LA ILLUSTRACI POT&K METROPOLITANA &

CONTINENTAL
Poesia catalana dahir i davui




Joan Maragall
(Barcelona, 1860 - 1911)
LODA INFINITA
ENVIANT FLORS
LA VACA CEGA
LES MUNTANYES
EXCLSIOR
ODA A ESPANYA
HIMNE IBRIC
CANT ESPIRITUAL
~











LODA INFINITA

Tinc una oda comenada
que no puc acabar mai:
dia i nit me lha dictada
tot quant canta en la
ventada,
tot quant brilla per lespai.
Va entonar-la ma
infantesa
entre ensomnis damor
pur;
decaiguda i mig malmesa,

joventut me lha represa
amb comps molt ms
segur.
De seguida amb veu ms
forta
mhan sigut dictats nous
cants;
pro cada any que el temps
semporta
veig una altra esparsa
morta
i perduts els consonants.
Ja no s com comenava
ni s com acabar,
perqu tinc la pensa
esclava
duna fora que sesbrava
dictant-me-la sens parar.
I aixs sempre a la
ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaant la m
insegura
crits de goig, planys
damargura,
himnes dalta adoraci.
Sols desitjo per ma glria
que, si alg aquesta oda
sap,
al moment en qu jo
mria,
me la digui de memria
mot per mot, de cap a cap.
Me la digui a cau dorella,

esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.
I sabr si en lo que penses
oh poeta extasiat!
hi ha un ress de les
cadences
de locell dales immenses
que nia en leternitat.

1888
Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~














ENVIANT FLORS

Veig flors, i penso en tu.
Far portar-les
a tu pel dol cam de cada
dia;
que omplin daromes
davant meu la via,
desprs a vora teu vindr
a olorar-les.
Grat ens ser tenir-les
davant nostre,
a lhora de parlar de
lamor meu:
vers el gerro florit baixar
el rostre,
tot alant els meus ulls al
somrs teu.
Tu triars una poncella
encesa,
al damunt del teu pit la
clavars,
i, amb moviment de
cgnia bellesa,
arquejant el teu coll
lolorars.
Al sentir lal tebi amb
qu la mulles,
al frec constant del teu
bell rostre ardent,
la rosa adrear totes ses
fulles
i es badar
desesperadament.
I encara em mig riurs;
mes quan me veges
de tu a la flor, mentres
jugueu aixs,
moure lesguard,
guspirejant denveges,
fugir en sec ton confiat
somrs.

1891
Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~














LA VACA CEGA

Topant de cap en una i
altra soca,
avanant desma pel cam
de laigua,
sen ve la vaca tota sola.
s cega.
Dun cop de roc llanat
amb massa traa,
el vailet va buidar-li un
ull, i en laltre
se li ha posat un tel: la
vaca s cega.
Ve a abeurar-se a la font
com ans solia,
mes no amb el ferm posat
daltres vegades
ni amb ses companyes,
no: ve tota sola.
Ses companyes, pels
cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en
la ribera,
fan dringar lesquellot,
mentres pasturen
lherba fresca a latzar...
Ella cauria.
Topa de morro en
lesmolada pica
i recula afrontada... Per
torna,
i baixa el cap a laigua i
beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set.
Desprs aixeca
al cel, enorme,
lembanyada testa
amb un gran gesto trgic;
parpelleja
damunt les mortes nines, i
sen torna
orfe de llum sota del sol
que crema,
vacillant pels camins
inoblidables,
brandant llnguidament
la llarga cua.

1893
Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~














LES MUNTANYES

A lhora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist laigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,
i mentrava pit endins...
I amb els seus clars
regalims
penetrava-mhi ensems
una saviesa dola.
Quan mhe adreat i he
mirat,
la muntanya, el bosc i el
prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra
cosa.
Al damunt del bell morir
comenava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna
nova.
Tot semblava un mn en
flor
i lnima nera jo.
Jo lnima flairosa de la
prada
que es delia en florir i ser
dallada.
Jo lnima pacfica del
ramat,
esquellejant pel bac mig
amagat.
Jo lnima del bosc que fa
remor
com el mar, que s tan
lluny en lhoritz.
I lnima del saule jo era
encara
que dna a tota font son
ombra clara.
Jo de la timba lnima
profonda
on la boira saixeca i es
deixonda.
I lnima inquietaa del
torrent
que crida en la cascada
resplendent.
Jo era lnima blava de
lestany
que guaita al viatger amb
ull estrany.
Jo lnima del vent que tot
ho mou
i la humil de la flor quan
se desclou.
Jo era laltitud de la
carena...
Els nvols mestimavaen
llargament,
i al llarg amor de
lennuvolament
congriavas mon nima
serena.
Sentia la delcia de les
fonts
naixe en mon si, regal de
les congestes;
i en lampla quietud dels
horitzons
hi sentia el reps de les
tempestes.
I quan el cel sobria al
meu entorn
i reia el sol en ma verdosa
plana,
les gents, al lluny,
restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa
sobirana.
Per jo, tota plena de
lanhel
agitador del mar i les
muntanyes,
fortament madreava per
d al cel
tot lo de mos costats i mes
entranyes.


A lhora que el sol se
pon,
bevent al raig de la
font,
he assaborit els
secrets
de la terra
misteriosa.

Camprodon, 1901

Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~












EXCLSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du a la
tranquilla
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls en laire,

no miris les platges rons,
dna el front an el gran
aire,
sempre, sempre mar
endins.
Sempre amb les veles
suspeses,
del cel al mar transparent,

sempre entorn aiges
esteses
que es moguin
eternament.
Fuig-ne, de la terra
innoble,
fuig dels horitzons
mesquins:
sempre al mar, al gran
mar noble;
sempre, sempre mar
endins.
Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrs:
no sacaba el teu viatge,
no sacabar mai ms...

1895
Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~













ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, la veu
dun fill
que et parla en llengua
no castellana:
parlo en la llengua que
mha donat
la terra aspra:
enquesta llengua pocs
than parlat;
en laltra, massa.
Than parlat massa dels
saguntins
i dels que per la ptria
moren:
les teves glries i els
teus records,
records i glries noms
de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te molt
altrament.
Per qu vessar la sang
intil?
Dins de les venes vida
s la sang,
vida pels dara i pels
que vindran:
vessada s morta.
Massa pensaves en ton
honor
i massa poc en el teu
viure:
trgica duies a morts els
fills,
te satisfeies dhonres
mortals,
i eren tes festes els
funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos
marxar replens
dels fills que duies a que
morissin:
somrients marxaven cap
a latzar;
i tu cantaves vora del
mar
com una folla.
On sn els barcos. On
sn els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a
lona brava:
tot ho perderes, no tens
ning.
Espanya, Espanya,
retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salvat, oh!, salvat de
tant de mal;
que el plo et torni
feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens
entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que
hi ha en els nvols.
On ets, Espanya? no et
veig enlloc.
No sents la meva veu
atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre
perills?
Has desaprs dentendre
an els teus fills?
Adu, Espanya!

1898
Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~













HIMNE IBRIC

I
Cantbria! som tos braus
mariners
cantant enmig les
tempestats:
la terra s gran, el mar ho
s ms,
i terra i mar sn
encrespats.
La nostra vida s lluita,
el nostre cor s fort,
ning ha pogut tos fills
domar:
noms la mort, noms la
mort,
la neu dels cims, el fons
del mar.

II
La dola Lusitnia a
vora del mar gran,
les ones veu com vnen i
els astres com sen van;
somnia mons que brollen
i mons que ja han fugit.
Li van naixent els somnis
de cara a linfinit.
Perx est trista per
amb dolor:
Lusitnia! Lusitnia!
Esperana... amor...

III
De les platges africanes
ha vingut la gran
cremor,
i els jardins dAndalusia
han florit amb
passi.
Flor vermella en cabell
negre,
ulls de foc i cos
suau,
ets la terra de les danses
perfilant-se en el cel
blau.
Canta, canta, Andalusia,
el teu gran
esllanguiment,
i en el vi de tes collites
dom a beure el sol
ardent.

IV
Al crit de la tramuntana,
ballem la sardana
a vora el mar blau:
davant la neu del Pirineu
sentint llunyans uns
altres cants...
Cap viu! Catalans,
sanuncia el gran
esdevenir.
Vindr pels cims, vindr
pel mar:
a tot arreu hem dacudir
a punt per viure i per
morir,
per greu sofrir... per
triomfar!

V
UNA VEU
Sola, sola enmig dels
camps,
terra endins, ampla s
Castella.
I est trista, que sols ella
no pot veure els mars
llunyans.
Parleu-li del mar,
germans!


VI
El mar s gran i es mou i
brilla i canta,
dessota els vents bramant
en fort combat,
s una immensa lluita
ressonanta,
s un etern deler de
llibertat.
Guaitant al mar els ulls
ms llum demanen,
bevent sos vents els pits se
tornen braus;
anant al mar els homes
sagermanen,
venint del mar mai ms
seran esclaus.
Terra entre mars, Ibria,
mare aimada,
tots els teus fills te fem la
gran can.
En cada platja fa son cant
lonada,
mes terra endins se sent
un sol ress,
que de lun cap a laltre a
amor convida
i es va tornant un cant de
germanor;
Ibria! Ibria! et ve dels
mars la vida,
Ibria! Ibria! dna als
mars lamor.

1906
Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~













CANT ESPIRITUAL

Si el mn ja s tan forms,
Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre
de lull nostre,
qu ms ens podeu da en
una altra vida?
Perx estic tan gels dels
ulls, i el rostre,
i el cos que mheu donat,
Senyor, i el cor
que shi mou sempre... i
temo tant la mort!
Amb quins altres sentits
mel fareu veure,
aquest cel blau damunt de
les muntanyes,
i el mar immens, i el sol
que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits
leterna pau
i no voldr ms cel que
aquest cel blau.
Aquell que a cap moment
li digu Aturat
sin al mateix que li
dugu la mort,
jo no lentenc, Senyor; jo,
que voldria
aturar tants moments de
cada dia,
per fels eterns a dintre
del meu cor!...
O s que aquest fe
etern s ja la mort?
Mes llavores, la vida, qu
seria?
Fra lombra noms del
temps que passa,
la illusi del lluny i de la
prop,
i el compte de lo molt, i el
poc, i el massa,
enganyador, perqu ja tot
ho s tot?
Tant se val! Aquest mn,
sia com sia,
tan divers, tan extens, tan
temporal;
aquesta terra, amb tot lo
que shi cria,
s ma ptria, Senyor; i no
podria
sser tamb una ptria
celestial?
Home s i s humana ma
mesura
per tot quant puga creure
i esperar:
si ma fe i ma esperana
aqu satura,
men fareu una culpa ms
enll?
Ms enll veig el cel i les
estrelles
i encara all voldria ser-hi
hom:
si heu fet les coses a mos
ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos
sentits per elles,
per qu aclucls cercant
un altre com?
Si per mi com aquest no
nhi haur cap!
Ja ho s que sou, Senyor;
pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos
assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs,
que sou aqu.
I quan vinga aquella hora
de temena
en qu sacluquin aquests
ulls humans,
obriu-men, Seny, uns
altres de ms grans
per contemplar la vostra
fa immensa.
Siam la mort una major
naixena!

1909-1910
Joan MARAGALL, Obres
completes, Editorial Selecta,
Barcelona, 1970.
~