You are on page 1of 2

Walter Benedix Schönflies Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 - Portbou, 26 de

setembre de 1940) fou un assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany, d'origen
jueu, col·laborador de l'Escola de Frankfurt.

Evolucionà d'una inclinació inicial cap al misticisme jueu vers el materialisme històric
de la seva etapa madura, aportant una perspectiva original a la filosofia marxista. Com a
erudit literari, a més de nombrosos assaigs, fou conegut per les seves traduccions de
Balzac, Marcel Proust i Charles Baudelaire; la seva obra "La tasca del traductor"és un
referent de la teoria de la traducció.


Biografia
Benjamin nasqué a Berlín al si d'una família d'origen jueu benestant, era el més gran
dels tres fills d'Emil Benjamin i Pauline Schönflies. El seu pare havia estat banquer a
París abans d'anar-se'n cap a Alemanya, a Berlín on treballava com a venedor
d'antiguitats. Ell mateix, a les seves reflexions, recordà amb tendresa els contes que sa
mare li contava, els quals li serviren com a base per a una de les seves teories: "el poder
de la narració i de la paraula sobre el cos". En aquesta obra reflexionà sobre la relació
que els contes estableixen entre la tradició i l'actualitat. El 1902 Benjamin entrà a
l'escola Kaiser Friedrich a Berlin Charlottenburg, i acabà l'Institut 10 anys després.
Aleshores es traslladà a la Universitat, on estudià literatura i psicologia. Va apropar-se a
les idees socialistes, unint-se a la Freie Studentenschaft i col·laborant amb publicacions
republicanes. En aquella època també fou infuït per Nietzsche.

El 1912 Benjamin viatjà a Itàlia. Dos anys més tard, començà a traduir Baudelaire.
L'any següent a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic conegué Rainer Maria
Rilke i Gershom Scholem. El mateix any escrigué un article sobre Friedrich Hölderlin.

El 1917 es casà amb Dora Kellner (1890-1964) i es traslladà a la Universitat de Berna


on conegué Ernst Bloch. L'any següent tindria un fill, Stefan Rafael (1918-1972). El
1919 Benjamin aconseguí el seu doctorat cum laude amb l'assaig Der Begriff der
Kunstkritik in der deutschen Romantik (El concepte de la crítica d'art dins el
romanticisme alemany), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a
immanent a tota veritable obra d'art. L'any següent tornà a Berlin amb els seus pares,
que se separarien el 1921, i l'any següent tornaria marxar, aquest cop a la Universitat de
Heidelberg on provà amb la carrera acadèmica. Del 1923 al 1925 preparà la tesi
doctoral, que li fou refusada per la Universitat de Frankfurt: Ursprung des deutschen
Trauerspiels (Origen de la tragèdia alemanya, 1928).

El 1928 Benjamin publicà Einbahnstraße (Carrer de sentit únic) i Ursprung des


deutschen Trauerspiels (L'origen del drama barroc alemany). El 1929, conegué Bertolt
Brecht i Asja Lacis, aleshores assistent seva, a Berlín.

Benjamin es divorcià el 1930. Evitant l'emergent poder del Partit Nazi i les creixents
activitats de les SA, el 1932 passà uns mesos a Eivissa i després anà a Niça. Després de
l'assalt de Hitler al Reichstag, el 1933, i la presecució dels jueus i intel·lectuals
d'esquerres, Benjamin cercà refugi a Svendborg, amb Bertolt Brecht, i a Sanremo, amb
la seva exdona, finalmennt hagué d'emigrar a París. Començà a col·laborar amb
Theodor Adorno i Max Horkheimer rebent ajut de l'Institut für Sozialforschung, establí
amistat també amb Georg Lukács.
Més tard marxaria a Nova York. Retrobà d'altres intel·lectuals i artistes alemanys
refugiats a París i esdevingué gran amic de Hannah Arendt, Hermann Hesse i Kurt
Weil. El 1936 publicà Das Kunstwerk im Zeitalter seiner technischen
Reproduzierbarkeit (L'obra d'art en l'era de la seva reproductivitat tècnica).

El 1937 Benjamin treballà en el seu llibre El París del Segon Imperi amb Baudelaire. A
més, conegué Georges Bataille i s'adscrigué al College of Sociology. El 1938 féu la
darrera visita a Bertold Brecht a Dinamarca. Hitler tregué la ciutadania alemanya als
jueus i Benjamin va ser empresonat tres mesos en un camp prop de Nevers.

El gener de 1940 Benjamin tornà a Paris i escrigué el seu darrer i inconclòs llibre
Geschichtsphilosophische Thesen (Tesis sobre la filosofia de la Història ).

La mort tràgica de Benjamin

Al juny del mateix any, la Wehrmacht entrà a França. Ell marxà a Lorda un dia abans de
l'arribada de l'exèrcit alemany a París. En Agost, Benjamin obtingué un visat als Estats
Units gràcies a la intercessió de Max Horkheimer. Després d'una breu estada a Marsella,
es dirigí finalment cap a la Catalunya del Nord. Arribà a Port Vendres el 25 de setembre
amb l'objectiu de creuar la frontera. Allà rebé l'ajuda de Hans i Lisa Fittko, dos antinazis
alemanys, que l'ajudarien a passar cap a l'altra banda del Pirineu clandestinament. Amb
tot no aconseguí mai arribar a Portugal, aleshores estat neutral, travessant l'Estat
espanyol. El seu grup, guiat per Lisa Fittko, fou arrestat per les autoritats franquistes
que indicaren que se'ls hauria de reconduir a l'estat francès. Als 48 anys, Walter
Benjamin morí el 26 o 27 de Setembre de 1940 a Portbou, Catalunya, en estranyes
circumstàncies, a conseqüència d'una sobredosi de morfina a la seva cambra de l'Hotel
de Francia.. Diverses fonts han atribuït la seva mort a un suïcidi davant la situació
desesperada en la qual es trobava. Benjamin pensava que el pas del seu grup a través de
la frontera seria negat. Es possible que degut al suïcidi de Benjamin a la resta del grup li
fou permés creuar la frontera al dia següent. Un article de Stuart Jeffries titulat Did
Stalin Killers liquidate Walter Benjamin (The Observer 8 de juliol de 2003) afirma que
Benjamin fou assassinat per agents secrets stalinistes. Tot i la presència del memorial de
Walter Benjamin al cementeri de Portbou, aquest no conté les restes de l'escriptor ja que
la tomba original encara no s'ha localitzat. A tall d'homenatge un monument de
l'escultor israelí Dani Karavan, anomenat Passages, fou erigit a aquesta població el
1994.