Gol 3. Comença el campionat

Que els reconeixes? Sí, són ells: en Tomi, en Tirant i en Nyicris, els puntals de les Cebetes.

S’han de fer una fotografia de carnet i portar-la a en Gaston Champignon, el seu entrenador. Una d’aquelles que es posen al carnet d’identitat o al de la biblioteca. Per això estan baixant les escales del metro de la plaça de Catalunya de Barcelona. Saben que al vestíbul hi ha un fotomaton.

Primer hi entra en Tomi, el capità. Regula el tamboret de manera que els ulls quedin a l’alçada recomanada, es mira reflectit al vidre i es pentina amb les mans. Comprova que la cortineta de la porta estigui ben correguda perquè, si entra llum, la foto quedarà massa clara, i llavors fica la moneda, prem el botó i espera l’esclat del flaix.

En aquell moment sent la veu d’en Nyicris que diu:

–Hola, Ona! Què fas per aquí?

En Tomi enretira de seguida la cortineta i treu el cap per saludar la seva amiga ballarina, però l’Ona no hi és. I just llavors es dispara el flaix del fotomaton. En Tomi s’adona immediatament que el porter li acaba de fer una broma...

En efecte, en Tirant s’ha posat a riure. En Nyicris, amb una bosseta de patates xips a la mà, comenta:

–Ja t’ho deia, que hi cauria de quatre grapes...

En comptes de quatre fotos de carnet, el fotomaton treu quatre fotos d’una paret blanca i el braç d’en Tomi...

En Tomi se’ls mira empipat:

–Moltes gràcies, amics, gràcies a vosaltres acabo de perdre dos euros...

En Nyicris obre els braços, com fa quan encaixa un gol i intenta demostrar que no ha sigut culpa seva:

–Quina culpa en tenim? Ningú no t’ha demanat que sortissis.

En Tomi torna a dintre, corre la cortina, fica uns altres dos euros a la ranura i aquest cop l’operació surt del tot bé.

Després toca a en Tirant, que a les quatre fotografies apareix molt seriós.

–Què et costa, riure una mica? –l’esbronca en Nyicris–. Només és una foto, no pas un examen...

Finalment hi entra el porter de les Cebetes que, abans de seure, deixa la bossa de patates xips a en Tomi. El capità espera que en Nyicris prepari el tamboret i fiqui la moneda a la màquina, pica l’ullet a en Tirant i agafa sorollosament una patateta. En un tres i no res el porter surt escopetejat per la cortina i s’abraona a la bosseta, com si fos una pilota rodolant cap a la xarxa.

–Treu les grapes de les meves patates xips! –crida, mentre es dispara el flaix i novament l’aparell fotografia la paret blanca i un braç humà–. M’heu fet perdre els dos euros... –diu llavors, disgustat.

–Estem empatats... –respon en Tomi, mentre en Tirant se’n riu.

Abans d’anar-se’n, els amics entren tots tres al fotomaton. En Nyicris, que és el més gros, s’asseu al tamboret, mentre que en Tomi i en Tirant s’apinyen al seu costat per poder cabre a l’objectiu.

–Quan es dispari el flaix –suggereix en Tirant–, cridem plegats: «Cebetes!»

Així ho fan i la foto surt la mar de bé: tres amics abraçats i somrients, enllaçats l’un amb l’altre com un sol cos de tres caps.

Així que surten del fotomaton, però es troben davant de la mirada severa d’un senyor que té una corbata lletgíssima de boles violetes i una barbeta blanca al mentó.

–Això no són els cavallets del parc d’atraccions –diu amb un to brusc–. Si voleu jugar, aneu al parc i no feu perdre el temps a la gent que té