INTRODUCCIÓ (DIAPO.

2)

Què observar?
A qui observar?
Per a què observar?
Per què observar?
Qui observarà?
Quines classes hi ha d'observació?
Quins instruments, si escau, es poden utilitzar per a certes classes d'observació?
On observar?
Quines limitacions d'eficàcia i d'ètica es donen en l'observació?

Observació: (DIAPO. 3)
• Procés situat més enllà de la percepció, consciencia de les sensacions i les
organitza.
• Ajuda tècnica destinada a fer adquirir una pràctica.
• Deduir un saber sobre l’acció pedagògica, conèixer els efectes de la pròpia
subjectivitat, captar les múltiples dimensions de les situacions pedagògiques i
preparar la pròpia acció o per a regular-la.
• Dimensió reflexiva.
• Mitjà per examinar i qüestionar les finalitats, per a situar-se en relació amb
aquestes amb el propòsit d’actuar més científicament.

1ª PART: TIPOLOGIA DE LES MODALITATS D’OBSERVACIÓ (DIAPO. 4)

• Validesa: només serà vàlida si el que realment s’avalua és el que es volia
avaluar.
• Avaluació continua: al llarg de l’aprenentatge, és necessari que el docent tingui
una idea dels indicis del comportament dels subjectes.
o puntual: crea una situació artificial, suport d’activitat, característiques
concretes i consignes.
• Les característiques de l’observador influeixen la situació:
Sexe: factor molt important en els estudis de control social de la
conducta.
característiques personals: amabilitat, tranquil·litat, entusiasme...
característiques ètniques, socials...
• Qualsevol persona pot ser observador.

• Leyens: anomenant les teories de l’atribució recordem que els investigadors

intenten conèixer el procés d’inferència de la causa del comportament.
causalitat externa: el comportament és degut a factors ambientals i susceptibles
als canvis.
causalitat interna: quan s’explica per les característiques de les persones.

1
 • És possible una observació objectiva? parlem d’una observació objectiva quan
diferents observadors i amb el mateix marc contextual i moment defineixen els
mateixos resultats.

Funcions de l’observació: (DIAPO. 5)

1. L’observació pot ser:
Descriptiva: per descriure els fenòmens o una situació. L’observació
etològica, la que millor respon a aquesta funció. Les fases són: observar, seleccionar i
representar. → COM ÉS?
Formativa: s’observa per retroaccionar i es retroacciona per formar.
(retroaccionar: acció per la qual la sortida o el resultat incideix en
el conjunt que el precedeix integrant-s’hi o modificant-lo.)
Avaluativa: per saber el funcionament d’un treball. S’observa per
avaluar, s’avalua per decidir i es decideix per actuar.
Heurística: (observació invocada) l’activitat està orientada cap a
l’emergència d’hipòtesis pertinents que, ulteriorment, seran sotmeses a activitats de
control.
De verificació: (observació provocada) es provoca, busca o manipula
una situació amb la fi de verificar una hipòtesis.

L’autor de l’observació: en funció de l’implicació de l’observador en la situació,

diferenciem diferents tipus. (DIAPO. 6)
L’observador pot ser:
2. Independent: no s’integra en el grup observat.
Participant: s’integra en el grup que observa i en la vida d’aquest.
Funcionament d’universitats o escoles obertes. Es tracta d’una investigació-
acció, entre els investigadors, els professors i ambdós mitjançant la seva acció
conjunta.
- O. p. passiu: l’observador participa, entra en el joc, però no toca rés.
- O. p. actiu: l’observador desenvolupa rols afectius que poden
modificar lleugerament determinants aspectes de la vida en grup.

L’objecte de l’observació: (DIAPO. 7)

L’observació pot:
3. Versar sobre fets: orienta la seva atenció cap les característiques del
comportament o les interaccions interpersonals.
Versar sobre les representacions: intenta recollir opinions, diferents
maneres de percebre les coses o els comportaments. Donar sentit o atribuir
una causa.

4. Ser atributiva: quan intenta centrar la seva atenció:

- Sobre la presència o absència d’un o varis “objectes”.
- I/o sobre la presència o absència de determinades característiques en
un “objecte”.

2
 - I/o sobre la presència o absència d’una acció en un objecte.
Ser narrativa: descripció detallada dels fenòmens a observar i explicar
processos en curs. Presentació ordenada i coherent d’una sèrie de fets
ordenats en el temps.
mostra la seva atenció:
- Sobre el desenvolupament de les accions.
- I/o sobre la successió dels estats (físics,, afectius...) que acompanyen
el desenvolupament d’una acció.
- I/o sobre els efectes de l’acció.
- I/o sobre les conseqüències que segueixen de les accions.
→QUÈ VA PASSAR?
5. Ser alospectiva: l’observació d’un subjecte (o situació) és portada per un
altre.
Ser introspectiva: (autospectiva) l’observació del subjecte (o situació on
estigui implicat) l’observa ell mateix.

Els instruments d’observació: (DIAPO. 8)

6. L’observació pot recolzar-se en:
a) Tècniques d’observació sistemàtica: els atributs que s’han
d’observar s’estableixen davantmà.
- Els sistemes de categories: construcció conceptual en la
que s’operatitzen les conductes a observar.
o Ha de ser codificat i clarificat.
o Pocs ítems d’observació.
o Conjunt tancat de categories mútuament excloents.
o Unitats d’observació estretes i curtes.
o La pertinència i la fiabilitat són molt importants.
- Els inventaris o sistemes de signes: centrat en l’examen
de conductes específiques, que són registrades per
l’observador sense emetre valoració de cap d’elles. El que
es registra és la presència o absència de certes conductes i,
si és necessari, la freqüència d’aportació.
o Llistat d’actes o incidents específics susceptibles
d’aparèixer.
o Poden haver-hi un gran nombre d’ítems.
o No cal que sigui codificat.
o No es necessària l’experiència per part de
l’observador.
o Alt grau de fiabilitat.
o Problema: polisèmia comportamental dels
incidents observats, poden donar problemes de
validesa.

3
 - Les escales d’estimació: és un instruments de
mesurament que requereix que l’observador assigni
l’objecte mesurat a categories o continus als que s’han
donat numerals.
o Compren un conjunt preestablert de categories o
de signes per a cadascun dels judicis.
o Enunciats descriptius, nombres, formes gràfiques o
una combinació de totes aquestes modalitats.
o Possibles errors: per abreviació, per pèrdua del
significat del missatge, per simetria (varis
significats)...

b) Tècniques d’observació experimental: a partir de l’experiència

d’una situació viscuda per un mateix o per altres persones.
- Els diaris: instrument reflexiu d’anàlisis. L’investigador
plasma en ell el que recorda i les reflexions sobre el que
ha vist i escoltat.
o Observació narrativa i retrospectiva, i recull les
pròpies activitats o les dels altres.
o Penetrar en un món nou i poc familiar.

- La tècnica dels incidents crítics: recollir informació

concreta i específica respecte a una qüestió d’interès. Ha
de ser complex i clar.
o Tècnica narrativa.
o Escriure el més aviat possible després de que hagi
passat algun fet concret. No vol recollir res més ni
modificar la situació.

- Les tècniques de registre d’una porció espessim de la

vida: recull tota la conducta que es manifesta durant uns
fets d’una situació
o Dades teòricament neutre i molt detallades.

- Els Diaris de a bord:

o Molt rica, completa i important.
o Informació molt variada.
o Motor essencial de la formació.
o Té els següents apartats:
 Descripció contextualitzada.
 Anàlisi personal del viscut.
 Una presentació clara dels contractes
successivament negociats.

4
  Anàlisi realitzat pels actors implicats.

El grau d’inferència de l’observació: l’observació comporta un grau major o menor

d’inferència, segons l’instrumentes que s’utilitzi i les condicions de la seva utilització.
(DIAPO. 9)
7. El nivell d’inferència pot ser:
Dèbil: l’observador anuncia només el que veu i escolta, sense preocupar-se
del que signifiquen aquests fets.
Elevat: l’observador atribueix un significat al que observa.

L’anotació:
L’anotació de l’observació pot ser:
8. Inmediata: quan s’anota directament després d’una observació determinada.
Diferida: quan l’observació de l’anotació es separada per un temps més o
menys llarg.
- Es poden modificar algunes dades.
- Es poden oblidar detalls importants.
- Pot confondre’s informacions d’altres situacions.
9. Directa: en el moment en que es produeix.
Mediatitzada: a partir de diferents instruments (càmera fotogràfica, càmera
de vídeo, gravadora...). els seus avantatges:
- Redueix l’exigència d’atenció en aquell moment per part
de l’observador.
- Permet l’emmagatzemament de l’informació bruta i
després: codificar-la, tornar enrere, controlar la codificació, tractar
de formar noves observacions i codificar-la de formes múltiples.

La situació d’observació: (DIAPO. 10)

La situació d’observació pot ser:
10. Creada: quan l’investigador col·loca els subjectes en una situació que es surt
del marc “habitual” o “familiar”.
Natural: els subjectes es troben en el seu medi de vida “habitual” o
“familiar”
Natural manipulada: el subjecte es pensa que es troba en una situació
habitual o familiar, però ha sigut modificada per l’observador.

11. Manipulada: es pot manipular abans o durant l’observació.

No manipulada: no s’interfereix en la situació.

El grau de llibertat permès a l’observador:

12. L’observació pot ser:
Sistemàtica:
- ús de procediments coherents i repetibles.
5
 - Definició de les condicions de l’observació.
- Ús de tècniques rigoroses d’observació, anotació i
codificació.
No sistemàtica (experiencial):

El tractament de l’observació: (DIAPO. 11)

El tractament de l’observació pot fundar-se en:
13. Procediments quantitatius: tècniques de simple enumeració.
Procediments qualitatius: processos més o menys intuïtius d’investigació
de significat.

14. Processos predeterminats:fixat pas a pas durant el procés de recollida.

Processos postdetermintants: determinat després de la recollida.

2ª PART: METODOLOGIA DE L’OBSERVACIÓ

Anàlisi de tots els components de la situació (DIAPO. 14)

• Components cognitius i afectius
En comptes d’identificar aptituds, resultats, trets de personalitat a
través dels comportaments, també es pretén captar els processos
cognitius que els desencadenen i conèixer la seva essència, és a dir, les
representacions. S’identifiquen, doncs, les variables que afecten
l’aprenentatge d’un alumne, analitzant les condicions de la seva activitat,
observant els seus comportaments en una determinada situació
d’aprenentatge donada i desvelant les reaccions afectives que poden
afavorir o perjudicar el procés d’aprenentatge.
• Components verbals i no verbals
Per observar i tenir en compte els components no verbals, descuidats pels verbals, es
troben diferents aspectes per dur-los a terme:
o 1r Kinésics: estudi del moviment. Pràctica (papers a la classe: un
està atent, altre pensa cap de 7mana, altre avorrit...) fan referència als
significats dels tipus de moviments que realitza cada alumne. Segons
les cultures podem trobar diferents significats a cada moviment i això
pot portar a terme un malentès.
o 2n Proxèmics: estudi dels mitjans d’ocupar l’espai. El llenguatge
proxèmic codifica dos missatges, el d’intimitat i el de falta
d’intimitat.
o 3r Paralingüístics: fan referència a les funcions de les parades en el
discurs del professor, formes d’entonació i intencions, desfases,
missatges amb significats ambigus.
• Components lingüístics

6
S’estudia el llenguatge des del punt de vista funcional, ja que l’elaboració d’un missatge
es fa a partir de la intenció de comunicar, després vindrà la idea d’allò que es vol
expressar i, finalment, la forma lingüística.

De l’anàlisi de les freqüències a l’anàlisi de les seqüències (DIAPO. 15)

Una seqüència és un encadenament d’actes pedagògics i d’intercanvis entre el professor
i els alumnes amb la finalitat d’arribar a un objectiu. Cada una de les seqüències pretén
arribar assolir aquest objectiu, i aquesta també és una etapa dins d’una progressió global
cap als objectius de l’activitat pedagògica.  unitat didàctica de programació (objectiu)
i les activitats que es realitzaran en aquesta (seqüències). = a activitat pedagògica.
 Indicadors de falta de comprensió, a través de signes no verbals de
confusió i preguntes que demanen una altra vegada aquella explicació.
 Indicadors positius, les preguntes que realitzen els alumnes per tal
d’ampliar i aprofundir en el tema.

L’OBSERVACIÓ SISTEMÀTICA VS L’OBSERVACIÓ EXPERIENCIAL

(DIAPO. 16)
L’observació sistemàtica s’usa en un ambient natural. La diferenciació sorgeix a partir
de l’extracció de les dades del mètode i de l’experiència. Aquesta observació implica
des de l’inici una classificació de dades o, simplement, un procediment descriptiu on
s’identifiquen o es classifiquen els fets. S’observa per treure dades i, després,
quantificar-les.
En canvi, l’experiencial és fa a partir de deduccions de la teva pròpia experiència.

Els mètodes d’ensenyança segons Bennett (DIAPO. 19 I 22)

Aquest tipus de resultats indiquen diferents dimensions possibles de la conducta de la
classe, responent a la realitat. També es poden ressaltar diversos estils d’aprenentatge,
referent a la metodologia que s’empra a l’aula (com s’organitza l’aula quin paper tenen
els alumnes, quin el docent, com s’avalua, com treballen...).
Altres autors es caracteritzen per una observació massa detallada i, com a conseqüència
d’això, es provoca una pèrdua de la perspectiva i de la visió en general de l’estil
d’aprenentatge de l’aula.

Bennett, un cop s’adona de les metodologies emprades, es planteja la seva validesa i,

per això, realitza un segon itinerari experimental:
 Envia observadors experts però innocents (no estan assabentats dels
estils descoberts) a aules que havien destacat per la seva concordança
amb els estils. Després de dos dies, aquests redacten una altra vegada un
informe a partir dels ítems de l’anàlisi clúster.

 Demana als directors de les escoles, on pertanyen els mestres observats,

que els observin i proporcionin un informe, sempre amb les bases dels
mateixos ítems.

7
  Demana als alumnes d’aquestes aules que facin una redacció (què vaig
fer ahir a la classe) demanant que fossin el més minuciosos possibles.

Àmbit d’aplicació de metodologia de l’observació (DIAPO. 23)

Els instruments d’observació sistemàtica donen molta seguretat a l’investigador, però no
sempre aquests instruments són l’elecció més oportuna per a un objecte d’estudi.

Mètodes d’obsevació clínica (DIAPO. 24)

la psicologia clínica: La pregunta que ens fem nosaltres de: perquè fa això?, aquesta fa
referència a la lògica interna, hem d’interpretar-ho.

Aspectes metodològics de l’observació experimental (DIAPO. 28)

Procediment general
Recopilació de fets: Les dades qualificatives es caracteritzen per una naturalesa
descriptiva. L’observació es centra en el desenvolupament dels esdeveniments de la
vida del grup.
Anàlisi dels fets: A partir dels anàlisis es descobreixen els valors, les normes, les
funcions dels comportaments, les intencions dels participants i les funcions de la
mateixa organització.
Les etapes d’aquest tipus d’investigacions es poden establir en:
• recollida de dades
• codificació de les dades
• anàlisis de les dades
• elaboració d’una versió definitiva que sigui plausible, coherent i
verificada per mitjà de múltiples medis de control.

Interpretació: El seu principi és arribar a una visió més global mitjançant la

comparació amb anàlisis d’altres situacions i experimentar-les des de diferents
perspectives teòriques.
Naturalesa dels processos d’investigació
Les investigacions són acumulatives perquè tenen uns objectius d’estudi a llarg termini.
La seva perspectiva és comparativa, situant-la al camp de les transformacions culturals i
socials. També són cooperatives, perquè impliquen a tots els seus participants en la
investigació.

3ª PART: CAMPS D’APLICACIÓ DE L’OBSERVACIÓ

Problema de les ideologies dels subjectes (DIAPO. 29)
- A nivell d’institució escolar: és important l’ètica d’una escola o del clima social
i educatiu. Els valors, les actituds i les conductes que caracteritzen les escoles es
el que farà que els seus alumnes tinguin èxit o no.
- A nivell del professor

8
 - El model que posa en funcionament no pot separar el pensament de
l’acció. Aquí es qüestiona el paper del docent pel que fa al producte final
de l’educació dels nens.
- La imposició d’un estil d’aprenentatge mai aconseguirà els resultats
esperats si no es comparteix la teoria implícita conforme el model
imposat. Aquest és el problema de la innovació.
- A nivell d’alumnat
- Les investigacions han de tenir en compte les expectatives dels alumnes,
la seva percepció del valor i la dificultat de les activitats proposades, el
concepte de si mateix, els seus objectius i esquemes personals i les
interpretacions que fan dels esdeveniments que han viscut.

OBSERVACIÓ DELS CANVIS A EDUCACIÓ (DIAPO. 30)

Formes de canvi: agrupa el conjunt dels processos i dels seus resultats.
• Renovació obertura a la novetat sense grans revolucions dins del ja existent.
• Innovació marca una ruptura amb la forma de funcionament en vigor.
L’èxit d’una innovació va lligat a la participació activa dels docents en la seva execució
i a la consideració i regulació dels conflictes que s’observen entre els diferents implicats
en una reforma, un observació individualitzada.
El canvi pedagògic suposa la transformació de les idees i de les activitats i l’adaptació a
les necessitats (observació reguladora)

FORMAR ALS PROFESSORS (DIAPO. 31-32)

• Aprendre observant
– És important analitzar l’articulació entre l’acte d’ensenyança (estratègies
del mestre i ajustament de la seva acció pedagògica als nens) i l’acte
d’aprenentatge de l’alumne (formes de raonament, activitats de
l’ensenyament), en situacions molt concretes i delimitades per tal que
l’observació no sigui molt global.
– Aprendre a observar.
– Consciència d’un mateix com a observador.
– Tota observació ha d’estar lligada a una reflexió teòrica. La teoria
serveix per clarificar la practica i aquesta permet una constant revisió de
la teoria.
• Observar i actuar
– Riscos de l’observació dels models
• Evitar la imitació de models no significa privar al principiant de
situacions pedagògiques que els facin cometre errors. El que no
s’ha d’aconseguir és que l’experiència aliena repercuteixi sobre el
treball de cadascú
• La formació ha de proporcionar un estat d’experimentació de si
mateix per forjar els propis esquemes d’acció  construcció del

9
 propi estil personal d’acció pedagògica  en formació continua,
pel procés de canvi.
A partir de l’observació i l’anàlisi, el nou mestre escull les accions
més oportunes entre les aconsellades.

! Hem d’escollir les accions més oportunes entre les aconsellades.

CONCLUSIÓ (DIAPO. 33)

Hem de construir el nostre propi estil personal d’acció pedagògica  tenir
present que aquest serà canviant pel procés de canvi. I sobretot, ser crítics d’abans
d’altres estils i escollir aquells que més ens convinguin.
És molt important que tinguem en compte el punt de vista ecològic, atès que ens
hem d’adaptar als infants, hem de conèixer les seves arrels per poder comprendre’ls
millor i adaptar-nos millor a ells. Hem de conèixer el context de l’escola i dels infants.
Analitzar de manera qualitativa i quantitativa: no només veure la freqüència de les
conductes sinó per què tenen aquella conducta (psicologia clínica).
Un aspecte molt important de la de definició de l’observació que hem de tenir
present és que aquesta implica una interpretació dels fets i no una descripció, com
moltes vegades ocorre.
Finalment, veiem que: Observació=Percepció+Interpretació

10