjudicialísimo; ha de impedir la íntima unión que
media entre los pueblos de un mismo reino, y ha de encontrar la mayor resistencia entre
ellos, suscitándose con este motivo trastornos y alborotos (M. Ardit, 1977: 188). Per això,
Borrull esmenà el capítol amb les següents paraules: me opongo formalmente a que se
apruebe como está, sin que se añadan las palabras siguientes: «conservando cada reino su
nombre, y los pueblos que le pertenecen» (A. Gallego, 1991: 141).
En definitiva, el que observem en aquest determinat moment històric, tant a
Catalunya com al País Valencià, és que les diverses propostes conservadores es basaven en
la identitat historicopolítica territorial heretada del passat. Tanmateix, malgrat que totes
elles s’esvaïren amb el liberalisme, se n’han fet valoracions molt diferents. Per una banda,
Josep Fontana (2001: 5) ha arribat a considerar la proposta tardanament il·lustrada de
Capmany com d’austriacista, en un sentit positiu: si amb aquest adjectiu s’entén que
volem dir una voluntat de continuïtat amb les idees de desenvolupament d’unes
institucions polítiques basades en la representació dels interessos fonamentals de la
societat, que seria el model derrotat per l’absolutisme borbònic a la Guerra de Successió,
amb resultats tan nefastos per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya. En canvi, les
visions de Ribelles o de Borrull no s’han posat en relació amb l’evolució històrica de la
identitat i els projectes col·lectius valencians, i, concretament el segon, ha estat jutjat de
forma negativa com a epígono de la Ilustración o austracista rezagado (M. Ardit, 1977:
176-178). Tot plegat, observem que si situem en el camp d’anàlisi el paper de la «identitat
territorial» i ens deslliurem de les divisions maniquees entre liberals i reaccionaris, així
com de la predisposició a valorar negativament les propostes polítiques conservadores, les
valoracions que se’ns presenten són altres ben diferents a aquelles marcades pel clixé de la
«desviació nacional» dels valencians i la feblesa dels seus dirigents.

Recapitulació

Com acabem de veure a través de tres exemples concrets, la visió historiogràfica

global de Joan Fuster sembla continuar condicionant les valoracions realitzades sobre la
trajectòria històrica valenciana. En primer lloc, l’austriacisme se’ns presenta com una mera
revolta social camperola, desconnectada de la noblesa i les institucions que participaren en
l’alçament antiborbònic; en segon lloc, el projecte industrialista i proteccionista dels grans
burgesos seders, en connexió amb les demandes gremialistes de les capes populars, és
jutjat negativament a causa del seu fracàs final a les darreries del segle XVIII; i, en tercer
lloc, la forta consciència identitària territorial inherent a les propostes polítiques
conservadores fetes pels valencians a les Corts de Cadis és obviada. Així doncs, sembla

20
que la premissa de la «desviació nacional» dels valencians vehiculada a través de
l’absència de «minories rectores» responsables impulsa, d’una banda, a menysvalorar el
paper de la identitat historicopolítica valenciana desenvolupada al llarg dels segles i,
d’altra banda, a mantenir una visió negativa de les diverses propostes de país realitzades
per determinats sectors de les classes dominants. La comparació amb la historiografia
catalana, no condicionada per una concepció similar a la fusteriana, resulta evident: hi ha
una atenció particular al paper de la identitat col·lectiva territorial –ja que no s’entén des
de la perspectiva de la «desviació»– i els diversos projectes de país realitzats per les elits
són valorats en el seu context, malgrat que la majoria foren de caire conservador i no
fructificaren.
D’altra banda, com també hem explicat, aquells clixés procedeixen de la particular
concepció historiogràfica i nacionalista de Joan Fuster, que, per un costat, ha estat incapaç
d’encaixar els darrers coneixements històrics sobre la societat valenciana i, per l’altre, ha
estat superada en els darrers vint-i-cinc anys per la perspectiva «constructivista» o
«contemporaneista» de les nacions. Ni la idea de «nació» medieval, equivalent a una
«comunitat ètnica», era la mateixa que la de «nació» moderna, corresponent a un cos
polític de súbdits, ni encara menys que la de «nació» contemporània, entesa com una
comunitat política de ciutadans articulada pel liberalisme i el nacionalisme. Així mateix,
les societats que donaven significat a aquells significats diversos de «nació» eren,
òbviament, ben diferents. De fet, com ha remarcat insistentment Alain Guerreau (2001), la
Il·lustració i la societat contemporània aparellaren una brutal ruptura intel·lectual amb el
món anterior. La contemporaneïtat modelà per complet la representació de les funcions
socials i la seua articulació, tot emprant denominacions ja existents i atribuint-les un sentit
nou, és a dir, que es produí una alteració total de l’estructura semàntica sense procedir a
una modificació sensible del lèxic. Per tant, aquesta situació bloqueja tota anàlisi científica
en la qual tractem d’aplicar nocions contemporànies a societats pretèrites, ja que aquestes
utilitzaven els mateixos mots amb un significat diferent. El fet d’emprar el concepte
contemporani de «nació» per al període medieval o modern, encara que siga de manera
implícita o cautelosa, distorsiona totalment l’objecte d’estudi i condueix a una aporia
insuperable. En el cas concret que hem plantejat, cap hipòtesi coherent pot ser així
construïda per donar compte de la trajectòria històrica valenciana sense ser desmentida pels
coneixements historiogràfics, com ha succeït amb la interpretació fusteriana. En
conseqüència, cal emprar un utillatge conceptual alternatiu que distingisca netament entre
les formes d’organització sociopolítica prenacionals –i les identitats col·lectives que se’n
deriven– i les nacions contemporànies –i les consciències nacionalistes inherents a elles.
Així doncs, creiem que l’ús de les categories analítiques que hem proposat,
«identitat ètnica» i «identitat territorial» per a les societats precontemporànies, i «identitat
regional» i «identitat nacional» per a les contemporànies, derivades dels conceptes de
«comunitat ètnica», «territori històric», «regió» i «nació», serveixen, com reclamava Pedro
Ruiz Torres (2001), per concebre la trajectòria històrica del País Valencià d’una nova
manera, capaç d’assumir els darrers coneixements historiogràfics sobre la societat
valenciana i ajustada al plantejament «contemporaneista» sobre les nacions,
majoritàriament acceptat per la comunitat científica. En definitiva, aquest model
interpretatiu tracta de fer més intel·ligible l’evolució històrica de la identitat col·lectiva
valenciana, una consciència identitària de la qual depèn la resposta a la pregunta que va
formular Joan Fuster (1962) fa ja quaranta-cinc anys: què som i per què som com som.

21
Referències bibliogràfiques

ALBAREDA, J. (ed.) (2001): Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo.

ALBAREDA, J. (2002): Felipe V y el triunfo del absolutismo. Cataluña en un conflicto
europeo (1700-1714). Barcelona: Generalitat de Catalunya
ALBAREDA, J. - GIFRÉ, P. (1999): Història de la Catalunya moderna. Barcelona: UOC /
Pòrtic.
ALEIXANDRE, F. (1983): La Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia.
Valencia: RSEAP.
ALEMANY, A. (1994): Juan Antonio Mayans y Siscar (1718-1801). Esplendor y crisis de
la Ilustración valenciana. València: Ajuntament d’Oliva.
ÁLVAREZ JUNCO, J. (1967): “Capmany y su informe sobre la necesidad de una
constitución (1809)”, Cuadernos Hispanoamericanos, 70, p. 520-551.
ANDERSON, B. (1991): Imagined Communities: Reflections on the Origins and Spread of
.ationalism. Londres: Verso.
ANGUERA, P. (2000): Els precedents del catalanisme. Barcelona: Empúries.
ARDIT, M. (1968) : Els valencians de les Corts de Cadis. Barcelona: Rafael Dalmau.
ARDIT, M. (1977): Revolución liberal y revuelta campesina. Barcelona: Editorial Ariel.
ARDIT, M. (1980): “Creixement econòmic i tensions socials al País Valencià (1714-
1789)”, dins d’A. Balcells (ed.), Història dels Països Catalans. De 1714 a 1975.
Barcelona: Edhasa, p. 88-111.
ARDIT, M. (1995): “Catalans i valencians a les corts de Cadis”, dins de B. Riquer (dir.), La
Gran transformació, 1790-1860. Història, política, societat i cultura dels Països
Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. 6, 1995.
ARRIETA, J. (2001): “L’antítesi pactisme-absolutisme durant la guerra de Successió a
Catalunya”, Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo.
BALDAQUÍ, R. (1985): “La crítica histórica y literaria en la Ilustración valenciana”, La
Ilustración valenciana. València: Generalitat Valenciana, p. 133-164.
BAYDAL, V. (2005): “L’austriacisme valencià. Interpretacions historiogràfiques i nous
enfocaments”, Congrés: L’aposta catalana a la Guerra de Successió (1705-1707).
Barcelona: Centre d’Història Contemporània de Catalunya / Museu d’Història de
Catalunya / Universitat Pompeu Fabra, (en premsa).
BELENGUER, E. (1989): Història del País Valencià. Barcelona: Edicions 62, vol. IV, p. 44-
51.
BORRULL, F. X. (1810): Discurso sobre la Constitución, que dió al Reyno de Valencia su
invicto conquistador el señor D. Jayme Primero. València: Imprenta Benito
Monfort.
CAPMANY, A. (1808): Centinela contra franceses. Tarragona: Imprenta María Canals.
CAPMANY, A. (1809 [1821]): Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón,
principado de Cataluña y reino de Valencia, y una noticia de las de Castilla y
.avarra. Madrid: Imprenta José Collado.
CASEY, J. (1981): El Regne de València al segle XVII. Barcelona: Curial.
CASEY, J. (1996): “El patriotisme en el País Valencià modern”, Afers, 23/24, p. 9-30.
CASEY, J. (1999): “‘Una libertad bien entendida’: los valencianos y el estado de los
Austrias”, Manuscrits, 17 , p. 237-252.
CERVERA, J. L. (2003): Basset, mite i realitat de l’heroi valencià. València: Tres i Quatre.
CERVERA, P. (2004): El pensamiento económico de la Ilustración valenciana. València:
Biblioteca Valenciana.
CUCURULL, F. (1975): Panoràmica del nacionalisme català. París: Edicions catalanes de
París.

22
ELLIOT, J. H. (1969): “Revolution and Continuity in Early Modern Europe”, Past &
Present, 42.
FERRANDO, A. (1980): Consciència idiomàtica i nacional dels valencians. València,
Universitat de València.
FONTANA, J. (1988): Història de Catalunya. La fi de l’Antic Règim i la industrialització,
vol. 5. Barcelona: Edicions 62.
FONTANA, J. (1994): “L’altra Renaixença: 1860 i la represa d’una cultura nacional
catalana”, Història de la cultura catalana, vol. V. Barcelona: Edicions 62, p. 16-33.
FONTANA, J. (1996): “L’estudi de la història de la guerra del Francès a Catalunya: un gran
objectiu a cobrir en la proximitat del segon centenari”, dins de M. Ramisa (ed.),
Guerra napoleònica a Catalunya (1808-1814): Estudis i documents.
FONTANA, J. (2001a): “La guerra de Successió i les Constitucions de Catalunya: una
proposta interpretativa”, Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo, p. 13-29.
FONTANA, J. (2001b): “Pròleg”, dins d’A. Capmany, Memoria histórica sobre la marina,
comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (ed. original: 1779-1792).
Barcelona: Editorial Altafulla.
FRADERA, J. Mª. (2005): “La dificultat de descriure la nació (“regió” i “nació” en la
historiografia catalana i internacional), .otícia nova de Catalunya. Barcelona:
CCCB.
FRANCH, R. (1986): Crecimiento comercial y enriquecimiento burgués en la Valencia del
siglo XVIII. València: Institució Alfons el Magnànim.
FRANCH, R. (1989): El capital comercial valenciano en el siglo XVIII. València:
Universitat de València.
FRANCH, R. (2000): La sedería valenciana y el reformismo borbónico. València: Institució
Alfons el Magnànim.
FURIÓ, A. (1995): Història del País Valencià. València: Institució Alfons el Magnànim.
FURIÓ, A. (2002): “Entrevista d’Àngel Ramos”, Esquerra .acional, 34, p. 6-7.
FUSTER, J. (1961 [1985]): “Carta i resposta a Serra d’Or (juny 1961)”, Pamflets polítics.
Barcelona: Empúries.
FUSTER, J. (1962 [1997, ed. electrònica]): .osaltres, els valencians. Barcelona: Edicions
62.
FUSTER, J. (1976): Un país sense política. Barcelona: La Magrana.
FUSTER, J. (1979): Destinat (sobretot) a valencians. València: Eliseu Climent.
FUSTER, J. (1983): “Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans”, Els
valencians davant la qüestió nacional. València: Eliseu Climent.
GALLEGO, A. (1991): “España 1812: Cádiz, Estado unitario, en perspectiva histórica”, dins
de M. Artola (ed.) Las Cortes de Cádiz. Madrid: Marcial Pons.
GARCÍA MARTÍNEZ, S. (1991): Valencia bajo Carlos II. Villena: Ajuntament de Villena.
GARCÍA MONERRIS, C. (2002): “Lectores de historia y hacedores de política en tiempos de
fractura «constitucional»”, Revista electrónica de Historia constitucional, 3.
http://hc.rediris.es/03/ Numero03.html?id=03.
GASCÓN, J. (1999): “Los fundamentos del constitucionalisme aragonés”, Manuscrits, 17,
p. 253-275.
GELLNER, E. (1983): .ations and .ationalism. Oxford: Blackwell.
GIMÉNEZ, E. (1999): Gobernar con una misma ley: sobre la .ueva Planta borbónica en
Valencia. Alacant: Universitat d’Alacant.
GRAU, R. (1994): Antoni de Capmany i la renovació de l’historicisme polític català. Acte
commemoratiu de l’11 de setembre de 1714. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

23
GRAU, R. - LÓPEZ, M. (1988): “Antoni de Capmany: el primer model del pensament
polític català modern”, dins d’A. Balcells (ed.), El pensament polític català del segle
XVIII a mitjan segle XX. Barcelona: Edicions 62.
GROSSI, P. (2001): L’ordine giuridico medievale. Roma: Laterza.
GUERREAU, A. (2001): L’Avenir d’un passé incertain quelle histoire du Moyen Age au
XXIe siècle? París : Seuil.
HASTINGS, A. (1997): The Construction of .ationhood. Ethnicity, Religion and
.ationalism. Cambridge: Cambridge University Press.
HOBSBAWM, E. J. - RANGER, T. (eds.) (1983): The Invention of Tradition. Cambridge:
Cambridge University Press.
HROCH, M. (1985): Social preconditions of national revival in Europe: a comparative
analysis of the social composition of patriotic groups among the smaller European
.ations. Cambridge: Cambridge University Press.
HROCH, M. (2002): “La identidad regional, étnica y nacional en la perspectiva histórica”,
dins de Mª. C. Romeo i I. Saz, El siglo XX. Historiografía e historia. València:
Universitat de València, p. 201-212.
JARDÍ, E. (1963): Els catalans de les Corts de Cadis, Barcelona: Rafael Dalmau.
KAMEN, H. (1987): “Una nova visió de la posició del País Valencià i el Principat en la
Guerra de Successió”, Revista de Catalunya, 7, p. 78-88.
LA PARRA, E. (1995): “Francisco Xavier Borrull y Vilanova. Noticia biográfica”, dins de
F. X. Borrull, Tratado de la distribución de las aguas del río Túria (1831).
LLUCH, E (1973): El pensament econòmic a Catalunya, 1760-1840. Barcelona: Edicions
62.
LLUCH, E. (1976 [2003]): La via valenciana. Catarroja: Afers.
LLUCH, Ernest (1996): La Catalunya vençuda dels segle XVIII. Foscors i clarors de la
Il·lustració. Barcelona: Edicions 62.
LÓPEZ I CAMPS, J. E. (2004): “La invenció de l’economia a la ciutat de València (1680-
1700), Estudis, 30, p. 183-201.
LORENTE, M. (2004): “La nación y las Españas”, dins de J. Mª. Portillo (ed.), Pueblos,
nación, constitución (en torno a 1812). Vitoria: Ikusager, p. 101-142.
MARFANY, J. L. (1995): La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus
inicis. Barcelona: Empúries.
MARTÍ, M. (1995): “Epíleg”, dins de J. L. Herráiz i P. Redó, Republicanisme i
valencianisme (1868-1938): La família Huguet. Castelló de la Plana: Universitat
Jaume I.
MARTÍ, M. - Archilés, F. (1999): “España, ¿Nación de naciones? La construcción de la
Nación española durante el siglo XIX: logros y límites de la asimilación en el caso
valenciano?”, Ayer, 35, p. 171-190.
MARTÍ, M. - Archilés, F. (2001): “Liberalismo, democracia, Estado-nación: una
perspectiva valenciana (1875-c. 1914)”, dins de P. Preston - I. Saz (eds.), De la
revolución liberal a la democracia parlamentaria. Valencia (1808-1975), p. 143-
162.
MARTÍ, M. - Archilés, F. (2002a): “Renaixença i identitats nacionals al País Valencià”,
dins de M. Nicolàs (ed.), Bernat i Baldoví i el seu temps. València: Universitat de
València, p. 51-71.
MARTÍ, M. - Archilés, F. (2002b): “Un país tan extraño como cualquier otro: la
construcción de la identidad nacional española contemporánea”, dins de Mª. C.
Romeo i I. Saz (eds.), El siglo XX. Historiografía e historia. València: Universitat de
València, p. 245-278.

24
MAS, A. (2005): Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles
XIV i XV. Palma: Lleonard Muntaner
MERCADER, J. (1963): “La ideologia dels catalans del 1808”, Anuari de l’Institut d’Estudis
Catalans, 3-4, p. 3-40.
MESTRE, A. (1970): Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del
XVIII. València: Ajuntament d’Oliva, 1970.
MILLÁN, J. (1985): “Los rentistas valencianos entre el reformismo ilustrado y la
revolución liberal”, dins d’A. Alberola - E. La Parra (eds.), La Ilustración española,.
Actas del Coloquio Internacional celebrado en Alicante 1-4 octubre 1985. Alacant,
p. 497-520.
MOLINER, A. (1989): La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812).
Barcelona: Edicions 62.
PÉREZ APARICIO, C. (1981): De l’alçament maulet al triomf botifler. València: Eliseu
Climent.
PÉREZ APARICIO, C. (1993): “La guerra de Sucesión en España”, Historia de España.
Madrid: Espasa-Calpe, vol XXVIII, pp. 303-503.
PÉREZ APARICIO, C. (1995): “L’austriacisme al País Valencià”, Historia, Política, Societat
i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol V, p. 134-138.
PÉREZ APARICIO, C. (1997): “Los primeros pasos del austriacismo valenciano (1700-
1705)”, Disidencias y exilios en la España moderna. Alacant: CAM, p. 501-524.
PIJOAN, J. (1899 [1990]): “Pancatalanisme”, dins de J. Castellanos (ed.), Política i cultura.
Barcelona: La Magrana, p. 17-19.
PORTILLO, J. Mª. (2000): Revolución de nación: orígenes de la cultura constitucional en
España. Madrid: BOE / CEPS.
PUIG, L. M. (1985): Tomàs Puig: catalanisme i afrancesament. Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans.
RENAN, E. (1887 [1997]) : Qu’est-ce qu’une nation? París: Èditions Mille et une nuits.
RIBELLES, B. (1810): Memorias historico-críticas de las antiguas Cortes del Reyno de
Valencia. Imprenta Miguel Domingo.
RICO, J. (1985): “Mentalidad política de la Ilustración”, La Ilustración valenciana.
València: Generalitat Valenciana, p. 46-91.
RICO, J. (1997): De la ilustración al liberalismo. El pensamiento de Sempere y Guarinos.
Alacant: Universitat d’Alacant.
RUIZ TORRES, P. (1985): “El País Valenciano en el siglo XVIII: la transformación de una
sociedad agraria en la época del absolutismo”, dins de Roberto Fernández (ed.),
España en el siglo XVIII. Homenaje a Pierre Vilar. Barcelona: Crítica.
RUIZ TORRES, P. (2001): “Nacionalismo y ciencia histórica en la representación del pasado
valenciano”, dins de P. Preston - I. Saz (eds.), De la revolución liberal a la
democracia parlamentaria. Valencia (1808-1975). València: Universitat de
València, p. 19-48.
SASTRE, M. J. ET ALII (1991): Dels moriscos als maulets a la Marina Alta al segle XVII.
Alacant: CAM.
SERRA, E. (1991): La revolució catalana de 1640. Barcelona: Crítica.
SERRA, E. (2005): “La vida parlamentària a la Corona d’Aragó: segles XVI i XVII: una
aproximació comparativa”. Actes del 53 Congrés de la Comissió Internacional per a
l’estudi de la Història de les Institucions representatives i parlamentàries.
Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, vol. I.
SUÁREZ, F. (1968): Cortes de Cadiz. I. Informes oficiales sobre Cortes. Valencia y
Aragón. Pamplona: Eunsa.
TERMES, J. (2000): Història del catalanisme fins el 1923. Barcelona: Pòrtic.

25
TORRES, X. (1979): “Nacions sense nacionalisme. Pàtria i patriotisme a l’Europa de
l’Antic Règim”. Recerques, 28, p. 83-89.
TORRES, X. (2001): “La historiografia de les nacions abans del nacionalisme (i després de
Gellner i Hobsbawm)”. Manuscrits, 19, p. 21-42.
VILAR, P. (1964-1966): Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els
fonaments econòmics de les estructures nacionals. Barcelona: Edicions 62.

26