Gol 1. Un gran equip

Si t’agrada el futbol, no et pots perdre aquest partit de cap manera. Creu-me, contempla l’espectacle i, al final, ja em diràs si tenia raó o no.

Els equips ja són al camp: amb samarreta vermella i pantalons negres, els alevins dels Diables Rojos; amb samarreta blava i pantalons blancs, els alevins de l’Acadèmia Blava. Com cada any, estan a punt de jugar la final del campionat. Tant sí com no, sempre guanyen ells: o els Diables o l’Acadèmia. No fallen mai. Són els clubs juvenils més forts de Barcelona, en els quals tots els nens voldrien jugar, perquè estan vinculats amb el Barça i l’Espanyol, clubs que cada any n’escullen els millors jugadors perquè formin part dels seus equips.

Veus aquell senyor de la camisa blanca, assegut a la part dreta de la graderia? No, aquell que té una mena de bolet al cap, no. L’altre, el del costat, que és ros, amb ulleres fosques i està llegint el diari. Aquell, sí. Va ser un gran defensa del Barça i també va jugar a la selecció. Ara fa d’observador, és a dir, segueix els partits de les categories infantils i juvenils pertot arreu buscant petits campions que puguin formar-se al Barça.

Normalment passen al Barça els millors dels Diables Rojos i els de l’Acadèmia Blava van a jugar a l’Espanyol. Per tant, es pot dir que la mateixa gran rivalitat que separa el Barça i l’Espanyol també es troba entre els Diables i l’Acadèmia. Amb això pots entendre la importància de la final que està a punt de començar i les ganes que hi posen tots dos equips. Ningú no vol perdre, perquè, qui perdi, haurà d’esperar tot un any per a la revenja i, durant tot l’estiu, haurà d’aguantar les burles dels rivals...

Doncs el que et deia: serà un partit emocionant, de ben segur que ens divertirem.

Però, com que encara falten uns quants minuts per al xiulet inicial, et presentaré una persona molt important en la història que et vull explicar. També seu a la graderia, l’has vist abans: és el senyor que duu aquella mena de bolet al cap, que de fet és una còfia de cuiner. Monsieur Gaston Champignon és, efectivament, un cuiner.

El que és graciós és que el seu cognom, Champignon, en francès vol dir precisament ‘bolet’! Per això, si fos català, li hauríem de dir Gastó Bolet. Però això no és l’única cosa divertida en la vida del nostre simpàtic «senyor Bolet». Com pots veure, sempre es passeja amb una cullera de fusta, fins i tot quan surt de la cuina, i no se separa mai del seu gat gris, el Marmita.

El Marmita es diu així perquè tenia el vici d’adormir-se a les marmites del restaurant i, més d’una vegada, li va anar de ben poc que no el rostissin. Per això el senyor Champignon va posar un coixí al fons d’una vella marmita que ja no feia servir i, des de llavors, el gat es va acostumar a fer-hi les seves becaines.

El Marmita és el gat més dormilega del món. Si tanca els ulls, pots agafar una cullera, picar-la a la marmita com si fos un timbal i ell continua somiant amb peixos a la graella i ratolins atrapats en paranys. Si hi ha massa llum, el senyor Bolet hi posa una tapadora i el Marmita és el gat més feliç del món.

En Gaston Champignon, de jove, va ser un centre-campista molt bo, un dorsal 10 amb molta classe, un gran jugador francès, que va jugar a la lliga holandesa, com Cruyff i Rijkaard. Si en Gaston només va arribar a jugar a segona divisió és perquè tenia un petit problema: al final de cada partit es moria de gana i menjava per tres. Primer buidava el seu plat i després escurava els plats dels seus companys d’equip. L’entrenador se’l mirava amb les mans al cap, molt preocupat, i els dimarts, quan es reprenien els entrenaments, duia el seu dorsal 10 a la