Gol 5. La gran final

Dilluns, al poliesportiu del barri.

Has vist mai cap porter que aturi les pilotes assegut? Observa’l: en Nyicris!

El dorsal 1 de les Cebetes és un mandrós de mena: cada matí fa callar el despertador a cops de sabata i, a l’hora de córrer durant l’entrenament, ja ho saps, va a la cua del grup amb la llengua a fora. Però, si ara el veus assegut en una cadira sota els pals, no és pas culpa de la mandra, sinó del turmell, ja que per desgràcia encara no està ben recuperat.

Ja només falten dues setmanes per a la gran final contra els rivals de l’Acadèmia Blava i en Nyicris encara porta el peu embenat. Com deus recordar, el porter de les Cebetes es va lesionar a l’últim partit del campionat, llançant un penal contra els Diables Rojos. Va picar més el terra que no pas la pilota i el turmell se li va inflar com un meló. Es va fer un esquinç.

Ara la inflor gairebé ha desaparegut, però no pas el dolor, que el fa coixejar. L’August sap perfectament que, en aquests casos, l’entrenament pot ser perillós. Cal paciència. En Nyicris no pesa precisament com una ploma i si recolzés tot el seu pes sobre el turmell lesionat podria agreujar la situació. Però el noi és molt tossut i ha insistit que volia entrenar. Llavors el xofer de la Sara i la Lara ha trobat la solució: el porter s’entrenarà assegut, sense recolzar el peu a terra.

L’August s’ha posat al centre de l’àrea i va llançant pilotes amb les mans cap a en Nyicris, que, assegut a la cadira, les atura amb seguretat i les torna al seu entrenador. D’aquesta manera exercita l’aturada amb les mans i, com se sol dir en l’argot esportiu, es mantenen «escalfades». La possibilitat d’entrenar-se li permet estar amb l’equip i viure la gran expectació del partit que val tota la temporada. Les Cebetes van quedar primers del seu grup, però, per adjudicar-se el campionat d’aquí a dues setmanes, hauran de vèncer els rivals irreductibles de l’Acadèmia Blava.

L’emoció creix dia rere dia. I no tan sols entre les Cebetes... En efecte, en Loris, l’Andreu i els nois de l’Acadèmia, abans d’anar a entrenar-se, solen passar pel poliesportiu del barri per espiar la preparació dels adversaris. I per riure-se’n. Ja el coneixes, el graciós d’en Loris...

–Nyicris –li pregunta el davanter centre–, se’t va inflar el turmell perquè vas menjar massa?

L’Andreu i els altres es peten de riure. En Nyicris fa veure que no ha sentit res.

Llavors en Loris l’intenta provocar de nou:

–A la final també hauries de portar la cadira. Així, si hi pica la pilota no entrarà a la porteria. És l’única esperança que tens d’aturar els nostres xuts...

–No t’hi amoïnis, Loris –respon en Nyicris–. A la final, vindré sense cadira, encara que no m’hagi recuperat del tot. Aturaré els teus xuts amb una sola