Gol 9. El retorn del capità

La Llúcia, la mare d’en Tomi, ha acabat de repartir el correu pel barri, ha aparcat la bicicleta al pati i està esperant l’ascensor.

S’ho repensa. Està tan contenta i plena d’energia, que ha decidit pujar a peu, corrents, saltant els esglaons de dos en dos.

El porter, l’Àlvar, que està baixant amb una escombra a la mà, s’arramba a la paret i somriu sorprès:

–Estàs en forma, Llúcia!

–És la primavera! –respon la mare d’en Tomi.

En efecte, és un dia de març esplèndid. L’hivern s’ha endut les tardes grises i plujoses i al cel giravolten les orenetes.

Amb la nova estació, a més de l’escalforeta del sol, torna el campionat de futbol de les Cebetes. A la represa, l’equip d’en Gaston Champignon haurà de remuntar tres punts als Diables Rojos i un a la Dinamo Blava, però ara que en Tomi ha tornat a l’equip tot és possible.

Que el veus, el capità, a la seva habitació? Està estudiant la lliçó d’història amb la piloteta de goma als peus. Parla en veu baixa i alhora avança driblant tot el que troba: capses, sabates, la tauleta...

Ara agafa la paperera i la col·loca al mig de l’habitació. Hi posa una cadira al davant i se n’allunya un parell de metres. Estudia la distància per mesurar bé la força del llançament i pica la pilota per sota amb la punta del peu, que «excava» el terra, com si agafés la bola amb una cullera. La pilota s’enlaira, supera la cadira i, amb una paràbola suau, acaba a la paperera.

En Tomi ho celebra amb el polze a la boca, com fan alguns golejadors per dedicar el gol als seus fills petits.

Si hagués après la lliçó d’història com ha après a fer la cullera, trauria les notes que treu en Tirant, el setciències...

En Donat apareix per la porta, amb un vaixell en miniatura a la mà.

–En tens prou amb el dit o vols que et porti també el biberó amb la llet? –pregunta el pare d’en Tomi.

–Molt graciós... –diu rient el capità, traient-se immediatament el dit de la boca–. Estava celebrant un gol com els que tenen fills petits. Has vist què he fet? He encertat la paperera a la primera!

–Precisament per això he vingut –respon el pare d’en Donat–. He començat a construir un magnífic creuer alemany del 1942, una peça dificilíssima, reservada als fora de sèrie del modelisme. Com pots veure, ja el tinc començat. Per això et volia demanar que mantinguis la piloteta de goma lluny de les meves drassanes i que no portis a casa gossos, gats, àligues, elefants, taurons, jaguars o dromedaris. M’he explicat prou bé?

Just en el moment en què en Tomi està a punt de contestar, la Llúcia, que ha entrat a casa corrents, salta a les espatlles del seu marit cridant:

–És primavera, nois!

En Donat, instintivament, agafa les cames de la dona per dur-la a collibè.

Naturalment, el creuer acaba per terra i s’esberla en mil bocins.

En Tomi es peta de riure, mentre la Llúcia es posa la mà a la boca, penedida:

–Perdona...

En Donat, desconsolat, s’agenolla per recollir els bocins de l’embarcació.

El capità de les Cebetes li dóna un cop de mà i li