Temps de Mercuri

Pròleg

Quan l’Enric em va demanar que li escrivís el pròleg del seu llibre em va complaure sobretot per l’estima que li tinc.

Recordo aquell dimarts després de la Setmana Santa de l’any 94, quan li vaig obrir la porta i em va dir, amb timidesa, que teòricament començava a treballar amb nosaltres. En aquell moment va sorgir una mena de connexió especial que segueix viva per sobre del temps i la distància.

Aquests poemes són el testimoni d’un enamorat. Un enamorat de tot i que té el do de saber poetitzar la quotidianitat.

Fa un temps va obrir un bloc per anar-hi penjant tot el que escrivia. Alguns l’hem anat seguint, llegint i comentant, ara s’ha decidit a donar-ho a conèixer a tothom.

Llegint aquests poemes s’endevinen les seves imaginacions. Les imatges que el tenen ferit d’amor i que el porten a abocar-ho amb paraules, on hi amaga la tendresa, la malenconia, la feblesa i a la vegada un gran caràcter.

Són escrits amb el mar al fons, el seu mar de Calella i que el segueix a diari en els, a vegades llargs, trajectes de rodalies.

L’hi ha escrit a l’àvia, als germans, als amics, als pares, al seus fills, als seus ídols com en Dylan, en Cohen, en Mann etc., i sobretot a la Montse. Ningú ha vist tantes vegades la sortida del sol des de la finestra del tren de rodalies, ni ha rebut tal quantitat d’aigua de la pluja. I amb tot, ha sabut canalitzar la seva energia creativa i donar vida a les paraules.

Ha estat observador i testimoni mut de la vida que s’ha desenvolupat al seu voltant.

El més important per ell ha estat sempre la família. Una família en la que sembla tots i hem pogut entrar, cadascú en la seva mesura i en el paper que ell ens hi ha volgut donar.

Són significatius els poemes que ell anomena «Prada», autèntiques declaracions d’amor per qui roman sempre al seu costat.

Una de les seves habilitats és la de motejar. Alguns podran endevinar el sobrenom que els ha posat i els agradarà o no el poema que els hi dedica. Sempre ho fa amb respecte i segons la seva especial manera de entendre la vida i les situacions.

Sap construir belles imatges tant en prosa com en poesia, es deixa portar per la passió introduint alguna pinzellada de subtil ironia. Mira i observa el seu voltant, fent que hi apareguin tots els seus fantasmes.

A vegades no hi és, te’l trobes amb els ulls fixos en l’infinit: et mira però no et veu, t’escolta però no et sent i, de cop torna i en aquests segons d’evasió haurà trobat alguna frase o paraula per iniciar un nou poema.

Com diu ell mateix, el seu cervell es troba sempre en ebullició.

«Sóc la solitud més meva», diu un dels seus versos i és així. La seva solitud és la seva millor companyia a l’hora d’escriure.

L’Enric és una veu nova, una veu que parla fluixet però que molt aviat es farà escoltar.

Aquest poemari no ha guanyat cap premi i no sé si en guanyarà algun; tot i així, estic segura que és molt millor que qualsevol dels que ocupen un lloc a les prestatgeries d’alguna llibreria.

Voldria acabar citant uns versos d’un dels seus poemes:

Saps que estaré

on sempre

arraulit

en el teu cor,

adormit

fins que

em cridis

Així està ell sempre, arraulit a l’espera que algú el cridi.

Felicitats per la feina feta i si us plau segueix abocant paraules i sentiments per al plaer de tots nosaltres i dels futurs lectors.

I ara passeu la pàgina, llegiu i gaudiu d’aquesta petita gran joia.

Roser P. C.

Badalona, 31 desembre 2011

Thomas Mann deia que una ànima sense cos és tan inhumana i espantosa com un cos sense ànima.

Aquest és un petit poema per tots aquells que acompanyen als seus éssers estimats per la carretera de l’oblit, fins veure’ls desaparèixer del tot.

Sou realment admirables.

Tot el que tinc

Tot el que tinc

és perdre’t

en el blau

de tots els mars

possibles.

Sé que te’n vas

però ara em demano

el primer ball

del teu somriure

per poder-lo sentir

tant i tant a dintre

Aniré amb tu fins

on em deixis.

Després

només cuidaré

el jardí

dels teus contes.

Tu seràs la princesa.

Jo seré qui tu vulguis.

Tot el que tindré

és tornar-te

amb petons

una mica del que

vas donar-me,

i abraçar-te

furiosament

fins que em surtin

llagues de tendresa.

Feia molt temps que no et veia. Tinc els sentits a flor de pell per diverses circumstàncies. Et tinc al meu costat.

Tu no saps què estic fent, però això és el que sento en aquests moments. Saps que podràs comptar amb mi sempre.

Per la Roser

(des del 12 d’abril de 1994,

per casualitat i fins sempre)

Fa massa temps

que no t’estimo.

De vegades

les hores

ens desmarquen

cruelment

de tot.

I ens esgoten

nimietats

i circumstàncies

que involuntàriament

fem importants.

Però

l’oblit

no entén

d’amor.

Simplement,

de tant en tant,

descansa

de tota

la seva força.

Però gairebé

una llàgrima,

només intuïda,

fa explotar-ho

tot.

Saps que estaré

on sempre,

arraulit

en el teu cor,

adormit

fins que

em cridis.

Fa molt temps

que no t’estimo,

potser és hora

de dir-nos prou.

Un petit poema nascut de l’insomni.

Poema a les cinc

Tot el que tinc

és perdre’m

en el perfum

d’un cafè

discret.

A fora plou,

i rebo a la

solitud

com una princesa

que m’acarona

de nit

els cabells.

Segurament dorms

i només vull

del meu cor

la brisa

d’un somni

que et faci riure.

Tot el que tinc

és necessitar-te,

estimar-te,

protegir-te.

Un petit vers avui que plou, tornant de rodalies.

De tornada a casa

La miserable

intimitat

de la tristor

roba

aquestes

paraules.

Sense voler,

he fet tard

de tu.

Aquest és meu… avui que plou.

Polsims

Polsims

de lluna

en el teu

coll

Retrats

de pluja

en tres

petons

Només la

lluna,

la pluja,

tu i jo.

Ja us ho he dit que estic hiperactiu amb tots els sentits activats i en ple funcionament.

Últimament he tingut moltes sorpreses agradables, molta gent que estava amagada i que gràcies al bloc he descobert com a grans conversadors, intel·ligència i sensibilitat més enllà de les barreres que normalment ens posem i que ens fan grisos i mediocres.

El bloc va sortir de l’angoixa i ara és casa meva i el portal per entrar a la vostra. Gràcies a tots. Gràcies Gemma, in memoriam.

I ara un petit poema d’aquest matí a les 6, parla, com no, de l’amor.

Foc fred

Cremo en tot el que sóc.

No t’acostis si no vols incendis,

No em toquis si t’espanten les brases.

No m’estimis sense cor

perquè només rebràs les cendres.

Queda’t en el fred

de la teva distància.

Lluny, en el glaç on

adormim l’ànima.

No em besis si no vols fondre’t

L’amor és lliurar-se.

Tot el que som

ho som pels altres.

Qualsevol vers, per petit que sigui, sempre té el seu sentit.

No el busquis, sempre serà ell qui et trobi.

Si arriba fins a tu, deixa’l entrar, encara que només sigui per fer-te companyia.

No serveixen per res més.

Al bosc de mi

Quin temps

queda

fins que es

desarreli

la tardor

en els meus

braços?

Quin temps

queda

fins que

el verd

ompli

de pluja

els meus ulls?

Quin temps

queda

fins que

el propi

temps

no se’n vagi

sense nosaltres?

Jo sé per què estic tant prolífic últimament. És molt senzill. Perquè només sé estimar i perquè sento que m’estimen, i molt, moltíssim, encara que sigui des de la foscor, l’abandó o el silenci.

Tinc la nit

Tinc la nit

escrita

en llum.

La llum

que em porta

el cor.

El cor

que torna

a tu.

Ahir estava mirant aquest magnífic quadre de Velázquez i m’impressionava tant la pietat dels guanyadors com la dignitat dels vençuts. És una pintura molt humana.

Aquest matí ho recordava en el tren i ha sortit aquesta miniatura. Una cosa és el que jo voldria i l’altra és acceptar el que em vulguin donar. La renúncia a mi sempre serà part del meu amor.

La rendició de Breda

Sé que he lluitat.

Tant que ni

el cor

em pot vèncer.

Però ara toca

desaparèixer

i convertir-me

en el que

vulgueu

de mi.

Aquest poema ha sortit ràpid i precís de tots els meus dintres. Dedicat a tots els soldats que fan sempre el que han de fer, ni més ni menys.

Ja no hi sóc

Em costa

l’absència

d’un anhel

proscrit.

Obedient

m’amago

com l’anònim

que no hi és.

Que tot continuï

el seu destí,

tot igual de devastat,

però sense mi.

Torno a estar romàntic, ves per on, és inevitable.

Torna

Torna a mi.

No cal que jo hi sigui.

Busca’m en cada línea

quan necessitis saber

que algú va estimar-te.

Torna a mi.

No cal que m’ho diguis.

Sent en cada vers

tot l’amor que vaig donar-te.

Torna a mi.

No cal que em parlis.

Descansa aquí.

jo entendré tots els silencis

on vulguis amagar-te.

Comencem el diumenge al matí amb pluja i no puc evitar aquest poema. Surt sol amb una rapidesa i sinceritat inusual.

Plou a Tossa

Res tornarà

a ser igual.

No sabrem

o no podrem

desfer-nos

del passat.

I ens quedarem

quiets quan

la solitud

ens abordi

i ens amenaci

en comparar-nos.

Quan vinguin

mals temps

haurem de ser

més llestos

i recloure’ns

en tots els versos

que vam guardar.

I re-escriurem

tots els petons

per reconstruir-nos

i salvar-los,

(als altres),

de tornar

a passar

per el mateix.

A les sis del primer matí de la setmana. Crec que tothom qui estimo dorm. Envoltat de desconeguts i desmesuradament tendre.

Només tinc aquest full en blanc amb qui poder parlar.

I el vent bufa aquest matí

És massa d’hora perquè algú ens pugui fer companyia. A la nit li costa acomiadar-se dels fantasmes que potser t’han espantat.

Encara que no em vegis he sigut jo qui ha bufat de fred el plugim de suor que ha tacat breument el teu coll.

Gira’t amor, tomba’t a l’herba fresca del teu coixí i continua tranquil·la, estiguin amb qui estiguin els teus somnis.

Com un mag estaré en tots els llocs on vulguis sentir-me.